Vols tastar-lo? - Cossetània Edicions

Memòria del Segle XX - 11
CONTRA L’INVASOR
Recull d’articles
a L’AUTONOMISTA (1900-1938)
CARLES RAHOLA
A cura de
Rosa Maria Oliveras i Castanyer
Lídia Traveria i Riba
Aquest llibre ha estat editat amb la col·laboració de:
Primera edició: juny del 2007
© Rosa Maria Oliveras i Castanyer
© Lídia Traveria i Riba
© Cossetània Edicions
Director de la col·lecció:
Josep M. Figueres Artigues
Membres del consell assessor:
Ramon Alberch, Albert Balcells, Joaquim Ferrer, Antoni Furió,
Eugeni Giral, Jordi Planes i Sebastià Serra
Edita: Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
Fax 977 61 43 57
[email protected]
www.cossetania.com
Disseny i composició: Imatge-9, SL
Impressió: Romanyà-Valls, SA
ISBN: 978-84-9791-288-4
Dipòsit legal: B-27478-2007
Unes paraules abans de començar
3
UNES PARAULES
ABANS DE COMENÇAR
Sobre la vida de Carles Rahola s’ha publicat força
fins al moment. Però el que mai fins ara no s’havia
fet era recollir els seus escrits periodístics en un llibre. Aquest és, doncs, un document inèdit i innovador que ha de servir per divulgar la figura d’aquest
il·lustre gironí, la vida del qual fou arrabassada pel
seu pensament. Un pensament basat en la justícia, la
cultura i la pau, que tantes vegades Rahola va plasmar
en la trentena de llibres que va escriure i en els prop
de mil articles que va publicar a la premsa catalana.
Amb aquest llibre, es recull per primera vegada, i de
manera comentada, una selecció dels articles que va
publicar al diari de la família Rahola, El Autonomista
en la primera etapa i L’Autonomista en la segona, on
va testimoniar fidelment l’amor que sentia per la seva
ciutat d’adopció, Girona, i per la resta del país.
Nota de les curadores: Volem agrair al director de la col·lecció Memòria del Segle XX i professor d’Història del Periodisme de la UAB,
Josep Maria Figueres, que ens confiés aquest projecte quan encara érem
només estudiants de facultat.
4
Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria
Les darreres paraules que va pronunciar així ho
demostren: “Moro màrtir per Catalunya!”. Era la
matinada del 15 de març de 1939, quan Carles Rahola era afusellat per les tropes franquistes al cementiri
de Girona.
Rosa Maria Oliveras
Lídia Traveria
Introducció comentada
5
INTRODUCCIÓ COMENTADA
Nota biogràfica
Nascut a Cadaqués el 28 de juny de 1881, Carles
Rahola i Llorens fou el cinquè fill de Ferran Rahola i
Verdaguer i de Carolina Llorens i Palou. Temps després, quan Carles Rahola tenia tres anys, es trasllada a
viure a Girona de manera definitiva amb els seus pares
i quatre germans, Josep, Juli, Dàrius i Petra.
L’economia familiar era modesta i per aquesta raó, i
després d’haver cursat els estudis primaris a l’escola de
Sant Narcís i posteriorment a l’acadèmia del pedagog
Josep Dalmau Carles, Rahola es va veure obligat a renunciar als estudis superiors. Amb tot, això no va ser
un impediment per a ell, que de manera autodidacta va
esdevenir un intel·lectual.
L’any 1896 va marcar el destí dels Rahola, ja que el
patriarca de la família obre una impremta a la gironina
plaça del Vi. Des d’aquest moment, Carles va treballar
sempre més a l’establiment, dirigit pel seu germà Dàrius.
L’altra institució gironina de la qual no es pot dissociar
la vida de Rahola és la Diputació de Girona, on a partir
6
Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria
de l’any 1898 va desenvolupar la seva carrera professional. Aquest mateix any Dàrius Rahola funda el diari
d’ideologia republicanofederal El Autonomista.
Carles Rahola i el periodisme
Essencialment, Carles Rahola va desenvolupar la
seva tasca periodística al diari del seu germà. La seva
primera col·laboració signada hi apareix el 25 de novembre de 1900 i tracta del poeta John Milton. Però
a banda, Rahola també publicava en molts altres periòdics catalans i l’any 1906 comença a col·laborar al
diari El Poble Català, que li va permetre donar-se a
conèixer en els cercles barcelonins.
