17 - Arxiu Comarcal del Ripollès

/^feylU QJFOIL
PORTAVOZ DEL C. I
Ribas de Freser
Ano II - Núm. 17
Novlembre 1973
pòrtic
£Uçia de tattàor
Fullam fora de l'arbre que jaus vençut a terra;
ets víctima del temps rutinari que et fa guerra,
talment com les paraules i els fets retrospectius.
Plumbositat burxeta que duu la tardorada
perquè ningú no oblidi quant curta aquí és l'estada;
mes l'home no repara. S'ufana mentre és viu;
i en la seva inconsciència com un darrer deliri
adreça per Tots Sants llur cos viu al cementiri
per fei- floral ofrena a aquell que ja no hi és.
—Perfuma aquesta terra— Potser et dirà la flaire
—avui vens de visita, però d'aquí a no gaire
també tindràs la casa sota els altius xiprers—.
Són un líquid estèril les llàgrimes que es ploren
quan corren, destinades als estimats que moren;
sentimental excusa per disfressar-ne el suc.
No és més que l'amor propi qui es posa en evidència...
Ens entristeix molt més que l'espiritual absènsia
que ens privin de la massa que es van menjant els cucs.
Fullam rogenc, que el vent de Tots Sants ha pres la vida;
no saps fer-nos entendre que és tot una mentida
de lluentors passades que el temps torna en record.
Perquè tanta importància donem a la carcassa?
si aquesta és sols matèria i per ser matèria, passa
com fulla tardorenca que ha d'arrencar la mort.
Il·lús humà! Miralla't en la mortal desferra
i comprendràs que inútils són els motius de guerra;
la terra igual s'empassa rancúnies que ambicions.
Convénce't que ni l'odi ni res no importa massa;
comprova que es tornen en fems classes i races,
que més endins dels ossos no hi han segregacions.
-fc#*
TREBLA
Ribes, Novembre
WJ^^
A e n Pa.u Ca.sa.ls
ts deia Pau...
Una trista notícia
«En veure despuntar
el major llumener
en la nit prodigiosa
els ocells cantant...
Belles paraules, grans mots que últimament han
vist la mort d'aquell que les va crear, d'aquell que
posant-les-hi unes notes prodigioses, les va fer conèixer arreu del món.
En Pau Casals, —el «Mestre»—, ens ha deixat; ha
mort lluny del seu natal Vendrell i de la terra
que el va veure créixer. Es per això avui, els que
encara continuem ací, d'on ell molt dolorosament
va haver de marxar, estem tristos, però sabem que
si bé, l'home que va portar la nostra llengua i les
nostres costums a terres llunyanes, ha mort, la seva
obra i el seu estil perduraran.
Si amb els anys alguns l'han oblidat, ell sempre
ens ha recordat. Les nostres muntanyes, els nostres
rius i les nostres valls, han estat sempre en el seu
record i encara que estigués lluny, s'interessava i
coneixia tots els nostres problemes.
Àra que ja és mort, és quan potser li hem donat
l'importància que mereixia i que en vida sovint li
vàrem fer mancar.
Aniran passant els dies, i poc a poc, les pàgines
dedicades a ell, en els diaris, s'aniran reduint fins
que l'oblidin; però no per això té que morir en els
nostres pensaments, doncs, el músic del segle, l'home senzill que als seus 96 anys encara lluitava per
la pau i per un món millor, sempre estarà en el record d'aquells que coneixem i admirem la seva obra.
L'altre dia a l'obrir el diari, com tantes vegades,
no esperava trobar res de nou: guerres, destruccions,
fruits d'odis i rancors, futbol i potser alguna que
altra notícia important; però em vaig trobar amb
una, una mica diferent i trista, la mort d'en Pau
Casals, d'un gran home, d'un home que va saber
fer de la seva vida, de la seva realitat, una música,
Per a tothom suposa una sorpresa la mort d'un
home il·lustre, surt de la monotonia i dona peu a la
conversa i al comentari, però també serveix per recordar-nos que hi han homes que són capaços d'emocionar-se davant la Bellesa i la Natura i fer-ne una
poesia o una música.
I he dit que sempre sorprèn una notícia així,
segurament perquè no passa cada dia. Voldria llegir
sovint notícies com aquesta, no pel fet de la mort,
sinó perquè així suposaria que n'hi han molts d'homes com aquest, homes que deixen al seu darrera
un record, el record d'una vida plena.
Quan paper s'haurà omplert parlant d'aquest fet!
la majoria de tots els diaris obrien la primera plana
anunciant la mort d'en Pau Casals, però també a
quants haurà relliscat la notícia com qualsevol altre.
Casals, Picasso, Neruda, són noms que en poc
temps han esset notícia, trista notícia, per a uns,
intrascendent per d'altres, però a la fi, grans homes
que han sapigut fer de la seva realitat un poema,
un retrat i una música.
NÚRIA CARLES
JOSEP ESPINET
7amíUa nombrosa
Una mare bondadosa
nou fills al món ha posat;
del més gran ai més petit,
no sé pas a quin triar;
tant el pare com la mare,
no paren de treballar
per aquests nou fills,
carrera pogue'Is-hi dar.
Mireu aquesta família
que és un mirall de bondat;
no us dic el seu nom,
per no fer-los agreujar.
El pare i la mare joiosos estan,
treballen nit i dia
pels seus afanys.
