Recull de premis - Ajuntament de Barcelona

Anuncio
Prevenció, Seguretat i Mobilitat
RELATS / de Bombers
A cop de foc i de ploma,
les vivències dels bombers cobren vida en
aquest recull dels relats guanyadors de les
sis edicions del Premi de Narració Curta
de Bombers de Barcelona.
Un certamen literari que, des de l’any
2003 i fins a dia d’avui, l’Ajuntament de
Barcelona convoca entre el personal del
Servei Prevenció, Extinció i Salvament de
la Ciutat Comtal. Són 28 històries que
traslladen al paper una mirada forjada al
foc però encara sensible, capaç
d’emocionar, de traslladar-nos als escenaris
més punyents però, també, de dibuixarnos un somriure als llavis.
Una obra per conèixer i gaudir tant dels
grans moments com de les petites històries
que envolten la vida i la professió dels
nostres bombers.
RELATS
de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SEG.%20...RECULL%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log
%%[ Warning: Empty job. No PDF file produced. ] %%
file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SE...L%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log25/07/08 11:55
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 1
1
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 2
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
2
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 3
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta
(2003 - 2008)
3
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
28/7/08
09:15
Página 4
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
CRÈDITS
EDITA:
Ajuntament de Barcelona
DIRECCIÓ:
Clara de Yzaguirre
Directora de Relacions Externes i Qualitat
COORDINACIÓ I REVISIÓ:
Carme Pallarés
Cap de Comunicació Interna
Àlex Palau
Op-team S.L.
DISSENY I MAQUETACIÓ:
Joan Serra, Laura Urios
FOTOGRAFIA:
Ricard Cervantes
Bombers de Barcelona
Àlex Palau
Op-team S.L.
SERVEIS EDITORIALS:
Op-team SIC, S.L.
FOTOMECÀNICA I IMPRESSIÓ:
Impremta Municipal de Barcelona
DIPÒSIT LEGAL:
...
4
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
28/7/08
09:15
Página 5
L
a tasca dels bombers ha estat històricament
reconeguda en els seus vessants d’eficàcia i
d’abnegació, sovint fins i tot amb un punt d’heroïcitat. El seu nivell professional només és comparable a la seva humanitat: els ciutadans hem conegut
molts exemples on la seva tasca ha traspassat el llindar de
les exigències tècniques per esdevenir un model d’atenció
i de cura personal. Els bombers no només han apagat focs
o han efectuat rescats, si no que sempre han estat el primer company en el que les víctimes d’un sinistre han iniciat el camí de la seva recuperació.
Els bombers coneixen molt bé que la distància que hi
ha del drama a la salvació pot ser simplement un gest,
unes paraules dites a temps. Aquesta conducta no s’aprèn
a cap escola, sinó que forma part de la identitat del Cos, i es traspassa d’un
company a l’altre tant en les hores d’espera compartida a la caserna com
durant els intensos i crítics minuts d’una operació plena de risc.
Experiència i humanitat conflueixen de ple en aquest llibre que recull els
relats guardonats a les diverses edicions del Premi de Narració Curta de Bombers de Barcelona. I també un punt d’art, perquè els textos presentats contenen els ingredients que diferencien una simple redacció d’una peça literària:
riquesa formal i estilística, credibilitat argumental, reflexions amb capacitat
de transcendir.
Sempre hem sabut que els bombers eren uns professionals amb valor afegit. Amb aquest llibre, coneixerem també una sublimació del seu caràcter
entregat, de la seva irrenunciable vocació pel servei a les persones. Les històries i composicions aplegades conformen un mosaic divers d’experiències viscudes, però també d’anhels a voltes no del tot satisfets, d’objectius no ben bé
aconseguits.
Però és en la lluita on se significa el caràcter. I ara que commemorem el
175è aniversari de la constitució de Bombers de Barcelona, res millor que una
obra com aquesta per agrair als professionals del Cos la seva tenacitat en el
servei, i encoratjar-los a perseverar, per molts anys, en aquesta lluita contínua
per a la superació.
Jordi Hereu
Alcalde de Barcelona
5
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
28/7/08
09:15
Página 6
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
E
stic convençuda que la idea d’editar i publicar els relats que durant
sis anys han participat al concurs de narració de Bombers de
Barcelona és un encert. Ho és perquè cadascun dels relats és, en
certa manera, una representació de la forma de viure la professió
per part dels autors: els membres de Bombers de Barcelona.
Llegir les seves narracions és una bona manera d’acostar-nos a la vida
d’un parc de Bombers, i conèixer les experiències, sentiments i inquietuds
dels grans professionals que tenim al nostre cos d’extinció, prevenció d’incendis i salvament.
Tots i cada un dels relats aquí publicats són un bocinet personal i irrepetible de la història de Bombers de Barcelona, però són, sobretot, històries, a
vegades reals, a vegades fictícies, però sempre personals i úniques, que ens
apropen una mica a la visió del col·lectiu dels bombers que dia rere dia vetllen perquè la ciutat sigui segura.
En aquest recull de relats curts hi trobareu històries de tot tipus: històries d’humor, d’amor, relats dramàtics, d’aventures, anècdotes o simplement
somnis, on els bombers ens ensenyen que la seva tasca va més enllà de perilloses intervencions eventuals i ens confessen sensacions íntimes que viuen
en el testimoni de les situacions més dures.
Reconforta saber que enmig de tota aquesta activitat, els bombers de
Barcelona treballen i donen sentit a la seva feina amb valors comuns com la
solidaritat, l’altruisme i la humanitat d’estar disposat a prestar ajuda a aquell
qui ho necessita.
Bombers de Barcelona és un Cos viu, que no es permetrà mai perdre la
connexió amb la ciutadania, i que demostra de nou que els seus professionals
mantenen viu aquest lligam tan especial amb els ciutadans.
Obrim la porta a saber-ne més de la quotidianitat de les persones que
exerceixen de bombers des de la descripció que fan els mateixos protagonistes, des de les explicacions de les seves vivències i les sensacions que experimenten mentre exerceixen aquesta dura, agraïda i admirada professió. I
serveixin aquests relats per reivindicar una vegada més els valors que són
font d’inspiració de la seva professió i proclamar que són dins de cadascú
dels que formen Bombers de Barcelona.
Assumpta Escarp
Regidora de Prevenció, Seguretat i Mobilitat
6
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 7
ÍNDEX
Prefacis
“Pròleg per als amics bombers”, David Castillo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
“Botiga a Pittsburgh”, Joan Margarit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
“Per vocació”, Carles Torras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
Maria Mercè Roca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
Jaume Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
“La doble vida del soñador de vidas”, Joaquim Lorente . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
“L’escriptura de l’Àngel de la Guarda”, Jordi Coca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
I Concurs de Narració Curta 2003
“Diàleg”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
“A la chica de la bata azul”, David Zapater Gallego . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
“Hoy llueve”, José R. Carme Luesma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
II Concurs de Narració Curta 2004
“Un mundo sin sentidos”, José R. Carme Luesma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
“Carta a Sílvia”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
“El dia en què els arbres van voler parlar”, David Zapater Gallego . . . . . . . . . . . 39
“Pastor de focs... caçador de dracs”, Manel García Sánchez . . . . . . . . . . . . . . . . 42
“Pensamientos a la muerte del Parc de l’Eixample”, Pedro San P. Wandelmer . . 44
III Concurs de Narració Curta 2005
“Obrir porta”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
“Tocant el cel”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
“Los chicos de la petanca”, Miquel Pintado Pérez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
“La mirada de Gal·la”, Pere Heras Quílez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
“El retén”, Francisco Moles Mañanos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
Recull de Imatges dels premis del Concurs
de Narració Curta (2003-2008) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
7
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 8
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
IV Concurs de Narració Curta 2006
“Teo”, Pere Heras Quílez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81
“Aquéllos sí que eran fuegos”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
“Omaira”, Josep Barjuan Sanz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90
“Del calaix de la Memòria”, Ramon Catalán Suárez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
“Fuego Escandinavia”, Miquel Pintado Pérez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98
V Concurs de Narració Curta 2007
“Gabriela”, Josep Barjuan Sanz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
“Nissaga de bombers”, Miquel Sanz Gabin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105
“La Paella”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
“La meva feina”, Antoni Galilea Chiner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113
“Noche oscura del once de marzo”, Pedro San Pedro Wandelmer . . . . . . . . . . . 116
VI Concurs de Narració Curta 2008
“Guants blaus”, Juan Francisco Sanz Llorente . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120
“La gata con botas”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123
“Bombers, digui’m”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128
“Escrit Fahrenheit últim”, Jordi Aparicio Morell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132
“Anécdotas de un Boco”, Pedro Pelayo Aguilera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135
Agraïments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141
8
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 9
Pròleg per als amics bombers
David Castillo, Periodista i escriptor
Jurat del I Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona
P
otser avui dia el valor i el coratge no tenen una gran incidència
mediàtica, a excepció de les pel·lícules, on tot és descaradament
exagerat. El drama, però, s'amaga a la vida quotidiana. I sovint és
combatut per aquests nois que van en vehicles amb sirena: bombers,
ambulàncies, policies... Tots ells són herois d'un temps sense herois, en
què tot es relativitza i on els morts semblen més pròxims a les estadístiques que als sentiments.
Fa uns anys vam convocar un premi per als bombers, i d'aquest premi
han sorgit un grapat de narracions, on l'emoció, el perill i el risc formen
part del teixit dels personatges que els habiten. Varen guanyar uns, però
tots mereixerien ser publicats perquè condensen l'experiència, la memòria
i, sobretot, l'imaginari d'un grup de valents, que tenen la gosadia d'explicar-nos què senten i com ho senten. En aquest cas, camuflats sota el filtre
de la ficció.
El primer conté el diàleg de dos bombers atrapats enmig d'un enderroc
provocat per un incendi. És un relat d'acció, amb les vides pendents de la
destresa dels seus companys i la sort. Els altres dos també tenen com a
protagonistes les situacions límit, cadascun, però, amb un tractament diferenciat: un de més intimista i l'altre gairebé en el gènere del reportatge.
Tots tres condensen situacions en què les nostres vides demostren que
poden ser més efímeres del que són. Interrogants que en els diferents desenllaços ens donen el contrapunt entre la vivència i el resultat de l'aventura que implica un rescat, un salvament, l'arribada del perill i la manera
de salvar-lo.
Hem vist grans gestes heroiques associades als bombers. L'última que
es recorda són els centenars de bombers de Nova York que van morir
sepultats intentant salvar vides durant el trist episodi de l'atemptat contra
les Torres Bessones. També els recordem en èpoques de grans conflictes:
heroicament apagant els incendis dels bombardejos a les guerres o davant
els desastres naturals, inundacions, incendis forestals, terratrèmols i altres
catàstrofes. Aquesta és una cara, però també ens han ajudat en molts
moments: des del salvament d'un gatet que s'ha enfilat a un arbre i no sap
com baixar o davant la rebentada d'una canonada de l'aigua... Són les dues
9
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 10
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
cares d'aquests àngels custodis, que només recordem quan els necessitem.
A tots ells i a les seves magnífiques narracions els envio un reconeixement
i una felicitació per aquest segon ofici, que tan bé han realitzat. Amb el
foc de la vida, el gas de la creació i l'aigua de la imaginació. Molta sort.
Botiga a Pittsburgh
Joan Margarit, Poeta
Jurat del II Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona
E
ls mostradors són plens de gra i llegums
de colors negres, ocres i vermells.
Miro el terra de fusta vell i fosc,
fet de lleixes polides i lluents:
Els peus l’acaricien o el castiguen
i s’ha anat ondulant amb suavitat,
adaptant-se a la terra, al pes dels cossos.
En la penombra de colors calents,
les pales lentes d’un ventilador
van girant en el sostre.
A vegades la vida fa una olor
de graner que trepitjo mentre sento
que suaument vaig adaptant-me a terra.
A mi també se’m va acabant el temps.
No desitjo el desguàs, la pols, la runa,
el bes brutós d’alguna excavadora,
les lleixes estellades del meu cos.
Voldria arribar a ser
un paviment gastat, fosc i lluent.
Merèixer la noblesa d’un incendi.
10
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 11
Per vocació
Carles Torras, Guionista i realitzador
Jurat del II Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona
M
ai he trucat al 080. Mai he vist actuar de prop els bombers perquè,
per sort (i toco fusta ignífuga), no els he necessitat. Però el que sí que
conec molt bé és la vocació de servei. El meu pare és policia i a casa
meva, si alguna cosa hem tingut des de sempre no ha estat ni un gran sou, ni
reconeixement públic, ni luxes, ni segones residències, ni cotxes nous. Si
alguna cosa hem respirat a casa és l’abnegació en la responsabilitat ciutadana, en la dedicació al bé comú. Encara que sigui a costa de la pròpia vida.
En una societat on és molt més normal posar en perill la vida dels demés
que la pròpia, on si algú es juga la vida és perquè fuma, o beu, o es droga, on
el reconeixement públic s’eleva als altars per una televisió que mitifica la
mediocritat, no s’entén que algú se la jugui pels demés a canvi d’un sou de
funcionari, i sense ni tan sols poder explicar-ho a les notícies de la tele. Avui
en dia, les vocacions de servei públic van més contracorrent que mai. I tot i
això sobreviuen a l’onada de superficialitat i individualisme que ens envolta.
Potser amb més força que mai.
Per això són tan importants iniciatives com la del Premi de Narració Curta
de Bombers de Barcelona. No per les històries que s’hi expliquen. No per la
seva qualitat literària, si bé en tenen. És perquè desprenen qualitat humana,
veritable dedicació al proïsme, entrega incondicional. Recordo perfectament
quan vaig fer de jurat de l’edició del 2004 el que em va captivar del relat
guanyador. És cert que l’acció s’explica amb ritme, amb una precisió pròpia
d’un guió cinematogràfic, sense concessions al dramatisme, anant directe al
gra. Però per mi el més colpidor va ser que el protagonista, un bomber novell
en la seva primera sortida, no té ni un sol moment de dubte, de qüestionar-se
quelcom que tots ens qüestionaríem: “Qui em mana ficar-me aquí?”. El noi
passa pànic, però no defalleix ni un segon en la seva determinació: s’estima la
feina que fa.
En un món que sí que conec, el de la televisió, molta gent es queixa. Tenen
reconeixement públic, tenen uns sous exagerats, i moltes vegades lamenten
dedicar-se al que es dediquen perquè, en el fons, menyspreen la seva feina.
El foc de la vanitat és, de lluny, el més destructiu.
En contrapartida, tothom hauria d’escoltar de tant en quant els policies, els sanitaris i els bombers. Crec que ens ajuden a recordar qui som.
11
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 12
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Maria Mercè Roca, Escriptora
Jurat del III Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona
F
er de jurat d’un premi literari té alhora una part de dificultat i una de
glòria. Dificultat perquè has de triar, entre les obres presentades al
concurs, les que et semblen millors, i triar vol dir renunciar a les
altres, i sempre hi ha el risc que t’equivoquis. Què vol dir, l’obra millor? La
que t’agrada més a tu, la més ben escrita, la que està més ben resolta, la més
moderna, la més imaginativa...? La decisió, per més honesta i sincera que
sigui, es mou sempre en el terreny de la subjectivitat. Però també, deia, ser
membre d’un Jurat té la seva part de glòria. Perquè sempre, sempre, la lectura dels textos esdevé estimulant, divertida, et fa aprendre i et dóna sorpreses que són francament agradables.
Això és el que em va passar quan el 2005 en Josep Barjuan em va demanar que formés part del Jurat del III Premi de Narració Curta Bombers de
Barcelona, concurs que va iniciar la revista Fahrenheit 451. El premi era
obert a persones que formessin part del Cos de Bombers, i els escrits havien
de tenir relació amb el seu món.
Vaig dir que sí de seguida, i amb molt de gust. De fet ens hauríem de
preguntar –i celebrar– d’on ve aquesta barreja de curiositat, de respecte i
d’admiració que tenim tots els mortals cap als bombers, encara que no en
coneguem cap, que no n’haguem vist cap actuació: en el nostre imaginari
personal, des de petits, la figura del Bomber té sempre un aire atractiu i
protector.
Vaig dir, doncs, que sí, i vaig començar a llegir els relats i a sentir aquella alegria quan, enmig d’aquells textos escrits per gent amateur, hi descobria una frase que brillava, un gir inesperat o una idea curiosa, o s’hi havia
despenjat, quasi sense permís de l’autor, una metàfora atrevida, una referència culta, un adjectiu sorprenent o unes paraules d’una cadència que
s’encomanava. Però inevitablement hi havia, al costat d’aquestes satisfaccions, l’obligació de triar i de trair. Però avui, al cap de tres anys, rellegeixo les narracions premiades i torno a pensar que el final de Obrir porta, el
conte del bomber que salva –és un dir!– la noia jove i guapa, és digne del
millor Pedrolo. I que a Los chicos de la petanca –on uns bombers jubilats
tornen a estar en actiu per unes hores– hi ha, mig disfressada per la ficció,
una gran passió per la feina i un extraordinari sentiment de pertinença a un
grup i de compenetració amb els companys. I segueixo trobant molt tendres, a La mirada de Gal·la, els ulls d’una nena de cinc anys que miren el
12
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 13
seu pare bomber i no el veuen com un heroi sinó com una persona de carn
i ossos que no és perfecte i que també té por, a qui estima molt. I em segueix
semblant molt ben descrita, asfixiant, al límit, l’atmosfera que recrea l’autor de Tocant el cel, i em resulta com aleshores especialment atractiva la
idea de l’autor de El retén de fer parlar els dos personatges que vigilen el
Liceu just abans que es cremés.
Enhorabona a tots. Felicitats per la idea d’ajuntar bombers i literatura.
La iniciativa fa, si és possible, créixer l’amable mística que envolta els bombers, i el maridatge té per molts anys l’èxit assegurat.
Jaume Codina, Escriptor
Jurat del IV Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona
B
ombers? Relats de bombers?”
La meva veu devia sonar entre incrèdula i sorpresa, de
manera que la Berta em va replicar amb rapidesa.
—“Que sí, home! Narracions curtes que tinguin a veure
amb els bombers, amb la seva feina, amb les vivències i les històries...”
— “Au, vinga, Berta, que ja em veig tot un grapat d’aventuretes en pla
Superman o per l’estil, dona.”
—“Que no, que t’equivoques, que l’any passat va guanyar un relat
eròtic i, francament, no estava gens malament. Que no et pots ni imaginar la
mena de narracions que són capaços de crear, els bombers. Anima’t i veuràs
com t’endus una sorpresa…”
Després de tot, la Berta era una bona amiga i tenia ganes de col·laborarhi, de manera que li vaig dir que ok, que endavant, que faria de jurat en
aquella quarta edició del Concurs de Narrativa dels Bombers de Barcelona.
Vam quedar que em farien arribar els relats que s’havien presentat que, si
no recordo malament, eren gairebé una vintena.
—“
13
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 14
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Els vaig rebre en paper i, si haig de ser sincer, el primer cop d’ull va
confirmar les meves sospites. Llegint en diagonal, vaig topar-me amb una
història que parlava de guàrdies i de sirenes i d’acolloniments que s’havien
de superar… Aquella primera inspecció em va portar, també, imatges
menys èpiques, del tipus del gatet penjat en un arbre que demana un desplegament considerable per aconseguir-lo baixar sa i estalvi, o em va fer
conèixer el presumpte llenguatge que un presumpte veterà fa servir per
esperonar un bomber novell (que en són de malparlats, vaig pensar…).
Els meus ulls passaven de pressa, d’un full a un altre, però, encuriosits, cada vegada s’entretenien més amb el que llegien. Hi havia narracions
ben escrites, amb històries que valien la pena. N’hi havia d’acció, d’altres
eren molt més íntimes… I així, passant fulls, de relat en relat, vaig toparme amb “Teo”. Vaig començar:
“Et connectes a Internet, entres a la pàgina de Googlearth.com, introdueixes la meva adreça i cliques. Vas augmentant el detall: la ciutat, el
barri, el carrer, l’illa de cases, la meva casa. Augmentes fins que puguis
veure les finestres, i allà veuràs, sempre, una taca fosca en un racó d’una
de les habitacions d’on visc, invariablement, com si haguessin congelat la
imatge des de sempre, una tara del satèl·lit, un focus brut, una brossa de
pols a l’objectiu: sempre una ombra al mateix racó de la mateixa cambra.
És en Teo i és autista.
El Teo és fill meu.”
... i, enganxat, ja no vaig parar de llegir fins al final. Vaig quedar
força impressionat. Quan la Berta em va respondre la trucada, va ser senzill: “Tenies raó, Berta, ha estat una sorpresa...”.
14
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 15
La doble vida del soñador de vidas
Joaquim Lorente, Publicista i escriptor
Jurat del IV Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona
D
esde niño ya fue un soñador empedernido.
Cada noche, a los pocos minutos de haber cerrado sus párpados empezaban a aparecer multitud de escenarios en los que se representaban las
más inesperadas historias.
Hacía años le había pasado por la cabeza comentar las más sorprendentes
con algún amigo, pero pronto rechazó la idea. Decidió que los sueños eran las
intimidades de la propia conciencia sobrevolando sin límites la inconsciencia,
que eran latentes chorros de vida que todos almacenaban en las desconocidas
grutas del cerebro.
Algunos los entendía como silenciosos avisos solapados; otros los vivía como
recomposiciones de su presente, casi siempre entre escenografías de barroco
surrealismo. Pero los que más le gustaban eran aquellos que lo llevaban a futuros mágicos que intuía algún día viviría.
Uno de sus sueños de infancia más queridos y repetido era aquel en el que,
transformado en inmensa ave de seis alas, recogía al vuelo los huevos que estaban cayendo de un nido en un bosque en llamas, y después los depositaba junto
a una hermosa alondra.
Otro, aquel en que descendía por un interminable y oscurísimo pozo, y después de muchos segundos de caída libre que parecían no tener fin, en lo más profundo se encontraba con una bella princesita que gemía porque no encontraba la
salida. Y entonces él la cogía entre sus brazos y de un inmenso brinco salía
impulsado como un cohete a la superficie, alcanzaba el cielo y la depositaba con
cariño sobre una nube dorada.
A veces soñaba que podía trepar paredes como el lagarto; otras, que podía
correr más rápido que el puma; que era capaz de remontar ríos y cascadas como
la trucha, e incluso correr sobre las aguas como el pez volador. Había noches en
las que se sentía centauro galopante, y otras, águila vigilante. Y todas aquellas
transformaciones siempre tenían el mismo fin: estaba acudiendo en busca de
alguien que necesitaba su ayuda.
Cuando cumplió los 25, decidió hacer realidad sus sueños.
Y en sus ratos libres, los escribía.
15
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 16
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
L’escriptura de
l’Àngel de la Guarda
Jordi Coca, Escriptor
Jurat del VI Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona
L
es pràctiques artístiques haurien de ser habituals entre els ciutadans que es guanyen la vida amb feines en principi alienes a les
arts. Escriure, pintar, fer música o escultura –i només són uns exemples– hauria de ser, efectivament, tan comú com fer esport, una activitat
que segons diuen, és saludable. En tot cas en els països amb un nivell alt
d’educació trobem amb relativa normalitat formacions musical i corals tant
a les escoles com entre la població anomenada de la tercera edat. I és evident que també hi ha persones que pinten, i n’hi ha que són afeccionades
a la fotografia… En canvi, tot i que s’ha dit mil vegades que aquest és un
país de poetes –i si atenem als índexs de participació en els nombrosos
premis de poesia que es convoquen haurem de concloure que efectivament
és així–, a mi em sembla que la gent encara escriu poc. O dit d’una altra
manera: hi ha més afeccionats als audiovisuals que no pas a la ploma o
l’ordinador. D’una banda això és un signe dels temps que ens ha tocat de
viure, però de l’altra potser és un error greu de percepció: “No puc escriure perquè no tinc res a dir”, comenta la gent per disculpar-se. I en aquest
cas jo sempre responc el mateix: tothom té coses a dir.
Efectivament, quan fas una fotografia també dius coses, les dius tant
amb el tema que has triat com amb l’enquadrament i el punt de vista.
Perquè en el fons tant és retratar un paisatge com el nen a la banyera, la
família sencera un dia de festa o els bigotis del gat. El tema és el de menys,
el que compte, el que acabarà acumulant sentit fins a tenir un gruix suficient, és el punt de vista que s’ha triat. Ara, un cop dit això cal admetre de
seguida que si et quedes tota la santa vida tancat a casa sense fer res potser sí que et costarà explicar anècdotes, cosa que tampoc està gens malament: la literatura del segle XX és caracteritza per obres així.
En canvi els bombers, que tantes vegades viuen a frec del perill, que
quotidianament són en el cor del problema, que s’acaren sovint al dolor, no
tenen de cap de les maneres l’excusa del contingut, de la falta de tema.
Poden tenir problemes de com fer-ho, de com explicar el que han viscut,
però matèria primera no els falta. I com que la qüestió del punt de vista
16
FRH-Llibre p.02 a 17 ok
25/7/08
11:17
Página 17
també es resolt fàcilment… Una bona prova del que dic són els relats
escrits per bombers que ara s’apleguen en aquest volum. Són, efectivament, a més d’històries diverses, una multitud de punts de vista diferents,
tants com gosem imaginar: la recuperació de la consciència, el salvament
d’un animal domèstic, les bromes entre professionals…
Ja he dit alguna altra vegada que jo veig els bombers com si fossin els
àngels de la guarda. Per a mi són els éssers que vetllen per resoldre els nostres problemes imprevistos, per ajudar-nos a superar les dificultats sobrevingudes, per orientar-nos quan estem perduts i en perill. Em sembla d’un
valor enorme, doncs, que ens expliquin el món des del seu punt de vista. El
que sigui. I no cal que es refereixin a situacions especialment extremes.
N’hi ha prou que tot escrivint ens regalin una vegada més la seva generosa
manera de veure les coses. La seva generosa manera de veure el món.
17
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 18
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
18
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
PRIMER
11:19
PREMI DE
Página 19
NARRACIÓ
ANY
2003
Diàleg
Joan Andrés i Vélez
M
—
anel, estàs aquí? Manel, em sents?
—Sí, Àngel, et sento.
—Què fort, estem vius!
—Sí. Com estàs?
—No ho sé, em sembla que estic sencer. I tu, estàs bé?
—Crec que sí. M’he fet un cop al cap. Sort del casc. El demés em sembla
que està tot bé. Hòstia! no puc moure les cames!
—No fotis. Espera que encendré la llanterna. No, no se m’encén. S’haurà
trencat amb la caiguda. Encén la teva.
—No la trobo. Ha d’estar per aquí. Això està molt fosc. Ja l’he trobat! Sí, funciona. Tu, fas mala cara, segur que estàs bé?
—Em fa mal tot, però i les teves cames? Et notes els peus?
—Tranquil, sí que me’ls noto. Les tinc atrapades amb una biga o un armari,
o no sé què és això.
—Espera, em trauré l’aparell respiratori, sinó no em puc moure. Així millor.
A veure, deixa’m la llanterna. S’ha format com una cova. I la biga que t’atrapa les cames és la que ens ha salvat. Intentaré arribar a les teves cames per
19
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 20
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
alliberar-les, però això és molt estret.
—Primer demanem auxili, que sàpiguen que estem vius.
—Sí, tens raó. Àngel per sergent Robert, Àngel per sergent Robert, em
sents? Canvi… Aquí l’Àngel, algú em sent? Això no funciona. Si algú em
sent, el Manel i l’Àngel estem vius i atrapats entre la runa, canvi.
—Aquest walkies són una porqueria. Haurem de cridar: Aquí! Auxili! Estem
aquí!
—Aquí, estem aquí!
—Res, no ens sent ningú. Què haurà passat? El foc sembla que era al soterrani. S’haurà ensorrat tot l’edifici?
—Segur que hi ha més gent atrapada. Tant de bo hagin pogut sortir tots a
temps. El Robert estava al vestíbul quan ens ha fet pujar a fer la revisió
de l’escala. Els altres estaven preparant la línia de mànega. Potser encara
estaven tots a fora, això ha anat molt ràpid.
—No, com a mínim hi havia el Pedro i l’Andreu que baixaven cap al soterrani amb la mànega. I tal i com és l’Andreu, hauran anat ben endins, fins a
trobar el foc.
—No entenc com s’ha ensorrat tot tan de sobte, sense que ningú donés l’alarma. Per què ens han fet entrar si podia ensorrar-se?
—Acabàvem d’arribar. Potser l’incendi feia estona que cremava, i ningú se
n’havia adonat. O potser hi ha hagut una explosió. A més, a aquestes hores
segur que hi havia gent als pisos. Havíem de revisar l’edifici.
—Tornem a cridar: Auxili! Auxili! Estem aquí…! Sents alguna cosa?
—Res. L’únic que se sent és la runa que s’escorre entre les bigues.
—Va, intentaré arribar a les teves cames. No, no hi arribo. Si pogués moure
aquesta biga.
20
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 21
—No toquis res. Ja estem bé així. Ja vindran a buscar-nos.
—Que ja estem bé? Tenim tones de runa a sobre nostre, i tu amb les cames
atrapades, i dius que ja estem bé?
—Home, podríem estar millor. Enlloc d’haver vingut aquí, podríem estar acabant la paella que hem deixat a mitges, que per cert avui t’havia sortit molt
bona. O podríem estar a casa amb la dona, o…
—O a Honolulú. Tu estàs delirant. Espera que em trec els guants i miraré si tens
febre.
—Calla, què és aquest soroll? Eh, estem aquí! Auxili!
—…
—Devia ser un assentament de la runa. No poden venir tant aviat a buscarnos. Primer hauran d’apagar l’incendi i després hauran d’assegurar-se que tot
està estable abans de començar a desenrunar. Poden passar hores.
—Doncs apaga la llanterna, sinó s’acabarà la bateria.
—Collons! Un altre cop a les fosques. Quan torni a néixer no vull ser bomber.
—Si sortim d’aquesta hauràs tornat a néixer.
—…
—En què penses?