Rahola era un intel·lectual integral: periodista, escriptor i historiador. L’escriptor Josep Pla va descriure
Rahola com un humanista madur i civilitzat: “saturat
de cultura clàssica i francesa, impermeable a la monstruositat, més sensible al gra que a la palla”.
Carles Rahola fou, doncs, i abans que res, un
intel·lectual, filòsof i humanista. I així ho reflecteixen
també els seus articles, farcits de mencions —algunes
d’explícites, d’altres que no ho són tant— als seus referents culturals: Pi i Margall, Émile Zola, Friedrich
Nietzsche, Maurice Maeterlinck, Anatole France…
Principalment, els seus primers textos periodístics
són de tipus politicosocial, seguint els postulats del
Partit Federal de Pi i Margall. En aquells primers anys,
Rahola veu en el periodisme l’instrument ideal per millorar la societat i, essencialment, la vida de la classe
treballadora. Per a ell, calia tendir cap a una societat
moderna, oberta, de progrés i europea. Més endavant,
els temes culturals van despertar el seu interès.
Introducció comentada
7
El 1905 Rahola publica un recull d’escrits periodístics sota el títol de Pequeños ensayos. I és que Rahola
volia ser escriptor. I esdevingué un escriptor prolífic.
Seguint les seves inquietuds intel·lectuals, Rahola
flirtejà amb el Modernisme de la Girona de començament del segle xx, quan col·labora amb la redacció
del setmanari L’Enderroch (1902) i, un any després,
en l’organització dels primers Jocs Florals gironins,
el 1903. Però tot i les seves incursions a aquests cercles
modernistes i noucentistes, l’estil de Carles Rahola no
es pot encabir en cap moviment literari o periodístic;
el seu estil era diferent del de la resta. Així, l’any 1922,
Rahola intervé en la creació de l’Ateneu de Girona,
institució plural en la qual ocuparà el càrrec de president fins al final de la seva vida.
Fins que l’any 1933 es produí la catalanització del
diari L’Autonomista, en els seus escrits dels primers
anys utilitzava tant el català com el castellà. El seu primer llibre, Pequeños ensayos (1905), igual que el seu
primer article, el va escriure en castellà. Poc després,
en els seus escrits canvia aquest idioma pel català.
Pels seus treballs, Rahola va ser premiat en nombroses ocasions. El 1921, Premi Narcís Pla i Deniel
dels Jocs Florals de Girona per la biografia de Ramon
Muntaner. El 1922 rebé el premi de la Mancomunitat
de Catalunya en els Jocs Florals de Girona pel treball
Girona en l’antiguitat. També guanya el premi Fernando Ortiz del Certamen Literari de l’Havana per la
biografia del frenòleg Marià Cubí. Publica el llibre
La dominació napoleònica de Girona. I és l’any en
què també capitaneja una acció ciutadana per a la creació de l’Ateneu de Girona.
8
Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria
Cinc anys més tard, l’autor fou guardonat amb
el premi extraordinari de prosa dels Jocs Florals de
Barcelona pel treball Proses històriques. I el 1930, Rahola guanya el premi de l’Ajuntament de Girona en
els Jocs Florals de la ciutat per l’estudi Ferran VII a
Girona.
Durant els anys trenta, Rahola es va introduir entre
les principals publicacions periodístiques de la capital
catalana, en revistes com Mercurio, Nuestro Tiempo,
Il·lustració Catalana, D’Ací i d’Allà, Arts i Lletres i,
finalment, Revista de Catalunya. A banda, Carles Rahola col·laborà activament des dels seus inicis a Ràdio
Girona, on es va donar a conèixer com a gran orador,
faceta que també explorà en infinitat de discursos, seminaris i conferències.
Políticament, l’autor diferenciava clarament entre
el federalisme i el catalanisme perquè posava per davant la consecució de la República a l’autonomia, influït per la idea que el portava a associar l’autonomia
amb el regionalisme burgès de la Lliga. Precisament,
els anys de la República, tan desitjada per ell, van ser
molt prolífics, a diferència del que succeí a partir de
l’esclat de la Guerra Civil. Al llarg de més de trenta
anys Rahola va acumular una ingent obra periodística, que trobem dispersa en multitud de publicacions.
Això no obstant, el diari de la família és on Rahola
col·laborava de manera més fervent, deixant de banda
el fet que en moltes ocasions es podia llegir un mateix
article en més d’una publicació.
