proposta centre de referència nacional de catalunya de

PROPOSTA
CENTRE DE REFERÈNCIA
NACIONAL DE CATALUNYA
DE PREMIÀ DE DALT
Setembre de 2009
RESIDENCIES GERIÀTRIQUES DEL SEGLE XXI
Descripció del model actual
L’actual manca de credulitat política es fa palesa amb la generació de falses expectatives, fetes paleses amb la llei estatal de dependència i la catalana de serveis socials
que declaren uns drets universals, sense disposar dels recursos econòmics necessaris
de fer-ho possible. Cal afegir també com a nota negativa la legitimació d’un sistema de
serveis sociosanitaris geriàtrics que no te en compte les necessitats reals de les persones. Quan a la majoria de països de la UE s’han deixat de construir residencies geriàtriques del model hoteler, fins a l’extrem que a Dinamarca, una llei de l’any 1987, prohibeix la seva construcció, nosaltres estem creant una nova bombolla, construint residencies geriàtriques que segurament les properes generacions de gent gran del baby boom faran enderrocar.
En la clàssica pel·lícula “temps moderns”, en Charlot fa una perfecta parodia del treballador, que en una línia de muntatge industrial posa cargols, d’una forma mecànica, que
avui dia ja fan els robots. La parodia d’una residencia geriàtrica seria la d’una empresa
de serveis que disposa de petites habitacions, normalment per a dues persones, on cada quatre d’elles comparteixen un bany, i on son aparcades per ser alimentades i netejades. Aquestes persones funcionen amb un rellotge intern que les desperta a les hores
del menjar, amb la característica de que quan aquest rellotge deixa de funcionar,
aquestes persones moren.
Per aconseguir una economia d’escala aquestes empreses segueixen una normativa
estricta de mínims, fixada per l’administració, que legitima un model assistencial que
suposa un clar atemptat a la dignitat humana. Com que aquest problema no és de domini públic,per a l’administració no existeix com a tal, però, fins a quan?.Cal rebutjar la
clàssica resposta de que “no hi ha diners per canviar el model”, que no te en compte
que l’actual model no es precisament barat sinó tot el contrari, la qual cosa fa pensar
que mes aviat és trobem davant d’un problema cultural, de cerca de nous entorns comunitaris que supleixen als tradicionals assignats a la família. En aquesta descripció no
s’ha esmentat a les persones amb demència.
Possibles solucions
El tractament de la dependència de la gent gran, és en aquests moments, un dels principals problemes, no percebuts, que planteja el fenomen desconegut, d’una societat
envellida. La majoria de països de la UE, estan cercant solucions adequades als seus
entorns socials. Per exemple, a Espanya, s`ha creat la “Ciudad del Mayor” en la localitat de San Andrés de Rabanedo de León, com un centre de referència estatal per a
l’atenció a la dependència i com una solució espanyola. Catalunya, d’acord amb la seva
política victimista, de manca de recursos econòmics, no s’ha plantejat encara una solució catalana, que d’acord amb la seva tradicional creativitat, hauria de ser innovadora i
pionera. Insistir en avançar per un camí erroni, com l’actual, es una clara mostra de
manca d’idees que requereix una profunda reflexió.
CRNC DE PREMIÀ DE DALT
Centre Residencial de 4ta generació
En un espai de 10000 m2, propietat de l’Ajuntament de Premià de Dalt, es proposa
crear el Centre de Referència Nacional de Catalunya de Premià de Dalt, per al tractament de la dependència de la gent gran, com una experiència pilot de bones pràctiques, que inclouria un complex sociosanitaris d’un nou model de 4ta generació, mòduls
comunitaris familiars, amb 20 places de vivendes tutelades, 60 de residencia geriàtrica,
20 de centre de serveis d’atenció diürna i 5 de centre d’atenció nocturna.
Observatori Nacional de Catalunya de la Gent Gran,
També inclouria l’Observatori Nacional de Catalunya de la Gent Gran, com un òrgan
recopilador de la informació procedent de les diferents àrees en les quals les persones
grans es veuen involucrades (Salut, serveis sociosanitaris, educació, política, societat,
urbanisme, comerç, etc) ,analitzant-la i difonent-la. L’observatori pretén ser, a més, un
punt d’intercanvi d’informació i coneixements entre els agents socials, professionals i
institucions que treballen en l’àmbit de les persones grans.