—No t’ho creuràs, estava recordant les últimes vacances, quan portava a la
meva filla a coll. Encara no sap parlar, jo li anava cantant cançons i ella anava
fent sorollets d’alegria. Saps, Manel, vull sortir viu d’aquesta per poder tornar
a sentir aquests sorollets, i poder-los recordar quan sigui vell.
—Ep! Què és aquesta llum? Àngel, que ja els tenim aquí. Desconfiaves dels
nostres companys? Ei! Que som aquí! Que som aquí!
21
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 22
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
PRIMER
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2003
A la chica de la
bata azul
David Zapater Gallego
P
or unos instantes dudé en bajar a buscarte…
ni tan solo teníamos la certeza de que estuvieras ahí…
tanto el acceso como las condiciones para ello…
daban miedo…
Si estabas dentro de aquel infierno… no podías estar con vida.
El tiempo transcurrido… el lugar… el humo… el calor…
jugaban en tu contra.
Era evidente… si estabas… ya no estabas.
Eso era lo que en mi interior se repetía… por lógica, por experiencia...
por miedo.
Un compañero tomó la iniciativa… otro le siguió…
un tercero más… creo…
Profesionales… valerosos… ¿temerarios?… Se fueron sin pensarlo
por aquel agujero a por ti.
Se me adelantaron… dieron el paso que tocaba dar.
Al rato… gritos… “¡luz!… ¡cuerdas!… ¡que baje otro!…
¡la hemos encontrado!”
No encontraba ni la escalera… ¿y el primer peldaño?…
el humo no me dejaba ver ni mis propios pies…
aquel puto agujero lo escupía caliente… veloz… oscuro…
22
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 23
Tan oscuro como claro era lo que me iba a encontrar ahí abajo.
Bajé… y al llegar a tu lado te pisé… no te quejaste.
Te rodeé con mis brazos… no me lo impediste…
Nos arrastramos hacia la salida… Los otros buscaban más gente…
fuego… no sé.
Nos quedamos solos… un breve y eterno minuto…
Cogí la linterna y te iluminé… Apareció tu rostro… dejando intuir
dónde te había sorprendido el incendio… No había quemaduras…no
había mueca de sufrimiento…
Me quité el guante, buscando algún signo de vida. Palpé tu cuello…
una arteria… una vena… lo que fuera… ¡una señal!
Mientras bajaban la cuerda para izarte, rezaba por equivocarme…
al no encontrar tu pulso.
Peso, calor, oscuridad, tensión… De rodillas te incorporé, de espaldas a mi pecho, costaba tanto mantenerte simplemente en esa postura…
Tu cuerpo, tu cabeza, tus brazos… hacían lo imposible por no dejarse
atar, se esforzaban por no colaborar, por desplomarse al suelo…
Suerte de un compañero.
Mientras tanto, tu bata azul empapada se desprendía con nuestros torpes movimientos.
Tú saliste primero…
Cuando recuperé la visión, en cubierta… allí estabas… tendida,
semidesnuda, con los bomberos, con tu capitán…
Sus caras mostraban derrota…
De nada sirvieron el masaje cardiaco, el aire… las atenciones del
sanitario… su voz y sus conocimientos sentenciaron mi ánimo, aquel hilo
de esperanza, confirmando lo real, lo lógico, lo previsible…
con un “No hi ha res a fer”…
Verte ahí tendida era duro… triste… Con el barco quemando por
23
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 24
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
dentro y con todos nosotros en su cubierta, tuve la sensación de silencio,
de quietud, de respeto…
un sentimiento general diferente a otros servicios con víctimas.
Al girarme vi a tu capitán, de pie en un sitio elevado.
Ya estaba allí antes de bajar a buscarte, testigo inmóvil e impotente
de lo que sucedía.
Se tapaba la cara con las manos… No recuerdo sus rasgos, no recuerdo su expresión…
Estoy convencido de que no entendió mi idioma… ni mis palabras…
pero sí mis intenciones, sólo extendió una mano… No hizo falta más.
Dale, cuanto te llegó la hora… simplemente estabas dormida…
quizás soñando con los seres queridos que aguardaban a
miles de kilómetros…
A ellos… diles en sus sueños… en su pena por tu pérdida… que no
ha habido sufrimiento…
que no ha habido dolor…ni tan solo fuego… ni tan solo humo…
Que sigues en Barcelona… en tu camarote del Lamu, descansando…
pensando felizmente en ellos…
Cuando bajamos a tierra a reponer nuestros equipos,
me encontré al compañero que te localizó…
“estaba estirada encima de la cama… le pilló durmiendo”
“la pobre no se ha enterado de nada”
Me dieron ganas de llorar…
Lo hice más tarde… Solo. Regresando a casa en moto, oculto por el
casco y la velocidad.
En otra vida… en otras circunstancias,
te hubiera tenido en brazos como amiga, como hermana,
como compañera…
en un acto de amistad, de felicidad, de cariño, de complicidad…
Quién sabe…
En esta vida la desgracia se cebó con nuestras inocencias.
Tú te llevaste la peor parte.
Ese minuto contigo me acompañará y estará presente en próximos
24
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 25
servicios… me ayudará a seguir mejorando como bombero… a seguir
creyendo en esta vocación, en estos compañeros, quienes con su valor y
entrega hicieron posible… al menos…
que regreses a casa, donde te puedan rendir honores, respeto y
cariño… en tu despedida,
hacia aquel lugar al que todos de una manera u otra debemos ir…
algún día.
Tú sigue descansando, sigue soñando… sobre tu cama…
envuelta en tu bata azul…
…”Descansa en paz, pequeña Dale”
25
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 26
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
SEGON
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2003
Hoy llueve
José Ramón Carme Luesma
H
oy llueve.
Los días de lluvia son días muy propicios a la melancolía.
Dicen que la melancolía es el portal de los recuerdos.
Repasando mentalmente intervenciones pasadas percibo que existe un
factor común en muchas de ellas que creo puede ser el elemento que conforme el carácter tan particular que encontramos generalmente en los bomberos, y que es capaz de crear vínculos entre nosotros sin tener en cuenta fronteras ni idiomas. Este factor común es la amplia variedad de sensaciones que
se experimentan en el transcurso de un mismo servicio.
Mi mente se detiene en una intervención que duró varios días y en la que
a lo largo del tiempo se sucedían sin intervalo situaciones que nos producían sensaciones de todo tipo: satisfacción, alegría, esperanza, expectación,
miedo, desasosiego, desesperanza, cansancio, solidaridad, tristeza, etc.,
todas ellas resultado de hechos diarios que resultaban: trágicos, cómicos,
penosos, esperpénticos, desastrosos, gratificantes, desmoralizadores, etc.
Quiero relataros esta intervención.
Lluvias de la intensidad de la que hoy cae en Barcelona se habían mantenido varios días en distintas zonas de la península.
Los ríos de todo el Noroeste español sufrían crecidas importantísimas y
había muchas zonas inundadas.
26
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 27
En un puente sobre el río Orbigo en la carretera de Galicia y muy cerca
de Benavente, ocurre una tremenda desgracia. Un autocar con escolares procedentes de un colegio de Vigo que regresaban de pasar juntos las vacaciones de Semana Santa, se precipita al río quedando completamente cubierto
por las aguas.
Muy pocos escolares y profesores pueden salir con vida.
De forma inmediata se alerta a los grupos de rescate especializados para
intervenir en la recuperación de los accidentados.
Se desplaza al lugar un amplio dispositivo de buceadores del Centro de
Buceo de la Armada Española y un importante grupo de Buceadores de
Bombers de Barcelona.
Al iniciar los trabajos experimentamos al mismo tiempo dos sensaciones
contrapuestas: confianza en nuestra capacidad de trabajo y duda ante la
fuerza del agua.
Dadas las condiciones del río y la extensión de la zona a rastrear se prevé
que el trabajo durará varios días y se pide colaboración al ejército y a otras
fuerzas de seguridad. Se ofrecen voluntariamente otros buceadores y personas de diversos lugares vecinos al lugar de la tragedia, también participa un
helicóptero del S.A.R. para rastrear desde el aire.
Soldados del batallón de Pontoneros de Zaragoza y Guardia Civil, rastrean los márgenes de la zona inundada y los buceadores iniciamos la búsqueda partiendo del puente en una zona aproximada de tres kilómetros río abajo.
Como podéis suponer en aguas absolutamente opacas el único sentido
disponible para la localización de los cuerpos es el tacto. En esa situación la
concentración es absoluta, el buceador se deja arrastrar por la corriente
intentando ocupar con brazos y piernas el mayor espacio posible para tropezar con un cuerpo. En cualquier momento se puede producir el contacto. Son
situaciones de tensión total.
- Hace tres días que rastreamos sin encontrar ningún cuerpo.
Cuando se prolonga el tiempo de trabajo y no se obtienen resultados
27
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 28
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
positivos se replantean los métodos y se repiten acciones que se consideran
adecuadas, pero en un rincón de la mente de cada uno de los bomberos aparece el fantasma de una sensación de desaliento que se alimenta con el cansancio producto de las horas de trabajo y la tensión a que se está sometido.
Los familiares de los chicos desaparecidos están presentes en la zona,
desesperados porque no se encuentran los cuerpos y colaboran en el rastreo
de los márgenes. Verlos trabajar nos hace redoblar los esfuerzos.
- El ejército ha instalado un campamento de intendencia con toda clase
de servicios (cocina, duchas, etc.) capaz de dar servicio tanto a militares
como a civiles.
De la relaciones con el Altísimo se encargan un sacerdote civil y otro
militar. Ofrecen cada día misas y rogativas pidiendo a Dios que nos ayude y
nos dé fuerza en nuestros trabajos.
En todos los parlamentos de ambos religiosos se intenta ayudar en su
dolor a los familiares y dar moral a los equipos de rescate.
De otro tipo de relaciones con el “más allá” se encargan meigas y videntes que con presencia física en el lugar o mediante mensajes al centro de
mando de la operación dan indicaciones diarias de qué zonas deben rastrearse.
- Creemos que es prioritaria la búsqueda en las zonas más peligrosas del
río, zonas con mucha corriente en las que hay obstáculos, árboles, taponamientos de elementos arrastrados por la corriente, etc., en los que puede
haberse quedado enganchado alguno de los niños desaparecidos. La situación de riesgo es absoluta, pero es posible que en esas zonas tengamos la primera recompensa.
Desde el helicóptero se repasa la superficie inundada esperando localizar algún bulto que pueda parecer un cuerpo. Dos buceadores van en el helicóptero para poder saltar al agua en caso de que algún objeto arrastrado por
la corriente resulte sospechoso.
Cuando un buceador debe saltar al agua el piloto desciende hasta una
altura que él considera adecuada para la seguridad del helicóptero, no obs28
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 29
tante dar un salto para atrapar un objeto que puede ser o no un cuerpo, desde
una altura que a nosotros siempre nos parecía excesiva por no saber la profundidad en esa zona… pues… acongojaba.
- En un remanso del río y completamente cubiertos por el lodo encontramos los primeros cadáveres y con ellos pistas para organizar de forma más
efectiva el rastreo.
Este día por la tarde y al día siguiente por la mañana en los actos religiosos los dos sacerdotes agradecen la ayuda divina. El sacerdote civil nos
indica que finalmente Dios está ayudándonos en el trabajo y el capellán
militar nos arenga y nos exige el máximo esfuerzo ya que dice que el
Todopoderoso nos ha dado una señal que demuestra claramente que está de
nuestro lado.
Con renovada moral se continúan los trabajos.
- En pocos días se recuperan todos los cuerpos excepto los de cinco niños.
En sus trabajos de colaboración adivinos, videntes y meigas parecen
ponerse de acuerdo al atardecer de cada día, cuando los buceadores empiezan a retirarse. Posiblemente es el momento más propicio para las conexiones astrales y siempre hay alguno que asegura conocer donde están localizados los cuerpos dando detalles como “un buceador ha estado sentado en un
tronco encima de un niño”. Esto significa que el mando de la operación convoca una reunión urgente de buceadores y a la pregunta de “alguno de
vosotros se sentó durante el día de hoy en un tapón de maderas y troncos
en algún rincón del río”, iniciar un repaso de todas esas zonas, siempre
con resultados negativos, pero siempre con la atención expectante de los
familiares.
- Carmiña es una mujer gallega no demasiado joven. Se ha estado medicando durante 18 años para poder quedar embarazada y tener un hijo. Cada
día se acerca a los buceadores y con lágrimas en los ojos nos dice “me devolveréis a mi hijo”.
Podéis imaginar la sensación que se siente en estas condiciones.
“Carmiña, por Dios que mañana lo encontramos”.
29
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 30
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
- Los oficios religiosos y las arengas diarias evolucionan de tal manera
que el discurso de los curas se transforma y mientras el cura civil sigue en
las rogativas con nuevos argumentos, el capellán militar mirando al cielo
dice: “Señor ya no te pedimos, ¡te exigimos!, que nos devuelvas los cuerpos
de los niños que nos falta encontrar”.
Ni las rogativas ni las exigencias funcionan y nos siguen faltando cinco
niños.
- El helicóptero en una falsa maniobra toca la copa de un árbol y cae en
una isleta en el centro del río. La tripulación completa del aparato es de
cinco hombres. Por fortuna los cinco salen ilesos del accidente.
El capellán militar relaciona rápidamente a los cinco tripulantes del
helicóptero con los cinco niños que falta localizar, y en el oficio religioso de
la tarde efectúa un parlamento en el que dice que “Dios nos ha cambiado los
cinco cuerpos que falta rescatar por los cinco tripulantes ilesos del accidente del helicóptero”.
No tenemos valor para mirar la cara de los familiares y nos preguntamos
extrañados si el capellán está suspendiendo las operaciones de rescate.
- Finalmente al cabo de diez días se localizan los cuerpos de los muchachos, en un tremendo tapón de madera y restos de la inundación y en una
zona completamente pantanosa que impide el acercamiento con elementos
pesados. Dadas las dificultades para acceder al lugar se determina que
cuando el terreno se estabilice la Guardia Civil recupere esos cuerpos y
empezar desde este momento la retirada de buceadores y efectivos operativos.
Se tardó casi un mes en poder recuperar esos cinco cuerpos.
También casi un mes en recuperar el hijo de Carmiña.
- Al dar por finalizado el rescate, el Comandante del CBA organiza una
fiesta de despedida para los buceadores. Casi todos tenemos llagas en piernas y brazos por efecto de las horas de contacto del neopreno con la piel,
también sufrimos quemaduras en la cara por efecto del sol. Un compañero
nuestro cuya piel es más blanca tiene verdaderos problemas para soportar
30
FRH-Llibre p.18 a 31
25/7/08
11:19
Página 31
las molestias de las quemaduras en la cara y el ATS de la marina le proporciona unas pastillas de ayuda.
Al cabo de un rato de celebración y de unos vinitos, nuestro compañero
empieza a llorar desconsolado sin que ninguno acierte el motivo, él tampoco
tiene ninguno en concreto pero el berrinche es cada vez mayor. Intentamos
consolarlo o hacerle alguna broma y llora con más desespero.
Preocupados, decidimos llevarlo al hospital de Benavente porque creemos que está sufriendo una crisis que no damos a comprender.
Después de los primeros análisis y la conversación que tenemos con los
médicos se llega a la conclusión de que todo lo que ha sucedido es que se
ha mezclado un potente calmante con la bebida de la fiesta.
Dejamos ingresado al ínclito y regresamos a la fiesta de despedida.
- Durante el regreso a Barcelona recibimos con satisfacción el primer
reconocimiento a nuestro trabajo, pues al detenernos en Aranda de Duero
para comer, se presenta ante nosotros el jefe de bomberos que al ver nuestros vehículos aparcados nos localiza y además de felicitarnos por nuestra
labor nos felicita por ser el día de Sant Jordi y nos indica que él ha regalado una rosa a su mujer que es catalana.
31
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 32
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
PRIMER
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2004
Un mundo sin sentidos
José Ramón Carme Luesma
H
ace bien poco que se ha realizado uno de mis sueños: ingresé
en el Cuerpo de Bomberos. He acabado mi periodo de formación y ahora estoy destinado en un turno de este cuartel esperando impaciente enfrentarme por primera vez con nuestro
enemigo: el fuego.
Son las tres de la madrugada. Suena la alarma. Me sobresalto. Nervios.
Estoy de primera salida. Corro junto a mis compañeros. De forma automática me coloco las botas y parte de mi equipo de fuego. Me subo en el coche...
Todos seguimos equipándonos, casco, equipo respiratorio, linterna. No tengo
conciencia clara de qué está sucediendo. Estamos circulando por Barcelona
rodeados de ruidos y luces. Todo parece extraño. Me siento arrastrado por
una corriente y siento ansiedad. ¿Dónde vamos? ¿Qué encontraremos?
El Oficial da indicaciones al conductor sobre el itinerario a seguir y de
vez en cuando, mirando hacia nosotros, alguna instrucción respecto a la sistemática operativa que deberemos emplear.
Siento las voces en off. No acierto a comprender exactamente. ¿Estoy en
un mundo real?
El coche se detiene. El Oficial da unas órdenes, pero mi atención está
totalmente fija en una tremenda cantidad de humo que sale de una puerta, a
borbotones, con virulencia. Quedo hipnotizado por el espectáculo. Un veterano me da un empujón y me dice:
—¡¡Chaval ponte la máscara y ven conmigo. No te separes ni un centímetro!!
Penetramos en la gruta que da al infierno. Voy apoyado en el equipo respiratorio de mi compañero y de repente me doy cuenta de que no veo. No veo
absolutamente nada. A pesar de encender mi linterna no soy capaz de ver
más allá del equipo respiratorio al que voy cogido.
32
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 33
Mi compañero veterano progresa muy lentamente, arrastrando los pies, a
veces de lado.
Le doy dos tirones en el chaquetón para que me atienda. Quiero decirle
que no veo y que estoy completamente desorientado. Por respuesta mi compañero me da un pequeño golpe con la mano en el casco y me dice que si no
hablo lentamente no puede entender nada de lo que le estoy diciendo. La
máscara limita nuestra comunicación.
Me concentro y le digo:
—¡¡¡No veo!!
La respuesta es contundente.
—En las películas es distinto, ¿verdad?
Me coge una mano y me hace tocar una pared que tenemos enfrente. Si
sigues esta pared podrás llegar a la entrada, si la pierdes estás listo.
—No te separes de mí.
Me limito a seguir sus pasos, ahora cogido fuertemente a los atalajes de
su equipo. He perdido el sentido de la vista y entiendo claramente que sin
este sentido mis capacidades se limitan muchísimo.
Seguimos avanzando a ciegas y ahora tropezamos con obstáculos, un
coche, otro, los sorteamos.
Alargo el brazo y no puedo encontrar la pared que mi compañero me
había indicado como única referencia. Me cojo más fuerte a él y empiezo a
notar problemas de ansiedad, respiro más rápidamente.
—¡No saldremos de aquí!
El veterano se da cuenta de mi situación, se para, se da la vuelta hacia
mí, pasa la mano por la pantalla de mi máscara y con tranquilidad me dice:
—No te preocupes chaval, estamos muy cerca del fuego.
El momento que permanecemos parados, sus manos sobre mis hombros
y el tono de seguridad con que me habla me hacen recuperar parcialmente
la confianza.
Para mis adentros pienso: cómo coño sabe que estamos cerca del fuego
si no se ve nada, si no podemos oler, si creo que no disponemos de ninguno
de los cinco sentidos y además la orientación hace rato que la he perdido.
Parece que me lee el pensamiento y me dice:
—Mira chaval, estate quieto, concéntrate y escucha atentamente.
—¿Sientes un leve crepitar por algún sitio aquí delante?
Escucho y le digo:
—Sí, muy levemente.
—Bien, ahora quítate un guante y dame la mano.
—Toma.
33
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 34
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
—Levanta el brazo por encima de tu cabeza —me levanta el brazo—
¿qué sucede?
—Que me quemo.
—Exacto. El fuego tiene que estar cerca.
Comprendo perfectamente la lección. El sentido del tacto está mermado
por los guantes. El único sentido que permanece intacto es el oído y mi compañero se está guiando prácticamente con este único sentido disponible.
Ahora me dice:
—Agáchate todo lo posible y sigamos avanzando, ¡ya verás qué sorpresa
te llevas! Avanzamos unos metros más y de repente oigo una explosión y lo
único que me impide salir corriendo es que no sé hacia donde ir.
—Quieto chaval. Esto ha sido el neumático de un coche, estamos muy
cerca.
De repente mi compañero se para y me dice:
—Mira aquí está.
—¿Dónde? Sigo sin ver nada.
—Agacha, leche.
Sí. Situando mi cabeza a unos cincuenta centímetros del suelo, enfrente
de nosotros muy cerca veo un resplandor: ¡Son llamas!
Hemos localizado el foco del incendio. Una sensación de tranquilidad
me invade. Ahora veo. Veo a mi compañero, veo el fuego, me siento orientado y acompañado.
Nunca hubiera pensado que la sorpresa que me esperaba fuese que el
fuego a quien yo consideraba mi enemigo, el terrible enemigo contra el que
debía luchar, en ocasiones fuese en realidad un aliado.
34
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
SEGON
11:20
PREMI DE
Página 35
NARRACIÓ
ANY
2004
Carta a Sílvia
Joan Andrés i Vélez
S
ílvia,
T’escric aquesta carta ara que he sortit de la Clínica i he superat la depressió, ara que sento dintre meu unes ganes de tornar a
viure, d’apreciar el que la vida et dona dia a dia.
No vull oblidar el que m’ha passat. Vull simplement superarho, seguir endavant. Tu, Sílvia, vas ser molt important per a mi. Però em vas
fallar quan més et necessitava. No te’n culpo. Jo no t’ho posava gens fàcil.
Ara sé que no s’ha de dependre de ningú. Pots necessitar algú en qui recolzar-te, algú en qui confiar i compartir. Però jo depenia de tu.
El dia que em vas fer fora de casa el món es va esfondrar per a mi. Em
sentia miserable. Vaig anar deambulant pels carrers. No vaig menjar res en
tot el dia. Es va fer de nit. Ja devia ser molt tard quan vaig passar per davant
d’aquella pensió del carrer Pelai, on vam dormir el dia que vam arribar a
Barcelona. Hi vaig entrar.
L’habitació tenia només una petita finestra alta que donava al passadís.
Les hores anaven passant i no podia dormir. En trobar-me tan sol dins d’aquella habitació vaig començar a pensar en el suïcidi.
La idea poc a poc va anar resultant-me agradable. Seria la manera de
deixar de patir, d’oblidarme de tu per sempre. Em vaig prendre de cop totes
les pastilles que em quedaven. El psiquiatra me n’havia receptat més del
normal, per passar l’estiu. Pensava que seria una mort ràpida i dolça. Vaig
pensar en deixar-te una nota, però no tenia ni paper ni bolígraf.
De seguida el cap va començar a donar-me voltes i vaig vomitar. Em trobava fatal. Vaig sortir de l’habitació, ja no suportava un minut més allà dintre. Al passadís no hi havia ningú. Vaig anar cap a l’escala.
L’escala baixava donant voltes al voltant del forat de l’ascensor. Hi havia
una reixa que tancava l’ascensor fins a uns dos metres d’alçada. Vaig mirar
35
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 36
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
avall a través de la reixa. Tampoc hi havia ningú. Sí, em tiraria pel buit de
l’ascensor, aquesta sí seria una mort ràpida i segura.
Vaig pensar en saltar per damunt de la reixa, però no tenia forces per
enfilar-m’hi. Se’m va ocórrer de pujar fins a l’últim pis. Allà hi havia una
cadira. La vaig acostar a la reixa i m’hi vaig enfilar. Un cop a dalt, em vaig
asseure sobre la reixa, amb una cama a cada banda.
Ja estava. Faltava molt poc perquè tot s’acabés. Vaig tenir un últim pensament d’odi envers tu i vaig desitjar que l’acció que anava a cometre servís
almenys per provocar-te dolor.
Em vaig inclinar cap al forat de l’ascensor, i quan ja m’estava desequilibrant vaig veure el buit sota meu. Em va agafar de sobte un pànic immens,
em vaig aferrar a una de les guies de l’ascensor. Però la guia estava coberta
de greix i les mans em van relliscar.
Vaig cridar desesperadament, tant fort com podia. No volia morir. Un
suport de la guia, clavat a la paret, em va parar. Em vaig quedar abraçat al
suport, amb el cos inclinat, quasi horitzontal.
Va aparèixer un home al pis de sota. En veure’m es va posar a cridar. De
seguida va sortir més gent a l’escala.
Vaig intentar incorporar-me, però les mans em relliscaven per la guia. Si
em deixava anar, em precipitaria pel forat de l’ascensor.
Un home va començar a pujar per l’escala. Vaig cridar-li que parés, que
si algú pujava em tiraria.
Va parar immediatament. Li vaig cridar que baixés i va tornar al pis de
sota.
Em va satisfer que m’obeís tan fàcilment. Però jo estava en una posició
molt incòmoda.
Ja portava així uns minuts i tenia la ment molt confusa.
Aleshores vaig notar molt moviment per l’escala. Pujaven vàries persones, totes uniformades.
Eren bombers i policies. En la meva confusió no m’havia adonat que
venien per mi. Però abans que arribessin al pis de sota vaig reaccionar i vaig
tornar a cridar que em llençaria si algú s’apropava. Tots van parar de cop.
Llavors vaig cridar que no volia veure a ningú, i tots es van amagar als
replans de cada planta. Vaig sentir una agradable sensació de poder.
Tothom em feia cas.
Però un dels bombers que estaven al pis de sota va començar a pujar les
escales. Li vaig cridar que parés o em tirava. Va parar. Va començar a fer-me
preguntes, que com em deia, que què em passava. El vaig tornar a amenaçar, però la seva veu i el seu interès per mi em desconcertaven.
36
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 37
No m’adonava que ell poc a poc seguia pujant graons. Quan va arribar
dalt de tot en vaig ser conscient, i li vaig dir que si s’acostava un pas més em
deixava anar, i que parlava seriosament.
Ell em va prometre que no es mouria d’allà on era.
La seva presència a estones em reconfortava, i a estones em crispava. Per
què no m’havia obeït, com els altres? Vaig veure que al casc hi duia pintada
una creu. Li vaig preguntar si era capellà.
Em va dir que no, que era tècnic sanitari.
Un policia va treure el nas des del pis de sota i començava a pujar l’escala. Vaig cridar que no volia veure ningú, i es va amagar un altre cop.
La situació era cada cop més difícil. Els braços se m’estaven cansant. Hi
havia instants que pensava en deixar-me anar, però immediatament sentia
por i m’aferrava encara més fort.
Un altre bomber va aparèixer dos o tres pisos més avall. Vaig tornar a cridar que no volia veure ningú, que em tiraria. Però ell no va fer-me cas. Es
va quedar allà baix, mirant-me fixament. Em vaig emprenyar. Vaig cridar un
altre cop que marxés, però ell com si res, seguia mirant-me descaradament.
No entenia què hi feia aquell allà baix, però era massa lluny de mi com
per resultar-me una amenaça.
Llavors el bomber sanitari va tornar a parlar-me. Em preguntava si volia
aigua. La veritat és que em venia molt de gust, però li vaig dir que no i li vaig
recordar que no s’acostés. En mirar un altre cop cap avall vaig al·lucinar.
Havia aparegut una xarxa, com de pescar, que tapava tot el forat de l’ascensor, i els bombers estaven lligant la xarxa amb cordes.
El bomber que em mirava més avall ara somreia. Llavors ho vaig entendre. El malparit estava esperant que jo em distragués per donar l’avís als
seus companys, que estaven amagats al replà de sota, i quan el sanitari em
va parlar, van llençar les xarxes per sobre de la reixa de l’ascensor.
Ara si em deixava anar cauria sobre la xarxa, com un trapezista en el
circ. De sobte vaig notar una mà que m’agafava el peu i una altra el braç. Era
l’altre malparit, el sanitari, que va cridar:
—Ja el tinc!
Els altres van pujar corrent i el van ajudar a treure’m d’allà.
Estava tant enrabiat que vaig començar a donar cops i puntades de peu.
Em van agafar entre quatre o cinc i el sanitari em va clavar una agulla. Devia
ser un sedant.
Ara penso que gràcies a aquests malparits segueixo viu, i tinc l’oportunitat de refer la meva vida.
Mentre estava a la clínica he pensat moltes vegades en ells. Dubtava si
37
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 38
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
ho van fer perquè realment es preocupaven per mi, o senzillament perquè és
la seva feina. No van venir mai a veure’m, a saber com em trobava. Ho
entenc, però m’hauria agradat que vinguessin. Saber els seus noms, explicarlos perquè ho vaig fer, i donar-los-en les gràcies.
Això em feia dubtar del seu interès. Però donant-hi voltes, he reflexionat
que el seu interès no era per mi en concret, sinó per la vida en general, la
meva i la de tothom que pugui necessitar un cop de mà. Estic segur que ells
se senten satisfets d’haver-me ajudat. Orgullosos d’haver resolt un cas més.
Això em disculpa d’haver-los fet passar una mala estona. Ara em toca a
mi arremangar-me i ocupar-me de la meva vida.
I ho faré, Sílvia, pots estar-ne segura.
38
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
TERCER
11:20
PREMI DE
Página 39
NARRACIÓ
ANY
2004
El dia en què els arbres
van voler parlar
David Zapater Gallego
L
a calor del cru estiu tornava, un any més, a casa nostra.
Es veia venir un final de juny força dur,
de suor, d’angoixa, de xafogor, de treball de valent,
i tan sols era el començament d’aquella estació.
Tots fèiem números del llarg temps que restava fins a la tardor.
El dia 26, el mercuri dels termòmetres es dilatava com embogit,
fins al punt d’assolir cotes impròpies de la longitud i latitud d’aquell lloc.
I el que tots temiem es va produir...
La mà de l’home? un raig? un cable elèctric o una circumstància fortuïta...?
Vés a saber què va crear un altre cop aquell panorama de destrucció!
En un lloc proper al front del gran incendi,
però prou lluny d’oïdes de bombers, voluntaris, masovers o veïns,
una veu menuda plantejava una innocent qüestió…
...mare... i el Jordi...?
Es produí un angoixant silenci en el cor del bosc…
Desenes de milers de ciutadans l’escoltaren, però callaven,
esperant la corresponent resposta, que tots ja coneixien.