Historiador de soca-rel, el 1934 l’autor publica
l’obra La pena de mort a Girona, un testimoni de les
execucions dels segles xviii i xix amb el qual ratifica
la seva oposició a la pena capital. I és que, fruit de la
Introducció comentada
9
seva naturalesa pacifista, la condemna de l’execució
mortal fou un dels temes més recurrents de la seva
obra periodística. Amb tot, Rahola es mantingué sempre al marge dels partits i de les lluites polítiques, atenent a la seva naturalesa moderada i tolerant. Però,
tot i que no milità mai a cap partit, als anys trenta sí
que es va situar a l’òrbita d’Esquerra Republicana de
Catalunya.
En paraules de Narcís-Jordi Aragó, Carles Rahola fou
abans de tot —i, encara més, per damunt de tot— periodista. La seva vocació va marcar la seva vida i, com
veurem, també la seva mort; posseïa les característiques i les virtuts pròpies del periodista: era realista,
sintètic i precís, tenia una gran capacitat per traduir i
interpretar la realitat circumdant; el seu desig, tantes
vegades expressat, d’avançar cap a la socialització de
la cultura el portava a la divulgació periodística, la
fórmula més adequada per posar el saber a l’abast
de tothom. El seu estil era viu, alliberat de feixugors,
voluntàriament dinàmic, colorista i emotiu, propi del
millor periodisme. (Aragó, N. J. “Rahola, periodista”, a Presència. Girona, 22-5-1976, p. 17).
En reiterades ocasions en els seus articles, Rahola,
un home de pau, es va mostrar contrari a la violència,
tant contra les dones com contra els animals, i en especial deplorava les corrides de braus. Avui en dia, l’autor seria considerat una persona feminista i ecologista,
que a més creia en la instrucció com a font de progrés
personal i social. Rahola es mostrà així obertament
en contra de l’obscurantisme que ell identificava amb
l’Església catòlica, en contraposició al coneixement
i la il·lustració. Aquest anticlericalisme exacerbat és
10
Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria
molt probablement un dels motius pels quals fou condemnat a mort pel tribunal del bàndol nacional, més
que no pas pel seu pensament polític, que defensava
de manera prudent.
I potser aquesta prudència és la que explica l’enorme
quantitat de pseudònims que Carles Rahola va utilitzar
al llarg dels anys per publicar els seus articles. Juan del
Molino, Panida i, sobretot, August d’Alzina —l’alter
ego de Rahola, protagonista del seu llibre El llibre de
l’August d’Alzina— són alguns dels sobrenoms sota els
quals va signar part de la seva obra periodística.
Queda clar, doncs, que el gironí no fou eminentment un articulista polític; ans al contrari, la seva trajectòria periodística no s’entendria sense la temàtica
d’abast cultural i social. Des de l’Argentina, el seu
amic Hipòlit Nadal i Mallol el recordava així:
Un home ponderat, demòcrata sí, que mai no havia figurat en política, l’única preocupació del qual
eren les seves recerques històriques per tal d’engrandir el patriotisme espiritual de Catalunya. […] Vivia
per la família i per les lletres.
Així, la història i el periodisme es barregen amb
profusa freqüència en els seus escrits, amb una ploma
moderada, senzilla i fluida. Com a historiador, no va
dubtar a enfrontar-se a la historiografia oficial i reivindicar el paper dels afrancesats del temps de la Catalunya
sota Napoleó. A banda, la seva recerca sobre Girona
constitueix encara avui en dia una aportació fonamental. I és que hem de tenir en compte el que va escriure
l’historiador Ferran Soldevila sobre Rahola:
Quasi tota la seva obra és obra d’historiador: ho
és, fins i tot, la seva obra periodística, adreçada gaire-
Introducció comentada
11
bé constantment a la divulgació historiogràfica. I, així
i tot, Rahola va restar sempre una mica al marge de
la història (no és aquest precisament el títol d’una
de les seves sèries d’articles?). No va gosar, en general,
llançar-se a fons a la tasca d’historiador, penetrar profundament en els temes que el temptaven, escometre
obres d’una forta envergadura. Acostumava a procedir per petits fragments, que després relligava sota
un títol general en un volum de reduïdes dimensions,
sempre agradable i útil de llegir.
