El retorn dels Indignats Internacionals

Política | José María Naharro-Calderon | Actualitzat el 30/11/2011 a les 00:01
El retorn dels Indignats
Internacionals
El passat 23 d'octubre, en el lloc situat entre la part alta de la Moncloa i el Puente de los
Franceses, el rector de la Universidad Complutense de Madrid, José Carrillo, fill de l'antic
dirigent comunista, va inaugurar un monument a les Brigades Internacionals en el setanta-cinquè
aniversari del decret del govern de la Segona República pel qual se'ls hi donava una
pseudocarta de naturalesa com a División Orgánica de Albacete amb un comité d'organització
encarregat dels voluntaris estrangers i que estaria al comandament del fidel secretari de la
Tercera Internacional, l'estalinista del Partit Comunista de França, André Marty. Aquella geografia
que aleshores volia acollir en la seva periferia als moderns edificis racionalistes de la llavors
anomenada Universidad Central, es va convertir en un front de combat de la Guerra Civil durant
29 mesos, tal com en són testimoni les ferides de bala que guarden alguns llibres de la seva
biblioteca, utilitzats aleshores com a parapet contra la barbàrie. Pocs dies després de l'acte
rememoratiu, aquest monument format per unes planxes d'acer amb l'estrella de les tres puntes
de les Brigades, i creat per professors i alumnes de la Facultat de Belles Arts, fou vandalitzat
amb una taca que regalimava i una inscripció feta amb tinta vermella: «Asesinos».
L'esmentat acte certifica que els anomenats espais de memòria que ha defensat l'historiador
francès Pierre Nora son clarament problemàtics per a «alguns» quan es commemora el ja distant
ma non troppo conflicte civil -per exemple, existeix un monument respectat a la Rambla del
Carmel de Barcelona, la ciutat que va acomiadar multitudinariàment als Brigadistes el 28 d'octubre
de 1938-. Però aquesta agressió inaceptable també senyala perifèricament, com recorda Tzvetan
Todorov a Les abus de mémoire (1995) (compte amb la data de la seva tardana traducció Los
abusos de la memoria (2008)), que, de vegades els afanys rememoratius poden tapar algunes
veritats i contradiccions de la història, la visibilitat de les quals no hagués evitat, em temo, aquest
tipus d'agressió. Em refereixo al fet que a causa de titular el monument pel continent i no pel
contingut, o en fixar sobre d'ell la famosa cita de Dolores Ibárruri, «La Pasionaria», «Sou la
història, sou la llegenda, sou l'exemple heroïc de la solidaritat i de la universalitat de la democràcia»,
els seus gestors, probablement, hagin incorregut en un ben intencionat, però, evident exercici de
retòrica de la banalització, de l'ocultament i de l'oblit, que també pot irritar, amb certa raó històrica, a
altres que no militen necessàriament en l'ideologia dels empastifadors neopollockians
monumentals.