Al fons d’aquella bauada, inaccessible als homes a peu,
les copes dels arbres esclataven al pas del front de foc,
la sàvia que recorria les branques rebentava com pólvora en festes majors,
i produïa una cadena de sons greus, secs... esgarrifosos.
Tan sols un altre so el feia emmudir,
anormal també dins d’aquell paratge, acostumat a notes molt més suaus.
Era el ronc dels motors de les avionetes antiincendis,
39
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 40
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
que es dirigien als punts crítics del foc per descarregar l’aigua.
Aquells menuts aparells grocs, dirigits per un grapat de valents,
ruixaven cop rere cop les flames sense descans, un darrere l’altre,
i contribuïen en gran manera a la tasca comuna per terra i aire
de derrotar aquell dimoni.
Fregant torres i cables d’alta tensió, endinsant-se en corrents tèrmiques,
travessant columnes de negre fum i sortejant l’orografia irregular,
buidaven les seves panxes fent sortir centenars de litres en cada batuda.
Segons el repostatge, produïen una pluja extintora blanca;
en altres era de color vermell, també de blau cel...;
com un intent de posar color a aquella fosca destrucció.
Novament sorgí aquella veu, aquella consulta, aquella curiositat insatisfeta…
mare... i el Jordi...? no el veig passar... mare!
La resposta era ja obligada, ja no es podia esquivar més estona, però…
què dir, per no ferir la sensibilitat d’aquell jove i espavilat avet blanc?
… fill meu, el Jordi ja no és amb nosaltres…
… ara vola molt més alt, més lluny…
… Però no pateixis per ell… Es troba bé…
i allà on és també fa una gran feina…
... i és feliç!
Un tècnic hauria dit que aquella sobtada pluja en el sotabosc,
sorgida d’un cel ple de fum i cendra, però alhora buit de núvols,
eren gotes de resina despreses pels troncs, fruit de la calor del foc proper.
Voldria creure que eren tendres llàgrimes d’aquells majestuosos arbres
en record d’un amic.
De nit, les bombes dels camions van deixar de rugir.
Vençut el mal, l’enrenou de la lluita va donar pas al silenci, en la foscor,
dins la muntanya.
Esporàdicament aquest silenci es trencava pels roncs d’un bomber,
que estirat damunt una pila de mànegues brutes, intentava descansar en un
lloc tou,
i provar de recuperar el cos derrotat per les hores de treball.
Va ser llavors, en aquell moment de pau, quan una mena d’estel creuà el
cel de cap a cap,
tot deixant un visible rastre lluminós.
Ho va fer a una alçada i velocitat impossibles d’assolir per qualsevol
enginy humà.
Una silueta i un so familiars encapçalaven aquell fenomen, aquell estrany
esdeveniment.
40
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 41
Era l’AT 802 del vell amic perdut, que tantes vegades els havia salvaguardat,
i que es dirigia aquest cop a un nou destí,
a complir una missió més en favor dels altres... a fer de bomber…
De matinada, en la mateixa línia entre allò cremat i el que s’havia salvat,
un vell bomber recollia les darreres mànegues de 25. Era l’última
instal·lació.
S’havia quedat al lloc per refrescar, per prevenir revifades, per seguretat.
El vehicle, els companys de la dotació i dos voluntaris eren a cent metres
escassos.
Quatre mànegues.
Amb els primers cants dels ocells,
amb el so de la brisa travessant les copes dels arbres salvats,
aquell expert bomber va tenir una experiència
a la qual no va voler donar importància,
i que va atribuir intencionadament a l’edat, al cansament
i a les ganes de tornar a la caserna.
A dos anys de la merescuda jubilació, no volia quedar per il·lús, per boig
si donava a conèixer la seva vivència...
De l’interior del bosc va escoltar aquella veu, tot dient-li...
Gràcies... Gràcies... i fins sempre, amic Jordi!
La resta del bosc va fer el mateix. Aquell dia, els arbres van voler parlar
amb nosaltres, en el nostre idioma, en un to de gratitud i amistat...
Jo m’hi voldria sumar... Fins sempre, company Jordi!
41
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 42
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
PRIMER
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2004
Pastor de focs...
caçador de dracs
Manel García Sánchez
E
l vaig conèixer quan era molt jovenet... encara ho recordo, no
aixecava dos pams de terra i era capaç de passar hores bocabadat contemplant el foc, mirant aquell Drac engabiat...
El temps semblava aturar-se...
Aviiii, explica més històries... encara que siguin mentida.
—A
El "Republicà", com li diria bastants anys més tard, havia servit a La
quinta del Biberó.
Jo assegut al terra davant d’ell...
...al terra... entre les cames de l’avi,
no parava de provocar-lo amb un bastó.
Quan l’avi començava a parlar, la seva veu plena de matisos em portava de viatge, i dins d’aquell petit món que era la cuina, sense cap ordre
s’alternaven el dia i la nit, la neu i la pluja ens embolcallaven, el fred ens
calava fins el moll de l’os i a l’instant estàvem estirats panxa enlaire sota
un cirerer ben carregat de bombons... vermells... matant la gana...
...ara començaven a sonar les sirenes, començàvem a córrer esmaperduts buscant un refugi... les bombes cada vegada eren més a prop.
I després...
...el foc...
...i el crit dels innocents...
...i el foc...
...i la seva escalfor durant el llarg hivern...
...i el foc...
...i les vides perdudes... i el foc...
42
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 43
A la llar, reclòs on era, el drac es revoltava, cruixia i em mirava amenaçador amb uns ulls envermellits, mentre... brandava les ales buscant la sortida
xemeneia amunt.
Jo l’anava empipant amb un bastó, li feia pessigolles a la panxa o li posava a la boca perquè el queixalés, de sobte però... semblava que anés a sortir
volant cap a mi...
Jo feia un bot enrere, i amagat darrere l’avi, veia com es posava a espetegar amb força, a escopir unes espurnes incandescents que em volien cremar
mentre ho omplia tot de fum amb l’esforç que feia per aixecar el vol.
Va Josep, deixa de jugar amb el foc o et pixaràs al llit, dona un petó als
—V
avis i cap a casa que demà has d’anar a cole.
Ara noooo mare!!
—A
Sempre aconseguia esgarrapar algun minut més amb l'ajuda del
“Republicà”, i aquesta va ser la història que em va explicar:
“Jo sóc pastor de dracs –em va dir– i no és feina fàcil. He viscut amb ells
durant molts anys. A casa ens han donat escalfor, un plat calent a taula i bon
pa. Al camp, un drac ben ensinistrat neteja els marges i ens ajuda a què els
dracs salvatges no es mengin la collita”.
Avi, no he vist mai un drac salvatge, com són?
—A
Em va explicar que el foc més petit, un llumí, es podia convertir en un drac
salvatge si trobava prou menjar. I que eren capaços de menjar de tot menys la
terra i el ferro.
Quan són grans i forts, comencen a volar i a cruspir-se tot allò que troben
al seu pas, muntanyes senceres es queden sense arbres ni animals. S’ha menjat cases de nens que jugaven amb ell. I de vegades... es menja algun pastor...
i algun nen.
Jo seguia mirant el drac... entre atemorit i admirat. Vaig mirar el bastó que
duia a la mà, flamejant, i el vaig llençar a la llar, no volia passejar-lo per casa.
L'avi que devia imaginar el que estava pensant, em va dir que els dracs no
sempre se sortien amb la seva, doncs hi havien uns caçadors de dracs anomenats bombers que mataven només aquells dracs que podien fer mal a algú.
Aquell dia vaig decidir ser bomber.
Primer amb l’ajuda de l’avi em vaig convertir en un bon pastor de dracs.
Anys més tard ballava amb ells... era un dimoni més sortint de les portes de
l’infern.
Ara, quan corro per les muntanyes amb una mànega darrere d’ell, recordo
al “Republicà”... aquell pastor de dracs... i la foguera a prop d’ell.
43
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 44
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
SEGON
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2004
Pensamientos a la
muerte del Parc de
l’Eixample
Pedro San Pedro Wandelmer
L
a vida entra en el espacio y al final constituye una parte material de él, como el mortero o los ladrillos. Esta rara impregnación viste el espacio de una personalidad propia, y se guarda en
los recodos y en las sombras, en los pliegues invisibles del aire,
en las habitaciones y en los pasillos ocultos, como si fuera una
persona escondida, oculta.
Las personas y sus vivencias en el tiempo se reflejan en el espacio y se
detecta su espíritu en el aire, en las paredes, en los suelos por donde nos
movemos suavemente.
Resuenan las vivencias en el silencio, ecos en las esquinas de las habitaciones. Las casas abandonadas tienen algo que supera su materialidad,
recuerdos, pasos, miradas. Tal vez resuena lo esencial, lo profundo de las
personas que lo habitan o habitaron, su perfil reflejado. Los barnices del
tiempo hacen material aquello que no lo es, son cuadros incluidos en sus
resinas, entre átomos oleosos de corazones; los sentimientos, las palabras...
son el azogue del espejo, polvo luminoso entre los dedos del pasado.
Al derribarlo desaparece ese elemento inmaterial y asciende, entre
nubes y claros amaneceres y se esconde y no se sabe donde está, tal vez
entre hojas otoñales, en los grafismos esotéricos de letras o signos...
Siempre se han conservado los espacios posesivos de las clases sociales
elevadas de gasas o mármoles, espacios en los que se protagonizaron
“momentos relevantes de la historia”; resonancias del poderío, de la abun-
44
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 45
dancia, del puro espíritu; entregas caballerescas, heroicas, amoríos imperecederos, monumentos a la muerte, a la vida eterna, viviendas escondidas en
el placer más recóndito, lluvias rosas, suaves caricias en amaneceres, saltadores ingrávidos, aires vaporosos, inteligencias elevadas o poder imparable
o implacable.
De la gente llana sólo han perdurado los caminos por donde anduvieron,
las arcillas del campo que limpiaron y labraron, semillas sencillas y amarillas, amapolas puras de puros llanos, manos y herramientas moviéndose al
ritmo del frío y el calor, como pájaros, las sendas desgastadas por el transcurrir y volver a transcurrir como los elefantes grandes y eternos. Sólo permanece el trabajo inagotable repetido una y otra vez y los objetos que construyeron pero que nunca poseyeron, que nunca planearon, hijos bastardos de
deseos raros y lejanos, de otra especie rara y lejana.
En los espacios de trabajo también se arremolinan recuerdos y vivencias
de esa llaneza confusa del suelo, de las arcillas de las puras manos, de aquello que vemos pero no podemos expresar, como si no existiera. Siempre
recordamos ese conjunto de brillantes objetos, amoríos de “Holibut”, de los
palacios de cristal de los poderosos, de los inteligentes y de los “listos”, pero
olvidamos las puras manos, como si no fueran nuestras, como si no fueran
nuestras... Pero en los espacios permanece también la verdad del trabajo, en
la cal o en el ladrillo sonoro y luminoso.
Cuando las personas sufrimos, sólo sufrimos. Se nos nubla la mirada a los
colores, a la luz del placer y de la belleza. Es un viaje circular que gira en
un punto ciego. Golpeando en cada giro, en la sien, en los ojos. Nos hace
enajenarnos en negros nudos.
Nuestro trabajo trata de reducir o suprimir el sufrimiento humano. Y así
nace la vida más amplia al placer y a la ensoñación de los paisajes propios
de la humanidad.
Existe una distancia muy reducida con el que puede sufrir, es un abrazo
rápido y estrecho, y nos unimos a los otros con cuerdas anudadas, con escaleras elevadas, con el cuerpo entero como ingrávido, con un aire que nos
envuelve con profunda calidez.
Este sentimiento está guardado, como un eco sordo, en el aire que cruza
los dormitorios, en la cantina, en los pasillos, como un soplo azul que nos
envuelve a todos.
La trascendencia de los falsos valores queda anulada por esta belleza de
la pura esencia del trabajo; las necesidades de los otros. El trabajo se pliega sobre sí mismo, se justifica a sí mismo sin intromisiones externas.
Cuando la naturaleza sopla y su aliento es ardiente en aguas inmensas o
45
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 46
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
movibles tierras, inconmensurables como la vida y la muerte, las personas
somos una referencia de supervivencia, de ayuda mutua. Las desigualdades
entre los hombres se hacen irrelevantes. ¿Como considerar el peso del puño
o el envite de la humillación ante el abatimiento de la enfermedad o la aniquilación de la muerte? Este sentimiento esencial se respira en el corazón
como un segundo aire en el incendio, una esperanza renovada una y otra vez.
Sin solidaridad poco sentido tendría este trabajo, moriría de inanición.
Una posible idea para disolver la desigualdad entre los hombres. En la
dura batalla directa con la naturaleza, los hombres son compañeros y no
competidores. Y así debería ser si no hubiera falsos filtros o pócimas foráneas al trabajo esencial.
Este sentimiento se esconde en el mismo corazón del edificio, corazón
latiente, latiente, pulso latiente en las paredes, en los suelos, en el inmenso
techo tachonado de roblones, en el centro mismo del hombre, y al otro lado
late el viento rozando las pilastras y las ventanas, de sol y transparencias de
luz que a veces por claras no pueden verse. Y está ahí esperando a la apertura del gran arca donde residen todas las razas y todas las estirpes de plantas y animales, pulsantes, latientes siempre.
Prever que comemos hoy: ensalada con rojos tomates, filetes fritos con
patatas fritas doradas, pescado blanco o plateado o gris, azul... carne frita en
la sartén o guisada, paella... pan dorado y vino malva, oloroso, del pueblo.
¿Quien irá a comprar al mercado el trozo de carne roja o el pescado luminoso al que sacan la espina central, las verduras frescas o las frutas luminosas?
Lavar de tierra y cortar y cocer y reposar. Distribución simétrica de platos
sobre un blanco mantel de papel, tenedores y cuchillos metálicos, sonoros,
vasos de vidrio, sencillos, pan y el vino y servilletas de papel musgoso.
Alrededor de los fuegos contundentes de acero, faenando entre peces y
carne, entre verduras o cacharros, sombras azules. Entre todos se hace todo.
Alrededor de la mesa, de la comida, conversando; hoy nos ha salido bien o
el otro día salió mejor, de los servicios, de la familia, de los amigos.
Historias tristes de carencias y necesidades. Historias de alegría.
Cuentos. Historietas. Aventuras. Cultura sin libros, historias comunes,
comunidad que nos une. Sin desigualdades, sólo lo que nos ocurre. Sin comparaciones, sólo lo que nos une. Las desigualdades desaparecen con el
humor, con la curiosidad, con la risa. Poca cosa soy, poca cosa somos. Estas
narraciones resuenan en el espacio como un tambor de libros inconclusos. Y
su libertad derriba cualquier oposición.
Primero Necesidad y Carencias, Sobrevivir, y después más necesidad y
parecidas carencias. Trabas naturales del trabajador. Estas condiciones son
46
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 47
la base de nuestro pensamiento, de nuestra conciencia; relación directa con
la naturaleza, con la sociedad, solidaridad, forma propia de medir el espacio
y el tiempo. ¿Seria posible crear otra lógica basada en la necesidad, en la
carencia? No es posible la abundancia, ni la posesión, sólo el disfrute.
Medir el espacio y el tiempo, volver a medirlo, recrear el trabajo, recrear el descanso. La ociosidad, el placer... Crear otra forma de mesurar el espacio, otra forma de medir el tiempo; intensidad del trabajo, ubicación del trabajo. Otra calidad de vida. El trabajo es una parte de la vida y no al contrario. Pluriempleo; pobre cultura sin tiempo.
El gimnasio es la parte corporal del edificio, esfuerzo para controlar el
miedo con la propia confianza. Trepar por la cuerda lo más alto posible,
correr, subir prontamente por una escalera, agarrarse a la vida, por un solo
punto. Nadar, bajar por el agua al fondo de algas crudas, subir por las fachadas como insectos... Aumentar la densidad del cuerpo en relación a lo etéreo del humo, oponer una coraza carnal al calor, a la llama devoradora.
Recuerdos de lo que fuimos; en objetos, en libros... alma pasada y viva.
Palabras, instrumentos, máquinas, gravados, fotografías y vestidos, incendios, muertos y heridos, valor, premios, inundaciones y catástrofes... Caja
mágica donde se guarda todo lo que somos, lo que seremos. Memoria y experiencia inconclusa, transferida. Y palabras y experiencias todavía vivas, cercanas. Espacios donde resuenan todos estos ecos inagotables, necesarios,
fraternales.
Edificio complejo de necesidades y vivencias complejas de personas
interrelacionadas. Es necesario un espacio natural donde crezcan estas relaciones. Anchas miras, anchos espacios, forma y contenido en un mismo
espacio comunitario, entero.
Hoy ha muerto un compañero: Antonio... Se acostó a las cinco después
de un incendio, y al irle a despertar a las ocho, le encontraron muerto. Así
terminaremos todos, muertos en un lugar. De alguna manera el recuerdo perdura y su ser pervive en la eternidad mientras no volvamos a la animalidad
destruyendo lo que los otros nos cedieron con bondad.
En esta gran oquedad resuena lo esencial, lo profundo de las personas
que lo habitaron o lo habitan, su perfil reflejado. Los barnices del tiempo
hacen material aquello que no lo es, son cuadros incluidos en sus resinas,
entre átomos oleosos de corazones; los sentimientos, las palabras.....son el
azogue del espejo, polvo luminoso entre los dedos del pasado.
47
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 48
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
PRIMER
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2005
Obrir porta
Joan Andrés i Vélez
D
el grapat d’anys que porto a Bombers, el servei que recordo amb
més complaença és el d’un matí de diumenge, que ens van cridar per obrir la porta del pis d’una persona que no contestava,
a l’avinguda de Roma.
Quan vam arribar, al replà de l’escala hi havia una parella
de la Policia Nacional amb una noia. Ella ens va explicar que havia quedat
amb la seva amiga, la Núria, per anar a la platja, i portava ja més d’una hora
trucant a la porta del seu pis i al telèfon, i no donava senyals de vida. Tenia
por que li hagués passat alguna cosa.
Per no forçar la porta d’entrada, vam mirar per on podríem entrar al pis.
Els veïns del costat no hi eren, així que vam pujar al pis de dalt. Ens van obrir
i vam passar fins al safareig. Quedava just a sobre del de la Núria.
El caporal va dir que baixés jo. Potser em va triar a mi perquè era el més
novell –feia poc més d’un any que havia entrat a Bombers– i volia que agafés
experiència en un servei senzill com aquell.
Vam assegurar l’escala metàl·lica enrotllable a la barana del safareig i em
vaig lligar la corda de seguretat al mosquetó. Vaig baixar a poc a poc, nerviós,
no per l’alçada del pati, sinó pel protagonisme i per la incertesa del que em
podia trobar al pis.
Un cop avall, em vaig deslligar la corda i vaig mirar pel graven de la cuina.
No es veia res anormal. La porta del safareig estava tancada. Vaig treure una
de les lames de la finestra i vaig ficar el braç. Amb la mà vaig arribar a la
maneta de la porta i la vaig obrir.
Un cop a la cuina vaig comprovar que els fogons estaven tancats i no feia
olor a gas. Vaig passar al rebedor i vaig mirar d’obrir la porta d’entrada del pis,
però estava tancada amb clau. Vaig cridar als de fora que anava a inspeccionar. Em vaig dirigir cap a la salamenjador, estava a la penombra. D’una ullada
48
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 49
vaig repassar tota l’estança, no hi havia ningú. Vaig obrir la porta del passadís, hi
donaven tres portes més. La primera que vaig obrir era un lavabo. Hi havia unes
calces tirades al terra.
En obrir la següent porta em vaig donar un ensurt. En un llit de matrimoni hi
havia una noia, estirada panxa enlaire, tota nua. El cor se’m va accelerar, no sé
si per la bellesa que se m’oferia a la vista, o per la por que estigués morta.
M’hi vaig acostar i de seguida vaig notar que respirava. Em vaig tranquil·litzar
i aleshores vaig gaudir de l’espectacle meravellós del seu cos. Tenia els cabells
llargs, negres, ondulats. La cara era molt bufona amb el nas punxegut. Els llavis
gruixuts. Els pits eren ferms, com dues muntanyes que s’enfilen triomfants, coronats per uns mugrons grans i foscos, que convidaven a llepar-los i pessigar-los.
Vaig seguir la inspecció visual per una panxa preciosa i morena, com tot el
seu cos, sense cap marca de banyador –vaig pensar que devia anar a platges
naturistes– i em vaig entretenir especialment en el baix ventre. Tenia el parrús
retallat, com la cresta d’un mohicà, que li deixava els llavis a la vista. Uns llavis
carnosos entre els que s’entreveien més plecs voluptuosos per on la meva imaginació s’hi capbussava.
Tenia ja un estat d’excitació considerable, però vaig recordar que havia anat
allà a treballar. Vaig cridar-la, fluixet: “Núria”. No es va bellugar. Vaig tornar a
cridar-la, més fort, i aquest cop tocant-la a l’espatlla. Va obrir els ulls i va fer un
crit, espantada.
—Tranquil·la, som els bombers, hem vingut a salvar-te – li vaig dir.
Es va treure uns taps de les orelles, i li vaig repetir la frase.
—A salvar-me de què? —em va contestar. Li vaig dir que la seva amiga estava a fora, preocupada per ella.
—I els teus companys? —va preguntar-me.
—També a fora, esperant-nos —li vaig dir.
Ella em va mirar el paquet, inflat i que lluitava per deslliurar-se de la roba
que l’empresonava, i va somriure.
—Et vesteixes? —li vaig insinuar.
—Que no t’agrado així? —va replicar ella, posant cara de falsa ingenuïtat.
—Molt, que no ho veus? —li vaig contestar, assenyalant el promontori en el
que ella s’havia fixat.
Llavors es va incorporar, es va acostar a mi, em va acariciar el paquet, i va
palpar la seva duresa en tota la seva llargada. Em va descordar el cinturó i la cremallera i em va baixar els pantalons fins per sobre les botes.
Vaig pensar en els que estaven a fora esperant, però quan ella me la va agafar com qui agafa un micròfon, vaig oblidar-me del món i, allà, dret, vaig deixar
que ella fes anar la mà amunt i avall, mentre em llepava l’extrem, i amb la mà
49
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 50
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
que li quedava lliure m’agafava pel darrere, com per evitar que m’escapés.
El plaer que allò em proporcionava era inimaginable. Va llepar una i altra
vegada tots els meus racons més íntims.
Quan vaig fer el gest de treure’m el casc, ella em va dir que no, que me’l deixés posat.
Llavors em vaig agenollar i la vaig empènyer suaument enrera per estirar-la
al llit. Vaig tirar de les seves cames obertes cap a mi, apropant els seus encants
a la meva duresa.
Si abans els hi havia vist voluptuosos i insinuants, ara estaven ardents, amarats de lubrificant, i oberts amb desig. Amb els dits vaig separar els llavis a
banda i banda, deixant a la vista una cova vermella, lluent.
Aleshores va sonar el timbre de la porta. Els de fora s’impacientaven. Però
per a mi allò va ser com el tret de sortida. Vaig col·locar el globus vermell en que
s’havia convertit l’extremitat del meu cos dins d’aquella cova meravellosa.
L’immens plaer que em donava aquell contacte em va fer estremir tot el cos. Vaig
agafar la Núria pels malucs i vaig empènyer, penetrant-la poc a poc, implacablement. Ella gemegava de satisfacció. A mesura que anava entrant, la meva excitació augmentava gradualment, sense límit. La temperatura, la humitat, la textura que notava dins d’aquella cova em produïa sensacions sublims.
Quan la penetració ja era completa, la Núria em va mirar amb uns ulls ben
grans, ardents, i em va dir: “Apaga el foc, bomber”. Aferrant-me als seus malucs,
vaig començar a treure i tornar a ficar la mànega amb força, amb energia. Ella
cridava cada cop més fort, més intensament, amb uns crits que omplien tot el pis,
i tot l’edifici, n’estic segur.
Aquella passió em tornava boig, el ritme augmentava i l’explosió era imminent. Ella va arribar al cim amb uns crits descarats, d’una alegria infinita. Vaig
desacoblar just abans de l’erupció orgàsmica, i ella me la va tornar a agafar per
a dirigir el magma cap a la seva boca i amb avidesa es va cruspir tota la lava.
—Ara sí que em vestiré —va dir, quan va recuperar l’alè.
—On són les claus del pis? —li vaig preguntar.
—Aquí, sobre la tauleta.
Les vaig agafar i vaig anar cap a la porta, pensant que no calia que m’inventés cap excusa. Estava convençut que ens havien sentit i sabien perfectament
què havia passat.
En obrir la porta, la cara que posaven tots m’ho va confirmar.
—Està bé la noia? —em va preguntar el caporal.
—Molt bé —li vaig contestar.
50
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
SEGON
11:20
PREMI DE
Página 51
NARRACIÓ
ANY
2005
Tocant el cel
Víctor Dobaño Lázaro
M
’ofego. El meu sistema respiratori arriba al col·lapse. Sento
com cadascuna de les cèl·lules musculars de les meves
cames demanen, exigeixen, un oxigen que el meu cos no
aconsegueix transferir. Tinc els ulls tancats i no els puc
obrir. Agonitzo a terra i la memòria dels darrers minuts sembla haver-se esvaït; al meu cap només roman una sensació contínua i creixent de patiment portat al límit, sofriment gairebé inhumà que afortunadament comença a remetre.
Per fi puc obrir els ulls. Un company m’agafa la mà i em parla; li responc
amb monosíl·labs, de forma automàtica, sense saber ni el que dic. La infermera del servei em raja aigua fresca pel front. Per fi una sensació agradable.
Encara no puc aixecar-me ni parlar conscientment. Hi ha molt de xivarri al
meu voltant. Sóc un dels darrers participants.
Molts d’ells es troben en la mateixa situació que jo. Jutges, bombers,
premsa, tècnics sanitaris i altra gent que no puc identificar, omplen el reduït
espai on s’acaben els 680 maleïts esglaons de la Torre Mapfre. A escassos
metres, cel obert, aire, per fi! El terrat del gratacel és tan a prop..., però
encara haurà de passar una bona estona per poder gaudir-ne.
No se quants minuts han passat. Ja no porto l’equip d’aire ni l’asfixiant
jaquetó. Sortosament algú me’ls ha tret només creuar la línia d’arribada;
atenció primària i de supervivència... Faig un primer intent per aixecar-me,
però m’he de conformar amb una incorporació.
Ja puc dir-li a la infermera que atengui als ‘masoquistes’ que han arribat
darrere meu. El company amb el que parlava sense saber ni com, continua
al meu costat i entre els dos aconseguim finalment posar-me dret. Només
tinc ganes de sortir d’allà, de sentir aire fresc a la cara. Pel curt camí que
m’hi separa, se succeeix a banda i banda una escena dantesca. Tot està ple
51
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 52
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
de bombers abatuts pel terra, xops i amb la cara desencaixada.
Ja fora, m’assec recolzant-me a la paret. Estic esgotat i deshidratat, però
feliç. Feliç d’haver donat tot el que tenia dins. Avui s’acaben els Jocs.
Durant una inoblidable setmana, deu mil professionals de la seguretat civil
vinguts d’arreu hem compartit il·lusió, esforç, patiment, alegries i decepcions. Ha valgut la pena.
El cap ja em funciona amb la suficient normalitat com per començar a
fer memòria. El matí ha estat difícil. Al cansament acumulat de set dies de
competició, s’hi havien sumat altres obstacles segurament més complicats:
37 graus de temperatura, una participació rècord en la que hom ha anomenat prova reina dels jocs, la presència de la meva família gairebé en ple,
amics i companys de professió, els meus caps... Tot plegat, una atmosfera
poc propícia per a la tranquil·litat i relaxació necessària. Segons indicaven
alguns pronòstics, havia de marcar un dels millors registres, i a mi em tremolaven les cames...
El participar en la segona mànega no m’havia alleugerit aquell difícil
tràngol. A la primera, la dels més joves, un company de Madrid aturava el
cronòmetre amb una marca impressionant; la torre s’havia fet encara més
alta... Però competir a casa és un gran avantatge. L’alè de la família, dels
amics, la meva bona adaptació a aquell implacable estiu barceloní i la mentalització que portava, em farien donar-ho tot.
Lluny quedava aquell dia quan vaig pujar la torre equipat per primer
cop. Tot just arribava del meu acomiadament de solter. Poc més d’una hora
al llit, ressaca, mal de cames, esgotament general... Potser el pitjor dia per
fer un test d’aquest nivell: 40 pisos amb 25 quilos a sobre, respirant aire
‘embotellat’, i amb la transpiració anul·lada per l’equipament ignífug.
Avui ja sóc un home casat i la meva dona exerceix de voluntària en el
lliurament de guardons; potser una premonició? Ara estic aquí, satisfet i
relaxat al sostre de la ciutat, amb el permís del Tibidabo, és clar. Des d’aquí,
fins i tot es podria tocar el cel... Un canal de televisió m’està entrevistant.
Tot i el temps que ja ha passat des del final del martiri, encara no sóc
capaç de parlar amb normalitat; haig d’aturar-me sovint per anar agafant
aire. Penso que no és el millor moment per oferir grans reflexions al respecte...
No tinc idea del temps i la posició final que he assolit. El meu pare, que
també s’ha fet voluntari, ha aconseguit pujar dalt de la torre per fer-me costat. Baixem tots dos per l’ascensor. Què fàcil aquí dintre! En els pocs segons
que triga el descens, em vénen a la memòria els tràgics esdeveniments de
l’11-S. Quants companys ens havien deixat pujant aquelles moles amb una
52
FRH-Llibre p.32 a 53
25/7/08
11:20
Página 53
actitud tan noble, sense cap altre objectiu més enllà del compliment del seu
deure...
Un cop a baix, s’anuncien per megafonia els millors registres de la prova.
No m’ho puc creure; el meu nom apareix en primer lloc. Tota una vida d’entrenaments i sacrificis diaris sense gaires recompenses, i avui sembla haver
canviat la meva sort.
