Els jocs electrònics - Fundació Escola Cristiana de Catalunya
Anuncio
FAMÍLIA/ESCOLA Acció Compartida BUTLLETÍ “9” EDUCACIÓ PRIMÀRIA Dèria pels videojocs Ara tinc entrevista amb la mare de l’Oriol. Estic preocupat. Només cal veure els últims dibuixos que ha fet el seu fill. Sempre hi apareix aquell personatge del videojoc que mai no abandona. Laberints, cops de puny, salts mortals, garrotades... I, a l’hora de l’esbarjo, no hi ha manera que jugui amb els seus companys. L’Oriol i la seva mare arriben agafats de la mà. –Bona tarda. Oriol, ensenya’ns aquell dibuix teu que has posat en el suro –li dic jo per iniciar la conversa. –Té, Oriol, t’he portat la maquineta per si t’avorreixes –li diu la seva mare–. –!!!!!! Ens asseiem i comencem a parlar de l’Oriol: Així que puc, m’ho faig venir bé per dir a la seva mare: –T’has fixat en els dibuixos que fa? –Sí. Són originals, no trobes? Dibuixa el seu heroi, el dels videojocs. Els té tots. Miro l’Oriol, assegut al costat de la seva mare. Té els ulls clavats en la pantalleta de 4 x 4’5 cm. És el món on es desenvolupa l’acció. –Crec que hauríeu de controlar més el temps que es passa davant dels videojocs. Buscar altres alternatives al seu temps lliure, com ara jocs d’equip (futbol, bàsquet), sortir d’excursió amb l’esplai... Participar en activitats en les quals es relacioni amb altres companys! –El cas és que aquestes activitats no li agraden gens. Amb el seu pare sí que juga. Les tardes del diumenge se les passen jugant tots dos a la Play. No s’entreté amb res més. De fet, les joguines que li van portar els Reis, les té totes a sobre de l’armari. –Sí, però... –A més, és la manera d’aconseguir que estudiï. Li promets el joc que li agrada, i ja ho crec que treballa! Intento tornar a la qüestió que justifica l’entrevista. Li explico que les maquinetes estan prohibides a l’hora de l’esbarjo, i que l’Oriol gairebé no sap jugar amb els companys, que li costa jugar en equip, respectar les normes, saber perdre. –Sí, però, a ell, els videojocs li agraden molt i s’hi passa moltes estones. Que no ho veus? La cara de l’Oriol està radiant. El seu cap es mou al compàs de la música. Els seus peus també marquen el ritme. Els dits no paren per damunt dels botons. Ara el verd, ara amunt, ara avall, ara el blau. En quin món es deu trobar, ara? Quina aventura estaran vivint ell i el seu heroi? Qüestions per al diàleg: 1. Quina influència poden tenir els videojocs en el procés de maduració dels infants? Creiem que els ajuden a desenvolupar la seva capacitat d’aprenentatge? 2. Hem d’intervenir en la selecció dels jocs dels nostres fills o és millor deixar que facin el que més els agradi? Convé posar condicions a la satisfacció dels seus gustos per tal d’ajudar-los en el seu creixement personal? Sabem fer-ho? 3. Qualsevol joc és bo si impedeix que els infants s’avorreixin? Sabem ajudar-los a descobrir altres maneres de divertir-se? Coneixem jocs que tenen un alt valor educatiu per als infants? 4. Quin paper correspon als pares i a les mares en els jocs dels infants? Som només companys de joc? I a l’escola, quin paper correspon als mestres? Intervenim en els jocs dels alumnes? Ens en mantenim al marge? Prenem la iniciativa? Parlem-ne tots plegats! Material Complementari E.P Butlletí 9 TEMES PER A TREBALLAR Temes a tractar: - El joc i els video-jocs - El paper educador de pares i mestres en l’esbarjo. Guió de treball: Jugar és una necessitat vital per les criatures, no només per l’entreteniment i diversió que produeix, sinó per que és la seva particular manera d’aprendre i desenvolupar les seves capacitats intel·lectuals, socials, motrius, comunicatives i afectivo-emocionals. El joc és l’activitat que caracteritza la infància i cal, no només permetre’l, sinó també impulsar-lo i afavorir-lo. Una criatura que no juga no pot créixer i madurar sanament i equilibradament. Tractem el joc dels infants amb la seriositat que mereix per la seva repercussió en el procés de maduració i formació