Catalunya i la Comunitat Europea

16 / La Humanitat
Desembre, 1984
ULTIMA
Catalunya i la Comunitat Europea
No és d'avui que els catalans tenim vocació europea. Que Catalunya, que els Països Catalans pertenyen a Europa és evident. Els catalans som Europa. Geogràficament, no ens toca més remei, però el més important és que ho som per voluntat
demostrada des de fa segles, quan érem sobirans: El Rosselló, la Provença, l'Alguer,
Atenes, Neopàtria... ens ho recorden abastament.
Modernament, quan la dictadura
franquista pretenia acabar amb nosaltres, era clar que en la nostra lluita pel
manteniment de la nostra identitat i per
la llibertat havíem de trobar suport a Europa. No és gens estrany, doncs, que ja
pels anys 50 es creessin institucions pro
Europa a Catalunya: Centre d'Estudis
europeus -amb el coixí de l'Institut
Francès-, Institut d'Estudis europeus...
entre d'altres, i que exiliats catalans s'integressin en organismes i moviments
europeus. El nostre amic Sans ens en podria dir moltes coses sobre aquesta participació.
Ara, avui, una pregunta s'imposa:
Quin paper podem jugar avui a Europa?
A l'Europa que, a empentes i rodolons,
ara caic ara m'aixeco, es va conformant
a l'entorn de les Comunitats Europees?
En primer lloc, cal deixar ben clar
que, amb l'estructura actual de les Comunitats, els Estats membres tenen la
paella pel mànec. Tot passa pels camins
estatals. A nivell polític, avui per avui,
Catalunya i les demés nacions europees
sense Estat no tenen res a fer de forma
directa. Cal veure, ademes, que els Estats
que tenen subjectes les esmentades nacions dins les seves fronteres, ja s'espabilen per a no deixar-les manifestar. Quins
són sinó els motius de la negativa del
Congreso de los Diputados a acceptar
que les circumscripcions electorals per a
les properes eleccions europees coincideixin amb les Comunitats autònomes?
Ara bé, com diem en català: hi han
moltes maneres de matar puces! Cal,
doncs, posar imaginació per a poder assolir, com a catalans, un pes específic en
les nostres relacions amb Europa. Imaginació i voluntat de treball!
Hi ha una tasca que ERC hauria de
plantejar-se seriosament: fer conèixer la
realitat catalana a tots els nivells europeus i treballar per a la millor integració
de Catalunya en els organismes europeus, malgrat les interferències de l'Estat: A través de relacions amb col·lectius, entitats i partits partidaris d'una
altra Europa, de l'Europa dels pobles;
coordinant-se amb ells. Per mitjà de la
participació, com a partit nacional català, en tota mena d'actes europeus: col·loquis, debats, reunions, manifestacions...
en les quals ERC podria fer arribar un
criteri català sobre els diversos temes
en estudi o debat.
Fent conèixer la realitat europea,
tant el que s'hi fa de bo, com el que hi
hagi de dolent, a l'opinió pública catalana; sensibilitzar-la de l'esforç que cal fer
a nivell d'adequació i modernització de
les estructures econòmiques, empresarials i socials; de la intensificació de
l'originalitat cultural... etc.
Promoure i potenciar -en la mesura
que ens sigui possible- contactes entre
entitats, organitzacions, associacions...
catalanes i les homòlogues europees, tot
procurant la coordinació en forma federal o confederal de les que encara no hi
estiguin integrades.
No creieu que tot això, i d'altres iniciatives que poden anar sorgint, podríem
encarrilar-ho per mitjà d'un equip de
treball específic a l'intern del nostre partit? Per què no ens animem a fer-ho?
Xavier Casassas D
Francesc Macià a les Corts de la Monarquia
En mí están hoy más arraigadas que nunca las ideas con que entré en esta
Cámara; las ideas de las reivindicaciones de Cataluña. Entonces estaban arraigadas en mí por sentimientos, hoy están arraigadas porque mi cerebro me dice
que, efectivamente, son las únicas que, si diesen resultado en Cataluña y se
imitaran en otras provincias, podrían traer la salvación de España que es lo
que todos deseamos.
(25-XM915)
Yo entiendo que el problema obrero es el más candente, creyendo, por ello,
que el Gobierno no puede desatenderlo sino que ha de ponerlo en primer
lugar.
(16-IV-1918)
Queremos formar una nacionalidad libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la liga de las naciones, llevando allí su
civilización y su cultura.
(5-XI-1918)
Nuestra causa es de soberanía y no de administración; nuestra causa no es
solamente de derecho sino sentimental. Nosotros queremos la soberanía plena
con objeto de federación, después, con todo lo vivo del Estado español, que son
las diversas nacionalidades que lo integran... Nosotros no cejaremos hasta conseguir nuestra completa libertad... En esta lucha, Sres. Diputados, puede
resultar, y sería una cobardía no decirlo, que algún día se vaya a la violencia.
Los obreros de Barcelona se van convenciendo y se convencerán todos ellos
de que no hay posibilidad de libertad individual sin libertad colectiva... En Cataluña están unidos el problema social y el problema nacionalista y por eso,
también, no se puede resolver uno sin resolver el otro.
(21-11-1919)
El dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo el dominio del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que
la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución. Podéis preguntaros
si nosotros aceptaríamos una Federación con las demás nacionalidades españolas, yo empiezo por plantear una cuestión previa. Para federarse, para llegar
a una patria federal, es preciso tener una personalidad. Yo pregunto a la izquierda catalana: ¿cómo puede tener personalidad una nacionalidad? No
puede tenerla más que por su soberanía... Nosotos aceptaríamos una federación sobre la base de que la soberanía residiese en los Estados-naciones, que la
que tuviese el Estado federal no fuese más que una delegación... Nosotros no
aceptaríamos el pacto para siempre; nosotros aceptaríamos el pacto limitado
porque no tenemos derecho a hipotecar el porvenir de las demás generaciones.
(22-VI-1923)
Fragments de discursos de Macià a les Corts de la Monarquia recollits per Enríe Jardí en el seu llibre Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931) i
citats per Heribert Barrera a la conferència sobre Macià que pronuncià al Casal
de l'Espluga (Espluga de Francolí) el dia 2 de novembre del 1984.