Josep Aracil
President d’Eurosenior
Premià, 17 d’octubre de 2.009
PROPOSTA
C
R
N
C
DE PREMIÀ DE DALT
Centre de Referència Nacional de Catalunya
de Premià de Dalt
Pel tractament de la dependència de la gent gran amb una experiència pilot de bones pràctiques
que inclouria un complex sociosanitaris
d’un nou model de 4ta generació, composat per
mòduls comunitaris familiars, amb 20 places de vivendes tutelades,
60 de residencia geriàtrica, 20 de centre de serveis d’atenció diürna i
5 de centre d’atenció nocturna.
Observatori Nacional de Catalunya
de la Gent Gran
Com un òrgan recopilador de la informació procedent de les diferents
àrees en les quals les persones grans es veuen involucrades (Salut,
serveis sociosanitaris, educació, política, societat, urbanisme, comerç, etc) ,analitzant-la i difonent-la. L’observatori pretén ser, a més,
un punt d’intercanvi d’informació i coneixements entre els agents socials, professionals i institucions que treballen en l’àmbit de les persones grans.
Caixa d’Estalvis
Unió Europea
Altres espònsors
Models de residencies geriàtriques
Les residencies de gent gran també han sofert importants canvis en els seus plantejaments urbanístics, la qual cosa fa canviar els seus models de funcionament. Històricament han existit tres generacions, la primera d’elles la dels asils, normalment gestionats
per ordres religioses per atendre les necessitats de les persones més pobres. En segon
lloc el model hospitalari que correspon a residencies hospitalàries de llarga durada per
atendre a gent gran dependent i finalment la tercera generació, l’actual, coneguda com
el model hoteler, caracteritzat per llargs corredors amb fileres d’habitacions que els
usuaris assimilen a estades en presons, amb la particularitat que quan son de luxe es
converteixen en presons d’or. Aquest model es caracteritza pel seu elevat grau de despersonalització que converteix als seus usuaris en objectes dipositats en un aparcament.
El de quarta generació, del que tot just se’n parla i es troba a les beceroles, es el model
modular comunitari el qual intenta recuperar els entorns familiars propis dels segles
XIX i XX, en els que convivien tres generacions, avis, fills i nets, si be mitjançant una
simulació d’aquests vincles familiars. Es tracta d’edificis modulars, per a 6 o 12 persones, en forma d’estrella, en els que la part central correspon a zones comunitàries, amb
un entorn que gira la voltant de la cuina i les puntes de l’estrella corresponen a les habitacions. Amb aquest nous entorns urbanístics es pretén donar un rostre humà als actuals aparcaments inhumans dels models hotelers que atempten contra la dignitat humana.
Suggeriments presentats per l’empresa Tioman&Partners
Centre d'Investigació en Gerontòloga Social
Aquest Centre tindria com a finalitat millorar la qualitat de vida tant de la gent gran com
dels seus familiars i professionals a través de l'assistència de qualitat, prevenció, promoció de l'autonomia i rehabilitació, inclouria, per exemple, els següents serveis o activitats:
• Consultoria, suport i formació als professionals i familiars (Plans de cuidadors,
procés de cures, ABVD, bones pràctiques, *etc…),
• Desenvolupament d'estudis i projectes d'investigació en col·laboració amb
universitats, empreses, institucions, etc.
• Informació i assessoria sobre ajudes tècniques en un entorn d'experimentació i
avaluació tecnològica amb una unitat d'assaig i validació per usuaris d'ajudes tècniques
i àrea de demostració,
• Foment de relacions personals, Intergeneracionals i socials Difusió del Moviment Sènior i de la xarxa europea Eurosenior.net
• Centre d'Atenció Basat en l'Evidència o centre d’investigació de la cura. Es una
altra possibilitat que podria suposar una novetat creativa. Aquest tipus de centres, associats a una universitat, ja estan funcionant en països com *UK, De, *AU, *CH, *IT,
*US, *CA, Austràlia.
Queda molt encara per desenvolupar a Catalunya i Espanya i per aquest motiu podria
ser una bona oportunitat per mantenir el prestigi innovador i creatiu de Catalunya, que
possibilites la seva integració en una xarxa europea, que li aportés els beneficis d’una
projecció europea.
