Participacions

De l'écriture de l'urgence, à l'écriture engagée: de Malika Mokeddem à Leïla
Marouane
Josefina Bueno Alonso
M. Àngels Llorca Tonda
Les écrivaines Malika Mokedem et Leïla Marouane s'expriment à travers leurs
romans contre la discrimination sociale de la femme, au sein d'une idéologie religieuse
en hausse, aussi bien au Maghreb que parmi la population musulmane en Europe. Le
souci du danger des mœurs implacables, des violences et des régressions de cette
idéologie, se manifeste à travers les histoires racontées par les romancières. La plainte
de Malika Mokeddem contre une société engoncée dans ses préjugés se laisse entendre
à travers une écriture de l'urgence. Chez Leïla Marouane la colère devant la violence et
la haine intégristes s'exprime de manière réfléchie et est inhérente à son écriture.
La mujer: de objeto milenario a sujeto: centro del pensamiento de Simone de
Beauvoir
Maribel Corbí
En unas jornadas cuyo denominador común es D’objecte a subjecte: la dona a
travès de l’art i la literatura en les cultures mediterrànies, nos parece que la presencia
de Simone de Beauvoir puede resultar de gran interés dado que como bien es conocido
su obra El segundo sexo (1949) ofrece precisamente un ensayo riguroso y muy
documentado acerca de la condición milenaria de objeto a la que han estado relegadas
las mujeres. Una obra que sin lugar a dudas hizo historia en tanto que, además del
indiscutible revuelo que causó por sus intolerables y ultrajantes observaciones para una
sociedad y cultura francesas eminentemente burguesas a pesar de las apariencias, fue
acogida por los movimientos feministas por aquel entonces ávidos de una obra de
referencia para apoyar sus reivindicaciones. Ahora bien la contribución de nuestra
autora al estudio y debate que nos ocupa no se limita a la colosal obra mencionada
líneas arriba, es tal como lo subraya Jacques Zéphir un discurso que recorre toda su
escritura: del género autobiográfico hasta su narrativa de ficción pasando evidentemente
por sus ensayos, sin olvidarnos tampoco de su irreprochable legado en la lucha por la
defensa de los derechos de la mujer que evidentemente se basa en la reivindicación de la
mujer como sujeto activo de pleno derecho. Un legado incuestionable que a menudo ha
venido siendo ensombrecido por una supuesta misoginia.
En esta contribución nos proponemos abordar algunas obras de Simone de
Beauvoir, de ficción como autobiográficas, así como ensayos posteriores a su primera
obra crítica, de manera a poder demostrar el alcance de su discurso de ruptura y de
rechazo de la condición de objeto recaída sobre la mujer históricamente, un discurso de
exigencia de sujeto activo que pasa, en primer lugar, por la liberación económica y el
alcance de una autonomía que le han sido secularmente denegadas. Si bien las cosas han
ido cambiando afortunadamente en las últimas décadas todavía queda mucho camino
por recorrer y en la actualidad, las mujeres como sujetos activos tienen que enfrentarse a
obstáculos y desafíos que no pasaron desapercibidos a Simone de Beauvoir. Se trata,
pues, de ahondar en el discurso feminista de esta escritora y de ver igualmente que las
críticas que recayeron muy a menudo sobre su persona y su obra por su supuesta visión
falocéntrica de la mujer reposan en una aproximación sesgada de su pensamiento y en
gran parte en una desconsideración e infravaloración de su contribución a la defensa de
los derechos de la mujer como sujeto activo.
Mujeres en la jeune fille au balcon de Leïla Sebbar
Víctor Domínguez
Dice Leïla Sebbar en Lettres parisiennes « c´est dans la fiction que je me sens
libre (de père, de mère, de clan, de dogmes...) et forte de la charge de l´exil. Y es en esta
libertad de la ficción en la que la autora marroquí va a insertar sus personajes, desde los
que da su visión sobre Argelia, su sociedad y los sueños truncados.
