22-09-2010 Dimecres

20
|
AVUI
DIMECRES, 22 DE SETEMBRE DEL 2010
JOAN BOSCH I ROURA, president
JOAN VALL I CLARA, vicepresident executiu
EMILI GISPERT, director general de continguts
ANNA MARIA RIBAS, directora general de gestió
JORDI GRAU, subdirector general de continguts
IVAN GRAU, director financer
XEVI ESTEVA, director de publicitat
LEANDRE BASANTA, cap de distribució
Diàleg
EL TEATRE LLIURE ESTRENA LA
REHABILITACIÓ DE LA SEU HISTÒRICA
AL CARRER MONTSENY
Antoni Dalmau
Escriptor
Retorn a la vila de Gràcia
E
lloc, calia la complicitat i l’ajut de les administracions públiques que formen
part dels òrgans de govern de la mateixa
Fundació i que li donen suport (ministeri
de Cultura, Generalitat, Diputació i Ajuntament de Barcelona). Així ha estat, finalment, clarament, de manera que l’aportació de fons propis i uns ingressos extraordinaris provinents de la capitalitat de Barcelona i vehiculats pel seu ajuntament han
permès cobrir, justament abans de la crisi
que ara tenalla amb tanta duresa les finances públiques, el pressupost total de l’obra.
I, en tercer lloc, calia la cessió de l’edifici a
la Fundació per part de la cooperativa La
Lleialtat, tràmit que va fer-se amb la generositat i la bonhomia que sempre han presidit les relacions de totes dues parts, d’ençà d’aquells anys en què l’entusiasme de
Fabià Puigserver i els seus companys va
guanyar-se la voluntat dels antics cooperativistes de Gràcia, encapçalats per Joaquim Gubern.
AQUESTS DIES, PRECISAMENT, i en la part
que em toca en aquesta aventura, no
m’he cansat de repetir que aquesta inauguració significa un acte de retrobament del Teatre Lliure amb la seva pròpia història i, alhora, una nova proposta al món del teatre català d’un espai
idoni per a un cert tipus de representació: aquella en la qual la màgia de l’espectacle adquireix una significació especial i distinta a causa d’alguns elements tan sensibles com la proximitat a
l’espectador, l’acústica, la disposició
canviant de l’escenari, la complicitat
del públic, etc., etc. És un espai provat,
esclar, contrastat amb l’experiència
tan positiva d’una trentena d’anys que
ja són patrimoni de tothom, però enriquit amb nous elements –la coberta nova, el teler o la plataforma elevadora,
per exemple– que en milloraran notablement la funcionalitat. Més enllà de la
sala, els nous camerinos, els ascensors,
el bar renovat... milloraran les condicions d’accessibilitat i de comoditat
dels artistes i del públic. I tot s’ajustarà
per fi a les mesures de seguretat i als
avenços tècnics que són inseparables
d’un teatre modern.
POSATS A DEIXAR LA CASA en condicions,
l’actual director del Teatre, Àlex Rigola,
va pensar que la intervenció forçosa podia enriquir-se amb una obra encomanada de manera expressa a un artista
plàstic que és patró de la Fundació del
Teatre Lliure, Frederic Amat. D’aquesta manera, l’escala del teatre, que sempre ha estat un tradicional punt de trobada i de contacte entre la gent, acull
des d’ara una magnífica instal·lació permanent anomenada Pluja de sang, formada per un degradat de llàgrimes de
ceràmica vermella. És una de les sorpreses agradables que el públic impacient trobarà quan torni a acostar-se,
novament com un dels hàbits inseparables del seu oci, a la sala del carrer
Montseny, com feia abans, com havia
fet sempre.
CARME PERIS
l darrer dia d’aquest mes de setembre, i amb la Gata sobre teulada... de Tennessee Williams
dirigida per Àlex Rigola, el Teatre Lliure estrenarà oficialment la rehabilitació de la seva seu històrica del carrer Montseny, a la vila de Gràcia. És una
notícia que fa feliç a molta gent, de generacions diverses, que guarden a la retina una pila de records de la seva pròpia biografia que han esdevingut inseparables d’aquella sala de l’antiga cooperativa La Lleialtat.
PERQUÈ FOS POSSIBLE aquesta rehabilitació –necessària, entre altres coses,
per poder complir amb els imperatius
de seguretat– calia que es donessin tres
condicions. En primer lloc, la voluntat
de la Fundació de mantenir la seva seu
originària, la casa on va començar i va
desplegar-se aquella esplèndida aventura d’un grup d’actors, directors i tècnics
que van revolucionar el teatre a Catalunya a la segona meitat de la dècada dels
darrers anys setanta. La veritat és que
aquesta voluntat va existir sempre, encara que aparegués com a inviable durant un cert període de temps. En segon
“El Teatre Lliure tanca
un cicle que s’ha mostrat
francament satisfactori,
tenyit només per l’enyor
dels companys de camí
que ens han anat deixant
al llarg d’aquests anys”
D’AQUESTA MANERA, EL TEATRE LLIURE tanca un cicle que s’ha mostrat francament
satisfactori, tenyit només per l’enyor dels
companys de camí que ens han anat deixant al llarg d’aquests anys. Disposa, en
perfectes condicions, de la seva seu fundacional, amb una sala de format mitjà, i de la
seva casa nova de Montjuïc, amb la sala
gran Fabià Puigserver, de manera que
l’anomenat Espai Lliure podrà tornar al
seu ús originari de sala d’assaigs. Pel que fa
al terreny econòmic, ha estabilitzat relativament les seves finances després de molt
de temps de viabilitat difícil, per més que
l’actual situació l’obliga, com a tothom, a
restringir notablement la seva despesa. I
pel que fa al terreny artístic, després de la
fructífera etapa de direcció d’Àlex Rigola
–que finalitzarà per voluntat d’ell mateix
en acabar aquesta temporada–, ja té prevista la continuïtat del projecte en mans
d’un altre nom indiscutible, Lluís Pasqual.
RESTEN NOMÉS ALGUNES INCERTESES derivades del nou marc legal de les fundacions, que no sembla tenir prou present la
realitat actual de prestació de serveis que
fan aquestes institucions sense ànim de
lucre i que potser obligarà a reajustar algunes coses en el pla jurídic. Però en resum, tot comptat i debatut, cal concloure
que semblen donar-se totes les condicions perquè continuï sent possible un
model de gestió original, que preserva, alhora, la condició de teatre públic i el marge necessari de llibertat dels creadors artístics. És la fórmula primera, la matriu
de la casa, aquella que li ha donat una veu
pròpia i singular en el marc plural del teatre de Barcelona i Catalunya.
espectacles
70
DIMECRES
22 DE SETEMBRE DEL 2010
TEATRE 3 RELLEU
Julio Manrique dirigirà el Romea
amb un segell «modern i personal»
L’actor i director
firma tres anys amb
Focus per substituir
Calixto Bieito
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
I
l·lusionat amb el nou horitzó que
s’obre en la seva vertiginosa trajectòria professional, Julio Manrique ha decidit embarcar-se en
l’aventura de dirigir el Teatre Romea a partir de la temporada 20112012, amb un contracte inicial de
tres anys i el compromís d’una direcció pròpia anual. «M’ho vaig rumiar
moltíssim perquè es tracta d’una sala emblemàtica de Barcelona i encara no sé com afectarà la meva vida,
però penso que és una enorme oportunitat per poder fer moltes coses»,
va concretar ahir l’escollit. El noi d’or
de l’escena catalana no es va poder
resistir als cants de sirena de la direcció del grup Focus que, en paraules
«Més que els
resultats buscaré
fer un joc bonic i
arriscat», explica
seves, li va transmetre la seva «gran
passió, entusiasme i suport». Una decisió que va tenir el consens de l’actual director, Calixto Bieito.
