Malgrat 1930-1940: Historia, Guerra Civil y Dictadura

6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 3
MALGRAT 1930-1940:
ELS ANYS SILENCIATS
Repu´blica, revolucio´,
guerra i dictadura
a un poble de lAlt Maresme
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 5
SO`NIA GARANGOU I TARRE´S
Pro`leg de Josep Maymi´
MALGRAT 1930-1940:
ELS ANYS SILENCIATS
Repu´blica, revolucio´,
guerra i dictadura
a un poble de lAlt Maresme
Ajuntament de Malgrat de Mar
6a Beca dInvestigacio´ Vila de Malgrat de Mar
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 6
Fotografia de la coberta: Integrants de l’anomenada Lleva del Biberó de Malgrat. Imatge
reproduïda a la pàg. 266.
Edita: Ajuntament de Malgrat de Mar
Primera edició: octubre 2005
Nombre d’exemplars: 1.000
Assessorament editorial: La Comarcal Edicions
C/ Dr. Samsó, 39 · Tel. 93 756 07 20. Argentona
Disseny, maquetació i impressió a càrrec de La Impremta d’Argentona
Coordinació d’aquesta edició i de la beca d’investigació “Vila de Malgrat de Mar”:
Arxiu Municipal
© Ajuntament de Malgrat de Mar
Dipòsit Legal: B-37706-2005
ISBN: 84Queda expressament prohibida, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra
sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, tant si és feta per reprografia o per tractament informàtic
com per qualsevol altre mitjà o procediment.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 7
A tots els que ho van viure i ja no hi són,
especialment als meus avis
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 9
PRESENTACIÓ
No hi ha cap dubte que estem davant d’un llibre llargament esperat, que,
segurament com la resta de la col·lecció de la beca d’investigació, no ha tingut
una gestació gens fàcil: tenim el convenciment que la matèria i el temps històric
de què tracta l’ha fet, potser, una mica més complex.
L’autora ha hagut de tractar temes i episodis de la nostra Guerra Civil que
han estat envoltats de molta “mitologia”. Ha entrevistat un nombre més que considerable de persones (algunes de les quals malauradament ja ens han deixat) i ha
consultat nombrosa documentació que es conserva als arxius del país, especialment a l’Arxiu Municipal de Malgrat.
L’objectivitat en història, i en qualsevol activitat humana o científica, no
existeix. El que cal exigir és rigorositat i competència. Al nostre entendre, el treball de Sònia Garangou és precís i atrevit. No trobareu en aquest llibre una llista
de fets, sinó un discurs ben documentat que pretén explicar-nos un època ben
difícil. Ha passat massa temps i potser ja deu ser hora de recuperar els anys silenciats a què fa referència el títol del llibre, no tant per obrir velles ferides, sinó per
ser justos amb la nostra història i els seus molts i desconeguts protagonistes.
Malgrat de Mar, juny de 2005
Conxita Campoy i Martí
Joan Carles Tagua Jiménez
Alcaldessa de Malgrat de Mar
Regidor de Publicacions
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 11
INTRODUCCIÓ
11
AGRAÏMENTS
Com totes les recerques i estudis d‘història oral, aquest llibre no hauria
estat possible sense la col·laboració desinteressada dels prop de 60 testimonis, que
han fet realitat la recuperació d’una part de la història del nostre poble i s’han
convertit en els veritables protagonistes del treball. M’agradaria agrair especialment els testimonis dels que, per desgràcia, han mort durant la realització i posterior redacció de la recerca i no podran llegir-la. Espero que per als seus familiars
i amics aquesta obra sigui una bona manera de recordar-los i conèixer, potser, de
més a prop una part important de les seves vides. També vull fer una menció
especial a Josep Maymí, que, durant prop de tres anys, ha estat, de manera totalment desinteressada el tutor d’aquesta recerca, i a Josep M. Crosas, arxiver municipal, per la seva paciència infinita, les seves correccions i els seus consells, que
han estat imprescindibles per poder seguir endavant. Josep Maymí sabia molt bé
el que era intentar fer una investigació d’aquestes característiques i sempre ha
mirat de trobar un forat per ajudar-me; en Josep M. Crosas, per la seva banda,
des del primer moment va creure en el projecte i ha fet tot el possible per facilitar-me la consulta de tots els documents disponibles sobre el període i fer-me
arribar tota mena d’informacions. En aquesta feixuga tasca, també hi va ajudar
molt la Dolors Raja, que s’ha fet un tip d’anar amunt i avall amb carpetes i documents, i tot el personal dels arxius que he consultat, sobretot les arxiveres de
l’Arxiu Nacional de Catalunya, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i de
l’Arxiu Històric Comarcal de Mataró. També m’agradaria agrair la col·laboració
de Jordi Pomés i de Xavier Mas, que, amb els seus treballs sobre història local o
de la comarca i les informacions que em van facilitar, em van ajudar a aclarir
molts aspectes de la recerca; el de la Núria Arís que em va deixar accedir a unes
entrevistes que m’han servit també de molt, i la de Carles Garriga Martorell, que
sempre que ha pogut m’ha facilitat informació. Per acabar, també vull donar les
gràcies a la Lluïsa Forroll, a en Pere Lliuró i a en Josep M. Tarrés per les seves
correccions i comentaris, també a Salvador Regí per aclarir-me com es medeixen els camps, a la M. Carme Martínez i a en Joan Hernández Freixas per ferme de xofers en alguna ocasió, a la Lluïsa Estol per ser el meu enllaç a Madrid i
en general a totes aquelles persones que han col·laborat en el llibre fent-me arribar fotografies, cartes o documents, i a moltes altres, sobretot als meus pares,
familiars i amics, que, amb les seves preguntes constants de com anava la recerca, m’han ajudat en molts moments de crisi a tirar endavant.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 13
PRÒLEG
Com en el cas de tants d’altres, l’elaboració d’aquest llibre no ha estat fàcil.
Un treball d’investigació sobre el nostre passat més immediat requereix moltes
hores de dedicació. N’hi ha que poden pensar que es tracta d’un esforç innecessari. D’altres ho poden veure com una curiositat. Fins i tot es pot arribar a considerar banal. Malauradament, aquestes percepcions són més aviat corrents en el
marc de la nostra societat que, en termes generals, conscient o inconscientment,
s’ha dedicat més al foment de l’oblit que no pas a crear les condicions necessàries
per realitzar una aproximació sistemàtica al coneixement d’un dels conflictes
polítics i socials més importants del segle XX, la Guerra Civil de 1936-1939.
Amb tot, algú podrà dir que els estudis sobre la Guerra Civil a Catalunya
són abundants. És cert. Però els veritables responsables d’aquesta producció tan
prolífica han estat un nombre indeterminat de persones de diverses generacions
que, mitjançant una inèrcia deutora de tants anys de privacions i de desgràcies,
han anat bastint un cos teòric i metodològic utilíssim per entendre, amb una
certa perspectiva històrica, la complexitat dels esdeveniments que ocorregueren a
Catalunya durant la dècada dels anys trenta del segle passat. Es tracta d’un fenomen essencial per comprendre l’interès que en els darrers anys ha generat l’estudi d’aquella guerra de què, en la meva infantesa, havia sentit a parlar per boca dels
meus avis. A final dels anys setanta, devia resultar sorprenent per ambdós que
pràcticament l’únic interlocutor interessat en les seves “històries“ de la Guerra fos
un marrec de deu anys que no hi entenia res de res. Aquest mecanisme de transmissió oral a través de les diverses generacions és la llavor que explica que els joves
de final del segle XX s’hagin dedicat amb tant d’interès a la recuperació de la
memòria col·lectiva d’aquells que varen viure uns anys plens d’il·lusions i de frustracions. Aquesta dedicació incansable ha permès tenir a l’abast la possibilitat
d’adquirir una certa consciència de la nostra Història més recent.
Però ni de bon tros la feina es pot considerar acabada. Les mancances
encara avui són notables. Al meu parer falta un plantejament d’anàlisi profund
dels diversos esdeveniments ocorreguts a la rereguarda catalana amb un abast
territorial de caràcter provincial. La gestió política dels comitès antifeixistes
durant el període revolucionari; la violència, desfermada primer en contra dels
que simbolitzaven les jerarquies i els privilegis, i present després entre les diverses
formacions polítiques i sindicals de l’espectre polític de l’esquerra; l’arribada dels
refugiats de diverses àrees de l’Estat i el seu allotjament als municipis catalans; les
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 14
14
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
privacions, els primers vals de racionament i l’estraperlo; els bombardeigs i la
construcció de refugis antiaeris; els exilis de 1936 i de 1939; la repressió franquista i la imposició d’un nou ordre, i, sobretot, els diversos aspectes de la vida
quotidiana que permeten conèixer el teixit social de cada indret: les activitats econòmiques, les escoles, les tradicions culturals, les celebracions, així com l’organització dels sistemes familiars i els rols socials dels membres que els componen,
haurien de constituir el corpus essencial que permetria tenir una font d’informació privilegiada sobre un període excepcionalment interessant.
Aquest interès rau en el fet que el fenomen revolucionari a la Catalunya
de la segona meitat de la dècada dels anys trenta assenyala un camí inaudit fins
llavors en la gestió dels afers públics. La voluntat d’impulsar canvis estructurals
en el si de l’ordre social es va convertir en una experiència tangible i contrastada
que ha acabat esdevenint un exemple als ulls del món sencer. L’arribada a les nostres terres de centenars de milers de brigadistes internacionals, un altre aspecte
poc estudiat a casa nostra, esdevé un símptoma clar del ressò que va tenir el conflicte i el grau d’implicació que va generar. Fa aproximadament uns deu anys,
Noam Chomsky, en un dels seus debats públics als Estats Units, va fer una afirmació com la que segueix: “Si hom agafa els principis liberals bàsics i els aplica
al període modern, crec que s’acostarà als principis que varen animar la Barcelona
revolucionària de final dels anys trenta, és a dir, l’anomenat ‘anarcosindicalisme’.
Crec que és el màxim nivell que ha aconseguit el ser humà en l’intent de materialitzar aquells principis llibertaris que, en la meva opinió, són els correctes. Amb
això, no vull dir que tot el que es va fer en la revolució estigués bé, però, en el seu
esperit general i el seu caràcter, crec que aquesta és la direcció correcta en què cal
avançar”. És evident, doncs, que queda molta feina per fer.
El llibre de la Sònia Garangou sobre la Guerra Civil a Malgrat de Mar és
un producte d’aquest interès creixent de les generacions més joves per entendre
què va passar en realitat. Com vam parlar amb la Sònia Garangou en més d’una
ocasió, una de les maneres de saber-ho era fent les preguntes pertinents a aquells
que ho varen viure i que encara tenien bona predisposició per parlar-ne.
L’element de la transmissió oral és primordial per entendre alguns dels interrogants
de qualsevol recerca en el camp de les ciències socials en general. Les Històries de
Vida tenen la virtut d’oferir la possibilitat d’aprofundir en el coneixement i en
l’anàlisi tant dels fets històrics més immediats com dels diferents processos contemporanis. És a dir, els espais de reflexió que generen aquestes aproximacions
biogràfiques permeten conèixer esdeveniments específics que només la memòria
col·lectiva malgratenca estava en disposició d’oferir. I això és el que ha fet la Sònia
Garangou en aquest llibre. Però no s’ha limitat a això, sinó que, a més, ha tingut
cura de contrastar la veracitat de les dades que anava recollint amb les entrevistes
realitzades mitjançant l’obtenció d’una extensa i variada informació bibliogràfica
i d’arxiu. El resultat final és senzillament excel·lent.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 15
PRÒLEG
15
El llibre que teniu a les mans està destinat a esdevenir un punt de referència obligat per a la historiografia malgratenca. Però el seu interès transcendeix
l’àmbit estrictament local ja que és un document que fa aportacions interessants,
també, a la historiografia de la Segona República i de la Guerra Civil 1936 1939. Després de fer una acurada contextualització històrica dels esdeveniments
que condueixen a la proclamació de la Segona República l’abril de 1931, la Sònia
Garangou ens va presentant d’una manera incisiva i ordenada diversos aspectes
de la societat malgratenca de la dècada dels anys trenta del segle XX. El seu relat
ens permet reviure quins foren els centres de sociabilitat més importants de la
població, quines eren les condicions de vida dels treballadors i com s’organitzaven o quines varen ser les disposicions que va prendre l’Ajuntament republicà per
tal de secularitzar el cementiri. Ja centrat en els anys de la Guerra, aquest llibre
permet fer-se una idea força completa de la gestió del Comitè Antifeixista de
Malgrat de Mar, conèixer el seu organigrama, les seves funcions polítiques i quins
foren els seus integrants més destacats. L’anticlericalisme, les col·lectivitats i les
respostes i reaccions que la societat malgratenca va donar a aquestes iniciatives,
per exemple, són interessants per copsar la complexitat d’uns anys i d’uns esdeveniments que massa sovint se’ns han presentat d’una manera simplificada i
maniquea.
Així mateix, d’altres fets marquen el simbolisme de tota una època i acaben
esdevenint icones d’un període convuls i esperançador. L’enfonsament del Ciudad
de Barcelona davant mateix de Malgrat podria ser-ne un d’aquests símbols. Era
diumenge i l’entrada del vaixell pel cap de la Tordera no va passar desapercebuda
entre els banyistes i els pescadors que feinejaven a la platja. Com va explicar un
dels testimonis entrevistats que hi havia aquell dia a primera línia de mar: “Quan
va passar per allà davant, l’anava veient, però en aquell moment em va agafar que
m’havia capbussat, suposo, perquè jo vaig sentir l’ona [expansiva] per l’aigua molt
abans que per l’aire. Estava a sota aigua i vaig sentir borrooomm!” Tot seguit el
vaixell s’enfonsà i molta gent de Malgrat col·laborà activament en els tasques de
rescat dels passatgers de la nau. La consternació va ser gran, però la capacitat de
reacció també. Una afirmació que sens dubte és vàlida per definir el que va viure
el conjunt de la societat catalana d’aquella època.
Girona, agost de 2004
Josep Maymí
Antropòleg
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 17
I
INTRODUCCIÓ
El juliol de l’any 1936 va començar una guerra que va capgirar completament la vida dels malgratencs. Arrossegats per la lògica dels esdeveniments històrics, durant prop de tres anys van haver de patir situacions extremes i lluitar per la
seva supervivència. Molts van perdre la vida; altres, la família; la majoria, els anys
de la infantesa o la joventut. Fou una experiència intensa i els records encara són
molt presents. Malgrat 1930-1940: els anys silenciats va néixer amb l’objectiu de
recuperar aquestes vivències, de donar veu als malgratencs i malgratenques que
van suportar en pocs anys la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la Segona República, la concessió de l’Estatut, la Guerra Civil i els primers
anys del franquisme. Fou una dècada que canvià per sempre la vida de moltes persones i que volem, des d’aquestes pàgines, intentar començar a comprendre. Per
aquest motiu, encara que el cos central del treball estigui dedicat a la Guerra,
també s’ha intentat reflectir l’ambient a Malgrat durant l’època republicana i com
va repercutir en el poble l’inici de la dictadura de Franco. La decisió d’incloure
aquests anys anteriors i posteriors al conflicte està justificada per la voluntat de
mostrar un context més ampli que pugui ajudar a entendre millor les causes de
l’esclat de la Guerra Civil i les seves conseqüències més immediates. Per tant, el
treball s’ha dividit en dues parts: la primera dedicada als anys anteriors a la proclamació de la República i a la gestió republicana, i la segona que analitza el període bèl·lic en profunditat i fa una aproximació als primers anys del franquisme.
La primera part d’una banda vol situar el lector en el convuls principi de
segle que es va viure a Catalunya i, de retruc, a Malgrat, intentant descriure com
era el poble, l’estil de vida d’aquells anys i les principals agrupacions polítiques i
sindicals que hi actuaven. I, de l’altra, explicar com va anar a Malgrat l’experiència republicana analitzant l’actuació de l’Ajuntament, com es va rebre l’Estatut i
com va afectar la recessió econòmica dels anys 30 la convivència social del poble.
Aquest apartat ens servirà per entendre millor la complexitat política, social i econòmica de la dècada dels 30 i per introduir-nos al següent amb els diferents actors
socials ben situats en el context de l’època.
A la segona part s’ha mirat d’analitzar el que va suposar el conflicte tant en
el terreny polític com a escala humana en el nostre poble. Pel que fa al primer
tema, considerem que, sovint, la Guerra Civil se’ns ha mostrat massa simplificada
i molta gent continua explicant-se el conflicte com la lluita dels “rojos” contra els
“feixistes”, oblidant que, sobretot a Catalunya, al principi de la Guerra hi va haver
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 18
18
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
un intent de transformació política, econòmica i social sense precedents, que
curiosament va afavorir que es visqués una etapa que molts autors assenyalen com
de semiindependència. El buit de poder que va provocar el cop d’estat va propiciar que el poder s’atomitzés i que a cada poble es constituïssin els anomenats
comitès antifeixistes, que van ser, durant els primers mesos, els veritables governs
municipals encarregats d’organitzar la defensa i de dur a terme tot un seguit de
transformacions revolucionàries. Si durant anys es va intentar soterrar el que havia
passat durant la Guerra i només s’explicava la història dels vencedors, el que realment va suposar aquest intent de transformació revolucionària encara avui no està
del tot analitzat. Per sort, en els últims anys han anat apareixent treballs com el de
Josep Antoni Pozo, que intenta explicar el fenomen revolucionari a Catalunya, o
els de Josep Maymí i Xavier Mas, per citar dos exemples, que se centren a descriure
el funcionament dels comitès antifeixistes d’Orriols, de Salt i de Canet. Encara, no
obstant això, falten molts estudis locals sobre els comitès que serveixin per aclarir
què va passar en realitat durant aquells primers moments. Els quaranta anys de
silenci imposats per la dictadura franquista sovint han contribuït a l’oblit i a la distorsió d’aquest capítol de la nostra història local presentant-lo com un moment de
caos dominat per quatre eixelebrats. Però és l’estudi en profunditat de les transformacions socials i econòmiques que es van produir a cada poble el que en un
futur ens ajudarà a entendre el que en realitat va significar la revolució a
Catalunya. Per això s’ha volgut dedicar un tros important d’aquesta segona part a
intentar recuperar la història del Comitè Antifeixista de Malgrat i del que va suposar el període revolucionari a la nostra vila. Ha estat potser la feina més feixuga ja
que la documentació de què disposem només ens permet fer interpretacions aproximades de les seves competències o del seu nivell d’efectivitat i, per desgràcia, ja
no podem comptar amb bona part dels testimonis que hi van estar directament
implicats. Els informants que han col·laborat en el treball tampoc no n’han volgut
parlar gaire: quan en una entrevista s’esmentava el Comitè la majoria de testimonis intentaven eludir la pregunta, canviar de tema: deien que no es van assabentar
gaire del que passava, i, si en parlaven, ho feien en termes genèrics i evitaven dir
els noms dels que en formaven part. Era habitual que alguns entrevistats demanessin que es parés la gravació abans de dir el nom d’algun dels capitosts i que
recuperessin la memòria quan veien que ja es disposava d’aquesta informació i que
només havien de confirmar-la. Ningú volia ser el primer d’obrir la caixa dels trons
i explicar que potser el cosí o el veí de tota la vida es va “destacar” i es passejava
pel poble amb un fusell penjat a l’esquena i “vint mocadors al coll”. Amb tot, s’ha
aconseguit fer un estudi força detallat del que va passar en el àmbits polític, econòmic i social en aquells primers mesos i s’ha intentat analitzar un dels temes més
controvertits d’aquells moments: la violència que es va desfermar contra l’església,
que al nostre poble va provocar 5 morts i la crema de diversos edificis religiosos.
No obstant això, encara que una part important de l’apartat dedicat a la Guerra
estigui centrat en els successos polítics dels primers mesos i a les lluites entre els
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 19
INTRODUCCIÓ
19
diferents partits i sindicats que configuraven el bàndol antifeixista, tampoc s’han
oblidat altres aspectes del conflicte com les dificultats de la gent per trobar menjar, els principals fets bèl·lics que va viure la vila o l’impacte que va suposar que
una bona part dels homes haguessin de marxar a lluitar al front. Aquests són els
episodis més recordats pels testimonis, que expliquen, encara horroritzats, el que
va suposar el bombardeig de Malgrat, l’enfonsament del Ciudad de Barcelona o les
continuades visites d’en Sabatetes (vegeu capítol 9).
Pel que fa a l’entrada de les tropes franquistes a la població i els primers anys
de la dictadura, simplement s’ha intentat fer una aproximació que serveixi per a
posteriors estudis. L’objectiu bàsic en aquest apartat era saber què va passar amb
els grans protagonistes del període republicà un cop va acabar la Guerra i intentar
descriure, mitjançant els testimonis i les poques dades de què disposem, què van
significar l’exili, la repressió i els primers anys del franquisme al poble. En parlar
d’aquesta etapa de postguerra es constataven altra vegada molts silencis: hi havia
persones que no en volien parlar i d’altres que simplement ni ho volien recordar.
La memòria sol ser força selectiva: ens ajuda a superar les situacions més traumàtiques simplement fent omissió dels episodis més dolorosos o distorsionant-los
perquè en tinguem un record més agradable. Són els mecanismes d’autodefensa
que ens serveixen per tirar endavant i, en el cas de les persones que hem entrevistat, els que els van permetre sobreviure a tanta desgràcia. No s’ha volgut, en cap
cas, furgar dins les ferides de ningú, però sí intentar esbrinar el que va passar de la
manera més objectiva possible. Ha estat difícil i esperem que ningú s’ofengui o es
pugui sentir malament pel que explica aquest treball. Les guerres civils sempre són
traumàtiques, però, quan ens fixem amb detall en una comunitat determinada,
encara trobem ferides molt més profundes. Famílies trencades, odis entre veïns,
noms que ningú vol dir i fets que tothom calla. En definitiva, el pitjor i el millor
de tots nosaltres concentrat en un microcosmos que lluny d’estar aïllat és el reflex
d’un drama molt més gran, que en aquells moments afectava tot un estat. Una
ferida encara oberta que només la catarsi que ens pot proporcionar el record i la
reivindicació dels oblidats pot ajudar a anar tancant de mica en mica.
Que ningú pensi que en aquest llibre trobarà una història de bons i de
dolents, dels que tenien la raó i dels que no. En aquest treball hi ha les històries
de moltes persones que, en unes circumstàncies del tot excepcionals, van actuar de
la manera que els va semblar més correcta. Mirarem d’exposar les raons d’uns i
altres, del revolucionari i del franquista, del soldat heroic i de l’emboscat. Tothom
va tenir els seus motius i l’única cosa que es pretén és exposar-los i situar-los en el
seu moment i en el seu escenari. Hem d’intentar entendre el que va passar amb els
ulls dels que ho van viure. No jutjar des de la nostra particular manera d’entendre
el món, sinó situant els fets i analitzant les interaccions d’aquella realitat que era
el Malgrat dels anys 30 amb la resta de situacions que es produïen a molts quilòmetres. Una de les intencions d’aquest treball és provar d’aconseguir precisament
això, la visió d’una particularitat dins un context molt més ampli. No simplement
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 20
20
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
explicar la Guerra a un poble del Maresme, sinó mirar d’entendre com tot el que
va passar estava estretament relacionat amb el que en aquells moments succeïa a
Catalunya, a l’Estat espanyol i fins i tot a Europa. Es pretén mostrar com la història d’una petita comunitat pot arribar a reflectir els esdeveniments de tot un
país, amb l’avantatge que, gràcies a la lupa que hi posem al damunt, podrem veure
amb detall tot el que hi passava i com aquests successos eren viscuts i entesos pels
seus protagonistes. Aquest exercici de contextualització, a més d’apropar-nos a un
període del passat del nostre poble, ens pot ajudar a entendre que tots formem
part de la història i que, tot i viure en una societat que ens vol fer creure que ho
podem controlar tot amb un comandament a distància, seguim depenent del context històric que ens hagi tocat viure, que només nosaltres podem ajudar a transformar.
L’única recança que em queda en acabar aquest treball és l’estranya sensació que mai estarà enllestit del tot. Aquest intent de recuperar la memòria s’havia
d’haver fet fa molts anys, ja que avui, per desgràcia, molts dels protagonistes de
l’època ja són morts i les seves experiències s’han perdut per sempre. Eren homes
i dones que van viure intensament i que durant molt de temps van ser silenciats
per una dictadura que els va robar part de la seva identitat i de la seva història.
L’arribada de la democràcia no ha aconseguit esmenar el greuge i encara avui queden molts dubtes per aclarir i molts cossos per desenterrar. Així doncs, aquesta no
pretén ser una recerca tancada i definitiva, sinó una primera aproximació que obri
la porta a altres investigacions que ens ajudin a ampliar la visió d’aquesta etapa i
potser donin respostes a moltes preguntes que han quedat obertes.
Metodologia i fonts consultades
Fonts escrites
Abans de començar les entrevistes i la consulta de documents, hi va haver
una fase prèvia del treball que es va dedicar a la lectura de la bibliografia general
del període. Aquests estudis es van anar ampliant durant la realització de la recerca segons les necessitats i dubtes que anaven sorgint, i també s’hi van incorporar
investigacions d’altres pobles dels voltants, per tenir referències properes i poder
establir comparacions i paral·lelismes. Pel que fa a la consulta de la documentació,
val a dir que moltes vegades hi ha serioses dificultats per fer estudis locals de la
dècada dels 30, perquè molts documents dels ajuntaments i de les organitzacions
polítiques i obreres han desaparegut dels arxius municipals. En el pitjor dels casos,
van ser destruïts un cop acabada la Guerra i, si hi ha una mica més de “sort”, els
podem trobar disseminats per altres arxius, o bé dipositats a l’Archivo Histórico
Nacional, secció Guerra Civil a Salamanca. En tots dos supòsits, les dificultats dels
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 21
INTRODUCCIÓ
21
investigadors són evidents i ens porten a viure situacions del tot surrealistes. Per
sort, a l’Arxiu Municipal de Malgrat es conserva bona part de la documentació de
l’època republicana i del període de la Guerra, però igualment s’han recorregut
molts arxius i hemeroteques per trobar informacions complementàries i s’han viscut situacions que podrien ser el tema d’un altre estudi. A pesar de tot, s’han aconseguit recopilar molts documents tant dels arxius consultats com de la
documentació privada d’alguns dels testimonis.
Citant només els conjunts documentals dels que s’ha extret més informació, cal destacar que s’ha fet un buidat de tota la documentació de l’època existent
a l’Arxiu Municipal de Malgrat que comprenia: la major part de la correspondència de l’Ajuntament de l’any 1931 al 1940, les actes municipals del mateix període, publicacions de l’època, censos i dades econòmiques, documents del Comitè
Antifeixista, de la Junta de Defensa Passiva i del sindicat agrícola El Progrés.
També s’han consultat les actes de constitució de sindicats, agrupacions, partits i
ajuntaments de l’Arxiu de la Subdelegació del Govern a Barcelona, i s’han recuperat els documents sobre Malgrat de la Causa General de la Revolución Marxista
en Barcelona y su provincia de l’Archivo Nacional de Madrid. A l’Arxiu Nacional
de Catalunya s’han consultat, a més dels documents relacionats amb l’època de
què disposa, els microfilms dels arxius de la Generalitat republicana, que encara
avui són a Salamanca, i els expedients de la presó Model de l’any 1939 al 1962.
També s’ha fet un esforç per intentar recuperar el major nombre possible d’articles de premsa relacionats amb Malgrat que poguessin ajudar a entendre millor el
període. Així doncs, s’han consultat els exemplars de l’any 1930 al 1938 del diari
anarquista Solidaridad Obrera disponibles a la Biblioteca Arús i a la Casa de
l’Ardiaca, en què s’han trobat alguns articles d’opinió d’anarcosindicalistes malgratencs; els exemplars del diari Combat que es conserven a la Biblioteca de la
Caixa Layetana de Mataró; el recull dels tres anys que va durar la publicació del
diari Llibertat, que són a l’Arxiu Històric Comarcal de Mataró, i altres publicacions comarcals d’ERC que també s’hi han localitzat. Aquesta recerca per les diferents hemeroteques s’ha completat amb la consulta de diaris més generals com La
Vanguardia, La Veu de Catalunya, L’Opinió o La Humanitat i publicacions més
específiques de partits i sindicats com el Butlletí de la CNT-FAI i el diari de la Unió
de Rabassaires, Terra Lliure.
Relació d’arxius i hemeroteques consultades
Arxiu Municipal de Malgrat de Mar (AMMM)
Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)
Arxiu de la delegació del govern a Catalunya (ADGC)
Archivo Histórico Nacional (AHN) (Madrid)
Arxiu de la Diòcesi de Girona (ADG)
Arxiu Històric Comarcal de Mataró (AHCM)
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 22
22
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Hemeroteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB).
Hemeroteca de la Biblioteca Layetana de Mataró
Hemeroteca de la Biblioteca Pública Arús
Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid)
Fonts orals
Com ja es comentava en la introducció, una altra de les fonts utilitzades ha
estat els testimonis que van viure l’època. S’han entrevistat prop de 60 persones
que van viure de manera directa el conflicte i que han explicat les seves experiències i els seus sentiments. Les Històries de Vida o entrevistes en profunditat han
estat el mètode utilitzat per intentar recollir aquestes valuoses informacions. No
s’han fet servir qüestionaris tancats o massa planificats, sinó que, a partir d’uns
temes generals i unes preguntes molt obertes, s’ha deixat que els testimonis parlessin lliurement d’allò que consideraven més important. Han explicat vivències,
impressions, sentiments, records d’ells i de les seves famílies, modes de vida que
avui ja no existeixen; en definitiva, han mostrat una part important de la seva
experiència. L’encreuament de les diverses Històries de Vida amb la bibliografia i
la documentació històrica consultada m’ha permès anar solucionant de mica en
mica el trencaclosques dels esdeveniments de l’època, però alhora també entendre
perfectament com era la societat que va viure a Malgrat durant els anys 30. Com
assenyala Maymí: “Les Històries de Vida són una tècnica molt útil per tal d’assolir tota una sèrie d’objectius, els més importants serien: conèixer diferents tipus de
vida, de maneres de fer, que gairebé mai surten als llibres, i per l’altra recuperar la
memòria històrica d’un poble, col·lectivitat o grup. És a través de les Històries de
Vida que parlen aquells personatges que ens poden semblar més inversemblants,
els més “normals”, perquè és en la normalitat i en el transcórrer de la vida on s’amaguen les grans anècdotes, les grans alegries, misèries i també els grans esdeveniments, per insignificants que puguin ser”.*
A l’hora de triar els informants s’ha intentat ser molt flexible i s’ha prioritzat l’objectiu de recollir testimonis com més variats millor quant a nivells socials i
econòmics, orientacions polítiques, sindicals i religioses. No sempre ha pogut ser:
l’avançada edat de molts dels informants moltes vegades ha fet difícil poder accedir a entrevistar-los. A això s’ha de sumar la dificultat per localitzar els malgratencs
que es van exiliar un cop acabada la Guerra, cosa que ha limitat una mica el nostre camp d’estudi, i la negativa d’algunes persones a parlar del període. Amb tot
s’han recollit testimonis de petits propietaris agrícoles que eren fills de famílies que
feia generacions que vivien a Malgrat, d’obrers o obreres de fàbrica que havien
arribat al poble feia molt poc temps o eren la primera generació que hi havia nascut, de gent que vivia del seu ofici, de mestresses de casa, de petits empresaris, de
(*) MAYMÍ, Josep.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 23
INTRODUCCIÓ
23
fills de famílies benestants..., tot un mosaic de persones que reflecteixen força bé
les diferents realitats socioeconòmiques que convivien aquells anys al poble. Pel
que fa a la seva adscripció política, també s’ha intentat que fos al més variada
possible: així trobem militants de la CNT, fills o familiars de capitosts d’aquest
sindicat, votants i militants d’ERC, fills i familiars dels dirigents de l’agrupació
local d’aquest partit, familiars de dirigents de la Unió de Rabassaires, membres
de les Joventuts Llibertàries, persones vinculades a la Lliga, altres que es qualificaven simplement com de dretes o catòlics, simpatitzants i membres de Falange
i un grup força nombrós que es defineixen com a apolítics. Pel que fa a les edats,
bàsicament podríem parlar de dos grups: el primer format per aquelles persones
que l’any que va esclatar la Guerra tenien de 15 a 25 anys, i el segon compost
per gent que era més jove, el que podríem anomenar els nens de la guerra. Tots
dos grups d’edat aporten visions diferents del conflicte i ens ajuden a entendre
la brutalitat d’una guerra que no només afectava els joves o els homes que eren
al front sinó que també atacava, inaugurant un tètric costum, la població civil
de la rereguarda.
Relació de persones entrevistades. Malauradament, des que es van fer les
entrevistes fins al moment de la darrera revisió d’aquest llibre (juliol de 2005),
molts dels entrevistats ens han deixat.
Aguilar Ortega, Joan †
Aldea Garriga, Ernest
Argelés Sierres, Rosa
Argelés Sierres, Maria
Bernat Onna, Filomena †
Bernat Onna, Joan †
Colomé Alsina, Joaquim
Castellà Carreras, Dolors
Catà Girons, Nicolau †
Coll Perxach, Lluís
Creus Valls, Jaume
Dellundé Ponsa, Pepeta (de can Salvi) †
Evaristo Bofí, Joan
Fàbregues Campano, Dolors
Fàbregues Campano, Paquita
Fontrodona i Vilanova, Andreu
Forroll Soler, Salvador
Freixes Creixell, Josep
Freixes Creixell, Ramon
Freixes Negre, Catalina †
Freixes Negre, Maria
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 24
24
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Garangou i Garriga, Josep “Pepet Pelaia” †
García González, Ferran †
Garriga i Colomer, Joan (de can Genet)
Garriga i Marquès, Ramon
Giménez García, Encarnación
Malleu i Torrent, Josep (de can Gallina)
Marés i Coromines, Josep “Pepet Fideuer” †
Martínez Plazas, Gabriel †
Montals i Regí, M. Cristina
Montfulleda i Riera, Julita †
Mora i Girons, Josep (de can Calet)
Pica i Onna, Vicenç
Pla i Buscall, Paquita
Planagumà, Francesca
Prat Tocavents, Maria
Pujol Soley, Emili †
Raja Gambín, Fernando
Raja Fernández, Joan
Ribot Ribas, Anna
Rossell Auladell, Paquita
Salvadó Dellundé, Josefina
Soliva Munné, Maria †
Soliva Munné, Teresa †
Sousa Correa, Manel
Sousa Correa, Maria †
Tovar Fructuoso, Concepció
Turró i Roura, Rita
Urrea Raja, Juan
Vicens, Josep (nét de l’avi Xaxo)
A més de les realitzades a testimonis de l’època, cal afegir que també s’han
pogut utilitzar transcripcions d’entrevistes fetes per estudiants, recollides en treballs de batxillerat l’any 1990 i cedides per Núria Arís (professora d’Història de
l’IES Ramon Turró). Són les següents:
Torrell Roses, Ernest: entrevista gravada i transcrita per M. Àngels Paradeda, Jesús Correa,
Mireia Ruscalleda i Montse Viladevall. (A més de la transcripció, la M. Àngels
Paradeda va tenir l’amabilitat de deixar-me l’entrevista original.)
Viladevall, Maria: id.
Masens, Antònia: id.
Martorell, Mercè: id.
Mallart Sagol, Dolors: entrevista gravada i transcrita per Anna Lliuró i Ferran Coca.
Lliuró Forcada, Pere: id.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 25
INTRODUCCIÓ
25
D’altra banda, he tingut coneixement que n’hi ha de realitzades per altres
investigadors a personatges molt rellevants del Comitè Antifeixista: per diverses
raons no ha estat possible poder-les incorporar en aquest treball, però esperem que
ajudin a poder realitzar-ne d’altres.
Per acabar, cal esmentar les entrevistes i converses amb familiars i investigadors que he considerat que podien aportar informacions útils sobre els protagonistes de l’època o el tema en general:
Amat i Teixidó, Jordi: historiador. Autor entre altres de República i guerra civil a Calella
1931-1939.
Aris, David: familiar.
Bunyol, Sebastiana: familiar.
Carrillo, Melitón: pare marista. Els últims anys ha realitzat una recerca sobre la història de
la congregació a Malgrat.
Cuadrado Pérez, Damián: familiar.
Ferrón Masssagué, Francesc: familiar.
Folla, Joan: familiar.
Mas Gibert, Xavier: historiador. Autor de Guerra-Revolució i Contrarevolució a Canet de Mar
(1936-1943) (Les dimensions d’una tragèdia).
Olivar Girons, M. Rosa: familiar.
Ordi, Maribel: familiar.
Paradeda Simeon, M. Mercè: familiar.
Pomés, Jordi: historiador. Autor entre altres d’Associacionisme popular a Catalunya (18501950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar.
Quevedo Cedrán, Carmen: familiar.
Turon, Judit: familiar.
Vieta, Joan: familiar.
Viusà i Verdaguer, Teresa: familiar.
He d’agrair a tots els testimonis la sinceritat, l’amabilitat i que m’obrissin
sense recels les portes de casa seva. Quasi bé sempre he rebut respostes positives
i només en alguns casos molt puntuals hi ha hagut gent que no ha volgut ser
entrevistada. Sempre he respectat la decisió de les persones que han preferit no
remoure el passat i no recordar, ja que és molt difícil obrir-se a un estrany i més
si és per explicar episodis que potser no has volgut compartir mai amb ningú.
Com assenyalaven molts informants, recordar vol dir tornar a viure i no tothom
està preparat per fer-ho. Durant les entrevistes, aquesta sensació de reviure el passat ha estat sempre molt present: hi havia moments de molta emoció en recordar
els companys i familiars morts o les situacions viscudes durant la Guerra i el primer franquisme. També hi havia melangia per un Malgrat que van viure de joves
i que mai més no tornarà, i, encara que ens pugui costar de creure, molta por.
Molts informants no gosaven dir segons què ni parlar obertament de segons qui;
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 26
26
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
moltes de les informacions que revelaven volien que fossin anònimes o que no
apareguessin al treball, i preferien no dir noms per por de perjudicar els fills o
ferir les famílies dels qui donaven informacions. Ha estat una experiència colpidora que m’ha permès conèixer gent molt interessant que conviu cada dia amb
nosaltres, però a qui quasi bé mai ens parem a escoltar. Les seves vides servirien
per inspirar qualsevol novel·lista; la seva experiència hauria de guiar-nos a tots
nosaltres per ajudar-nos a no repetir els errors del passat.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 27
Part I
ELS ANTECEDENTS
1930 - juliol, 1936
27
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 29
I
29
EL LLARG CAMÍ
CAP A LA REPÚBLICA
1. Malgrat l’any 1930: aproximació socioeconòmica
El Malgrat de final dels anys vint s’assemblava poc al poble que coneixem
ara. Delimitat per camps de cultiu, pels seus carrers de sorra i cases baixes encara s’hi podien veure cavalls i bestiar de tota mena. Era un paisatge rural que tot
just començava a transformar-se gràcies a l’empenta de les fàbriques que s’havien
anat instal·lant a la vila. En aquells moments, ja quasi bé el 50% de la població
activa treballava a les indústries tèxtils i de filats, que havien dominat els inicis de
la industrialització malgratenca; a les petites empreses de gènere de punt, que
havien començat a proliferar els darrers anys, o a les manufactures de moneders
i de tanques.1 Tret de la Fàbrica de l’Aigua, que era la indústria més gran de la
Malgrat, a la dècada dels 30, tot i la industrialització, encara mantenia una imatge plenament rural.
AMMM. Donació GEM.
1. POMÉS, Jordi (2002: 23).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 30
30
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
població, amb prop de 400 treballadors, les altres empreses eren de tipus familiar
i solien donar feina a moltes dones, que, amb els diners del gènere de punt o del
tèxtil, complementaven l’economia familiar. De les fàbriques de la vila sortien
moneders, mitges, mitjons i teixits que es venien per tot l’Estat espanyol, i els propietaris d’aquests negocis es convertiren ben aviat en part d’una burgesia local que
defensaria per damunt de tot els seus interessos com a empresaris, mentre els seus
obrers i obreres s’organitzaven per millorar les seves precàries condicions laborals.
Però a pesar de l’embranzida industrial, l’agricultura encara tenia un pes
específic i hi havia moltes famílies que es dedicaven a aquest sector com a arrendataris, jornalers o bé com a petits propietaris. Entre l’últim terç del segle XIX i
el primer del XX, els camps del Maresme havien patit una gran transformació en
convertir-se en zona de regadiu: el tradicional conreu de la vinya va anar quedant
desplaçat pels cultius de patates. Primer conreades entre les línies de ceps, les
patates primerenques, conegudes també com les Mataro’s Potatoes, eren exportades a Anglaterra procurant als pagesos uns guanys nets que els van permetre comprar les terres arrendades i convertir-se en petits propietaris.2 El negoci va arribar
a ser tan important que la majoria d’agricultors es van veure obligats a associarse per intentar defensar els seus interessos davant els abusos de la majoria de
comerciants, que actuaven com a intermediaris.3 Així va néixer, l’any 1915, el sindicat El Progrés, encarregat fins al final de la Guerra de vetllar pels interessos dels
pagesos malgratencs. La seva constitució i les bones comunicacions ferroviàries
van estimular els camperols de la població, que decidiren diversificar els conreus
i, a més de les patates, s’inicià l’exportació a Europa d’enciams trocadero i d’altres
productes d’horta. Tot plegat va facilitar que, en pocs anys, es formés un grup
força nodrit de pagesos benestants, que, encara que no podien deixar de treballar,
gaudien d’una bona situació econòmica i es podien permetre tenir jornalers contractats.
El dinamisme d’aquests dos sectors econòmics va atreure molta gent cap a
Malgrat. Les primeres famílies de Múrcia havien arribat per treballar a les mines
de ferro de can Palomeres cap al 1915. I uns anys més tard, com destaca Pomés,
“la guerra mundial del 1914 al 1918 origina una gran prosperitat en els medis
fabrils i provoca una gran atracció de famílies de la Selva, l’Empordà, el Priorat i
2. Segons dades de Jordi Pomés, l’any 1932 a Malgrat ja hi havia 450 propietaris. En el seu estudi Les Mataro’s Potatoes i el cooperativisme agrari al Maresme, l’autor analitza de manera molt
acurada la transformació del camp al Maresme, causada, en gran mesura, per la plaga de la
fil·loxera, que passà la línia de la Tordera l’any 1883. En aquest llibre també es pot trobar una
anàlisi molt interessant sobre la importància del comerç amb Anglaterra i la necessitat dels
pagesos d’associar-se per tal d’organitzar l’exportació de patates primerenques.
3. Per entendre els beneficis que podien arribar a generar les patates primerenques i l’interès dels
pagesos a gestionar directament el negoci de les exportacions només cal que ens fixem en el
preu de venda a què van arribar. L’any 1925, per exemple, es venien a 60 pessetes els 100 quilos al mercat de Londres; tenint en compte que cada hectàrea produïa de mitjana uns 25.000
quilos, els guanys podien ser considerables. POMÉS, Jordi (2002: 140).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 31
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
31
la Conca del Barberà vers el Maresme. Al mateix temps s’inicià l’arribada d’altres
famílies d’Aragó, València i Almeria [...] que tant es col·locaran d’obrers en les
indústries com en el camp”.4 Gràcies a l’arribada constant de població i al creixement natural del poble, en setze anys, Malgrat va passar de tenir 3.924 habitants, l’any 1920, a 5.069 el 1936. Pels volts de 1930, el poble es trobava enmig
d’aquest procés d’augment demogràfic i ja tenia 4.607 habitants, repartits entre
el que avui és el centre de la població; la zona coneguda com “Piquin”, a l’actual
carrer de Sant Esteve; el “Ravalet” o barri dels pescadors, i la zona que anomenaven “el Castell”. Normalment les famílies que feia més anys que eren a la vila
solien viure a la zona del centre en cases de propietat i els que havien arribat els
darrers anys es repartien en habitatges de lloguer a les altres zones que abans
esmentàvem. A més dels habitants que podríem anomenar “fixos”, des de feia uns
quants anys cada estiu també arribaven al poble els “vernajants”. La majoria pertanyia a famílies benestants de Barcelona que s’havien construït torretes a la
població on anaven a passar els estius. Com recordava en Salvador Forroll, van
causar gran impacte a la vila ja que solien portar minyones i eren dels pocs que
en aquella època disposaven de cotxes. Molts dels testimonis encara recorden el
senyor Emili Ragull, que tenia una de les poques torres que encara avui es conserven; el senyor Bosch, que passava l’estiu a l’anomenat xalet de can Margaridó,
La platja ja era un espai d’oci. A primer terme s’observen les casetes que s’instal·laven a l’estiu
perquè els banyistes es canviessin. Al fons es pot veure la torre d’Emili Ragull, avui coneguda
com a torre de l’Esquena.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
4. POMÉS, Jordi (2002: 21). També es pot trobar informació sobre el creixement demogràfic de
Malgrat en el llibre de MORA i VILA, M. Teresa (1996) i al de VALBONESI, Fabio (2005).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 32
32
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Grup de persones a la platja, segurament estiuejants, relacionats amb la família Pla Simó.
AMMM.
que en aquella època ja tenia camp de tennis; els de cal Burro d’Or, els Pou, els
Miró, la senyora Sabina, i molts altres que solien arribar a Malgrat quan començava a intensificar-se la calor.5 Tant ells com la gent de la vila llogaven casetes a la
platja durant els estius per gaudir dels banys i del bon temps, en un poble on cada
cop quedaven menys pescadors6 i es començava a perfilar el que seria una de les
seves futures fonts d’ingressos.
5. La torre del senyor Ragull està situada al carrer de Sant Esteve i actualment es coneix com la
de l’Esquena. El xalet del senyor Bosch era on actualment hi ha l’hotel Maripins. Cal Burro
d’Or, al carrer Sant de Esteve: anys després hi va viure el doctor Torner i actualment on hi havia
la casa hi ha un edifici de pisos. La casa de la senyora Sabina, que encara es conserva, té entrada pel carrer del Carme i el de Ramon Turró i fins fa poc era el bar Liceo III. A part d’aquestes, els testimonis en recordaven d’altres, com la del senyor Pou, on actualment hi ha la plaça
d’Incisa in Val d’Arno; la del senyor Miró, on hi havia l’edifici del sindicat de pagesos, al carrer
de Sant Esteve, i altres al final del de Mallorca al qual una de les testimonis es va referir com
“el carrer dels aristòcrates”.
6. A partir de 1924, el sector mariner era ja quasi bé inexistent a conseqüència de la pèrdua del
comerç colonial. Pel que fa a la pesca, tot i que encara hi havia un nodrit grup de pescadors,
municipis com Blanes o Arenys n’havien pres el predomini a les viles que no tenien port.
MORA i VILA, M. Teresa (1996).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 33
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
33
2. El marc polític del tombant de segle
Malgrat, com la resta del país, havia viscut un principi de segle marcat per
la conflictivitat social i la inestabilitat política. L’Estat espanyol encara intentava
acabar de consolidar el trànsit cap a una democràcia parlamentària encetat el
segle XIX. Des de l’any 1814, que acabà la Guerra del Francès, s’havien anat succeint en el govern primer absolutistes i liberals, després liberals moderats i liberals progressistes, en un ball interminable de biennis, triennis, sexennis, dècades
moderades, ominoses i altres subdivisions, que, normalment, començaven i acabaven amb el pronunciamiento del general de torn, que cada cop era més habitual
que intervingués en la vida política. Era molt difícil que aquests governs fossin
capaços d’engegar el programa de reformes que feia falta a un país cada cop més
endarrerit respecte als seus veïns europeus. El canvi constant de dirigents i el
clima d’enfrontament que es va viure, primer amb les guerres carlines i després
amb el moviment obrer, van fer que la vida política es taqués molts cops de sang
innocent i que les postures ideològiques s’anessin radicalitzant cada cop més.
L’any 1874, ajudats també per un pronunciament, els sectors més conservadors amb Cánovas del Castillo al capdavant, aconseguien acabar amb l’efímera Primera República (1873-1874) i restaurar la monarquia dels Borbons. Alfons
XII havia de fer oblidar a tothom els errors de la seva mare Isabel II, obligada a
fugir precipitadament durant la revolució de 1868. Però malgrat les bones intencions, a la pràctica, el seu regnat només va servir per perpetuar el domini d’una
minoria immobilista i contrària a qualsevol reforma.7 El sistema de la Restauració pretenia emular la democràcia britànica i la seva alternança pacífica entre
el partit conservador i el liberal, amb la diferència que a Anglaterra les eleccions
decidien quin dels dos partits governaria i a Espanya abans de les eleccions això
ja estava decidit. La influència dels cacics de cada poble i les topinades practicades a totes les eleccions van fer possible que durant anys els resultats fossin falsejats amb votacions de difunts, trencaments d’urnes i altres pràctiques
antidemocràtiques. A pesar de les deficiències, però, aquest particular sistema
polític va semblar que funcionava fins a l’any 1898; la pèrdua de Cuba, Filipines
i Puerto Rico va marcar l’inici de la crisi. Els partits republicans i nacionalistes
exclosos del torn electoral van començar a fer sentir la seva veu, mentre que el
moviment obrer no parava de créixer i actuava cada vegada amb més força.
Atemptats com els de les bombes del Liceu o l’assassinat del mateix Cánovas del
Castillo, i episodis com els de la Setmana Tràgica, deixaven ben clar que hi havia
cada cop més gent que lluitava per aconseguir un món diferent per a aquells que
passaven cada dia 12 o 14 hores esclavitzats davant les màquines.
7. Segons destaca PAGÈS, Pelai (1987), la Restauració va ser un sistema polític en què van convergir definitivament els interessos de les velles classes dominants (església i noblesa) i les noves
classes sorgides de la revolució liberal (burgesia).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 34
34
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Era a Catalunya on els sindicats i partits obrers tenien més força. La revolució industrial engegada el segle XIX i basada en el tèxtil havia convertit
Barcelona en la principal ciutat fabril de l’Estat. La conseqüència social més evident del procés havia estat l’aparició d’una nova classe, el proletariat industrial,
que aniria en augment des del 1840 i que seria una de les protagonistes dels conflictes que succeirien fins a la Guerra Civil. En un principi, els obrers catalans
havien expressat les seves demandes adscrits als sectors demòcrates i republicans,
però la ineficàcia dels polítics va fer que, a partir de l’any 1868, es vinculessin a
l’obrerisme internacional. A diferència d’altres països europeus, on dominaven
majoritàriament les tesis marxistes, a Catalunya i a la resta de l’Estat, des del primer moment, s’imposà una tendència clarament favorable als postulats anarquistes.8 Aquest predomini, que s’expressà tant en les postures de la Federació
Regional Espanyola de l’AIT9 com en les diferents accions terroristes abans
esmentades, va culminar l’any 1910 amb la fundació de la Confederación
Nacional del Trabajo (CNT), que en pocs anys es convertí en el sindicat majoritari a l’Estat espanyol. La CNT va protagonitzar durant els primers anys del s.XX
greus enfrontaments amb la patronal i els seus sicaris del Sindicat Lliure, a més
de ser la principal impulsora de les vagues més significatives.
A Malgrat, com a la resta de pobles fabrils del Maresme, la CNT també va
tenir molta força durant aquest període. Segons Pomés, l’any 1919 el sindicat ja
8. Les dues ideologies havien sorgit a mitjan segle XIX com una evolució del denominat
Socialisme Utòpic i pretenien acabar amb el sistema capitalista, que consideraven injust i responsable de la misèria social. El marxisme, teoria elaborada per Karl Marx i Frederich Engels,
advocava per una lluita revolucionària guiada per un partit o avantguarda que permetés als
obrers prendre el poder, imposar la “dictadura del proletariat” i socialitzar la propietat fins que
desapareguessin les diferències socials i s’aconseguís una societat igualitària (comunista).
L’anarquisme no tenia un cos ideològic tan estructurat ja que es componia de les idees de diversos autors, els més importants Proudhom, Bakunin o Kropotkin. Partia del supòsit que els
homes havien de ser lliures i no estar sotmesos a cap poder (“ni Déu, ni amo, ni patró”) i per
aconseguir-ho defensaven l’educació de les masses, que arribarien per si mateixes a la conscienciació. Un cop conscienciades, iniciarien una vaga revolucionària que portaria a l’assoliment d’una societat igualitària organitzada en comunes lliures de treballadors (comunisme
llibertari). Els anarquistes, que no tenien una organització tan rígida com els marxistes, es van
dividir en anarcocomunistes (partidaris de “la propaganda del fet”: atemptats que debilitessin
el que ells anomenaven “la podrida societat capitalista”) i anarcosindicalistes, no tan partidaris
de la violència i organitzats en sindicats (com la CNT espanyola o la CGT francesa), que organitzaven vagues i mobilitzacions i preparaven la lluita revolucionària. Els objectius de marxistes i anarquistes eren quasi bé els mateixos; les diferències principals estaven determinades pels
mitjans que pretenien utilitzar uns i altres per aconseguir-los. Per exemple, els marxistes a finals
del XIX van començar a fundar partits socialistes a cada país (a Espanya es va fundar el PSOE)
per intervenir en les eleccions, mètode que els anarquistes veien completament reprobable ja
que era col·laborar amb una democràcia burgesa.
9. Associació Internacional de Treballadors. Fundada l’any 1864 a Londres i en un principi composta per anarquistes i marxistes. Cada país que s’hi adheria constituïa una federació regional
que tenia representació en els congressos que cada any celebrava l’associació. El primer representant de l’AIT que va arribar a l’Estat espanyol fou Giuseppe Fanelli, enviat per Bakunin, que
va ser el fundador del primer nucli de l’AIT a Madrid i després a Barcelona.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 35
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
35
agrupava prop de 450 treballadors de la vila, i la conflictivitat social que es va
viure entre els anys 1918 i 1919 va fer que la majoria de dirigents sindicals locals
fossin empresonats.10 En principi, els obrers més destacats en aquesta lluita van
ser els fusters, “principals impulsors del Sindicat Únic de Treballadors de Malgrat
fundat a principis de l’any 1919”,11 però després foren els obrers del tèxtil els que
van protagonitzar les vagues més importants i els que establiren les bases de l’espectacular desenvolupament del moviment obrer a la població durant la dècada
dels 30.
Un altre moviment que s’oposava al sistema de la Restauració i que també
tingué una forta representació a Malgrat fou el catalanisme. Com a la resta
d’Europa, el nacionalisme català havia ressorgit a principis del segle XIX com un
moviment cultural que aviat va rebre el nom de la Renaixença. Altres manifestacions més populars, que també van sorgir en aquest moment a favor de la llengua i la cultura catalanes, foren el teatre de Serafí Pitarra o els cors de Clavé.
Durant la Restauració, aquestes reivindicacions culturals es van convertir en un
moviment polític de la mà de Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba i tants altres,
que van acabar convertint el catalanisme en un moviment de masses. Partits com
la Lliga Regionalista, representant del catalanisme més conservador i partit hegemònic fins a principis del segle XX, i altres organitzacions més petites que representaven els sectors més progressistes posaven de manifest la varietat i l’àmplia
acceptació amb què comptava el moviment. La constitució de la Mancomunitat,
l’any 1914, fou potser l’obra més significativa del catalanisme en aquests moments. Presidida primer per Enric Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch,
va contribuir a la normalització de la llengua catalana i va fomentar els estudis
tècnics i l’obertura de biblioteques i escoles a tot el territori.
La tradició republicana i l’interès per fomentar la llengua i la cultura catalanes van fer que a Malgrat es formés un nucli força important de catalanistes.
L’any 1883 ja s’havia fundat la Societat Coral La Barretina, que, igual que els cors
de Clavé, agrupava sectors obrers i menestrals que cantaven en llengua catalana,
i també s’organitzaren concursos literaris, a algun dels quals ens consta que va
assistir Valentí Almirall com a jurat. Anys més tard, es va obrir l’entitat que sens
dubte va ajudar a articular la vida política i sindical del poble. La Barretina, com
destaca Pomés, es va convertir en un “autèntic ateneu obrer i popular local”12 on
s’organitzaven conferències i cursos, s’hi feien tertúlies o reunions sindicals i, a
més, era el lloc on les classes populars malgratenques anaven a ballar i a veure
espectacles.
10. POMÉS, Jordi (2002, cap. V).
11. POMÉS, Jordi (2002: 115).
12. POMÉS, Jordi (2002: 67).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 36
36
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Benedicció del pendó de l’orfeó de La Barretina (22-9-1929). La persona asseguda a primer terme,
amb bigoti, és Emili Ragull i Alabau. A la seva dreta, la seva filla.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
3. La Dictadura de Primo de Rivera
Les tensions polítiques i socials, que, com hem vist, es vivien tant a
Malgrat com a la resta del país, no van permetre que el sindicalisme i el catalanisme continuessin evolucionant. Els partits dinàstics que sustentaven el sistema
de la Restauració ja no eren capaços de mantenir l’ordre i les classes més acomodades van començar a demanar solucions més dràstiques. Havia arribat l’hora de
buscar un “cirurgià de ferro” que arreglés d’una vegada la situació i allunyés el
perill revolucionari. El context internacional era favorable a aquesta mena de
mesures, la burgesia europea estava aterrida davant la idea que els obrers seguissin l’exemple de la revolució bolxevic, que l’octubre de l’any 1917 havia convertit Rússia en el primer país socialista del món, i a l’Estat espanyol es va seguir
l’exemple italià. Miguel Primo de Rivera, en aquells moments capità general de
Catalunya, va fer un cop d’estat el dia 13 de setembre de l’any 1923 i va
imposar una dictadura militar que duraria fins a l’any 1931.13 Tal i com el rei
13. La Dictadura de Primo de Rivera, com assenyala ROIG i ROISCH, Josep M. (1999: 265), va establir “les bases ideològiques que constituiran els futurs pilars teòrics i pràctics de la dreta espanyola.
Aquesta nova configuració política, es caracteritzarà per la defensa de la sobirania de l’estat per
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 37
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
37
Alfons XIII comentà a Víctor Manel III d’Itàlia, Espanya ja tenia el seu propi
Mussolini.14
En el moment del cop d’estat, l’alcalde de Malgrat era Ramon Cama i
Sagarra “fabricant i comerciant de vins i licors [...] conegut amb el nom de la seva
marca Xec”.15 Curiosament “havia rebut i hostatjat a casa seva [...] Miguel Primo
de Rivera durant unes maniobres militars realitzades a Malgrat”16 cap al desembre de l’any 1922, però la seva hospitalitat li va servir de ben poca cosa. El 30 de
setembre, el dictador va destituir tots els ajuntaments mitjançant un decret que
es va fer efectiu a Malgrat el dia 2 d’octubre, quan el tinent de Carrabiners José
Fortuny Girona va nomenar un nou Consistori que tenia com a alcalde l’Eduard
Puignou. Aquest Ajuntament, però, era provisional, i el 28 de març de l’any 1924
fou nomenat alcalde Santiago Garriga. Quan aquest va morir, fou substituït per
Lluís Caralt i Fors, que va intentar dimitir l’any 1928, però va seguir en el càrrec
fins a l’any 1929, quan finalment li acceptaren la dimissió, i Joan Serra i Gastó
va esdevenir el nou batlle. Van ser uns anys de silenci i repressió contra la cultura catalana i l’anarcosindicalisme. Es va prohibir l’ús públic del català, el seu
ensenyament, l’exhibició de la senyera i es va dissoldre la Mancomunitat. Primo
de Rivera s’havia proposat imposar la pau social a qualsevol preu i la majoria de
dirigents polítics i obrers van prendre el camí de l’exili o van acabar a la presó. A
Malgrat les principals forces que s’oposaven a la dictadura van haver d’aixoplugarse en les diferents entitats sindicals i culturals de la població. Tal i com destaca
Pomés, la cooperativa de consum La Malgratenca, fundada l’any 1921, va complir
aquesta funció com demostra la implicació de sindicalistes de la vila en la seva
direcció. Pel que fa als sectors més vinculats al catalanisme, van trobar un bon
refugi a La Barretina. Aquesta entitat, que ja havia destacat com a centre popular
i obrer, va acollir, a principis dels anys trenta, les primeres manifestacions del ressorgiment del catalanisme polític a la població i va veure com es constituïen les
agrupacions que lluitarien per aconseguir una república democràtica.
4. La reorganització dels republicans durant la Dictablanda17
A pesar dels èxits aparents de la Dictadura, el mes de gener de 1930, després de comprovar que ja no comptava amb el suport dels comandaments militars, Miguel Primo de Rivera va dimitir i Alfons XIII encarregà la formació del
14.
15.
16.
17.
damunt de tot [i] per un espanyolisme hegemònic i homogeneïtzador basat en la religió i en
una determinada concepció de la història.”
THOMAS, Hugh (1985, vol. 1).
COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999: 45).
COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999: 45).
Nom amb què es coneix la dictadura del general Berenguer.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 38
38
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
govern al general Berenguer amb l’objectiu de tornar al marc constitucional. Les
forces republicanes i obreres d’arreu del país van començar a moure’s després de
la dimissió del dictador i els primers mesos de l’any 30, hi va haver diverses mobilitzacions a favor de l’amnistia dels presos polítics de la Dictadura. A l’agost, els
partits republicans, els nacionalistes i algun socialista, a títol personal, van signar
el pacte de Sant Sebastià, mitjançant el qual es comprometien a lluitar per la proclamació de la república i a reconèixer el dret de Catalunya a disposar de certa
autonomia política.18
A Malgrat, com a altres pobles i ciutats, els republicans també es van reorganitzar durant aquells mesos i el 16 de setembre es va fundar el Centre Català
Republicà. Amb seu al carrer d’en Blanch núm. 22, a can Mora, agrupava els
catalanistes de la població que veien clar que calia acabar amb una monarquia
que havia donat suport a una dictadura totalment repressiva amb la cultura catalana. Aquell mes de setembre es va formar una junta directiva amb en Martí
Vidal com a president; en Miquel Catà, vicepresident; en Josep Benet, tresorer;
en Gaspar Mir, secretari; l’Antoni Turró, vicesecretari, i en Rafael Soler, en Josep
Forroll, l’Eusebi Simeon i en Josep Mateu com a vocals.19 Però el mes de novembre es va canviar parcialment la composició i la Junta Directiva de l’entitat va
quedar constituïda pels homes següents:20
President:
Vicepresident:
Secretari:
Vicesecretari:
Tresorer:
Vocals:
Francesc Arnau i Cortina
Jaume Safont
Pere Itxart
Gaspar Mir
Antoni Turró
Josep Forroll
Josep Banet
Rafael Soler
Francesc Fontrodona
En un primer moment, el Centre es va vincular al partit Acció Catalana,
en aquells moments defensor del catalanisme republicà i moderadament esquerrà. I alguns dels seus membres, com Sebastià Fontrodona o Francesc Arnau i
Cortina, van haver de formar part esporàdicament dels ajuntaments de la
18. RISQUES, Manel i altres autors (1999).
19. Aquesta Junta Directiva és la que consta a l’acta de constitució de l’entitat presentada al governador civil el 18 de setembre de l’any 1930. En aquest document també es recollien els estatuts de l’entitat, els objectius i els requisits per poder-ne formar part. No sabem del cert quants
homes van fundar el Centre, però a la instància presentada al governador firmen com a components de la Comissió Organitzadora l’Antoni Turró, en Rafael Soler, en Jaume Safont, en
Francesc Arnau i Cortina, en Gaspar Mir, en Josep Forroll, en Pere Itxart (i un altre nom inintel·ligible). Exp. 15229.0, ADGC.
20. Llista apareguda el dia 1 de novembre de 1930 al núm. 3 de la revista Ciutadania.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 39
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
39
Dictablanda, normalment obligats per la seva posició econòmica. Durant aquest
període, l’alcalde i els regidors es continuaven nomenant des del govern i, encara que les seves conviccions polítiques fossin unes altres, no es podien negar a
exercir un càrrec que s’imposava per llei. Els consistoris de l’Ignasi Viladevall,
alcalde fins a l’abril de l’any 1930, i d’en Salvador Masens, batlle fins a l’abril de
l’any 1931, van estar compostos, en part, per col·laboradors dels sectors conservadors afins a la monarquia i per aquests regidors obligats, que, a la mínima que
podien, dimitien el seu càrrec. En Francesc Arnau i Cortina, per exemple, va
aprofitar per fer pública la seva renúncia una conferència de Francesc Rossetti
que es va fer a La Barretina el mes de novembre de 1930. I, pel que podem llegir a la crònica de l’acte, la seva decisió va ser molt celebrada.21 Aquesta xerrada,
que versava sobre el tema “la consciència popular”, fou un dels primers actes
organitzats per Acció Cultural, entitat també fundada durant aquells mesos i
estretament vinculada al Centre Català Republicà. Aquella agrupació es va dedicar bàsicament a organitzar conferències sobre diversos temes i cursos de gramàtica catalana, encara que també tenia la intenció d’oferir-ne d’història, d’idiomes,
fer lectures comentades, crear una biblioteca circulant i fins i tot una secció
excursionista. No sabem del cert fins a quin punt es van poder dur a terme tots
aquests projectes, però com a mínim sembla que es van començar a recollir llibres per a la biblioteca i que l’entitat va organitzar diverses sortides. Un dels principals impulsors de l’associació fou Josep Planagumà, en aquells moments director
de les escoles Fonlladosa.22 Però també formaven part de l’entitat Francesc
Fontrodona, Arnau i Cortina i fins a 60 socis que pagaven una pesseta mensual
per poder tirar endavant aquesta associació, que havia nascut amb la intenció de
reactivar la vida cultural malgratenca.23 Tal i com la definien els seus integrants,
Acció Cultural “ve a ésser una finestra oberta per on entren en la nostra vila les
lluïssors anunciadores de una arribada d’emancipació i regeneració de les costums
cíviques”.24
El Centre Català Republicà i Acció Cultural, a més, també comptaren
amb un mitjà que els va permetre arribar a més gent i que les seves activitats tinguessin més ressò. El mes d’octubre d’aquell any s’havia començat a publicar la
revista que es convertí en la tribuna pública del republicanisme i el catalanisme a
la població: Ciutadania. Encara que durant la dictadura del general Berenguer
alguns dels seus números van passar censura, de les seves pàgines van sortir articles molt crítics contra l’actuació de l’Ajuntament i la situació general del país.
La redacció del setmanari estava situada al carrer de Marià Cubí, en aquella època
més conegut com a carrer dels Boters, número 74, on vivia Francesc Fontrodona,
21. Llibertat (portaveu del Centre Republicà Federal), núm 10 (8/11/1930) (AHCM).
22. Ell i Joan Vinyes foren els encarregats d’organitzar els cursos de gramàtica catalana.
23. Informacions aparegudes a diferents números de Ciutadania.
24. Ciutadania, núm. 4 (16 de novembre de 1930) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 40
40
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
destacat membre del Centre Català Republicà i president d’Acció Cultural a partir del març de 1931. Col·laboraven a la revista el seu germà Sebastià, Josep
Planagumà, Pere Itxart, Joan Bonet, Ciril Puig, Isidre Guri, Sebastià Montalt i
molts altres que, amb els seus articles, alguns cops amb pseudònim, intentaven
servir els seus ideals democràtics. Ciutadania seguia la tradició d’altres publicacions malgratenques, com Germanor o La Falç,25 que anys abans ja havien recollit les inquietuds dels catalanistes i republicans del poble. Com podem llegir a
l’ideari del setmanari, publicat en el primer número, el 5 d’octubre de 1930, els
seus objectius eren prou clars:
Ens hem reunit sense mires partidistes -un grup d’aimants del refloreixement i sosteniment
del moviment cultural i ciutadà del nostre poble per a publicar un setmanari que sigui veritable ressó de llurs ideals, sentirs i necessitats. [...] No aspirem a un altre cosa que a desvetllar i mantenir latent l’esperit cívic del poble, siguent cosa sabuda que jamai una
col·lectivitat zelosa de la seva ciutadania ha esdevingut esclava, i l’experiència ensenya que
cal tenir sempre viva i vigilant l’atenció i actuació del poble per resguardar-lo de les orbes
de l’absolutisme contra els seus més preats i humaníssims ideals, que són els nostres, de
Justícia, Democràcia i Llibertat [...] Resumint nostra identitat política i siguent sinònim de
llibertat la catalanitat quasi podríem excusar nostra afirmació de patriotisme que com vertaders catalans no és altra cosa que bregar pel triomf de drets i furs de la nostra terra.
Tal i com acabà de puntualitzar Josep Planagumà en el segon número de
la revista, la defensa de la Justícia, la Democràcia, la Llibertat i la Catalanitat es
podia resumir en un mot que representaria la lluita de tots aquests homes:
República “car que [per a ells] República significa govern de tots i sempre”.26
A falta de documentació i testimonis vius, aquesta revista és la millor font
que tenim per entendre la incertesa política que es vivia en aquells moments i
quins eren els projectes que tenien els republicans per modernitzar el poble. Les
referències a la necessitat de pavimentar els carrers de Malgrat són constants, com
també les crítiques a les deficiències de les recent inaugurades escoles públiques.
Gràcies a la publicació, podem saber que el Centre Català Republicà, Acció
Cultural i Ciutadania van engegar campanyes conjuntes per intentar dotar
Malgrat d’una biblioteca pública o per demanar el retorn de Francesc Macià, en
aquells moments encara a l’exili. I també, mitjançant aquest setmanari, ens és
possible anar seguint els esdeveniments polítics de l’època repassant els articles
d’opinió dels seus col·laboradors. Per exemple, els darrers mesos de l’any 30, quan
la necessitat que el govern convoqués eleccions per sortir de la situació d’estancament que es vivia era cada cop més urgent, podem llegir escrits com el d’en Pere
Itxart denunciant que “ja hem entrat en el vuitè any d’abstinència i d’anormalitat
25. Per a més informació sobre la premsa malgratenca vegeu BAYARRI, Jordi i GOÑI, Jordi
(1994).
26. Ciutadania, núm.2 (19 d’octubre de 1930) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 41
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
41
total”. O referències al pronuciament a favor de la república dels capitans Fermín
Galán i García Hernández a Jaca.27 La realitat política no convidava els redactors
de Ciutadania a ser gaire optimistes, però, tot i les decepcions, trobem articles
com el que va escriure Sebastià Fontrodona per la Festa Major d’Hivern de 1930,
en què intentava imaginar com seria la celebració en unes altres circumstàncies i
obria una porta a l’esperança:
La festa major de la llibertat en que la nostra pàtria esclava, pogués entrar a la sardana dels
pobles alliberats. La festa major de la dignitat en la que quedes palesa d’una manera absoluta la impossibilitat de que la nostra pàtria mai més pogués caure sota els peus d’una altra
miserable dictadura. La festa major del pensament. I la que aquest no fos escarnit, perseguit i empresonat i que el poble tingués garantida la llibertat amb la més assenyada i democràtica de les repúbliques. Tant de bó l’any 1931 ens reserves aquestes sorpreses com a
present i aleshores si que no dubtem els esperits grisos i les ànimes temorenques, sentirien
el trilleig de les campanes de la nostra Festa Major.28
Segurament en el moment d’escriure aquestes ratlles, en Sebastià no es
podia ni imaginar que quatre mesos després veuria complertes les seves il·lusions.
El gener de l’any 1931, els rumors eren constants. Teòricament, Alfons XIII tenia
la intenció de convocar uns comicis que en un article de Ciutadania qualificaven
irònicament com les “eleccions invisibles”. Segons un dels redactors, no confiaven en el fet que fossin convocades en una situació “d’anormalitat política, [...]
amb partits polítics que no representen opinió i poble, amb locals clausurats i els
seus dirigents perseguits i empresonats, no és estrany comprendre perquè han
naufragat les últimes il·lusions, les darreres esperances d’una nació soferta i callada que avui ja no espera res dels seus dirigents i caps del conservadurisme. Hom
cada dia comprova la revolta latent i existent i veu la impotència d’aquest règim
per a normalitzar la vida política i civil d’Espanya. Cal doncs aplassar les eleccions
i donar absoluta i sense reserves llibertat de propaganda a totes les agrupacions
polítiques fins a la més extrema esquerra”.29 Pocs dies després que aparegués
aquest article, la situació política havia tornat a canviar i es va aixecar l’estat de
guerra. A principis de febrer, el govern de Berenguer va dimitir i el dia 18 del
mateix mes Alfons XIII va encarregar la formació d’un nou govern a l’almirall
Aznar. Es va formar un executiu amb tots els grups polítics que encara defensaven la monarquia, en què també va participar la Lliga Regionalista, i aquest nou
govern fou finalment el responsable de convocar els comicis tan desitjats. Per
evitar sorpreses desagradables, el govern va convocar primer unes eleccions
27. Aquest aixecament, que es va produir el 12 de desembre de l’any 1930, no va reeixir i tots dos
capitans van ser afusellats al cap de pocs dies.
28. Ciutadania, núm. 5 (5 de desembre de 1930) (AMMM).
29. Ciutadania, núm. 10 (31 de gener de 1931) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 42
42
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
municipals i deixà per a més endavant les legislatives. Tot i les precaucions, però,
aquesta consulta municipal s’acabà convertint en un plebiscit entre monarquia
i república.
5. El retorn de Macià, les eleccions del 12 d’abril i
la proclamació de la Segona República
El 22 de febrer de 1931, Francesc Macià va poder tornar del seu exili. El
líder d’Estat Català, que havia vist com augmentava la seva popularitat gràcies a
accions contra la dictadura com l’aventura de Prats de Molló,30 ja havia intentat
tornar el 30 de setembre de l’any anterior però havia estat deportat al cap de
pocs dies.31 Aquest cop, però, la seva arribada fou multitudinària i, entre els
molts catalans que el van anar a rebre, hi havia també membres de la redacció
de Ciutadania:
A última hora del matí del passat diumenge ens enterem que el venerable Macià de retorn
a la nostra pàtria passava per la carretera de França i sense temps material per preparar una
manifestació popular de veïns de Malgrat. Nosaltres immediatament sortirem amb el auto
del nostre director a rebre’l i oferir escorta d’honor al venerable avi i trobarem la caravana
al arribar a Tordera, a on tombarem de direcció i anàrem a formar com un més de la manifestació. Al arribar a Malgrat que tan sols hi havia una vintena de persones a saludar-lo, la
manifestació s’aturà a la pujada de Can Palomeras, a on la premsa gràfica prengué unes
fotos de la caravana automobilística composta per una cinquantena de cotxes en la que
obria la marxa el nostre amic Sr. Rossetti.32
Francesc Macià va prosseguir el seu camí fins a Barcelona. Fou molt més
lent del que havia previst, perquè, a tots els pobles, la gent sortia al carrer a rebre
el qui, dos mesos més tard, es convertí en president de la Generalitat i passà a la
història de Catalunya com l’Avi. L’emoció d’aquell dia va ser viscuda intensament
pels republicans malgratencs. Francesc Fontrodona Rabassa, gran admirador de
Macià i, com escrivia ell mateix, antic membre dels seus escamots i dels que
“cotitzaven” pro Estat Català i per l’aventura de Prats de Molló, explicava a
Ciutadania el que havia sentit en veure’l retornar:
30. L’intent d’invasió de Catalunya per escamots d’Estat Català (Prats de Molló), l’havia organitzat Macià des de l’exili i, encara que no va tenir èxit, va donar molta publicitat a les demandes
catalanistes a escala internacional, ja que Macià fou jutjat per aquests fets a França i el seu cas
va ser molt seguit per la premsa del moment.
31. JACKSON, Gabriel i CENTELLES, Agustí (1982).
32. Ciutadania, núm. 14 (28 de febrer de 1931) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 43
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
Portada de la revista Ciutadania del 28 de febrer de 1931, amb motiu del retorn de Francesc
Macià a Catalunya.
Revista facilitada per la família Garriga-Nualard.
43
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 44
44
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Diumenge passat plorava i reia, cridava i brassejava i amb despit sentia la proixa i la necessitat i el desig d’una nova generació que senti, que pensi i que segueixi les petjades del nostre invicte cabdill.33
Un mes després de l’arribada de Macià, el 19 de març de 1931, es va celebrar la Conferència d’Esquerres Catalanes, que donà lloc al naixement d’Esquerra
Republicana de Catalunya. Formada a partir de la fusió de l’organització liderada per Francesc Macià, Estat Català, el Partit Republicà Català, liderat per Lluís
Companys i Francesc Layret, i el grup de L’Opinió, el programa de la nova formació política incloïa la defensa dels drets de l’home, la del dret a la lliure organització sindical, la del dret a cobrar el retir i moltes altres demandes de caràcter
social.34 En pocs mesos, ERC es convertí en l’alternativa progressista als catalanistes conservadors de la Lliga i aconseguí amalgamar la petita burgesia i els sectors populars en un projecte comú.
El naixement d’aquest nou partit va incidir de manera directa en el Centre
Català Republicà de Malgrat. Com hem assenyalat abans, aquest s’havia vinculat
des dels inicis a Acció Catalana, però la formació d’una nova força política d’esquerres va dividir els seus membres entre els partidaris de seguir donant suport a
Acció Catalana i el seu catalanisme més moderat, i els que volien adherir-se a la
recent formada Esquerra Republicana de Catalunya. Des de principis del mes de
març, els indicis que hi havia tensions en el Centre eren evidents. El mateix dia
que va tenir lloc la Conferència d’Esquerres Catalanes, des de Ciutadania ja es
comentava que a un bon grup de catalanistes de la població els havia impressionat molt més el programa del Partit Catalanista Republicà. Aquest, compost per
la unió d’Acció Catalana i Acció Republicana, era una formació política moderada i tenia com a representants més importants homes com Antoni Rovira i
Virgili, Jaume Bofill o Nicolau d’Olwer.35 Tal i com apareixia a les pàgines del setmanari, el nou partit, segons els seus defensors, “bregarà perquè Catalunya no
caigui en el sovietisme ni en el feixisme”.36 Finalment, el 21 de març es va fer
una reunió al Centre Català Republicà que va precipitar-ne l’escissió. S’havia
de decidir a quin dels dos partits es donaria suport i quina llista es presentaria
a les eleccions. La majoria dels membres del Centre van estar d’acord a fer-ho
per Esquerra Republicana de Catalunya. Però els homes que defensaven que era
millor seguir l’opció del republicanisme més moderat no s’hi avingueren i es van
escindir per formar un nou Centre, anomenat Unió Catalanista Republicana,
33. Ciutadania, núm. 14 (28 de febrer de 1931) (AMMM). Estat Català era un partit independentista fundat per Francesc Macià. L’única evidència que existís una secció local és un informe del comissari municipal l’any 1938 en què es constata que hi devia haver una agrupació
local amb prop de trenta socis.
34. JACKSON, Gabriel (1982). RISQUES, Manel i altres autors (1999).
35. RISQUES, Manel i altres autors (1999).
36. Ciutadania, núm. 15 (7 de març de 1931) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 45
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
45
que va aprovar els seus estatuts el 28 de març. No obstant això, per saber què va
passar en realitat durant aquella reunió del dia 21, és imprescindible repassar un
article que va publicar Francesc Fontrodona al cap de pocs dies:
He cregut sempre i sempre he defensat que actualment, en els moments que les lluites polítiques i electorals, eren més que guanyar uns llocs, respondre a un plebiscit nacional en pro
o contra de la República, era l’hora d’enterrar els perjudicis, amors propis i personalismes
i buscar la col·laboració de tothom per aconseguir un esclatant triomf de la República i per
això i defensar això en la Junta del Centre Català Republicà d’aquesta vila vaig ésser quasi
insultat i obligat a presentar la meva renuncia de Directiva i de soci mateix [...] si l’ideal
republicà de la nostra vila fracassa seran responsables els homes que per intemperància,
intolerància i intransigència i amb afany de crear un ídol nou i cultivar en la nostra vila un
nou personalisme, no han procurat buscar la seva actuació en busca de la unió i concordia
de totes les forces republicanes de la nostra vila.37
Després de llegir aquest escrit, el que més ens sobta és que Francesc
Fontrodona, que es definia com a gran admirador i seguidor de Macià des dels
inicis, no optés per donar suport a Esquerra Republicana, cosa que ens fa pensar que potser les disputes en el si del Centre, a més de les diferències ideològiques, van estar determinades, en gran mesura, per la divisió entre els partidaris
d’evitar les fissures i anar plegats a les eleccions i els que van preferir convidar a
marxar els elements més centristes. Un altre motiu, que no podem deixar d’assenyalar i que també s’insinua a l’article, podria ser el protagonisme que Francesc
Arnau i Cortina havia anat aconseguint dins el Centre Català. Arnau i Cortina,
fill d’Hostalric, s’havia instal·lat a Malgrat cap a l’any 20. En morir el seu oncle
Joan, es va fer càrrec de la botiga de robes que aquest tenia al centre de la població i va començar a col·laborar en política i en diverses entitats i revistes que s’editaven a la comarca.38 El seu carisma era indiscutible i ben aviat aconseguí fer-se
un bon lloc entre els republicans malgratencs. Potser, quan Francesc Fontrodona
es queixa en el seu article que els membres del Centre tenien “l’afany de crear un
ídol nou” i un “nou personalisme”, es referia al polític nouvingut, que s’havia
convertit en el president del Centre Català Republicà i, que fou el que encapçalà la llista de la formació a les eleccions municipals. Fos per una cosa o per l’altra,
a partir d’aquells moments, les relacions entre les dues formacions republicanes no
van ser gaire bones i les acusacions entre ambdues entitats van ser constants fins
als comicis del 12 d’abril. La tensió va arribar fins a l’extrem de deixar de publicar Ciutadania una setmana abans de les eleccions “per evitar fossin mal interpretades llurs opinions, ja que la nostra posició era ben difícil, puig que amb un
ambient apassionat extrem, ens trobem entre dues entitats amigues”.39 Cadascuna
37. Ciutadania, núm. 18 (5 d’abril de 1931) (AMMM).
38. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989).
39. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 46
46
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
d’elles va presentar la seva llista de candidats per separat. El Centre Català
Republicà de Malgrat la va decidir en la mateixa reunió que havia provocat l’escissió i estava formada per: Francesc Arnau i Cortina, Jaume Safont, Gracià
Garriga, Miquel Verdaguer, Salvador Bunyol, Ciril Puig, Elies Paradeda i Joan
Bufí.40 Mentre que la de la Unió Catalanista Republicana estava encapçalada per
Salvador Masens, curiosament en aquells moments alcalde de la població, i
comptava amb homes com Miquel Comas, Josep Gibert, Salvador Paradeda, Pau
Aubanell, Quim Garriga, Ramon Difent i Sebastià Fontrodona.41 Alguns dels
membres d’aquesta llista electoral, o de l’entitat, van destacar anys més tard pel
seu conservadorisme, i homes com Ramon Difent o Joan Pau de Garriga fins i
tot van formar part de l’Ajuntament constituït després dels fets d’Octubre de
l’any 1934. Segurament el centrisme i la unitat que preconitzava Francesc
Fontrodona van atreure els catalanistes més conservadors de la població cap a la
nova formació. A Malgrat, l’opció monàrquica que representava la Lliga
Regionalista no va estar defensada per cap llista electoral. Com destaca Pomés, va
ser un poble paradigmàtic pel que fa a la seva implicació amb el republicanisme,
però cal suposar que, tot i aquesta tendència majoritària, hi havia sectors propers
a la Lliga que en aquest moment no estaven encara organitzats i que van decidir
optar pel grup més conservador dins el republicanisme malgratenc.
Sortosament, després de setmanes de tensions, el diumenge 12 d’abril es
van celebrar les eleccions municipals. Després de molts anys d’abstinència electoral tots els homes majors de 25 anys de la població van poder anar a votar per decidir quina formació política accediria a l’Ajuntament. Aquell sufragi, però, va
decidir moltes més coses. Del seu resultat depenia la proclamació d’una república
democràtica o la continuïtat d’una monarquia estancada i inoperant. A Catalunya, l’opció monàrquica estava representada per la Lliga Regionalista i la republicana més moderada l’encapçalava el Partit Catalanista Republicà. Esquerra
Republicana de Catalunya havia pactat amb la Unió Socialista de Catalunya i, més
a l’esquerra, hi havia partits obreristes més radicals com el Bloc Obrer i Camperol.42 Els treballadors anarcosindicalistes, amb la CNT encara il·legalitzada, pel
que sembla van practicar la doble militància i van votar les forces que els poguessin assegurar un clima de llibertat que permetés la seva reorganització.
El resultat fou aclaparador: a 41 de les 50 capitals de província espanyoles va triomfar l’opció republicana i a Catalunya en van sortir elegits 3.219 regidors i 1.014 de la Lliga o propers a aquesta formació política.43 A Malgrat també
40. Llista apareguda al núm. 17 de Ciutadania (29 de març de 1931) (AMMM).
41. Llista apareguda al núm. 18 de Ciutadania (5 d’abril de 1931) (AMMM). La Unió Catalanista
Republicana va llogar un local al carrer dels Ollers núm. 7 i va elegir com a president Francesc
Fontrodona; vicepresident, Celestí Pons; secretari, Joan Pau de Garriga; vicesecretari, Damià
Mallart; tresorer, J. Gili; comptador, J. Cases, i vocals Marià Xandri i Vicens Bayarri.
42. RISQUES, Manel i altres autors (1999).
43. Ídem.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 47
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
47
es van imposar els republicans. El partit que va obtenir més vots fou ERC, que,
com ja s’ha comentat abans, estava representat per la llista del Centre Català
Republicà. Els escindits de la Unió Catalanista Republicana van aconseguir uns
resultats més discrets. Potser, com es comentava en el darrer número de
Ciutadania perquè “no tenia l’adhesió ferma dels seus mateixos components”.44
Els resultats de les dues formacions van ser els següents:
Centre Català Republicà
Unió Catalanista Republicana
Miquel Verdaguer: 339 vots
Francesc Arnau: 336 vots
Elies Paradeda: 332 vots
Gracià Garriga: 331 vots
Salvador Bunyol: 329 vots
Jaume Safont: 235 vots
Ciril Puig: 233 vots
Joan Bufí: 223 vots
Salvador Masens: 208 vots
Ramon Difent: 198 vots
Miquel Comas: 195 vots
Pau Aubanell: 193 vots
Salvador Paradeda: 185 vots
Joaquim Garriga: 115 vots
Sebastià Fontrodona: 112 vots
Josep Gibert: 94 vots
Font: Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM).
L’endemà de les eleccions, la notícia de la victòria republicana va començar a estendre’s a arreu. Ramon Garriga i Marquès, fill de Gracià Garriga, candidat del Centre Català, encara recorda com aquell mateix dia s’assabentà de la
victòria republicana:
A l’escola nosaltres teníem aquell mestre extraordinari, que era el senyor Planagumà, i,
bueno, hi van haver les eleccions, que era un diumenge. El dilluns anem a col·legi i llavors
es proclama la República. I ell, aquella tarda, abans de sortir del col·legi, ens va dir: “Nois,
s’ha proclamat la República i us he d’explicar què és això de la República.” Ens va explicar
què era la República a classe, a nois d’onze, dotze i tretze anys, perquè jo era el més petit
de la colla. Ens va explicar què volia dir la República i com havia anat el mecanisme democràtic de proclamació. O sigui que jo ho vaig viure més al col·legi, gràcies al senyor
Planagumà, que a casa mateix. A casa, clar, que ho vaig viure, però el pare, les reunions
polítiques, les tenia al Centre i no se sabia tant.
Aquell 13 d’abril, però, la mort de Joaquim Garriga Viader,45 candidat de
la Unió Catalanista Republicana, va enfosquir la victòria republicana a Malgrat.
44. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM).
45. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 48
48
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
No va ser fins l’endemà que, amb la proclamació de la República primer a
Barcelona i després a Madrid, començaren les celebracions. Tal com explica el
Ciutadania, el 14 d’abril va ser un “dia històric” i així fou, segons el setmanari,
com es va viure a la població:
Gràcies a “Radio Barcelona” que, per aquest motiu es mereix totes les simpaties del poble,
poguerem ja a les primeres hores de la tarda enterar-nos de la proclamació de la República
Catalana a Barcelona, per l’insigne i venerable Macià, i de la República Espanyola a
Madrid. [...] Difícil, millor dir impossible, es expressar la emoció!... la alegria!... l’esclat de
llibertat que tot el poble sentia i demostrava amb proves de viu relleu. Sortia tot del fons
de l’ànima i el crit volgut, enterrat anyada darrera anyada, sorgia triomfant i avessallador:
¡Visca la República!. A la tarda, la Senyera Republicana ja majestuosament ondejava a la
casa de la Vila i en el Centre [...] ja no era un trapo: era la bandera nacional de la República
Espanyola. A la nit tot el poble estava al carrer i millor dit enfront al “Centre”, d’allí sortí
una immensa manifestació que als acords de la “Marsellesa” que amenitzada per la cobla
“La Llevantina” i corejada per tothom es dirigí davant la Casa Consistorial, de la que fou
despenjat i destrossat el retrat de l’ex-Rei, ballant-se després amb tot entusiasme una lluïda audició de sardanes.46
Ramon Garriga i Marquès recordava perfectament aquests fets i com alguns
dels homes que formaven part de la manifestació “van pujar a l’Ajuntament, van
agafar el retrat del rei i el van tirar daltabaix del balcó”. És l’únic “estropici” que
va esmentar, ja que la celebració, segons explicava, fou de caràcter festiu i
popular. En Lluís Coll, tot i que era molt jovenet, també recordava la manifestació:
El que portava la bandera republicana el 14 d’abril era aquest en Benet,47 que venia del
casal de l’esquerra catalana. Venien d’allà i van passar pel carrer Ramon Turró.
Va ser un dia molt intens per als republicans d’arreu de Catalunya i també
per als homes d’ERC, un partit que amb només un mes de vida havia aconseguit
guanyar les eleccions. A la una del migdia, Lluís Companys ja havia proclamat la
República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. A un quart de tres, des
del de l’antiga seu de la Mancomunitat, Francesc Macià proclamava la República
Catalana com a estat integrat dins la Federació Ibèrica. Després de la declaració
va entrar a l’edifici de la Diputació i declarà que en nom del poble català prenia
possessió del govern.48 La proclamació de la República a Madrid encara va trigar
46. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM).
47. Es refereix a un dels germans Benet, que anomenaven els Rajolers, però no sabem del cert si
era en Rafael o en Josep.
48. JACKSON, Gabriel i CENTELLES, Agustí (1982).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 49
EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
Portada del darrer número de la revista Ciutadania del 19 d’abril de 1931, dies després de la
proclamació de la Segona República.
Revista facilitada per la família Garriga-Nualard.
49
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 50
50
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
unes hores. Aquell mateix dia, Alfons XIII abandonava el país i el govern de la
monarquia lliurava el poder al govern provisional de la República, que va decretar festa per a l’endemà a tot l’Estat espanyol. Segons el setmanari Ciutadania, a
Malgrat “l’atur fou general, tothom celebrà la festa amb tota alegria i solemnitat.
Cap el migdia es possessionà en llurs càrrecs el nou ajuntament [...]. Per la tarda,
a la plaça, tingué lloc un lluït ball i una audició de sardanes a càrrec de la
Llevantina.”49 La crònica acaba amb un “Visca la República! Visca Catalunya!”
i l’acomiadament de la revista, que ja havia complert l’objectiu per al qual fou
creada. Començava una nova etapa per als republicans malgratencs i per a tot el
poble en general. Havia arribat l’hora d’intentar dur a terme les reformes que
havien estat defensant els darrers anys.
49. Ciutadania, núm.19 (19 d’abril de 1931) (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 51
II
51
LA SEGONA
REPÚBLICA
Tot i l’entusiasme amb què fou rebuda la proclamació de la Segona
República, aquest període va néixer hipotecat per les contradiccions i els antagonismes heretats de les etapes anteriors. El nou règim tenia la difícil tasca d’intentar modernitzar el país, solucionar els greus problemes socials –que es vivien tant
a l’àmbit rural com a les ciutats– i resoldre la qüestió de les nacionalitats no reconegudes. Tots aquests canvis s’havien de fer amb l’oposició dels grans propietaris
rurals, els empresaris industrials i molts sectors de l’església i l’exèrcit, que volien
tornar a “l’ordre” anterior per no perdre els seus privilegis. El context internacional tampoc no era gaire favorable. En el terreny econòmic, la dècada dels trenta
va estar marcada pels efectes del crac de 1929. La recessió es va estendre per tot
Europa i els efectes de la crisi van propiciar la radicalització de la vida política i
l’ascens del feixisme a molts països. Però, tot i les dificultats, el nou govern provisional de Madrid va intentar engegar un programa de reformes destinat a solucionar tots aquests temes. I les primeres tasques que es va proposar l’executiu van
ser elaborar una Constitució que recollís els principis del nou sistema polític i
convocar eleccions generals per sortir de la situació de provisionalitat resultant
dels comicis municipals.1 Començava el primer període de la Segona República
(1931-1933), conegut amb el nom de Bienni d’Esquerres o de les Reformes.
1. Les primeres actuacions de l’Ajuntament republicà
A Malgrat, l’Ajuntament s’havia constituït el dia 15 d’abril en un ambient
encara festiu i entusiasta. Fou escollit alcalde Francesc Arnau i Cortina, encara
que el candidat que havia aconseguit més vots a les eleccions municipals havia
estat Miquel Verdaguer i Soler. Segons la Teresa Viusà, néta del candidat més
votat:
1. Les eleccions es van celebrar el 28 de juny de 1931. Van triomfar els partits de centreesquerra
i socialistes, però cap va obtenir la majoria. Es va formar un executiu presidit per Manuel Azaña
amb membres d’Acción Republicana, el Partit Radical Socialista i el PSOE. Com a president
de la República fou ratificat Niceto Alcalá Zamora. El nou govern va aprovar la nova constitució el 9 de desembre de l’any 1931.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 52
52
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
L’Arnau anava per polític. Quan es va presentar per alcalde i no va sortir ell sinó que va
sortir l’avi, l’avi va renunciar per donar-li la plaça perquè ell volia anar de parlamentari.
No sabem del cert si Miquel Verdaguer va renunciar, tal i com ens va explicar la seva néta, o bé a l’hora de formar el nou consistori es va imposar el carisma del president del Centre Català Republicà, però efectivament Francesc Arnau
i Cortina va continuar la seva carrera política més enllà del Consistori i va arribar a ser parlamentari tal i com veurem més endavant. Pel que fa a la distribució
Distribució de càrrecs a l’Ajuntament després de les eleccions municipals del 12 abril de
1931
Francesc Arnau i Cortina
(ERC)
Salvador Bunyol Regí
(ERC)
alcalde.
primer tinent d’alcalde i vocal de la Comissió
de Foment i de la Junta Local d’Instrucció
Pública.
Regidors
Elies Paradeda
(ERC)
Miquel Verdaguer i Soler
(ERC)
Gracià Garriga i Bufí
(ERC)
Ciril Puig i Estol
(ERC)
Joan Bufí Robert
(ERC)
Salvador Masens Torrent
(Unió Cat. Republicana)
Ramon Difent Trias
(Unió Cat. Republicana)
Sebastià Fontrodona Rabassa
(Unió Cat. Republicana)
Jaume Safont Bosch
(Unió Cat. Republicana)
Comissions formades durant
la primera legislatura:
president de la Comissió d’Hisenda i conseller
de la plaça del Mercat.
president de la Comissió de Foment i vocal de
la Junta Administrativa del Cementiri.
conseller de l’Escorxador i vocal de la Comissió
de Foment.
vocal de la Comissió d’Hisenda i de la Junta
Local d’Instrucció Pública.
vocal de la Comissió de Governació.
vocal de la Comissió de Foment.
vocal de la Comissió d’Hisenda.
vocal de la Comissió de Governació.
president de la Comissió de Governació i vocal
de la Junta Administrativa del Cementiri.
Comissió d’Hisenda, Comissió de Foment i
Comissió de Governació.
Elaboració pròpia a partir de les dades extretes dels llibres d’actes dels Plens (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 53
LA SEGONA REPÚBLICA
53
de la resta de càrrecs de l’Ajuntament, Salvador Bunyol i Regí fou elegit primer
tinent d’alcalde i prengueren possessió com a regidors: Miquel Verdaguer, Elies
Paradeda, Ciril Puig, Joan Bufí i Gracià Garriga per ERC; i Salvador Masens,
Ramon Difent i Sebastià Fontrodona per la Unió Catalanista Republicana. El
lloc que havia deixat Quim Garriga i Viader va ser ocupat per Jaume Safont
Bosch, també de la Unió Catalanista.
Una de les primeres diferències entre el nou Consistori i els dels períodes
anteriors va ser la freqüència amb què es van començar a celebrar les sessions.
Segons els llibres d’actes de l’any 1930, l’anterior Ajuntament, presidit per
Salvador Masens, només s’havia reunit dotze vegades del mes d’abril al mes de
desembre. L’any 1931 trobem les sessions encara més espaiades: tan sols es van
reunir el 16 de gener, el 15 de març i el dia 1 d’abril. Per mirar d’acabar amb
aquesta situació, que feia de l’Ajuntament un òrgan de govern força inoperant,
els regidors republicans van decidir que cada dimecres a les nou del vespre se celebraria una sessió ordinària.2 Aquest acord va aconseguir reactivar la vida municipal i solucionar molts temes, sobretot d’obres públiques, que feia anys que
estaven pendents.
De tots els projectes que esperaven ser resolts, el que va requerir més atenció fou el de la pavimentació dels carrers de Malgrat. Des de les pàgines de
Ciutadania, els republicans ja havien criticat la desídia dels anteriors ajuntaments
a l’hora d’engegar aquesta obra, i altres sectors, com els anarcosindicalistes malgratencs, també havien denunciat el mal estat dels carrers a Solidaridad Obrera:
Dichas calles se encuentran en un estado tan lamentable que da náuseas a veces, de circular por ellas. Luego, que las aguas encharcadas que en algunos sitios forman verdaderas
lagunas corrompidas y putrefactas, por los orines y excrementos de los animales”.3
Com podem comprovar llegint aquest article, la pavimentació no era
només una qüestió estètica. Bàsicament del que es tractava era d’acabar amb el
fangueig que es produïa quan plovia i amb algunes malalties, com el tifus, que
provenien de les basses d’aigua bruta que es formaven als carrers. En teoria, el
projecte de pavimentació ja havia estat engegat pels ajuntaments de la
Dictablanda,4 però la lentitud de les decisions que es van prendre no facilitaren
2. Llibre d’Actes del Ple: 21/4/1931 (AMMM).
3. Solidaridad Obrera, núm. 88. 28/2/1931. Article amb pseudònim: Un sin trabajo (AHCB).
4. Potser la referència més antiga que trobem és a l’acta del 8 de febrer de l’any 1930, en què ja
s’esmenta l’oferta verbal de José M. Madorell, “contratista de obras vecino de Calella”, de pavimentar un carrer de la població com a prova dels seus serveis. Aquesta proposta fou acceptada
per la Comissió Permanent municipal, en aquells moments presidida per Joan Serra i Gastó,
que va decidir que la prova es realitzés al carrer Desclapers. En una sessió extraordinària posterior, l’Ajuntament en ple va donar suport a aquesta decisió reconeixent “que cuanto se gasta
para la reparación de las calles de esta vila, es echar dinero sin provecho, debido al mal estado
del suelo. [...] Convirtiéndose las calles debido a su poco desnivel, en dias de lluvia, en verda-
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 54
54
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Vista del carrer de Girona
enfangat.