En ese sentido tiene una especial relevancia la importancia que tienen en su obra
los personajes femeninos, en los que se unen toda una serie de cuestiones que les dotan
de una complejidad que sólo puede ser entendida analizando la especial situación de la
mujer argelina en la década de los noventa, atrapadas entre los sueños de una guerra de
liberación que no terminó de alcanzar las expectativas creadas, el creciente islamismo
que las hace retroceder en sus conquistas sociales y todos los conflictos generados en
medio de la violencia, el miedo y los fanatismos.
En La jeune fille au balcon, Leïla Sebbar nos sitúa a una joven que desde su
balcón, única ventana que tiene a la sociedad, observa y vive en primera persona estas
cuestiones, lo que analizaremos en esta comunicación.
Na Lònia Guiu de Maria-Antònia Oliver: la profanació d’un espai literari en
català vedat a la dona
Dari Escandell
Al començament dels anys vuitanta, tot fa indicar que la producció de gènere
havia assolit, amb escreix, la plena normalitat en l’àmbit de la literatura catalana. El
nombre d’autores i d’obres, en quantitat i en qualitat, així ho feia palés.
Hi hagué, però, un espai (el de la novel·la negra) que hi roman vedat fins a la
publicació d’Estudi en lila (1985), de Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946). La
investigadora privada Lònia Guiu ostenta per primera vegada un rol fins aleshores
reservat exclusivament a personatges masculins: el de protagonista d’una novel·la
policíaca. Una irrupció, com veurem, no exempta de polèmica entre els partidaris del
cànon tradicional.
La lluita de l’escriptora mallorquina perquè la dona gaudisca d’una igualtat
social absoluta, té una de les seues majors concrecions en Lònia Guiu, personatge de
ficció esdevingut referent a partir d’unes intrigants històries detectivesques. De fet,
Antípodes (1988) o El sol que fa l’ànec (1994) són, com Estudi en lila, obres a la
recerca d’una normalitat cultural de doble fil: la consolidació de la paritat social i
literària quant a gènere, i de l’àmbit geogràfic on es desenvolupa l’acció. Aventures
trepidants a cavall entre l’illa de Mallorca i una Barcelona viva i actual, protagonitzades
per una jove heroïna tenaç i deixondida, amb un geni que encarna el caràcter subversiu
de l’autora davant la societat patriarcal.
Narradores catalanes al segle XXI:
projecció i poètica d’Imma Monsó i Maria Barbal
M. Àngels Francès
En aquest estudi em propose explorar el ressò internacional assolit per les
escriptores Imma Monsó i Maria Barbal en el que ha estat, fa uns dies, el mostrador de
la cultura catalana al món: la Fira de Frankfurt 2007. La presència d’aquestes dues
escriptores en aquest context de vasta projecció mediàtica és mostra del pas que, al llarg
de l’últim quart de segle XX i el principi del XXI, les dones han efectuat d’objecte de
literatura a subjecte que entra, per mèrits propis, en les llistes dels més venuts en
l’actualitat. Isabel Clara Simó, Carme Riera, M. Antònia Oliver, Montserrat Roig... van
irrompre amb força en el panorama literari dels anys setanta. En l’actualitat, la majoria
continuen actives i sovintegen els primers llocs en les xifres de vendes (sobretot, en el
cas de Simó). Així mateix, Barbal, amb una llarga trajectòria encetada a mitjan dècada
dels vuitanta, i Monsó, que ha començat la seua carrera literària més recentment, són
dues mostres de la narrativa femenina que, a hores d’ara, té més projecció pública. La
densitat i el lirisme de la primera contrasta vivament amb la ironia i la visió càustica de
la segona, que estableix punts de contacte amb mestres del gènere curt com Quim
Monzó. Per això trobe interessant establir una revisió comparada de dos dels models
narratius que han representat, a Frankfurt, el pas de la cultura catalana envers noves
formes d’expressió i autoafirmació.
L’exili d’Anna Murià i la recerca de la nova identitat
Marisa Lozano
Anna Murià, escriptora catalana que hagué d(exiliar-se, intentà trobar el seu lloc a
Mèxic, on visqué durant trenta-cinc anys. A través de la seua correspondència amb
altres dones, podem descobrir aquelles vivències, pensaments i interessos literaris que
estigueren profundament marcats per l(exili. Murià mantingué el contacte amb
escriptores com Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana o M. Dolors Orriols, entre d(altres.