personal? O els deixem jugar perquè ens deixin tranquils? Jugar és una necessitat, però no tots els jocs són adequats a qualsevol edat, ni tots els jocs són saludables. De la mateixa manera que no exposarem a una criatura de tres o quatre anys a jocs de competició perquè no té la maduresa emocional suficient per afrontar el difícil aprenentatge de guanyar i perdre, ni intentarem fer-la jugar a segons quins jocs reglats perquè no té la maduresa intel·lectual per entendre les regles, ni permetrem que s’enfili més enllà de les seves possibilitats per evitar el risc excessiu, tampoc es pot deixar que una criatura s’enganxi a jocs en que no intervé el pensament, la fantasia, la comunicació, la construcció, la relació... per que creixeria, entre altres coses, sense oportunitats de desenvolupar actituds necessàries per la vida (iniciativa, esforç, decisió), aptituds socials (comunicar, negociar, pactar, cedir, dirigir), capacitats intel·lectuals (organitzar, planificar), que contenen altre tipus de jocs. Quan controlem o incentivem els jocs dels infants, ens preocupa només la seva integritat física? Ens adonem que en el joc es mobilitzen actituds, valors, sentiments i emocions, coneixements, capacitats i habilitats que aniran configurant la personalitat de l’infant? Els jocs on intervenen les relacions amb els altres, la fantasia, la imaginació, la construcció, la representació,etc. requereixen un esforç mental i emocional, a més d’un esforç físic, però, a la vegada, produeixen una major satisfacció i benestar perquè fan sentir la vida, el temps, les pròpies emocions i les dels altres, les capacitats, les possibilitats de fer, d’imaginar i d’aprendre, molt més que no pas amb els jocs de maquineta on el temps s’escola i on l’habilitat requerida és sobretot la rapidesa. Quan es parla del joc com una necessitat pel desenvolupament i aprenentatge, es fa referència al joc on la imaginació, la fantasia i el pensament són els ingredients fonamentals. Els jocs de simulació o simbòlics són els més representatius i els que donen més possibilitats, satisfacció i entreteniment. Són jocs que poden durar dies i no requereixen necessàriament joguines ni grans espais, sí però requereixen esforç, i malgrat respondre a impulsos interns, un infant pot desoir-los si té possibilitats més còmodes, si no té companyia, si li és difícil relacionar-se, si no se li accepta i valora aquest tipus de joc. Afavorim els jocs de simulació? Els procurem companyia per impulsar-los? Sabem valorar-los com sabem valorar, per exemple, la lectura d’un llibre? El joc és una activitat espontània, innata, no cal ensenyar a jugar (a excepció dels jocs reglats o els tradicionals), però sí que calen unes condicions de temps, disponibilitat, ganes, etc. A vegades les criatures tenen tot el temps ocupat amb activitats programades pels adults, amb horaris que deixen pocs espais lliures. L’infant que creix amb un horari programat, no té oportunitats d’aprendre a gaudir del seu temps lliure, d’escoltar-se, d’inventar-se i imaginar-se jocs, situacions..., s’avorreix. Potser la possibilitat d’avorrir-se és una condició perquè es puguin desenvolupar les capacitats de jugar, d’inventar, d’imaginar, de deixar anar la fantasia, tan importants pel desenvolupament personal i intel·lectual, per la maduració i afirmació personal. Podem suportar l’avorriment d’una criatura de forma positiva? Els podem ajudar a estimular la seva fantasia, a elaborar recursos per divertir-se? L’entreteniment i la diversió són una via de descàrrega de tensions i d’alliberament d’emocions negatives, necessaris per l’equilibri emocional i la salut mental de les persones. Els video-jocs poden fer aquesta funció, en moments determinats, però, a part del contingut més o menys encertat i, alguns, de valors dubtosos, són una mena de jocs que poden esdevenir desequilibradors: poden generar addicció i fomentar personalitats poc sociables i obsessives, mandroses, en la mesura en que