Manolín ja és un home - Editorial Club Universitario

Manolín ja és un home
(Història d’un espanyolet
de quaranta anys)
Manuel Morera Montes
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys).
© Manuel Morera Montes
Traducció: Loli Santacruz López
ISBN: 978-84-9948-179-1
Depósito legal: A-978-2010
Edita: Editorial Club Universitario Telf.: 96 567 61 33
C/ Decano, n.º 4 – 03690 San Vicente (Alicante)
www.ecu.fm
e-mail: [email protected]
Printed in Spain
Imprime: Imprenta Gamma Telf.: 965 67 19 87
C/ Cottolengo, n.º 25 – 03690 San Vicente (Alicante)
www.gamma.fm
[email protected]
Reservados todos los derechos. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse
o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia,
grabación magnética o cualquier almacenamiento de información o sistema de
reproducción, sin permiso previo y por escrito de los titulares del Copyright.
PRÒLEG
Tinc 41 anys. A tan “escassa” edat, bé puc dir
que ja he viscut el meu. Sé que no són molts anys,
però què volen que els diga!, em sent major. Si em
pare a pensar és com si els records pesaren sobre
els muscles, en l’esquena, en els peus… en l’ànima. Pertanc a una generació que va viure la seua
infància i adolescència a cavall entre la mort d’un
dictador —del nom del qual no vull recordar-me,
que diria Cervantes— i l’intent de Colp d’Estat
d’un home amb bigotí i molt mala llet, per cert.
Som la generació RESPONSABLE, la que va rebre dels seus majors els valors del treball dur,
l’esforç, la serietat. Una generació que somiava
d’independitzar-se, anar-se’n de casa, treballar i
estudiar al mateix temps, casar-se prompte, formar la seua pròpia família, estalviar quant es
poguera i damunt, sense fer mal a ningú, ni tan
sols a una indefensa mosca perquè “tots som fills
de Déu”. Ho recorden? Hui als fills no els eduquem igual. Està tan malament el món, tan ple
de sonats perillosos, que només ens preocupa que
estiguen sans i siguen feliços. Abans es buscava
l’estabilitat, ara, l’aventura.
Som la generació de la RAPIDESA. Tot calia ferho prompte i ràpid, no fóra cosa que se’ns passara
l’arròs. Ràpid per saber el que costa guanyar-se
el plat calent, ràpid per formar una família, ràpid
3
Manuel Morera Montes
per aprendre a guisar, a portar una casa, a cuidar
xiquets, a ser autosuficient. Tan ràpid hem viscut,
que ara, en l’equador de la vida cantem al Julio
Catedrals “de tant de córrer per la vida sense frenooooooo, em vaig oblidar de viure”.
Com Manuel, que també es va oblidar de
“viure”.
A més del nom, compartisc amb l’autor
una vida plena de responsabilitats, sacrificis,
supervivències i renúncies a la cerca de la
“perfecció”. Però compartisc més. Ens unix la
innocència, la tendresa i la noblesa d’esperit.
Vam ser jóvens i massa responsables, sí, però
també vam ser entranyables. Tot ho teníem per
descobrir i el féiem sols, sense la sobreprotecció
d’ara, sense que ningú ens donara més explicació
que aquell lacònic “perquè ho mane jo”.
Entenc perfectament Manuel, que arribat als
quaranta i escaig ha decidit posar-se en pau amb
si mateix i amb els seus records, deixant sobre el
paper les seues pròpies entranyes. Tal vegada no
reba el Premi Planeta, qui sap, però en les fulles
que seguixen, el lector es conduïx, sense donar-se
compte, en la seua pròpia vida… en els seus propis
records. La vida de Manuel és la de qualsevol de
nosaltres. Només que ell el compte, com pocs de
nosaltres sabria fer-ho.
Ningú diria que és un autor novell. Domina
l’exposició, el diàleg, la narració. I damunt ho fa
amb un llenguatge fresc, ràpid, directe, introduintte en una lectura que t’atrapa fins al final. No és
una novel∙la perquè no és ficció és, costumisme
literari. La vida d’un espanyol de peu, que sap
4
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
reflectir els usos i costums socials sense analitzar-los ni interpretar-los. Així, unix la descripció,
quasi pictòrica, d’allò més extern de la vida quotidiana, amb la seua pròpia vida. És també un diari o autobiografia deliciosa escrita en tercera persona. Ingenuïtat, tendresa i humor a parts iguals,
mentres en el lector va niant la idea d’adoptar al
tal Manolín, tan fràgil i tan fort al mateix temps.