TERESA PORTA - 1973
2 —
^' ^'"^ ^*^"' ^""'^""^
Informa que:
Per a tots els seus socis, estan
a la seva disposició les targes de
Federat a les oficines del C. I. R. F., i
que les poden anar a recollir prèvia
presentació de 4 fotografies de carnet i l'abonament de 300 ptes.
A la vegada, per a tots aquells
que ho vulguin, hi ha també targes de
corredor previ l'abonament 100 ptes.
A tots aquells que els hi interessi
agrairíem ho fessin aviat.
CLUB
ESQUÍ
FONTALBA
El Alunicipio informa.
SESION ORDINÀRIA DEL 15 DE OCTUBRE DE 1973
7.° — Aprobar en principio el proyecto de obras de reconstrucción del muro de contención del Cementerio
l.° — En virtud de las normas dictadas por la Dele- Municipal, confeccionado por el arquitecto D. José M.*
gación Provincial del Trabajo, publicadas en el B. O. de Ros Vila.
la Provincià n.° 120 de fecha 6 de los corrientes, se acuer8.° — Facilitar a la Alcaldia, para que practique cuanda proponer las siguientes fiestas de caràcter local para
tas gestiones sean menester para la adquisición del terreel afio 1974:
no necesario para la ampliacién de la Captación de Agua
Jueves, dia 14 de Febrero; Fiesta Patronal de SAN Potable.
VALENTIN, de àmbito local.
Viernes, dia 16 de Agosto: Segundo dia de la Fiesta Mayor de esta Villa.
Sàbado, dia 17 de Agosto: Tercer dia de la Fiesta
Mayor de esta Villa.
HmuHt
2.° — Se aprueba el acta de recepción definitiva de
las obras de construcción del Pabellón Municipal Polideportivo, efectuada el dia 20 del pasado mes de Septiembre.
Club d'Esquí Fontalba. No desfalleixis!
Qui escriu aquestes ratlles no entén prou la vostra
matèria, però l'admira profundament i la segueix molt
d'aprop.
Tinc contacte freqüent amb els que organitzeu la Fira
3.° — Aprobar el acta de la Comunidad de Vecinos
del Paseo Taga, de fecha 16 de Septiembre ultimo, por de l'Esquí, i veig en l'expressió facial de cada un de vola que solicitan se les adjudique directamente a los pro- saltres l'inquietud per allò que s'estima i, potser també
pietarios afectades, para que procedan a la ejecución una mica de temença pels resultats.
Es evident, perquè l'estat d'ànim, es vulgui o no
directa de las obras de explanación, terraplenes y cunetas,
pagando la totalidad de las obras citadas en proporción es vulgui, salta de seguida a la cara sense capacitat ni
a los metros lineales que posea de fachada cada propie- voluntat per amagar els sentits.
Es comprensible, perquè teniu carregada sobre les estario.
patlles una gran responsabilitat que traginareu fins la
4.° — Visto el informe emitido por el Sr. Arquitecto darrera conseqüència, convençuts i ferms en l'empresa
Municipal D. José M." Ros Vila, sobre la necesidad y ur- que heu escomès.
gència de construcción del muro y alcantarilla del torrenEs lògic, perquè poden haver-hi errades que la maste de la Orina, el Ayuntamiento acuerda declararia de sa no compren ni excusa; perquè si no hi han errades, no
urgència, y facultar a la Alcaldia para convocar entre es fa mai bé per a tothom.
los contratistas de la localidad, una subasta informal, por
Es humà, perquè hom està sotmès als canvis interns;
el precio de licitación de 308.985 Ptas., de acuerdo con a un important moviment de moneda, i no és ni ignorant
el presupuesto técnico formulado, al objeto de que que- ni invulnerable en quant a l'indiferència o antagonisme
de realizada la obra antes del invierno.
que sovint ve de fora.
5.° — Vistos los presupuestos formulados por D. J. ToEs encoratjador, perquè conscients de tot lo exposat
rrabadella, para la colocación de placas en los techos sabeu, podeu i voleu tirar endavant aquesta Fira de l'Esdel comedor escolar y cocina en las Escuelas Nacionales, quí. Em consta que sóu poca gent. Això és un mèrit
por el precio de 22.875 Ptas. y el formulado por los pin- més... i una sort, potser. Es preferible una Junta reduida
tores Cortada y Peix, para pintar techos, paredes y puer- i que tots siguin del mateix braç per portar a millor
tas, de los mismos locales, por el precio de 11.620'— Ptas., terme la tasca a fer, per més que això pugui semblar ima
se acuerda facultar a la Alcaldia para la contratación de bajanada.
No sé si m'he explicat prou bé perquè pugueu abastar
tales trabajos, por los preciós indicados.
el que us vull dir, i certament que en doldria no ser com6.° — Debido al gran incremento que ha represen- près en aquesta ocasió. Vull expressar el meu elogi en
tado la nueva adjudicación de los servicios de Recogida vers el C.E.F. en nom de tots aquells que senten el mateix
domiciliaria de Basuras y conservación del vertedero y que jo, i que per motius de tota mena no ho facin ells.
su acceso, y con el fin de atenuar el dèficit para la pres- En nom dels que no senten res, només puc dir que agraeitación del mismo, y visto asimismo el estudio efectuado xo la nova MOSTRA perquè l'endevino durable, i els
por Ja Comisión nombrada al efecto, la Corporación prè- possibles succesors d'aquests veuran, més afortunats, la
via deliberación, acuerda notificar la Ordenanza, estable- vostra tasca amb orgull.
ciéndose las siguientes cuotas:
Gràcies per tot el que heu fet i esteu fent. Per tot
Hoteles, cuota anual de 2.500 pesetas.
el que queda per fer, i fareu; amunt!!