Experiencias piloto para mayores en LEON
Ciudad del Mayor de León
La 'Ciudad del Mayor' de León, referente nacional en la atención socio-sanitaria a
mayores dependientes
La secretaria de Estado de Política Social, Amparo Valcarce, presentó hoy el plan
funcional del centro, donde se han invertido 7 millones de euros
La secretaria de Estado de Política Social, Amparo Valcarce, y el alcalde de León,
Francisco Fernández, presentaron hoy el proyecto del Centro de Referencia Estatal de
Buenas Prácticas para Personas Mayores Dependientes, también llamado Ciudad del
Mayor. El centro, cuyas obras de construcción ya han comenzado en la capital leonesa,
contará con más de 2.000 metros cuadrados y 7 millones de presupuesto para su puesta en marcha, prevista en 2010. Según Valcarce será el referente nacional en el diseño
y ejecución de programas de atención socio-sanitaria a personas mayores dependientes y supondrá la creación de 100 puestos de trabajo cualificado.
Según la secretaria de Estado de Política Social, el centro servirá para impulsar la calidad de vida de los mayores dependientes, donde, mediante una atención integral adaptada a sus necesidades, se potenciará la autonomía y la salud de estas personas. La
Ciudad del Mayor, que se construye en una parcela del Polígono X de León cedida por
el Ayuntamiento, tendrá una capacidad para atender a 100 pacientes, cuyos criterios de
inclusión son ser mayor de 50 años y padecer una dependencia crónica, entre otros.
Las modalidades de atención van desde la asistencia continua (diaria, para situaciones
de dependencia graves) hasta la parcial, que ofrece flexibilidad.
Los programas de intervención que se desarrollarán en el centro serán fundamentalmente de carácter psico-social. Incluyen programas de rehabilitación (de las funciones
cognitivas, picoafectivas, etc.), sociosanitarios (prevención de caídas), entrenamiento
en actividades cotidianas (alimentación, tareas domésticas) y programas de ocio, entre
otros. Asimismo, también se han previsto programas de formación destinados a los familiares y cuidadores, que incluyen un apartado de asistencia técnica para manejar las
nuevas tecnologías aplicadas al cuidado de los dependientes.
"El envejecimiento de la población española supone un reto en la atención a las personas mayores dependientes", declaró Valcarce. "En este campo, la Ciudad del Mayor de
León será un ejemplo a seguir", resumió. La secretaria de Estado también destacó que
el edificio, cuya finalización está prevista en 2009, cumple con todos los criterios de excelencia en cuanto a la sostenibilidad ambiental y la eficiencia energética. Por su parte,
el alcalde de León, Francisco Fernández, felicitó a Valcarce y al Gobierno de España
por poner en marcha este proyecto en la ciudad, que, según Fernández, recoge algunas de las recomendaciones de la Conferencia Mundial sobre Envejecimiento de la
ONU celebrada el pasado mes de noviembre en León, como la de mejorar los cuidados
ofrecidos a las personas mayores.
Centro de Referencia Estatal (CRE) para la Atención a Personas con Grave Discapacidad y para la Promoción de la Autonomía Personal y Atención a la Dependencia de San Andrés del Rabanedo (León)
http://www.imsersomayores.csic.es/salud/centros/cre-san-andres-rabanedo.html
EL PUNT
OPINIÓ
23/09/2009 - JOSEP ARACIL I XARRIÉ
Residències geriàtriques, a debat
Fa falta apostar per un nou model més humà que tingui en compte les necessitats reals de la gent gran dependent i no l'actual negoci dels vells
Cal establir d'una manera clara que l'envelliment comença quan s'entra en una situació
de discapacitat o dependència. Normalment aquesta situació, fins fa molts pocs anys
acostumava iniciar-se al voltant dels 60 anys, mentre que en l'actualitat ho fa passats
els 80. En cap cas la gent gran activa, tingui l'edat que tingui, no es considera una persona vella, sinó tot el contrari. El concepte negatiu que la societat actual té dels vells (la
gent gran dependent) no ha canviat gens ni mica, fins i tot per part de la mateixa gent
gran activa, que per qüestions d'edat estan més propers a ser-ho. No fa gaires anys era
la família qui amb més o menys bona voluntat tenia cura dels vells, d'acord amb una
cultura tradicional que avui dia ha canviat totalment. La gent gran dependent acostumava viure i morir en el propi domicili atesa per la seva família. Per a les persones pobres o desvalgudes existien els asils regentats per ordes religiosos que de forma benèfica en tenien cura.