Manrique pretén imprimir la seva «personalitat i una mirada moderna» a una sala que només ha trepitjat com a actor una vegada (El pes
de la palla), però que va ser la primera
a què es va abonar com a espectador
quan estudiava Dret a la Pompeu Fabra. «Vull portar-hi la meva ànima i
ser honest», sosté el director, que ara
s’enfrontarà al judici del públic i de
la crítica i a unes estadístiques que
en els últims anys no han convençut
(la mitjana de l’aforament amb prou
feines va arribar al 50% l’última temporada).
Però les matemàtiques, addu-
eix, no són la seva prioritat. «No penso en la pressió dels números. Més
que els resultats m’interessa el joc. No busco el 4-0, la golejada,
sinó fer un joc bonic i
arriscat». Defuig les etiquetes d’una programació de risc o comercial i en
qualsevol cas buscarà que
els espectacles «trobin la
complicitat de la platea» en
la línia de les produccions
que ha dirigit. O sigui, de
títols com La forma de les coses, Product, American Buffalo i Coses que dèiem avui,
aclamats per crítica
i públic. Al novem-
33 Julio Manrique,
un jove director d’èxit
per al Romea.
PERFIL
julio manrique
L’home de moda
Nascut a Barcelona (1973)
Llicenciat en Dret per la Pompeu Fabra, on es va iniciar en el teatre
Actor de llarga trajectòria al Lliure
J Pocs noms com el de Julio
Manrique susciten tanta
unanimitat en l’escena catalana.
Com a actor es va guanyar un
lloc de privilegi al Teatre Nacional
de Catalunya i després durant la
seva llarga etapa vinculat al Lliure
d’Àlex Rigola. A TV-3 també és
una cara molt coneguda. El seu
salt a la direcció no ha estat
menys triomfal. Ha trigat ben
poc a dirigir un teatre amb tanta
història com el Romea. Focus
no ha dubtat a reclutar l’home
de moda per a un escenari que
només ha trepitjat, com a actor,
el 2004 amb El pes de la palla.
Aquesta temporada, com
a director, farà doblet
amb Focus: al Romea
(L’hort dels cirerers) i
a la Villarroel (Coses
que dèiem avui).
bre, debutarà com a director a la històrica sala del Raval amb L’hort dels cirerers, de Txékhov.
Manrique anuncia que en la seva
nova etapa no li serà negat l’accés a
altres teatres, encara que òbviament
haurà de «prioritzar els interessos».
«No tindré una exclusivitat amb el
Romea però sí una responsabilitat;
i aquí hi hauré d’estrenar un muntatge anual». Confia així mateix que
el càrrec no escurci la seva llarga trajectòria actoral, especialment intensa al TNC, el Lliure i TV-3 (on ara protagonitza la sèrie Infidels). «El meu
desig és continuar la meva carrera
d’actor, i Focus no em tanca les portes; ja veurem com es desenvolupa
tot», declara el Hamlet d’Oriol Broggi, paper pel qual va rebre el premi
de la Crítica 2008-2009.
REGLES DEL JOC / Abans d’acceptar
el timó del Romea, Manrique
sonava com a candidat per
rellevar Àlex Rigola en la
direcció del Lliure. «No
em van fer cap proposta oficial ni seriosa. I
quan vaig començar
a plantejar-m’ho ja
es parlava de Lluís Pasqual i em va
semblar fantàstic». A més, considera que el teatre
públic comporta una
«càrrega política que
fa molt complexa la
gestió». «Al Romea
–compara– de les
qüestions polítiques se n’encarrega Focus
i jo podré centrar-me en la
direcció artística». Però la llibertat
absoluta, admet,
«no existeix». «Sempre hi ha regles del joc
a les quals t’has de sotmetre. I dins d’aquestes regles s’ha d’anar
fent pactes. Ningú és
mai lliure del tot». H
FARSA MUSICAL AMB REREFONS POLÍTIC
L’‘alcaldessa’ mediàtica
Tonino Guitián, un històric de ‘Caiga quien caiga’, obre la Muntaner amb
una caricatura de Rita Barberá H ‘La Doña’ canta i balla a la recerca de vots
MARTA CERVERA
BARCELONA
Triga una mitja hora a enfundarse les mitges, els pits postissos, el
vestit vermell, les arracades i el
collaret de perles. L’últim pas és
col·locar-se la mitja màscara que
li transforma el nas i els pòmuls,
la perruca i els complements que
el transformen en una paròdia de
Rita Barberá, alcaldessa de València que fa una eternitat que està
en el càrrec. «El que més m’ha costat és acostumar-me a anar amb talons. És horrible», assegura Tonino
Guitián, actor, guionista i expresentador de Caiga quien caiga i d’Extra, entre altres programes. Aquesta nit (21.00 hores), obre la tem-
porada de la Sala Muntaner amb La
Doña. El último tango de una alcaldesa.
Escàndols immobiliaris, interessos polítics i prevaricació són alguns dels temes als quals l’humorista valencià treu punta amb diàlegs
o cançons escrites per ell. Tonino
s’atreveix amb els tangos en un espectacle faller «però sense parafernàlia», aclareix, que beu del cabaret
francès, alemany i mexicà. «El meu
personatge va més enllà d’una dona
concreta. Aglutina des d’Evita Perón fins a María Félix i tota aquella
gent que es creu la millor i que es dedica a convèncer-ne la resta perquè
els votin». Té molt també de polítics
com Berlusconi o Sarkozy, «que malgrat no tenir un programa, de robar
diners o d’anar-se’n amb ballarines,
segueixen rebent vots», destaca Tonino, enfundat en un elegant vestit
vermell.
Clòtxines i pentinats
Per al debut a Catalunya ha retocat
el text traient punta a la rivalitat entre catalans i valencians o al tema
de la llengua. «Però que quedi clar
que faig la representació en castellà perquè Rita parla així», precisa.
Més enllà de la política l’obra compara diversos aspectes diferencials
entre la societat catalana i la valenciana «De paelles no en parlo, però de
clòtxines (petxines) sí perquè li agraden molt a l’alcaldessa», diu Tonino
33 La Doña 8 Tonino, en acció.
amb picardia. Fins i tot el pentinat
surt a col·lació en aquesta farsa musical que interpreta acompanyat
pel violoncel·lista Pau de Nut. «A
València anar a la perruqueria és
gairebé una religió», afirma Tonino. «Allà les polítiques porten més
ben arreglats els cabells. Aquelles
menes de pagodes que es fan no tenen equivalent a Catalunya», indica l’humorista. No ha vist mai Rita
Barberá entre el públic, però sí que
hi ha assistit gent del seu entorn.
«Als del PP no els va semblar tan
fort, fins i tot s’ho esperaven més
dolorós, però no era la intenció».