A. M.
Hostales, Industrias, Bancos, Verdulerias y Traperos,
cuota anual de 2.000 pesetas.
Fondas, Tiendas de muebles, tallares pintura, fontaneria y similares y carpinterías, cuota anual de 1.500 ptas.
Ultramarinos, Bares, Librerias, Droguerías y Farmacias, Cabonerias, Ferreterías, Cines, Colegios y Cereales,
CENTENARIO
cuota anual de 1.000 pesetas.
Oficinas, Sastres, Tejidos y Mercerías, Camicerías,
Pescados, Tabernas, Calzado, Barberías y Peluquerías y
<z:è>eaii'coi^ yVLo
resto de comercio cuota anual de 750 pesetas.
Pisos y viviendas particulares, cuota anual 400 ptas.
1873 -1973
Se deja sin alterar el resto de la Ordenanza.
'f
Ribes l'indiferent
Ribes no és almenys ni bona ni dolenta. Es indiferent.
Com si volgués fer cas al cel gris de l'hivern, no es belluga mai per res: quieta, immòbil, aturada, silent, grisa... Sembla que esperi la fi dels temps.
Hem fet mai un intent d'integrar al poble als emigrants que hi han trobat la vida i intentar que a la pregunta «i tu d'on ets?» contestin «de Ribes» en lloc de
dir de Jaén, de Linares o de Badajoz? Si em sembla
que nosalres mateixos no tenim el dret de dir «de Ribes». Sóm de Ribes com podríem ser de Cantonigròs.
Tant se val; allà també hi han cases per a tancar-s'hi, un
passeig per donar el vol i criticar i una telivisió per perdre l'estona.
Els temps futurs han de ser molt durs amb el nostre
poble. S'han d'acusar d'haver sostingut un ordre amorfe
i no haver creat pas cap consciència de comunitat.
Què és un poble? No és pas sols una colla de cases
separades' per carrers i parets, sinó una colla de cases
Hem analitzat mai la situació laboral del poble? Hem
ajuntades per carrers i per parets. Vull dir que lo primer pensat mai que si hi han problemes hi han solucions,
que defineix un poble és la consciència de ser-ho i de ser però les solucions no són pas per trobar-les sols sinó
diferent. Què hem fet per fer-lo diferent? No res.
entre tots? Ens preocupem del futur de les escoles del
Diem que Catalunya és la part més culta d'Espanya poble o volem acabar siguent un colònia cultural de Rii jo diria que és la més culpable. Hem fet una cultureta poll? Ens preocupem de les diversions dels nostres nens?
per estar tranqui's a casa; hem creat la teoria de l'indivi- No!!! Per l'última VALL FOSCA va sortir un article sodualisme, i hem posat com a reina l'indiferència. Indife- bre els guinyols de Ribes. Caldria que tots els pares el
rència envers al futur del nostre poble. Indiferència en- llegíssim. Hi tenim res en contra dels guinyols? No! I ara.
vers qualsevol activitat comunitària. Indiferència en res- Però els oblidem. Hi tenim res en contra de res? No.
pecte el passat. Com es tradueix aquesta indiferència en x\ixò és el mal. Si fins i tot faig aquest article convençut
fets concrets? N'hi han molts; no és pas parlar per parlar. de que no el llegirà ningú doncs, perquè llegir el periòQuin interès tenim en participar en la marxa del po- dic? Si no val res... D'acord. Potser no valgui res, però
ble? Parlem només de l'Ajuntament quan ens arriba el hem mirat si els que no valem res no sóm nosaltres, que
paper dels impostos, i no ens preocupem en tot l'any de ja tenim el cor i el cervell tancat a tota idea, i que quan
fer-lo treballar amb la nostra empenta. Sembla que no no en volem acceptar diem que no és bona? I ara ja us
sigui pas nostre, sinó de vuit o deu senyors que es reu- podeu posar a riure d'aquest beneit que escriu a VALL
FOSCA, i perquè ho pogueu fer a la cara, us diré que
neixen els dimecres (o potser els dijous?) tant se val.
Sabem que hi ha una entitat que se'n diu CIRF
perquè a vegades fan ball al pavelló i ens oblidem de que
ben portat o mal portat és un intent de crear una entitat del poble i pel poble. Sabeu de cap poble que desconeixi el seu passat tant com el nostre? S'ens en fot si
bé dels moros o dels cristians; dels catalans o dels estremenys. Sembla que ens hagi fet sempre vergonya furgar
en el passat. Serà perquè també tenim por de que ens
furguin el nostre present?
Hem oblidat que tot poble és fill del seu passat i que
mai no arribarem a comprendre com sóm si no sabem
com érem. I el que és més greu; ens preocupem del futur? Ca! Tot es farà. Si home, si! i així arribarem a matar
el poble.