Acabava de baixar del punt més alt de la ciutat, però aquell anunci m’havia fet pujar de cop ben alt, molt més amunt d’aquells 40 pisos, gairebé al
propi cel, allà on de ben segur es troben aquells centenars d’esforçats bombers novaiorquesos que no van tenir la sort de poder viatjar a Barcelona; ni
tan sols de poder tornar a casa seva.
53
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 54
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
TERCER
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2005
Los chicos
de la petanca
Miquel Pintado Pérez
C
ada tarde se reunían hacia las cuatro, después de echar una
cabezadita, y uno a uno, iban llegando a los bancos que hay al
lado de la petanca, en el parque de la Meridiana.
De los primeros, José “el Murciano”, desde que le habían
quitado el huerto en la ribera del Besós –cerca de Santa
Coloma–, andaba inquieto; ahora estaba planeando montarse otro en
Collserola, todas las mañanas salía de Roquetas –su barrio–, a buscar el
lugar propicio, pero aún no se había decidido. Después llegaban “el Pep”
–tornero de Balaguer, habilidoso como pocos con cualquier tipo de herramienta– y Antonio “el Taxista” –que curiosamente nunca había tenido un
taxi, y se había ganado el apodo por llevar al hospital a una parturienta que
no encontraba taxi en la parada de la plaza Karl Marx, y que luego de pura
felicidad insistía en pagarle la carrera–. Más tarde aparecían don Carlos y el
señor Joaquín, que era el mayor y el que venía de más lejos, del barrio del
Baró de Viver. Pero invariablemente el último en llegar era siempre Paco,
cuando sus amigos le preguntaban por qué siempre llegaba el último, él respondía que porque no tenía ninguna prisa.
Paco era alto y fuerte, y aunque con la edad se había engordado, daba la
impresión de gozar de buena salud. Era tranquilo, le gustaba escuchar, solía
sonreír, y sólo perdía el buen humor cuando se hablaba de política: no soportaba ni a unos ni a otros.
Era un grupo avenido, y excepto en los meses de verano, se veían a diario. Los martes jugaban solos a la petanca en el parque, los jueves solía visitarles otro grupo que venía de la Sagrera, y los viernes, eran ellos los que
54
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 55
visitaban otras petancas; los lunes y miércoles, solían “controlar” las obras
que se hacían por la zona, y cada quince días cogían el “34”, y se iban al
centro de la ciudad a pasear. Algunas veces, con ocasión de grandes obras
en otros barrios o eventos sociales de primer orden, rompían sus rutinas, y
se desplazaban hasta otros barrios, a “merendar”.
Un miércoles del mes de octubre, hacia las seis de la tarde, paseando
cerca de las obras de un gran centro comercial que se construía en el barrio,
se percataron de que algo pasaba en una calle cercana. Desde donde estaban, veían mirando hacia arriba y con semblante asustado a los transeúntes;
unos se llevaban las manos a la boca, y otros se movían nerviosos. El Pep,
que fue el primero en darse cuenta, advirtió al grupo de la situación, y todos
a paso ligero se dirigieron hacia allí. Al doblar la esquina, descubrieron la
razón de tanta expectación. En la ventana de un edificio, sentada en el alféizar, había una chica con una niña en brazos. Detrás de ellas, salía el humo
a borbotones, y por momentos las ocultaba; al lado, en el balcón contiguo,
grandes llamas acompañadas de ruido de vidrios rotos daban a la imagen un
carácter aún más alarmante. No había indicio del sonido de sirenas de policías o bomberos cerca... ¡no había tiempo que perder!
Pep miró a Paco, y vio dibujada en el rostro de éste una sonrisa burlona,
el también sonrió y le dijo:
—¿Vas a llegar tarde ahora también?
Mientras el señor Joaquín y don Carlos llamaban la atención de la chica,
para indicarle que los bomberos estaban en camino, y que resistiera un poco
más, el Pep, Paco, Antonio y el Murciano entraron en el portal. Antonio se
dedicó a llamar por el interfono a todos los vecinos indicándoles que se quedaran en sus casas, que no abrieran las puertas, y el Pep, Paco y el Murciano
subieron hasta el rellano donde ardía el piso.
La puerta estaba cerrada, así que llamaron a la de al lado. Les abrió una
señora mayor asustada, ellos entraron rápidamente y se dirigieron hacia la
parte exterior. Afortunadamente una ventana quedaba muy cerca de donde
se encontraban la chica y su niña. A lo lejos ya se oían las sirenas, pero si
esperaban un poco más, se arriesgaban a que la chica no pudiera resistir y
tomara una decisión fatal.
Paco se sentó a horcajadas sobre el marco de la ventana –mientras Pep
le agarraba por el cinturón–, y se estiró todo lo que pudo, la chica también
se estiró, y pudo alcanzarle a la niña, se la paso rápidamente al Murciano y
volvió a sacar el cuerpo para rescatar a la chica, ésta se balanceó hacia
donde estaba él, y consiguió cogerse a su brazo, entre él y el murciano la
remontaron y la metieron en la habitación, estaban salvadas... de reojo, vio
55
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 56
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
como en aquellos momentos llegaban los bomberos, y don Carlos desde
abajo les señalaba su posición, él, con media sonrisa, les indicó que estaban
todos a salvo.
Un poco más tarde los bomberos llegaron al rellano, y mientras unos se
dedicaban al incendio, y otro equipo reconocía a la chica y su niña, uno de
ellos dijo:
—¡Hombre, don Pep, don Paco y el Murciano! ¿Qué, ya no os acordais
de los compañeros? Era Diego, compañero de turno los últimos seis años en
el parque de Sant Andreu. Paco le dijo:
—¡Aún tendremos que volver al rengle y enseñaros cómo se hace ésto!
Se conocían todos, don Joaquín, Paco, Antonio... eran bomberos jubilados, y aquel día, habían vuelto a ser durante un rato lo que más les gustaba
en este mundo, Bomberos de Barcelona.
Aquella noche llegaron tarde a casa; cenaron con los compañeros en el
parque, y se contaron historias hasta que... sonó la alarma, y se quedaron
solos en el parque; fregaron los platos, los recogieron –sabían perfectamente dónde guardar cada cosa– y se fueron no sin antes llamar al Central para
ver cómo les iba a sus chavales.
56
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
PRIMER
11:21
Página 57
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2005
La mirada de Gal·la
Pere Heras Quílez
E
ls bombers no són herois. Els conec bé, jo, als herois. Els he vist
molts cops, a les películ·les, als contes, al cinema, a les sèries
que fan per la televisió... tots porten uns vestits molt especials,
de colors llampants i divertits, fets a mida, I tenen superpoders
per derrotar als dolents i als enemics del món mundial: braços
amb megaforça, cames amb velocitats supersòniques, visió ultrallarga per
poder veure en la foscor... A més a més, sempre apareixen just en el moment
més crític i de més perill per salvar la humanitat dels monstres més horribles i de les catàstrofes més al·lucinants... Els herois sempre guanyen, mai
no es cansen per molt que lluitin i quasi bé mai no s’embruten, fins i tot en
això són herois de debò. Els herois tenen tots uns noms molt adequats i
cofois, d’aquests que fan patxoca de veritat, com ara l’Home-aranya, l’Home
de gel, la Dona-gata i el Capità Enciam... Aquests són alguns dels herois que
jo conec, i ja puc ben dir i repetir que els bombers... no! Els bombers no són
herois. Ho sé del cert, i n’estic convençuda. Per què? Doncs perquè el meu
pare és bomber, i la veritat és que salten a la vista les diferències que hi ha
entre els superherois i el meu pare. Jo només tinc cinc anys, però m’hi fixo
molt, jo, en aquestes cosetes. Vejam! Per començar, el meu pare no té un
nom del tot espectacular i extravagant, tot i que a mi m’agrada força (suposo que de sentir-lo des que vaig néixer), ni tampoc alguns dels companys del
papa, que també són bombers, tots són noms ben normalets: Joan, Josep,
Toni, Manel, Pepe... Noms de persones humanes, no de superherois, oi?
Això, per començar.
Tampoc el vestit de feina del meu papa és molt llampant, ni de massa
colors, encara que jo el trobo molt guapo vestit amb l’uniforme de bomber,
amb aquelles botes grosses i dures, que t’hi pots pujar a sobre i ballar, i
aquell casc gran amb visera tope guai, i el jaquetó amb ratlles platejades i
57
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 58
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
grogues que llueixen en la foscor, i quan es posa a l’esquena una ampolla
d’aire, tota groga i cap per baix, amb aquella mascareta a la cara que sembla un extraterrestre, llavors sí que sembla un tipus d’un altre planeta! Però
el meu papa sí que s’embruta, a diferència dels herois... i com s’embruta! A
voltes, arriba a casa després de fer de bomber i encara porta tots els ulls
negres com de carbó, pintats com si anés de carnaval, i mentre va per casa
va deixant un olor de fum penetrant, de tronc cremat, el mateix olor de quan
fem barbacoes al terrat...
Ah! I m’oblidava dels cotxes i dels camions de bombers, que formen part
del seu equip de treball, vermells, brillants, plens de mànegues i eines
estranyes que fan servir per un munt de tasques: obrir portes, salvar gatets
penjats dels arbres, ajudar a baixar malalts per escales estretes, i el que és
més important de tot: apagar focs i ajudar la gent que està en perill.
Com m’agrada pujar amb el meu papa al cotxe de bombers més gran de
tots i fer sonar la sirena com si anéssim a apagar el foc més gran de tota
Barcelona...!
D’altra banda, el tema dels superpoders... i superforça... bé, a mi el papa
m’enlaira amb un sol braç i em fa unes tombarelles xuli-acrobàtiques... però
no hi ha superpoders, no, ell diu que quan hi ha feina, la feina és molt dura,
feixuga, cal esforçar-se i treure forces, a vegades, d’allà on no n’hi ha; es treballa molts cops en tensió, a contracorrent, contra el temps, a voltes fa molta
calor, la temperatura puja, les forces minven, però ell i tots segueixen allà,
al peu del canó, fregant sempre els límits de la seguretat, però amb seguretat al mateix temps, arriscant tot el possible... no val a badar, cal concentració, cooperació, unitat, col·laboració, el treball en equip és fonamental i
bàsic (això diu el papa: on entren dos, hi surten dos). A cada bomber se li
encomana una tasca i cal que segueixi, fil per randa, el que li mana el seu
superior: caporal, sergent, oficial... És important la compenetració, per això,
per poder fer-ho el millor possible... a vegades una vida hi pot dependre...
Una vida que pot estar atrapada dins d’un cotxe accidentat, o al fons d’un
forat penjat a terra, o dins d’un pis molt alt on pugen les flames d’un foc
infernal, o entre dues aigües a l’escullera, on la mar colpeja amb ràbia les
roques, i cal anar ràpid, amb determinació: el més important, abans que res,
les persones... Però no, els bombers no són herois, i no guanyen sempre, no
li guanyen sempre el joc a allò més temut, a la dama menys esperada, menys
volguda: la mort. A voltes els seus esforços no són suficients i es fa un forat
molt negre al cor del meu papa, quan explica que l’home de l’escullera ja no
respirava malgrat el boca a boca, o que la senyora de l’accident va quedar
massa atrapada entre la ferralla del seu cotxe, o que un nen va empassar
58
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 59
massa fum dins de la seva habitació, i... i llavors la meva mama l’abraça fort,
el consola i el bressola suaument com un nen petit, i tots dos deixen caure
dues llàgrimes rodones i salades pel que no s’ha pogut evitar, en record
silenciós de qui ja no hi és... També els bombers tenen por, i s’espanten, i
tenen dubtes: els bombers són persones de carn i óssos, com la resta, amb
els mateixos sentiments, per molt que tothom s’hagi entestat a dir que els
bombers són els herois del segle XXI, però de fet, no són més que homes i
dones amb voluntat, i molta, molta vocació per dedicar-se a la prevenció i el
salvament.
El món dels bombers és un món fascinant i dur, i jo estic molt contenta
que el meu papa sigui bomber... encara que no sigui un heroi... ell també se
sent orgullós de ser bomber, ho sé del cert, estima la seva professió i amb la
seva empenta i la de molts altres ajuda a que aquesta feina no es mitifiqui i
esdevingui una manera de veure i de viure la vida, d’un tarannà especial,
que només pot entendre un bomber, o algú que visqui de prop el món dels
bombers: com jo, que tinc cinc anys i sóc filla d’un bomber: als meus ulls, el
millor bomber.
59
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 60
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
SEGON
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2005
El retén
Francisco Moles Mañanos
E
"
l Liceu és més que un teatre, és gairebé un ésser viu."
(Victoria de los Ángeles).
—¡Ey Peris! —sonó asordinada la voz del guasón de mi relevo.
—¡Rápido, sal de ahí debajo! ¿No sabes que encima tienes a
la Caballé?
—Fingí celebrar su gracia con una sonrisa.
No te rías que en Sevilla hundió un escenario con su peso.
—¿En Sevilla? Debió ser el tablao de alguna caseta de la Feria de Abril.
—Era todo un escenario y sucedió en el Anfiteatro Romano de Híspalis.
—Aquí esto no ocurre —dije— tentando los sólidos postes de madera
que soportaban uno de los mayores escenarios operísticos de Europa. Saqué
un lápiz y alumbrándome con el farol escribí en un madero la fecha y nombre de la obra que se estaba representando a un metro de mi cabeza. Así lo
venía haciendo desde el sesenta y seis.
—¿Qué te parece Vidal? Debuté aquí debajo cuatro años después de que
la Caballé lo hiciera ahí arriba, y que yo sepa nunca rompió ninguna tabla,
¿vale cachondo?
—No me negarás que crujir, crujen —dijo, prestando atención.
—Crujen, pero aguantan —respondí—. Por ahí arriba han desfilado elefantes, la caballería y toda la corte faraónica verdiana.
Ya, pero insisto en que el Liceu debería velar más por la seguridad de los
artistas, como hacen en Austria. Según la Agencia EFE: “En un recital que
la Caballé ofreció en el castillo de Finkenstein, para subirla a lo alto del
escenario se tuvo que recurrir a un funicular de carga. Antes de transportar
a nuestra soprano el funicular fue sometido a una profunda revisión”.
—No te pases con nuestra madrina, olvidas lo mucho que nos quiere.
60
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 61
—Lo sé, era sólo una broma. Aún recuerdo la noche que los sindicatos,
para presionar al Ayuntamiento, quisieron anular el retén. Sin sus bomberos,
Montserrat se negaba rotundamente a cantar. Nunca me sentí tan importante como aquella noche en que, sin nosotros, los pijos de platea se hubieran
quedado sin su ópera.
—Es cierto Vidal, nadie puede negarle a nuestra Montserrat su indiscutible talento y su gran humanidad.
Pensando en su gran humanidad, me apresuré a salir de debajo del escenario. Al salir, mis botas fueron abriendo un surco en el blanquecino polvo.
—Polvo textil —murmuré, palpando un pellizco. Producto de cientos de
recargados trajes operísticos que, función tras función, van desprendiendo
sus tramillas y urdimbres, que terminan filtrándose a través de los resecos
tablones del escenario.
—Aquí hay historia artística de calidad —exclamé.
—Aquí no se ha barrido desde que lo inauguró el Rey Carolo —respondió Vidal.
Mostrándole un puñado del fino polvo pregunté: ¿Qué ves aquí, inculto?
—Polvo y un simple trozo de veta negra —respondió sin interés.
—¡Sí!, pero no tan simple. ¿No le hueles el pedigrí? Seguramente perteneció a una de las alpargatas de “El Musclaire”. Y este pelo negro y ondulado, ¿no te dice nada?
—Es del Plácido Domingo —respondió, entrando en el juego.
—¿A ver? ¡No! —rectificó—. El de Plácido es de rizo más amplio.
—Elemental, querido Vidal, éste es duro y más rizado, parece un muelle. Se le debió caer a la Leontanie Price, aquella soprano negra. La pobre,
ya tenía sus años.
—Peris, ¿sabes que nos podríamos forrar vendiendo este polvo de estrellas famosas de la ópera como exquisito rapé, a los melómanos de los pisos
de arriba? Le pediré al director que nos deje llenar un par de sacos.
—No te lo permitirá. Algún motivo habrá para almacenar tanto polvo
debajo del escenario.
¿Será por razones de acústica?
—¿Quién sabe? —respondí, dirigiéndome farol en ristre hacia la carpintería con el fin de reforzar al Febe, allí de guardia.
Si debajo del escenario había un polvorín, la carpintería era un
Chernóbil.
Situada en lo más profundo del teatro, almacenaba decorados de madera, cartón y tela, en cantidad suficiente para montar las setecientas fallas que
arden en Valencia “La nit del foc”.
61
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 62
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Al llegar vi que el Febe había empezado a mover el bigote.
—¿Tú no esperas, tío?
—Acabo de empezar. Siéntate.
—Antes me ayudarás a mover un decorado que aplasta la manguera de
setenta (única entrada de agua de que disponíamos procedente del hidrante
situado en la calle Sant Pau).
Molesto por interrumpir su cena y el peso del decorado exclamó: “Joder,
poca presión y encima nos la pisan”.
—Menos había en la década de los sesenta —respondí— cuando la
Escuadra Norteamericana desembarcaba en la Ciutat Vella se quedaba hasta
el Liceu sin agua.
—Tú siempre tan habanero, Peris. “Tingueren la culpa els americans”,
hasta de la poca presión de agua que había en el Liceu, cuando los pobres
marines solamente bebían whisky.
—Sí, pero había que ver cómo tiraban del bidet las miles de prostitutas
del barrio chino.
Cogí un cajón y sentándome frente a mi colega, desenvolví mi “minibocata”. Febe sonrió al compararlo con el suyo de recién casado.
—Toma —dijo compasivo, alargándome un gran trozo de chorizo.
—Febe, que yo por la noche no suelo...
—¡Tú prueba esto! —me interrumpió con la boca llena.
Sus palabras al llegar a mí impregnadas del olor de la buena chacina me
impidieron rehusar.
—Mmmm —exclamé al primer bocado. Esto es una cena de dos estrellas y voy a por ellas.
—Déjalo, beberemos de ahí —dijo con desgana, señalando una botella
de agua mineral.
Sin comentario, me levanté dirigiéndome hacia la escalera número "cuarenta". En el rellano de la primera planta una señora vendía bebidas sentada frente a una mesa carrito, cual si estuviera en medio de Las Ramblas. Le
pedí dos estrellas y regresé a la carpintería.
Al bajar, de reojo, vi el pequeño mingitorio situado al lado mismo del
escenario y me dije: “Antes de beber, de la place il faut faire”. Era un sucio
cuartucho con un minúsculo lavamanos y un urinario de pared donde cientos de famosos habrán entrado, segundos antes de la actuación para sacudirse las cuatro gotas del nerviosismo. “¡Que gran privilegio!”, pensé, sacudírsela en el mismo lugar que se la sacudieron Hipólito Lázaro, Caruso, Pau
Casals y hasta el John Wayne.
Acercándome al mural, me sorprendió la inmaculada blancura de su por62
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 63
celana. Al reparar en el sello de una antigua fábrica inglesa de sanitarios,
exclamé:
—¡Un Tiffords! ¡¡Ostia!! ¡Cómo no me di cuenta antes! —quedaban muy
pocos dispersos por Barcelona. Pero el Liceu ¡tenía uno!
—Entusiasmado, me dispuse a gozar de su más fabulosa prestación: “La
ausencia del rebote”.
Situándome frente al blanquísimo frontón con las piernas entreabiertas,
hice el saque de rigor. Una vez la difusora en mis manos, largué presión a
los órganos afines a tan corporal necesidad. Seguí aumentándola hasta que
la bufeta amenazó con querer reventar. Aflojé los esfínteres, dejando escapar el ardiente líquido que empezaba a quemarme las entrañas.
Ante el temor de que a su paso por el escroto se me fueran a cocer los
huevos, aceleré su salida. Verlo brotar con tanto ímpetu, me hizo proferir con
orgullo: “¡Qué bárbaro, qué presión! Más que tiene el Liceu”.
Sujeté fuertemente la difusora con las dos manos para evitar que se me
descontrolara debido al potente empuje que mandaba la Rossenbauer instalada en mi entrepierna. Mientras mis competentes esfínteres se relajaban,
por mimetismo de la situación, la memoria me transportó a la niñez, jugando en mi pueblo con los amiguetes al “Quién-más-lejos-mea, más-hombresea”. Allí, uno al lado del otro, contra la pared de la iglesia, estrellábamos
con fuerza nuestro chorro urinario, intentando con el rebote salpicar al compañero que no se apartara a tiempo. Aquí frente a este magnífico mural, ni
me aparté ni cerré los ojos, y es que la calamita (piedra imán) que Tiffords
integra en su porcelana, atrae a la orina magnéticamente debido al hierro
que esta arrastra, como si de un material férrico se tratara. Luego, la gravedad hace que ésta se deslice por el mural en suaves y amplias ondas hasta
el suelo.
Los Tiffords que datan, según parece, de la época victoriana, deben
abundar en las numerosas mansiones y palacios de los Windsor, tan amantes de la exquisitez y el refinamiento. Por lo que al deleitable placer de estar
meando en un Tiffords, hay que añadir el no menos grato de imaginar estar
orinándote en el Palacio de Buckhingham. Aunque esto último te pueda costar caro, no por lo que te cobra la reina por la entrada al Palacio, sino porque:
“En una inspección rutinaria, se han detectado bacterias de la legionelosis en todos los cuartos de baño que utiliza normalmente la familia real”
(El Periódico de Barcelona 05-12-1998).
Espero que las obras de saneamiento no ocasionen desperfectos a tan
augustos mingitorios. “God save the Tiffords".
63
FRH-Llibre p.54 a 64
25/7/08
11:21
Página 64
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Al volver a la carpintería, el Febe casi había terminado su bocata.
—¡Qué lento eres! —me amonestó—. Ataca que luego nos tomaremos un
cafelito —y sacó un termo.
—Eso está bien, para no dormirnos con el “tostón” del Wagner.
—Te dormirás tú —dijo visiblemente preocupado—. No veas cómo peta
hoy. Se refería al viejo y sobrecargado transformador que suministraba
corriente al teatro. Situado al fondo de la carpintería, su renqueante crepitar
y secos latigazos indicaban que podía estallar de un momento a otro.
—A oscuras, y en este laberinto sin luces de emergencia somos bomberos muertos. Y de esto no te puedes fiar —dijo comprobando su farol.
—Tranquilo, si eso revienta, te va a deslumbrar tanta luz, no veas como
arde el aceite calentito. Qué conservador te has vuelto Vidal, debe de ser el
matrimonio —añadí socarrón.
—Ya te darán—oí que decía, mientras apuraba mi café y marchaba a mi
ronda por los aledaños.
A medida que me adentraba por los oscuros pasillos, los restallidos del
transformador me parecieron los aleteos de un pájaro. El pájaro de la profecía.
Debió de ser por aquí donde encontraron su amenazador mensaje en el
último incendio de 1861.
—Sólo “el Mussol” es capaz de volar entre estas tinieblas y este abandono —pensé— mientras un escalofrío recorría mi espalda.
64
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 65
,
1a Edicio (2003)
65
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 66
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
,
2a Edicio (2004)
66
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 67
67
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 68
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
68
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 69
,
3a Edicio (2005)
69
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 70
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
70
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 71
,
4a Edicio (2006)
71
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 72
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
72
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 73
73
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 74
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
,
5a Edicio (2007)
74
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 75
75
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:31
Página 76
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
76
FRH-Llibre pleg color (65-80)
5/9/08
11:40
Página 77
,
6a Edicio (2008)
77
FRH-Llibre pleg color (65-80)
5/9/08
13:13
Página 78
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
78
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:32
Página 79
79
FRH-Llibre pleg color (65-80)
28/7/08
09:32
Página 80
RELATS de Bombers
Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
80
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
PRIMER
11:28
PREMI DE
Página 81
NARRACIÓ
ANY
2006
Teo
Pere Heras Quílez
E
t connectes a Internet, entres a la pàgina de Googlearth.com,
introdueixes la meva adreça i cliques.
Vas augmentant el detall: la ciutat, el barri, el carrer, l’illa
de cases, la meva casa. Augmentes fins que puguis veure les
finestres, i allà veuràs, sempre, una taca fosca en un racó
d’una de les habitacions d’on visc, invariablement, com si haguessin congelat la imatge des de sempre, una tara del satèl·lit, un focus brut, una brossa
de pols a l’objectiu: sempre una ombra al mateix racó de la mateixa cambra.
És en Teo i és autista.
El Teo és fill meu.
A la meva dona se li va escampar la vida com una bossa d’escombraries
trencada quan el metge li va comunicar el diagnòstic; en Teo encara no
havia bufat la primera espelma del primer aniversari. Des de llavors, combina les sessions de pediatres, especialistes i logopedes del nen amb les del
psiquiatra per a ella. A mi em sembla que se li ha enquistat un tros del cor.
Parla poc i amarg. Jo encara me l’estimo, i ella es deixa estimar entre el
Seroxat i l’Orfidal, però de vegades es fa difícil fer-se un lloc entre tanta
píndola i medicació.
Per la meva part, he trobat la meva dosi en la feina. No vull dir que m’hi
evadeixi, però allà faig el que m’agrada, em sento útil, els companys em
tenen en certa consideració i, a més a més, em paguen per fer les coses per
les quals els meus pares (que per cert, tracten en Teo com un nen més tot i
el disgust que van patir) em renyaven quan era un marrec: picar, desmuntarho tot, embrutar-me, enfilar-me per arreu... Allà a la caserna sóc un més, un
bomber més, de blau i de fum, i el fet de tenir el cos i la ment ocupats em
suavitza, a voltes, el dolor que m’envolta el cor com una membrana finíssima, una pericarditis de tristesa permanent.
81
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 82
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
I és per això, també, que degut al meu dinamisme impostat, la resta del
grup no fa massa preguntes a propòsit de la meva malaltia, que és la del Teo,
i adopten una normalitat figurada i inexistent per facilitar-me el tràngol. (Els
ho agraeixo en silenci i secretament). Coneixen en Teo perquè un cop el vaig
portar a la caserna, pensant que el llampant vermell dels camions i els
sorolls imprevistos de les sirenes el farien reaccionar. Vaig voler notar alguna petita reacció en els seus ulls verds, sempre fixes i interrogants alhora; en
els seus llavis de nen, contínuament hidratats per la mantega de cacau; en
el seu cos gronxat permanentment per un moviment d’onades constant, que
se’n van i tornen, s’apropen i s’allunyen, com una cançó de bressol inacabada..., però la única cosa que vaig notar va ser una mirada que em penetrava
el cervell i em deia que volia ser la taca permanent a la seva habitació, el
nen al seu racó, el Teo al seu espai, privat, íntim, inescrutable.
I així fins avui, un altre dia més a la caserna, vint-i-quatre hores de
guàrdia, acabant els informes de l’última sortida (un apuntalament al carrer
del Foc sense pena ni glòria), quan les alarmes ens tornen a posar a tots en
alerta.
—És un foc! Un foc! —tothom s’anima.
—Al carrer de la Flama Morta...! Ei! No és allà on vius tu? Al 30?
Romanc una dècima de segon paralitzat per les paraules. Casa meva. El
meu món. La meva dona. En Teo. En Teo, sobretot.
Les corredisses dels altres em desperten a la realitat i corro cap al camió,
equipat. Afanya’t! En Teo és a casa. Segur com el sol que ara mateix enlluerna el vidre del vehicle en el que tots hi estem pujats, tensos, amatents.
El conductor accelera.
Arribem al carrer de manera escandalosa, espectacle de llum i de so,
mentre una columna de fum negre s’aixeca per sobre dels nostres caps,
enlairant-se dens i desafiant, i ens diu que no tenim massa temps.
Els equips es despleguen mentre la meva ànima s’encongeix i penso en
aquest foc com una paradoxa de bomber. Ara sí que és l’hora d’obrir porta i
em disposo a fer la feina de la meva vida. De sobte, tot és dins del meu cap
clar com un trencaclosques d’infant. Les imatges se succeeixen nítidament i
em donen la pista de les passes que haig de seguir.
Entro a Internet. www.googleearth.com. Clico. Ciutat, barri, carrer, casa,
habitació. Taca fosca. Invariablement, sempre allà.
La taca és en Teo.
Conec cada esglaó de l’edifici i cada replà de cada pis, tant és així que
els peus em porten sols cap a casa. Carrego a l’esquena l’ampolla d’aire junt
a l’esperança i el deliri d’arribar, però no noto el seu pes, només sento les
82
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 83
petjades del company que puja darrera meu, compartint la meva angoixa.
Quan arribo a la porta, l’altre bomber ja està amb la mànega refredant la
temperatura, mullant cada racó, apaivagant la calor i jo, d’un cop d’espatlla
just i sec tiro la porta avall, i passo el rebedor, el menjador i la porta de la
cuina, fins que arribo a l’habitació d’en Teo, mentre vaig cridant per dins i
per fora el nom del meu fill, la meva taca fosca, la meva boleta dolça. Llavors
el Teo deixa de gronxar-se i ve cap a mi, s’abraça al meu pit com si fos una
granota i col·loca el seu caparró ben a prop del meu coll, i a través del casc
escolto les seves paraules tremoloses, que surten de la seva gola com un
miracle inesperat:
—Papa, anem fora...
83
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 84
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
SEGON
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2006
Aquéllos sí que eran
fuegos...
Víctor Dobaño Lázaro
O
ye, niñato, ¡¡que se enfría el desayuno!! Si es que, ¡¡ya está
bien!! ¡¡que la panceta y los huevos fríos no valen “pa’na”!!,
vocifera el Queco,
—¡Ya voy!, ¡ya voooy, caramba, que quien se los tiene que
comer soy yo! —respondo.
Llevamos tan solo un par de guardias en La Zona y ya nos están apretando.
Después de la revisión de los vehículos, es hora de alimentarse. Soy el
único ‘pollo’ que me he animado a catar las delicias gastronómicas de la
Peña Grande. Quizá me he precipitado... Max y Lucas, los compañeros de
promoción con los que formamos el trío de nuevos bomberos del parque, fueron más cautelosos que yo. Trajeron consigo sus cotidianos cereales con
leche. En la primera guardia, vinimos de vacío y nos tocó sumarnos a la
Peña. ‘Bacalao con Chanfaina’, ¡toda la mañana bebiendo!.