Reconeix que al principi li va
costar acostumar-se a les exigències del seu personatge, especialment a utilitzar talons. Però agraeix a Juli Leal, el director, haver-li
descobert el món del cabaret. S’hi
sent tan a gust que fins i tot ha creat un nou número que estrenarà a
la Muntaner on, vestit amb una tela vermella i groga «amb aguilucho
inclòs», s’atreveix a fusionar Els segadors, l’himne d’Espanya i el de
València. H
34
|
AVUI
DIMECRES, 22 DE SETEMBRE DEL 2010
Pablo
González, al
capdavant
de l’OBC
El director
asturià s’estrena
divendres com a
titular de
l’orquestra
Autoretrats
al mirall a la
xarxa
d’internet
CULTURA
ESPECTACLES
Joan
Fontcuberta
recopila milers
d’imatges
d’autoretrats
virtuals
L’actor i director Julio Manrique serà el director artístic del Teatre Romea de
Barcelona a partir del 2011/12 per un període mínim de tres temporades
Manrique, al Romea
Jordi Bordes
BARCELONA
Julio Manrique manarà al
Teatre Romea a partir de
la temporada 2011/12.
Focus substitueix la direcció artística de Bieito amb
un dels directors més joves i amb més projecció.
La carrera de direcció de
Julio Manrique –conegut
per les seves aparicions
televisives i per la complicitat com a actor amb la
companyia del Teatre
Lliure d’Àlex Rigola– ha
estat meteòrica. Ahir va
reconèixer que la decisió
de ser el director artístic
del Romea l’il·lusiona però, alhora, “fa vertigen”. El
contracte és per tres temporades i, ahir, Manrique
desconeixia quines serien
“les regles del joc”. Tot i això, va dir que la seva aposta és programar muntatges que li agradin.
Aquest any, Manrique
té prevista la primera estrena de gran format, al
mateix Romea: L’hort dels
cirerers, de Txèkhov. És el
primer text d’un autor
clàssic. Ahir va admetre
que el nomenament posarà pressió als assajos, que
ja han començat. Però defensa la seva manera de
treballar, amb molta complicitat amb els actors perquè defensin l’obra i se la
creguin. El director també
dirigirà L’arquitecte, de
David Creig, amb sis actors, a la sala Fabià Puigserver. Pràcticament, no
farà cap treball d’actor –alguna substitució i una possible temporada a Madrid,
que encara està pendent–.
Julio Manrique, en una imatge de la sèrie ‘Infidels’. Continuarà compatibilitzant actuació i direcció ■ TV3
Sí que continua a la televisió. Manrique admet que li
Manrique admet
que és perillós
ser un director
de moda, un
qualificatiu
efímer
agradaria poder formar
part del repartiment en algunes de les obres que dirigeixi algú altre. No s’atreveix, per ara, a dirigir-se a
si mateix.
Tot i que es compta una
primera direcció al Sitges
Teatre Internacional el
2005, la seva carrera va
començar a ser valorada
amb Els boscos, de David
Mamet, a la Sala Beckett
(2006). El resultat d’aquest treball va fer que Rigola ja volgués comptar
amb ell per dirigir una pe-
La xifra
—————————————————————————————————
5
direccions escèniques són
les que ha realitzat fins ara,
cap de gran format. La majoria d’aquestes s’han reposat.
ça a l’Espai Lliure: La forma de les coses (2007), de
Neil LaBute, va ser un nou
èxit que repetiria temporada al Lliure l’any se-
güent i que també faria
una estada al Club Capitol,
posteriorment.
Amb
aquest treball va guanyar
el premi de la Crítica a la
millor direcció. El 2009, va
transformar el monòleg
Product, de Mark Ravenhill, en una peça per a tres
actors a la Beckett. Va tornar a convèncer. La temporada passada va protagonitzar el primer doblet:
American Buffalo, de Mamet, a L’Espai Lliure –tanta gent va quedar fora que
van reposar-lo de final de
temporada– i un nou treball dramatúrgic amb LaBute: Coses que dèiem
avui. Aquest títol es reposarà aquest any a la Villarroel.
Manrique ja va sonar
com a possible substitut
de Rigola, fins que es va fer
consistent la proposta de
retorn de Lluís Pasqual al
Lliure. Manrique admet
que és molt perillós ser un
director de moda, perquè
és un qualificatiu efímer:
“Et posen molt en el punt
de mira”, adverteix. ■
| 39
EL PUNT
DIMECRES, 22 DE SETEMBRE DEL 2010
Pablo
González, al
capdavant
de l’OBC
El director
asturià s’estrena
divendres com a
titular de
l’orquestra
Autoretrats
al mirall a la
xarxa
d’internet
CULTURA
ESPECTACLES
Joan
Fontcuberta
recopila milers
d’imatges
d’autoretrats
virtuals
L’actor i director Julio Manrique serà el director artístic del Teatre Romea de
Barcelona a partir del 2011/12 per un període mínim de tres temporades
Manrique, al Romea
Jordi Bordes
BARCELONA
Julio Manrique manarà al
Teatre Romea a partir de
la temporada 2011/12.
Focus substitueix la direcció artística de Bieito amb
un dels directors més joves i amb més projecció.
La carrera de direcció de
Julio Manrique –conegut
per les seves aparicions
televisives i per la complicitat com a actor amb la
companyia del Teatre
Lliure d’Àlex Rigola– ha
estat meteòrica. Ahir va
reconèixer que la decisió
de ser el director artístic
del Romea l’il·lusiona però, alhora, “fa vertigen”. El
contracte és per tres temporades i, ahir, Manrique
desconeixia quines serien
“les regles del joc”. Tot i això, va dir que la seva aposta és programar muntatges que li agradin.
Aquest any, Manrique
té prevista la primera estrena de gran format, al
mateix Romea: L’hort dels
cirerers, de Txèkhov. És el
primer text d’un autor
clàssic. Ahir va admetre
que el nomenament posarà pressió als assajos, que
ja han començat. Però defensa la seva manera de
treballar, amb molta complicitat amb els actors perquè defensin l’obra i se la
creguin. El director també
dirigirà L’arquitecte, de
David Creig, amb sis actors, a la sala Fabià Puigserver. Pràcticament, no
farà cap treball d’actor –alguna substitució i una possible temporada a Madrid,
que encara està pendent–.
Julio Manrique, en una imatge de la sèrie ‘Infidels’. Continuarà compatibilitzant actuació i direcció ■ TV3
Sí que continua a la televisió. Manrique admet que li
Manrique admet
que és perillós
ser un director
de moda, un
qualificatiu
efímer
agradaria poder formar
part del repartiment en algunes de les obres que dirigeixi algú altre. No s’atreveix, per ara, a dirigir-se a
si mateix.
Tot i que es compta una
primera direcció al Sitges
Teatre Internacional el
2005, la seva carrera va
començar a ser valorada
amb Els boscos, de David
Mamet, a la Sala Beckett
(2006). El resultat d’aquest treball va fer que Rigola ja volgués comptar
amb ell per dirigir una pe-
La xifra
—————————————————————————————————
5
direccions escèniques són
les que ha realitzat fins ara,
cap de gran format. La majoria d’aquestes s’han reposat.
ça a l’Espai Lliure: La forma de les coses (2007), de
Neil LaBute, va ser un nou
èxit que repetiria temporada al Lliure l’any se-
güent i que també faria
una estada al Club Capitol,
posteriorment.