Hem deixat passar oportunitats com el Túnel de Toses, sense que hi hagi hagut una mínima protesta o un
mínim d'intent de fer explicar a qui li pertoqui dintre
de la província perquè se n'ha anat a terra. Ja ens queixarem quan tot el turisme de pas i tot el futur turístic
se'n vagi cap a la Serra del Cadí. Es igual, home. Pobrets
i alegrets.
No sabem ni que la Mancomunitat de la Vall va fer
un projecte d'estació d'esquí al Puigmal que va costar,
si no em falla la memòria dos milions de pessetes que
eren nostres i que també sembla mort i enterrat. Hem
intentat mai demanar explicacions? No. No ens preocupa,
el que fem amb la neu és quasibé com si a Platja d'Aro
poséssim una tanca perquè no es pogués banyar la gent.
4 —
sóc
L'ISIDRE DE CAL BADO
ifi una noia trista
I doncs, que t'ha passat, xamosa nina?
Que és allò que el teu ésser endevina
i que potser ha vist?
No serà que d'estranys estàs voltada
No serà l'estranyesa tal vegada
qui et dóna un to tan trist?
No cal desesperar; la vida és bella
i pots tornar-ho tot tan bell com ella
si el teu sentir ho vol.
Si saps capir el missatge, sabràs viure,
i visquent, aprendràs també de riure,
perquè no tot és dol.
Plany a aquell que no et mira ni t'escolta.
No en sap! Per més que cada dia et volta,
segueix per tu un estrany;
i plany a qui al compàs teu no camina
que és per ell —no per t u — l'aguda espina
de no tenir els teus anys.
T RE BL A
Ribes, Setembre de T973
fHúsica i futbol
Aquella extensa gama harmònicament
sonoritzada
i tan antiga com el món que se'n diu música, quans podríem discutir-la, ara i aquí?
Si parléssim de fúthol, és fàcil que n'hi haurien molttssims; uns més capacitats que d'altres però, mé^ o
menys, tothom hi diria la seva.
No tot ha d'ésser art i ciència però és lògic que tot
sigui esport o, concretament tot fúthol? A mi no m'agrada
el futbol ni cap altre esport en particular, encara que
no puc per menys que acceptar-lo i reconèixer que la
seva pràtica és un benefici pel cos, i en cl que toca a
l'afició, pot considerar-se com un fenomen del nostre
temps.
FA que estic segur que no es pot tolerar, i no ver absolutisme sinó per .sentit comú. és el fot dissortadament
demostrat i que segueix dcmostrnnt-se d'una societat
mentalment estandaritzada. com molt bé comentava en
un article passat ver \AÍA^ FOSCA, la nostra col·laboradora Núria Carles, en el que posava de manifest la
pròpia incompatibilitat amb la manera de fer d'una majoria integrant de la seva generació.
Però Núria Carles exposava només el que ella creu
com un mal privatiu de la gent de la seva edat (ignoro .si
el no anomenar als adults era per respecte o per altres
motius).
Gairebé tots els components de VALL FOSCA són
practicants d'algún esvort, o almem/s espectadors, mes
això fins ara no ha imposat a cap d'ells la obligació de
no pensar. Saben (i tots ells són joves) que necessiten el
complement de l'esbarjo físic i res no troben millor que
posar en l'altre plat de balança un esbarjo diferent que
els hi desenvolupa l'esperit i l'intel·ligència.
La diversitat agradaria a tot el jovent que volgués fer
la prova, perquè han tingut la sort de viure tina època
més ctdturitzada conseqüència d'un temps també materialment més ric. Està clar que el tast exigeix una responsabilitat que abans no teníem, verò s'estimen més
això que deixar-se absorvir per aquella matèria «.tan natural como la pròpia pieh.
Em preocupa més la gent a partir de la meva generació, i quelcom més joves encara. Una majoria no té balança on sospesar tant d'això i tant d'allò i els pocs que
la tenen, en l'altre plat hi faran unes pesades d'interessos i dividens per a nivellar el plat «.futholero>->.
Es una pena que les arts, sense les quals no es pot
.sobreviure espiritualment, tinguin tan poca cabuda en
les activitats actuals. Si una minoria assisteix a un recital o a un concert allí on es celebri, encara hauríem
de separar un elevat tant per cent que hi acudeix per que
«.vesteix», i aquests els podríem trobar camuflats en un
racó poc poblat d'auditors, on invariablement fan la becaina, bressolats per Bach, Beethòven i Mozart.
A Ribes, quin cens si l'anèssim a buscar a l'Ajuntament ens faria saber dels seus tres mil i tants habitants,
quans músics professionals o aficionats en deixaria trobar? Després del traspàs d'un Joan Pèret o d'un Antoni
Font Gratacòs (no sé si me'n falta algun altre), assenyalaria amh im sol dit tots els que queden: En Pere Vigo. ^
Amb ell comença i acaba en la actualitat tot el moviment
musical de Ribes.
Per sort, gràcies al zel d'aquest senyor, és possible
que temps a venir la vila compti amb nous valors que es
dediquin al conreu de les arts sonores, i és possible també que els músics del futur siguin més nombrosos. Almenys
que els que vinguin darrera nostre, si els hi apreta de fer
un comentari com aquest, no hagin de dir que Ribes ha
comptat en algun temps amb bons músics, però que així
i tot no passà d'ésser una trilogia en la història local del
paper pautat.