Però tornem per un moment a la història que paradoxalment tapa el monument en questió i que haurà
molestat a quants? Escassíssims protagonistes supervivents i observadors escepticament «més
ben» informats. Aquells que hagin tingut algun interès per aquella despiatada història, se'n
recordaran que el decret del govern de Largo Caballero no parlava de Brigades Internacionals,
que aquelles foren, en realitat, una iniciativa frontpopulista del Komitern, la qual finalment va
rebre el suport d'Stalin per a «reclutar voluntaris amb experiència militar entre els treballadors de
tots els països amb el propòsit d'enviar-los a Espanya» (Antonio Elorza i Marta Bizcarrondo,
Queridos camaradas. La Internacional Comunista y España, 1999, 303); que aquells estrangers
no eren tots -junts sí, però no barrejats-, comunistes, sinó que hi havia entre ells, moltes víctimes
sense partidisme del capitalisme financer dels anys trenta, o bèsties de l'estalinisme com molts
jueus paradoxalment conscients del també imparable antsemitisme del feixisme i del nazisme, o
anarcosindicalistes i trotskistes que Marty i els seus es va encarregar paranoicament d'identificar,
perseguir i assessinar amb sanguinari acarnissament (consultis, per exemple, els testimonis en
els arxius de la Abraham Lincoln Brigade o les memories de Gustave Regler); que entre els altres
estrangers que van lluitar a l'Espanya republicana i van haver voluntaris que van combatre fora
de les Brigades Internacionals, particularment a les ineficaces milícies anarcosindicalistes i del
POUM (per exemple un lúcid novel·lista anomenat Orwell, que va anticipar l'adormiment
planetari polític-econòmic del Big Brother) -d'aquella pols, venen aquests fangs-; que aquestes
http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals
Pàgina 1 de 7
serien militaritzades velis/nolis sota un clima de sospita i traició a l'hivern i la primavera de 1937
amb la creació de l'Exèrcit Popular sota impuls comunista- vegin les imatges de Joris Ivens a
Spanish Earth (1937) en la qual la narració d'Ernest Hemingway esborra curosament qualsevol
esment de la veritable ideologia que organitzava llavors el basament militar de l'Espanya
republicana o la tramposa versió de Land and Freedom (1995) de Ken Loach per a turistes
d'allotjaments edulcorats de la revolució, el qual també va tapar curosament el seu plagi dels
testimonis de Mary Low o Juan Breá, o en el «colmo» de l'ignorancia va fer cantar a aquells
defenestrats militants del POUM, El ejército del Ebro/Viva la XV Brigada, emblemàtica tonada
comunista per a aquella última ofensiva fracassada, molts mesos després de quan Andreu Nin i
els seus havien estat hostes de les checas i del no res-; que en part per a aquells aquelarres, els
últims estrangers que van venir a unir-se a l'exércit de la República ho van fer ja fora de les
Brigades Internacionals, o que aquestes van rebre al final als reclutes espanyols que anaven
eixugant la gran quantitat de comunicats de baixes d'unes unitats de xoc que varen ser
utilitzades, tantes vegades, com a carn de canó desorganitzada amb execucions sumaríssimes per
als covards; que milers de joves internacionals van perdre la vida o la salut, de vegades, per la
incapacitat, hipocresia, inexperiència, interessos o traició dels seus propis comandaments, mentre
que els ferits en els hospitals de la reraguardia cantaven no les alegres melodies épiques de les
trinxeres sinó les quintacolumnistes peticions de «I want to go home».
Per això, és evident que, efectivament, molts dels que van venir a aquella assetjada Espanya del
feixisme per quedar-hi definitivament enterrats, ho van fer per defensar amb la seva indignació
ideals d'humanitat, de solidaritat i de democràcia, però l'estructura monumental que els va
enquadrar perseguia uns altres fins bastant diferents i les paraules de «La Pasionaria»
reproduïdes avui en l'esmentat monument, amagaven no solament a un personatge ombrívol sinó,
per damunt de tot, una ideologia totalitària, entre d'altres. Un d'aquests tants casos d'aquesta
cantarella de la «memòria històrica» d'aquells anys que esborra totes les seves contradiccions
malsonants -ni una gota de crítica o referència als seus horrors en els discursos inaugurals del 23
d'octubre-. Així, vegin les oclusions de La maleta mexicana (2011) de Trisha Ziff, a les pantalles a
l'espera d'un Òscar de Hollywood, on aquesta indignada desconeixedora de molts entrellats
d'aquella història però armada amb l'exempció del clixé mediàtic de la Brigada Genocida