La irrupción de dos cajas de cartón de chillones colores con ‘alpiste para
humanos’ en un comedor ajeno a semejante familia de nutrientes, no dejó
impasibles a unos comensales que ya habían devorado buena parte de la
panceta y que continuaban gozando con el generoso moje de pan en aquellos
‘brillantes’ huevos fritos...
—¡Mira!, ya nos han “encolomado” un par de niñatos de esos que comen
“crispis”... Los chavales de ahora, ¡no saben ni comer! —se queja el Rana,
que siempre había desayunado con “cuchillo y tenedor”.
—Anda, mira, y el otro haciéndose un zumito de pepino y zanahorias...
desde luego, ¡vaya atajo de miguelitos nos han tocado!, insiste el Mandril
—¡Buenooo, cómo estamos hoy...! ¡Luego os preguntáis como es posi-
84
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 85
ble que os crezca la panza año tras año a todos! ¡Que hay que cuidarse! —
les responde Lucas.
—Miralooo, el machotee... ¡pero si parece que te hayas tragado un travesaño con esa chepa que me llevas puesta...! ¡¡Ya veremos como te conservas a mi edad!! Por no hablar de esos pelos... Si es que esto ya no es lo
que era. En tiempos del Señor Jordán, ¡os iban a arreglar a vosotros! —sentencia el Membrillo.
—¡Yo a tu edad, era pura fibra! —comenta el Queco, mientras apura
hasta el último chusco de pan con el que le saca brillo al plato—. Tendríais
que haberme visto... ¡todo un atleta!, pero claro, después de criar a tres
hijos, uno se relaja un poco.
—¡Sí, eso de amamantar crías, es muy cansado...! —le reprocho.
Las tertulias en cualquier parque de bomberos tienen conversaciones
recurrentes y esta es todo un clásico. Cada generación tiene sus costumbres y las defiende a capa y espada cuando se aproxima una amenaza... El
hombre teme a lo desconocido, y después de 15 años sin sabia nueva en el
Cuerpo, nosotros éramos casi extraterrestres para ellos...
—Mucho alpiste y zanahorias de esas, pero luego seguro que no valéis
“pa’na”.
—Eso, “glup”, “glup”, te lo creerás tú, “glup” —comenta Max mientras termina su licuado.
—Siií, se creen que porque han estado un par de añitos en el Central
y han apagado cuatro contenedores ya son bomberos...
—Además, esto ya no es lo que era —comenta el Mandril—. ¿Te
acuerdas, Queco, de los fardos de algodón? Manguera de cuarenta y cinco
y, ¡hala!, dos o tres días aguantando la lanza de pitón, te acababas durmiendo de pie...
—Cuando los botones eran dorados... ¡entonces sí que se curraba!, no
como ahora, que no vemos el humo ni en la cantina, con la dichosa ley esta
de las narices...
La conversación se anima y no tardan en surgir los héroes nostálgicos;
todos se apuntan:
—Todavía me acuerdo de los Almacenes El Águila, o del Liceo...
—Y tanto —asiente el personal.
—Pues yo estuve en la planta 17 del edificio de Autopistas...
—Toma, ¡y yo en la Torre Urquinaona y en la Repsol!
—Bueno, por no hablar de la explosión en Alí Bei... y, ¿qué me dices
del Vento di Sirocco? ¡Vaya petardazo...! ¡¡AQUELLOS SÍ QUE ERAN
FUEGOS!! —exclaman a coro.
85
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 86
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Sí, aquellos tiempos pretéritos de los que se enorgullece toda vieja gloria, quedan lejos en el tiempo, pero son difíciles de olvidar.
—Aaaaay, estos pollos... ¡lo que os queda aún para llegar a nuestro
lugar!
—Sí, eso... para estar ahí sentados, cebando ese cuerpo serrano, desarrollando ‘EL UNICO’ abdominal que os queda y sin parar de hablar de
batallitas... ¿No será contagioso, verdad...?, je, je —sonrío irónicamente.
Tantos años de aislamiento en La Zona han propiciado un perfil de
bombero muy distante del que creemos representar nosotros, tres jóvenes
bien preparados, destinados a reforzar y renovar la plantilla.
Tras comprobar como se las gastan en la Peña Grande, hemos decidido
cocinar algo liviano para la comida; una ensaladita de pasta variada será
ideal.
La mañana pasa tranquila y nuevamente llega el momento de cebarse.
La mesa ya está puesta. Max, Lucas y yo le hincamos el diente a nuestro
humilde rancho. El Membrillo, que hace un hueco en la mesa para depositar una marmita rebosante de ‘Callos a la Extremeña’, no tarda en dar su
opinión:
—¡Fijaos en el Zambullo que se han hecho los chavales!
—Tranquilo Membrillo, come un poco de esto, que te irá bien... le contesta Max.
La tarde transcurre todavía más aburrida que la mañana. Tal y como
temíamos, las guardias en La Zona van a ser muy, muy tranquilas. De
repente, y en el momento menos pensado, como suele pasar:
—“Sortida dels dos tancs pesats i l’escala, Foc Centre Comercial”
—¡Ostras tú!, ¿que habrá pasado? —reaccionamos sorprendidos.
—¡Venga chicos, que nos vamos TODOS! —grita el oficial—. La cosa
es gorda, ¡¡se está quemando El Corte Inglés!!
Los tres saltamos del sillón. La película tendrá que esperar... La partida de póquer del Membrillo y compañía, también. La imagen que nos habíamos hecho de la tropa en aquel corto periodo de tiempo, nos hacía intuir
una larga espera en lo alto de los camiones... pero, antes de darnos cuenta, el Queco, el Rana y el Membrillo, llenaban el primer tanque...
—¡Coño!, ¿¿por dónde nos adelantaron los dinosaurios?? —pregunto.
Corremos pues hacia el segundo tanque. Con los nervios, se me cae el
casco, y sin darme tiempo a reaccionar, el Ruso, con sus 58 años, me hace
una interior y completa el coche de un salto...
—Pero, ¿qué está pasando?, ¡¡que me quedo en tierraaa!! —exclamo
estresado.
86
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 87
No, todavía parece haber un agujero en la cabina de la escalera, pero...
¡ya se mueve!
El segundo tanque se para un instante y el Ruso me abre la puerta,
—¡Venga, sube chaval! —me agarra del brazo y, como puedo, me uno
al grupo.
-¡Uf!, ¡salvado!
El tren de salida vuela por la Gran Vía camino de Plaza Cataluña.
Cualquiera diría que el tipo de nervios de acero y manejo certero que nos
conduce hacia el servicio, es el mismo que caminaba cojeando esta mañana por la cochera y se dormía en la sesión de teórica de la mañana...
La columna de humo se aprecia desde Plaza España. El sargento, con
voz firme y segura, nos advierte que la planta séptima del Corte Inglés de
Plaza Cataluña está en llamas. El fuego se ha propagado muy rápido y la
evacuación se intuye incompleta. Puede haber gente atrapada en la zona
de probadores.
Tendremos que equiparnos todos con capuchas de salvamento y apoyar
las líneas que seguramente han empezado a instalar las unidades del
Central, Llevant y Drassanes.
Efectivamente, al llegar, tres líneas de ataque están ya conectadas a la
red de columnas secas del edificio. El escenario es dantesco; centenares
de personas se amontonan por los alrededores. Las llamas ya han afectado
a la octava planta de los almacenes y asoman por sus escasos ventanales.
La policía apenas puede mantener el orden y el control del perímetro por
los curiosos y periodistas que se agolpan en la plaza; la llegada de ambulancias es incesante. Cuatro auto-escaleras del servicio son emplazadas.
Dos por Ronda de San Pedro, otra en Fontanella, y las otras dos intentan sin éxito su aproximación desde Plaza Cataluña. La acera es demasiado ancha y está repleta de gente.
Mientras el exceso de adrenalina me impide pensar y actuar con la
suficiente lucidez, compruebo como todos los veteranos de La Zona, se han
‘puesto las pilas’... El Queco, el Rana y el Membrillo llevan ya los equipos
respiratorios y reciben órdenes del oficial del Central que en primera instancia dirige la operación.
Lucas consigue unirse a ellos y completar así dos parejas de rescate
que suben a toda prisa a la séptima, donde es sabido que se encuentran
atrapadas un mínimo de diez personas. Por suerte, el tiro en el incendio les
es favorable a las víctimas y pueden respirar aire gracias a las ventanas
que ya han perdido sus cristales.
Mis compañeros de tanque (el Ruso y compañía), ya están alimentando
87
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 88
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
a las bombas que a su vez se han conectado al sistema de columnas secas.
Yo, la verdad, estoy bloqueado, hipnotizado por aquel inusitado espectáculo. En ese mismo instante, el Ruso me agarra con decisión del hombro
y me dice: “Chaval, ¡coge la bolsa de primera intervención y vente conmigo!”. En ese momento, se activa un click en mi cerebro y se me contagia
la eficiencia de mis compañeros. Tras pasar por el puesto de control, nos
dirigimos a las escaleras mecánicas y, en poco tiempo, alcanzamos la zona
en llamas.
Otros compañeros han conseguido acorralar el fuego y liberar ya un
grupo de personas que evacuan con rapidez. Un mando que no logro distinguir, nos grita enseguida que nos ve llegar.
—¡¡Eh, vosotros, necesitamos sofocar aquella esquina, se oyen gritos
por allí y no nos llega la línea!!
Localizamos una toma de columna seca suficientemente cercana, colocamos reducción, manguera y lanza; la presión en punta no es muy alta,
pero lo suficiente para ir avanzando.
A medida que nos acercamos a los gritos, que parecen ser de dos personas, la visibilidad se hace prácticamente nula, y la temperatura, insufrible...
Avanzamos casi arrastrándonos. Yo voy delante. Llega un momento en
el que me paro. No puedo más, “¡¡me estoy quemando!!”, exclamo. Ya sólo
se escucha el cercano grito de una joven. El Ruso, envalentonado por los
gemidos, me coge la lanza y pasa delante con decisión. Yo estoy medio
mareado y realmente ‘acojonado’... Con una hábil maniobra, el Ruso atenúa un foco de llama cercano y libera una puerta tras la cual encontramos
una madre inconsciente y su hija. Con la relativa rapidez que me permiten
los guantes, desplegamos las dos capuchas de salvamento y se las colocamos a las víctimas. La joven puede retroceder por su propio pie, y la madre
la movilizamos como podemos hasta una zona segura.
Ya estamos fuera de peligro. La Sierra 20 evacua a madre e hija a
Bellvitge, pues el Clínic está desbordado. No doy más, estoy grogui. El
Ruso también da muestras de agotamiento y el sargento nos retira para que
podamos recuperarnos un poco.
Después de dos horas de intenso trabajo, la situación queda controlada. A partir de aquí, toca sacar conclusiones.
Hoy hemos aprendido una buena lección. No te fíes de las apariencias
y valora la experiencia. Sobretodo en este trabajo. Por mucho que creas
saber, siempre hay quien estuvo en lugares y le tocó hacer cosas que tú no
viste o hiciste jamás. La juventud es una gran cualidad para el bombero,
88
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 89
pero en los peores momentos, no es suficiente.
Aquellos veteranos, que por la mañana parecían mostrar sus últimos
coleteos como bomberos, sacaron de dentro todo lo que durante tantos años
habían acumulado, incluso la fortaleza de una juventud ya lejana. Sólo
tuvieron que escuchar la alarma y rememorar tantas luchas victoriosas del
pasado para darnos esta lección.
89
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 90
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
TERCER
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2006
Omaira
Josep Barjuan Sanz
D
ues espurnes es reflectien en els negres i brillants ulls d’aquella
nineta atrapada en el fang. La calor de la fosca nit a Xapatelca
augmentada per la humitat de la permanent escorrentia ens feia
suar contínuament. Portàvem quasi quatre hores intentant treure aquella nena del pou enfangat on la corrent l’havia arrossegat
i engolit. El grans ulls d’aquell petit i rodó caparró ja no reflectien la por i l’espant que en les primeres hores ens havien encongit el cor.
Ara, quasi esgotada, quasi rendida, només esperava.
Els aiguats d’aquell any a Hondures havien estat els pitjors de tot el
segle. Milers i milers de persones ho havien perdut tot i centenars d’elles, la
vida. Quan em vaig assabentar que es muntava una expedició d’ajut de
Bombers no m’ho vaig pensar gaire. Al matí, quasi sense haver descansat ja
érem a l’aeroport de Barcelona, camí a Tegucigalpa.
Portàvem l’equip de rescat que estava preparat per a aquestes emergències, però sobretot portàvem unes ganes enormes d’ajudar gent necessitada,
i l’esperit d’equilibrar una mica la balança de l’infortuni que sempre, sempre, es decanta del costat dels humils i dels desemparats.
Tenia agafada la nena pels braços, que ja no sentia, i la corrent de l’aigua fosca i bruta li arribava quasi a la barbeta quan la força de les embranzides la feien pujar. Estava jo sol amb ella. Els altres companys, Pedro,
Tuerto i Ricard, havien anat a buscar, com a darrera opció, una excavadora
que dies endarrere feia obres en un camí del poble del costat.
Pedro i Tuerto eren voluntaris del cos civil de Tegucigalpa. No hi quedava ningú més al poble. Feia hores que les llanxes de rescat s’havien endut
les catorze persones que havien sobreviscut a la crescuda.
Amb elles també anava el reporter que fins llavors va estar gravant la tragèdia del rescat i els crits esgarrapadors de la petita als primers moments de
90
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 91
quedar-se atrapada. Jo havia arribat a Xapatelca pel matí amb en Ricard. Els
altres tres integrants de l’expedició s’havien desviat a un poble de la serralada interior on s’havia produït un esllavissada de fang i havien quedat atrapades cinc famílies camperoles.
En la foscor de la nit, il·luminada pel focus halogen d’un vehicle, només
se sentia la remor de l’escorrentia, persistent, incessant, amenaçadora.
—¿De dónde eres? —em va preguntar amb la seva dolça i ara tènue veu
d’un infant cansat.
—Soy de Catalunya —li vaig respondre forçant un somriure i empassantme la saliva plena d’angoixa i desesper que em va esgarrapa la gola com un
grapat d’espines seques.
Què petit queda el món davant de la innocència! Què buides queden les
paraules davant la immensitat del desastre!
—¿Y dónde está Calatunya?
—Al otro lado del océano.
I de sobte, recordant al poeta i per distreure-la una mica, li vaig dir tot
cantussejant:
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
—No entiendo nada pero me gusta. Gracias —em va dir esbossant un
lleuger somriure.
Ella es deia Omaira. La seva mirada duia tota la dolçor d’una innocent
infantesa i tota la tristor de la fatalitat sense esperança.
Vaig estirar fort d’aquells esquifits bracets per assegurar-me que no s’escolés per aquell maleït forat.
Va fer un gest de sorpresa a causa del sobtat moviment, però no de dolor.
Feia moltes hores que ja no sentia els braços.
Mirant-la, recordava la meva filla quan tenia la seva edat. Les tardes que
havíem passat jugant i compartint moments de felicitat. Quants moments de
felicitat hauria passat Omaira?
Em vaig prometre que quan la traguéssim la portaria a casa meva i procuraria pel seu benestar. Me la imaginava jugant al pati de l’escola, menjant un
sucós préssec i somrient, coses que dubtava que hagués fet alguna vegada.
—¿Dónde está mi mamá? —va preguntar amb tristor i angoixa amb un
fil de veu i un dolç accent.
—Está en Cauca –que era el poble veí–. Allí te llevaré cuando te saquemos. A su lado.
De sobte la foscor de la nit es va il·luminar pel focus d’un vehicle que
91
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 92
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
s’apropava per l’enfangat camí que portava fins a nosaltres. Eren Tuerto i
Ricard que no havien pogut moure aquella maleïda excavadora del fangar on
també s’havia enfonsat.
—¿Cómo está mi niña? —va dir un d’ells de forma efusiva per tallar
aquell moment de ràbia i desesperança.
De seguida van agafar a Omaira pels braços i jo vaig rodolar pel fang
intentant recuperar l’entumiment dels meus dits que s’havien quedat garratibats per la pressió.
—Vaya a descansar un poco —em va dir en Tuerto—. Hemos llamado a
la Policia Civil de Manizales y nos envían refuerzos ahorita mismo.
—No te muevas que ahora vengo —li vaig dir a la petita que em va regalar un ampli somriure.
Em vaig posar ajagut en el remolc d’un vell camió i em vaig tapar amb
una manta. De sobte em va despertar la llum de l’albada. Vaig saltar del
remolc i vaig mirar cap a l’indret on estava Omaira. No hi havia ningú. El
nivell de l’aigua havia baixat i el fang l’omplia tot. Una espurna d’esperança
va revifar els batecs del meu cor. Vaig regirar el cap buscant-la. Només vaig
veure recolzats en un tronc de palmera caiguda els meus dos companys amb
el cap entre les mans. Al seu costat, unes mantes tapaven alguna cosa.
—Malparits! Per què no m’heu despertat?
Ho vaig comprendre tot. Se’m van encongir tots els músculs de la cara i
vaig començar a plorar amb ràbia, però en un silenci contingut. Vaig sentir
l’abraçada del meu company i vam estar així uns quants minuts
No va poder sobreviure.
Vam estar quasi un dia sencer sense dir res. La imatge de la impotència
es repetia escena a escena, una i altra vegada en la cruel pantalla del record.
Fins i tot vaig pensar en canviar de feina. La limitació de les meves capacitats i dels recursos davant aquesta situació em van fer reflexionar molt. Em
trovaba defallit i fracassat, però en els moments més dolorosos em ressonava la seva dolça veu:
—No entiendo nada pero me gusta. Gracias
—No entiendo nada pero me gusta. Gracias.
Quan m’ofereixo per ajudar els altres, sempre torno amb una càrrega
més valuosa que allò que he pogut donar. Aquesta vegada vaig endur-me el
tresor de la seva mirada, la justificació vital del meu existir i la confirmació del meu camí.
Gràcies a tu, Omaira.
92
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
PRIMER
11:28
Página 93
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2006
Del Calaix de la
Memòria
Ramon Catalán Suárez
E
stimada meva:
Abans de tot voldria demanar-te que em disculpis pel meu
silenci d’aquests dies. Les teves paraules, les teves preguntes,
em van fer despertar records que tenia adormits i la memòria
va desempolsar experiències i sensacions fa anys viscudes i
guardades al fons d’un calaix, però ara veig que mai oblidades, i em vaig
veure a mi mateix fa anys enrere.
Vull respondre’t a tot allò que l’altre dia em preguntaves i que jo, tant
magre a vegades en paraules, i tant donat als meus silencis, no et vaig saber
respondre amb claredat en aquell moment perquè ni jo mateix me les havia
fet mai, i perquè expressar les sensacions i els sentiments no m’és una feina
fàcil, i a vegades no sé donar-li forma ni trobar la paraula adient, i sovint
penso que les nostres sensacions a vegades no es poden plasmar amb unes
paraules, més be intentem infructuosament encaixar una paraula per explicar allò que sentim.
Com decideix un fer-se bomber?, em vas preguntar. Crec que de vegades
no escollim ni programem la vida que hem de portar, i tot allò que farem en
el futur, més bé és el destí que ens escull, i és l’atzar qui juga amb nosaltres
i la nostra vida d’una manera capritxosa.
Jo, estimada meva, quan era nen mai vaig pensar que de gran seria bomber.
Era un vespre de tardor, i corria pels voltants del velòdrom, embadalit,
pensant que l’endemà tornava a sortir de viatge. La meva feina em feia anar
d’aquí cap allà un altre cop… no tenia gaires ganes de tornar a marxar.
Lligaven una senyera a la corda d’un pal. No sé ben bé perquè. Eren dos,
93
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 94
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
vestits de blau i duien unes gruixudes botes que va ser el que més em va cridar l’atenció. Darrere d’ells un vell Land Rover vermell, amb un escut a la
porta blanca i escrit a sobre “BOMBERS”.
Vaig passar per davant d’ells i vaig continuar, però… els volia preguntar.
Em vaig trobar de sobte amb una pregunta al cap que necessitava resposta…
I si no m’hagués desviat del meu camí? Per què vaig parar de córrer? Per
què vaig sentir la necessitat de preguntar?
—¿Que qué hay que hacer para ser bombero? ¡Quiere ser bombero, dice!
—¡Llama al Ayuntamiento, chaval! Allí te dirán algo…
I per què no? Ja tenia ofici de valents, no? Per què no provar? M’imaginava a mi mateix i… sí, segur que m’agradaria! A mig camí entre la vocació
de provar oficis de valents, i la seguretat d’una feina estable i assentat en un
lloc, per fi! Per què no?
“…Fill meu, és que no pots escollir feines mes tranquil·letes? O aigua o
foc! La qüestió es fer-me patir…”
Em vaig omplir d’il·lusió. Per què no intentar-ho? M’atreia la idea. Seria
bomber! O almenys ho intentaria, que a cabut no em guanya ningú! Em sentia atret pel fet de canviar, de provar una nova experiència, era millorar...
Una feina que no té comparació amb cap altra...
Portava anys anant d’aquí cap allà, treballant de capbussador, ofici
també de valents, de gent de la mar, de sentir el fred vent carregat de salitre
a la cara, de dies a bord de vaixells que constantment es mouen, que són
casa, feina, refugi i presó, tot a l’hora.
Sota l’aigua, sol, a seixanta metres un dia i un altre, i un altre… Només
aquells que han baixat cada dia durant setmanes saben de la sensació de
freda soledat allà baix, en la foscor, sentint el fred que se’t cala dins i no surt,
amb els teus pensaments com a única companyia per suportar la sensació
d’abisme fosc i infinit que t’envolta. Pensaments repetitius que corren ràpids
i no paren, no paren, que no et deixen...
“…mira nen, ahir vaig batre el meu propi rècord: nou hores sota l’aigua,
dins d’una canonada d’un quilòmetre i mig de llargada, submergida a 15
metres i reparant-la just al mig. Llepa-me-la i millora-ho, Bryan...! Estàs
boig, espanyol d’ulls clars...!”
Molts diners a vegades, que ràpid entren i ràpid marxen... Eren 20 anys...
Rodamón de la mar. Estimada mar, maleïda mar...
Com vaig aconseguir entrar, em preguntaves.
No va ser gens fàcil. Recordo una llista interminable de noms desconeguts. Centenars d’aspirants admesos per un grapat de places. “...mare meva,
això es impossible.”
94
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 95
Mesos d’estudiar, d’aprendre coses com que el foc s’autoalimenta quan
ja es prou fort, que la molécula d’aigua es disgrega al principi de llençar-la
al foc, que la constitució diu que... que la llei reguladora de bases de... que
l’article... “ara resulta que quan tregui a una tia boníssima d’un foc em preguntarà quants articles té la constitució, no...?”
Mesos d’entrenar dur, molt dur. Corrent, cronòmetre en mà, saltant,
pujant corda, nedant: “...bellugues massa el cap quan nedes, nen! Respira
un cop a l’anada i dos cops a la tornada i baixaràs aquest maleït segon.”
“...Però com puc aixecar 78 quilos per sobre del cap? Matxaca’t cabró,
fill de puta! No vols ser bomber? Doncs matxaca’t fins que rebentis. Corre
més, més ràpid. He d’anar més ràpid a cada volta! Més ràpid, cabró! No puc
més. Això és per als millors. No és per als més llestos, ni per als més forts.
És el premi per als que tenen voluntat de ferro...”
Ara recordo aquells cinc mesos de disciplina, de dur entrenament, cada
dia, matí i tarda, de dilluns a dissabte. Deixar de treballar, rebutjar ofertes
de feina i gastar els estalvis per poder dedicar-me únicament a estudiar i a
entrenar a tope. M’ho vaig jugar tot a una carta.
El dia de la primera prova, la natació, a la piscina hi havien centenars
d’aspirants voltant per tot arreu.
“...Som més de cinc-cents per a un grapat de places. És impossible...”
“...O potser no...?”
Que com va ser, al principi?
Ara recordo els primers dies, els primers serveis al Parc de Provença.
Molts nervis. Les mirades inquisidores dels veterans: “...nen: aixeca el cul
de la meva cadira!”.
Van ser anys d’avesar-se com bomber en serveis de tota mena. En fer-se
veterà i sentir-se professional de mica en mica en aquesta feina tant poc
coneguda, tant poc reconeguda i tant mal entesa.
Recordo aquell primer foc d’un pis cremant tant que de lluny ja es veia,
amb gent que cridava per tot arreu. El pànic, els nervis i el caos s’apodera
de tot, de tots… Pujo per l’escala carregat de mànegues, la difusora, amb el
pesat jaquetó i els pantalons que quasi no em deixen moure, el casc se’m
belluga, no em deixa veure, la pesada ampolla d’aire a l’esquena...
“...puja, puja. MES RÀPID CABRÓ, NOVATO DE MERDA, PUJAAA”.
M’ofego, no puc més, no puc anar més de pressa. Veig a la gent que baixa en
pijama per les escales que s’omplen de fum ràpidament. Un home, en batí,
em mira una dècima de segon, espantat. Noto la seva por, i ell nota la
meva… Tots tracten de fugir escala a baix i jo els aparto per continuar
pujant. Vèncer l’instint més primitiu de fugir del foc i anar a enfrontar-te a
95
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 96
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
ell, és una sensació que no es pot explicar. Tinc por, molta por...
Sento bramar el foc. Es com una veu gutural que m’envolta. Veig a través
d’esquinçalls de fum com el foc ho devora tot. Sembla màgia veure que quan
hi ha tanta temperatura els objectes, un quadre, les cortines, un moble,
comencen a cremar sols, s’autoinflamen de la mateixa calor!
Tot és calor al meu voltant, una espantosa calor que no se suporta! Em
miro les mans que em cremen, no ho aguanto. Vull sortir d’aquí, vull fugir!
Algú m’agafa i em tira al terra. S’està millor! Ens arrosseguem cap endavant.
Miro el foc que m’envolta per tot arreu... Cada vegada el bramar es més fort.
Tinc por...
Molts incendis, a pisos, a fàbriques i naus immenses on les flames, que
arriben al cel, es veuen des de molt abans d’arribar, com a presagi de la lluita que ens espera. En vaixells que són rateres per entrar i són laberints mortals per sortir, on el pànic t’abraça quan no trobes la sortida. Recordo haverme quedat adormit a sobre de muntanyes de mànegues negres de fum, mullades i cremades.
Què he vist i què he sentit, em preguntaves. He vist la mort, sempre lletja, en tots els seus colors, aromes i pudors. Cremats, carbonitzats, joves, vells
i petits. Cossos triturats i fets polpa per ferros que feia uns moments eren
cotxes. He vist a aquells que acaben amb la seva vida acabant amb el seu
cos, al metro, saltant d’un onzè pis. He vist a aquells pobres que moren sols
a casa amb l’única companyia d’uns cucs blancs, grans com dits… macabre
festí. He vist als que et miren sense ulls, òrbites buides d’ulls menjats pels
peixos, de cossos gelatinosos…
Tots els he vist durant anys. I de vegades tots tornen a veure’m…
Sensacions, em preguntaves.
M’he aguantat la por, el fred, les nàusees, la tristor d’obrir una porta per
que fos desallotjada gent que no tenien cap altre lloc a on anar. M’ha vençut el cansament fins l’extenuació. I el riure m’ha acompanyat moltes vegades: anar a caçar un lloro amb una escala d’arbre en arbre. O despenjar una
persiana a punt de caure en una “casa de barrets” mentre sentíem les “feligreses” treballar. També he sentit orgull quan he vist l’admiració reflectida
en els ulls oberts com a plats d’un nen que em mirava a través de la finestra del camió. Moltes sensacions, estimada. De bones per recordar i de
dolentes per oblidar…
Què sento quan em reclamen? Ara penso en les moltes vegades que he
anat allà on algú ens reclamava amb la urgència que tenen els desesperats,
amb l’esperança última dels desesperançats… com et miren, sents que t’admiren però també et miren, i en silenci reclamen de tu la solució d’allò que
96
FRH-Llibre p.81 a 97
25/7/08
11:28
Página 97
a vegades no té solució, de fer l’impossible davant l’impossible, com esperen
de tu que ho donis tot.
Heroi? No estimada, no em diguis heroi com em vas dir. No ho sóc. No
ho som. Treballem en allò que el destí ens ha guardat a cadascú de nosaltres. I miro de fer-ho el millor que puc, perquè no és tant important el que
fem o allò a què ens dediquem. Allò que és verdaderament important és com
ho fem, i si en allò que fem hi posem el cor, l’ànima i l’esperit de millorar
dia a dia.
I ara, em preguntaves...
Més tranquil, igual d’orgullós de la meva feina. Orgullós quan surto dins
el camió cap allà on algú em necessita amb urgència. Orgullós si tot està
tranquil i en silenci perquè aquí estic, esperant...
I recordant...
Molts anys de vivències, d’experiències, de sensacions, bones i dolentes,
tristes i divertides, que queden en silenci al calaix de la meva memòria...
97
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 98
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
SEGON
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2006
Fuego Escandinavia
Miquel Pintado Pérez
Q
ueridos compañeros, tomad asiento que os voy a contar lo
que sucedió hace poco en el parque de Llevant. A algunos os
parecerá increíble, a otros una tontería, pero os aseguro que
es cierto, sucedió así...
La del otro día era una de aquellas guardias tranquilas,
demasiado tranquila. La mañana paso rápida entre la revisión del material, unas prácticas y algo de deporte, pero a
partir de mediodía –especialmente después de comer– a muchos se nos
hacía incómodo seguir enclaustrados en el parque; así, mientras algunos
perfeccionaban su nivel de ping-pong en el gimnasio y otros debatían asuntos de diversa índole en la oficina del telefonista, la mayoría pululaba por el
parque sin pena ni gloria.
Pasaban pocos minutos de las seis de la tarde cuando una dulce voz,
desde el Centro de Gestión de Emergencias (CGE), anunció:
—Toda la salida, fuego escandinavia.
¿Fuego escandinavia? … imaginaos la confusión...
—¿Ha dicho fuego escafandra?