Adorable totalment.
I a vosté volgut lector, jo només li guanye en
una cosa; jo conec a Manolín, i fa més de 20 anys
que ho vaig adoptar, com a amic.
Manuela Ríos (Periodista)
5
Aquesta és la segona ocasió què intente iniciar un
projecte que em porta rondant pel cap des de fa anys,
escriure, ja que arbres ja he plantat.
Per què la segona vegada?
Pareix mentida, però en plena era informàtica i amb
tots els mitjans tècnics que existixen hui en dia, vaig
perdre tota la informació després d’una fallada en el
disc dur del meu ordinador una vegada escrites les
primere cinquanta pàgines de la història que torne a
reprendre sense tindre la precaució d’anar guardantla en una còpia de seguretat.
A causa de la meua poca constància, a un excés
de treball, i a una certa por d’iniciar aquesta nova
aventura, no haguera començat aquesta narració, si
no és pel suport de les persones que més han cregut en
mi i sobretot per complir la idea que un dia va tindre la
meua progenitora de comptar les divertides i xicotetes
anècdotes de la infància.
Segons el meu paréixer, el ser humà no deuria perdre
mai el seu “trosset d’innocència infantil”. En qualsevol
situació, moment o circumstància, si les decisions que
hem de prendre les comparàrem i analitzàrem davall el
prisma d’un xiquet, en moltes ocasions simplificaríem
el nombre d’opcions i les accions a prendre serien
més senzilles ja que l’experiència, encara que molt
important, si està viciada perjudica.
“La maduresa en l’home, és haver tornat a trobar
la serietat amb què jugava, quan era xiquet”.
Friedrich Nietzsche
7
I
El senyor Manuel es trobava comprant uns
tests per a realitzar alguns trasplantaments
d’esqueixos com en ell era costum. Amb els testos
davall el braç es va dirigir a casa per a ensenyarse’ls a la seua dona, la qual es trobava encinta
del seu quart fill.
—Hola, ja estic ací!, què tal et trobes? —va
preguntar des del corredor.
A l’arribar va ser directe a l’habitació on
en eixos moments es trobava la seua esposa
reposant, ja que se sentia quelcom cansada per
l’avançat de la gestació i el treball realitzat durant
el dia. A l’entrar l’esglai fou majúscul al veure
que el llit es trobava tacada amb un gran toll
de sang, símptoma que quelcom greu ocorria, i
més als set mesos d’embaràs. Corrent i després
de demanar ajuda a uns amics, van sol∙licitar
un taxi per a portar-la urgentment al centre
on donaria a llum. Havia tingut una “placenta
prèvia”, terme que s’usa per a descriure una
placenta baixa que cobrix part o tota la part
interna de l’obertura del coll uterí, podent impedir
d’aquesta manera l’eixida del fetus a través del
canal del part per obstrucció a este nivell, per
la qual cosa s’aconsellava l’ingrés immediat per
l’alt risc d’hemorràgia.
Així començava la història; en l’habitació 206
del Sanatori de Fátima de Madrid, situada en
9
Manuel Morera Montes
el carrer Biscaia número 4, on va ser ingresada
per a donar a llum al seu quart fill Purificación
Montes un 30 de març de 1962.
Mentres açò ocorria, en el món es produïa la
Crisi dels Míssils a Cuba, en la qual les superpotències van començar a prendre consciència de
la multiplicació i possessió de l’arsenal nuclear,
es jugava la sèptima Copa del Món de Futbol a
Xile, s’estrenava la Conquista del Oest, van contraure matrimoni els actuals Reis d’Espanya i va
morir la incomparable Marilyn Moonroe.
A causa de la pèrdua de sang el primer era
ordenar una transfusió per a millorar l’estat de
la malalta.
Encara sort que el mètode que s’ha de seguir
estava molt més avançat i no s’efectuava com
en el segle XV, quan el Papa Innocenci VIII,
i després de caure en coma, va requerir de la
sang de tres xiquets per a administrar-se-la a
través de la boca. Així i tot i en ple segle XX,
encara que la forma de administrar-la era molt
més correcta, pareixia que alguns, per la seua
forma d’actuar, provenien de cinc segles arrere.