ParaGarzoniana de manera m/paternalista fragmenta aquella narrativa en debilitat postmoderna
d'acord amb el realtivisme discursiu i aspira a redimir a tots els africans «tras os montes», que
ignoren aquesta panacea enmiralladora de l'anti punt i final argentí incitat pels foscos interessos
polítics del culte a la personalitat de la societat familiar Kirchner, naturalment, equivalent al de la
Guerra Civil -«tanto monta, monta tanto»-. Com si la història del 1936 no fos una de terror
publicitat de crims de lesa humanitat en diversos graus i quantitats per ambdós bàndols, però, és
clar, no de genocidi ocult i planificat per part d'un victoriós estat totalitari que, d'haver estat així no
hauría deixat canya dreta, el qual va proseguir, com va poder, la resistència guerrillera, obrera,
sindical, universitària, etc...; com si es pogués desenterrar i empaquetar aquelles memòries en un
macroamalgama neosantayanesc (mirar més avall) que no discrimina entre els protagonistes
que crien malves i els seus implicats, interessats (per exemple, Francesc Torres) o altres i les del
nombre creixent allunyat de tot allò i que simplement aspira a què no el desnonin a fí de mes, a
cobrar una misèria, si per casualitat treballa, majoritàriamnt aquests joves educats i aturats per
saeculae saecolorum, entre els quals alguns, amb memòria però sense història, s'aferren a
reivindicar el protagonisme de la tragèdia d'uns avis o besavis que tampoc els aportarà una
ocupació laboral a fi de mes. Més o menys com si les víctimes del crack de 1930 haguèssin
recuperat la memòria ante/i capitalista de les fosses comunes de les guerres carlistes o de la
Guerra Civil nord-americana sense plantar cara a la història de la Depressió. I gràcies a tota aquesta
cerimonia de la confusió, a l'Espanya de la cortina de fum de la memòria històrica de les
exhumacions de fosses sense aclarir el seu passat i de les seves víctimes (massa poc, massa
tard) es va guanyar temps, vots, es van aconseguir pactes i prebendes, es van omplir portades,
es van atorgar subvencions per a nombrosos projectes al servei de la memòria de la compassió, a
càrrec de persones desconeixedores de les vastes contradiccions de tot plegat, que han construït
narratives unívoques, mentre es consentien des de la cuina del poder polític, s'ignoraven o es
beneficiaven amb el «tot val» el major desfalc financier global, una inmigració impulsora dels
beneficis amb un atur sistemàtic mai vist o el pillatge al servei partidista de les caixes d'estalvis de
http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals
Pàgina 2 de 7
les quals es va erradicar la seva suposada obra social per convertir-les en bancs. No hem assistit
a l'espectacle de la banalitat del mal sinó al del mal de la banalitat (Javier Rodrigo Sánchez, «El
mal de la banalitat. L'era de la memòria (i els seus abusos a l'Espanya del segle XXI). Exercicis de
memòria, 2011).
Allò escrit abans em permet portar a col.lació la noticia de la publicació d'un notable i monumental
llibre, Por el bien del imperio (2011) del no menys celebrat historiador, Josep Fontana, el qual
recorda del seu mestre Vicens Vives que «la Historia servia per ajudar al fet que les coses
funcionessin», en homenatge científic a aquell famòs aforisme, tan fal·laç com efectista de Jorge
Agustín Nicolás Ruiz de Santayana i Borrás (1863-1952): «Those who cannot remember the
past are condemned to repeat it»; sí, aquell filòsof naturalista liberal del 98 que va acabar
reconegut als EUA amb el nom de Georges i ignorat en la seva terra d'origen de la que sempre
guardava la nacionalitat. El que el llibre de Fontana mostra amb precisió històrica es que ni tan sols
el feixisme internacional, el qual teòricament va sortir derrotat després de la Segona Guerra
Mundial, va arribar a les quotes d'explotació, de desfalc o d'immunitat criminal a la qual estem
assistim. S'ha votat a Espanya el 20 de novembre, en l'aniversari de la mort d'un ignorant i cruel
dictadoret, pusil·lànime César, criminal de guerra i de postguerra, oblidat a les urnes com a
evidència de l'enfonsament d'aquelles memòries, que tenen una longevitat limitada per la
continuïtat i el poder de les seves víctimes, seguidors i/o interessos. La memòria no solament és
individual, subjectiva, intransferible, profunda i selecta, sinó gremialment interessada, partidista,
manipuladora, reduccionista, estigui adscrita als drets humans o la cofradia del sant adveniment.