AMMM. Fons Josep Bechdejú
Bohigas.
la seva realització. Els republicans, en canvi, ho consideraren un tema prioritari i
en el Ple del 28 d’agost, només quatre mesos després d’haver estat elegits, van
aprovar l’avantprojecte per iniciar l’asfaltatge. En aquesta sessió ja van decidir
que el 50% de l’obra la pagarien els contribuents i l’altra 50% s’abonaria mitjançant un pressupost extraordinari. Es proposava, també, la formació d’una
Associació Administrativa composta per les persones més interessades en l’execució
deros charcos y lodazales [que] ofrecen un constante peligro para la salubridad pública”. Quatre
mesos després, es demanà “que se proponga al pleno la manera de captar medios economicos
para la pavimentación” i es convidà a “convocar una representación popular, [...] a fin de exponerles la necesidad de proceder a la pavimentación”. Aquesta representació, que s’havia de reunir el 25 de juny de 1930, havien de compondre-la els exconsellers que haguessin format part
de l’Ajuntament des de 1912 al 13 de setembre de 1923 i els presidents de les diferents entitats de la població. Suposem que aquesta “representació del poble” va ser favorable a la proposta, ja que, en una sessió del mes de juliol del mateix any, es fa al·lusió als serveis topogràfics
que s’havien de contractar per fer el projecte. No en tornem a trobar cap més referència fins al
16 de gener de 1931, que s’acordà aprovar la pavimentació i exposar l’avantprojecte al públic.
Va estar exposat del 2 de febrer al 7 de març, però, curiosament, no es va aprovar definitivament fins a l’1 d’abril en l’última sessió que l’Ajuntament va celebrar abans de la proclamació
de la República. Llibre d’Actes del Ple (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 55
LA SEGONA REPÚBLICA
55
Tot i que la imatge no és gens nítida, hem optat per incloure-la al llibre ja que respon a la
perfecció al que ens va explicar la Pepeta Dellundé: que el carrer de Mar s’inundava i calia
utilitzar barques per arribar a algunes cases.
AMMM
del projecte. I pel que fa a l’Ajuntament, es va formar una comissió integrada per
Salvador Bunyol, Gracià Garriga i Miquel Verdaguer per estudiar el pressupost,
el plecs i el projecte d’execució de les obres ja aprovades per l’anterior
Ajuntament. Pocs dies després, es va fer una sessió extraordinària per tractar el
tema. El Ple va acceptar el pressupost de José M. Madorell i es va acordar, entre
altres coses, pavimentar els carrers de Canalejas (actual de Mar), el de Marià
Cubí, el de mossèn Cinto Verdaguer, el de Nàpols i el de la Riera. El sistema de
pavimentació escollit era el mateix que en aquells moments s’utilitzava a Blanes
i a Mataró tal i com es descriu a l’acta, “a base de arena y cemento pordland
“Landford” y un preparado asfáltico”. El preu aproximat era de 10’50 pessetes
per m2 i els regidors calculaven que aquesta primera fase costaria unes 42.000
pessetes. Com que el Consistori no es podia fer càrrec de l’import del 50% de
l’asfaltatge sense recórrer a un préstec, es va demanar un crèdit a “la Caixa”, que,
després de fer l’estudi pertinent, va accedir a concedir els diners als republicans.
Pel que fa al 50% que tocava pagar als contribuents, es va resoldre que cada veí
pagués sobre el valor de la seva finca i es van exposar al públic tant el pressupost
del què havia de fer-se càrrec el Consistori com el repartiment del que havien de
pagar els propietaris.
Segons alguns testimonis, a molta gent no li va agradar gaire haver de
pagar la meitat de l’asfaltatge, prova d’això són les instàncies presentades a
l’Ajuntament per aquest motiu. Alguns propietaris, com Joan Pau de Garriga,
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 56
56
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
El carrer del Carme (aleshores, carrer de la República), abans i després de ser pavimentat.
S’observa, a la fotografia inferior, la botiga de robes de Francesc Arnau, alcalde de Malgrat de
1931 a 1934 i de febrer a juliol de 1936, i la desaparició dels arbres que hi havia al carrer.
AMMM. Donació GEM.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 57
LA SEGONA REPÚBLICA
57
Josep Sampere i Pasqual Torrent, van presentar una queixa conjunta demanant
fins i tot que s’elevés la seva reclamació a la Delegació d’Hisenda, i altres van
al·legar a títol personal. Podem comptar fins a vint-i-una reclamacions d’aquest
tipus i tres més que, segons les actes de les sessions, es van fer verbalment. A pesar
de la polèmica, però, el projecte va tirar endavant i es van començar a pavimentar els carrers que s’havia acordat. Aprofitant que es feien les obres, el Consistori
també va decidir fer retirar de les voreres els pous morts o dipòsits de les comunes, arrenglerar les cases que no ho estaven per “millorar l’aspecte estètic dels
carrers”, intentar evitar les inundacions que patia sempre el carrer de Mar, desviant les aigües de la pluja per altres carrers, obrir el passatge Alsina i refer les
voreres, perquè, segons ells, s’havien construït de manera “arbitraria”. No es tractava només d’asfaltar quatre carrers, sinó de fer tot un projecte de millora urbanística del poble. El nou Consistori volia un Malgrat modern i urbanitzat d’acord
amb el que ells creien que eren les noves tendències del segle; per això, després
d’engegar la pavimentació dels primers 4.000m2, el mes de març de l’any 1932,
els regidors van decidir completar tot el poble.5 Per a aquesta segona fase, es va
convocar un concurs públic que va guanyar el senyor Omenades, que utilitzava
un producte anomenat Sal-Ferroso. Aquest contractista va començar asfaltant els
carrers de Passada i de Girona, per als quals l’Ajuntament va rebre de la
Generalitat una contribució del 50% del cost de l’obra, perquè constituïen la travessia per la població del camí veïnal de Malgrat a Blanes. I havia de continuar
la pavimentació pel carrer de la República (actual del Carme), on el Consistori
va decidir treure els arbres perquè no mantenien cap simetria. Unes irregularitats
en els bidons del producte que utilitzava aquest contractista, però, van provocar
que es paressin les obres l’octubre de 1932.6 Durant uns mesos es va analitzar
l’asfalt i es va negociar amb el senyor Omenades, que finalment va accedir a signar un document en què es comprometia a arreglar els carrers si l’asfaltat s’aixecava. Superades les dificultats, l’obra de millora del poble va continuar. Es va
pavimentar el passeig Pi i Margall (actual de Llevant), on es van posar bancs i una
barana de pedra perquè no hi passessin els cotxes. Es va arranjar la plaça del Dr.
Robert i es van instal·lar “columnes per a llum públic” a la d’Anselm Clavé.
També s’asfaltaren els carrers d’en Blanch, el de Prat de la Riba (actual de Sant
Esteve) i el de St. Pere, obres que va realitzar el senyor Florensa.7 Així doncs,
quan van acabar la seva primera legislatura, els republicans ja havien asfaltat la
majoria de carrers de la població. Tot i la satisfacció per la feina feta, el pla de
5. Llibre d’Actes del Ple: sessió del 31 de març de 1932 (AMMM).
6. Segons el testimoni d’Elies Paradeda a El meu record de Malgrat, el primer que va queixar-se de
les irregularitats va ser ell i la seva reclamació va provocar un enfrontament entre aquest regidor d’ERC i l’Arnau i els seus partidaris. A les actes del període no es recull aquest incident i
les referències que hi ha sobre l’aturada de les obres es basen en els informes de l’arquitecte
municipal.
7. Aquest contractista també es va encarregar de fer les voreres de la majoria de carrers del poble.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 58
58
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Vista del passeig de Llevant, aleshores Pi i Margall, un cop arranjat.
AMMM.
millores encara no havia finalitzat i tenien pensat, amb vista a la segona legislatura acabar de pavimentar els carrers que faltaven, arranjar més places i instal·lar
més “columnes de llum”.
Durant aquests primers mesos, però, el Consistori no només es va preocupar d’engegar l’asfaltatge dels carrers, també va haver de solucionar algun nyap
dels anteriors ajuntaments. L’any 1927 s’havien inaugurat, amb gran pompa, les
escoles públiques de la vila.8 A pesar de l’elevat cost de l’obra, 435.000 pessetes
de l’època, aquest edifici tenia greus problemes de goteres i humitat. El nou
Consell Municipal es va encarregar de reparar-lo, de fer arribar aigua potable a
les escoles i a les habitacions dels mestres, així com d’instal·lar estufes per fer els
hiverns més suportables als alumnes.9 Una altra de les preocupacions de
l’Ajuntament durant aquest període fou la normalització de la llengua catalana.
Després de l’etapa de repressió cultural viscuda sota la Dictadura de Primo de
Rivera, els republicans van intentar eliminar-ne els signes més visibles. Per una
llei de l’any 1923, s’havien arrencat les plaques amb els noms dels carrers en català i s’havien substituït per unes altres en castellà. Els republicans van tornar a
posar els noms en català i van aprofitar per dedicar alguns carrers a personatges
que havien destacat en el món de la cultura o per la seva lluita a favor de la
República i del catalanisme. A partir de l’any 1932, ja trobem totes les actes de
8. Actual Escola Montserrat.
9. Llibre d’Actes del Ple: 31/7/1931, 11/9/1931,16/10/1931,2/12/1931,23/12/1931 (AMMM).
Més endavant també es va acordar destinar una paga als mestres perquè poguessin fer les mateixes hores de classe als nens i a les nenes i subvencionar la compra de llibres i material científic.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 59
LA SEGONA REPÚBLICA
59
Canvis de nom dels carrers acordats per l’Ajuntament republicà (1932-33)
Carrer del Carme
Carrer de Passada
Passatge Alsina
Passatge de Bellaire
Carrer de Sant Elm
Carrer Emili
Carrer Desclapers
Carrer de Sant Pere
Carrer dels Ollers
carrer de la República*
carrer dels capitans Galán i García Hernández*
passatge del Dr. Martí Julià**
passatge d’Isaac Albéniz**
carrer de Salmerón**
carrer de Joan Sala**
carrer de Miquel Servet**
carrer de Pau Claris**
carrer d’Ignasi Iglésies**
Altres canvis
Passeig de Llevant
Passeig de Pi i Margall
* canvis acordats a la sessió del 29/4/1931. (Són els carrers que Macià va inaugurar o dels
quals va destapar les plaques amb els noms el dia de la seva visita.)
** canvis acordats a la sessió del 24/3/1933.
les sessions escrites en català així com tota la correspondència. També es van dur
a terme altres actuacions com subscriure’s a l’Associació Protectora de
l’Ensenyament Català o ajudar econòmicament la directora de l’escola de nenes
per anar a un curset d’estiu de llengua catalana. Es va intentar reactivar la cultura del poble en general, com demostra la subvenció que es va concedir a Acció
Cultural perquè pogués seguir amb els seus cicles de conferències, i la inauguració d’una biblioteca pública a l’edifici de les escoles noves cap a l’any 1933.
Pel que fa a la política econòmica de la primera legislatura, el nou Ajuntament va acordar considerar els propietaris que vivien fora de Malgrat com a veïns
de la població perquè paguessin els seus impostos com tothom. I els pressupostos
municipals van passar a ser públics perquè tots els malgratencs s’assabentessin del
que es feia amb els seus diners. Des del primer moment, el Consistori també va
mostrar la seva preocupació pels temes socials. El 29 d’abril es va obrir una subscripció per alleugerir la situació dels obrers a l’atur i, més endavant, amb motiu de
la pavimentació dels carrers, es va decidir contractar aturats per realitzar les obres.
Seguint aquesta política d’ajuts socials, també es va elaborar una llista amb les
famílies més necessitades per facilitar ajudes medicofarmacèutiques i se subvencionà un curs de tall i confecció dirigit a la classe obrera.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 60
60
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Himne a la cultura
Visca, visca la cultura!
Visca, visca la instrucció!
que el progrés i l’aventura donen sempre a la nació.
Catalunya benvolguda al progrés sigues fidel,
a l’art dóna ton ajuda i a la ciència sens recel.
Tu seràs la preferida de Tortosa a l’Empordà,
a tos fills donaràs vida i tothom t’estimarà.
Visca, visca la cultura!
Visca, visca la instrucció!,
que el progrés i l’aventura donen sempre a la nació.
Font: Jaume Creus. Segons alguns programes culturals consultats la música d’aquest himne la va compondre
Josep Vicens (nét de l’avi Xaxo) i la lletra era del mestre Llach. Aquest himne a la cultura, segons Jaume Creus,
fou interpretat per un cor de nens el dia que es va inaugurar la nova biblioteca, situada a l’edifici central de les
escoles noves.
2. La reforma religiosa a Malgrat
Totes aquestes actuacions seguien la línia de reformes que s’estaven duent
a terme tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol. Però de les mesures
preses pel govern central, la que va despertar més oposició entre els sectors conservadors d’arreu fou la reforma religiosa. El govern pretenia acabar amb la
influència i el poder que l’església havia exercit durant segles i que creia que era
una de les causes de l’estancament del país. Es van començar a controlar les activitats de les congregacions religioses, se suprimiren els subsidis oficials que cobrava l’església, s’intentà eliminar la influència del clergat en el sistema educatiu, es
va dissoldre l’orde dels jesuïtes i, potser la mesura més polèmica de totes, s’aprovà la llei del divorci. Com s’especificava a l’article 3 de la Constitució de 1931,
l’Estat espanyol no tenia religió oficial i, per tant, els privilegis de l’església catòlica van ser eliminats.
A Malgrat, el símptoma més clar de l’esperit d’aquesta reforma religiosa
fou l’interès del Consistori per aconseguir la secularització del cementiri. El
cementiri local estava dividit en dues parts: el religiós i un petit apartat reservat
a aquelles persones que no volien ser enterrades seguint el ritual de l’església. Tot
i que la majoria de morts de la població eren enterrats al cementiri catòlic, segurament perquè era el costum, la reivindicació del dret a un enterrament civil
venia de lluny. Jordi Pomés, en el seu estudi sobre l’associacionisme malgratenc,
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 61
LA SEGONA REPÚBLICA
61
Porta d’entrada del cementiri un cop retirada la creu i col·locat l’escut de la localitat.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
ja destaca la importància que els grups de lliurepensadors van tenir a la població
a finals del s. XIX i les picabaralles d’aquests amb el rector per poder exercir
aquest dret.10 Per això, no ens ha d’estranyar que, amb la proclamació de la
República i l’entrada dels homes d’ERC al Consistori, s’intentés posar fi al que
ells descrivien com una “vergonyosa i vexatòria classificació d’idees i religions en
el moment del repòs etern”.11 El govern provisional de Madrid havia decretat, el
9 de juliol de 1931, que els cementiris civils passarien a dependre dels municipis
i que s’ampliaven els drets per ser-hi enterrat. Però aquestes mesures van semblar
insuficients a alguns dels regidors de l’Ajuntament malgratenc. Miquel Verdaguer, Gracià Garriga i Elies Paradeda van presentar, en la sessió del 7 d’agost
de 1931, una proposició en què recollien aquest sentiment i demanaven que
l’Ajuntament elevés als “alts poders” la demanda de la immediata secularització
dels cementiris. El Consistori va aprovar la proposició dels tres regidors i va
redactar una carta per fer arribar a altres ajuntaments el contingut del text, per
mirar de “crear entre tots un estat d’esperit que faci comprendre en les altes esferes la necessitat de consagrar de seguida per la llei aquest elemental principi d’igualtat i de justícia”.12 No ens ha d’estranyar aquesta iniciativa del Consistori ja
10. L’autor tracta aquest tema en el capítol III del llibre Associacionisme popular a Catalunya (18501950), que recomanem als lectors interessats en aquestes qüestions.
11. Llibre d’Actes del Ple, 31/7/1931 (AMMM).
12. Ídem.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 62
62
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Vista de l’estàtua de Mossèn Benet Turró, de la qual l’Ajuntament va fer retirar la polèmica
inscripció.
AMMM. Donació GEM.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 63
LA SEGONA REPÚBLICA
63
que, si repassem les actes del període, trobem molts exemples de proposicions
que arribaven d’ajuntaments de tot Catalunya per engegar campanyes sobre tota
mena de qüestions. En aquest cas, els republicans malgratencs van intentar fer el
mateix amb un tema que els preocupava.
Finalment el 4 de desembre el Ministeri de Justícia va aprovar el projecte
de llei sobre la secularització. L’Ajuntament malgratenc no va ni esperar que s’aprovés la llei definitiva sobre el tema. El 16 de desembre va acordar convertir el
fossar religiós en cementiri municipal i traslladar els morts al cementiri unificat.
Es va substituir la creu per l’escut de la localitat i el diumenge 24 de gener de
1932 es va celebrar la “cerimònia de secularització”. Uns dies després es va acordar fer retirar de la tomba de mossèn Benet Turró una inscripció que deia: “Lluità
fins a morir contra francmasons, protestants, espiritistes i liberals de tota mena.
Per això meresqué l’agraïment de la religió i de la Pàtria”. Els regidors van considerar que aquesta inscripció era ofensiva i contradeia la norma de no posar inscripcions “de manca de respecte a qualsevol idea o creença”.13
Aquesta actuació i la pressa per secularitzar el cementiri ens fan plantejar si
entre els regidors del Consistori no hi havia simpatitzants o membres d’alguna
lògia maçònica.14 És coneguda la importància de la maçoneria a Catalunya durant
aquest període i les connexions que tenia amb el republicanisme. Josep Irla i
Bosch, que tenia molta relació amb els republicans malgratencs, era maçó i altres
càrrecs de la Generalitat, com el mateix Lluís Companys, també. Tot i que no ens
consta documentalment que en aquesta època hi hagués cap lògia organitzada a
Malgrat, la tradició republicana a la població i els antecedents de grups de lliurepensadors i lògies organitzades al segle XIX ens obliguen a deixar oberta aquesta
hipòtesi. És possible, a més, que la celeritat per secularitzar portés problemes a
l’Ajuntament. Entre la correspondència s’ha trobat una carta dels advocats del
Consistori en què advertien d’un decret de l’any 1933 que condemnava els ajuntaments que haguessin confiscat els cementiris sense seguir la llei a retornar-los als
seus antics propietaris. L’Ajuntament no en devia fer gaire cas, ja que el cementiri no va ser retornat a ningú i fins al final de la Guerra tots els malgratencs van
seguir compartint el repòs “etern”, fossin catòlics, ateus, maçons o espiritistes.
13. Llibre d’Actes del Ple 12/2/1932 (AMMM).
14. Maçoneria: Encara que sigui hereva dels gremis de picapedrers de l’Europa del s. XIII, en història contemporània utilitzem aquest terme per referir-nos a les diferents societats secretes que
s’organitzaren per passar de la maçoneria operativa, típica de l’edat mitjana o moderna, a la que
es dedicava al món de les idees. Aquestes societats secretes conservaven els rituals iniciàtics i la
simbologia medieval, però eren contràries a qualsevol forma d’absolutisme. Els seus principis
bàsics eren llibertat, igualtat i fraternitat, es dedicaven a cultivar els aspectes ètics de l’ésser
humà i confiaven en el progrés per aconseguir que l’home fos més lliure. Normalment aquestes societats, que rebien diversos noms, estaven organitzades per lògies. Tot i haver patit una
persecució ferotge durant la dictadura franquista, moltes encara perduren.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 64
64
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
3. L’Estatut de Núria i la visita de Macià
La secularització del cementiri i bona part de l’obra de govern de la primera legislatura sembla que la van iniciar els regidors d’ERC en solitari.
Repassant les actes de les sessions, s’aprecia clarament que els de la Unió
Catalanista Republicana només van participar en els plens que tractaven el tema
de la pavimentació i en altres ocasions, de manera esporàdica, com quan es va
votar l’Estatut de Núria. Deixant de banda els temes municipals, certament,
aquest era l’assumpte que més va interessar a tots els republicans malgratencs com
demostra que un dels primers acords del nou Ajuntament fos el d’enviar un telegrama a Macià, en què hom li testimoniava “la seva adhesió incondicional pel bé
de Catalunya”. En aquells moments, Macià ja no presidia aquella República catalana que havia proclamat el 14 d’abril. El govern provisional de Madrid havia
enviat, el dia 17, tres ministres per parlar amb ell i solucionar el conflicte que
suposava la proclamació de la República catalana, integrada dins una federació
ibèrica que encara no s’havia ni constituït. Fins que no es decidís quina seria l’organització del nou règim, el govern central només estava disposat a reconèixer el
compromís, signat en el Pacte de Sant Sebastià, de dotar Catalunya de “certa
autonomia”. I Macià va acceptar renunciar a la República catalana a canvi de
constituir un poder polític català autònom que va recuperar el nom de
Generalitat. A partir d’aquell moment, la tasca prioritària del nou govern provisional va ser desenvolupar el procés d’elaboració i aprovació de l’estatut que havia
de recollir el grau d’autonomia que assoliria Catalunya, i en un temps rècord fou
enllestit l’avantprojecte.15
El document va ser redactat en un hotel de la vall de Núria, per una
ponència de quaranta-sis membres que havien sorgit d’una assemblea de representants dels ajuntaments. El van acabar el 20 de juny de 1931 i pocs dies després el començaren a enviar als consistoris perquè hi donessin el vistiplau.
L’Estatut de Núria va arribar a Malgrat el 20 de juliol i el Consell Municipal es
va reunir en sessió extraordinària per “després de ser examinat aprovar-lo, ja que
constata ben bé totes les aspiracions de Catalunya”. Com especifica l’acta de la
sessió, els membres de l’Ajuntament ni van llegir el document “doncs estaven
enterats per la premsa” i creien que “el contingut de l’Estatut és expressió de la
voluntat de la nostra terra”. Pocs dies després, s’iniciava la campanya pro Estatut
per promocionar el referèndum en què els catalans haurien de decidir si donaven
suport o no al projecte autonòmic. A la majoria de pobles es van organitzar conferències, actes de suport... i els carrers s’ompliren de cartells demanant el sí per
l’Estatut. A Malgrat el primer míting es va celebrar el 25 de juliol a la plaça
d’Anselm Clavé i, segons la crònica, “fou escoltat religiosament per una gran
15. JACKSON, Gabriel i CENTELLES Agustí (1982).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 65
LA SEGONA REPÚBLICA
65
gentada que no es va cansar d’aplaudir els oradors que hi prengueren part”.16 El
segon acte es va fer el dia abans de la consulta al cinema Liceu. En aquest míting
no només es va demanar el vot a favor de l’autonomia, també hi van intervenir
“las señoritas” Homedes i Maria Teresa Gibert per animar les malgratenques a
anar a signar els impresos d’adhesió per donar suport al projecte.17 L’estiu de
l’any 1931, les dones encara no tenien dret a vot i la Generalitat provisional havia
distribuït fulls de recollida de signatures a molts ajuntaments perquè les catalanes també hi poguessin dir la seva.
Finalment, el diumenge 2 d’agost de 1931, es va fer el referèndum i el
99% dels catalans majors de 25 anys que van anar a votar van ser favorables al
document. Segons un article del corresponsal malgratenc de L’Opinió, a Malgrat
la votació va ser un èxit. D’un cens de 1.268 electors, 1.000 van ser favorables a
l’Estatut, 2 van votar que no i 1 va votar en blanc.18 Pel que fa al plebiscit femení, l’autor de la crònica destacava que “la nota més simpàtica i de major activitat
la donaren les nostres dones, que amb tot entusiasme acudiren a signar els plecs
a la casa de la Vila”.19 A l’Estatut de Núria, ratificat per la majoria de catalans,
s’especificava el dret a l’autodeterminació, es considerava Catalunya com un estat
autònom dins una república teòricament federal, es declarava el català llengua
oficial i s’acceptava la possibilitat de la federació dels territoris de parla catalana.
El document fou presentat immediatament a Madrid per una comissió de polítics catalans encapçalada per Macià, que, pocs dies després de tornar d’aquest
viatge, va visitar Malgrat.
16. L’Opinió, 1/8/1931 (AHCB). Segons aquesta crònica, es van desplaçar a Malgrat per parlar en
el míting: Víctor i Ramon Masriera, Pere Babot, Joan Munné, Esteban Margarit i Miquel Solà.
Tots eren membres de Palestra, un moviment de joventuts nacionalistes fundat per Josep M.
Batista i Roca l’abril de l’any 1930. Segons TERMES, Josep (1987:357) tant aquest grup com
el creat per Daniel Cardona, Nosaltres Sols!, “aspiraven a realitzar la independència mitjançant
unes organitzacions patriòtiques i de masses que no refusaven l’ús de la força “militar” i prescindien de la participació electoral”. Nosaltres Sols! va refusar l’Estatut des del primer moment
i Palestra, tot i que durant l’elaboració i el referèndum va mostrar cert interès, també el va
rebutjar quan va ser retallat pel govern central. No ens consta que a Malgrat hi hagués cap secció local d’aquests dos grups, però és possible que hi tinguessin simpatitzants entre els catalanistes més radicals.
17. La Vanguardia, 31/7/1931. Aquestes dues oradores formaven part del grup de dones que s’encarregaven de promocinar el plebiscit femení arreu de Catalunya, col·laborant en el que podien a la
campanya. Tot i que no en tenim prova documental, segurament a Malgrat les dones també es
devien implicar en la propaganda a favor de l’Estatut, penjant cartells o anant als diferents actes.
18. Si fem cas d’aquestes dades, la participació va ser lleugerament més alta que la mitjana de
Catalunya. A Malgrat va votar un 79’1% dels electors mentre que la mitjana de participació al
Principat, segons JACKSON, Gabriel (1982), va ser d’un 75%. Cal destacar que, a La Veu de
Catalunya del 3 d’agost de 1931, apareixia un altre resultat segons el qual 1.100 electors havien
votat que sí al referèndum. Com que no s’han pogut contrastar aquestes dades amb els resultats oficials, ens decantem pel número que dóna L’Opinió, ja que un 86’7% de participació
sembla una mica exagerat.
19. L’Opinió, 9/8/1931 (AHCB).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 66
66
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Francesc Macià i Francesc Arnau i Cortina a la porta de l’Ajuntament de Malgrat. 20 de
setembre de 1931.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 67
LA SEGONA REPÚBLICA
67
El president gaudia de moltes simpaties entre els dirigents republicans de
la població i, si fem cas dels resultats electorals, hem de suposar que aquest sentiment era compartit per la majoria dels malgratencs. No ens ha d’estranyar,
doncs, la insistència, sobretot de l’alcalde, perquè Macià visités la població. La
primera “invitació” que Arnau i Cortina va trametre al president fou amb motiu
de la Festa Major d’Estiu de l’any 1931. Com escrivia el mateix batlle: “De tots
els pobles que ens envolten aquest és l’únic que ha passat la recança de no haver
pogut endiumenjar-se amb la vostra presència”.20 Però Macià no va poder assistir a les celebracions previstes per la tarda del 15 d’agost ja que encara era a
Madrid i els malgratencs van haver d’esperar fins al 20 de setembre per rebre’l.
Gràcies a la crònica que va escriure un periodista del diari L’Opinió, que acompanyava Macià, avui podem saber com va anar aquella visita:
A les dotze arribà a Malgrat la comitiva presidencial.21 Totes les cases de la població i fins
i tot les masies dels voltants, estàven endomassades. Una gernació esperava al president a
l’entrada del poble, rebent-lo amb sorollosos aplaudiments i visques a les notes de l’himne
de Riego i la Marsellesa. Hi acudiren les societats locals amb llurs banderes. Unes gentils
senyoretes, ofrenaren a la senyora i filla de Macià, sengles poms de flors, amb belles llakades. L’alcalde [...], el jutge, senyor Viader i el fiscal senyor Simeons, saludaren al senyor
Macià en nom de la població donant-li la benvinguda. El senyor Macià, baixà de l’automòbil i a peu, amb les autoritats, i seguit del poble que l’aclamava amb entusiasme, es dirigí a la Casa Consistorial [...].22
Requerit pels aplaudiments del poble i acompanyat de les autoritats locals, sortí el
President al balcó. Llavors l’ovació fou aixordadora.
L’alcalde de Malgrat, amb eloqüent paraula, expressà el goig que tenia el poble en rebre la
visita del venerable President de la Generalitat, l’home que ha ofrenat tota una vida a la
consecusió de la llibertat de Catalunya. Glosà el sentit humà d’amor als humils, de l’obra
de Macià. Per això, afegí, “el poble us estima, perquè com un nou Mesies redemptor de
Catalunya voleu que se us apropin els infants i els humils, els més necessitats de la protecció dels alts poders”. Acabà fent un fervorós elogi a Macià, “a qui Catalunya adora com a
un sant”.
20. Carta d’Arnau i Cortina a Francesc Macià, 6/8/1931 (Fons Macià, ANC).
21. La comitiva presidencial estava formada pel president Macià, la seva esposa Eugenia, la seva filla
Maria, el conseller de la Generalitat Sr. Serra i Moret, que en aquells moments també era alcalde de Pineda i molt amic d’Arnau i Cortina, i el tinent dels Mossos d’Esquadra Sr. Cabezas.
22. Un cop a l’interior del Consistori, el president va saludar els regidors de l’Ajuntament republicà, els alcaldes de Tordera, Blanes, Arenys de Munt, Pineda, Canet, Sant Pol i Palafolls i als presidents i alguns socis del Sindicat Mutu d’Agricultors, la Germandat de Sant Nicolau, la Unió
Catalanista Republicana, La Barretina, l’Associació d’Artesans, el sindicat El Progrés, el Centre
de Deports, la Germandat de Sant Antoni Abat, l’Orfeó La Barretina, la Cooperativa,
l’Associació de Llauradors i el grup Sardanístic.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 68
68
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Josep M. Tarridas dirigint el cor de la Barretina de Malgrat davant de la Casa de la Vila, amb
motiu de la visita del president Francesc Macià el 20 de setembre de 1931.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
Després de les paraules d’Arnau i Cortina, Macià també va fer un discurs
sobre la consecució de les llibertats de Catalunya i l’obra social que pretenia
emprendre la Generalitat. Segons la crònica:
El parlament del senyor Macià, que repetidament havia estat interromput pels aplaudiments, fou coronat per una ovació que durà llarga estona, amb visques i voleiar de mocadors. Fet el silenci, l’Orfeó “La Barretina”, cantà tres composicions i una el chor del Centre
Català Republicà [...]. Després, el senyor Macià es retirà a descansar a l’interior on rebé una
comissió d’obrers de Malgrat, afiliats a la C.N.T. amb els quals parlà llarga estona.
Quan va acabar la reunió amb els cenetistes s’oferí un banquet a Macià, a
la fonda Guillem, que, segons diuen les actes, va costar 280 ptes. i al qual assistiren unes vuitanta persones. Un cop acabat el dinar, es va aprofitar la visita del
president per descobrir les plaques amb els nous noms del carrer de Passada i del
del Carme, que, a partir d’aquell moment, s’anomenaren carrer Galán i García i
la República.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 69
LA SEGONA REPÚBLICA
69
A les set, entre visques, estretes de mà, aplaudiments i amb els automòbils curulls de flors,
ofrena de les belles malgratines, la comitiva presidencial sortí cap a Barcelona. Bon tros
lluny ja a la carretera, s’oïen els visques i els aplaudiments. Com a colofó un detall: en passar Macià per un dels carrers de Malgrat, una dona humil, que portava de la mà un nen
d’uns cinc anys, l’aixecà i apropant-se al president, digué a l’infant:
-“Mirate’l bé, fill meu, i recorda’t-en! Es l’Avi Macià!”.
I el president tot cor no pogué amagar la fonda emoció sentida.23
No sabem qui devia ser aquest nen, però, com recordava en Pepito Mora,
van ser molts els infants que aquell dia es van acostar a veure el president:
La Conxita Formiga em va portar a fer-li un petó a can Feliciano. El vam esperar allà, sembla que el vegi amb aquella cara d’avi bo.
En Nicolau Catà no va tenir tanta sort:
Com que vaig haver d’anar a tocar el cavall, no vaig poder sortir per anar a veure en Macià.
Jo li deia al pare: “Home, és que avui a l’escola hem de sortir, hem d’anar formats, que hem
de fer això, que hem de fer allò”, i li explicava el que ens explicaven, no? I el meu pare em
va dir: “El mestre està carregat de collons, jo el que necessito és que el cavall no es pari perquè avui l’aigua ha d’arribar fins allà.”
La que anys després fou la dona d’en Nicolau, la Victoria Valls, sí que va
poder anar a rebre el president i cridar un Viva Catalunya! que fou rectificat per
Macià que li va dir: “Viva no, visca Catalunya!”
Com ens explicava en Joan Garriga:
Aquell dia a ca l’Arnau van acabar tot el que era bandera catalana: cinturons i cintes. Van
acabar-ho tot! I me’n recordo [de] les paraules que va dir: tots havíem de tenir la casa i
l’hortet.
La visita va estar marcada per l’ambient optimista que es respirava després
de l’èxit del referèndum i de la presentació de l’Estatut de Núria a Madrid. Les
esperances d’una ràpida consecució de l’autonomia, però, no van trigar a desaparèixer. La discussió del projecte estatuari a les Corts va provocar una campanya
anticatalana a la resta de la península. Hi havia molts sectors que consideraven el
document com un intent de trencar la unitat espanyola i veien amb recel la concessió de l’autonomia política a Catalunya. Es van organitzar mítings, mobilitzacions..., fins i tot es va arribar a fer boicot a alguns productes catalans. El
23. La crònica de la visita va aparèixer el 22 de setembre de 1931 al diari L’Opinió (AHCB).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 70
70
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Centre Català Republicà de Malgrat va enviar una carta d’adhesió a Macià
expressant:
La més viva contrarietat a quantes insídies vergonyants les quals heu sigut objecte per part
d’esperits cretins, enemics de la República i de Catalunya, ofensiva la més vil i abjecta contra Vós i contra l’Estatut, que en protestem enèrgicament amb totes les forces de la nostra
ànima, aquesta ànima catalana.24
El “comunicat” anava acompanyat de les firmes de Josep Forroll, Gaspar
Mir, Rafael Soler, Eusebi Simeon, Miquel Catà, Antoni Turró, Josep Benet25 i
s’hi especificava que hi havia altres firmants, suposem que membres o simpatitzants del Centre. L’Ajuntament també va mostrar la seva adhesió al president i el
seu suport a l’Estatut en diferents sessions del ple. L’aprovació del document va
quedar paralitzada durant quasi bé un any a Madrid. Tot i la celeritat amb què fou
redactat i ratificat, no va començar a ser discutit a les Corts fins al mes de maig de
l’any 1932. El debat va estar marcat per la desconfiança de molts diputats cap el
projecte, que fou retallat i modificat considerablement per acontentar els grups
més conservadors. Però l’intent frustrat de cop d’estat del general Sanjurjo, el mes
d’agost de 1932, per aturar definitivament el procés, va fer entendre a molts republicans espanyols quins eren els veritables enemics de la República i finalment
l’Estatut fou aprovat el 9 de setembre per una àmplia majoria. Al Consistori malgratenc la notícia va ser rebuda amb satisfacció. Van acordar penjar banderes i
ornaments per celebrar-ho i “expressar la seva adhesió al president de la
Generalitat”. A la sessió del 21 de setembre van decidir que “amb motiu de venir
a Barcelona l’excel·lentíssim Sr. President del govern de la República i altres il·lustres senyors parlamentaris per fer entrega de l’Estatut de Catalunya el pròxim 25
del mes corrent. Una representació d’aquest ajuntament composta dels regidors Sr.
Bunyol, Sr. Paradeda. Sr. Puig i Presidència concorri a rebre-les per oferir-los en
nom de la Vila de Malgrat l’agraïment i respectes més sincers”.
Amb l’aprovació de l’Estatut, la Generalitat va deixar de ser provisional i
es van poder convocar les primeres eleccions al Parlament català. Se celebraren el
dia 20 de novembre de l’any 1932 i tant a Catalunya com a Malgrat es va imposar ERC. El partit de Francesc Macià i Lluís Companys va aconseguir el 65’3%
dels vots emesos a Malgrat, i Concòrdia Ciutadana, nom amb què es va presentar a les eleccions la Lliga Regionalista, va aconseguir un 27’9% dels sufragis.
24. Carta del Centre Català Republicà a Francesc Macià, 18/9/1931 (Fons Macià, ANC).
25. Tots eren membres de la Junta Directiva del Centre, que havia renovat els càrrecs després de
les eleccions que van donar la victòria als republicans. A partir del mes de setembre de l’any
1931, el nou president va ser Martí Vidal en substitució d’Arnau i Cortina i els membres de la
Junta: Miquel Catà (vicepresident), Josep Benet (tresorer), Gaspar Mir (secretari), Antoni
Turró (vicesecretari) i Rafael Soler, Eusebi Simeon i Josep Mateu (vocals). Exp. 15229.0,
ADGC.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 71
LA SEGONA REPÚBLICA
71
Aquest partit encara no tenia representació a escala local, però començava a perfilar-se com a segona força política a la població en detriment del Partit
Catalanista Republicà. En aquests comicis, Arnau i Cortina es va presentar com
a candidat per la circumscripció de Girona a la llista encapçalada per Josep Irla i
Bosch. Va sortir elegit i va haver de compaginar des d’aquell moment la seva tasca
d’alcalde amb la de parlamentari i la de president de la Federació de Municipis
Catalans.26 En aquestes eleccions també es va ratificar Francesc Macià com a president de la Generalitat. No va poder gaudir gaire temps del seu càrrec: el 26 de
desembre de l’any 1933 els regidors de l’Ajuntament de Malgrat es reunien en
sessió extraordinària “assabentats de l’afligida desgràcia per la mort de l’Honorable Sr. Francesc Macià Llussà”. El president havia mort el dia de Nadal i els
membres del Consistori van decidir assistir al seu enterrament i dedicar-li un dels
carrers de la població (l’actual de Girona). Amb la mort de Macià podem dir que
va acabar una època d’il·lusió pel restabliment de les llibertats de Catalunya. Al
seu successor, Lluís Companys, i als republicans catalans en general, els tocaria
viure un període ple de dificultats que s’inicià pocs mesos després.
4. Segona legislatura republicana
El 14 de gener de 1934 es van celebrar les segones eleccions municipals del
període republicà. El context polític, però, era molt diferent del dels comicis de
l’any 1931. Els partits de dreta havien obtingut la victòria a les eleccions generals
del novembre de l’any 1933,27 i el nou govern de Madrid es va dedicar a intentar
desfer totes les reformes iniciades durant el primer bienni. La situació política a
Catalunya era força diferent: el govern de la Generalitat seguia en mans d’ERC i
les relacions amb el govern central eren cada vegada més tenses.28 Els resultats
dels comicis municipals van afavorir les forces esquerranes a 580 municipis de
26. Per conèixer amb més detall la tasca d’Arnau i Cortina a la Federació de Municipis Catalans
vegeu el llibre de GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989). Altres Malgratencs també varen
destacar per la seva activitat política fora de Malgrat. Aquest és el cas de Salvador Armendares,
la biografia del qual ha estat estudiada per Salvador Torrent.
27. Aquestes eleccions generals van tenir uns resultats força ajustats a Malgrat: ERC va obtenir el
48’4% dels vots emesos (751 vots) i la Lliga un 45’4% (705 vots). Aquest recompte fou molt
diferent al de les eleccions generals del juny de 1931 quan ERC va obtenir el 85’2% dels vots
i la Lliga un 8%. La novetat de les eleccions de l’any 1933 són els 58 vots que van anar a parar
al Partit Republicà Radical, liderat per Lerroux, que es caracteritzava pel seu populisme i el seu
discurs espanyolista. Dades electorals extretes de l’Atlas electoral de Catalunya durant la Segona
República (Orientació del vot, participació i abstenció) de Mercè Vilanova (1986).
28. Potser el moment més tens entre els dos governs fou amb motiu de l’anul·lació de la llei de contractes de conreu a instàncies de la Lliga. El govern de Companys va veure aquesta actuació
com un atac a l’autonomia.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 72
72
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Catalunya, mentre que la Lliga es va imposar a 442 poblacions.29 A Malgrat va
tornar a guanyar ERC amb 989 vots (58% dels sufragis emesos), però els lligaires es van perfilar definitivament com la segona força política del poble amb 719
vots (42% dels sufragis). La Unió Catalanista Republicana no va concórrer a les
eleccions ja que molts dels seus components van deixar la formació per constituir
el Casal Autonomista,30 representant de la Lliga31 a la població. Aquesta tendència fou general a tot Catalunya fins i tot entre els dirigents del mateix partit:
els mals resultats a les eleccions generals i a les autonòmiques van mostrar el desplaçament de part de l’electorat del Partit Catalanista Republicà cap a ERC. Com
destaca Josep Termes: “Intentà, aleshores, evolucionar en un sentit esquerrà,
remarcant el laïcisme i a conseqüència d’això va ser abandonat per un important
sector catòlic”.32 Aquest gruix de gent i de dirigents van anar a parar a Unió
Democràtica de Catalunya, fundada el novembre de l’any 1931, o com va passar
a Malgrat van tornar a la Lliga.
La candidatura d’aquest partir no fou, però, l’única novetat que hi va
haver en aquestes eleccions. Per primera vegada, com recorden algunes testimonis, les malgratenques van poder triar quins volien que fossin els seus representants municipals:
Llavors van donar el vot a les dones, abans no es podia. Sí, sí, vam anar a votar, érem
d’Esquerra.
La constitució republicana de 1931 havia concedit per primer cop el sufragi “universal” i el govern central havia derogat moltes de les lleis que supeditaven
la dona al pare o al marit. S’iniciava una nova etapa de participació política de les
dones arreu del país, però encara trigaria a notar-se la seva presència. A Malgrat
no ens consta que la candidatura d’ERC o la de la Lliga inclogués cap dona a
la seva llista electoral ni que se n’acceptessin a cap dels dos centres; encara que,
pel que sembla, algunes assistien als mítings polítics i moltes participaren, com
hem vist abans, en el plebiscit de l’estatut.33 Tot i les noves lleis, la dona seguia
vinculada a l’espai domèstic i la vida pública continuava en mans d’homes com
els que van constituir el nou Ajuntament malgratenc l’1 de febrer de 1934.
29. TERMES, Josep (1987, cap. V).
30. El Casal Autonomista Malgratenc no es va constituir legalment fins al mes de gener de l’any
1935, però la Comissió Organitzadora ja devia funcionar abans i, per això, es van poder presentar a les eleccions municipals. Segons l’acta de constitució, fou elegit president del Casal en
Salvador Paradeda; vicepresident, en Josep Maria Arís; tresorer, l’Anton Torrent; secretari, en
Joan Pau de Garriga; vicesecretari, en Joan Mallart, i vocals en Miquel Tió i en Pere Prats.
Exp.:17116.0, ADGC.
31. La Lliga Regionalista s’havia canviat el nom pel de Lliga Catalana l’any 1933.
32. TERMES, Josep (1987: 342).
33. Sabem que es va arribar a formar una secció femenina d’ERC, però, pel que explicaven els
informants, es va constituir durant la Guerra. No podem contrastar la data de formació, tot i
això, tractarem d’aquest tema en els propers capítols.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 73
LA SEGONA REPÚBLICA
73
Distribució de càrrecs a l’Ajuntament després de les eleccions municipals de 1934
Francesc Arnau i Cortina
(ERC)
Joan Prat i Maspera
(ERC)
Josep Forroll i Pla
(ERC)
Antolí Gros i Fornos
(ERC)
alcalde.
segon alcalde, president de la Comissió de Foment i conseller d’Higiene.
tercer alcalde, president de la Comissió de Governació i conseller del Cementiri.
quart alcalde, president de la Comissió d’Hisenda i vocal de la Comissió de Cultura.
Regidors
Miquel Verdaguer i Soler
(ERC)
Josep Illas i Robert
(ERC)
Marià Mora i Marquès
(ERC)
Alfons Bou i Frigola
(ERC)
Artur Espàrrech i Fors
(Lliga Catalana)
Joan Pau de Garriga i Anglada
(Lliga Catalana)
Joan Mallart i Garriga
(Lliga Catalana)
Francesc Defaus i Marès
(Lliga Catalana)
president de la Comissió de Cultura i vocal de
la Comissió de Foment.
conseller de la plaça del Mercat i vocal de la
Comissió de Governació i de la de Foment.
vocal de la Comissió de Cultura i de la
d’Hisenda.
conseller de l’Escorxador i vocal de la Comissió
d’Hisenda.
vocal de la Comissió d’Hisenda.
vocal de la Comissió de Cultura.
vocal de la Comissió de Foment.
vocal de la Comissió de Governació.
Elaboració pròpia a partir de les dades extretes de l’acta del 7 de febrer de 1934 (AMMM).
Francesc Arnau i Cortina fou escollit altre cop alcalde per set vots a favor i
cinc en blanc, i, tal com havia passat a l’anterior legislatura, els regidors d’ERC van
ser els que van acumular més càrrecs. Si ens fixem en el repartiment de regidories,
podem assenyalar que Joan Prat i Maspera era el membre de l’Ajuntament que tenia
més responsabilitats. Segons alguns testimonis, Prat i Maspera fou qui veritablement
va exercir de batlle durant aquest període ja que l’Arnau solia absentar-se sovint de
la població. És possible que aquestes informacions no vagin del tot desencaminades.
L’Arnau l’any 1934 havia de combinar la seva tasca de parlamentari amb la de president de la Federació de Municipis Catalans i la d’alcalde, i segurament les dues primeres li devien robar força temps, ja que l’obligaven a fer molts viatges a Barcelona.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 74
74
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Vista de l’antic escorxador, situat ran de mar, pràcticament destruït. L’ombra que s’hi observa és
la del fotògraf, Josep Bechdejú, un dels comerciants més emblemàtics de la nostra vila.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
Durant aquest segon mandat els homes d’ERC tenien pensat seguir amb
les millores iniciades durant la primera legislatura. Tal i com va exposar Arnau i
Cortina a la sessió del 7 de febrer, volien continuar la pavimentació dels carrers,
construir una plaça coberta per a la venda de verdures i fer un pont al carrer de
la Riera. Aquests projectes van entrar dins els pressupostos ordinaris de
l’Ajuntament i per a l’únic que van necessitar demanar un crèdit va ser per a la
construcció del nou escorxador. Aquesta obra es considerava urgent perquè el
“que hi havia a peu de mar els temporals l’han anat destruint fins a arribar a inutilitzar-lo”. Van tornar a recórrer a “la Caixa” per demanar el préstec de 85.026
ptes. que calculaven que els costaria el nou edifici,34 i van començar a buscar els
terrenys més adients per construir-lo. Els republicans, però, no van poder acabar
aquest projecte ja que el mes d’octubre de l’any 1934 es va capgirar totalment la
situació política del país.
34. Llibre d’Actes del Ple, 5/9/1934 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 75
LA SEGONA REPÚBLICA
75
5. Els fets d’Octubre
L’entrada de membres del partit CEDA35 al govern de Madrid el 4 d’octubre fou interpretada pels partits republicans i les forces obreres com una porta
oberta al feixisme. Només feia un any que Hitler havia guanyat les eleccions a
Alemanya i l’exemple de Mussolini era encara molt proper. Es va declarar una
vaga general a tot Espanya i els miners d’Astúries començaren una revolta. A
Catalunya, també es va iniciar una aturada general declarada per Aliança Obrera
que la CNT no va secundar. I Lluís Companys va fer una crida perquè els catalans es solidaritzessin amb els seus companys espanyols i es va posar al capdavant
del moviment insurreccional contra el govern central.36 No tenim gaires notícies
del que va passar a Malgrat aquells dies. Però Elies Paradeda, en el testimoni que
ens va deixar a El meu record de Malgrat, recorda els fets de la manera següent:
Quan en Companys ens va cridar per preparar-nos i proclamar la República Catalana, ens
vàrem reunir els més fidels a la casa de la Vila, esperant el moment de la seva decisió. En
aquesta trobada, com sempre, no érem més que els més fidels, en Prats, en G. Garriga, en
M. Verdaguer i alguns altres que no recordo, però l’Arnau no va venir.
A les dues del matí en Companys va donar l’ordre de dispersar-nos perquè la cosa estava
perduda. Vàrem tenir sort que el sargent de la guàrdia civil Sr. Martorell es va fer responsable dient que a Malgrat no havia passat res fora de la normalitat, del contrari aquell dia
anàvem tots a la presó.37
En aquells moments Elies Paradeda ja no formava part de l’Ajuntament
sorgit de les últimes eleccions. Segons el seu testimoni, havia renunciat a ser-ne
35. La Confederación Española de Derechas Autónomas era un partit conservador sorgit arran de
la unió de diferents grups de dretes, molt vinculat a l’església i de fidelitat republicana dubtosa.
36. El matí del sis d’octubre “forces addictes de la Generalitat ocupen llocs estratègics de la ciutat.
Els militants dels partits i sindicats d’esquerra estan concentrats en els locals de les seves organitzacions esperant ordres i armes. [...] Els grups nacionalistes radicals [...] feren una concentració paramilitar a la plaça de la Universitat. [...] Els d’Aliança Obrera sense les masses
cenetistes ni els rabassaires poc podien fer. Organitzaren una manifestació que es dirigí a la
plaça Sant Jaume [...]. No fou una revolta que s’imposà al govern sinó un govern que imposava una revolta.
A les vuit i deu minuts del vespre, Companys apareix al balcó central de la Generalitat, acompanyat dels consellers i llegeix una proclama [...] poc després comunica els seus propòsits al
general Batet, cap de les tropes a Catalunya, i li demana que es posi a les seves ordres. Batet es
mostra disconforme [...] parla amb Madrid i proclama l’estat de guerra. Es construeixen barricades i els edificis oficials es preparen per resistir. S’estableix el setge [...] A les sis del matí,
Companys comunica a Batet que es vol rendir. A un quart de set les tropes entren al Palau de
la Generalitat on Companys es fa responsable de tot. Queda detingut amb el seu govern i amb
alguns diputats. [...] Amb poca efusió de sang, acaba una revolta important per les conseqüències polítiques que se’n van derivar, però mal concebuda i gens dirigida”. Extret de TERMES,
Josep (1987: 378-380).
37. Som-hi!, núm. 38, novembre 1980 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 76
76
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Ban del general Domingo Batet en què anuncia les mesures que es prenen com a conseqüència
dels fets d’Octubre de 1934.
AMMM (Reg. 2285).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 77
LA SEGONA REPÚBLICA
77
regidor perquè no trobava bé que l’Arnau tornés a ser nomenat alcalde.
Segurament les divergències entre l’Arnau i l’Elies ja venien de lluny, com ell
mateix comenta en aquestes memòries quan fa referència a un enfrontament
motivat per les obres de pavimentació, i devien ser el motiu del retret cap a l’actuació del batlle durant els fets d’Octubre. Ramon Garriga i Marquès nega que
el seu pare estigués a l’Ajuntament la nit del sis d’octubre,38 com afirma Elies
Paradeda en el seu article, però hem de tenir en compte que aquest testimoni fou
escrit molts anys després i pot ser que l’Elies no recordés totes les persones que hi
van ser. Pel que fa a la postura de l’alcalde durant la revolta, el mateix Arnau es
justificava anys després fent el raonament següent:
Fou una bona visió política la proclamació feta per la Generalitat? Sincerament, he de dir
que no. Ho creia abans de produir-se el fet. I no era pas sol a opinar així. El dia 3 o 4 del
mateix mes hi va haver una reunió de diputats d’Esquerra dels dos Parlaments i de representants del partit. Allí es va traçar la línia de conducta a seguir, la qual era aconsellada pels
mateixos polítics espanyols: que si a Espanya es produïa un alçament de tipus republicàsocialista, Catalunya, que ja tenia el seu govern, estigués quieta [...] i que Catalunya no es
mogués només en el cas d’ésser atacada. És que la Generalitat podia guanyar l’alçament?
La impossibilitat del triomf era visible per tots els costats.39
L’Arnau i l’Elies eren dos homes de temperaments i ideologies molt diferents, com també ho va ser la seva actuació. L’Arnau, tot i ser el líder d’ERC a la
població, va destacar perquè era una persona molt moderada mentre que l’Elies
era un home d’acció, un militant de base compromès amb ERC, però també amb
els rabassaires. Són conegudes les connexions entre aquest sindicat i Companys;
així doncs, no ens ha d’estranyar que l’Elies seguís la consigna del president de la
Generalitat i no fes gaire cas al que deia el sector local més moderat d’ERC. A
més, no fou l’únic rabassaire que devia seguir la crida de Companys a Malgrat, ja
que nou pagesos van ser desnonats com a repressió per les seves posicions durant
aquesta revolta.40 Com dèiem abans, però, la versió que ens ha arribat dels fets és
molt parcial i només podem fer suposicions. El que ens interessa realment són les
conseqüències polítiques dels fets d’Octubre i podem dir que tant a escala local
com autonòmica van ser devastadores: es va suspendre l’Estatut i tots els consistoris de majoria d’esquerres, Companys i els membres del seu govern foren jutjats i condemnats a trenta anys de presó i Francisco Jiménez Arenas fou nomenat
governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat.
A Malgrat, els membres de l’Ajuntament van ser citats pel comandant
d’artilleria Antonio de Carranza el 13 d’octubre. “Con objetivo de salvaguardar
38. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989).
39. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989: 30).
40. POMÉS, Jordi (1991).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 78
78
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
el orden” i fent complir les ordres que imposava l’estat de guerra, el comandant
va suspendre del seu càrrec tots els regidors d’Esquerra. Arnau i Cortina va demanar que constés en acta que a Malgrat no s’havia produït cap incident durant la
revolta. Aquesta versió va ser corroborada per tots els regidors, inclosos els del
grup minoritari de la Lliga, però va servir de ben poca cosa. Antonio Carranza,
“toda vez que se ha podido enterar que la actuación del ayuntamiento de Malgrat
ha sido un modelo de administración y de comportamiento y que se ha podido
convencer que no ha tenido efecto ningun acto subversivo durante estos dias de
agitación [...] se ve obligado y bien en contra de su voluntat a proceder a las suspensiones”.41 Aquesta versió de l’opinió de Carranza ens ha arribat gràcies a una
transcripció de l’original en català que apareix guixat a l’acta. No sabem els
motius ni quan es van suprimir aquestes tres línies, però és molt sospitós que
siguin les que parlen del desconsol del comandant per haver de suspendre un
ajuntament que no havia tingut res a veure amb la revolta.
El mateix dia a les deu de la nit es va tornar a fer una sessió al Consistori,
aquest cop només amb els regidors de la Lliga. Aquests es van constituir com a
Comissió Gestora i van esdevenir el nou Ajuntament. Fou elegit president “per
aclamació” Artur Espàrrech; vicepresident, Joan Pau de Garriga, i consellers, Joan
Mallart, Francesc Defaus, Antoni Torrent, Lluís Garriga, Ramon Difent i Ramon
Bou. Aquesta comissió va durar ben pocs dies: el 7 de novembre els seus membres van ser citats altra vegada pel Sr. Carranza per notificar-los que “de acuerdo
con las instrucciones que tengo dictadas, debe actuar, hasta que la superioridad
disponga en ese ayuntamiento un solo alcalde gestor, sin comision gestora para
atender al funcionamiento administrativo indispensable al municipio”. Artur
Espàrrech va exercir d’alcalde gestor en solitari fins que es va aixecar l’estat de
guerra el mes d’abril de l’any 1935, però no podem valorar la seva actuació perquè no tenim proves de quines van ser les seves diligències durant aquest període. Un cop aixecat l’estat de guerra, es va tornar a constituir la Comissió Gestora
el dia 3 de maig.42 Foren designats com a regidors Joan Pau de Garriga, Joan
Mallart, Francesc Defaus, Ramon Difent, Pere Masriera, Ciril Alegre, Josep
Martínez i com a batlle altra vegada Artur Espàrrech. Les sessions d’aquest nou
Consistori eren cada quinze dies, però molts cops no se celebraven perquè faltaven regidors. No en podem destacar gaires iniciatives. A més de la construcció del
pont de la Riera, van intentar tirar endavant el projecte de l’escorxador i van decidir que era urgent construir una nova caserna per a la Guàrdia Civil. No ens
consta que realitzessin cap de les dues obres, tot i que sovint fan referència a l’aprovació dels plànols i a la recerca de terrenys. A tall d’anècdota, podem destacar
una actuació que és potser la que millor recorden els testimonis. A petició de Joan
41. Vegeu els llibres d’actes del Ple i els esborranys d’actes del Ple (AMMM).
42. La constitució de la Junta Gestora la coneixem gràcies als esborranys de les actes de
l’Ajuntament, ja que al Llibre d’Actes no consta cap sessió fins al divuit de setembre de l’any
1935.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 79
LA SEGONA REPÚBLICA
79
Pau de Garriga i altres persones de la població, la Comissió Gestora va retirar una
escultura mitològica de la plaça del doctor Robert que hi havia estat col·locada
pel Consistori d’Arnau i Cortina. Leda i el Cigne,43 que es veu que escandalitzava alguns malgratencs, fou substituïda per un bust del doctor Robert. Aquest
tema va portar molta cua: les dues estàtues es van acabar convertint en un motiu
més de discrepància entre les dretes i les esquerres de la població, i en un signe
evident de qui estava a l’Ajuntament en cada moment. Quan hi havia els
d’Esquerra, Leda i el Cigne tornaven a la plaça; quan hi havia els de la dreta, li
tocava retornar al doctor Robert. Anècdotes a part, encara que s’hagués aixecat
l’estat de guerra, els regidors que havien estat elegits democràticament a les eleccions de l’any 1934 seguien suspesos dels seus càrrecs i no es van poder tornar a
reincorporar a l’Ajuntament fins després de les eleccions del mes de febrer de
l’any 1936.
Aquests comicis generals es van celebrar el dia 16 i es van convertir en un
veritable enfrontament entre les dretes i les esquerres arreu d’Espanya. Es va constituir el Front Popular a escala espanyola amb la unió de la majoria de partits
d’esquerra, que, a Catalunya, es va anomenar Front d’Esquerres. Era una coalició d’ERC, Acció Catalana Republicana, la Unió de Rabassaires, el PNRE, la
Unió Socialista de Catalunya i els partits comunistes. Els seus objectius bàsics
eren l’amnistia dels presos polítics, restituir en els càrrecs els suspesos arran dels
fets d’Octubre i intentar tornar a engegar les reformes iniciades durant el primer
bienni republicà. Se’ls oposava el Front Català d’Ordre, encapçalat per la Lliga i
integrat per altres partits de tendència conservadora. Va guanyar les eleccions
l’opció de les esquerres. A Malgrat, va aconseguir el 61,4% dels sufragis mentre
que el Front d’Ordre es va haver de conformar amb el 38’6% dels vots.
L’endemà de les eleccions, a l’Arnau i als seus regidors els van ser restituïts
els càrrecs. Els de la Lliga també van assistir a la sessió, perquè, com va dir
l’Arnau: “Ostenten una legitima representació del poble, dolent-se solament que
acceptessin uns càrrecs pels quals no havien estat elegits i que sols els companys
de majoria podien ostentar”.44 Encara que ens pugui semblar que el conflicte
entre dretes i esquerres s’havia solucionat només amb un retret, les acusacions cap
a l’Ajuntament gestor van continuar. El 25 de febrer els regidors d’ERC van
redactar una carta amb una sèrie de punts en què criticaven l’actuació dels regidors de la Lliga:
1r: “condemnar tota suplantació de càrrecs d’elecció popular i incloure especificament en
la condemna el fet que els consellers municipals governatius que no tenien cap mena de
representació del poble es prestessin a suplantar els legítims representants”.
43. Pel que sembla l’escultura no havia escandalitzat alguns veïns pel significat mitològic, sinó perquè Leda hi apareixia quasi bé nua.
44. Llibre d’Actes del Ple, 17/2/1936 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 80
80
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Carta tramesa per Lluís Montané Mollfulleda a la Comissió Gestora per evitar la retirada
del grup escultòric Leda i el cigne
Barcelona 26-juliol-35
Honorable Sr Alcalde de Malgrat
El que signa aquesta carta, autor del grup escultòric al·legoria de “Leda” es dirigeix a
V.E., com a cap de la corporació que presideix, per manifestar-li la seva condolença
sabedor de l’acord que la referida corporació ha près de retirar l’esmentada obra del lloc
on és emplaçada sota al·legació d’immoralitat.
Hauria semblat atreviment sortir en defensa de la meva obra si abans no s’haguessin
manifestat de manera noble i clara les associacions i cercles artístics, vetllant pel prestigi de les Arts.
Em va sorpendrer i afectar fondament l’enterar-me de dit acord, perquè jo vaig posar
en l’egecució tot el fervor i puresa de qu’ ès capaç la meva sensibilitat, mai se m’hauria ocorregut de que pugués èsser retirada per immoral.
Vds, com a persones cultes, suposo hauràn llegit o viatjat i s’hauran adonat fins a quin
punt es susceptible d’arribar a qualificar ma obra d’art en termes d’aquesta naturalesa. Estan espargides per tot el món civilitzat infinitat d’obres de totes les èpoques i tendències al costat de les quals, la meva molt humil apareixeria com a model de cuidor
i d’inocència i són admirades i respectades i fins venerades sota el culte de lo bell, sense
exclusió de religions i creences imperants.
D’acord amb el culte i digníssim (llavors alcalde de Malgrat) Francesc Arnau i del refinat arquitecte sr Portillo, es va escollir d’entre uns projectes de figures diferents la que
avui guarda i ornamenta vostre vila, creguts que seria la més indicada per al lloc destinat; fòu una obra feta amb amor i amb amor jo li vaig recomanar al Sr. Arnau qu’el
seu poble la guardés; recomanació que era sobrera, doncs ja tenia coneixement quina
era la Vila de Malgrat, Vila que per ésser de la nostre terra no podia ésser inculta.
Es amb veritable sentiment qu’he llegit les informacions i articles publicats a la premsa de Barcelona i de fora fent públic aquets cas. L’art es manté en quietut i reculliment
i jo hauria preferit que aquestes circumstàncies no l’hagués tret el vostre acord per lo
qual prego aquesta Honorable Corporació que tan pot fer com desfer, no el dugui a
terme.
Respectuosament el saluda, [illegible]
J Montané
Lligalls de Correspondència, 1935. AMMM
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 81
LA SEGONA REPÚBLICA
81
3r: “remarcar que els consellers suspesos sense causa pendent [...] varen presentar un requeriment als consellers governatius perquè abandonessin dintre el terme que fixa la llei [...] i
significar l’incompliment d’aquest percepte declarar als consellers interins incursos en el
delicte d’usurpació d’atribucions”.
En aquesta carta també es queixaven de la retirada del grup escultòric de
la plaça del doctor Robert i de l’actuació del conseller de Governació. Dies després, es lamentaven de la mala gestió econòmica de la Comissió Gestora, que
havia desviat “l’orientació econòmica que es tenia traçada l’ajuntament legal
entre la qual hi figurava un estudi a fons del presupost amb la finalitat de suprimir del capítol de despeses les partides que representen una carrega inútil i
extorsionen la realització de l’obra de millorament social que reclama el concepte modern de govern”.45 També estaven en desacord amb el nou projecte
d’escorxador aprovat pels regidors de la Lliga i, tan bon punt es van reincorporar
al Consistori, van recuperar el primer projecte i el van intentar tirar endavant.46
Semblava que tot havia tornat a la normalitat i els regidors d’ERC només es preocupaven de tornar a engegar els projectes que havien deixat a mig fer abans de
les suspensions de 1934.
45. Entre aquestes càrregues inútils, l’Ajuntament destacava el sou del dipositari municipal (d’unes
4.000 ptes.), càrrec que van acordar suprimir per innecessari. Llibre d’Actes del Ple, 27/3/1936
(AMMM).
46. La comissió formada per tirar el projecte endavant va seguir treballant i finalment es va decidir que els terrenys més adients per situar el nou edifici eren els coneguts com “les Torres” (es
refereix segurament a les Terreres), situats en el camí que anava cap a Blanes. Eren propietat de
Ramon Res, que demanava 10.000 ptes. per unes 45 “centiareas”. Llibre d’Actes del Ple,
13/6/1936 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 83
III
83
VIDA I TREBALL A
L’ÈPOCA REPUBLICANA
1. Un estil de vida a punt de desaparèixer
Si fem cas del que explicaven els testimonis, sembla que els incidents polítics que es van viure aquells mesos no van afectar gaire la vida dels malgratencs.
La majoria d’informants valoraven positivament l’època republicana i la gestió de
l’Ajuntament presidit per Francesc Arnau, i, més que les trifulgues entre partits,
recordaven la millora del poble o l’estil de vida d’aquells anys. Com explicaven
molts dels entrevistats, en aquells moments Malgrat encara era un poble petit, on
tothom es coneixia i la vida transcorria amb total normalitat. Les relacions amb
els veïns eren molt diferents de les que hi ha ara, cada carrer era com una família i les cases sempre tenien les portes obertes:
Quan passava alguna cosa la gent s’hi abocava... Si un home estava malalt, la terra, l’hi continuava més bé que no pas amb ell. Si era pagès, la terra, l’hi treballaven els del carrer. Si
un cavall estava malalt, el vetllaven. El cavall! Hasta el cavall es vetllava! No sé si s’estimaven més o menos, però es parlava més, el poble tenia més contacte.1
Tothom tenia obert, els veïns entraven i ni tocaven. “On sou?” I tots entraven cap a la cuina
tant era que sopessis o que... Per exemple la Pepeta, la seva mare, quantes vegades agafava
el plat i venia cap aquí amb el sopar! Feies faves...: Ai! Ara no tinc menta, me’n vaig i... au!,
la Pepeta tenia menta, tenia cebes... Ara això no es fa, si et falta una ceba, jo no aniré a una
veïna a dir: “Escolta que tens una ceba?” Era la confiança que ens donàvem els uns als
altres. Ara tothom té tancat i tothom es queda a casa.2
Als estius, com també recordaven els testimonis, es treien les cadires per ferla petar a la fresca, mentre els més petits inventaven jocs de cap a cap de carrer:
Jugàvem a seguir el rei, que ‘seguir el rei’ volia dir que tot el que feia el cap de colla ho
havien de fer els demés. Jo he begut vi a totes les cases del carrer d’en Blanch, perquè normalment entraves a la casa i tenien el porró a la taula i el rei entrava a la casa a poc a poc
1. Entrevista a Salvador Forroll.
2. Entrevista a Rita Turró (quan parla de la Pepeta, es refereix a la Pepeta Dellundé de can Penxa,
que de soltera vivia al carrer d’en Blanch).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 84
84
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
i alguns havíem hagut de córrer, perquè sortia la mestressa: “Què feu aquí! Ja us espavilaré
jo!” Ens ho passàvem bomba!3
Les nits que feia molta calor, els malgratencs que vivien prop de la platja
anaven amb els veïns del carrer a mullar-se els peus a mar i a menjar un tall de síndria asseguts a la sorra. En canvi, a l’hivern, la gent es reunia a les cases per escoltar la ràdio, xerrar o cantar:
El meu avi era un gran cantant, i collons allà! O política o cantar. A l’hivern fèiem foc i
venien aquí casa a cantar quatre o cinc homes que eren la flor i nata del poble de Malgrat
cantant. En Pepet Drapaire, en Vadó Rei, tots aquests jo els coneixia. Cantaven d’aquella
manera... Allà es cantava molt, la meva tia també cantava, allà a can Calet cantava tothom!
I a part de que cantava tothom, venia molta gent del poble.4
Com recordava un altre dels testimonis, es cantaven cançons de l’època o
s’inventaven lletres que explicaven les últimes novetats del poble.
Cançó popular sobre la pavimentació
Si tots hi estem conformes pot donar bon resultat,
fer unes noves reformes en els carrers de Malgrat.
Hi farem passar l’arada i una vegada llaurat,
barretina per tots quatre costats!
Apa, anem-hi tots! Amb una pala, pic i arpió!
Qui tingui carro és natural,
tindrà que anar-hi amb l’animal.
I la plaça de l’Anselmo, de l’Anselmo i Clavé,
diu que la volen arreglar-la d’un modo que estigui bé.
Hi posaran bancs per seure i n’hi haurà de destriats,
per poder mirar de jeure els que van néixer cansats.
Apa, anem-hi tots!, a arrencar terra cap als carrers
perquè els estudis s’han d’estrenar
i molta terra s’hi ha de portar.
Després d’aquestes reformes també fóra menester
que diguessim al de l’aigua que se’ns portés més bé.
Ell vol les pessetes bones, per mi senyor no hi ha dret
que després de cobrar l’aigua ens faci patir de set.
I això de l’aigua ben demostra
és un problema per tot Malgrat.
Pel que l’explota per sentir a dir:
vol cobrar l’aigua més cara que el vi,
la puta que el va parir!
Font: Joan Bernat Onna
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 85
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
85
Però no només es cantava a les cases o a les tavernes, on els homes es reunien per jugar a cartes i veure vi, molts joves anaven a cantar al cor:
Nosaltres [anàvem] a La Barretina a cantar al coro, érem més de 70. [Cantàvem] cançons
catalanes i per Nadal sortíem a cantar les caramelles.5
A La Barretina, com hem vist en el primer capítol, no només s’hi anava a
cantar. Els diumenges, es podia triar entre anar a ballar a l’entitat o a La Cooperativa, que en aquells moments eren els dos locals que rivalitzaven per atreure els
balladors malgratencs:
La meva mare quan jo tenia dotze anys em va dir: “Salvador, hauries d’anar a ballar.” “Què
se m’hi ha perdut a mi en el ball?” “Hauries d’anar a ballar que és una bona manera de
conèixer les noies i així et traurà el vici.” Perquè llavors es jugava molt i es bevia, s’anava a
les tavernes, s’anava al cafè a jugar i deia: “Et traurà que vagis a veure o jugar.”
Els balls te’ls comprometies. Feien deu balls, començaven per un vals lent, després un pasdoble, un foxtrot... sempre eren els mateixos balls i llavors tu ja els comprometies amb
aquella noia. Si no tenies relació amb cap, en comprometies amb diferents noies, amb les
que t’agradaven més o les que et volien. Que elles també triaven! Perquè tu anaves a una
noia i: «No, ja el tinc compromès”. Era mentida, lo que no volia ballar amb tu. Llavors hi
havia aquella història dels palcos; als palcos hi havien les mares. Les mares vigilaven a les
filles i llavors la noia et deia: “Cuidado que hi ha la meva mare” i si t’acostaves massa a ella
no volia perquè la seva mare ho veia.6
Hi havia gent, però, que trobaven La Barretina o La Cooperativa massa car:
Íbamos al cine, al Liceu, al Guimerán, que lo teníamos allí, en la calle Mahón. Tenían un
manubrio en el Guimerà y iban dándole al manubrio y bailaban, ponían sillas todo alrededor del patio y hacían baile. En La Barretina y en la Cooperativa también hacían baile,
pero allí teníamos que pagar y aquí pagábamos poco. Era más barato. Nos costaba una
peseta la entrada y luego nos daban un papelito color de rosa y entrábamos de gratis al cine
a la mitad de semana.7
Anar al cinema, certament, s’havia convertit en una de les aficions de
molts malgratencs. Sin novedad en el frente, Rebeca, les pel·lícules “de l’oeste” i les
de la Imperio Argentina feien passar les tardes del diumenge a molts nois i noies
3. (De la pàgina anterior.) Entrevista a Salvador Forroll.
4. (De la pàgina anterior.) Entrevista a Nicolau Catà. Can Calet era la casa dels Mora del carrer
de Mar.
5. Entrevista a Josep Garangou (Pepet Pelaia).
6. Entrevista a Salvador Forroll.
7. Entrevista a Maria Sousa.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 86
86
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
que somiaven de ser algun dia com els protagonistes d’aquests films. Els nens de
l’època encara recorden les tardes passades al Centre mirant pel·lícules, gràcies als
tiquets de descompte que els donava mossèn Narcís si anaven els diumenges a
catequesi. El Foment Cultural (Centre Parroquial), fundat l’any 1917 com a
alternativa catòlica a La Barretina, havia aconseguit fer-se un lloc en la vida lúdica dels malgratencs i organitzava molts actes, a més de ser utilitzat també com a
cinema. Podríem esmentar moltes més activitats que omplien el temps lliure dels
malgratencs en aquesta època: els berenars al cap de la Tordera o a la font de can
Palomeres, les ballades de sardanes, les festes dels carrers, el futbol, el teatre, les
xerrades als cafès:
Al Mercantil, un cafè que hi havia, des d’on fa aquesta baixada l’andén de l’estació fins al
carrer d’en Blanch, a l’estiu hi havia taules i cadires fora. Hi anàvem a fer el vermut, a
prendre cafè, a passar-hi la tarda, els homes a jugar a cartes. I anàvem amunt i avall del
carrer de Mar, perquè el carrer de Mar per nosaltres era com la Rambla de Catalunya!8
Però quan es feia festa grossa era sobretot per la Festa Major d’Estiu.
Durant l’època republicana es va seguir donant permisos perquè La Barretina i
Dansa de Sant Julià a la plaça de La Barretina.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
8. Entrevista a Pepeta Dellundé.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 87
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
87
Una de les imatges més difoses i “simpàtiques” del que s’ha anomenat “Malgrat antic” correspon
a Josep Bechdejú. El negatiu, restaurat, està conservat a l’Arxiu Municipal de Malgrat.
La fotografia correspon a un carnaval dels anys trenta del segle passat.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
La Cooperativa muntessin els envelats a la platja. En aquella època, el camí que
separa el mar de la via del tren era molt més ample del que és avui el passeig de
Mar i permetia que s’hi poguessin instal·lar els envelats i les fires. El 16 d’agost,
per Sant Roc, era el “dia de gala”. Les noies es vestien de llarg i els nois es posaven corbata i americana per anar-hi a ballar:
Potser sí que fèiem una mica de riure, però per un dia les noies vestien de llarg, que els hi
agradava molt i era molt maco. Els nois vestits amb americana i corbata potser tenien més
calor, però ens sentíem alguna cosa.9
L’Ajuntament republicà també organitzava cada estiu els Jocs Florals aprofitant la festa del poble. Els lletraferits malgratencs aprofitaven el certamen per
intentar guanyar la flor natural amb alguna de les seves poesies, que es recitaven
9. Entrevista a Salvador Forroll.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 88
88
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
des de l’escenari del cinema Liceu, on també es nomenava cada any la reina dels
Jocs Florals. Com recordava una de les informants: “Jo vaig anar a aguantar la cua
de la reina l’any 1933 [amb] l’Octavi Garriga”.10 Aquell any va ser coronada una
neboda del senyor Bosch, un vernejant propietari de la revista La Dona Catalana,
i foren nomenades dames d’honor la Teresita Nualart i la Teresita Carril. L’any
següent, segons la informant, va ser reina la Pilar Espàrrech i un dels nens que
aguantava la cua era l’Albert Puignou. Aquesta festa es va celebrar fins a l’any
1935: la Guerra va impedir fer cap més Festa Major i el franquisme va prohibir
els Jocs Florals i l’elecció de la seva reina.11 Però encara estem descrivint la vida a
l’època republicana. I en aquell període, a més dels balls, les pel·lícules i que hi
hagués un ambient de tendència anticlerical, sobretot vinculat al món anarcosindicalista i a alguns sectors del republicanisme, la majoria de malgratencs continuaven anant a missa els diumenges i complint amb els rituals de l’església
catòlica. Les processons seguien congregant molta gent. La més gran era la de
Setmana Santa, la del Crist:
Abans el Crist era molt pesat i el portava un sol portador que sortia de l’església cap al
carrer de Passada; tot el carrer de Passada cap al quarter de la Guàrdia Civil. El meu pare
el va portar cinc anys seguits.12
Al mes de juny es feia la processó de Corpus: s’omplien els terres de catifes de flors i es col·locava una tarima a cada carrer de la població. Al desembre,
després de la Festa Major d’Hivern, se celebrava la Diada de les Llucietes per triar
la “reina de les modistes” entre totes les noies que anaven a aprendre a cosir. Per
Sant Antoni Abat, es portaven els cavalls engalanats a beneir i es triava un noi
jove perquè anés al davant amb la bandera del sindicat El Progrés. A aquest noi
se l’anomenava l’abanderado i els que l’ajudaven a portar els cordills de la bandera, segons els testimonis, els deien els cordinistes. Una altra festa força popular era
el Carnestoltes, i el mes de juliol, per Santa Carme, se celebrava la festa dels pescadors al Ravalet:
Del cantó del carrer de Mar avall era el Ravalet i a mig carrer hi havia la casa dels pescadors, perquè llavors hi havia moltes barques a Malgrat, hi havia molts pescadors. Hi havia
un altar i la marededéu del Carme i cada any el dia de la Mare de Déu del Carme, s’hi deia
una missa, es feia una festa i de vegades [fins i tot] s’hi havien ballat sardanes.13
10. Entrevista a Rita Turró.
11. Ens consta, però, que es van celebrar uns Juegos Florales l’any 1944, tot i que no es poden considerar hereus dels republicans.
12. Entrevista a Salvador Forroll.
13. Entrevista a Pepeta Dellundé.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 89
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
Programa cinematogràfic al cinema Liceu, el 6 d’octubre de 1935.
AMMM (Reg. 19207).
89
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 90
90
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 91
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
Programa d’actes de la Festa Major d’Estiu de 1934.
AMMM (Reg. 9888). Donació de la família Bayarri Costa
91
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 92
92
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
L’envelat era l’espai de festa per excel·lència. Aquestes dues imatges, procedents de la donació
fotogràfica del GEM, en donen fe.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 93
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
La plaça de l’Església el dia de la festa de Sant Antoni. La imatge sembla anterior a 1940.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
93
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 94
94
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Llegint el que ens expliquen els testimonis, podem deduir que la vida en
aquesta època era tranquil·la i, com ells mateixos assenyalaven, “les coses no canviaven tant de pressa”:
Era un poble que havia sigut sempre molt tranquil, pensa que lo curiós era que eren amics
tots aquests de la Lliga i així. Jo me’n recordo que el meu pare, amb els de can Masens i
tot això, eren contraris, en canvi anaven al cafè junts, jugaven al billar junts i a més eren
amics. Anaven a fer excursions al cap de Tordera, a fer dinars amb la família.14
Però a pesar d’aquesta visió d’un ambient solidari i sense problemes, a l’època de la República, com ja hem vist, es van produir conflictes polítics importants i es van posar de manifest, com explicarem tot seguit, les tensions socials
que havien anat covant els darrers anys.
2. La situació dels obrers i la seva reorganització
A principis dels anys 30, les conseqüències del crac del 29 es van deixar
sentir a Catalunya i la mala situació econòmica va fer augmentar la conflictivitat
laboral i el nombre de vagues. De res van servir les reformes socials iniciades pel
govern republicà o la política practicada pels ajuntaments en aquest sentit. L’atur
no parava de pujar i la situació de molts obrers era cada cop més desesperada. A
Malgrat també es van viure moments de crisi. Del que diuen les actes del
Consistori podem deduir que al barri del Castell –majoritàriament habitat per
població nouvinguda– la situació era de penúria econòmica. Molts dels que
havien arribat al poble anys abans, atrets per les possibilitats de trobar-hi feina, es
veien condemnats, per culpa de la recessió econòmica, a l’atur forçós. Els mateixos aturats ja denunciaven aquesta situació el mes de febrer de l’any 1931:
En esta villa, [...] existe un considerable número de obreros sin trabajo. Siendo por consiguiente la miseria de sus hogares tan aguda, que se les hace por momentos la vida completamente dificílisima y cruel.
Estos obreros, estos depauperados parias que para conseguir el mendrugo que han de llevar a sus hijos, se arrastran y se humillan como leones domesticados. Corren quince, veinte y hasta treinta kilometros, buscando el ansiado trabajo que más tarde reciben de los
capataces el consiguiente, “por ahora no que ya tengo bastantes.15
14. Entrevista a Ramon Garriga i Marquès.
15. Solidaridad Obrera, núm. 88. 28/2/1931. Article amb pseudònim: Un sin trabajo (AHCB).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 95
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
95
Els aturats no eren els únics que tenien dificultats. Com recordaven
alguns testimonis, en aquesta època els sous eren de misèria:
No hi havia calés, perquè ara me’n faig creus. Mira, aquests treballadors de casa, teníem cinc
treballadors, no? cinc carreters diríem, amb la pala tota la setmana a la mà, treballant dissabte fins al vespre i a vegades fins al diumenge al migdia, i guanyaven 200 peles. No els de
casa, arreu! 200 pessetes! És a dir, que al mes encara no guanyaven 1.000 pessetes! Al mes!16
Amb aquests jornals, no ens ha d’estranyar que la gent treballés a dos llocs
per complementar el sou:
El meu pare era boter, feia bótes de vi i a més a més d’això anava a pescar amb en
Fontrodona.17
O que els més petits d’algunes cases deixessin l’escola per ajudar econòmicament les seves famílies:
Vaig començar a anar a l’art, m’havia d’aixecar a les 3 del matí tot siguent una criatura. A
casa no volien i jo que sí, ells que no, jo que sí i ells que no. Després vaig vendre carmelos
per un que es deia Canari, que era guardaagulles de l’estació del ferrocarril: em donava el
tant per cent del que venia. Em feia el meu jornalet, m’entens?18
La República, com veiem, no va portar la millora immediata de la situació dels treballadors, però, com a mínim, les seves lleis van permetre que es
poguessin tornar a organitzar. L’estiu de l’any 1931, la CNT tornava a ser el sindicat majoritari “amb més de 300.000 afiliats més de la meitat dels obrers de
Catalunya”19 i el seu diari, Solidaridad Obrera, tornava a publicar-se sense censures.20 A Malgrat, poble de tradició anarcosindicalista, els obrers també van tornar a organitzar-se i el 3 de maig de 1931, a les deu del matí, dinou treballadors
es reuniren al número 43 del carrer d’en Blanch per aprovar el reglament del
Sindicat de Treballadors de Malgrat i Rodalies. Com especificaven els seus estatuts, estava adherit a la CNT i tenia com a objectiu:
16.
17.
18.
19.
20.
Entrevista a Josep Marés “Pepet Dideuer”.
Entrevista a Josep Garangou “Pepet Pelaia”.
Entrevista a Ferran García.
TERMES, Josep (1987: 366).
Aquest diari es va tornar a publicar abans de la proclamació de la República, però amb molts
dels seus artícles censurats. A Malgrat, pel que ens han explicat alguns testimonis, hi havia força
subscriptors que el rebien quan arribava en tren des de Barcelona. Joan Bernat Onna fou un
dels encarregats de distribuir-ne els exemplars durant un temps, però, pel que explicava, hi
havia altres militants del sindicat que també es van encarregar d’aquesta tasca. Solidaridad
Obrera tenia, a més de les seccions nacionals o internacionals, una de notícies sobre les comarques, en què s’han localitzat diverses informacions enviades per obrers magratencs.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 96
96
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Agrupar en su seno todos los trabajadores de tantas profesiones, ramos e industrias, como
caracteristicas de trabajo haya en esta localidad, incluidos los trabajadores del campo conceptuados como asalariados, con el fin de defender sus intereses, de mejorar y elevar su
condición moral y material, de procurarles medio de cultura siempre en sentido progresivo i de contribuir a su emancipación.21
A l’article núm. 4 s’especificava que el sindicat estaria constituït “por tantas secciones como caracteristicas profesionales existan entre los trabajadores que
lo integren”, però des dels inicis les dues seccions més actives van ser la que representava els treballadors del tèxtil i del gènere de punt i la dels del ram de la construcció.22 Els paletes i peons d’obra van participar activament en la fundació del
sindicat i protagonitzaren, l’any 1932, una de les úniques vagues que s’anomenen
a les actes de l’Ajuntament republicà. Pel que fa als treballadors del tèxtil i el
gènere de punt, una de les primeres lluites que van iniciar va ser la de la reducció de l’horari laboral.
Encara que alguns testimonis associessin l’època de la República amb la jornada de vuit hores, ens consta que aquesta no va arribar a totes les fàbriques d’una
manera tan immediata. Hi havia patrons malgratencs que no estaven disposats
que els seus treballadors reclamessin menys hores de les que era habitual. Com es
denunciava des de les pàgines de Solidariad Obrera:
Se cierran fabricas, se conceden sólo tres jornales a los trabajadores amenazándolos con
cerrar o declarar un lock-out si persisten los obreros en estar organizados.23
El 19 de juny de l’any 1931 es va celebrar una reunió general del Sindicat
de Treballadors de Malgrat per tractar aquest tema.24 Segons la crònica de l’acte,
es va arribar a la conclusió “que no se debian pedir ya más las ocho horas, sino
que debíamos disponernos a tomarlas a partir del próximo lunes 21”. Suposem
que aquesta mesura va ser un èxit, ja que, com explicava el “Confederado
32699”:
21. Exp. 14.786, ADGC. En la mateixa reunió es va elegir la Junta, formada per Francesc Xandri
(president), Antonio Flaquer (vicepresident), Joaquim Sánchez (secretari), Ferran Solà (vicesecretari), Joan Evaristo (comptador), Josep Moré “Pepet Maco” (tresorer) i Josep Argelés, Adrià
Calvo i Ferran García (vocals).
22. Es necessitaven quinze obrers per formar cada secció i segurament n’existien moltes més de les
que hem aconseguit documentar. En aquest moment, ja hi havia alguna fàbrica de tanques,
fàbriques de moneders... Algun dels testimonis que es dedicava a aquests sectors ens ha confirmat que estava afiliat al sindicat, però no s’ha pogut esbrinar si tenien secció pròpia o s’agrupaven a la secció “de oficios varios”.
23. Solidaridad Obrera, núm. 181,18/6/1931 (AHCB).
24. Segons l’article aparegut a Solidaridad Obrera en què s’explicava aquesta reunió, la convocatòria va ser massivament seguida pels obrers malgratencs: “En el local habia lugar para los 750
reunidos y sólo se podia entrar con el carnet confederal”. Solidaridad Obrera, núm.188,
26/6/1931(AHCB).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 97
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
97
No pudiendo resistir la avalancha de los trabajadores organizados, ha cedido, a última hora
la burguesia, a nuestra primera petición, cual es la jornada de ocho horas, con el mismo jornal de las diez, once y hasta doce horas de trabajo agotador anteriores, y en las que se ganaban unos jornales tan despóticos como son los de 35 y 17 pesetas semanales las mujeres.25
Les dones, certament, eren les que més havien patit les llargues jornades
laborals i els sous de misèria. La majoria havia començat a treballar quan encara
eren unes nenes, com recordava Filomena Bernat:
Jo vaig anar a treballar a la Fàbrica de l’Aigua que encara no tenia 10 anys. Vaig anar a treballar-hi per la Festa Major de Sant Nicolau i fins al febrer no els feia. [Abans] ja havia anat
a treballar a això dels moneders, perquè com que el pare cobrava tan poc necessitàvem
[diners].26
Les obreres representaven un nombre important del total de treballadors
del tèxtil, del gènere de punt i de la marroquineria; arribaven, en moltes fàbriques,
a significar la majoria de la força obrera.27 És possible que moltes d’aquestes treballadores s’apuntessin al sindicat durant aquests anys i fessin augmentar així el
nombre d’afiliats de manera considerable. Segons una de les testimonis:
Allà ens feien treballar 9 [hores]. Llavors es van posar les 8 hores i, clar, si tothom no ens
hi apuntàvem hi havia baralles, hi havia de tot. Tots ens hi vam apuntar.
Cap dona, però, va participar en les tasques de direcció del sindicat encara que a l’article núm. 7 dels estatuts s’especifiqués que no es farien distincions
de gènere a l’hora de triar els càrrecs de la Junta. Cal tenir en compte que en
aquests moments, tot i la teòrica igualtat entre homes i dones que havia portat la
República, encara quedaven per trencar les barreres del control social que seguien
col·locant la mare i l’esposa en el lloc que suposadament els corresponia. La
majoria de dones, a més, ja patien el que ara es coneix com a doble jornada laboral: treballaven a la fàbrica i eren mestresses de casa. Poc temps els devia quedar
per poder assistir a les reunions. Segurament només les noies més joves podien
25. Solidaridad Obrera, núm. 188, 26/6/1931(AHCB).
26. Entrevista a Filomena Bernat.
27. Segons el Cens Patronal i Obrer de 1923, conservat a l’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar,
les dones representaven el 66’89% del total de treballadors de les fàbriques censades. Dels 510
obrers de les manufactures tèxtils, de gènere de punt i de moneders l’any 1923, 341 eren dones
(en aquesta xifra també s’inclouen les nenes). De les 16 fàbriques registrades, a 7 només hi treballaven dones i a les altres acostumaven a ser majoria com a la Fàbrica de l’Aigua, on, dels 360
obrers censats, 226 eren dones. Informació extreta de “La dona treballadora a Malgrat a principis del segle XX”, article publicat per TORRES i LLOBATO, Josep, al núm. 21 de la revista Ateneu. Tampoc hem d’oblidar que hi havia dones que treballaven al camp, de modistes, de
dependentes en comerços, fent puntes de coixí o fent feines per a les fàbriques a casa com
assenyala MORA i VILA, M. Teresa (1996).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 98
98
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
anar a alguna de les conferències que se celebraven, si els quedava temps lliure després d’ajudar les seves mares a fer les feines de casa. Per molt que el mateix Durruti
advoqués per la incorporació de les dones a la CNT en un míting celebrat a
Calella:28 com assenyala Mary Nash, a la pràctica les dones seguien relegades dins
l’organització.29
Després d’aconseguir la jornada de vuit hores, el sindicat local va continuar lluitant per millorar les condicions dels treballadors i treballadores malgratencs. L’ambient semblava propici, ja que l’Ajuntament havia iniciat una
política de reformes socials que posava de manifest la voluntat d’apropar-se als
obrers i, d’aquesta manera, mirar de solucionar alguns dels seus problemes. Un
bon exemple d’aquests intents va ser la contractació d’aturats per realitzar les
obres de pavimentació, que els cenetistes ja reclamaven abans de la proclamació
de la República,30 o la reunió que Macià va mantenir amb representants de la
CNT malgratenca quan va visitar la població. Com destaca Josep Termes, en els
primers mesos de la República, l’ala sindicalista moderada de la CNT va mantenir bones relacions amb la Generalitat. Podem parlar en aquests moments de
“doble militància”: molts obrers afiliats a la CNT eren votants d’ERC i segurament aquesta situació de bona entesa entre republicans i cenetistes podem també
extrapolar-la a Malgrat. La situació, però, va canviar quan dins la CNT es van
iniciar els conflictes entre la tendència més sindicalista, partidària de les bones
relacions amb el govern de la Generalitat, i el sector anomenat faista,31 més radical i partidari de la immediata revolució social i de l’anarquisme pur. Aquestes
divisions van començar quan els faistes van intentar, per tots els mitjans, fer-se
amb el control de la CNT. El mes d’agost de 1931 va aparèixer el Manifest dels
30, signat per tot un seguit de cenetistes partidaris de col·laborar amb les institucions republicanes, que alertaven dels perills de les accions revolucionàries.
L’atur i la mala situació econòmica que es vivia a Catalunya, no obstant allò, van
afavorir el sector faista. Encara no s’havia solucionat el problema de la desocupació forçosa i, a Malgrat, per exemple, hi havia obrers que després de mesos sense
feina no podien pagar ni els lloguers:
A este obrero se le ha deshauciado echándole los muebles y las criaturas y la mujer en mal
estado en medio del arroyo, como si no se merecieran un respeto como personas.
28. La crònica de l’acte va aparèixer a Solidaridad Obrera el mes de gener de l’any 1932. Durruti
en un moment del seu discurs va manifestar: “La religión conquistando a la mujer conquistó
el mundo. Nosotros en la mujer tenemos también fundadas nuestras esperanzas”.
29. NASH, Mary (1999).
30. Solidaridad Obrera, núm. 88., 28/2/1931 (AHCB).
31. La FAI (Federación Anarquista Ibérica) havia nascut l’any 1927 i agrupava els sectors més radicals de la CNT, que havien abandonat aquest sindicat per constituir la nova agrupació. Les
dues entitats tenien una estreta relació i, tot i ser teòricament independents, molts militants de
la CNT declaraven posicions clarament faistes. A Malgrat, segons un informe del comissari
polític, hi va haver una secció de la FAI que agrupava uns 30 militants, però no n’hem trobat
cap més referència.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 99
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
99
[...] Cómo puede hacer esta República abusos tan indignos con trabajadores honrados que
se mueren de hambre por el paro forzoso, sometiéndolos a la más espantosa miseria?32
Com es pot deduir d’aquest article, hi havia obrers cada cop més desil·lusionats amb la República i les seves tímides reformes socials, que començaven a considerar-se insuficients. L’any 1932 es va consumar el divorci: els anomenats
reformistes foren apartats de la CNT o optaren per retirar-se, i els sectors més
revolucionaris van prendre el control del sindicat. En paraules de García Oliver,
una de les figures més destacades de l’anarquisme durant els anys 30 i un dels posteriors responsables del Comitè Antifeixista de Catalunya: “Ser faísta equivalia a ser
anarcosindicalista revolucionario, ser trentista a ser anarcosindicalista reformista,
perteneciesen o no unos u otros a la FAI o al grupo de los Treinta”.33
Segons Pomés, la direcció del Sindicat de Treballadors de Malgrat i
Rodalies s’identificava amb l’ala més revolucionària o faista. Com assenyala l’autor, en el Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid el mes de juny de
l’any 1931, el sindicat de Malgrat va estar representat per Germinal Esgleas, que
va votar “les resolucions més radicals i antipoliticistes del congrés”.34 Germinal,
que era fill de Malgrat, en aquesta època ja feia anys que estava instal·lat a Calella
i s’identificava amb les posicions més revolucionàries, segurament per la seva relació amb la família Urales, sobretot amb la filla, Frederica Montseny.35 Però, que
la direcció del sindicat tendís a identificar-se amb les idees defensades per la FAI,
no vol dir que tots els afiliats de la CNT de Malgrat fossin faistes. No en sabem
del cert el nombre en aquells moments ni encara menys quin era el seu grau d’implicació ideològica.36 Alguns testimonis argumentaven que s’havien afiliat a la
CNT perquè era el sindicat més fort, però potser no compartien les seves idees.
Si ens centrem en la Junta, en part era lògic que compartís les idees de Germinal.
Molts dels homes que l’any 1931 eren a la direcció del sindicat havien viscut les
dificultats de la dècada dels 20 i els anys de clandestinitat durant la Dictadura de
Primo de Rivera.Les postures ideològiques per força s’havien d’haver radicalitzat. Segurament, si les reformes republicanes haguessin arribat quan els obrers
32.
33.
34.
35.
Solidaridad Obrera, 9/9/1932. Article amb pseudònim: Corresponsal (AHCB).
GARCÍA OLIVER, Joan (1978).
POMÉS, Jordi (2002: 123).
Urales era el sobrenom que utilitzava Joan Montseny, pare de Frederica Montseny, una de les
figures cabdals de l’anarquisme en aquesta època. Germinal Esgleas, a partir de l’any 1923, va
participar en la redacció de La Revista Blanca, editada pels Montseny, i establí relació amb la
família. Fou el company sentimental de Frederica fins que va morir l’any 1981. Per a més informació vegeu la publicació de AMAT i TEIXIDÓ, Jordi (1996).
36. Segons les dades que aporta POMÉS, Jordi (2002), l’any 1931 el sindicat tenia 275 afiliats;
aquesta dada està extreta de la Memòria del Congrés Extraordinari de Madrid del juny de
1931. Suposem que aquesta xifra devia augmentar, si fem cas de les dades que Solidaridad
Obrera dóna sobre el nombre d’afiliats del sindicat malgratenc. Segons aquest diari, el delegat
del sindicat representava 800 afiliats al Ple Regional de l’agost de 1931 i s’assenyala el mateix
nombre en el Ple de Regionals de març de l’any 1933.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 100
100
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
van començar a protestar per les males condicions de treball, potser la història
hauria anat molt diferent. El problema fou que les mesures van arribar amb
quasi bé un segle de retard, després de molts anys de repressió i quan ja s’havia
vessat massa sang dels obrers en la lluita. A la Catalunya dels anys 30 hi havia
molts cenetistes que ja no en tenien prou amb el que ells anomenaven una república burgesa: volien una societat diferent, en què no existís la propietat privada
i s’acabés d’una vegada “l’explotació de l’home per l’home”, que consideraven la
mare de tots els mals.
Amb la idea de tocar els fonaments del nou règim i aconseguir provocar la
revolució definitiva que els portés a aconseguir el seu model utòpic, els sectors
més radicals van iniciar un seguit d’insurreccions que a Catalunya van ser durament reprimides pel govern de la Generalitat.37 Començava un enfrontament
obert entre el govern català i el nou sector dirigent de la CNT. Les detencions i
les deportacions estaven a l’ordre del dia i els sindicats de tot Catalunya van
començar a mobilitzar-se. El 29 de maig de 1932, es va convocar una jornada
“d’agitació i protesta” i a Malgrat es va celebrar un míting amb la participació de
J. Puntes, S. Maylló i S. Castells. No tenim notícies que es produís cap incident,
com va passar a altres poblacions, i els mítings i els manifestos contra les detencions van continuar l’any 1933. El 8 de març, a l’Assemblea General del Ram de
la Construcció de Malgrat es va decidir per unanimitat:
Protestar ante los atropellos e injusticias de que somos objeto todos los que por amor
defendemos los postulados de la Confederación Nacional del Trabajo [...]
i
[...] enviar al Pleno de Sindicatos de Cataluña un saludo a todos los delegados y en primer
término a todos los compañeros presos i perseguidos por luchar en pro del Comunismo
Libertario que todos debemos defender.38
El 31 de març es va organitzar un míting amb la presència de Rosario
Dolcet, Magriñà i Asturiak, i el mes d’octubre, es va celebrar un altre acte a
Blanes en què es va demanar l’amnistia per als presos arran dels últims aixecaments i l’abstenció a les eleccions.39 En aquesta població, s’havien viscut moltes
37. El 18 de gener de 1932 s’iniciava un moviment insurreccional a la comarca minera de l’Alt
Llobregat. Els revolucionaris van suprimir la propietat privada i la moneda. El 16 de febrer, per
protestar contra les detencions i les deportacions decretades arran d’aquests incidents, activistes de la CNT i la FAI ocuparen punts estratègics a Terrassa. També van ser detinguts i empresonats. PEIRATS, Joaquim (1971).
38. Solidaridad Obrera, 11/3/1933 (AHCB). La crònica acabava amb vives a la CNT i a la FAI i
estava signada per l’Assemblea i la Junta.
39. Segons TERMES, Josep (1987), l’abstenció electoral anarquista és un mite i només la van practicar els sectors dirigents i els elements més compromesos amb l’apoliticisme. No tenim dades
sobre l’abstenció a Malgrat durant aquest període, per tant no podem assegurar que el descens
de vots d’ERC tingui una relació directa amb les consignes anarquistes.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 101
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
101
tensions a conseqüència dels incidents laborals a la SAFA, on treballaven molts
obrers de Malgrat, que segurament també van participar en les protestes i actes
organitzats per la CNT blanenca.40
Com a conseqüència de les disputes internes, la CNT va disminuir el
nombre d’afiliats i molts partidaris del sindicalisme més moderat van fundar els
anomenats sindicats d’oposició. No tenim proves que a Malgrat en funcionés cap
d’aquest tipus, però segons la hipòtesi defensada per Pomés, l’Ateneu Llibertari
Aclarir, fundat a finals de setembre de 1933, va complir aquesta funció. No
podem afirmar des d’aquesta recerca que això sigui cert, només s’ha pogut localitzar un dels antics components de l’Ateneu i el va definir com un lloc de reunió i esbarjo on anaven a fer teatre. Tal i com diuen els seus estatuts, el seu
objectiu bàsic era:
Propagar y difundir las ideas de libertad y de caracter progresivo, sin matiz autoritario, y
contribuir al mejoramiento moral e intelectual de sus asociados por medio de prensa, de
libros, de conferencias y veladas, de actos culturales y artísticos y de cuantos medios de
estudio y recreativos esten en consonancia con dicho fin.41
Cal destacar, a més, que alguns dels integrants d’aquest Ateneu, com
Gonzalo Gambín o Juan Molina, que segons un dels testimonis fins i tot era
vegetarià, van formar part del Comitè de Defensa durant la Guerra i durant la
República van firmar articles a Solidaridad Obrera definint-se com a membres de
la FAI o a favor de la revolució social. I altres fundadors de l’Aclarir, com Rafael
Benet “el Rajoler” o Joan Evaristo, destacaren mesos després en els òrgans de gestió del Comitè Antifeixista local. Tot això ens porta a pensar que, més que un
refugi de trentistes, l’Ateneu fou el punt de trobada dels sectors més revolucionaris del poble, a més de servir possiblement d’aixopluc a alguns anarcosindicalistes que s’hi aplegaren després de la clausura de la CNT malgratenca pel
governador de la província, a finals de 1933.42 Aquest tancament va radicalitzar
encara més alguns obrers i va fer reaparèixer les tensions entre els cenetistes i
40. El Sindicat Únic de Blanes va mantenir un conflicte amb la direcció de la fàbrica que va durar
molts mesos. Hi va haver diverses vagues i els incidents van ser constants durant aquests anys.