El desmuntatge de la família tradicional ho ha canviat tot, provocant la pèrdua clara de
l'ajuda mútua familiar considerada com una columna bàsica de convivència social. Així,
avui dia el nucli familiar no tan sols aparca els seus pares en residencies geriàtriques,
sinó que massa vegades també ho fa amb els seus fills a les escoles. L'augment de
l'esperança de vida, juntament amb l'esmentat desmuntatge dels tradicionals entorns
familiars i la clara manca d'interès de la gent gran activa pels vells, ha deixat en mans
de l'economia de mercat l'aparcament dels vells en residencies geriàtriques. El model
actual d'aquestes residencies, amb llargs corredors amb habitacions, des d'una perspectiva optimista es podrien assimilar a hotels, mentre que des d'una altra més pessimista, a presons, que quan estan més ben dotades de serveis es qualifiquen d'or.
Aquest model d'aparcament en residències comença a ser qüestionat en molts països
de la UE, fins a l'extrem que a Dinamarca una llei de l'any 1987 prohibeix la seva construcció. A finals de l'any 2008 l'IMSERSO va crear un grup d'experts multidisciplinari de
diferents autonomies per plantejar i cercar nous models d'atenció sociosanitària per a
gent gran dependent, per substituir les actual residències, que ràpidament laminen l'autoestima dels seus usuaris.
Per plantejar un nou model de residències geriàtriques és necessari en primer lloc reconèixer com a un problema a resoldre el model d'aparcament actual. Només després
d'haver acceptat que el problema és real i existeix, és quan cal realitzar una amplia investigació, imprescindible i necessària per començar a plantejar alternatives vàlides per
a la seva resolució. En aquests moments el principal problema es que no existeix com
a tal, i per aquest motiu la principal tasca a realitzar és la seva divulgació. El model actual d'aparcament en residències geriàtriques atempta contra la dignitat humana. No
serveix. Fa falta apostar per un nou model més humà que tingui en compte les necessitats reals de la gent gran dependent i no l'actual negoci dels vells.
HACIA OTRO MODELO RESIDENCIAL
Gabriel Gallardo ( Revista Nosotros los mayores, . Num 119 , julio-agosto 2009)
Un grupo estatal integrado por una veintena de expertos y expertas de diferentes profesiones, comunidades autónomas y procedencias (sector público y privado) constituido
desde finales deI 2008 a propuesta del IMSERSO, tiene como cometido analizar el actual modelo de residencias para la atención de las personas mayores en España y elaborar un documento que siente las bases de la calidad de un nuevo enfoque para los
alojamientos de las personas mayores que por su situación de dependencia ya no puedan seguir viviendo en sus hogares.
El punto de partida es el reconocimiento de que el actual e imperante modelo
de residencias en nuestro país no responde a los deseos de las personas ni posibilita
un trabajo de mejora de la calidad de vida de las mismas. Las personas mayores y las
familias acuden a las residencias cuando no queda más remedio pero son lugares no
deseados Y esta percepción tiene que ver, en gran parte, con cómo hoy en día se siguen construyendo y organizando las residencias en nuestro país: centros de capacidad elevada (es frecuente los centros que albergan 100 o incluso más plazas) que funcionan a modo de Instituciones donde las normas, la atención uniforme, la insuficiente
privacidad, la organización de la atención centrada en el procedimiento y en las condiciones laborales, priman sobre la atención personalizada, la libertad personal, las costumbres y los deseos de las personas. Levantarse y acostarse a una misma hora (habitualmente pronto), compartir habitación, tener reducida su libertad para hacer lo que
uno quiere por falta de personal o por el argumento de su seguridad, son dificultades
cotidianas que caracterizan nuestras residencias, independientemente de que cumplan
los metros, los servicios básicos de atención o las ratios de profesionales exigidos en
las normativas vigentes.