permeten a l’infant aïllar-se i no haver d’afrontar la dificultat o l’esforç de la relació amb els altres, la dificultat o l’esforç d’escoltar-se i d’afrontar les emocions i sentiments de les seves vivències, la dificultat o l’esforç d’haver de pensar, imaginar, triar i decidir, planificar... Com gairebé tot en la vida, utilitzats en mesura, poden ser positius, però l’excés durant el període de formació i construcció de la personalitat, que és la infància, pot resultar perjudicial i, en conseqüència, cal posar-hi límits. Ajudem als nostres fills i alumnes a no enganxar-se i a trobar altres afeccions més beneficioses per la seva salut física i mental? Material Complementari E.P Butlletí 9 LECTURES COMPLEMENTÀRIES No hay padres perfectos. B. Bettelheim Ed. Crítica , Barcelona 1988 La verdadera prueba de la creencia de los padres en el juego no se refleja en lo que dicen, sino en su forma de comportarse. Lo cierto es que los padres suelen comportarse de modo inconsecuente. Esta conducta de los padres induce a los niños a pensar que sus actividades raramente nos parecen tan importantes como las nuestras, y casi nunca más importantes. No hay nada especialmente censurable en esto: si ambas partes están ocupadas en algo muy serio, ¿por qué tendrían los padres que dejar lo que están haciendo para jugar con el niño? (...) Aunque no es un criterio ideal, la verdad es que muchas personas miden el valor de los demás, así como el propio, por lo que hacen. Si su actividad se considera significativa, entonces ellas se sienten significativas también. Puede que esta valoración sea injusta y no tenga en cuenta muchas cosas: a una persona se la debería juzgar por la clase de ser humano que es y no por su trabajo o por su categoría social. Pero, dado que muchos adultos se evalúan a sí mismos y a los demás de esta manera, ¿cómo puede esperarse que un niño lo haga de modo distinto? Tal vez sea una forma inmadura de evaluar a una persona, pero es que el niño es inmaduro; todavía no tiene una idea clara de “lo que soy” en contraposición a “lo que hago”, y el sentido que tiene de ello es frágil y está acosado por una gran inseguridad. Si lo que hace un niño no se considera importante, entonces es frecuente que acabe pensando que también él como persona tiene poca importancia. Así pues, las actitudes que adopten los padres ante los juegos de su hijo influirán mucho en lo que éste piense más delante de su propia capacidad de ser importante y hacer cosas significativas. Erika Vigueras. El amigo virtual. Videojuegos: Pueden educar o enajenar Article publicat a la web mexicaca etcéter@ l’agost del 2001 ¿Amigos o enemigos? Algunos investigadores plantean que los videojuegos, hasta los más violentos, permiten al niño desarrollar ciertas habilidades. Los videojuegos son instrumentos para aprender numerosos estímulos; desarrollan la coordinación entre el ojo y la mano; es un eficaz instrumento en terapias de rehabilitación de niños con dificultades de aprendizaje; ayudan a desarrollar habilidades psicomotoras; son una herramienta para el desarrollo cognitivo, además de hacer el aprendizaje una forma lúdica que atrae mucho a los niños. La discusión se ha centrado principalmente en la violencia de los contenidos y sus ramificaciones (la parte negativa), pero existe un universo poco explorado (la parte positiva), que podría usarse como herramienta para la enseñanza y el aprendizaje. Los especialistas opinan (...) Manuel Gándara, doctor en Antropología, Ciencias Sociales y multimedia de la Escuela Nacional de Antropología e Historia (ENAH), además, especialista en cómputo educativo, afirma que los videojuegos son una herramienta eficaz para la enseñanza. Contribuyen a resolver algunos problemas de lateralidad y dislexia, se desarrolla la coordinación psicomotora (pueden ayudar a niños con discapacidad mental), la capacidad de ver de manera periférica; se aprende a analizar la información visual. Para Gándara, el Tetris puede ayudar a que