Existien clares sospites de que algun dels metges
intentava lucrar-se amb tan preat líquid, ja que
si no arriba a ser per Pepi, una de les ties de la
partera, li hagueren transferit la meitat de la sang
indicada en un principi pel ginecòleg. Al donarse compte d’això el pare, va fer la corresponent
reclamació a l’hematòleg i aquest al veure’s
descobert, va pregar que no fóra delatat pel que
ocorre prometent reposar la resta d’allò que s’ha
ordenat de forma immediata.
Una vegada solucionat el tema principal, la
dolç i amada esposa es trobava en perfectes
10
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
condicions per a poder soltar al xicotet després
de set mesos i mig.
Manolito va vindre al món l’endemà, dissabte
31 de març per part distòcic, és dir, es va interrompre el progrés del part com a conseqüència
d’algunes anormalitats, o dita d’una altra manera, va existir la dificultat de la lliure realització
del part per vies naturals existint en aquest cas
perill de mort para ambdós, mare i fill.
Ja des d’aquells primers moments es veia
vindre la fortuna que li esperava aquell xiquet,
que encara que dèbil en aparença, tindria a la
postres una “salut de ferro”. Va ser prematur.
Tenia moltes ganes d’eixir del ventre de la seua
mare ja que segons se sospitava, no podia
aguantar molt més temps dins del mateix a
causa de les múltiples caigudes que Purificación
va tindre durant el seu embaràs i que li feien
constantment canviar de postura, complicant d’
eixa forma la seua eixida al món exterior.
—Val més eixir d’ací! —pensava Manolín—,
abans de que acaben amb mi.
Purificación va ser inscrita amb el Document
Maternal núm. 172 de l’Institut Nacional de
Previsió de la Subdirecció General de Servicis
Sanitaris amb data 15 de febrer de 1962. Institució
creada per Antonio Maura i promulgada per
Alfons XIII per la Llei del 27 de febrer de 1908,
encarregada per aquells anys de la seguretat
social espanyola.
Van assistir al part el Doctor Mendizábal i
com a comare María José Coronado, a la fi els
seus angelets de la guarda.
11
Manuel Morera Montes
El Doctor Manuel María de Mendizábal i
Amézaga, prestigiós ginecòleg de la Casa Reial,
va ajudar a vindre al món no sols al Príncep de
Astúries i a les Infantes Elena i Cristina, sinó
a molts altres xiquets entre els que es troba
el protagonista de la nostra història. Va ser
una estrela de l’especialitat i el seu prestigi
traspassava fronteres.
En el cas que ens ocupa i abans d’entrar en el
paritori era conscient que el part que se li acostava
no resultaria gens fàcil i que les possibilitats de
perdre el xiquet eren molt elevades. Així i tot va
intentar dissimular tot el que va poder gràcies a
12
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
la seua experiència per a no preocupar més al
pare.
Aquest, encara que acostumat a aquestes situacions ja que era el seu quart fill, amb llàgrimes en els ulls i el cor afligit, passejava d’un costat a un altre pel corredor de l’hospital degut a
les notícies poc gratificants que li havia anticipat
el metge i sobretot pel depauperat rostre de la
seua dona.
Dins, en la sala de parts, es complicava per
moments. Una vegada fora del ventre de la seua
mare i amb dos quilos huit-cents grams de pes
es van disposar a portar-ho com més prompte
millor a la incubadora.
La porta dels quiròfans es va obrir fent aparició
el reconegut cirurgià. Amb pas lleuger i sense dir
ni una paraula es va dirigir el més ràpid que va
poder al telèfon situat en el hall de la planta.
—Carinyo! Els he salvat! —va notificar orgullós
el Doctor a la seua dona. Era un dels parts més
complicats als que havia assistit a pesar de la
seua dilatada experiència.
Pare i metge es van fondre en un fort abraç.
Manolín acabava de superar la seua primera
prova amb èxit i es convertia en un ciutadà més
en l’Espanya dels seixanta.
Sempre s’ha dit que els xiquets vénen amb
un pa davall del braç, és cert, el senyor Manuel
va rebre com a prestació de la Mútua General de
Segurs la quantitat de mil cinc-centes pessetes
pel naixement del quart rebrot.