Les protestes ja havien començat cap al setembre de l’any 1930, quan els obrers de la SAFA ja
demanaven la setmana de les 48 h, la supressió de les 12 h de jornada permanent els diumenges, l’assistència facultativa, el salari mínim...
41. Exp. 16.535, ADGC. Aquest ateneu el van fundar a casa d’en Josep Forroll, al carrer de Marià
Cubí núm. 7, en Fidel Pera, en Josep Pera, el Rafael Benet, en Joan Bernat, en Joan Molina, el
Joan Asensio, el Josep Robert, el Manel Cano, el Gonzalo Gambín, el Nicolás Plazas, el
Constantino Seco, el Bartolomé García, en Joan Evaristo, en Francesc Marquès i l’Antonio
Safora. Va canviar de domicili social el gener de 1934 passant del carrer de Marià Cubí núm.
31(casa de Rafael Benet) al de Bellaire núm. 27.
42. No sabem la data exacta ni els motius d’aquest tancament, però cal suposar que devia tenir relació directa amb els aixecaments anarquistes i les posteriors protestes explicades més amunt.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 102
102
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
alguns amos de fàbriques que tornaven a pressionar els treballadors sindicats.
L’octubre de l’any 1933, per exemple, arran de l’acomiadament d’una obrera,
Juan Molina amenaçava des d’un article:
Sépalo el burgués Puig: si la obrera Aguilar no continua en su puesto como hasta aquí y
repartiéndose el trabajo como las demás, tomaremos represalias. Sean de la índole que sean.
Cuando se combate a un burgués que lanza al pacto del hambre a un trabajador desvalido,
todos los medios empleados son lícitos y justicieros.43
Aquesta amenaça va servir perquè membres del sindicat local fossin acusats d’una sèrie de robatoris que hi va haver en aquesta època a algunes fàbriques
i domicilis. La Junta del sindicat ho va negar i va amenaçar el fiscal del poble per
haver-los acusat:
Tales calumnias han sido lanzadas por un bicho “esquerrano” llamado Simeon aspirante a
juez y al que es posible se le estropee qualquier dia la dentadura.44
No sabem com van acabar aquestes tensions entre cenetistes i empresaris.
De l’any 1933 al 1936 es troben poques notícies relacionades amb l’activitat dels
obrers de Malgrat. Segurament el tancament del sindicat i l’estat de guerra decretat arran dels fets d’Octubre va influir en el funcionament normal de la CNT de
la vila. Pel que explicava Francesc Ferrón, en un article l’any 1936, els afiliats de
base, que eren la majoria, un cop tancat el sindicat sembla que van deixar de preocupar-se per la lluita obrera:
Hay algunos pueblos y en particular Malgrat en que el proletariado está muy ignorante de
sus derechos y no se preocupa o no quiere entender lo que representa su organización. Dar
fin a las injusticias que provienen de la desigualdad social y a la explotación del hombre por
el hombre. Dar fin al poder político y a sus leyes, a la religión inculcadora de la falsa conciencia, y por fin al capital. Paso a la anarquia símbolo de la igualdad, fraternidad y libertad.45
Alguns militants, però, sí que devien defensar encara els postulats més
radicals del sindicat ja que, el mateix mes que apareixia aquest article, alguns
anarquistes locals van protagonitzar un dels incidents més greus d’abans de la
Guerra: feren recular la processó de Corpus de juny de 1936. Com recordaven alguns testimonis:
43. Solidaridad Obrera, 12/10/1933 (AHCB).
44. Solidaridad Obrera, 29/10/1933 (AHCB). Article firmat per la Junta; quan diuen Simeon, es
refereixen a l’Eusebi Simeon, membre del Centre Català Republicà i en aquells moments fiscal
de Malgrat.
45. Article publicat per Francesc Ferrón a Solidaridad Obrera, núm. 6. 11/6/1936 (Biblioteca
Arús).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 103
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
103
Segons els testimonis consultats, els anarquistes que van parar la processó de Corpus, el juny de
1936, van sortir de can Lai Lai, situada a la cantonada del carrer Desclapers amb el de Passada
(actual bar Blanc i Negre, a la plaça de La Barretina).
AMMM. Donació GEM.
La processó va sortir de l’església, va pujar pel carrer Ollers cap al carrer de Passada i llavors, quan era a can Lai Lai, van sortir aquests homes d’allà de la taverna, van parar la processó i va venir mossèn Narcís amb la creu. Mossèn Narcís tenia bastant de geni i va venir
cap allà amb unes intencions una mica bèl·liques, però la gent que hi havia per allà li van
dir: mossèn, mossèn, calmi’s, calmi’s... Clar, era la primera vegada a la seva vida que es trobava que li paraven la processó. I llavors aquells van dir: “Les processons les fa per dintre
l’església!”46
I uns quants joves catòlics que anaven a la processó s’hi van tornar amb les atxes47 i van
continuar. Entre ells els Margall, els pares d’aquells nois que jugaven a bàsquet, jo me’n
recordo d’aquests tres allà lluitant, barallant-se amb aquests que volien parar la processó.
“Que nosaltres tenim dret a passar!” I van passar, això ho vaig presenciar jo.48
46. Entrevista a Salvador Forroll.
47. Ciris grans i gruixuts, amb forma de prisma.
48. Entrevista a Ramon Garriga i Marquès. Altres testimonis afirmaven que no havien vist que cap
noi que anés a la processó es barallés amb els cenetistes.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 104
104
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
No sabem quins van ser els cenetistes que van provocar aquest incident,
però tot ens fa pensar que fou un fet aïllat, protagonitzat per un petit grup espontani. El que s’ha de destacar és que, tot i que potser la CNT havia perdut una
mica el seu poder de mobilització, hi havia gent prou implicada per posar-se al
capdavant en qualsevol moment, tal i com va passar quan va esclatar la Guerra.
A més dels obrers que feia poc que vivien al poble i que potser eren els que més
havien patit les males condicions laborals, hi havia també un nodrit grup de joves
molt influenciats per les idees anarquistes. Aquests nois i noies, com recordaven
els informants, eren pagesos o fills de famílies menestrals que havien estat en contacte amb membres de l’Ateneu Aclarir i que llegien alguns dels llibres que en
aquella època corrien sobre les idees llibertàries:
En Forroll agafava el de can Vieta, el de can Vicens, el germà de la Genoveva, l’altre germà
d’en Rafel “Rajoler”..., a la joventut que hi havia en aquest carrer i s’ajuntaven a [casa
seva].49
El meu germà també hi va combregar una mica, amb aquesta colla, i recordo que em deia:
“A la vida treballem per viure, no vivim per treballar.”
Abans de la Guerra els llibres i les novel·les anarquistes abundaven molt; a casa teníem una
biblioteca i el meu germà gran [en tenia], la novel·la ideal [n’hi deien].50
La majoria d’ells eren idealistes que somiaven amb un nou model de societat, però que mai devien haver pensat que un dia no gaire llunyà els tocaria fer
funcionar el nou sistema.
3. La situació del camp
Fins ara només hem parlat de les demandes i actuacions dels obrers industrials i dels del ram de la construcció, però no hem d’oblidar que la majoria d’homes de la població seguien dedicant-se al sector agrícola i que la direcció de la
CNT també es va preocupar de la situació dels treballadors del camp. Els efectes
de la crisi dels anys trenta s’havien deixat sentir també en el sector agrícola. Els
pagesos malgratencs, abocats de ple a l’exportació de patates primerenques, van
veure com baixava la demanda i n’havien de començar a vendre al mercat interior. Aquesta crisi d’exportacions no es va traduir en un augment dels conflictes.
49. Testimoni de Joan Garriga. Es refereix a Josep Forroll, que vivia al carrer de Marià Cubí núm.
7. L’ateneu Aclarir, com hem comentat abans, s’havia fundat a casa seva.
50. Testimoni de Josep Mora.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 105
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
105
El Maresme va ser una comarca relativament tranquil·la si fem la comparació
amb la situació que es vivia a altres indrets catalans en aquest període. La reforma agrària iniciada pel govern central no s’ajustava a les particularitats del camp
català i la Generalitat va haver d’iniciar un projecte -la Llei de contractes de conreu- per dotar Catalunya d’una reforma agrària específica i solucionar els problemes sorgits arran dels contractes de rabassa morta.51
Malgrat estava molt lluny d’aquesta problemàtica.52 Durant la Segona
República, El Progrés va continuar sent el sindicat agrícola més important de la
població, encara que va patir dues escissions que van fer disminuir el seu nombre de socis. Des del 1927, el sindicat s’havia adherit a la Federació de Sindicats
Agrícoles del Litoral i, com assenyala Pomés, “inicià un progressiu allunyament
de la central rabassaire” a la qual s’havia vinculat l’any 1924. Segons l’autor, “a un
sindicat com El Progrés, un dels que amb més volum de mercaderies treballava,
acabà interessant-li més entendre’s comercialment amb la Federació de Sindicats
del Maresme que amb la Unió de Rabassaires”.53 Aquest allunyament va provocar que l’any 1933 un grup de pagesos d’El Progrés s’escindissin i fundessin la
Unió d’Agricultors, afiliada des del primer moment a la Unió de Rabassaires. Un
dels principals dirigents del nou sindicat fou Elies Paradeda, l’exregidor de
l’Ajuntament que, probablement amb altres socis de la Unió, van voler seguir la
crida del president Companys durant els fets d’Octubre de 1934.
L’altre sindicat agrícola que hi havia en aquells moments, sorgit també
d’una escissió d’El Progrés, era l’Associació Mútua d’Agricultors i Ramaders de
Malgrat, conegut amb el nom d’el sindicat dels “rics”. Segons el testimoni de
Ramon Freixes Creixell:
En Vadó Rei volia ser president, però en Prats va tenir més simpaties [...] i de president del
sindicat va entrar en Prats, i en Vadó Rei va agafar uns quants dels que tenien calés i va fer
un sindicat.
51. La reforma agrària encetada pel govern central pretenia repartir la terra entre els jornalers dels
grans latifundis que hi havia a Andalusia, Castella i Extremadura, expropiant els grans terratinents. La seva aplicació va ser molt lenta, motiu pel qual molts pagesos es van radicalitzar i van
ocupar terres pel seu compte, fet que provocà diversos incidents. A Catalunya, els problemes al
camp eren uns altres: la terra estava molt més repartida i la qüestió que preocupava més a la
Generalitat era l’enfrontament entre propietaris i arrendataris amb contractes de rabassa morta.
52. En aquests moments, potser la preocupació més gran dels pagesos era el conflicte amb els
comerciants. Molts havien propiciat la sembra de patates primerenques a altres regions espanyoles, on els pagesos no estaven tan ben organitzats i podien seguir obtenint beneficis elevats.
53 POMÉS, Jordi (2002, cap. VI). La Unió de Rabassaires s’havia fundat l’any 1883 per defensar
els pagesos afectats pels contractes de rabassa morta després de la plaga de la fil·loxera, però ben
aviat es va convertir en un dels sindicats pagesos més important de Catalunya. Va estar liderat
durant molts anys per Lluís Companys, que en aquella època exercia d’advocat laboralista i ajudava pagesos d’arreu en els plets. Com recordaven les germanes Fàbregues, el que a partir de
desembre de 1933 fou president de la Generalitat havia vingut alguna vegada a Malgrat per
ajudar el seu pare en un judici d’unes terres arrendades.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 106
106
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Que s’anomenés “dels rics” o que en Ramon Freixes ens expliqui que eren
els que tenien més “calés”, no vol dir que aquests pagesos no treballessin les seves
terres. Segons Jaume Creus, fill d’un dels components d’aquesta entitat:
Es van escindir per aquelles coses que un era el president i l’altre també ho volia ser i no sé
per quin motiu un dels presidents, en Salvador Viader, [...] va formar el seu propi sindicat.
Va ajuntar deu o dotze pagesos i van formar com una mena de sindicat que se’n deia
Agrupació Mútua d’Agricultors. I el va fer aquell que tenia molta experiència en això i
tenia bones relacions [...]. Aquesta gent no tenien un local sindical, funcionaven sense un
local central. Aquell home els dirigia, aquell home s’encarregava de fer les comandes i tot
això. Si havien de menester palla o userda, com que no disposàvem d’un magatzem, cada
un tenia a casa seva el seu magatzem i feien venir un vagó. [...] D’aquell sindicat en deien
el sindicat dels rics, no sé per què, perquè eren tan pencaires i tan pobres com els altres.
Mira, els hi van donar aquest motiu perquè eren uns quants [potser amb] més camps, però
el meu pare no va anar mai de ric pel món, va anar de pencaire i de pobre, va haver de suar.
Perquè sortien de casa, i jo igualment vaig seguir el mateix perquè així em van criar, que
encara era de nit i tornava que les estrelles ja penjaven. No de sol a sol, de lluna a lluna treballàvem nosaltres pràcticament. Perquè sortíem que la lluna encara hi era i quan tornàvem ja hi tornava a ser.
La CNT també tenia una secció agrícola integrada per homes d’un col·lectiu molt important per a la vida del camp: els jornalers. Aquests treballaven les
terres dels mitjans i petits propietaris i dels pagesos arrendataris que els contractaven a les èpoques de collita. Com assenyala Pomés, en aquest sentit els membres d’El Progrés, els del “sindicat dels rics” o els de la Unió d’Agricultors
actuaven com a patrons pel que fa als jornalers que treballaven les seves terres
temporalment o durant tot l’any. Molts dels “fixes” vivien amb les famílies camperoles, eren el que s’anomenava els mossos:
Vivia a la casa com un més de la família, cobrava un sou setmanal o mensual, el que s’establia, i era menjat, rentat i cosit. En deien tants duros, no sé si eren trenta duros, un duro
diari, trenta o quaranta cada mes, depèn lo bo que era el tio, de vegades començaven per
trenta i acabaven per 50 o 60... Rentat, menjat, cosit i dormit, perquè naturalment tenia
un llit.54
Els jornalers “temporals” no gaudien de tan bones condicions: generalment
eren obrers a l’atur que aprofitaven les collites per aconseguir algun ingrés. Durant
la República, com ja s’ha comentat abans, el nombre de desocupats es va incrementar i la seva situació va arribar a ser força desesperada. La necessitat d’anar a
treballar al camp va augmentar amb relació a altres períodes, cosa que obligà
54. Entrevista a Jaume Creus.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 107
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
107
aquests jornalers a organitzar-se per defensar el dret a ser contractats en unes condicions dignes i impedir que els pagesos n’agafessin de forans o gitanos.55 El 18
d’abril de 1932, el Sindicat de Treballadors de Malgrat i Rodalies (CNT) va
celebrar una reunió general d’obrers aturats per tractar aquestes qüestions. Es
va acordar:
Primera: Que no se debe dejar trabajar a nadie que no sea de la localidad, interin no estén
ocupados los parados de la misma.
Segunda: La jornada será de ocho horas, a 1’50 la hora [...]. Caso de no haver parados se
haran horas extraodinarias pagadas con el 50 por 100 de aumento en el salario correspondiente.56
No sabem si la comissió formada per vetllar perquè aquests acords es complissin va aconseguir que els pagesos paguessin aquests sous als jornalers o bé es
va continuar amb les onze hores a vuit pessetes que s’havien pagat fins aleshores.
A recollir patates i a diverses tasques del camp, també hi ajudaven els fills i filles
de les famílies camperoles, que no cobraven cap sou, i algunes dones que eren
contractades durant les èpoques de més feina. Per tant, no sabem fins a quin punt
els pagesos es van avenir a complir les condicions exigides pels cenetistes.
Com hem vist fins ara, la CNT va ser el sindicat més actiu durant aquesta època; no ens consta que durant la Segona República hi hagués cap més central sindical o cap secció local d’algun partit obrer a Malgrat. No tenim notícies
de la UGT fins a uns anys més tard57 i tampoc s’ha trobat cap rastre de seccions
locals del POUM, tot i que a l’Ajuntament posterior a l’aixecament militar
aquest partit hi tingués un representant.58
55. Segons explica algun testimoni, i pel que diu l’article de Solidaridad Obrera referit a aquest
tema, era habitual que els pagesos contractessin gitanos que arribaven a la població a l’època de
la recol·lecció. Les estades d’aquestes famílies a la vila eren temporals i es solien instal·lar a la
zona dels Pins, anant cap al cap de la Tordera.
56. Solidaridad Obrera, 22/4/1932 (AHCB).
57. Això no vol dir que alguns obrers hi poguessin estar afiliats a títol personal.
58. El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) es va constituir el mes de setembre de l’any
1935 a partir de la unió del Bloc Obrer i Camperol, liderat per Joaquim Maurín, i l’Esquerra
Comunista, liderada per Andreu Nin. Aquest partit, d’ideologia marxista, sempre es va mostrar molt crític amb Stalin i els seus mètodes. Això va fer que fos considerat un partit trotskista, sobretot pel mateix Stalin, que el tractà com a un partit hostil. Suposem que els seus
simpatitzants a la població devien estar més o menys organitzats, però no se n’han trobat
proves.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 108
108
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
4. El preludi de la guerra
El mes de juny de 1936, l’activitat del Consistori malgratenc seguia amb
normalitat encara que a la resta de la península els esdeveniments començaven a
precipitar-se. A l’Estat espanyol, la situació era cada cop més preocupant. Quan
els partits de dreta van perdre els comicis de febrer, els sectors més conservadors
van veure clar que amb unes eleccions no recuperarien el poder i que calien
mesures més “dràstiques”. Els grans terratinents castellans i andalusos, els industrials i alguns sectors de l’església i l’exèrcit sabien que, si no aturaven el govern
de la República, les reformes serien irreversibles i definitivament perdrien els seus
privilegis. Calia acabar amb aquell experiment republicà que havia gosat tocar les
propietats dels grandes d’Espanya, l’església catòlica i havia posat en perill la unitat de l’Estat. Les vagues d’obrers insatisfets per les tíbies mesures socials, l’ocupació de terres pels pagesos andalusos cansats d’esperar l’aplicació de la reforma
agrària i els atemptats perpetrats per la Falange59 per desestabilitzar la República
donaven arguments als qui consideraven que el perill que Espanya es convertís en
la nova Rússia era imminent. Van començar les reunions i les confabulacions. El
general Emilio Mola i la Unión Militar Espanyola, de mica en mica, van anar
estructurant una xarxa colpista que només necessitava un detonant per posar-se en
marxa. Mentrestant, les joventuts del PSOE, amb Largo Caballero al capdavant,
cada cop es radicalitzaven més i s’enfrontaven amb grups de la Falange pels carrers
de Madrid. Els sindicats obrers, especialment la CNT, també feia mesos que es
preparaven per si calia agafar les armes. L’ambient era cada cop més tens i el nou
president de la República, Manel Azaña, no es prenia seriosament les informacions
que li arribaven sobre la preparació d’un cop d’estat.
A Catalunya, es respirava un altre ambient. Tal com ho han qualificat
molts historiadors, semblava que es vivia en un “oasi” només pertorbat per alguns
incidents puntuals. Les tensions socials viscudes durant l’època republicana
seguien latents i la situació econòmica no millorava, però els trentistes s’havien
reincorporat a la CNT i l’actitud de la majoria d’anarquistes era d’expectació
davant els esdeveniments que es vivien a tot l’Estat. Com apunta Josep Termes,
l’estiu de 1936 “a Catalunya la dreta no conspirava i els fabricants estiuejaven,
com cada any”.60 Malgrat compartia aquest somni de tranquil·litat i a les sessions
de l’Ajuntament es parlava dels actes d’una Festa Major d’Estiu que malauradament mai arribà a celebrar-se.
El 12 de juliol de 1936, un grup de falangistes assassinaren el tinent dels
Guàrdies d’Assalt José Castillo. Com a represàlia, l’endemà, un grup de companys
59. La Falange era un partit de signe feixista fundat per José Antonio Primo de Rivera l’any 1933.
Cal que situem la seva fundació en el context polític europeu de l’època, ja que tenia força similituds amb el partit feixista italià i el nacionalsocialista alemany.
60. TERMES, Josep (1987: 383).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 109
VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
109
d’aquest i un guàrdia civil íntim amic del tinent assassinat es dirigiren al domicili
de Calvo Sotelo, líder de Renovación Española,61 i el van fer pujar en un cotxe
del que mai més tornaria a baixar. Aquests dos assassinats van ser la gota que va
fer vessar el got i els enterraments es van convertir en la primera mostra del que
serien les famoses dues Espanyes: el tinent Castillo fou enterrat embolcallat amb
la bandera vermella i saludat amb el puny enlaire; Calvo Sotelo amb l’hàbit de
caputxí i saludat a l’estil feixista.62 Els militars confabulats ja tenien l’excusa perfecta: quatre dies després s’engegava un cop d’estat que feia mesos que es preparava i que teòricament només havia de durar unes hores. No preveieren la
resistència del poble ni la fidelitat de molts militars i membres dels cossos de
seguretat. Potser la República no havia aconseguit convèncer els sectors més radicals del moviment obrer, però encara els convencia menys el feixisme. Van sortir
al carrer i van lluitar per aturar-los i el que havia de ser un pronunciamento més
es va convertir en una guerra sagnant que va durar tres anys.
61. Renovación Española era un partit monàrquic que s’havia convertit en el principal opositor del
govern republicà. Teòricament, representava la classe mitja espanyola, però el seu líder havia
destacat pels seus discursos provocadors i de signe força ultradretà. Segons THOMAS, Hugh
(1985, vol. 1, cap. 14), Calvo Sotelo s’havia compromès amb l’aixecament i era partidari d’un
cop de timó perquè Espanya tornés a la “normalitat”. Com assenyala el mateix autor, el seu
assassinat va deixar consternada molta gent que no entenia com un polític podia haver estat
ajusticiat per un grup de policies.
62. THOMAS, Hugh (1985, vol. 1, cap. 14).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 111
Part II
GUERRA, REVOLUCIÓ
I DICTADURA
Juliol 1936 - gener 1940
111
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 113
INTRODUCCIÓ
1a ETAPA
Juliol - desembre de 1936:
el predomini dels comitès
113
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 115
IV
115
EL COP D’ESTAT I
L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE
1. L’Alzamiento nacional
L’alçament militar va començar el 17 de juliol cap a les cinc de la tarda a
Melilla. Estava previst que les guarnicions compromeses amb el cop d’estat
comencessin a actuar l’endemà, però els plans dels conspiradors del Marroc van
ser descoberts i la rebel·lió es va avançar unes hores. El dia 18 s’iniciava la primera onada d’aixecaments a la península i a la nit la majoria de ciutats andaluses
ja estaven controlades pels rebels, mentre l’executiu de Casares de Quiroga seguia
negant-se a donar armes als sindicats per fer front a la insurrecció.
Barcelona, aquell dissabte, era la ciutat dels rumors: no paraven d’arribar
notícies sobre el que estava passant a la resta de l’Estat i la gent formava grups al
carrer i als cafès per intentar assabentar-se de les últimes novetats.1 A Malgrat, els
que estaven implicats en política van viure una situació semblant, com recordava l’Ernest Torrell:
El mateix dia 18 de juliol ja ens vàrem reunir perquè ja se sabia més o menys que hi havia
aquest perill. Ens vam reunir al centre d’Esquerra Republicana que teníem en el carrer d’en
Blanch. Hi havien rumors que si això que si allò...2
És probable que aquell dia també es reunís la CNT malgratenca per definir una línia d’actuació, iniciar contactes amb les altres forces antifeixistes de la
població i estar al corrent de les consignes que arribaven des de Barcelona. Els
sindicats catalans, tal i com havia passat a Madrid i a altres ciutats espanyoles, feia
hores que demanaven armes a la Generalitat, però Companys, seguint les indicacions del govern central, a última hora de la tarda, es va negar a lliurar armament
als obrers. La CNT, no obstant això, feia temps que es preparava. A més del que
es guardava a molts locals sindicals, aquella nit, grups de militants anarcosindicalistes van assaltar diversos dipòsits d’armament i es va declarar la vaga general
per l’endemà al matí.
1. THOMAS, Hugh (1985). Els capítols 14 i 15 del primer volum descriuen detalladament el
que va passar aquells tres dies.
2. La seu local d’ERC era a can Mora, on actualment hi ha el restaurant La Bota.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 116
116
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
La nit del 18 al 19 de juliol va ser molt llarga per a tothom. Mentre el
general Franco viatjava de Canarias al Marroc, Casares de Quiroga dimitia el seu
càrrec i era substituït primer per Martínez Barrio i unes hores més tard per José
Giral. A Catalunya, el president Companys tampoc no va poder dormir i, cap a
les dues de la matinada, va sortir a passejar per les Rambles amb el conseller de
Cultura, Ventura i Gassol.3 L’ambient semblava tranquil, però només dues hores
més tard l’informaven que les tropes del comandant López-Amor es dirigien cap
a la plaça de Catalunya. Com destaca Termes, “els facciosos hagueren de detenir
a molts oficials abans de sortir al carrer”4 i un cop a fora tampoc van tenir les
coses gaire fàcils. Grups armats d’anarcosindicalistes, militants de la UGT, del
POUM, d’Estat Català i d’altres partits obrers i catalanistes s’enfrontaren als militars revoltats i Barcelona es convertí en un camp de batalla. Les forces de seguretat que depenien del govern català –Guàrdies d’Assalt, Carrabiners i Mossos
d’Esquadra– es van mantenir fidels a la Generalitat i lluitaren al costat dels
obrers, i la Guàrdia Civil, que era el cos del qual hi havia més dubtes, després
d’algunes vacil·lacions, també es va unir als que lluitaven contra els insurrectes.
A la resta de Catalunya, diverses guarnicions militars s’havien posat del
costat dels rebels i controlaven ciutats com Lleida, Figueres, Girona o Mataró. A
la capital del Maresme, el Regiment d’Artilleria Lleugera núm. 8 havia declarat
l’estat de guerra i, a algunes poblacions de la comarca, com a Calella o a Arenys,
elements de la dreta s’havien organitzat per donar suport al cop d’estat. No sabem
del cert el que va passar a Malgrat aquell dia, però no ens consta que la dreta local
intentés cap acció ni que el quarter de la Guàrdia Civil protagonitzés cap intent
d’insurrecció com va passar a altres pobles veïns.5 L’actuació de la Benemèrita
durant el cop d’estat va variar molt d’una població a l’altra, depenent de les tendències polítiques dels comandaments de cada lloc, però, pel que sembla, els guàrdies civils de la localitat van seguir les indicacions que els arribaven des de la
central i no es van sumar a la revolta. Tot i aquesta falta d’incidents, és probable
que elements de la CNT, dels rabassaires i d’ERC ja haguessin organitzat una
mena de comitè defensiu per si era necessari actuar. Com assenyala J. A. Pozo, des
del 18 de juliol, a diverses poblacions “la gravetat de la situació i la possibilitat que
el moviment iniciat guanyés terreny, facilità un ràpid acord entre les organitzacions per a la formació dels primers grups de defensa”6 i, en el cas de Malgrat,
aquest grup fou el que, com veurem més endavant, aconseguí les primeres armes
3. THOMAS, Hugh (1985, vol I, cap. 15). El passeig de Companys també està extret d’aquest
manual.
4. TERMES, Josep (1987: 385).
5. Una de les tasques més feixugues d’aquesta recerca ha estat aclarir què va passar a Malgrat els
primers dies de la Guerra. A partir dels testimonis i de la poca documentació de què disposem,
s’ha intentat deduir com van anar els esdeveniments a partir del 19 de juliol, però s’ha de tenir
en compte que la interpretació dels fets que proposem és totalment hipotètica i, per tant, oberta a qualsevol matisació que es pugui fer en treballs posteriors que disposin de més informació
de la que gaudim actualment.
6. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició].
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 117
EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE
117
i començà a controlar els sectors més sospitosos de ser possibles còmplices de l’aixecament. De moment, però, restaven a l’expectativa. Va ser escoltant la ràdio
com les primeres persones de la vila es van assabentar del que passava:
El diumenge al matí ja la ràdio això i això i jo volia anar a mar i el pare va dir: “Tu no et
mous de casa!” Tu diràs, al juliol, sense anar a mar jo! I efectivament no ens van deixar sortir, no.7
El pare d’aquest testimoni era Gracià Garriga, un dels membres d’ERC
que havia anat a la reunió que el dia abans s’havia celebrat al Centre. Com la resta
de persones compromeses amb la política municipal o amb el moviment obrer,
segurament estava més pendent dels esdeveniments que la resta de la població ja
que, pel que expliquen els altres informants, la majoria de malgratencs van rebre
la notícia en els llocs d’esbarjo que freqüentaven cada diumenge:
Aquell dia érem tots a dinar allà (al cap de la Tordera). Érem tota la família, uns veïns, els
Puignou, en Torrent de les Granes... Allà a aquells pins, aquells quatre que queden, no n’hi
havien més... i es sentien les canonades de Barcelona.8
Jo anava al futbol amb la meva germana, que el futbol era [davant] l’hotel Maripins, i me’n
recordo que érem per allà l’estació i trobem uns que diuen: “No! S’ha suspès, perquè els
militar[s] s’ha[n] aixecat en armes i s’ha suspès!”9
A la plaça de La Barretina hi havia una orquestrina de Mataró que venia a fer ball. [Va]
començar l’orquestrina allò que fan pa, pa, pa... i surt en Prats.10 Va pujar (a l’escenari) i
va dir: “Escolteu, en aquí casi tots sou joves, però Catalunya està passant un mal moment”
–ens vam quedar parats– “així que espero de vosaltres que deixeu el ball, que l’orquestrina
se’n vagi a casa seva i que ens preocupem del que ens pot venir a sobre...” que això, que
allò, que lo altre. No diré exactament el que va dir, però sí que va dir una cosa: “Si voleu
més informació aneu [al] carrer [del] Liceu que allà hi ha l’emissora de la Generalitat de
Catalunya i sabreu exactament el que està passant.” Aleshores tots cap al Liceu i el Liceu,
el que avui és plaça i el que és aparcament, tot aquell carrer que era bastant ample, tot allò
tupit de gent esperant o sigui escoltant les notícies. Era un diumenge, un diumenge no sé
cap allà les 6 de la tarda que va ser quan aquest, en Prats, va pujar allà dalt.11
Les notícies que va escoltar la gent reunida als voltants del Liceu encara eren
força confoses. Goded, un dels militars rebels, havia arribat a les cinc de la tarda
7.
8.
9.
10.
11.
Testimoni de Ramon Garriga i Marquès.
Entrevista a Ernest Aldea.
Entrevista a Josep Mora.
El testimoni es refereix a Joan Prat i Maspera que en aquells moments era tinent d’alcalde.
Entrevista a Nicolau Catà.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 118
118
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Mapa de com queda dividit l’Estat espanyol després del cop d’estat.
Mapa facilitat per Editorial Criteria sscl. Publicat al primer volum de l'obra La guerra civil a
Catalunya d'Ed. 62. Barcelona, 2004.
des de Mallorca per posar-se al capdavant de la insurrecció, perquè els revoltats
creien que no els costaria gaire fer-se amb el control de Barcelona. Però quan el
general va aterrar a la ciutat, la balança ja estava a favor de les forces que defensaven la República. Goded va ser detingut cap a les set i fou portat davant de
Companys, que el va convèncer perquè fes una al·locució de rendició que va tenir
un efecte immediat a tot Catalunya. A les ciutats on s’havia declarat l’estat de guerra, els facciosos es retiraren, com va passar a Mataró o a la Seu d’Urgell. Encara
quedarien alguns nuclis de resistència, però, en general, podem dir que gràcies a
la reacció popular i a l’ajuda dels cossos de seguretat fidels a la República, la revolta havia fracassat a Catalunya. A la resta de l’Estat les coses no havien anat tan bé
per al govern legalment constituït: el 19 de juliol es va produir una segona onada
d’aixecaments i el resultat final fou força desigual. Els insurrectes s’havien imposat a les zones de l’Espanya interior i rural, però havien fracassat a les zones
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 119
EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE
119
industrialitzades on hi havia nuclis obrers ben organitzats. El cop d’estat no
havia aconseguit els seus objectius, el govern republicà encara controlava bona
part del territori i l’Estat espanyol quedava dividit en dues parts que esdevingueren els dos bàndols d’una guerra que començà l’endemà mateix.
2. L’inici de la revolució i la constitució del “doble poder”
Però el que va iniciar-se aquell dilluns 20 de juliol no va ser només una
guerra; a Catalunya, especialment, “fou més revolució que no front bèl·lic”.12
L’aixecament militar va provocar el que teòricament volia evitar: les condicions
necessàries perquè fos possible un esclat revolucionari. La nit de diumenge a
dilluns, quan van fugir els insurrectes que encara resistien a la Maestrança de Sant
Andreu, els militants anarcosindicalistes es van quedar amb tots els fusells que hi
havia dins.13 A Mataró va passar una cosa semblant: quan els oficials rebels van
fugir, anarquistes de diversos pobles del Maresme s’apoderaren de les armes del
Regiment d’Artilleria Lleugera.14 La CNT, que era el sindicat majoritari a
Catalunya i el que havia mobilitzat més esforços en la lluita, el 20 de juliol al matí
es va trobar amb els seus efectius armats al carrer i com aquell qui diu el poder a
les seves mans. Va iniciar-se llavors “el procés revolucionari més profund que
havia viscut Catalunya i un dels més importants de la història del moviment
obrer internacional”.15 Segons Pozo, “la rebel·lió d’una part de l’aparell de l’Estat
contra el mateix Estat, obrí una escletxa per la que s’introduí no només la voluntat de combatre l’amenaça feixista que encarnaven els generals, sinó també les
esperances i frustracions de milers i milers d’obrers i camperols, totes les aspiracions no satisfetes després de cinc anys de règim republicà”.16
La crisi institucional i la sensació de “buit de poder” van propiciar l’aparició d’un poder alternatiu, i, als barris de Barcelona i a la majoria de pobles de
Catalunya, els comitès defensius de les primeres hores es van començar a fer
càrrec de tota mena d’atribucions abans en mans del govern. A Malgrat, el dia
20, els carrers també s’havien omplert de militants cenetistes armats, que teòricament depenien del comitè defensiu organitzat per la CNT, ERC i els rabassaires i que, com els comitès de tot Catalunya, ja començava a exercir altres
funcions. No sabem del cert d’on van sortir les primeres armes, però és possible
12. RISQUES, Manel i altres autors (1999: 281).
13. TERMES, Josep (1987).
14. MAS, Xavier (2002). No podem assegurar que els integrants del sindicat malgratenc també
anessin aquella nit fins a Mataró, però és una hipòtesi força probable.
15. Vegeu la introducció de SANTACANA, Carles, al llibre de diversos autors Col·lectivitzacions
al Baix Llobregat (1936-39) (1989).
16. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició].
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 120
120
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
que algunes provinguessin de l’assalt a la caserna de Mataró o que simplement
fossin propietat dels mateixos anarcosindicalistes. En aquella època, al poble hi
havia molts caçadors, per tant no ens ha d’estranyar que alguns militants que tinguessin armes a casa les agafessin per sortir al carrer. També cal assenyalar que un
dels anarcosindicalistes entrevistat recordava com membres del comitè havien
anat al quarter de la Guàrdia Civil i els havien dit, als guàrdies, “que o es quedaven o si volien marxar marxessin” i que aquests havien deixat les armes i se n’havien anat. És molt probable que es produís aquesta escena, encara que el
destacament no devia marxar per seguir les indicacions dels anarquistes, sinó per
complir les ordres dels comandaments superiors, que van concentrar tots els efectius de la comarca a Mataró. De totes maneres, les armes se les van quedar els
milicians igual que el quarter, que fou confiscat i utilitzat com a punt de control
de l’entrada de vehicles al poble.
Com veiem, el govern català havia perdut totalment el control del país, i
Companys i el seus consellers van veure clar que no podien parar la revolució ja
en marxa. El dia 20 a la tarda i amb la intenció d’intentar reconduir una mica la
situació, el president de la Generalitat es va reunir amb Durruti, García Oliver,
José Asens i Aurelio Fernández. Com recordava García Oliver a les seves memòries, feia poques hores que havia acabat la lluita contra els insurrectes i encara
anaven plens de pols i amb les armes al damunt.17 Els líders anarquistes eren
conscients del seu poder i les disputes dels últims anys amb el govern català encara coïen. Tenien l’oportunitat històrica de fer la revolució per la qual havien lluitat durant tant de temps, però, com destaquen molts autors, Companys va ser
molt hàbil i va aconseguir dominar la situació. Els va reconèixer el mèrit de la victòria i es posà a la seva disposició; com destaca Termes, els va oferir el poder quan
sabia que no podrien acceptar-lo i després els proposà la fórmula del Comitè
Central de Milícies Antifeixistes. La representació confederal va decidir traslladar
la proposta al Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals de la CNT de
Catalunya. En el Ple s’acabà imposant l’opinió més moderada que era la de
col·laborar amb les institucions catalanes i acceptar la constitució del Comitè.
García Oliver assenyalava a la seva biografia que aquest fou l’inici de la gran
derrota dels anarquistes: la CNT acabava de perdre l’ocasió “d’anar a per el tot”,
de fer una veritable revolució social. Només va donar suport a aquesta visió la
comarcal del Baix Llobregat; la resta de delegats van considerar que imposar el
comunisme llibertari anava en contra de tots els preceptes anarquistes i, a més,
van veure molt difícil prendre el poder i guanyar la guerra tots sols.18
Finalment el 21 de juliol apareixia el decret de creació del Comitè de
Milícies Antifeixistes de Catalunya, que estava format per tres membres d’ERC,
tres de la CNT, tres de la UGT, dos de la FAI, un de la Unió Socialista de
17. GARCÍA OLIVER, Joan (1978).
18. GARCÍA OLIVER, Joan (1978).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 121
EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE
121
Catalunya, un d’Acció Catalana, un de la Unió de Rabassaires i un del POUM.
Segons Maymí, la creació del CCMA “tenia la pretensió d’intentar controlar i
dirigir l’efervescència revolucionària que vivia Catalunya”.19 ERC, tot i ser un
partit que defensava les reformes socials, no era revolucionari. Tenia una base
social formada bàsicament per petits i mitjans burgesos, botiguers i petits propietaris agrícoles. Aquest gros de gent no combregava amb els ideals anarquistes
ni volia una societat igualitària. Eren propietaris, petits o mitjans, però propietaris que no estaven disposats a cedir ni les seves botigues ni les seves fàbriques a
cap col·lectivitat. Companys i el seu govern, amb la fórmula del CCMA, només
miraven de guanyar temps; com assenyala Pelai Pagès, ERC “es va apuntar a contracor a la revolució amb l’objectiu d’atemperar els seus excessos i moderar-ne els
seus propòsits finals”.20
Des del primer moment, el CCMA, dominat per la CNT, s’encarregà de
gestionar la vida política i econòmica a tot el territori català i d’organitzar-ne la
defensa. Amb la creació d’aquest organisme, s’inaugurava un període que molts
autors anomenen de “doble poder”. El CCMA era qui exercia el poder real a
Catalunya mentre la Generalitat, que seguia existint, intentava sobreviure a la
febre revolucionària d’aquells primers dies.21 Com assenyala Pozo, «la xarxa de
comitès existents per tot Catalunya i, particularment, el CCMA, s’havien convertit en un contrapoder “de facto”» i, encara que la Generalitat seguís conservant el
control de part de les finances, de les relacions polítiques amb Madrid o amb l’exterior, i algunes prerrogatives més “durant els primers moments, gairebé totes les
qüestions polítiques importants es consultaven amb les organitzacions obreres
quan no passaven abans pel CCMA on es prenia la decisió”.22 Aquesta situació no
va afectar només el govern autonòmic: els ajuntaments de la majoria de poblacions
també van quedar desbordats pels esdeveniments i foren els comitès locals antifeixistes els que van exercir el poder real durant els primers mesos de la guerra.
Segons Santacana, “el territori català va quedar convertit en una mena de “regne
de taifes” on cada comitè gaudia de total autonomia”.23
A Malgrat, com explicava un dels milicians, el Comitè Defensiu que s’havia format el 19 de juliol ràpidament va transformar-se i també va assumir el
poder real al poble:
19. MAYMÍ, Josep (2001: 29).
20. PAGÈS, Pelai (1987: 50).
21. PAGÈS, Pelai (1987). Com assenyala Jackson, els comitès prengueren el control de les fàbriques, els serveis públics, els transports i els llocs fronterers i la Generalitat controlava la moneda, el crèdit i els passaports. Curiosament, segons molts autors, a pesar de la crisi del poder
autonòmic, aquesta fou l’etapa en què Catalunya va gaudir de més autonomia respecte del
govern central. Per primera vegada, s’assumien les tasques de defensa, de control de les fronteres, de control de la circulació de moneda i arribà a semblar, moltes vegades, que la situació era
com a mínim de semiindependència.
22. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició].
23. Diversos autors (SANTACANA, Carles, 1989).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 122
122
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Es va fer una vaga i un comitè i llavors es repartia el menjar; jo també havia fet algun vale
perquè anessin a buscar menjar al principi, al principi... per allà de qualsevol manera, però
llavors ja es van embolicar i es van posar una junta que eren més capaços.
Aquesta Junta a què es refereix el testimoni, hem deduït que és la que
l’Elies Paradeda descrivia en El meu record de Malgrat i que anomenava com a
“Comitè de Resistència”:
Es va formar de tres elements de cada tendència, o sigui tres del sindicat CNT, en Rafael
Benet, en Vidal i un altre que no recordo, pels rabassaires en Pau Pica, en Salvador Barney
i jo mateix i per l’Esquerra en Prats, en Miquel Verdaguer i un altre que no recordo.
Encara que no en sabem la data exacta, suposem que la formació d’aquesta Junta va ser posterior a la constitució del CCMA i que la seva estructura imitava la d’aquest seguint les indicacions del govern de formar comitès que
incorporessin tots els elements antifeixistes. Dins aquest nou organisme, va seguir
dominant la CNT, perquè tenia les armes, però alguns rabassaires, com veurem
més endavant, també hi van jugar un paper molt important. ERC, tal com havia
fet a escala autonòmica, va acceptar per intentar “atemperar” les pretensions revolucionàries dels cenetistes locals, com assenyala Maymí en el cas del comitè de
Salt o Orriols la seva funció fou la d’actuar com a “mur de contenció”.
Aquest reorganitzat Comitè local es va imposar ràpidament a l’Ajuntament republicà, que havia quedat totalment desbordat per la situació que es vivia
aquells dies i pel buit de poder que es va produir a escala estatal i autonòmica. La
prova més evident que alguna cosa no rutllava en el Consistori és el seu silenci.
A pesar de la gravetat dels esdeveniments, l’Ajuntament no es va reunir fins al 3
d’agost, quasi bé quinze dies després que s’hagués iniciat el conflicte i, en aquella sessió extraordinària, l’alcalde va manifestar oficialment la intenció de dimitir
del seu càrrec. Arnau i Cortina ja feia dies que no exercia com a batlle: el 23 de
juliol havia presentat una carta demanant 15 dies de permís, en què al·legava que
deixava el càrrec perquè havia d’atendre les seves obligacions com a diputat.
Tenint en compte que aquells dies el Parlament estava pràcticament paralitzat, és
probable que els motius d’aquesta dimissió fossin uns altres. Segons Ramon
Garriga i Marquès, biògraf de l’Arnau, el seu tarannà legalista i moderat no li va
permetre acceptar la situació que es vivia a la població:
Ningú te l’obligació de ser valent i [a] ell li va desplaure molt que aquí Malgrat hi hagués
hagut més radical que volgués fundar ja el Comitè de Milícies Antifeixistes i de seguida
anar amb els fusells pel carrer. Això amb ell no li va agradar mai i per això va ser que es va
dedicar a fer de diputat pel Parlament de Catalunya [i no] d’alcalde de Malgrat.
Pel que sembla, l’Arnau no va estar d’acord amb la decisió d’altres membres del seu partit de col·laborar amb la CNT i amb els rabassaires. Suposem que
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 123
EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE
123
hi havia més membres d’ERC que pensaven com ell i que la decisió d’entrar o
no al Comitè va provocar un enfrontament entre el sector més moderat i el més
progressista de l’agrupació local. A altres agrupacions d’ERC de Catalunya es
van donar situacions semblants i van ser molts els membres d’aquest partit que
s’apartaren dels càrrecs municipals per no col·laborar amb la nova situació revolucionària i deixaren als sectors més propers a l’obrerisme que defensessin el partit en els comitès.24 Garriga i Marquès també argumentava com una de les
causes de la dimissió del batlle les amenaces que va rebre d’elements de la CNT,
sense especificar si aquestes provenien de membres del Comitè malgratenc o bé
d’elements forans. Aquesta explicació no és inversemblant del tot: hem de recordar que l’Arnau era una persona adinerada, el que es podria considerar un burgès. A més del negoci de robes soltes que tenia al centre de la població, també
era propietari de terres i un dels principals contribuents de la vila. Com explicarem més endavant, el Comitè va decretar una mena d’impost revolucionari als
principals propietaris de la població i, en els llistats que s’han recuperat amb les
quantitats que havia de pagar cada un, sempre hi apareix el nom de l’Arnau. No
seria estrany, doncs, que, amb la notificació de la quantitat que havia de pagar
periòdicament, també li hagués arribat alguna nota intimidatòria.
Fos per una cosa o per l’altra, Arnau i Cortina va deixar el càrrec i fou
Joan Prat i Maspera qui va haver d’assumir les funcions d’alcalde accidental des
del principi de la Guerra. L’absència de l’Arnau, que havia estat el líder indiscutible de l’equip de govern durant aquells anys, va deixar l’Ajuntament en una
posició molt feble. El 9 d’agost el Consistori va fer oficial l’aplicació del decret de
la Generalitat pel qual eren cessats els regidors de la Lliga i es va constituir un
nou Ajuntament, format només per consellers de partits afins al Front Popular.25
Aquesta mesura, però, serví de ben poca cosa: el nou Consistori, a més de la
depuració d’alguns funcionaris, semblava no ocupar-se d’altres temes referents a
l’organització de la defensa o a la nova situació. Els regidors parlaven de la pavimentació dels carrers i es feien poques referències als incidents que es vivien al
poble. Igual que a molts altres llocs, a Malgrat feia dies que s’havia reproduït la
situació de “doble poder” que es vivia arreu de Catalunya, amb un Ajuntament
gairebé inoperant i un Comitè que exercia de veritable govern de la població.
Com recordava un dels testimonis:
El poble va quedar desorientat. Aquí no sabies qui manava, si l’Ajuntament o el Comitè.
24. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició].
25. El decret era del 22 de juliol però va tardar uns dies a aplicar-se. Foren destituïts Artur
Espàrrech, Joan Pau de Garriga, Joan Mallart, Francesc Defaus i els suplents Pere Vidal, Anton
Torrent, Lluís Garriga, Ramon Difent, Ramon Pou, Baltasar Riera, Josep Marcet, Cristòfor
Ríos i Pere Hernández. Aquests noms són citats a l’acta de la sessió del 9 d’agost i a més s’han
trobat notificacions als consellers informant-los del decret i una nota manuscrita amb el nom
de tots els cessats. Correspondència (1936-1939) AMMM.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 124
124
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Composició de l’Ajuntament format el 9 d’agost de 1936
Joan Prat i Maspera
(ERC)
Antolín Gros
(ERC)
Josep Forroll Pla
(ERC)
Josep Illas Robert
(ERC)
Melcior Puig
(ERC)
Ramon Pica
(ERC)
Joan Ribas
(ERC)
Miquel Verdaguer i Soler
(ERC)
Mariano Mora
(ERC)
Ernest Torrell i Roses
(ERC)
Alfons Bou
(ERC)
Antoni Canovas Mendez
(POUM).
alcalde, membre de la Comissió de Governació i
de la d’Obres Públiques.
segon alcalde, membre de la Comissió de
Finances i de la de Cultura.
tercer alcalde, membre de la Comissió de
Governació i de la del Cementiri.
quart alcalde, membre de la Comissió d’Obres
Públiques, de la de Governació i de la de
l’Escorxador.
membre de la Comissió de l’Escorxador i de la de
Sanitat.
membre de la Comissió d’Obres Públiques i de la
de Sanitat.
membre de la Comissió de Governació i de la de
Sanitat.
membre de la Comissió d’Obres Públiques, de la
de Cultura i de la del Cementiri.
membre de la Comissió de Finances i de la de
Cultura.
membre de la Comissió de Cultura i de la de
l’Escorxador.
membre de la Comissió de Finances.
membre de la Comissió de Finances i de la
Comissió de l’Escorxador.
Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 125
V
125
LA NOVA VIDA
SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
1. Primeres mesures revolucionàries
Certament, la revolució va capgirar complement la vida dels catalans. A
partir de l’endemà de la victòria antifeixista, Barcelona i bona part de Catalunya
van semblar canviar de fisonomia. Com relatava George Orwell a Homenatge a
Catalunya, qualsevol que arribés a la capital catalana els primers mesos de la guerra quedava parat de veure una ciutat que semblava totalment controlada pels
obrers: “Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i
negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell
i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat
saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció
fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell
i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a
tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonials havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom
es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. [...]
No hi havia automòbils particulars, perquè tots havien estat requisats, i tots els
tramvies i els taxis i bona part de la resta de vehicles de transport apareixien pintats de vermell i negre. [...] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus
bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent
de tot era l’aspecte d’aquesta multitud. En aparença, era una ciutat on les classes
riques havien deixat pràcticament d’existir. A part d’un petit nombre de dones i
estrangers, no es veia gent “mudada”. Gairebé tothom portava roba de feina o
granota blava, o alguna variant de l’uniforme milicià”.1
El fenomen no fou exclusiu de Barcelona o de les grans ciutats. Als pobles
com Malgrat també semblava que la burgesia hagués desaparegut i que, de cop i
volta, el país s’hagués convertit en la pàtria dels treballadors. A les entrades i sortides de cada població hi havia controls dels diferents comitès locals que exigien
tota mena d’avals per poder circular per la xarxa viària catalana; els transports
1. ORWELL, George (1982: 28 i 29).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 126
126
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
públics com els trens de rodalies van ser col·lectivitzats, i la majoria d’edificis ocupats. El Comitè malgratenc també va començar a prendre mesures revolucionàries des del primer dia. No es tractava tan sols d’estar preparats contra un possible
atac dels feixistes: especialment la CNT, pretenia portar a la pràctica totes les
mesures socials que feia anys que reclamava i l’actuació del Comitè va estar encarada en tot moment a aconseguir-ho. A més de l’organització de la defensa del
poble, es van expedir vals per aconseguir queviures, s’establiren subsidis per als
aturats, es prohibí el joc, es reorganitzà l’economia i es requisaren les cases i els
cotxes de la gent que era considerada adinerada, dels suposats enemics de la revolució i dels que havien fugit per por de la nova situació:
Van requisar els pocs cotxes que hi havien i anaven tots amb CNT, FAI, UGT, POUM,
pam!, tot escrit de tots els partits i, si al cotxe n’hi podien anar quatre, n’hi anaven vint penjats amb el gorro i els mocadors.2
Un dels primers cotxes que es van requisar va ser el del senyor Bosch, un
estiuejant que posseïa una torre a l’entrada de la vila on actualment hi ha l’hotel
Maripins. El Comitè en aquells moments encara no tenia una seu establerta de
manera definitiva i el xofer del senyor Bosch va anar a portar el Ford al local de
les esquerres del carrer d’en Blanch:
Relació de cotxes requisats pel Comitè
Propietari
Marca
Tipus de vehicle
Joan Pau de Garriga
Ramon Pou
Bartolomé Bosch
Emili Ragull
Francesc Prats Albert
Joan Viladevall Ridaura
Sebastià Mateu Comas
Opel
Hispano-Suiza
Ford
Ford?
Fiat
Essex
Stewart i Chevrolet
Fiat
Chevrolet
Whipet
Opel
Auburn
Turisme
Turisme
Turisme
Turisme
Turisme
Turisme
Dos camions
Turisme
Camió
Turisme
Camió
Turisme
Se’l va vendre abans
que li requisessin.
Antonio Montals
Fontrodona
Anna Roura
(vídua de Cama)
Telesfor Cerdà Vallcorba
2. Testimoni de Nicolau Catà.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 127
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
127
Torre del senyor Bosch, coneguda com a vil·la Margaridó, situada als afores de
Malgrat, a l’actual passeig Marítim, on hi ha l’hotel Maripins.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
Va venir en Salvador3 amb el cotxe i quan va arribar aquí [els va dir]: “On voleu que us
porti nois?” “Enlloc, baixa del cotxe i ja te’n pots anar tranquil.” Baixa del cotxe i ja van
sortir amb un pot de pintura CNT-FAI, CNT-FAI, a tot el cotxe van pintar CNT-FAI. I
aquell, en Salvador, se l’estimava, aquell cotxe; clar, un xofer llavors el portaven net, i se’n
va anar sense el cotxe i els hi va deixar a ells.
Al senyor Emili Ragull, que passava els estius a l’actual torre de l’Esquena,
situada al carrer de Sant Esteve núm. 17, també li van requisar el cotxe els primers dies de la revolució. Com recordava la Rosa Argelès, filla del matrimoni que
cuidava la casa:
Els senyors estaven a Malgrat, perquè ells venien pel juny i marxaven pel setembre, i [els
del Comitè] van venir a incautar-se el cotxe i el meu pare els hi va dir: “Bueno, però aquests
senyors se n’han d’anar a Barcelona, amb què hi han d’anar? Acompanyeu-los a Barcelona
i [després] quedeu-vos els cotxes i feu el que vulgueu.” Els del Comitè van acompanyar els
3. Testimoni de Salvador Forroll. El “Salvador” a què fa referència és Salvador Mallart, que en
aquells moments treballava de xofer del senyor Bosch.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 128
128
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Document per requisar el cotxe de Joan Montals. En alguns casos, els cotxes es requisaven només
per una o dues hores, en funció de les necessitats del Comitè.
Document cedit per Maria Cristina Montals.
senyors a Barcelona i quan van tornar a Malgrat li van dir en el meu pare: “Estigueu tranquils que han arribat a casa seva i estan bé”, i es van quedar els cotxes.
Aquesta versió ha estat confirmada per en Joan Bernat, que en aquella època
era milicià i va ser un dels que va acompanyar el senyor Ragull fins a la ciutat:
Era pels primers d’agost quan vam acompanyar el Sr. Ragull a Barcelona, ens va dir que l’acompanyéssim i vam portar-lo a casa seva. L’altra setmana em va tocar anar a acompanyar
el senyor Bosch també a Barcelona.
El senyor Ragull i el senyor Bosch van arribar sense problemes i es van
quedar a la ciutat durant tota la Guerra. Les seves cases també van ser confiscades i utilitzades pel Comitè com a seu de la Secció de Guerra, la de can Ragull, i
com a lloc de Control, la de can Bosch. Com recordava la filla del jardiner del
senyor Ragull:
Varen agafar tot el que hi havia de mobles, que en allà en aquella torre hi havia vint-i-vuit
matalassos de llana, tot va desaparèixer! Hi havia una cova amb la Mare de Déu de Lourdes
i a dins la torre tenien una església on [hi havia] la mare de Déu, i, saps què van fer? Van
agafar la marededéu, la van posar en una finestra que donava allà al carrer i la disfressaven.
I la mare, que en pau descansi, quan sortia allà al carrer i veia allò, li venien tots els mals,
pobra dona!
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 129
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
129
Aquestes no van ser les úniques propietats d’estiuejants que es va quedar
el Comitè, també es va expropiar la casa de Sabina Escubós, situada al carrer del
Carme núm. 37; la torre del senyor Pou, a qui també li van requisar el cotxe; la
casa del senyor Miró, expropiada després d’un incident amb un dels maristes
assassinats el mes d’agost; la torre coneguda popularment com a cal Burro d’Or,
situada al carrer de Sant Esteve, on vivia fins fa pocs anys el senyor Torner, i moltes altres de les quals no tenim referències. Aquestes propietats, com s’anirà detallant, van ser utilitzades com a seus o per a altres finalitats. Era habitual, per
exemple, que algunes de les cases expropiades es fessin servir per allotjar famílies
del poble, com recordaven els testimonis pel que fa a cal Burro d’Or:
Aquí hi va anar la família Ajo, vivien en aquesta casa; com que havien requisat la roba i tot,
sortien amb la bata, amb una bata llarga que no l’havien vist mai, no l’havien ni somiat!
Teòricament del que es tractava era de repartir les propietats i que desapareguessin les diferències socials; per tant, si un propietari, suposat enemic de la
revolució i sospitós de simpatitzar amb el bàndol dels revoltats, disposava d’una
gran casa on hi havia lloc perquè hi visquessin tres famílies, se l’expropiava i s’hi
instal·lava gent que potser no tenien recursos per pagar un lloguer o no disposaven d’un habitatge digne.4 El Comitè, però, no es va limitar només a requisar les
cases i els cotxes de gent forastera: béns dels malgratencs que van fugir o van desaparèixer en iniciar-se la revolució també van ser confiscats. Aquesta gent no se
n’anava del poble simplement perquè no simpatitzessin amb les noves idees revolucionàries: la majoria era de la Lliga i van rebre amenaces o pressions econòmiques. Aquest partit patia l’animadversió dels revolucionaris perquè s’identificava
amb els sectors més conservadors de la societat catalana; i l’actitud de molts dels
seus dirigents, que, encapçalats pel mateix Cambó, fugiren cap a França, des d’on
organitzaren accions de suport i col·lectes per a l’exèrcit franquista, no va acabar
d’ajudar gaire. Molts dels membres de les agrupacions locals en patiren les conseqüències, i la majoria es va veure obligada a amagar-se. Com recordava la neboda d’en Joan Pau de Garriga, exregidor de l’Ajuntament per aquest partit:
El meu tio, el volien matar, era dels primers de la llista. Era dels que li portaven “les receptes”, de l’impost de guerra en deien “receptes”, i quan ell va dir: “Jo ja no pago més”, va
marxar amb la seva mare. Llavors se li van quedar la casa, al carrer de Mallorca, davant de
can Toy. Venien i et deien: “On és? Perquè portem les receptes.” “Nosaltres no ho sabem.”
“Doncs si tal dia no ha pagat, nosaltres anirem i hi posarem bandera.” I nosaltres teníem
les claus i, si no tenien les claus, esbotzaven la porta i llavors anaven i posaven una bandera de la FAI negre i vermella i hi anaven a viure. Jo recordo que hi vivien tres o quatre famílies en aquella casa, de gent que no volien els rics però es ficaven a les cases dels rics i llavors
agafaven tot el que hi havia.
4. Vegeu les propietats incautades al “Mapa del Malgrat Revolucionari”, pàg. 208.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 130
130
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Part d’una relació de persones que havien de pagar “receptes” al Comitè Antifeixista.
AMMM (Reg. 22430).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 131
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
131
Rebut del Comitè sobre un pagament efectuat per Joan Montals.
Document cedit per Maria Cristina Montals.
La creació d’aquesta mena d’impostos, que la testimoni anomenava “receptes”, fou habitual a tot el territori i normalment s’aplicava a la gent que era considerada de dretes, als burgesos i a les famílies més catòliques. Com recordava la
Lola Mallart:
El Comitè tenia una llista i la gent d’aquesta llista cada dissabte havia de portar una quantitat de diners que deien que era per pagar les despeses del front. Una vegada el meu pare
va dir que no podia pagar i llavors els del Comitè li van dir que era igual, que ja passarien
el dia següent a buscar-lo a casa. Això era una amenaça. Quan un cotxe del Comitè et venia
a buscar a casa, al dia següent et trobaven mort. Mare de Déu, si va trobar els diners ràpids!
[Però] aquí Malgrat només es van fer amenaces sense cap mort.5
Els diners recollits tenien moltes finalitats: servien per pagar l’atur forçós,
per als milicians que lluitaven al front, per subvencionar les escoles o per a alguna obra cultural. Es partia del precepte que els propietaris que s’havien enriquit
durant anys explotant els treballadors o que eren sospitosos de simpaties envers
els conspiradors tenien l’obligació de contribuir econòmicament a la causa i, pel
que sembla, es feien aquests repartiments segons unes possibilitats econòmiques
5. Testimoni de Lola Mallart.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 132
132
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
que moltes vegades simplement es suposaven. Així, com es pot veure a les llistes
que s’han recuperat, hi havia gent que només havia de pagar 100 pessetes i altres
que potser en pagaven 5.000.
Alguns malgratencs, per no poder o no voler pagar més aquest impost i per
por de figurar a la temuda llista negra del Comitè, van marxar i es van anar a amagar a Barcelona o van fugir cap a França per després passar-se al bàndol nacional.
Els germans Montals, potser, en són l’exemple més paradigmàtic. Segons la versió
de la filla d’en Joan Montals:
Van cridar en uns quants, els hi van fer una sèrie de preguntes i els hi van dir: “Bé ja parlarem i ja us tornarem a avisar.” I entre ells també hi havia un capellà i, llavors, no ho sé
ben bé si va ser el mateix dia o l’endemà, va venir un home, que era un pescador que anava
a ajudar els pescadors que tenien barca de propietat i li va dir al meu pare: “Mira, Joan,
vés-te’n perquè demà et vénen a buscar a tu i a tota una colla, perquè la idea que he sentit
a dir és aquesta: hi ha una llista, el número u és el capellà, el dos ets tu, després vénen altres
i després, el teu germà i altra gent.” El meu pare aquella nit ja va marxar i l’endemà al matí
van venir a buscar-lo [però] ja no hi era.6
Pel que recordava la testimoni, l’endemà el grup de milicians que va anar a
buscar el seu pare va escorcollar la casa de dalt a baix i també ho va fer a casa dels
seus avis, per si s’havien amagat allà. Els germans Montals van estar uns dies refugiats a Barcelona; després van marxar cap a Marsella; al cap d’un temps, a Londres, i finalment es van instal·lar a la zona nacional, concretament a Pamplona, on
es van encarregar, amb altres comerciants de la comarca, com en Lluís Matutano,
d’organitzar les importacions de provisions per al bàndol nacional. Suposem que
per motius semblants als dels Montals i als d’en Joan Pau de Garriga, també es van
absentar de la població els germans Torrent, més coneguts com els Torrent “de les
Granes”, en Joan Piferrer Rabassa,7 en Francesc Turró, en Celestí Nualart i en Lluís
de Caralt i Fors. En Pasqual i en Salvador Torrent és probable que s’amaguessin a
casa d’amics o familiars i en Joan, el tercer germà, ens consta que va estar tancat
uns mesos a la presó. En Celestí Nualart, pel que deia un informe sobre les seves
tendències polítiques, havia marxat de la localitat abans de ser detingut després de
negar-se a pagar “les receptes” per a atencions culturals i d’ajut a les milícies. El
document especificava que havia fugit amb 300 porcs que havia promès que
donaria al poble, detall que no podem assegurar que sigui cert. Dels altres dos
no podem aclarir gaire cosa més, si no és que constaven amb els noms esmentats fins ara, tant a la llista de “receptes” com a la de considerats suposats facciosos. Hi ha testimonis que afirmen que hi va haver més gent que va haver de
6. Testimoni de Maria Cristina Montals.
7. Segons fonts familiars, va marxar al Quer Foradat (la Cerdanya) on va exercir com a mestre.
Pel que sembla, va patir l’animadversió dels revolucionaris per les seves profundes creences religioses.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 133
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
133
marxar i que, per exemple, el notari també fou amenaçat, però no en tenim proves documentals.
Pel que fa a la famosa llista negra de què també parlen els informants, no
sabem del cert si va existir. Només s’han trobat relacions en què apareixen els
principals propietaris del poble i les quantitats que havia de pagar cadascú. És
possible que els rumors i la incertesa que es vivia portés molts propietaris a témer
per la seva vida i només l’indici que hi havia una llista amb noms, els fes creure,
a ells o a altres persones, que el Comitè els volia assassinar. El fet que a la reunió
que esmenta la filla de Joan Montals hi hagués també capellans no prova tampoc
que la llista fos realment de possibles víctimes ja que, per exemple, a mossèn
Narcís també li van fer pagar l’impost revolucionari dies abans del seu assassinat.
Tot i que no podem assegurar quina era la intenció real del Comitè, pel que sembla, la famosa llista negra es va confeccionar per exercir una repressió de tipus
econòmic. La prova és que, als que es van quedar, no els va passar res si no tenim
en compte les sancions a què foren sotmesos i les amenaces, que també patiren
les famílies dels que havien marxat. Com sempre, cal remarcar que només treballem amb hipòtesis i que, els primers dies, era difícil assegurar que ningú fes cap
disbarat. Les notícies que arribaven d’altres poblacions o del que passava a Barcelona van fer que la gent conservadora o catòlica no tingués gaire clar el que
podia passar i que molts preferissin marxar i no esperar que el famós “cotxe fantasma” els vingués a buscar una nit per donar-los un “passeig” del que no sabien
si tornarien mai més.8
Deixant de banda les mesures que s’aplicaven als considerats burgesos o
catòlics, val a dir que, al principi, la resta de gent només va patir, a més de la
requisa de les imatges religioses que explicarem més endavant, la confiscació de
les armes de caça i de les ràdios.
Van venir aquí, a casa, truquen: “A que tenen una ràdio?” I la meva mare va dir: “Sí.”
“Venim a requisar-la.” Els va fer pujar i els va fer anar a l’habitació del meu germà [on hi
havia la ràdio], i el meu germà estava molt malalt, i la meva mare va dir: “Mireu, nois.” No
van tenir pebrots per agafar-la. I el meu germà els hi va dir: “Això no era el que predicàveu. No era el que predicàvem això: fora armes i vosaltres aneu tots armats i ara aneu a
requisar les ràdios, què representa això d’anar a requisar les ràdios?”
La ràdio d’en Josep Forroll, que va morir de tifus pocs mesos després, no
va ser confiscada, però sí les de molts altres malgratencs, que van poder recuperar-les al cap d’un temps amb el carnet d’alguna entitat antifeixista. Aquestes
requises van ser normals a tot el territori republicà i fins i tot justificades si tenim
8. Normalment anaven a buscar la persona en qüestió a casa seva i se l’emportaven amb el cotxe
fins a algun lloc als afores. Un cop allà, o bé el mataven o l’espantaven i el deixaven tornar a
casa. Popularment aquest mètode era conegut com a “passeig”.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 134
134
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
en compte que es necessitaven armes per a les milícies i que s’intentava controlar
les informacions que arribaven a la població. No va ser entès així per la majoria
de malgratencs, que havien viscut massa canvis en poques setmanes. La transformació política, econòmica i social havia estat molt sobtada i molta gent no va
poder o no va voler assimilar-la:
La gent anava confosa, anava que no sabia de quin pa fer espigues. La gent no ho entenia,
a excepte d’aquells que havíem llegit una mica, perquè jo era parroquià de La Humanitat
i més o menys anava orientat pel diari, però hi havia gent que no llegia res i, a part de que
no llegia res, era molt justa la gent que havia fet la teneduria.9
El nou ordre propugnava tot allò que abans estava prohibit, tot el que era
considerat tabú. S’acceptaven les parelles de fet, l’amor lliure, que les dones anessin amb pantalons, fusells i mocadors al coll. No tothom estava preparat per fer
el canvi, ni per assimilar aquelles idees que es consideraven “massa avançades”.
Potser, com reconeixia un dels cenetistes entrevistat per Fraser: “Hoy dia, sin arrepentirme un solo instante, me doy cuenta de que queríamos ir demasiado aprisa, de que en unos dias queríamos saltar de un siglo hacia el futuro”.10
2. La crema de l’església
La confusió d’aquelles primeres setmanes sota el govern del Comitè, a
més, fou agreujada pels efectes de l’onada anticlerical que es va desfermar quan
va començar la revolució. Com havia passat en altres moments històrics de convulsió, el 20 de juliol ja cremaven la majoria de temples de Barcelona i pocs dies
després es començaria a calar foc als de tot Catalunya. Durant molt de temps,
l’església havia estat vista, pels sectors més progressistes i pel moviment obrer,
com una còmplice del poder i dels sectors més retrògrads de la societat espanyola. Segons els revolucionaris, era la institució encarregada de controlar ideològicament el poble i els que la representaven eren considerats instruments de
l’opressió i l’absolutisme que calia vèncer per crear un nou escenari. Com destaca Manuel Delgado, “la iglesia fue atacada “por arriba”, por su complicidad con
formas consideradas caducas del Estado [...] y “por abajo” por ser el reservorio
blindado de una religión hiperritualizada, completamente irreconciliable con los
principios de la liberalidad”. “[...] La violencia que a partir del 36, los “rojos” ejercían contra las imágenes era de la misma naturaleza que la que los nacionales ejercían en su nombre. [...] El rencor que mobilizaba a los incendarios anticlericales
respondía a un odio profundo y secular y exigía un desquite, un ajuste de cuentas
9. Testimoni de Joan Garriga i Colomer.
10. FRASER, Ronald (1997, vol. 1: 162).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 135
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
135
tan colosal como la suma de todos los agravios que, durante siglos, había visto
aplazada su satisfacción”.11
El 21 de juliol la Generalitat ja es va veure obligada a confiscar tots els edificis religiosos per intentar protegir els que encara no havien estat incendiats. El
govern català també va procurar evitar que es cremessin els arxius, les biblioteques i que no desapareguessin les obres artístiques de caràcter religiós. No sempre es va aconseguir: el mateix dia que apareixia el decret, seguien cremant
esglésies per tot el territori. La majoria de vegades no eren els revolucionaris
“locals” els que incendiaven els edificis: si aquests no es decidien, ja s’encarregaven altres elements que quedessin pocs temples sense passar per les flames. Per
exemple, a Canet, el mateix dia que apareixia el decret de protecció del govern
català, un escamot de la FAI de Mataró, amb l’excusa de buscar armes amagades
dins l’església, la van escorcollar i hi van calar foc. L’endemà, es van saquejar les
capelles d’aquesta població i el 26 de juliol, el santuari de la Misericòrdia. El dia
24, escamots del Prat i de l’Hospitalet de Llobregat cremaven l’església de St.
Jaume i St. Pau de Sant Pol i el dia 29 elements de fora de la localitat, ajudats per
gent del poble, incendiaven el santuari de Pineda.12 El temple malgratenc de St.
Nicolau tampoc va escapar del foc, encara que membres del Comitè local ja
havien intentat impedir alguna temptativa d’incendi:
Van venir vàries vegades, d’aquí Malgrat no, van venir piquets de fora que eren els que passaven a cremar les esglésies. Van venir tres o quatre vegades i se’n van anar amb les ganes
de cremar-la perquè no la vam deixar cremar; la gent del poble no érem incendiaris! No
érem de cremar esglésies ni anar a destruir monuments! Això no serveix de res. Però de fora
hi havia gent més exaltada i van anar buscant els d’aquí, i a última hora, també n’hi van
haver d’aquí que s’hi van embolicar. Nosaltres vam fer tot el que vam poder però va haverhi un moment que membres del Comitè érem fora i van aprofitar per cremar-la, perquè
me’n recordo que nosaltres arribàvem i quan érem a la pujada de can Gelat ja vam veure
que l’església cremava.13
11. DELGADO, Manuel (1992: 169 i 87). Com analitza aquest autor, l’anticlericalisme venia de
molt lluny i, tant en el seu vessant més intel·lectual com en el més popular, feia prop de tres
segles que intentava que l’església deixés l’esfera pública i permetés que cada persona visqués la
fe de manera íntima i individual. La reforma protestant no havia arribat a l’Estat espanyol; ben
al contrari, es mantenia un sistema religiós que impregnava tots els aspectes de la vida quotidiana i asfixiava qualsevol intent de canvi (“dictadura del ritual”). Segons Delgado, la virulència amb què es va atacar la institució fou similar a la violència de les guerres de religió europees,
ajornades a l’Estat espanyol fins al s. XX, i no va anar dirigida a destruir només la institució
sinó també totes les seves representacions socials. Curiosament, aquestes destruccions van
beneficiar el desenvolupament del capitalisme, encara que els seus encarregats fossin bàsicament els llibertaris, que, paradoxalment, es consideraven els veritables hereus de Jesús, a qui
assignaven qualitats de “protorevolucionari”.
12. Les dades sobre els incendis d’altres esglésies del Maresme estan extretes del número especial
que va publicar la revista Reporter amb motiu del 60è aniversari de la Guerra Civil; del llibre
de MAS, Xavier (2002), i del de AMAT i TEIXIDÓ, Jordi (1995).
13. Testimoni d’Ernest Torrell.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 136
136
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Efectivament el 22 de juliol, segons la versió d’un testimoni que després
de la Guerra va ser acusat de provocar l’incendi, van arribar uns camions amb
milicians forasters que l’obligaren, a ell i al seu cunyat, a anar a buscar benzina a
can Mallart. Tots dos van obeir les ordres i al cap de poca estona ja havien portat la gasolina a la plaça de l’església on aquest escamot i alguns elements del
poble que s’hi havien afegit ja tenien preparat tot el que necessitaven per poder
cremar el temple. La Dolors Castellà recordava que un grup d’anarcosindicalistes
també havien anat a can Merlo, d’on era fill el seu promès, a buscar feixines del
graner per utilitzar-les en l’incendi. Com si es tractés de la preparació d’una
foguera de Sant Joan, els revolucionaris van treure totes les imatges a la plaça i a
dins es van apilar tots els bancs de fusta per encendre’ls, igual que les portes.14
Poca estona després, ja es veia el fum des de diferents punts de Malgrat. La
Filomena Bernat, per exemple, va veure les flames quan tornava de fer un berenar amb les amigues:
Mentre baixàvem d’aquesta muntanya d’aquí can Palomeras ens deien: “Hi ha foc a baix!”
I totes: “Foc a on?” “El fum es d’allà! Hi ha fum!” I l’altra deia: “Han calat foc a l’església!”
Ens vam ben espantar. Al carrer de Passada, des de dalt, es veia cremar l’església, semblava
un infern.
En Manel Sousa, que encara era un vailet, s’ho va mirar des del carrer de
St. Pere, on vivien les famílies dels carrabiners:
A 7 o 8 anys ja tenies coneixement de tot el que passava i al dir que havien calat foc a l’església ja veus en Manel escales amunt! Perquè eren altes aquelles cases i encara ho són i,
clar, com que no hi havi[a] [tants edificis] com ara, des de la finestra petita de les golfes ja
veia les flamarades de la porta.
L’incendi va causar un gran impacte a la població: quasi tots els testimonis recordaven perfectament el que estaven fent aquell dia i com havien viscut
aquest incident. En Jaume Creus estava ajudant el seu pare al camp quan se’n va
adonar del que passava:
Vaig plorar, eh?, allà al camp plorava tothom, [fins i tot] la gent gran. No plorava jo sol,
no, de veure que sortien les flames pel forat de les campanes, pel forat del rellotge i pel rosetó, feia feredat!
La Pepeta Dellundé encara no ha oblidat la cara del seu marit quan va tornar a casa aquella tarda:
14. Aquests rituals abans dels incendis eren habituals: els llibertaris consideraven el foc com un element purificador i s’imitaven els preparatius propis d’algunes festivitats cristianes.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 137
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
137
El dia que es va cremar l’església van enterrar un veí meu i tenien poca família aquella gent.
[I el meu home li va dir a la seva dona]: “No pateixi[s] que jo aniré al cementiri amb el teu
home”, perquè el dia que van cremar l’església va ser el primer dia que els cotxes de morts
no van anar a buscar els morts per les cases i aquell home s’havia de dur al cementiri, aquell
home era mort! I el meu home, amb el jove d’aquest home, al cementiri a portar la caixa i
quan venien es van trobar que cremaven l’església. Van venir que els hi vam haver de fer
una mica de til·la, entre anar sols a haver de portar el mort al cementiri i tornar cap aquí i
trobar que cremaven l’església es van disgustar molt.
Qui també es va disgustar va ser mossèn Albert, que era un dels eclesiàstics que en aquells moments vivia a Malgrat i era veí d’en Josep Mora:
La paret del terrat era baixa perquè a can mossèn Albert era al costat i perquè no els hi tapés
el sol l’havien fet baixa, i ell es passejava amb una bata per l’hort i vaig pujar jo i el cunyat
del meu germà, en Pepito Puigferrer. [I] Mossèn Albert em diu: “Què passa, Pepito?”. I jo
que em vaig quedar així espantat, sense dir res, i aquell li diu: “Que cremen l’església!”
“Què dius ara?” Llavors es van veure les flames i anava dient: “Senyor, perdoneu-los, no
saben el que es fan!” Desesperat així, feia aquesta impressió.
Com es pot deduir del que diuen els informants, la majoria de malgratencs
van mirar l’incendi des de lluny o des del terrat de casa; n’hi va haver pocs que,
com en Joan Garriga, s’atrevissin a arribar fins a la plaça a veure el que passava:
Un xicot de Canet,15 que l’havia criat una meva tia, va venir a fer-me sapiguer que anaven
a cremar l’església. Perquè va venir en tren, no anava en cotxe, i va venir a casa a dir-ho.
“Però, escolta, tu estàs gat?” Bueno... hi va haver discussió. El cas és que ell va sortir de casa
disparat i jo vaig anar a veure com cremaven l’església. Tenien tallats els carrers i si volies
[ho] havies de veure des de les aceres de can Pla, del cap de la plaça, perquè en allà no passava ningú. Només feien bestieses; van tirar la campana a baix i llavors van pujar a dalt, van
desmuntar la campana i a tomballons varen baixar la campana i pum!, va quedar esquerdada! Em vaig posar nerviós i vaig marxar.
En tornar cap a casa devia trobar en Ramon Freixes i Creixell, ja que
aquest recordava com havia estat ell qui li havia explicat el que passava:
Quan van cremar l’església, en Genet, que érem molt amics, em va dir: “Ara cremen les
portes” i dic: “Deixa’m anar a mirar”, perquè hi havia la meva germana al costat, a can
Conis, i jo cap allà. Arribo i encenen les portes i a can Conis, de l’església, hi van portar
peces bones que després les treien [d’allà] i les portaven a can Defaus.
15. No ens va dir el nom del xicot, però ens va explicar que li deien el Cadiraire perquè el seu pare
es guanyava la vida arreglant les cadires de l’església de Canet i altres llocs. Va morir afusellat
després de la Guerra.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 138
138
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Interior de l’església de Sant Nicolau, un cop acabada la Guerra, quan ja havia estat rehabilitada
com a espai de culte. A les parets i al sostre, s’hi observen els senyals de l’incendi.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 139
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
139
Segons Joaquim Colomé, és cert que algunes persones van treure imatges
que hi havia a l’església i que fins i tot es va salvar la “tovallola” brodada d’or que
cobria el santcrist, però considerem que es devien agafar de l’interior del temple
objectes molt puntuals i que la majoria de les imatges i obres de valor van ser cremades a la plaça on els milicians les havien apilat. Segons un inventari de l’any
1944, aquell dia van desaparèixer: “Cuatro cálices de plata, dos custodias [...]
ambas de plata, una cruz procesional de plata, relicario de plata dorada de St.
Nicolás y St. Antonio obra de S. Teobaldo con otras reliquias, dos copones, una
palmatoria y puntero de plata, incensiarios con naveta, la Vera Cruz, dos bordones, los ternos, negro, blanco, azul, encarnado completos, las casullas de todos los
colores litúrgicos con sus capas, velo, humerales y umbrela. Dos palios, varias
alfombras, unas veinte albas, con las piezas correspondientes para celebrar y otro
objeto que no podria precisar.”16 Cal afegir a la llista la destrucció de tots els
altars i del santcrist que, segons ens va explicar un testimoni, el dia 22 no es va
cremar del tot i l’endemà un parell o tres d’anarcosindicalistes locals van anar a
estellar-lo, el van ruixar de benzina i el van acabar de cremar.17
L’edifici també va quedar molt malmès. En el mateix informe on s’inventariaren l’any 1944 els objectes sagrats que havien desaparegut, també s’especificaven els danys que havia patit el temple:
La parte de la sacrístia fué totalmente destruida, ya que se utilizaba la piedra de la que era
construida para la construcción de refugios para la población y fuerzas que entonces las
guarnecían. También fue destruido el órgano y el coro de la Iglesia. [...] Tambien sufrieron
grandes daños el tejado y el piso interior de la Iglesia. Desaparecieron los bandos y el confesionario y todo el artesanado de madera, así como la puerta de entrada que era tallada y
de grandes dimensiones.18
Encara que fos cert que alguns components del Comitè no estiguessin d’acord amb l’incendi de l’església, el dia 22 no tenien prou autoritat per aturar els
16. Diligencia de reconocimiento y detalles de los daños de la iglesia parroquial, realitzada per Jaume
Cama Misser, Josep Rodó Morral, Ramon Grau Badia, Francesc Pla Riera i Juan Piferrer
Rabassa el 9 de març de 1944. Aquest document està inclòs a la Causa General de la revolución
marxista en Barcelona y su provincia que va ser instruïda pel fiscal Eugenio Carballo Morales a
partir de 1940. La Causa està arxivada a l’Arxiu Nacional de Madrid, però actualment se’n pot
trobar una còpia a l’Arxiu Municipal de Malgrat.
17. Com diu també l’informe de la Causa; aquest santcrist era molt venerat. Alguns dels testimonis
van explicar la llegenda de l’origen d’aquesta imatge, que també recollia mossèn Fèlix en el llibre Malgrat i sos contorns. Segons s’explica, una nit van arribar tres nois a una fonda que hi havia
al carrer de Passada, on actualment hi ha l’escola de música, i van demanar allotjament. El matrimoni propietari de la fonda els va allotjar i l’endemà en anar a despertar-los no van trobar els
tres nois sinó tres imatges al seu lloc. Una d’aquestes era el santcrist que es va cremar, per això
quan es feia la processó sempre es paraven davant d’aquesta casa (coneguda després com ca
l’Arnau).
18. Ídem. En l’informe també s’incloïa un dictamen pericial del 4 d’abril de 1944, en què es feia
un càlcul dels danys d’aproximadament 800.000 pessetes.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 140
140
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
escamots que venien de fora ni els revolucionaris locals més convençuts.19 El
Comitè i l’Ajuntament, igual que li havia tocat fer molts cops a la Generalitat i
al Comitè Central de Milícies, es van limitar a intentar legalitzar el que ja eren
“fets consumats” i el 19 d’agost, en una sessió en què “oficialment” en cap moment es parlà de l’incident, l’Ajuntament va decidir convertir l’església en un
mercat cobert. Es van tapar les escales de l’edifici amb sorra i, durant els tres anys
de Guerra, com recordava en Salvador Forroll, es va utilitzar com a garatge dels
camions col·lectivitzats i com a punt de recollida de verdures:
Era la recepció de les verdures, era un magatzem com si fos el sindicat, hi anaven els
camions de Barcelona o de Santa Susanna i allà hi portaves la verdura amb el carro i carregaven els camions. Era una espècie de magatzem.
Pel que fa a les campanes, com ja hem assenyalat abans, es van despenjar
del campanar i la més grossa va caure de costat escarbotant la visera del campanar i féu un gran terrabastall:
Estàvem en el Liceu allà prenent cafè i vam sentir com tiraven a terra la campana gran i va
fer una remor que va ser massa. Ni una bomba atòmica fa tanta remor! 20
Hi havia una llegenda popular, que recollia mossèn Fèlix Paradeda en el llibre Malgrat i sos contorns, que deia que totes les campanes “foren foses a l’aire lliure i els habitants tiraven a la fosa peces d’or i plata”. Aquesta creença va portar els
membres del Comitè a deixar les campanes a la plaça i a fer-ne analitzar mostres
per comprovar si era cert que havien estat fetes barrejant or i bronze. Els resultats
de les anàlisis van desmentir la llegenda:21 les campanes eren de bronze; finalment van ser carregades en un camió que les va portar a fondre. Amb la Guerra,
el bronze s’havia convertit en un metall prioritari per a la indústria de l’armament, que devia aprofitar les campanes de Malgrat per fer-ne material bèl·lic.
19. Sembla confirmat, per l’opinió de molts dels testimonis i per les posteriors investigacions de les
autoritats eclesiàstiques i de les franquistes, que va ser un escamot de fora el que va iniciar el
foc. Com apuntava Joan Garriga, sembla que algun element de Canet hi va participar, però el
fet que l’escamot arribés en camions i l’únic de Canet que sabem del cert que va venir ho fes
en tren ens porta a pensar que els que van arribar per carretera potser eren d’un altre indret i
se’ls va afegir gent d’altres comitès que anaven als pobles on sabien que hi hauria incidents d’aquest tipus. Pel que fa a la identitat dels elements de Malgrat que van col·laborar amb els forasters, hi ha moltes versions. La majoria dels entrevistats no van voler revelar els seus noms amb
la gravadora engegada i, encara que algun informant apuntés algun dels noms dels responsables, és gairebé impossible poder contrastar aquesta informació.Tenint en compte els antecedents anticlericals dels anarcosindicalistes malgratencs, considerem que qualsevol cenetista va
poder deixar-se emportar per l’onada iconoclasta que es vivia aquells dies
20. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas.
21. Carta de l’enginyer delegat d’Indústria a l’Ajuntament de Malgrat. 29/1/1937. També hi ha
una notificació del 17/2/1938 conforme s’han rebut dues campanes, suposem que devien ser
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 141
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
141
Les campanes a la plaça de l’Església, a punt de ser retirades. La persona que surt a la imatge de la
dreta és Nicolau Sagol Soler.
Imatges facilitades perla família Lliuró-Serra.
Però la profanació d’edificis i objectes religiosos no es va aturar només en
l’església. El 22 de juliol, quan el temple de St. Nicolau ja havia cremat, també
es va saquejar la casa parroquial:
Van anar a la rectoria i des del balcó van tirar tot el que trobaven i ho van cremar-ho al
carrer.22
Segons l’informe sobre els danys ocasionats, que va fer mossèn Rodó després de la Guerra, aquell dia van desaparèixer de la rectoria els registres baptismals de l’any 1844 al 1923, els volums referents a les defuncions de l’any 1755
al 1789 i del 1909 al 1936. I els registres matrimonials del 1695 al 1755, del
1851 al 1854 i del 1929 al 1936.23 La rectoria va ser confiscada pel Comitè i hi
van anar a viure primer una família de Malgrat i després es va fer servir per acollir els refugiats de guerra. Segurament, el mateix dia que van ocórrer aquests
fets, l’escamot que havia col·laborat en l’incendi de l’església va cremar també
les imatges de l’ermita de Sta. Rita i, l’endemà, els revolucionaris locals van
les més petites perquè la gran, segons els testimonis, va estar a Malgrat fins poc abans que acabés la Guerra. Correspondència AMMM.
22. Testimoni d’Ernest Aldea. En aquella època vivia a l’actual plaça del doctor Robert, molt a prop
de l’església i de la rectoria que estava situada en el carrer de Passada núm. 10.
23. Cuestionario de los hechos ocurridos en las parroquias y arciprestazgos de la diócesis de Gerona con
motivo del movimiento nacional de 18 de julio de 1936. 28/9/1939. Aquest qüestionari va ser
emplenat per mossèn Rodó un cop acabada la Guerra; se’n pot trobar l’original a l’Arxiu
Diocesà de Girona. En el dictamen pericial abans esmentat sobre els danys de l’església també
s’incloïen els danys a la rectoria que es calculaven en unes 25.000 ptes.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 142
142
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
continuar l’onada anticlerical i fou saquejada la capella de les germanes carmelites.24 Com recordava en Lluís Coll:
“La van desvalijar, van tirar les imatges al carrer, les hòsties corrent per terra, la meva germana recollint hòsties.”
No sabem si abans o després d’aquest incident, les carmelites, que tenien
una escola al centre de la població,25 ja havien intentat salvar alguns objectes i
part dels hàbits passant-los per sobre de la lliça perquè els veïns els amaguessin.
En aquella època, la comunitat de germanes i la casa d’en Lluís Coll estaven de
costat i, tot i que ell encara era molt jovenet, es recorda del trànsit de mocadors
de farcell aguantats amb agulles que passaven les monges des del convent. També
es van amagar alguns objectes a casa dels Pla del carrer de Mallorca, acció que els
va valer un escorcoll dels milicians malgratencs:
Va venir el registre i la meva mare els va dir: “Què voleu?” “Que us han passat armes?”
“Armes? A casa no n’hi han hagut mai, d’armes, no les necessito! Vinga, ja podeu entrar,
obriu aquests paquets.” Van sortir robes i van sortir uns missals que els hi van donar una
patada; la mama ho collia i ho tornava a deixar sobre la taula. “Això és d’elles, jo els hi haig
de respectar, però d’arma ni una!” Va tenir molt descaro, la mama, molt, i, quan les hermanes se’n van anar, van venir a buscar els farcells.
L’edifici de les carmelites va ser requisat pel Comitè, que l’utilitzà al principi de la Guerra com a seu de la CNT i després per acollir refugiats, i les dotze
monges que en aquell moment vivien al convent van haver de vestir-se de seglars:
Encara me’n recordo el dia que jo em vaig trobar al carrer amb l’hermana Concepció i ella:
“Ei, Pepito, què no em coneixes?” Clar, jo veure-la, en aquella dona, vestida, disfressada,
em va fer una cosa...26
Com recordaven les germanes Fàbregues, la Lola, que era pentinadora, va
arreglar i tallar els cabells a dues o tres d’aquestes religioses perquè poguessin viatjar sense problemes. La majoria van tornar als seus pobles i les que no tenien
família o eren massa grans es van quedar amb les germanes de St. Josep, que s’ocupaven de l’hospital del carrer de Passada.27 Aquestes monges, que es dedicaven
24. Els testimonis no podien precisar les dates dels incendis de les capelles que en aquells moments
hi havia a la població, però a la Causa General constava que tots aquests incendis van ser el dia
22 o el 23 de juliol, data que sembla força lògica.
25. L’edifici on hi havia el col·legi i el convent de les germanes carmelites estava situat en el mateix
lloc on hi ha actualment l’escola Vedruna, al carrer de Mar núm. 30, que encara dirigeixen germanes d’aquesta comunitat religiosa.
26. Testimoni de Josep Mora.
27. En un informe sobre comunitats religioses del mes d’octubre de l’any 1931, encarregat pel cap
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 143
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
143
a vetllar malalts a Malgrat i a Palafolls, van romandre a la població durant tota la
Guerra. Encara que, el dia 23 de juliol, els van saquejar i mig incendiar la capella, el Comitè les va protegir i els va permetre continuar fent la seva feina. Les germanes Freixes Negre recordaven que aquestes religioses també es van haver de
treure els hàbits per vestir-se de seglars i com els va impressionar veure la germana Campos vestida amb roba que li havia donat la seva mare. La Dolors Castellà,
que en aquells moments era modista, va amagar a casa seva alguns objectes de les
monges de St. Josep i també les va ajudar amb el vestuari:
Hi anava a ajudar-les a arreglar el que s’havien de posar i el cosidor el tenien a dalt, en el
cor, en allà [que] era el cor d’elles de l’església.
Els mateixos problemes que van tenir les religioses de la població per trobar roba el devien tenir també els pares maristes del seminari del carrer Nou.28
El dia 22, mentre l’escamot incendiava l’església, alguns llibertaris locals ja havien
anat fins al convent a buscar els maristes, suposem que amb la intenció de detenir-los. Com recordava un dels testimonis, que va presenciar el que va ocórrer a
les portes de l’edifici:
Arribo allà i: “Sí, són a dintre!” I els de fora amb les armes apuntant a veure si sortia cap
frare. Aquell dia hi havia un tal Gambín, el ferrer, bueno eren una colla, però aquests són
els que recordo. El cas és que va sortir en Campoy disfressat de frare i va venir de pèls que
no li foten un tiro, perquè ells estaven esperant que sortís algun pare. Van caure tots de cul,
perquè ja ens el vèiem mort, i de seguida es va treure el barret i no va passar res. Va ser un
escàndol, una riota, allò era un jolgorio. Qui reia, qui criticava, qui cridava, perquè va ser
un espectacle.
Els milicians no van trobar els maristes i aquell dia no va passar res més,
però l’endemà els van incendiar i saquejar la capella i la majoria de volums de la
biblioteca. L’edifici fou confiscat i utilitzat com a seu del Comitè, que el va fer
servir com a presó, per entrenar les milícies locals i els nois que marxaven al front
provincial d’Estadística, consta que aquesta comunitat estava composta per cinc religioses
(Correspondència AMMM), però, en un cens elaborat durant la Guerra, apareix que a la
comunitat hi ha vuit religioses: Providencia Olivada Vinyes (70 anys), Presentació Vives (72
anys), Victòria Cufi Fita (55 anys), Dolors Campos Quevedo (40 anys), Carme Terrats
Matabosch (40 anys), Francesca Cruixell Tortòs (74 anys), Maria Ubach Llauna (60 anys) i
Úrsula Galambi (80 anys). Suposem que les tres religioses de més que trobem l’any 1936
devien ser les carmelites que no van poder marxar i es van refugiar al convent de les germanes
de St. Josep. Aquest edifici situat al carrer de Passada núm. 44 encara existeix, però actualment
ja no pertany a aquesta comunitat religiosa.
28. El seminari dels pares maristes estava situat al camí Nou, on hi ha actualment el col·legi
Chanel, dirigit encara per aquesta comunitat religiosa. Segons el pare marista Melitón Carrillo,
en aquella època, tenien molt poc contacte amb el poble, només sortien per fer el passeig de
cada tarda i poca cosa més.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 144
144
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
com a voluntaris, i posteriorment per allotjar els artillers de la bateria situada al
castell per defensar la població. Quan van ocórrer aquests fets, a Malgrat només
hi havia els pares maristes que feien de professors dels interns que es preparaven
per ser religiosos. Segons les investigacions del pare Melitón Carrillo, els alumnes
havien marxat com feien cada estiu en iniciar-se el període de vacances i la notícia de l’assassinat de Calvo Sotelo els va sorprendre de camí cap als seus pobles.
Els pares maristes que es van quedar a Malgrat van vestir-se de seglars i alguns es
van amagar a diverses cases de la població; la seva sort, però, va ser molt diferent
a la de les religioses i al cap de pocs dies van ser els malaurats protagonistes d’un
dels capítols més dramàtics de l’etapa de la gestió del Comitè.
3. La repressió contra els religiosos
Només ens han arribat notícies del que els va passar a quatre dels professors maristes que es van quedar a Malgrat un cop s’havia iniciat la revolució.
Segons la recerca que ha fet durant els últims anys Melitón Carrillo, tres d’aquests
religiosos van restar amagats a diverses cases de la vila i l’altre va ser allotjat pel
Comitè a can Flix. Un dels exmilicians entrevistats ens va confirmar que, efectivament, ell havia acompanyat un dels maristes a la fonda situada en el carrer
Nàpols, cantonada amb el passatge Alsina.
Diu: “Porta aquest senyor a can dallò” i el vaig portar a can Flix i allà li vaig dir en Flix:
“Dóna-li menjar en el senyor aquest i dormir.” I el vaig deixar allà.
El marista en qüestió era francès i al cap de pocs dies va viatjar a Barcelona
on es va poder refugiar a l’ambaixada francesa i marxar cap al seu país. Un dels
altres tres religiosos, el que estava acollit a can Salvà, també va aconseguir escapar
perquè tenia un familiar que treballava de ferroviari a Vic i li va facilitar la fugida, però els altres dos maristes no van ser tan afortunats.
En Constanci González estava amagat en una casa situada a la pujada del
castell, però el seu caràcter tafaner i extravertit –no li agradava gaire quedar-se a
dins– va fer témer als amos de la casa que no els pogués comprometre. Va acabar
marxant disfressat de pagès i va anar cap a Tordera, on va ser interceptat i enviat
altre cop a Malgrat perquè el Comitè local se’n fes càrrec. L’organisme revolucionari, tal i com havia fet amb el marista de nacionalitat francesa, el va allotjar a
can Flix i li va donar un pase perquè pogués viatjar fins a Barcelona. El religiós,
però, no va arribar mai al destí. El seu cos va aparèixer a Arenys i el que suposem
que devia passar és que el van fer baixar del tren en alguna de les poblacions veïnes i, en descobrir que era capellà, el van assassinar. No sabem, però, la data exacta en què va aparèixer el cos ni podem afirmar, tal i com apunta Melitón Carrillo,
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 145
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
145
que el Comitè local li lliurés un salconduit marcat premeditadament perquè un
altre comitè l’assassinés.29 Considerem que, si la intenció dels revolucionaris
locals hagués estat matar al religiós, l’haurien fet desaparèixer sense molestar-se a
donar-li ni menjar ni llit ni un aval perquè anés cap a la ciutat. La hipòtesi més
probable és que el Comitè li va facilitar un salconduit normal i que potser algun
dels elements més radicals, en assabentar-se que l’organisme revolucionari havia
permès que marxés, va avisar del viatge del religiós perquè milicians d’altres
pobles s’encarreguessin de fer-lo desaparèixer. O que, simplement, va ser identificat sense que ningú del Comitè malgratenc hi tingués res a veure. Ja hem
comentat abans que no sabem la data exacta en què van ocórrer aquests fets i
podem dir que a dins de l’àmbit popular no es coneixia gaire la història dels tres
maristes que hem esmentat fins ara.
Quan es pregunta als testimonis pels maristes assassinats durant la revolució, només recorden el cas del padre Anastasi García, que va morir assassinat després d’un incident al carrer de Sant Esteve. Hi ha moltes versions del que va
passar aquella nit del 5 d’agost de 1936, però el que s’ha intentat des d’aquesta
recerca és buscar una explicació el més realista possible, intentant fugir de la
mitologia que amb els anys s’ha anat formant al voltant d’aquesta història. En
primer lloc, cal aclarir que l’Anastasi García Díaz no era un estudiant del seminari, tal i com diuen molts testimonis. Tenia quaranta anys i era un dels tres professors que, en començar el conflicte, s’havien refugiat en algunes cases de la
població. Segons la recerca de Melitón Carrillo, aquella nit el pare Anastasi estava amagat a can Miró, una casa d’estiueig situada al carrer de St. Esteve, on fins
fa poc hi havia l’edifici del Sindicat de Pagesos. El senyor Miró, en aquells moments, no era a Malgrat com cada estiu: s’havia quedat a Barcelona i intentava
fugir de la ciutat, ja que notava que els revolucionaris començaven a vigilar-lo.
Per poder marxar, va simular que agafava el tren cap a Malgrat, però en realitat
va baixar a Mataró on el seu xofer l’esperava per fugir cap a França. Els revolucionaris barcelonins van alertar de l’arribada del senyor Miró al Comitè malgratenc i a la nit van venir, no sabem si personalment o representats per membres
d’algun altre comitè de la comarca, amb la intenció de detenir-lo. El moviment
de milicians al carrer va avisar el marista amagat a casa dels Miró, que va pensar
que el buscaven i va fugir per la part de darrere, que, en aquella època, estava
comunicada amb les altres cases del carrer de Sant Esteve pels patis. Segurament
la intenció del religiós era amagar-se a casa d’en Sebastià Fontrodona,30 al carrer
de St. Esteve núm. 35, on sabia que li donarien refugi perquè la dona era molt religiosa i, segons Melitón, ja s’hi havia amagat durant uns dies. Però es va equivocar
29. L’única referència sobre la mort d’aquest marista apareix al llibre de SOLÉ i SABATÉ, Josep
Maria i VILARROYA, J. (1983).