És vàlid, ara, que el patrimoni dels rapinyaires descendents de la família Franco sigui una gota
d'aigua davant de les fortunes planetàries dels nous sàtrapes de les finances. I s'ha votat pensant
que la solució a l'actual crisi pot estar en mans de la majoria d'uns polítics al servei d'aquests
interessos planetaris, incapaços de respondre a una apagada sistemàtica, que segons l'economista
Niño Becerra, et al, es prolongarà més d'una dècada, destruirà els fonaments del miratge del
benestar, obligarà a molts a tornar a l'escassedat de la depressió dels anys 1930, però sota el
comandament dels interessos del Casino-Gulag regnant.
Mentrestant, a moltes ciutats del món, grups de voluntaris d'indignats internacionals es reuneixen
físicament i virtual des d'aquella primera vegada a Madrid el maig de 2011. Aparentment, no
semblaven recordar als de la Guerra Civil- els dijous apareixia una Plataforma senior contra la
Impunitat del Franquisme, ignorada llavors pels hostes d'aquella àgora, allunyats d'aquella memòria
enterrada i intransferible i bastant més atiats per altres urgències-. Col·lectius que intenten
plantejar certs principis de democràcia directa, de veritable representació, de reforma del model
econòmic, de redistribució de la riquesa. Alguns apel·len a models de la Declaració Universal dels
Drets Humans conjuntament amb esquemes d'economia sostenible, altres a opcions de
col·lectivització, socialització o estatalització. Però, en general, existeix, més enllà de la importància
numèrica del moviment del 99%, una certa confusió d'objectius, una aparent incapacitat pràctica
per aplicar estratègies que poden incidir directament en la realitat política i econòmica, en un canvi
a les urnes que impliqui un viratge radical en el sistema. Només destaca l'efecte boomerang en
l'ascens d'Izquierda Unida, ICV-EuiA, la qual, paradoxalment ha facilitat el daltabaix del PSOE en
els seus feus d'Andalusia i Catalunya, però que estarà limitada parlamentàriament a bordar davant
del programa d'hiperajustament de la majoria del PP després del treball de fontaneria preliminar
del PSOE o dels diversos governs autonòmics (PP/CiU). Governarà la dreta executiva, l'única que
pot calmar els mercats (imagineu-vos on estaria la prima de risc si la majoria hagués votat, per
exemple a Izquierda Anticapitalista per tal que paguin els riquíssims!) I tot amb el suport de CiU,
la beneficiada per la Llei d'Hon(d)t(e) (vergonya en francès), per molt que els encobridors del
senyor Millet aparentin esgrimir la papereta de la independència o del pacte fiscal- a aquestes
hores amb aquestes pintes- (tot inviable, dixit Niño Becerra), i a l'espera que el carrer no
s'arremolini molt davant del fet irremeiable de l'amputació social. Perquè fins ara, el sistema
productiu-financer amb la seva redistribució de la força laboral a paradisos esclavistes (per
exemple, Xina) i els seus beneficis estratosfèrics (exempcions impositives y paradisos fiscals)
sembla invulnerable mentre que el volum de la riquesa de l'1% creix exponencialment en front de
l'empobriment de la resta del món, i alguns estats com Espanya son atacats financerament
incapaços de defensar la seva independència monetària i pressupostària: una espècie de pervers
http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals
Pàgina 3 de 7
neofeudalisme globalitzat que aniria destruint tos els fonaments del benestar (educació, sanitat,
protecció social) del model d'aspiracions consumistes en crisi absoluta i del capitalisme de petita o
mitjana empresa familiar, base per a la creació de llocs de treball, desguarnits per aquest vendaval.
I davant d'aquest allau, desguarnits, incompetents o servils la majoria dels polítics, s'aixequen
aquests grups de resistents en front d'una nova ofensiva planetària que nega tota esperança de
futur als que son més i davant la qual Fontana planteja una resistència epistemològica activa, per
tal que els axiomes de Santayana o Vives no sonin a cantarella, a gest rememoratiu buit de
dialèctica, per tal que el retorn d'aquests indignats internacionals del contingut no acabi amagat
sota un altre mausoleu de la institució, del poder, del continent, en una nova derrota monumental
empastifada de la història.