Una vegada a casa i en el calor de la llar el
primer era buscar una data per al bateig, però al
mes quelcom va ocórrer que va fer precipitar el
festeig.
13
Manuel Morera Montes
—Qui estarà tossint a aquestes hores de la nit?
—es preguntava Pura a les tres de la matinada.
El so venia del quart de les lliteres.
—Vinga!, alça i mira qui és.
El senyor Manuel es va incorporar amb els
ulls entreoberts i quasi a les palpentes va creuar
el saló amb el fi d’esbrinar el culpable de tals
exabruptes.
—Qui tus per ací?
No era només una, sinó dos, les germanes que
estaven tossint.
No cessaven de tossir. Quan els donava l’atac
unes huit o nou vegades seguides es posaven de
color blau i se’ls eixien els ulls de les òrbites.
Podia ser una simple grip o una bronquitis, però
per al facultatiu va estar prou clar des de el
principi.
—El que tenien les xiquetes era la tos ferina.
Al ser una malaltia prou contagiosa seria
normal que fóra Joaquín, el major, i el seu
col∙legi el culpable de tal brot i de que la bacteri
Bordetella Pertusis s’introduïra en el interior de
l’aparell respiratori dels xiquets.
Al veure’s els tres germans majors afectats
per tal malaltia el més senzill era contagiarli’l al xicotet que acabava d’arribar i així va
succeir.
Aquesta malaltia suposava un gran risc en
bebés de menys d’un any pel que sense més
demora...
—Hem d’avançar com més prompte millor el
bateig del nostre fill, per si de cas —comentava
el pare.
—Purita cal avisar al teu germà Rafa perquè
vinguen com més prompte millor d’Alemanya i
14
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
que mentrestant ens envien les seues dades per
escrit per si no arriben a temps.
Els padrins oficials, germà i cunyada de la
mare, vivien a Alemanya i des d’allí van remetre
les dades necessàries per al Registre via carta.
A continuació t’indique les dades que em
demanes en la teua carta de data 16 del corrent,
esperant no hi haja necessitat de fer ús d’ells fins
a la nostra arribada.
La nostra data d’arribada a Madrid serà,
efectivament al voltant del 28, podent variar,
només en uns dies, clar està sempre comptant
amb la voluntat de Déu.
Sense més per hui, ja que desitgem que aquesta
isca com més prompte millor, amb un fort abraç
per vosaltres i molts besos per als xicotets, se
despedix fins prompte el vostre germà.
Però no se’ls podia esperar. De manera
urgent i amb padrins suplents se li va batejar el
24 de maig en la capella de la Porta d’Ángel de
Madrid.
Després del bateig, no se sap si per l’aigua
bendita o per les seues ganes de viure, Manolito
va tindre una notable millora.
Començava a tindre una infància normal i
se regularitzava a poc a poc fins que el 20 de
setembre va començar amb la varicel∙la, malaltia
més freqüent en la infància i generalment benigna
però molt contagiosa, de naturalesa vírica i a
la que amb un bon repòs en llit va aconseguir
dominar.
Van passar uns quants mesos fins que va
tindre una de les millors i més gratificants
15
Manuel Morera Montes
experiències de la seua vida. Un dilluns 15 de
juny de 1963 i després d’uns quants mesos de
gatege, de sobte i sense saber per què una força
sobrehumana li va impulsar i va començar de
manera titubejant a donar un lentament darrere
d’un altre tenint les mans lliures i passant a
formar part dels sers vius més avançats que
només necessiten “dos potes” per a desplaçar-se
d’un costat a un altre.
Els primers tres anys de la seua vida van
transcórrer entre anades i vingudes als hospitals,
revisions, radiografies de tòrax, anàlisi, proves,
xarops.
Cada dos per tres…
—Manolín, dalt, que hem d’anar al metge.
—Mamà una altra vegada? Tinc son.
—Anem, que així et posaràs bo.
No sabia el que li esperava eixe matí, no era
una anàlisi més. Eren les proves prèvies per a la
seua segona operació de gola ja que la primera
no va donar els resultats esperats.
Un dia molt enjorn i agafat de la mà de sa
mare es va dirigir novament al centre de salut.
Taulells de color crema en les parets, bancs
de fusta amb reposa mans de ferro i
molt fred en aquell 23 de març de 1965.
—Assenta’t Manolo que ara ens criden.