30. Ens referim al pare d’en Sebastià i en Francesc Fontrodona Rabassa, a qui la família i els amics
anomenaven l’avi Nuti. L’Andreu Fontrodona ens va confirmar que a casa dels seus avis hi
havia un capellà amagat, però li semblava que no era l’Anastasi García.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 146
146
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
de número i va entrar a casa dels Molluna que era en el mateix carrer en el número 39. En Josep Molluna, en veure el capellà a dins de casa seva, no sabem si per
por que el comprometés o, com apunten alguns testimonis, perquè era simpatitzant de les idees revolucionàries, va alertar els milicians i el va fer fora per la porta
del davant. Un dels que estava esperant al carrer, en veure sortir el capellà, li va
disparar, amb la mala sort que la bala va tocar la cuixa del pare marista, i també
va ferir la Clara Molluna, filla del propietari de la casa, que havia seguit el seu
pare fins al carrer i estava mirant l’escena des de darrere la porta.31 La Clara tenia
nou anys i la bala la va travessar: li provocà una mort gairebé instantània. Aquest
fet suposem que és el que va fer encendre l’escamot de revolucionaris forans i els
milicians locals, que van culpar el marista de la situació que havia provocat la
mort de la nena i se’l van emportar.
És difícil poder confirmar si realment el religiós estava amagat a can Miró
o, com diuen altres versions, simplement es dirigia cap a l’estació. El que sí que
sembla cert és que la seva intenció era refugiar-se a casa dels Fontrodona ja que,
la mateixa nit que van ocórrer aquests fets, membres del Comitè van anar a detenir l’avi Fontrodona i els seus dos fills, en Sebastià i en Francesc,32 i els van portar fins al cementiri:
Aquella nit se’ls emporten, però no va passar res, van tornar pel que havia sigut l’oncle o el
pare. No ho sé, però aquella mateixa nit o l’endemà mateix van tornar. Després vaig sentir
explicar al meu pare que una persona dels que anaven armats, sobretot [per] l’avi [va dir]:
“No, aquest home, no! Perquè abans de fer res [a] aquest home m’haureu de pelar a mi!”
Aquell home hi tenia un agraïment, havia anat a pescar amb ells i es va posar a defensar a
l’avi.33
Des d’aquell dia, els membres de la família Fontrodona van ser assenyalats
com a enemics de la causa i van ser sotmesos a sancions econòmiques. Els van
confiscar les barques, que van ser utilitzades per la col·lectivitat de pescadors, i
gairebé tota la terra que tenien: els deixaren només un petit tros per autoabastirse. La repressió econòmica a què els van sotmetre va ser molt dura, però, com a
mínim, havien aconseguit salvar la vida en una de les nits més violentes de la
revolució a Malgrat.
Mentre ells estaven retinguts, l’Anastasi García sembla que el van portar ferit
fins a l’Ajuntament, com encara recorda una de les veïnes del carrer d’en Blanch:
31. Com ens va explicar en Fernando Raja, aquella nit ni la Clara ni els altres nens del carrer de
Sant Esteve havien sortit a jugar al carrer, com cada nit, perquè feia una mica de fresca.
32. En Sebastià i en Francesc Fontrodona Rabassa ja apareixen en el primer capítol com a principals impulsors de la revista Ciutadania i posteriorment com a membres de la Unió Catalanista Republicana. En Sebastià va ser regidor de l’Ajuntament republicà durant la primera
legislatura.
33. Testimoni d’Andreu Fontrodona.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 147
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
147
Me’n recordo quan van passar amb una llitera amb unes rodes que devia ser de
l’Ajuntament i encara es bellugava. Hi havia ple de gent en el carrer i deien: “Mira, encara es belluga!34
Un cop allà, no sabem del cert què va passar; segons algunes versions, es va
demanar la presència d’un metge i, segons unes altres, se’l va sotmetre a judici. No
es pot assegurar, per tant, si va morir a conseqüència de la ferida o va ser assassinat a sang freda; el cas és que el seu cos va aparèixer l’endemà al cementiri. La mort
de la filla dels Molluna havia exaltat molt els ànims i aquella mateixa nit també
van morir mossèn Joaquim Turró i Vives, sacerdot de les carmelites, i Narcís Jofre
i Costa, que fins al principi de la Guerra havia exercit de rector del poble.
Considerem que les quatre morts estan molt relacionades i que potser, si aquella
nit no hagués mort la Clara, mossèn Turró i el rector no haurien estat ajusticiats.
A mossèn Narcís, per exemple, ja l’havia intentat assassinar un escamot de forasters els primers dies de la Guerra i membres del Comitè local havien intercedit per
ell. Com recordava la néta de Miquel Verdaguer:
El meu avi es va posar davant de la rectoria i els hi va dir: “Abans de matar-lo amb ell,
m’heu de matar a mi!” El va salvar i li va dir: “Jo m’he posa’t davant de la rectoria una vegada, però dues no m’hi posaré.”35
El regidor i membre del Comitè va aconsellar al rector que marxés de la
població ja que no creia que pogués tornar a evitar que el matessin, però mossèn
Narcís es va quedar a Malgrat. No sabem si per voluntat pròpia o com van declarar els seus germans per ordre del Comitè;36 després del saqueig de la rectoria, es
va anar a refugiar a casa d’en Francesc Castells, que era familiar seu i director de
la sucursal de “la Caixa” a la localitat. Pel que sembla, va estar-se allà fins que, la
nit del 5 d’agost, el van anar a buscar i se’l van emportar cap al cementiri on el
van executar. Hi ha molta mitologia al voltant de l’assassinat del rector i són moltes les persones, fins i tot familiars de membres del Comitè, que asseguren que el
van torturar abans de matar-lo. Aquesta opinió també es desprèn de l’informe
que mossèn Rodó va escriure un cop finalitzada la Guerra:
Fue maltratado bochornosamente y con crueldad durante el camino de su casa al cementerio. [...] Antes de asesinar al cura regente le dijeron que se tapara los ojos, contestando
negativamente pues los que tienen fe en Dios no temen la muerte, dijo que era inocente
34. Testimoni de Rita Turró.
35. És molt possible que aquesta escena es produís el mateix dia que van saquejar la rectoria.
Segons ens va explicar la seva néta, en Miquel Verdaguer no era catòlic, però estava en contra
que matessin a ningú perquè creia que s’havia de respectar la vida dels capellans.
36. Mateu i Josep Jofre van declarar davant el jutge de Sta. Coloma de Farners, per ordre de l’instructor de la Causa General, el mes de març de l’any 1943. Causa General de la revolución marxista de Barcelona i su provincia. Ayuntamiento de Malgrat, pàg. 66 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 148
148
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Façana de l’edifici de la Caixa de Pensions, als anys 1930. Al pis de dalt, hi
vivia Francesc Castells, director de la
sucursal de Malgrat, on es va refugiar
mossèn Narcís.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
de las calumnias que le acusaban y que les perdonaba a todos y murió segun cuentan profiriendo Vivas a Cristo Rey. Las palabras de perdón merecieron el escarnio de los homicidas.37
Sembla possible que de camí cap al cementiri els revolucionaris ridiculitzessin el rector, ja que aquesta pràctica era molt habitual aquells dies i alguns testimonis ho han corroborat:
Passaven pel carrer de Mar i aquell home tirava carrer de Mar avall i diu un: “No, no! Tant
que va al cementiri cada dia a [portar] morts, no sap on és el cementiri?”38
Li deien: “Va canta les absoltes! I el poble? Que t’ajudi el poble!”39
37. Cuestionario de los hechos ocurridos en las parroquias y arciprestazgos de la diócesis de Gerona con
motivo del movimiento nacional de 18 de julio de 1936. 28/9/1939 (ADG).
38. Testimoni de Josep Marès “Pepet Fideuer”.
39. Testimoni de les germanes Freixes Negre.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 149
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
149
Però no s’ha pogut confirmar ni que el sotmetessin a judici públic40 ni
les afirmacions que fa mossèn Rodó, encara que la llegenda popular expliqui
barbaritats sobre les tortures infligides al rector i, com assenyala Delgado en el
seu estudi, aquests procediments fossin molt habituals a tot el territori.41
Mossèn Turró, l’altre capellà assassinat aquella nit, ja feia dos dies que estava a la presó. Segons el que van declarar els seus germans a la Causa General,42 el
sacerdot havia estat detingut el 3 d’agost a l’estació per membres del Comitè de
Guerra, quan, vestit de seglar, intentava fugir de la població. Primer el van conduir
a la seu d’aquesta secció, suposem que per fer-lo declarar, i, més tard, el van tancar
a l’edifici del seminari dels pares maristes, que, com hem esmentat abans, s’utilitzava com a presó. La nit del 5 d’agost també el van anar a buscar i el van assassinar
en el camí de Malgrat a Palafolls, en un camp anomenat ca la Coixa, on va aparèixer el seu cos al matí.
L’endemà, a l’Ajuntament, “sembla” que els regidors no van parlar d’aquests fets: si repassem l’acta de la sessió extraordinària que es va celebrar el 6 d’agost, en cap moment trobarem cap referència a la mort dels capellans. Com havia
passat quan es va cremar l’església, el Consistori, privat de tot poder, només va
parlar de la mort de la nena:
El senyor president dona compte de la mort de Clara Molluna victima innocent de la lluita amb el nefast feixisme, quin enterrament tindrà lloc a les 5 de la tarda.
El sepeli fou multitudinari i es va convertir en una manifestació popular
contra el feixisme. La versió del Comitè, que culpava el marista dels fets, va fer
sortir al carrer nombrosos militants de la CNT i les Joventuts Llibertàries, amb
banderes i insígnies del sindicat:
Quan van matar aquella menuda van fer com una professó, i [la Caganda]43 anava vestida
amb la bandera de la CNT i la FAI, un vestit lluent, me’n recordo com si la veiés ara, que
era mig negre i mig vermell.44
40. Una de les testimonis assegurava que li havien fet un judici que feia riure. La formació de “tribunals populars” o revolucionaris va ser habitual arreu de Catalunya. En el cas de Malgrat,
però, no n’hem trobat evidències, encara que, pel que sembla, hi va haver diversos intents.
Durant tota la Guerra, qui va exercir com a jutge popular fou l’Eusebi Simeon, però pel que
sembla aquest no va estar implicat en cap dels fets que s’expliquen.
41. L’autor destaca que la violència dels rituals a Espanya en general va provocar una resposta anticlerical violenta que, en certa manera, els imitava: “Los suplicios, las incineraciones, los asesinatos, debían ser barroquizados, organizados para ser vistos si es que se quería que su eficacia
simbólica quedara asegurada”. DELGADO, Manuel (1992: 68).
42. Isidoro Turró Vives i Adela Turró Vives van declarar el mes d’abril de l’any 1942. Causa General
de la revolución marxista de Barcelona i su provincia. Ayuntamiento de Malgrat, pàg. 51
(AMMM).
43. La Caganda era el motiu d’una de les revolucionàries locals. No s’ha pogut esbrinar la seva
identitat.
44. Testimoni de Josep Mora i Girons.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 150
150
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Els nens de les escoles i els regidors de l’Ajuntament també van acompanyar la comitiva en el seu recorregut pels carrers. La Clara va ser enterrada al
cementiri municipal on també van rebre sepultura, més discretament, els tres
capellans assassinats. Semblava que amb aquestes quatre morts quedava tancat el
capítol de la violència antireligiosa a Malgrat, però l’endemà a la nit hi va haver
una darrera víctima. El 7 d’agost, cap al vespre, un escamot va trucar a la porta
de mossèn Fèlix Paradeda, un capellà jubilat que vivia al carrer del Carme conegut popularment amb el nom de Picapatrons.45 Com explicaven molts dels
informants:
Quan l’home va voler sortir a la finestra, obre la finestra: “Qui hi ha?” Pam! li van fotre un
tiro i el van matar a la finestra.46
Vam sentir els trets i, cony, què passa? Mira, han matat a mossèn Fèlix Paradeda! Vam sortir al balcó i vam veure passar un carretó que hi havia a l’Ajuntament, com una camilla amb
dues rodes grosses alta així, i vam veure com se l’emportaven amb aquell carretó, ja mort.47
Efectivament, el capellà va morir del tret que li van disparar des del carrer
tal i com va confirmar la seva germana Mercè, quan va declarar en la instrucció
de la Causa General. Tots dos germans vivien junts i la Mercè Paradeda recordava haver vist sang a terra i “que al ir a salir para ver donde lo llevaba, le hicieron entrar hasta que luego se enteró que lo habían enterrado”.48 L’autor de
Malgrat i sos contorns, que havia estat responsable durant un temps de la biblioteca municipal, era molt estimat a Malgrat i la seva mort, com la dels mossens
Turró i Narcís, va causar un gran impacte a la població: provocà fins i tot les protestes d’alguns elements de la CNT. Com recordava Joan Aguilar:
El meu germà era de la FAI, de la CNT, era jove, bueno llavors tothom ho era...; feia guàrdies aquí al cap de Tordera junt amb el fill d’en Prat49 i quan va arribar a casa, a les sis del
matí, la meva mare li va explicar què havia passat. Se’n va anar corrents cap allà i, bueno,
una mica més i el maten amb ell! El cas és que a ell i en Prats els perseguien els mateixos
45. En Salvador Forroll ens va explicar que l’anomenaven així perquè era molt aficionat a fer puntes de coixí.
46. Testimoni de Josep Marès, conegut amb el motiu del Fideuer. Joan Garriga i Colomer va afegir a aquesta versió: “Ell s’ho va pensar i quan va obrir la finestra ja portava un coixí a davant.”
47. Testimoni de Jaume Creus, veí de mossèn Fèlix.
48. Mercè Paradeda va declarar el 12 de desembre de l’any 1942. Causa General de la revolución
marxista de Barcelona i su provincia. Ayuntamiento de Malgrat, pàg. 62 (AMMM). Hi havia
informants que afirmaven que mossèn Fèlix s’havia intentat tapar amb un coixí i que l’havien
enterrat encara mig viu, hipòtesi que també defensa CERVERA i BERTA, Josep M. (1991);
però, com ja apuntàvem abans, sense més mitjans no podem ni confirmar ni desmentir aquestes informacions.
49. El germà de l’informant era en Francesc Aguilar Ortega, el seu oncle i el seu cosí estaven també
implicats en el Comitè, els anomenaven els Ajo. En Joaquim Prat era el fill de l’alcalde Joan
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 151
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
151
seus, els que entren sempre als llocs per figurar i per presumir. I, al vespre, van anar de guàrdia altra vegada al Tordera i li va dir el meu germà en el seu company: “Aixeca’t!” Diu: “Per
què?” “Aixeca’t, aixeca’t, que no has de dormir, tu vigila aquí i jo vigilo per aquí, perquè ens
pelaran pel que ha passat aquest matí, ens pelaran.” Es va amagar i van sortir dos tios que
venien a voltar-los per darrere i diuen: “No, venim a rellevar.” “Però si heu de venir a rellevar per allà, ja sabeu la contrasenya? Ens heu de venir a rellevar i veniu per darrere? Pel que
ha passat aquest matí, no? Heu matat a mossèn Narcís, heu matat aquest, heu matat a l’altre, la guerra està perduda, això és una guerra que està perduda, així no es pot anar, això és
un assassinat el que heu fet!”
No sabem qui eren els que van anar a cercar aquests dos nois que feien guàrdia, però no va ser l’únic cas de violència envers els que protestaven. El mes d’octubre va aparèixer a Sant Pol el cos sense vida de Ferran Molas, un pagès malgratenc
que teòricament estava afiliat a la UGT i que, pel que diuen els testimonis, xerrava
massa i també havia denunciat els assassinats. Segons el que va declarar la seva germana, va ser detingut pel Comitè de Guerra que se’l va emportar del seu domicili.
No sabem què va passar després ni per què aquest pagès va ser assassinat, com tampoc podem assegurar que tots els membres del Comitè estiguessin informats d’aquest fet.
Encara avui és difícil aclarir qui van ser els autors de les morts que hem
descrit fins ara o els motius que els van portar a prendre mesures tan dràstiques.
El tema de la repressió a la rereguarda és molt complex i s’ha escrit molt sobre l’abast real i les causes que van motivar-la. Segons alguns historiadors, la violència
contra els religiosos i la gent de dretes en general va estar organitzada pels comitès locals, que molts cops també actuaven a poblacions veïnes, i, en part, va ser
producte de les accions dels anomenats “incontrolats”, que, sense obeir les ordres
més directes, es van dedicar a escampar el terror aprofitant la desorganització que
es va viure els primers mesos. Molts autors, com Pelai Pagès o Josep Termes,
assenyalen que el fenomen de la violència incontrolada és molt freqüent en les
revolucions europees contemporànies i que la majoria d’elements radicals que
solien executar aquest tipus de repressió responien al model de nou militant sorgit de la mateixa revolució que, sovint sense cap mena de militància prèvia, aprofitava el moment d’agitació per protagonitzar les accions més radicals i titllava els
militants més veterans de moderats.50 Altres autors han fet una lectura diferent;
Prat i Maspera; després d’aquest incident, en Francesc i en Joaquim van marxar de voluntaris
al front. Segons el testimoni, el seu germà va marxar perquè creia que si es quedava a la població tindria més problemes amb els sectors més intransigents.
50. TERMES, Josep (1987: 395) destaca: “Aquest neòfit és el pitjor espècimen de la revolució: la
seva covardia anterior (o un passat no gaire net ni gloriós) l’empeny cap a les pitjors accions,
les més salvatges i les més injustes”. PAGÈS, Pelai (1987: 65 i 66) també reflexiona sobre aquesta qüestió: “Com ha posat en relleu Josep M. Solé i Sabatè, els “incontrolats”, protagonistes
dels famosos “paseos” nocturns són fonamentalment producte de la situació revolucionària que
es vivia a Barcelona i a l’extraradi industrial: homes amb escassa consciència política i social,
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 152
152
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
segons Maymi, “ni eren quatre ni eren tan incontrolats. Sabien molt bé el que
feien i perquè ho feien”.51 Aquest autor apunta la idea que hem de deixar de vincular els assassinats exclusivament al conjunt dels membres que formaven els
comitès locals. Segons la seva hipòtesi, fruit de l’anàlisi de dos comitès de les
terres gironines, hi ha la possibilitat que existís una mena de comitè intercomarcal, compost pels elements més radicals, que eren els encarregats de “depurar” la
rereguarda. Aquests homes més expeditius eren, com assenyala Fraser, un nou
tipus de militant foguejat en el pistolerisme i la repressió de la Dictadura de
Primo de Rivera, que apostava clarament per utilitzar qualsevol mitjà que garantís la revolució i el final dels elements considerats hostils. Fos d’una manera o
altra, el que sembla provat és que, a diferència de l’altre bàndol, les autoritats
antifeixistes van intentar frenar aquests excessos des del primer moment. I des de
la mateixa CNT, dirigents com el mataroní Joan Peiró van denunciar la violència desmesurada.52 Com assenyala Pelai Pagès, la repressió franquista va estar
organitzada pels alts comandaments i responia a una veritable voluntat depuradora, mentre que la del bàndol republicà va ser més descontrolada i fruit de les
circumstàncies.53
Concretament a Malgrat, sembla que la intervenció d’escamots forans va
ser clau en la majoria de casos de violència. Amb aquesta interpretació no volem
exculpar tots els revolucionaris locals, però considerem que hi ha prou indicis per
afirmar que el Comitè local no es va caracteritzar per la seva voluntat depuradora. En primer lloc, cal destacar que, si comparem les xifres de represaliats durant
el període de domini dels comitès a la comarca, es pot comprovar que Malgrat
no va ser dels pobles on es van produir més morts violentes:
sorgits com a subproducte d’un món urbà i industrial generador de misèria i de marginació que
han aparescut a totes les revolucions contemporànies d’Europa. Homes pels qui instintivament,
la destrucció de vides, d’esglésies, de les cases dels rics i de tota la simbologia urbana que recordés “el vell món” esdevenia una necessitat per a construir una nova societat”.
51. MAYMÍ, Josep (2001: 136)
52. “Enmig d’un poble desbordat s’hi han introduït els amorals, els lladres i els assassins per confessió i per instint. I quan el poble desbordat ha estat contingut en el moment que devia contenir-se, els altres, els amorals, han continuat robant i assassinant per a deshonra de la revolució
i per escarni dels que es juguen la vida als fronts de guerra. El vertader revolucionari, però no
vessa una gota de sang més de la precisa, no mata per matar, perquè la sang li repugna. Siguin
quines siguin les idees dels individus mentre aquests s’adaptin al nou estat de coses creat per la
revolució, són individus la vida dels quals és inviolable”. PEIRÓ, Joan (1987).
53. Les xifres de represaliats al bàndol nacional són molt superiors i tenien el vistiplau de les
autoritats. A més, no hem d’oblidar que el bàndol nacional, a part de represaliar republicans
i nacionalistes, també va ajusticiar capellans, sobretot al País Basc.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 153
153
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
Víctimes a la rereguarda republicana (1936-1939)54
Arenys de Mar
Arenys de Munt
Calella
Canet de Mar
Palafolls
Pineda de Mar
18
6
19
41
3
2
Sant Cebrià de Vallalta
Sant Iscle de Vallalta
Sant Pol de Mar
Santa Susanna
Tordera
Malgrat de Mar
0
0
0
0
10
6
Dels sis assassinats, cinc van ocórrer el mateix dia o bé l’endemà, no es va
matar cap propietari durant el període de gestió del Comitè, i sembla que aquest
tampoc va estar implicat en els assassinats d’un veí de Pineda i un altre de Blanes,
els cossos dels quals van aparèixer a la població.55 Quan va acabar la Guerra, les
autoritats franquistes tampoc van poder aclarir qui havia matat els religiosos: els
resultats de la seva investigació corroboren aquesta teoria, ja que apunten com a
sospitosos “elementos desconocidos y forasteros”.
Pel que fa a la versió dels testimonis, un dels exmilicians entrevistats va
reconèixer que era habitual la visita d’escamots d’altres llocs:
Sí, sí, venien de Mataró, de Barcelona, vés a sapiguer d’on venien... I “Jo sóc d’aquí i hi hem
d’anar que tal hi viu, que a tal puesto hi ha armes o s’han de dallò.” I anàvem a fer els registres i jo [hi] anava perquè no fotessin el boig, eh? Perquè... si foten un disbarat, qui se l’emporta? Tu coneixes el del poble, però no saps mai un de Mataró, un de Barcelona qui és i
qui deixa de ser. Sí que porta cunya però de cunyes se’n fan. Perquè vénen i si tu ets d’aquí i
la responsabilitat és teva, tu aniràs a privar-ho i si no els pots privar què has de fer, eh?56
La versió de la majoria dels altres entrevistats és que normalment la gent
del mateix comitè no acostumava a fer-se càrrec dels assassinats del seu poble:
Aquí Malgrat els que van venir i van començar a matar capellans i així no eren pas de Malgrat,
eren d’un altre poble, vés a saber d’on eren, i els d’aquí Malgrat anaven a altres llocs.57
54. Aquest quadre va aparèixer al número especial que la revista Reporter va dedicar a la Guerra
Civil. Les dades estaven extretes del llibre de SOLÉ i SABATÉ, Josep Maria i VILARROYA, J.
(1983). En el quadre i el llibre esmentats hi ha comptabilitzades, en el cas de Malgrat, 8 persones perquè també s’hi inclouen les morts de dos guàrdies civils afusellats a Girona que nosaltres no hem inclòs com a víctimes, perquè van ser jutjats per un tribunal militar i no hem
trobat cap relació directa amb el Comitè, encara que els dos guàrdies haguessin residit a la
població.
55. Sembla que el veí de Pineda era el Sr. Boguña propietari d’una tintoreria. L’altre mort era Josep
Pi i Duran, un treballador de la SAFA que havia entrat en aquesta fàbrica com a esquirol durant
una vaga. Segons el testimoni de la seva dona, elements blanencs de la FAI l’havien fet sortir
d’un bar de Blanes i l’havien portat fins a Malgrat on el van assassinar. Causa General de la ..
56. Testimoni de Joan Bernat Onna.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 154
154
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Molts d’ells venien de Pineda o venien de Blanes i els de Malgrat anaven a Pineda, anaven
a Blanes, s’ho combinaven per fotre hòsties.58
Molts testimonis responsabilitzaven directament el Comitè de Canet i,
encara que en principi ens pugui semblar que aquestes opinions poden estar
fonamentades en el rumor que es va formar aquells anys al voltant del comitè més
expeditiu de la comarca, les informacions facilitades per Xavier Mas, autor del llibre Guerra-Revolució i contrarevolució a Canet de Mar, semblen corroborar aquesta versió. Pel que ens va explicar, pot ser que mossèn Turró, efectivament, fos
assassinat per un milicià de Canet, com li va confirmar un dels seus testimonis
després de descriure el lloc on va morir el capellà. No sabem qui foren els autors
materials de les morts de l’Anastasi García ni de mossèn Narcís, però que morissin la mateixa nit i que un informant afirmés que a algun element del Comitè
local fins i tot el van amenaçar amb un arma per protestar abans de la mort de
mossèn Narcís, ens fa pensar que la implicació d’elements del comitè canetenc o
foranis fou força evident en els dos casos.59 Tanmateix, encara que acceptem com
a explicació vàlida que la majoria dels assassinats van ser responsabilitat de revolucionaris forasters, cal que ens preguntem si el sistema funcionava com apunten
els testimonis seguint el famós “els d’aquí van allà i els d’allà vénen aquí”, si simplement venien i els membres del Comitè local no van tenir res a veure amb cap
dels actes violents de la localitat ni dels pobles veïns, o si venien de fora però eren
ajudats pels membres més exaltats del Comitè malgratenc. Si fem cas de la primera explicació, encara ens hauríem de fer una segona pregunta: aquest anar i
venir era premeditat i organitzat o improvisat i fruit de la situació de confusió
dels primers dies?
En el cas de Malgrat, considerem que segurament els inductors i autors
de la majoria dels morts van ser elements forasters, però, com va passar amb l’incendi de l’església, és possible que els elements més radicals de la població hi
col·laboressin. Quan parlem de cooperació no necessàriament ens referim a participar activament en els assassinats, que no ho descartem, sinó a facilitar noms,
adreces, avisar de possibles viatges... Aquests homes, tot i formar un corrent
minoritari dins el Comitè local, és probable que, durant les primeres setmanes,
tinguessin prou força per practicar detencions, col·laborar amb gent d’altres pobles
o, més endavant, ja relegats a la Secció de Defensa, encarregar-se de l’assassinat de
57. (De la pàgina anterior.) Testimoni de Ramon Garriga i Marquès.
58. Testimoni de Nicolau Catà.
59. Alguns testimonis havien apuntat la possibilitat que milicians de Calella també hi intervinguessin, però no hem trobat cap evidència que ens ho confirmi. L’única referència que tenim
de la visita d’activistes de Calella és amb motiu d’una manifestació, tal i com recull AMAT i
TEIXIDÓ, Jordi (1994). I també sabem que alguns membres del Comitè malgratenc anaven
a veure Germinal Esgleas, cap del Comitè Antifeixista d’aquesta població; però, pel que sembla, era per fer-li consultes sobre la gestió de l’organisme revolucionari i les consignes de la
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 155
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
155
Ferran Molas. La col·laboració d’aquests elements és molt evident per exemple en
el cas de la mort de mossèn Narcís, ja que, a més d’anar-lo a cercar a una casa on
no residia habitualment, segons alguns testimonis el van acusar de “faldiller”,
rumor que només podia provenir d’alguna persona del poble. A principis d’agost,
quan la situació era força caòtica, dins el Comitè encara no hi havia una autoritat gaire clara. Com reconeix Elies Paradeda en El meu record de Malgrat, “durant
uns quants dies era difícil fer-se respectar. Els més exaltats no volien reconèixer
cap autoritat i feien el que volien.” Els elements més conciliadors ho tenien difícil per poder controlar les actuacions dels revolucionaris locals més radicals i,
com assenyala Fraser, moltes vegades els membres dels comitès s’havien de jugar
la vida si volien impedir les accions de la gent de fora que venien alertats o simplement, a “fer neteja”. Després de neutralitzar els elements més expeditius i en
un context menys violent que el de les primeres setmanes, es va aconseguir imposar un tarannà més moderat, que, tot i tenir la voluntat d’acabar amb el culte
catòlic a Malgrat, va evitar més morts i va permetre als altres religiosos que vivien
a la població poder seguir fent una vida més o menys normal.
4. La vida religiosa durant la revolució
Encara que Peiró des de les pàgines del diari Llibertat de Mataró denunciés que: “Per absurdes que siguin les coses de l’esperit no es desarrelen per la
força”,60 el Comitè malgratenc va sotmetre els capellans que es van quedar a la
població a treballs especials o a sancions econòmiques i va intentar acabar amb el
culte catòlic a la població. Per exemple, mossèn Albert, un capellà que vivia al
carrer de Mar, va ser obligat a vestir de seglar, a anar a treballar i posteriorment
va ser tancat a la Model, suposem que per ordres superiors a l’organisme revolucionari local:
A casa, a can Mora, a can Calet, hi havia un capellà al costat que era mossèn Albert, i aquest
pobre home se’l van emportar com tots els capellans que els van agafar de la manera que
els van agafar i el feien anar al riu Tordera a omplir sacs de sorra per fer parapets i coses
d’aquestes i jo igual que el meu cosí, en Ramon Mora, [li] dèiem: “Mossèn Albert vagi de
seguida! –estava a casa–, vagi de seguida a casa seva que el vindran a buscar.” Es sentien
rumors i en mossèn Albert ens l’estimàvem nosaltres.61
CNT-FAI. Amb tot, tampoc podem assegurar del cert de què es parlava en aquestes trobades.
60. Extret de l’article “Justícia i persecució” que va aparèixer al diari Llibertat de Mataró el 5 de
setembre de l’any 1936 i que també està recollit al llibre Perill a la reraguarda. Segons l’autor,
l’únic mitjà per sostreure dels cervells de la gent “les boires de la fe absurda” era l’educació.
61. Testimoni de Nicolau Catà, que en aquells moments vivia a casa dels Mora, que eren família
seva.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 156
156
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Foto de carnet de mossèn Albert i de Ginesa Raja.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
A casa no érem d’anar a missa, no érem anticlericals però no érem de missa, no hi crèiem
però [teníem] una bona amistat amb en mossèn Albert i, clar, nosaltres com a bons veïns,
doncs tot a l’Antonieta, la meva mare es deia Antònia. Els de can Cama venien, perquè,
clar, el Comitè demanava quartos en els que considerava feixistes i, si no en tenien, els hi
havien de deixar, i com que els hi feia por anar a casa del capellà, venien a casa: “Té,
Antonieta, donaràs aquests cèntims a mossèn Albert?” El meu germà Ramon, quan van
venir a buscar a mossèn Albert per anar a fer trinxeres al cap de Tordera, va pensar: el mataran pel camí; doncs, el va seguir per saber què li passava i no li va passar res. Com a veïns,
li vam fer costat; tots els mobles, les casulles, els calzes que tenia i tot això quan el van detenir van venir aquí casa i ho vam tenir guardat tota la guerra.62
A mossèn Tenes, que era un capellà jubilat que vivia a prop de l’església,
en principi no el van molestar:
Al capellà de can Tenes no li va passar res, perquè el Comitè el va anar a buscar un dia al
vespre i la seva majordoma: “Hi ha el Comitè que et demana!” “Digui’ls-hi que estic
sopant, que no estic ara per atendre a la gent.” I es veu que els hi va caure simpàtic i el van
deixar.63
62. Testimoni de Josep Mora. L’amistat amb mossèn Albert va provocar que els Cuadrado, que
vivien a prop de can Mora i de mossèn Albert, tractessin l’Antònia Girons de feixista i l’insultessin pel carrer, malgrat ser una de les fundadores de la secció femenina d’ERC. Curiosament,
un cop acabada la Guerra, l’ajuda que li prestaren al capellà tampoc els va valer per obtenir avals.
63. Testimoni de Josep Mora.
Els originals (al mes de maig de 2005) encara són a Salamanca.
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
Fitxes de la policia de mossèn Albert i mossèn Tenas quan van ingressar a la Model. Reproducció d’una còpia en microfilm dipositada a l’Arxiu
Nacional de Catalunya.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 157
157
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 158
158
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
No sabem quina part de llegenda té aquesta explicació, però el cert és que
mossèn Tenes encara va tardar uns mesos a ser tancat a la Model com mossèn
Albert.64 Mossèn Josep i mossèn Lluís Gelpí, de can Merlo, que eren dos germans eclesiàstics que en el moment d’esclatar la Guerra no eren a la població,
també van poder tornar i refugiar-se a casa seva, tot i que van patir alguna represàlia del Comitè:
Un que estava en el Comitè va veure que entrava mossèn Josep i, clar..., un dia el van venir a
buscar, però aquest ho va saber arreglar bé, va ser bo: “Estigueu alerta, estigueu a dins de casa
vostra perquè us han fitxat.” Com avisant-los; no era dolent, no era dolent, no [riu]. Llavors,
clar, tots estaven espantats que si vindran, que si faran un registre i van venir i van fer un registre per aquí baix, i, bueno, ja sabien on era a can Merlo, com que l’altre ja havia donat el parte,
i van quedar tot el temps en aquí amagats.65 [I] Una vegada que es van enreveixinar, van fer
anar tots els que tenien fitxats a arreglar la carretera del Pla.66 Per humiliar-los, rics que mai
havien treballat, els capellans de casa, dos capellans mossèn Paradeda, Fèlix Paradeda i un
altre que vivia en aquí... Els que tenien ells fitxats, què volies que fessin, però llavors van tornar a casa. No els van tornar a cridar. “Estigueu alerta, si us necessitem.”67
Després d’aquest període de clandestinitat i treballs, els dos germans es van
vestir de seglars i se’ls va permetre que fessin de pagesos amb el seu pare fins que
van ser cridats per incorporar-se a files.68
Pel que fa a la resta de la població, podem dir que les famílies considerades
catòliques eren més vigilades que les altres i que el Comitè va passar a recollir totes
les imatges religioses que els malgratencs tenien a casa seva. Com recordaven algunes testimonis:
Passaven amb uns carros pel carrer i entraven a cada casa i el que tenia imatges ho fotien
per la finestra daltabaix, pel carro. Oh!, les trencaven i les llençaven! Llavors teníem una
imatge, una capelleta que dotze persones, dotze cases eren sòcies. Hi havia la zeladora i cada
mes, tret d’un dia, cada dia anava a les cases que érem sòcies i aquell dia la tenies tu i feies
llum, si volies dir el rosari, si volies dir un parenostre. L’endemà tu la duies a l’altre que
tocava, aquella la duia a l’altre... i així les dotze. No n’hi havia una de sola en el poble, n’hi
havia més, però nosaltres teníem aquesta. La mare no va voler que [la] tiressin daltabaix i
ella les va cremar a l’hort, les imatges que teníem, va dir: “No vull que les llencin.” I aquella [capelleta] com que no era nostra, era de tants, no la va voler cremar, la teníem a dalt
amb un quartet que hi havia al costat del llit, uns requartets que antes hi havia, amb una
64. Vegeu: “Relació de persones represaliades durant la Guerra”. Annex 2.
65. A can Merlo, que en aquella època encara era una casa antiga, hi havia com una mena de sostret on van instal·lar dos llits per als capellans.
66. La informant es refereix a l’actual camí de la Pomereda.
67. Testimoni de Dolors Castellà; en aquella època era la promesa del germà petit dels dos capellans, en Ramon Gelpí.
68. Un dels dos germans, mossèn Josep, va ser destinat a un hospital militar gràcies a la intervenció d’un conegut de la família.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 159
LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
159
enfila que allà hi guardaves les flassades i tot això. [...] Li vam voler donar a la que li tocava i no la va voler: “No me la portis, Pepeta, que cada dia em vénen a registrar a veure si
tinc coses; si me la porta, me la tiraran a dalt del carro, no me la dugui.” I la mare va dir:
“Passi el que passi” i la va posar allà, com també teníem a casa el pal i la bandera de l’abanderado de sant Antoni.69
Teníem unes imatges maques i el meu pare va fer un sot a la cort del cavall, va ben embolicar la marededéu i la va posar allà. Jo, amb el meu santcrist... com que em van empipar
tant, li vam posar un ciri com si me’n burlés d’ells. I llavors, aquells es van quedar una mica
cohibits. “Una casa que és tan catòlica que han de tenir coses per força i no teniu res?” “No,
no tenim res més; si voleu entrar, veniu a veure-ho” i, clar, pensava que ho farien i no van
fer-ho, van continuar fent feina.70
Segons ens va explicar un dels testimonis, sembla que el Comitè va cremar
totes les imatges que havia recollit:
Les van anar a cremar aquí, que abans en deien el Rex; aquí abans hi havia el matadero i hi
havia uns sots molt grans.71
Altres informants, en canvi, asseguraven que les van cremar a la plaça de
l’església, però el cas és que, durant els tres anys de Guerra, no es va tornar a celebrar cap més missa i tots els matrimonis i enterraments van ser civils:
Quan van enterrar el meu germà, el van enterrar tapat amb la bandera comunista. Va ser
un dels primers enterraments que es van parar davant de l’Ajuntament. El van portar companys, el van portar a l’espatlla des de casa fins al cementiri.72
Però tot i la teòrica desaparició de la religió a la Catalunya dels comitès, hi
havia gent que no es resignava i havia reafirmat encara més les seves creences com
a conseqüència de la persecució. Ben aviat es van començar a organitzar misses
clandestines: a can Merlo, els dos mossens amagats deien missa per a la família i
mossèn Tenes, abans que el detinguessin, també en celebrava a casa seva:
A ca l’Angelina Codina, al costat de casa la meva germana, a dalt de tot té dos pisos i amb
una calaixera deia la missa. I clar, un dia hi anava un, un dia hi anava un altre, eh? Perquè
ell deia missa cada dia, però no hi anàvem conglomerats.73
69.
70.
71.
72.
Testimoni de Pepeta Dellundé.
Testimoni de les germanes Freixes Negre.
Testimoni de Josep Malleu. Es refereix a l’escorxador que hi havia arran de mar.
Testimoni de Salvador Forroll. Josep Forroll i Soler va morir de tifus el 2 de març de l’any 1937.
Abans de la Guerra havia simpatitzat amb els ideals llibertaris; amb tot, un cop va començar el
conflicte armat, estant malalt, va retreure als seus companys moltes de les actuacions dels primers dies. Pot ser que no fos la bandera comunista sinó la de la CNT, la que cobrís el fèretre,
perquè sovint els testimonis anomenen comunistes tots els revolucionaris en general.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 160
160
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Fins i tot alguns malgratencs van intentar batejar algunes de les criatures
que havien nascut durant el període revolucionari:
Eren tres o quatre que les volien batejar i ens van dir que anéssim a una casa, que el capellà vindria allà. I quan va ser l’hora, ens van avisar: no, perquè es veu que es va sapiguer. I
vam dir: “No, doncs fora”, perquè si per batejar la criatura ens hagués passat alguna cosa...,
doncs, no. I ella hi va anar caminant, així que vaig poder la vaig batejar, però hi va anar
caminant.74
Com veiem, l’únic que va aconseguir el Comitè amb les mesures contra la
religió va ser que el sector més catòlic del poble, i molta altra gent que potser no
eren catòlics practicants, però que creien que s’havien de respectar les creences,
anessin en contra del nou ordre.
La gent es van sentir dominats i això de cremar esglésies, matar capellans i matar aquesta
gent, això no va caure bé en el poble. Ja automàticament no es va sentir identificat amb
aquesta gent.75
Van ser molts els que no van entendre què era allò de la revolució ni per
què es prenien aquelles mesures; la seva reacció va ser la resistència contra aquells
que els tocaven el que consideraven sagrat i inamovible, part de la seva identitat.
Encara que la majoria de gent continués creient en la República, hi va haver qui
va pensar que l’altre bàndol era el bo simplement perquè defensava la religió.
Com ja havia advertit Peiró en un article:
Una cosa és la destrucció i la persecució de l’Església i l’altra ben distinta la persecució dels
sentiments religiosos. [...] No justifica el mal gust dels qui ara quan tant hi ha per fer, esmercen llurs energies perseguint pintures i les obres cisellades pel sol fet de llur caràcter religiós.
Es un joc infantívol que res no té de just, que res no té d’útil a la causa de la revolució. És
però un atac a la llibertat de pensament i és per altra banda, el procediment per engroixir
els rengles del feixisme perquè l’odi que aquest procediment va aixecant a l’entorn nostre o
de la revolució, esdevindrà odi a les llibertats del poble que no en sap ésser digne.76
73. (De la pàgina anterior.) Testimoni de Dolors Castellà.
74. Testimoni de Pepeta Dellundé. La seva filla Fina havia nascut l’octubre de l’any 1936 i no la
van batejar fins a l’any 1939.
75. Testimoni de Salvador Forroll.
76. Extret de l’article “Justícia i persecució” que va aparèixer al diari Llibertat de Mataró el 5 de
setembre de l’any 1936 i que també està recollit al llibre de PEIRÓ, Joan: Perill a la reraguarda.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 161
VI
161
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA:
EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
La majoria de malgratencs no van pair els esdeveniments d’aquells primers
dies: la gent no estava preparada per viure ni una guerra ni una revolució i encara menys les dues coses alhora. La interpretació de molts dels testimonis és que
el Comitè va ser cosa d’un grup de radicals que es van fer amb el poder imposant
el nou ordre a la majoria, i que els principals culpables de la nova situació, i d’alguns dels excessos que es van produir els primers mesos, van ser “els que vivien
aquí però no eren fills de Malgrat”. Aquesta percepció no és exclusiva del nostre
poble. Pelai Pagès i Ronald Fraser ja ens adverteixen en els seus treballs d’aquesta idea força estesa del revolucionari castellà incontrolat, contraposat a l’anarquista català i moderat. Com assenyalen aquests autors, és habitual que els
informants tendeixin a criminalitzar els primers titllant-los d’ignorants i radicals
i a disculpar els segons tractant-los d’idealistes.1 En el cas de Malgrat, considerem que la causa d’aquesta diferenciació és molt evident. Molts dels d’integrants
de les milícies d’anarcosindicalistes que patrullaven pels carrers eren murcians i
andalusos que feia pocs anys que havien arribat a la vila, o bé descendents dels
primers immigrants que arribaren al poble per treballar a les mines. Van ser els
que van sortir al carrer des del primer moment perquè el seu passat a l’Espanya
rural dels cacics i dels senyoritos, i les males condicions laborals i l’atur que havien
patit des que havien arribat a Catalunya, els havien convertit en els elements més
radicals dins la CNT. Anaven amb fusells i seguien les consignes revolucionàries.
Encara que molts en cap moment van decidir res sobre l’actuació del Comitè,
n’eren els representants més visibles i els més recordats pels testimonis. Anys més
tard, la majoria d’aquests homes van seguir el procés que ja s’havia iniciat amb els
primers murcians que arribaren al poble i es van catalanitzar totalment, però en
aquells moments de crisi i tensió es van desfermar els odis i les pors més ancestrals. El pròsper pagès o el petit botiguer va veure amb desconfiança un moviment revolucionari que amenaçava directament el patrimoni que havia heretat
dels seus pares o que havia aconseguit amb molt d’esforç. I el famós “de fora vingueren i de casa ens tragueren” va semblar fer-se realitat per a molts malgratencs
1. Segons FRASER, Ronald (1997, vol. 1: 205), “entre las clases medias el temor al anarquista no
catalán –murciano, aragonés o andaluz– solía ser mayor que el miedo al libertario indígena”.
L’autor analitza les causes d’aquesta diferenciació sobretot a Barcelona, on s’aplegava molta
població obrera que feia pocs anys que havia arribat a Catalunya.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 162
162
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
que no entenien com en pocs dies semblava que s’havia capgirat l’ordre de les
coses a què estaven acostumats.
Cal matisar, però, aquests tòpics i anar una mica més enllà en la nostra
anàlisi: ser prou objectius per superar una visió potser massa negativa i valorar
quin va ser realment el grau d’implicació de la població en el procés. El Comitè
de Malgrat va aplegar un munt de gent amb inquietuds, motius i fins i tot ideologia força diferent. Hi trobem des de petits propietaris agrícoles fins a obrers en
atur forçós. Militants anarcosindicalistes convençuts i membres d’ERC arrossegats per les circumstàncies. Rabassaires partidaris de les col·lectivitzacions i persones que es van apuntar al carro de la revolució per treure’n algun benefici
personal. En el Comitè hi va haver de tot ja que va ser molta la gent que es va
deixar emportar per la febre revolucionària que es vivia aquells dies i per la sensació de poder que dóna portar un arma a la butxaca. Si bé és cert que potser els
que havien arribat al poble feia pocs anys van representar un nucli important dins
la nova estructura revolucionària, i que com reconeixen alguns dels seus descendents no tenien la formació intel·lectual adequada,2 també ho és que hi va haver
molts catalans “fills de Malgrat” que, com assenyalaven alguns entrevistats, també
es van “destacar” com a revolucionaris i van creure que havia arribat el moment
de fer un canvi social.
La diversitat que va aplegar el nou organisme reflecteix el que es va viure
aquells mesos: res no estava pautat ni estructurat. No s’estava produint ni una
revolució anarquista ni hi havia un govern de concentració d’esquerres convencional. El que va sorgir era una cosa nova, que estava viva i s’anava transformant
cada dia. Com assenyala Pozo, els comitès locals actuaren amb total autonomia:
“L’únic lligam [...] fou el de compartir l’objectiu comú de lluitar contra el feixisme. I fins i tot, aquest element comú tingué més d’un matís en funció de l’orientació política de les organitzacions: per uns, la lluita contra el feixisme era,
sobre tot, la lluita contra els enemics del règim republicà, mentre que per uns
altres, el camp d’aquest mateix combat s’ampliava als enemics ‘de classe’”.3 Tot i
que el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el mes d’agost, intentés organitzar una mica la situació amb la creació dels denominats comitès comarcals, en la
majoria dels casos les actuacions d’aquest només van ser un punt de referència i
els comitès locals seguiren actuant amb independència total. La vida política i
econòmica de cada poble va estar totalment controlada pels nous organismes
revolucionaris que, segons Xavier Mas, “no solament es van apoderar de totes les
competències de l’administració local sinó que com a conseqüència del buit de
poder provocat pel col·lapse de l’aparell de l’Estat va(n) haver d’assumir moltes de
les seves funcions”.4 En paraules d’Amat i Teixidó cada comitè local esdevingué
2. Són habituals els comentaris que titllen aquests homes d’analfabets, tot i que alguns testimonis reconeguin que la majoria d’ells van intentar fer el que creien que era just.
3. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició].
4. MAS, Xavier (2002: 82).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 163
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
163
un veritable “microgovern”, que va actuar de la manera que li va semblar més
convenient.5
1. Organigrama i funcionament del Comitè malgratenc
Aquest “microgovern”, en el cas de Malgrat, va tenir una organització força
complexa. Encara que en un principi el seu funcionament va ser molt improvisat, a remolc de les circumstàncies i per atendre les necessitats que anaven sorgint, el Comitè es va anar diversificant en diferents subcomitès integrats i dirigits
per diverses persones i controlats per les formacions polítiques que hi prengueren
part. Aquesta evolució es constata clarament repassant la documentació i analitzant els vals que el nou organisme expedia des del principi de la Guerra per anar
a buscar productes o per autoritzar viatges i despeses. A finals de juliol, principis
d’agost, aquests permisos són notes escrites a mà en nom del Comitè en qualsevol tros de paper o petits cartons amb els segells de la CNT, la Unió de
Rabassaires i el Centre Català Republicà. Cap a finals del mes d’agost, principis
de setembre, ja apareixen vals amb el segell del “Comitè Local de Milícies
Antifeixistes” o del “Comitè Executiu” i cap a finals de setembre ja trobem segells
del “Comitè de Proveïments” i vals impresos. El mateix passa amb les factures i
la relació de despeses. Dels primers quinze dies, només hem trobat llistes de factures i rebuts de la Secció de Proveïments i del Comitè Executiu.6 Cap a finals
d’agost, ja comencen a aparèixer llistes de subsidis, salaris i despeses de la majoria de seccions, que continuen encara, de manera més detallada, el mes de setembre, octubre i novembre de 1936.7
No podem dir que la gestió de la nova entitat local fos un exemple d’organització municipal, però sembla que com a mínim hi va haver la voluntat
d’intentar portar una mica el control d’ingressos i despeses i de fer funcionar el
nou sistema polític. Encara que és difícil establir quin va ser el grau d’autonomia i coordinació entre les diferents seccions que van configurar el nou organisme revolucionari, s’ha considerat necessari intentar deduir a partir de la
documentació econòmica (factures, vals, etc.) un possible organigrama del seu
funcionament:
5. AMAT i TEIXIDÓ, Jordi (1994).
6. Vegeu la documentació del Comitè conservada a l’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar (Reg.
22429, 22431 i 22432).
7. AMMM, reg. 22434, 22429 i 22431.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 164
164
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Evolució dels vals del Comitè
Antifeixista de Malgrat en què
s’observa una notable millora
dels impresos.
AMMM (Reg. 22429).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 165
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
165
Gràfic. Possible organigrama del Comitè Antifeixista de Malgrat (juliol, 1936 desembre, 1936)
COMITÈ DE DEFENSA (també anomenat COMITÈ DE
GUERRA o COMITÈ DE MILÍCIES)
COMITÈ DE PROVEÏMENTS
(també anomenat COMITÈ D’ABASTOS)
COMITÈ
EXECUTIU
COMITÈ AGRÍCOLA (JUNTA SOCIAL COL·LECTIVA)
COMITÈ D’OBRES PÚBLIQUES
CENU 8
COMITÈ D’INQUILINATS
COMITÈ DE CINEMA I ESPECTACLES
COMITÈ DE
TRANSPORTS
Com es pot veure en el gràfic, tot ens fa pensar que la secció central de
l’organisme era l’anomenat Comitè Executiu, que algunes vegades apareix simplement amb el nom de Comitè Antifeixista de Malgrat. Cal que l’identifiquem
amb el nucli dirigent, amb els homes que es van posar al capdavant per intentar
encarar-se amb la nova situació. Un dels testimonis de primera mà de què disposem per aclarir qui van ser aquests “homes forts” és el de l’Elies Paradeda. Com
hem vist anteriorment, ell esmentava com a components del Comitè de Resistència en Rafael Benet i en Francesc Vidal Curull per la CNT; en Prat i Maspera
i en Miquel Verdaguer per ERC, i en Salvador Barney, en Pau Pica i ell mateix
per la Unió de Rabassaires. Hem d’afegir a aquests noms el de l’Ernest Torrell,
que en una entrevista es definia com a membre d’aquest organisme i que deu ser
l’element d’ERC que l’Elies no recordava, i el de Gonzalo Gambín, posterior responsable del Comitè de Defensa, que segurament és el tercer membre de la CNT
que tampoc no ens revela l’Elies en el seu testimoni. Hem de matisar, però, que
els únics d’aquesta llista que no solen ser esmentats pels informants són els membres d’ERC. Segurament la seva implicació es va reduir a intentar representar
l’Ajuntament dins el nou organisme revolucionari; recordem que en Prat i
Maspera va exercir d’alcalde accidental des de la dimissió de l’Arnau i que en
8. CENU: Comitè de la Escola Nova Unificada, la relació de la nova organització escolar i el
comitè es tractarà en un apartat dedicat a l’escola.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 166
166
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Miquel Verdaguer i l’Ernest Torrell eren regidors de l’Ajuntament constituït el 9
d’agost. Pel que fa als altres elements esmentats per l’Elies, podem confirmar que,
en major o menor grau, tots van participar en tasques d’organització i gestió del
Comitè, com avala la documentació que ens ha arribat i la informació que
podem extreure dels testimonis.
Segons la Causa General i diversos informants, el president del Comitè era
en Rafael Benet. El Rajoler, nom amb què se’l coneixia a ell i als seus germans,
en aquells moments tenia 32 anys. Havia estat un dels membres fundadors de l’ateneu Aclarir i la majoria dels testimonis el defineixen com un idealista amb una
certa preparació intel·lectual. Pel que hem pogut anar esbrinant, fou una de les
ànimes de la nova estructura de poder local, tot i que no considerem que en fos
l’únic responsable, ja que més que un president el que hi va haver va ser un nucli
dirigent. Un altre home important va ser, sens dubte, l’Elies Paradeda, que va
actuar una mica de catalitzador. El seu tarannà decidit i les seves bones relacions
amb els cenetistes i amb el sector més progressista d’ERC li van servir per poder
imposar-se i de mica en mica anar organitzant la situació. La prova més evident
que fou un home respectat per totes les tendències representades en el Comitè va
ser la seva elecció com a alcalde a partir del mes de desembre de 1936. Com
apuntava Ramon Garriga i Marquès:
Va ser valent, era dels valents físics que es va imposar.
Cal que també destaquem com a “home fort“ en Gonzalo Gambín; aquest
cenetista que durant la República ja s’havia distingit per les seves idees a favor de
la revolució social, era, com en Rafael Benet, membre fundador de l’ateneu
Aclarir. El seu nom sempre apareix relacionat, a les entrevistes i a la documentació, amb el d’en Salvador Cuadrado, en Juan Molina i el d’en Blas Hernández,
també esmentats a la Causa General com a dirigents del Comitè. Aquests homes
compleixen el perfil, que comentàvem més amunt, de militant anarcosindicalista procedent de Múrcia o Andalusia que feia pocs anys que vivia a la població.
La majoria dels testimonis els assenyalaven com els principals culpables dels
excessos revolucionaris, amb altres noms que també apareixen a la Causa com el
de Juan Barnés, àlies el Cabrero, o Bernardino Torres. És possible que la percepció que ha quedat d’aquests homes vagi lligada a la seva implicació en el Comitè
de Guerra i en les patrulles de milicians, però els únics que ens consta que van
fer-se càrrec d’alguna secció dins el Comitè van ser en Gonzalo Gambín, en
Salvador Cuadrado i potser en Bernardino Torres; els altres dos només van participar en les patrulles de control i en la Col·lectivitat d’Agricultors. No obstant
això, és possible que els primers dies formessin part del Comitè Defensiu inicial.
Un altre cenetista que esmenta l’Elies, i que hem identificat com a capitost, és en
Francesc Vidal Curull. Durant l’època de la República, havia treballat de conserge
a La Barretina i, com deia algun dels testimonis, durant la Guerra es va “destapar”
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 167
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
167
com a revolucionari i va formar part del Comitè de Guerra. Els altres dos rabassaires esmentats, en Salvador Barney i en Pau Pica, es van encarregar bàsicament
d’engegar la col·lectivització de les terres, però no es descarta que també participessin en aquest nucli dirigent.
Si ens fixem en la correlació de forces dins el Comitè Executiu, ens adonem que reflecteix força bé la importància de cada sindicat o partit en el poble
durant la dècada dels 30. Encara que molts testimonis veiessin en el predomini
de la CNT una mena d’usurpació contra el poder legítim d’ERC, cal recordar
que aquest sindicat havia estat majoritari a la població durant anys i que, en el
moment del buit de poder, era l’única força prou organitzada per assumir-lo o
enfrontar-se a un possible atac feixista. ERC, com ja havíem comentat anteriorment, tot i que molt debilitada, va continuar tenint veu i vot a l’espera que la
situació es normalitzés. I la Unió de Rabassaires, encapçalada per dirigents que ja
havien demostrat que eren homes d’acció durant els fets d’Octubre, potser fou la
formació que va prendre un relleu més considerable. Pel que fa a les altres forces
antifeixistes que configuraven el panorama polític en aquells moments, cal apuntar que tot i que hi hagués un representant del POUM a l’Ajuntament constituït
el 9 d’agost, considerem que aquest partit no disposava d’una secció local prou
organitzada, i la UGT i el PSUC9 només tenien militants o simpatitzants que
encara no s’havien constituït en cap agrupació local.10 Aquest fou el motiu principal pel qual no van participar en la gestió del nou organisme, encara que no
descartem que en el terreny individual algun militant s’hi vinculés.
Pel que fa a les seves funcions, el Comitè Executiu era la secció encarregada de controlar l’economia, assenyalar les directrius que calia seguir i intentar canalitzar la situació de desorganització dels primers dies. Quan diem que controlava
9. Partit Socialista Unificat de Catalunya. Es va fundar el 23 de juliol, a partir de la fusió del Partit
Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i la Unió
Socialista de Catalunya. Aquells anys, a la majoria de països d’Europa, s’havien constituït partits comunistes, que estaven afiliats a la IIIa Internacional o Komitern, organitzada pel partit
comunista rus. La majoria de militants d’aquests partits provenien de l’ala més revolucionària
dels partits socialistes europeus, que, en esdevenir socialdemòcrates havien abandonat els objectius revolucionaris i havien moderat força les seves postures. L’objectiu dels partits comunistes
era seguir l’exemple rus i fer la revolució proletària, encara que l’any 1936, amb Stalin al poder,
les consignes que arribaven des de Moscú, i que van seguir tant el PSUC com el PCE, eren les
d’afavorir les aliances amb els partits d’esquerra (el frontpopulisme).
10. Segons l’Informe que el delegat Joan Valldeperas representant de la UGT en el CCMA (sección
comarcas) presenta a consideración del PCUS (13/8/1936). A Malgrat, igual que a Blanes, el
delegat va constatar “un sectarisme molt gran” en contra de la UGT, com ell mateix destacava:
“Els companys de la CNT creuen que la única central sindical que hi pot haver a Blanes (en el
cas de Malgrat farà el mateix comentari) és la CNT. Això reflexa la necessitat immediata d’enviar un company, no per posar-se en front de la CNT, però sí per aixecar el nostre partit [...]
tenint en compte que l’ambient a favor del nostre Partit Unificat existeix”. Aquest informe,
actualment es troba entre la documentació del CCMA dipositada al Archivo Nacional Sección
Guerra Civil, Salamaca, però és inclòs a l’annex de documents de la tesi de POZO, Josep
Antoni [tesi pendent d’edició].
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 168
168
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
l’economia ens referim al finançament del Comitè en general i al repartiment de
diners per als diferents grups. S’han trobat documents signats en nom del
Comitè Executiu en què hom convidava “la Caixa” a lliurar els diners que gent
de dretes o de l’església tenia en aquesta sucursal, i rebuts de diferents persones
que pagaven les “receptes” a aquesta secció.11 Segurament el Comitè Executiu
era qui decretava els impostos revolucionaris i les requisicions que després s’encarregaven d’anar a fer efectives els milicians, i també controlava altres ingressos
com els de les donacions voluntàries a favor de diferents causes, els que es recollien en els festivals que se celebraven i els que s’ingressaven gràcies a la venda de
diferents productes. Els diners aconseguits es repartien entre els subcomitès per
pagar el personal que hi treballava,12 els obrers en atur forçós, les famílies dels nois
que havien marxat de milicians al front i també servien per cobrir les despeses de
les escoles i d’assistència social.13 Els diners per pagar els viatges dels encarregats
de les diferents seccions per anar a comprar armament o per assistir a reunions
també sortien del Comitè Executiu.14 Repassant les factures ens adonem que hi
11. “El comitè executiu Antifeixista de Malgrat, demana a la Caixa que doni al comitè els diners
que tingui a l’entitat: Jaume Turró Viñas, Pere Bunyol, Lluís de Caralt, Artur Vidal Girons,
Joaquim Turró Viñas, Narcís Jofre i Fèlix Paradeda” (carta de 3-9-1936). La contestació de “la
Caixa” és del 4/9/1936 i s’hi especifica els diners que hi havia a les diferents llibretes i el dia
que van ser cancel·lades pel Comitè. En Jaume Turró Vinyes tenia una llibreta que va ser cancel·lada pel Comitè el 24 d’agost (hi ha un document, en què aquest senyor especifica les quantitats que va donar al Comitè, del 24/8/1936 segellat per les tres entitats polítiques); en total
eren 20.395 ptes. (16.236,51 com a líquid remanent d’una llibreta de “la Caixa”, 7.043 d’un
taló de la banca Marsans i 116 ptes. d’un taló del banc Hispano Colonial: la suma de les quantitats és més de 20.000). En Pere Bunyol i en Lluís Caralt no tenien cap llibreta a l’entitat;
l’Artur Vidal Girons en tenia una amb el seu fill Josep, amb 5.450 ptes. més els interessos de
l’any, que va ser cancel·lada el 26/9/1936; en Joaquim Turró Vinyes tenia una llibreta amb
1.150 ptes. més els interessos, cancel·lada el 26/3/36; en Narcís Jofre Costa, una llibreta amb
250,22 pessetes més els interessos, també cancel·lada el 26/9/1936, i en Fèlix Paradeda, una llibreta oberta amb la seva germana Mercè amb 6.142,24 més els interessos, cancel·lada el
24/9/1936. Segurament la data de les cancel·lacions no és correcta ja que, si la carta de l’entitat és del 4 de setembre, les cancel·lacions són del 24 i el 26 d’agost, no de setembre (AMMM,
reg. 22430).
12. A les llistes de subsidis de principis d’agost de 1936 encara trobem relacions de sous força heterogènies; però, a mesura que van passant els mesos, apreciem com els salaris es van unificant.
Els membres del Comitè Executiu i els responsables de les diferents seccions van acabar cobrant
70 pessetes a la setmana, que era la mateixa quantitat que rebien les famílies dels voluntaris.
Les noies que treballaven pel Comitè al principi cobraven 20 o 30 pessetes, però més tard
també se’ls va augmentar el sou.
13. Llistat de pagaments de les setmanes 41, 42, 43, 44 i 45. A la setmana 45 ja trobem diners que
es donen a Juan Evaristo Albiol, responsable del Comitè d’Obres Públiques per pagar els obrers
especificats en diferents llistes. El Comitè Agrícola (l’anomenada Junta Social Rabassaire)
també rebia diners, suposem que del Comitè Eexecutiu o de la caixa municipal per pagar obrers
del camp en atur forçós. També s’ha trobat una llista de despeses que va tenir en Pau Pica per
anar a una reunió a Barcelona que va presentar al Comitè (AMMM, reg. 22429, carpetes 10,
25 i 32).
14. En la llista de la “Relació de despeses del comitè executiu antifeixista”, per exemple, podem trobar els rebuts del que va gastar el senyor Planagumà en un viatge que va fer a Barcelona per les
escoles o les despeses d’Ernest Torrell per anar a Barcelona a comprar dinamita i metxa. En
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 169
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
169
ha molts rebuts d’hotels i restaurants de Barcelona i de França, comprovants de
compres de dinamita i armes adquirides a Calella, Barcelona o Sta. Coloma de
Farners i vals i autoritzacions d’aquesta secció a diferents persones del nucli dirigent per poder anar a adquirir material bèl·lic. El Comitè Executiu també controlava la benzina, per això es van fer uns vals impresos que es donaven als qui
estaven autoritzats a anar a omplir els dipòsits dels cotxes requisats.15 Com recordava la Lola Mallart:
El Comitè es va quedar tota la gasolina, nosaltres tota la que teníem ens la van controlar.
La benzinera, propietat dels seus pares, estava situada al carrer de mossèn
Cinto Verdaguer i va ser controlada pel Comitè, que hi va posar un guàrdia permanent que vigilava el subministrament. Aquest control era comú a tot
Catalunya ja que, a causa de la situació bèl·lica, la benzina havia esdevingut un
article de primera necessitat que s’havia de racionar.
Una de les seccions que també disposava de benzina, cotxe i fins i tot
xofer16 era l’anomenat Comitè de Defensa, també conegut com a Comitè de
Guerra o simplement com a Comitè de Milícies. Aquesta secció, que correspon
al nucli originari que es va mobilitzar els primers dies, seguia controlada per la
CNT i la seva funció bàsica era organitzar la defensa del poble. La protecció de
la vila, però, també va incloure la vigilància de qualsevol element dretà sospitós
de no ser afí a la causa antifeixista, l’ús de la força i la intimidació per aconseguir
fer complir el nou ordre revolucionari i l’ensinistrament dels nois que marxaven
voluntaris al front. El Comitè de Defensa va arribar a controlar uns seixanta milicians dividits en tres grups, integrats per alguns d’aquells cenetistes que havien
sortit al carrer els primers dies i per altres que s’hi sumaren posteriorment.17
Disposaven de 6 mosquetons i 50 escopetes de caça18 i bàsicament vigilaven les
15.
16.
17.
18.
altres relacions trobem força tiquets de restaurants i hotels que consten com a despeses de les
diferents comissions per anar a reunions a Barcelona. En una “Relació de comptes diversos
pagats per aquest Comitè Antifeixista per diferents conceptes”, hi ha vals per a en Francesc
Vidal per anar a Barcelona i per a l’alcalde i l’Ernest Torrell per anar a comprar dinamita a Sta.
Coloma i armes (hi ha rebuts de l’armeria Gratovil de Calella). També s’ha localitzat una nota
que autoritzava l’alcalde per anar a territori francès amb 3.000 pessetes a comprar material
bèl·lic i una altra del 25 d’agost que especificava que s’havien entregat 2.000 pessetes a Francesc
Vidal per anar a comprar armes i municions (AMMM, reg. 22429, carpetes 3, 4, 8, 33 i 34).
El 17 de setembre ja hi ha tiquets d’autorització per anar a posar benzina a nom del Comitè
Antifeixista de Malgrat amb el segell del Comitè Executiu, el del Comitè de Milícies
Antifeixistes o el del Comitè d’Abastos (AMMM, reg. 22429, carpetes 14 i 15).
El xofer del Comitè de Guerra era en Joaquim Sánchez, però hi havia altres persones que treballaven com a xofers del Comitè; segons la documentació, cobraven unes 15 pessetes la setmana.
Vegeu: “Relació de milicians enquadrats en el Comitè de Defensa”. Annex 1.
El nombre total de milicians controlats pel Comitè de Defensa i les armes que tenia la secció
apareixen en uns informes dels delegats del CCMA esmentats per POZO, Josep Antoni a la
seva tesi pendent d’edició. Aquests informes, que actualment es troben entre la documentació
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 170
170
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
entrades i sortides de Malgrat, feien guàrdies al cap de la Tordera i, si era necessari, també anaven a fer escorcolls, requises i detencions. Teòricament, qui ordenava les actuacions dels milicians a l’hora d’anar a fer aquest tipus d’actuacions
era el Comitè Executiu, però no descartem que durant els primers dies alguns
dels militants més radicalitzats no actuessin pel seu compte sense fer gaire cas del
que deia el nucli dirigent.
Qui firmava com a responsable del Comitè de Defensa era en Gonzalo
Gambín, que cada setmana rebia l’import corresponent per pagar els sous dels
milicians i de la resta de persones que treballaven en aquesta secció. El mes d’agost, percebien 50 pessetes, però més endavant se’ls va apujar el sou i van arribar
a cobrar el mateix que els nois que eren al front: 70 pessetes la setmana. No tots
els que patrullaven a les milícies, però, rebien el mateix salari: si algun d’ells treballava en un altre lloc, només li pagaven una part de l’import total del seu sou,
ja que representava que tenia una altra font d’ingressos. Trobem relativament
pocs casos de milicians en aquesta situació; per tant, hem de deduir que la majoria dels que es van apuntar per fer aquest servei eren obrers en atur.19 A part d’en
Gonzalo Gambín, també eren components dels diferents departaments del
Comitè de Guerra en Juan Molina, en Salvador Cuadrado, l’Emilio Sala, en
Francesc Aguilar, l’Antoni Folla, en Fidel Pera i Catà i en Francesc Vidal Curull.
No sabem del cert quines eren les funcions que exercia cada un, però cobraven el
mateix sou que qualsevol dels altres responsables de secció. En el Comitè de
Guerra, però, no només hi havia homes: segons la documentació, la Carmen
Navarro, la Montserrat Cairol, la Margarita Quintana i la Maria Verbel també
van treballar per aquest grup de defensa. Els seus noms apareixen de manera
regular a les llistes de salaris com a empleades de la secció; cobraven 20 o 30 pessetes la setmana, però no hem pogut esbrinar quines eren les seves atribucions.
Tot i que ens consti que durant la Guerra moltes dones van involucrar-se en la
lluita antifeixista i en el projecte revolucionari, és difícil saber quina va ser la seva
funció real dins l’organisme local. Molts testimonis recordaven dones vestides de
milicianes i algunes que fins i tot es van atrevir a marxar al front amb els seus
companys: realment la revolució va significar una relaxació dels costums i una
certa liberalització de la dona; però, per analitzar fins a quin punt van repercutir
aquests canvis a Malgrat, seria necessari un estudi més profund centrat en la
situació de la dona durant la Guerra.20
del CCMA dipositada al Archivo Nacional Sección Guerra Civil, Salamaca, es poden consultar en un dels annexos del treball esmentat. Informe que el delegat Joan Valldeperas representant
de la UGT en el CCMA (sección comarcas) presenta a consideración del PCUS (13/8/1936).
Informe de los delegados del CCMA- sección comarcas- Valldeperas y Giménez.
19. “Relació dels sous dels milicians i de diverses persones que treballaven en el Comitè de Guerra”.
Llistes de pagaments a diversos departaments per setmanes i notes firmades per Gonzalo
Gambín conforme ha rebut els diners per pagar la gent que treballa al Comitè de Guerra i als
milicians (AMMM, reg. 22429, carpetes 9 i 10).
20. De moment només en tenim indicis i, si ja és prou difícil aclarir l’actuació dels homes del
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 171
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
171
Segons algun dels testimonis, la primera seu del Comitè de Defensa va ser
el local que ERC tenia al carrer d’en Blanch (a can Mora), però al cap de poc
temps ja es va traslladar a la torre del senyor Ragull del carrer de St. Esteve núm.
17. En aquest edifici era on tenien la seva base d’operacions i des d’on es planificaven els torns dels grups de milicians, es feien informes dels incidents que hi
havia al poble i es controlava el correu que sortia de la vila. Com recordava en
Josep Mora:
Feien anar a portar les cartes allà a la torre de l’Esquena21 i, per cert, tinc una visió d’un
que estava sentat amb una cadira amb les cames sobre la taula, em mirava la carta, em preguntava d’on era i em posava “pasado por la censura” i llavors podies tirar aquella carta.
El Comitè de Guerra també va utilitzar com a presó i per entrenar les milícies locals el seminari dels pares maristes, on suposem que hi van estar tancats
alguns dels malgratencs que després van ser traslladats a altres presons, com per
exemple l’Enric Arís, en Marià Mercader, en Ramon Cama o els eclesiàstics als
quals ens hem referit anteriorment.22 En Ramon Cama, que havia estudiat química a França, pel que ens ha explicat algun informant, havia simpatitzat des de
la seva època d’universitari amb les idees de José Antonio Primo de Rivera i abans
de la Guerra ja havia estat implicat en el partit polític d’aquest, la Falange
Española. Va estar tancat primer en un vaixell-presó i després a la Model durant
quasi bé els tres anys que va durar la Guerra, experiència que va afectar molt la
seva salut.23 La Lola Mallart recordava com, al principi del conflicte, també van
tancar durant tres dies, en aquesta presó, el pare dels Arís i el pare d’en Mercader.
Segurament pretenien interrogar-los per aconseguir més informació sobre els seus
fills, encara que finalment els deixessin anar. En Pere Forroll i un altre home de
Malgrat també van ser retinguts vint-i-quatre hores en una de les habitacions dels
maristes que es feien servir com a presó:
Al meu pare també el van detenir; el meu pare no era de res, votava a les esquerres, però el
van venir a detenir perquè se suposa que coneixia a un que li deien en Freixes, que havia
sigut el secretari d’en March.
Efectivament, en Pere Forroll coneixia el secretari del multimilionari
mallorquí que es va fer famós durant la Guerra Civil pels seus negocis amb
Comitè, encara és més complicat saber quina importància van tenir les revolucionàries malgratenques.
21. Nom actual de la torre de can Ragull esmentada anteriorment com a seu del Comitè de Guerra.
22. Vegeu: “Relació de persones represaliades durant la Guerra”. Annex 2.
23. Com ell, els altres malgratencs que van passar per les presons republicanes van haver de patir
situacions extremes que els afectaren psicològicament i físicament. Malauradament, no hem
pogut recollir cap testimoniatge directe d’aquestes experiències.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 172
172
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Franco, però no sabia res d’on eren en aquells moments ni el tal Freixes ni en
March. El Comitè finalment va deixar-lo anar quan va veure que no li podrien
extreure informació. En Salvador Forroll també va tenir problemes amb el
Comitè de Defensa. Encara que tant l’incident com el càstig que li van aplicar
van ser totalment anecdòtics, el seu testimoni és un bon exemple del grau de crispació que es vivia aquells dies i com el Comitè molts cops volia ser tan intransigent que prenia mesures completament absurdes.
Jo estava amb uns nois parlant al carrer i es va acostar un miliciano dient que no es podien
formar grups i li vaig dir: “Vés a la merda, maco!” [Això era] un diumenge al matí que
estàvem fent una xerrada aquí al passeig; jo tenia quinze anys, encara no havia fet els setze.
Vaig anar al cine a la tarda i es van encendre els llums del cine i van venir dos milicians i
se’m van emportar: l’escàndol que hi va haver! Vaig anar al Comitè de Guerra i el camarada Cuadrado, sembla que el vegi allà escrivint a màquina: “¿Cómo te llamas?”, em va
prohibir anar al cine [durant un mes]. Em va castigar “¡por amenazar un miembro de la
autoridad!”
Les detencions i actuacions del Comitè de Defensa, però, no sempre eren
tan anecdòtiques: molts testimonis recordaven els simulacres de paseos, les amenaces i els escorcolls a què van ser sotmesos durant aquells mesos:
Un senyor que es deia Font, que era una bellíssima persona, li havien donat algunes passejades. “Va, puja al cotxe!” Sense dir ni piu i arribaven a un puesto una miqueta apartat
perquè no dallò, el xofer parava i “Baixi! Vagi cap allà!” Aquí, ja està, aquí em fumen un
tiro i allò que diu: “Bueno, què, pixes o no pixes? Va, doncs puja!” El portaven a casa seva
i au!
La família d’en Joan Pau de Garriga, que es va quedar a Malgrat, també va
seguir rebent amenaces del Comitè:
A casa cada dia venien a preguntar on era el meu tio; la meva mare sempre deia que no ho
sabia, no ho sabia on era. Llavors la vigilaven, sabien el que feia, i una vegada ens varen avisar que era a Barcelona i que el volien matar, i la meva mare va agafar el tren i se’n va anar
cap a Barcelona per dir-li que s’amagués, que se n’anés a algun lloc perquè l’anirien a buscar per matar-lo. Tot aquell dia van estar venint a casa i només hi havia el meu germà i jo,
i tot el dia venint a casa a veure si havia arribat la meva mare, a cada tren que passava. I a
última hora, al vespre, quan va arribar, al cap de res, cinc minuts, ja li van anar al darrere
i van venir cap a casa, i que els hi digués a veure on era, que sabien que ella havia anat a
parlar amb ell o sigui que ho sabien tot. I la meva mare va dir que no, que havia anat a
veure a unes cosines, que en en Joan Pau no l’havia anat a veure per res, que ella no sabia
on era. Varen venir en Cuadrado i un em penso que li deien en Gonzalo, i a la meva mare
dient-li, preguntant-li on havia anat, i la meva mare que havia anat a casa les cosines; i no
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 173
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
173
la van treure d’aquí, que no que havia anat a veure en Joan Pau, que havia anat a veure en
Joan Pau i que li donés la direcció. Es van treure la pistola, li van encarar la pistola i que els
hi havia de dir perquè, si no, se l’emportarien a fer un “passeig”. I nosaltres plorant i plorant, tu diràs! El meu germà, que devia tenir deu o onze anys i jo nou. Mira si vigilaven
[que] van anar a casa de les cosines i les cosines aquelles van dir que no l’havien vist. O
sigui que elles es van treure les puces de sobre.
La família Montals, després de la fugida dels dos germans, també va ser sotmesa a sancions econòmiques i a amenaces. La dona d’en Joan, la interrogaven
constantment per poder aclarir on era el seu home, ja que es sospitava que podia
estar ajudant l’altre bàndol. La van arribar a amenaçar d’enviar les seves filles a
Rússia si continuava sense revelar on era el seu marit i finalment els va haver d’ensenyar una de les cartes que li enviava des de França. Les dues dones i els fills respectius van acabar traslladant-se a Palafolls, a casa d’uns amics, on es van refugiar
fins que va acabar la Guerra. Tot aquest control dels elements considerats feixistes
formava part de les tasques habituals dels comitès de defensa d’arreu i es fonamentava en la sospita que existia una mena de quinta columna que operava des de
territori republicà. Aquesta xarxa que facilitava dades a l’altre bàndol pel que
sembla va arribar a existir, però, tot i que alguns testimonis apuntessin els noms
d’alguns col·laboradors malgratencs, no s’han trobat evidències que corroborin
aquestes informacions.
Una secció també important dins l’organigrama del Comitè i que va
començar d’una manera una mica improvisada va ser el Comitè de Proveïments,
també anomenat Comitè d’Abastos. Igual que les seccions que hem vist fins ara,
estava controlada per la CNT i els principals responsables eren en Ferran García
Arona, l’Alex Hernández López, en Manolo García Hernández i en Josep Pera i
Catà. Utilitzaven com a magatzem el Centre Parroquial expropiat i, segons la
documentació, la seva funció bàsica va ser “lliurar vals a milícies antifeixistes i a
famílies en atur forçós”. Aquests papers, que ja circulaven el 22 de juliol, servien
perquè els seus receptors anessin a les botigues a buscar aliments i productes sense
haver d’utilitzar diners. El mecanisme era força senzill: el Comitè de Proveïments
expedia el val, per exemple per a un formatge o unes espardenyes, el receptor
anava a la botiga a buscar el producte i el botiguer l’hi donava sense cobrar-l’hi.
Cada vuit dies, aproximadament, els botiguers feien arribar a aquesta secció les
factures referents a tots els productes que havien lliurat a canvi dels vals i el
Comitè els pagava l’import corresponent.24 El mateix procediment es feia servir
per pagar a les fondes i als restaurants, que també acceptaven els vals d’aquesta
secció i els del Comitè Executiu.25
24. Els primers mesos de la Guerra, els encarregats d’anar a pagar les diferents quantitats als botiguers i als hostalers eren en Josep Català, en Jaume Ganges i en Jaume Vergés, però no sabem
quant de temps van seguir amb aquesta feina.
25. “Relació de les factures pagades contra vals lliurats per aquest comitè entre milícies locals anti-
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 174
174
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Aquest sistema, en principi, va semblar que funcionava; si repassem la documentació, trobem força rebuts d’establiments amb els imports satisfets, i algun testimoni que en aquella època tenia botiga recordava que el Comitè els havia pagat
el que els devia. El que no s’ha pogut acabar d’esbrinar són els criteris que es tenien
en compte per concedir els vals a una família o a una altra i si tots els botiguers van
cobrar els imports que el Comitè els havia quedat a deure. És possible que hi hagués
irregularitats: per exemple, la família d’en Lluís Coll, que tenia una botiga d’espardenyes, va cobrar el que havia entregat mitjançant els vals, però va perdre els diners
d’una part del gènere que els va requisar l’organisme revolucionari:
Sí, sí, a casa venien a buscar calçat amb vales. Aquí a casa teníem aquesta botiga que tenim
ara i la del costat, allà veníem calçat i aquí era la barberia.26 A la botiga, per Reis, veníem
juguets i [ens] van incautar les existències que teníem de l’any passat, i els nous que ja havíem comprat, quan van arribar, se’ls van quedar ells i els van pagar, però els que teníem en
existència dels anys passats se’ls van quedar i encara hem de cobrar.
Les joquines requisades a la botiga del testimoni i a altres de la població es
van posar a la venda en un local confiscat del carrer de Mar27 durant l’anomenada “Semana del Niño”, que pretenia ser una mena de substitut laic de la tradicional festa dels Reis.
També hi va haver problemes amb les verdures fresques i el pa. No hem d’oblidar que s’estava vivint una guerra i que aquest organisme, a més de repartir vals,
havia de ser l’encarregat de racionar el menjar, en el cas que fos necessari; controlar
la circulació de queviures, i denunciar els possibles acaparadors. El 16 de setembre
l’Ajuntament va acordar, en una de les poques sessions que es van celebrar durant
aquests mesos, “vigilar als revenedors que acaparen totes les verdures i articles
agrícoles al baixar les pageses a la plaça”. Encara que l’acord s’aprovés al Consistori, els encarregats de fer-lo complir van ser els membres del Comitè de
Proveïments, que també es van veure obligats a fixar una quantitat determinada
de verdures amb què es podia sortir del poble i a expedir justificants a les altres
seccions si volien gènere del magatzem del sindicat agrícola o del Dipòsit
Municipal.28 Vigilar la venda de pa va ser més difícil. Encara que pel que podem
deduir de les factures de les fleques, sembla que hi havia un cert control del
Comitè, segurament seguint el sistema de repartir vals per poder anar a buscar
feixistes i famílies en atur forçós d’aquesta localitat fins el dia 3 d’agost inclusiu” i llistes similars en d’altres setmanes (AMMM, reg. 22429, carpetes 2 i 6).
26. El testimoni es refereix a l’actual botiga Calçats Coll, encara avui situada al carrer de Mar.
27. On actualment hi ha la botiga de roba Grace.
28. Hi ha vals del Comitè de Proveïments i del Comitè Executiu autoritzant el Comitè d’Obres
Públiques perquè retiri userda del sindicat El Progrés (AMMM, reg. 22429, carpeta 20). Per
emportar-se menjar també es necessitava aquesta mena d’autorització ja que s’han trobat notes
que permetien als particulars retirar productes.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 175
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
175
pa,29 alguns propietaris van haver de ser sancionats per vendre’n de manera
“il·legal” i també es va donar el cas d’uns milicians que van intentar fer negoci
aconseguint-ne de manera fraudulenta.
Com es pot constatar, des del principi de la Guerra hi va haver gent que
va intentar fer negoci aprofitant la falta de queviures, però, durant els primers
mesos, a pesar dels casos esmentats, potser encara no es notava gaire que començaven a faltar productes. Els problemes de la manca de proveïments i del comerç
clandestí, no obstant això, es van anar accentuant a mesura que passaven els
mesos i, com veurem més endavant, la majoria de la població es va habituar al
mercat negre, i al Comitè de Proveïments, posteriorment convertit en regidoria,
la situació se li va acabar escapant de les mans. En aquests moments, però, encara hi havia força existències i ens consta que fins i tot es van enviar camions amb
patates, cebes i altres productes al Comitè Central d’Abastos de Barcelona.30
Suposem que devia ser el de Proveïments el qui es va encarregar de gestionar
aquestes trameses, però no s’ha pogut establir la periodicitat dels enviaments ni
si va col·laborar a gestionar-los el Comitè Agrícola, que era una altra de les seccions en què es va subdividir l’organisme revolucionari i que tenia cert control
sobre alguns pagesos malgratencs.
El Comitè Agrícola, també anomenat Junta Social Col·lectiva, s’encarregava de pagar els obrers en atur forçós del camp i estava controlat per la Unió de
Rabassaires. Els seus responsables van ser en Pau Pica i en Salvador Barney, que
també van destacar com a dos dels principals impulsors de la col·lectivització de
terres de què parlarem més endavant. No podem assegurar la relació que va existir entre la Col·lectivitat Agrícola i aquesta secció, però considerem que el fet que
els noms dels principals capitosts coincideixin prova que els dos organismes van
estar connectats d’alguna manera o bé demostra que la col·lectivització de terres
es va impulsar des d’aquesta secció.
Si acabem de repassar l’organigrama que s’ha configurat de la possible organització del Comitè, es pot observar que en el centre hem assenyalat dues seccions
amb color gris. Aquesta diferenciació s’ha establert perquè no s’ha acabat d’aclarir
del tot si realment van existir com a part del Comitè local o funcionaven de manera independent. Del CENU o Comitè de l’Escola Nova Unificada, ja en parlàrem
quan tractem el tema de l’educació durant la Guerra, però el que de moment
podem apuntar és que, com a mínim, sembla que va rebre diners del Comitè
29. Segons un dels testimonis: “Ens van donar a cada família unes cartilles de racionament però
amb això només et tocaven tres unces de pa per persona”, però no tenim clar que aquestes cartilles ja es repartissin al principi de la Guerra. Segurament, com ja s’ha assenyalat, el que es
repartien eren vals perquè la gent anés a buscar una quantitat determinada de pa a la fleca i
posteriorment es repartia cada dia a l’Ajuntament.
30. Ja s’ha comentat anteriorment que no se sap del cert si el CCMA controlava d’alguna manera
els comitès locals, però com a mínim podem dir que, en el tema dels proveïments, devia existir una certa col·laboració.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 176
176
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Executiu per comprar material escolar i habilitar locals nous. Pel que fa a l’altra
secció, hi ha indicis que va funcionar una mena de Comitè del Transport que es
cuidava dels cotxes i camions requisats i on s’aplegaven els homes que treballaven
de xofers per l’organisme revolucionari. No hi ha prou informació per saber com
va funcionar, però és probable que la seva creació fos posterior a la de les seccions
que ja hem explicat anteriorment. Aquest també és el cas dels tres subcomitès que
ens queden per analitzar, que segurament no van tenir tanta importància com el
de Proveïments o el de Defensa, però hem considerat necessari esmentar-los i
intentar esbrinar quina va ser la seva tasca.
El Comitè d’Obres Públiques, que cap al mes de setembre de l’any 1936
ja tenia setanta obrers sota el seu control, probablement s’ocupava d’arranjar els
edificis requisats per destinar-los a altres usos, de començar a fer fortificacions i
de qualsevol obra que el Comitè considerés necessària a qualsevol punt de la
població. Hi havia quaranta-set peons que treballaven a la carretera, setze a la
pedrera, cinc carreters, una persona encarregada dels cavalls i un comptable. Van
treballar a la casa dels Miró, que es va arreglar per poder instal·lar-hi un dels
locals de les noves escoles, a l’estació, a l’església i a la torre del castell segurament
per fer-hi les fortificacions. Aquest subcomitè també tenia contractats miners,
que és probable que fossin els que van adequar les mines de can Palomeres perquè s’hi pogués guardar armament, i va comptar amb els serveis del Grup
Col·lectiu de Paletes i Manobres CNT-Malgrat perquè fessin algunes feines. No
sabem fins a quin grau podem relacionar el Comitè i el grup col·lectiu, però, considerant que el responsable de la secció d’obres públiques va ser en Joan Evaristo
Albiol, que havia estat un dels paletes refundadors de la CNT l’any 1931, devia
existir-hi una col·laboració continuada.
El Comitè d’Inquilinats, si fem cas del seu llibre de caixa, va començar a
funcionar cap al quinze de setembre de 1936. Segons la documentació, els seus
responsables van ser en Francesc Onna i en Josep Campàs i, bàsicament, es va
ocupar de cobrar els lloguers de les cases, que havien baixat considerablement des
de l’inici de la Guerra.31 Com recordava un dels informants:
La gent que vivia en una casa llogada havia de pagar el lloguer al Comitè, no al propietari
de la casa.
Al principi del conflicte sembla que els lloguers s’anaven a pagar a l’edifici que servia de seu de les Joventuts Llibertàries, la casa expropiada a Sabina
Escubós, i més tard es va instal·lar l’oficina d’inquilinats a l’actual botiga de can
Vinyes, que en aquella època era propietat de l’Arnau i Cortina.
Per acabar la relació de les diferents seccions que constituïen el Comitè
Antifeixista local, ens referirem a la de Cinema i Espectacles, que es va encarregar
31. La Generalitat a mitjan mes d’agost havia decretat la rebaixa dels lloguers.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 177
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
177
de gestionar els dos locals de projeccions de la població, requisats en començar la
Guerra. Manel Cusachs, en el seu treball El Cinema a Malgrat de Mar, ja assenyalava que “els cinemes Guimerà i Liceu van continuar oferint cintes als malgratencs [...] gestionats pels mateixos treballadors”.32 Però cal precisar aquesta
afirmació, perquè, si bé és cert que els dos locals van seguir funcionant amb un
notable èxit de públic, més que una col·lectivització normal en què els obrers es
fan càrrec de l’empresa, el que va fer el Comitè va ser controlar els dos cinemes i
crear una secció específica per gestionar-los. Aquesta hipòtesi està avalada per la
documentació econòmica que ens ha arribat de l’entitat revolucionària, en la qual
la recaptació dels cinemes consta en el llibre d’ingressos de l’organisme,33 i per la
lògica que ens porta a pensar que és normal que l’executiva local volgués controlar els films que s’exhibien per així prioritzar les cintes propagandístiques. A més,
s’ha de tenir en compte que els cinemes també eren utilitzats com a llocs de reunió dels sindicats i com a locals per celebrar mítings polítics. Molts cops ni era
necessari que les xerrades estiguessin convocades prèviament, com recordaven
alguns dels informants: era habitual que abans o després de la pel·lícula, si és que
no se n’anava el corrent a mitja sessió, sortissin espontanis a fer discursos i arengues sobre els avantatges de la nova situació revolucionària:
Al Liceu s’havien fet mítings perquè era on hi cabia més gent, tenia el gran escenari que
en allà hi havien fet teatre de propaganda, poesies... Arraconaven els bancs aquells i allà
s’havia fet ball també, sempre els mateixos. És que allò pràcticament era d’ells, en disposaven ells.
En el cine Liceu, rebatejat com a cinema Popular, també s’hi van celebrar
diversos festivals per recollir diners per als soldats del front i per homenatjar l’exèrcit popular. Els primers actes d’aquest tipus es van començar a fer l’estiu de
1936, segurament per recollir diners per als primers voluntaris que marxaven, i
l’últim el van organitzar les escoles el dinou de febrer de l’any 1938. Aquests festivals solien incloure, a més dels discursos a favor de la causa antifeixista, actuacions musicals i de teatre normalment protagonitzades per nens i joves de la
població. Alguns d’ells encara tenen present com es van fer barrets de paper imitant els que duien els milicians amb els símbols i els colors de la CNT i la FAI
per sortir en alguna de les representacions. En Josep Vicens, el nét de l’avi Xaxo,
que en aquells moments era un jove pianista molt prometedor,34 també recordava haver pres part en un d’aquests festivals:
32. CUSACHS i CORREDOR, Manuel (1999: 133).
33. Hi ha diverses anotacions del Comitè del Cine des del mes de desembre de 1936 fins al mes
de març del 1937; segons el resum final dels ingressos, aquesta secció va aportar 11.500 pessetes durant aquest període (AMMM, reg. 22431).
34. En Josep Vicens havia guanyat una beca de la Generalitat per anar a estudiar música i als 18 anys
ja havia debutat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona com a pianista. Malauradament la Guerra
i la repressió posterior van interrompre la seva carrera i va perdre l’oportunitat de convertir-se
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 178
178
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Nota anunciant una reunió de la CNT.
AMMM (Reg. 25088, carpeta 11).
El va organitzar el meu pare que estava de mestre de música en aquell moment, i m’hi va
fer tocar a mi; jo devia tenir 16 anys i vaig tocar una de Litz, que hi ha un solo. Van fer
venir un piano de Barcelona de cua i es va fer una gran festa.
La Francesca Planagumà, que encara era molt petita, també va actuar en
la celebració amb altres nens de l’escola:
Sortia amb cançons d’en Llongueras i el meu germà, en Fèlix, va fer Muset i Bernadet, una
funció de teatre.
Així doncs, queda força aclarida la utilització política dels dos recintes i,
tot i no saber qui es va quedar amb el control dels cinemes després de la pèrdua
de poder dels homes del Comitè, podem assegurar que mentre van governar la
vila van fer en els dos locals el que més els va convenir.
en una figura reconeguda a escala internacional. Com ell mateix ens va explicar, durant anys no
va poder dir que havia estat becat per la Generalitat i, tot i poder guanyar-se la vida com a pianista, no va arribar al nivell que li hauria pertocat si la Guerra no l’hagués obligat a incorporar-se al front.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 179
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
179
Programa d’actes culturals del Festival Antifeixista celebrat per recaptar diners per al front (19 de
febrer de 1938).
AMMM (Reg. 9888). Donació de Francesc Montalt i Bunyol.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 180
180
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
2. Les Joventuts Llibertàries de Malgrat
No volem acabar de descriure l’organització política del període revolucionari sense fer esment d’una agrupació juvenil que, a pesar de no constar com
a part oficial del Comitè, va contribuir a crear l’ambient revolucionari que es va
viure aquells mesos i a difondre els ideals anarquistes entre els joves de la vila. Les
Joventuts Llibertàries, organització vinculada estretament a la CNT i a la FAI,
s’encarregava bàsicament de difondre propaganda llibertària i de formar els joves
en els ideals anarquistes. Aquesta formació es portava a terme des de diferents
àmbits: així, era habitual trobar seccions locals d’aquesta agrupació que tenien
grups de teatre o cursos d’alfabetització, a més d’encarregar-se de realitzar la tasca
d’organització de conferències i de conscienciació política habitual en aquesta
mena d’agrupacions. No ens consta que a Malgrat, fins al juliol de 1936, existís
una secció local de les JJLL, però, pel que s’ha pogut anar deduint de la documentació, quan aquesta es constituí va integrar l’ateneu Aclarir dins la seva
estructura, cosa que ens porta a pensar que aquesta entitat anarquista, que durant
l’època republicana es dedicà a fomentar els ideals llibertaris, en va ser l’antecedent més directe. Com ja hem explicat anteriorment, segons alguns testimonis,
en Josep Forroll i altres membres de l’ateneu Aclarir durant els anys de la
República ja s’havien dedicat a captar joves per a l’organització i a fer xerrades de
conscienciació política. Després del cop d’estat, quan la majoria d’homes de l’ateneu van assumir responsabilitats dins el Comitè, aquest podem dir que es va
reconvertir en secció local de les Joventuts Llibertàries de la població i es dedicà
durant tota la Guerra a enquadrar els revolucionaris més joves:
[Eren] els “progres”, els que veien les coses de diferent manera: llibertats, llibertàries... El
que volien llavors ja hi és ara. De vegades, si passaves per allà, segons quin grup hi havia
per dalt del balcó, et fotien una galleda d’aigua si convenia.
No sabem del cert quants militants va arribar a tenir l’organització. Segons
les dades de la comarcal de Mataró, els constava que el grup malgratenc comptava amb 75 militants, però l’agrupació local declarava el juny de 1937 a la
Comissió de Responsabilitats de la Generalitat que tenia 200 afiliats.35 És possible que s’engreixés una mica el nombre que es va donar al govern català o bé que
hi hagués nois i noies que assistissin a les excursions o conferències sense tenir el
carnet que els acreditava com a socis de l’agrupació. De totes maneres, considerem que la quantitat d’afiliats devia ser prou important, ja que la majoria dels testimonis recordaven que era un grup molt nombrós i que en aquells moments
35. Carta de la Federació Comarcal de les JJLL del Maresme FAI, 13/4/1937 (AMMM).
Declaració de l’Ateneu Llibertari a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat,
28/6/1937 (ANC). Com ja s’ha assenyalat, és possible que s’engreixés el nombre d’afiliats per
justificar la utilització de l’edifici confiscat.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 181
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
181
Segell de l’Ateneu Llibertari, que es pot trobar a la documentació adreçada a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat
per a la confiscació de la casa de Sabina
Escubós, que utilitzaven com a seu.
Reproducció d’una còpia en microfilm dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
L’original (al mes de maig de 2005) encara és
a Salamanca.
molts joves de la població s’afegien a l’organització. Alguns van arribar a dir que
estava “de moda”.
Els joves llibertaris malgratencs tenien com a seu la casa que el Comitè
havia expropiat a Sabina Escubós, al carrer del Carme, en aquells moments carrer
de la República, núm. 37. En el primer pis d’aquest edifici celebraven reunions,
assistien als diversos cursos i conferències que s’organitzaven o podien accedir a
la biblioteca heretada de l’ateneu Aclarir, que es va instal·lar a la planta baixa de
la casa.36 Com recordava la Filomena Bernat:
Jo anava a escoltar les xerrades i algunes vegades havíem anat a Mataró. [Un dia] vam anar
tota la colla a Arenys de Munt a fer un dinar, [hi] vam anar en camió, perquè aquell del
camió també era de la pandilla, era jove i [vam anar] carregats com si fóssim cabres o xais.
Tothom va portar una pelleringa de casa seva i vam fer un arròs. Era una cosa que era diferent, perquè abans sempre havies d’estar amb la teva mare.
36. Segons un inventari realitzat el 8 de febrer de 1939, aquesta biblioteca tenia 179 volums, 5 llibres de comptabilitat i un diari. Lligalls de correspondència, 1939 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 182
182
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Aquest dibuix (a color) amb el nom d’alguns membres del Comitè de l’Ateneu Llibertari es pot
trobar en un llibre de comptes del Comitè Antifeixista de Malgrat.
AMMM (Reg. 22436).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 183
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
183
*
(*) Pot ser que el Fidel a qui va dedicada la necrològica fos Fidel Pera Catà.
AMMM (Reg. 2246).
Sobretot les noies van trobar en aquesta organització una nova manera
d’entendre les relacions socials. Eren joves que estaven acostumades a les estrictes
normes de comportament que havien estat vigents fins al juliol de 1936: estava
mal vist que una noia es posés pantalons, que anés amb un noi tota sola si no eren
promesos, que participés en agrupacions fora de l’àmbit catòlic... Les que pertanyien a les Joventuts Llibertàries, gràcies a la relaxació de costums que va suposar
la revolució, van poder sortir de l’espai estrictament domèstic i tenir les seves primeres experiències organitzatives i polítiques col·laborant en l’Ateneu Cultural,
assistint a xerrades o anant a les trobades que se celebraven a la comarca. No
podem dir en cap cas que hi hagués una igualtat total entre els militants homes
i les militants dones, ja que, per exemple aquestes seguien fent els cursos per ajudar com a infermeres i els homes s’allistaven voluntaris per anar al front, però
amb organitzacions d’aquest tipus s’estava fent un important primer pas cap a la
integració de la dona en l’esfera pública.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 184
184
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Articles del Boletín de la Federación Comarcal de JJLL del Maresma, en el qual hi ha alguns escrits
de gent de Malgrat. El primer, el títol del qual no hem pogut esbrinar, correspon al número 2,
de 4 de desembre de 1937. La poesia (pàg. anterior) correspon al número 1. Ambdós són de
Vicente Pérez.
AMMM (Reg. 2246).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 185
LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT
185
Com veurem més endavant, les JJLL malgratenques van ser força actives
i, en l’etapa de gestió del Comitè i de l’Ajuntament de l’Elies Paradeda, van
col·laborar tant en l’organització de la defensa –alguns joves llibertaris van patrullar com a milicians– com en diferents propostes que presentaren al Consistori.