El retorno de los Indignados Internacionales
El pasado 23 de octubre, en terrenos entre el alto de la Moncloa y el Puente de los Franceses, el
rector de la Universidad Complutense de Madrid, José Carrillo, hijo del antiguo dirigente
comunista, inauguró un monumento a las Brigadas Internacionales en el setenta y cinco
aniversario del decreto del gobierno de la Segunda República por el que se les daba una
pseudo carta de naturaleza División Orgánica de Albacetecon un Comité de Organización
encargado de los voluntarios extranjeros y que estaría al mando del fiel secretario de la Tercera
Internacional, el estalinista del Partido Comunista de Francia, André Marty. Aquella geografía que
entonces quería acoger en su periferia a los modernos edificios racionalistas de la entonces
llamada Universidad Central, se convirtió en frente de combate de la Guerra Civil durante 29
meses, como lo atestiguan las heridas de bala que guardan algunos libros de su biblioteca,
utilizados entonces como parapetos contra la barbarie. Pocos días después del acto
rememorativo, dicho monumento, compuesto por unas planchas de acero con la estrella de tres
puntas de las Brigadas, y creado por profesores y alumnos de la Facultad de Bellas Artes, fue
vandalizado con una mancha goteante y una inscripción en tinta roja: Asesinos.
Dicho acto certifica que los llamados espacios de memoria que ha defendido el historiador
francés Pierre Nora son claramente problemáticos para algunos cuando se conmemora el ya
distante ma non troppo conflicto civil, -- existe, por ejemplo, un monumento respetado en la
Rambla del Carmel en Barcelona, la ciudad que despidió multitudinariamente a los Brigadistas el
28 de octubre de 1938 --. Pero esta agresión inaceptable también señala periféricamente, como
recuerda Tzvetan Todorov en Les abus de mémoire (1995)/ [ojo al dato de su tardía traducción
Los abusos de la memoria (2008)], que a veces los afanes rememorativos pueden tapar algunas
verdades y contradicciones de la historia, cuya visibilidad
no hubiera evitado, me temo, este tipo
de agresión. Me refiero al hecho de que al titular el monumento por el continente y no por el
contenido, o al fijar en él la famosa cita de Dolores Ibárruri, La Pasionaria, «Sois la historia, sois
la leyenda, sois el ejemplo heroico de la solidaridad y de la universalidad de la democracia», sus
gestores probablemente hayan incurrido en un bien intencionado pero evidente ejercicio de
retórica de la banalización, del ocultamiento y del olvido, que también pueden irritar, con cierta razón
histórica, a otros que no militan necesariamente en la ideología de los emborronadores
neopollockianos monumentales.
Pero volvamos un momento a la historia que paradójicamente tapa el monumento en cuestión y
que habrá molestado a ¿cuántos? escasísimos protagonistas sobrevivientes u observadores
escépticamente mejor informados. Aquéllos que hayan tenido algún interés por aquella cainita
historia recordarán que el decreto del gobierno de Largo Caballero no hablaba de Brigadas
Internacionales, que aquéllas fueron, en realidad una iniciativa frentepopulista de la Komintern,
la cual finalmente recibió el apoyo de Stalin para «reclutar voluntarios con experiencia militar entre
los trabajadores de todos los países con el propósito de enviarlos a España» (Antonio Elorza y
Marta Bizcarrondo, Queridos camaradas. La Internacional Comunista y España 1999, 303); que
aquellos extranjeros no eran todos, -- juntos sí pero no revueltos --, comunistas, sino que entre
ellos había muchas víctimas sin partidismo del capitalismo financiero de los años treinta, o
bestias del estalinismo como muchos judíos paradójicamente conscientes del también imparable
http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals
Pàgina 4 de 7
antisemitismo del fascismo y nazismo, o anarcosindicalistas y trostkystas que Marty y los suyos
se encargaron paranoicamente de identificar, perseguir y asesinar con sanguinaria saña
(consúltense por ejemplo, los testimonios en los archivos de la Abraham Lincoln Brigade o las
memorias de Gustav Regler); que entre los otros extranjeros que lucharon en la España