TREBLA
Ha dona... un ser atrassaú
Es molt interessant saber el què han pensat els grans
intel·lectuals dels temps passats, per a entendre millor el
què passa avui dia.
íQuè han escrit els millors pensadors entorn a la
dona? Llegiu-ne unes mostres i jutgeu vosaltres mateixos:
Lluis Vives, gran humanista del Reneixement, afirma
que la dona no és capaç d'escollir. Ni quan és soltera, el
seu pare ja s'ocuparà de casar-la. Ni quan és casada, ja
que aleshores haurà d'obeir sempre al marit. I afirma
categòricament: «Cuan apartada està la razón de su entendimiento»
Erasmo de Rotterdam escriu: «Està fora de la llei de
la naturalesa que la dona tingui autoritat sobre l'home».
I un altre humanista avençat, Montaigne, parlant de
què els estudis vénen a ser una arma de dos talls, afirma:
«Tal volta sigui aquesta la causa de què ni nosaltres, ni
la teologia, demanem molta ciència a les dones». I com
a il·lustració d'aquesta pensada llegim també en la seva
obra: «En una altra ocasió, parlant de certa noia que no
tenia lletres, va dir un: ho prefereixo aixf, ja que bastant
sap una dona quan encerta a distingir entre la camisa I
l'armilla del seu marit».
Ja en el s. XVII escriurà Fenelon: «Es temible, certament, fer sabies pedants. Les dones tenen, per regla genaral, l'esperit més dèbil i més curiós que els homes. No
és bo aconsellar-les-hi els estudis, ja que podrien aficionar-s'hi. Elles no deuen governar l'estat, ni fer la guerra,
ni entrar en el ministeri sagrat».
Fins i tot el gran Rousseau, el revolucionari en el
camp de la pedagogia, apunta idees com aquestes: «Les
dones deuen aprendre moltes coses, però sols les que és
convenient que sàpiguen... Tota la vida deuen ser esclaves de la més continua i severa subjecció... El destí especial de la dona consisteix en agradar a l'home... Tota
noia deu tenir la religió de la seva mare, i tota casada
la del seu espòs... ja que l'autoritat deu regular la religió de les dones. La dona està feta per a sotmetre's a
l'home, fins i tot per a soportar les seves injustícies».
Tota aquesta mentalitat no explica moltes coses?
Rellegiu aquestes frases que han anul·lat a mitja humanitat. 1 ara, està clar, per a nivellar la balança, passa
el que passa.
ROBERT
TAIZE 1974
El Lema a tractar cara al Concili de la Joventut de
l'any vinent és aquest: «Lluita i contemplació per a ser
hames d'acció».
I com que el tema és bastant ampli, està concretat
en aquests 4 punts:
1) Viure contra corrent (visió força arriscada)
2 ) Mirar en forma nova (no val pels panxa contents).
3 ) Lluitar amb els explotats (molts opinen que
no n'hi han d'explotats).
4 Arribar a ser homes de comunió (un ideal
ferm de debò).
Taizè crida de nou als joves inquiets.
Taizè és encara capaç d'engrescar.
ROBERT
—5
La. fiesta. del pueblo de Pa.ta.coii
Don Ernesto, el alcalde, tenia la
Cuando tuvieron puestas las ta- el banderillero que espectaba la situaintención de celebrar la fiesta con ce- blas al redondel para lo cual hicieron ción, y le clavo el par, una a un lado
remonia y solemnidad: y, por una servir las barricas que requiso la Co- y otra en los cuartos traseros que
vez, con novedad. Recordaba otros misión de obras, de las que se 11a- mucho agradeció la bèstia.
tiempos, cuando era un nino, que en man bordelesas y cuya capacidad es
Sono la banda lo que se entendió
la calle de Maldonado, la mas ancha de 225 litros, debidamente abiertas, pasodoble, y fueron dos con el que
de todas, se reunían el grupo de siem- palo tràs palo, amén de gran cantidad se vió forzado a dar el diestro, que
pre para jugar al toro, que por aquel de madera, llegóse la dicha Comisión si lo da sencillo le pinchan. Estaba
entonces gozaba de popularidad. hasta la finca del Marqués del Agua fatigado el cornudo bravo que a sus
Guardaba la imagen de la cabeza de Clara para entrar en tratos sobre la aflos esperaba jubilarse, y que no era,
mimbre que se suponía era la del compra de seis toros de ocasión Y entiéndase bien, bravo cornudo que
astado y por su caràcter dèbil la ya pensaban después del toma y estos son de otra sèrie en la fiesta
suerte suya de ponérsela, mientras daca llevàrselos en una carreta nacional diària. Y después del primelos demàs chillaban y disfrutaban enjaulada, pues para facilitar la cosa ro pasó otro con banderillas, sin tiemcreyéndose diestros en las faenas, ob- a los toreros, que serían también pa- po a clavarlas saliendo achuchado toservados por las pataratas presidentas nos calientes, convenia fueran sose- cando palmas y bailando un fandanque escarnecían al bruto y aplaudían gados en su ímpetu. Y al final carga- go, desapareciendo detràs de las taa los toreros que sonaban con que ron seis toros —jseis!— que habían blas.
eran los Bombita y Machaquito, por- retirado por sus excesivas muestras
Aunque mejor fue la suerte de
que aún no existia el Córdobes.