Amb l’inici de la Guerra Civil l’any 1936, Rahola
gairebé no escriu a causa de l’angoixa que li provoca
la situació del país. I és durant la guerra que Carles
Rahola fa un gir en el contingut dels seus escrits a
L’Autonomista. Així, i sense abandonar la seva passió per la cultura, els seus textos esdevenen missatges
de denúncia contra l’aixecament militar o bé de crida
a la resistència per assolir un futur en pau i prosperitat.
Durant l’any 1938 publicà el llibre Estudis napoleònics, on figura l’epíleg “Contra l’invasor”. A L’Autonomista, hi publicà durant aquell any només vuit
articles, entre altres “Refugis i jardins” i “L’heroisme”
(Maeterlinck), que va ser el seu darrer article periodístic. “Refugis i jardins”, aparegut el 8 de febrer,
constitueix el seu primer editorial signat amb el qual
pretenia transmetre esperança als ciutadans davant la
dramàtica realitat del moment.
El 6 d’agost, L’Autonomista publica l’editorial de
Carles Rahola “L’heroisme”, un article clarament
de denúncia contra la intervenció de les forces de l’eix
en la guerra espanyola, aprofitant com a argument
de fons el pròleg que l’any 1915 havia redactat per a
12
Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria
la traducció catalana del llibre L’heroisme, de l’autor
belga Maurice Maeterlinck (1862-1949).
L’any 1939, després d’ajudar els intel·lectuals i polítics catalans que passaven per Girona camí de l’exili, Rahola es dirigeix a França. Però, en arribar a la
Jonquera, es va negar a continuar fugint i va tornar a
Girona, convençut que no seria víctima de la represàlia franquista. Amb l’entrada a la ciutat de les tropes
dels nacionals el 4 de febrer de 1939, deixa d’aparèixer L’Autonomista, que veié confiscats els seus béns, i
Rahola es reintegra al seu lloc de treball a la Diputació, on el detenen al cap de poc.
Carles Rahola va ser sotmès a un consell de guerra
sumaríssim d’urgència el dia 1 de març, sota l’acusació
de ser un dels més destacats separatistes de Girona i
d’haver escrit els articles “Contra l’invasor”, “Refugis
i jardins” i “L’heroisme”. Rahola, acusat de “rebelión
militar”, és condemnat a mort. A la presó, Carles Rahola va dedicar els seus darrers dies a escriure, de manera clandestina i en papers aprofitats, emotives cartes
a la família que actualment es troben publicades sota
el títol Papers de presó.
Finalment, el dia 15 de març, a l’edat de 58 anys,
Carles Rahola fou afusellat al cementiri de Girona.
Breu història del diari L’AUTONOMISTA
El diari El Autonomista va publicar-se per primera
vegada a Girona el 18 de setembre de 1898 de la mà
del seu director, Dàrius Rahola i Llorens, el germà de
Carles. Aquest diari gironí d’esquerres tenia una vocació interclassista, s’adreçava tant a la petita burgesia
com a la classe treballadora que el tenia com a mitjà
Introducció comentada
13
de referència. El tiratge era modest, però el diari arribava als obrers a través de la lectura en tallers, tavernes o a l’ateneu.
El 1904 el diari apareix bisetmanalment, els dimarts i els divendres. Abans es publicava els dissabtes.
De fet, quatre anys més tard torna a la periodicitat
setmanal, era el 1908. El 8 de febrer de 1916 el diari
fa un gir i comença a aparèixer cada tarda diàriament.
La catalanització del seu contingut i de la capçalera
no arribarà fins el 2 de gener de 1933. És quan neix
L’Autonomista i mor El Autonomista.
Tot i defensar les tesis d’ERC, el republicanisme de
L’Autonomista prioritzava els interessos generals als
del partit.
L’últim número, abans de ser confiscat pel franquisme, va aparèixer el 25 de gener de 1939. Quan encara
vivia el general Franco, la família Rahola va intentar
recuperar el diari, però cap de les gestions no va reeixir. L’Autonomista el van recuperar el 1985. Cada cinc
anys torna a sortir al carrer amb el títol Suplement Literari perquè si no, la familia en perdria la titularitat.
Criteris per a la selecció dels articles
Carles Rahola, tal com hem dit, va escriure prop
d’un miler d’articles. En aquest recull, s’hi pot trobar
una petita mostra, que no per reduïda és menys interessant, una trentena dels escrits signats per Carles
Rahola a les pàgines d’El Autonomista i L’Autonomista en el període comprès entre 1900 i 1938.