També van mantenir una estreta relació amb altres agrupacions locals, gràcies als
plens de locals i comarcals de la Federació, als congressos convocats a Barcelona37
i a les reunions que periòdicament se celebraven a la seu comarcal de Mataró. A
les actes consultades de la Federació Comarcal trobem una presència dels delegats malgratencs força continuada, i a més ens consta, per la correspondència que
mantenia el grup amb l’executiva comarcal, que van ser els llibertaris malgratencs
els encarregats d’anar a copsar l’ambient que hi havia a Palafolls per organitzar
una secció local o d’arribar-se fins a Tordera, quan la secció local d’aquest poble
va deixar de donar senyals de vida. Els joves llibertaris malgratencs també van
col·laborar amb alguns escrits en el Boletín de la Federación Comarcal del Maresme
que s’editava a Mataró, i, pel que sembla, alguns components també escrivien
pamflets i opuscles que es repartien pel poble. La marxa de molts dels seus afiliats cap al front, la constitució de la UGT i el PSUC a Malgrat, a partir del mes
de juny de 1937, i les repercussions dels fets de Maig van propiciar que les JJLL
de Malgrat anessin perdent la seva preeminència com a agrupació juvenil antifeixista i que, fins i tot, en l’etapa de govern del comissari polític s’arribés a clausurar el seu local. De tota manera, va ser una de les organitzacions més
importants durant els primers mesos de la Guerra i la seva influència no va desaparèixer completament fins que es va acabar el conflicte.
37. En Ferran García recordava que ell i dos components més de l’organització havien anat a un
congrés de la Federació a Barcelona. Pel que hem deduït de la documentació, sembla que es va
celebrar el 17 d’abril de 1937 a Barcelona. També van assistir als plens de locals i comarcals del
14/12/1937 i del 18/6/1938. I al Ple Regional del Moviment Llibertari celebrat el 25/6/1938.
(Correspondència 1936-1939, AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 187
VII
187
LA NOVA ORGANITZACIÓ
ECONÒMICA
La revolució no va afectar només l’organització política i social, també es
va posar en pràctica una nova manera d’organitzar l’economia, que pretenia ser
una alternativa al sistema capitalista associat a l’ordre burgès. Des dels inicis del
moviment obrer, els diferents corrents de pensament socialista ja havien coincidit en la crítica d’aquest sistema econòmic, sorgit de la revolució industrial, que
fomentava l’individualisme, el lliure mercat, la propietat privada i la recerca del
màxim benefici. Posteriorment, marxistes i anarquistes van proposar nous models basats en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i dels intercanvis.
Encara que plantejaven diferents camins per aconseguir-ho,1 coincidien en el
convenciment que, un cop transformades les estructures econòmiques, canviaria
l’organització política i social. Pensaven que la desaparició de la propietat privada i l’assoliment de la col·lectiva farien desaparèixer les diferències socials, la classe dominant que les perpetuava (burgesia) i el seu sistema polític (democràcia
parlamentària). Amb l’esfondrament del capitalisme, creien que seria possible
una societat igualitària, sense opressors ni oprimits, organitzada en comunes lliures de treballadors.
Els anarquistes anomenaven a aquest nou sistema “comunisme llibertari”,
terme que servia per designar aquesta utopia alternativa, que poc té a veure amb
la idea actual que tenim del terme “comunisme”, més associat a l’organització
politicoeconòmica de l’antiga URSS i dels països de la seva òrbita. Els anarcosindicalistes havien redefinit aquest concepte en el congrés de Saragossa de 1936,
on també van establir una mena de passos que calia seguir en el cas que es produís una situació potencialment revolucionària.2 Si llegim aquestes indicacions,
1. A diferència del marxisme, que és una teoria política més pautada en el sentit que marca quins
han de ser els passos que cal seguir a l’hora de fer la revolució, l’anarquisme era un cúmul d’idees de diferents autors amb uns punts en comú però sense una línia d’actuació tan ben definida. El mateix funcionament de la CNT ho dificultava, perquè no es tractava d’un partit
monolític amb uns líders que marcaven unes pautes o unes directrius, sinó que era una confederació de sindicats molt autònoms entre ells, en què les decisions es prenien per assemblea després d’hores de reunions i deliberacions. Una altra diferència entre les dues teories era que els
marxistes pretenien primer de tot conquerir el poder mitjançant una revolució dirigida per un
partit o avantguarda, en canvi els anarquistes creien en l’espontaneïtat de les masses i en la destrucció del poder sense cap fase intermèdia.
2. PEIRATS, Joaquim (1971). Es va redactar un dictamen en què s’especificava que la revolució
havia de reposar sobre els principis socials i ètics del comunisme llibertari que eren: “Dar a cada
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 188
188
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
podem comprovar que moltes de les pautes marcades pels llibertaris en aquell
congrés es van seguir els primers dies del conflicte, però no per això es pot afirmar que, a Catalunya, a partir del juliol de 1936, s’imposés de ple un sistema
basat en la col·lectivització de la propietat privada. Encara que la CNT va tenir
molt poder durant els primers mesos de la Guerra, s’havia compromès amb la
Generalitat i, per tant, podem dir que formalment encara imperava el sistema
“burgès”. Els anarcosindicalistes no havien sortit el 19 de juliol al carrer a fer una
revolució sinó a aturar un cop militar i el que va passar després va ser més conseqüència de les circumstàncies i de la improvisació que no pas de l’aplicació d’un
programa revolucionari.
Un cop sufocada la revolta militar i desconvocada la vaga general que la
CNT havia iniciat el 18 de juliol, es va animar els treballadors a tornar a la feina.
La situació que va produir-se a partir d’aquell moment va ser força surrealista.
Com destaca Pelai Pagès, molts dels empresaris, gerents i tècnics havien fugit o
havien estat assassinats i els obrers es van haver de fer càrrec de moltes fàbriques.
Els amos que s’havien quedat no sabien gaire com afrontar la situació i, depenent
de l’actitud de l’empresari i de les característiques de cada lloc, es van posar en
pràctica unes fórmules o altres. Davant d’aquest panorama, la Generalitat es va
veure obligada a legalitzar el que ja era una situació “de fet” i el dia 11 d’agost es
creà el Consell d’Economia,3 que fou l’encarregat de regir la nova organització
econòmica, de redactar el Pla de transformació socialista del país4 i posteriorment el Decret de col·lectivitzacions. Encara que aquests documents van ser molt
agosarats i que durant aquest període hi va haver canvis molt importants, les
transformacions revolucionàries no van arribar mai a la utopia anarquista. El que
va resultar va ser una mena de model mixt, que combinava les col·lectivitzacions
amb la supervivència dels petits i mitjans propietaris.
ser humano lo que exijan sus necesidades, sin que en la satisfacción de las mismas tenga otras
limitaciones que las impuestas por las posibilidades de la economía”. I “Solicitar a cada ser
humano la aportación máxima de sus esfuerzos a tenor de las necesidades de la sociedad,
teniendo en cuenta las condiciones físicas y morales de cada individuo”.
3. En aquells moments, el conseller d’Economia i Serveis Públics era Josep Tarradellas, que dirigia aquest organisme que també estava compost per membres de la CNT, la FAI, la UGT, el
POUM, ERC, Unió Catalana i la Unió de Rabassaires. Uns mesos després de la constitució
d’aquest Consell d’Economia, el 5 de desembre de 1936, es va celebrar la 1ª Jornada de la Nova
Economia, per informar els regidors en aquesta matèria dels ajuntaments de la nova situació.
PÉREZ BARÓ, Antonio (1974).
4. Com assenyala Santacana a la introducció del manual Col·lectivitzacions al Baix Llobregat,
aquest pla es va donar a conèixer el 19 d’agost i definia en general “les coordenades del disseny
sòcio-polític del futur de la societat catalana”. Contenia onze resolucions en què es recollia la
necessitat de monopolitzar el comerç exterior, de regular la producció segons les necessitats de
la Guerra, de col·lectivitzar les grans empreses i les grans propietats agrícoles, de desvaloritzar
la propietat urbana i reduir els lloguers i altres indicacions per millorar la situació econòmica.
Aquestes resolucions, que després es concretaren en decrets específics, foren interpretades de
maneres diferents pels partits i sindicats presents en el Consell d’Economia, segons fossin o no
revolucionaris.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 189
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
189
Vista de la casa dels Arís, situada a la Fàbrica de l’Aigua.
Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.
1. Col·lectivització de fàbriques
A Malgrat, els obrers també van prendre el control d’alguns negocis.
L’anomenada Fàbrica de l’Aigua, per exemple, que era l’empresa tèxtil més
important de la població, fou de les poques que ens consta que va ser col·lectivitzada pels seus treballadors. En aquells moments, tot i ser propietat del senyor
Maristany, aquesta empresa estava dirigida pels germans Arís Bonaplata, que eren
els descendents dels antics propietaris. Els primers dies de la revolució, l’Enric
Arís va ser desallotjat de la casa on vivia, que era al costat de l’empresa, i es va
veure obligat a refugiar-se amb la seva família a casa d’uns amics. Pocs dies després, va ser denunciat, probablement per les seves antigues treballadores, i va estar
tancat al vaixell Uruguay durant bona part de la Guerra. El seu germà, en Josep
Maria, que normalment es dedicava més al despatx i no tenia tant de contacte
amb els treballadors, va continuar treballant a la fàbrica amb un sou estipulat de
1.075 ptes. al mes i, pel que sembla, el senyor Maristany també tenia fixada una
quantitat de 2.000 pessetes mensuals que no sabem si van arribar a cobrar mai.
Segons apuntava un dels testimonis, l’Enric Arís Torres, pare d’en Josep M. i
l’Enric, també va estar detingut tres dies a l’edifici dels pares maristes, però finalment fou alliberat i, igual que els seus fills, sotmès a sancions econòmiques. La
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 190
190
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
casa requisada del director va ser utilitzada posteriorment com a hospital de sang
i la fàbrica la varen gestionar els treballadors.
Segons el Cens Econòmic encarregat per la Generalitat, el setembre de
1936, a l’empresa es va formar un comitè en què estaven representats els obrers
de la secció de teixits, de la de filatures, els manyans i el personal que treballava
al despatx.5 Sembla probable que els treballadors es fessin amb el control de la
fàbrica per iniciativa pròpia, ja que el funcionament d’aquest comitè obrer és
anterior al Decret de col·lectivitzacions en què s’especificava que totes les empreses de més de 100 treballadors, les que els seus amos haguessin abandonat i les
que eren propietat de persones que havien estat declarades feixistes havien de passar a mans dels treballadors.6 No podem dir, però, si la fàbrica va funcionar
millor o pitjor amb el nou sistema: segons algunes obreres, els talls en el subministrament elèctric eren freqüents i feien impossible la jornada de treball habitual. Només anaven a la feina quan hi havia llum i moltes vegades treballaven de
nit. A aquesta dificultat, hi hem de sumar l’escassetat de matèries primeres, la
pèrdua del mercat natural de la fàbrica, que venia molts teixits a la que ara era la
zona nacional, i la marxa progressiva de molts dels obrers cap al front.
Les altres manufactures que en aquells moments hi havia a la població van
patir els mateixos problemes i algunes fins i tot van haver de parar la producció.
En el cens que abans s’esmentava, en el qual hi ha recollides les dades de quasi 40
empreses,7 és habitual trobar comentaris dels propietaris queixant-se que no han
cobrat crèdits pendents, que els falten primeres matèries o que es veuen obligats a
treballar la meitat d’hores. Moltes fàbriques, sobretot les de gènere de punt, exportaven a Andalusia, Marroc, Mallorca i altres zones ocupades pels rebels. I les que
potser no tenien dificultats en aquest sentit, com alguns tallers dedicats a la confecció de bosses de mà o moneders, patien el descens de la demanda perquè la gent
preferia gastar els pocs diners que corrien en productes de primera necessitat.
La majoria d’empreses que en aquells moments hi havia a la vila eren de
tipus familiar. Només s’han identificat tres fàbriques de més de 50 treballadors8
5. Segons el Cens, el president del comitè era Jaume Bonafacia Casals (representant de teixits); el
vicepresident, en Celesti Pons Orriols (representant filatures); el secretari, en Joaquim Royas
Casas (representant de teixits); el vicesecretari, en Marià Xandri Sutira (representant dels manyans), i els vocals en Josep Serra Selvà (teixits), en Miquel Mas Pallarés (filatures), en Josep
Gispert Ginesta (filatura) i en Rafael Pérez Hays (representant despatx). Cens Econòmic de la
Generalitat,1936 (AMMM, reg. 21805).
6. En aquells moments, la fàbrica tenia 217 treballadors; per tant, si no hagués estat col·lectivitzada per iniciativa dels obrers, ho hauria estat seguint el decret del qual reproduïm el preàmbul i els articles més importants a la pàgina següent.
7. El Cens Econòmic de la Generalitat de 1936 es pot consultar a l’Arxiu Municipal de Malgrat
i recollia dades com el nombre de treballadors, els sous que cobraven, l’energia que consumia
l’empresa, les hores que es feien, les exportacions, etc.
8. Aquestes empreses eren la d’en Juli Cardona i Girons, que tenia cinquanta-un treballadors:
quaranta-sis dones i cinc homes; la de l’Emili Alegre, que també tenia cinquanta obrers justos,
i la d’en Prats que en tenia vuitanta-quatre, setanta-set dels quals eren dones. Segons fonts
familiars, l’Antonio Campoy, treballador d’aquesta fàbrica, va impedir que la col·lectivitzessin
imposant-se als obrers que n’eren partidaris.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 191
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
191
Extracte del preàmbul i alguns articles del Decret de col·lectivitzacions i control obres,
aprovat per la Generalitat el 24 d’octubre de 1936.
“L’acumulació de riqueses en les mans d’un grup de persones cada vegada menor
anava seguida de l’acumulació de la misèria de la classe treballadora, i pel fet que
aquell grup per salvar els seus privilegis, no ha dubtat a provocar una guerra cruenta, la victòria del poble equivaldrà a la mort del capitalisme. Cal ara, doncs, organitzar la producció i orientar-la en el sentit que l’únic beneficiari n’ha de ser la
col·lectivitat, el treballador, al qual correspondrà la funció directiva del nou ordre
social [...].
Després del 19 de juliol la burgesia declaradament feixista desertà dels seus llocs.
La majoria ha fugit a l’estranger; una minoria ha desaparegut, les empreses industrials afectades no podien estar sense direcció i els treballadors es decidiren a intervenir-les i crearen comitès obrers de control. El Consell de la Generalitat hagué de
sancionar i procurar encarrilar el que espontàniament els obrers realitzaven a les
empreses [...].
Art. 2: Seran obligatòriament col·lectivitzades totes les empreses industrials i
comercials que el dia 30 de juny de 1936 ocupaven més de 100 assalariats, i també
aquelles en què, tot i ocupar una xifra inferior d’obrers, els patrons hagin estat declarats facciosos o hagin abandonat l’empresa. Això no obstant, les empreses de menys
de cent obrers podran ser col·lectivitzades si es posen d’acord la majoria dels treballadors i el propietari o propietaris. En les empreses de més de 50 treballadors i menys
de 100, es podrà fer col·lectivització sempre que ho acordin les 3/4 parts dels treballadors [...].
Art. 10: la gestió directiva de les empreses col·lectivitzades anirà a càrrec d’un
consell d’empresa nomenat pels treballadors en assemblea general d’ells mateixos.
Art. 21: En les indústries o comerços no col·lectivitzats serà obligatòria la creació
del comitè obrer de control.”
i, pel que ens consta, ben poques van ser gestionades pels obrers. El Decret de
col·lectivitzacions preveia la supervivència de les petites empreses perquè, com
destaca Pérez Baró, era difícil adaptar aquest tipus de negoci al règim col·lectivista i alguns dels partits presents al Consell d’Economia, com ERC o Acció
Catalana, van fer tot el que pogueren per protegir les propietats de la seva base
social.9 Les fàbriques petites podien acollir-se a la col·lectivització voluntària si la
majoria dels obrers ho decidien o si hi havia un acord amb l’empresari, però, en
la majoria dels casos, continuaren en mans del propietari i es creà un comitè
obrer de control amb els representants sindicals dels treballadors. Aquest comitè
9. PEREZ BARÓ, Antonio (1974)
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 192
192
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
era qui signava cada setmana les nòmines perquè l’empresari pogués retirar els
diners del banc per pagar els obrers, ja que, davant del perill de la fuga de capitals, la Generalitat controlava les entitats bancàries que, a més, també tenien un
comitè obrer de control, normalment en mans de la UGT. S’han trobat relacions
de sous d’aquest tipus, amb el segell de l’Ajuntament i del banc corresponent, de
la majoria de fàbriques de la població; per això, podem deduir que la majoria
d’empreses van acollir-se a aquesta fórmula i que els empresaris presentaven
aquests documents al Consistori, que, en nom de la Generalitat, autoritzava la
retirada de diners. És probable, a més, que a moltes fàbriques la funció del comitè obrer de control es reduís a signar cada setmana, ja que, com destaca Termes,
en la majoria dels casos, encara que el propietari constés a les llistes de sous com
un obrer més, seguia exercint la direcció en connivència amb els treballadors.
Hem d’entendre que, sobretot als petits tallers, les relacions personals passaven
per davant de les ideologies i les que es mantenien amb l’amo, que t’havia donat
la primera feina i a qui veies cada dia, eren molt estretes. El tracte paternalista que
imperava en aquestes fàbriques feia que molts obrers se sentissin part de l’empresa on segurament treballarien tota la vida, i aquest tipus de vincles encara eren més
forts a les fàbriques en què la majoria dels treballadors eren dones. Com apuntaven algunes de les informants, les poques empreses petites que es van col·lectivitzar van ser les que ocupaven més homes, que eren els que normalment engegaven
el procés, i si es col·lectivitzava alguna fàbrica on la majoria eren dones, com va
passar a la Fàbrica de l’Aigua, aquestes no eren incloses als comitès de direcció.10
Encara que les trobem moltes vegades com a representants dels comitès obrers de
control, com hem dit abans, no podem assegurar que exercissin aquesta funció
lliurement o si hi eren simplement perquè els ho demanava el propietari.
Les úniques empreses que podem assegurar que van ser col·lectivitzades,
a part de la ja esmentada Fàbrica de l’Aigua, van ser la d’en Pere Masriera del
carrer Nàpols,11 Construcciones y pavimentos S.A., propietat de Joan Miró
Trepat, o la petita manufactura de moneders del pare d’en Ramon Garriga i
Marquès, que, com ell mateix recordava, fou col·lectivitzada per iniciativa de
l’encarregat que tenien. Aquest obrer es va quedar amb totes les màquines, es va
instal·lar en un local on actualment hi ha la sastreria Campeny i, a més, va rebre
10. El mes de juliol de 1936 hi havia 151 dones que hi treballaven, però cap d’elles va formar part
del comitè d’empresa ja que, com apuntàvem al tercer capítol, la igualtat teòrica no s’acabava
de posar en pràctica ni entre els revolucionaris.
11. En aquesta fàbrica, hi treballaven sis homes i sis dones i es va formar un comitè obrer integrat
per en Joan Cano Martínez, en Rafael Molas Garrós i en Josep Garangou Garriga. També es va
designar un interventor de la Generalitat, càrrec per al qual fou nomenat Josep Turné Simon.
No s’ha pogut aclarir del tot què va passar en aquesta empresa, però segurament els obrers van
seguir mantenint bona relació amb el propietari, ja que, després de la Guerra, el senyor
Masriera va signar l’aval per a Josep Garangou “Pelaia”. El senyor Maristany també va ajudar a
algun dels seus obrers perquè no anés a la presó i va tornar a donar feina fins i tot a les obreres
que havien denunciat el senyor Arís.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 193
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
193
l’ajuda econòmica del Comitè per impulsar la nova fàbrica col·lectiva. En Gracià
Garriga només va poder conservar una màquina de cosir i una de tallar pells
amb què es va dedicar a fer caçadores per al Comitè, que, en aquell moment,
solia demanar força peces de roba a sastres i a fàbriques de la població. No va
ser l’únic: els Aldea també van atendre l’encàrrec de l’organisme revolucionari i
van reconvertir temporalment la seva fàbrica de bosses de mà en una de caçadores de pell per als milicians.
Segurament hi va haver més col·lectivitzacions industrials de les que hem
esmentat, però és molt difícil que amb la documentació de què disposem actualment puguem identificar-les o arribar a saber amb certesa si la nova organització
funcionava millor o pitjor que l’anterior. El context bèl·lic va dificultar el funcionament de les empreses i no ens permet jutjar si l’experiment revolucionari no
va acabar de rutllar perquè estava mal concebut o simplement per les dificultats
pròpies de la Guerra. Com assenyalen molts autors, la gent va fer el que va poder
i no estem en situació d’assegurar si les mateixes fàbriques en mans del sector privat haurien aconseguit tirar endavant. Pel que fa a la situació dels obrers, tampoc
se n’han trobat gaires dades. Des del principi del conflicte era obligatori que tots
estiguessin sindicats i la majoria de treballadors es van apuntar a la CNT. Encara
que els del tèxtil disposessin de secció i edifici propis,12 molts testimonis recordaven que els obrers anaven a timbrar el carnet i a pagar la quota cada dissabte a
l’edifici de les carmelites del carrer de Mar, reconvertit durant uns mesos en seu
d’aquesta entitat sindical. Segons la documentació, el sindicat aplegava uns 800
treballadors, que no sabem si incloïen els de totes les seccions o només els que no
en tenien de pròpia. La necessitat d’obtenir un carnet també va fer que la UGT,
que fins a aquells moments no havia tingut gaire implantació a Catalunya, creixés d’una manera espectacular. La gent que era més moderada i treballava com a
tècnic, oficinista, en professions liberals o tenia un petit negoci preferia el discurs
d’aquest sindicat que no era gaire favorable a les col·lectivitzacions i defensava
que primer s’havia de guanyar la Guerra i després fer la revolució. Aquesta idea
també la defensava el PSUC, que es va convertir en el braç polític de la UGT, i
que també va augmentar de manera espectacular el seu nombre d’afiliats durant
els anys de la Guerra.13 A Malgrat també es va notar aquesta tendència i, com
veurem més endavant, cap al mes de juny de 1937 la UGT i el PSUC ja disposaven de secció local. Però, tot i aquest augment considerable d’afiliacions a forces obreres i que teòricament amb el nou sistema els treballadors havien d’estar
12. El sindicat Fabril i Tèxtil estava presidit per Josep Garangou “Pelaia” i estava situat al carrer de
Passada núm. 5. Segons van declarar a la Comissió de Responsabilitats, havien confiscat aquesta propietat a Eladio Freixes els primers dies de la revolució.
13. El PSUC va passar de 5.000 afiliats el juliol de 1936 a 65.000 a finals de 1937, i la UGT de
15.000 o 20.000 a 60.000 afiliats aproximadament. Segons David Ballester, aquestes xifres
serien superiors pel que fa a la UGT, que va aconseguir estar present durant aquests anys a quasi
1.000 localitats. Vegeu BALLESTER, David (1998).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 194
194
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
en més bones condicions, hem de tenir en compte que, encara que s’apugessin els
sous, també van augmentar els preus d’una manera desorbitada. Segons Risques,
la inflació fou d’un 300% durant el període bèl·lic i no sabem fins a quin punt
les ajudes que donava el Comitè van alleugerir la situació a tothom.14 Com
recordaven les testimonis, la majoria de les obreres dedicaven el dia a buscar menjar i, quan sentien la sirena de la fàbrica o les avisaven que hi havia llum, anaven
a fer la feina que podien. N’hi havia que recordaven que feien menys hores i que
fins i tot a les de la Fàbrica de l’Aigua els havien donat vacances a l’agost; no
sabem si com a millora laboral o simplement per falta de feina.
2. Els col·lectius d’oficis
Fins ara només hem comentat la situació que es va viure a les fàbriques,
però a Malgrat aquells anys hi havia gent que es guanyava la vida exercint el seu
ofici i que també va organitzar-se en col·lectivitats. Va constituir-se des de l’inici
de la revolució el que es va anomenar els grups col·lectius, que eren associacions
de lampistes, paletes, pintors... que oferien els seus serveis conjuntament. Com
recordava un dels informants, la manera que tenien de funcionar era força senzilla: si, per exemple, necessitaves un lampista i anaves a buscar el que havia vingut
a arreglar els desperfectes a casa teva tota la vida, en aquells moments podia ser
que vingués ell o un altre de la col·lectivitat d’aquell ram, que et feia la reparació
en qüestió. Els beneficis de les diferents feines suposem que es repartien a parts
iguals entre tots els membres, que d’aquesta manera eliminaven les competències
pròpies del sistema capitalista. A Malgrat va funcionar el Grup Col·lectiu del
Ram de la Construcció, que tenia el local social al carrer de Marià Cubí núm. 67,
en el qual hi havia cenetistes històrics de la població com en Francesc Moné
(“Pepet Macu”) o en Joan Evaristo. L’Agrupació de Fusters de Malgrat o Taller
Col·lectiu de Fusters de Malgrat, que tenia el local al carrer de Mar núm. 63, i
que estava encapçalat per en Ramon Pica. La Unió de Lampistes, en què s’integraven llauners de tota la vida com en Miquel Casajuana. La Cooperativa de
Pintors, que va començar a funcionar cap al mes d’octubre de 1936 i que tenia
la seu al carrer de Sant Esteve núm. 11. La Col·lectivitat de Rajolers, encapçalada per en Josep Benet, que va posar la seva bòbila a disposició, i el Grup Col·lectiu de Transports, que es dividia en la Secció de Transports Mecànics, amb seu al
carrer de Desclapers, i la de Transports de Carros, ubicada al del Carme núm. 20.
Aquest col·lectiu es va nodrir dels vehicles, carros i cavalls que voluntàriament o
per requisa aportaren els que habitualment es dedicaven al sector a la població.
Com recordava en Josep Marés, que es dedicava als transports abans de la Guerra:
14. Segons aquest autor, els preus augmentaren un 200% mentre que els sous només van pujar un
20%. RISQUES, Manel i ROIG i ROISCH, Josep M., i altres autors (1999: 330).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 195
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
195
Factura d’un grup col·lectivitzat, el de fusters, tramesa al Sindicat Agrícola El Progrés.
Documentació cedida per la Cooperativa Agrícola El Progrés-Garbí. Capsa 036.
Els cavalls se’ls van emportar quan va entrar la revolució. Els treballadors amb els de la FAI
ens van agafar tots els cavalls i tots els carros. Hi havia cinc cavalls i quinze o setze carros,
perquè havies de tenir carros per portar sorra, d’aquests que es tomben, i d’altres per portar altres coses.
Aquesta família no va recuperar el material i els cavalls requisats fins després de la Guerra, igual que els propietaris dels camions utilitzats en la Secció de
Transports Mecànics, com en Sebastià Mateu, que l’agost de 1937 ja reclamava
que li retornessin els tres cotxes i els tres camions que li havien confiscat el mes
de novembre de 1936.15 Però no només van patir canvis els transports privats: els
públics havien estat col·lectivitzats des dels primers dies de la revolució i les línies
de rodalies de tren i les seves estacions van haver d’adaptar-se a la nova situació. A
Malgrat, va ser destituït l’encarregat de l’estació i es va constituir una mena de
comitè de control obrer seguint el que s’havia fet a la majoria de pobles de la
comarca. Fou nomenat delegat d’aquest nou organisme gestor en Joan Garriga i
Vicens, que treballava com a peó ferroviari i que es va haver d’enfrontar amb els
seus companys per poder salvar l’antic encarregat. Aquest comitè, com els que es
15. En un document del 13 d’agost de 1937 trobat entre la documentació d‘El Progrés, en Sebastià
Mateu al·legava que els seus xofers volien tornar a treballar pel seu compte (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 196
196
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
formaren a les entitats bancàries de la població, va estar controlat per la UGT,
encara que segurament alguns dels seus elements eren cenetistes.
A part d’aquestes col·lectivitats, formades bàsicament per homes, ens
consta que també es va organitzar un grup col·lectiu de modistes, que durant els
seus inicis va utilitzar com a local l’edifici dels pares maristes. Les germanes
Freixes Negre, que en aquella època es dedicaven a aquest ofici, recordaven que
aquest grup col·lectiu l’havia organitzat en Delfí Massó i que es dedicava a fer
roba per als milicians i per als xicots que marxaven al front. Elles van preferir no
formar-ne part, però altres modistes i noies de la població que sabien cosir van
estar treballant durant bona part de la Guerra enquadrades en aquest grup.16 Per
acabar, cal fer menció de la col·lectivització del bar del cinema Liceu: els seus
cambrers van demanar poder fer-se càrrec del local ja que, segons ells, el propietari s’havia absentat de la població.
3. La Col·lectivitat de Pescadors i la Col·lectivitat Agrícola
El sector primari, molt important encara per a l’economia malgratenca,
també va optar per col·lectivitzar part de les seves activitats i es va constituir una
col·lectivitat de pescadors i una de pagesos. Com ja hem esmentat abans, el
Comitè va expropiar les barques d’en Sebastià Fontrodona (avi) després de l’incident amb el pare marista al carrer de Sant Esteve. Aquest pescador era un dels
que posseïa més arts a la població i tot aquest material, així com el d’altres propietaris de barques de la vila, va passar a la Col·lectivitat de Pescadors, que es va
formar els primers dies de la revolució. Com recordava en Joan Garriga de can
Genet, que treballava de pescador quan va començar la Guerra:
Jo anava a pescar amb en Joan Sagol, que aquell home era un vell llop de mar i un pare; jo
tenia disset anys, no havia fet els divuit. [I] el dia dinou [de juliol] va ser un dallò de sorpresa perquè l’endemà una huelga, ja es va parar el tren, ja es va parar tot... i llavors, bueno,
va durar tres o quatre dies que hi va haver bastant de jolgorio, a decomissar aquest, a decomissar l’altre, els mariners en els amos que tenien les xarxes... A mi també m’hi van fer anar,
com que entrava a dins de la cooperativa aquesta si volia treballar m’havia d’espavilar.
Llavors anaves una mica venut, què faig ara? I com que de necessitats n’hi havia a manta,
havia de seguir treballant. Allà es va fer la col·lectivitat i ara cobrarem una setmanada,
doncs cap a cobrar la setmanada.
16. No ens consta que funcionessin més grups d’aquest tipus, però hem de tenir en compte que
hem aconseguit documentar els que hem exposat gràcies a les factures que ens han arribat d’aquestes agrupacions, que avui encara podem consultar a l’Arxiu Municipal. No descartem, per
tant, la possibilitat que en funcionessin d’altres d’aquesta mena, dels quals no ens hagin arribat documents.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 197
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
197
El testimoni recordava com havien aconseguit salvar algunes de les xarxes
del seu antic cap, amagant-les en un petit sostret que tenien a casa seva, però la
majoria van ser requisades i van passar a formar part del nou grup col·lectiu.
Aquest estava format, bàsicament, per pescadors no-propietaris o per gent que
només tenia una petita embarcació; els seus principals integrants van ser en Pere
Lleonart, més conegut com en Peret de Tossa, en Magí, en Soler, en Perellada i
molts altres homes de la població que es guanyaven la vida a mar. La seu d’aquesta col·lectivitat era a la Casa dels Pescadors del Ravalet i, en principi, la cosa
va tirar endavant fins que van sorgir els primers problemes. Com recordava en
Joan Garriga:
Un que ja havia estat aquí Malgrat va venir de Badalona amb la família i es va posar a la
col·lectivitat. També hi va portar el noi que li deien el Pillet, i va resultar que aquell sempre volia manar, no sabia el que deia, però sempre volia manar i ens vam barallar. I el pare
s’hi va posar i llavors en Soler també s’hi va posar, en Perellada va dir que allò no podia ser,
que el culpable era jo, que el que havia de fer era obeir i callar... [I] vaig tenir l’acudit de
dir-los: “Si això és anarquisme, visca el feixisme!” Aquesta paraula va ser escoltada i dita per
en Perellada, l’avi Torrelles, que vivia aquí i érem molt amics, i algun altre que ara no recordo. I “això s’ha d’arreglar, que això no pot ser, que l’hem de fotre al carrer”... Bueno, el cas
és que el primer que van fer va ser portar-me al Comitè del carrer de Mar i allà els hi expliquen que sóc un feixista perquè els hi he dit això. I jo dic: “No sóc feixista, jo el que no
accepto és que es mani de la manera que es mana; que jo sóc jove, ja ho sé, però que uns
altres em vulguin posar el peu al coll perquè són més grans tampoc ho vull.” I en Rafel
“Rajoler”, que hi era, va dir: “No us agafeu les coses malament, perquè ell s’ho mira d’una
manera i nosaltres ens ho estem mirant d’una altra, i si li voleu dir que el règim és aquest
i que la llei del règim és aquesta digueu-li, però no digueu que és perquè no és.” I a última
hora l’endemà trobo aquí davant del bar en Perellada i em demana el carnet de la CNT i
davant del bar mateix li dic: “I per què voleu el carnet?” Diu: “Perquè has d’entregar el carnet perquè quedes despedit, busca’t feina que tu no pertanys a la col·lectivitat.” I jo el portava a sobre i vaig dir: “Us donaré el carnet” –el vaig fer nyac, nyac, nyac, tres peces o
quatre no sé quantes en vaig fer i– “aquí teniu el carnet!” I em van tornar a cridar al
Comitè, hi havia uns capitostos del partit que eren els que jutjaven, feien de jutges i aquest
deia això i l’altre deia allò, però jo vaig quedar al carrer i vaig haver-me d’espavilar anant
per les meves altra vegada a jornal.
No va ser l’únic membre que va tenir problemes amb aquesta col·lectivitat:
el mes de juny de 1937 altres pescadors van presentar un escrit a l’Ajuntament
manifestant “el desig de sortir-se de la col·lectivitat per la raó que no es conformen
amb l’actuació de la mateixa”.17 Un mes després, continuaven les tensions i el
Departament d’Alimentació del Consell d’Economia de Catalunya es va veure
17. Llibre d’Actes del Ple: sessió del 22 de juny de 1937 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 198
198
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
obligat a obrir un expedient i investigar el tema. Aquest cop no es tractava d’un
problema entre els pescadors de la col·lectivitat, sinó d’un litigi entre els antics
propietaris de les barques i els pescadors col·lectius. En una reunió celebrada el
mes de juliol de 1937, en què van participar representants dels pescadors, dels
sindicats CNT i UGT i del Consell d’Economia, es va establir un acord provisional per repartir les embarcacions entre la col·lectivitat i els antics propietaris
fins que el Consell d’Economia no donés una resolució definitiva.18 Pel que es
pot deduir del document, els ànims estaven força exaltats i sembla que hi havia
un enfrontament entre els pescadors partidaris de seguir treballant en col·lectivitat i els que, amb els antics propietaris, volien tornar al sistema anterior a la revolució. Cal tenir en compte que aquest conflicte es va produir el mes de juliol de
1937 quan, com veurem més endavant, la CNT ja havia perdut força poder i els
partidaris de tirar enrere les transformacions revolucionàries començaven a dominar la situació. Igual que ens passava en intentar analitzar la gestió de les fàbriques col·lectivitzades, no tenim prou documentació per saber del cert les raons
d’aquest enfrontament ni per assegurar si als que estaven en contra de continuar
en el grup col·lectiu els movien interessos polítics o simplement volien recuperar
el seu estatus econòmic. Només sabem que el 28 d’octubre de 1937 es va celebrar una darrera reunió presidida pel comissari municipal i un delegat del Consell
d’Economia de la Generalitat en què es va decidir retornar el material i les barques als antics propietaris i que la col·lectivitat només es quedés el necessari per
poder subsistir.19
Per acabar aquest apartat, cal que ens aturem en la que potser fou la
col·lectivització més important d’aquells mesos: la de la terra. Normalment, quan
es parla de les col·lectivitats agrícoles que van funcionar durant la Guerra Civil,
sempre es fa referència a les de l’Aragó, que van ser organitzades, en bona mesura, per les primeres columnes de voluntaris que arribaren a aquella regió. A
Catalunya, però, també van funcionar força col·lectivitats i tot i que, com assenyalen alguns autors, les que es formaren a les terres de Lleida també foren impulsades pel pas de la columna Durruti, les dels pròspers camps del Baix Llobregat
i del Maresme sorgiren de la voluntat col·lectivitzadora d’alguns pagesos d’aquestes contrades.
A Malgrat, el procés devia començar els primers dies de la revolució i,
encara que al principi va estar impulsat per la Unió de Rabassaires i la CNT, més
endavant també s’hi va afegir la UGT. Es col·lectivitzaren les terres dels declarats
facciosos que havien abandonat la vila o que simplement havien estat penalitzats,
18. Acta de la reunió del 22 de juliol de 1937. Correspondència 1936-1939 (AMMM).
19. També assistiren a la reunió els propietaris que reclamaven sortir de la col·lectivitat: Pere Puig,
Damià Fontrodona, Josep Solè, Sebastià Fontrodona, Joan Puig, Joaquim Muntpelló i Jaume
Turró, i els representants dels pescadors col·lectius: Salvador Puigvert, Gonzalo Gambín, Joan
Creixell i Francesc Matamala. Acta de la reunió, 28/10/1937. Governació 1936-1939
(AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 199
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
199
Segells de la Col·lectivitat Agrícola.
AMMM (Reg. 24106, carpeta 3) i Maria Cristina Montals.
i les d’alguns petits propietaris rabassaires, com en Pau Pica o l’Elies Parededa,20
que van apostar per aquesta nova forma d’explotació que també va incloure nombrosos jornalers de la població. Els arrendataris, teòricament, podien decidir lliurement si volien ingressar o no a la col·lectivitat, però, pel que expliquen els
testimonis, en alguns casos hi va haver pressions perquè s’hi afegissin:
Al meu sogre, pobre home, jo l’havia vist plorar, eh? Era gran i em venia: “Nicolau, que
allà a la sorra em passen amb el carro i m’esbronquen.” “Jaume, no us acolloniu, no tingueu por, aquesta gent faran tota la pressió que vulguin, però jo us dic a vós, que a la vostra propietat no hi entrarà ni Maria santíssima!”21
Algunes vegades, però, tot i respectar-se la voluntat dels arrendataris de no
entrar a la col·lectivitat, hi havia problemes quan aquests treballaven terres de
propietaris que havien estat declarats feixistes i que, per tant, havien de ser requisades. Normalment el dilema es resolia agafant el tros de terra o la propietat
ramadera en qüestió a l’arrendatari, que si en tenia més seguia treballant de
manera individual i, si no, es veia obligat a integrar-se al grup col·lectiu:
Nosaltres no hi vam voler entrar i ens van agafar un tros que menàvem, que era d’en
Torrent, d’en Torrent de les Granes. La terra que ara hi ha el restaurant, allà a la Torreta,
aquella terra ens la van fer deixar.22
L’horta que treballava el meu sogre també la van requisar per treballar-hi el comú, perquè,
en el meu sogre, quan venia cap aquí, que hi havia un pont de ferro que separava Malgrat
20. Si fem cas del cens de propietaris agrícoles de l’any 1936, en Pau Pica i l’Elies disposaven de 4
quarteres cada un que és el que devien aportar al grup col·lectiu. Alguns testimonis recordaven
que altres, com els de can Salau, també van aportar terres, tot i que no s’ha pogut comprovar
si ho van fer de manera voluntària o obligada.
21. Testimoni de Nicolau Catà. Quan parla d’en Jaume es refereix al seu sogre, en Jaume Valls.
22. Testimoni de Salvador Forroll.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 200
200
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
de la granja, l’esperaven allà i li deien que volien la terra. I ell els hi deia: “Jo no us la daré
mai perquè no és meva i si no és meva no us la puc donar.” [Fins i tot] una vegada li van
dir: “Doncs et pelarem!” [I al final] van anar allà i li van requisar i com que eren set o vuit
de colla i se n’havien d’anar de la casa i tot, l’avi va dir: “Doncs no me n’aniré, jo em quedaré a treballar aquí.” I es va quedar a treballar allà; on havia d’anar amb vuit criatures? Per
això el meu sogre va haver de treballar al comú, i el meu home!23
Sembla, però, que en quasi tots els casos es va respectar la voluntat dels que
es van negar a entrar al grup col·lectiu. La majoria d’ells perquè consideraven que
eren millors les petites explotacions individuals, fins en aquells moments força
rendibles, o perquè pensaven que era una mica absurd cedir una terra que feia
anys que treballaven per tirar endavant. Com apuntava en Jaume Creus:
Al meu pare el van convidar a integrar-se a la col·lectivitat de pagesos i va dir que no, que
ell volia seguir sent independent i no s’hi va integrar. Es va mantenir a lloc perquè ell sabia
el que li havia costat situar-se i començar des de baix de tot sense res, ni una eina ni un
animal ni res de res. I els va dir: “Jo amb lo que m’ha costat ho haig de posar a disposició
dels altres? No, a mi no m’hi compteu amb això.”
Molts camperols malgratencs eren d’aquesta opinió, però amb tot i això, per
les dades que tenim, sembla que la col·lectivitat va aplegar un nombre força significatiu de persones. Segons un dels documents presentats al sindicat El Progrés,
l’any 1937 el Grup Col·lectiu de Pagesos tenia 390 associats incloses les famílies.
No ens sembla un nombre exagerat si tenim en compte que hi havia 63 socis que
es dedicaven al conreu de la terra i que hem d’afegir a aquesta quantitat els que cuidaven el bestiar i les famílies respectives. Pel que fa a l’extensió de terres que treballaven, s’han trobat dos documents en què s’especifica que tenien 207 quarteres
dedicades a la producció de blat, 128 de regadiu i 32 de vinya. S’ha d’anar amb
compte amb aquestes dades perquè de moment no les podem contrastar, però, com
que en principi no disposem de més documentació, s’ha intentat fer un càlcul aproximat del que suposava aquest nombre de quarteres amb relació a les terres que es
treballaven aquella època a Malgrat, tenint en compte que disposem de dades contradictòries sobre aquesta qüestió. Segons un cens elaborat l’any 1936 es conreaven
a la vila aproximadament unes 230 hectàrees entre quarteres, mesures i quartans.24
23. Testimoni de Pepeta Dellundé. Quan parla d’aquest tros es refereix a una granja que també
tenia una petita horta anomenada la granja del Bot. Estava situada a prop de l’actual plaça de
la germana Campos. En aquella època quedava una mica als afores, per això explica que per
anar al poble passaven per un pontet de ferro, que era el que hi havia en aquells moments per
travessar la riera, aproximadament on ara hi ha el pont del carrer de Ramon Turró.
24. Una quartera són aproximadament 0’2977 hectàrees, una mesura equival a uns 850’087 m2 i
un quartà és un quart de quartera. Segons el Cens de Propietaris Agrícoles esmentat, a Malgrat
es treballaven aproximadament unes 662 quarteres, 43 mesures i 402 quartans. Uns
2.306.516,241 m2 (230 hectàrees, aproximadament).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 201
201
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
Relació de socis de la Col·lectivitat Agrícola
José Belmonte
Bartolo García
José Valiente
Pere Gibert
Jaume Riera
Francesc Pera
Rosendo Cama
Ramón León
Josep Bonet
Joan Sánchez
Joan Barney
Miquel Catà
Miguel Vélez
Francesc Robert
Vicens Pica
Josep Freixes
Joan Treserres
Francesc Onna
Pere Garrós
Celestí Mora
Venancio Raja
Diego Navarro
José Anglada
Joan Planas
Josep Robert
Joan Teixidó
Joan Ribas
Pere Bo
Francesc Bo
Antonio López
Pau Barney
Salvador Barney
Pau Pica
Josep Mares
Pere Valls
Pau Bofí
Antoni Dellunder
Ramon Pou
Pablo López
Josep Gibert
Juan Raja
Francisco Sánchez
Altres membres de la Col·lectivitat:
Juan Barnés
Francesc Marquès
Josep Casas
Felip Casas
Mariano López
Juan Heredia
Patricio Méndez
Ginés Piña
Miquel Sánchez
Miquel Rabal
Fulgencio Sánchez
Francesc Marquès
Salvador Cuadrado
Bartolo Urrea
Antonio Larios
Miquel Jofre
Joaquín Cherta
Josep Barceló
Elies Paradeda
Francesc Aguilar
José Pérez
Francisco Escudero
Joan Sabater
Fulgenci Rabal
Diego López
Feliciano Cuní
Alejandro Quintana
Font: Documentació del sindicat El Progrés (AMMM).
Si la col·lectivitat, tal i com especifica la documentació esmentada, treballava 367
quarteres això vol dir que de les 230 hectàrees conreades a la població, 109 estaven
en mans de la col·lectivitat, aproximadament un 47’3% de les terres cultivables,
però si agafem com a dada l’amillarament de 1944, segons el qual es cultivaven 571
hectàrees, el tant per cent de terres en mans de la col·lectivitat seria del 19%.
Aquests terrenys, com ja s’apuntava anteriorment, majoritàriament
havien estat confiscats a persones com per exemple els hereus de Trinitat M.
25. La torre que tenien els Oms a Palafolls va ser restaurada fa uns anys i actualment és el restaurant Casa Oms. En aquells moments, només era utilitzada per la família com a casa d’estiueig
i, pel que sembla, quan fou confiscada, només hi havia els masovers. La requisa va ser realitza-
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 202
202
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Oms, que havien estat desposseïts de la terra i de la casa, situada en el terme de
Palafolls, i de les 69 quarteres que tenien a Malgrat;25 en Lluís de Caralt i Fors,
que era propietari d’unes 60 quarteres; els esmentats germans Torrent, que
havien marxat de la població, o l’Artur Vidal i Girons, que, com a altres propietaris, li foren requisats magatzems i immobles. El senyor Vidal tenia una propietat situada al carrer de Girona núm. 2, que constava de quadra, jardí i una part
habitable, i un local de planta baixa amb habitatge i quadra al carrer del Comerç.
Aquestes instal·lacions, després de ser confiscades, van ser utilitzades durant tota
la Guerra per la col·lectivitat, que hi tenia vaques per produir llet, que després es
venia en una mena de botiga col·lectiva, situada, segons alguns testimonis, al
carrer de Mar i, segons uns altres, en una casa requisada a l’Arnau i Cortina del
carrer Desclapers.26 A més del bestiar que ja hi devia haver a la propietat del senyor Vidal quan va ser intervinguda, la Col·lectivitat també disposava de cavalls i
altres animals, aportats per alguns dels propietaris que s’integraren al grup o
requisats en propietats com la granja del Bot, anteriorment esmentada. Segons la
documentació, cap a l’octubre de 1937 la col·lectivitat tenia:27
Quadra 1
Quadra 2
Quadra 3
2 cavalls de 2 anys
Vaques: 17 de 5 anys
5 cavalls de 12 anys
Brau: 1 de 3 anys
3 cavalls de 6 anys
4 cavalls de 10 anys
Vaques: 13 de 5 anys
2 cavalls de 17 anys
3 eugues de 6 anys
Vaques: 12 de 5 anys
1 burro de 8 anys
A més d’aquest bestiar, la terra i els edificis ja esmentats, el grup agrícola
també disposava d’un local de planta baixa al carrer de St. Esteve núm. 47, expropiat a Francesc Santllehí; un local magatzem amb pis, situat al carrer dels Ollers
núm. 7, requisat a la vídua de Josep Regí; una planta baixa i pis, al de la Riera
núm. 1, de Ramon Martí; una altra situada al carrer Emili núm. 3, que abans era
propietat de Trinitat M. Oms; un magatzem i botiga en el carrer de Passada, propietat de Salvador Torrent,28 i un local al carrer Ramon Turró núm. 16, que era
da pel Comitè de Palafolls i el de Malgrat (ANC).
26. Un dels testimonis ens va indicar com a botiga de la Col·lectivitat l’actual establiment de regals
de can Ponsa i un altre ens va assegurar que la llet es venia a l’actual comerç de robes de can
Vinyes.
27. Aquesta llista és de l’octubre de 1937. Documentació del sindicat El Progrés (AMMM).
28. Comitè d’Apropiacions. “Expedients d’incautació, adjudicació i reclamació de bens incautats
al Maresme”.Tots els immobles expropiats que s’han esmentat fins ara van ser declarats per la
Col·lectivitat Agrícola a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat. Aquestes declaracions són del juliol de 1937 i, encara que els documents originals siguin a l’Arxiu de la Guerra
Civil de Salamanca, se’n pot trobar una còpia microfilmada a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 203
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
203
utilitzat com a seu. Hi ha una mica de confusió pel que fa a la ubicació exacta
d’aquest espai, ja que, segons la documentació, era en aquesta última adreça i,
segons els testimonis, al número 30 de la mateixa via, on hi havia el Bar Bertran,
que també fou confiscat per la Col·lectivitat d’Agricultors.29 Pel que sembla, els
principals capitosts del grup solien freqüentar aquest cafè i és possible que s’hi
celebressin algunes reunions; d’aquí poden venir les confusions a l’hora de situar
la seu, que no es descarta que en realitat es dividís entre els dos locals. El bar sembla que complia una funció social al mateix temps que devia proporcionar ingressos; igual que el punt de venda de llet, abans esmentat, o la parada que la
Col·lectivitat tenia al mercat.
Com ja s’especificava més amunt, els principals impulsors del grup van ser
els rabassaires, concretament en Pau Pica i en Salvador Barney, i la CNT, amb
homes com Joan Barnés “el Cabrero”, que va arribar a ser president del Grup
Col·lectiu, i Francesc Marquès, representant de la Col·lectivitat a la junta d’El
Progrés, president del Sindicat d’Alimentació CNT-Malgrat i posteriorment de la
Col·lectivitat. Tot i la implicació directa d’aquestes dues centrals sindicals, no
sabem del cert les relacions que hi va haver entre la Col·lectivitat i el Comitè, però
del que sí que tenim proves és de la relació del grup amb El Progrés. La Col·lectivitat Agrícola feia totes les operacions de compra de llavor, utillatges, adobs i
venda de productes a través del sindicat com si fos un camperol individual, ja que
des que havia començat la Guerra, l’organització interna del que era el sindicat
agrícola més important de la població també havia patit algunes modificacions.
4. Els sindicats pagesos durant la Guerra
Des de l’inici del conflicte, l’agricultura s’havia convertit gairebé en una
indústria de guerra i, com destaca Pomés, la Generalitat es va veure obligada a
controlar la producció, la comercialització i la distribució de productes.30 Ben
aviat van començar a publicar-se decrets en aquest sentit; a finals de juliol de
29. Aquest bar era propietat de Salvador Robert Pica que, un cop acabat el conflicte, va tornar a
reclamar l’establiment, al·legant que “durante 40 años he sido dueño del cafe Bertran [...] y
durante la dominación roja me obligaron los individuos que formaban la Junta del Sindicato
de Agricultores a traspasarlo a dicha agrupación bajo constantes coacciones de los mismos al
extremo, que tuve que ceder forzosamente y retirarme a vivir [a Mataró]”. L’antic propietari
també reclamava el que hi havia en el bar en el moment que el va deixar i que, segons ell, tenien
a casa seva diverses persones de la població. Carta al jutge municipal de Malgrat, 28/10/1939
(AMMM).
30. Per obtenir més informació sobre la política agrícola de la Generalitat durant la Guerra, vegeu
la biografia recent de POMÉS, Jordi i SAIZ, C. (2000) sobre Joaquim Pou i Mas. En aquells
moments, a més de comptar amb aquest santpolenc rabassaire com a delegat de Proveïments, els
pagesos del Maresme també tenien Josep Calvet, d’Argentona, com a conseller d’Agricultura.
Després dels fets de Maig de 1937, Calvet fou substituït per Pou, que es féu càrrec de la conselleria.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 204
204
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
1936, per exemple, ja es van intervenir les cooperatives de consum, els sindicats
agrícoles i les mutualitats, i el mes d’agost la sindicació dels pagesos catalans va
esdevenir obligatòria. Com a conseqüència d’aquest decret, també es va promoure la unificació dels sindicats agrícoles. A cada poble només n’hi podia haver
un mitjançant el qual els pagesos havien de comprar, vendre i realitzar totes les
operacions necessàries. Els tres sindicats que hi havia a Malgrat durant l’època
republicana també van veure’s obligats a fusionar-se seguint la nova normativa.
Com recordava Ramon Freixes i Creixell, en aquell moment president del sindicat El Progrés:
Al cap de tres o quatre dies d’esclatar el moviment, un diumenge al matí, allà als volts de
les dotze, arribo aquí casa i ve la dona i em diu: “Ha vingut en Vadó Rei31 que diu que et
vol veure perquè els rabassaires us volen prendre el sindicat.” I va venir l’Elies Paradeda i
va dir: “Mira, agafarem el sindicat.” I a la tarda vam tenir reunió al Progrés les tres juntes:
la d’El Progrés, la dels rabassaires i la del Rei. De les tres juntes em vam fer una [amb] quatre membres de cada [junta].
Encara que el testimoni situï la fusió de les tres entitats al cap de pocs dies
de començar la Guerra, segons la documentació, la unificació oficial no es va produir fins al 13 de setembre de 1936.32 Pel que diu l’acta de constitució, els representants dels tres sindicats es van reunir a La Barretina i, sota la presidència de
Ramon Freixes i Creixell, van elegir la nova Junta Directiva, formada efectivament per membres dels tres sindicats, i el nou president. Com també va explicar
l’informant, fou escollit per a aquest càrrec en Salvador Viadé, i en Ramon
Freixes va passar a ser el secretari de la nova entitat que, tot i anomenar-se
Sindicat Agrícola de Malgrat, a la pràctica era considerat una continuació d’El
Progrés.33 L’Elies Paradeda, un dels caps visibles dels rabassaires i de la col·lectivitat, fou elegit tresorer i segons el testimoni, un cop aclarida la situació, la relació entre ells fou immillorable:
31. El testimoni es refereix a Salvador Viadé, president de l’anomenat popularment sindicat dels
rics. Vegeu l’apartat dedicat a l’agricultura a “Vida i treball a la segona República”, cap. 3.
32. Els membres de l’Associació Mútua d’Agricultors (sindicat dels rics) van acordar la fusió per
unanimitat el 9 de setembre; els rabassaires ja ho havien acordat el dia 7, i els del sindicat El
Progrés no van celebrar la reunió fins al dia 11, en la qual també decidiren per unanimitat
admetre la unió dels tres sindicats. Documentació del sindicat El Progrés, capsa núm. 36
(AMMM).
33. Junta Directiva escollida el 13 de setembre en la reunió dels tres sindicats: Salvador Viadé (president), Pere Nogué (vicepresident), Ramon Freixes (secretari), Antoni Aubanell (vice-secretari), Tomas Gispert Burch (comptador), Elies Paradeda (tresorer), Joan Bufí i Narcís Valls
(delegats de la caixa de crèdit i estalvi) i Jaume Turró, Joan Mateu, Joan Vidal i Francesc
Aymerich (vocals). El repartiment de poders a la nova entitat fou força equitatiu si tenim en
compte que el nou president era del sindicat dels rics; el vicepresident, l’antic president dels
rabassaires, i el secretari, l’antic president d’El Progrés, que va rebutjar continuar a la presidència. Documentació del sindicat El Progrés, capsa núm. 36 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 205
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
205
L’Elies Paradeda era molt trempat, es va portar sempre de primera en tot, ja ho crec.
Però el que al cap de pocs mesos esdevingué alcalde no era membre de la
Junta com a representant de la Col·lectivitat de Pagesos, sinó com a rabassaire.
Els representats del Grup Col·lectiu no s’integraren a la Junta d’El Progrés fins al
cap d’uns mesos, segurament perquè al principi encara no estava gaire clar quin
havia de ser l’encaix del Grup Col·lectiu en l’estructura de producció agrícola
malgratenca.34
Pocs dies després de la constitució del nou sindicat, tres membres de la
Junta van anar a Barcelona a comprar mobles nous ja que, amb la fusió dels sindicats i la unificació dels comptes, s’havia fet necessària una infraestructura més
complexa i segurament la millora dels equipaments.35 Com destaca Pomés, “el
nou Progrés hagué de multiplicar almenys per cinc les seves activitats, serveis i
volum de mercaderies” ja que es convertí, en el nou context bèl·lic, en el tercer
sindicat de la comarca en importància econòmica.36 Pel que fa a la situació dels
afiliats, va continuar més o menys igual, tenint en compte que la manera de funcionar del nou ens unificat no diferia gaire de la que hi havia anteriorment. Potser
el canvi més notable era que desapareixia definitivament la figura dels comerciants i que totes les vendes s’havien de fer a través de l’entitat, que estava coordinada amb els altres sindicats de la comarca mitjançant la Federació de Sindicats
Agrícoles del Litoral. El Progrés ja estava adherit a la FSAL des de feia uns quants
anys, però a partir d’aquests moments la Federació va restar integrada dins l’organigrama de la FSAC,37 que era l’instrument de la Conselleria d’Agricultura per
controlar el camp català: va incloure tots els sindicats agrícoles de la comarca,
cosa que ajudà a consolidar el cooperativisme agrari i a posar per primer cop en
marxa la venda conjunta dels productes.
Els malgratencs es van implicar força en l’entitat comarcal i van tenir
representants a les diverses seccions que es formaren.38 També van participar
34. Aquests dubtes devien ser habituals, perquè, el març de 1937, la Direcció General
d’Agricultura va redactar una circular en què s’especificava que “el sindicat és l’organisme que
relliga, als efectes econòmics, totes les explotacions agrícoles d’un poble, tant les individuals
com les col·lectives”. Circular núm. 1 de la Direcció General d’Agricultura, Generalitat de
Catalunya, 13/3/1937. En aquest document també es diferenciava entre sindicat i col·lectivitat, s’aclarien els drets dels membres de la col·lectivitat dins els sindicats i s’aconsellava que a
cada població es formés un grup col·lectiu. Documentació del sindicat El Progrés, capsa núm.
36 (AMMM).
35. Segons el testimoni, el tema dels mobles va comportar alguna petita fricció amb l’Elies, que fou
un dels que els va anar a comprar i que es veu que no mirava prim a l’hora de triar. Actualment
estan exposats a planta baixa de la Biblioteca Municipal de Malgrat.
36. POMÉS, Jordi (2002: 161).
37. La Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya es va constituir l’agost de 1936 arran de la
fusió de l’antiga Unió de Sindicats Agrícoles, en la qual s’integrava la FSAL; de la Unió de
Rabassaires, i de la Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya. Per a més informació sobre la
FSAL i la FSAC vegeu Les “Mataro’s Potatoes” de POMÉS, Jordi (1991).
38. En Ramon Freixes fou delegat de la Secció de Compres, en Salvador Viadé de la de Vendes, en
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 206
206
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
regularment a les diferents reunions i assemblees: potser una de les més significatives fou la que se celebrà a Vilassar el 24 de setembre de 1936. S’hi van acordar, entre altres coses, potenciar el desenvolupament de l’avicultura, posar en
marxa el sistema col·lectiu de vendes, la instauració de les caixes rurals i la compra conjunta d’utillatges, maquinària, adobs i llavors.39 A la pràctica, però, qui
s’encarregà de fer arribar les llavors, sobretot de patates, va ser la Delegació de
Proveïments de la Generalitat, que, després de força dificultats, aconseguí que a
finals de 1936 al Maresme se sembressin 6.944,3 tones de patates primerenques
i l’any 1937 n’arribessin a la comarca 17.000 tones més. A Malgrat, hi van correspondre 479.000 quilos de llavor i durant la campanya de 1936-37 el sindicat va
vendre per valor de tres milions de pessetes.40 Segons les dades que recull una
entrevista feta al president del sindicat el gener de 1938, durant l’any 1937, a més
de la producció destinada al consum nacional, El Progrés va enviar a l’estranger
81.000 caixes d’enciam i 48.988 coves de patates.41 Aquestes exportacions necessitaven una infraestructura força complexa que, tot i la situació bèl·lica, va semblar que funcionava a la perfecció fins a l’any 1938. Encara que ens pugui
semblar contradictori, la Col·lectivitat Agrícola també participava en les trameses i fins i tot el Comitè, en relació amb altres entitats revolucionàries de pobles
veïns, va ajudar a cercar mà d’obra perquè no s’aturés la producció de les caixes
de fusta on viatjaven els enciams. Com recordava la Julita Montfulleda:
Ens van dir: “Voleu anar a fer hores a Malgrat? Us pagarem més i us portarem amb l’auto
o amb el bus” I sí, sí, tots vam dir que sí. Érem potser uns cinquanta, tots de Tordera.
Pel que explicava la testimoni, el Comitè de Tordera fou qui organitzà
aquest transport que, com hem dit, també comptava amb el suport del Comitè
malgratenc. És anecdòtic esmentar que la majoria d’aquests treballadors mai es
van arribar a creure que les caixes fossin realment per enviar-hi enciams: per la
fàbrica corria el rumor que arribaven buides a França i que allà les omplien d’armament i després les tornaven. Molts d’aquests obrers la majoria de dies tenien
problemes per poder menjar i els semblava molt estrany que es pogués exportar
si hi havia manca de proveïments. Però els enciams i els vagons de patates sembla que se seguien carregant puntualment; per tant, podem dir que la producció,
almenys fins a finals de 1937, es va mantenir a un bon ritme encara que els pagesos no aconseguissin gaires guanys per culpa de les necessitats de la guerra. Prova
Tomas Gispert de la de Transformació, en Joan Bufí de la de Mutualitats i en Pere Nogué de
la de Treball Col·lectiu. Documentació del sindicat El Progrés (AMMM).
39. Llibertat, 24/9/1936 (AHCM).
40. Les dades sobre les llavors que arriben al Maresme estan extretes del llibre de Pomés Les
“Mataro’s potatoes”, i, les que fan referència a Malgrat, de l’estudi sobre l’associacionisme malgratenc del mateix autor.
41. Aquesta entrevista, tot i estar recollida al diari Terra Lliure, va ser feta per un redactor del diari
La Humanitat. Terra Lliure, 30/1/1938 (AHCB).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 207
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
207
d’aquest alt nivell de productivitat, són, a més de les dades de les vendes, els intercanvis que El Progrés va fer amb moltes entitats i empreses que els ho demanaven. Repassant la correspondència del sindicat, trobem que s’intercanviaven
patates per oli, cafè, productes per al camp o sabó i també moltes cartes de persones que demanaven si l’entitat els podia fer arribar productes agrícoles per
poder tirar endavant. El sindicat malgratenc acostumava a contestar positivament
aquestes peticions i, fins i tot, va arribar a donar deu vagons de patates “para los
valientes luchadores euskeras”.42
Cal afegir també que, a més dels cultius tradicionals, bàsicament patates,
enciams i altres productes d’horta, aquells anys les necessitats de la Guerra van
obligar molts pagesos i la Col·lectivitat a plantar blat. Com explicarem amb més
detall a l’apartat dedicat als proveïments, un dels productes més escassos era el pa
i la sembra de blat pretenia pal·liar aquesta necessitat. S’intentava que el poble fos
autosuficient, però, tot i els esforços, les collites produïdes no van aconseguir
cobrir la demanda.43 Pel que fa als altres cultius, és possible, com ja apuntàvem
abans, que la producció comencés a davallar l’any 1938 a conseqüència de la dificultat d’aconseguir llavors, el mal funcionament dels transports, els cada cop més
estesos robatoris al camp i els problemes que hi havia a la Col·lectivitat. Arran
dels fets de Maig de 1937, la relació entre el sindicat i aquest grup de pagesos es
va enterbolir una mica i fins i tot alguns camperols van abandonar l’organització
i van demanar que se’ls retornés la terra. Segurament cap al final del conflicte, la
Col·lectivitat, igual que la resta del camp malgratenc, no devia funcionar gaire bé,
ja que, a més dels problemes que hem esmentat fins ara, n’hi havia un altre encara més preocupant: la marxa massiva de xicots cap al front. La falta de mà d’obra
va obligar l’Ajuntament a demanar que es donessin permisos a malgratencs que
estaven lluitant per poder recollir les collites.44 Sembla que alguns xicots van tornar per ajudar al camp, però la situació dels proveïments cap al final del conflicte
havia arribat a ser tan desesperada que de poc servia ja que hi hagués més o menys
braços.
42. La Vanguardia 28/5/1937. En un altre article es feia referència a una donació de 14.000 quilos de patates per a hospitals feta per la comarcal del Maresme. La Vanguardia 11/5/1937
(AHCB). A part de les donacions de productes, El Progrés va fer diverses donacions econòmiques, no sabem si forçades o voluntàries, primer al Comitè i després a l’Ajuntament.
Documentació del sindicat El Progrés (AMMM).
43. Vegeu: “Les dificultats per trobar menjar”, capítol 8.
44. Correspondència 1936-1939 (AMMM). La Col·lectivitat també es queixava l’any 1938 de la
falta de braços que li havia impedit la sega de blat.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 208
208
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 209
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
Mapa del Malgrat
revolucionari (1936-37)
Elaboració pròpia sobre la base d’un
mapa de 1930. Els noms dels carrers
els hem extret dels acords municipals
i del padró d’habitants de 1936 que
es conserva a l’Arxiu Municipal.
209
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 210
210
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Llegenda del mapa del Malgrat revolucionari (1936-37)
Núm Funció
Nom de la propietat
i dels propietaris
expropiats
Adreça
de l’època
Adreça
actual
1
Torre d’Emili
Ragull.
Posteriorment de
l’Esquena
Torre coneguda
popularment com a
cal Burro d’Or,
posteriorment del
doctor Russinyol o
del doctor Torner
Seminari dels Pares
Maristes
Prat de la Riba
Sant Esteve
Prat de la Riba
Sant Esteve
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11A
11B
12
13
14
Seu del Comitè de Guerra;
posteriorment va ser utilitzada
com a seu del destacament de
l’aviació instal·lat a la població.
Casa destinada a allotjar
famílies sense recursos.
Seu del Comitè Antifeixista
local, que s’utilitzava també
com a presó i per allotjar els
soldats destacats a la bateria
d’artilleria situada al castell
Seu de la CNT de Malgrat,
posteriorment edifici utilitzat
com a casa d’acollida
de refugiats.
Casa i quadres de la
Col·lectivitat Agrícola de
Malgrat
Magatzem de recollida
de verdures
Seu de les Joventuts
Llibertàries de Malgrat
Ajuntament
Passatge de Martí
Passatge Alsina
Julià cantonada amb amb el camí
el carrer de Bakunin Nou
Col·legi i convent de Avinguda de
les Germanes
Durruti
Carmelites
Carrer del Mar
Casa propietat
d’Artur Vidal i
Girons
Església parroquial
Carrer de Francesc
Macià
Carrer de
Girona
Plaça Monturiol
Casa propietat de
Sabina Escubós
Ajuntament
Carrer de la
República
Carrer de la
República
Prat de la Riba
Plaça de
l’Església
Carrer del
Carme
Carrer del
Carme
Sant Esteve
Prat de la Riba
Sant Esteve
Carrer de Francesc
Macià
Carrer de
Girona
Carrer de Francesc
Macià
Passeig de Pi i
Margall
Carrer de
Girona
Passeig de
Llevant
Carrer de Mallorca
Carrer de
Mallorca
Carrer de
Passada
Casa de Ramon Pou
Casa destinada a les famílies
sense recursos. Posteriorment
també s’hi van allotjar refugiats
Casa de Joan Miró
Guarderia de l’Escola Nova
Trepat, que després
Unificada (CENU)
de la guerra fou seu
del sindicat de
pagesos
Casa d‘Enric Arís
Hospital de sang i posteriorment edifici utilitzat com a
casa d’acollida de refugiats
Tèxtil Maristany o
Fàbrica col·lectivitzada
Fàbrica de l’Aigua
Taller de reparació de material
d’aviació i fabricació de
bombes
Casa de Joan Pau de
Casa destinada a allotjar
Garriga
famílies sense recursos
Rectoria
Casa destinada a allotjar
famílies sense recursos
Carrer de Galán i
García
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 211
211
LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA
Núm Funció
Nom de la propietat Adreça
i dels propietaris
de l’època
expropiats
16
Torre utilitzada per controlar
Xalet de Bartolomé
les entrades i sortides del poble Bosch
i possiblement com a
magatzem
Granja col·lectivitzada
Granja del Bot
17
Quarter de carabiners
18
Cementiri municipal
19
Magatzem del Comitè de
Proveïments
Casa utilitzada per la
Col·lectivitat Agrícola
Seu social de la Col·lectivitat
Agrícola
15
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
Quarter de
carabiners
Cementiri
municipal
Centre Parroquial
Casa de Ramon
Martí
Bar i casa de
Salvador Robert
Pica
Seu del Comitè d’Inquilinats. Casa propietat de
Posteriorment utilitzada com a Francesc Arnau i
local de la UGT i el PSUC
Cortina
Casa expropiada. No en sabem Casa d’Enriqueta
la funció
Arnau
Casa on vivia el doctor Brull
Casa de la vídua
Sala, avui coneguda
com a can Serra i
torre del Bombay
Casa expropiada. No en sabem Casa de Silvio Sastre
la funció
Casa expropiada. No en sabem Casa de Damián
la funció
Garriga
Casa expropiada. No en sabem Casa d’Anna Cunill
la funció
Casa expropiada. No en sabem Casa de Pere Bunyol
la funció
Casa expropiada. No en sabem Casa del cap dels
la funció
carrabiners
Casa expropiada. No en sabem Casa de Teresa Turró
la funció
Casa expropiada. No en sabem Casa de Josep Piqué
la funció
Casa de dos pisos utilitzada
Eladio Freixes
com a seu del Sindicat Tèxtil i
Fabril CNT-Malgrat
Afores
Adreça
actual
Actual passeig
Marítim
Actualment
estaria situada
prop de la
plaça de la
Germana
Campos
Carrer de Pau Claris Carrer de Sant
Pere
Afores
Carrer de la
República
Carrer de la Riera
Carrer de Ramon
Turró
Carrer del
Carme
Carrer de la
Riera
Carrer de
Ramon Turró
Carrer de Miquel
Servet
Carrer
Desclapers
Carrer de Galán i
García
Avinguda de
Durruti
Carrer de
Passada
Carrer de Mar
Carrer de Mallorca
Avinguda Durruti
Carrer de
Mallorca
Carrer de
Mallorca
Carrer de
Marià Cubí
Carrer de
Mallorca
Carrer de Mar
Avinguda Durruti
Carrer de Mar
Carrer de la
República
Carrer de Galán i
García
Carrer del
Carme
Carrer de
Passada
Carrer de Mallorca
Carrer de Cubí
Carrer de Mallorca
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 212
212
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Núm Funció
33
34
35
36
37
38
38
Magatzem i botiga utilitzats
pel Sindicat de l’Alimentació
CNT-Malgrat
Local de planta baixa utilitzat
per la Col·lectivitat Agrícola
Local de planta baixa i pis
utilitzat per la Col·lectivitat
Agrícola
Planta baixa utilitzada per la
Col·lectivitat Agrícola com a
magatzem
Grup col·lectiu del ram de la
construcció
Agrupació de Fusters de
Malgrat o taller col·lectiu de
fusters de Malgrat
Cooperativa de Pintors
Nom de la propietat Adreça
i dels propietaris
de l’època
expropiats
Adreça
actual
Casa de Salvador
Torrent
Carrer de Galán i
García
Carrer de
Passada
Casa de Trinitat M.
Oms
Vídua de Josep Regí
Carrer d’Emili
Carrer d’Emili
Carrer dels Ollers
Carrer d’Ignasi
Iglesies
Casa de Francesc
Sanllehí
Carrer de Prat de la
Riba
Carrer de Sant
Esteve
Carrer de Cubí
Avinguda Durruti
Carrer de
Marià Cubí
Carrer del Mar
Carrer de Prat de la
Riba
Carrer de Sant
Esteve
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 213
INTRODUCCIÓ
2a ETAPA
Desembre 1936 - octubre 1937:
el declivi del poder revolucionari
213
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 215
VIII
215
CAP A UN NOU EQUILIBRI
DE PODERS
Després de les primeres setmanes d’efervescència revolucionària, de mica
en mica, les forces d’esquerra més moderades van poder anar reconduint la situació. El primer intent en aquest sentit ja es va produir a finals de juliol de 1936
quan es va formar un govern de la Generalitat amb la presència de tres consellers
del PSUC. La CNT, però, va boicotejar la temptativa i el mes d’agost es va haver
de constituir un altre govern sense els comunistes catalans. Tot i el fracàs, ERC
tenia molt clar que havia de neutralitzar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i aliar-se amb els partits que prioritzaven guanyar la Guerra a fer la revolució. A Madrid, després dels primers fracassos militars, també s’imposava la idea
de formar un govern fort per intentar ordenar la situació i, a principis de setembre, era designat com a cap de l’executiu central el socialista Largo Caballero, que
va intentar constituir un govern d’unitat antifeixista i reorganitzar l’exèrcit. A
finals del mateix mes, a Catalunya, també s’aconseguia un govern de concentració a la Generalitat, format per ERC, la CNT-FAI, el POUM, la Unió de
Rabassaires, Acció Catalana i el PSUC.1 Amb l’acceptació de les conselleries, la
CNT renunciava al seu tradicional apoliticisme i acceptava formar part de les institucions republicanes. En part víctima de les circumstàncies i del seu propi desgast, l’entitat sindical perdia, sense adonar-se, la possibilitat de continuar el
procés revolucionari. El que feia uns anys hauria resultat incomprensible, el context bèl·lic ho havia fet possible i, el 5 de novembre de 1936, la CNT també
acceptava entrar al govern central, lligant, sense voler, la revolució a l’èxit o fracàs de l’executiu de Largo Caballero.2 Fou l’inici de l’escissió definitiva de la unitat antifeixista al bàndol republicà, en el qual s’imposava la idea d’intentar primer
guanyar la Guerra i en què el partit comunista anava prenent posicions davant
d’un PSOE i una CNT cada cop més debilitats per l’acció de govern. A
Catalunya, a partir d’aquell moment, els intents d’ERC i el PSUC per frenar la
1. El nou govern estava format per Josep Tarradellas (ERC), el tinent coronel Felip Díaz Sandino
(independent), Andreu Nin (POUM), Ventura i Gassol (ERC), Artemi Aiguader (ERC), Joan
Porqueras (CNT), Josep Joan i Domènech (CNT), Antoni García (CNT), Joan Comorera
(PSUC), Miquel Valdès (PSUC), Josep Calvet (UR), Rafael Closas (Acció Catalana) i Lluís
Companys.
2. Entraren com a ministres del govern de Largo Caballero els cenetistes: Frederica Montseny
com a ministra de Sanitat, Joan García Oliver com a ministre de Justícia, Joan Peiró com a
ministre d’Indústria i Juan López Sánchez com a ministre de Comerç.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 216
216
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
revolució també foren constants i la formació de dos bàndols dins les esquerres
catalanes, inevitable. A una banda, les forces d’esquerra més moderades, PSUC,
UGT i ERC, i a l’altra, les revolucionàries: la CNT, la FAI i el POUM.
1. El Comitè entra a l’Ajuntament
Els primers símptomes d’aquestes lluites pel poder van començar a notarse quan l’1 d’octubre de 1936, pocs dies després de la formació del govern de
concentració de la Generalitat, s’autodissolgué el Comitè Central de Milícies
Antifeixistes. La força revolucionària formada a mitjan juliol ja no era necessària
si tots els partits que la integraven havien acceptat formar part del govern de la
Generalitat. Tampoc calien els comitès locals perquè, un cop restablerta l’autoritat del govern català, els seus legítims representants tornaven a ser els ajuntaments. El decret no es va fer esperar i el 9 d’octubre de 1936 van quedar dissolts
tots els comitès de Catalunya. Com assenyala Pozo, en el decret i en l’ordre del
12 d’octubre que el complementava, es dictaven “les normes per les quals s’havien de constituir els nous ajuntaments, els quals haurien d’acomodar el nombre
de llurs components a les exigències de la representació dels partits i sindicats en
funció del nombre d’habitants de cada municipi i prenent com a base la mateixa
proporció que integrava el Govern de la Generalitat”.3 No a totes les poblacions,
però, es van poder complir aquestes indicacions d’una manera immediata. Calia
tornar a reestructurar les relacions de poder i no a tot arreu es podia seguir la
mateixa proporcionalitat que al govern català. A Malgrat, la CNT i la Unió de
Rabassaires no van decidir fins a finals de novembre qui serien els seus representants municipals, i el nou Ajuntament no es va poder formar fins al 5 de desembre. D’aquesta sessió de constitució, presidida pel jutge popular Eusebi Simeon,
en va sortir un Consistori compost per tres membres de la CNT, tres d’ERC i un
de la Unió de Rabassaires. Com s’especificava a l’acta, no es van designar regidors
de les altres forces polítiques que estaven presents a la Generalitat “per no existir
en aquesta vila degudament organitzades entitats de les mateixes”, i fou elegit
alcalde per unanimitat l’Elies Paradeda.
Si ens fixem en la composició del nou Consistori,4 l’únic element del
Comitè que trobem a faltar és en Rafael Benet, que potser va optar per continuar
en el seu càrrec de president de la CNT. Però els altres “homes forts” del nucli
dirigent o d’algunes de les seccions importants de l’organisme revolucionari es
van reconvertir en regidors i es posaren al capdavant del nou Ajuntament. En
Gonzalo Gambín, per exemple, va passar de responsable del Comitè de Defensa
3. Vegeu POZO GONZÉLEZ, Josep Antoni [tesi pendent d’edició].
4. Vegeu: “Relació de regidories de l’Ajuntament format el 5/12/1936”. A la pàgina següent.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 217
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
217
Relació de regidories i forces polítiques de l’Ajuntament format el 5/12/1936
Elies Paradeda i Comes
(UR)
Gonzalo Gambín Urrea
(CNT)
Salvador Cuadrado Gracia
(CNT)
Francesc Vidal i Curull
(CNT)
Pau Pica i Moner
(ERC)
Ernest Torrell
(ERC)
Miquel Verdaguer i Soler
(ERC)
Alcaldia i Regidoria de Finances
Regidoria de Defensa
Regidoria de Treball
Regidoria d’Economia i Cultura
Sanitat i Assistència Social
Assistència Social i Obres Públiques. Representant
del Comissariat de Propaganda de la Generalitat a
l’Ajuntament (5/3/1937)
Regidoria de Proveïments
Regidors adjunts:
Manel García
(CNT)
Salvador Barney
(UR)
Joan Prat
(ERC)
Regidoria d’Educació
Regidoria d’Agricultura i Municipalització
Regidoria de Sanitat
Font: Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM).
a regidor de Defensa, càrrec creat per afrontar les circumstàncies bèl·liques; l’Elies
Paradeda, del Comitè Executiu a ser alcalde i regidor de Finances; en Salvador
Cuadrado fou elegit regidor de Treball; en Pau Pica, reconvertit en representant
d’ERC, assumí la Regidoria de Sanitat, i en Miquel Verdaguer i l’Ernest Torrell
la de Proveïments i Assistència Social, respectivament. A més es va decidir integrar tres “consellers adjunts” que també havien estat membres del Comitè: en
Manel García, nomenat responsable de la Conselleria d’Educació; en Salvador
Barney, que fou escollit regidor d’Agricultura i Municipalització, i en Joan Prat,
que es va fer càrrec de la Sanitat. A la pràctica, doncs, els homes del Comitè
havien entrat a l’Ajuntament i un cop a dins es van proposar continuar la tasca
iniciada quan gestionaven l’organisme revolucionari.
Una de les prioritats del nou Consistori, orientada en aquest sentit, fou la
confecció d’una carta orgànica i financera destinada a regular el funcionament de
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 218
218
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
l’entitat local. Encara que el document no es va acabar de redactar fins al mes de
març de 1937, val a dir que l’organització de l’Ajuntament des del primer dia va
seguir les pautes que després es recolliren per escrit en aquesta carta orgànica.
Bàsicament del que es tractava era de “legalitzar” les funcions que les diverses subseccions del Comitè exercien des del mes de juliol, fet que es constata clarament
llegint les atribucions de les conselleries o les estratègies que es volien seguir per
nodrir la hisenda municipal. Hi ha altres indicis en la gestió i les formes del nou
Ajuntament que també ens fan pensar que el Comitè, formalment dissolt, continuava la seva feina, com ara els llibres de comptes dels subcomitès, en què s’allarguen els mesos de gestió del nou Consistori simplement canviant el nom de
la secció pel de “conselleria de”, la dependència dels regidors de les seves centrals
sindicals i partits respectius, que són convocats per tractar els temes més conflictius. O el llenguatge que s’utilitza a les actes des de la tercera sessió, quan comencen a aparèixer paraules com “revolució” o “socialització” i es deixa de tractar els
regidors de consellers i se’ls passa a anomenar “ciutadans consellers” o “companys
consellers”.
Les mesures preses pel nou Ajuntament també denoten aquesta clara
orientació cap als principis de la democràcia social, propis de la ideologia revolucionària. Les ajudes que donava el Comitè a les famílies més necessitades i als
obrers en atur forçós, per exemple, es van mantenir gràcies a l’actuació de les conselleries d’Assistència Social i de Treball. També es va intentar millorar la sanitat
del poble, destituint Salvador Esquena com a metge municipal i substituint-lo
pel doctor Brull, assistit pel doctor Russinyol. El doctor Esquena era acusat pel
consistori de feixista i de no complir les seves obligacions com a funcionari des
de l’esclat de la revolució, informació que ha estat confirmada per la majoria dels
testimonis que recordaven que el metge havia estat tota la guerra tancat a casa
simulant una paràlisi. Alguns entrevistats fins i tot acusaven un dels seus fills
d’haver perpetrat algunes accions de sabotatge, com la de tallar els fils telefònics
que comunicaven el control dels Pins del cap de la Tordera amb l’Ajuntament.
Aquestes informacions, però, són molt difícils de comprovar i l’únic que sabem
del cert és que el doctor Esquena, com algun altre funcionari municipal,5 va ser
destituït i se li van imposar sancions econòmiques com a molts propietaris de la
població. Pel que fa al doctor Russinyol, no sabem del cert si finalment va actuar
com a assistent del doctor Brull ja que també era d’ideologia conservadora i
totalment contrari al govern municipal que hi havia en aquells moments. El nou
responsable de la sanitat a Malgrat, Ramon Brull, es va fer càrrec del Dispensari
5. Encara que el nou Ajuntament va destituir algun funcionari municipal més i va estudiar la possibilitat d’acomiadar com a mestre el senyor Golobardes, també va emetre informes favorables
de gent que era a la presó. El 24 de febrer, per exemple, es va acordar demanar la llibertat per
a Josep Riera, que estava detingut a Barcelona; el 12 de maig van emetre un informe favorable
per a en Marià Mercader, que era empresonat des del mes de desembre de 1936. I encara que
destitueixen Salvador Esquena i demanen a la Generalitat que facin el mateix amb Josep Puig,
secretari del Jutjat, donen una darrera oportunitat a Martí Vidal, per motius humanitaris.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 219
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
219
Alguns d’aquests bitllets van ser dissenyats pel doctor Brull i eren molt apreciats pels
col·leccionistes de l’època, tal com consta a la documentació.
AMMM i Joaquim Colomé.
Municipal de Sanitat de Guerra, que és possible que fos situat a l’actual torre de
can Serra, casa confiscada on va viure el metge durant el conflicte, i d’una mena
de sala quirúrgica o hospital de sang que l’Ajuntament va posar en marxa a l’antiga casa de l’Enric Arís, situada al costat de la Fàbrica de l’Aigua. El Consistori,
a més, va encarregar una ambulància a la Cooperativa de Carrossers d’Arbúcies,
va decretar que el cotxe personal del doctor Brull quedés a disposició de la sanitat de guerra i que el metge i el seu assistent visitessin un cop al mes les escoles
per controlar la salut dels nens.
Però la Guerra no només suposava nous reptes sanitaris; una altra de les
preocupacions bàsiques continuava sent la dels proveïments. Cada vegada es feia
més evident la falta d’alguns productes i la gent començava a acostumar-se al
mercat negre. Per mirar de controlar una mica la situació, l’Ajuntament va intentar vigilar el trànsit de queviures perquè no es poguessin treure aliments del poble
i es va nomenar en Joan Prat i en Francesc Vidal amb la finalitat que estudiessin
quins eren els productes de primera necessitat que s’havien d’intentar aconseguir
fora. Es va obligar els comerciants a declarar tot el que venien per poder controlar els preus i evitar els abusos i les especulacions, al mateix temps que es prohibia als carnissers vendre les pells, que quedaven a disposició de la Conselleria de
Proveïments per confeccionar guerreres, i es controlava cada cop més la benzina.
Els problemes de carestia, però, no es solucionaven tan sols intentant controlar el
trànsit o els preus dels aliments. Cada vegada corrien menys bitllets i monedes i
el Consell Municipal es va veure obligat, tal i com van fer altres ajuntaments i el
mateix govern de la Generalitat, a emetre paper moneda. Es van fer 10.000 pessetes de bitllets d’una pesseta i 5.000 de dos rals, però, tot i les bones intencions
i les posteriors emissions, els diners republicans cada cop tenien menys valor i la
majoria de malgratencs van considerar-los paper mullat. En aquells moments, qui
aconseguia algun duro de plata podia considerar-se afortunat i la gent va començar
a veure clar que calia guardar les monedes i els bitllets que després els poguessin
servir passés el que passés.
Pel que fa al tema de la defensa, com veurem més endavant, es van mantenir les patrulles de milicians, es van imposar horaris per apagar els llums, per
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 220
220
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
tancar els bars, i s’intentà començar la construcció de refugis antiaeris.6 Un dels
grups més actius a l’hora de fer propostes al Consistori, i que va ser dels primers
a defensar que era necessari que es comencessin a construir aquestes proteccions
contra els atacs dels rebels, va ser el de les Joventuts Llibertàries. Aquesta agrupació anarquista juvenil també va demanar el control de les lectures pornogràfiques i de les cues dels cinemes, canviar els noms del carrer de Mar i del de Sant
Joan pel d’avinguda de Durruti i carrer d’Ascaso, en honor als dos líders anarcosindicalistes morts, i, fins i tot, van instal·lar un quiosc per vendre revistes a la
plaça de l’Església. Com veiem, doncs, encara que les decisions de l’Ajuntament
estiguessin força condicionades per les circumstàncies bèl·liques i la gestió se centrés a solucionar les necessitats més immediates, el Consell Municipal va escoltar
propostes d’altres agrupacions i va intentar tirar endavant projectes que no tenien
res a veure amb la Guerra. Repassant les actes del període, sorprèn comprovar que
en els plens es parla de les normes per seguir controlant el joc,7 de l’asfaltatge dels
carrers, de fer un estudi per intentar desviar la riera o del projecte de fer un passeig a la banda de mar. Així com fou molt notable l’esforç de l’Ajuntament per
fer funcionar les escoles i intentar millorar l’educació dels infants.
2. L’Escola Nova Unificada
A finals de juliol de 1936, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura
i Gassol, havia decretat la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada, amb
l’objectiu de reformar l’ensenyament a Catalunya i aconseguir que fos laic, gratuït,
mixt, en llengua catalana i basat en els principis racionalistes. Com que en aquells
moments els ajuntaments tenien competències en l’ensenyament primari, el Consistori malgratenc teòricament havia de fer-se càrrec de la reforma, però no ens
6. L’enllumenat públic s’apagava a partir de les 20:00 h, tot i que es va decidir que els dies que hi
hagués cursos nocturns per a adults s’apaguessin una mica més tard. Per als cafès i tavernes es
va fixar un horari de 11 a 3 de la tarda i de 6 a 11 de la nit, els dies de cada dia. De 6 a 12’30
de la nit els dissabtes i els diumenges permetia obrir tot el dia. Encara que aquestes normes es
van anar eixamplant de mica en mica, tant a La Barretina com a la Cooperativa se’ls van imposar multes de 500 pessetes per no haver tancat algun dia a l’hora que s’especificava. La
Cooperativa, per exemple, va rebre la multa per no haver retirat a les 3 de la tarda els taulers
d’escacs, les boles de billar i haver deixat que els clients es quedessin; l’entitat va al·legar que
aquell dia plovia i ningú portava paraigua. Correspondència 1936-1939. Llibre d’Actes (1937)
(AMMM).
7. El Comitè havia prohibit el joc el mes de juliol i el nou Consistori va permetre que es jugués,
però aplicant un impost de 10 cèntims a determinats jocs d’apostes i sense aixecar, per exemple, la prohibició de jugar al canari. Pel que fa als balls, teòricament, no es permetien i fins i
tot a La Barretina li fou denegada una petició per poder celebrar-ne un. Amb tot es va donar
permís perquè la bateria del castell organitzés un ball per recollir diners per als damnificats de
la Guerra, i no sabem fins a quin punt es va complir aquesta normativa. (Correspondència
1936-1939, Llibre d’Actes del Ple (1937), (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 221
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
221
consta que durant els primers mesos de la Guerra l’Ajuntament, presidit per Joan
Prat i Maspera, gestionés l’organització de l’Escola Nova Unificada a la població.
Pel que sembla, es va formar un comitè de la CENU adscrit al Comitè local, que
rebia part dels diners procedents de les “receptes” per comprar material i adequar
les escoles als nous temps, i, quan els homes del Comitè van entrar a l’Ajuntament,
van seguir donant suport al projecte des de l’organisme municipal.
Seguint la normativa de la Generalitat, es van unificar les escoles de la vila
i s’utilitzaren els diferents edificis per distribuir els estudiants per edats i segons
el seu nivell. Així, l’immoble de les Escoles Fonlladosa i el de l’Escola Pública van
ser destinats als estudiants de primària i d’estudis superiors. I la casa del senyor
Miró, que havia estat requisada pel Comitè al principi de la revolució, fou arranjada i utilitzada com a guarderia i parvulari per als més petits.8 Josep Planagumà,
fins a aquells moments director de les Escoles Fonlladosa, va ser l’encarregat d’engegar el projecte i, durant els quasi bé tres anys que va durar la Guerra, hi va exercir com a mestre i director. El senyor Planagumà, pel que recorden els seus antics
alumnes, va intentar posar en pràctica una pedagogia molt moderna, que en tot
moment va tenir el suport del Consistori. El Consell Municipal, per exemple, va
promocionar les classes de francès i “tenedoria”, va intentar instal·lar dutxes a les
escoles i a més es va preocupar per la salut dels nens, enviant, com hem esmentat
abans, els metges a fer-los revisions un cop al mes i proporcionant un got de llet
diari als més petits. Quasi tots els nens de Malgrat d’aquella època van passar per
la CENU i especifiquem que gairebé tots perquè encara que l’escola havia esdevingut obligatòria, molts nens no hi anaven a causa que havien d’ajudar les seves
famílies o perquè els seus pares no estaven d’acord amb els principis de la nova
organització educativa. Segons unes informants, alguns nens i nenes van anar a
fer classes clandestinament a l’hospital de les monges del carrer de Passada, on
encara quedaven carmelites, i fins i tot explicaven que una monja feia classes particulars a casa d’una família de la vila. Aquests casos, però, van ser minoritaris i,
com a mínim fins al segon curs, cap a finals de 1937, podem dir que el funcionament de la nova escola fou del tot correcte i que la majoria dels antics alumnes entrevistats en guarden un bon record:
Jo anava llavors a la CENU, aquí a can Fonlladosa i va funcionar molt bé allò. Mai més
l’escola va funcionar com havia funcionat llavors: havíem aconseguit tots els avantatges
d’una escola catalana i en català. Eren els primers anys de la gramàtica d’en Pompeu Fabra
i jo vaig ser dels primers d’aquelles fornades d’estudiants de la CENU que vam poder gaudir de la renovació de l’idioma que va fer el mestre Fabra. En Planagumà, el gran mestre
8. Van ser nomenades mestres de la nova guarderia la Josefa i la Ignacia Luque, i, pel que diuen
els pocs documents que hem trobat sobre el tema, el nou parvulari va acollir aproximadament
uns 300 nens. No sabem quants diners va costar arranjar el parvulari, però, segons un decret
del comissari municipal, el Comitè va gastar 60.870 ptes. per fer 7 classes al Fonlladosa. Decret
núm. 76 (24/10/38), Llibre d’Actes del Ple (AMMM).
39
27
15
2
3
28
16
17
29
40
4
41
30
5
42
31
18
6
43
32
19
7
44
33
20
8
21
10
22
45
34
9
35
46
23
11
36
24
12
47
37
25
222
Imatges de nens i nenes de l’Escola Nova
Unificada. 1: Jacint Romaguera Valls. 2:
Josep Montals. 3: Miguel López Valverde.
4: ? 5: Martí Bigas Vicens. 6: Pepita
Aubanell Privat. 7: ? 8: Francisco Dalmau
Matas. 9: Manel Sousa Correa. 10: Fèlix
Titus Puita. 11: Joan Raja Acosta. 12:
Salvador Formentí. 13: Manolo Raja
Acosta. 14: Francisca Montal Coronas.
15: ? 16: ? 17: Carmen Bermejo Ponce.
18: Sr. Joaquim. 19: ? 20: Rosa Triadú
Garriga. 21: ? 22: Rufina Méndez Pica.
23: Catalina Paradeda Bis. 24: Catalina
Pérez Raja. 25: Joan Aubanell Torrentó.
26: Pepita Solé Matas. 27: Carme Massó
Vila. 28: ? 29: Ana Raja Gambín. 30: ?
31: Elvira Piferrer Codina. 32: Teresa
Forest Tenas. 33: ? 34: ? 35: Montserrat
Salvador. 36: Rosa Riera Oliveras. 37: Narcís Virolés Gibert. 38: ? 39: Josep Escudero Colomé. 40: Lluís Casanovas Bohigas. 41: Josep Casajuana Turró. 42:
Jaume Mir Ponsa. 43: Francisco Rabal Valverde. 44: Fernando Rabal Valverde. 45: Antonio Larios Montoya. 46: Juli Aldea. 47: ?
Imatge facilitada per Manel Sousa. Agraïm la col·laboració de Manel Sousa, Elvira Piferrer, Teresa Forest, Carme Massó i família Coll-Perxats.
38
26
14
13
1
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 222
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 223
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
223
Planagumà, va tenir un gran interès, ho va promocionar. No ensenyava el català sinó en
català, la història de Catalunya o la gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra. I tot gratuït!
Instruments per fer experiments de física i química, esquelets de tamany natural per estudiar el cos humà... Tot molt bé, molt avançat i molt gratuït!9
Podem dir, doncs, que el Consistori i en Josep Planagumà, encara que les
circumstàncies no eren les més adequades, van fer una gran tasca per millorar el
nivell educatiu dels nens i nenes de Malgrat. Potser no van finançar el projecte
de la manera més adequada, ja que es va seguir pressionant propietaris de la
població perquè paguessin per “atencions culturals”, a més dels nous impostos
que es decretaren. Però considerem que en cap moment es poden posar en dubte
les bones intencions del senyor Planagumà i l’honradesa amb què va defensar una
reforma educativa que feia dècades que s’esperava. Cap al mes de maig de l’any
1937, suposem que per la càrrega que representava el manteniment de les escoles, l’Ajuntament va decidir cedir els edificis a la Generalitat i acollir-se als beneficis que aquesta donava. Cada cop era més evident que el Consistori no podia
sufragar les múltiples despeses que li suposaven les noves competències que s’havia vist obligat a assumir els darrers mesos. Calia cercar diners i noves fonts d’ingressos per poder seguir pagant les ajudes socials, les despeses sanitàries, proveir
la vila, mantenir les escoles, les patrulles de control, preparar la defensa i fer front
al problema dels refugiats de guerra que començaven a arribar.
3. El conflicte de la municipalització de les botigues
de robes soltes
Una de les mesures que pretenia posar en pràctica l’esperit revolucionari
de l’Ajuntament i solucionar parcialment els problemes econòmics eren les municipalitzacions.10 Com expressava l’Elies Paradeda en una carta dirigida al conseller
de Finances de la Generalitat, els “elements” que componien el Consistori havien
pres l’acord de municipalitzar “tots aquells serveis que poden ésser d’una utilitat i
rendiment eficients per a la població, unica manera factible de poguer cubrir llurs
presupostos de despeses, ateses les inmombrables càrregues que desde el 19 de
juliol pesen sobre els Municipis”.11 Aquest acord tenia el suport del govern català, que havia publicat un decret regulant la municipalització dels serveis públics i
d’algunes activitats industrials.12 I l’Ajuntament, sense pensar-s’ho dues vegades,
9. Testimoni de Jaume Creus. Segons la documentació, fins i tot es van prendre mesures perquè
fossin detinguts els nens que no anaven a l’escola.
10. Municipalització: Procés de socialització d’uns béns, uns serveis, etc., a través de l’organisme
municipal.
11. Carta de l’Elies Paradeda al conseller de Finances de la Generalitat, 22/1/1937, (ANC).
12. Decret de la municipalització dels serveis del 9 de gener de 1937.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 224
224
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
va tirar endavant el projecte. Es va municipalitzar l’habitatge, el servei d’aigües,
el camp de futbol i les botigues de robes soltes.13 En els tres primers casos, pel
que sembla, no hi va haver cap problema: els lloguers de les cases des del mes de
juliol els cobrava el Comitè mitjançant la secció d’Inquilinats; per tant, només
calia seguir cobrant les quotes, però ara en nom de l’Ajuntament. El servei d’aigües, en ser considerat un bé comú, també fou municipalitzat sense inconvenients i els rebuts els va començar a recaptar l’Ajuntament a un preu més reduït
del que habitualment cobrava el senyor Campassol, anterior responsable de fer
arribar aquest servei a la vila. Tampoc hi va haver cap impediment perquè el
camp de futbol fos gestionat pel Consistori, que pretenia arranjar-lo i destinarlo a “esbarjo per els escolars i a partits de futbol”. O per un projecte que tenien
els regidors d’organitzar una granja avícola municipal per proveir el poble d’ous
i pollastres. Però la municipalització de les botigues de robes soltes fou una altra
història. La intenció del Consistori era que les tres botigues que venien peces de
roba a Malgrat –la de l’Arnau i Cortina, la de la vídua Marès i la d’en Pere
Vidal– fossin de propietat municipal i, a més, volia organitzar un taller que
fabriqués la majoria d’articles que se solen vendre en aquests establiments, per
poder proveir les milícies i l’assistència social. Es considerava que, amb l’eliminació de la competència de preus entre les botigues, aquests es regularien millor
i serien més justos, alhora que la gent que necessités roba podria obtenir-la sense
dificultats. L’Ajuntament tenia previst indemnitzar els propietaris i conservar els
treballadors de les botigues, però la Generalitat no va veure l’assumpte de la
mateixa manera i va resoldre que la municipalització d’aquests establiments es
contradeia amb el decret sobre el tema publicat pel govern català.14
El Consistori, des del primer moment, va interpretar aquesta resolució
com una interferència en els afers municipals i un afavoriment al parlamentari i
antic alcalde de la població Arnau i Cortina, que era propietari d’una de les botigues. Efectivament, l’Arnau, quan es va assabentar de les intencions de l’Ajuntament, va enviar una carta a l’Elies Paradeda en què li preguntava si els rumors
que havia sentit eren certs i li recordava que la mesura que volien posar en pràctica contradeia el decret de col·lectivitzacions en què s’especificava que s’havien
de respectar els petits propietaris.15 Però ni la carta de l’Arnau ni la negativa del
govern català van semblar que impressionessin gaire l’Elies, que va insistir i va
enviar una segona instància a la Generalitat, acompanyada d’una memòria en
què s’explicava detalladament la municipalització, perquè des del govern català
13. Llibre d’Actes del Ple: sessions del 30 de desembre de 1936, del 20 de gener de 1937, del 12
de maig de 1937 i altres (AMMM).
14. Informe de la Direcció General d’Administració Local 28/1/1937 i Resolució del Departament
de Finances de la Generalitat 29/1/1937 (Fons de la Generalitat de l’ANC).
15. Carta de Francesc Arnau i Cortina a Elies Paradeda, 11/1/1937 (AMMM). L’Arnau, en un
escrit posterior, feia referència a aquest tema i es queixava de la inconstitucionalitat del decret
de col·lectivitzacions. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989: 37).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 225
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
225
s’entenguessin bé les intencions del Consistori.16 Les velles discrepàncies
entre l’Arnau i l’Elies havien tornat a sorgir, posant de manifest, altra vegada, les visions polítiques contraposades d’aquests dos homes. Com sempre,
tots dos tenien part de raó. Amb la llei a la mà, l’Arnau tenia tot el dret a
demanar que li respectessin la propietat de la botiga, encara que els arguments que defensava l’Elies, que volia considerar aquesta activitat com a
industrial gràcies a l’organització del taller de confecció, també fossin del tot
raonables en la situació de conflicte bèl·lic que es vivia. Un i altre feia temps
que anaven per camins diferents: l’antic alcalde mantenia el seu tarannà
moderat i legalista i l’Elies, com veurem més endavant, cada vegada era més
partidari dels canvis socials.