republicana hubo voluntarios que combatieron fuera de las Brigadas Internacionales,
particularmente en las ineficaces milicias anarcosindicalistas y del POUM (por ejemplo un lúcido
novelista llamado Orwell, el cual anticipó el adormecimiento planetario político-económico del Big
Brother -- de aquellos barros, estos lodos --); que las milicias serían militarizadas velis/nolis bajo
un clima de sospecha y traición en el invierno y primavera de 1937 con la creación del Ejército
Popular bajo impulso comunista, -- véanse las imágenes de Joris Ivens en Spanish Earth
(1937) en la que la narración de Ernest Hemingway borra cuidadosamente cualquier mención de la
verdadera ideología que organizaba entonces los mimbres militares de la España republicana o
la tramposa versión de Land and Freedom (1995) de Ken Loach para turistas de alojamientos
edulcorados de la revolución, el cual también tapó cuidadosamente su plagio de los testimonios de
Mary Low o Juan Breá, o para el colmo de la ignorancia, hizo cantar a aquellos defenestrados
militantes del POUM, El ejército del Ebro/Viva la XV Brigada, emblemática tonada comunista
para aquella última ofensiva fracasada, muchos meses después de cuando Andreu Nin y los
suyos habían sido huéspedes de las checas y de la nada --; que, en parte, por aquellos
akelarres, los últimos extranjeros que vinieron a unirse al ejército de la República lo hicieron ya
fuera de las Brigadas Internacionales, o que éstas recibieron al final a los reclutas españoles
que iban enjugando el enorme parte de bajas de unas unidades de choque que fueron utilizadas,
tantas veces, como carne de cañón desorganizada con ejecuciones sumarísimas para los
cobardes; que miles de jóvenes internacionales perdieron la vida o la salud, a veces, por la
incapacidad, hipocresía, inexperiencia, intereses o traición de sus propios mandos, mientras los
heridos en los hospitales de retaguardia cantaban no las alegres melodías épicas de las
trincheras sino las quintacolumnistas peticiones de «I want to go home».
Por ello, es evidente que efectivamente, muchos de los que vinieron a aquella asediada España
del fascismo para quedar definitivamente enterrados en ella, lo hicieron para defender con su
indignación ideales de humanidad, de solidaridad y de democracia, pero que la estructura
monumental que los encuadró perseguía otros fines bastante diferentes y que las palabras de La
Pasionaria reproducidas hoy en dicho monumento, escondían no sólo a un personaje sombrío sino,
sobre todo, una ideología totalitaria, entre otras. Uno de esos tantos casos de este sonsonete de
la memoria histórica de aquellos años que borra todas sus contradicciones malsonantes - ni una
gota de crítica o referencia a sus horrores en los discursos inaugurales del 23 de octubre--. Así,
véase las oclusiones de La maleta mexicana (2011) de Trisha Ziff, en las pantallas a la espera
de un Oscar de Hollywood, en donde esta indignada desconocedora de muchos entresijos de
aquella historia pero armada con la exención del clisé mediático de la Brigada Genocida
ParaGarzoniana, m/paternalistamente fragmenta aquella narrativa en debilidad postmoderna
acorde con el relativismo discursivo y aspira a redimir a todos los africanos tras os montes, que
ignoran esa panacea espejeante del antipuntofinal argentino, jaleado por los oscuros intereses
políticos del culto a la personalidad de la sociedad familiar Kirchner, naturalmente equivalente al
de la Guerra Civil - tanto monta, monta tanto --. Como si la historia de 1936 + no fuera una de
terror publicitado de crímenes de lesa humanidad en diversos grados y cantidades por ambos
bandos, pero desde luego no de genocidio oculto y planificado por parte de un victorioso estado
totalitario que de haber sido así no habría dejado títere con cabeza, el cual prosiguió, como pudo, la
resistencia guerrillera, obrera, sindical, universitaria, etc …; como si se pudiera desenterrar
y empaquetar aquellas memorias en un macroamalgama neosantayanesco (véase más abajo)
que no discrimina entre las de protagonistas que crían malvas y sus implicados, interesados (por