És una selecció d’articles que agrupa totes les temàtiques que van interessar l’autor i que mostra la
seva evolució, tant en el vessant periodístic com en
14
Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria
el personal. Hem de tenir en compte que l’autor emprava el bilingüisme —fins i tot, traduïa el seu nom al
castellà quan elegia aquest idioma per escriure— i per
això tant trobem escrits en català com en castellà, ja
que aquest no ha estat el criteri que ha determinat la
selecció. Els articles han estat revisats ortogràficament
per adequar-se a l’estàndard lingüístic actual; amb tot,
els topònims catalans figuren en castellà, respectant
la traducció que en el seu moment Rahola va fer dels
noms geogràfics.
A través d’aquestes pàgines, ens endinsarem en el
pacifisme, en la lluita contra la pena de mort, en la
defensa d’una educació que faciliti l’accés a la cultura
a totes les persones amb independència de la seva condició social i, per sobre de tot, en la història. Una història d’àmbit general però també concret: de Girona,
ciutat que estimava i coneixia al detall. Mostra d’això
és el fet que Rahola fou guia turístic dels primers visitants que s’atansaren a conèixer la capital gironina.
Abans de res, però, l’article amb el qual Carles Rahola va començar a teixir la seva història. Va ser el 25 de
novembre de 1900 amb un escrit sobre John Milton.
Rosa Maria Oliveras
Lídia Traveria
Contra l’invasor
15
LÍNEAS
El Autonomista, 25/11/1900
John Milton, ese sabio tan desgraciado en vida y
tan glorificado después de muerto, nació en Londres
el día 9 de diciembre de 1608.
Fue secretario del Protector de Inglaterra que sustituyó al rey Carlos I ejecutado en el cadalso, víctima de
esa sacudida que sufren los pueblos a veces, llamada
revolución.
Muerto Cromwell y no pudiendo su hijo y el autor
del Paraíso perdido, ciego ya, con el peso de la República, cayó ésta, apareciendo seguidamente la Restauración, empuñando el cetro Carlos II.
La reacción se ceba en los caídos, los republicanos
son, entonces, perseguidos como perros y arrojados
en las fauces de ese animal que en los albores del siglo xx aún se yergue amenazador, siniestro, sombrío:
el cadalso. Milton no se sustrajo al movimiento de la
reacción; fue, pues, preso por haber hecho en su libro titulado Defensa del pueblo inglés la apología de
la muerte de Carlos I. Tanto le pesó la prisión que
manifestó, después de lograda su libertad, preferir la
muerte a ella.
16
Carles Rahola
El genio de quien nos ocupamos y el gran Shakespeare eran relegados al olvido y se aclamaba a malos
poetas, eso sí, pero partidarios de la monarquía.
Era un republicano nuestro biografiado, aunque no
demócrata; quería una república de nobles, esto en el
siglo xvii; en el nuestro quizá hubiera sido uno de los
hombres más avanzados en ideas.
Murió pobre y vilipendiado después de haber sufrido mucho. Cristo, ese gran revolucionario, también
fue escarnecido antes de morir. Nótese la frecuencia
de casos análogos, tratándose de hombres extraordinarios.
La posteridad glorifica a Milton.
La mejor producción del poeta inglés es el poema
Paraíso perdido. Escribió además otras obras, habló
casi todas las lenguas vivas y tradujo a los clásicos
griegos, latinos y hebreos.
Era de los grandes nombres “que son como unos
meteoros que brillan y se consumen para alumbrar la
tierra”, como dijo el derrotado en Waterloo.
Pero si Milton brilla e ilumina a través de los siglos,
bien cierto es que para él no brillaba nada en su ceguera que no fuera la luz de su prodigiosa imaginación.
Aunque injusta la humanidad, esta vez no podemos
decir con Hamlet “que la memoria de un grande nombre tal vez subsista seis meses después de su muerte;
pero, ¡válgame la Virgen!, tendrá que edificar iglesias
o si no, nadie se acordará de él”.
Contra l’invasor
17
LÍNEAS
El Autonomista, 20/01/1901
El domingo próximo pasado se celebró en Barcelona
un mitin contra las odiosas corridas de toros. Se pronunciaron discursos enérgicos; habló la civilización.
Todos los que trabajan para abolir tan repugnante
espectáculo nos tienen a su lado. Para extirpar una
fiesta infame que embrutece, degrada y envilece, hasta
una revolución sería justificada.