—No no, ha dicho fuego de playa
¿Fuego escandinavia? ... ¿pero qué clase de fantasía era aquella?
Como si de una Salida Completa normal se tratara, la gente fue cumpliendo con el ritual de vestirse a toda prisa. Fueron, como siempre, momentos de incomodidades y apretujones… el ceñidor que no ajusta, la linterna
que siempre da problemas, el canal del walkie que no se ve... por fin salimos del parque.
—A la derecha hasta la Diagonal, cuidado el tranvía... Glorias, luego la
Meridiana hasta el Clot.
—¿Oye, nos ponemos el equipo?
—Dos con el equipo... ¿habéis entendido de qué era el fuego? —Se repite
98
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 99
la discusión...
—Bueno, han dicho fuego, ¿no? Pues dos con el equipo.
¿Os imagináis qué emocionante ir a un fuego absolutamente nuevo? Lo
normal es ir preparándose para la emergencia... si es fuego de parking, algunos pillan comandas, otros pillan dos linternas; si es de piso, la gente se distribuye el material...
—Tú la bolsa, tú maceta y escarpa, tú dos de 25.
Si es industria uno no sabe bien qué hacer, y si es barco… caras largas,
pero ¿fuego escandinavia? ... eso es muy, pero que muy fuerte; nadie tiene
información acerca de un fuego escandinavia; es más, si os paráis a pensar
en todas las tertulias bomberiles en las que habéis estado presentes, seguro
que no seréis capaces de recordar a nadie hablando acerca de algo parecido... ¿de qué naturaleza es ese fuego?, ¿en qué espacio físico se desarrolla?,
¿qué agentes extintores son más efectivos? ... entonces, por primera vez –y
sólo por un pequeño instante– te acojonas, no sabes de qué, pero te acojonas... dura poco y en seguida vuelves a pensar de modo pragmático en las
cosas que no puedes olvidar, en los ruidos que pueden indicarte algún peligro, en si el material que llevas puesto funciona, pruebas la linterna, pruebas el walkie, te palpas el bolsillo donde guardas esas cosas que nunca usas
pero que te dan seguridad, compruebas la carga de la botella…
¿Pero, qué coño era eso de fuego escandinavia?
La puntilla a tanto desconcierto la puso el cabo, cuando después de
hablar con el CGE se giro y nos soltó…
—Es un fuego escandinavia que pica bastante, la gente está llamando...
parece que hay atrapados... si no lo vemos claro, esperamos a que lleguen
los del ministerio de asuntos exteriores.
... Yo ya no sabía qué pensar...
Si se tratase de un fuego escandinavia en el más estricto sentido de la
palabra, debería tratarse de un fuego en condiciones invernales, donde la
gente atrapada o en peligro son rubios, muy altos, y con ojos azules, a uno se
le viene a la cabeza un fuego en una sauna por ejemplo, la fantasía en estos
casos vuela... y acto seguido imaginas a chicas con aquellos rasgos físicos
corriendo semidesnudas y sudorosas huyendo del peligro. Dudo incluso que
exista algún protocolo de actuación que marque las pautas a seguir... ¿dónde
se situará el Centro de Mando Avanzado? ... ¿utilizaremos espuma? ... ¿Qué
nivel de protección se exigirá en la zona caliente? ... ¿qué debemos esperar
del personal de asuntos exteriores?
Anulan el servicio.
Justo cuando nos quedaban solo dos o tres calles para llegar al lugar, las
99
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 100
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
chicas del CGE nos anuncian que el servicio queda anulado y que podemos
volver al parque –y quedarnos con cara de tonto añadiría yo–, porque a esas
alturas todos sentimos una inmensa curiosidad por conocer, aprender y estudiar este nuevo fuego, por poner nuestro instinto, nuestra improvisación y
nuestros conocimientos a prueba… y es que estamos enganchados al subidón que da el peligro, a trabajar en equipo, a sentirnos parte de un colectivo importante, privilegiado, gamberro... a todos nos apetecía acabar llenos
de mierda, sudor e historias que contar, una y otra vez, en tardes como la del
otro día, que se presentan aburridas hasta que suena la alarma y tienes que
estar, al cien por cien, para actuar en un fuego escandinavia, un auxilio
burocrático, un accidente de escafandras, una asistencia color lila o un brócoli de parking... ningún problema, estamos sobradamente preparados para
eso y mucho más: somos Bomberos de Barcelona!
100
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
PRIMER
11:30
Página 101
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2007
Gabriela
Josep Barjuan Sanz
M
adrecita de mi vida, ¿dónde habré puesto yo la harina de mis
arepas? ¡Pues no le dije a Guadalupe que no me la cambiara de sitio! Esa muchacha es incorregible. Sólo piensa en sus
cosas, en su noviecito y en sus trapos. En tres años, en cuanto cumpla los dieciocho, ya hablaremos. Ella dice que quiere irse a Maracaibo, pero digo yo: ¡Muchacha, tú no sabes como está aquello! Ella sólo recuerda a sus amigas jugando en el patio con aquel mango
enorme en el centro que nos lo cubría de sombra enterito.
Ara que tinc cinc minuts passaré pel magatzem a recollir el parell de botes
de muntanya noves que ens donen per a la campanya d’estiu. Tinc les últimes
quasi noves perquè gairebé no les he utilitzades. Des que han posat l’observatori a Collserola no m’he estrenat. L’any passat, quan va haver aquell incendi
intencionat en tres punts, jo no estava de torn. De pas demanaré un exemplar
del darrer número de la revista. Surt un article molt interessant que parla de
les prestacions de les darreres eines d’excarceració que s’han adquirit per a
aquest parc de bombers.
Con toda la casa por hacer y yo aquí perdiendo el tiempo buscando la
maldita harina. Será posible que la haya guardado en el armario del balconcito. Menos mal que tenemos este rincón porque con este piso tan pequeño
no sabríamos donde guardarlo. ¡Fíjate tú qué encuentro aquí! Una camisa sin
lavar de Manuel. ¿O será de Alejandro? ¡Con siete en la casa esto es un mercadillo! Ay mi Dios, habrá que buscar un piso con tres habitaciones nomás.
Quan travesso el pati de maniobres per anar al magatzem sempre penso en
el pati del col·legi quan era petit. Era enorme com aquest, i ves per on, quan
la resta de nanos feien de policies i lladres, jo i uns quants esparracats ja jugàvem a apagar focs. Què s’haurà fet d’en Miquel Creixens! Aquest sempre s’apuntava amb mi a aquest tipus de juguesques. Potser està a Bombers de la
101
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 102
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Generalitat. O potser estigui en els de la Comunitat de Cantàbria. El seu pare
era del Vallès, però sa mare va néixer en un poblet de Santander. Quants
records aquest pati. En canvi avui en dia els nanos tenen uns patis d’esbarjo
absolutament equipats: jocs infantils, cistelles de bàsquet, porteries de futbol.
El que volen!
Claro que yo también echo de menos mi tierrecita. Los montes de las
afueras del poblado del Saladillo donde íbamos a coger aguacates y fruta. Y
el barrio de las Tarabas donde vivía Soledad, mi mejor amiga. Ella no era
marabina. Había nacido en una de las mayores favelas de Caracas, pero se
fue para allá de pequeña nomás, en el incendio del 82. No, no, fue en el 80.
Lo recuerdo muy bien porque yo tenía entonces ocho años, que fue cuando
salí del colegio para ayudar a mi mamá en la caseta de arepas. Aquel incendio sí que fue un infierno. Destruyó la mitad del barrio. Los bomberos no
podían llegar porque casi no hay calles por donde pasar los carros. Fue
desastroso mi Dios. Pobrecita Soledad, perdió a varios primos y sus dos tíos.
Nos hicimos muy, pero que muy amigas.
Els nanos! Quantes coses faríem pels nanos i què poc ens ho agraeixen!
Ben mirat, el mateix que vaig fer jo amb els pares. Quan em vaig adonar, era
ja massa tard. Ja li dic a en Dídac. Si sabessis com patiràs quan t’adonis d’algunes coses que fas o dius als pares no ho faries pas! Però ja se sap. No fan ni
cas. Fins que no ho pateixes no te n’adones. Com em va passar a mi. Com és
de cruel la història!
Mira lo Tronco, allà, repanxolat al sol esperant que soni la sirena de sortida.
Aquest sí que viu bé. Va fer un ‘braguetasso’ i ja veus, sense fills i sense haver
de treballar en el pluri. Un dia de treball i quatre sense fotre ni brot.
—Tronco, que se t’assecarà la neurona!
Por fin la encuentro. ¡Bien escondidita la harinita! ¡Como si fueran joyas
para que nadie nos las robe! ¿Qué olor es ese? ¡Virgencita es la sartén! ¡Dios
mío, salen llamas de la cocina! ¡No puede ser, no puede ser! ¿Por qué me
pasa a mi esto ahorita?
¡Virgencita! ¿Dónde está la manta? El cuarto está lleno de humo. No veo
nada... Abriré la ventana para pedir auxilio. ¡Virgencita ayúdame!
—¡Socorro! ¡Socorro!...
Agarraré un cubo con agua del lavadero a ver si logro apagarlo. Esta tos me
ahoga. No veo nada. ¡Mi Dios ayúdame!
Vatua l’olla! Ara toquen sortida. Hauré de deixar les botes per a una altra
estona.
—Vinga Tronco, mou aquesta panxa!
Avui em toca el cotxe B-110, amb el Trípode, en Bombas i en Tronco. Amb ells
102
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 103
estic tranquil. Saben què fer.
Uf, quina carrera! Aquí són les meves botes, amb el jaquetó i els guants. En
un minut estic amb tot l’equip a dalt del cotxe.
—Som-hi nois! Què han dit, que era foc de pis?
Feia dies que no teníem cap foc de pis. Amb les normatives de prevenció
només fem salvament de gats i obrim portes amb l’olla al foc. Millor tu!
—Collons Tronco, m’estàs ficant l’ampolla d’aire a l’orella tio!
Ja sortim amb la sirena a tota marxa. En cinc minuts més, segur que ja
som a lloc. Si la gent tanca portes i finestres, i fa el que recomanem, sempre
arribem a temps.
¡No veo nada! ¡Dios mío no veo nada! ¿Qué me dirá Manuel cuando
venga? Seguro que me regaña. “No sirves para nada Gabriela”, me dirá. Y
tiene razón. ¡Qué he hecho Dios mío! ¡Qué he hecho!... No veo nada. No se
donde estoy. Casi no puedo respirar...
—Kjof! Kjof! —El humo me hace toser. Tengo que salir al balcón, tengo
que salir. No puedo coger agua. Dios santo, cada vez hace más calor aquí
dentro. Ha prendido en todo el piso... Allá está el balcón. ¡Al fin! Gracias
virgencita.
Ens diu el conductor que el foc està en un quart pis.
Tinc tot preparat; l’ampolla d’aire, la mascareta, el regulador. Tot a punt;
el casc, els guants... Mai em faré a aquesta situació. El soroll de la sirena amb
l’ambulància darrere, les llums, aquesta velocitat amb els companys basculant, agafant-me on puc. L’adrenalina em puja i em crea un estat d’excitació
i eufòria estrany. Però hem d’estar alerta. Prendre determinacions clares i
serenes. Poden dependre vides de les nostres decisions. Diuen que ja falta poc.
En un minut arribem. Tot preparat. Què ens trobarem?
Al fin puedo respirar. Casi me ahogo mi Dios... Tengo mucho miedo. Me
tiemblan las piernitas. Tengo ganas de llorar. Ahí dentro está todo ardiendo...
Mis niños. ¡Dios mío quiero verlos! ¡Quiero verlos!... Está todo en llamas. Lo
he perdido todo, todo, todo... No sé que hacer. Hay gente abajo. No oigo
nada. Me gritan pero no oigo nada. Sólo este enorme rugido del fuego...
Tengo miedo... No quiero morir. No quiero morir quemada... Guadalupe me
contó lo de sus tíos. Fue horrible. Nadie fue a ayudarles. Me pasará lo
mismo... Dios mío. ¡No quiero morir! Tengo que saltar. Hace mucho calor
ya... Tengo que saltar...
Déu meu ja veig el fum allà al fons. Sí que ha de ser gros. Potser ha estat
intencionat. Hi ha molt boig en aquest món.
—Vinga nois que ja arribem!
Què és allò? Una dona al balcó agafada per fora a la barana! Hòsties!
103
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 104
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
No saltis que ja arribem! No sents les sirenes?
—Tronco, posa la sirena a tota pastilla i fot-li canya collons!
¡Virgencita ayúdame!... ¡No quiero morir! Tú me ayudarás virgencita. Si
salto tú me ayudarás... ¡Mis niños! ¡Mis niños!...
Hosti, no saltis que ja arribem! Espera una mica. No veus les llums? No
sents les sirenes?
¡Virgencita ayúdame por favor!
Si us plau no saltis que arribem!
¡Si us plau virgencita no ayúdame saltis por que favor arribem!!
En aquell moment l’ambulància de la sortida va avançar el B-110.
Els sanitaris van recollir el cos d’una dona sobre la vorera.
El vehicle B-110 va arribar en 20 segons.
Dos minuts més tard el foc estava apagat.
Tots els veïns de l’immoble van ser rescatats sans i estalvis.
Gabriela va morir dintre de l’ambulància camí de l’Hospital Clínic.
104
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
SEGON
11:30
PREMI DE
Página 105
NARRACIÓ
ANY
2007
Nissaga de bombers
Miquel Sanz Gabin
S
i no recordo malament, Miquel, avui fa 35 anys que vas
emprendre aquesta aventura. Guàrdia rere guàrdia, servei
rere servei.
Desconec quin va ser l’estímul que et va sacsejar dins per
decidir fer-te bomber. No obstant sé que la teva empresa va
començar el dia que el teu sogre, en Mariano, va suggerir-te que et presentessis a unes proves per accedir al Cos de Lleida, del que ell formava part.
T’hi vas capbussar sense pensar-t’ho.
La teva mare deia que el treball de jovenet al camp va modelar el teu
cos i et va preparar per l’esforç físic. L’habilitat amb les mans la vas adquirir a l’institut La Mercè de Barcelona on estudiaves mestria industrial —
un FP dels nostres dies—. L’empenta i la determinació ja les portaves de
sèrie.
Tot d’una, vesties l’uniforme. Era l’any 1972, tenies 25 anys i començaves a intuir que ser bomber era més que un ofici. Aviat descobriries que
a la dansa de les teves hores hi hauria ritmes de tota sort!
La paella de benvinguda que et van cuinar els veterans va esdevenir la
teva primera lliçó: el grup per davant d’individualismes. Et sorprenia que
entre ells existissin uns lligams tant estrets i la raó essencial se’t revelaria
al cap de poc temps. Aquells homes havien construït un compromís ferri
que va néixer davant del foc, avançant pas a pas, espatlla contra espatlla.
Aquest sentiment de cohesió i confiança va créixer dins teu quan l’ideari
del bomber et va ensenyar que la vida del teu company era responsabilitat
teva. Vas aprendre que el bomber no competeix sinó que coopera i que l’equip és el fonament per superar les situacions adverses.
Sempre has exaltat l’audàcia d’aquells bombers, amics i mestres de la
teva formació, que empraven l’enginy com a pedra angular del seu treball.
105
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 106
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Potser la gent ignora que la sentència ‘tens idees de bomber’ s’originà als
vostres dies quan, a falta de medis i material, espremíeu el cervell fins a
trobar la solució escaient. Aquestes idees, de vegades peregrines, feien de
vosaltres autèntics alquimistes urbans.
Quan fas la vista enrere i veus com s’ha modernitzat tot, et quedes astorat. Vas viure l’època on els vehicles s’encenien fent rodar la manovella.
On els focs forestals s’extingien amb aquelles mastodòntiques mànegues
de 70 mm, serra amunt, serra avall. On ‘excarcerar’ sonava més a argot
penitenciari que a les tècniques per desballestar un vehicle. Temps pretèrits on els equips respiratoris eren encara un projecte embrionari. Malgrat
les diferències tecnològiques, l’esperit sempre ha estat el mateix: fer la
feina ben feta!
Un mig somriure se’t dibuixa al rostre quan m’expliques aquelles històries un punt còmiques que tant edulcoren l’anecdotari col·lectiu del vostre gremi. Te’n recordes, Miquel, quan el riu Segre es va desbordar el
novembre del 82 i us desplaçàveu remant damunt d’una barca en tasques
de salvament? I que, enmig del corrent, us vareu quedar clavats, immòbils,
on els semàfors eren espectadors de luxe de la vostra singladura. El vigor
amb que remàveu va ser insuficient per desencallar, fins que en Pere Pelat
es va submergir i traient el cap de sota l’aigua va cridar: “Nois, ara sí que
l’hem feta bona! Estem embarrancats damunt de la baca d’un 600!”. O
aquell foc a la Ceràmica del Monet quan, recollint el material, el Limones
va caure per un foradet sense que ningú se n’adonés. Quina cara se li va
quedar quan vau engegar el camió i vau marxar al Parc sense ell. Al retornar, el rescat va ser memorable. Ni el mateix Capità Haddock hagués aconseguit delectar-vos amb tanta creativitat en l’elaboració d’improperis i
insults.
Però no totes les històries són contes de fades amb un final Made in
Hollywood. De vegades, la vida ens mostra les urpes i esgarrapa amb
crueltat. En la vostra travessia vareu viure situacions tant descoratjadores
que haguessin torbat al més incommovible. I era llavors, quan l’hivern
s’instal·lava com a estació perenne de l’ànima, que la calidesa dels companys guaria les ferides.
Ara vivim en el temps de la globalització, del menjar ràpid, dels canvis climàtics i de les guerres preventives. Tanmateix, el tarannà dels bombers continua invariable: donar un cop de mà allí on es reclami.
Tot just fa cinc anys que vaig entrar com a bomber de Barcelona. En
una era de tants canvis, és singular que es mantinguin certes tradicions. Te
n’adones, pare, que som una família amb tres generacions de bombers?
106
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 107
L’avi Mariano va començar la saga, tu, Miquel, la vas continuar i ara jo
agafo el relleu d’aquesta apassionant aventura.
“No és l’aptitud, sinó l’actitud, la que determina la teva altitud”,
aquestes són les paraules que em vas pronunciar el dia del meu nomenament com a bomber... mai les oblidaré. Gràcies per tot ‘jefe’.
Ei, i després de tot, qui sap si potser hi haurà un quarta generació!
107
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 108
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
TERCER
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2007
La Paella
Víctor Dobaño Lázaro
N
ingún plato pesa tanto en nuestra cultura y en las papilas gustativas de los millones de guiris que abarrotan anualmente
nuestras costas como ‘La Paella’. Y quizás sea uno de los vocablos que más se identifica con los pobladores de la curtida Piel
de toro. Junto a este icono gastronómico, un selecto grupo de
sustantivos definen nuestra supuesta idiosincrasia. Un arte, el flamenco, un
oficio, el de matador de toros, y una bebida, la sangría, se erigen como auténticos souvenirs, recuerdos adquiridos en tascas, chiringuitos veraniegos y en
esas tiendas clónicas que inundan paseos marítimos y algunos urbanos, en
las que comparten cartel castañuelas, sevillanas, toritos en miniatura Made
in China, camisetas de Ronaldinho y pirámides multicolor de sombreros
‘mejicanos’. Nada más lejos de la realidad. Pero centrémonos en la estrella
de este relato y de la cocina hispánica, nuestra encumbrada paella, único
referente turístico del que me siento orgulloso y al que venero siempre que
puedo. Una rápida consulta en el Google y descubrimos como ‘paella’ genera cerca de cinco millones de registros frente a, por ejemplo, los poco más
de medio millón que consigue la hamburguesa, estandarte de la primera
potencia del planeta.
Y si nuestra cultura gira en torno a la cocina, en un parque de bomberos, las cosas no iban a ser muy diferentes. Jueves, viernes y sábados, los
días más propicios. Para algunos, el menú de cada guardia. Eso sí, paellas,
para todos los gustos; no hay dos iguales. A la variedad de ingredientes que
comparten lecho con el arroz, hay que sumarle otras muchas variables. Ni
siquiera un mismo maestro paellero, con el mismo material, consigue hacer
dos iguales. Según una leyenda urbana, en Japón llevan años intentando imitar y mejorar la receta, pero hacer una buena paella, puede llegar a ser más
complicado que diseñar el último modelo de cámara extraplana del mercado.
108
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 109
Y hablando del mercado, ahí es exactamente donde empieza la senda
que nos llevará a una buena paella. Ingredientes frescos y variados. No se
debe escatimar cuando nos enfrentamos a semejante reto. Se requiere un
buen caldo, un generoso sofrito y unos protagonistas, los bichos, ejemplares.
Hay que darle vistosidad a esta pequeña obra de arte. Las almejas, los mejillones, las cigalas, hasta la sepia tiene que ser fotogénica si queremos que
nuestra peña sea hoy la envidia del turno.
Son las diez de la mañana y tras las revisiones rutinarias, el desayuno y
las cuatro mangueras que han tocado limpiar del turno saliente, mi cometido pasa por visitar el mercado. Siendo jueves, mi propuesta para deleitarnos
con una paellita ha sido unánimemente compartida por el resto de la peña.
No puedo despistarme, pues a esa hora, el mejor pescado empieza a escasear. Menos mal que los bomberos solemos ser los ‘niños bonitos’ del mercado,
y tras una corta espera y un precio apañado, previo piropo y guiño de la pescadera, las bolsas de plástico rebosan de buen género sobre el que descansan un par de manojos de perejil. Lo primero, poner en marcha el caldo.
Media cabeza de rape, un par de escórporas, un puñadito de galeras… perfecto.
“Uff, demasiada faena para un solo cocinero; necesito un par de pinches,
¡ya!”. Dos incautos pasan por la cocina con cara de aburridos: “¡Ya sois
míos! No pain, no gain!”, les digo. Para disfrutar de semejante delicia, primero tendrán que pringar un ratito con el cuchillo y la tabla. Pimientos, ajos,
sepia, conejo y alcachofas, deben ser lavados y cortados en su justa medida.
El tomate, rallado. Capítulo a parte, los mejillones, que vienen hoy muy
sucios. Rasca que te rasca. Una vez abiertos al vapor, toca recompensar la
faena encomendada y comprobar, previo chorrito de limón, que los moluscos
son de confianza… Chef y pinches, nos deleitamos con una ración que nadie
echará en falta.
La mañana está transcurriendo tranquila. Apenas un par de salidas de
esas que no te dejan remordimientos por haber estado marujeando en el mercado y en la cocina mientras tus compañeros ‘se divierten’. Un intrascendente saneamiento de balcón y un recurrente rescate en un ascensor. Pura rutina bomberil. Los preparativos para el festín van a buen ritmo. El sofrito ya
está en su recta final, el caldo, colado, los bichos y el conejo alcanzando el
color adecuado, y el tomate, a punto de cumplir su función.
Y nos acercamos al momento clave: echar el arroz; ese punto de no retorno. En situaciones normales, no sería más que el inicio de la cuenta atrás
para alcanzar la gloria. Entre veinte y veinticinco minutos. El tiempo necesario para poder sentarse a la mesa, abalanzarse sobre el plato, y gozar
109
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 110
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
durante unos plácidos minutos en los que el reloj se detiene y sólo cabe lugar
para apaciguar y deleitar nuestro instinto más primario, el del hambre.
Pero en un parque de bomberos, la vida puede dar un vuelco en cualquier instante y, frecuentemente, coincide con el menos oportuno. Si tocan
salida cuando el arroz ya se encuentra nadando entre sabores, la desdicha se
apoderará de la peña. Alguno, o incluso todos, sufrirá uno de los momentos
más duros en la vida del bombero. Ese plato de paella, que justamente hoy
ha quedado mejor que nunca, ha de ser abandonado, dejado a merced de un
reloj que no perdona. Hay quien opta por echarse a la boca dos, tres, y hasta
cuatro ‘paladas’ de arroz antes de tirarse por el tubo… pero esa quizás no sea
la mejor opción.
Y aquel jueves, no iba a ser menos. El segundo aviso sonaba ya por
megafonía, y la mayoría de componentes de la peña del Racó del Cavall nos
disponíamos a ocupar un sitio y disfrutar del mejor momento del día.
Habíamos acelerado el proceso de confección del menú previniendo inoportunos servicios que se suceden por esas horas. Pero el infortunio nos alcanzó…
—Tiruriruriruriruriruriru... ‘Salida de tanque ligero, Charlie y ambulancia, accidente de tráfico…’
—¡¡Maldición!! Justo ahora… rápido, ¡tapadla con el rollo de papel! —
reclamo.
Tras una ágil respuesta del personal, el tren de salida se dirige con celeridad al supuesto accidente. Llegados al lugar. Enseguida entendemos que
nuestra presencia no es necesaria. Al parecer la información llegada al CGE
no es del todo correcta y, pese a que sí se había producido el incidente, apenas hay unos cristales rotos esparcidos por el asfalto y un par de arañazos en
la chapa. Nada que requiera de nuestras sofisticadas y contundentes herramientas.
De retorno al parque, el estómago y el cerebro nos machacan la moral. El
tráfico es intenso y, sin sirena, el trayecto se triplica… Pobres gambas, allí
tan solas, sin más compañía que un par de trozos de conejo y unos mejillones mutilados... Y ese arroz, pasándose, segundo a segundo… Para ponerse
a llorar. Subimos los escalones de tres en tres. Por suerte, el plato aún está
tibio. El hambre maquilla la decepción y, a demasiada velocidad, procedemos a consolar nuestros buches. Donde había esplendor, ahora sólo queda
fachada. El plato puede parecer el mismo, pero los fans de la paella saben a
lo que me refiero.
Después del esfuerzo de toda una mañana, no puedo desperdiciar un solo
grano. Acabaré por ‘limpiar’ la paella llenando mi tercer plato. La cantidad
110
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 111
suple a la calidad de una paella que no está en su punto… ¿No será demasiado? Tal y como había quedado demostrado tras la salida del accidente, la
Ley de Murphy iba a cumplirse de nuevo. Justo después de tragarme el último grano de arroz, mis ojos se agrandan como platos. Por megafonía cantan
salida del tanque pesado. Estoy de primera. Me toca salir. Fuego de piso,
fuera de zona, colaboración con San Andrés. Parece que la cosa es seria.
Ya en el tanque, el sargento recibe una llamada del CGE. Enseguida se
gira y nos pone al corriente:
—El fuego tira de lo lindo y parece que hay gente en los balcones. Es un
18º piso y no alcanza la escalera. Llegaremos simultáneamente con la salida
de San Andrés. Os equipáis dos y el que quede ayuda al conductor a alimentar.
‘¡Cáspita, tenía que ser justo hoy!’ Apenas puedo abrocharme el cinturón... Equiparme, ya me está costando. Soy el más joven de la salida, y no
puedo fallar; seguro que me toca subir corriendo a mí…
Efectivamente, las llamas salen por las ventanas y el escenario es bastante caótico. Los vehículos de San Andrés acaban de llegar. Bajamos de un
salto.
‘¡Uy, uy, uy!, el escamarlaaan…’. El sargento fija su mirada en mí. Lo
sabía, me toca subir lo más rápido que pueda y ayudar al equipo que ya debe
estar llegando al rellano del piso en llamas:
—No te olvides la capucha de rescate, ¡que te hará falta! —resuena por
mi espalda. Todos esperan mucho de mí. Tantos entrenamientos y competiciones deberían servir para algo.
Llevo ocho plantas y el corazón ya asoma por la garganta; el estómago no
se mueve, no hay lugar. Ya leo mi epitafio: ‘…y murió con la barriga llena de
granos…’. Cuatro plantas más arriba, ni veo.
No dejo de cruzarme con gente que baja despavorida. No creo que les
infunda mucha seguridad con esta cara, pero la meta está cerca. Tan solo una
planta más. Este equipo de intervención pesa más que nunca… Parece
imposible, pero ya llego. Casi no puedo respirar, pero lo peor está por venir.
Elevo la mirada y veo a dos compañeros, mallo en mano, exhaustos, tratando de abrir la puerta blindada que nos separa del fuego. Me ven llegar, ‘fresco’, y extienden su mano para ofrecerme el ‘placer’ de seguir aporreando la
puerta con un martillito de cuatro quilos… Imposible, no tengo ni aliento.
Por suerte, un compañero que sube sin equipo, y lleva probablemente dos
platos menos de arroz que yo, soluciona la papeleta agarrando del mallo y
dándole el toque de gracia que le falta a la puerta para rendirse. La instalación ya está hecha. Empieza el festival. Dado mi estado, dejo pasar a mis
111
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 112
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
compañeros. Yo me quedo de apoyo. Bueno, más bien apoyándome en la
barandilla, y gracias. Con el sofoco que me he llevado, en menos de cinco
minutos sufro un corte de digestión de libro. Como puedo, llego al vestíbulo
del bloque. Levanto un brazo y caigo redondo. Directo al hospital.
Tras dos horas de intenso trabajo, ‘hemos’ salvado el solar… Al menos,
los ocupantes han salido ilesos. El sofrito de la paella que habían descuidado en el fuego, acabó provocando la inflamación del aceite acumulado en la
campana extractora. El fuego se propagó velozmente por la cocina y el resto
de la vivienda al dejar las puertas abiertas. El destino de esa paella acabó
siendo peor que el de la nuestra; ésta, ni tan siquiera fue catada…
Dos lecturas del día: limpia periódicamente la campana extractora de tu
cocina y, si eres bombero y estás de guardia, trata de quedarte en el segundo plato de arroz. O mejor en el primero, por buen cocinero que haya y por
mucho hambre que tengas. Nuestro deber se centra en rescatar ciudadanos,
no en ser rescatados.
112
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
PRIMER
11:30
ACCÈSSIT DE
Página 113
NARRACIÓ
ANY
2007
La meva feina
Antoni Galilea Chiner
O
bro la porta, una bafarada quasi sòlida em colpeja la cara, em
costa moure’m, sembla com si aquesta pudor tingués consistència, noto que em penetra pel coll de la camisa, per la bocamàniga, és pesant. Una mica més endins descobreixo la causa
d’aquesta fortor: bosses i més bosses, segurament tones de
porqueria. No m’hagués imaginat mai que pogués existir tanta varietat
d’insectes! N’hi hi ha que volen, mosques de totes les grandàries i colors,
i d’altres que no ho són però que no sé què són; n’hi ha que van pel terra
o repten per les parets, uns molt de pressa, els veig fugaçment, d’altres són
lents i pesants; n’hi ha que no són insectes, ves per on! Aquest sembla un
centpeus, o un milpeus o un deu mil peus, si és que això existeix.