D(aquesta manera, prendrem com a pretext d(estudi les cartes intercanviades durant la
postguerra entre Anna Murià i les seues interlocutores. Entre d(altres elements, tindrem
en compte la visió que, de manera individual i col·lectiva, tingueren aquestes dones
sobre el seu propi exili, així com també com es referen tant personalment com a la seua
producció artística.
Seguint un ordre, intentarem desglossar un per un, els factors que les uneixen pel
que fa al seu gènere i a la condició d(escriptores. Així doncs, ens detindrem en aspectes
concrets com els sentiments produïts per l(exili, les manifestacions literàries i la
problemàtica de l(escriptura en un moment de crisi col·lectiva. La figura d(Anna Murià
esdevé interessant pel que fa a la seua situació personal, ja que estigué fortament
vinculada al poeta Agustí Bartra des dels inicis de l(exili hispanoamericà fins al retorn a
la península. Tant el seu matrimoni amb Agustí Bartra com l(exili, produiran canvis
importants en la personalitat d(aquesta escriptora que visqué motivada per dues coses:
tornar a Catalunya i l(obra del poeta.
Aurora Bertrana i Fatima Mernissi: una doble perspectiva literària de la dona
musulmana
Isabel Marcillas
Sovint, el mot harem inspira en el pensament occidental la visió d’un quadre
sensual on el gènere femení es barreja amb perfums i músiques exòtiques: els vels, els
caftans, els haiks i les joies que cobreixen la bellesa de les dones que hi romanen
tancades provoquen la curiositat i fan pensar a l’estranger en els Contes de les mil i una
nits. La vida als harems, però, no és pas això; Aurora Bertrana (Girona 1892) en el seu
llibre d’impressions viatgeres El Marroc sensual i fanàtic, i Fatima Mernissi (Fes 1940)
en l’autobiogràfic Somnis de l’harem, proporcionen al lector dues visions dels harems
que confronten culturalment la percepció d’aquesta mena d’institució patriarcal que fins
la dècada dels cinquanta va regir la vida de la dona àrab.
La comparació d’aquestes dues obres pretén –com ja ho va pretendre l’autora
gironina en el seu moment –atansar-se a l’ànima femenina musulmana, de manera que
la diversitat ètnica i experiencial d’aquestes dues dones, Bertrana i Mernissi, es
configura com si de peces d’un trencaclosques es tractara, tot construint un ventall
d’identitats femenines emmarcades dins una cultura nacional pròpia; així doncs, la
literatura es converteix en un punt d’encontre intercultural que proporciona una doble
visió dels harems: la projectada a l’exterior, analitzada per una dona occidental que
exerceix com a periodista a la Catalunya dels anys 30 i, d’altra banda, aquella
perspectiva que ofereix una dona, Fatima Mernissi, la infantesa de la qual va transcórrer
en els límits de l’harem familiar. Els seus records, malgrat les deformacions que el pas
del temps hi hagen pogut ocasionar, ens aboquen a tot un univers femení que revela les
passions, els anhels i les frustracions d’unes dones recloses i aïllades del món a causa
d’una tradició cultural que les margina de la vida pública.
La lectura d’ambdues obres es realitzarà, doncs, des d’una perspectiva de dona
que pretendrà indagar en les distintes identitats de les productores literàries a través
d’una complicitat que visibilitze les diverses percepcions de la realitat; es tracta, així,
d’aprofundir en la diferència, de potenciar la visió del sexe femení segons la pròpia
experiència social, cultural i ideològica.
Certament, els motius que menen ambdues escriptores a usar la literatura com a
eina reveladora de la situació de la dona a l’Orient, durant l’època en què persistien els
harems, són ben diferents. Aurora es confessa cronista i, en escriure, la seua voluntat és
informar el lector del món occidental al temps que entretenir-lo. Però, tot i que l’autora
desitja acomplir la seua tasca amb la major fidelitat possible, el tancament en què
romanen les dones musulmanes i la desconfiança que provoca entre elles la presència
d’una estrangera, impedeix sovint a Aurora de penetrar veritablement en l’ànima de la
dona del Marroc.