Amb
aquest treball va guanyar
el premi de la Crítica a la
millor direcció. El 2009, va
transformar el monòleg
Product, de Mark Ravenhill, en una peça per a tres
actors a la Beckett. Va tornar a convèncer. La temporada passada va protagonitzar el primer doblet:
American Buffalo, de Mamet, a L’Espai Lliure –tanta gent va quedar fora que
van reposar-lo de final de
temporada– i un nou treball dramatúrgic amb LaBute: Coses que dèiem
avui. Aquest títol es reposarà aquest any a la Villarroel.
Manrique ja va sonar
com a possible substitut
de Rigola, fins que es va fer
consistent la proposta de
retorn de Lluís Pasqual al
Lliure. Manrique admet
que és molt perillós ser un
director de moda, perquè
és un qualificatiu efímer:
“Et posen molt en el punt
de mira”, adverteix. ■
En directo
EN DIRECTO
Miércoles, 22 septiembre 2010
Cultura|s La Vanguardia
26
TNC
www.tnc.cat
Adrià Gual
Misteri del dolor
Dirección: Manel
Dueso. Del 1 de
octubre al 14 de
noviembre
Tracy Letts
Agost
Dirección: Sergi
Belbel. Del 25 de
noviembre al 23
de enero del 2011
Maria Barbal
Pedra de tartera
Dirección: Lurdes
Barba. Del 26 de
enero al 13 de
marzo del 2011
LLIURE
www.teatrelliure.
cat
T. Williams
Gata sobre teulada de zinc calenta
Dirección: Àlex
Rigola. Del 30 de
septiembre al 12
de diciembre
(Lliure de Gràcia)
J.M. de Sagarra
Vida privada
Dirección: Xavier
Albertí. Del 3 de
noviembre al 5 de
diciembre
Anton Chejov
Les tres germanes
Dirección: Carlota
Subirós. Del 9 de
marzo al 3 de
abril del 2011
ROMEA
www.teatreromea.
com
Anton Chejov
L'hort dels
cirerers
Dirección: Julio
Manrique. De
noviembre del
2010 a enero del
2011
Montaigne
Travesía del amor
y la muerte, de
Montaigne a John
Cage
Dirección: Calixto
Bieito. De marzo a
mayo del 2011
SALA BECKETT
www.salabeckett.
cat
Evelyne de la
Chenelière
Bashir Lazhar
Dirección: Magda
Puyo. Del 28 de
octubre al 21 de
noviembre
VERSUS TEATRE
www.versusteatre.
com
Joan Maragall
Com si entrés en
una pàtria
Dirección: Josep
Maria Miró. Del 5
al 27 de octubre
‘Rentrée’ teatral Arranca una nueva temporada teatral, en las grandes salas y en las
pequeñas, en los escenarios públicos y en las salas privadas. Estas son nuestras apuestas
Clásicos contra la crisis
EDUARD MOLNER
Los espectadores siguen acudiendo, se abren nuevas salas y las nuevas producciones se plantean desde la ambición artística. La crisis
parece no ir con el teatro de Barcelona. Aparentemente. Aunque el
espectador atento, inquieto, se va a
preguntar por qué empieza tan tarde la temporada del TNC, por qué
se han reducido las importaciones
de grandes producciones extranjeras en el Lliure o por qué, tanto en
el sector privado como en el público, se minimiza el riesgo. En tiempos de crisis, la inversión se dirige
a valores seguros. El oro, por ejemplo. Anton Chejov, por ejemplo.
Chejov en manos jóvenes, pero
ya curtidas. Carlota Subirós. Empezamos por el final de la temporada.
Subirós dirigirá Les tres germanes
de marzo a abril del 2011, en el Lliure de Montjuïc, con un elenco que
reúne gran parte de lo mejor de la
profesión comediante joven del
país, Mónica López, Eduard Farelo, Pepo Blasco, Jordi Collet, Ernest Villegas, Alba Pujol... La directora vuelve a trabajar la gran tradición rusa tras sus incursiones en
Dostoyevski, Nits blanques (2004),
o Gorki, Els estiuejants (2006). Como en las precedentes, una palabra preside la obra maestra de Chejov, esperanza, que deriva del sustantivo espera o del verbo esperar.
Una atmósfera densa envuelve la
vida de Olga, Masha e Irina, cargada de tedio provincial con destellos aquí y allá de la luz que ilumina lo que podrían ser sus vidas, pero no son, ni van a ser.
Antes, en noviembre, Julio Manrique habrá dirigido en el Romea
otro Chejov cumbre, con actores
como David Selvas, Montse Guallar o Ferran Rañé, L'hort dels cirerers, pero partiendo de la adaptación de David Mamet. Manrique
empieza así a abordar el gran repertorio, pero auxiliado por el dramaturgo de producciones que han
consolidado su posición en la cartelera barcelonesa como Els boscos
(2006) y American Buffalo (2010).
Más valores seguros. Josep Maria de Sagarra y su Vida privada.
Xavier Albertí ha adaptado para el
teatro la enorme novela, que se podrá ver en la Puigserver también
en noviembre. Aunque aquí sí que
tenemos un componente elevado
de riesgo artístico, porque el punto
de partida es una obra compleja,
concebida para funcionar en términos narrativos, y porque, conociendo la trayectoria de Albertí, sus opciones seguro que no van a pasar
por la traslación a escena sin más
01
02
03
01. Chejov: ‘Tres germanes’ (Lliure) y ‘L'hort
dels cirerers’ (Romea). 02. Maria Barbal: ‘Pedra
de tartera’ (TNC). 03. Montaigne: ‘Travesía del
amor y la muerte’ (Romea). 04. T. Williams: ‘La
gata...’, (Lliure). 05. Sagarra: ‘Vida privada’
(Lliure). 06. Adrià Gual: ‘Misteri del dolor’ (TNC)
05
04
06
Chejov aparece, por
partida doble, como
un valor seguro junto a
clásicos catalanes como
Sagarra o Adrià Gual
mios más prestigiosos como el Tony y el Pulitzer. Sergi Belbel se ha
fijado en esta obra que retrata sin
miramientos una familia del midwest que se reúne, tras la desaparición del padre, bajo la omnipresencia de la matriarca. Esa mujer
poderosa será interpretada por Anna Lizaran, otra madre dominante
en su currículo, tras el éxito de la
pasada temporada con El ball, de
Nemirovski. Como en el caso de
Williams, una familia de la América
profunda con todas sus taras al descubierto. En el Nacional nos van a
explicar también una historia, en
noviembre.
Previamente, un clásico catalán
habrá inaugurado temporada en el
TNC en octubre. Si el año pasado se
aprobó la asignatura pendiente de
Vallmitjana, este año se va a intentar aprobar la de Adrià Gual. La
obra escogida, Misteri del dolor, es
la pieza más famosa del amplísimo
repertorio de este autor fundamental, y en cierto sentido fundacional,
del teatro del siglo XX catalán. Dueso dirigirá la pieza con Mercè Arànega y Ernest Villegas entre el reparto. Las razones del éxito en su
día, la combinación de dos transgresiones como el adulterio y el enamoramiento entre padrastro e hijastra.