En el siglo xviii la excitación popular demolió la
lóbrega Bastilla, con ella el feudalismo y la tiranía; en
el que feneció, pulverizó la piqueta del pueblo varios
conventos;1 en éste que comienza, la furia colectiva
tiene heroica misión que cumplir: arrancar de cuajo
las plazas de toros.
Ira de la situación de este país. Virgen en su mayor
parte de todo cultivo intelectual, acude en tropel a la
plaza a engrosar la mancha que empaña el progreso, a
blasfemar, perdidos los más nobles sentimientos, hambriento de carnaje, delirante de emociones…
1
Éstos han retoñado con prodigiosa exuberancia.
18
Carles Rahola
La fiesta nacional nada bueno puede dar de sí. El
redondel es un amasijo de sangre y lodo: la sangre de
las víctimas, el lodo de los espectadores. Los feroces
instintos les igualan a todos. Dentro del círculo donde
se comete uno de los más grandes atentados contra la
cultura, el hombre se convierte en bestia, el corazón se
le endurece, el cerebro se le ofusca.
Las corridas de toros contribuyen grandemente a
que España sea la noche; un pueblo que se divierte con
este execrable legado del ayer, espantajo del progreso,
merecería que el sol le negara su luz.
Todos los esfuerzos encaminados al aniquilamiento
del bárbaro arte serán pocos.
El Océano no basta a borrar la gran mancha; el
huracán más violento no es bastante poderoso para
dar en tierra con el templo de la tauromaquia; la tempestad, sin embargo, ha de arrasarle.
Fórmese la tormenta, condénsense las nubes, fulmínese pronto el rayo destructor. La humanidad lo manda y con ella el nuevo siglo; plantea éste una cuestión
de incompatibilidad con lo salvaje.
* * *
En el camino he dejado algo que voy a recoger y a
presentároslo: son datos de todos sabidos, pero que,
en el presente caso, consolidarán lo manifestado.
En otras naciones, descontando la del Estado, la
iniciativa particular funda Universidad y otros centros
de instrucción, observatorios y todo cuanto aviva el
estímulo para investigar la naturaleza; aquí alza al cielo iglesias y plazas de toros. Pensar y escudriñar los
secretos de natura maldito lo que nos importa, excla-
Contra l’invasor
19
mamos. Y he aquí por qué en el pasado siglo, fecundo
en maravillosos descubrimientos y en adelantos materiales de todo género, hemos contribuido negativa
o a lo sumo mezquinamente a la labor científica, a la
filosófica y literaria gracias a grandes esfuerzos personales, hemos coadyuvado un poco más. Aquí ser Cajal
casi es un peligro. A un Alfredo Calderón se le desconoce. Necesitamos que el vecino nos llame la atención
sobre lo bueno que tenemos en casa, y apenas paramos mientes en ello.
¿A qué conduce preocuparnos por el curso de los
astros? Es más importante, sin duda, saber si tal dio
un buen pase, como preparó al bicho. Esto será funesto pero nos priva de reflexionar.
Humilla tal estado de cosas.
20
Carles Rahola
PER L’ABOLICIÓ DE LA PENA DE MORT
El Autonomista, 25/08/1906
A D. Emili Junoy
He llegit amb fonda emoció la seva lletra en El Poble Català, adreçada als nobles ciutadans (que encara
no tenen vot) senyors J. Vidal i Ventosa, G. Jardí,
J. Borralleras, Ismael Smith, Rafel Baucis i A. Homar, que, en un moment d’ardent generositat, li escrigueren demanant-li que, quan s’obrin les Corts
espanyoles, presenti una proposició de llei per abolir
l’execrable pena de mort.
Vostè, sempre entusiasta i esperançat, en la seva
bonica lletra es mostra del tot pessimista en aquesta
qüestió, remarcant que Espanya és el poble de la mort.
“La mort”, diu, “és atractiva entre nosaltres; els poetes
la idealitzen; és necessària per als governs febles, plens
de por; sempre cruels i covards”. En llegir això, un
rememora aquelles planes turmentades de La España
negra de Verhaeren.
Vostè, de les seves justíssimes observacions, acaba
extraient-ne la conseqüència que la lloable proposició
serà enterrada. I així, certament, és de creure.
Contra l’invasor
21
Malgrat aquest trist convenciment, convé, convé
molt que Catalunya faci sentir sa veu al Congrés demanant que Espanya faci el que l’admirable França, la
nació veïna, acaba de realitzar.