El cas de Fatima Mernissi és ben bé un altre ja que, esdevinguda sociòloga a la
Universitat de Mohammed V a Rabat, ofereix al lector l’experiència pròpia viscuda a
l’harem familiar durant la infantesa, confirmant-ne les fronteres i les prohibicions a què
s’han vist sotmeses les dones de diverses generacions de la seua família. En Somnis de
l’harem, la memòria hi juga un paper molt important, fins al punt que esdevindrà l’eina
d’elaboració de la interioritat dels personatges femenins que Mernissi reconstrueix per
al lector.
La comparació entre El Marroc sensual i fanàtic i Somnis de l’harem mostra,
doncs, una visió calidoscòpica d’una única realitat. Així, tot i tractar-se en ambdós
casos de perspectives que provenen d’experiències viscudes per les autores mateixes,
tant el punt de vista com els interessos literaris que han motivat les respectives
escriptures resulten diversos i demostren que la literatura s’erigeix com a punt
d’encontre intercultural revelador de la creixent participació de la dona com a objecte i
subjecte en el món de la creació, centrada en aquest cas en l’àmbit mediterrani.
NŒUDS poèmes d'Ana Marques Gastao sur des tableaux de Paula Rego, publiées
en 2007
Lucette Petit
"Nouer, renouer, dénouer... disent-elles" Une étude du recueil de poèmes
NŒUDS d'Ana Marques Gastao sur des peintures de Paula Rego.
Cette communication propose une approche basée sur l'interrogation suscitée par
le titre NŒUDS. Ainsi ferai-je défiler les différentes acceptions du mot 'nœuds' pour
tenter d'en percer la polyphonie de sens qu'A. Marques Gastao utilise pour créer un
univers poétique tour à tour proche et lointain de la représentation picturale de la femme
de Paula Rego.
Del cuerpo femenino cósmico al cuerpo fragmentado
Juan A. Roche
El Arte Occidental ha mostrado a lo largo de su historia una imagen ambivalente
del cuerpo de la mujer, pues siguiendo los postulados míticos y las estructuras sociales o
bien éste ha sido concebido como objeto de deseo o bien como motivo de perversión y
de pecado. Esta imagen del cuerpo femenino que el arte ha exhibido está construida por
artistas masculinos, producida en sociedades patriarcales cuya estructura mítica trata de
armonizar el cuerpo humano con el cosmos. Dos de las representaciones que han tenido
más continuidad a lo largo del arte y que encarnan este ideal son, por una parte, la
imagen de la Venus, la diosa del amor, símbolo al mismo tiempo del deseo y del pecado
y, por otra, la de la Virgen María, símbolo de un amor desprovisto de carnalidad, de
cuerpo físico.
En las últimas décadas del siglo XX, surgen otros modelos artísticos sobre el
cuerpo femenino debido a diversos factores, entre los que destacan la fragmentación
general de la sociedad –anunciada, entre otros, por F. Schiller-, la irrupción de
movimientos feministas y la incorporación de la mujer como artista. Ahora ellas,
reflejando una de las tendencias dominantes de la sociedad, van a crear obras que
muestran cuerpos femeninos fragmentados, tal vez con el deseo de romper, así, el
tradicional patrón patriarcal y masculino y reconstruir, con los fragmentos, paradigmas
nuevos y propios que expresen más adecuadamente la condición de la mujer en una
sociedad democrática. Es lo que hacen, entre otras, las artistas Valie Export, Gina Pane,
Orlan, Cindy Sherman, Kiki Smith, Judy Chicago, Mary Kelly, Zoé Léonard, Jana
Sterbak, Annette Messager, Mona Hatoum…
Tras analizar obras artísticas significativas y singulares de ambos modelos –el
cósmico, mítico y patriarcal hecho por hombres y el fragmentado y democrático,
realizado por mujeres-, trataré de responder a la pregunta de si esta última opción supera
y rompe efectivamente el modelo anterior o si, por el contrario, los antiguos parámetros
siguen condicionando la representación del cuerpo femenino.