Otra familia que muestra sus miserias; esta no es rusa o americana, es
catalana.
Para más adelante, enero del
2011, queda la escenificación de
Casetes de un
punk catalán
The London Punk
Tapes
ARTS SANTA MÒNICA
BARCELONA
Hasta el 26 de
septiembre.
www.artssantam
onica.cat
KIKO AMAT
Quiero volver a una sensación de
1986: tengo quince años, y estoy fotocopiando entero el libro de fotografías de Salvador Costa, Punk
(Star Books, 1977), que me ha prestado un ex punk de mi pueblo a
quien ahora le gusta U2 (animalico). Las fotocopias –mayormente
de Jam y Generation X, dos de mis
grupos favoritos– servirán para decorar mi habitación de teenager,
así como para provocarle un síncope a mi madre cuando vea lo que le
he hecho al papel de pared. Pero
sobre el libro Punk, de hecho, circu-
so: ¿Quién de ellos será el punk catalán? ¿Existe ese punk catalán
nómada, un espía nostrat que se
infiltró en los clubs punk londinenses?
Veinticinco años después, me
encuentro hablando con él en un
bar para turistas de la Rambla. O
sea que sí, aquel punk catalán existía: se llamaba Jordi Valls; uno de
tantos pioneros y exploradores
que nuestra cultureta ha decidido
olvidar, que jamás ha reconocido
como suyos. En aquella foto de
1977 (hace tiempo que le identifiqué sobre el papel) llevaba un im-
Valls se fue a Londres
en el 69 para esquivar
el rigor mortis cultural
que estrangulaba la
cultura española
Las cintas de
casete que Jordi
Valls grabó en
los años setenta
del pasado siglo
y que ahora
protagonizan la
muestra en Arts
Santa Mònica
la una anécdota-mito clave en
nuestra historia, y es que una de
las fotos –tomadas por Costa en
1976 durante un viaje a Londres–
retrata a un punk catalán (¡En Londres! ¡En 1976!). Esto es un motivo
de orgullo nacional parejo a otra
columna fundacional de la mitografía punk catalana, la pelea de Silvia
Resorte (de los barceloneses Último Resorte) con Sid Vicious (de
los Sex Pistols) y su novia en un
club londinense. Y ahora mismo,
en 1986, mis cejas arden –en la copistería, rodeado del estimulante
perfume del toner y el baile futurista de la Xerox– mientras pien-
perdible pero-que-MUY gordo hincado en la mejilla y chaqueta de
cuero con calavera solapada, y hoy
–aquí, delante de mí– se ha transmogrificado en un señor sonriente
con camisa hawaiana y pantalones
anchos, un tipo entusiasta y amable en quien jamás husmearías un
pasado nihilista. La razón por la
que estamos charlando es la exposición The London Punk Tapes del
Arts Santa Mònica, una audición
de casetes originales registrados
por él mismo en el Londres del
76-77, y que incluyen grabaciones
en directo inéditas de The Slits,
Sex Pistols, The Clash, Subway
Sect, Generation X y Damned.
Pero antes quiero presentarles a
Valls. Ustedes quizás lo conozcan
por su álter ego y grupo-de-unapersona, Vagina Dentata Organ,
aunque es poco probable que les
suene si no pertenecen al movimiento de Industrial Music que se
gestó en la Inglaterra post-punk
del 78. La peripatética historia de
Valls/VGO es de las de biografía
de seiscientas páginas, y por supuesto este sería un mundo mejor
si echáramos la estatua de Cambó
al mar y en su lugar se erigiera un
monumento en honor a Valls (no
querría una efigie suya, así que tendría que ser algo relacionado con
su obra: un condón sangriento, o
una bomba Orsini, o un perro
muerto).
Jordi Valls se mudó a Londres >
EN DIRECTO
Miércoles, 22 septiembre 2010
The London Punk Tapes El centro Arts Santa
Mònica recupera un fragmento de la historia
del movimiento punk protagonizado por el artista
barcelonés Jordi Valls
Cultura|s La Vanguardia
una novela, Pedra de tartera, de
Maria Barbal, cuya adaptación se
ha encargado a Marc Rosich,
quien ya estuvo en la extraordinaria dramatización de Mort de dama de Villalonga hace un par de
temporadas. En esta ocasión dirigirá Lourdes Barba, y el protagonismo recaerá en Àurea Márquez,
que interpretará esa payesa del Pallars que ve como la historia convulsa de su país, de la República a
la Dictadura, entra en su casa. Pedra de tartera (1985) es un éxito
de la narrativa catalana que se ha
exportado a Europa, demostrando que una gran historia local tiene mucho de universal.
Local o pequeña, insignificante
a simple vista y sin embargo hermosa. Desde luego universal. Bashir Lazhar d'Evelyne de la Chenelière, autora canadiense francófona, perfectamente desconocida
aquí, fue objeto de una lectura dramatizada la temporada pasada en
el Obrador de la Sala Beckett.
Aquello fue más que una lectura
porque la implicación de la directora Magda Puyo y sobre todo de
Pepo Blasco, su único intérprete,
elevó la lectura a casi un montaje.
Esta temporada se podrá ver la
puesta en escena en la Beckett. Se
trata del monólogo de un profesor, de origen argelino, que debe
encarar acontecimientos violentos que han marcado su vida en el
pasado. El maestro se enfrenta a
la incomprensión del alumnado, a
su inagotable cuestionamiento
del orden de las cosas. Pero también se encuentra de cara con la
incomprensión de sus compañeros de profesión. La obra tiene un
aire de la película francesa Entre
les murs, de Laurent Cantet (estrenada aquí como La clase, 2008),
pero se preocupa más por indagar
en la incomunicación humana
que en denunciar, como en el caso
del filme de Cantet, el fracaso del
sistema educativo.
Despierta también la curiosidad el montaje de Marc Rosich y
Calixto Bieito, Travesía del amor y
la muerte, de Montaigne a John Cage, una selección de textos filosóficos que serán interpretados por
Juan Echanove y una actriz joven, junto a un cuarteto de cuerda. Todo en el Romea, de marzo a
mayo 2011. Quizá no nos cuenten
una historia, pero puede que nos
hagan pensar.
Con Travesía... hemos ido casi
al final de la temporada. Pero para
empezar bien el curso teatral, este
octubre, en el Versus Teatre, una
pequeña joya. Josep Maria Miró
ha dramatizado la obra de Joan
Maragall con la complicidad de
Mireia Chalamanch y Oriol Genís, intérpretes e impulsores del
proyecto. En Com si entrés en una
pàtria, la poesía y la prosa de Maragall se desgranan con serenidad
y detenimiento, con elegancia y
profundidad, mostrando así toda
su verdad, todo su contenido de
futuro. No se lo pierdan. |
27
del argumento de la novela. Dos razones de peso nos deben llevar a
despejar inquietudes hasta Montjuïc, a saber, el magnífico equipo de
instrumentos del que se ha rodeado
Albertí (Pere Arquillué, Imma Colomer, Oriol Genís, Àurea Márquez,
Xavier Pujolras o Alicia Pérez, entre otros) y su conocimiento de la
Barcelona social, literaria, teatral,
que enmarca Vida privada.