Sense escoltar les paraules de sa mare, seguia
jugant i vagarejant per la sala amb altres xiquets
que estaven en la seua mateixa situació, aliens a
el que en uns moments els esperava.
—Manuel!, que passe, per favor.
—Ala Manolín! Avant que no passarà res
—animava sa mare.
16
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
Eixes paraules, encara que afectuoses no li
van sonar del tot sinceres i només va faltar veure
a una senyoreta amb bata blanca que li enganxava del braç per a posar a prova tota la força
de les cordes vocals que intervindrien en breus
instants.
Els plors s’escoltaven a gran distància.
—Veuen bonic que t’assentem en esta cadira
tan alta.
Com més dolços eren les paraules de la
infermera menys es fiava.
—Mira, ja veuràs, si no t’anem a fer dany.
De sobte es veu alçat a una gran butaca de
color blanc amb un recolzacap quelcom nou per
a ell.
En el fons de l’habitació, de nou, un senyor
amb la feliç bata blanca que tant respecte li
causava furgava en una taula plena del que
pareixien ser ferramentes com les de papà.
El metge es dóna la volta i es dirigix a Manolín
amb un cércol metàl∙lic adossat al seu front
amb una corretja de cuiro negre i unes pinces
en la seua mà dreta que no reflectien bones
intencions.
—Manolín tranquil, serà un moment i després
et podràs prendre un gelat.
—Mira que mentix malament aquest senyor!
—pensava, i una altra vegada a plorar.
Camejava i plorava amb tal força que al
final van ser dos les infermeres necessàries per
dominar-li.
Li van obrir la boca i les pinces es van acostar
més i més. Van passar per davant del seu nas
fins a perdre-les de vista. Va sentir el fred tacte
del metall en el fons de la seua gola i com el Doc-
17
Manuel Morera Montes
tor intentava atrapar quelcom que era de la seua
propietat sense anestèsia.
—Sujetadle bé que si no li vaig fer mal!
—Ara, ja ho tinc!
—Tranquil bonic, que ja està!
Va ser tal l’estirada que va donar el Doctor,
que no sols va extraure les amígdales sinó totes
les bones imatges que tenia dels metges fins a
eixe moment.
—A veure, mira, escup ací, en aquesta palangana.
La sang eixia a borbollons mentres que la
sensació de dolor augmentava més i més.
—Ala bonic! Ja està! Veus com no ha sigut
res?
Van obrir la porta de la consulta, el plaer de
tornar a veure sa mare li va omplir de goig i de
tranquil∙litat. La infermera li va oferir a la mare
un volant i un diminut paper blanc amb les
instruccions del postoperatori: “si les molèsties
augmenten durant el sext o sèptim dia, seguirà
posant-se pels matins una injecció d’Hemo 141,
fins a acabar la caixa. Si hi ha restrenyiment
prendre un laxant, o en xiquets repetir un
ènema d’aigua bullida amb bicarbonat. No se li
intentarà veure les ferides ni forçar que òbriga la
boca, així com introduir una cullera per a veureho. A l’esforç pot vindre una greu hemorràgia”.
Què hauria de veure un ènema amb la gola?
Amb una tovalla davall de la barbeta i amb el
seu primera experiència realment dolorosa es va
dirigir a casa per a ser mimat en els dies posteriors havent-se deixat les amígdales pel camí.
Amb el temps s’ha demostrat que aquest tipus
d’operació era innecessari i de vegades perillós,
18
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
per la qual cosa el patiment que va passar Manolo
va ser debades.
La seua família vivia en el carrer Sagrat Cors
1 del Passeig d’Extremadura, la qual cosa era en
aquell llavors els afores. Era un tercer pis sense
ascensor en un barri de classe mitjana. La casa
disposava d’un mini rebedor forrat de color verd
per son pare, prou manyós per a les coses del
bricolatge, i tres barres de ferro de color negre
que reposaven en unes rajoles a la vista i que en
més d’una ocasió van servir de fre per al seu cap
en les múltiples malifetes de la infància.
A la dreta el saló, amb dos portes dins del
mateix que comunicaven amb les seues respectives habitacions. En el saló només hi havia espai
para un sofà xicotet de color roig, un moble molt
senzill, taula central i un oreller.
El millor de tot la terrassa, que encara que
prou xicoteta, el pare de família va aconseguir
convertir-la en el jardí de la finca.