Que vegin que nosaltres no volem el botxí en la
nostra terra; que tenim anhels generosos; que podríem
engendrar, i no per paradoxa, un nou Quixot pietós i
justicier…
Segons dades exposades en els llibres d’en Ferri i
d’en Lombroso, a Catalunya —i sobretot a la regió
empordanesa— és allà on la criminalitat de sang dóna
un contingent més reduït.
No tindríem, doncs, un dret preferent a demanar
que se suprimeixi la pena capital?
Catalunya hauria de treballar molt en aquest sentit.
Cap obra tan civilitzadora demostraria, així, una vegada més, contra el que diuen molts insensats, la seva
grandesa de sentiments.
La proposició de llei podrà ésser morta; però nosaltres, la joventut, els posseïts de la nova fe, els constructors de l’Avenir, els que volem crear “pàtries noves”
i també la pàtria gran, la ressuscitarem un jorn per
fer-la triomfar, posant-hi la nostra ànima, els nostres
entusiasmes. I com no hem d’assolir, a l’últim, que damunt de nostra terra i de les terres germanes, aquelles
que volen viure, no s’hi alci mai més el patíbul?
Que bonic fóra que aquest crit de vida i d’altruisme
de la joventut catalana, que ha trobat tan fort ressò en
el cor de vostè, entrés ben endintre de l’àrida terra de
Castella i li commogués les entranyes seques!
22
Carles Rahola
DE OLOT A ROSAS
El Autonomista, 18/08/1912
La utilidad que ha de reportar el ferrocarril estratégico de Olot a Rosas, que se proyecta poner en explotación dentro del plazo relativamente corto de cinco
años, es imponderable para esta provincia de Gerona.
Creemos que para demostrarlo bastaría consignar que
en su primer trayecto prestará el servicio en toda la
cuenca del río Fluviá, donde, a pesar de las muchas
industrias en ella establecidas, no existe ninguna vía
férrea, pues únicamente la cruza, en sentido transversal en San Miguel de Fluviá, el ferrocarril de Francia,
sin que ni siquiera cuente con una regular red de carreteras que faciliten el transporte a la estación de dicho
pueblo de los productos que proceden de la cuenca o
van destinados a ella.
La proyectada línea unirá dos comarcas tan ricas
como la de Olot, por su industria y su agricultura, y la
del Alto Ampurdán, por su agricultura, la cual ha de
recibir nuevo impulso cuando sea un hecho la construcción del pantano de Crespiá, en estudio. A esto
hay que agregar la varia belleza de las dos regiones,
motivo por el cual son muy visitadas por los turistas:
Contra l’invasor
23
Olot, con sus altas y escarpadas montañas, sus frondosos bosques, sus poéticos valles, sus fontanas de riquísimas aguas; Figueras, con el panorama magnífico
de llanura exquisitamente cultivada, donde el agua es
tan abundosa que en terrenos de secano se dan cosechas espléndidas como si aquéllos fuesen de regadío.
A la estación de Crespiá, donde el terreno empieza
a ser llano, podrán afluir viajeros y mercancías de los
pueblos situados alrededor del bello lago de Bañolas
y en la ribera izquierda del río Fluviá. De manera que
esta comarca ha de salir también notablemente beneficiada si el proyecto llega a convertirse en realidad.
La bahía y el puerto de Rosas, tan codiciados por
los extranjeros, carecen en la actualidad de vía férrea.
Cuando esté construida la de que se trata, aquel puerto, cuyo tráfico hoy es nulo, ha de ser de los más importantes de la provincia.
Dejando aparte sus ventajas desde el punto de vista
industrial y comercial, el ferrocarril de Olot a Rosas
reunirá las condiciones estratégicas por que fue incluido en el plan del Estado, pues será una verdadera línea de defensa subpirenaica que, uniendo a Olot con
el puerto de Rosas, facilitaría los aprovisionamientos
de las tropas, y siguiendo por Ripoll, Seo de Urgel y
Pamplona, cooperaría eficazmente a la defensa nacional, en el improbable caso de que, por contingencias
internacionales, se quisiera atacarnos entrando tropas
por los Pirineos.
El coste de las obras ha de ser crecido, si se tiene
en cuenta, por una parte, las dificultades topográficas
de los trozos primero y segundo, a causa de ser el terreno montañoso y accidentado y muy frecuentes los
viaductos y puentes. Y por otra, las dificultades hidro-
24
Carles Rahola
lógicas del trozo final, pues en Castelló de Empurias
hay afluencia de aguas por todos lados, produciendo
el río Muga un cauce de abastecimiento del pantano
de Castelló.