Antes del Sagarra de Albertí el
Lliure habrá estrenado a finales de
septiembre su programación teatral en la recuperada histórica sala
de Gràcia, con otro clásico, Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams, uno de los éxitos
del Broadway dorado de los cincuenta, que Hollywood se encargó
de trasladar a todo el mundo de la
mano de Paul Newman y Elizabeth
Taylor. Álex Rigola dirigirá la operación y Joan Carreras y Chantal Aimée se encargan de los papeles principales. Una apuesta destinada a llenar la sala de Gràcia de octubre a
diciembre. El gran público quiere
historias, aunque sean conocidas.
El norteamericano Tracy Letts
no es conocido todavía aquí, aunque su pieza Agost, viene precedida
por el éxito en Broadway y los pre-
|
36 Cultura i Espectacles
|
AVUI
DIMECRES, 22 DE SETEMBRE DEL 2010
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Críticateatre
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Francesc Massip
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Cants tel·lúrics
I am America
Amb textos d’Allen Ginsberg.
Workcenter of Jerzy
Grotowsky & Thomas
Richards. 18 de setembre
H
Manolo Cardona i Cristian Mercado viuen una relació amorosa d’esquena a tothom ■ KARMA
‘Contracorriente’ va guanyar el premi del Públic a
Sundance amb la crònica d’un idil·li homosexual
Sexe clandestí,
amor fantasmal
Xavier Roca
BARCELONA
El premi del Públic al Festival de Sundance, altres
guardons a Sant Sebastià i
Miami i la preselecció per
representar el Perú als Oscars de Hollywood no és
un mal balanç per a una
opera prima. Això és el
que ha passat amb Contracorriente, el primer
llargmetratge –que es va
estrenar el cap de setmana passat– del director
peruà Javier FuentesLeón, que es declara tan
content com “sorprès per
la resposta del públic i
dels jurats, que ha estat
contundent”.
Rodada a Cabo Blanco,
un poble de pescadors de la
costa nord del Perú, Contracorriente narra un
triangle amorós protagonitzat per un pescador casat que espera el seu primer fill, la seva dona i un
pintor que torna al lloc de
la seva infantesa i amb qui
el primer manté una clandestina relació homosexual. Un tema potencialment polèmic en una societat conservadora i tradi-
cional com la peruana,
que, no obstant, ha dispensat al film una acollida
“molt bona; la gent l’ha
anat a veure i en surt contenta, perquè veuen que
aborda un tema humà amb
sensibilitat. Vam projectar la pel·lícula a Cabo
Blanco i ningú no es va
sentir ofès, tot i que en les
escenes més explícites hi
va haver alguna rialla nerviosa. Estem més oberts
del que pensàvem”.
Des de l’estrena de Brokeback Mountain, sembla
inevitable que qualsevol
pel·lícula que descriu un
idil·li ocult entre dos homes en un context masclista es compari amb el
film d’Ang Lee. Contracorriente no se n’ha deslliurat,
cosa que genera en Fuentes-León un “sentiment
contradictori: d’una banda, Brokeback Mountain
m’agrada molt, ja m’està
bé que em situïn a la mateixa lliga; seria pitjor que
m’estiguessin comparant
amb Porky’s 4. Però crec
que hi ha una certa homofòbia, condescendència i
reduccionisme en el fet de
penjar-li aquesta etiqueta.
Qualsevol història d’amor
heterosexual també es
podria comparar amb altres pel·lícules”.
Un altre vincle que s’ha
establert és amb el realisme màgic literari, una
comparació freqüent en
les històries de procedència llatinoamericana que
tenen un peu en la realitat i
un altre en la fantasia. A
partir d’un cert moment
de la pel·lícula, el relat mostra la coexistència dels personatges vius amb el fantasma d’un personatge difunt amb total naturalitat.
Fuentes-León no renega
d’aquesta influència, tot i
que, matisa, “no em vaig
“M’estimo
més que em
comparin amb
‘Brokeback
Mountain’ que
amb ‹Porky’s 4›”
asseure a pensar com incorporava aquest element
fantasmagòric a la trama,
ja em va sortir quan em
vaig posar a escriure la primera escena. M’interessava la possibilitat de treballar amb tots dos plans, el
real i l’irreal; no per decorar, sinó per informar sobre els personatges”. El cineasta admet també que
aquesta elecció té una
part de “picada d’ullet a
Doña Flor i els seus dos
marits, la novel·la de Jorge Amado portada al cinema per Bruno Barreto
amb Sonia Braga”.
Més enllà de l’evidència
del component gai, Contracorriente “tracta realment del fet d’acceptar-se
a un mateix tal com és. A
vegades s’ha de pagar un
preu molt alt per aconseguir la pau interior, però
val la pena aconseguir-la.
Per això funciona la història, perquè el tema es pot
aplicar a altres àmbits,
no només a l’opció sexual”. L’altre gran tema
és “què significa ser home en una societat que
defineix l’homenia de
forma molt limitada”. ■
em començat el
curs amb Barcelona
estacada fins al coll
en el teatre més banal, ensordida en la forrolla que
fan productes barroers
que han col·lapsat la cartellera i els altaveus de la
ciutat. Mentre aquest pinso carregat de colesterol
no sé pas a quin afeccionat del teatre pot afartar,
el veritable art treu espurnes gairebé en la clandestinitat, al Polvorí de Montjuïc. M’ho ha xivat Anna
Caixach, que ho organitza
amb el Col·lectiu Gra
(www.clgra.net): la vivència escènica que hi he trobat m’ha commogut fins
al moll de l’os. Una autèntica comunió teatral, un
gavadal d’emoció que
flueix com un corrent elèctric entre els intèrprets i
galvanitza els espectadors. Amb una fina dramatúrgia sobre poemes
de Ginsberg, el capitost de
la Beat Generation que
aquí ens va donar a conèixer Josep Costa, han
construït un espectacle
trasbalsador, on s’arrenca
la pell d’una Amèrica (i un
Occident) encegada de
superioritat i hipocresia,
amb cants tel·lúrics procedents de múltiples gèneres que t’ericen els pèls.
Després he sabut que era
d’un dels grups del Workcenter que va fundar Grotowsky a Pontedera i que
encara continuen en el seu
esperit de recerca. Porta
la batuta Mario Biagini, al
capdavant del grup d’investigació Open Program,
que entre el 21 i el 26 fa un
curs a La Casona i altres
activitats al Polvorí. L’última oportunitat de viure la
puresa d’aquests artistes
és dijous 23 al bar Tinta
Roja, a la Creu dels Molers
del Poble-sec.