Finalment, el Departament de Finances va donar la raó als arguments de
l’Arnau i va tornar a resoldre que la municipalització de les botigues de robes
soltes no s’avenia amb el que deia el decret.17 L’Ajuntament, no obstant, estava
decidit a seguir endavant i finalment el pols entre l’administració autonòmica i
el Consistori va desencadenar una crisi política. Pel que diu l’acta de la sessió de
l’11 de febrer de 1937, l’Elies Paradeda, després de parlar amb el conseller de
Seguretat Interior de la Generalitat de “l’assumpte Francesc Arnau”, va dimitir
perquè considerava intolerable que es volgués afavorir una persona d’aquella
manera. Quatre regidors més, per solidaritzar-se amb l’alcalde, també van presentar la seva dimissió18 i els únics que quedaren al marge de l’assumpte van ser
en Miquel Verdaguer i l’Ernest Torrell, tots dos d’ERC, que van preferir organitzar una comissió per negociar l’assumpte amb el conseller. El context polític
ja no afavoria les obres revolucionàries i, pel que es desprèn de la correspondència entre la Generalitat i l’Ajuntament, aquest tenia la voluntat d’entendre’s
amb l’administració, però seguia prioritzant la socialització del poble i argumentant que les transformacions revolucionàries eren del tot necessàries i beneficioses.19
16. Carta amb memòria adjunta de l’alcaldia de Malgrat al conseller de Finances de la Generalitat,
6/2/1937 (Fons de la Generalitat de l’ANC).
17. Resolució del Departament de Finances, 13/2/1937 (Fons de la Generalitat de l’ANC).
18. Van dimitir en Francesc Vidal, en Salvador Cuadrado, en Gonzalo Gambín i en Pau Pica.
19. L’encapçalament de la memòria que l’Ajuntament va enviar al Departament de Finances, per
exemple, és prou explícit: “El nostre esperit revolucionari es revela a tota disciplina mitjanament autoritària, però circumstàncies del moment que obliguen a subjectar-se a normes que
no lliguen gaire amb la revolució, però que son un deure de lleial col·laboració entre les diverses autoritats, fan que ens enmotllem a elles i procurem resoldre els nostres problemes amb el
mínim de discrepàncies possible”. A continuació, el Consistori detallava les raons per què era
necessari municipalitzar aquest servei i defensava que “l’implantació d’aquest règim netament
socialista que reporta un benefici de la col·lectivitat, un remarcable avenç, ens produirà no solsament un avantatge neta i clara de caràcter revolucionari, sino que servirà de guia i norma per
a la total socialització del comerç i la industria dels pobles”. 6/2/1937 (ANC).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 226
226
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
4. Els problemes per recaptar impostos
El nou Consistori, però, no només es va enfrontar amb la Generalitat.
Durant aquells mesos alguns sectors de la població, no gaire partidaris de les
mesures revolucionàries, també havien començat a fer sentir la seva veu encoratjats per la recuperació de poder d’ERC al govern català. Les discrepàncies entre
els sectors més revolucionaris, en aquell moment a l’Ajuntament, i els partidaris
de les esquerres més moderades, tot i tenir una base política, van expressar-se inicialment mitjançant boicots i protestes contra els nous impostos decretats pel
Consistori. Com ja es comentava més amunt, les noves competències que havia
d’assumir l’Ajuntament per fer front a les noves circumstàncies bèl·liques van
obligar-lo a buscar noves fonts d’ingressos com ara les municipalitzacions, però
també a recaptar més diners entre la població. A la primera sessió celebrada pel
nou Consell Municipal ja s’havia decretat aplicar un impost de 5 cèntims per
cada consumició i confeccionar un pressupost extraordinari de guerra que recollís els nous repartiments. El 6 de gener es va aprovar que totes les begudes que
es consumissin a la localitat fossin subministrades per en Ramon Cama, amb un
10% de benefici per al Consell Municipal, i les ampolles de lleixiu, per en Pere
Domènech, amb un marge per al municipi de 5 cèntims per ampolla. També es
va decretar un impost del 10% sobre l’entrada dels espectacles públics destinat a
atencions culturals; multes als bars o establiments que incomplissin els horaris
fixats pel Consistori, i es van seguir cobrant les “receptes” als suposadament facciosos. La població, cada cop més empobrida, va reaccionar malament davant els
nous impostos i es va arribar a produir un incident força greu entre l’Ajuntament
i alguns sectors dels rabassaires i d’ERC.
El 19 de gener de 1937, al matí, hi va haver una protesta davant de
l’Ajuntament protagonitzada per alguns pagesos i nombroses dones de la població. Segons l’explicació que es recull a l’acta de la sessió extraordinària, que es va
celebrar aquell mateix dia, la protesta va estar motivada pels insults que van rebre
les germanes Fàbregues de part d’integrants de la Conselleria de Defensa. Aquestes
noies, segons la versió del Consistori, havien anat a preguntar si una comissió
d’homes s’havia presentat a l’Ajuntament i, tot i ser tractades correctament, al cap
de poca estona d’haver marxat, un grup de pagesos es va presentar a la Casa de la
Vila i demanaren explicacions pels insults i l’interrogatori a què foren sotmeses. La
comissió d’homes va parlar amb alguns dels consellers i, mentre estaven a dins de
l’edifici, un grup de gent força nombrós es va concentrar davant de l’Ajuntament
cridant contra les autoritats, la CNT i les JJLL. El Consistori argumentava, com
a principal causa de la manifestació, que els sectors més contrarevolucinaris
havien aprofitat els suposats insults envers unes noies per fer una manifestació de
caràcter feixista. Però si analitzem amb més profunditat l’incident, es constata
que en realitat fou un enfrontament entre les forces d’esquerres més moderades i
les més revolucionàries, amb un clar rerefons polític i econòmic.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 227
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
227
Com van explicar les germanes Fàbregues, el motiu principal de les discrepàncies amb l’Ajuntament va ser el repartiment extraordinari que aquest havia
decretat per poder cobrir les múltiples despeses que estava provocant la Guerra.
Hi havia gent que no va estar conforme amb el que consideraven un impost revolucionari i una comissió d’homes, la majoria pagesos militants o simpatitzants
dels rabassaires i d’ERC, van anar a Barcelona a preguntar si era lícit que els el
fessin abonar. A la Generalitat els van dir que no havien de pagar res i els pagesos van tornar cap a Malgrat i es van negar a satisfer l’impost. Això va motivar
que, com va manifestar l’Eloi Fàbregues, els citessin a la Conselleria de Guerra,
suposem que per demanar-los explicacions sobre l’anada a Barcelona o per exigir-los el pagament. I, pel que sembla, van ser les germanes Fàbregues les que van
anar a l’Ajuntament –no hem aclarit si per respondre a la citació o, com diu l’acta, per preguntar si la comissió d’homes hi havia anat en nom de tots els que no
volien pagar. Tal i com ens van explicar elles mateixes, és cert que a la Conselleria
de Defensa els van preguntar pel famós viatge dels homes a Barcelona i les van
tractar de feixistes, mot que els cenetistes utilitzaven no solament per designar els
partidaris de la victòria del general Franco, sinó també per denominar tots aquells
que no combregaven amb les mesures revolucionàries.20 Però, pel que sembla, la
comissió de pagesos, que es va presentar al cap d’una hora al Consistori, hi hauria anat igualment per resoldre el tema de l’impost.
La versió de la reunió entre els pagesos i els representants de l’Ajuntament
que ens van explicar les dues protagonistes de l’incident també varia una mica de
la que està recollida a l’acta d’aquell dia. Segons les germanes Fàbregues, la comissió d’homes va ser retinguda a la casa de la vila i per això es va organitzar la concentració a fora, formada bàsicament per dones, moltes d’elles simpatitzants de
la secció femenina d’ERC,21 que van plegar de les fàbriques per anar a protestar,
i alguns pagesos. El conflicte va pujar de to quan alguns cenetistes van col·locar
una metralladora a les escales de l’Ajuntament i la van encarar cap als manifestants que cridaven contra les forces revolucionàries, però, per sort, la cosa no va
anar a més i, segons les informants, una trucada oportuna de la Generalitat va
ajudar a calmar els ànims. Aquest avís del govern català no va ser casual. El malestar que es respirava des de feia dies convidava a pensar que en qualsevol moment
podia desencadenar-se algun incident entre els que no volien pagar i l’Ajuntament. Les germanes Fàbregues, conscients del perill, ja havien quedat d’acord
amb un ferroviari perquè, en cas de produir-se algun problema, aquest pogués
donar l’avís a Barcelona mitjançant el telèfon de què disposava l’estació per
20. Des de l’òptica de la CNT, tots els que no eren partidaris de la revolució eren considerats feixistes, encara que fossin del bàndol republicà.
21. No sabem del cert quan es va formar la secció femenina d’ERC, però tot ens fa pensar que fou
al principi de la Guerra. La presidenta era la dona d’en Cánovas, que tenia una horta al carrer
de Girona; la vicepresidenta, l’Antònia Girons (de can Calet), i la tresorera, la Paquita
Fàbregues. Bàsicament es dedicaven a organitzar col·lectes de diners i de roba per al front.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 228
228
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
comunicar-se amb els altres pobles. En aquells moments, les altres línies telefòniques que hi havia a la localitat estaven controlades per l’Ajuntament i, si volies
telefonar des de casa, havies d’anar a demanar línia a la central de telèfons del
carrer de Mar, controlada per dos milicians, o trucar des d’allà mateix. L’única
manera d’assegurar-se que la trucada arribés al seu destí era fer-la des d’un telèfon independent i, per això, van fer arribar la consigna al treballador de l’estació.22 Alguns testimonis recordaven que aquell mateix dia havia arribat un camió
de Guàrdies d’Assalt, suposem que per acabar de controlar la situació, i que la
tensió va durar fins a la nit, quan el mateix alcalde i altres homes d’ERC van
haver d’intervenir per calmar els ànims d’alguns cenetistes que volien detenir les
germanes Fàbregues i el seu pare. Segons la versió de l’Elies a El meu record de
Malgrat, foren els Guàrdies d’Assalt qui volien detenir i jutjar els responsables de
la revolta, però tant una afirmació com l’altra són difícils de comprovar i l’únic
que sembla cert, confirmat per les mateixes germanes Fàbregues, és que la intervenció de l’Elies fou decisiva perquè no hi hagués represàlies.
Dies després es va celebrar una sessió extraordinària a l’Ajuntament, que
no està recollida al Llibre d’Actes, a què també va assistir una delegació d’ERC,
una de la CNT, un representant de les patrulles de control, un del Comitè
Regional de la CNT i un altre de Seguretat Interior de Barcelona. Repassant un
esborrany de l’acta d’aquesta reunió, es confirmen les sospites que l’incident amagava disputes polítiques. En Rafael Benet i en Francesc Vidal, membres destacats
de la CNT, acusaven ERC com a instigadora del conflicte i fins i tot els van retreure els problemes que, pel que sembla, aquesta formació havia posat per a la constitució de l’Ajuntament un cop dissolt el Comitè. Encara que es va acordar
redactar un manifest unitari demanant seny i desautoritzant la recollida de firmes
que havia iniciat la secció femenina d’ERC, les tensions entre les forces representades al Consistori eren evidents i no s’arribaren a solucionar del tot. ERC, com ja
apuntàvem quan parlàvem de l’època de predomini dels comitès, s’havia sumat al
de Malgrat obligada per les circumstàncies i amb la desaprovació d’amplis sectors.
Els representants que el partit tenia a l’Ajuntament eren força conciliadors i sembla que bàsicament el que intentaven era negociar entre uns i altres, però cada
vegada hi devia haver més gent que era del parer que les forces revolucionàries no
havien estat elegides democràticament i que calia tornar a recuperar la composició republicana del Consistori. Pel que fa als rabassaires, tot i que alguns d’ells
haguessin optat per les col·lectivitzacions i tinguessin un dels seus representants
com a alcalde, també començaven a estar tips de les polítiques revolucionàries i
dels nous impostos. Membres d’aquests sectors descontents i les dones d’ERC
foren els que es manifestaren el 19 de gener, com podem comprovar repassant
els noms dels que participaren a l’incident,23 encara que no descartem que la
22. Segons Josep Sampere i Ministral, els que van fer la trucada van ser en Blanc i el vell Tió. Somhi núm. 163, desembre de 1991.
23. Dels 25 homes que es recullen a l’acta del 19 de gener de 1937 que es van concentrar davant
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 229
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
229
manifestació també fos aprofitada per molts dels propietaris que des del principi de la Guerra pagaven “receptes” o pels sectors més contraris al bàndol republicà per protestar.24
5. La fi de la unitat antifeixista
A finals de febrer, coincidint amb les dimissions de l’alcalde i d’alguns regidors per la crisi de la municipalització de la venda de robes soltes, va tornar a sortir el problema dels que no pagaven els impostos. Segons l’Elies hi havia “un cert
boicot d’algun sector d’opinió de la vila que dóna greix a la gent feixista, que
sempre esperen l’ocasió per manifestar-se en contra de tot el que es faci”.25 Els
components de l’Ajuntament van tornar a discutir i al final van acordar que cada
grup intentés controlar els seus elements i que s’havia de celebrar una reunió de
les forces antifeixistes per renovar els pactes. La trobada, que va servir per parlar
dels impostos i de les municipalitzacions, es va celebrar el 3 de març i marcà l’escissió definitiva entre els grups polítics d’esquerres de la vila. La majoria dels militants d’ERC volien que l’Ajuntament complís totes les disposicions de la Generalitat
i el president de l’agrupació local, Salvador Bunyol, va advertir l’Elies en una carta
que si no ho feia li retirarien el seu suport.26 Pel que fa al tema dels impostos, es va
acordar crear una comissió formada per totes les forces polítiques que s’encarregués de fer complir les disposicions de l’Ajuntament, però els homes escollits per
ERC, en una reunió celebrada el 17 de març, renunciaren a formar part d’aquesta comissió i aquest partit no hi va aportar cap representant.27 La UR, pel que
sembla, va obrar de manera semblant, fet que propicià que l’alcalde i altres rabassaires es distanciessin cada cop més de la seva central sindical.
24.
25.
26.
27.
de l’Ajuntament o van participar a la comissió d’homes, 9 eren rabassaires, entre ells fins i tot
Pere Nogués, president de l’agrupació local d’aquest sindicat, 3 d’ERC i 1 que el defineixen
com a comunista. La resta eren neutrals, però tots ells, en general, petits i mitjans propietaris
disconformes amb la política de l’Ajuntament.
Elies PARADEDA, a El meu record de Malgrat, assegura que el moviment era d’ultradreta, però
hem d’anar amb compte amb aquesta afirmació, perquè no podem dir que la majoria dels
manifestants d’aquell dia fossin d’aquesta tendència política, tot i que molts no eren partidaris
de la revolució i que la manifestació potser fou aprofitada per algun personatge de tendències
feixistes, com ja hem apuntat. Hi va haver certa polèmica arran de les opinions de l’Elies, i
Josep Sampere i Ministral li va contestar en un article onze anys després (Som-hi núm. 163,
desembre de 1991). Encara que la versió dels fets que donava Josep Sampere era força correcta, els insults cap a l’Elies, quan aquest ja havia mort, la falta d’anàlisi del context històric i les
opinions subjectives cap al Comitè van desautoritzar força les seves opinions, com li va contestar Ángel Sody en un article a la mateixa revista (Som-hi núm. 165, febrer de 1992).
Llibre d’Actes del Ple: 24/2/1937 (AMMM).
Carta de Salvador Bunyol a Elies Paradeda, 9/3/1937 (AMMM).
Carta de Salvador Bunyol a Elies Paradeda, 18/3/1937 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 230
230
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Relació de regidories i forces polítiques de l’Ajuntament format el 28/4/1937
Elies Paradeda
(CNT)
Ferran García Arona
(CNT)
Gonzalo Gambín Urrea
(CNT)
Joan Prat i Maspera
(ERC)
Rafael Soler Abad
(ERC)
Ernest Torrell
(ERC)
Joan Bufí i Robert
(UR)
alcalde i regidor de Presidència i de Cultura
regidor d’Economia
regidor de Governació i de Treball
regidor de Finances i d’Obres Públiques
regidor de Serveis Públics
regidor de Sanitat i d’Assistència Social
regidor d’Agricultura i de Proveïments
(Es va nomenar una comissió formada per Ferran García i Rafael Soler per
ajudar el regidor amb els proveïments.)
Font: Elaboració pròpia a partir de les actes municipals (AMMM).
El batlle i els regidors que havien dimitit l’11 de febrer per la crisi de les
municipalitzacions finalment van tornar a ocupar els seus càrrecs el 5 de març,
segons el que diu l’acta, perquè desaparegueren les causes que havien motivat les
seves dimissions. Tot i la tensió, en la reunió del dia 3, teòricament s’havien renovat els pactes antifeixistes i es va decidir seguir amb la municipalització de les
robes soltes, diguessin el que diguessin des de Barcelona. Les botigues van ser
intervingudes com demostren els inventaris que es van fer del gènere que hi havia
a cada una i la comptabilitat de l’Ajuntament, en què consten aquests establiments com a font d’ingressos des del mes de febrer de 1937.28 No obstant això,
el tema dels impostos no es va solucionar. L’actitud dels rabassaires i ERC era
clara: no estaven disposats a fer pagar a ningú repartiments extraordinaris no previstos per la Generalitat, i, en els plens posteriors a la reincorporació dels càrrecs
que havien dimitit, hi ha referències constants a les dificultats per poder fer efectius aquests pagaments.29 Suposem que aquesta falta de col·laboració de les dues
forces d’esquerra i el malestar per la municipalització de la botiga de l’Arnau van
28. Comitè Antifeixista / Municipalitzacions (AMMM, reg. 22431).
29. Considerem que, a part de la gent que en realitat potser sí que feia boicot, hi havia molts malgratencs que no podien pagar ni els impostos ni el lloguer ni els rebuts de l’aigua perquè ja no
tenien diners.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 231
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
231
acabar provocant l’escissió definitiva. A principis d’abril de 1937, l’alcalde anuncià que els representants dels rabassaires a l’Ajuntament amb ell mateix al capdavant s’havien passat a la CNT i que calia tornar a redistribuir les forces que el
componien.30 Finalment s’havia produït el trencament entre els rabassaires partidaris de les col·lectivitzacions i les transformacions revolucionàries, com l’Elies
Paradeda, en Salvador Barney i en Pau Pica, i els que preferien restar al costat de
les forces d’esquerres més moderades, com el mateix president de l’agrupació
local, Pere Nogués, i alguns dels que havien anat a la manifestació del 19 de
gener. El nou Consistori, amb una composició molt semblant a la que s’havia
decidit el desembre, no sobrevisqué gaires mesos. Un cop més, els esdeveniments
que es produïen a la localitat només eren un reflex del que passava a Catalunya,
i la crisi general que es va desencadenar al cap de pocs dies marcà també la fi de
l’ajuntament de concentració.
6. Els fets de Maig i les seves repercussions
Arran d’un incident a l’edifici de la Telefònica de Barcelona entre els anarcosindicalistes i els Guàrdies d’Assalt, els carrers de la ciutat es van tornar a
omplir de barricades i es va consumar el divorci de les forces antifeixistes a
Catalunya. Del 3 al 5 de maig es van enfrontar, tant a la capital catalana com a
altres ciutats i poblacions, els partits i sindicats revolucionaris, CNT, FAI i
POUM, contra la Generalitat, que comptava amb el suport del PSUC, la UGT
i Estat Català. Era la guerra dins la guerra, la confrontació final dels que entenien
que el conflicte bèl·lic i la revolució eren el mateix i els que eren partidaris de primer intentar guanyar la Guerra i posposar, si podia ser indefinidament, la revolució. Només van ser tres dies d’enfrontaments directes, però les repercussions
que se’n derivaren canviaren totalment el panorama polític de Catalunya. Els
anarcosindicalistes van perdre definitivament el seu poder i el POUM fou il·legalitzat, acusat d’haver provocat els incidents i de col·laborar amb el bàndol rebel. Les
acusacions eren completament absurdes, però, en aquells moments, el partit fou
utilitzat com el cap de turc d’una trama en què també es barrejaven interessos internacionals. La majoria de militants del POUM van ser perseguits i empresonats i el
seu líder, Andreu Nin, que havia estat conseller de la Generalitat, assassinat.31 El
govern català també patí una darrera transformació que significà la recuperació
30. Llibre d’Actes del Ple: 2/4/1937 (AMMM).
31. El POUM era un partit marxista però antiestalinista i, en aquests moments, l’únic país que ajudava els republicans era la Rússia d’Stalin. L’obsessió d’Stalin per perseguir els dissidents i els
suposats seguidors del seu rival Trotski va travessar fronteres i, en part, la il·legalització i posterior persecució dels membres del POUM fou conseqüència d’aquestes intrigues que poc tenien
a veure amb la política catalana.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 232
232
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
final del poder per ERC, amb el suport del PSUC, mentre que, a la resta de la zona
republicana, els comunistes també confirmaven el relleu de poders.
A Malgrat, les conseqüències tampoc tardaren gaire a notar-se. No hem
pogut comprovar si durant els dies que es van produir els enfrontaments hi hagué
algun incident a la població,32 però els fets de Maig influïren decisivament en la
fi de l’Ajuntament de l’Elies, en la consolidació de la UGT i el PSUC a la localitat i, com hem vist en l’apartat de les transformacions econòmiques, en la progressiva desintegració de molts dels grups col·lectius formats al principi de la
revolució. El PSUC i la UGT, per exemple, tot i comptar amb militants a la població des del principi de la Guerra, no van demanar local propi fins al mes de juny
de 1937, cosa que ens fa pensar que els resultats dels fets de Maig van fer guanyar
importància a aquestes forces en un poble tradicionalment dominat pels anarcosindicalistes. Com assenyala Pozo, molts militants d’ERC es passaren a aquestes
formacions durant els anys de la Guerra, i a Malgrat hem trobat casos de fundadors de la UGT o del PSUC que havien tingut clares vinculacions amb el partit
republicà.33 Les JJLL van ser molt crítiques amb la constitució d’aquestes dues
noves entitats i fins i tot van arribar a escriure pamflets en què qüestionaven les
veritables intencions dels fundadors de la UGT. A partir d’aquell moment, l’agrupació juvenil anarquista tingué la competència dels joves que s’aplegaren al
voltant del PSUC o la UGT i, encara que es va intentar que les tres organitzacions s’aliessin per lluitar juntes contra el feixisme, les indicacions que arribaven
des de la comarcal i el clima enrarit que es vivia al poble no van permetre l’aliança. Les JJLL malgratenques visqueren moments difícils aquells mesos i, fins i
tot, es va arribar a clausurar el seu local. Els fets de Maig també van propiciar que
molts propietaris contraris a les col·lectivitzacions es veiessin amb prou força per
qüestionar-les obertament i que el Consistori visqués la seva crisi definitiva.
El mes de juny de 1937 es va formar un nou govern de la Generalitat sense
la presència dels anarquistes i això va repercutir de manera immediata a Malgrat. El
dia 29, l’Elies Paradeda va entregar un document al ple del Consistori en què anunciava que “este sindicato”, referint-se a la CNT, “retira del municipio a los tres
representantes por entender que no pueden representar a la organización, cuando
ella no tiene representación en el gobierno”. Els tres regidors anarcosindicalistes,
inclòs l’alcalde, van sortir de l’Ajuntament posant fi d’aquesta manera a l’etapa de
gestió revolucionària i l’Elies, suposem que cansat de la política municipal, va marxar cap al front. En Joan Prat s’havia tornat a quedar sol com a batlle accidental
32. S’ha trobat una instància del Jutjat d’Arenys en què pregunta per la visita de dos cotxes de
Calella amb homes armats, però no hem trobat més evidències sobre aquest fet i els testimonis
tampoc recordaven que aquells dies hagués passat res especial.
33. Per exemple, un dels participants de la Comissió Organitzadora del Centre Català Republicà,
Antoni Turró, fou un dels caps visibles de la UGT malgratenca i alguns militants destacats del
PSUC, com Joan Verges o Martí Vidal Pica, també havien estat afiliats a ERC. El local de la
UGT I EL PSUC estava situat a l’actual botiga de teixits de can Vinyes, en aquells moments
propietat d’Arnau i Cortina.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 233
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
233
amb els regidors d’ERC que formaven part de l’Ajuntament, però la seva gestió
tampoc va durar gaires dies. Pel que sembla, ja no gaudien de la confiança de la
seva agrupació local, que va decidir convocar una reunió amb l’ordre del dia
següent:
S’han de desautoritzar i per tant canviar els consellers municipals que representen el centre? Si son desautoritzats fer el nomenament dels substituts.
L’escissió que s’havia produït a l’agrupació rabassaire es repetia a la secció
local d’ERC. Malgrat l’actitud de prudència que en tot moment van mantenir en
Joan Prat, en Miquel Verdaguer, en Rafael Soler i l’Ernest Torrell, mentre exercien les seves funcions de regidors, els seus intents de conciliar la CNT i ERC els
havien acabat passant factura. Havien col·laborat amb el Comitè i l’Ajuntament
revolucionari per intentar mantenir la unitat antifeixista, però, pel que sembla, la
seva actuació ja no era considerada necessària i potser per molts era vista com a
massa radical. L’alcalde accidental i els altres dos regidors van decidir dimitir i
demanar ser substituïts pels nous representants nomenats pel seu partit, però l’11
d’agost cap membre d’ERC havia pres possessió del càrrec. Per intentar solucionar la situació, l’Alcaldia va convocar fins a tres vegades els presidents de la CNT,
la UGT, la UR, ERC i el PSUC, però com explicava el mateix Joan Prat, van
comparèixer tots menys el president d’ERC. Els rabassaires, encara que van anar
a les reunions, van decidir no participar en cap més ajuntament i les altres forces
polítiques no van poder formar consistori.34 El problema l’havia de resoldre la
Direcció General d’Administració Local que va decidir, després d’enviar un delegat i no aconseguir que es formés ajuntament, nomenar un comissari municipal
perquè es fes càrrec del govern del poble. El 5 d’octubre de 1937, Antoni Serra i
Arnau fou nomenat alcalde governatiu i des d’aquell moment va gestionar la
localitat mitjançant decrets. Encara que la CNT i el PSUC, en una aliança contranatura, intentessin recuperar l’alcaldia a finals d’octubre, ERC i la UR van tornar a negar-los el suport, argumentant que estaven satisfets amb la tasca del
comissari polític, i la temptativa va acabar fracassant perquè els va faltar un representant de la CNT.35 Així, el poble va seguir sota el govern d’Antoni Serra i
Arnau fins que aquest fou substituït, el 30 de març de 1938, per Miquel Albiol
Sánchez, que esdevindria el comissari municipal fins al final del conflicte. Tots
dos, com ja assenyalàvem abans, governaren mitjançant decrets i intentaren
34. Els tres regidors d’ERC van dirigir una carta a la Direcció General de l’Administració Local en
què explicaven tot el que havia passat. Correspondència, 11/8/1937 (AMMM).
35. S’havia d’esperar un permís perquè un dels representants escollits per la CNT pogués prendre
possessió del càrrec de regidor. Foren escollits com a representants del PSUC, per intentar formar l’ajuntament, l’Antoni Turró, en Lluc Nogueres i en Martí Vidal, i per la CNT, en
Francesc Marquès, en Ferran Solà i l’Antoni Miquel Foncuberta. Acta de la reunió d’intent de
constitució. 25/10/1937, Governació, 1936-1938 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 234
234
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
bàsicament solucionar les necessitats que vivia la població com a conseqüència
de la Guerra. Davant la gravetat de la situació, de mica en mica, les disputes entre
les forces antifeixistes locals havien anat quedant relegades a un segon terme,
alhora que, en el terreny autonòmic, la Generalitat també vivia moments difícils.
Els fets de Maig havien propiciat la dimissió de Largo Caballero i el nomenament
de Negrín com a cap d’un executiu dominat pels comunistes. El nou govern central, l’octubre de 1937, decidí traslladar la seva seu de València, ciutat on era des
que els ministres i el president havien marxat de Madrid, a Barcelona. Amb l’arribada del govern a la ciutat es perdé la independència de facto de què havia gaudit Catalunya des que havia començat la Guerra. L’executiu central va assumir les
competències de què havia gaudit la Generalitat fins a aquell moment i el govern
català va quedar relegat dins el seu propi territori. La realitat bèl·lica i les circumstàncies polítiques havien acabat amb totes les disputes i amb l’autonomia,
mentre la població civil, afamada, intentava sobreviure com podia.
7. Les dificultats per trobar menjar
Pel que diuen les actes de l’Ajuntament, l’any 1937 ja era necessària la presència de funcionaris municipals per controlar l’ordre a les fleques i feia temps
que escassejaven alguns productes de primera necessitat.
Tot i els esforços del Consistori, el sistema de proveïments quedà desbordat i moltes famílies van haver de patir l’angoixa permanent de la falta d’aliments.
Com ja havíem comentat, el pa era potser un dels productes que es trobava més
a faltar. Les collites de blat no podien cobrir les necessitats de la vila i la quantitat assignada a cada família es va anar escurçant. Si ens fixem en la collita de
1937, que teòricament havia de proporcionar pa fins al juliol de 1938, ens adonem ràpidament d’aquestes mancances. Salvador Viadé, president d’El Progrés,
va declarar que aquell estiu el sindicat havia recollit 74.060 quilos de blat. Encara
que ens pugui semblar una quantitat considerable, hem de tenir en compte que
se n’havien de guardar 14.520 per poder sembrar l’any vinent i que els 59.540
que quedaven només servien per sostenir les famílies dels camperols, que havien
conreat el blat tres o quatre mesos. La Col·lectivitat va poder aportar aquell any
al poble 600 quilos dels 900 que havia recollit, però amb tot i això encara faltaven 4.446 quintars mètrics de blat perquè tothom pogués menjar pa fins a l’estiu de l’any 1938.36 L’Ajuntament va haver de demanar ajuda a la Generalitat i
fer un control exhaustiu perquè les fleques no intentessin especular o fer negoci,
mentre les famílies es van haver d’anar acostumant al racionament. Com recordaven en Manel i la Maria Sousa:
36. Correspondència 1936-1939. Agricultura (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 235
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
235
[Per als] carrabiners hi havia [el] racionament que venia directament de Barcelona, passant
per Arenys i llavors arribaven aquí. [Però] el que tenia poca família li donaven [el mateix]
que el que en tenia més. I a vostè li toquen cigrons i li toca oli, i teníem també un xusco
cada dia, un xusco de pa que devia fer 400 grams, no arribava a mig quilo. I a casa érem 8
de colla, perquè hi havien les meves cosines, les quatre germanes i el matrimoni, i del xusco
aquell es feien 8 llesques de pa.
A mi padre le daban un chusco diario, pero ¿qué es un chusco? Un trocito de pan así, mi
padre no comía. En vez de comérselo, lo repartía [para] nosotros.
Encara que sembli increïble que una família de vuit membres pogués
sobreviure amb 400 grams de pa al dia, hem de tenir en compte que els malgratencs que només rebien el racionament de l’Ajuntament van haver d’aguantar
tota la Guerra amb poc més de tres unces diàries. Els únics que no van notar gaire
la falta de pa van ser els pagesos, que, en la majoria dels casos, van alternar els
conreus d’horta amb els de blat:
Patata i pa no ens en va faltar mai. Les carències més aviat eren d’altres coses, per exemple
un formatge, llet... tot això no n’hi havia. Jo li vaig donar pit sol [a la meva filla] molt de
temps, perquè gairebé no en trobaves i si en trobaves era caríssima. D’oli tampoc en trobaves: [havies de canviar] mongetes per un litre d’oli. I qui tenia roba també canviava roba
per menjar. Quin altre remei hi havia!37
Com reconeix la testimoni, l’intercanvi havia esdevingut un mecanisme
habitual per aconseguir aquells productes que escassejaven o que, simplement, no
es podien comprar per culpa de la progressiva pujada dels preus dels articles de
primera necessitat. Els que podien canviar més coses eren els pagesos, però també
hi havia altra gent que aconseguia productes destinats al bescanvi per altres
canals:
La meva mare anava molt sovint a Barcelona perquè teníem un oncle a França que tenia
botiga i ens enviava menjar. I la meva mare anava per les cases de pagès i ho canviava, perquè com que ens enviava cada quinze dies el paquet de deu quilos, no el gastàvem i en
aquestes cases de pagès et canviaven verdura per cafè o per sucre.38
Per aconseguir fer algunes de les transaccions, els malgratencs havien d’estar sempre pendents dels llocs on es podia aconseguir oli, medicaments, tabac,
xocolata o qualsevol altra cosa que tingués valor en aquest mercat alternatiu i fer
molts quilòmetres en trens que podien ser bombardejats en qualsevol moment:
37. Testimoni de Pepeta Dellundé.
38. Testimoni de Rosa Argelès.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 236
236
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
En deien l’estraperlo. Vam començar a anar a Santa Coloma, a Girona, a Figueres. Passava
un tren que era mixt: de passatgers i de càrrega, i a cada poble s’havien de parar per carregar i descarregar. Marxàvem d’aquí a les 10 o les 11 de la nit i arribàvem a Figueres l’endemà a les 4 o a les 5, de matinada. Havíem de fer foc a dins el tren i tot del fred que hi
feia. De Figueres treia molta cosa, perquè hi havia una fàbrica que treballava per a la intendència i, clar, jo els hi portava fesols del “carai”, del ganxet i em donaven xocolata. Llavors
pujava al tren i portava un macuto de soldat, ho posava allà dintre i com que hi havien tants
soldats, no em van arreplegar mai.39
[Una vegada] vaig anar cap a Figueres i quan estàvem a mig camí un avió va venir a bombardejar. Vam haver de baixar del tren, el tren parat a la via, nosaltres ben quiets, allà amagats, [i] quan va passar el perill vam tornar a pujar. Vam arribar en allà, a l’estació, i llavors
vam haver d’anar muntanyes amunt. Vaig dur dos litres d’oli a canvi de sulfat pels raïms i,
quan vaig arribar a casa, a la mare se li va escapar de la mà una ampolla i se li va trencar.40
La meva mare va morir d’un càncer i per trobar-li medicaments vam haver de fer intercanvi. Havíem hagut d’anar a [Figueres i Santa Coloma]. Portaves menjar, fesols o patates,
i et donaven el medicament.41
El valor dels productes a l’hora de fer els intercanvis era determinat per la
necessitat del comprador i es podien arribar a donar quantitats poc raonables de
verdures per articles que en altres circumstàncies haurien resultat molt més
barats:
La meva primera nina és de l’any 36. La meva àvia va donar un quilo de mongetes per
aconseguir-la. Encara la tinc.42
No sempre, però, eren els malgratencs els que viatjaven. La gent que vivia
a les ciutats, sobretot a Barcelona, passaven moltes més necessitats que els que
vivien als pobles. Els productes d’horta feia mesos que escassejaven i, com recordava Garriga i Marquès, als restaurants cada vegada hi havia menús més exòtics:
Ens vam aturar a un restaurant de la Barceloneta i vam menjar gat. Sapiguent-t’ho, eh? No
allò de dir és conill: sabíem que menjàvem gat.
Aquest malgratenc havia anat a la ciutat amb l’Elies Paradeda que l’havia
d’acompanyar fins a l’Escola d’Agricultura de Caldes de Montbui43 i, és possible
39.
40.
41.
42.
43.
Testimoni de Josep Malleu.
Testimoni de Pepeta Dellundé.
Testimoni de les germanes Fàbregues.
Testimoni de Fina Salvadó.
L’Ajuntament havia concedit una beca a aquest jove perquè estudiés a l’Escola d’Agricultura.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 237
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
Mostra de document per fer entrar o treure aliments del poble, conegut
com a “guia”.
AMMM (Reg. 24106, carpeta 11).
237
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 238
238
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
que mentre es menjaven el pobre animal, entenguessin per què cada dia eren més
habituals les visites de persones de tot arreu a Malgrat que intentaven canviar
qualsevol cosa per menjar:
Venien dones [que] duien oli i els pagesos els hi canviaven per blat de moro, patates, fesols,
per tot el que tenien.44
Venien amb espardenyes i s’emportaven patates, perquè [a] les ciutats no n’hi havia i la
gent havia de menjar. Va arribar un moment que els cèntims no tenien valor i portaven
roba, teles, espardenyes. N’hi havia que sabien fer carbó i amb allò també podien fer l’intercanvi.45
Davant d’aquest tràfic de queviures, l’Ajuntament es va veure obligat a controlar l’entrada i sortida d’aliments del poble. Per poder treure qualsevol producte de Malgrat, era necessari obtenir una “guia”, que era com una mena de
comprovant, signat pel Consistori, conforme t’havien concedit el permís per
poder viatjar amb aquells aliments. Els Carrabiners van ser els encarregats de controlar l’estació i intentar que es complís la normativa. Sovint van haver de confiscar els productes o practicar detencions quan les quantitats que es transportaven
feien sospitar de la intenció de fer negoci amb els queviures i no simplement utilitzar-los per poder menjar. Les mesures de l’Ajuntament, del govern de la
Generalitat i, cap al final de la Guerra del mateix exèrcit, però, van servir de ben
poca cosa per aturar “la avalancha de gente que llena los trenes y que de dia y de
noche se presentan en casa de los campesinos pidiendoles que les vendan productos agricolas”.46 Repassant les actes d’algunes detencions practicades pels
Carrabiners, es constata clarament que els inculpats no eren els grans acaparadors
que es van fer rics gràcies a les misèries dels altres. La majoria eren propietaris de
botigues de comestibles, cada vegada més buides, persones que, sense més mitjans per guanyar-se la vida, pensaven que la venda de determinats productes els
podia permetre sobreviure una temporada o bé gent que ho necessitaven per
poder menjar. El mateix podríem dir dels pagesos, molts dels quals no venien les
verdures per aconseguir beneficis, sinó per poder proveir-se d’allò que els mancava. Així doncs, poc podia fer la policia per aturar un tràfic impulsat per la gana,
que portava molta gent allà on fos per aconseguir aquell quilo de mongetes que
garantia poder sobreviure una setmana més.
L’intercanvi o el mercat negre, no obstant això, només va servir per fer
aconseguir productes a aquelles persones que els quedaven diners o que podien
44. Testimoni de Rita Turró.
45. Testimoni de Manel Sousa.
46. Carta del president del sindicat El Progrés a la Jefatura Administrativa Comarcal de
Barcelona.12/8/1938, documentació del sindicat El Progrés (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 239
CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS
239
canviar alguna cosa. Hi havia molts malgratencs, però, que no tenien res per
poder bescanviar. A moltes cases feia mesos que no hi entrava cap sou, ja no quedaven joies ni cap tros de roba per poder vendre i, encara que algú tingués algun
cèntim guardat, els preus del mercat negre eren cada vegada més prohibitius.
Amb aquesta perspectiva, els robatoris al camp van esdevenir habituals i fins i tot
la Col·lectivitat va demanar a l’Ajuntament que es contractessin guàrdies per vigilar que a la nit no els destrossessin les collites. Com recordava en Josep Mora, la
necessitat va fer que moltes persones que en una situació normal mai robarien res
aquells dies haguessin d’anar pels camps a agafar qualsevol cosa:
El capellà de can Tenes se n’anava pel camp a robar. “Sant Tenes, vostè també?” [I deia]:
“Robatorum per menjatorum no és pecatorum.” Jo tenia un camp de melons que estaven
a punt de ser madurs i un dia vaig allà i els trobo tots tatxats. Com que eren verds, els van
tatxar, provaven i tatxaven, i l’endemà ve un i em diu: “Vols un ganivet per tatxar melons?”.
Hi havia molta misèria, la gent anava al camp a les nits [i] ens robaven, però era gana això,
i sempre enmig d’aquesta gana hi havia algú que era un vividor.
Molta gent també es dedicava a buscar qualsevol cosa per menjar a les
muntanyes del voltant de Malgrat i recordaven que difícil que és sobreviure quan
els diners ja no valen res i cada dia tens l’estómac més buit:
Oh! Sembla impossible [però] passaves dos dies sense menjar perquè no hi havia res. Jo em
vaig trobar [amb] el meu pare, l’àvia, la meva mare, tres, i jo quatre sense res. Me n’anava
de bon matí aquí a Santa Rita amb el cistell i al temps dels bolets recollia tots els bolets [que
hi havia]. L’àvia els netejava, els feia bullir i sempre deia: “Si el bolet no s’ha pelat, no ens
matarà mai!” Ens ho fotíem tot. [El] temps dels fonolls, anava a buscar els fonolls a aquesta muntanya, que tant de temps d’anar-hi va quedar [sense] res. Després vaig anar cap a Sant
Genís. Si hi havia una figuera, passava un i es menjava una figa, passava un altre... i aquella
figuera no madurava mai perquè es menjaven les figues abans del compte. I garrafons o avellanes. Els cavalls [menjaven] garrofes, doncs anàvem en busca de les garrofes i cada dia una
garrofa, anant-la menjant, i així passaves tot el dia. Tothom rosegava, no eres tu [sola],
tothom! Vivies de miracle.47
L’escassetat va portar la gent a aprofitar tot el que tenien i a fer servir l’enginy: els ous ferrats es coïen amb aigua, es feien espardenyes amb pneumàtics i la
majoria de dones, soles al capdavant de famílies molt nombroses, cada dia inventaven noves maneres de sobreviure:
Mi madre deshacía [la] grasa [de los animales], lo hacía todo en aceite y lo echábamos por
encima de la verdura. Las farinetes las hacíamos también con aquella grasa. Hervíamos las
47. Testimoni de Filomena Bernat.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 240
240
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
acelgas y los bróquiles con agua y vinagre, [porque] a mi padre le daban cada 15 días un
litro de aceite y no lo comíamos. Éramos cinco chicas jóvenes y mi madre aún tenía la
regla. ¿Cómo teníamos que lavar la ropa? Era diferente de ahora que hay compresas, entonces [se utilizaban] paños higiénicos como de toalla. [Y mi madre del] aceite hacía jabón,
porque si encontrabas una barra de jabón, que la traían de Francia, te costaba 50 duros o
más.48
Les dificultats per mantenir una bona higiene i la malnutrició van fer augmentar la incidència del tifus, la tuberculosi o la sarna, que van afectar especialment els nens i la població més jove. No ha estat possible esbrinar quin fou el
grau de morbiditat d’aquestes malalties i potser caldria un estudi més detallat
sobre el tema per determinar les conseqüències de l’escassetat d’aliments sobre la
població civil. Malauradament, com veurem més endavant, les condicions que
n’afavorien l’aparició van trigar molts anys a desaparèixer, un cop acabat el conflicte, i això fa difícil calcular el nombre d’afectats. Com destacaven tots els testimonis, els tres anys de Guerra es va passar molta gana, però la postguerra encara
fou pitjor.
48. Testimoni de Maria Sousa.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 241
IX
241
ELS FETS
BÈL·LICS
Encara que bona part d’aquest treball estigui centrat en el que va passar en
els àmbits polític i social en un poble de la rereguarda republicana i que fins ara
ens hagi pogut semblar que els conflictes només es manifestaven entre els del
mateix bàndol, no hem d’oblidar que s’estava vivint una guerra civil i que el veritable enemic atacava cada vegada amb més contundència. En un principi, l’exèrcit franquista pretenia marxar directament sobre Madrid per conquerir la capital
i així guanyar la Guerra en poc temps. El general Mola havia de baixar des del
nord i Franco pujar des del sud, amb les tropes del nord d’Àfrica, que ja havien
aconseguit desembarcar a la península. Però el pla no els va acabar de sortir gaire
rodó, gràcies a la resistència de la capital, i cap a l’abril de 1937 l’exèrcit rebel va
haver de centrar-se en la conquesta de la franja cantàbrica i el País Basc.
Els insurrectes, no obstant això, des del principi van estar més ben organitzats o, el que és més important, van gaudir de més “ajudes”, ja que la Guerra
Civil espanyola no va ser només un conflicte entre faccions d’un país, sinó l’epicentre de la política internacional d’aquells moments. Com assenyala Hugh
Thomas, el difícil equilibri polític europeu va començar a enfonsar-se el juliol de
1936 a l’Estat espanyol i la política que seguiren les potències europees hi va tenir
molt a veure. La por a la internacionalització del conflicte va fer que a Europa
imperés la prudència i Anglaterra i França van creure que la creació d’un Comitè
de No-intervenció, amb el suport d’Alemanya, Itàlia i Rússia, serviria perquè cap
dels països compromesos prengués partit, per així evitar la temuda guerra europea. En l’Europa radicalitzada dels anys 30, les democràcies tenien les de perdre.
El gran capital alemany i italià ja havia triat el feixisme com a millor opció contra el comunisme que representava l’URSS d’Stalin. I en la mateixa situació res
feia pensar que no passés el mateix a França i a Anglaterra, o que, si això no succeïa, la defensa de la República espanyola no fos l’excusa utilitzada pels dos
governs feixistes per declarar-los la guerra. A més, en aquells moments, Espanya
no representava només una democràcia liberal en perill: el procés revolucionari
que es va engegar a la zona republicana va espantar el govern anglès, que tenia
molts interessos econòmics a la península, i també el gran capital europeu que
mai hauria aprovat que els seus governs donessin suport a un país on s’estaven
col·lectivitzant terres i fàbriques.
Hi va haver altres països, però, que no van tenir cap mena d’escrúpol a
l’hora d’incomplir els acords del Comitè de No-intervenció. Des del principi de
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 242
242
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
la guerra, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini van començar a ajudar els
rebels subministrant-los homes i armament a canvi de places estratègiques i contractes per a futures explotacions de recursos minerals. En el cas d’Alemanya, a
més, la Guerra Civil espanyola li va servir d’assaig general per posar a prova el
nou armament i les tàctiques militars que a partir del mes de setembre de 1939
començà a utilitzar a la Segona Guerra Mundial. És possible que Hitler no veiés
els generals colpistes espanyols com uns veritables aliats ni a la Falange com un
partit feixista seriós, però Espanya era un país estratègic en una hipotètica guerra
europea i era preferible que estigués controlat per un “amic” afí. El mateix pensava Mussolini, que va convertir Mallorca durant tres anys en una mena de portaavions d’on sortien els hidros que atemorien la costa catalana i des d’on
controlava també part del Mediterrani. La resta de països semblava que no s’adonaven del que passava i aquesta actitud va indignar els militants de base dels
partits i sindicats d’esquerra europeus. A diferència dels seus governants, van
veure clar que la primera batalla contra el feixisme s’estava desenvolupant a
Espanya i que era allà on calia parar-lo, si no volien que s’acabés d’escampar per
Europa. Centenars d’homes i dones de molts països del món van deixar la casa,
la feina i la família per venir a lluitar i molts d’ells per intentar ajudar a fer possible el somni revolucionari. Foren els futurs components de les Brigades
Internacionals que es van unir als atletes que eren a Barcelona per participar a les
olimpíades populars,1 que foren els primers estrangers a allistar-se, i a les columnes de voluntaris de la zona republicana.
1. La columna Malatesta i els primers soldats de lleva
A Catalunya, com que el govern central havia dissolt l’exèrcit el 18 de
juliol a la nit i el territori s’havia quedat sense cap mena d’infraestructura per fer
front a un possible atac dels rebels, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes es
va haver d’encarregar d’organitzar la defensa assumint una competència que des
de sempre havia estat en mans de l’executiu de Madrid. Es van formar llavors una
mena de milícies populars, integrades per voluntaris i militars fidels a la
República, que pretenien ser una alternativa a l’exèrcit regular. I el 27 de juliol ja
va sortir de Barcelona la primera columna, comandada per Bonaventura Durruti,
amb l’objectiu de conquerir Saragossa i establir una línia de defensa a l’Aragó.
Van ser milers els nois i noies que, a partir d’aquell moment, arrossegats per l’entusiasme i la propaganda, van apuntar-se a les diverses columnes que els partits i
els sindicats organitzaven aquells dies. Los aguiluchos de la FAI, la columna
1. Aquestes olimpíades populars s’havien organitzat a Barcelona l’estiu de 1936 com a alternativa a les organitzades a l’Alemanya de Hitler.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 243
ELS FETS BÈL·LICS
243
Macià-Companys, la Graells... eren alguns dels noms que van rebre aquests
grups, mal uniformats i poc preparats, que, amb molta il·lusió i grans ideals,
creien que guanyarien un exèrcit disciplinat, ben armat i entrenat en les batalles
africanes més dures.
Al Maresme, cap a mitjan mes d’agost, també es va començar a organitzar
una columna integrada per voluntaris de tots els pobles de la comarca i de Blanes.
Es demanava als joves que en volguessin formar part, que es proveïssin d’una
muda i una arma llarga i que s’anessin a inscriure a la caserna de Mataró. No obstant això, ens consta que, en el cas de Malgrat, van ser membres del Comitè local
els que s’encarregaren de recollir les dades dels que volien marxar i de proporcionar-los un mínim de preparació. Segons alguns informants, molts malgratencs
van voler integrar-se en aquesta columna, però no tots hi van poder participar.
Pel que sembla, només s’hi acceptava un nombre limitat d’homes de cada poble,
suposem que era pel fet que eren els comitès locals els que s’havien de fer càrrec
de pagar les 10 pessetes que cobraven els milicians cada dia un cop al front. Per
això, només hem pogut documentar els noms dels 10 o 12 malgratencs que lluitaren en aquest grup concret del qual es conserven diverses relacions de noms i
sous, però no n’hem pogut acabar d’esbrinar el nombre exacte ni els noms de tots
els altres voluntaris que també van marxar amb la columna del Maresme, i que
devien ser redistribuïts en columnes d’altres partits i sindicats en arribar al quarter. És el cas d’en Joan García García, en Manel Raja, en Joaquim Prat, en Josep
Mejías, en Josep Gallart, en Salvador Riera, en Salvador Robert, en Santiago Vidal,
en Pedro Urrea, en Pedro Hernández Valverde, l’Isidre Verdaguer, en Ramon Mora,
en Pere Comella, en Francesc Aguilar Ortega o en Francesc Gómez, que, a pesar
que apareguin en algunes llistes com a milicians al front o que alguns testimonis
ens hagin assegurat que van marxar com a voluntaris, només en trobem algunes
referències de pagaments esporàdics i no sabem ben bé a quines columnes s’integraren ni a on van ser destinats.
La majoria d’aquests nois eren militants i simpatitzants de la CNT o, com
el germà d’en Josep Mora, d’ERC:
Eren de les joventuts d’ERC... I me’n recordo com si fos ara, la mare: “Ramon que faràs
tard! Ramon que faràs tard per anar a treballar!” I a l’últim puja a l’habitació i va trobar el
llit fet.
En Ramon Mora, com molts altres, no va dir als de casa que se n’aniria.
Va prendre la determinació i, amb la resta de companys, un dia a finals d’agost,
a primera hora, va marxar cap a Mataró. Allà, els voluntaris que havien sortit de
Malgrat es van trobar amb els altres xicots de les diferents localitats que es van
concentrar a la caserna Enricco Malatesta, nom amb què s’havia rebatejat l’antic
quarter d’artilleria de la ciutat i que també serví per anomenar la columna formada pels voluntaris maresmencs. Per les informacions que ens han arribat, els
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 244
244
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Alguns membres malgratencs de la columna Malatesta al Front d’Aragó (1936). D’aquesta
imatge, facilitada per la família Ferron-Masseguer, tenim identificades dues persones: Gabriel
Ferron, ajupit, el tercer començant per l’esquerra, amb un jersei de ratlles, i Joan Bernat Onna,
dret, el segon començant per la dreta, amb un cigar a la boca.
malgratencs que van formar part pròpiament de la Malatesta van ser en Joan
Bernat Onna, en Ramon Leon Requena, l’Eulogio Martínez Plazas, l’Eustaquio
Quevedo, l’Eusebi Gordillo, en Jaume Garriga Bonet, en Desideri Pasqual, en
Josep Rambla Mateu, en Tomás Aguilar Zamora, el seu germà Francesc i en
Gabriel Ferron Ortega. I, posteriorment, és possible que també s’hi incorporessin en Miquel Rabal, l’Alfonso Muñoz i en Juan Urrea Raja. D’aquest grup d’homes és del que tenim més informació, ja que el diari Llibertat de Mataró va
recollir en un article la seva sortida de la capital del Maresme cap a Barcelona, l’1
de setembre. I la seva marxa cap al front d’Aragó, el dia 5 a mitjanit, després d’haver passat pel quarter de Pedralbes i de desfilar per alguns carrers de la ciutat.
L’endemà al matí, els integrants de la columna ja havien arribat a Casp i ben aviat
es van adonar de les condicions que els tocaria suportar. La situació a les trinxeres republicanes era deplorable i l’equipament i les armes escassos. Com recordava un dels integrants malgratencs de la Malatesta:
Vam arribar allà i no teníem armes ni res, havies d’estar provant fusells i un es bolcava cap
aquí, l’ altre cap allà...2
2. Testimoni de Joan Bernat Onna.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 245
ELS FETS BÈL·LICS
245
Grup de milicians de la columna Malatesta, al front d’Aragó. Al fons fotogràfic de Josep
Bechdejú i Bohigas, dipositat a l’Arxiu Municipal de Malgrat, hi ha un bon nombre de
fotografies de l’estada d’aquests combatents en un poble de l’Aragó. Segons els testimonis
consultats, és un poble proper a Híjar i Belchite, potser Samper de Salz. A la imatge hi apareix
Ramon León Requena (el primer ajupit començant per l’esquerra) i segurament Juan Urrea Raja
(el segon dret començant per la dreta).
Alguns dels joves que van lluitar enquadrats en aquesta columna van perdre la vida al front d’Aragó els primers mesos de la Guerra. Com també hi van
morir alguns dels altres voluntaris malgratencs, o aquells que els va tocar anar a
defensar Madrid o a l’aventura catalana de reconquerir Mallorca als insurrectes.
N’hi va haver uns quants, però, com va ser el cas d’alguns dels joves d’ERC, que,
abans de morir al front, van decidir tornar per desavinences ideològiques i esperar
que els avisessin de lleves. Havien marxat a lluitar per defensar la República, però
un cop a les trinxeres van veure clar que, sobretot a l’Aragó, el que es defensava
era la revolució:
Va estar-hi 5 o 6 mesos i va venir desenganyat perquè [fins i tot] els hi van prohibir posar
la bandera republicana. En aquest lloc en concret no els hi permetien, havia de ser la comunista o la de la CNT i la FAI. [Perquè] la dona del gran era modista; bueno, la dona, llavors eren promesos, i li va demanar d’allà al front que els hi fessin una bandera republicana
i els del taller aquell li van fer i li van enviar allà. No els hi van permetre posar la bandera
i, clar, si havien anat a lluitar per la República, no poder posar la bandera republicana era
una cosa...3
3. Testimoni de Josep Mora i Girons.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 246
246
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
D’esquerra a dreta, Juan Urrea Raja
i Ramon León Requena, dos voluntaris al front d’Aragó. Fem notar
que tots dos porten l’uniforme típic
dels milicians de l’època, combinat
amb espardenyes d’espart.
Imatge facilitada per Josep León
Masferrer.
Tot i les decepcions d’algunes persones, durant tot el conflicte va ser constant el degoteig de nois que marxaven voluntaris, com demostra la instància que
va presentar el pare de José Guerra, en què argumentava que el seu fill de 17 anys
se n’havia anat sense consentiment; el testimoni que ens ha deixat en Ferran
García, que també va marxar falsificant les seves dades,4 i el d’algun altre informant de la mateixa edat, que va marxar amb un grup de membres de les JJLL, a
finals de l’any 1937.
Ben aviat, però, es va comprovar que per guanyar la Guerra caldria alguna cosa més que voluntat, i el govern de la Generalitat va decidir començar a
mobilitzar les quintes de 1933, 1934 i 1935 mentre des de Madrid també s’intentava reorganitzar l’exèrcit republicà. A partir del mes d’octubre de 1936, els
russos van començar a subministrar aliments i armes a la República i el mes de
4. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 247
ELS FETS BÈL·LICS
247
Pregó de la Comissió de Reclutament de Voluntaris de la CNT, de 8 d’abril de 1938.
AMMM (Reg. 25088, carpeta 11).
desembre es va iniciar la militarització de les columnes de voluntaris i la incorporació dels soldats de lleva al front.5 Començà, a partir d’aquells moments, el veritable drama per a la majoria de famílies malgratenques. Els marits en edat de
lluitar, els germans i els fills grans eren cridats a files i marxaven cap a una guerra de la qual molts ja no tornarien més. Aviat van començar a arribar les notificacions dels primers morts, els primers desapareguts i dels que havien estat fets
presoners i ningú sabia on paraven. La gent es va haver d’acostumar a viure amb
el cor encongit, pendent del correu, dels avisos de l’Ajuntament i del temor que
qualsevol dia mobilitzessin els fills més joves. Molts no ho van poder suportar i,
o per por o perquè no volien lluitar en un bàndol en què no creien, es van amagar per no haver d’anar a la Guerra. Les muntanyes es van omplir d’“emboscats”
i, a moltes masies de Sant Genís i de Palafolls, s’hi amagaven xicots que no volien
5. Les columnes anarquistes es van transformar en tres divisions: la milícia del POUM esdevingué la a Divisió 29, la columna del PSUC es va convertir en la a Divisió 27 i la columna MaciàCompanys fou des d’aquells moments la a Divisió 30. Els anarquistes van ser els que es van
mostrar més reticents a la militarització dels grups de voluntaris, perquè creien que es perdria
l’esperit de la guerra revolucionària i perquè veien clarament que l’ajuda militar soviètica implicaria el creixent protagonisme dels comunistes tant a l’exèrcit com a la vida política.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 248
248
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
anar al front. Alguns desertaven aprofitant algun permís i s’amagaven a casa de
coneguts a Barcelona o s’estaven a Malgrat fins que els detenien i s’havien de tornar a incorporar. Aquests casos no van ser aïllats: s’han trobat moltes notificacions avisant de soldats amb comportaments d’aquest tipus i molts anuncis
prometent als “emboscats” que, si s’incorporaven a files de manera voluntària, no
se’ls tindria en compte que s’haguessin amagat. La por, però, solia ser més forta.
Sobretot en el cas dels que tant els feia o dels que no volien lluitar per desavinences ideològiques. Aquests últims moltes vegades canviaven de bàndol un cop
al front o, com en Josep Freixes Negre, en Joan Pagès i altres companys seus de
Malgrat, intentaven fugir per passar directament a la zona nacional.6 Hi havia
alguns nois, no obstant això, que vivien la situació contrària. Quan va començar
la Guerra estaven fent el Servei en alguna de les ciutats on van triomfar els insurrectes i van haver de fer la guerra al bàndol rebel. Molts sabien que els seus germans lluitaven enquadrats a l’exèrcit republicà i cada dia disparaven esperant que
a la trinxera del davant no hi hagués cap familiar. Fou el cas d’en Salvador Vieta
i del seu germà Joan: la nit abans que en Salvador morís en combat, es van intercanviar els últims cigarrets de trinxera a trinxera sense saber que mai més es tornarien a veure a Malgrat.
Quan es van acabar les quintes dels homes que havien fet el Servei Militar,
van començar a cridar nois més joves. Com recordava en Joan Garriga:
Ens havien donat els fusells de fusta per fer la instrucció i no sabíem res, no sabíem tirar
un tiro i ens van enviar cap allà, i allà ens van rebre [dient]: “Pobrets, pobrets!”
Alguns van estar a Belchite, altres a Madrid o a Terol, a algun li va tocar
anar a l’Ebre i fins i tot hem localitzat un testimoni que durant uns mesos fou el
cuidador del cavall d’un dels homes més carismàtics del bàndol republicà: el
general Líster. En Josep Marès va lluitar a l’anomenada Columna de Hierro del
general i encara avui recorda el discurs de benvinguda:
Va venir [i ens va dir]: “¡Camaradas que habéis dejado las herramientas del trabajo para
incorporaros al glorioso ejército popular, tenéis que saber y estar orgullosos que habéis ingresado en la gloriosa 11ª División. La 11ª División nunca retrocede, nunca pide permiso,
nunca pide descanso. La 11ª División siempre pide al gobierno los puestos de mas responsabilidad y peligro!”
6. Van intentar marxar amb una barca des de Blanes el 2 d’octubre de 1937, però van ser descoberts per una patrulla de Carrabiners. Foren jutjats i tancats a la presó a Montjuïc durant bona
part del conflicte. Les germanes Freixes Negre recordaven com, a partir d’aquell moment, la
seva família va viure permanentment angoixada, pendent de l’altre germà que sí que havia
aconseguit sumar-se als nacionals i del que estava a la presó, que només podien veure 5 minuts
al dia darrere un enreixat. La família de Josep Freixes era molt catòlica i segurament els fets que
van ocórrer a Malgrat durant les primeres setmanes de la Guerra els devien fer creure que el
bàndol republicà no defensava prou les seves creences.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 249
ELS FETS BÈL·LICS
249
Tot i la duresa, va tenir sort i aconseguí sobreviure, però no tots els malgratencs que van lluitar aquells tres anys ho van poder explicar.7
2. El polvorí de can Palomeres, la fàbrica d’armament
i els primers preparatius per a la defensa
Amb les notícies dels primers soldats morts, la Guerra va deixar de ser una
cosa llunyana i es va convertir en una amenaça propera. S’escampaven els rumors
d’un possible desembarcament dels rebels pel cap de la Tordera i la gent vivia atemorida per les incursions dels hidroavions italians. Primer el Comitè i després
l’Ajuntament de l’Elies Paradeda es van haver de fer càrrec de l’organització de la
defensa del poble i van aconseguir, com a mínim, muntar un bon sistema de vigilància. Els milicians, que depenien primer del Comitè i després de la Regidoria
de Defensa, patrullaven pels carrers, feien guàrdies cada nit al cap de la Tordera
i tenien una mena de lloc de vigilància dalt d’un arbre, on actualment hi ha el
càmping Disney. Aquest punt de control estava connectat telefònicament amb
l’Ajuntament: davant de qualsevol situació de perill es donava l’avís i, des del
Consistori, es feia sonar la sirena per alertar dels possibles bombardejos. Els
Carrabiners, que seguien depenent del seu comandament i van quedar-se durant
tota la Guerra al quarter que tenien al costat de can Campassol, es van coordinar
amb els milicians per vigilar els camins i les platges on, primer amb sacs de sorra
i després amb ciment, es van construir nius de metralladores per defensar-se en
cas que l’exèrcit rebel intentés atacar per mar.8 Per complementar aquests punts
de vigilància i de defensa, també es va instal·lar una bateria d’artilleria al castell,9
que depenia de l’exèrcit republicà, i l’Ajuntament va dictar una sèrie de mesures,
com la d’apagar els llums a les nits, destinades a dificultar la visió nocturna dels
avions i així evitar el major nombre possible de víctimes civils.
A Malgrat, però, no només es va organitzar una estructura defensiva. Com
recordaven molts testimonis, les mines de can Palomeres van servir de magatzem
d’armament i, en un local on actualment hi ha l’hotel Sorra d’Or, s’hi va instal·lar
un taller dedicat a la indústria de guerra. Aquests dos punts claus estaven sota el
control d’un destacament de l’aviació republicana comandat pel tinent Cueto,
que va utilitzar com a lloc de control la torre de can Ragull, segurament després
que l’abandonés el Comitè de Defensa. En Ferran García, que era integrant d’una
de les brigades civils que es van formar per donar suport a aquest destacament,
7. Vegeu l’annex 4.
8. Com ja explicàvem en el capítol dedicat al Comitè, els treballs de fortificacions de costes eren
realitzats per la gent d’ideologia més conservadora que eren obligats a treballar pel Comitè.
9. Segons la documentació, el 8 de febrer de 1937, els sergents d’aquesta bateria eren en Josep
Rossell Infante i en Pere Burch; en Lluís Bosch Isart n’era l’alferes.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 250
250
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
recordava que les mines sempre estaven vigilades per soldats i que les bombes que
s’hi emmagatzemaven servien per proveir diversos camps d’aviació de la zona:
Nosaltres anàvem al camp d’aviació que feia comanda, com si fos que passa el viatjant i
demana material, tantes bombes de tants quilos, m’entens? Doncs, vinga!, anàvem allà i
carregàvem. A dintre de les mines amb unes hi havia bombes de 100, a l’altra n’hi havia de
200, a l’altra de 300 i a l’altra de 500 quilos. Hi anàvem destinats, què sé jo, 5 o 6 amb
una expedició de 4 o 5 camions, cap a Reus o cap a Vilajuïga o cap allà on hi hagués un
camp d’aviació. Quan arribàvem, saltàvem i els avions ja estaven en marxa escalfant els
motors per sortir quan estiguessin les bombes carregades. Trèiem el tap, que anava a rosca,
i llavors posàvem l’espoleta que era el que al caure quan tocava a terra, picava a dins, feia
l’explosió i acabava d’explotar tota la bomba.
Els camions que feien servir aquestes brigades per anar a portar les bombes es guardaven en el taller d’armament que abans esmentàvem, on, segons
alguns testimonis, es reparaven metralladores i peces dels avions i, segons uns
altres, s’hi fabricaven bales i bombes aèries. Alguns informants també asseguraven que, en aquest taller, hi treballaven mecànics del nord i refugiats de guerra,
però no hem pogut contrastar cap d’aquestes informacions perquè s’han trobat
molt pocs documents que facin referència a les activitats que s’hi duien a terme.
Ens passa el mateix amb el polvorí de les mines, del qual només tenim referències gràcies al que ens n’ha explicat en Ferran García o altres testimonis com en
Fernando Raja, que recordava com li havia tocat anar a descarregar camions i
guardar el material bèl·lic que arribava cada cert temps per substituir el que s’anava gastant:
Vengo yo con permiso de Barcelona i aquí en el Liceu, que siempre se iba la corriente, viene
la policía de asalto que había entonces y a todos los jóvenes que habíamos a entrar bombas a las minas. Estaban las minas llenas de bombas... allí iban los ricos y los pobres a entrar
bombas.10
3. Els atacs d’en Sabatetes i la Junta Local de Defensa Passiva
L’existència d’aquests dipòsits, les activitats de la fàbrica d’armament i la
proximitat del cap de la Tordera i la SAFA van ser, segons alguns informants, els
motius principals dels habituals atacs aeris:
10. El llibre el Cinema a Malgrat també recull un testimoni semblant d’en Manuel Mas.
CUSACHS, Manel (1999: 141). Tot i el secretisme que envoltava l’activitat del taller i l’arsenal que es guardava a les mines, s’ha trobat un inventari fet pels nacionals del material bèl·lic
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 251
ELS FETS BÈL·LICS
251
Aquí Malgrat era un problema perquè cada moment estava tocant la sirena. Havien d’anar
a bombardejar Barcelona i arribaven fins aquí, perquè es regien pel riu Tordera, i llavors
d’aquí anaven a Barcelona. I quan tornaven [també] anaven fins al riu i llavors enfilaven i
se n’anaven cap a Mallorca. Sirena quan passaven cap aquí i quan tornaven. I de tant en
tant passaven un parell d’avionets que també feien mal. Una vegada quasi ens enganxen a
la meva germana i a mi al carrer de St. Pere. Diu la meva germana: “Ja els tenim aquí!” I
tot amb un plegat veig que els tenia ja massa a la vora. Agafo a la meva germana pel braç,
l’enclasto contra la paret i en aquell moment pa, pa, pa, pa!, les bales van passar que si
haguéssim anat pel mig ens enganxen amb una alçada d’un metro, un metro deu.11
De cop sentíem els avions i el jefe que hi havia deia: “Sortiu tots d’aquí! Sortiu i estireuvos! [I] nosaltres estirats a terra, nois i noies agafats ben fort. Però ells ens metrallaven. I
quan ja ens havien espantat i metrallat bastant, llavors marxaven. Això ho feien cada dia,
cada dia. De vegades no venien, però el dia que venien ho passàvem molt malament.12
Cap al vespre o la matinada venia molt un avió que bombardejava la SAFA. Li dèiem en
Sabatilles i cada dia o cada dos dies el veies que passava.13
Encara que els testimonis parlin d’en Sabatilles, també conegut com a
Sabatetes o Sidro, com si fos només un avió, és possible que en realitat fos un
nom genèric que servia per anomenar tots els hidroavions que des de Mallorca
solien atacar la costa catalana. El motiu dels sobrenoms és ben evident si evoquem l’estructura d’un hidroavió o si utilitzem el nom abreviat hidro, en el cas
dels que l’anomenaven Sidro. I la familiaritat amb què en parlen els informants
ens indica que, tot i que no tenim proves escrites de totes les incursions, aquestes eren força habituals i no es limitaven a passar de llarg per anar a bombardejar
altres llocs o a buscar el cap de la Tordera.
Venia aquí a tirar alguna bomba, a fer alguna metrallada, a fer por. I a les nits buuuu!, la
sirena i vinga tothom fugint. [I] fotíem el camp cap a les afores del poble. Solia venir al
vespre i jo ja estava emprenyat, era l’hora que et posaves a sopar, cap allà a les deu, i la sirena. “Mira, en Sabatetes!” I un dia estàvem sopant i [els vaig dir als de casa]: “Vosaltres marxeu, que jo em quedo.” “Jaume, no vull que et quedis aquí; va, anem!”. I em vaig emportar
el plat, aquell dia menjàvem fesols “sastres” per sopar i em vaig anar a menjar els fesols sastres allà fora. A mi no em foteu!14
11.
12.
13.
14.
que van trobar acabada la Guerra. Aquest inventari ens pot donar una idea de la quantitat d’armes acumulades. Vegeu Annex 6.
Testimoni de Manel Sousa.
Testimoni de Julita Montfulleda.
Testimoni de Joan Evaristo.
Testimoni de Jaume Creus.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 252
252
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Me’n recordo quan passava aquell hidro, en Sabatetes que li deien, que fustigava tota la
costa. Un dia que es veu que havia de passar un comboi del tren, va volar la via davant
mateix de la torre del senyor Bosch, on ara és el Maripins, devia ser el 37, això. Era un
hidro, un Savoia, es veien dos cabines i un pilot a dins. Jo els havia vist a vegades i, aquell
dia, venia de portar el peix que havíem agafat i quan vaig trobar la via... ti, ti, ti, ti... cap
aquí i vaig veure venir l’hidro aquell pel cantó de davant. Deixo el cistell, em tombo a terra
i quasi no les vaig sentir. Jo vaig sentir que m’aixecava de terra i llavors tornava a caure a
darrere de la via. Vaig aixecar el cap i les bombes havien caigut en aquell tros de camp, tot
va quedar florescent, encès, tot el camp i tota la via.15
Davant el perill constant de bombardeig, la gent es veia obligada a refugiar-se a sota les escales, a fugir cap a les barraques dels camps o a amagar-se en
improvisats refugis casolans:
A casa de la meva dona, la Teresa, tenien un refugi que si hi hagués caigut una bomba
haguessin quedat enterrats; però, mira, a fora de la casa amb matalassos a sobre... Va durar
una temporada que la gent vivia a les barraques del camp. A un que es deia Valls li va semblar que l’avió tirava gasos asfixiants i s’afogava, i el seu germà el va trobar allà terra i: “Què
fas?” Diu: “Que no han tirat gasos?” “No han tirat res!” Però ell ja s’afogava del pànic.16
Avisaven dels bombardejos i la meva mare, ahhh! Ens amagàvem a sota els llits o sortíem
allà a l’hort que hi teníem 4 mongetes i l’avi Nicolau hi havia fet com una mena de refugi
amb sacs de sorra. Ens posàvem allà ajupits. Em sembla que si hagués caigut una bomba
no hagués fet res, però quan érem a casa tots corrents cap [allà].17
Els veïns del carrer d’en Blanch s’aixecaven a la nit i venien amb criatures i tot, i el pare els
baixava a obrir la porta i se’n tornava al llit i nosaltres tots a l’eixida. Tots els veïns de davant
i del costat a sota la figuera amb aquells matalassos que hi havia posat.18
Nosaltres quan ens quedàvem soles a casa i sentíem la sirena que venien a bombardejar, anàvem a sota l’escala i, com que no hi havia llum, agafàvem el quinqué i ens l’emportàvem.
Totes tres allà sota esperant que vingués el meu pare de treballar. I un dia, el meu pare quan
va arribar: “Però què feu desgraciades aquí sota? I si passa alguna cosa amb el llum?”. “Oh!
És que vostè trigava molt, papa.” “Jo ja venia, però... i si em metrallaven pel camí?” Aquell,
en Sabatetes, metrallava i ell anava per mig dels camps amagant-se per poder venir.19
L’Ajuntament de l’Elies, encaparrat en els problemes polítics i econòmics
d’aquells mesos, tot i que ho tenia previst, no va poder fer front a la despesa i al
15.
16.
17.
18.
19.
Testimoni de l’Andreu Fontrodona.
Testimoni de Josep Mora i Girons.
Testimoni de M. Cristina Montals.
Testimoni de Pepeta Dellundé.
Testimoni de Rosa Argelés.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 253
ELS FETS BÈL·LICS
253
Ban de la Junta Local de Defensa Passiva en el qual s’especifiquen les normes que cal seguir en
cas de bombardeig.
AMMM (Reg. 22428).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 254
254
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
trasbals que suposava començar a planificar la construcció dels refugis antiaeris.
Així com tampoc es va propiciar l’organització de la Junta Local de Defensa
Passiva, per culpa de les disputes que hi va haver entre les forces antifeixistes de
la població després de la dissolució de l’ajuntament de concentració. El govern
català havia decretat, el mes d’agost de 1937, que era necessari que a tots els pobles
es constituïssin aquests grups per coordinar l’estructura defensiva de tot el territori i fer arribar a la població la informació necessària per afrontar els bombardejos.20
Però a Malgrat, la Junta Local de Defensa no es va constituir fins al mes de febrer
de 1938, després de diverses advertències de la Generalitat i amb la gestió del
poble ja en mans del comissari municipal, que fou qui actuà com a president d’aquesta comissió. A més de l’Antoni Serra, que a partir de la segona reunió fou
substituït pel nou comissari, Miquel Albiol, també van formar part del grup de
defensa l’Alberto Gutiérrez, tinent d’artilleria de la bateria del castell; en Francesc
Portillo, arquitecte municipal; l’Albert Altoaguirre, que havia estat nomenat nou
metge del municipi per substituir el doctor Brull; en Fèlix Masens com a representant d’ERC; l’Antoni Turró, representant de la UGT, i en Ferran Solà com a
representant de la CNT. Només ens han arribat sis actes de les reunions que van
celebrar, però, pel que se’n pot deduir, els primers mesos es van trobar amb les
mateixes dificultats que l’Ajuntament de l’Elies. Fins a finals de maig de 1938, la
Junta, bàsicament, es va dedicar a planificar i estudiar el nombre de refugis que
seria necessari construir i va elaborar un informe en què es detallava que tenien
pensat edificar tres refugis al castell, tres més repartits pel centre de la població i
un a cada escola. El mes de juny, l’arquitecte municipal ja va poder presentar els
plànols dels dels centres escolars, però encara s’havien de solucionar els problemes de finançament i cercar les eines i els materials necessaris. Ràpidament el
comissari municipal es va posar en contacte amb la Generalitat per aconseguir
subvencions i tot el que necessitaven, i en la tercera reunió es va decidir organitzar festivals per recollir diners, crear un impost de 10 cèntims sobre les consumicions de cafè i licors i fixar una diada de treball voluntari per iniciar, al més aviat
possible, la construcció dels refugis per als infants. A la jornada de treball voluntari, que havia estat fixada el dia 14 d’agost, no hi va anar ningú, ni tan sols les
joventuts sindicals que havien promès la seva assistència. Com manifestava el
tinent Gutiérrez a la cinquena reunió de la Junta, després de set mesos de gestions encara no s’havia iniciat la construcció de cap refugi i era necessari agilitzar
d’una vegada els treballs. Finalment es va decidir organitzar la feina per torns i
implicar al màxim les entitats sindicals. No sabem del cert, però, si els refugis van
20. En el decret s’especificaven com a punts bàsics que les juntes locals havien “de crear en el poble
una moral d’alerta i defensa que es caracteritzi per la disciplina, la calma i la serenitat davant
del perill mitjançant la difusió [...] de l’ensenyament de les mesures de caràcter pràctic”.
S’havien de coordinar amb els encarregats de la “defensa activa”, fer-se càrrec de la construcció
de refugis, organitzar un servei d’extinció d’incendis i coordinar els serveis sanitaris per atendre els possibles morts i ferits.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 255
ELS FETS BÈL·LICS
255
arribar a construir-se mai. Només tenim proves que la gent utilitzava una mena
de coves que hi havia al castell, que van ser adequades com a refugis i un de
ciment de forma piramidal, que va ser construït pel destacament d’aviació a l’actual carrer de Sant Esteve:
Era piramidal perquè deien que si una bomba caigués, relliscaria cap a fora. Allà vora mar
no podien anar a sota terra perquè a dos metres, dos metres i mig ja surt l’aigua.21
De dins eren uns passadissos amb unes voltes i hi havia unes parets com uns pilars a una
distància més o menys d’un metro. Si et sentaves era de la manera que podies, però no deixaven circular a ningú. Deien que sobretot estigués cada un al seu lloc i si sentíem el perill
de bombardeig, [ens poséssim] drets amb l’esquena arrambada en els pilars aquells.22
A mitjan 1937, com veiem, la població sabia molt bé el que s’havia de fer
en cas d’atac aeri i fins i tot els més petits ja s’havien acostumat a posar-se un tros
de fusta a la boca tan bon punt sentien la sirena. L’Ajuntament de l’Elies Paradeda
i la Junta Local de Defensa no van ser capaços de construir tots els refugis, però,
com a mínim, van informar la població i intentaren organitzar una mica l’atenció mèdica impartint cursets de primers auxilis a algunes de les joves que militaven a les JJLL. Tots aquests preparatius, malauradament, no van poder evitar les
víctimes del bombardeig de gener de 1939 ni tampoc van servir gaire quan el
perill va començar a venir per mar. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona i la
visita del Canarias van posar de manifest la fragilitat del sistema defensiu dels
pobles de la costa i van tornar a recordar a la població de la rereguarda que l’exèrcit rebel cada vegada estava més a prop.
4. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona i la visita del Canarias
El Ciudad de Barcelona era una motonau de la companyia Transmediterránea que, des del principi de la Guerra, era utilitzada pel bàndol republicà per
transportar mercaderies i passatgers de tota mena. A mitjan maig de 1937, havia
sortit de Marsella carregada de brigadistes internacionals, alguns vehicles i aliments per a València i Barcelona, que, malauradament, no arribaren mai al seu
destí. Segons la versió del diari Llibertat, quan el vaixell va entrar en aigües jurisdiccionals espanyoles, la tripulació ja es va adonar que els seguia un submarí.
Però encara que van informar de les seves sospites i l’aviació va proposar que el
vaixell fes nit a Sant Feliu de Guíxols, finalment es va decidir continuar el viatge
21. Testimoni de Jaume Creus.
22. Testimoni de Manel Sousa.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 256
256
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Vista del Ciudad de Barcelona, enfonsat davant de Malgrat el 30 de maig de 1937.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
i intentar arribar fins a Barcelona amb l’ajuda d’un hidroavió escorta.23 Del que
va passar després hi ha diverses versions. El comunicat oficial que va aparèixer
l’endemà a la premsa assegurava que el submarí facciós, abans d’atacar el Ciudad
de Barcelona, va torpedinar sense èxit un vaixell de mercaderies entre Pineda i
Calella.24 Però molts testimonis recordaven que, en realitat, aquest primer atac ja
havia estat contra el Ciudad de Barcelona, que fou atacat pel submarí a l’alçada de
Lloret.25 Aquesta explicació sembla més lògica que la versió oficial i aclariria per
què el vaixell va continuar el camí vorejant la costa i, pel que diuen els informants, intentant arribar fins al banc de sorra que hi havia davant la platja de
Malgrat. Fos d’una manera o d’una altra, al cap de poca estona del primer incident, alguns dels malgratencs que aquell diumenge 30 de maig eren a la platja
gaudint del bon temps van veure aparèixer el vaixell pel cap de la Tordera:26
23. Llibertat, any III, núm. 267. 31/5/1937 (AMM).
24. Llibertat,any III, núm. 267, 31/5/1937 (AMM) i La Vanguardia, 1/6/1937 (AHCB).
25. Les dues versions asseguraven que el primer torpede havia quedat clavat a la sorra sense tocar
el vaixell. Però, segons La Vanguardia, el projectil havia anat a parar a la platja de Calella; segons
el diari Llibertat de Mataró, a la de Pineda, i, si fem cas de la versió dels testimonis, va quedar
clavat a la platja de Lloret on li va tallar el peu a un noi que era a la sorra. El que sembla aclarit és que el torpede fou portat a Malgrat, on es va exposar uns dies i després se’l van emportar
cap a Barcelona per analitzar-lo.
26. L’enfonsament es va produir en el tram de platja comprès entre el carrer de Mar i el de Marià
Cubí, aproximadament.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 257
ELS FETS BÈL·LICS
257
Ens banyàvem aquí tota la canalla i ja havíem sortit de l’aigua perquè eren les dues de la
tarda i anàvem cap a dinar. I en aquestes: Oi quin barco tan maco! Anem a veure’l! Anem a
veure’l! I mentre l’anàvem esperant ens vam tornar a tirar a l’aigua, sobretot jo que m’agradava molt. I quan va passar per allà davant l’anava veient, però en aquell moment em va agafar, que m’havia cabussat suposo, perquè jo vaig sentir l’onda per l’aigua molt abans que per
l’aire. Estava a sota aigua i vaig sentir: borrooomm! Vaig treure el cap i llavors vaig veure
buummm!, el vapor i que tota la popa del barco se n’anava enlaire. I, clar, tu diràs, què ha
passat? Què ha passat? Tots allà esverats i llavors un avió fa una volta i tira dues bombes més
a l’aigua, que les va tirar al submarí, però nosaltres al veure l’avió tots corrents cap a casa.27
Efectivament, tot i l’alarma que va provocar, el petit hidroavió que molts
malgratencs van veure que tirava bombes a l’aigua era el que s’havia assignat com
a escorta de la motonau i fou el que en primera instància va salvar alguns dels
passatgers.
Era un hidroavió petit però portava dues barques, una a cada banda, per poder aterrar o
enlairar-se, i, n’hi havia molts, pobrets, que anaven agafats a les embarcacions aquestes.28
Els que sabien nedar ho van tenir molt clar. Alguns van arribar aquí a la platja completament nus. La gent es treia coses per tapar-los; llavors es deia tapar les vergonyes.29
No tots els que anaven al vaixell, però, van poder arribar a la costa nedant
o amb l’hidroavió. El torpede disparat pel submarí, segons les declaracions de la
tripulació recollides a La Vanguardia, va impactar contra el vaixell per la popa i
va entrar a la bodega número tres que es va omplir d’aigua molt ràpidament. En
cinc o deu minuts la motonau es va enfonsar i molts homes no van tenir temps
de saltar.
Va quedar tocat d’un costat i els pocs supervivents de l’explosió, si no sabien nedar, es van
quedar i van anar pujant i es sentien els crits d’aquella pobra gent.30
Vaig veure els mariners com anaven d’una banda a l’altra del barco i es tiraven a l’aigua. I
el barco s’anava posant dret, dret, dret i quan va ser dret [del tot] ssssssmmmm!, com aquell
qui res va ser avall.31
Alguns informants afirmaven que el Ciudad de Barcelona s’havia enfonsat tan
ràpidament que molts, quan van arribar a la platja alertats pel soroll de l’impacte, ja
27.
28.
29.
30.
31.
Testimoni d’Andreu Fontrodona.
Testimoni de Josep Malleu.
Testimoni de Salvador Forroll.
Testimoni de Salvador Forroll.
Testimoni de Pepeta Dellundé.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 258
258
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
no el van veure. Sortosament, els pescadors que aquell diumenge al migdia estaven
a la platja recollint les xarxes i alguns homes de la població van reaccionar amb
rapidesa i van sortir amb les barques per intentar salvar el major nombre possible de passatgers:
El que vam fer nosaltres va ser pujar a la barca i anar a salvar gent, perquè els que sabien
nedar havien vingut perquè era molt a la vora, però els que estaven atontats de l’estruendo
s’hagueren negat. Quan érem a mig camí es va enfonsar el barco i, els que no es van negar,
que se’n van negar molts, [estaven] allà agafats amb fustes. Nosaltres vam arribar allà els
primers, com que érem davant mateix; llavors van venir altres barques, però quan vam arribar, en Fontrodona estava al timó i jo i en Marsa n’anàvem agafant. Eren barques grosses i
en vam carregar 50 o 60, però n’hi havia un que no podíem pujar-lo de cap de les maneres perquè pesava molt. I jo pensava que era rus, perquè tots xan, xan, xau, xau, no sabíem
el que deien, i li dic a l’altre: “Deixa’l estar aquest, collons, que pesa massa!” I em contesta
en català. Em vaig quedar... em diu: “Quina culpa tinc si sóc tan gras? Em voleu deixar
negar?” “Em cago en l’olla! Vine cap aquí!” El vam agafar, li vaig poder posar la mà aquí al
cinturó i el vam fotre a dalt. Era el cuiner del barco, per això era català.32
Contràriament al que va pensar en aquell moment l’improvisat grup de
rescat, la majoria dels brigadistes que anaven al Ciudad de Barcelona eren americans i, gràcies a la ràpida actuació d’aquests homes, molts van poder salvar la
vida.33 Les barques dels pescadors de Malgrat i d’altres poblacions que també van
sortir per mirar d’ajudar van aconseguir portar molts dels voluntaris i part de la
tripulació fins a la sorra i, un cop allà, van poder ser atesos pels metges de la localitat i d’alguns pobles veïns, que anaven arribant per col·laborar en el salvament.
Després de practicar-los les primeres reanimacions, se’ls portava fins a la torre de
can Ragull, des d’on eren distribuïts per cases de la vila si no estaven ferits. Si
necessitaven atenció mèdica se’ls portava a l’hospital de sang de la casa de la
Fàbrica de l’Aigua. Com es destacava des de les pàgines del diari Llibertat de
Mataró, quan es van assabentar de la notícia a la capital del Maresme, es va organitzar un equip de salvament format per les ambulàncies de l’Aliança
Mataronina, la Creu Roja i diversos vehicles que ràpidament van sortir cap a
32. Testimoni de Josep Marés “Pepet Fideuer”. El cuiner, que va morir no fa gaires anys, va ser
allotjat a casa dels Domènech del carrer de Sant Esteve i cada any solia tornar a Malgrat per
visitar-los, a ells i al seu salvador, amb qui sovint recordaven l’anècdota: «Venia a casa i em deia:
“Em volies deixar negar, eh?, malparit!”. “Em pensava que eres un rus, collons!”»
33. L’any 1988 va ser rebuda a l’Ajuntament una representació de supervivents i familiars dels nàufrags del Ciudad de Barcelona. Tot apunta que eren americans, hipòtesi que sembla confirmada pels cognoms dels morts i ferits i perquè fins i tot una de les testimonis també recordava que
es va anar a buscar un home que havia estat a Chicago perquè fes d’intèrpret. David Pavon, en
el dossier publicat per la revista Reporter sobre la Guerra Civil a l’Alt Maresme, apunta que
també hi havia brigadistes jueus i senegalesos, explicació que també sembla possible ja que
molts testimonis recordaven que entre els supervivents hi havia “gent de raça negra”. No es descarta que, si no eren senegalesos, fossin afroamericans.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 259
ELS FETS BÈL·LICS
259
Malgrat. Aquest equip fou el que en un primer moment va ajudar a portar els
ferits de la torre de can Ragull a l’hospital de sang del carrer de Girona i va traslladar els dos més greus a un hospital de Barcelona.34 L’Ajuntament de l’Elies
havia demanat ajuda a tot arreu i les hores posteriors a l’enfonsament van arribar
més ambulàncies de Barcelona i metges de tots els pobles del voltant. El mateix
dia a la tarda, també es desplaçaren fins a la població el president Companys, el
conseller de Governació i el director general de l’Administració Local per donar
suport a les autoritats de la vila i ajudar a coordinar el salvament. I cap al vespre
d’aquell mateix dia ja es va poder fer un recompte provisional dels ferits i desapareguts. Segons l’informe del delegat general d’Ordre Públic, es van ofegar uns
50 homes dels 280 que es calcula que anaven aproximadament al vaixell. Per desgràcia, només es van poder recuperar els cossos de cinc, que van ser enterrats l’endemà a la tarda al cementiri de Malgrat, en un acte multitudinari:
Al luctuoso acto asistió el vencindario en masa, demostrándose así el dolor y la indignacion que había producido la tragedia del Ciudad de Barcelona. La presidencia del entierro
fue ocupada el doctor Serra Hunter, a quien acompañaban Antonio Soler, en representación del presidente de la Generalidad, el delegado jefe de Orden Público y las autoridades
locales. A continuación desfilaron gran número de representaciones de centros oficiales,
partidos políticos y sindicales. Entre ellas figurava una nutrida representación de la
Aeronáutica Naval con sus jefes y oficiales, el Consejo de Sanidad de Guerra, con sus inspectores Rallo y Bosch, representante de la compañia Transmediterranea, armadora del
buque siniestrado, Angel Estivill, representante del PSUC, comarcal en pleno de la CNT
de Canet de Mar y representantes de la misma organización de los pueblos de la costa.
También desfilaron la seccion femenina de Esquerra Republicana, con la junta en pleno,
las Juventudes Libertarias y una nutrida representación de las escuelas municipales de la
localidad. Se ofrendaron a la memoria de las victimas del naufragio gran numero de coronas y ramos de flores. Rindió honores una sección de la sexta Bateria de Artilleria, al mando
del teniente Gil. Al llegar al cementerio, antes de la inhumación de los cadáveres, dieron
gracias a los asistentes al acto, en primer lugar, el delegado político de la bateria de la costa,
Delso; Planagumà, en representación del capitán del buque y finalmente el doctor Serra
Hunter. Se calcula que al luctuoso acto asistieron unas cuatro mil personas.35
Els ferits que havien quedat a la població i els altres nàufrags, acollits per
diverses famílies de la vila, van ser traslladats al cap de pocs dies a Barcelona. Es
tancava així un episodi que havia trasbalsat la vida del poble i posava una vegada
més de manifest la superioritat de les ajudes que rebia l’enemic. El submarí que
34. Segons La Vanguardia, van necessitar atenció mèdica: William Brass, Rafael López Echevarría,
Tabernano Yechok, Blas Ley, José Calafat, Ronald Barber Venson, Andres Sánchez Gascón,
Charles Braffield i José Sanmartí García. La Vanguardia. 1/6/1937 (AHCB).
35. La Vanguardia, 2/6/1937 (AHCB). Segurament la xifra d’assistents és excessiva. No hem d’oblidar que els articles de premsa eren molt propagandístics.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 260
260
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
va atacar el Ciudad de Barcelona, com van poder deduir les autoritats de l’època
després d’analitzar el torpede que s’havia recuperat a la platja, era italià. Havia
estat cedit a l’exèrcit nacional, després d’uns acords secrets amb Mussolini i
Hitler, amb l’objectiu d’atacar tots els vaixells republicans o neutrals que portessin subministraments per a la República. Mentre va durar la cessió, la major part
de la tripulació va continuar sent italiana fins que, el mes d’abril de 1937, la nau
fou entregada definitivament al bàndol facciós.36 Li van canviar el nom de
Torricelli primer pel de C-3, perquè semblés que era un dels submarins que havia
perdut la República i, cap al mes d’agost de 1937, el van rebatejar amb el nom
de General Sanjurjo. La seva missió va continuar sent la mateixa i a més del
Ciudad de Barcelona, va enfonsar també el Granada, el Cabo de Palos i va atacar
el Ciutat de Reus i el petrolier Campero.
L’exèrcit rebel, com veiem, estava disposat a imposar el seu domini al
Mediterrani i, per aconseguir-ho, a més dels submarins italians i d’algunes naus
cedides pels alemanys, també va utilitzar els vaixells que s’havien rebel·lat contra la República i dos creuers nous que s’estaven acabant de construir a les drassanes de Ferrol.37 El Canarias i el Baleares van entrar en servei el mes de
setembre de l’any 1936 i, des d’aquell moment, van alternar les seves operacions
entre el mar Cantàbric i el Mediterrani. Dels dos creuers, potser el que més va
atemorir la costa catalana va ser el Canarias. L’octubre de 1936 ja va bombardejar la badia de Roses i provocà el pànic a tots els pobles de la costa que per
primera vegada es van adonar de la seva fragilitat. I, entre el mes de juny de
1937 i el mes de març de 1938, quasi totes les localitats de l’Alt Maresme van
patir la seva visita. El 8 de juny de 1937, només set dies després de l’enfonsament del Ciudad de Barcelona, el Canarias va bombardejar Malgrat. Segons la
versió de la majoria dels testimonis, l’atac del creuer havia estat culpa de la bateria del castell, que havia disparat primer, però que el Canarias bombardegés el
mateix dia Calella fa sospitar que potser fou premeditat i la bateria només va
obrir foc per defensar la població. Com recordava un dels informants, que hi
estava destinat:
El dia del bombardeig jo estava de guàrdia i a la nit vam sentir com bombardejaven cap a
Sant Feliu de Guíxols i ja cap al matí estava aquí i el tinent ens va dir: “No dispareu fins
que ells no ho facin.” Ells van disparar i van tocar l’església i a més van enfonsar unes cases
del costat. Això passava el dijous i encara, el dia següent, va tornar, però hi havia una boira
tan espessa que va tornar a marxar.
36. L’entrega es va fer a Mallorca i curiosament la primera sortida del submarí, ja amb bandera del
bàndol nacional, s’inicia el 13 de maig de 1937. El General Sanjurjo i el General Mola, ex
Archimede, van sortir cap a Sicília on van estar explorant el canal Spartivento i, de tornada, fou
quan el General Sanjurjo, en aquells moments encara C-3, va enfonsar el Ciudad de Barcelona.
37. Aquestes drassanes, des de l’inici de la Guerra, estaven en mans dels nacionals.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 261
ELS FETS BÈL·LICS
261
Els que potser tenen un record més nítid del que va passar són els nens que
aquell dia eren a col·legi i van haver de marxar cap a casa alertats per l’atac. Com
recordava en Jaume Creus:
Quan va venir el Canarias era l’estiu i fèiem la classe allà sota uns plataners centenaris que
hi havia al pati. I va arribar en Josep Vicens Mornau, que ens feia de professor de música,
tot esverat: “Escolteu! Heu de marxar que ve el Canarias bombardejant per tota la costa!”.
I al cap d’un moment ja vam començar a sentir canonades que s’anaven atansant. Sortírem
de col·legi esverats i ens en vam anar cap a l’altra banda, cap allà a can Penxa, a l’horta del
Bot que en deien, i allà ajaguts, sentíem les canonades del Canarias.38
Altres testimonis recordaven escenes semblants i com la gent corria atemorida pel carrer de Mar. El creuer, amb les seves detonacions, va fer caure dues
cases prop de l’església; però, per sort, no hi va haver víctimes. Fou un atac bàsicament destinat a fomentar el terror a la rereguarda i, en part, ho va aconseguir.
En poc menys de dues setmanes els malgratencs van aprendre que, a més del
perill constant dels bombardejos aeris, l’amenaça de l’atac marítim era real.
Sobretot després de la derrota republicana al País Basc, que va provocar que les
operacions dels vaixells nacionals se centressin en el Mediterrani i el perill augmentés encara més. La campanya del nord tenia com a objectiu final el control
de les principals indústries metal·lúrgiques i d’armament que hi havia al País
Basc, així com el domini dels ports i de la flota naviliera més important de la
Península Ibèrica. El mes de juny de 1937, els nacionals ja havien aconseguit
entrar a Bilbao. A finals d’agost els republicans perdien Santander i el mes d’octubre, amb la desfeta d’Astúries, la franja del nord de la península quedava definitivament en mans de l’exèrcit rebel.
5. L’arribada dels refugiats de guerra
La derrota al Cantàbric, a més de suposar la pèrdua de matèries primeres
o d’indústries, també va incrementar l’èxode de bona part de la població d’aquests territoris, que fugia alertada per les notícies que havien anat arribant a la
zona republicana sobre la repressió que els insurrectes practicaven a les ciutats i
els pobles conquerits. Com destaca Hugh Thomas, “en la España nacionalista,
los masones, los miembros de los partidos del Frente Popular, los miembros de
sindicatos y, en algunas zonas, incluso todos los que habían votado a favor del
Frente Popular en las elecciones de febrero, fueron detenidos y muchos de ellos
38. El testimoni estava fent classe al pati de l’escola Fonlladosa.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 262
262
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
fusilados”.39 Encara avui es fa difícil donar xifres definitives sobre el nombre de
represaliats, però es calcula que només els primers sis mesos de la Guerra van
morir executades a la zona dominada pels insurrectes més de 50.000 persones. A
Granada, per exemple, segons Gibson, només el mes d’agost se’n van afusellar
562 i durant els tres anys que va durar el conflicte calcula que la quantitat d’executats va pujar fins a 4.000.40 Aquestes morts sovint anaven acompanyades de
tortures i exposició pública dels cadàvers per aconseguir crear l’ambient de “terror
i dominació” que havia recomanat el general Mola. Per tant, no ens ha d’estranyar que molts bascos i asturians decidissin marxar, per afegir-se als que ja havien
abandonat casa seva fugint dels bombardejos i els enfrontaments armats. Amb el
govern autònom basc al capdavant, aquest grup de gent, compost majoritàriament per dones i nens, va venir a buscar asil a Catalunya, fet que multiplicà el
nombre de refugiats que des de l’inici de la Guerra havien anat arribant d’altres
punts de l’Estat. La Generalitat, obligada a assumir un nou repte, va redactar un
decret el mes de maig de 1937 per intentar ordenar l’acolliment d’aquest nou
contingent, que va ser repartit per municipis de tot el territori.
A Malgrat també van arribar els refugiats de guerra, la majoria dels quals
van ser acollits per les famílies malgratenques o allotjats en cases habilitades per
l’Ajuntament com s’especificava a l’article núm. 2 de l’esmentat decret. Per la
informació que hem extret de la documentació i de les actes municipals, cap a
l’octubre de 1937 ja hi havia 450 refugiats a la localitat: 290 procedents del País
Basc, 42 d’Astúries i 118 que, pel que sembla, havien arribat de Madrid i de diferents parts d’Andalusia conquerides pels rebels.41 Encara que la procedència era
força variada, la majoria dels informants sempre que parlaven dels refugiats es
solien referir als bascos. Segurament perquè eren el grup més nombrós i perquè
moltes famílies malgratenques els van acollir a casa seva.
Abans que arribessin ja van fer el míting i un peixater que li deien el Xerraire cridava i deia:
“Demano la paraula! En vull tres, de refugiats!” I quan van [arribar] va ser un caos.
[Venien] afamats, mal vestits, plens de misèries, polls i n’hi havia que sarna. Van passar per
les cases a preguntar el número de fills i [a dir] els refugiats que et tocaven.42
[Eren] refugiats bascos que van fugir dels bombardejos de Guernica, de Durango, del
mateix Bilbao i de la persecució. Perquè, a més dels bombardejos, van patir una persecució. Els pelaven i els engarjolaven només perquè tenien cognoms bascos. Zurrazagagoita es
deien els de casa, bascos de soca-rel.43
39. THOMAS, Hugh (1985: 285).
40. GIBSON, Ian (1985, cap. 5, apèndix 2).
41. Dels 332 refugiats procedents de la franja cantàbrica, 32 eren nens: 20 del País Basc i 12
d’Astúries.
