Timbaler del Bruc

EL TIMBALER DEL BRUC
Jordi López Camps
La notícia de les batalles del Bruc s’escampà ràpidament per tots els pobles
d’Espanya que estaven combatent contra els francesos. Ràpidament es construí
un mite del fet construït sobre la resistència dels camperols de l’entorn contra
les preparades tropes franceses. La historiadora Teresa Rius i Bou (op.c) afirma
que la mitificació tenia, en un primer moment, una clara intenció
propagandística però amb el pas del temps es convertí en el model de
resistència a l'enemic i mostrava l'enginy i la valentia del poble català.
Immediatament després de les batalles comencen a escriure diverses cròniques
on aporten informacions i criteris a partir dels quals consolidar la visió
mitològica d’aquets esdeveniments.
El 20 de juny a Igualda es publica un crònica on enfatitza que quatre camperols,
sense ordre ni disciplina, tingueren el valor de combatre al poderós exèrcit
francès. El diari de Manresa, el 26 de setembre de 1808, publica una crònica on
destaca el mateix en un to d’enfrontament èpic.
Ferran Sánchez, en el seu llibre La guerra del Francès a la Catalunya Central,
reprodueix un text de Gaceta militar y política de Cataluña del 2 de setembre de
1808 on es diu textualment: “El General Schwartz llegó al Bruc, atravesó el camino
real, dirigiéndose a Casa Maçana; antes de llegar a dicha casa, algunos somatenes que
con unos pocos soldados se habían emboscado, les hicieron un fuego vivísimo, tanto más
acertado cuanto se les disparaba por detrás de unos matorrales cuasi a boca de jarro, lo
que sorprendió mucho al enemigo, que no veía quién le disparaba. Acabadas ya las
municiones se retiraban ya los somatenes y soldados, cuando encontraron unos 100
hombres de la villa de Sampedor, que llegaban con un tambor y seis cargas de cartuchos.
Apenas oyeron los franceses el ruido de la caja que los de Sampedor, que creyeron que
venían tropa de línea se entregaron a la más vergonzosa fuga”.
Francesc Xavier Cabanes, que era tinent coronel i ajudant d'Estat Major dels
guàrdies valons i oficial d'Estat Major de l’exèrcit de Catalunya, publicà per
primera vegada el 1809 la Historia de las operaciones del exército en Cataluña en la
Guerra de la Usurpación, o sea de la Independencia de España, que conté un relat de
les batalles del Bruc que serví de referència per a tots els historiadors posteriors
de les batalles. Com diu Teresa Rius i Bou , “va ser copiat per tothom, que van
afegir a cada bugada un drap o un llençol. El rigor històric que se li suposava, però, no
era tal. Cabanes ignora els fets anterior s a les batalles, les negociacions amb els
francesos de Barcelona sobre els molins de pólvora i la crema del paper segellat; en
canvi, recull el que deien els fulls anònims de propaganda popular i es creu les
exageracions de la premsa manresana”
El pare Ramon Ferrer Barcelona publica el llibre Cautiva, ó sea Diario exacto de lo
ocurrido en la misma Ciudad mientras la oprimieron los franceses, esto es, des de el13
de febrero de 1808,hasta el28 de mayo de 1814 publicada per entregues l’any 1815.
Part de la crònica del pare Ferrer fou escrita durant la mateixa ocupació
francesa tot i que es publiqués molt més tard. El pare Ferrer, com Cabanes,
utilitzen les cròniques dels diaris i altres escrits. Sobre la primera batalla del
Bruc escriu: “juntáronse a aquellos algunos otros paisanos armados que llegaron de los
Pueblos vecinos que a ejemplo de la Ciudad de Manresa no cesaban de tocar a Somatén:
los armados con fusil todos juntos como unos 50 o 60. Apostáronse tras un espeso pinar
que es el único en aquel terreno, esperando a los franceses que subían muy ufanos.”