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Críticacinema
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Carlos Losilla
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Viatge iniciàtic
Blow Horn
Dir.: Lluís Miñarro
Documental
Catalunya, 2010
E
n poc temps, el productor Lluís Miñarro
ha dirigit dues pel·lícules, en aparença molt
diferents entre si i en realitat molt semblants. Familystrip era el retrat d’un
grup familiar, el seu, a partir d’una anècdota mínima
però substanciosa. El seu
revers, Blow Horn, sembla
que segueix un grup de fidels budistes en un viatge
a l’Índia, però el que hauria
pogut ser una mena de
publireportatge més o
menys complaent esdevé
un fresc de gran llibertat
estructural fet a la manera
d’un quadern de notes visuals, on allò que importa
no és tant la doctrina com
les sensacions. Si a Familystrip Miñarro utilitzava el
motiu del quadre de famí-
lia per expandir-lo i definir
tota una generació, aquí
recorre a una doctrina per
fugir cap a la seva rodalia i
pintar una tela impressionista sobre les improbables semblances entre el
recolliment i la vida que es
desenvolupa al seu voltant. La sorpresa és que
aconsegueix fer apassionant un tema en principi
molt restringit però que es
revela tan universal com
els misteris de la fe, un
poema sobre un viatge immòbil que afecta les esperances i el desig de felicitat. Afegim que tot això es
veu arrelat en una mirada
nítida, transparent, que
deixa a l’espectador la
possibilitat de jutjar. Pel·lícula estranya i especialment aspre, aquest segon
treball de Miñarro demana
una mirada lliure de tot
prejudici per tal d’aconseguir el que vol. Serem capaços de concedir-li?
| Cultura i Espectacles | 41
EL PUNT
DIMECRES, 22 DE SETEMBRE DEL 2010
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Críticateatre
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Francesc Massip
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Cants tel·lúrics
I am America
Amb textos d’Allen Ginsberg.
Workcenter of Jerzy
Grotowsky & Thomas
Richards. 18 de setembre
H
Manolo Cardona i Cristian Mercado viuen una relació amorosa d’esquena a tothom ■ KARMA
‘Contracorriente’ va guanyar el premi del Públic a
Sundance amb la crònica d’un idil·li homosexual
Sexe clandestí,
amor fantasmal
Xavier Roca
BARCELONA
El premi del Públic al Festival de Sundance, altres
guardons a Sant Sebastià i
Miami i la preselecció per
representar el Perú als Oscars de Hollywood no és
un mal balanç per a una
opera prima. Això és el
que ha passat amb Contracorriente, el primer
llargmetratge –que es va
estrenar el cap de setmana passat– del director
peruà Javier FuentesLeón, que es declara tan
content com “sorprès per
la resposta del públic i
dels jurats, que ha estat
contundent”.
Rodada a Cabo Blanco,
un poble de pescadors de la
costa nord del Perú, Contracorriente narra un
triangle amorós protagonitzat per un pescador casat que espera el seu primer fill, la seva dona i un
pintor que torna al lloc de
la seva infantesa i amb qui
el primer manté una clandestina relació homosexual. Un tema potencialment polèmic en una societat conservadora i tradi-
cional com la peruana,
que, no obstant, ha dispensat al film una acollida
“molt bona; la gent l’ha
anat a veure i en surt contenta, perquè veuen que
aborda un tema humà amb
sensibilitat. Vam projectar la pel·lícula a Cabo
Blanco i ningú no es va
sentir ofès, tot i que en les
escenes més explícites hi
va haver alguna rialla nerviosa. Estem més oberts
del que pensàvem”.
Des de l’estrena de Brokeback Mountain, sembla
inevitable que qualsevol
pel·lícula que descriu un
idil·li ocult entre dos homes en un context masclista es compari amb el
film d’Ang Lee. Contracorriente no se n’ha deslliurat,
cosa que genera en Fuentes-León un “sentiment
contradictori: d’una banda, Brokeback Mountain
m’agrada molt, ja m’està
bé que em situïn a la mateixa lliga; seria pitjor que
m’estiguessin comparant
amb Porky’s 4. Però crec
que hi ha una certa homofòbia, condescendència i
reduccionisme en el fet de
penjar-li aquesta etiqueta.
Qualsevol història d’amor
heterosexual també es
podria comparar amb altres pel·lícules”.
Un altre vincle que s’ha
establert és amb el realisme màgic literari, una
comparació freqüent en
les històries de procedència llatinoamericana que
tenen un peu en la realitat i
un altre en la fantasia. A
partir d’un cert moment
de la pel·lícula, el relat mostra la coexistència dels personatges vius amb el fantasma d’un personatge difunt amb total naturalitat.
Fuentes-León no renega
d’aquesta influència, tot i
que, matisa, “no em vaig
“M’estimo
més que em
comparin amb
‘Brokeback
Mountain’ que
amb ‹Porky’s 4›”
asseure a pensar com incorporava aquest element
fantasmagòric a la trama,
ja em va sortir quan em
vaig posar a escriure la primera escena. M’interessava la possibilitat de treballar amb tots dos plans, el
real i l’irreal; no per decorar, sinó per informar sobre els personatges”. El cineasta admet també que
aquesta elecció té una
part de “picada d’ullet a
Doña Flor i els seus dos
marits, la novel·la de Jorge Amado portada al cinema per Bruno Barreto
amb Sonia Braga”.
Més enllà de l’evidència
del component gai, Contracorriente “tracta realment del fet d’acceptar-se
a un mateix tal com és. A
vegades s’ha de pagar un
preu molt alt per aconseguir la pau interior, però
val la pena aconseguir-la.
Per això funciona la història, perquè el tema es pot
aplicar a altres àmbits,
no només a l’opció sexual”. L’altre gran tema
és “què significa ser home en una societat que
defineix l’homenia de
forma molt limitada”. ■
em començat el
curs amb Barcelona
estacada fins al coll
en el teatre més banal, ensordida en la forrolla que
fan productes barroers
que han col·lapsat la cartellera i els altaveus de la
ciutat. Mentre aquest pinso carregat de colesterol
no sé pas a quin afeccionat del teatre pot afartar,
el veritable art treu espurnes gairebé en la clandestinitat, al Polvorí de Montjuïc. M’ho ha xivat Anna
Caixach, que ho organitza
amb el Col·lectiu Gra
(www.clgra.net): la vivència escènica que hi he trobat m’ha commogut fins
al moll de l’os. Una autèntica comunió teatral, un
gavadal d’emoció que
flueix com un corrent elèctric entre els intèrprets i
galvanitza els espectadors. Amb una fina dramatúrgia sobre poemes
de Ginsberg, el capitost de
la Beat Generation que
aquí ens va donar a conèixer Josep Costa, han
construït un espectacle
trasbalsador, on s’arrenca
la pell d’una Amèrica (i un
Occident) encegada de
superioritat i hipocresia,
amb cants tel·lúrics procedents de múltiples gèneres que t’ericen els pèls.
Després he sabut que era
d’un dels grups del Workcenter que va fundar Grotowsky a Pontedera i que
encara continuen en el seu
esperit de recerca. Porta
la batuta Mario Biagini, al
capdavant del grup d’investigació Open Program,
que entre el 21 i el 26 fa un
curs a La Casona i altres
activitats al Polvorí. L’última oportunitat de viure la
puresa d’aquests artistes
és dijous 23 al bar Tinta
Roja, a la Creu dels Molers
del Poble-sec.