Inclús va fer una xicoteta gruta amb una mare
de déu i petxines del mar que encesa per la nit a
Manolín li cridava molt l’atenció.
Molts van ser les estones de la infància en
què Manolín s’embrutava les mans amb la terra
dels tests iniciant així la seua afició a les plantes,
afició que compartirien tots els germans.
De les dos habitacions, en la dreta els papàs i en
l’esquerra dormia ell i els seus tres germanes, una
d’elles amb un anyet d’edat. En aquell moment ja
eren cinc de família, per cert, quelcom normal per
a l’època. Al ser els cinc curts d’edat encara no es
donaven compte de les limitacions en qüestió de
metres quadrats que els esperaven en el futur.
19
Manuel Morera Montes
El corredor de la casa era prou curt i estret
que només permetia passar d’un en un i on es
distribuïen tres portes més. Una habitació on
dormia el germà major de huit anys, una cuina
i una neteja amb dutxa completaven “la mansió
de la família”.
Quan va arribar a casa després de l’operació
de gola li van gitar en el llit gran dels papàs,
se sentia el protagonista. Esperava amb ànsia
l’arribada de son pare, ja que li faria un regal al
tornar del treball com li havia comunicat mamà.
—Manolín, estàs millor? que et dol menys que
abans?
Sona el timbre i a l’instant.
—Com està el meu Manolín?
Manolín rep un parell de besos de son pare i
intenta buscar en qual de les mans portaria el
regal.
—Pren! Ací tens, per a quan comences el
col∙legi.
Es va quedar asombradísim amb la gran
cartera de cuiro de color marró fosc amb dos
sivelles, que li acabaven de donar. Eixa nit va
dormir abrigat pels seus pares i sense separar-se
de la seua cartera.
Durant els dos dies següents era l’enveja dels
seus germans ja que absorbia tota l’atenció dels
seus pares, o això era el que ell creia, perquè
aquestos no sols tenien afecte de sobra per als
altres quatre sinó per als que vindrien en el futur,
dos germans més.
Els jocs i les maldats, com era normal en un
xiquet de la seua edat, era en el que ocupava la
majoria de les hores del dia. Barallant amb el seu
germà major, botant, corrent, fins a que…
20
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
—Mamá, Manolín s’ha fet sang!
De nou i després d’un bot poc calculat en els
jocs amb el seu germà va acabar amb la front
en una de les lliteres superiors provocant-se la
corresponent bretxa. El pitjor no va ser el bony
sinó la baralla que va rebre el germà al fer-li
culpable del resultat sagnant dels jocs. Així i tot,
entre esparadraps i aigua oxigenada eixos anys
van ser meravellosos.
Els desdejunis junt amb els seus cinc germans
mentres s’escoltava en una ràdio de la cuina
Madrecita María del Carme cantada per Manolo
Escobar, eren estressants per a la mare. A la més
xicoteta en braços li donava el biberó, els altres
s’havien d’apanyar sols. La taula de fòrmica
de la cuina després d’uns deu minuts quedava
irrecognoscible. Un verdader quadre amb una
meravellosa mescla de Cua Cao, galletes María
Fontaneda i llet.
Eren anys d’un Madrid de cel blau on encara
la neu quallava a l’hivern, el color daurat dels
fulls a la tardor brillaven en el parc del Retir i
la Casa de Camp estava a sobreeixir de famílies
passant el diumenge amb les carmanyoles plenes de truites de creïlles i filets arrebossats quan
la tragèdia va fer la seua aparició per primera
vegada.
Manolito i la seua germana menor posseïen des
de fa temps un peix obsequi de son pare pel seu
bon comportament a què li havien posat el nom
de Perla. Totes les vesprades a l’arribar del col∙legi
es dedicaven a donar-li de menjar quan…
—Mamá! Perla no es mou, no vol menjar.
El peixet surava de forma estranya en el líquid
element.
21
Manuel Morera Montes
Es va acostar el germà major comunicant
ràpidament i sense cap tipus d’inconvenient la
desagradable notícia.
—Es que no veieu que és mort!
Els dos xicotets de la casa no podien saber el
significat d’eixes paraules.
Amb llàgrimes en els ulls i amb el cor trencat pel
drama patit van introduir a Perlita en una caixa
de sabates i acompanyats pel seu germà major
es van disposar a donar-li sagrada sepultura en
el descampat que es divisava des de la terrassa.