Si se aprueba el trazado tal como está, se construirán
estaciones en Olot, San Juan las Fonts, Castellfullit de
la Roca, Argelaguer, Besalú, Crespiá, Ordis, Borrasá,
Figueras, Vilatenim, Vilasacra, Castelló y Rosas, apeaderos en San Jaime de Llierca —donde están situadas
las fábricas de los señores sucesores de B. Brutau—,
Espinavesa y Santa Leocadia de Algaza.
Esta línea y la de Blanes a Vilajuiga, de la que nos
ocuparemos en otra crónica, acrecerían de tal manera
la riqueza de nuestra provincia que en pocos años experimentaría una transformación completa. Esto nos
induce a confiar en que no se pondrán obstáculos a
la concesión, antes al contrario, en que será unánime
y fuerte el estímulo para que en breve plazo pueda
darse comienzo a las obras. Así lo exigen los grandes
intereses de la colectividad, a los que —esto es harto
sabido, pero hay que proclamarlo una y otra vez—
han de subordinarse siempre, en cuanto, claro está,
no sea atentatorio a derechos legítimos, los intereses
de los particulares.
Contra l’invasor
25
GERONA
El Autonomista, 27/02/1914
Pocas ciudades presentan como la de Gerona un
doble carácter, tan marcado, de vetustez y de modernidad. Conviven en ella dos ciudades perfectamente
caracterizadas: la del pasado, que recuerda invasiones, sitios, guerras entre hermanos, matanzas de judíos, concilios famosos, silenciosa vida monacal; y la
de nuestros días, que aún no hace dos décadas comenzó a romper con cierta timidez el cerco de sus fuertes
murallas, y que hoy, al fin, casi completamente libre de
ellas, como si sus pulmones se dilataran, se extiende
en el llano, levantando fábricas y centros educativos.
¿Son antinómicas las dos ciudades? ¿Ha de romper el presente de un modo absoluto con el pasado?
En futuros días, acaso no tan lejanos como creemos,
¿quedará a un lado del río que la atraviesa una ciudad
casi legendaria, de muerte y de silencio, y al otro lado
una ciudad activa, fecunda, laboriosa, palpitante?
Los templos augustos, las ruinas evocadoras, la antigua Universidad, los edificios militares, los conventos
que se levantan bajo la sombra de la Catedral, ¿serán
olvidados por la ciudad nueva, que construirá otros
Índex 141
ÍNDEX
Unes paraules abans de començar ............................3
Introducció comentada.............................................5
Nota biogràfica ....................................................5
Carles Rahola i el periodisme ...............................6
Breu història del diari L’Autonomista ................12
Criteris per a la selecció dels articles ..................13
Líneas.....................................................................15
Líneas.....................................................................17
Per l’abolició de la pena de mort ............................20
De Olot a Rosas .....................................................22
Gerona ...................................................................25
La repercusión de la guerra ....................................30
Una gran línea internacional: Ax-Ripoll-Puigcerdá ..35
El llibre de mossèn Reixach ....................................39
La joventut .............................................................43
Per Girona..............................................................46
142 Índex
Girona en l’antiguitat. El traçat de la via Augusta
(fragment) ..........................................................48
Els “murs ciclopis” de Girona ................................54
Cadaqués ...............................................................58
Les caputxines de Girona .......................................62
Els deures de la joventut .........................................66
La ex-colegiata de Besalú .......................................69
Homenatge.............................................................71
Colònies escolars ....................................................75
Gerona monumental. La exclaustración
y restauración de los baños árabes .....................77
Una iniciativa. ¡Salvemos San Pedro de Roda!........85
Els nobles casals gironins .......................................89
Las bibliotecas populares. Elogio ...........................94
El moment històric ...............................................100
La indústria cotonera a Catalunya .......................104
Impromptus. Les creus renovades.........................112
L’Estatut i l’ensenyament primari .........................114
Sobre els estudis napoleònics a Catalunya ............116
A l’entorn del llibre ..............................................119
Afusellament de Ferrández i Bellés .......................125
Una lliçó d’història ...............................................129
Refugis i jardins ...................................................132
“Contra l’invasor”. Epíleg del recull d’articles
Estudis napoleònics .........................................134
L’heroisme ............................................................136
Bibliografia...........................................................139