ejemplo, Francesc Torres) u otros y las del creciente número ajeno a todo aquello que
simplemente aspira a que no le desahucien a final de mes, a cobrar una miseria, si por
casualidad trabaja, mayoritariamente esos jóvenes educados y desempleados per saeculae
saecolorum, entre los que algunos, con memoria pero sin historia, se agarran a reivindicar el
protagonismo de la tragedia de unos abuelos o bisabuelos que tampoco les aportará una
ocupación laboral a fin de mes. Más o menos como si las víctimas del crack de 1930 hubieran
recuperado la memoria ante/icapitalista de las fosas comunes de las guerras carlistas o de la
http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals
Pàgina 5 de 7
Guerra Civil estadounidense sin plantarle cara a la historia de la Depresión. Y gracias a toda esta
ceremonia de la confusión, en la España de la cortina de humo de la memoria histórica de las
exhumaciones de fosas sin aclaración de su pasado y de sus víctimas, (demasiado poco,
demasiado tarde), se ganó tiempo, votos, se lograron pactos y prebendas, se llenaron portadas,
se otorgaron subvenciones para innumerables proyectos al servicio de la memoria de la
compasión a cargo de personas desconocedoras de las vastas contradicciones de todo aquello,
que han construido narrativas unívocas, mientras en las cocinas del poder político se consentían,
se ignoraban o se beneficiaban con el todo vale el mayor desfalco financiero global, una
inmigración impulsora de los beneficios con un paro sistémico nunca visto o el pillaje al servicio
partidista de las cajas de ahorro de las que se erradicó su supuesta obra social para convertirlas
en bancos. No hemos asistido al espectáculo de la banalidad del mal sino al del mal de la
banalidad (Javier Rodrigo Sánchez, «El mal de la banalitat. L'era de la memòria (i el seus abusos
a l'Espanya del segle XXI)» Exercicis de memoria, 2011).
Lo anterior me permite traer a colación la noticia de la publicación de un notable y monumental
libro, Por el bien del imperio (2011) del no menos celebrado historiador, Josep Fontana, el cual
recuerda de su maestro Vicens Vives que «la Historia servía para ayudar a que las cosas
funcionaran", en homenaje científico a aquel famoso aforismo, tan falaz como efectista de Jorge
Agustín Nicolás Ruiz de Santayana y Borrás (1863-1952): "Those who cannot remember the
past are condemned to repeat it"; sí, aquel filósofo naturalista liberal del 98 que acabó reconocido en
los EE. UU. con el nombre de Georges e ignorado en su tierra de origen de la que siempre guardó
la nacionalidad. Lo que el libro de Fontana muestra con precisión histórica es que ni siquiera el
fascismo internacional, el cual teóricamente salió derrotado tras la Guerra Mundial Segunda, llegó a
las cuotas de explotación, de desfalco o de inmunidad criminal al que estamos asistiendo. El 20 de
noviembre se ha votado en España en el aniversario de la muerte de un ignorante, cruel y ladino
dictadorzuelo, pusilánime César, criminal de guerra y de postguerra, olvidado por las urnas
como evidencia del hundimiento de aquellas memorias, que tienen una longevidad limitada por la
continuidad y el poder de sus víctimas, seguidores y/o intereses. La memoria no sólo es individual,
subjetiva, intransferible, profunda y selecta, sino que gremialmente es interesada, partidista,
manipuladora, reduccionista, esté adscrita a los derechos humanos o a la cofradía del santo
advenimiento. Valga ahora que el patrimonio de los descendientes rapiñadores de la familia
Franco sea una gota de agua ante las fortunas planetarias de los nuevos sátrapas de las
finanzas. Y se ha votado pensando que la solución a la actual crisis puede estar en manos de la
mayoría de unos políticos al servicio de estos intereses planetarios, incapaces de responder a un
apagón sistémico, que según el economista Niño Becerra et al, se prolongará más de una
década, destruirá los cimientos del espejismo del bienestar, obligará a muchos a regresar a la
escasez de la depresión de los años 1930, pero bajo el mando de los intereses del Casino-Gulag
reinante.