M’endinso dins del pis trepitjant i esclafant sense remei tots els que no han
estat prou ràpids a apartar-se.
Obro una altra porta. (De vegades penso que, segurament, aquesta feina
es podria resumir en obrir portes estranyes, sabent de segur que sempre has
de trobar darrera de totes aquestes portes la por, la misèria i la mort; i segurament la majoria de nosaltres esperem obrir algun dia una porta i trobar una
cosa completament diferent, encara que no sé ben bé què vol dir això; segurament seria trobar-se davant d’alguna cosa que no tingués res a veure amb
la desgràcia, sé que és improbable, però per aquí corren històries o llegendes que això és possible).
Fa estona que se senten uns gemecs. Fa pudor a pixum agre, que no és
el mateix que el del pixum normal. No em molesta, fins i tot penso que
aquesta pudor prou coneguda és amiga. La dona, molt vella, està caiguda a
terra. M’acosto i trepitjo el líquid vessat pel terra, no m’importa. S’ha fet mal
amb la caiguda i ens l’haurem d’emportar.
Obro la porta i l’home, boig, surt cap a mi amb un ganivet de cuina i un
113
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 114
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
martell a cada mà, tot dient bajanades, m’aparto i se’n va escales avall a
corre-cuita; entro al pis, ens han dit que podia haver matat a la mare que
vivia amb ell, la trobo al llit. Per arribar-hi he d’enretirar tot de cadires i de
mobles que ha posat al mig, la dona està bé, em diuen que la policia ja ha
reduït el boig al carrer.
Arribem al portal, alguns veïns ja ens esperen: que si fa dies.... que si,
que no... Només entrar a l’edifici ja identifico la pudor, és prou potent i coneguda. Obro la porta, damunt el divan boca amunt està el mort, un líquid
espès i fosc surt de sota seu i regalima fins al terra formant una gran taca iridiscent; no hi ha ulls, hi ha cucs, blancs i grossos, que entren i surten per
les conques, per la boca i per les oïdes; la pell és quasi negra, està seca i
podrida, l’habitació està plena de mosques grosses com escarabats.
Obro la porta, dins el pis no se sent res, fa olor a net, tot ell està endreçat i recollit, damunt la taula del menjador hi ha un sobre, llegeixo: ‘senyor
jutge...’. A l’habitació està la dona, s’ha penjat d’un travesser de l’armari, la
punta dels peus està a pocs centímetres del terra, com collons s’haurà penjat? Les cames són d’un color violeta fosc fins al genoll, tota la sang, pesant,
està allà acumulada com una gran i única variu, la resta del cos és de color
blanc i pàl·lid; observo el nus, és corredís, està molt ben fet, jo no seria
capaç de fer-lo tan perfecte.
I obro una altra porta, fa olor a pólvora, la policia diu que els han dit que
s’han sentit uns trets, veig al fons del passadís, a terra, caiguda, una escopeta; m’acosto a poc a poc, amb certa recança, hi ha un llit a l’esquerra, darrere la porta, i damunt un home i una dona; la cara d’ella sembla una síndria
oberta i esclafada, és un manyoc vermell i rebentat on es poden veure els
ossos blancs; l’home té un forat vermell i negre d’un pam de diàmetre al costat dret.
Obro la porta, calor i fum negre es llancen per l’obertura sobre meu, però
estic ben equipat i sé que això no em pot fer mal; respiro una vegada més a
través de la màscara i entro dins la foscor més absoluta; m’entrebanco amb
alguna cosa, la toco, és tova, no la veig però té braços i cames, l’estiro com
puc fins a fora al replà, l’observo, la roba està tota cremada, només en queden unes quantes restes socarrimades enganxades damunt d’una pell carbonitzada de color marró fosc, en una de les extremitats s’entreveu un xic d’os.
I obro una altra porta, el pis fa molta pudor a ranci, està tot desordenat i
brut, el terra és ple de cagades i pixums d’avui, d’ahir, d’abans d’ahir i de
més enllà, tous, semitous i secs; veig uns quants gats que s’amaguen per
diferents racons, a l’habitació està la dona, és viva, està tota bruta, damunt
d’un llit també brut, no està bé, l’agafarem i ens l’endurem a l’hospital, no sé
114
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 115
què passarà amb els gats.
Obro la porta del pis, la pudor de gas em tira enrere. No puc respirar! Hi
ha tant de gas que no queda gens d’aire. He d’anar a corre-cuita a obrir una
finestra, a la cuina hi ha un home de bocaterrosa, ha enretirat la cuina i té
la goma del gas a la boca. Vet aquí d’on ve la pudor de gas! És mort, no és
l’únic mort que hi ha al pis; obro la porta de l’habitació, hi ha una dona estirada damunt del llit amb una camisa de dormir de color blanc plena de grans
taques vermelles, té els ulls tancats; al terra hi ha una nena d’uns cinc anys
també amb moltes taques roges que es barregen amb les floretes de colors
del seu pijama.
I...obro la porta...i allà està, el somni d’aquesta maleïda feina, serà possible, per fi! Hi ha una noia damunt del llit tota nua, el seu cos em sembla
bonic i perfecte, com si fos un àngel, està dormida, dormida? I si no? I si
realment el somni no existeix, respira? No, sí! Els seus pits tremolen cada
cop que pugen i baixen, m’acosto fruint a cada passa d’aquest moment, anys
i panys obrint portes i més portes per arribar fins aquí! La desperto confiadament, obre els ulls, obre la boca per parlar, i una bafarada agre de pudor
a alcohol i sucs gàstrics m’inunda la cara... està completament borratxa... el
somni es trenca i la realitat d’aquesta feina s’imposa, li busco una camisa
perquè es tapi, s’inclina amunt en el llit i m’aparto perquè vomiti.
115
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 116
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
SEGON
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2007
Noche oscura
del once de marzo
Pedro San Pedro Wandelmer
E
stas palabras las escribí a los pocos días del atentado. Como veis
ha pasado tiempo y el sentimiento que surgió entonces, seguro
que es muy distinto al que puedo tener ahora, más influido por
la razón. Pero ya no puedo modificarlo, sería otro escrito. Así
que aquí tenéis lo que sentí en ese momento.
Nos encargaron auxiliar a un grupo de bomberos. Cuando los encontramos estaban en un campo abandonado al lado de la vía, descansando de
aquel duro rescate. Uno de ellos nos habló sin pedírselo. Se le veían los ojos
inundados con la más oscura derrota. Había vivido allí, al lado de la estación, y aquel trayecto lo había recorrido miles de veces. Era parte de su vida.
Su queja ni siquiera fue un grito. Eran recuerdos unidos con el légamo duro
y rojo de aquel día.
Alzando sus ojos, nos dijo:
“Entended mis palabras con dimensión estricta y, si deseáis escribirlas,
hacedlo en un sencillo renglón de penumbras, sin límites; recuerdos del
camino lleno de vivencias; en el tren, con el río, en la tierra. Un pacto estrecho con el aire, con los pájaros del cielo, como nubes...
Hace años el río era parte de nuestra vida.
El río se mueve hacia el mar. En su transcurrir corta la montaña en grandes paredes verticales, terreras de dura y compacta arcilla, pura tierra desnudada. Desde el tren os veía cerca de vuestros pies en los calurosos días de
estío. Al acercarnos al río descubríamos una brisa suave, el rumor del agua.
Y al llegar, los juncos y los cantos rodados del vado, y ese gran silencio, ecos
del agua, sombras de los árboles, vacíos del aire.
116
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 117
Aprendimos muchas cosas en aquel instituto...
Junto al latín y la historia renacíamos al número y a la geometría. Fue
una época donde resonaba la voz unitaria de la filosofía, la alegre síntesis de
un mundo por empezar. Qué hermoso edificio donde estudiamos; palacio
renacentista de patio central y galería porticados. El esmalte árabe circulaba en los surcos del mosaico, y su vidrio de ópalo recordaba el agua de la
fuente. A su lado el gran escudo de piedra caliza labrado y renaciente. En la
puerta, el barrio judío, estrecho y sombreado, nos dio cobijo en sus calles,
en sus misterios de cábala de esquina. Miedo a la nada en la iglesia del jardín inaccesible. Escondida entre plantas, oculta entre luces, su portada plateada. Palacio con alma. Eras la Italia iluminada de la idea. Altos techos,
como cielos de la mente. Su claridad nos unió al árbol, al agua, al silencio y
a buscar la razón ineludible de las personas y de las cosas. Nunca nos importó la realidad adusta que lo envolvía. Con nuestra ilusión aquel azul oscuro
lo transformamos en celeste.
Siempre hacíamos este trayecto, como una costumbre…
El tren recogía a las gentes de la pequeña ciudad y de los pueblos labriegos de la vía. En el tren de entonces sonaba el canto del gallo, el susurro del
aire entre tus hojas, acacia finísima, chorros de agua de la fuente, recuerdos
de la piedra. Y de la ciudad provinciana el lento transcurrir del tiempo, el
espacio silencioso del juego en la calle, voces de placer en la naciente primavera de noches sonoras y quietas. Donde hoy sólo hay casas y fábricas un
día vivió el vacío. Allí lejanas las terreras y los montes, aire en el pecho,
miradas perdidas en el fondo. Espacio donde ocultarse en sueños dorados
del río, de la ribera. Entonces, el suburbio de chabolas, las únicas, las más
rápidas. Latas atadas en una noche larga, mar de botes impresos...
En el tren actual, pulido y brillante, viajan recuerdos de llanuras, estepas, espacios lejanos, infinitos, misteriosas montañas. Pulidas tersuras
negras, rendijas amarillas, miradas incisivas segadoras de acero. Sueños
inalcanzables y de las estrellas fugaces, plato de lentejas por un firmamento, pateras de infierno. Todavía hay huecos sin naves y entre ellos se vislumbra el paisaje del fondo, perdido, enajenado. Te busco entre tanto objeto y a
veces te veo, como un flash, de pronto. Como un fantasma me acerco y como
tal te alejas. Es tanta tu penuria que ni rojas amapolas nacen en tus campos,
y tus nubes se confunden con los humos de grandes artefactos industriales.
Ya no eres lo que eras, campo abandonado hecho solar o casa y encumbrado
a la usura. Perdiste tu envoltura de hierba, árboles y cereales. En ti me he
visto reflejado en el río con sus álamos, en tus montañas y piedras alzadas,
en tu misma tristeza, aprendida al mirarte.
117
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 118
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
En aquel trayecto construyeron la base militar...
Levantaron los cantos de la era y cubrieron su suelo de espeso y negro
alquitrán. Se olvidó el polvo impalpable de la trilla que ocultaba el sol a
finales de agosto y del viento y del grano puro que sirve para crear la harina
blanca del pan. Aquella noche de mecanismos rugientes, de miradas a los
cielos de Europa y a los horizontes transparentes del Trópico, te recordaré
mientras viva... Y los trenes de cercanías repetían lo cotidiano, ir y venir con
trabajadores y estudiantes, los mismos de siempre.
No puedo comprender este atentado, tanta insensatez, aunque...
Llevamos tiempo sugiriendo que el hierro, la carne y la tierra forman una
unidad inseparable. Hoy ha nacido, sin más, una obra de arte total e inconsciente, expuestos todos al envite de la ola, del terremoto...
Ha nacido de la nada, de dentro, del lienzo del pintor, de la piedra anárquica, oscura. Es una instalación salvaje, nuestra idea se ha materializado,
es real. Como un puré visceral de sangre y carne, era carne el río y la espadaña y nosotros y el tren y aceros retorcidos, y vosotros, uno. Al cuerpo entero sus líquidos espesos, los huesos, las fibras abandonadas, todo disgregado,
disperso en un mar de ruinas. ¡Que sea la casualidad entre tanta parte la
nueva partera que cosa y forje la carne con el acero, la nube con la velocidad, la explosión con la ribera, los árboles con la maldad! No es el cielo el
fondo de la escena, una niebla espesa devora las verdades, y nos sentimos
felices con esta tristeza integrada en los valores; materia de avaricia más
normal, más resplandeciente. Quedaron quietos los trenes, sin petróleo,
muertos en la vía, volcados sobre el campo, y las hierbas se apartaron para
dar espacio a su negro atardecer, pero mañana volverá a ser el mismo sol y
el mismo aire quien nos arrastre a subir en el tren de siempre, entre negocios, fábricas, consumos... El paso del aire sobre el campo yerto, ya muerto.
Hierbas y retamas, verdes y resecas al secarse, rectas o lacias, cuando lo
estén, abandonadas. Como el campo, como la tierra estercolada, unida a mi
cuerpo solo. Polvo de la tierra, aire al trasluz de un rayo iluminado.
Allí nos arrodillamos todos ante el infinito inexorable, llama viva de lo
que fue vida y ahora sólo un suceso. Y nos dijeron que el viento era aire y el
agua el mar y hasta que la sangre tenía el mismo origen, entre ecos recónditos y lejanos de mareas densas, de torbellinos de carne.
Yo estaba allí, derribado en el suelo, y como vosotros muerto, sin sentido, enajenado de mi cuerpo. Y me vi en el grupo que miraba a los caídos,
espectador de mí mismo, entre telas lunares, lívidas de desencanto y recolectando turbio fondo, en el campo espeso de los trigos de ganancias y poderes de un mundo de gasto infinito. Negro petróleo sacado de su sima, como
118
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 119
el pez abisal. Todos en la orilla, es el final de la vida...”
Al llegar aquí el bombero no podía seguir, estaba agotado, pero aún balbuceó:
“Hoy la nada nos ha tendido sobre el suelo, sólo cuerpo, materia transitoria igual a la tierra que a ella se tumba, cara al cielo, mirando la luz, su última luz. Y los diferentes dioses han callado ante la evidencia. También el color
ha huido como la noche, ligero. Y la voz ya no es nada, se ha perdido. Es posible que cuando el hueco de nuestro cuerpo haya alimentado la nueva existencia, veamos que el fin no es el olvido, sino un surco ligero, pero pertinaz. No
nos engañemos, nuestro destino es así, subir y bajar del tren para hacer de lo
amorfo vida y del aire pensamientos, como tules que envuelven la materia y se
abren al paisaje del río, de los árboles, del cielo...”.
El bombero cerró los ojos y dejó de hablar.
Yo volví al lugar tratando de buscar un consuelo y no lo encontré.
Siempre te llevo el azul profundo de este mar y tú lo disuelves en transparencias de tus cielos. Nunca he podido faltar a tu plaza silenciosa ni a las
luces clarísimas de tus cuadros en la pared impresos. Trenes de cercanías
entre el río y los pueblos de la vega, terreras espectadoras del camino, saludo de los álamos... Aquel día los niños no quisieron ir en el tren, tenían
miedo. Yo pude dominar mi pánico y otra vez ir a ti, a tu plaza y a tus claras
luces. Al volver vi un grupo de soldados en la estación. Uno de ellos, una
frágil muchacha, abrazaba un subfusil enorme, como un cañón...
119
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 120
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
PRIMER
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2008
Guants blaus
Juan Francisco Sanz Llorente
P
otser és de nit... tinc el cap com un globus i em costa pensar...
em piquen els ulls i la cara i les cames, ostres!!! Tinc un mal
creixent que comença a ser insuportable... la meva consciència,
sembla fràgil com un fil de corda que es volgués aguantar horitzontal, sembla, sembla... sembla... sem...
Déu meu quin mal!!! El dolor de les cames em torna a la realitat amb una
violència que em costa d’aguantar, és com passar de zero a cent i tornar a
frenar per engegar un altre cop. Sento que els dolors alimenten la meva consciència i la fan agafar força... Hòsties, què em passa?!!! Quasi no veig i no
puc recordar res, merda!!! Quin mal em fan les cames i continuo sense veure
res més que un polsim blanc flotant en un aire que em costa un horror passar cap als pulmons. Cada cop que intento respirar no puc fer arribar l’oxigen més a baix de la gola... Ah!!!! Les costelles semblen fiblons que es clavin a la carn i la meva boca té sabor a bistec cru... No sé on estic, és mig fosc
i només d’intentar moure’m un mal agut em recorda que sóc presoner en un
cos que no em vol respondre, hòsties, hòsties, hòsties!!!! Estic espantat i ploraria si arrugar la cara no em fes mal, hòsties, hòsties, hòsties!!!!...
...Diria que escolto sirenes, no sé quant temps ha passat però crec que
he tornat a perdre la consciència, les sirenes..., el meu cervell torna a anar
a cent i m’adono que no puc esgrimir més que un fil de veu, moure un dit és
un desgast colossal i intentar no ofegar-me requereix tota la meva força, les
sento a prop, Déu meu que siguin per mi. Déu, les meves cames!!! Que algú
em vegi si us plau, que algú em vegi... On han anat? S’ha fet el silenci,
només puc escombrar amb la vista en la direcció que tinc el cap, una bossa
blanca plena d’aquell polsim blanc, vidres, un casset vell trinxat... Déu, un
raig de llum ha entrat per tot arreu, veig una persona que s’acosta, movent
els braços de dalt a baix amb els palmells de la mà mirant a terra com si esti-
120
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 121
gués botant dues pilotes alhora... sento que parla cap a mi però la sento com
si estigués cridant a l’altra banda de la Diagonal en hora punta...
Quin sotrac!!! Tinc por, no sé què passa i el meu camp de visió no revela res, serà la fi? Tinc por, tinc...
—Traaanquiiiil sooom eeeels booooombeeeers —aquesta veu distorsionada, sembla relaxada i propera, voldria contestar però només puc cridar en
el meu cap, la meva veu quasi ni la sento i no reconec el que dic, m’han
col·locat alguna cosa a la boca i al nas, és aire? Potser. És agradable i
envaeix el meu pit, la meva visió.... l’oïda, sembla que estigui tornant a agafar consciència, és un miracle, noto dues mans, petites però fermes, que pertanyen a la veu d’abans que ara escolto amb claredat...
—Som els bombers, com et dius?
Em fa por contestar, i si encara no puc parlar? Ho he de provar, ànim.
—Jo-an, Joan Fra, Joan Fraginals.
Mai hagués dit que estaria tant content d’escoltar-me jo mateix, puc sentir aquella veu i aquelles mans, són el meu lligam a la vida i l'única por ara
mateix és deixar de sentir-les.
—Em dic Maria, ATS de Bombers, has tingut un accident de cotxe.
Ara ho veig tot més clar, els dolors em confirmem que no és cap malson,
però quant més insuportables es fan, més em concentro en buscar aquella
veu i notar aquelles mans.
—Pots recordar quin dia és avui?
Tinc un buit que no sóc capaç d’omplir i aquestes cames tampoc em deixen pensar gaire. Les meves mans amigues em recorren el cos mentre un
altre parell han pres el relleu al meu coll.
—Et fa mal aquí?
Trobo més eficaç i menys cansat posar cara de patiment que provar de
contestar totes les preguntes, no tinc aire per parlar i respirar al mateix
temps i noto que m’estic esgotant molt ràpidament, així que torno a intentar
buscar la veu i el tacte de les mans petites per no angoixar-me.
—Et taparem amb un plàstic mentre els meus companys treballen, però
jo estaré amb tu.
Poc em preocupen els cops, els sorolls i el plàstic, sé que si escolto aquella veu estic viu i encara que començo a tenir dificultats per entendre-la un
altre cop, sé que és allà. Anticipa cada cop, cada soroll, cada vibració per
petita que sigui, és el meu far en aquesta tempesta alhora que lluito per mantenir-me a la superfície. Els dolors van minvant en intensitat i poc sento del
meu cos, com si fos un fantasma. No sé si és bo o dolent, així que tanco els
ulls per localitzar les meves mans, les noto al coll i a la cara, fermes però
121
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 122
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
tendres, molt tendres, molt... ten...
—Rígida llarga!!!! —és l’únic que he entès, però sé quan em parla a mi
pel to de veu que fa servir, ja em costa molt seguir la conversa, els cops han
minvat i alguna cosa dura ha lliscat per la meva esquena. Escolto més veus
per tots costats, cascs negres envoltant el meu camp de visió. A qui deuen
pertànyer les meves mans petites i la meva veu? Em mouen suaument, he
sentit esmicolar-se’m les cames com si fossin de vidre, però fins i tot aquests
dolors començo a sentir-los llunyans, en aquella sopa de patiment jo busco
el tacte de les meves petites mans que m’han acompanyat des del començament... Molta més llum i molts caps per sobre meu, tinc la sensació d’estar
volant sobre una plataforma lliure de la meva presó de ferro, tinc fred i amb
la mirada busco els llavis d’on surt aquella veu, tinc molt... de fred... pe-rò
crec que ho he... trobat, ja no l’escol-to però puc llegir als seus... llavis... el
meu nom, casc blanc... tinc fred... tinc fred... tinc... fred... tinc......
122
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
SEGON
11:30
PREMI DE
Página 123
NARRACIÓ
ANY
2008
La gata con botas
Víctor Dobaño Lázaro
D
e pelaje brillante y tupido, carácter disciplinado y obediente,
cariñosa y juguetona. Así de atípica era ‘Gata’. Desde hacía
diez largos años, su única y fiel compañía.
Huérfana de padre y madre, sin más familia que una tía
lejana, Soledad había vivido una infancia austera y carente de
afecto. Quizá por ello siempre se rodeó de fieles perritos, buscando el refugio emocional de su cariño incondicional.
Pero una fría y lluviosa mañana de febrero, Soledad bajó un instante al
bazar del bloque de enfrente a por unas pilas para su mando a distancia.
Justo aquella noche emitían El Último Mohicano y su otro inseparable compañero del hogar, en este caso inanimado, había dejado de funcionar.
Y fue cruzando la calle cuando la vio. Una joven minina negra de pie,
rendida a su suerte, empapada desde el hocico hasta la cola, junto al viejo
puesto de castañas, cuya insuficiente visera apenas si sobresalía un palmo.
Parecía que la desafortunada gatita había tirado la toalla y ya no le importaba nada más. Ni siquiera le valía la pena buscar el cobijo de aquella miserable construcción contra la incesante lluvia que en los últimos tres días castigaba la ciudad.
Soledad se paró en mitad de la calle. No le importó acabar calada hasta
los huesos. Intuyó de repente que aquel momento iba a cambiarle la vida. La
gata la miró y con su desfallecido maullar, parecía exhalar su último aliento
de vida.
Tras quitarse la chaqueta, envolvió a la desvalida felina y retrocedió
con celeridad hacia su hogar. Ni se acordaba ya del cometido que se había
propuesto al bajar a la calle. Había una prioridad: salvar a esa pobre bestezuela.
La secó con la toalla del baño, que quedó inservible, y sólo un reparador
123
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 124
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
instante junto a la estufa fue suficiente para animar a la gatita a pedir alimento. Una lata de comida para perros era lo único que le pudo ofrecer, pues
por aquel entonces, un anciano Yorkshire de catorce años era el dueño y
señor de los treinta metros cuadrados que compartían entre las paredes de la
vieja finca del barrio gótico.
Quizá aquel manjar perruno y la bondad demostrada por su salvadora,
trasformaron a la nueva inquilina en una canina adorable, convirtiéndose en
la mejor ‘perra’ que Soledad había tenido jamás.
Tan solo faltaba bautizarla. Pese a su juventud, ya era una gata adulta y
no le pareció buena idea imponer un nombre propio a su desconocido pasado. La llamó ‘Gata’, la ‘Gata con Botas’, pues tras frotar su negro pelaje aquella noche, ‘aparecieron’ unas blancas patitas camufladas entre tanta roña
acumulada.
Una tarde de agosto, ‘Gata’ hizo algo que jamás había hecho antes, desobedecer las normas que Soledad le había impuesto desde su llegada a aquel
quinto piso de la calle Princesa. Aprovechando la ausencia de su ama y un
par de puertas entreabiertas, subió al terrado de la finca. Estaba en celo, y
pese a su obediencia ciega, las hormonas pudieron entonces más que el respeto a su ‘madre’ y el temor a lo desconocido.
En sus tiempos mozos, antes de su adopción, había sido un ágil felino,
capaz de encaramarse a cualquier tejado en busca de una sardina, pero tantos años de sedentarismo y sobrepeso, la habían vuelto torpe.
‘Gata’ percibió de repente un aroma a macho que le erizó hasta el último
pelo de su cola. De un brinco, se encaramó al murete del patio de luces para
localizar la procedencia. Y en aquel preciso momento, su vida y la de su
ama, volverían a cambiar de rumbo como diez años atrás, pero esta vez, en
el sentido opuesto. Un pequeño estruendo asustó a un animal tan desacostumbrado a funambulismos callejeros y la precipitó al vacío por el patio de
luces, seis plantas de golpe.
Gracias a unas cuerdas que frenaron en cierta medida la caída y a las
siete vidas que en su acomodada existencia no había dilapidado, ‘Gata’,
sobrevivió a semejante viaje, no sin sufrir heridas de consideración.
Soledad no tardó en sospechar que alguna desgracia había ocurrido
cuando, tras regresar de bajar la basura, comprobó que la casa estaba desierta y la puerta ya no estaba entornada. El pulso se le disparó y la angustia se apoderó de su rostro. Venía de la calle y, ni allí, ni en la escalera,
había rastro de su querida gata. Solo podía estar en el terrado… Y corrió
en su busca.
‘Gata’, que seguía con vida, no tardó en pedir auxilio, exactamente en el
124
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 125
mismo tono que aquella húmeda noche en la que conoció a Soledad. Ambas
comprendieron rápidamente la fatalidad de la situación. Ya era noche cerrada y aquel estrecho y oscuro patio de luces no permitía visualizar una minina tan negra.
Para mayor desgracia, la decrépita finca se encontraba prácticamente
desierta. Tan solo la vecina del cuarto. En los bajos, hacía años que no vivía
nadie y los restantes inquilinos estaban de vacaciones. No sabía que hacer;
¿cómo pedir auxilio?, ¿quién le socorrería?
Los minutos fueron pasando. Al fin pensó en los bomberos. Recordó
todo un clásico: los bomberos rescatando a un gatito de un árbol. Su crisis
nerviosa le impedía pensar con serenidad, y no recordaba ningún número
de teléfono.
De golpe cayó en la cuenta de que su aparato telefónico tenía una tecla
roja que conectaba con el servicio de emergencias y no lo dudó. Tras un primer contacto dificultoso con una operadora del 112, la llamada fue transferida a la sala de control de bomberos. Allí, el jefe de sala atendió en persona a una Soledad tan nerviosa y preocupada que apenas sabía transmitir la
información que desde el otro lado de la línea se le requería.
Ya era medianoche y toda la dotación de Drassanes estábamos en un rutinario servicio. Tras comunicar nuestro retorno a la sala de control, se nos
encomendó un nuevo trabajo:
—Bravo 121, diríjanse a la Calle Princesa número 13. Rescate animal.
Enseguida cogí el móvil y me comuniqué con control:
—A ver control, de qué se trata; no llevamos el equipo específico para el
rescate en el bravo 121.
A lo que el jefe de sala respondió:
—Mira, no lo tenemos muy claro, la mujer que nos ha requerido estaba
muy nerviosa y la información es confusa. Acercaos y decidís si es preciso
el equipo.
—Comprendido Control, echaremos un vistazo.
Al llegar al piso de Soledad, ‘Gata’ continuaba pidiendo auxilio. En una
rápida valoración de la situación, comprendí que nuestras posibilidades eran
escasas. El patio de luces apenas permitía el descenso de una persona debido a su estrechez, había seis plantas hasta llegar a la altura de la gata y, encima, unas rejas del principal impedían llegar directamente hasta el felino.
Un salvamento de animal no podía poner en peligro la vida de mis hombres y la propiedad privada de la planta baja no podía violarse por un caso
así. Son las normas. Intentamos hacérselo entender a Soledad, pero al decirle que si no se trataba de personas no se podía hacer gran cosa, ella nos
125
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 126
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
imploró que ‘Gata’ era su familia, que no podíamos dejarla allí abajo, abandonada a su suerte.
En ese momento recordé un servicio similar en el que logramos rescatar
un gato mediante una caja y una cuerda. Le pregunté a Soledad si tenía una
jaula de transporte para gatos. Afortunadamente, así era. Le pedí como complemento un trapo en el que el animal se tumbase habitualmente y un poco
de su comida favorita. Mientras nos facilitaba el material, preparamos una
cuerda comanda para el intento de rescate. En aquella ocasión, la altura era
menor, y el patio de luces carecía del enrejado que ahora dificultaba casi
completamente el paso de la jaula.
Media hora después del primer intento, mi reloj marcó la una de la mañana. Desde hacía quince minutos, ‘Gata’ no emitía ya ningún sonido. Estaba
claro que el plan había fallado en este caso particular. Aquello no daba más
de sí. Intentamos convencer a Soledad de que tuviese paciencia, que le habíamos dejado comida y agua, y que los gatos eran muy resistentes, sobretodo
si se habían criado en la calle.
Le instamos a volver a llamar a los bomberos cuando fuese de día y cuando hubiesen regresado los vecinos de las primeras plantas, desde donde el
rescate sería más sencillo. Soledad asintió entre sollozos desconsolados.
El tanque ligero ya entraba en la cochera de Drassanes. Ciertamente no
estaba satisfecho de aquel servicio. Había hecho lo correcto, pero me sentía impotente. Un día muy duro y, tras 17 horas de guardia, me dispuse a
descansar un rato, confiando en tener unos inusuales instantes finales de
tranquilidad.
Después de un intervalo de tiempo que no recuerdo, en plena madrugada, la megafonía remota del parque cantaba un nuevo servicio:
—‘Salida del Tanque Ligero. Precipitado’.
Pese al cansancio, la adrenalina nos activó en cuestión de segundos. Me
acerqué a la oficina de sección para agarrar la ficha de salida y programar la
ruta hacia el servicio. Leí: Calle Princesa número 13… Una nueva descarga
de adrenalina, muy superior a la que había puesto en marcha mi organismo,
auguraba un trágico presentimiento. ¿Será posible una coincidencia así…?