de pacifistas y mansos. El sexto del matar, que no fue tal, sinó gran desDon Ernesto presento su proyec- lote venia tan desarmado el pobre gracia, porque el Petaca quiso, a la
to al Pleno Municipal, y, salvadas que parecia le habían pintado los pi- vez, enrostrar al toro por el mal pados enmiendas, una por concejal, se tones de la «afeità» que habia re- pel que habia hecho y matarle, y no
le dió visto bueno. El dictamen fue cibido.
consiguió ni lo uno ni lo otro, dado
favorable a la moción propuesta: una
Se hizo el cartel con un mano a que arremetióle con tanta fuerza y
corrida de toros. Y aqui fue Troya.
rnano. El Petaca y el Canguelo; uno, ràbia que pasó el acero y el toro a
Don Ernesto sintió en su pecho mayoral, venia en plan de estrella; un tiempo y fue milagro el que no
un sentimiento extrano todo lo con- otro, vaquero, venia con la consigna le hendiera el mismo lugar que clatrario que otras veces cuando se le de la media vuelta si pintaban bastos vada ya una banderilla senalaba final de termino o espacio utilizable.
contaban las corridas de la capital o cuernos, tal era su desenfreno.
Al final el bruto cayó, mas por desa las que no habia podido ir las mas
El primero chulo. El segundo gana que por estocada. Las presidende las veces y en una ocasión que
puesto en circunstancias. Continuaba tas buscaban orejas por doquier para
andaban ya en camino con buen carel cartel con picador de segunda ser cada una la que otorgara el pretel de por medio arremetió el coche
mano y mula pròpia.
mio al chulo, por cuanto todos escondel Fermin un desnivel y en una disLlego el dia de la corrida, y dieron las suyas.
tracción del conductor y poco freno
quien mas quien menos se hizo el anidel vehículo acabo allí la fiesta.
El segundo toro llamado Florilemo
de hacerlo si el bruto saltaba la gio era de capirote, con cabeza enorComo en Patacón de plaza nunca
la habia habido sinó un par de calles barrera.
me, de distinto color al cuerpo. El
Componian la banda hasta diez banderillero de turno, Marcos, natutan solo, ricómo la habría de toros, si
músicos del Pedregal de Arriba y que ral del mismo pueblo, quiso colocarno la habia de civiles?
Asi que improvisaren un «descam- con su solfa los subieron a una pla- las lo mejor que pudo, igual que
pao» donde transportaron los trastos taforma a dos palmos de las tablas. colocaba pisos en su agencia inmobiviejos que guardaban en el desvàn, Brindo Petaca descubriéndose con al- liaria de Pedregal, però a pesar de
separando con diligència las sillas por go que no se acertaba a adivinar v lo animoso que estaba aquella tarde,
se puso delante del toril para recibir los brazos le fallaban y púsose a tempoco que pudieran aguantar.
el
primero con una sèrie de movi- blar como zaradeado por el viento;
Echaron mano de un par de carruajes que habían sido de posta, y mientos que hizo pensar mal a mas de con que no fue posible la alternativa
otros carros, y los acomodaron para uno. Salió el toro y doblo la pierna de pinchazos, ante lo cual el manso
que hicieran las veces de presidència sin embestir; olió la tierra y dió una en un salto de espantamoscas quedo
a guisa de palco. Distinguíase la silla mirada con sus ojazos y se dijo: (po- cojo, y sin que la manada de cabesniendo cara de santó) jhe aquí la víc- tros, que no la habia, pudiera intercurul a ocupar por el alcalde, la mas
tima! Hizo maüas el torero, con inú- venir, marchó el Florilegio saludando
visible, y también las que ocuparían
til resultado, por mas voces que dielas quince presidentas, porque sobre ra, que le miraba el animal y se pre- al respetable.
El tercero irrumpió distraido y el
la elección de la afortunada habiase guntaba que qué hacia el joven. Pihablado tanto y pasado suertes de cóle en la testuz al bicho levantarse publico burlado. El cuarto animo la
una a otra, y recelós y cuitas que el y quitarle el capote, y al diestro eje- fiesta y allí fue el platillo y el bombo,
enredo quedo solucionado con la elec- cutar un farol. Resbaló, con fortuna, la mojiganga con su farsa y burla y
ción de las mas enjaretadas y jamo- estando arrodillado con una sola pier- el pitón cortado y las narices «ennas del lugar, como la alcaldesa, la na: y pasó el toro hacia donde inter- sangrentàs».
Y con el quinto y el sexto mientintorera y la secretaria que el nom- pretaba un pasodoble la banda. Arrebramiento le recaía por parentela: metió las tablas y quedo suspenso por tras el Canguelo buscaba la igualada,
sumàndose, a falta de las propias, las el cuello y patas en ellas. Pararon el Petaca buscaba la boina, que sin
extranas de allende los confines de la algunos músicos y otros desafinaron ser reglamentaria servia para tiràrmetròpoli, que tanto les hacían reir con los ojos clavados en el animal. sela a alguien y mas si era prestada,
las gracias del pueblo. En medio de Los pimeros de la fila fueron atràs y cuanto que aterrizó en las narices
todas destinaron a la boticaria, que los segundos saltaron del tablado aba- —jy muy propias!— de una presidenllena de embelesos alucinó a media jo por la parte posterior. Volvió el ta, cual de ellas no viene a cuento
afición entre tanto àrbol genealógico animal obligado por la cuadrilla a por ser tantas.