la gente lea mejor, además pueden ser útiles para controlar el estrés, contrariamente a la opinión de otros autores. Padres de familia ¿autorreguladores? (...) Los padres de familia son responsables directos de las horas dedicadas a jugar con el amigo virtual, así como del tipo de contenidos que consumen los infantes. Los resultados de la investigación revelan la misma tendencia de horas de juego con éste cuando los padres laboran que cuando no trabaja . Los padres deben dejar el papel de autorreguladores de la horas dedicadas a los videojuegos y de sus contenidos. Caricaturas, videojuegos o películas han sido acusados de inducir a comportamientos negativos, pero pese a todas las malas referencias de estos productos, su éxito ha sido contundente. De acuerdo con las cifras de ventas, los videojuegos más comercializados han sido los más criticados y satanizados por algunos sectores. El lanzamiento de algunos videojuegos en el mercado ha provocado furor entre niños y jóvenes. La demanda ha sido tal que pronto se agotan en las tiendas departamentales y eso obliga a los padres de familia mexicanos a obtener el nuevo producto en el mercado informal, alimentando la industria del videojuego. Paradójicamente, hay padres de familia que se declaran contra los videojuegos, pero a la vez fortalecen el mercado de este juguete virtual comprando cartuchos y soportes, aumentando la demanda e incrementando cada vez más las ventas. Por esos, es necesario cuestionarse si sólo los medios de comunicación son culpables de la existencia de contenidos carentes de calidad y de la violencia exacerbada, pese a la preocupación de padres de familia y algunos sectores de la sociedad, a el consumo de contenidos violentos no cesa. El desafío frente al uso adecuado de este medio no solamente involucra a los padres de familia, también al Estado, a las instituciones educativas, a los productores de videojuegos y a la sociedad en general; las partes deben reformular cómo proteger a la infancia, reflexionar cómo aprovechar los videojuegos y qué hacer con ellos. Material Complementari E.P Butlletí 9 PROPOSTA DE DINÀMICA PER A LA “TROBADA” Aquesta serà la primera “Trobada” d’aquest curs (per a alguns grups, la seva primera Trobada!) per tant pot ser convenient recordar tant l’experiència del curs anterior, com els objectius del programa FAMÍLIA/ESCOLA acció compartida. Si hi ha membres nous, o el grup comença avui la seva aventura, caldrà dedicar un temps a les presentacions de les persones (amb la dinàmica que us sembli més adequada). Serà bo recordar el compromís que suposa assistir a un grup de Trobades FEAC, és dir, que la bona marxa del grup depèn, en bona mesura, de l’assistència fidel i de la participació de tots i cada un dels seus membres; i que el que ens convoca són les ganes d’estar en diàleg sobre l’educació dels nostres fills /alumnes, no el tema en concret de cada Trobada. Tampoc estaria malament fer un recordatori del paper de l’animador/a, així com anunciar el possible calendari de les Trobades del curs, o d’aquest trimestre. Guió de la Trobada 1. Salutació i benvinguda. Si aquesta és al primera Trobada FEAC caldrà dedicar una estona a fer una dinàmica de presentació de les persones integrants del grup Si ja ens coneixem del curs començarem llegint en veu alta el text de Butlletí “Dèria pels videojocs “. En aquest article, escrit des del punt de vista de la mestra es mostra una situació d’entrevista on no sembla que hi hagi gaire acord. No voldríem que la conversa sobre aquest aspecte (les entrevistes pares-mestres) prengui gaire temps de la Trobada. En tot cas, i tractant-se de la primera del curs, l’animador pot remetre la qüestió a les reunions amb els tutors i, de passada, recordar quin tipus de temes no són objecte de les Trobades FEAC. 2. Si voleu, després d’una primera aproximació informal sobre el tema del text llegit, podem adreçar les preguntes següents als membres del grup: Els vostres fills tenen algun