La crònica de Francesc Xavier Cabanes, a més de la crònica del pare Ferrer, ha
estat la font principal per construir la història del timbaler del Bruc. La
historiadora Teresa Rius i Bou afirma que sobre els comentaris realitzats
bàsicament per incitar a l'allistament de sometents i sostenir viva la rebel·lió
contra els francesos, sumats a unes recreacions històriques fetes per un
prestigiós militar i historiador (Cabanes) i un capella cronista (Ferrer), es basteix
la llegenda de les batalles del Bruc: quatre arreplegats, mal armats i sense
comandament, són capaços de derrotar, no una, sinó dues vegades, l’exèrcit
francès, fins aleshores victoriós per tot Europa. El sometent queda dotat dels
valors arquetípics de la valentia, l'enginy i l'honor del poble català. Havia
nascut una llegenda, ara calia trobar el mite.
La primera referència a l’existència d’un timbaler es troba en l'escrit de la Gaceta
Militar y Política (2 setembre 1808) on s’esmenta hi havia un tambor.
Posteriorment el Diario de Manresa, el 28 de novembre de 1808 apareix una
carta que comenta que ha hagut una festa a Santpedor i que hi havia repicat un
timbal de la Congregació dels Dolors que havia estat a les batalles del Bruc.
Francesc Xavier Cabanes escriu en 1809 que “En esto llegó el numeroso somatén de
Santpedor que hacia volver al fuego a los demás que habían retrocedido. A más de
componerse este somatén de gentes esforzadas y excelentes tiradores, tenía una caja de
guerra que un muchacho tocaba con bastante regularidad. (... ) este tambor fue el
general el jefe. Les indicó los puntos de ataque, los momentos de avanzar, y él con su
caja tocaba los diferentes toques de ordenanza». El mateix Cabanes en una nota diu
que el timbaler «Sería sin duda algún tambor escapado de Barcelona». I continua
dient: «Y oyendo el ruido de la caja del Somatén de Santpedor, se persuadió que algún
cuerpo de tropas regladas había llegado a aquel punto en auxilio de los Somatenes.»
El pare Ferrer, en 1815, escriu a Barcelona Cautiva: que hi havia un tambor:
“Como con uno de los Somatenes (era el de Santpedor) vino un tambor que sabía los
toques de ordenanza, cooperó muy mucho a que creyesen los franceses que había más
allá, a más de la nube de Somatenes, algún cuerpo de tropa de línea, o a lo menos
muchos de los soldados que los días anteriores habían fugado de Barcelona, y así les
contuvo de pasar adelante”. En un altre lloc diu: “es bien particular que nada se haya
podido saber sobre quién fuese este tambor. El señor Cabanes opina que fue alguno de
los que se fugaron de Barcelona con la tropa Española a primeros del mismo Julio de
1808. Los de Santpedor sienten, que era un paisano que sabía tocarlo: otros que un
soldado retirado; otros que un muchacho que salió al encuentro al somatén de Santpedor
cuando subía al Bruc y aún añaden que a las instancias que hacía el muchacho de que le
2
dejasen tocar la caja, le contestaron con desprecios, y después con amenazas teniéndole
por espía, pero que últimamente se la cedieron y que habiéndoles dirigido en toda la
acción, y acompañado hasta Martorell picando la retaguardia a los franceses les entregó
la caja, y no le vieron más”
Ara, que ja es tenia al mite, calia posar-li nom. L'any 1881 el metge manresà
Oleguer Miró cregué descobrir el nom i cognoms d’una persona que suposà que
era l'heroi de la batalla: «Lo timbaler se deia Isidre Llusa i Casanovas i segons la seva
partida de baptisme va néixer en la mateixa vila de Sampedor al 15 de marc; de 1791,
havent mort bastant jove, sense perdre estat, en la pròpia població». El mossèn Antoni
Vila Sala, arxiver de Santpedor, desenvolupà les dades del doctor Miró en
forma d’història.
Per la historiadora Teresa Rius i Bou opina que el mite del Timbaler del Bruc té
les mateixes fonts que el de les batalles, però durant molts anys no en parla
ningú. Aquest anècdota, una més de la batalla, no agafà cos fins que el
comencen a fer-la servir els poetes catalans de la Renaixença.
3