Llego el momento de conceder
y fue blanco de sus convecinas de la mitad del ruedo, y tomo carretilla
sarao.
(Termina al final de la pàg. 7)
6—
L'Aplec i l'amiga Inconeguda
La Cobla desgranava la penúltima sardana de la tarda. El passeig, en el primer Aplec que s'hi celebrava,
oferia un meravellós espectacle. Les múltiples colles de
dansaires formant rotllanes i més rotllanes, es movien
rítmicament al sò de la Cobla com les onades d'una mar
tranquil·la joguinejant unes amb altres.
Els companys havien estat els primers en formar la
rodona de dansaires. No sé perquè, però estava embadalit
contemplant aquella encisadora meravella que s'havia
forjat —fins a fer-se realitat— a l'escalf i entusiasme
d'uns ribetans enamorats de la més bella de les danses.
A l'entrar a formar part de la rodona, com una aparició es posà al meu costat una bella noia saludant-me
amb un somriure lluminós. Sabia ballar-la bé la sardana,
molt bé i la meva admiració i tafaneria m'induí a conversar-hi.
—Formes part d'alguna colla sardanista?
—No, no, perquè?
—Perquè ho fas admirablement bé, tot ritme, tot
harmonia.
— No serà tant! gràcies, ets molt amable, però les
sardanes m'agraden, m'agrada tant ballar-les, com escoltar les seves melodies.
Després d'una pausa, insisteixo:
—Has vingut amb motiu de l'Aplec? Em respongué
amb un dolç somriure:
—Tampoc, tampoc has acertat. Fa dos dies que estic
ací junt amb els meus pares.
S'acabà la sardana i continuàvem amb les mans enllaçades fins que ella, donant-se'n compte, somrigué amb
ingenuïtat tot deslligant suaument la sedosa ma que jo
retenia amb tanta joia.
—S'ha acabat molt aviat, m'hiauria plagut que durés
més i més, inacabable...
Els seus ulls blaus i somniadors em miraven com si
es disculpés tot dient alhora:
—Feia molts dies que no n'havia ballat...
Em semblava un somni. La seva veu, la seva dolça
veu em penetrava dins el cor profondament. Poc feia que
ens coneixíem i el seu agradable parlar, d'un ritme admirable, d'una simpatia que em corprenia, no em deixava parlar per mor de no perdre aquell encís.
Acabà la darrera sardana de la tarda; els grups
s'anaven dispersant, s'engrandia l'espai del passeig que
fins aquells moments havia estat insuficient, i nosaltres,
seguint la corrent humana, ens trobàrem davant l'hotel
on s'havien allotjat els seus pares.
—Tinc de deixar-te, segur que els pares ja en tenen
frisança. Confio poder tornar a la nit.
—Així h'o espero, però abans, he de dir-te que fins ara
hem parlat i encara no sé el teu nom; bé cal que el coneixi per poder-lo pronunciar.
—T'agrada Emília? doncs em diuen Emi. Emi és més
curt, i tú?
—Visc a la muntanya i el meu nom és ben bé del
mar, de la costa: Marsal.
Amiga Emi, t'espero amb anhel, aquesta nit... i tot
allargant-me la seva fina ma em digué ben cordialment:
—A reveure Marsal.
Es començaren les sardanes de la nit i el passeig s'omplí novament, formant-se colles, rodones que creixien,
s'engrandien donant-se les mans, mans amigues, mans
que no s'havien trobat mai però que en aquells moments
segellaven un pacte, una unió indissoluble que els Aplecs
la refermen d'any en any. I pensant i oïnt aquelles sardanes que com mai les havia sentit tan corprenedores,
l'Emi, la dolça amiga, de parla meravellosa, de mans f i nes, primes i suaus, no compareixia...
—«A reveure, Marsal!...» Perquè, perquè no ets ací,
Emii...
No podia ballar; els cants de la tenora m'entristien,
les seves melodies eren talment planys que se m'encrustaven al cor i, plorava, plorava interiorment l'absència
d'Ella... Emi! Emi!!! Volia cridar el seu nom fent ressonar el meu crit per damunt de la música de la Cobla
perquè Ella em sentís... però no, l'Emi no em sentiria...
El programa arribava a la seva fi i no podia resistir
més...
A l'hotel em comunicaren que després de sopar havien emprès viatge cap a Barcelona.
Emi...! Emi!! Ha estat un somni? On ets Emi...
—«A reveure, Marsal...!».
Sí, Emi, sí, crec amb t ú , t'espero... A reveure!!!
MARSAL P.
£1 moHf el dimmi i la carn
De tots els enemics del meu esperit
no en temo a cap, deixant apart el cos;
és aquest el qui em dóna més neguit
no deixant-me ni espurna ni repòs.
El món, amb totes les vulgaritats
que pugui encloure en ell, no m'és dolent.
Les modes; el progrés... les vanitats;
res no compta: Tot m'és indiferent!
El dimoni no el temo perquè se
que tinc dintre la carn més força que ell;
tot el que tingui jo o en mal o en bé
no em queda més enfora de la peli.
L'única
aquesta
que em
que no
por que tinc és material;
còrpora en que estic ficat...
fa feble i mesquí, siguent mortal;
em deixa descórrer la veritat.
Quina nosa que em fa! Cada cop més,
aquest objecte fet de carn i d'os.