tipus de joc electrònic (Game-Boy, PalyStation, jocs d’ordinador,...) a casa? Quants aparells? Quants jocs? Amb quins juga i amb quins no? Per què? Quanta estona (al dia, a la setmana, els caps de setmana) hi juga? Juga sol ? Amb germans? Amb amics? Amb els pares? A més a més del vostre fill/a, qui més juga a casa amb aquest tipus de joguines electròniques? Els pares? Els germans grans? Hi ha algun tipus de joc d’aquests a l’escola? Per què? 3. Les respostes les podem anar anotant a la pissarra, o que algú del grup en prengui nota, per si més endavant volem tornar a aquesta informació. A continuació podem seguir la conversa a partir d’anar introduint les “Qüestions per al diàleg” que hi ha al Butlletí. 4. Juntament amb les respostes dels pares i mestres del grup a les dues primeres qüestions, hi podem posar el Material ANNEX 4 com a contrast. Són les opinions d’uns nens mexicans. Creuen que les opinions dels seus fills / alumnes són gaire diferents? En quin sentit? 5. A les respostes de les qüestions segona i tercera hi podem anar afegint, quan i com us sembli prudent, la reflexió que la Sra. Thió ens apunta en els “Temes a tractar”. Si el tema dels videojocs és important, tant o més ho és encara el tema dels jocs i del jugar durant la infància. Si voleu més informació sobre aquest aspecte, consulteu el llibre de la Sra. Thió “Entre pares i fills” o el de B. Bettelmheim No hay padres perfectos. El quadre que trobareu al Material ANNEX 3 pot servir per comentar els defectes i virtuts del jugar sol o acompanyat. 6. Quan el tema derivi cap a la quarta qüestió, és a dir, quin ha de ser el paper de pares i mestres, podem donar fotocopiat el Material ANNEX 3, i comentar-lo. Si aquest material es valora bé, es pot donar la referència del llibre complert, que teniu en l’ANNEX 1 (Sense cap intenció “d’intelectualitzar” el tema). Per això, l’animador pot veure quin és el tarannà del grup i si recomanar un llibre de lectura pot ser indicat. En tot cas, es tracta d’un llibre prou àgil i que té, per a pares i mestres de Primària, un caràcter preventiu, de cara a evitar conductes adictives o altres actituds malaltisses en l’adolescència. 7. Resum dels continguts de la Trobada participat entre tots els membres del grup. Podem suggerir alguns petits compromissos de canvi, tant en les actituds de mestres, com de pares respecte a les respostes donades a les qüestions inicials que, si es considera oportú, es podrien revisar en futures Trobades. 8. Comiat i bon curs a tothom! Material Complementari E.P Butlletí 9 MATERIAL ANNEX 1 per a mestres i pares /mares L’editorial Planeta, en la seva col·lecció Planeta prácticos, vital ha publicat aquest any 2002, el llibre Enganchados a las pantallas de Paulino Castells i Ignasi de Bofarull . Aquest és un llibre adreçat, sobretot a pares i educadors d’adolescents, però creiem que està encertat en força aspectes, de lectura fàcil i amena tant per professionals de l’educació com per pares i mares, per tant pot resultar de lectura “preventiva”. Us copiem la recensió que l’editorial ofereix d’aquesta obra: El niño de hoy ya no nace con un pan bajo el brazo, como antaño se simbolizaba el futuro sustento de la familia. Ahora nace con un ordenador y un televisor bajo los brazos, y además lleva un videojuego y un móvil en cada una de sus manos. Es el nuevo ser del ciberespacio. Los adultos hemos tenido que reciclarnos y entrar – algunos a regañadientes y con gran dificultad – en este maremágnum electrónico para entender algo de lo que manejan con tanta habilidad nuestros menores. Los autores de este libro, un psiquiatra infantojuvenil y un pedagogo especialista en nuevas tecnologías, aspiran a ayudar a padres y educadores a entender el sorprendente mundo del ocio de hijos y alumnos. A detectar precozmente cuándo un niño/a va para adicto a Internet; cómo prevenir que se vuelva violento con los videojuegos; que hacer con el que está a todas horas mandando compulsivos mensajes con el