42. Testimoni de Manel Sousa.
43. Testimoni de Jaume Creus.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 263
ELS FETS BÈL·LICS
263
Van portar moltes criatures que no tenien pares. Eren orfes i van passar a veure qui els volia
recollir. A casa en vam recollir un que es deia Juan Elias Orobio Urrutia. Era fill de
Durango i va venir a casa als 12 anys i s’hi va estar fins als 30. Llavors es va casar a Malgrat
i se’n va anar a viure a Durango.44
No tots els refugiats es van quedar a viure tant de temps amb les famílies
malgratenques. De mica en mica l’Ajuntament va anar organitzant la situació i
molts van ser traslladats a cases i locals habilitats per acollir famílies senceres.
L’antic convent de les carmelites, requisat al principi de la revolució pel Comitè
i que havia servit com a seu de la CNT, va convertir-se en la Casa Francesc Macià
destinada a allotjament i menjador col·lectiu per als refugiats. L’antiga casa dels
Arís, situada al costat de la Fàbrica de l’Aigua i que era utilitzada parcialment
com a hospital de sang, fou rebatejada com a Casa Lluís Companys i també es va
destinar a acollir els refugiats. Altres finques que havien estat confiscades el juliol
de 1936, com la casa del senyor Pou, cal Burro d’Or o part de la casa dels Miró,
foren utilitzades també per allotjar aquest contingent de gent que va suposar una
càrrega difícil d’assumir per la ja malmesa economia del Consistori. Per poder
proveir les diferents cases de matalassos i mantes, per exemple, es va haver de fer
una crida a la gent del poble, que, pel que sembla, ja estava una mica cansada de
tantes donacions:
Hi va haver una reunió en el Liceu i demanaven plats, mantes, llençols... i el pare, emprenyat
de sentir-los, demana la paraula i a davant de tot el públic diu: “Escolteu! I els plats, les mantes i els llençols de can Pou, on són? I els plats i les mantes de can Ragull?” Va tenir un aplaudiment del poble, que el va ovacionar.45
Tot i les reticències i que molts no entenguessin per què havia desaparegut
tot el mobiliari de les cases més riques del poble, els malgratencs un cop més van
respondre a la crida i van aportar tot el que van poder per ajudar els refugiats. No
fou, però, l’única contribució que se’ls demanà. Els diners assignats pel govern
català eren insuficients per cobrir totes les despeses de menjar, assistència mèdica
i salaris de les dues encarregades d’administrar les cases d’acollida, i el comissari
municipal es va veure obligat a crear nous impostos. El 15 de novembre de 1937,
va decretar un impost setmanal directe i el dia dinou un d’indirecte que s’aplicava a les entrades dels espectacles.46 El govern d’Euskadi, per la seva banda, també
va voler col·laborar en la manutenció dels refugiats i, segons consta en els llibres
d’entrades d’aliments de les cases d’acollida, va intentar sufragar almenys una
part de les despeses.
44. Testimoni de Salvador Forroll.
45. Testimoni de Joan Garriga.
46. Llibre d’Actes del Ple (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 264
264
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
El cost que representava per al poble l’acolliment dels nouvinguts, però,
no va impedir que, segons els testimonis, la relació entre malgratencs i refugiats
fos bona en la majoria dels casos. Recordaven que molts dels nens que van venir
durant la Guerra es quedaren a viure a Malgrat i alguns nois i noies van arribar a
casar-se amb malgratencs. Alguns entrevistats també asseguraven que els pocs
homes que havien arribat del nord van treballar a la fàbrica d’armament i que les
dones ajudaven les modistes de la població o cosien pel seu compte:
[Les refugiades] eren dones laborioses, anaven totes pel carrer fent punt de mitja i jerseis
pels homes del front. Les que sabien cosir es feien roba per elles i els marits. De les mantes de l’exèrcit, en feien caçadores, feien jerseis i guants de llana amb quatre agulles. [I] a
la nit s’ajuntaven i explicaven el que havien viscut a Bilbao.47
Encara que en línies generals podríem dir que segurament és cert que la
convivència va ser bona, com ja destacaven en Jordi Bayarri i en Jordi Goñi en el
seu treball sobre la premsa malgratenca,48 hi va haver alguns incidents que van
enterbolir les relacions i van obligar les forces d’ordre públic a intervenir. El mes
de gener de 1938 ja es van haver d’expulsar tres bascos per haver causat aldarulls
i insultat l’autoritat quan es repartien lots de roba enviats pel govern basc. Cap a
finals del mateix any, 200 refugiats van signar una denúncia en què es queixaven
del mal tracte que rebien de les autoritats malgratenques i el Comissariat
d’Assistència als Refugiats va voler investigar el tema. El comissari municipal es
va defensar de les acusacions argumentant que les autoritats municipals i els
Mossos d’Esquadra s’havien vist obligats a detenir alguns refugiats pels constants
robatoris que protagonitzaven i per altres actes violents com l’apedregada a
Francesc Català, veí de la població. El comissari també es queixava de l’estat de
brutícia en què vivien i de la poca cura que tenien per mantenir les cases que els
havien habilitat. Tal com apuntaven alguns testimonis, “a tot arreu hi ha de tot”
i potser les circumstàncies no van ser les més òptimes per facilitar la convivència.
6. La Lleva del Biberó
A mesura que la República anava perdent territoris i arribaven refugiats de
guerra, molts malgratencs deixaven el poble per anar a lluitar al front. Cada vegada es mobilitzaven més quintes i la marxa de xicots cap a la guerra havia esdevingut un ritual massa freqüent. Hi va haver un moment que es van esgotar els
nois disponibles en edat de combatre i la Generalitat es va veure obligada a
47. Testimoni de Manel Sousa.
48. BAYARRI, Jordi i GOÑI, Jordi (1994).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 265
ELS FETS BÈL·LICS
265
començar a cridar els reservistes (Lleva del Sac) i els nois més joves de la vila. Es
van mobilitzar els nascuts l’any 1920, que van formar la quinta del 41, coneguda popularment com la Lleva del Biberó. La componien xicots que amb prou feines tenien 18 anys i no eren gaire conscients del que els esperava a la guerra:
Érem molt joves, n’hi havia que ploraven, quina vergonya, i jo com la majoria, pensava que
seríem vertaders herois.49
De Malgrat, l’abril de 1938, en van marxar uns 40, que, gràcies al destí,
no van morir a la batalla de l’Ebre com la majoria de companys d’altres pobles de
la seva quinta. Com recordava en Salvador Forroll a les seves memòries:
Vam ser concentrats a Castelldefels fins al vespre que ens portaren a l’estació. Érem aproximadament 2000 reclutes, que omplíem a vessar l’estació mentre esperàvem els trens.
Durant l’espera, a un dels 40 nois de Malgrat, que no ens separàvem, doncs portàvem una
escombra aixecada com a pendó, se li va acudir obrir un pot de llet condensada. I això era
tot un ritual, doncs un cop obert s’havia de repartir entre tota la colla i en aquell moment
va arribar el primer tren. Com que estàvem menjant, vam decidir no agafar aquell i esperar el segon [...]. El tren anava camí del front, que estava situat, en aquells temps al voltant
del riu Ebre, on, segons les cròniques, molts dels nois que van agafar aquell primer tren van
deixar-hi la vida. La sort a la vida no saps mai d’on pot venir. Quan va arribar el segon tren,
van girar la màquina de costat i ens van portar a Barcelona, per formar el Batalló de Defensa
de Costes, i aquests érem nosaltres, què gràcies al pot de llet i l’escombra-pendó ens aplegàrem, tots els del 41 de Malgrat, en el batalló de Metralladores i Defensa de Costes.
El canvi de tren va evitar que moltes famílies malgratenques passessin pel
tràngol de tornar a perdre un fill; com era el cas dels Martínez Plazas, que ja havia
patit la mort d’un dels nois, l’Eulogio al principi de la Guerra, o dels Torras del
carrer d’en Blanch, que havien perdut dos fills i ara veien com el tercer també
s’havia d’incorporar a files. Com recordaven en Fernando Raja, en Salvador
Forroll i el Gabriel Martínez Plazas, la vida dels reclutes malgratencs de la Quinta
del Biberó al quarter de Barcelona, per sort, encara fou prou suportable. Les
mares dels 41 nois feien torns i els portaven menjar un cop a la setmana i, entre
aquest reforç i el ranxo que donaven a l’exèrcit, com a mínim no van passar gaire
gana. Molts ni van arribar a disparar, però amb tot i això l’experiència els va marcar la vida. Com veurem més endavant, quan va acabar la Guerra, aquests xicots
no van poder tornar a casa seva: els van tancar en camps de concentració i més
tard els obligaren a fer el Servei Militar. Havien sortit de casa seva amb 17 anys i
la majoria van tornar amb 24 o 25. L’exèrcit republicà els havia tractat com a carn
de canó i els vencedors els van considerar enemics i els dispensaren un tracte
49. Memòries de Salvador Forroll.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 266
266
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Integrants de l’anomenada Lleva del Biberó de
Malgrat. 1: Clemente (de Mataró). 2: Miquel
Serrano. 3: Gabriel Martínez Plazas. 4: Joan García.
5: Joaquim Ibáñez. 6: Alberto Alarcón. 7: Josep
Campí. 8: Manuel Gómez Vilchez. 9: Josep Torras
Onna. 10: Salvador Forroll Soler.
Imatge facilitada per Salvador Forroll.
1 2 3
4
8
5
9
6
7
10
vexatori i humiliant. Com algun comentava, van marxar que encara eren uns
nens i les experiències viscudes els van fer tornar com si fossin uns vells. El mateix
els va passar als de la quinta del 42, que marxaren uns mesos més tard, i als nois
de la mateixa edat que s’havien incorporat com a voluntaris. La Guerra no diferenciava edats i la repressió posterior tampoc. A més, quan alguns d’ells van tornar a casa, encara els esperava una darrera sorpresa: els efectes del bombardeig
que havia patit Malgrat el mes de gener de 1939.
Jo me’n recordo de l’efecte que em va fer arribar a casa i trobar-la a terra. Havia caigut la
casa del costat, a casa havia caigut lo de sobre... Els vaig trobar dormint a la cuina amb el
cap a sota el fogó.50
50. Testimoni de Salvador Forroll.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 267
ELS FETS BÈL·LICS
267
Mentre la majoria de joves de la vila lluitaven al front, la rereguarda havia
estat atacada per provocar el pànic i debilitar la moral de l’enemic republicà. Els
bombardejos sistemàtics i indiscriminats contra la població civil, que havia inaugurat la legió Còndor amb el bombardeig de Guernica l’abril de 1937, van ser
utilitzats com a tàctica habitual per l’exèrcit rebel. Molts autors coincideixen a
assenyalar que la Guerra Civil espanyola va servir de camp de proves per als nous
bombarders alemanys tal i com demostren els informes que els alts comandaments i tècnics nazis feien arribar al seu país descrivint detalladament els efectes
que tenien les pluges de bombes sobre la població. No importava que, en els
pobles i ciutats bombardejades, només hi quedessin dones, vells i criatures o que
en la majoria dels casos no hi hagués objectius militars. Els atacs només pretenien
sembrar el terror entre una població cansada i afamada que només desitjava que
s’acabés la Guerra.
7. El bombardeig de Malgrat
Malgrat va ser bombardejat el 21 de gener de 1939, quan els rebels tenien
el conflicte més que guanyat i la resistència republicana era força residual.
Alguns testimonis apuntaven, com a possible motiu de l’atac, la intenció de l’exèrcit nacional de destruir els polvorins i les fàbriques d’armament que quedaven a la rereguarda per no trobar-se cap sorpresa. Però els avions que
bombardejaren Malgrat no van tirar cap bomba sobre can Palomeres ni van
tocar el taller d’armament, que no sabem del cert si a principis del 39 encara
funcionava. Segons un dels testimonis que va patir directament els efectes de
l’atac:
El bombardeig de Malgrat no va ser res més que un acte de terrorisme. Perquè la Guerra
ja estava acabada. Aquí van bombardejar el dia 22 i el dia 26 entraven a Barcelona.
Segurament aquesta opinió, tot i la seva duresa, sigui certa. L’única intenció dels rebels era debilitar la resistència i provocar el pànic, com s’havia fet a
Guernica, a Durango, a Barcelona i a tants altres llocs castigats pels bombardejos
indiscriminats. Segons les actes municipals, aquell dia van morir 16 persones i en
van resultar ferides de diversa consideració aproximadament 25. Algú pot pensar
que el nombre de víctimes no va ser gaire elevat, acostumats com estem als grans
genocidis, o que només va ser un bombardeig més entre els molts que hi va haver.
Però si ens aturem a escoltar els testimonis dels que ho van viure, fàcilment ens
adonarem que darrere de cada víctima d’un conflicte hi ha una història de dolor
i que sovint la fredor dels números de les estadístiques ens fa oblidar l’horror i el
patiment que produeixen les guerres.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 268
268
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Aquell 21 de gener de 1939, com hem dit, els malgratencs pensaven que
la Guerra ja estava quasi bé acabada. Feia dies que es veia gent que passava caminant per la carretera que anava cap a França i les notícies que arribaven del front
no eren gaire esperançadores. Cansats pels tres anys de conflicte, tothom intentava fer una vida més o menys normal. Era el temps de la sembra de patates i en
Jaume Creus, el seu pare i el seu oncle aprofitaven el matí per descarregar un vagó
d’adobs. Havien de portar tots els sacs fins al número 56 del carrer del Carme,
on tenien el magatzem, i mentre feien el primer viatge ja van veure un avió:
Sense més ni més va arribar aquí, va fer una volta per sobre el poble i va dibuixar un cercle de fum que va quedar [perquè] hi havia calma de vent. Llavors va córrer la veu d’alguna persona que tenia experiència i algú va dir: “Mira, saps què diuen? Què això és una
senyal de que vindran a bombardejar!”
Com recordava la Pepeta Dellundé, les primeres a advertir que allò podria
ser un senyal van ser les refugiades basques que quedaven a Malgrat:
[Unes] refugiades [d’allà davant de casa] van dir: “Marchaos! Marchaos! Que van a venir a
bombardear!” Què diuen ara aquestes dones? “Eso lo marca! Eso lo marca!” –ens deien. I
ho va marcar perquè ells primer passaven, deixaven la marca i així l’altre ja sabia on havia
de bombardejar.
Alguns malgratencs van anar a amagar-se als refugis, però altres que havien
vist que els avions només havien deixat una marca van continuar les seves activitats. Els Creus, per exemple, van seguir descarregant el sacs d’adobs i, un cop acabada la feina, van marxar cap al tros:
Vam tirar cap allà l’horta, que era a sota la pujada de can Gelat, i quan tiràvem entraven
cinc avions en formació delta, un a davant, dos enrere i dos més. Una remor! Que la remor
ja espantava. “Mira! Mira! Són cinc! Marxem, marxem!” No em vaig imaginar mai... no
tenia la consciència que anessin a atacar. Van passar, van anar poder fins a Tordera o més
amunt i “Mira! Ara giren!” Van girar, van entrar cap a dintre de mar, tornen [a] girar i, amb
tot això, quan vam arribar al camí que entràvem a la nostra horta... “Mira! Ara tornen a
entrar!” Van fer una maniobra, es van obrir i queien coses. No em vaig imaginar que allò
eren bombes fins que les primeres van començar a caure i explotar. No es veien grans
avions, es veien com una gavina. I jo, des del camí del mig, perquè aquest carrer del Carme
ve recte al que era el camí del mig, ja vaig veure la polseguera. I “Mare de Déu! Estan bombardejant! I això és aquí, és el nostre carrer!” Vaig saltar del carro i li vaig dir a l’oncle:
“Desenganxeu el cavall i poseu-lo a la cort que jo me’n vaig cap a casa!” Vaig venir corrents,
tant com vaig poder, perquè no es veia ni el poble de la polseguera.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 269
ELS FETS BÈL·LICS
269
Octavetes com aquesta van se llençades a Malgrat, des de l’aire, dies abans del bombardeig.
Les tropes franquistes encara no havien entrat a Barcelona i amb aquest tipus de propaganda
miraven de tranquil·litzar la població. Malauradament, el bombardeig del dia 21 de gener de
1939 contradiu el que s’anunciava a les octavetes.
Aquest document ens l’ha facilitat en Joaquim Colomé que el va recollir al carrers de Malgrat.
Molts dels que van veure els avions des del pla de Pineda o des del de Grau
van pensar que tiraven paperets o propaganda. Fins i tot alguns malgratencs no
es van adonar que bombardejaven fins que les primeres bombes van començar a
caure sobre les cases. L’Ajuntament havia fet sonar la sirena de perill dues vegades, però molta gent, com la Rita Turró que amb prou feines tenia nou anys, no
havia tingut temps d’arribar als refugis:
Quan devia ser a mig carrer de Mar, van tornar a tocar la de perill de bombardeig. Em vaig
ficar a dintre la panaderia51 i en Serra arriba i diu: “Avi, avi! Passen uns avions que tiren
puros!” I l’avi, sembla que el vegi aquell home, va treure l’aparador de vidre i, al moment,
ja es van sentir els grans espeternecs. L’àvia d’aquella casa ens va ficar dins el forn, [que] era
fred perquè de pa no en feien gaire, fins que no va haver passat tot. [Quan] vam sortir al
carrer no es veia res, només una pols vermella. I va venir una dona i va dir: “Al carrer d’en
Blanch tot és a terra!” [Jo] sabia que la meva mare era a casa i, quan vaig sentir que el carrer
d’en Blanch tot era a terra, me’n vaig anar corrents cap a casa. I a la cantonada d’aquí al Liceu
51. On actualment hi ha la fleca Merce.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 270
270
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
es veu que ens vam creuar amb la mama [que] esverada anava a buscar-me, però ni ella em
va veure a mi ni jo la vaig veure amb ella. La que recordo que vaig veure va ser a la Pepeta de
can Salvi amb la nena, pobreta, plena de sang. [Quan vaig arribar] a casa, les portes no es
podien ni obrir ni tancar. I a mi em feia por entrar perquè pensava: “Ara la trobaràs morta.”
I des del cancell cridava: “Mare! Mare!” I ningú em contestava. Llavors va venir una veïna i
em va dir: “La teva mare ha anat a buscar-te!”, i al cap d’una estona va venir la meva mare.
Recordo el bombardeig aquell com si fos ara, un pànic horrorós, un pànic horrorós.
La Pepeta de can Salvi i la seva filla, que es van creuar amb la testimoni a
la plaça del Liceu i que també vivien al carrer d’en Blanch, no van tenir tanta sort
i a més de perdre mitja casa52 van quedar ferides:
Teníem una dona gran que no tenia gaire menjar i venia a menjar a casa, i aquell dia va dir
a la mare: “Aniré a buscar el pa.” I la mare va dir: “Ai!, la Laia, sola, pobra dona!” I va anar
a buscar-la. I jo la vaig agafar a ella,53 me la vaig posar aquí al braç i vaig sortir al portal. I
en el mateix moment, l’avió ssssss, va ser quan va tirar. Em vaig girar d’esquena amb ella,
la vaig agafar així i al girar-me tots els vidres del balcó d’allà davant se’m van clavar des d’aquí fins a baix el taló. I ella amb tot això d’aquí penjant.54 Jo llavors, amb la criatura als
braços, no sabia què havia de fer. [I] un home d’allà al costat em va treure un mocador de
la butxaca, perquè jo tenia hemorràgia, i me’l va lligar estret aquí. Em va donar una tovallola i ens va dir que anéssim al metge. I quan anàvem [cap] al metge [ens] van dir: “Heu
de pujar en aquest camió, que us portarem a Calella.” Ens van pujar en un camió que acabava de descarregar fems. Hi van pujar molts ferits, tots els que hi vam capiguer. [I] a última hora, [en girar] pel carrer d’en Blanch, es va parar i van pujar al camió un sac embolicat
amb una criatura. Jo estava aguantant-me la tovallola i em van posar aquella criatura en els
peus i va pujar una altra noia al carrer de Boters, l’Antònia “Rajolera”. La van pujar a allà
i em diu: “És ...”. I no m’ho va poder dir perquè s’anava a desmaiar. “La seva mare és morta
a sota el llit.” I la criatura es movia, i vaig posar-me la tovallola així, em vaig agenollar
[com] vaig poder i vaig agafar aquell sac, perquè aquell sac haguera anat a terra amb aquella criatura.
Aquella nena i l’Antònia Benet “Rajolera” vivien al carrer de Marià Cubí,
on també havien caigut algunes cases. En Josep Malleu, que durant l’atac estava
treballant al camp, va tornar a cavall cap al poble, i va ajudar a treure-les de sota
les runes:
Jo [era] al camp i li dic al pare: “Mira! Ja tiren propaganda! I eren les bombes que baixaven. Eren cinc avions, van començar allà a l’estació i llavors van agafar des del carrer
52. La Pepeta i la seva filla Fina recordaven que, curiosament, de la part de la casa que va caure a
terra, només van aconseguir salvar una marededéu que tenien amagada en un sostret i una dotzena d’ous que hi havia a sobre d’una calaixera.
53. Es refereix a la seva filla que en aquells moments tenia 2 anys.
54. Es refereix a la part de sota d’un ull de la nena i al nas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 271
ELS FETS BÈL·LICS
271
Mallorca fins al carrer dels col·legis. I jo tenia un cavall molt maco i vaig agafar la sella i
cap a casa. Em va arreplegar la pols pel pas a nivell del camí del Pla, però jo endavant. I em
vaig trobar algun [que em deia]: “On vas desgraciat?” Però jo no li vaig contestar. Llavors
al arribar a casa no havia passat res i [vaig deixar] el cavall i vaig [anar] on hi havia el bombardeig. Tiro pel carrer del Carme, carrer de Riera; al carrer de Riera trobo un carro aixafat a can Marquès, i llavors anava cap al castell perquè m’havien dit que hi havien persones
[ferides], però em van dir: “Ja són mortes.” I llavors [vaig anar] cap avall pel carrer de
Nàpols. Passo pel carrer de Cubí i em diuen aquestes noies de can Benet: “És que la meva
germana no hi és!” Com que la casa va caure tota, no la trobaven. Comencem a voltar per
allà i sentim com un gat: “Meu, meu, meu.” Vam començar a treure la runa i vam trobar
la seva germana. No s’havia fet ni una rascada, ni sang, ni res. Estava sota la taula i no es
va fer res, però, clar, havia quedat inconscient tanta estona allà sota.
Com destacava el testimoni, al carrer de la Riera també van caure algunes
cases com la de can Marquès, i moltes famílies es van salvar perquè van saltar des
dels horts a la riera:
Van dir: “Mira, tiren paperets!” I un home que hi havia a aquest carrer diu: “No, no, que
són bombes!” Vam anar cap a dintre i quan vam ser a dins ens van tirar les bombes. Vam
sortir per darrere, per la riera, per l’aigua. I després cridant a la mare i ella cridant-nos a
nosaltres.55
Tanmateix, hi va haver gent com en Joan Estévez Montero “el Drapairet”
i altres que no es van poder amagar i van morir a conseqüència de l’ona expansiva en els portals o a la cantonada amb el carrer de Passada:
Al carrer de Riera va morir el drapaire manco, que li deien. Va caure una bomba i aquell
home era davant d’aquella casa i el seu nano era per allà al voltant. Tenia el carro parat allà,
i quan va caure la bomba una reixa va caure sobre el nano, però el nano va quedar ajagut a
sota aquella reixa i les pedres van quedar a sobre de la reixa, i el seu pare va quedar mort
per allà. I quan van desenterrar el nano els hi va dir: “El meu pare! El pare! Jo estic bé!”
La Concepció i l’Adela Turné, que vivien a prop d’aquesta zona, també van
quedar molt malferides quan els va caure part de la casa a sobre. I al carrer del
Carme, en Jaume Creus també va haver d’ajudar a desenterrar algunes víctimes
quan va aconseguir arribar a la vila:
Vaig arribar al poble i hi havia gent que encara se n’anava. Acollonits, perquè no sabien cap
a on tirar. “Allà al carrer del Carme, Jaume! Allò és per allà, a casa teva!” Vaig arribar
corrents aquí i vaig veure aquell desastre: la paret del davant va anar a parar a mig del carrer,
55. Testimoni de la Paquita Rossell.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 272
272
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
la porta que havíem tancat feia 10 minuts va anar a rebotre contra la casa del davant, tot a
terra. La gent amb galledes apagant el foc que encara cremava. Ho vam apagar com vam
poder i, quan ja va ser passat una mica, algú va dir: “Aquí hi havia gent! A aquesta casa hi
havia gent!” En deien a can Patrap, però es deien Gibert de cognom. Aquesta família ja els
hi havien matat un fill al front, el fill gran. Els veïns van desembarassar el carrer, perquè es
pogués circular, i van començar a treure pedres de les que hi havien a sobre d’aquella casa
per veure on trobaríem aquella gent. A mi em va tocar aixecar una pedra. Tenia 14 anys,
però m’havia criat entre els homes i feia la feina dels homes, no em venia d’aquí. I aixeco la
pedra i em surten els peus de l’àvia. Vaig quedar blanc... em va agafar d’imprevist. Em vaig
aixecar, vaig fer un gest i el veí, en Sidro Tauler, que era el carreter, li va dir al meu pare:
“Xico, treu aquest noi d’aquí que això no és per ell.” “Va, anem, Jaume, vés cap a casa. Vés
a veure la teva mare.” Vaig anar cap a casa, però després hi vaig voler tornar i llavors ja havien
tret més pedres i va aparèixer una nena de 4 anys a la falda d’una refugiada basca.
La bomba que va matar aquestes dones havia caigut en el magatzem on els
Creus havien descarregat els adobs i per 10 minuts no els havia enxampat a dins.
La paret de darrere de la casa on vivien, que era a l’altre costat, també va caure a
conseqüència d’una bomba que va quedar enterrada al pati de l’actual col·legi
Chanel. Només que hagués explotat, la mare i la germana d’aquesta família no
haurien pogut sobreviure a l’amagatall de sota l’escala. S’havien salvat tots de
miracle, però les seves veïnes no havien tingut tanta sort i en Jaume, encara avui,
no ho ha pogut oblidar:
Va ser una imatge que mentre visqui la recordar[é], encara que no vulgui. La mare [d’aquesta família] encara estava treballant i es veu que algú li va dir: “Vés cap a casa teva!” El
seu home havia mort al front, va trobar l’àvia morta, la nena morta, aquella pobra refugiada basca... no voleu saber la desesperació d’aquella persona, d’aquella mare que quan va
arribar aquí va trobar la seva nena de 4 anys i la seva sogra... Aquella desesperació de pensar que primer li havien matat l’home al front i després li mataven la família. És un quadre que mai més podré oblidar per més tragèdies que m’ensenyin.
No van ser els únics morts d’aquell dia. Al carrer de Ramon Turró van
morir unes dones forasteres que havien vingut per mirar d’aconseguir menjar i
van caure força cases i part de la fàbrica de can Mallart a terra. Les Escoles
Nacionals i el Fonlladosa, propers a aquesta zona, també van patir les conseqüències de l’atac:
La meva tia Pepeta va fer els cursets de mestra de pàrvuls i feia de mestra a can Fonlladosa
i les criatures van quedar cobertes de runes.56
56. Testimoni de Ramon Garriga i Marquès.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 273
ELS FETS BÈL·LICS
273
Pels carrers corria la sang dels animals que havien mort i les noies de les
Joventuts Llibertàries, que havien fet el curset de primers auxilis, ajudaven a embenar els metges que arribaven de tots els pobles del voltant i es trobaven desbordats.
Alguns ferits una mica desorientats, com recordava la Victòria Viladevall, entraven a les farmàcies demanant ajuda:
Aquell dia del bombardeig, érem l’àvia Anita i jo. Totes dues soles vam portar la farmàcia,
perquè no hi havia ningú més. I ens va entrar la gent ferida! Oh! Va entrar un pobre noi que
portava la mà penjant i vaig dir: “Això no és cosa meva.” I el vaig portar a cal senyor Esquena.
A l’Espàrrech el van portar amb tot de metralla al cap, tot ell estava incrustat de metralla.
Molta altra gent va anar pel seu peu fins a casa de l’exmetge municipal,
que, aquell dia, malgrat els problemes que havia tingut amb el bàndol republicà,
va ajudar a curar molts dels damnificats:
[Després] del bombardeig, nosaltres des de la placeta vèiem com [li] portaven [ferits]. [Fins
i tot] vam anar a fer tat a la porta i tenien tot el pasillo ple de gent i ell d’un costat a l’altre
curant.57
Les germanes Turner, que estaven molt mal ferides, també van ser traslladades fins a casa del metge:
Van venir aquí al metge encara vives. Una li deia: “Senyor Esquena, no em deixi morir.” Jo
ho vaig sentir i em va quedar aquí. Només es veia sang i la mama va dir: “Porta-li, aquell
llençol.” No va mirar ni que fos nou ni res i, ja ho crec, cap allà. Tot el carrer va ajudar
[portant] llençols.58
Finalment aquestes noies foren traslladades a l’hospital de Girona, on van
morir. Altres ferits els portaren també en aquest centre o al de Malgrat o al de
Calella. A la Pepeta Dellundé, a la seva filla i a la nena que van recollir al camió
les van atendre en aquest últim:
Ens ho van rentar, [perquè] no hi havia res, però ens van posar un drap i ens van canviar.
A mi se’m va parar l’hemorràgia, em van embolicar ben bé això i em van dir: “Ara, curarem a l’altra nena.” “Ai! No és meva.” “I, doncs, de qui és?” Dic: “No ho sé, l’han posat
en el camió sortint d’una caseta i perquè no caigués l’he agafada, però no és meva.” I em
van dir: “Doncs què farem?” “Bueno, si no és de ningú, ja me la quedaré jo.” Perquè jo ja
no sabia el que feia. “Vostè ens firmarà conforme nosaltres la rebem i l’hi tornarem?” “Sí,
sí, si no té ningú me la quedaré, pobreta.” I llavors els vaig dir: “A dalt hi ha una noia que
57. Testimoni d’Ernest Aldea.
58. Testimoni de les germanes Soliva, que vivien al carrer de Bellaire.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 274
274
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Una de les cases bombardejades situada probablement al carrer de Ramon Turró.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
també és de Malgrat que m’ha dit que la seva mare era morta sota el llit.” Van anar a buscar aquesta noia que també hi era, a sota el llit, i els hi va dir: “Sí, a la seva mare i als seus
germans, se’ls han endut cap a Girona amb un altre camió. La seva mare era de can
Cárceles, però és morta sota el llit i el seu home mort al front.” “Jo ja us ho he dit, si ningú
la vol me la quedo. Si visc.” Perquè a mi em van dir que havia d’anar a Mataró a posarme suero. I vaig dir: “No, la casa ha anat a terra, la mare no hi era, els homes eren al pla,
el meu home era al front. Jo haig de deixar la nena? No, jo vaig cap a casa.” I llavors van
curar aquella nena, [i] quan van venir em van dir: “No se l’haurà de quedar, estava rebentada, tots els budells li penjaven.” No sé, potser tenia una mica més d’un any, era petita. [I] jo la vaig veure, perquè em van venir a buscar i em van dir: “Escolti, la nena és
morta, què haurem de fer?” Dic: “Si me la doneu jo me l’emportaré i la portaré a
l’Ajuntament; si no té família que es cuidin de tot d’enterrar-la, de dir-li el que sigui.”
“Però vostè té la seva ferida, no sap com estan a casa.” Què vol que li digui, em va fer
una pena tan gran.
Va portar la nena amb l’ajuda d’una infermera de Calella59 fins a Malgrat
i, un cop al poble, la van deixar a l’hospital del carrer de Passada, on les monges
van dir que se n’ocuparien. La Pepeta, però, va necessitar més atenció mèdica per59. Aquesta infermera era la Maria Barceló i Roqué, que actualment encara viu a Calella.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 275
ELS FETS BÈL·LICS
275
què li traguessin els vidres que duia clavats a l’esquena. Encara avui té les marques de metralla al braç, igual que la seva filla, a qui va quedar el nas senyalat. La
resta dels ferits també van trigar a recuperar-se i els que havien perdut la casa es
van haver d’espavilar a buscar un lloc per viure. Com recull el Llibre d’Actes
municipals, el bombardeig havia sembrat de dolor, misèria i mort les llars de
Malgrat, i, a més dels morts i ferits, s’havien ensorrat 12 edificis i uns altres 20
havien quedat afectats.60 Les 50 bombes que van deixar caure aquells cinc avionsvan provocar el bombardeig amb més víctimes de l’Alt Maresme.61 La por a nous
atacs va fer que molts malgratencs fugissin i s’anessin a refugiar a Palafolls o Sant
Genís, on, a cases d’amics i familiars, van esperar el final de la Guerra.
8. L’entrada de les tropes franquistes
Després de perdre la batalla de l’Ebre, a mitjan novembre de 1938, els
republicans es van anar replegant mentre l’exèrcit franquista avançava sobre
Catalunya. El 15 de gener de 1939 ja havia entrat a Tarragona, on va quedar establerta una línia de front que els rebels trencaren en pocs dies, i el dia 26 els insurrectes ocupaven Barcelona i començaven el seu avanç cap a Girona, passant pel
Maresme. La desfeta definitiva només era qüestió de temps i la majoria de polítics del govern central i de la Generalitat feia dies que havien iniciat el camí cap
a l’exili. Negrín, cap de l’executiu des de la dimissió de Largo Caballero, encara
s’entossudia a resistir i pretenia reorganitzar la defensa de Madrid des d’Alacant.
Però era difícil que la capital aguantés la darrera batalla després de tres anys de
setge o que l’exèrcit republicà fos capaç d’organitzar una contraofensiva després
de la derrota de Catalunya. La majoria de gent va veure clar que la Guerra estava perduda i, amb les quatre coses que els quedaven a casa, van començar a caminar. Militants de partits obrers i catalanistes, gent compromesa amb el món de la
cultura republicana, soldats, alcaldes, regidors... Homes, dones i criatures omplien les carreteres fugint de la repressió, de la misèria, de la derrota:
La carretera real que passava per darrere de cals meus sogres anava d’ample a ample dia i
nit, dia i nit! Nits, i nits, i nits, i dies! D’ample a ample de gent que anaven cap a França.62
60. Llibre d’Actes del Ple: Decret núm. 99, 21/1/1939 (AMMM). Com recordava en Salvador
Forroll, ningú es va fer càrrec de la reconstrucció d’aquestes cases. Cada família es va haver d’espavilar, ja que, quan van bombardejar Malgrat, el bàndol republicà ja estava derrotat i les autoritats franquistes, un cop acabada la Guerra, van fer firmar una declaració als afectats en què
declaraven que els havien bombardejat avions republicans, per no haver de pagar cap indemnització.
61. Els dos bombardejos a Arenys havien causat un mort cada vegada; el dels afores de Pineda, 2
ferits, i el de Calella, 3 morts i 21 ferits. PAVON, D. (1999).
62. Testimoni de Pepeta Dellundé.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 276
276
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Aquella setmana va ser com la fugida d’Egipte, marxaven amb carros, tartanes, a peu... anaven passant i miraves així d’escletxes perquè no et veiessin, perquè tu eres en contra del que
ells pensaven.63
Molts malgratencs també van marxar amb aquelles riuades interminables
de gent. Com recordava en Josep Malleu, davant de l’actual bar La Font es van
concentrar famílies senceres amb carros i maletes, a punt per iniciar l’èxode. El
seu germà va ser un dels que se’n va anar; igual que els seus companys de viatge,
no sabia quant de temps trigaria a tornar al poble, potser alguns d’ells no tornarien mai més. Com recordava l’Elies Paradeda a les seves memòries:
No podeu imaginar-vos la impressió que fa i el neguit que dóna el moment d’abandonar
el país i emprendre l’aventura del futur que no saps el que t’espera.64
Unes 353.000 persones van travessar la frontera aquells dies, mentre l’exèrcit rebel seguia bombardejant els camins i avançant, inexorable, darrere seu.
[Una] tarda, amb en Joaquim Simeon, vam anar al castell de Palafolls i des d’allà es veia la
carretera. Si haguessis vist allò! Així de gent a peu! I amb carros! Nanos i dones! Això era el
dia 31 a la tarda i al vespre van entrar a Palafolls. Me’n recordo que estava allà mirant i “Ja
han arribat!” I per darrere a on estàvem nosaltres van entrar uns que ja eren nacionals i
“¿Quién hay por aquí? No hay nadie, no hay nadie!” Llavors van anar a la plaça, allà
Palafolls, i anaven passant les tropes. L’endemà vaig venir aquí Malgrat i la gent d’aquí
davant havien posat a les portes: “Ocupado por su dueño”, perquè, si no, entraven i ho destrossaven tot.65
Efectivament el 31 de gener, l’exèrcit rebel entrava a Calella, Pineda,
Malgrat i Palafolls, on s’estarien uns dies per acabar amb un reducte de la resistència republicana que, després de volar el pont del riu Tordera, s’havia fet fort al
castell de Sant Joan de Blanes. Segons diversos testimonis, el destacament de l’aviació republicana instal·lat durant la Guerra a Malgrat també havia preparat,
abans d’abandonar el poble, una mena de dispositiu per fer explotar les mines de
can Palomeres quan entressin els nacionals. Per sort, en Josep Creus i Patuel, un
dels electricistes del poble, va aconseguir desconnectar l’enginy i evitar més morts
inútils, que no haurien servit per aturar l’exèrcit franquista, però potser haurien
estat utilitzades per augmentar la repressió contra els malgratencs. Així doncs,
com recordaven molts dels entrevistats, els soldats van entrar cap al vespre a la
localitat, sense trobar resistència i amb el vistiplau dels partidaris del nou règim
que ja havien començat a mobilitzar-se:
63. Testimoni de Dolors Castellà.
64. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm. 47, juliol, 1981 (AMMM).
65. Testimoni de Lluís Coll.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 277
ELS FETS BÈL·LICS
277
El dia que van entrar els nacionals ens volien fer posar una bandera i a casa no l’hi vam
posar. El pare va dir: “Estic content que s’hagi acabat la Guerra perquè no mataran a ningú
més.” Però li havia quedat el fill. “Com voleu que posi una bandera per entrar els que l’han
mort!”66
Hi havia gent que esperava des de feia temps aquest dia. Pensaven que l’exèrcit nacional els portaria la pau, l’ordre i la recuperació de les propietats i la religió. Tots aquells que havien patit les amenaces del Comitè o havien vist perillar
la seva fe vivien esperançats el final de la Guerra i havien sortit al carrer amb els
braços aixecats a saludar els seus llibertadors. La majoria de la població, però,
exhausta després de tres anys de guerra i amb les il·lusions escapçades des de feia
temps simplement es resignava a perdre la llibertat a canvi d’una mica de pau.
Només volien que finalitzés un conflicte que molta gent mai havia entès del tot
i que s’havia endut la vida dels seus fills, amics i germans. Després de tantes lluites socials i polítiques, arribava el desgast, el cansament. A ningú li quedaven
ganes de resistir i aquells que ho haurien pogut fer, desesperançats, travessaven la
frontera. Els que es van quedar només esperaven que el desenllaç fos al menys
traumàtic possible i, amagats a pobles veïns o tancats a casa, van veure arribar els
primers contingents nacionals:
Devien ser les nou, però nosaltres ja, no podent treballar, [ho] teníem tot tancat. I “Obriu!”
Donaven cops a les portes: “Obriu! Que som d’en Franco!”. I vam anar a obrir la portella
i “Sí, són soldats!” Anaven equipats i després passaven els carros de combat.67
Nosaltres, quan vam començar a veure ¡Viva España! i ¡Viva Franco!, vam tornar a marxar
cap a dintre i tota la nit van estar tirant cap aquí i cap allà. Vam anar a dormir tots al llit,
me’n recordo: es va posar el pare, la mare i [nosaltres] dos al mig. Em vaig adormir de
seguida.68
El poble estava mort, tothom tancat a dins. Era perillós, però va resultar que, com que el
sol ja anava a la posta, encara era clar [i] sento la veu d’en Paradeda69 cridant. S’havia traslladat a Sant Pol i venia amb els nacionals. Clar, hi havia a can Vives i a can Canyell, que
aquells eren feixistes, tothom ho sabia, i ell va venir i va picar: “Mira, que ja som aquí! Ja
som aquí!”
[Del meu germà] gran, que es va quedar a l’altra banda, no en vam sapiguer res i la meva
mare deia: “Aquest noi és mort.” I quan van entrar [els nacionals], la meva mare: “Anem a
66.
67.
68.
69.
Testimoni de Pepeta Dellundé.
Testimoni de Dolors Castellà.
Testimoni de Paquita Rossell.
El testimoni es refereix a Salvador Paradeda, conegut també com a Bagnari.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 278
278
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
El triomf dels “nacionals” queda
ben reflectit al Llibre d’Actes del
Ple de l’Ajuntament.
AMMM (Reg 108).
veure’ls entrar” i quan érem a mitja plaça salta un d’un camió i li diu: “Mama!” La mama
se’m va desmaiar: [era] el meu germà gran.70
Els primers soldats havien entrat pel pont de la riera del carrer de Passada
i, després de recórrer diferents carrers, un destacament va anar fins al quarter dels
Carrabiners:
La noche que entraron los nacionales, mi padre y todos los carabineros estaban en la Sala
de Armas, en la calle Mahón, y nosotros estábamos en casa todos reunidos. Picaron a la
puerta y abrió mi hermano, el pequeño, y le dijeron: “Niño, ¿dónde está tu padre?” “Mi
padre está en la Sala de Armas”. Era un alemán. Fue a la Sala de Armas, se presentó y los
que venían con él le quitaron las armas a mi padre y luego los metieron en un almacén que
70. Testimoni de Paquita Pla.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 279
ELS FETS BÈL·LICS
279
havia en la calle Gerona. Allí metieron a todos los carabineros y [a] los soldados que estaban aquí; llenaron el almacén.71
Eren les primeres detencions, que van anar acompanyades de les esbotzades d’algunes portes. Encara que la majoria de la gent havia pintat a la porta de
casa la frase “Ocupado por su dueño”, els militars van entrar en alguns edificis
que els van semblar abandonats i, aquella mateixa nit, també es van obrir moltes
botigues i magatzems de la població. Hi ha certa confusió entre els testimonis a
l’hora d’especificar qui en van ser els responsables, però tots coincideixen a assenyalar que, coincidint amb l’entrada de l’exèrcit nacional, es van saquejar algunes botigues, el magatzem d’olis de can Masens, el Magatzem Municipal de
Proveïments i la Cooperativa. Segons la versió d’alguns informants, els que varen
iniciar el saqueig van ser els malgratencs que marxaven cap a França i, segons la
d’altres, van ser les tropes nacionals quan arribaren a la població. Sigui com sigui,
hi va haver molta gent que va aprofitar per anar a carregar oli, llet en pols, sabó
o roba. I més que per mala fe, ho van fer per necessitat:
La noche que entraron los nacionales abrieron can Quico [can Masens], abrieron el almacén de aceite. Imagínate! No veíamos el aceite..., nos fuimos a coger aceite cada una por su
lado, uno con cubos, otro con jarras..., todo el pueblo, ricos y pobres.72
Todo Malgrat nos fuimos al Ayuntamiento y cuando [lo] vi... Aquí tanta hambre y todo
almacenado!... Se lo llevaron todo!73
Aquest desordre aparent, però, no va durar gaire. L’exèrcit franquista va
ocupar el poble amb celeritat, es va anar instal·lant a diversos edificis i va començar a ordenar la situació. Els testimonis recordaven que hi havia molts soldats italians i alemanys i que, sobretot els primers, solien repartir menjar entre la gent
del poble i fins i tot donaven racions de ranxo a qui els n’anava a demanar. Pel
que diuen les actes municipals, aquestes provisions anaven en quatre camions que
el govern de Mussolini va fer arribar a la població i es van sumar a un altre contingent que aportaren els germans Montals, encarregats dels proveïments del
govern de Franco.74 Aquells primers dies semblava que per fi s’havia acabat la
gana i molts malgratencs vivien esperançats pensant que aquestes ajudes durarien
sempre. L’endemà mateix d’arribar els nacionals també van fer la primera missa.
71.
72.
73.
74.
Testimoni de Maria Sousa.
Testimoni de Maria Sousa.
Testimoni d’Encarnación Giménez García.
Com ja es destacava en el punt 1 del cinquè capítol, els germans Montals havien fugit del poble
al principi de la revolució i, després de ser a França i a Anglaterra, es van passar al bàndol nacional, on, amb altres comerciants maresmencs, van encarregar-se dels proveïments de l’exèrcit
nacional.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 280
280
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Composició del l’Ajuntament nomenat el 2 de febrer de 1939
Salvador Paradeda Mateu:
Josep M. Arís i Bonaplata:
Artur Espàrrech i Fors:
Ramon Pou i Aymerich:
alcalde
2n alcalde
3r alcalde
4t alcalde
Regidors
Alfons Montalt i Garriga
Baltasar Riera i Casanovas
Joan Mallart i Garriga
Antoni Torrent i Fradera
Jaume Serra i Puig
Antoni Garriga i Serra
Albert Matamala i Riera
Càrrecs judicials nomenats el 2 de febrer de 1939
Josep Riera i Salomé:
Josep Viusà i Bolasell:
Joan Balcells i Carreras:
Francesc Defaus i Mares:
jutge
jutge suplent
fiscal
fiscal suplent
Font: Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM).
Composició de la Comissió Gestora nomenada el 5 de febrer de 1939
Melchor Graupera i Cama:
Joan Freixes i Negre
Salvador Paradeda i Mateu
Santiago Russinyol i Tort
Joan Viladevall i Forés
Antoni Garriga i Serra
Francesc Roig i Galis:
Ramon Cama Roura:
Lluís Garriga Viader:
Santiago Plà Buscall:
alcalde-president
secretari
cap de la Secció Local de Falange
delegat del Frente de Juventudes
del 31/1/1939 al setembre de1946
secretari de FET i de les JONS
Font: Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM)
i de la documentació de constitució d’ajuntaments de l’Arxiu de la Delegació del Govern a
Catalunya.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 281
ELS FETS BÈL·LICS
281
Composició de l’Ajuntament nomenat el setembre de 1940
Ramon Cama: alcalde
Joan Freixes Negre
Salvador Vila Freixes
Enric Planas Horta
Santiago Plà Buscall
Nicolau Sagol Soler
Francesc Roca Arigós
Josep Serra Mora
Jaume Barques? Castellò
Font: ADGC.
Com que l’església estava en molt mal estat, es va haver de celebrar a la plaça i va
ser oficiada per un capellà que durant tota la Guerra s’havia fet passar per carrabiner.75 L’església catòlica havia legitimat l’alçament com una creuada contra el
perill roig i, durant bona part de la dictadura, gaudí d’una posició privilegiada.
Els catòlics de la població per fi veien restablert el culte i només dos dies després
“l’ordre”. El 2 de febrer, després que el sergent de la Guàrdia Civil José Díaz
Español obtingués informes dels veïns “que por su conducta, honradez, capacidad y actitudes pudieran ser elegidos para constituir el Ayuntamiento y el juzgado municipal”, es va formar el primer Consistori de la dictadura. Segons l’acta
d’aquell dia, els nous regidors es comprometien “a colaborar por España para restaurar la vida civil”, l’economia “y ayudar a la Administración de Justicia para el
castigo de todos los hechos punibles o delitos cometidos durante la dominación
marxista y de este modo hacer la España Una, Grande y Libre por la que todos
trabajamos bajo las órdenes de nuestro Caudillo”. Els nous regidors només van
poder col·laborar en aquesta gran tasca tres dies, ja que el 5 de febrer es va nomenar una Comissió Gestora que fou la que, a partir d’aquell moment, governà el
destí del poble, sense que els malgratencs poguessin dir-hi res. La democràcia trigaria quaranta anys a tornar i el període que s’obria, tot i les aparences inicials,
estigué caracteritzat per la misèria, la por i la repressió. A molts malgratencs els
tocà patir la coerció ferotge dels primers temps del franquisme, en uns anys de
dura postguerra en què, com afirma més d’un informant, no calgué estar tancat
per sentir-se presoner.
75. Aquest capellà era l’encarregat de custodiar la benzinera de can Mallart, al carrer de mossèn
Cinto Verdaguer.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 283
X
283
LA LLARGA
POSTGUERRA
1. Les primeres detencions i els camps de concentració
L’endemà d’arribar els nacionals a Malgrat, a més de les misses, també van
començar les represàlies. La presència de la tropa a la localitat no era tan amable
com semblava i, encara que molta gent pensés que per fi havia arribat la pau, el
que en realitat va fer l’exèrcit rebel fou imposar la victòria. Els objectius principals eren acabar amb el catalanisme, el moviment obrer i qualsevol signe de disconformitat amb els guanyadors, i paraules com presó, camp de concentració,
exili permanent o humiliació van esdevenir habituals per a moltes famílies malgratenques.
Hi va haver moltes represàlies. Gent del poble que s’havia posat del cantó dels nacionals es
venjava contra els seus veïns, va ser un temps molt cru.1
Com ja s’apuntava en el capítol anterior, la mateixa nit que arribaren a la
localitat, els nacionals van tancar en un magatzem del carrer de Girona tots els
carrabiners i a part dels soldats republicans que hi havia a la població. L’endemà,
els que no s’havien assabentat del que passava també van ser cridats a presentarse. Aquests combatents no formaven cap nucli de resistència contra els conqueridors: simplement eren joves de la vila que, després de la desfeta republicana,
havien tornat a casa seva. La majoria pensava que, com que eren soldats de lleva,
no tindrien cap problema amb les noves autoritats i molts, a peu, havien retornat de diversos llocs per poder veure per fi les seves famílies:
Quan es va acabar la Guerra, veníem per la muntanya i ens vam parar per Arenys i els
avions ens metrallaven per la carretera. A l’estació d’Arenys, agafar el tren era impossible i
a peu fins a Malgrat, de Tarragona com aquell qui diu a Malgrat.2
Llegamos a Malgrat y ni mi padre ni mi madre, nadie estaba en mi casa. Nos metimos por
la ventana siete u ocho. “¿Qué, nos vamos para Francia?” Y yo: “No, porque no he hecho
nada, yo no me voy.” Pues a los tres días o cuatro, entraron los nacionales aquí en Malgrat
1. Testimoni de Pere Lliuró Forcada.
2. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 284
284
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Amb la victòria dels “nacionals” es va restablir el culte catòlic i es va instal·lar una placa a la
façana de l’església amb els noms dels capellans i de la nena morts durant la Guerra.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 285
LA LLARGA POSTGUERRA
285
y nos dicen: “Todo el que haya pertenecido al ejército rojo que se presente a can
Fonlladosa”.3
Arribo aquí casa i al menjador de davant hi havien dos oficials asseguts, i un em diu si
m’havia presentat aquí a la granja. Però jo en ves d’anar a la granja, vaig anar a Sant Genís
a buscar [la família] i el bestiar. Arribem a Sant Genís i, quan vam ser a can Joan de les
Cabres, allà hi havia la tropa i em cridaven, i jo avall cap a casa. Arribem aquí casa amb el
bestiar i llavors em diuen si m’havia presentat allà. [Els vaig dir que no i em van dir]: “Ara
vagi aquí al col·legi”, que en aquí agafaven els números i els anaven dient tots en fila per
marxar.4
Al Fonlladosa, els nacionals van prendre declaració a tots els nois que es
van presentar i, un cop els van haver identificat, els van fer anar cap a Barcelona
amb els carrabiners i els soldats que havien estat empresonats la nit abans:
Nos llevaron andando, íbamos por lo menos dos o tres mil, toda la carretera llena. No nos
escapamos porque teníamos miedo.5
Si d’aquí Malgrat en vam sortir 200, a Mataró anàvem 80 o 90. A Mataró només ens vam
aturar un moment i vam tirar fins a Badalona i allà ens van fer pujar a un cine que hi havia.
Al diari portava que els que estaven a casa seva no es moguessin, i vam anar a un local que
hi havia el jefe dels nacionals i li vam dir: “Nosaltres venim de Malgrat, però estàvem a casa
i el diari diu...”. “Aneu amb expedició i seguiu!” Vam dormir a Badalona i l’endemà cap a
Barcelona. Ens van portar a Poble Nou, a una casa que no hi havia cap porta, i amb el meu
germà vam anar al segon pis. Va venir una família [que coneixíem] de Barcelona i [ens] va
portar menjar i d’allà ens van portar amb barco a Tarragona.6
Nos llevan al cuartel Macià, que estuvimos ocho o diez días allí, no teníamos agua, nos
daban unas cocas duras y una caja de sardinas para tres y de allí salimos voluntarios para ir
a batallones de trabajadores.7
No tots els malgratencs que marxaren amb aquesta expedició de presoners
van fer el mateix recorregut, però el destí final fou en tots els casos el mateix: l’internament en un camp de concentració.8 A Cervera, a Barbastro o a Miranda de
3.
4.
5.
6.
7.
8.
Testimoni de Fernando Raja.
Testimoni de Ramon Freixes i Creixell.
Testimoni de Fernando Raja.
Testimoni de Ramon Freixes i Creixell.
Testimoni de Fernando Raja.
Segons BORJA DE RIQUER, els camps estaven organitzats per la Inspección General de
Campos de Concentración de Prisioneros i servien per retenir els soldats de l’exèrcit republicà
mentre s’investigaven els seus antecedents polítics. Molts presos catalans van ser portats a
camps de Burgos o Aragó, però a Catalunya també se’n van organitzar a Tarragona, Cervera i
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 286
286
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Ebro, els malgratencs que havien optat per tornar a casa es van retrobar amb els
que havien estat fets presoners durant la retirada. Aquests camps, que en la majoria dels casos van ajudar a construir els mateixos presos, van suposar una experiència traumàtica per a la majoria d’homes que no acabaven d’entendre de què
se’ls acusava ni per què els infligien aquell tracte. Alguns van tenir sort i només
s’hi van estar unes setmanes o un parell de mesos, però n’hi va haver que van estar
de camp en camp quasi bé dos anys en unes condicions infrahumanes:
Jo vaig estar en un camp de concentració a Miranda de Ebro, a Burgos. Allà sí que no es
pot contar el que s’hi passa: gana, misèria, maltractaments, tot el que puguis pensar. De
vegades, parlen dels camps de concentració alemanys, però no parlen d’aquests. Hi havia
una infermeria que el que hi anava ja no tornava, tothom tenia por d’anar allà. Polls, gana...
Menjar? Anaves allà a parar el plat i et donaven un cucharón, una cosa negra i de vegades
t’hi posaven mitja patata. Et donaven uns xusquets que amb dues queixalades te’ls foties i
allò havia de ser per tot el dia. També ens van donar una manteta, que era l’únic abrigall
que teníem i, amb un cove gros a nansa, anàvem a un lloc a carregar de pedres o rajols, ja
no me’n recordo què era, i anàvem fent els barracons. Au, vinga! I a última hora, que ja no
podies, ens feien formar i desfilar. Cada vegada érem menys i: “Cabrones! Hasta que no
salga bien, no vais...” A última hora havíem de plegar perquè quedàvem quatre i el cabo,
tothom es desmaiava. I, per dormir, sobre una fusta i amb aquella manteta, aquella manteta havia de servir per abrigar-te a la nit i per quan anàvem amb el cove.9
Quan vam anar cap allà el camp de concentració, que vam estar a Barbastro, gana, gana i
gana! Hi havia una sala com La Barretina que estàvem allà 4.000 o 5.000 persones. Gent
esperant amb un látigo i al que li tocava espolsar-se la pols, li tocava. Després vam anar a
Burgos, que anàvem destinats a batallons, i per apuntar-nos voluntaris a batallons vam
estar 6 o 7 mesos. Allà, misèria sobre misèria.10
Vam anar a parar al camp de concentració d’Albatera. Sense jalar ni res, 1.000 peles que
portava les vaig haver de deixar amb uns d’allò que ens van posar per recollir tots els diners.
Al cap de tres dies ens van donar un llonguet i una llauna de sardines: passàvem més gana
que l’enteniment! Hi vaig estar quasi un any i van divertir-se, aquella gent, perquè cada setmana carregaven dos cotxes. Hi havia una senyora que era feixista i aquella, amb dos feixistes més, anava dient: “Tu, cap allà, tu cap allà.” I el que tenia sort havia de sortir de la
colla, l’embarcaven amb un cotxe i qualsevol sap on anaven. Sortint d’aquí, al cap d’un any
i pico, estava al camp de concentració de Porta Coeli. [Allà] hi havia un capellà que estava
molt gras i nosaltres estàvem molt flacs i amb el sol que hi havia allà al mig de l’esplanada
al Poble Nou (als antics tallers Godó, també coneguts com del cànem). Les xifres sobre la quantitat d’interns no són definitives, però es calcula que al voltant d’uns 300.000 homes van passar per aquests camps un cop acabada la Guerra. Història de Catalunya, dirigida per Pierre
Vilar. Volum VII.
9. Testimoni de Vicens Pica.
10. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 287
LA LLARGA POSTGUERRA
287
ens feia la missa i [ens deia]: “¿Sabéis por qué estáis aquí? Yo os lo diré: estáis aquí porque
mataron 2.000 sacerdotes, mataron, ¡matasteis!”11
En Juan Urrea Raja també recordava una experiència similar al camp de
concentració de Campo del Toro, on el capellà els va imposar una penitència de
deu dies sense menjar per ser rojos i, a més, van haver de dormir durant molts
mesos al ras patint la pluja i la neu. Segons aquest testimoni l’esgotament i la
gana van fer que la majoria d’aquests homes perdessin qualsevol capacitat de
resistència davant les barbaritats que es veien a diari en aquests camps. Afusellaments, maltractaments... la majoria no reaccionava ni en veure un oficial
nacional arrencant l’orella d’un pres a queixalades.12 Qualsevol que intentava
plantar cara era executat immediatament –com li va passar al seu cunyat, Antonio
Urrea López, de 22 anys, afusellat en un d’aquests camps. De mica en mica, tots
van anar callant, van quedar completament anul·lats, impotents i pensant només
en poder sortir vius d’allà dins. Com assenyalava aquest mateix informant:
Cuando tienes hambre no eres nada, pierdes la dignidad.13
Per poder sortir del camp, però, no importava la bona conducta, el que
comptava era tenir un aval. Aquests documents només eren una mena de comprovants que havien d’estar signats per gent ben considerada pel règim, en què
s’especificava que no eres dels rojos ni havies marxat de voluntari. La necessitat
d’obtenir aquest aval va portar la majoria de mares i esposes dels presos a les cases
de la gent “d’ordre” a demanar aquests documents. No sempre els el firmaven:
molts dels que en aquells moments tenien el poder per decidir si et quedaves al
camp o tornaves a casa solien aplicar criteris força arbitraris basats en les coneixences i les simpaties personals o polítiques:
Quan estava en el camp de concentració, el jefe de Falange, que era en Cama, no em volia
fer l’aval perquè el meu pare havia anat a votar a les esquerres.14
La convivència feia temps que s’havia trencat i aquell veí de qui anys abans
no hauries dubtat mai no sabies si et firmaria l’aval o deixaria el teu fill al camp
uns mesos més. Com recordava en Josep Mora, quan el seu germà va necessitar
un aval per poder anar a fer el Servei, la seva mare també va tenir força problemes per aconseguir-lo:
A can Cama li van negar el salvaconducte, però no van tenir la valentia de dir-l’hi. La meva
mare hi anava i li donaven excuses: “És que ara passa això, és que ara lo altre, és que ara no
11.
12.
13.
14.
Testimoni de Joan Bernat Onna.
Testimoni de Juan Urrea Raja.
Testimoni de Juan Urrea Raja.
Testimoni de Salvador Forroll.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 288
288
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Postal en què Salvio Estragués sol·licita un aval a Joan Montals per poder sortir d’un camp de
concentració.
Document cedit per Maria Cristina Montals.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 289
LA LLARGA POSTGUERRA
289
[ho] tenim...” I el meu germà havia de marxar a les vuit del matí de l’endemà i eren les deu
del vespre que per última vegada hi va anar, i a can Cama: “Ai! Ho sento molt, Antonieta,
però no pot ser.” Va sortir de can Cama plorant i troba una dona i li diu: “T’han dit que
no el tenien? Mira, ara m’acaba de donar la firma en Gibert, vés-hi i digues que t’ho he
dit.” [Va anar fins allà] i en Gibert li diu: “Vine, Antònia”. Telefona a can Cama: “Escolta,
Ramon, tinc la mare d’en Mora aquí, jo ara acabo de donar el segell a una dona, què haig
de fer?” I llavors l’hi van donar.
Una de les persones que aquells dies va firmar més avals a Malgrat va ser,
com recordava la seva filla, en Joan Montals:
Jo recordo el meu pare sentat al menjador de casa meva [i una] cua de gent perquè el meu
pare els avalés. I el meu pare amb unes carpetes amb escrits i llistes i la gent fent cua demanant-li que, per favor, traiés aquest i a l’altre. Recordo que deia: “Oi que no tenen les mans
tacades de sang? Doncs, vinga, fora!” I gent que venia a demanar diners: “Per favor, Joan,
t’ho tornarem.”15
Ja durant la Guerra, la seva posició com a cap de subministraments del bàndol rebel li havia permès treure dels camps de concentració alguns malgratencs que
havien estat fets presoners per l’exèrcit insurrecte. Molts d’aquests nois van canviar de bàndol o bé es van posar a treballar en els camps de cultiu de patates primerenques que els germans Montals havien començat a organitzar a Màlaga:
Tenia set o vuit hortes seves i va reclutar 7 o 8 nois; això que feia ell de mirar les llistes de
camps de concentració i els que li semblava que eren d’aquí Malgrat i eren bona gent els
agafava i feien de pagès en allà.16
Alguns dels testimonis afirmaven que treure gent dels camps havia estat
una acció interessada del comerciant, que va fer molts diners gràcies a la seva
col·laboració amb l’exèrcit rebel, però, segons la seva filla, en Joan Montals simplement havia intentat ajudar aquells que li ho demanaven:
Quantitat de xicots que escrivien des de camps de concentració. N’havia tret molts i a
alguns els hi havia donat feina: a carregar camions o a fer de pagès. El fet era una feina i
sortir del camp de concentració.17
No sempre, però, els avals servien per a tots els camps i alguns malgratencs
van haver de patir més mesos de confinament per culpa de les disputes entre les
diferents “famílies” que formaven el cos ideològic del franquisme:
15. Testimoni de M. Cristina Montals.
16. Testimoni de Nicolau Catà.
17. Testimoni de M. Cristina Montals.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 290
290
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Ens van dir que tot aquell que tingués algú que l’avalés podria sortir. A mi em va avalar en
Mariets i aquell de can Txec.18 Però això era el camp de Barbastro, que era de Falange, i
quan vam sortir ja era a Burgos, que era requetè, i ens van fer la mateixa pregunta i jo portava el paper aquell i “¿Qué tiene, usted?” “Mire.” Si no em va matar... “¡Qué trae, usted,
si esto es requeté!” Com que no es podien veure Falange i requetè, sort del capellà. Vaig
sortir sense aval perquè, al camp de concentració de Burgos, cada setmana, feien una llista
i ens anaven nomenant i sortien. I en Pepet “Regalat” i jo vam quedar els últims, ja no hi
havia ni cuiners!19
Aquest testimoni, a més, com la majoria dels nois que sortien dels camps,
va haver de buscar-se la vida per tornar a Malgrat. Morts de gana, cansats i sense
diners..., la majoria van arribar a casa molt debilitats i malalts:
Jo venia amb en Pepet “Regalat” i portava una manta que la manta ens portava a nosaltres,
perquè de polls tots els que vulguis. A Burgos ens la vam vendre, la devien bullir perquè
era una manta molt bona i allà vam agafar quartos per arribar a Barcelona. Quan vam pujar
al tren ens van deixar sols, perquè si fèiem així una mica quedava el vagó ple de polls.20
Vaig venir aquí malalt, amb una pleura com una casa de pagès. Vam estar de Miranda
d’Ebro a Barcelona cinc dies sense menjar. Et donaven un panet i au, cap a casa! Et posaven allà en una via morta i t’hi passaves un dia. Quan vam arribar a Barcelona una dona
que ens va veure allà arraconats [ens va dir]: “D’on veniu, nois?” “D’un camp de concentració.” “El meu fill també hi és, deveu tenir gana.” Ens va venir amb un [entrepà] i allò
encara ens va obrir [més] la gana, pobra dona, ho va fer amb tota la bona fe del món. Quan
vaig arribar aquí no em coneixien, era un avi, un avi de 90 anys, sec, ple de polls, misèria
acabada.21
Tot i la malaltia i que durant quasi bé un any no es va poder moure del
llit, aquest testimoni encara va tenir sort perquè no el van tornar a reclamar. Hi
va haver altres nois, però, que quan van arribar a casa els van tornar a cridar per
anar a batallons de treballadors:
Me mandan a Malgrat y llegamos aquí y al cabo de ocho o diez días, que nos presentemos
a la casa de reclutas de Barcelona.... y, bueno, nos vamos a la casa de reclutas a Figueras y,
en Figueras, preso del ejército. Nos dieron un traje de soldados y el sombrero redondo con
la “t” de trabajador. De allí nos llevaron a Torroella de Montgrí a hacer un puente de siete
ojos, de allí a los Pirineos, a San Cristóbal de Tossa a hacer fortificaciones porque era la
guerra de Francia y desde allí veíamos los fogonazos, de allí a San Juan de les Fonts a hacer
18.
19.
20.
21.
Es refereix a en Ramon Cama.
Testimoni de Gabriel Martínez Plazas.
Testimoni de Gabriel Martínez Plazas.
Testimoni de Vicens Pica.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 291
LA LLARGA POSTGUERRA
291
puentes y luego nos llevan a Lérida a hacer los cuarteles de Lérida. Y al llegar a casa, ahora
tenéis que hacer de soldados con Franco. Yo en total estuve siete años, salí de mi casa con
17 y volví con 25.22
L’obligació d’anar a fer el Servei Militar amb l’exèrcit franquista, la van
haver de complir la majoria de soldats de lleva, que havien estat cridats per anar
a la Guerra sense haver fet el servei. Com recordava en Salvador Forroll a les seves
memòries:
Arribava l’hora d’incorporar-me a un nou exèrcit. En qualitat de soldat ras, i amb els estigmes de “Rojo, polaco, perro catalán y ateo.”
Aquests adjectius no els esmenta el testimoni ni per fer broma ni d’una
manera gratuïta. La rebuda dels soldats republicans a l’exèrcit franquista i a
segons quines poblacions de l’Estat espanyol no solia ser gaire bona. Hi havia
molta gent que creia que els rojos portaven cua com els dimonis i el “mal costum” de parlar en català tampoc no era gaire ben vist:
A mi m’han posat un fusell aquí al cap: “¡Como no hable en cristiano, disparo!”23
Alguns dels joves que havien estat fets presoners per l’exèrcit rebel durant
la Guerra també van haver d’anar a fer el Servei. Com recordava en Joan Garriga,
molts d’aquests homes ja portaven prop de tres anys de periple per tot l’Estat com
a presoners de l’exèrcit franquista i havien “estrenat” la majoria de camps que després serviren per confinar els perdedors de la Guerra:
Arribem a un poble i ve un guàrdia civil: “Para vosotros se ha terminado la guerra muchachos!” Va anar a l’estanc, va comprar tabaco i: “¿Habéis comido? ¿No? Pues fumad!” I quan
vam haver begut aigua i tot vam continuar el camí i ens van portar fins a Camino Real, a
un camp que havien segat de blat, havien voltat d’alambrada i vinga, aquí! Jo anava ferit i
amb febre i en Bayarri, de seguida, va a un guàrdia i: “Escolti, que jo vaig amb un company que està ferit i està carregat de febre.” “Bueno, ya le avisaremos, ya le avisaremos...”
No ens van donar res, ni dinar, i al cap [d’una estona] ens diuen: “Venga! Los enfermos i
heridos!” I em van portar a l’estació, on hi havia un metge i vinga, va! Una cura de cavall.
No sé el que m’hi van fotre, m’ho emboliquen i cap al camp altra vegada. Llavors, a la tarda,
ens van donar un xusco i dues sardines escabetxades per a cada un i, al vespre, ens agafaven
i ens portaven als vagons que hi havien a l’estació. Quaranta tios a cada vagó i a dormir
sense mantes, sense res i allà hi vam estar tres dies. Al matí venien i et donaven un cucharón, una mica de suc d’espardenyes, que no era ni cafè ni res, i sort que per allà hi passava
22. Testimoni de Fernando Raja.
23. Testimoni de Salvador Forroll.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 292
292
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
un rec d’aigua i aigua tenies la que volguessis. Al cap de tres dies ens van tornar a fotre als
vagons i cap a Logronyo. Arribem a Logronyo i ja ens [hi] esperava una companyia de guàrdies civils: “¡Venga, Cara al Sol!” “Què és això de Cara al Sol?” Jo no l’havia sentida cantar
mai! Sort que van començar ells i llavors n’hi va haver algun que es veu que sí que l’havia
sentida i també seguia. [Després] passem pel passeig que anava a la plaça de toros i sentim
una veu d’un balcó: “¡Mamá, mamá! No decías que los rojos llevaban cola?” I ens van portar a la plaça de toros de Logronyo. Allà si et tocava una manta, una manta, si te’n tocava
mitja, mitja, i espavila’t. Hi vam estar 20 dies, menjàvem bé allà; ara, havíem de menjar
tres en un plat: a un li donaven la sopa, a l’altre la truita i l’altre el tall. Ens van pelar al
zero, i de dies a prendre el sol i a la nit a dormir sota les grades, i als 22 dies ens van traslladar a Miranda de Ebro, a un camp de concentració... La mare que els va parir! Havíem
d’anar a fer les feines a l’aigua, tot queia a l’aigua de l’Ebro i quan anaves a buscar ranxo
t’havies de preparar per si et fotien una fava que no te’n sentissis, menys mal que ens van
arreplegar amb roba d’hivern! Allà, hi vam estar una setmana, perquè hi havia 15 o 20.000
homes un a sobre l’altre, i llavors van formar batallons de treballadors. Vam marxar en
Freixes, en Vicens24 i jo en el mateix batalló i ens van tornar a traslladar a Logronyo. Hi
vam estar una setmana i ens van portar a Extremadura, en vagons de carga. D’allà vam
marxar per St. Jaume, [i ens van portar] cap al front a fer trinxeres, fortins i carreteres.
Llavors vam anar a Valdecaballeros i, quan vam ser allà, un dia em ve en Bayarri, que l’havien posat en una altra companyia, i em va dir: “Mira, Joan, si vols els avals, en Lluc ens
avalarà. Jo marxo avalat. M’ha fet enviar uns avals en Joan Freixes.” [Jo] no vaig voler els
avals: “Si en Franco vol soldats, que se’ls faci de plom, jo no vull anar a tirar tiros contra el
meu germà, ja en tinc prou amb el que m’ha passat.” I em vaig quedar en el batalló de treballadors i ells van marxar. Quan es va acabar la Guerra, continuava en el batalló de treballadors. Encara hi vaig estar un any i mig, perquè quan va esclatar la Guerra Mundial ens
van fotre cap a Roncesvalles a fer fortins i llavors, [quan va] empitjorar, ens [van] portar
cap a Mallorca, a les salines, per fortificar la costa. El 13 [de juny] del 1941 em van llicenciar, i vaig venir cap aquí. Vaig estar 9 mesos a casa i em van tornar a cridar per fer la
mili a Santiago de Compostel·la.
Com coincidien a assenyalar la majoria dels informants, la Guerra i la
repressió posterior els havia fet perdre la joventut. Els set anys que van estar fora
de casa entre una cosa i l’altra els van fer retornar a Malgrat cansats, decebuts i
amb la sensació d’haver perdut mitja vida per no-res.
24. Es refereix a Joan Freixes Negre i a Vicens Bayarri.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 293
LA LLARGA POSTGUERRA
293
2. Els exiliats temporals i els que no retornaren mai més
Els malgratencs que havien optat per fugir cap a França tampoc van tenir
gaire més sort que els que s’havien quedat a Catalunya. En aquest grup de gent
trobem algun exregidor de l’ajuntament republicà,25 quatre exalcaldes,26 membres destacats del Comitè o de les JJLL,27 soldats de l’exèrcit republicà que,
seguint el que feia la seva companyia, van decidir travessar la frontera i famílies
que, davant la incertesa i el trasbals que va suposar el final de la Guerra, van pensar que el millor era marxar. A excepció dels que se n’havien anat del poble en
grup, els altres malgratencs van anar arribant a França pel seu compte i en la
majoria dels casos l’entrada al nou país fou força accidentada. Com recordava en
Ferran García, la rebuda de les autoritats franceses no va ser gaire cordial i les
condicions que els tocà suportar aquells primers mesos acabaren d’enfonsar la
moral dels exiliats republicans:
Al cruzar la frontera había mucha gente que lloraba, hombres, mujeres, ancianos, aquello
encogía el corazón porque la mayoría se salvaban de ser cogidos por Franco pero no sabían
el destino que les reservaba la República Francesa. [...] Toda una larga fila de soldados negros
controlaban aquella carretera que no sabíamos a qué dirección nos llevaba, siempre repitiendo la misma palabra “alle!”, adelante. [...] Solamente que te deslizaras un centímetro te
podían meter un golpe de fusil y dejarte allí mismo. [...] Solamente que vieras algo tirado y
te pareciera que te podría ser útil, venían y a golpes de culata te volvían al medio de la carretera, no hablaban, aullaban [...] te imponían respeto, tu con las manos limpias y ellos hasta
los dientes armados, el gobierno francés nos mandó la flor y nata de su ejército.28
En un primer moment, el govern francès s’havia negat a acollir els refugiats
republicans, però davant l’allau de persones que es concentraven a la frontera i la
negativa de l’exèrcit franquista d’establir una zona neutral on els exiliats poguessin rebre ajuda internacional no va tenir més remei que “obrir les portes”. França
no estava preparada per rebre tot aquell contingent de gent i l’ajuda dels altres països europeus fou més aviat escassa. Amb aquest panorama, les autoritats franceses van decidir concentrar els exiliats que no tenien cap lloc on anar en una
mena de camps, sense cap mena d’infraestructura, que es repartiren en alguns
pobles com Argelers, Barcarès, Gurs o Agde.29 Les condicions en aquests “camps
25. Com l’Ernest Torrell.
26. Van travessar la frontera cada un pel seu compte: Francesc Arnau i Cortina, Elies Paradeda,
Joan Prat i Maspera i Miquel Albiol Sánchez, que havia estat comissari polític de Malgrat del
mes de març de 1938 fins al final de la Guerra.
27. Com en Salvador Cuadrado i la seva família, en Francesc Vidal i Curull, en Pau Pica, en
Salvador Barney, en Gonzalo Gambín, en Ferran García Arona o en Joan Evaristo Albiol.
28. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000: 66).
29. Segons TERMES, Josep (1987: 420), “a Argelès va arribar a haver-hi 65.000 homes, a Sant
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 294
294
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
de refugiats” improvisats, sobretot els primers quinze dies, foren deplorables i la
majoria d’exiliats, que ja venien molt cansats del viatge, van debilitar-se encara més:
Ya nos encontrábamos instalados en este gran hotel una buena playa de unos cuantos kilómetros por un lado una larga alambrada que dividía la libertad, por el otro el mar mediterráneo, como techo el firmamento, como manta la gran tramontana clavándonos la arena
en nuestro rostro. Llegamos con tanta antelación que los franceses no pudieron ofrecernos
ni lo más indispensable como es el agua y algo donde poder amagar nuestros cuerpos de la
dura temperatura de la temporada de invierno [...] No había ni un puesto de la Cruz Roja,
para atender cualquier emergencia [...] para todo nos teníamos que pelear, si querías obtener algo de lo que nos daban para mal comer [...] Suerte que el propio cuerpo de transporte español se ofreció para colaborar en tan humana empresa y con los propios camiones
del ejército se pudo organizar un pequeño socorro de pan y sardinas con aceite. [...] De
agua la cosa estaba bien mal, para un vaso de agua tenías que aguardar tres horas de cola.
[...] Nos pusieron unas fuentes en la arena de la playa para que nos surtieran de agua, aquello era pura agua del mar, salía tan poco filtrada que enfermó más de medio campo de colitis, que había casos extremos que los tenían que evacuar al hospital, como tampoco
teníamos W.C., todo tenía que ser hecho en la playa, aquello yo no sé si era para llorar o
reír, de ver tantos culos inmóviles tan largo rato hasta que el cuerpo había evacuado todo
lo que hacía el mal. [...] Mentiría si no dijera que había alguna barraca, las había no la cantidad suficiente para albergar la cantidad de heridos, ancianos, mujeres, niños, incalificable el trato recibido. Donde había las barracas se podían haver visitado y ver el
hacinamiento que la gente tenía que soportar, dentro se respiraba una atmósfera con un
hedor que no había persona capaz de resistirlo.30
Com destacava aquest testimoni, la vida en els camps va ser molt dura. Per
aconseguir qualsevol cosa es necessitaven diners i la majoria de gent no en tenia.
Els que potser van tenir una estada més agradable, segons explicava en Josep
Garangou, van ser els que podien exercir algun ofici útil dins el camp, com els
barbers, els cuiners o els metges, però la majoria de gent simplement intentava
sobreviure amb la incertesa, en la majoria dels casos, de no saber res de les seves
famílies. En Ferran García, per exemple, sabia que el seu pare també havia entrat
a França, però no es va assabentar que l’havia acollit una família de Saint-Cloud
fins al cap d’uns mesos, i els altres refugiats no sabien res dels de casa des de feia
moltes setmanes. Algunes malgratenques, amb l’ajuda de contrabandistes que es
dedicaven a fer creuar la gent per la frontera, van arribar-se fins als camps per
poder veure els seus marits o els seus fills. Però aquestes visites, per desgràcia, no
van ajudar gaire a pujar la moral dels exiliats malgratencs:
Cebrià 80.000, a Barcarès 35.000, a Gurs uns 12.000, a Agde 18.000 i també n’hi van haver
als Banys d’Arles, a Vernet d’Avieja i a Rieucros”.
30. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000: 69-73).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 295
LA LLARGA POSTGUERRA
295
Yo conocía gente de Malgrat que no se podían adaptar a estas circunstancias porque no
todos en esta vida tenemos naturaleza o cerebro para pasar por toda clase de atropellos, los
hay que pierden la moral rápidamente y cuando se pierde este sentido, estás mal. Esta gente
de la que hablo paseaban cerca de la alambrada gesticulando brazos y labios como si estuvieran locos, no lo estaban, los nervios les habían subido a la cabeza.”31
Alguns homes, això no obstant, encara mantenien l’esperança i continuaven les activitats polítiques dins el camp:
Ens reuníem per parlar de la situació, si tornaríem aviat. Ens pensàvem que duraria tres o
quatre setmanes, que en Franco plegaria perquè no tenia mitjans per mantenir-se.32
Però la situació no es va arreglar i molts van decidir tornar. No havien
comès cap delicte i pensaven que les autoritats franquistes no els podien acusar
de res. Es van equivocar: de seguida que van trepitjar l’Estat espanyol van ser
internats en camps de concentració. Hi va haver altra gent que va decidir provar
sort i marxar a l’estranger, com en Ramon Malleu, que tenia doble nacionalitat i
va poder fugir cap a Cuba al cap de poc temps. I alguns joves es van deixar seduir
per les ofertes del govern francès i s’apuntaren a la legió:
Allà hi havien uns cartells que deien que si et volies apuntar de voluntari a la legió francesa et donaven 20.000 francs i al cap de 2 anys podies ser francès. Una persona normal i
corrent no ho fa, això, però una persona que ha passat una guerra, que ha passat de tot,
tant se li’n fot tres com quatre. “Anem-hi? Ens hi apuntem?”33
El doctor Brull, l’exfacultatiu municipal de Malgrat, que havia coincidit
amb el testimoni en travessar la frontera i estava al mateix camp fent de metge,
finalment va convèncer en Nicolau i un altre company perquè tornessin cap a
Catalunya i es deixessin estar d’anar a guerres que no els pertocaven. Altres joves,
com en Ferran García, no van entrar a la legió francesa perquè no van passar les
proves mèdiques, però hi va haver nois de Malgrat que, pel que explicaven alguns
informants, van acabar entrant a l’exèrcit del país veí. Com es pot deduir de tot
el que conten, les condicions eren extremes i aquelles primeres setmanes qualsevol via per sortir d’allà dins era ben rebuda.
De mica en mica, els camps es van anar organitzant i se’n van anar habilitant de nous. Alguns malgratencs que eren al d’Argelers, que era un dels que estaven en més males condicions, van aconseguir que els traslladessin a l’anomenat
campo de los catalanes a Agde, on, com recordava en Ferran García, s’hi menjava
31. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000: 75).
32. Testimoni d’Ernest Torrell.
33. Testimoni de Nicolau Catà.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 296
296
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
millor ja que dos dels cuiners eren de Malgrat.34 L’Elies Paradeda, que va entrar a
França amb en Celestí Mora, va fer el mateix recorregut, però a l’inrevés. Al principi, com altres malgratencs que tenien família o contactes a França,35 s’havia instal·lat a casa d’un oncle d’en Celestí que vivia a Saint Clemont, però, al cap de
poc temps, el govern francès els va obligar a ingressar al camp d’Agde:
El menjar anava prou bé, només que havíem de dormir per terra i sense cap mena d’higiene i que els polls hi abundaven.36
Després d’intentar, sense èxit, arreglar els papers per marxar cap a Mèxic,
va aconseguir un permís per sortir del camp, i treballar d’hortolà contractat pel
sogre d’en Francesc Massó, que vivia allà prop. Però l’esclat de la Segona Guerra
Mundial, el mes de setembre de 1939, i la invasió de França per les tropes alemanyes van capgirar la vida de tots els catalans que en aquells moments estaven
en els camps o que havien intentat començar una vida nova. L’Elies, per exemple, fou ingressat altra vegada en un camp de refugiats, aquest cop a Argelers, i
més tard va ser traslladat a un camp de treballadors a Alemanya. En Ferran García
i altres malgratencs, que eren al d’Agde, foren obligats a incorporar-se com a
obrers a l’exèrcit francès. A la família d’en Salvador Cuadrado, mentre ell també
estava confinat, la van fer pujar en un tren de càrrega que anava cap als camps de
concentració alemanys, però, no sabem per quin motiu, va retornar cap a França:
es van salvar de morir, però un dels fills recordava que a alguns nois joves de
Malgrat que anaven amb ells en aquest tren els havien fet baixar i mai més se’n
va saber res. En Francesc Arnau i Cortina, que s’havia retrobat amb la dona i les
filles i vivia a Prada de Conflent, fou confinat al departament de la Sarthe, concretament a la ciutat de Le Mans, on es concentraren molts polítics catalans
seguint les ordres de les autoritats franceses. Després d’uns dies allà i davant la por
de l’avanç de les tropes nazis, va decidir fugir amb en Josep Irla, en Santiago Pi i
Sunyer i en Dencàs. Van trigar molts dies, però, després de mil peripècies, van
aconseguir escapar de la França ocupada i arribar, en el cas de l’Arnau, a Prada.37
Altres malgratencs que eren a la França ocupada pels alemanys no van tenir tanta
sort i van ser traslladats a camps de concentració a Alemanya o a Àustria. D’aquest
grup, que no s’ha pogut comprovar si fou gaire nombrós, en van morir almenys
34. Segons el testimoni de l’Elies, els dos malgratencs que feien de cuiners al camp d’Agde eren en
Peret Bo i en Francesc Matamala. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm.
47, juliol 1981 (AMMM).
35. En Francesc Arnau i Cortina, que tenia la dona i les filles vivint a França des de feia una temporada, va anar directament a la casa de Prada de Conflent que els havia deixat la seva cunyada. En Ferran García Arona també va estar acollit a casa d’uns francesos a Saint-Cloud.
36. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm. 47, juliol 1981 (AMMM).
37. Per a més informació sobre l’exili de l’Arnau, vegeu el cinquè i sisè capítol del llibre de
GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 297
LA LLARGA POSTGUERRA
297
Carnet de deportat de Jaume Turón.
Document facilitat per Judih Turón (néta).
dos en els camps d’extermini: l’Emilio Tovar, al de Gusen, el 16 de novembre de
1941, i l’Antonio Ríos Egea, al de Mauthausen el 7 de febrer de 1942. Els que van
sobreviure, com en Jaume Turon Gibert, mai oblidaren l’horror d’aquells interminables mesos de confinament. Aquest guàrdia d’assalt malgratenc38 havia estat
fet presoner pels alemanys a la base naval de Bordeus, on l’havien fet anar a treballar des del camp d’Argelers. Fou internat al camp de Thil, a la frontera de
Luxemburg amb Alemanya, on va estar prop d’un any esperant que qualsevol dia
diguessin el seu nom i el portessin cap al crematori. Com li explicava anys després
a la seva néta, cada dia els alemanys cridaven dues o tres persones i l’angoixa de no
saber si l’endemà et tocaria va esdevenir insuportable. Quan va entrar al camp de
concentració era un home alt i fort que pesava uns 80 quilos; quan en va sortir, el
2 de setembre de 1944, amb prou feines arribava als 43.
La situació d’angoixa que es va viure a França durant la Segona Guerra
Mundial va animar molts catalans a tornar. La majoria, igual que havia passat
38. En Jaume Turon havia entrat al cos de Guàrdies d’Assalt després d’haver intentat dedicar-se a la
reparació i venda de bicicletes, en un taller que havia muntat amb el seu germà al carrer d’Aragó.
Fou destinat a Tarragona, on va viure el començament de la Guerra i va ajudar a fugir el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Quan va veure que la Guerra aniria per llarg, va portar la
dona i el fill cap a Malgrat i ell va seguir a Tarragona fins que, un cop a acabada, es va exiliar.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 298
298
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
amb els que havien retornat les primeres setmanes, fou internada en camps de
concentració i, si havien exercit algun càrrec durant la República, sotmesos a consells de guerra. Hi va haver gent però que va decidir quedar-se a França perquè
pensaven que, si els aliats guanyaven, retornarien la democràcia a l’Estat espanyol i les llibertats a Catalunya. La guerra va finalitzar l’any 1945 i ni Europa ni
els americans van fer res per acabar amb la dictadura franquista. Els exiliats malgratencs no pogueren tornar en molts anys i, encara que hagi estat impossible trobar referències de tots, hem volgut destacar, com a mínim, què va passar amb els
que havien estat els principals protagonistes dels esdeveniments polítics a Malgrat
durant l’etapa republicana o la Guerra, i amb algunes persones que, tot i no ser
personatges públics, també patiren un llarg exili.
En Joan Prat, que després de dimitir com a alcalde de Malgrat va exercir
de comissari polític, no va poder tornar a la vila a buscar la seva família i va marxar sol cap a França, on es va trobar amb el seu fill Joaquim, que morí al cap de
poc temps. La seva dona i els altres fills al cap d’uns anys el van poder anar a visitar, però la família no es va tornar a ajuntar mai més. Va morir a Castelnaudary
el dia 1 de març de l’any 1975. Tenia 86 anys i, per pocs mesos, no va poder veure
la fi de la dictadura franquista.39
L’Elies Paradeda, després d’algun temps treballant a diversos pobles es va
instal·lar a Perpinyà on va formar una nova família. Quan va morir Franco, va
tornar diverses vegades a Malgrat i, gràcies a les entrevistes que li va fer en Vicens
Tomàs, avui tenim el seu testimoni. Va morir a Perpinyà el 30 de gener de 1992.40
En Miquel Albiol i Sánchez, comissari polític a Malgrat fins al final de la
Guerra, va estar uns mesos residint a França i finalment va marxar cap a Xile. Va
morir l’1 de novembre de 1976 a Rafael (Concepción, Xile).41
La família Cuadrado es va separar: la mare amb els fills van tornar i es van
instal·lar a Cartagena, mentre en Salvador es quedava a França, on va morir cap
a l’any 1964. Un dels seus fills també va morir intentant travessar la frontera.42
En Jaume Turon Gibert i en Lorenzo Olivar, un altre malgratenc mecànic
d’avions durant la Guerra que també havia estat confinat amb ell al camp de
Thil, van aconseguir recuperar-se físicament i cap a l’any 1946 es van traslladar
a Perpinyà. La dona i el fill d’en Jaume Turon, aquell mateix any, van marxar de
Malgrat amb el poc que van poder carregar i van aconseguir arribar, amb l’ajuda
d’un guia, a la frontera francesa. El guia morí metrallat poc abans de creuar, però,
sortosament, la Presentación Concha i el seu fill Jaume aconseguiren passar i reunir-se amb el pare després d’onze llargs anys de separació. Aquesta família va estar
vivint a França fins que l’any 1970 decidiren tornar a Malgrat. Lorenzo Olivar,
39. Testimoni de Maria Prat Tocavents. Vegeu COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999).
40. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm. 47, 48, 49, 50, 51, 52, 53 (juliol,
1981-gener, 1982). COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999).
41. COLOMÉ i ALSINA, Joaquim (1999).
42. Testimoni de Damián Cuadrado Pérez.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 299
LA LLARGA POSTGUERRA
Elies Paradeda l'any 1983, en una de les seves visites estiuenques a Malgrat.
Fotografia realitzada i cedida per Vicenç Tomàs.
299
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 300
300
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
que tampoc no va aconseguir reunir-se amb la seva dona, Narcisa Girons, i els
seus fills fins al cap d’uns anys, després que la seva esposa patís diversos escorcolls
i interrogatoris a Malgrat, a diferència de la família Turon va decidir quedar-se a
França i no tornar mai més al seu poble. Actualment alguns dels seus fills estiuegen a Malgrat.
Dels Gambín i d’en Francesc Vidal Curull, no se n’han trobat més referències, però tot ens fa pensar que també es van quedar a viure a França.
En Pau Pica i la seva família tampoc van tornar i es van quedar a viure a
Saint-Germain, un poblet prop de París.43
L’Arnau i Cortina va passar els últims anys a Prada de Conflent, on hi
havia altres exiliats catalans com en Pau Casals, molt amic de l’Arnau, o en
Pompeu Fabra. Com assenyala Ramon Garriga i Marquès, l’Arnau, a la seva etapa
de l’exili, va continuar escrivint articles a nombrosos diaris i va mantenir el contacte amb el govern de la Generalitat a l’exili. També era un habitual de les reunions del grup dels catalans, els diumenges a la tarda a casa d’en Pau Casals. No
va poder tornar a Catalunya fins als anys 60 i encara només de visita. Va morir a
Perpinyà el 14 de març de 1974; les seves filles i els seus néts encara viuen a
França.44
L’exili permanent fou l’alt preu que van haver de pagar alguns dels representants locals més significatius del catalanisme o del moviment obrer, i molts
malgratencs anònims. Havien defensat les seves idees fins al final i això els va costar perdre en alguns casos la família, el patrimoni o les dues coses alhora. A més
de no poder tornar durant molts anys a Catalunya, les autoritats franquistes es van
encarregar de confiscar-los totes les propietats que van poder i sotmetre’ls a l’amenaça constant de represaliar els membres de la família que s’havien quedat al
poble. En el cas de l’Arnau i Cortina, la Falange li va requisar les cases i la botiga
del carrer del Carme i del carrer de Desclapers, que foren utilitzades durant molts
anys per aquesta organització. La família d’en Prat i Maspera, a més de patir escorcolls i altres humiliacions, fou obligada a deixar la casa que tenia llogada al carrer
de Mar on l’exalcalde tenia la que en aquells moments era la lampisteria més gran
de la població. Durant anys, la seva dona i els seus fills van passar força dificultats
econòmiques i es van veure obligats a viure rellogats. La família de l’Elies Paradeda
també va passar un tràngol després de la Guerra. Havien quedat arruïnats i encara que l’Elies no contestés les provocacions que li feia arribar la secció de la Falange
local a França,45 la seves filles van haver de patir durant anys estar separades del
43. Testimoni de Vicens Pica i Paquita Rossell.
44. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989).
45. Pel que explicava l’exalcalde en les seves memòries de l’exili, els falangistes utilitzaven les cartes
que li enviava la seva família per fer-li arribar notes al camp de refugiats: «Els primers mesos d’ésser al camp, la censura de Malgrat, a mi i en Pau Pica, ens posava a les cartes que rebíem de casa
nostra, unes sàtires vergonyoses: “Tus amigos de Falange te esperan con los brazos abiertos, gritando muy fuerte, viva Franco, muera la FAI”». En un principi els va contestar dient-los que,
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 301
LA LLARGA POSTGUERRA
301
pare i de la mare. La seva dona, la Joaquima Simeon, que treballava de mestra a
Malgrat, fou vetada per les noves autoritats franquistes i destinada primer a Berga
i després a Sant Pere de Riu. Només es va poder emportar la filla petita; les altres
van ser criades per la seva tia. Mai van arribar a entendre per què el seu pare els
havia fet sacrificar tantes coses per un ideal polític i durant anys van haver de
patir els comentaris de la gent “d’ordre” del poble.
3. Malgratencs a les presons franquistes
Les represàlies, però, no només van anar contra els familiars dels exiliats.
Els que van optar per quedar-se a Malgrat o van retornar al cap d’uns mesos de
França o dels camps de concentració també patiren, en la majoria dels casos, la
repressió dels primers anys del franquisme. Qualsevol persona que hagués militat
en alguna organització obrera o catalanista era susceptible de ser sotmesa a un
consell de guerra i només haver treballat pel govern de la Generalitat era motiu
suficient per ser empresonat. Molt aviat van començar les depuracions de funcionaris, les denúncies, les venjances personals i els empresonaments. Encara avui
és molt difícil establir una relació del nombre total de malgratencs que van passar per les presons i batallons de treballadors franquistes, però, com a mínim s’ha
intentat mostrar quin era el procés que se seguia i elaborar una llista provisional
de persones que van estar empresonades perquè pugui servir de base per a estudis posteriors.46
Els criteris que guiaven les detencions eren força arbitraris ja que només
era necessària una denúncia d’alguna persona ben vista pel règim perquè qualsevol fos detingut i conduït fins a Arenys. Així trobem casos de persones que s’havien implicat força en política durant l’època republicana i per amistats personals
amb determinats elements conservadors o perquè canviaren radicalment d’ideologia política no van ser detingudes, i altres que amb una implicació similar eren
jutjades i empresonades. Algunes vegades, com recordava en Ramon Garriga i
Marquès, hi havia altres raons que portaven a “perdonar” la presó a homes que,
com el seu pare, havien exercit càrrecs durant la República:
Un dia a Falange hi havia reunió i en Russinyol va aixecar la llebre. “I amb en Garriga, què
hem de fer?” I l’Esquena va dir: “Mireu, en Gracià és un desgraciat que són set de colla i
s’han quedat sense ni una pesseta per poder començar. Té la seva dona que s’està morint
d’un tifus galopant, deixeu-lo estar que prou pena té.”
com a mínim, les firmessin, però després, pensant en la dona i les filles, va ignorar les missives
perquè la família no patís represàlies. “El meu exili a França”. Som-hi!. núm. 47, juliol 1981.
46. Vegeu l’annex 5.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 302
302
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Seguint el mateix raonament tampoc van empresonar l’Ernest Torrell quan
va tornar de França, però hi va haver altres exregidors d’ERC que no van tenir
tanta sort. A més dels que ja havien marxat, almenys quatre dels homes que
havien exercit càrrecs a algun dels ajuntaments republicans van ser tancats a la
presó i sotmesos, en alguns casos, a represàlies econòmiques. En Miquel Verdaguer, per exemple, a part d’expropiar-li tot el material de la botiga de comestibles
i la major part dels diners que tenia al banc, va estar retingut durant sis mesos a
Montjuïc. Com recordava la seva néta:
Va estar tancat mig any [condemnat] a pena de mort i la meva àvia cada dia amb un cabasset se n’anava fins a Montjuïc a portar-li menjar, que si li portava sis o set dies a la setmana potser ho rebia un o dos dies. [I] els mateixos que ell havia ajudat [durant la Guerra]
perquè no els matessin el van ajudar quan va estar tancat. El seu expedient no el podien
eliminar, però aconseguien que el posessin a sota i així va passar mig any fins que el van
poder alliberar. Unes persones concretes de Malgrat varen actuar per ell, li van tornar el
favor.47
En Josep Illas i en Salvador Bunyol també van estar tancats uns mesos, i el
que potser s’hi va estar més temps fou l’Antolín Gros, que va ingressar a la Model
el mes de febrer de l’any 1939 i no en va sortir fins al juliol del 1941. L’exjutge
popular i antic membre de la direcció local d’ERC, Eusebi Simeon, també fou
empresonat primer a Malgrat i després a la Model, igual que altres membres d’aquest partit, que foren represaliats, com en Josep Gallart Jalencas, tancat prop de
dos anys, o algunes dones que van ser obligades a anar a escombrar a les cases on
s’allotjaven els militars per haver format part de la secció femenina d’aquesta formació política. En Martí Vidal Pica i en Joan Verges Sastre, que també havien
militat a ERC i posteriorment havien estat dos dels fundadors de la secció local
del PSUC, també van ser empresonats, així com l’Antoni Turró, que era un dels
caps visibles de la UGT malgratenca, o Francesc Barney, germà d’un dels principals dirigents rabassaires. Però l’organització que va patir més detencions i represàlies fou la CNT. A més dels dirigents i militants que havien fugit cap a França,
dels prop de 56 malgratencs que hem pogut documentar que van estar tancats a
la Model, almenys 26 havien estat relacionats amb aquest sindicat. Encara que la
majoria fossin militants de base, també trobem entre els presos alguns dels dirigents més significatius de la CNT malgratenca, com en Rafael Banet “el rajoler”,
que fou un dels que va estar més anys tancat, en Joan Evaristo, en Josep Moré
Molist “Pepet Maco” o en Juan Barnés “el Cabrero”. Tots van ser jutjats i empresonats per les seves implicacions en el Comitè Antifeixista i compliren, com es pot
veure a l’annex 5, força anys de condemna. Però no només es va represaliar membres de partits polítics o organitzacions sindicals: el que havia estat el director de
47. Testimoni de Teresa Viusà i Verdaguer.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 303
LA LLARGA POSTGUERRA
303
l’Escola Nova Unificada també fou empresonat. En Josep Planagumà, quan va
acabar la Guerra, es va anar a reunir amb la seva família, que s’havia refugiat a
Amer després del bombardeig que va patir Malgrat. I allà fou on el van anar a
buscar un grup de joves falangistes malgratencs per detenir-lo i portar-lo a la
presó de Malgrat:
El van venir a buscar deixebles d’ell i se’l van emportar en un camió.48
Com recordava la seva filla, el fet que fossin els propis exalumnes els que
l’anessin a detenir va afectar molt el senyor Planagumà, que no acabava d’entendre de què se l’acusava. Pel que sembla, les denúncies contra el mestre l’inculpaven d’ensenyar en català, d’aplicar una pedagogia massa moderna, de ser el
delegat cultural del Comitè i de fer servir els diners de les “receptes” que aquest
cobrava per comprar material per a les escoles. En Josep Planagumà va estar retingut a la presó de Malgrat del 14 al 24 d’abril de l’any 1939. Després va ser conduït fins a Arenys i d’allà a la Model de Barcelona. En el judici sumarísimo que
es va celebrar el gener de 1940, es va defensar ell mateix, però amb tot i això fou
condemnat a 8 anys de presó.
Un altre mestre de Malgrat empresonat per haver ensenyat en català va ser
en Napoleó Soliva. Com recordaven les seves germanes:
Quan era davant del jutge aquest li va dir: “Per què no nega aquest crim, que ensenyava en
català?” “Per què ho hauria de negar? Aneu a l’escola i ho trobareu tot escrit en català.”