Com a consol la seua mare els va oferir algunes
llepolies, gominoles i el més divertit “el pita gol”,
un caramel unit a un pal i amb un xiulet en el
seu interior que seria el culpable de l’anècdota
de la vesprada.
Xiulant i xiulant, en un descuit va aspirar
amb massa força, amb tan mala fortuna que el
xiulet va anar a parar al fons de la seua gola. No
podia respirar i cada vegada que ho feia emetia
un so anormal i desconegut per a sa mare.
—Manolín, què et passa?
El seu rostre s’anava enfosquint per moments.
Tota espantada Pura, com així la cridaven, se
va dirigir sense més dilació a demanar ajuda a la
veïna Marce.
—Marce! Ajuda’m per favor, que Manolín se
ha engolit un xiulet.
Juntes, li van posar boca per avall i en un parell
de sacsades van provocar el vòmit i l’expulsió del
feliç aparell.
Quina paciència tenia la bona de Pura amb
tots els seus pollets! Quan no era el major que
s’introduïa un cigró pel nas, era la germana la
que jugava amb les llentilles i el feia per l’ore-
22
Manolín ja és un home (Història d’un espanyolet de quaranta anys)
lles. En més d’una ocasió va tindre que eixir
corrent a la Casa de Socorro para múltiples capellans dels cinc germans, gràcies a Déu sense
importància.
Les setmanes següents van transcórrer, com
és lògic, disfrutant de molts moments, bons,
divertits i plens d’amor i afecte, encara que en
breus dies succeiria quelcom molt important en
la família.
Una vesprada, quan comptava quatre anys,
van cridar a la porta:
—Veniu xiquets, que ja la porten!
Les cinc criatures van ser corrent cap a el rebedor. Quina seria la sorpresa? Dos senyors vestits amb mona grisament i extremadament grans
i alts subjectaven una caixa enorme de cartó.
—On la deixem senyora?
—Ací, en el saló per favor.
—L’importaria firmar ací, és l’albarà d’entrega.
—On, ací?
—Sí senyora, moltes gràcies.
—Que ho disfruten.
Tots els xiquets estaven intrigats del que podia
ocultar aquell paquet tan gran.
—Esperarem que vinga el vostre pare.
La resta de la vesprada fins que va tornar el
pare de família es va fer interminable.
Eren les huit de la vesprada quan per fi va
tornar a sonar la campaneta del timbre. De nou
rebel∙lió a bord:
—Correu, que és papà! —cridava un d’ells.
—Qué vos passa que esteu tan nerviosos?
—Mira papà el que han portat uns hòmens!
Amb gran paciència i lentitud el pare se va
llevar la jaqueta deixant-la sobre el respatler de
23
Manuel Morera Montes
l’orejero, va agafar unes tisores i va tallar la cinta
adhesiva que unia els dos extrems de la tapa.
A l’obrir-la van aparéixer multitud d’espongetes blanques. Mentres Manolín s’entretenia escampant-les pel saló els altres seguien pendents,
ja que el verdader objecte continuava dins de la
mateixa.
I de sobte, ací estava la televisió. La tecnologia
va fer entrada en la llar l’any 66 i el seu inventor
i físic britànic John Logie Baird va tindre la
culpa.
Eixe objecte tan estrany i gran canviari des de
llavors, no sols la vida de la família de Manolín,
sinó la de tots els espanyols que la posseïen.
El veure a través d’una finestra negra tota una
sèrie de personatges, el mar, altres ciutats, era
impressionant, no sols per a la ment d’un xiquet
de quatre anys sinó per a qualsevol ser humà de
l’època. Arran de llavors la quantitat de informació rebuda era constant per a bé i per a mal. Una
tempestat d’influències externes imparable. Els
pares havien d’estar molt pendents que els seus
fills no se sentiren afectats per mals influxos de
l’exterior.
Per aquest motiu aquest sistema de comunicació va idear alguns codis visuals que apareixent en la part superior del televisor informaven l’audiència que les imatges que s’emetien
a continuació no eren destinades a persones
menors. Quantes vegades va haver d’escoltar
Manolín:
—Xiquets, dos rombes, al llit!
I quan no era pels dos rombes, era per la
família Telerín, Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Cues
i Ququín amb l’anem “al llit que cal descansar”.
24