móvil, o cómo evitar que se quede bobo por ver tanta televisión ... y de paso enterarnos del lenguaje nuevo de los SMP, MP3, juegos on line, tecnología digital interactiva, etcétera. Estudian menos, nos cuentan menos cosas, no hacen deporte, se pasan el día enganchados a las pantallas. Son los screenaggers (de screen, en inglés “pantalla”, y teenagers, pertenecientes al periodo adolescente). Algunos de ellos se están perdiendo muchas cosas estupendas de la vida: los amigos reales, el contacto con la naturaleza, la lectura, la vida familiar y social. Por algún lado hemos de empezar: quizá por leer esta libro. MATERIAL ANNEX 2 per a mestres i professors El número 291 de la revista Cuadernos de Pedagogía ( maig de 2000) Va dedicar el seu apartat central al tema “Videojuegos en el aula” Coordina els set articles el Grup F9, un equip e professors i professores de primària i secundària que des de l’any 1994 treballen sobre l’ús dels videojocs com a materials per a l’ensenyament. Els coordina la professora de pedagogia de la Universitat de Barcelona, Begoña Gros. Us recomanem la lectura d’aquest número i la consulta de l’apartat “Para saber más” on hi ha referenciades pàgines web, revistes especialitzades en videojocs, i llibres. A més a més d’unes recomanacions per a mestres que es volen iniciar en l’ús de videojocs com a eina d’ensenyament -aprenentatge. Per a la consulta del continguts de la revista Cuadernos de Pedagogía és molt útil el disquet que cada dos anys treu l’editorial Praxis, amb totes les revistes publicades i un programa de recerca i localització dels articles per temes, per paraules, per números... Material Complementari E.P Butlletí 9 MATERIAL ANNEX 3 per a mestres i pares /mares “Engachados a las pantallas” P. Castell i I de Bofarull. Planeta Prácticos. Barcelona, 2002 ¿Jugar sólo o compartir el juego? Pp.109-110 Riesgos de los videojuegos en soledad Posibilidades de los videojuegos compartidos El juego individualizado – en el cuarto del niño – puede ser negativo y aislante. El riesgo, aunque remoto, de abuso o adicción es más inmediato. El juego compartido puede beneficiarse de la amplia oferta. Jugar con amigos o familiares es más divertido que jugar solo. La rentabilidad educativa y la diversión es mucho mayor. Las dudas no se aclaran y quedan las visiones alteradas y los tópicos fijados. Los estereotipos simplistas invaden con su visión vulgar de la realidad Aclarar dudas, responder preguntas. Descubrir colaborando todas las habilidades que permiten los videojuegos. Los adultos, padres y educadores pueden ayudar al hijo o alumno a sacar todo el partido formativo del videojuego. Todo parece igual y nada es destacable. No existe posibilidad de educar en el gusto por plantearnos preguntas o elegir limitarnos el tiempo de juego. Educar en el autocontrol. El control del tiempo de juego es más fácil realizarlo entre dos o tres y, lógicamente con el padres o educador que si todo depende de uno. Educar en la reflexión Educar en la posibilidad de hacerse preguntas que ayuden a entender la realidad y proponer reflexiones liberadoras, humanizadoras. Distanciamiento de los padres y de los hijos, de los educadores y de los alumnos. Conocimiento mutuo de padres e hijos, y de maestros y pupilos. Déficit de habilidades sociales Déficit de experiencias reales Crecimiento de habilidades sociales LA violencia, la crueldad, el racismo no pueden ser filtrados por el conocimiento intelectual. El niño se lo traga todo sin crítica des de su vulnerabilidad y falta de experiencia. Aumento de la curiosidad alimentada por el educador o por el amigo, en el dialogo. Capacidad de expresar las propias ideas. Posibilidad de convertir en palabras los propios pensamientos. Si los padres o educadores no están presentes en la compra o durante el juego, no existe la posibilidad de leer o consultar la caja de los videojuegos. Es muy obvia la conclusión pero hay que señalarla con claridad: en ese caso la mediación