Realmente no debería significarme mayor o menor pesar la titularidad de un
desgraciado precipitado, pero aquella inevitable conexión entre servicios me
angustiaba segundo a segundo.
Pese a la cercanía del destino, aquel trayecto se hizo eterno.
Efectivamente, el número 13 era el mismo que habíamos abandonado tan
solo unas horas antes. Hasta allí se acercaron la ambulancia y el Charlie del
parque central para colaborar en la operación de rescate.
126
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 127
Mis peores pronósticos se habían cumplido. Soledad no fue capaz de
quedarse de brazos cruzados y, poco después de marchar, le imploró a la
única vecina que había en la finca si le permitía un último intento de socorro desde la ventana que asomaba al patio de luces donde su querida ‘Gata’
parecía estar agonizando. Ante su desesperación, creyó estar capacitada
para descender con una cuerda que guardaba en un armario. Pese a la
insistencia de la inquilina del cuarto, Soledad se la jugó por su única familia, por irracional que fuese. Su total inexperiencia con cuerdas y nudos
hicieron el resto.
Tras una hora de extrema dificultad y trabajando los dos bomberos de
menor talla del grupo suspendidos en el patio de luces, lograron cortar la
reja que los separaban del cuerpo sin vida de Soledad y de una gatita que
resistía aun a sus graves heridas.
La recuerdo como mi guardia más triste. Pese a haber actuado con profesionalidad, en mi fuero interno me culpé de no haber hecho algo más por
aquella mujer tan desolada para la que su mascota trascendía el orden de
las cosas y se había convertido en su razón de ser. Me sentí obligado a
hacerme cargo de aquel pobre animal por el que ya nadie parecía sentir
ninguna necesidad.
Tras dos largos meses de recuperación, la gata ‘Soledad’ acurrucada
junto a mis pies, me recuerda noche tras noche que nunca he de dar un
caso por perdido.
127
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 128
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
TERCER
PREMI DE
NARRACIÓ
ANY
2008
Bombers, digui’m
Joan Andrés i Vélez
A
Bombers no saps mai si tindràs molta feina o poca. Hi ha
dies molt tranquils que, de sobte, es compliquen de mala
manera. Uns dies la feina ve més o menys regular i d’altres,
a sotragades. I hi ha dies, com els de temporal de pluja o de
neu, que la feina ens desborda.
Als telefonistes de Bombers els dies de temporal ens van bé per posarnos els nervis a prova. Jo he passat un parell de temporals de pluja i un
altre de neu. Els telèfons no paren de sonar. No tens ni un moment de respir. Tothom té un problema gravíssim, i tu li has de dir que trigarem una o
dues hores en anar-hi, o dir-li que no hi podem anar, segons la gravetat que
creguis que té el cas. És mentalment esgotador.
Però el cas que us vull explicar no és el d’un temporal, sinó el d’un dia
molt tranquil. Tan tranquil que fins i tot era avorrit. Havíem dinat feia poc
i estàvem els tres telefonistes i el caporal Josep asseguts cadascú a la seva
cadira. El caporal Juanjo havia vingut a visitar-nos i estava parlant amb en
Salvador sobre càmeres fotogràfiques. Per això, quan va sonar el telèfon jo
vaig agafar la trucada. Normalment en Salvador és més ràpid agafant-les,
li agrada ser el primer. Però en aquell moment estava distret.
Vaig dir, com sempre: “Bombers, digui’m”.
No em van respondre. Sentia un soroll de fons, però no em deien res. Vaig
pensar que seria una de tantes trucades que s’equivoquen i marquen un
número postal. A algun il·luminat se li va ocórrer posar el 080 de codi postal a Barcelona.
Vaig repetir: “Bombers, digui’m”.
Llavors una veu trèmula, que em va semblar d’una noia jove, va dir:
—Bombers, vaig a suïcidar-me.
No estava segur de si ho havia entès bé, vaig preguntar: “Com diu?”.
128
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 129
—Que em vaig a suïcidar.
Aquest cop sí que ho vaig entendre perfectament. No sabia si era broma
o no, però vaig fer senyals als meus companys i vaig connectar l’altaveu perquè tots poguessin sentir la conversa.
—Ha dit que vol suïcidar-se? —vaig repetir, perquè els altres sabessin
de què anava. No havia rebut mai una trucada com aquesta. Rebem moltes
trucades de bromes, d’amenaces reals o fictícies. Però d’algú que es volgués
suïcidar, mai. No em va contestar.
El caporal Josep estava al meu costat i em deia que li preguntés l’adreça.
—Em pots dir on vius? —li vaig preguntar.
—Que on visc? Per què ho vols saber? —ella també em va tutejar, devia
pensar que jo també sóc jove.
—Per venir a ajudar-te.
—No vull que vingui ningú —aquest cop la seva veu es va tornar més
ferma.
La intuïció em deia que parlava seriosament. Llavors vaig ‘punxar’ la
trucada. A Bombers tenim un botó que bloqueja el telèfon de qui ens truca
i aquest no pot trucar a ningú més fins que li desbloquem. Així, la Policia
pot localitzar la trucada. Aleshores encara no ens sortia en pantalla el telèfon del requirent.
—Però vius a Barcelona, no?
—Sí.
—I què et passa.
—Que estic cansada de viure.
—Cansada? Si ets molt jove.
—No tant, demà faig 25 anys.
Vaig pensar que, almenys inconscientment, pensava arribar a l’endemà.
—I no faràs una festa d’aniversari?
—Una festa? –va callar. Em va semblar que estava plorant.
—Per què no fas una festa amb els teus amics i amigues?
—Perquè no tinc cap amic –ho va dir sanglotant.
—Que no tens cap amic? No m’ho crec. Segur que en tens.
—No, són tots uns imbècils.
—Doncs convida'ns a nosaltres. Nosaltres sí que vindrem.
—No vindríeu, i a més ara ja és massa tard.
—Per què massa tard, si el teu aniversari és demà?
—Però em vaig a suïcidar ara. Ja està decidit.
—I com ho vols fer?
—He obert el gas de la cuina. Aviat explotarà.
129
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 130
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
—Ho dius de debò, això?
—Sí, ja ho he fet.
—Però... com et dius?
—Maria.
—Però, Maria, no veus que si explota el gas, es pot ensorrar l’edifici i
moririen també els teus veïns, i potser fins i tot gent que passi pel carrer?
—Tant se me’n foten els veïns, també són tots uns imbècils.
—Però, i nosaltres? Saps la feina que ens donaria treure tota la runa de
l’edifici per buscar-te a tu i als teus veïns? —no va contestar.
—I ara que ja ens coneixem, em sabria molt greu saber que t’ha passat
alguna cosa. No m’ho perdonaria. A quin carrer vius, Maria?
—No t’ho diré.
—Doncs, si us plau, fes una cosa. Vés a la cuina, sense encendre cap
interruptor, tanca el gas i obre les finestres. Després torna i seguim parlant,
val?
—No, ja és massa tard.
—No, mentre no hagi explotat, no és tard. Fes el que et dic, no toquis
cap interruptor de la llum, tanca el gas i obre les finestres, ràpid. Fes-ho per
nosaltres.
No em va contestar, però vaig sentir que deixava el telèfon sobre la
taula. El caporal Josep em va dir aleshores que ja havien avisat la Policia,
i que ja devien estar fent el seguiment amb Telefònica per localitzar la trucada. Em va dir que ho estava fent molt bé, i que intentés treure-li més
informació.
—Vols dir que no ens està enredant, i s’està quedant amb mi? —li vaig
dir al Josep.
—Podria ser, però en tot cas seria molt bona actriu. Hem d’actuar com si
fos veritat.
—Hola —era un altre cop la Maria.
—Has tancat el gas?
—Sí, però segueix fent molta olor.
—Sí, és clar, has obert les finestres?
—He obert la porta del safareig.
—Obre més finestres, que hi hagi corrent d’aire. Pensa que mentre sentis olor a gas hi ha risc d’explosió.
Va tornar a deixar el telèfon.
—Ja està —em va dir al cap d’una estona.
—Molt bé. Et trobes millor ara?
—Sí.
130
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 131
—Si em dius on vius, demà vindrem a la festa d’aniversari.
—No gràcies, però has estat molt amable. Em sembla que trucaré als
meus amics. T’estic molt agraïda. Adéu —va penjar.
No vam saber mai si la Policia havia localitzat la trucada. Tant se val,
el que sí sabem és que no hi va haver cap explosió de gas aquell dia ni els
següents. Segur que la Maria va celebrar el seu aniversari.
131
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 132
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
PRIMER
ACCÈSSIT DE
NARRACIÓ
ANY
2008
Escrit Fahrenheit
últim
Jordi Aparicio Morell
L
a feina de bomber necessita de l’aigua com la necessita la vida,
pocs focs apagaríem sense ella. A base de treballar amb ella
l’hem anat estimant. El foc, en canvi, ha estat sempre el nostre
enemic. Encara que quan ella es desferma pot ser indomable i
destructora com ell.
El contacte i la proximitat continuada amb el foc i l’aigua ens ha permès
endinsar-nos en les seves interioritats. Poc a poc, en el treball diari, hem
anat dialogant amb l’un i l’altre. A base de lluitar contra el foc l’hem anat
coneixent: preveiem els seus cops, intuïm el seu comportament, els seus
estats emocionals, li sabem els seus punts febles i som capaços d’apaivagar
fins al final la seva maldat destructora. L’aigua, a base de jugar amb ella ens
ha anat mostrant la seva riquesa, el seu comportament únic, la senzillesa de
la seva estructura, les seves virtuts mentre se’ns escola entre els dits.
El joc amb el líquid comença ja en el sí matern i ens avisa que ja estem
apunt de néixer quan trenquem aigües. En la Bíblia es conta que el mateix
Noé va haver de salvar a la humanitat de l’aigua, 40 dies i 40 nits diu que
va ploure (amb la falta que ara ens fa).
Els bombers, almenys els de la meva generació, ens vam anar formant
tot jugant amb l’aigua. El ‘zambullo’, orinal gran segons el diccionari,
corria per qualsevol racó de les casernes en mans dels bombers.
‘Zambullos’, és a dir, cubells plens d’aigua que s’abocaven sobre els caps
dels despistats. Quan estaves a cel obert caminaves escrutant el cel com el
sondegen els pagesos, però en el nostre cas no era per mirar si el temps ens
amenaçava amb tempestes que poguessin malmetre la collita, sinó per evi-
132
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 133
tar que, en un dia assolellat, una cortina d’aigua caigués sobre els nostres
caps davant la riota de la resta.
De ‘zambullos’ d’aigua n’hi havia de totes les mides. Eren temps d’abundància i podia ploure a bots i barrals en qualsevol lloc i moment. Quan s’apropava el bon temps, també ho feia el risc de ser víctima dels aiguats casolans i tothom procurava tenir una muda seca a l’armari en previsió que t’enxampessin desprevingut. Sempre hi havia algú amagat, esperant, amatent, el
moment oportú per tirar-te per sobre un mínim de 30 litres d’aigua. Aquesta
quan et tocava et deixava glaçat, immòbil, sense respiració, i llavors t’empassaves tota la resta. No se’n perdia ni una gota.
Hi havia autèntics professionals en el llançament de ‘zambullos’ amb tirs
de trajectòria vertical, diagonal, parabòlica. Tot un art depurat al servei de
la mullena aliena.
Per aquells temps els focs s’apagaven a base d’abocar-hi tones d’aigua.
Les caixes d’escala dels edificis, en els que cremava algun pis, semblaven
autèntiques cascades d’aigua. Salts d’aigua graons avall i dels replans al
buit. Un autèntic ‘Waterworld’. Els pisos afectats, un cop extingit l’incendi,
quedaven totalment negats, talment com piscines amb un pam d’aigua. Eren
temps d’abundància.
Quan trobàvem algun foc gran, d’aquells que només era qüestió d’esperar que s’exhaurís el combustible, era difícil arribar sec a la caserna i no per
la suor solament. Si et trobaves en la línia d’acció d’alguna mànega, de ben
segur que acabaves moll, no perquè els companys de l’altra mànega erressin
la trajectòria. Ben al contrari, per la seva gran punteria. Fins i tot s’utilitzaven les parets, els sostres i voladissos com si d’una partida de billar a tres
bandes es tractés, tot buscant la carambola per tal de deixar-te xop. Eren
temps d’abundància i les tensions s’alliberaven a cops de ‘zambullo’.
I la neteja de mànegues? Oh!, el netejar mànegues, el nostre parc aquàtic particular. Una sessió de neteja de mànegues no era completa si no s’acabava amb una lluita d’aigua. Tots ruixats. No es perdonava ni al Cap de
Bombers, tots molls ja fos per les pròpies mànegues, ja pels ‘zambullos’ que
corrien d’un costat a l’altre del pati, per les teulades, per les finestres, tot per
sorprendre tant al desprevingut com a l’agosarat.
Tots xops com pollets estenent la roba, buidant les botes, escorrent els
calçotets. Eren temps d’abundància i d’alegria.
Qui no recorda algun company que acabés anant al pou amb botes i tot?
Qui no coneix algun company que hagués acabat entrant a la dutxa vestit,
acompanyat per d’altres sense que els importés mullar-se amb ell per tal de
fer-li entendre que una mica d’aigua i sabó era bo pel cos i per l’entorn? Les
133
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 134
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
mànegues havien aconseguit entrar fins i tot al menjador de l’Eixample. Si
algun masclet pretenia fer ostentació de la seva musculatura demostrant que
era capaç de pujar per la barra, de ben segur que s’emportava un ‘zambullo’
de premi abans d’aconseguir-ho. Eren temps... altres temps.
L’aigua sempre ens ha acompanyat i guiat. Qui no ha arribat a un foc
sense necessitat de conèixer l’itinerari? Tan sols calia seguir el reguerot d’aigua que el vehicle davanter havia anat deixant pel terra en cada revolt, en
cada frenada, en cada accelerada. Eren temps d’abundància.
Avui sabem més de l’aigua, avui ja no fem servir mànegues de 70 i quasi
mai de 45 per apagar pisos. El fet d’haver jugat tant amb l’aigua ens ha permès extreure-li tot el seu potencial extintor.
Avui ja no estem en època de vaques grasses ni de masses gresques. Avui
es parla inclús de la guerra de l’aigua i hi ha pobles que moren per ella i que
es barallen per la seva manca.
Els bombers hem après a optimitzar l’aigua i els focs intentem apagar-los
amb la mínima quantitat d’aigua possible. Pràcticament han desaparegut els
tolls d’aigua al terra dels pisos un cop extingit el foc i és difícil veure corriols
d’aigua escales avall. Ja no es veuen bombers perseguint-se amb cubells
d’aigua pels patis de les casernes, ja no tornes dels foc moll d’aigua per la
juguesca d’algun company. Ja no son temps d’abundància.
Els bombers hem començat l’estalvi d’aigua molt abans que els ecologistes o els polítics ens mentalitzessin de l’escassetat del líquid element. Hem
après de l’aigua amb l’aigua, jugant com ho fan els nens, però ara ja no son
temps d’abundància ni de riure, tot s’ha tornat més transcendental i interrelacionat. Hem començat a estalviar aigua no per consciencia ecològica
–aquesta ha vingut després– sinó per coneixement.
No ens podem catalogar d’ecologistes pel fet d’estalviar aigua.
Simplement l’estalviem perquè intentem fer millor la nostra feina.
Optimitzar els recursos, això també és ser ecologista. Minimitzant la despesa d’aigua estem contribuint a frenar l’escassetat tot augmentant l’eficiència.
“Els petits canvis són poderosos” (Capità enciam, TV3, 1994). És que
estem en temps de vaques magres i en el tema de l’aigua també. L’aigua continua sent tan vital per a la vida com per apagar focs. Per això has passat,
‘Zambullo’, al món dels records.
134
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
PRIMER
11:30
ACCÈSSIT DE
Página 135
NARRACIÓ
ANY
2008
Anécdotas de un Boco
Pedro Pelayo Aguilera
8:00 horas: “¡PERSONAL DEL TURNO A, A PASAR LISTA!”
A
lgunos bomberos bajan por la barra, otros por la escalera y
otros ya están en la ‘sala de útiles’. Es la hora de pasar lista
y hay que ser puntuales. Una vez reunidos, el sargento
empieza a nombrarnos uno a uno:
—¡Kaká!... ¡Madrid!... ¡Manojo!... ¡Caballo!... ¡Culebras!...
¿Eran esos sus nombres? ¿Estaba haciendo uso de una jerga ‘bomberil’? ¿Debía llamarlos yo de ese modo? ¿Cuál iba a ser mi nombre a partir
de ahora?
Me llamo MIGUEL y soy ‘boco’. Así es como nos llaman a los bomberos
de nuevo ingreso, y quiere decir que en nuestro trabajo podemos hacer tanto
de conductores como de bomberos. Los veteranos no conocen este término
y nos llaman niñatos o niñatos de mierda, según sea nuestra antigüedad.
8:15 horas: “REVISIÓN DEL MATERIAL”
Muchas mañanas, cuando hemos acabado con las revisiones de los
vehículos, limpiamos y revisamos las mangueras en el patio. Los ‘bocos’,
siempre atentos, vigilamos las ventanas del parque. No podemos bajar la
guardia, las cuentas no salen, hace calor y faltan bomberos en el patio. En
las habitaciones siempre hay algún cubo de agua colocado estratégicamente y éste puede ser un día de esos que apetece.
—Vamos a retirarnos de aquí, que nos puede caer un zambullo* —le
* Cubo de agua, el cual es proyectado desde un emisor a un receptor, el agua
tiene que mojar la mayor superficie humana. || Comida típica de bomberos.
135
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 136
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
dije al sargento que había a mi lado.
—No te preocupes, si estás a mi lado no te pasará nada —respondió él.
Y así ocurrió, a mí no me pasó nada. Toda el agua fue a parar al sargento, ni una sola gota tocó el suelo.
—¡Caballoooooo! —gritó el sargento mirando hacia las ventanas.
—¡Yo no he sido! —le contestó el bombero desde una de las más alejadas.
Yo no podía parar de reír. ¿Es que los veteranos no respetan a nadie?
9:15 horas: “¡SALIDA TANQUE LIGERO, RESCATE ANIMAL!”
Aún recuerdo mi primera salida, rescate animal: ¡Un gato! Yo pensaba
que eso de rescatar gatos eran leyendas urbanas, pero no, era de verdad,
¡Rescatar a un gato!, ¡Qué fuerte!
Yo estaba nervioso porque los animales y yo no nos llevamos bien. Bajé
por la escalera colisa, llegué al patio de luces y allí estaba él. Nos miramos y algo surgió entre nosotros. En aquel instante comprendí que aquel
servicio no iba a ser fácil. El dueño del gatito y mis compañeros miraban
desde la parte de arriba.
—¡Mételo primero en la red y luego lo pasas a la jaula! —dijo uno de
los veteranos.
¿Cómo se va a meter el gato primero en la red y luego en la jaula?
¿Acaso es tonto? En la academia no enseñaban cosas como ésta.
El tiempo transcurría y las órdenes que le daba al animal no daban
resultado. Yo estaba cansado, nunca había corrido tanto en tan poco espacio. Ya no sabía qué hacer, pero estaba decidido a acabar aquel servicio.
Lo miré fijamente, le enseñé de nuevo la red y ¡Ocurrió el milagro! El gato
trepó y corrió hacia su dueño, supongo que el animal se cansó de escucharme. El servicio había resultado un éxito y yo estaba orgulloso de ser bombero.
10:30 horas: “¡TODA LA SALIDA, FUEGO LOCAL!”
Mis compañeros de promoción también iban haciendo de las suyas.
Ésta vez sucedió en un fuego de local, bueno, fuego había poco, lo que sí
que había era mucho humo. Cuando tienes que vestirte y ponerte la máscara del equipo a toda velocidad pasa lo que pasa, que no te la colocas
bien. Esto es lo que le ocurrió a mi compañero Alfonso en su primer fuego.
Había mucho nerviosismo y sólo le faltaba colocarse la máscara, pero no
136
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 137
atinaba con los enganches. La situación se complicaba y el oficial preguntaba si los bomberos estaban listos para entrar. Por fin, alguien se dispuso
a ayudarlo. Alfonso no veía nada pero notaba como las manos del compañero apretaban la máscara contra su cara. Y entonces lo notó. Algo redondo penetraba en su boca y él no podía hacer nada. Era la pinza del pulsador. Alfonso gritó, gesticuló, gimió pero fue totalmente ignorado, los bomberos no le entendían. Es lo que tiene ser el nuevo, nadie te hace caso. Y
así fue como Alfonso entró en el local. No se sabe como aguantó tanto tiempo con el ‘walkie’ en la boca, eso sí, podía comunicarse con los bomberos
del exterior con solo mover los labios.
14:00 horas: “LA COMIDA”
Los ‘bocos’ somos los encargados de realizar la compra de la comida,
siempre asesorados por nuestros compañeros los veteranos. Una vez en la
cocina todo el mundo ayuda: unos preparan la mesa, otros preparan los
ingredientes, otros gestionan que todo el mundo trabaje… Distinto es
cuando se acaba de comer, todos los bomberos van desapareciendo poco a
poco, es importante no quedar el último porque, entre otras cosas, te toca
fregar.
Un día, después de comer, un ‘boco’ le dijo a un veterano:
—¿Me puedes vigilar la salida? Es que tengo que ir al lavabo.
Yo pensaba que no lo decía en serio ¿Cómo le puedes decir a un veterano que te vas al lavabo? En cuanto se metió en el lavabo, con su libro
reglamentario, todo el mundo se revolucionó. Unos buscaban un cubo,
otros vigilaban, todo el mundo cooperaba, incluso yo. Mi compañero quedó
empapado, el agua que bajaba por su espalda terminó de limpiar todo lo
demás. Su libro nunca se pudo leer, el agua había borrado algunas páginas. No sólo tenemos que estar atentos a las salidas sino también tenemos
que vigilar a los veteranos.
16:00 horas: “EL DESCANSO”
Desde que soy bombero leo más. Todo veterano tiene un libro y yo me
compré uno. Después de comer, todo bombero se pone a leer. Yo una vez
conseguí leer dos páginas seguidas. Si vas por los pasillos, puedes ver
como resbalan los libros de las manos, unos caen al suelo y otros quedan
semiabiertos tapando la cara. Todo queda en silencio y tranquilo. Bueno, a
veces este silencio se ve interrumpido por algún ronquido.
137
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 138
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
22:15 horas: “¡SALIDA TANQUE LIGERO, ABRIR PUERTA, AUXILIO PERSONA!”
¡Ésta es la mía!, me acabo el café de un sorbo y bajo por la barra.
Llegamos al lugar y buscamos un acceso fácil. Tenemos que cambiar la
fama del bombero que abre las puertas con el hacha y por eso siempre
tenemos una radiografía en el bolsillo. La verdad es que nunca he abierto
una puerta con una radiografía y aquel día tampoco lo conseguimos.
—¡Bingo! ¡He encontrado una entrada! —dijo un bombero señalando
una ventana semiabierta.
—¡Que entre Miguelito que ya está preparado! —dijo alguien.
Ése era yo. No tenía miedo, era bombero y alguien me necesitaba.
Menos mal que por aquellos tiempos no habían hecho la famosa película
REC, porque entonces no hubiese entrado con tanta decisión.
—¿Hay alguieeeeeeeeen? —dije yo.
Nadie me contesta y pienso que no hay nadie. Las deducciones de un
bombero en momentos como éste son rapidísimas. Si no contestan es que
no hay nadie. Recorro los pasillos, cada vez con más tranquilidad, como si
estuviese en mi casa ¿De qué tenía que preocuparme si la casa estaba desocupada? Encuentro una habitación y dentro una cama. Alumbré con mi
linterna hacia la cama y cuál fue mi sorpresa. Algo se estaba moviendo
entre las sabanas. Estaba oscuro y una persona muy asustada y alterada
empezó a gritar. Yo reaccioné como un buen bombero y también grité. Mi
boca no articulaba palabra a causa del miedo pero finalmente dije: “¡No se
preocupe, somos los bomberos!”.
A partir de ese día cuando llego a un servicio como éste, primero pico
insistentemente a la puerta por si la persona está dentro y no nos ha oído.
4:00 horas: “¡SALIDA TANQUE LIGERO, CHARLIE Y AMBULANCIA!”
Estaba inmerso en un descanso profundo, porque los bomberos nunca
duermen, cuando anunciaron toda la salida por accidente de coche. Yo no
sé como bajé por la barra, sólo sé que me vestí lo más rápido que pude e
intenté controlar los nervios.
Cuando llegamos al lugar, ¡Menuda sorpresa!, había tres personas heridas en el suelo y los coches estaban el uno encima del otro. ¡Madre mía!,
¿No querías ser bombero?
La adrenalina corría por mis venas, esta vez iba en serio y por fin sen138
FRH-Llibre p.98 a 139
25/7/08
11:30
Página 139
tía que yo era bombero y que aquella gente realmente me necesitaba.
Salté del vehículo rápidamente y una vez en el suelo intenté caminar
hacia los heridos. Pero, ¿Qué ocurre?, ¡No puedo andar! Algo estaba bloqueando mis piernas, pero ¿Qué pasa? Luego me di cuenta: no me había
puesto las trinchas del pantalón y éste se había resbalado hasta los tobillos. ¡Me quería morir!, todo el mundo pidiéndome ayuda, TV3 grabando y
yo detrás del camión vistiéndome. Ya veía los titulares: “Bombero en ropa
interior, se esconde detrás de un camión para acabar de vestirse, durante
el accidente de la pasada noche”.
8:00 horas: “¡PERSONAL DEL TORN B, A PASSAR LLISTA!”
Cuando me despierto veo que los compañeros del turno entrante ya
están vistiéndose. Les explico mis anécdotas de la guardia, siempre con
alguna exageración. Ahora me toca descansar, mi mujer me espera en casa
y hoy teníamos que ir de compras. Ya tengo preparada la excusa, una mala
noche y una guardia muy dura, supongo que me comprenderá.
Es importante no explicar todos los servicios al detalle, porque nuestras mujeres se preocupan. Tampoco hay que explicar según qué cosas porque éstas pueden dañar la sensibilidad de las personas que tienes alrededor. Los bomberos vivimos a veces malas experiencias en los servicios,
pero las intentamos olvidar en el parque con las bromas.
Aún así, lo mejor que me ha pasado en esta vida es ser bombero y,
luego, conocer a mi mujer. Estas dos frases las voy cambiando de orden
dependiendo de que mi mujer esté o no presente.
139
FRH-Llibre p.140 a 144
25/7/08
11:31
Página 140
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
140
FRH-Llibre p.140 a 144
25/7/08
11:31
Página 141
Agraïments
Des d’aquestes pàgines volem agrair el suport i la decisiva participació de totes
aquelles persones que, des que el 2003 s’endegà el Concurs de Narració Curta de
Bombers de Barcelona, han prestat la seva col·laboració en qualitat d’impulsors i/o
jurats d’aquest certamen literari:
Carme San Miguel. Regidora de la Comissió de Seguretat i Mobilitat (1995-2003).
Jordi Hereu. Regidor de la Comissió de Seguretat i Mobilitat (2003-2006).
Ferran Julián. Regidor del Sector de Seguretat i Mobilitat (2006-2007).
Assumpta Escarp. Regidora de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat.
Joan Albert Dalmau. Gerent de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat.
Antoni Pallarés. Director del Servei de Bombers de Barcelona (fins 2007).
Joan Pedreny. Director del Servei de Bombers de Barcelona.
Clara de Yzaguirre. Directora de Relacions Externes i Qualitat de l’Àrea de Prevenció,
Seguretat i Mobilitat.
Carme Pallarés. Cap de Comunicació Interna de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat.
Montserrat Radresa. Directora de la revista Fahrenheit 451.
Eva Llorach. Cap de Comunicació i Qualitat de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat
(fins 2008).
Joan Andrés. Guanyador de les edicions 2003 i 2005.
José Ramón Carme. Guanyador de l’edició 2004.
Pere Heras. Guanyador de l’edició 2006.
Josep Barjuan. Coorganitzador. Guanyador de l’edició 2007.
Juan Francisco Sanz. Guanyador de l’edició 2008.
David Castillo. Periodista i escriptor.
Jordi Coca. Escriptor.
Jaume Codina. Escriptor.
Laila Karrouch. Escriptora.
Joaquim Lorente. Publicista i escriptor.
Joan Margarit. Poeta.
Maria Mercè Roca. Escriptora.
Carles Torras. Guionista i realitzador.
Maruja Torres. Periodista i escriptora.
I volem mostrar una especial gratitud envers Berta Thomas i Francesc Grisó,
de l’empresa Sasatex, per la seva decisiva col·laboració des del primer dia en
aquest Concurs de Narració Curta de Bombers de Barcelona, avui convertit en
recull literari.
141
FRH-Llibre p.140 a 144
25/7/08
11:31
Página 142
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
142
FRH-Llibre p.140 a 144
25/7/08
11:31
Página 143
143
FRH-Llibre p.140 a 144
25/7/08
11:31
Página 144
RELATS de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
144
file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SEG.%20...RECULL%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log
%%[ Warning: Empty job. No PDF file produced. ] %%
file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SE...L%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log25/07/08 11:55
Prevenció, Seguretat i Mobilitat
RELATS / de Bombers
A cop de foc i de ploma,
les vivències dels bombers cobren vida en
aquest recull dels relats guanyadors de les
sis edicions del Premi de Narració Curta
de Bombers de Barcelona.
Un certamen literari que, des de l’any
2003 i fins a dia d’avui, l’Ajuntament de
Barcelona convoca entre el personal del
Servei Prevenció, Extinció i Salvament de
la Ciutat Comtal. Són 28 històries que
traslladen al paper una mirada forjada al
foc però encara sensible, capaç
d’emocionar, de traslladar-nos als escenaris
més punyents però, també, de dibuixarnos un somriure als llavis.
Una obra per conèixer i gaudir tant dels
grans moments com de les petites històries
que envolten la vida i la professió dels
nostres bombers.
RELATS
de Bombers
Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)
Descargar