Mientras tanto, en muchas ciudades del mundo, grupos de voluntarios de indignados
internacionales se reúnen física y virtualmente desde aquella primera vez en Madrid en mayo de
2011. Aparentemente, no parecían recordar a los de la Guerra Civil, -- los jueves comparecía una
Plataforma senior contra la Impunidad del Franquismo, ignorada entonces por los huéspedes de
aquel ágora, ajenos a aquella memoria enterrada e intransmitida y bastante más achuchados
por otras urgencias --. Colectivos que intentan plantear ciertos principios de democracia directa,
de verdadera representación, de reforma del modelo económico, de redistribución de la riqueza.
Algunos apelan a modelos de la Declaración Universal de los Derechos Humanos junto con
esquemas de economía sostenible, otros a opciones de colectivización, socialización o estatalización.
Pero por lo general, existe, más allá de la importancia numérica del movimiento del 99%, una
cierta confusión de objetivos, una aparente incapacidad práctica para aplicar estrategias que
puedan incidir directamente en la realidad política y económica, en un cambio en las urnas que
implique un viraje radical en el sistema. Sólo destaca el efecto boomerang en el ascenso de
Izquierda Unida/IC, la cual paradójicamente también ha facilitado el descalabro del PSOE en sus
feudos de Andalucía y Cataluña, pero que estará limitada parlamentariamente a ladrar ante el
programa de hiperajuste de la mayoría del PP tras el trabajo de fontanería preliminar del PSOE o
de los diversos gobiernos autonómicos (PP/CiU). Gobernará la derecha ejecutiva, la única que
http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals
Pàgina 6 de 7
puede calmar a los mercados, (¡imagínense donde estaría la prima de riesgo si la mayoría hubiera
votado, por ej. a Izquierda Anticapitalista para que paguen los riquísimos!). Y todo con el apoyo
de CIU, la beneficiada por la ley d'Hon[d]t[e] [vergüenza en francés], por mucho que los
encubridores del Sr. Millet aparenten esgrimir la papeleta de la independencia o del pacto fiscal, -a estas horas con estas pintas -- (todo inviable, dixit Niño Becerra), y en espera de que la calle
no se arremoline mucho ante lo irremediable de la amputación social. Porque hasta ahora, el
sistema productivo-financiero con su redistribución de la fuerza laboral en paraísos esclavistas (por
ej. China) y sus beneficios estratosféricos (exenciones impositivas y paraísos fiscales), parece
invulnerable mientras el volumen de la riqueza del 1% crece exponencialmente frente al
empobrecimiento del resto del mundo, y algunos estados como España son atacados
financieramente incapaces de defender su independencia monetaria o presupuestaria: una
especie de perverso neofeudalismo globalizado que iría destruyendo todos los cimientos del
bienestar (educación, salud, protección social), del modelo de aspiraciones consumistas en crisis
absoluta y del capitalismo de pequeña o mediana empresa familiar, base para la creación de
empleo, desarbolados por este vendaval.
Y ante esta avalancha, desbordados, incompetentes o serviles la mayoría de los políticos, se
erigen estos grupos de resistentes frente a una nueva ofensiva planetaria que niega toda
esperanza de futuro a los más y ante la cual Fontana plantea una resistencia epistemológica
activa, para que los axiomas de Santayana o Vives no suenen a sonsonete, a gesto
rememorativo vaciado de dialéctica, para que el retorno de estos indignados internacionales del
contenido no acabe oculto bajo otro mausoleo de la institución, del poder, del continente, en una
nueva derrota monumental pintarrajeada de la historia.
http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals
Pàgina 7 de 7