educativa pierde todas sus posibilidades. Consultar la caja y tomar decisiones sobre la oportunidad del juego. La normativa avanzará en la dirección de ofrecer una clara información en el estuche de los videojuegos para orientar a los padres (con una ficha del contenido bien visible en el exterior de la caja). En esta línea, es oportuno en las conversaciones familiares o escolares dejar bien claro nuestra oposición al intercambio, venta o compra de videojuegos piratas. Es un delito y educativamente es negativo por muchas de las razones más arriba consignadas. Es fácil que un juego de fútbol nos lleve al fútbol real; uno de aviones al aeropuerto, y así sucesivamente. El videojuego compartido permite convertir en experiencias reales lo que inicialmente son experiencias virtuales, convertir en realidad real Material Complementari E.P Butlletí 9 MATERIAL ANNEX 4 per a mestres i pares /mares Erika Vigueras. El amigo virtual. Videojuegos: Pueden educar o enejenar Article publicat a la web mexicaca etcéter@ l’agost del 2001 (de una encuesta pasada a 179 estudiantes de escuelas privadas y públicas de ciudad de México) Testimonios 1. Jaime Antonio (9 años) “Los juegos me gustan porque siempre hay muchos para escoger. No me gusta que me digan qu4e me va a hacer daño jugar con el Play, yo me lastimo más cuando voy al fútbol. Cuando juego ya sé leer los pasos y me los aprendo muy rápido. Mi juego favorito es Gokú”. 2. José Manuel (7 años) “Me gustan los videojuegos y en especial el Game Boy porque me lo puede traer a la escuela y jugar a la hora del recreo. Estos juegos no hacen daño y sí hacen bien porque me divierte.” 3. Alan (8 años) “A mi me gustan los juegos de batallas, Çstreet Fighter es mi favorito. No e han hecho daño, practico con ellos los golpes de karate y luego juego con mi hermano para terminar de divertirme.” 4. Israel (8 años) “Mis juegos favoritos son los de aventuras; Pokémon es el que más me gusta. Mis hermanos dicen que no me hace daño jugar con ellos, y que hasta puedo aprender inglés.” 5. Ignacio (9 años) “Mi juego favorito es Géminis, tiene 75 juegos. Y de veras que me entretienen. Algunos dicen que luego te picas y te vuelves agresivo, pero a mí no me ha hecho daño jugar con ellos. Más bien creo que sí pueden causar algún bien.” 6. Alí (9 años) “Los videojuegos de carreras me gustan porque son emocionantes y fantásticos, también los que presentan mundos diferentes. No tengo un juego favorito; a mí me gustan todos. Yo no creo que me pueda hacer daño jugar con ellos y tampoco, como dice mi mamá, que me pueda quedar ciego.” 7. Ignacio (10 años) “Los videojuegos son pura diversión, Gran turismo es el mejor de todos, es de carreras y para jugarlo tienes que ser muy bueno. También me gustan los de peleas para sentir la acción. Los juegos de video ni sirven para algo ni hacen daño, sólo divierten.” 8. Iván (11 años) “Final Fantasy es el mejor videojuego que hay. Las gráficas y los trucos para pelear son mucho mejor que en otros juegos. Me han hecho mucho bien los videojuegos, me he vuelto muy rápido con los dedos; pero sí, sólo sirven para divertirte.” 9. Juan Miguel (12 años) “Yo creo que los videojuegos son dañinos si no te mides con el tiempo en que los usas. A mi me gusta Street Fighter bs. X-Men, es un poco violento pero jamás me he sentido uno de los personajes o he golpeado a alguien, los juegos son inofensivos.” 10. Jorge de Jesús (12 años) “Mi videojuego favorito es el Street Fighter, es de peleas y me gusta porque sus dibujos son muy reales. Yo no creo que haga daño jugar con ellos y tampoco que me puedan hacer bien, sólo sirven para entretener.” 11. Diego (12 años) “Mi juego favorito es Fatal Fury. Me gusta por sus gráficas y el tipo de juego que es. Yo creo que el único efecto negativo es volverte violento y llegar a creerte uno de los personajes. Y también tienen efectos positivos, te vuelven más ágil con las manos y también aprendes inglés.” Material Complementari E.P Butlletí 9