Hay que destacar que el debate de redefinición del modelo residencial
hace años que se inició en otros países. Por ese motivo se ha creído necesario tener en cuenta para definir un nuevo modelo de atención residencial, algunas experiencias internacionales y determinar qué particularidades de: Suecia, años que ni se construye ni tan siquiera se habla de residencias (en Dinamarca se han prohibido por Ley
en el año 1987). El modelo residencial está amortizado por considerarse que no resulta
adecuado para atender a las personas mayores favoreciendo su calidad de vida. La
apuesta en estos países para las personas mayores que necesitan cuidados y tienen
que dejar su hogar, se dirige hacia lo que se viene denominando alojamientos con apoyos (apartamentos con servicios o pequeñas unidades de convivencia para las personas con deterioro cognitivo) donde además de prestar cuidados y servicios de atención
personal se garantiza la privacidad, la independencia, y el que la persona, independientemente de su grado de deterioro, pueda seguir con sus costumbres, con su ritmo de
vida, cumpliendo sus deseos, y en la medida de sus capacidades, ejerciendo el control
de su propia vida.
Este grupo de expertos se vienen reuniendo y trabajando en red, con el objetivo
de sentar las bases de un modelo de calidad en los centros de alojamiento para personas mayores de modo que éstos estén orientados realmente a las personas que en
ellos viven. Alternativas de alojamiento donde la privacidad, la elección sobre cuestiones básicas de la vida diaria (a qué hora me levanto o me acuesto, cómo se me atiende, qué quiero hacer hoy, con quién voy a estar o no estar...) y la flexibilidad sean posi-
bles. Lugares de continuidad de vida propia integrados en la comunidad, donde las familias y allegados tengan espacio y papel.
El reto no es sencillo: ofrecer un marco que permita conjugar calidad (pero calidad pensada desde la persona y no desde la organización) con sostenibilidad de los
recursos.
Resistencias al cambio existen. Pero que nadie lo dude. Necesitamos mirar a Europa, España más que otros países. Ahora es el momento del tránsito
hacia otro modelo residencial. Momento de no conformarnos con lo que ya existe. Pensando en las personas y pensando con las personas.
l
A UNA RESIDÈNCIA, NO, GRÀCIES
Aquella idea, valida només poc anys enrere, de “quan sigui gran, en porteu a una residència” s’ha convertit en “sobretot, quan sigui gran, no en porteu a una residència”. Recordo haver presenciat una escena en una residencia, en la que una usuària deia a la
seva família “sacadme de aquí, esto es una casa de criminales, matan a las personas”.
Possiblement aquesta persona patia alguna demència, que li permetia ser més agosarada, manifestant el que altres no s’atrevien a dir. Cal tenir en compte, que en aquests
moments, on hi ha més persones dements (alzheimer, demència senil, etc) és a les residencies geriàtriques, on es poden veure persones lligades cridant, caminant sense
parar d’una banda a l’altre, i moltes altres escenes que fan recordar els manicomis.
Quan una residencia es més gran, és possible separar els residents d’acord amb el seu
estat mental, la qual cosa no es pot fer en altres més petites, que tot i tenir cura de no
acceptar a persones dements, alguns dels seus usuaris s’hi tornen, obligant a tenir de
compartir la seva habitació amb persones que no ho son.
L’actual model de residencies geriàtriques, anomenat hoteler per la seva característica
de llargs corredors amb habitacions a cada banda, ocupades per una o més persones,
suposa l’aparcament massiu de persones, que cal mantenir netes i polides, la qual cosa
obliga a fixar unes normatives disciplinaries que acaben limitant l’autonomia personal.
Es bastant habitual trobar persones, que inicialment tenien la capacitat de tenir cura de
les seves pròpies necessitats personals i que amb el temps va minvant, possiblement
per l’envelliment, però sobretot per la laminació, lenta però progressiva, de la seva autoestima.
La percepció de llargs corredors i de normatives disciplinaries, fa que molts dels usuaris
de residencies, les qualifiquin de presons, amb l’afegitó de quan disposen
d’equipaments de luxe, aquestes presons s’anomenen d’or. S’ha observat que les residencies que més afavoreixen l’autoestima, son les situades en llocs cèntrics de nuclis
urbans, al contrarestar els seus aspectes negatius, amb els positius de poder conviure
al carrer amb persones conegudes. Si acceptem que una persona es ella i les seves
circumstàncies, les persones més optimistes, són les més preparades per sobreviure
en una residencia, lluitant contra unes circumstàncies negatives que atempten contra la
dignitat humana. Per tot això “a una residencia, no, gràcies”
Josep Aracil
President del Consell Sènior de Premià i d’Eurosenior
Abril de 2010