Que feliç que seria si pogués
destriar la meva ànima del cos...
Des d'un principi ha estat sempre el meu mal
aquesta escòria en que lligat estic.
Del dimoni i del món, no en faig cabal...
Jo tan solts tinc la carn per enemic!
T R EBLA
Ripoll, 1964
(viene de la pdg. 6)
rosquillas —digo orejas— y rabos —(que los críos canturreaban que serían estofados)— y para que nadie tuviera que despojarse de tan útiles prendas el Magnifico
Ayuntamiento cedió un Trofeo consistente en unas orejas que pegadas sobre un tablero de fina madera, en sentido vertical, con su rabo correspondiente se dijo eran
de plata, en premio de tan desgraciada labor.
Y si bien la corrida no tuvo ni arte ni negocio, si
tuvo ambas cosas el carnicero que hizo resultar a los
toros «eternos» en los platós de las gentiles presidentas
de Patacón y parte de la metròpoli.
R. S.
— 7
Hna nit a can Constans
Es una nit claríssima de primavera. Què celebrem no
importa; el què de veritat compta és aquesta nit, i què
hi som tots.
En l'obligat camí a peu des de Caralps a Can Constans, ens emmantella la celístia, i de quina manera. Les
pedres i l'herba es poden distingir com a plè dia. Anem
passant, l'un darrera l'altre, pel camí ondulant, i mentre
uns parlen i riuen, altres canten o reflexionen. Algú
toca una harmònica... No es diu res transcendental, mes
hi som tots, torno a dir, i cada un de nosaltres se'n fa
conscient.
En arribar, la taula és ja parada i ens disposem a
començar la gresca gastronòmica amb una gana justament adquirida amb el petit exercici nocturn. Ara sí
que em sembla que pren forma tot el significat de la festa. Sentim que se'ns en va un altre! I sense volguer-hi
pensar, tots, sigui com sigui, ens trobem envaïts per la
melangia, i no sabria dir si cada un hi aporta la seva o,
per encomanadissa, ens l'enem passant.
Sopant; entre mossec, conversa i xarrup, sovint se'ns
escapa un mot que sembla desdir de l'alegria general
que insistim en demostrar.
Arriba la sobretaula, i tinc ganes de fer-me capaç
del lloc i del moment, sortint a l'eixida tot sol; com de
vegades hom necessita estar. Se'm presenta la mostra
d'un Vall en nocturnitat, quin silenci m'indueix al recompte d'unes remembrances, i a sospesar visions futuristes que no em són falagueres...
—Qui de vosaltres em recollirà, temps a venir, per a
reviure la nit d'avui; per tornar a conviure tots plegats
sota un celístia com aquesta— jo em pregunto. Es molt
possible que hi tornarem tots, si es fa aviat, però mirant
temps enllà, ja no veig la possibilitat. Els que més, la
vida els imposarà fugir envers un lloc on practicar els
coneixements obtinguts de l'estudi, quina oportunitat la
Vall no els hi pot oferir. La restant minoria que es quedi,
es reduirà a una família instituïda per ella... Algun n'hi
haurà que deixarà d'acudir per motius tràgics que no
m'atreveixo a expresar; i ja res no serà el mateix...
Dintre de Can Constans la gresca segueix, espontània o estudiada; íntima o superficial, que més dóna. Jo
els sento des de fora, i penso si en el fons no els hi passa
com a mi, que quan tornaré a entrar barrejaré a la seva
gatzara la meva, postissa; fabricada perquè entoni amb
les circumstàncies.
Perquè no pugui traspuar res del què sento, tinc d'esperar una mica més aquí defora, intentant tancar l'eixeta
de les emocions. Sota un Torreneules imponent i amenaçador, la Vall se m'antulla un pou d'experiències que
només es poden viure una vegada; i amunt, molt amunt,
altra vegada la celístia, de tots nosaltres tant sols per
aquesta nit.
El pensar que dintre d'uns anys cada un s'haurà llaurat un destí diferent i una celístia pròpia, no em deixa
evitar que entre la lluentor nocturnal i jo, es formi una
capa finíssima que enterboleix la claror del moment i alhora la torna als meus ulls, més brillant... més humida...
TREBLA
Ribes, Abril 1973
En Ripoll
C. Gerona, 13 Entlo. - Tel. 803
Se ha creado R A D F A
M de ügentes Delegades Financieros y üseguradores
Un grupo
que componen:
MAPFRE, CIA. INTERNACIONAL, INTERSER
FIDECAYA, - M. P. I. y INVERSORA DE TORELLÓ S. A.
Su p r o b l e m a e n Seguros, Financiaciones, A h o r r o ,
I n v e r s i o n e s y G e s t o r i a , quedarà
resuelto.
N o olvide d e pedirnos i n f o r m a d ó n y proyectos.
Gustosamente le atenderemos
Pròximament^
para
se ahriràn
oficinas en Rihas
esfabfecer el servielo
a su entera
de Freser
comoc/ídac/.
Recuerde que el futuro y su segurldad de hoy blen valen una póllza
de vida y MAPFRE con el 90 % cfe la particlpaclón
en beneficiós a sus
Mutualistes, ha creado el Seguro Ideal para Vd.
Oep.
Legal B - 34.829 - 1972
IMP.
MAIDEU - PI. Clavé, 9 - Ripoll