Resultado del 2º CONCURSO DE CARTAS DE AMOR

Anuncio
Resultado del 2º CONCURSO DE CARTAS DE AMOR
La carta ganadora en la modalidad de castellano ha sido:
Hola Cielo,
Siempre he pensado que el AMOR con mayúsculas, (el de verdad, vamos), tenía como
base el conocimiento del otro, la confianza, el respeto, y un sinfín de factores sin los que el
AMOR se convertía en amorcillo sin más.
Y llegaste tú.
Lo nuestro empezó con franqueza: somos amigos, ¿quedamos para tomar un café?, y
después de dos cafés éramos cualquier cosa excepto “sólo amigos”, y después de cinco o
seis (o siete, no recuerdo bien) nos confesamos honradamente que esta historia, sin siquiera
conocernos ni un mes, pasaba directo por el corazón, aunque el hecho de tener cada uno su
pareja estable (o semi-estable) nos impedía ir más allá de compartir un cigarro.
Tras el principio, tu olor me despertaba los sueños y el estómago se me ponía del
revés en un suspiro.
Sigo pensando que lo nuestro era un “nuestro” sin salida, y, sin remedio, volví a mi vida
de siempre, con mi novio de siempre, y no entendía porqué no era todo igual, porqué seguía
esperando una llamada, un café, un paseo por la playa... si todo había acabado incluso
antes de empezar; y se me iluminó el alma al oír tu voz: te echo de menos.
Y volví a sentir que mi estómago no era mío y que el mundo daba vueltas, mientras mi
otra mitad rezaba para no tener que rendirme a ti.
Otro café, tu vida seguía existiendo sin mí y me llevabas de la mano para enseñármela,
tu trabajo, tu casa, tu novia, tu resaca, ... tan de mármol como cuando sólo eras mi amigo,
me decías:- Sólo somos amigos, no te preocupes, no llores,...
Yo me lo creía a medias y de pronto todo lo demás se esfumaba, se quedaba mi vida
de música de fondo (como quien oye llover) y éramos tu y yo contra el mundo y su basura
(sólo amigos), dejándonos amar por ilusiones, sin mirar más de un beso, una caricia, o un
sexear dulce y entre risas.
Pero despertar a la lluvia, mojarse otra vez en la realidad de mi vida, era demasiado
esfuerzo cada vez; muchos ¿qué te pasa? de tanta gente, que derrotaron mis fuerzas, y me
abandoné al flujo tranquilo y cómodo de aquel novio que me amaba.
Tal vez me arrepienta mil veces de no escapar por ti, y dentro de mucho tiempo me
despierte y piense: ¿Qué hago yo aquí si sólo quiero estar contigo?
Y entonces saldré en tu busca, guiada por horas de recuerdos de tu vida, rastrearé tu
maldito olor hasta dar contigo y al encontrarte, felizmente emparejado, miraré tu vida por los
cristales de la ventana de los días que pasaron, saludaré con la mano, y me iré, sonriendo, a
sabiendas que estás bien y que no me necesitas.
Y eso es todo lo que podré darte,
Un beso y adios.
La carta ganadora en la modalidad en valenciano ha sido:
Albal 25 de gener de 2007
Estimat:
Volguera dir-te en quatre paraules tot allò que em feres sentir quan ens coneixerem. Sé que
no es poden contar els sentiments només en unes poques síl·labes, però també sé que si
intente esbrinar aquells estats d´emoció, aquells moments tan íntims, tan intensos, podré
tornar a vore´t com abans, aquell temps en el qual no hi havia res més que tu i jo, eixos
instants ens els quals ens desitjàvem, ens agarràvem de la mà i volíem posseir cada tros del
cos de l´altre i buscàvem el moment de palpar, experimentar i donar per perdut el sentit del
pudor.
En aquells temps miràvem cap a un costat i cap a l´altre del carrer, quan passejàvem agarrats
del braç o quan em posaves la mà a la cintura, perquè ens podien vore i xafardejar prou, així i
tot, sempre parlaven de si ens havien vist ací o allà; tot mentida! Però com deien els
assabentats: “d´una mentida es trau una veritat”.
Recorde, i ho escric amb els ulls vidriosos que tot el que fèiem estava mal fet, el nostre amor,
el nostre desig inflamat de plaer per poder donar-nos un bes, i no ho podíem fer, estava tot
vedat, ens devíem desitjar en silenci. Seguisc fent memòria i m´entra por, ho recorde ben bé,
una por que em recorria el cos com si fórem uns assassins, els culpables d´aquelles
reaccions, d´aquells sentiments, sempre amagant- nos; així com les ganes d´agarrar-te la
cara, fer-te un bes, dos, tres i tots els que em vingueren en gana, d´arrimar el meu cos al teu i
sentir el tacte dels meus pits apretant-los contra el teu tors mig nu, i notar eixe contacte d´una
pell amb l´altra; uns cossos que volien estar junts, apegats, ruboritzant-se i deixant escapar la
dolça atracció de complicitat que envoltava el moment.
Em ve a la ment aquelles ganes d´estar abraçats i fent força l´un contra l´altre, volent
demostrar a tothom que no podrien separar-nos.
Recorde eixes mans que m´agarraven, unes mans grans que em rodejaven tot el cos, em
sentia segura, protegida, com si ja mai no em poguera passar res. Els teus llavis, el teu nas,
els ulls, els cabells, tot m´agradava : “Ets el meu xic! El meu amor! El meu recel!”
I es que quan estàs enamorada estàs recelosa, mai no en tens prou, sempre vols més i més,
és una absoluta absorció.
Hui et mire i et veig com aquell xic que em deixà bocabadada quan el vaig vore per primera
vegada. Algunes persones diuen que l´amor a primera vista no existeix, però jo et puc dir que
m´enamorí de tu només vore´t, encara que ni tan sols ens parlàrem; això va ocórrer anys
després.
Sé que has sigut l´amor de ma vida i hui per hui seguisc sentint aquella satisfacció de plaer
quan t´abrace i et note tan a prop de mi. M´endinse en aquells records. Érem tan jòvens!
No puc seguir escrivint perquè m´emocione i les meues llàgrimes comencen a brollar dels
meus ulls. Et vull!
El teu trosset
Lema: MOMENTS
Descargar