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Críticacinema
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Carlos Losilla
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Viatge iniciàtic
Blow Horn
Dir.: Lluís Miñarro
Documental
Catalunya, 2010
E
n poc temps, el productor Lluís Miñarro
ha dirigit dues pel·lícules, en aparença molt
diferents entre si i en realitat molt semblants. Familystrip era el retrat d’un
grup familiar, el seu, a partir d’una anècdota mínima
però substanciosa. El seu
revers, Blow Horn, sembla
que segueix un grup de fidels budistes en un viatge
a l’Índia, però el que hauria
pogut ser una mena de
publireportatge més o
menys complaent esdevé
un fresc de gran llibertat
estructural fet a la manera
d’un quadern de notes visuals, on allò que importa
no és tant la doctrina com
les sensacions. Si a Familystrip Miñarro utilitzava el
motiu del quadre de famí-
lia per expandir-lo i definir
tota una generació, aquí
recorre a una doctrina per
fugir cap a la seva rodalia i
pintar una tela impressionista sobre les improbables semblances entre el
recolliment i la vida que es
desenvolupa al seu voltant. La sorpresa és que
aconsegueix fer apassionant un tema en principi
molt restringit però que es
revela tan universal com
els misteris de la fe, un
poema sobre un viatge immòbil que afecta les esperances i el desig de felicitat. Afegim que tot això es
veu arrelat en una mirada
nítida, transparent, que
deixa a l’espectador la
possibilitat de jutjar. Pel·lícula estranya i especialment aspre, aquest segon
treball de Miñarro demana
una mirada lliure de tot
prejudici per tal d’aconseguir el que vol. Serem capaços de concedir-li?
EL PAÍS, miércoles 22 de septiembre de 2010
5
CATALUÑA
La sátira política llega al teatro
en plena precampaña electoral
‘Rigor mortis’ y ‘La doña’ juegan con las corruptelas
CARLES GELI
Barcelona
La corrupción y la catadura moral de algunos miembros de la clase política española no podían tardar ya mucho más, dados los tiempos y el ambiente de precampaña
electoral, en subir a los escenarios. Y así lo hacen hoy en Barcelona por partida doble y con el mismo enfoque: censurando de manera cáustica y con discursos mordaces. Son los casos de Rigor mortis, en el Condal, y de La doña: el
último tango de una alcaldesa, en
la Sala Muntaner. Caña con coña
al político y a la política corrupta.
“En Cataluña como en España,
hace tiempo que los políticos han
renunciado a ser honestos o a aparentarlo y ya solo se dedican a demostrar que son los otros los que
son más chorizos”. Lo dice alguien tan baqueteado en el oficio
de castigar al poder desde el semanario El Jueves como José
Luís Martín, que con Rigor mortis
se estrena como autor y director
teatral. Y tenía que ser con una
sátira: en un tanatorio, un sindicalista jubilado, campeón de petanca gruñón (Miquel Gelabert), se
las tiene con un diputado “nacionalista liberal” corrupto de clase
alta (Pep Ferrer), en presencia de
un consejero ecologista (Pere Ventura) y su esposa (Maria Lanau).
Martín hace que los personajes estén muertos, a la espera de
destino, mientras les atiende un
funcionario celestial (Pep Miràs).
“Es que es en la única situación
en la que un político dice la verdad”, ironiza el autor de un texto
que estuvo cinco años en un cajón y ahora parece escrito tras los
casos Millet y Pretoria. “Es una
pieza atemporal y ubicua”, dice
Martín, amante de las comedias
de Billy Wilder “y de las que dicen
cosas”, y que si accedió a la dirección fue porque es “el padre de las
criaturas”. Están “muy bien dibujados”, según Ferrer, en especial
el sindicalista, personaje en el
que Gelabert no se veía “en absoluto” pero que fue de los primeros
rostros que visualizó Martín “por
lo bien que hace el cascarrabias”.
“Hay un caldo de cultivo muy
crítico en la sociedad que favorecerá que esta obra actúe como
una catarsis, del tipo ‘todo lo que
vosotros sabéis y nosotros sabemos al fin alguien lo explica”, lanza Miràs. Y con ese mismo patrón, pero con un poco más de sal
gorda y de cabaret y farsa musical, estrena temporada en la Muntaner La doña, escrita e interpretada por el periodista Tonino Guitián (ex caiga quien caiga).
Vestido rojo, collar de perlas
gordas, tacones, bolso y un perrito disecado dan rápidamente la
imagen exagerada de la valenciana popular Rita Barberà, figura
parodiada a partir de una alcaldesa que, tras 216 años en el poder,
busca sucesora sin decidirse nunca. Corrupción y tramas urbanísticas, y la destrucción del histórico
barrio del Cabanyal, conforman
los contenidos de una pieza que,
de nuevo, fue escrita antes de otro
gran escándalo: el caso Gürtel.
Miquel Gelabert (izquierda) y Pep Ferrer, en ‘Rigor mortis’. / david ruano
TEATRO
No se puede volver atrás
NIT DE SANT JOAN.
De Dagoll Dagom. Música y
canciones: Jaume Sisa. Adaptación y
dirección: Carles Alberola.
Escenografía: Montse Amenós, Isidre
Prunés. Arteria Paral·lel. Barcelona,
20 de septiembre.
BEGOÑA BARRENA
La frase del título la pronunció
una actriz durante la media parte de esta versión de Nit de Sant
Joan, de Dagoll Dagom, que ha
dirigido Carles Alberola y que
sirvió la noche del lunes para
inaugurar el nuevo equipamiento escénico Arteria Paral·lel. La
nostalgia es traicionera y casi 30
años desde su estreno son muchos. Es un poco lo que ocurre
con los espacios de la infancia a
los que uno vuelve de mayor: todo parece más pequeño. La nueva Nit de Sant Joan se ha vuelto,
con el tiempo y la adaptación,
también más pequeña, en sentido infantil, y menos graciosa.
Los comentarios durante la pausa iban en esa dirección: “A mí,
cuando oigo lo del Follet Trapella, me entran ganas de irme”.
“¿A ti te gusta, niño?”. Y el nieto
de Juan Marsé, responsable de
la versión castellana del texto
original y uno de los muchos rostros conocidos que asistieron a
la velada, respondía que sí. Y es
que la primera parte del espectáculo acaba con un número protagonizado por unos extraterrestres que ahora parecen primos
marcianos de los Teletubbies.
Bien es cierto que Nit de Sant
Joan nunca fue Antaviana. Pero
también lo es que la escena de
los progres en el banco, por
ejemplo, resultaba muy divertida y ahora, en cambio, es una
más de las que componen este
revival bienintencionado que no
pasa de eso.
La dosis de magia y de poesía
del original, que tampoco recuerdo que fuera muy elevada,
da paso a la ñoñería, y la frescura, tras salvar el filtro de la memoria, a la desilusión. La nueva
versión mantiene las canciones
de Sisa —quien, entre aplausos,
salió al escenario para cantar la
primera de ellas, la que da título
al montaje— y recupera los personajes clásicos del espectáculo:
junto a los progres y el Follet,
han vuelto la Señorita González,
el Macari, el Gran Jordiet, la coca de frutas confitadas y los hermanos Rita y Daniel. El ritmo de
los números musicales es bueno: destaca el de la verbena yeyé, que culmina con los lentos
italianos de voz rasposa; los intérpretes cantan y se mueven
bien, pero no sé si es que además el conjunto se ha vuelto
más naïf o es que yo ya no lo soy
tanto, la cuestión es que, a excepción del aroma de Sígueme, pollo
—el perfume de la Señorita González que viene a ser la versión
cutre del Jamais de la vie y que
pervive intacto en la memoria—,
esta Nit de Sant Joan parece destinada a los más pequeños. Para
que la entiendan, sin embargo,
habrá que explicarles lo de las
hogueras.
Del 17 al 23 de setembre 2010 - Guia del Oco
Des del 10 de setembre 2010 - El Mundo del Espectáculo Teatral