En Napoleó havia estat tancat a la presó de Malgrat en tornar de França;
igual que en Josep Planagumà, fou jutjat a Arenys i conduït fins a la presó de
Mataró. Segons les seves germanes, va estar tancat pocs mesos, però un cop lliure no el van deixar exercir com a mestre a Catalunya i fou traslladat forçosament.49
Repassant els expedients dels presos malgratencs que hem aconseguit localitzar, es pot comprovar que els casos d’en Planagumà o d’en Soliva no van ser
gaire diferents dels de la resta de represaliats. El recorregut de tots els detinguts
solia ser el mateix: primer els tancaven a la presó del poble, que estava custodiada per militants de Falange o nois que feien el Servei Militar, i, al cap d’uns dies,
els portaven a Arenys on un tribunal militar els jutjava i els condemnava. L’estada
a la presó local moltes vegades s’allargava i alguns presoners van ser maltractats
pels joves falangistes que a les nits solien fer interrogatoris pel seu compte. Com
recordava algun dels informants:
48. Testimoni de Francesca Planagumà.
49. No sabem exactament on va exercir de mestre a partir de llavors. En el llibre de GONZÁLEZ,
J. i MARQUÉS, S. (1996), només consta que fou traslladat fora de Catalunya.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 304
304
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Qui més qui menys, per una raó o una altra, hagué de ser investigat per les noves autoritats. Els
informes els sol·licitaven organismes diversos, com ara jutjats militars, juntes classificadores de
presoners, jutges penitenciaris, etc. i eren contestats per les autoritats municipals. Un informe
favorable o desfavorable decidia la sort de les persones investigades. El nombre de persones de
qui se sol·licità informe s’acosta a les 400.
Informes de la repressió franquista (juliol de 1939) dins de Lligalls de Correspondència de 1939
(AMMM).
On hi ha la rectoria hi havia la presó i en allà fèiem guàrdia. N’hi havia un de Falange que
se’n cuidava. Hi havia quatre o cinc rojos detinguts que els treien a la nit i feien el que
volien amb ells. Tornaven desfigurats.50
Un cop eren portats a Arenys, però, la situació no solia millorar gaire.
Podien ser sotmesos a un consell de guerra immediatament o empresonats a
Montjuïc, a la Model o a la presó de Mataró sense judici previ. Si tenien sort i
aconseguien un bon aval, només complien uns mesos de reclusió, com va ser el cas
50. Aquest testimoni feia guàrdies a la presó quan complia el Servei Militar.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 305
LA LLARGA POSTGUERRA
305
de l’Eusebi Simeon o en Miquel Verdaguer, però si no es donaven aquestes circumstàncies solien ser condemnats al cap d’uns mesos per tribunals militars i se’ls
abonava el temps de presó que ja havien complert. Com recordaven alguns dels
testimonis, els judicis solien ser molt ràpids i els detinguts no tenien cap mena de
garantia per poder defensar-se. S’han trobat molts casos de consells de guerra que
jutjaven diverses persones alhora i les acusacions, quasi bé sempre, no es basaven
en més proves que les dels testimonis aportats pels denunciants. En Juan Urrea
Raja, per exemple, recordava que, tot i que el van jutjar amb 28 persones més, el
consell de guerra va durar amb prou feines vint minuts i cap dels càrrecs que li
van imputar eren certs. Repassant els expedients dels prop de 60 detinguts de
Malgrat que van ser tancats a la presó Model, es pot comprovar que aquests procediments eren els habituals i que curiosament tots, a part d’altres càrrecs, sempre eren acusats del delicte que havien comès els que els jutjaven: rebel·lió militar.
Les condemnes oscil·laven entre els sis anys i un dia, que era la mínima, fins a la
reclusió perpètua o la pena de mort, que era la màxima. Hem localitzat tres
homes nascuts a Malgrat que van ser afusellats durant aquest període: en Manel
Cordón Esteves, en Josep Ros Planas i en Pere Valverde, però, per les referències
que en tenim, tots tres feia anys que no vivien al poble i no havien pres part en
els esdeveniments de l’època republicana o de la Guerra.51 Quasi tots els altres
presos malgratencs van aconseguir sobreviure i la majoria no va complir íntegrament els anys de les condemnes, perquè sovint els les commutaven o els concedien la llibertat condicional. Amb tot i això, un bon nombre d’homes van passar
entre un i tres anys a la presó i, a pesar d’obtenir la llibertat abans d’hora, van
haver de presentar-se cada setmana al quarter de la Guàrdia Civil fins que van
acabar les condemnes, patir l’estigma d’haver estat empresonats, cosa que els dificultava trobar feina, i, en alguns casos, no van poder tornar més al poble perquè
les noves autoritats els van aplicar la libertad condicional con destierro. A més, cal
tenir en compte que les reduccions de les penes no obeïen a la bona voluntat del
règim sinó al fet que va arribar un punt que les presons franquistes estaven tan
plenes de gent que es van veure obligats a buidar-les una mica.
La gran quantitat de presos polítics dels primers anys de la dictadura havia
provocat la massificació de la majoria de centres penitenciaris, cosa que no va fer
gaire agradable l’estada dels reclusos. Com recordava en Juan Urrea Raja, les condicions higièniques i alimentàries eren deplorables, havien de conviure fins a dotze
reclusos en cel·les preparades per a una persona i molta gent es veia obligada a dormir als passadissos.52 L’atenció mèdica dins les presons tampoc era gaire bona i
51. En Manel Cordon Esteves vivia a Mataró. Fou afusellat al Camp de la Bota el 4 de febrer de
l’any 1942. En Josep Ros Planas fou executat a Girona el 28 de juliol de l’any 1939. I en Pere
Valverde Fuentes fou afusellat el 17 de febrer de l’any 1949. Aquest últim formava part de
l’Exèrcit Guerriller de Catalunya, un grup de maquis que va perpetrar diverses accions entre el
1946 i el 1947. Era el responsable de la secció politicomilitar del PSUC i, pel que sembla, havia
viscut a Calella. SOLÉ i SABATÈ, Josep M. (2003). SANCHEZ AGUSTÍ, Ferran (1999: 249).
52. Com recordava aquest testimoni, hi havia gent que no ho suportava i optava pel suïcidi. També
306
Carta d’Eusebi Simeón des de la presó Model de Barcelona adreçada als seus familiars.
Carta facilitada per Joan i Rosa Simeón Piferrer (néts).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 306
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 307
LA LLARGA POSTGUERRA
307
molts homes que ingressaven malalts o ferits solien empitjorar. Això és el que li
va passar a l’Antoni Folla i Isern. Aquest cenetista malgratenc de 42 anys va entrar
a la presó Model el 8 de febrer de l’any 1939, segons un testimoni, després d’haver estat apallissat amb barres de plom per membres de la Falange de Malgrat.
Tot i estar molts mesos queixant-se de dolors a l’estómac, va morir de colitis ulcerosa el 19 de juny de l’any 1941. Les autoritats franquistes mai van notificar a la
família de l’Antoni la seva mort i encara avui no saben ni a on el van enterrar. Els
altres reclusos malgratencs, com ja hem dit, aconseguiren sobreviure, però molts
mai més van poder recuperar-se psicològicament de l’experiència. Alguns havien
passat part de la condemna a la presó patint les males condicions higièniques, els
maltractaments o l’angoixa que qualsevol nit els piquessin la porta de la cel·la i
se’ls emportessin al Camp de la Bota per afusellar-los, i l’altra part a batallons de
treballadors que els acabaren d’esgotar físicament.53 Hi havia pocs homes capaços de suportar tanta pressió i quasi tots van tornar a casa seva ensorrats, decebuts i sense gaires ganes de tornar a lluitar per res. Com recordava la néta d’en
Miquel Verdaguer, el seu avi, tot i que mai va renunciar als seus ideals, va trigar
molts anys a tornar a ser el mateix:
Va tornar molt tocat del cap, perquè, clar, mig any i que no sàpigues si viuràs o no viuràs.
[Els] metges li van aconsellar que no es dediqués al negoci i se’n va anar a treballar al camp.
Continuaven portant el negoci la mare i la filla i se’n van sortir com van poder fins que,
de tenir dues paneretes, en van tenir quatre, i de quatre vuit, i van tornar a remuntar.54
En Josep Planagumà també va sortir molt tocat de la presó i, com explicava la seva filla Francesca, la situació que van haver de passar durant el temps
que va estar pres els va destrossar la família. Mentre el senyor Planagumà era a la
presó, la seva dona, que estava molt delicada de salut, i els seus fills van passar
greus dificultats econòmiques. Els nois grans van haver d’anar a viure amb l’oncle, que era qui els proporcionava el menjar, i les dues noies es van quedar amb
la mare a Amer. La filla gran fou la que es va ocupar de fer totes les gestions perquè el seu pare pogués sortir de la presó i d’anar-lo a veure cada setmana.
L’esgotament i la falta de defenses van fer que al cap d’un temps morís de tuberculosi i es van quedar la petita i la mare soles. Quan finalment fou alliberat, les
autoritats franquistes no van permetre que el senyor Planagumà tornés a exercir
de mestre a Malgrat. Per no marxar gaire lluny de la família, va optar per aprofitar l’oferta del seu amic Francesc Fontrodona i va entrar a treballar a la seva
ens explicà que els delinqüents comuns, que eren els únics que rebien menjar amb regularitat,
eren utilitzats com a delators a les cel·les dels presos polítics.
53. Com a mínim 15 dels 56 detinguts localitzats a la Model van ser destinats a batallons de treballadors a més dels homes que ja havien estat enquadrats en aquests grups en els camps de
concentració o per ser presoners de l’exèrcit franquista.
54. Testimoni de Teresa Viusà i Verdaguer.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 308
308
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
empresa com a comptable. Encara que durant anys va treballar a Malgrat,55 la
seva família no va voler tornar mai més al poble i d’Amer es van traslladar a viure
a Barcelona.
El que havia estat un dels caps del Comitè, en Rafael Banet, tampoc va
tornar mai més a viure a Malgrat. Com altres cenetistes, després de molts anys de
presó i que li commutessin la pena de mort, fou desterrat i va fixar la seva residència a Calella. En Juan Urrea Raja, després de sortir de la Model i treballar uns
mesos com a ferroviari, va fugir cap a França, on va viure fins fa pocs anys.
Els casos esmentats només són alguns exemples de com l’estada a la presó
va trasbalsar la vida de molts dels homes que van haver de patir la repressió del
franquisme. Per desgràcia, quan van sortir, les condicions tampoc milloraren
gaire. Cap tingué temps per lamentar-se: la misèria de la llarga postguerra els
obligà una vegada més a lluitar per la supervivència de les seves famílies i a tirar
endavant com fos.
4. El Malgrat de la postguerra
El menjar que havien portat els primers dies les tropes franquistes no va
durar gaires setmanes i els malgratencs van adonar-se que, encara que s’hagués
acabat la Guerra, la fam trigaria a desaparèixer:
[Durant] la Guerra no ens van faltar mai les tres unces de pa, però quan es va acabar la
Guerra: “El rojo se tiene que morir de hambre”. Sis o set anys ens vam passar sense res i
quan la meva Conxita tenia 2 anys, llavors van donar el pa de sègol.56
La Guerra va ser dolenta, però la postguerra... jo pensava que ens haguéssim mort tots.
Sobretot la part obrera d’aquí. Necessitats de menjar, del vestit, de tot. Aquell temps
tothom anava apedaçat. Unes cortines que hi havia com amb unes veces que passava el cordill... no en va quedar cap, les vam bullir i ens les vam menjar.57
Yo tenía una hermana que se le murieron dos hijos por no tener dinero ni para comprar
las medicinas. Lo que duró aquello! Hambre viva! No podíamos comer nada, porque no
había. Te morías! Los abuelicos se morían por las calles tirados; yo lo he visto por la calle
del Mar los abuelitos caer muertos de hambre, yo lo he visto.58
55. Josep Planagumà va aprofitar per fer classes nocturnes clandestines d’alfabetització i català quan
es quedava entre setmana a dormir a Malgrat.
56. Testimoni de Filomena Bernat.
57. Testimoni de Joan Raja Fernández.
58. Testimoni d’Encarnación Giménez García.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 309
LA LLARGA POSTGUERRA
309
L’any que es va passar més gana va ser el 40. Va ser desastrós! Vaig haver de dir-li a la mare:
“Si aneu així, no podrem sembrar, eh?” Venien a les onze a picar: “Antonieta, que no tinc
res per sopar.” Au!, quatre fesols, quatre patates, una mica de blat de moro..., i vam quedar sense res. Hi havia una germana del pare que tenia una noia i li [va dir]: “Mira, nosaltres ja ens espavilarem com podrem, però deixa venir a menjar a la noia a casa teva.” I el
pare [deia]: “Ara [no s’ho] creurà si li dic que no tinc res per donar-li.” I aquí hi havia el
forn de ca l’Ibáñez i ens van deixar dos sacs de patates, així el meu pare li va poder donar
un sac a la seva germana i l’altre [el vam] poder menjar nosaltres. Ja ho veus, nosaltres
[érem] pagesos [i] vam quedar sense patates, perquè la mare ho donava tot.59
Encara que, com sempre, hi va haver gent que es va enriquir durant aquest
període, gràcies a la col·laboració amb les noves autoritats o a l’estraperlo, la
majoria de malgratencs, com hem vist, van passar serioses dificultats i només
pensaven a poder tornar a menjar pa blanc al més aviat possible:
La meva mare sempre deia: “No tinc pas cor de veure mai més les fleques amb els prestatges plens de pa.” I va acabar la Guerra el 39, la meva mare va morir el 42 i encara no havia
vist pa als prestatges, perquè encara anàvem amb la cartilla de racionament.60
Anaves a buscar pa al racionament i es venien la farina bona. Els confiters feien “xaxos” i
feien un pa que si te’l fotien pel cap et mataven. Com una pedra, no es podia menjar, et
feia mal a l’estómac.61
Les targes de racionament no asseguraven l’alimentació de tota la família
i els menjadors organitzats per Falange, bàsicament, es dedicaven a donar menjar als més petits. La situació va arribar a ser tan desesperada que qualsevol mitjà
per aconseguir diners o aliments era vàlid, encara que moltes vegades tenir un lloc
de treball no t’assegurava un plat a taula:
Ens aixecàvem a les tres del matí i anàvem a tirar l’art perquè ens donessin un grapat de
sardines per esmorzar, sense oli i sense res. Molts d’aquí Malgrat treballàvem a la SAFA i
hi anàvem a peu: anar i venir a la SAFA, i sense menjar. [Treballàvem] onze hores, estiu i
hivern, 11 hores cada dia. I tota la gent amb una misèria, amb una gana. És que ja no era
gana, era decadència, que arribaves a casa i no hi havia res de menjar. Dia [rere] dia, dia
[rere]) dia... Anàvem a buscar glans a les 8 o les 9 del matí, sense esmorzar i sense res i si
fèiem dues bossetes o tres ho veníem i al venir anàvem a comprar mig quilo o tres quarts
de quilo de farina de blat de moro per fer farinetes, això si tenies sort i trobaves glans! Allò
va ser... jo pensava que moriríem tots.62
59.
60.
61.
62.
Testimoni de Josep Mora i Girons.
Testimoni de Rita Turró.
Testimoni de Josep Mora i Girons.
Testimoni de Juan Raja Fernández.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 310
310
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Les famílies que ho van passar més malament van ser les que havien perdut els homes a la Guerra i les que els tenien tancats a la presó o en camps de
concentració. Algunes de les dones dels presos, com la Rosa Massó o la dona d’en
Miquel Verdaguer, van haver de dedicar-se a fer intercanvis de patates o carn per
altres productes quan anaven a veure els seus marits a la presó,63 i altres, com la
dona d’en Josep Sousa i la seva filla, treballaven del que podien per aconseguir el
menjar i poder alimentar tots els membres de la família:
A mi me daban 19 duros cuando trabajábamos tres días [y] mi madre tenía que gobernar
ese dinero para tanto. Tuvo que ir a trabajar a una casa y nosotros al campo y a robar bellotas. Cosíamos en casa y, cuando entraron los nacionales, cosimos mucho porque muchos
nos traían la ropa destrozada.64
Una vegada més, les dones, que havien estat les grans resistents de la rereguarda, es trobaven soles al capdavant de les famílies:
Aquestes dones van ser les heroïnes que van quedar, perquè van haver de pujar les famílies
i els nens amb molt pocs recursos i això sí que és una victòria. La meva dona, quan jo vaig
marxar, va quedar embarassada i va donar a llum acabada la Guerra. Va haver de pujar tres
fills ella tota sola i això sí que va ser un miracle, perquè es van haver de posar a treballar
per pujar-los.65
A més de les dificultats econòmiques, aquestes dones vivien amb la incertesa de no saber res dels seus marits o dels seus fills. Hi havia mares que encara
esperaven que algun dia aparegués per la porta el fill que havia desaparegut
durant la Guerra i esposes que tenien l’esperança que els seus marits tornessin
aviat de l’exili. Un dels casos més dramàtics d’aquestes infructuoses esperes fou el
de la família de l’Emili Tovar. La seva dona i la seva filla van anar durant mesos
cada capvespre a l’estació per veure si arribava en algun tren, però l’Emili no va
arribar mai. Com hem esmentat abans, va morir l’any 1941 en el camp de Gusen,
però la seva família no se’n va assabentar fins a l’any 1946. Les esposes dels presos tampoc estaven en una situació gaire millor: quan podien anaven a la Model
a portar als seus marits roba neta i alguna cosa per menjar, però amb prou feines
els podien veure. Havien de parlar a crits des d’una reixa i no sabien mai del cert
si quan arribessin allà encara els hi trobarien. Els presos, a més, quasi bé no
podien enviar cartes i l’única via de comunicació possible eren, com recordava la
Sebastiana Bunyol, les notes escrites en paper de fumar que podien treure de la
63. La Rosa Massó va fer intercanvi de carn per oli durant uns mesos quan el seu home, Josep
Garangou, estava tancat a la presó Model. La Maria Teresa Méndez, dona d’en Miquel
Verdaguer, intercanviava patates per altres productes.
64. Testimoni de Maria Sousa.
65. Testimoni d’Ernest Torrell.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 311
LA LLARGA POSTGUERRA
311
La plaça del doctor Robert, que durant la República havia estat una font de conflictes entre els
sectors propers a la Lliga (que defensaven la instal·lació del bust del doctor Robert) i els
republicans (que defensaven el conjunt escultòric de Leda i el cigne), es convertí l’any 1939 en
una plaça dedicada a los caídos. Darrere de l’altar provisional de la imatge es podia llegir: “Caídos
por Dios, España y su revolución nacional-sindicalista. !Presentes!”
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 312
312
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
presó amagades entre els traus de les camises. Fou una època de temors i desesperança ja que no hem d’oblidar que es vivia en plena dictadura i la repressió
política i ideològica que exercien els vencedors podia sentir-se en tots els àmbits
de la vida quotidiana. A més de les detencions, i les depuracions de funcionaris i
mestres, hi va haver moltes noies que havien militat a les JJLL, a la CNT o a ERC
que foren obligades a anar a escombrar les cases on s’allotjaven els militars:
Va venir un que li dèiem en Sandalio. Venien amb l’escopeta a buscar-nos per anar a
escombrar. Llavors n’hi va haver-hi una [que] era republicana [que] es va espantar i no va
voler anar-hi i es va trastocar, pobra noia. Però nosaltres, la quadrilla que érem, hi vam
anar.66
Era escombrar el puesto d’ells que deien que els rojos ho havien..., però eren ells que hi estaven. Estava ple de puces.67
Les que no complien les ordres o intentaven rebel·lar-se eren obligades a
beure oli de ricí i en algunes ocasions havien arribat a tallar els cabells al zero a
algunes noies, per després fer-les passejar pel carrer i ridiculitzar-les:
On hi havia l’hotel Bombay, en Viladevall, el del Tropical, hi va fer el Salón España i aquí
hi havia Falange i me’n recordo que un dia a la tarda van detenir dues noies i les van castigar a talla’ls-hi el cap al zero. Van anar en el pare d’en Coll, que era barber, i ell s’hi va
negar, però el van obligar. Van venir aquí a la torre, els hi van tallar el cap al zero i les van
fer sortir al carrer amb el cap pelat sense posar cap drap i aquí fora hi havien tres noies de
15 o 16 anys enfotent-se’n d’elles.
Totes aquestes accions eren organitzades i perpetrades per l’agrupació local
de la Falange, que, a més, també es dedicava a organitzar piquets per impedir que
els pagesos treballessin els diumenges i a fer escorcolls a les cases dels exiliats, dels
exdirigents catalanistes i obrers i de qualsevol persona que ells creguessin que
podia ser “separatista” o “roja”:
A mi em van venir dos d’aquí Malgrat a registrar a casa i perquè tenia una agulla de corbata que era una destral me la van tirar a terra, me la van patejar i no em van fer res a mi
per llàstima.68
Eren la gent d’aquí mateix que eren franquistes. Aquests són els que denunciaven, els que
feien mal [a les] noies i es passejaven vestits de Falange. Amb la boina vermella i la camisa
66. Testimoni de Filomena Bernat.
67. Testimoni de les germanes Fàbregues.
68. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 313
LA LLARGA POSTGUERRA
313
blava, desfilaven per Malgrat amb trompetes. Quan anaves al cine abans de començar la
pel·lícula, et feien aixecar a cantar el Cara al Sol i, una vegada, al costat meu, hi havia un
home que no va aixecar el braç i va venir un guàrdia civil que anava de paisà i li va fotre
una hòstia que va quedar assegut.69
Hi havia en Chicago, en Suñé, els Plas, en Girons... me’n deixo algun. Aquests eren els que
portaven la veu cantant aquí Malgrat.70
Catalunya va ser tractada per l’exèrcit rebel com un país ocupat i, com s’ha
comentat abans, els objectius que es van intentar complir van ser els d’acabar
amb qualsevol signe de catalanisme o d’oposició al nou règim. Amb el consentiment i la col·laboració de les autoritats municipals, que van elaborar informes de
tots els elements sospitosos, es va imposar al poble el control ideològic feixista
dels primers temps de la dictadura. El català i tots els símbols o manifestacions
públiques de la nació catalana van desaparèixer de la vida del poble. Les banderes republicanes i les senyeres foren substituïdes per la bandera roja y gualda i les
fletxes de la Falange. Es van canviar tots els noms dels carrers i places que tinguessin connotacions republicanes o catalanistes i a les escoles es va deixar d’ensenyar el català i cada matí se sentia el Cara al Sol:
Jo he vist nenes dir: “Ui! Que m’estic fent un pipí, puc anar al lavabo?” I no contestar-les
i fer-se el pipí a terra. Ens deien que era perquè ens hi acostuméssim, perquè, si un dia
entrava un inspector a la classe que anés a informar-se de com parlàvem, no caiguéssim en
la trampa de dir-ho en català.71
Els nois a partir de set anys eren obligats a assistir a la formació que impartia el Frente de Juventudes. En aquestes classes, a més de practicar la lluita grecoromana o preparar desfilades i altres activitats, els nois aprenien els fonaments
ideològics del nou règim:
A nosaltres ens feien anar a teòrica de Falange cada nit. Érem 200 allà. [Ens] deien que la
Falange era un moviment espanyol per la implantació de la universal doctrina [del] nacionalsindicalisme i això ho havies de saber. I “¿Qué es el nacionalsindicalismo? El nacionalsindicalismo es la recuperación del hombre para que realice su auténtico destino dentro de
sus cauces naturales de nación i sindicato. ¿Cómo entendemos al hombre? Entendemos al
hombre como un ser portador de valores eternos. ¿Cuál es el destino del hombre? La necesaria orientación hacia una vida presidida con los valores eternamente connaturales al modo
de ser humanos y su último en Dios.” Encara me’n recordo, em va quedar aquí gravat.72
69.
70.
71.
72.
Testimoni de Josep Mora i Girons.
Testimoni de Nicolau Catà Girons.
Testimoni de Josefina Salvadó.
Testimoni de Juan Raja Fernández.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 314
314
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Canvis de noms dels carrers durant l’època franquista
Carrer d’Ascaso
Carrer de Diògenes
Carrer de Galán i García
Carrer d’Ignasi Iglésias
Carrer d’Isaac Albéniz
Plaça del Dr. Robert
Carrer de la Llibertat
Plaça de Monturiol
Carrer de Prat de la Riba
Passeig de Pi i Margall
Carrer de Ramon Turró
Carrer de la República
Carrer de Salmeron
Carrer de Pau Claris
Via de Durruti
Carrer de Miquel Servet
Carrer del 19 de juliol
Carrer de la Fraternidad
Carrer de Bakunin
Carrer de Martí Julià
Carrer de Francesc Macià
Carrer d’Àngel Guimerà
calle Nápoles
calle San Isidro
calle Pasada
calle Ollers
travesía plaza Dr. Robert
plaza Calvo Sotelo
calle 31 de enero
plaza de la Iglesia
calle San Esteban
paseo del Mar
calle San Juan
calle Milans del Boch
calle del Carmen
calle San Telmo
calle San Pedro
vía del Caudillo
calle del Mar
calle Desclapers
calle San Antonio Abad
calle Iglesia
calle Nueva
pasaje Alsina
calle Gerona
calle Escuelas
Després de la Guerra ens feien anar a instrucció de la Falange i tota una pandilla ens vam
rebel·lar de no voler anar-hi més. I vam ser tan vius que corríem per davant, amunt i avall
de la Falange, cridant com animals. Va durar un dia i pico, l’endemà va venir una centúria
de la Falange de Badalona en van replegar uns quants els van esquilar ben esquilats, els hi
van fotre quatre pinyes i es va acabar.73
Alguna vegada havia anat a fer algun desfile a algun poble, a Canet, a Calella. Sabies que
després de la desfilada tenies un tiberi, almenys [un entrepà].74
Les nenes també rebien formació a la Sección Femenina de la Falange.
Com recordava la Paquita Pla, una de les organitzadores de l’agrupació local:
73. Testimoni de Joan Evaristo.
74. Testimoni de Manel Sousa.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 315
LA LLARGA POSTGUERRA
315
Processó de la Mare de Déu del Carme pels carrers de Malgrat, segurament de l’any 1943.
AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas.
El Servei Social era de cara a una educació. Després de la Guerra hi va haver una desorientació terrible, va quedar un buit i Pilar Primo de Rivera, que per mi és una santa al cel, ho
va organitzar. I una ensenyava a fer els plats de cuina, l’altra ensenyava a tallar els patrons,
l’altra a fer els manuals... és a dir totes una cosa. Aquelles nenes que ara són mares no van
aprendre res [de] mal, van aprendre una manera de ser bé. [Perquè] la femenina va fer un
pla de formació ben fet, va posar classes de corte, d’alfabetisme, de labors, de moral, de
modus...Tot el que va fer falta es va fer.75
A pesar d’aquesta visió amable de l’organitzadora, la Sección Femenina no
deixava de ser un instrument de control ideològic del règim per retornar les
dones a l’espai domèstic i retallar tots els drets aconseguits durant l’època republicana. Com assenyala Mary Nash: “La represión franquista cerró brutalmente
el camino de las mujeres hacia la emancipación. Las voces femeninas desaparecieron, sus organizaciones se dispersaron y se desautorizó su presencia recién
adquirida en la escena pública. El nuevo régimen defendía la sumisión, la docilidad y la obediencia incuestionable de las mujeres a los principios tradicionales de
la domesticidad. [...] El servicio social obligatorio para todas las mujeres, bajo la
dirección de la Sección Femenina, preparaba y adoctrinaba a las muchachas en
los cánones de la ideología franquista y los roles tradicionales de género. Aunque
75. Testimoni de Paquita Pla.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 316
316
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
en la practica algunas de las dirigentes de la Sección Femenina rompieron con las
normas de la domesticidad al ser solteras y desempeñar actividades fuera del
hogar, a las jóvenes se las educaba para que concibieran su identidad y sus expectativas sociales exclusivamente en términos del matrimonio y la maternidad”.76 A
més, fins a l’arribada de la democràcia, les dones van estar sotmeses legalment al
pare o al marit i els homes tenien el dret de poder castigar-les o repudiar-les quan
volguessin.
Certament les dones foren les grans perdedores de la Guerra, però no les
úniques. Els nens que van viure el conflicte i la postguerra van perdre la infantesa; els nois i noies d’entre 14 i 20 anys, la joventut, i molts homes la dignitat.
D’un i altre bàndol tothom va perdre alguna cosa per culpa de la Guerra, la majoria, els somnis i la il·lusió. El poble també va perdre part de la seva vida, part de
la seva gent i, durant molts anys de silenci, part de la seva història.
76. NASH, Mary (1999: 257).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 317
317
ANNEXOS
Annex1:
Relació de milicians enquadrats en el comitè de defensa
Grups de milicians del mes d’agost (data aproximada 18/8/1936, setmana 36)
Grup 1
Juan Barnés García “el Cabrero”
Manuel Raja Méndez
Carmelo Plavia ?
José Gallego Cárdenas
Francisco Rossell
Joan Bernat Onna
Ramón Juan Requena
Juan Vera Gambín
Alfonso ? Fernández
Pedro Piña Muñoz
Tomás Aguilar Zamora
Mateo Burgueño Sierra
Josep Catà Feliu
Eusebio Gordillo Romero
Leandro Esquin Alonso
Ginés López Valverde
Joan Folla
Narcís Castellà Tarrés
Francesc Pera Catà
Grup 2
Juan Vera Hernández
Ginés Méndez Urrea
Benito Rabal Vera
Francisco Aguilar Ortega
Gerónimo Vera Hernández
Juan Gambín Hernández
Ginés Gambín Hernández
José García Hernández
Juan Gambín Parra
Tomás Romero
Pedro Fernández Alonso
Eustaquio Quevedo “Teniente”
Enrique Moreno
Pedro Serrano Simón
Jose Vera López
Alfonso Gambín Urrea
Nicolas Pérez Raja
Josep Ramblas Mateu
Domingo ? ?
Miquel Omedes Font
Juan Hernández Hernández
Francisco García
Josep Feliu
Grup 3
Diego López Piña
Eleuterio ? Sousa
Mateo Muñoz
Ginés Solas Asensio
Antonio Méndez
José Pagán Valverde
Andrés Hernández Asensio
Quim Jorquera Raja
Pedro Martínez
Diego Navarro Calvo
Martín Obles Martí
José Raja Méndez
Manuel Solano Sánchez
Juan Urrea Raja
J. Bermejo Ponce
Ant. Gómez Martínez
J. Navarro Calvo
Vicente González
José Piña? López
Relació dels grups de milicians que hi havia a Malgrat el mes de setembre de 1936
Grup 1
Juan Barnes García
Juan Vera Gambín
Pedro Piña Muñoz
Mateo Burgueño
Josep Catà Feliu
Ginés López Valverde
Jose Rodríguez García
Jose Telle Jorquera
Antonio Solà
Francisco Pera Catà
Leandro Esquín
Grup 2
Juan Vera Hernández
Ginés Méndez Urrea
Benito Rabal Vera
Francisco Aguilar Ortega
Gerónimo Vera Hernández
Juan Gambín Hernández
Ginés Gambín Hernández
Blas Hernández Hernández
José García Hernández
Domingo López García
Juan Gambín Parra
Grup 3
Diego López Piña
Andrés Hernández Asensio
Juan Urrea Raja
Diego Navarro Calvo
Martín Robles Martín
Mateo Muñoz Fernández
Pedro Martínez Hernández
Antonio Méndez Ros
Miquel Omedes Fonts
Manuel Solano Pérez
Jose Raja Méndez
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 318
318
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Grup 1
Juan Asensio Hernández
Francisco Rosell
Grup 2
Tomás Romero
Enrique Moreno Escobar
Alfonso Gambín Urrea
Alfonso Hernández Peña
Font: Documentació del Comitè Antifeixista de Malgrat (AMMM).
Grup 3
Joaquín Jorquera Raja
Ginés Solas Asensio
Antonio Gómez Martínez
Juan Navarro Calvo
Gerónimo García Hernández
Antonio Sánchez
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 319
ANNEXOS
319
Annex 2:
Relació de persones empresonades durant la Guerra
(juliol 1936-gener 1939)
Aquesta relació ha estat elaborada a partir de la consulta dels micofilms dels Serveis Correccionals de
Catalunya on constaven les fitxes de les persones empresonades a les presons republicanes; i també a partir de
les informacions que ens han facilitat familiars i coneguts, així com d’altres documents d’arxiu.
Volem fer constar que, com en el cas dels empresonats pel règim franquista, aquesta llista és encara
provisional i susceptible de ser ampliada en posteriors investigacions.
Arís Bonaplanta, Josep M.
Va estar tancat uns mesos, però no s’ha trobat l’expedient
Cama Roura, Ramon
Ingressa a la model el 8 de juliol de 1938. És possible que abans estigués en
una altra presó. La condemna originària era de 30 anys, però després el van
condemnar a mort. No el van executar i va sortir de la presó quan els franquistes conqueriren Barcelona.
Carceller Carol, Manuel
Guàrdia civil afusellat el 20 de febrer de 1937 a Girona *
Carceller Guardiola, Manuel
Guàrdia civil, fill de Manuel Carceller Carol, afusellat el febrer de 1937 a
Tortellà.
Freixes Negre, Josep
Va estar tancat a Montjuïc, però no s’ha aconseguit trobar l’expedient.
Mercader Bohigas, Mariano
Ingressa a la Model el 30 de desembre de 1936 i el deixen en llibertat el 29 de
juny de 1937. No consta cap judici ni cap acusació.
Pagès, Joan
Va estar tancat a Montjuïc però no s’ha aconseguit trobar l’expedient.
Riera Palomé, Josep
Consta com a detingut però no s’ha localitzat l’expedient.
Tenas Menendez, Josep
Capellà. Ingressa el 6 de febrer de 1937 i li concedeixen la llibertat el 13 de
novembre de 1937. L’expedient és de la presó de Montjuïc. No consta cap
judici, ni cap acusació.
Torrent Marès, Joan
Ingressa a la Model el 13 de gener de 1939 i el 23 fou conduït a un camp de
treball.
Vila Turró, Albert
Capellà. Ingressa a la Model el 30 de desembre de 1936 i el deixen en llibertat l’octubre de 1937. No consta cap judici ni cap acusació.
(*) Vegeu SOLÉ I SABATÉ, Josep M. I VILARROJA FONT, Joan (1983: apèndix 1.a.). En el mateix llibre s’explica que
aquest guàrdia civil i el seu fill, Manuel Carceller Guardiola, es podrien considerar veïns de Malgrat perquè hi visqueren
durant molts anys: el pare havia estat comandant de la guàrdia civil a la població i hi és enterrat.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 320
320
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Annex 3:
Llista provisional de soldats de lleva
Exèrcit de l’Est 30ª división, 132 brigada mixta, 527 batallón
Enrique Gómez Vilches
José Puig Prats
Joan Garcia Moreu
Jaume Duval (Durval?) Avellaneda
Antonio Paradeda Regí
Joan Muntanya Roscareda
Francisco Catà Feliu
Exèrcit de l’Est 30ª división, 132 brigada mixta, 528 batallón.
Jaume Simón Turró
Joan Vallés Aubanell
Jaume Garriga Vendrell
Agustí Ruscalleda Gelada
Alfonso Vera López
Joan Garriga Colomè
Vicens Bayarri Creixell
58 brigada mixta
Santiago López Gálvez
Salvador Dellunder Pica
José Rodríguez Raja
Jacinto Cuní Verdaguer
Enrique Clos Codinas
Lluís Solà Giralt
Francisco Roig Lloret
Ramon Piferrer Piñol
Pere Robert
Graciano Ríos Larios
Josep Moltalt? Curo?
Reemplaç de 1929.
Joan Suria Gubau?
Josep Gelpí Ripoll
Joan Bernat Onna
Ramon Cano Roura
Pere Dalmau Burch
Jaume Pujol Soler
Manel Urrea López
Pere Montasell Paradeda
Joan Garcia Garcia
Eloi Regí Pesaferrer
Domingo López Garcia
Antonio Ribot Ribot
Sebastià Regí Turró
Mariano Nogueres Martori
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 321
ANNEXOS
321
Jaume Bargués (Vargés) Castelló
Francisco Cuni Becdejú
Josep Gibert Ribas
Joaquim Onna Garriga
Pere Torrentó Campa
Reemplaç de 1940
Ramon Aymerich Ripoll
Joaquim Baldrich Rocafort
Ramon Aubanell Fàbregas
Ricard Martínez Segura
Miquel Treserres Roura
Matías Torrelles Cuní
Jaume Simó Riu
Ferran Raja Acosta
Salvador Privat Mateu
Josep Plazas Larios
Ricard Nuñez Alba
Gonçal Hernández Peñas
Agustí López Castell
Felix? Heras Arcejo
Laureà Gutiérrez Cantos
Josep Gómez Martínez
Pere Gambin Asensio
Joan Gambin Méndez
NOTA: Aquests llistats han estat elaborats a partir dels escrits que l’exèrcit enviava a l’Ajuntament perquè anessin a la guerra.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 322
322
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Annex 4:
Persones mortes durant la Guerra
Per a l‘elaboració d’una relació de les persones mortes durant la Guerra Civil a Malgrat disposem de
tres fonts documentals, totes de l’Arxiu Municipal de la nostra població. Malauradament, se’ns ha denegat l’accés al Registre Civil de Malgrat, la qual cosa representa un greu entrebanc per a la nostra recerca.
El primer document és una “rectificació” del padró d’habitants de 1936 i inclou una relació de bajas,
signada l’octubre de 1939, amb totes aquelles defuncions des de 1936 al gener de 1939.
El segon document és el Llibre de Registres del Cementiri, en què consten les persones enterrades a
Malgrat durant el període.
La tercera font documental estaria formada per tots aquells documents que directament o indirecta
ens informen sobre la vida o la mort de persones: bàsicament el que es coneix com a lligalls de correspondència; a Malgrat se’n conserven des de mitjan segle XIX fins a 1979.
No hi ha dubte que el que presentem és encara provisional, però és un primer pas importat per fer una
llista de totes aquelles persones que van morir durant el conflicte bèl·lic.
1. Relació de persones mortes segons la rectificació del padró d’habitants de 1936, realitzada el 1939
Reproduïm el document tal i com l’hem trobat, afegint-t’hi la informació de què disposem sobre algunes de les persones que hi apareixen. La relació que segueix pot servir de base per saber el nombre de malgratencs morts durant la Guerra Civil. Cal tenir present, però, dues qüestions: primera, que la relació no especifica
quina és la causa de la mort, per la qual cosa hem de suposar que en molts casos es tracta de morts “naturals”;
segona, que hi apareixen sobretot els malgratencs morts a la població, i no es fa esment de molts joves que van
morir al front.
Albareda Rabassa, Teresa.
Pons Juli, Joan
Rovira Curell, Josep
Molluna Mateu, Clara
Enterrada el 21 de juliol de 1936 al Cementiri municipal.1
Morta per ferida de bala el 5 d’agost de 1936, enterrada l’endemà al
Cementiri municipal.2
Turró Viñas, Joaquim
Capellà assassinat la nit del 5 d’agost de 1936; no apareix en el Llibre
de Registres del Cementiri municipal, però tots els indicis ens fan
suposar que el van enterrar allà.3
Jofré Costa, Narcís
Capellà assassinat la nit del 5 d’agost de 1936, enterrat l’endemà al
Cementiri municipa.4
Villanueva Díaz, Anastasio
Marista assassinat la nit del 5 d’agost de 1936, enterrat l’endemà al
Cementiri municipal.5
Paradeda Robert, Fèlix
Capellà assassinat la nit del 7 d’agost de 1936; no apareix en el Llibre
de Registres del Cementiri municipal, però tots els indicis ens fan
suposar que el van enterrar allà.6
Hernández Peña, Juan
Enterrat el 6 d’agost de 1936 al Cementiri municipal.
De Garriga Cardona, Maria del Roser Enterrada el 16 d’agost al Cementiri municipal.
Cardona Tenas, Joan
Enterrat el 31 d’agost de 1936 al Cementiri municipal.
Gibert Bonet, Narcís
Enterrat el 5 de setembre de 1936 al Cementiri municipal.
Martí Vila, Joan Pau
Enterrat el 8 de setembre de 1936 al Cementiri municipal.
Sampere Passi, Josep
1.
2.
3.
4.
5.
6.
Llibre de Registres del Cementiri municipal (Ajuntament de Malgrat).
Per a més informació sobre la seva mort, vegeu el capítol 5.3.
Ídem.
Ídem.
Ídem.
Ídem.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 323
ANNEXOS
Cazorla Torres, Felipe
Dalmau Pujol, Joaquim
Turné Garriga, Salvador
Raja Martínez, Isabel
Cama Tenas, Sebastià
Salvat Paradeda, Maria
Benaiges Pujol, Francesc
Gambín Méndez, Gonzalo
Mateu Vergés, Josep
Margall Roura, Pere
Mateu Turró, Maria
Mateu Comas, Francesc
Nualart Freixas, Francesc
Vilaró Maresma, Pere
Orantes Androver, Amparo
Gómez Méndez, Álvara
Vila Turró, Esteve
Argès Martí, Concepció
Vila Marès, Mariana
Garriga Català, Maria
Planas Hernández, Josepa
Forroll Soler, Josep
Freixes Fontseca, Salvador
Terrades Iglesias, Teresa
Vila Fradera, Francesc
Torras Tenas, Dolors
Royes Sorolla, Joaquim
Reus Roura, Francesc
Pi Pera, Joan
Bernabé López, Cecília
Mateu Badia, Francesc
Cano Fallejas?, Clara
Prats Estarte, Josepa
Solench Ruscalleda, Francesca
Pérez Pérez, Luisa
Aymerich Garriga, Francesc
Riera Freixes, Josep
Rossell Arabia, Ricard
Massaguer Serra, Margarida
Salvà Marquès , Pau
Garriga Mateu, Josep
Castellà Sala, Pere
Julià Cuní, Pau
Fèlix Prats, Andreu
Moner Alsina, Maria
Homar Reinés, Llorenç
Regí Turró, Eloi
Camps Rossell, Josep
Martínez Torrecilla, Ovelio
Rodríguez García, Manel
Itxart Panias?, Pere
7.
8.
9.
10.
Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’octubre de 1936.
Enterrat al Cementiri municipal el 14 d’octubre de 1936.
Enterrada al Cementiri municipal el 16 d’octubre de 1936.
Enterrat al Cementiri municipal el 31 d’octubre de 1936.
Enterrada al Cementiri municipal el 4 de novembre de 1936.
Enterrat al Cementiri municipal el 17 de novembre de 1936.
Enterrat al Cementiri municipal el 18 de novembre de 1936.
Enterrat al Cementiri municipal el 30 de novembre de 1936.
Enterrada el 7 de desembre de 1936 al Cementiri municipal.
Enterrat al Cementiri municipal el 23 de desembre de 1936.
Enterrat al Cementiri municipal el 31 de desembre de 1936.7
Enterrada al Cementiri municipal el 18 de gener de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 de gener de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 25 de gener de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 30 de gener de 1937.8
Enterrada al Cementiri municipal el 28 de febrer de 1937.
Va morir de tifus a casa seva i fou enterrat el 2 de març de 1937 al
Cementiri municipal.
Enterrat el 6 de març de 1937 al Cementiri municipal.
Enterrat al Cementiri municipal el 23 de març de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de març de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 7 d’abril de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 7 d’abril de 1937.9
Enterrat al Cementiri municipal el 19 d’abril de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 19 d’abril de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 23 d’abril de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 d’abril de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 6 de maig de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 7 de maig de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 15 de maig de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 20 de maig de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 30 de maig de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 10 de juny de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal l’1 de juliol de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 5 de juliol de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 17 de juliol de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 19 de juliol de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 28 de juliol de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 6 d’agost de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal l’11 d’agost de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 20 d’agost de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 21 d’agost de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 31 d’agost de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 13 de setembre de 1937.10
Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Magriñà en comptes de Marisme.
Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Marc.
Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Riera.
Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Ramírez.
323
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 324
324
Bofí Bagués, Josep
Aubanell Faixedes, Francesc
Turró Turró, Valentí
Garriga Privat, Rosa
Rabassa Deluig, Rosa
Piferrer Garriga, Mariano
Fontrodona Soler, Josep
Vila Català, Francesc
Martí Arigós, Pau
Ruiz Palé, Nicolau
Vicenç Ponsa, Tecla
Molina López, Luisa
Busquets Quer, Jaume
Fernández Martín, Modesto
Arís Torres, Enric
Garriga Coll, Joan
Malleu Mateu, Montserrat
Turró Turró, Isabel
Martí Gelabert, Josepa
Omar Casademunt, Gibert
Pi Valldejuli, Francesc
Marés Paradeda, Josepa
Serrano Díaz, Juan
Expósito López, Aida?
Girons Mateu, Josep
Cabruja Paradeda, Pau
Cornellà Defaus, Gertrudis
Expósito López, Alfredo
Cruzado González, José
Piña López, Josep
Rossell Plà, Josep
Masrosell Bigas, Josepa
Mújica Iparraguirre, Agustina
Martínez Navarro, Juan
Forroll Gibert, Concepció
Roura Comavella, Dolors
Ramos Rodríguez, Juan
Matamala Grau, Francesc
Massaguer Piferrer, Josep
Turró Viñas, Jaume
Hernández López, Josefa
Parera Roy, Antonia
Montasell Turró, Mariana
Pica Fonlladosa, Francesca
Claveria Forts, Catalina
Avelí Garriga, Maria
Blázquez Ríos, Julià
Robert Capellera, Teresa13
Robert Capellera, Joan
Jaumet Pagès, Josep
Montasell Pradera, Demetrio
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Enterrat al Cementiri municipal el 13 de setembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 18 de setembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 27 de setembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 5 d’octubre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 12 d’octubre de 1937.
Enterrat el 15 d’octubre de 1937 al Cementiri municipal.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’octubre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 25 d’octubre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’octubre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 3 de novembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 6 de novembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 14 de novembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 15 de novembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 22 de novembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 22 de novembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 22 de novembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 23 de novembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de novembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 27 de novembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 6 de desembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 9 de desembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 14 de desembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 17 de desembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 17 de desembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 18 de desembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 23 de desembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 23 de desembre de 1937.
Enterrada el 27 de febrer de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 31 de desembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 31 de desembre de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 4 de gener de 1938.11
Enterrat al Cementiri municipal el 5 de gener de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal l’11 de gener de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 13 de gener de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 17 de gener de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 19 de gener de 1938.12
Enterrada al Cementiri municipal el 25 de gener de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de gener de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de gener de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de gener de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 27 de gener de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 16 de febrer de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 de febrer de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 19 de febrer de 1938.
11. Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Roma.
12. Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Pon.
13. Pot ser Robert Bruguera, Teresa que apareix al Llibre de Registres del Cementiri que va ser enterrada el 23 de gener de
1938.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 325
ANNEXOS
Busquets Jordà, Feliciana
Cardedach Sabater, Andreu
Martí Turró, Ramon
Riera Freixes. Maria
Méndez Sánchez, Rosa
López Rabassa, Maria
Gil Toledo, María
Méndez Aznar, Agustín
Cárceles Hernández, José
Paradeda Masens, Serafina
Armendares Català, Serafina
Marès Riera, Josep
Blaya Clade, Maria
Privat Mateu, Pere
Martínez Oriol, Maria
Sánchez Barbero, Ángela
Fontrodona Soler, Àngela
Ruiz Ruiz, Patricia
Raja Urrera, Fernando
Prats Albert, Francesc
Casas Costa, Josep
Mas Castellà, Àngela
Dalmau Ribas, Eulàlia
Ripoll Bruñol, Maria
Català Sagol, Àngela
Comas Vila, Catalina
Pros Mercader, Dolors
Ramírez Herrera, Antonia
Vicens Cubí, Escolástica
Compaño Carles, Dolors
Herrera Sáez, Diego
Gràcia Gràcia, Josepa
Casamiquel Abunyé, Maria
Martí Gelabert, Antònia
Vila Súria, Pere
Barrionuevo Aguilar, Ángela
Díaz Pérez, Pía
Dalmau Noguera, Josep
Gena Molina, Manuela
Martí Aubanell, Martí
Mateu Plà, Ramon
Paradeda Robert, Narcisa.
Bechdejú Moner, Francesc
Giménez Porter, Juan
Turró Burguet, Teresa
Verdaguer Rabassa, Maria
Vila Català, Antoni
Roura Bagué, Montserrat
Camps Ros, Carmen
Escudero Bolonia, Hipólito
Rossell Vidal, Rafael
Ubach Llauró, Antònia
Pasqual Carpentier, Pere
Campi Robert, Esperança
Cama Mora, Francesc
Ordi Burch, Josep
Turró Puig, Jaume
Enterrada al Cementiri municipal el 21 de febrer de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 24 de febrer de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 28 de febrer de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal l’1 de març de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 5 de març de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 8 de març de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 12 de març de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 15 de març de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 20 de març de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 24 de març de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 25 de març de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 27 de març de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 4 d’abril de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 13 d’abril de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 21 d’abril de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 23 d’abril de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 6 de maig de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 9 de maig de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 16 de maig de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 14 de juny de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 18 de juny de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 22 de juny de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 27 de juny de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 12 de juliol de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 18 de juliol de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 18 de juliol de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 18 de juliol de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 23 de juliol de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 22 de juliol de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de juliol de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 2 d’agost de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’agost de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 16 d’agost de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 19 d’agost de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 21 d’agost de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 27 d’octubre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 27 d’agost de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’agost de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 30 d’agost de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 31 d’agost de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 14 de setembre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 20 de setembre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de setembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 27 de setembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 29 de setembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 3 d’octubre de 1938.
325
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 326
326
Fradera Fontrodona, Antònia
Martí Gispert, Aleix
Casanovas Solans, Pere
Brea Plà, Agustí
Dalmau Martell Joaquima
Fornés Pi, Miquel
Raja Jorquera, Fernando
Benaiges Pujol, Josep
Català Garriga, Rosario
Estivalez Martínez, Juliana
Forroll Marès, Josep
Magrazo Carceller, Manel
Miró Mas, Joaquima
Martínez Argüelles, Aurelio
Pedemonte Casasayas, José
Alfaro Nogueras, Anna.
Bou Vilaró, Consol.
Aguilar Barrionuevo, Francisco
Aragay Montserrat, Maria Àngela
Vicens Pica, Martí
Mach Esteve, Joan
Simon Tenas, Joan
Turró Puig, Enric
Nogués Gray, Antoni
Garrés Cano, Josep Maria
Vieta Marès, Ramon
Serra Gastó, Joan
Granero Llobet, Josep
Saura Robert, Salvador
Vergés Salellas, Concepció
Luma Echevarría, María
Cuevas Gómez, María
Seco Alonso, Miguel
Llerinós Plà, Josep
Lechundi Olearta, Sabino
Casas Rabassa, Francesc
Roig Llobet, Josepa
Mora Vidal, Maria
Escudero Hernández, Bartolomé
Agueta Luengo, Carmelo
Rodríguez Sánchez, Tomás
Regí Canals, Josepa.
Basart Buñol, Josep
Robert Turró, Ramon.
García García, Micaela
Daumal Ribas, Enric
Patuel Graupera, Elvira.
Soliva Rabassa, Artur.
Aubanell Burguet, Ramon.
Casanovas Piferrer, Joan
Soler Torralba, Antoni.
14.
15.
16.
17.
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Enterrada al Cementiri municipal el 4 d’octubre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 5 d’octubre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 5 d’octubre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 6 d’octubre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’octubre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 10 d’octubre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 13 d’octubre de 1938
Enterrada al Cementiri municipal el 29 d’octubre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 4 de novembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 8 de novembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 8 de novembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 de novembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 9 de novembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 de novembre de 1938.14
Enterrat al Cementiri municipal el 14 de novembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 14 de novembre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 21 de novembre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de novembre de 1938.15
Enterrat al Cementiri municipal el 30 de novembre de 1938.16
Enterrat al Cementiri municipal l’1 de desembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 12 de desembre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 14 de desembre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 26 de desembre de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 29 de desembre de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal l’1 de gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 4 de gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 5 de gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 7 de gener de 1939.17
Enterrat al Cementiri municipal el 10 de gener de 1939.
Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Grau.
Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Juma.
Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Serra.
Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Corominas.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 327
ANNEXOS
Puig Roig, Montserrat.
Alomar Ferrer, Dolors
Mola Carrel, Sebastià.
Muñoz Hernández, Bartolomé
Pons Bellbé, Maria.
Estévez Montero, Joan
“el Drapairet”.
Fradera Valldejuli, Luis
Villegas Calvo, Luisa
Ribas Casademunt, Cristina
Bellvert Montserrat, Eulàlia
Gibert Ferrer, Maria
Marquès Rosich, Josep
Turné Simon, Adela
Cotabitarte Ibarra, María Nieves
Cazorla Cárceles, Josepa
Campeny Simon, Josep
Arbós Roig, Joan.
Verdaguer Verdaguer, Joaquima
Costa Costa, Pere
Rabassa Comas, Emérita
Alfaro Pérez, Adoración
Ferrer Robert, Josep
Mateu Mateu, Josep
Vieta Montasell, Salvador
Martínez Plazas, Eulogio
Ferrón Ortega, Francisco
Aguilar Ortega, Francisco
Turró Cabruja, Eusebio
Cuní Bechdejú, Francesc
Riera Dalmau, Joan
Paradeda Regí, Antonio
Itxart Pasqual, Josep
Dellunder Ponsa, Salvador
Pi Garriga, Nicolau
Gelpí Rabassa, Francesc
Garriga Bonet, Jaume
Gibert Lorenzo, Ventura
327
Enterrada al Cementiri municipal l’11 de gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 22 de gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939.
Enterrada al Cementiri municipal el 23 de febrer de 1939.
Mort durant el bombardeig. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de
gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939.
Enterrada al Cementiri municipal el 22 de gener de 1939.
Enterrada al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. Morta
durant el bombardeig.
Enterrada al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. Morta
durant el bombardeig.
Enterrat al Cementiri municipal el 24 de gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 28 de gener de 1939.
Enterrada al Cementiri municipal el 29 de gener de 1939.
Enterrat al Cementiri municipal el 31 de gener de 1939.
Enterrada al Cementiri municipal el 3 de gener de 1939.
Enterrada al Cementiri municipal el 30 de gener de 1939.
Sergent mort el 30 de setembre de 1938 al front, no s’especifica a on.
Mort al front, no s’especifica quan ni a on.
Pot ser que hi hagi un error amb aquest nom. En tot cas no es tracta de
Fracesc Ferron Ortega, del carrer de la Llibertat, mort el 28-9-98.
Mort al front, no s’especifica quan ni a on.
Era de la lleva de 1929.
Mort al front, no s’especifica quan ni a on.
Estava destinat a la Divisió 30, Brigada Mixta 132, 527è batalló de
l’Exèrcit de l’Est.
Mort a Fuentes de Ebro no s’especifica quan. Lluitava a la Brigada
Mixta 58 de l’Exèrcit de l’Est.
Mort al front, no s’especifica quan ni a on. Va marxar amb la lleva de
1924.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 328
328
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
2. Altres malgratencs que segons la documentació consten com a morts al front i no apareixen a
la rectificació del padró de 1936
Gelpí Teixidor, Damián
Pi Garriga, Josep
Vidal Pica, Julio
Plazas Forroll, Francisco
Martorell Llacer, Emili
López Gálvez, Santiago
Raval Valverde, Miguel
Gibert Ribas, Jaume
Rigau, Joan
Catà Forroll, Vicens
Arigós Girons, Manel
Torrent Cardó, Josep
Torras Onna, Benet
Mateu Turró, Benito
Mort el 23 de novembre de 1937 a l’Hospital Militar de la Vega.
Mort el 19 de novembre de 1938 d’una angina de pit, no s’especificava a
quin hospital.
Mort el 12 de febrer de 1938 a Terol.
No s’especificava ni la data ni el lloc de la mort a la notificació de l’exèrcit.
Tinent de l’exèrcit republicà, mort el 6 d’agost de 1938.
Caporal mort el 6 d’agost de 1938. Va lluitar a la Brigada Mixta 58 de
l’Exèrcit de l’Est.
No s’especifica ni la data ni les causes ni el lloc de la mort.
Mort el 15 d’octubre de 1938 a l’Ebre.
Mort el 5 d’octubre de 1938, no s’especifica quan ni a on, ni el segon
cognom.
Mort el 22 de setembre de 1938 a Gandesa.
Mort al front, no s’especifica quan ni a on.
Mort el 22 d’agost de 1938 a Gandesa.
Mort al front, no s’especifica quan ni a on.
Mort el 12 de novembre de 1938 a Segre.
3. Altres malgratencs que segons la documentació consten com a desapareguts al front i no apareixen
en la llista de defuncions durant la Guerra
Torras Onna, Francesc
Turró Verdaguer, Joan
Velis Morales, Miquel
Feliu Ros, Joaquim
Quintana Llosa, Josep
Pera Catà Francesc
Prieto Delhero, José
Alegre Torres, Blas
Verdú Noet, Pere?
Serra Moré, Jaume
Hernández Hernández, Josep
Escudero Cuní, Joan
Alarcón Pérez, Blas
Turró Verdaguer, Josep
Gispert Muné, Josep
Serret Pallarés, Josep
Aguilar Zamora, José
Coronas Feliu, Narcís
Herrera, Diego
García, Juan
Muñoz Hernández, Diego
No s’especifica el lloc ni la data
Desaparegut a Terol el 25 d’agost de 1937. Pertanyia a la 151 Brigada
Mixta.
Desaparegut des del 7 de gener de 1938.
Desaparegut a Pancudo (Terol) el febrer de 1938.
A la documentació constava que havia estat ferit i que s’ignorava on era.
Desaparegut, no s’especifica quan ni a on.
Desaparegut el 18 de desembre de 1938.
Desaparegut a Gelsa el mes de març de 1938.
Desaparegut a Pancudo (Terol) el febrer de 1938.
Desaparegut a Castelló el 17 de juny de 1938.
Desaparegut el 7 de setembre de 1938 a l’Ebre.
Desaparegut, no s’especifica quan ni a on.
Desaparegut, no s’especifica quan ni a on.
Desaparegut el 22 d’agost de 1938 a l’Ebre.
Desaparegut, no s’especifica quan ni a on.
Desaparegut, no s’especifica quan ni a on.
Desaparegut, no s’especifica quan ni a on.
Desaparegut el 6 d’octubre de 1938. Va marxar amb la lleva de 1940 ?????.
Desaparegut el 10 d’agost de 1938, no s’especifica a on ni el segon
cognom.
Desaparegut, no s’especifica a on ni el segon cognom.
Desaparegut, no s’especifica quan ni a on.
4. Altres morts que apareixen al registre del Cementiri, però no són a la llista
elaborada per l’Ajuntament l’octubre de 1939
Catà Forroll, Josep
Fontrodona Salvà, Maria
Ferrer Plana, Albert
Carceller Zuerol, Manel
Enterrat al Cementiri municipal el 20 d’agost de 1936.
Enterrada al Cementiri municipal el 30 de setembre de 1936.
Enterrat al Cementiri municipal el 21 de gener de 1937.
Enterrat el 22 de febrer de 1937 al Cementiri municipal.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 329
ANNEXOS
Palau Marimon, Benedictina
Gibert Feliu, Maria
Creixell Tortós, Josep
Mateu Pla, Josep
Rabassa Prat, Narcís
Doménech Martí, Josep
Tapiola Sagol, Maria
Vidal Girons, Artur
Carol Valls, Ramon
Noguer Camps, Josep
Turné Simon, Concepció
329
Enterrada al Cementiri municipal el 30 de març de 1937.
Enterrada al Cementiri municipal el 17 d’octubre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 15 de novembre de 1937.
Enterrat al Cementiri municipal el 5 de gener de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal l’11 de gener de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 30 de gener de 1938.
Enterrada al Cementiri municipal el 15 de març de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’abril de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 16 de maig de 1938.
Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’agost de 1938.
Morta durant el bombardeig, enterrada al Cementiri municipal el 23 de
gener de 1939.
5. Altres morts que no apareixen a la llista, ni al registre del Cementiri
Molas, Ferran
Pagès assassinat. El seu cos va aparèixer el mes d’octubre de 1936 a Sant
Pol.18
18. Per a més informació sobre la seva mort, vegeu el capítol 5.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 330
330
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Annex 5:
Relació de malgratencs empresonats de 1939 a 1953 (aprox.)
a les presons franquistes
El llistat que trobareu més avall ha estat confeccionat bàsicament a partir de la documentació de la
presó Model dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Actualment s’està elaborant una base de dades amb
tots aquests expedients que d’aquí a uns anys ens permetrà poder fer consultes per poblacions i saber del cert
el nombre de detinguts. De moment, però, l’única manera que tenim de cercar-los és confeccionant una llista
de possibles represaliats i buscar expedient per expedient. Aquest és el mètode que s’ha utilitzat per elaborar
aquesta relació, que només pretén ser una primera aproximació fins a poder realitzar consultes més específiques.
Cal assenyalar a més, que faltaria consultar els expedients del servei correccional de dones.
El nombre de malgratencs represaliats de què tenim coneixement, ja sigui a perquè s’ha localitzat l’expedient o bé perquè ens ho han explicat els seus familiars és d’una seixantena. Al llistat que hem elaborat només
hem fet constar els noms, el temps aproximat de reclusió i altres incidències durant la reclusió, com poden ser
trasllats a altres presons o a camps de treballadors. El temps de reclusió és aproximat perquè en la majoria de
casos les persones represaliades eren traslladades des d’altres presons o camps de concentració i als expedients
no s’especifica el temps que s’hi van estar. S’ha decidit no incloure a la relació els càrrecs de què se’ls acusava
perquè cap d’aquests homes va tenir un judici just. Considerem que els casos de persones que potser sí que
havien comès algun delicte són minoritaris i, encara que els fets que se’ls imputen fossin certs, tampoc van tenir
cap possibilitat de poder-se defensar. S’ha de tenir en compte, a més, que en aquells moments no era necessari aportar cap prova per denunciar a algú i que en molts casos hi ha gent que després de passar nou mesos a la
presó al final no se’ls acusava de res. Trobem persones acusades de cremar l’església o col·laborar en l’assassinat
de mossèn Narcís, encara que a la Causa General instruïda per aclarir aquests fets es va concloure que els responsables havien estat “elementos desconocidos i forasteros”; i d’altres que havien estat tancats per ensenyar en
català o haver estat afiliats a ERC.
La publicació d’aquestes dades l’entenem com un reconeixement a tantes i tantes persones represaliades injustament per motius ideològics, o senzillament per haver-se mantingut fidel al govern democràticament
constituït, en definitiva, per haver quedat en el bàndol dels vençuts. La decisió de publicar els noms i i el periple carcelari d’aquestes persones està justificada per demostrar el drama personal que els va tocar viure i per destacar que la repressió franquista va ser sistemàtica i generalitzada. El que volem és desmuntar el tòpic instal·lat
a la nostra població que amb l’arribada del nou règim es va instal·lar la pau i no va haver-hi repressió.
Les històries que segueixen ens demostren tot el contrari.
Nom i cognoms
Temps reclusió aproximat
Altres
Aguilar Zamora, Francisco
3 anys i 2 mesos a la presó
Model
El desterren primer a Mazarrón (Múrcia) i
posteriorment es trasllada a viure a Mataró
perquè segons un informe de la Falange de
Malgrat era un element perillós.
Asensio Hernández, Juan
4 anys i 3 mesos a la presó
Model
2 anys i 5 mesos a la presó
Model
2 anys i 8 mesos a la presó
Model i 2 anys a la presó
de Mataró.
3 anys i 3 mesos a la presó
Model
Traslladat a la Model des
d’un camp de concentració. No fou alliberat fins
l’any 1949 després de commutar-li la pena de mort
Andrés Nogueres, Pere
Barnes Garcia, Juan
(“El Cabrero”)
Barney Mateu, Francesc
Benet Canudes, Rafael
Traslladat durant un temps a un batalló de
treballadors.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 331
331
ANNEXOS
Nom i cognoms
Temps reclusió aproximat
Altres
Benet Canudes, Josep
1 any i 9 mesos a la presó
Model.
2 anys i 3 mesos a la presó
de Gandia d’on fou traslladat a la de Mataró.
No s’especifica quan li
concedeixen la llibertat
condicional.
1 mes a la presó Model
1 any a la presó Model
7 mesos a la presó Model
10 mesos a la presó Model
2 anys i 3 mesos a la presó
Model
11 mesos a la presó Model
L’havien traslladat des de la presó d’Oviedo
Bernat Onna, Joan
Bunyol Regí, Salvador
Cànoves Méndez, Alfons
Cañadas Esteban, José
Casajuana Pros, Miquel
Casas Moreu, Josep
Catà Feliu, Josep
Catà Feliu, Francesc
Catà Gibert, Miquel
Esquín Alonso, Leandro
Doménech Jerez, Josep
Evaristo Albiol, Joan
Ferrer Elda, Secundino
Folla Isern, Antoni
Forroll Torrelles, Sebastià
Gallart Jalencas, Josep
2 anys i 5 mesos a la presó
Model.
30 dies a la presó Model.
9 mesos a la presó Model.
5 anys i 4 mesos.
1 any i 10 mesos a la presó
Model.
2 anys i 4 mesos a la presó
Model.
15 dies a la Model.
2 anys i 4 mesos a la
Model.
Gallego Cárdenas, José
Gambin Méndez, Pedro
No s’ha localitzat l’expedient
L’havien traslladat des d’un batalló de
treballadors de Lleida
3 anys i 11 mesos a la
presó Model
Cordón Esteves, Manel
Cuní Vila, Jacint
Dàvila Rubio, Joan
L’havien traslladat des del camp de
concentració de Porta Coeli.
3 anys a la Model
Afusellat al camp de la Bota el 4 de febrer
de 1942. Era natural de Malgrat però estava domiciliat a Mataró.
Natural de Malgrat però veí de Barcelona
Ja estava pres quan van entrar les tropes
nacionals
Traslladat a la Model des de la presó de
Granada, va estar-hi tancat 2 anys i 2
mesos. De la Model el van traslladar a un
batalló de treballadors de Torelló durant 1
any per després reingressar a la Model
durant 5 mesos. Finalment el traslladen a
la presó de Sevilla on va estar reclòs 1 any
i 9 mesos més fins que li van concedir la llibertat condicional amb desterrament.
Els últims 5 mesos, presó atenuada
Va morir el 19 de juny de 1941 a la presó
a causa d’una colitis ulcerosa.
Traslladat l’any 1942 a la presó Model des
de la presó de Mataró, no s’especifica la
data d’entrada i sortida.
De la Model el traslladen 2 anys més a un
batalló de treballadors a Guadalajara.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 332
332
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Nom i cognoms
Temps reclusió aproximat
Altres
Garangou Garriga, Josep
3 anys a la presó Model
Traslladat des de la presó d’Arenys, l’últim
any presó atenuada.
García García, Joan
Gordillo Romero, Eusebio
3 anys a la presó Model
3 anys i 6 mesos a la presó
Model
Gros Fornós, Antolin
2 anys i 5 mesos a la presó
Model
4 mesos a la presó Model
Hernández Asensio, Andrés
Illas Robert, Josep
Leon Requena, Ramon
3 mesos a la presó Model
3 anys i 8 mesos a la presó
Model
Lleonart Garriga, Pere
Lozano Villuendas, Daniel
Mallart Martín, Salvador
Martínez Plaza, Joan
Moll Guinart, Pere
Moré Molist, Josep
(“Pepet Macu”)
1.
Després és traslladat a un batalló de treballadors de Lleida d’on desapareix amb
altres reclusos. Segons un informant va
aconseguir escapar i fugir cap a Mèxic.
Durant un temps va estar en un batalló de
treballadors
Durant un mes va ser destinat a un batalló
de treballadors de Vic i posteriorment desterrat a València fins l’abril de 1945.
Va ser traslladat a la presó Model des de la
presó Conde de Peñalver de Madrid.
Posteriorment el tornen a traslladar a la de
Mataró. S’especifica la data d’ingrés (agost
de 1941) però no quan li concedeixen la
llibertat condicional. L’any 1946 reingressa a la Model però tampoc s’especifica
quan de temps.
8 mesos a la Model
1 mes a la presó Model, 2
anys i 7 mesos a la presó
de Montjuïc
7 mesos a la presó Model
2 anys i 5 mesos
Muñoz Fernández, Alfonso
1 any i 7 mesos
Pasqual Catalina, Desiderio
2 anys i 9 mesos a la
Model
No s’especifica el temps de reclusió
Abans havia estat a un batalló de treballadors que depenia de la presó provincial de
Girona des d’on fou traslladat a la Model.
Ingressa a la presó de Mataró procedent
del batalló especialitzat de treballadors
nº10 de Madrid. Després fou traslladat a la
presó Model fins que li concedeixen la llibertat condicional.1
Traslladat a la Model des de la presó
d’Arenys. Hi va estar tancat 1 any i 6
mesos, dels quals dos mesos va estar destinat al batalló de treballadors de Vic. De la
Model el traslladen a Manresa , a un altre
batalló de treballadors, on hi va estar 1 mes
fins que li van concedir la llibertat condicional.
El 30 de setembre de 1949 reingressa a la Model amb Miquel Valls i Castro Riera per un assumpte pel que sembla relacionat amb la resistència dels maquis. En aquesta ocasió el van retenir durant quatre mesos.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 333
333
ANNEXOS
Nom i cognoms
Temps reclusió aproximat
Paulís Castellà, Joan
2 anys i 3 mesos a la
Model
2 anys i 4 mesos a la
Model
3 anys i 4 mesos
Planagumà Baqué, Josep
Quevedo Mergarejo,
Eustaquio (“El Teniente”)
Rabal Méndez, Fulgencio
Raja Méndez, José
30 dies a la presó Model
2 anys i 3 mesos a la
Model.
Raja Méndez, Manel
2 anys i 11 mesos a la
Model
2 anys i 4 mesos a la
Model
9 mesos a la presó Model
Sabater Pijoan, Joan
Simeón Solench, Eusebi
Soliva Munné, Napoleó
Sousa Fernández, José
2 anys i 6 mesos
Tomàs Romo, Lluís
6 anys i 7 mesos
Turró Robert “Xineco”
11 mesos a la presó Model
Altres
Traslladat a la Model des de la presó
d’Arenys, hi va estar tancat 2 anys i 9
mesos. Després va ser traslladat a Saragossa
per treballar a les mines d’Utrilla on hi va
estar 7 mesos fins que li concedeixen la llibertat provisional.
Després va ser traslladat a un campament
de Belchite (Aragó), no s’especifica la data
de sortida.
Va estar pres a la presó d’Arenys i a la de
Mataró, no s’ha localitzat l’expedient.
2 anys i 2 mesos a la Model. Mentre estava en aquesta presó va ser traslladat 2
mesos a un batalló de treballadors a
Manlleu i Torelló. Finalment va ser traslladat de la Model a Vielha, a un altre batalló
on va estar 4 mesos fins que li van concedir la llibertat condicional.
Ingressa el 13 de febrer de 1940 a la presó
de Girona. El 6 d’agost de 1941 va ser traslladat a la presó militar naval de Cartagena
i va tornar a la de Girona l’1 de novembre
de 1942, on va ser jutjat en consell de guerra el 20 de juliol de 1943 i condemnat a
pena de mort commutada a 30 anys de
reclusió. El 13 de novembre de 1944 va ser
traslladat a la presó de Barcelona. Fou
posat en llibertat el 26 de setembre de
1946. Tot i el periple que va haver de patir,
encara avui, “no consta la causa ni el delito” pel que fou condemnat. Segons la
família, en Lluís Tomàs va ser utilitzat com
a cap de turc perquè no fos jutjat per assassinat el familiar d’una persona influent de
Palamós.
Hi va ser traslladat des de la presó de
Mataró on no s’especifica quan de temps
restà empresonat.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 334
334
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Nom i cognoms
Temps reclusió aproximat
Altres
Urrea Raja, Juan
2 anys i 6 mesos a la
Model
Vélez Muñoz, Francisco
Verges Sastre, Joan
1 any i 10 mesos a la
Model
3 mesos a la presó de
Montjuïc
3 anys i 2 mesos
Mentre estava a la presó Model va ser traslladat 2 mesos a un batalló de treballadors
de Manlleu i Torelló.
L’havien traslladat des de la presó d’Arenys
Vidal Pica, Martí
2 anys a la presó Model
Verdaguer Soler, Miquel
Havia estat traslladat des del camp de concentració de Cervera a la presó d’Arenys on
va estar tancat 9 mesos. Després va ser traslladat a la Model on va estar empresonat 2
anys i 5 mesos.
Havia estat tancat en un camp de treballadors d’Alemanya, el van empresonar quan
va tornar l’any 1941.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 335
ANNEXOS
Annex 6:
Relación de la existencia de Material que tienen estos
depósitos del pueblo de Malgrat
Material
Fusiles rusos c/ 7,62 mm
311
Fusiles “mauser” c/ 7 mm
50
Fusiles “negrilla” c/ 7,92 mm
8
Fusiles checos c/ 7,92 mm
16
Fusiles polacos c/ 7,92 mm
14
Fusiles legionarios c/ 6,5 mm
16
Fusiles ingleses c/ 7,7 mm
10
Fusiles “winchester”
20
Mosquetones españoles 7 mm
18
Rifles americanos
7
Ametralladoras “brovving” 7,92 mm
2
Ametralladoras rusas 7,62 mm (de avión)
75 (14 en esplosión)
Ametralladoras “wiker” Inglesas 7,7 mm
119
Ametralladoras “maxin” rusas 7,62 mm
88
Ametralladoras “levvis” inglesa 7,7 mm
1
Ametralladoras “hotkris” española 7,7 mm
1
Carros de ametralladora rusa
1
Cañones ametralladora rusa 7,72 mm (de avión)
4
Cañones ametralladora 7 mm de avión
4
Cañones ametralladora “hotkris” 7mm
1
Cañones fusil ametrallador ruso 7,62 mm
140
Grapas para ametralladora rusa 7,62 mm
10.043.000
Grapas para ametralladora 7,92 mm
54.000
Carabinas “negrilla” 7,92 mm
6
Carabinas polacas 7,92mm
11
Carabinas españolas 7mm
4
Fusiles ametralladores rusos 7,62 mm
1
Cintas ametralladora 7,92 mm
8
Cintas ametralladora rusa 7,62 mm
23
Cartuchos para fusil c/ 7,62 mm
777.000
Cartuchos para fusil c/ 7,92 mm
44.000
Cartuchos para fusil c/ 7,7 mm
111.000
Cartuchos para fusil 8 mm
4.800
Cartuchos para fusil 7 mm
24.000
Cartuchos a granel
20.000
Vainas de cañón 100/17
70
Vainas de cañón 65/17
400
Vainas con estafoin y carga de proyección de 80 mm
40
Proyectiles cargados 100/17 G. R. legión
16
335
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 336
336
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Proyectiles cargados de 89 mm G. R.
Disparos completos del 65/17 (a falta de espoleta G. R. legión)
Espoletas lanzaminas rusa para G. mortero 50 mm
Cartuchos de humo amarillos para ejercicios de bombardeo
Cohetes luminosos
Botes insumergibles para señales lumigenas en el agua
Bombas iluminación de aviación para señales
Botes de luz para tierra
Bombas luminosas con paracaidas (para pistola)
Bombas de humo amarillas
Bombas de luz antorcha blanca
Bombas de luz estrellas verdes
Bombas de luz antorcha roja
Bombas de luz estrellas rojas
Bengalas luminosas con paracaidas
Espoletas “Entero” para bombas de aviación (incendiarias)
Paracaidas
Espoletas para bombas de aviación
Cartuchos de señales de humo para aviación
Bombas de aviación
Valones de oxigeno (vacios)
Machetes rusos
Machetes españoles
Fusiles ametralladores rusos 7,62 mm
Ametralladora francesa 8 mm “sistema Darne”
Fusiles ametralladores checos 7,92 mm
Cañones ametralladora varios calibres
Cintas ametralladora varios calibres
Cargadores fusil ametrallador varios calibres
Cintas cargadas de ametralladora 7,62 de avión
Rollos de alhambre espino
50
200
50
300
144
525
4
120
45
80
48
45
10
50
960
90.000
85
120
200
6
20
60
34
Nulo
230
2
250
80
54
21
49
Malgrat 7 febrero 1939
III Año Triunfal
Entregué el aferez
Damian Argüelles
Lligalls de correspondència 1939 (AMMM).
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 337
337
BIBLIOGRAFIA
Bibliografia general
BALLESTER, David: Marginalitats i hegemonies: La UGT a Catalunya (1888-1936). De la fundació a la IIª
República. Columna Edicions Barcelona. Fundació Josep Comaposada, 1996.
BALLESTER, David: Els anys de la guerra. La UGT de Catalunya (1936-1939). Columna Edicions Barcelona.
Fundació Josep Comaposada, 1998.
DELGADO, Manuel: La ira sagrada. (Anticlericalismo, iconoclastia y antirritualismo en la España contemporánea). Ed. Humanidades. Barcelona, 1992.
DIVERSOS AUTORS:1 Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939). Centre d’Estudis Comarcals del
Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989.
FRASER, Ronald: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española. Ed. Grijalbo
Mondadori. Barcelona, 1997. Vols. 1 i 2.
GARCIA OLIVER, Joan: El Eco de los Pasos. El anarcosindicalismo en la calle, en el Comité de Milícias, en el
Gobierno y en el exilio. Memorias Ruedo Ibérico. Ibérica de Ediciones y Publicaciones. Madrid, 1978.
GIBSON, Ian: El asesinato de García Lorca. Plaza & Janés. Barcelona, 1985.
GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep i MARQUÉS i SUREDA, Salomó: La repressió del professorat a Catalunya sota
el franquisme (1939-1943). Institut d’Estudis Catalans. Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials,
XXI. Barcelona, 1996.
JACKSON, Gabriel i CENTELLES, Agustí: Catalunya. Republicana i revolucionària (1931-1939). Edicions
Grijalbo. Barcelona, 1982.
MAYMÍ, Josep: “L’organització política de la dinàmica repressiva: La gestió dels Comitès Antifeixistes”.
Ponència inclosa al llibre Guerra Civil i Franquisme, 60 anys després.
- “Les històries de vida. Teoria i pràctica”. Ressenya sobre el llibre Les rècits de vie/ théorie et practique de J.
Poirier, S. Clapier- Valladon i P. Raybaut. Presses Universitaires de France, 1983.
MORINAS, José Miguel i SANTAMARIA, Cristina: La Historia Oral-Métodos i Experiencias. Editorial Debate.
NASH, Mary: Rojas. Editorial Taurus. Madrid, 1999.
ORWELL, George: Homenatge a Catalunya (Un testimoni sobre la revolució espanyola). Ed. Ariel. Barcelona, 1992.
PAGÈS, Pelai: La Guerra Civil Espanyola a Catalunya (1936-1939). Coneguem Catalunya. Els Llibres de la
Frontera. Sant Cugat del Vallès, 1987.
PEIRATS, Joaquim: La CNT en la revolución española. Ruedo Ibérico. París, 1971. Vols. 1 i 2.
PEIRÓ, Joan: Perill a la reraguarda. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Ed. Alta Fulla, 1987. Col·lecció Caps de Bou núm. 7.
PÉREZ BARÓ, Albert: 30 meses de colectivismo en Catalunya (1936-1939). Editorial Ariel, 1974.
POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni: El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de
1936/ Crisi i recomposició de l’Estat. (Tesi doctoral pendent de publicació, presentada i defensada el juny del
2002 a la UAB.)
PUJADES, Juan J.: “La recuperació de la memòria col·lectiva: reflexions Civil i metodològiques sobre guerra
civil i franquisme”. Ponència inclosa al llibre Guerra i Franquisme, 60 anys després. (falta editorial...)
RISQUES, Manel i ROIG i ROISCH, Josep M. i altres autors: Història de la Catalunya Contemporània. Ed.
Proa. Barcelona, 1999.
ROIG, Montserrat: Els catalans als camps nazis. Edicions 62. Barcelona, 2001.
SOLÉ i SABATÉ, Josep M.: La repressió franquista a Catalunya (1938-1935). Edicions 62. Barcelona, 2003.
1.
J. Lluís Adín, R. Calpe, R. Cases, Josep M. Cobos, G. Gutierrez, A. Malaret, C. Martínez, M. Ollè, J. Padró, V. Rocosa,
C. Santacana, A. Maria Simón, G. Tribó, R. Vilardell. Pròleg de Bernat Muniesa.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 338
338
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
SOLÉ i SABATÉ, Josep M. i VILARROYA i FONT J.: La repressió a la guerra i a la postguerra a la Comarca
del Maresme (1936-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1983.
TERMES, Josep: De la revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Dins de VILAR, Pierre:
Història de Catalunya. Vol. VI. Edicions 62. Barcelona, 1987.
THOMAS, Hugh: La Guerra Civil Española. Vols. 1 i 2. Editorial Grijalbo. Barcelona, 1985.
UCELAY DA CAL, E.: La Catalunya Populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana. Edicions de La
Magrana. Barcelona, 1982.
VILANOVA, Mercè: Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República. (Orientació del vot, participació i
abstenció). Estudis Electorals /5. Fundació Jaume Bofill. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1986.
Treballs, monografies i articles d’àmbit local i comarcal
AMAT i TEIXIDÓ, Jordi: Germinal Esgleas (1903-1981). Una vida en roig i negre. Grup d’Història del Casal
de Mataró, 1996.
AMAT i TEIXIDÓ, Jordi: Pineda entre dos temps 1931-1939. Ajuntament de Pineda de Mar, 1995.
AMAT i TEIXIDÓ, Jordi: República i guerra civil a Calella 1931-1939. Premi Iluro, 1993. Caixa d’Estalvis
Laietana, Mataró, 1994.
BAYARRI, Jordi i GOÑI, Jordi: Malgrat i la seva premsa: 1915-1958. Cinquanta anys de vida malgratenca.
Ajuntament de Malgrat, 1994. 1a Beca d’Investigació Vila de Malgrat.
BOSCH i VALLBONA, J.: L’església parroquial: un temple de la contrareforma. Recull d’articles i documents.
Matinals d’Història, Malgrat, 2001.
CERVERA i BERTA, Josep M.: Testimoni de fe i fidelitat. (Els preveres de la diòcesi de Girona víctimes de la revolta del 1936). Bisbat de Girona, 1991.
COLOMÉ i ALSINA, Joaquim: Els alcaldes de Malgrat de Mar 1898-1998. Cent anys de govern municipal.
Ajuntament de Malgrat de Mar, 1999.
COSTA i OLLER, Francesc: La Premsa a Mataró 1820-1980. Premi Iluro, 1981. Caixa d’Estalvis Laietana.
Mataró, 1982.
CUSACHS i CORREDOR, Manel: El Cinema a Malgrat de Mar 1904-1997. Ajuntament de Malgrat, 1999.
3a Beca d’Investigació Vila de Malgrat.
GARRIGA i MARQUÈS, Ramon: Francesc Arnau i Cortina: L’alcalde de Malgrat. Ajuntament de Malgrat de
Mar, 1989.
MAS i GIBERT, Xavier: Guerra-Revolució i Contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943). (Les dimensions d’una
tragèdia). Premi Iluro 2001. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 2002.
MAYMÍ, Josep: Entre la violència política i el conflicte social. Els comitès antifeixistes de Salt i d’Orriols en el context de la guerra civil 1936-1939. Biblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ajuntament
de Salt, 2001.
MORA i VILA, M. Teresa: Malgrat al vuit-cents: estudi socioeconòmic. Ajuntament de Malgrat de Mar,1996. 2a
Beca d’Investigació Vila de Malgrat.
PAVON, David: “Entre el record i l’oblit”. Reportatge sobre la Guerra Civil a l’Alt Maresme amb motiu del
60è aniversari de la fi del conflicte. Reporter, abril, 1999.
POMÉS, Jordi: Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar.
Ajuntament de Malgrat de Mar, 2002. 4a Beca d’Investigació Vila de Malgrat de Mar.
POMÉS, Jordi: Les “Mataro’s Potatoes” i el cooperativisme agrari al Maresme (1903-1939). (La Federació de
Sindicats Agrícoles del Litoral). Premi Iluro 1990. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1991.
POMÉS, Jordi i SÁIZ, Carles: Joaquim Pou Mas (1891-1966). Dinamisme i ambició. Biblioteca Serra d’Or.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ajuntament de Sant Pol de Mar, 2000.
TORRES LOBATÓ, Josep: “La dona treballadora a Malgrat a principis del segle XX” a Ateneu, núm. 21.
- “Notícies sobre la maçoneria de principis de segle a Malgrat” a Ateneu, núm. 14. Malgrat, 1996.
SAMPERE i MINISTRAL, Josep: “Protesta cívica al 1937” a Som-hi!, núm. 163 i 164. Malgrat, desembre
1991-gener 1992.
SODY DE RIVAS, Àngel: “Aclarecer, ateneu de cultura de Malgrat” a Ateneu, núm. 10, 1994.
- “A propósito de Elies Paradeda i Comas” a Som-hi!, núm. 165, febrer 1992.
SODY DE RIVAS, Àngel, TORRES LOBATÓ, Josep, VALBONESI, Favio i altres autors: Crònica d’un segle.
Ajuntament de Malgrat, 2002.
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 339
BIBLIOGRAFIA
339
Memòries i autobiografies
FORROLL i SOLER, Salvador: 80 anys i escaig. Malgrat.
FORROLL i SOLER, Salvador: Recull d’anècdotes de Malgrat.
GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran: Soldado de tres ejércitos. Superviviente de la quinta del biberón. Malgrat, 2000.
PARADEDA COMAS, Elies: “El meu record de Malgrat” a Som-hi!, núm.38, 39, 40, 42. Malgrat, novembre
1980-març 1981.
- “El meu exili a França” a Som-hi!, núm. 47, 48, 49, 50, 51, 52, 53. Malgrat, juliol 1981-gener 1982.
Publicacions periòdiques
Boletín de la CNT-FAI. Consultat: butlletins del mes d’agost, setembre, octubre i novembre de 1936, maig de
1937, gener i febrer de 1938. (Biblioteca Pública Alfons Arús).
Boletín de la Federación Comarcal de las JJ.LL. del Maresme. (Convertits posteriorment en circulars periòdiques).1937-1938. Consultats: butlletins del’1 al3, circulars núm. 1, 3, 9, 26, 29 i 30 (AMMM).
Butlletí mensual del Departament d’Economia de la Generalitat. 1936. Consultat: núm. de l’1 al 3. (Biblioteca
Pública Alfons Arús).
Ciutadania (revista setmanal portaveu del Centre Republicà de Malgrat). Consultat: núm. 1 (5 d’octubre de
1930)- fins al núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM).
Combat. Setmanari d’avançada. Consultat: núm. 1 (11 d’abril de 1936) - fins a l’últim exemplar, núm. 15 (18
de juliol 1936). (Biblioteca Layetana).
La Humanitat. Consultat: octubre 1934-fins al setembre 1936. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa
de l’Ardiaca).
L’Opinió. Consultat: juny 1931- fins a octubre 1934. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de
l’Ardiaca).
La Vanguardia. Consultat: juliol-agost 1931, maig-juny 1937. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa
de l’Ardiaca).
La Veu de Catalunya. Consultat: juliol, agost 1931. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de
l’Ardiaca).
Llibertat (portaveu del Centre Republicà Federal). Setmanal, 1930. Consultat: núm. 1 (setembre 1930) - fins
a l’últim exemplar, núm. 15 (13 de desembre de 1930) (ACM).
Llibertat (defensor de l’ideari d’ERC de Catalunya a Mataró i Comarca). Setmanal, 1933. Consultat: núm. 1
(30 de juny de 1933) - fins al núm. 49 (16 de juny de 1934) (ACM).
Llibertat (òrgan del Comitè Local de Salut Pública. Mataró. A partir del núm. 4 (27/7/1936): òrgan del Comitè
Local Antifeixista; a partir del núm. 93 (8/11/1936): òrgan oficial del Consell Municipal). Consultat: núm.
1 (23 de juliol de 1936) - fins al mes de desembre de l’any 1937 (ACM).
Solidaridad Obrera (diari portaveu de la CNT). Consultat: agost 1930- fins a juny 1937.(Arxiu Històric de la
Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca), (Biblioteca Pública Alfons Arús).
Terra Lliure (diari portaveu de la Unió de Rabassaires). Consultat: núm. 1 al núm. 20. (Arxiu Històric de la
Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca).
Treball (diari portaveu de la UGT i el PSUC). Consultat: octubre 1937-desembre 1937. (Arxiu Històric de la
Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca).
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 341
341
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Adín, J. Lluís 337
Agueta Luengo, Carmelo 326
Aguilar Barrionuevo, Francisco 201, 326
Aguilar Ortega, Francesc 150, 243, 317, 327
Aguilar Ortega, Joan 23, 150
Aguilar Zamora, Francisco 170, 244, 330
Aguilar Zamora, José 328
Aguilar Zamora, Tomás 244, 317
Aiguader, Artemi 215
Alarcón Pérez, Blas 328
Alarcón, Alberto 266
Albareda Rabassa, Teresa 322
Albiol Sánchez, Miquel 233, 254, 293, 298
Alcalá Zamora, Niceto 51
Aldea (família) 193
Aldea Garriga, Ernest 23, 117, 141, 273
Aldea Garriga, Juli 222
Alegre Torres, Blas 328
Alegre, Ciril 78
Alegre, Emili 190
Alfaro Nogueras, Anna 326
Alfaro Pérez, Adoración 327
Alfons XII 33
Alfons XIII 37, 41, 50
Almirall, Valentí 35
Alomar Ferrer, Dolors 327
Altoaguirre, Albert 254
Amat Teixidó, Jordi 25, 99, 135, 154, 162, 163,
338
Andrés Nogueres, Pere 330
Anglada, José 201
Anglada, Pepeta (vídua Sala) 211
Aragay Montserrat, Maria Àngela 326
Arbós Roig, Joan 327
Argelés Sierras, Maria 23
Argelés Sierras, Rosa 23, 127, 235, 252
Argelés, Josep 96
Argentina, Imperio 85
Arges Martí, Concepció 323
Arigós Girons, Manel 328
Arís Bonaplata (germans) 189
Arís Bonaplata, Enric 171, 189, 192, 210, 219,
319
Arís Bonaplata, Josep M. 72, 189, 192, 280
Arís Torres, Enric 171, 189, 324
Arís Serra, Núria 11, 24
Armendares Català, Catalina 325
Arnau Cortina, Francesc 38, 39, 45, 46, 47, 51,
52, 56, 57, 66, 67, 68, 70, 71, 73, 74, 75, 77,
78, 79, 80, 83, 122, 123, 165, 176, 202, 211,
224, 225, 230, 232, 293, 296, 300, 338
Arnau Majoral, Joan 45
Arnau, Enriqueta 211
Asens, José 120
Asensio Hernández, Juan 101, 318, 330
Asturiak 100
Aubanell Burguet, Ramon 326
Aubanell Fàbregas, Ramon 321
Aubanell Faixedas, Francesc 324
Aubanell Privat, Pepita 222
Aubanell Torrentó, Joan 222
Aubanell, Antoni 204
Aubanell, Pau 46, 47
Avelí Garriga, Maria 324
Aymerich Garriga, Francesc 323
Aymerich Ripoll, Ramon 321
Aymerich Pica, Francesc 204
Azaña, Manuel 51, 108
Aznar (almirall) 41
Babot, Pere 65
Bakunin, M. 34
Balcells Carreras, Joan 280
Baldrich Rocafort, Joaquim 321
Ballester, David 193, 337
Banet (germans) 48
Banet Canudas, Antònia 270
Banet Canudas, Josep 38, 70, 194, 331
Banet Canudas, Rafael (“El Rajoler”) 101, 104,
122, 165, 166, 197, 216, 228, 302, 308, 330
Barber Verson, Ronald 259
Barceló, Josep 201
Bargués Castelló, Jaume 281, 321
Barnés García, Juan (“el Cabrero”) 166, 201,
203, 302, 317, 330
Barney Mateu, Francesc 302, 330
Barney Mateu, Salvador 122, 165, 167, 175,
201, 203, 217, 231, 293
Barney, Joan 201
Barney, Pau 201
Baron Sousa, Eleuterio 317
Barrionuevo Aguilar, Ángela 325
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 342
342
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Basart Buñol, Josep 326
Batet, Domingo 75, 76
Batista Roca, Josep M. 65
Bayarri Costa (família) 91
Bayarri Creixell, Vicens 46, 291, 292, 320
Bayarri Poch, Jordi 40, 264, 338
Bechdejú Moner, Francesc 325
Bechdejú Bohigas, Josep 31, 36, 54, 61, 66, 68,
74, 86, 87, 92, 93, 127, 138, 148, 156, 245,
256, 274, 284, 315
Bellvert Montserrat, Eulàlia 327
Belmonte, José 201
Benaiges Pujol, Francesc 323
Benaiges Pujol, Josep 326
Berenguer (general) 37, 38, 39, 41
Bermejo Ponce, Carmen 222
Bermejo Ponce, Juan 317
Bernabé López, Cecília 323
Bernat Onna, Filomena 23, 97, 136, 181, 239,
308, 312
Bernat Onna, Joan 23, 84, 95, 101, 128, 153,
244, 287, 317, 320, 331
Bigas Vicens, Martí 222
Blaya Clade, Maria 325
Blázquez Ríos, Julià 324
Bo Serra, Francesc 201
Bo Serra, Pere 201, 296
Bofí Bagués, Josep 324
Bofí, Pau 201
Bofill, Jaume 44
Boguña (Sr.) 153
Bonafacia Casals, Jaume 190
Bonet, Joan 40
Bonet, Josep 201
Borja de Riquer 285
Bosch (inspector) 259
Bosch Garriga, Bartolomé 31, 32, 88, 126, 127,
128, 211, 252
Bosch Isart, Lluís 249
Bou Frigola, Alfons 73, 124
Bou Vilaró, Consol 326
Bou, Ramon 78
Braffield, Charles 259
Brass, William 259
Brea Pla, Agustí 326
Brull, Ramon (doctor) 211, 218, 219, 254, 295
Bufí Robert, Joan 46, 47, 52, 53, 204, 206, 230
Bunyol Gelpí, Sebastiana 25, 310
Bunyol Gibert, Pere 168, 211
Bunyol Regí, Salvador 46, 47, 52, 53, 55, 70,
229, 302, 331
Burch, Pere 249
Burgada Tapiola, Rosa 222
Burgueño Sierra, Mateo 317
Busquets Jordà, Feliciana 325
Busquets Quer, Jaume 324
Cabezas (tinent Mossos d’Esquadra) 67
Cabruja Paradeda, Pau 324
Cairol, Montserrat 170
Calafat, José 259
Calpe, R. 337
Calvet, Josep 203, 215
Calvo Sotelo, José 109, 144
Calvo, Adrià 96
Cama (can) 287, 289
Cama Misser, Jaume 139
Cama Mora, Francesc 325
Cama Roura, Ramon 171, 280, 281, 290, 287,
319
Cama Segarra, Ramon 37, 226
Cama Tenas, Sebastià 323
Cama Torrellas, Rosendo 201
Cambó, Francesc 129
Campàs, Josep 176
Campassol Calvell, Joan 224
Campeny Simon, Josep 327
Campí Robert, Esperança 325
Campí, Josep 266
Campos Quevedo, Dolors (germana) 143, 200,
211
Campoy Algüello, Antonio 143, 190
Campoy Martí, Conxita 9
Camps Ros, Carmen 325
Camps Rossell, Josep 323
Cano Fallejas?, Clara 323
Cano Martínez, Joan 192
Cano Roura, Ramon 320
Cano, Manel 101
Cánovas del Castillo, Antonio 33
Cánovas Méndez, Antoni 124
Cánovas Méndez, Alfons 331
Cañadas Esteban, José 331
Caralt Fors, Lluís de 37, 132, 168, 202
Carballo Morales, Eugenio 139
Cárceles Hernández, José 325
Carceller Carol, Manuel 319, 329
Carceller Guardiola, Manuel 319
Cardedach Sabater, Andreu 325
Cardona Girons, Juli 190
Cardona Tenas, Joan 322
Cardona, Daniel 65
Carol Valls, Ramon 329
Carranza, Antonio de 77, 78
Carril, Teresita 88
Carrillo Orive, Melitón 25, 143, 144, 145
Casajuana Pros, Miquel 194, 331
Casajuana Turró, Josep 222
Casals, Pau 300
Casamiquel Abuyé, Maria 325
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 343
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Casanovas Bohigas, Lluís 222
Casanovas Piferrer, Joan 326
Casanovas Solans, Pere 326
Casares de Quiroga 115, 116
Casas Costa, Josep 325
Casas Moreu, Josep 331
Casas Rabassa, Francesc 326
Casas Reixach, Felip 201
Casas, Josep 201
Cases, J. 46
Cases, R. 337
Castellà Carreras, Dolors 23, 136, 143, 158,
160, 276, 277
Castellà Sala, Pere 323
Castellà Tarrés, Narcís 317
Castells Pla, Francesc 147, 148
Castells, S. 100
Castillo, José (tinent) 108, 109
Catà Feliu, Francesc 320, 331
Catà Feliu, Josep 317, 331
Catà Forroll, Josep 329
Catà Forroll, Vicens 328
Catà Gibert, Miquel 38, 70, 201, 331
Catà Girons, Nicolau 23, 69, 85, 117, 126, 154,
155, 199, 289, 295, 313
Català Garriga, Rosario 326
Català Sagol, Àngela 325
Català, Francesc 264
Català, Josep 173
Cazorla Cárceles, Josepa 327
Cazorla Torres, Felipe 323
Centelles, Agustí 42, 48, 64, 337
Cercós, Josep 134
Cerdà Vallcorba, Telesfor 126
Cervera i Berta, Josep M. 150, 338
Cherta, Joaquín 201
Chicago 313
Chomsky, Noam 14
Clapier-Valladon, S. 337
Clavé, Josep Anselm 35
Claveria Forts, Catalina 324
Clos Codina, Enrique 320
Closas, Rafael 215
Cobos, Josep M. 337
Coca, Ferran 24
Codina Salicrú, Angelina 159
Coll Perxachs, Lluís 23, 48, 142, 174, 276
Coll-Perxachs (família) 222
Colomé Alsina, Joaquim 23, 37, 139, 219, 269,
298, 338
Comas Vila, Catalina 325
Comas, Miquel 46, 47
Comella, Pere 243
Comorera, Joan 215
Companys, Lluís 44, 48, 63, 70, 71, 75, 77, 105,
343
116, 118, 120, 121, 215, 259
Compañó Carles, Dolors 325
Concepció (“hermana”) 142
Concha Martínez, Presentación 298
Cordón Esteves, Manel 305, 331
Cornellà Defaus, Gertrudis 324
Coronas Feliu, Narcís 328
Correa Negrera, Maria (dona d’en Josep Sousa)
310
Correa, Jesús 24
Costa Costa, Pere 327
Costa Oller, Francesc 338
Cotabitarte Ibarra, María Nieves 327
Creixell Tortós, Francesca 143
Creixell Tortós, Josep 329
Creixell, Joan 198
Creus (família) 268, 272
Creus Patuel, Josep 276
Creus Valls, Jaume 23, 60, 106, 136, 150, 200,
223, 251, 255, 261, 262, 268, 271
Crosas Malleu, Josep M. 11
Cruzado González, José 324
Cuadrado (família) 156, 298
Cuadrado Gracia, Salvador 166, 170, 172, 201,
217, 225, 293, 296, 298
Cuadrado Pérez, Damián 25, 298
Cueto (tinent) 249
Cuevas Gómez, María 326
Cufi Fita, Victòria 143
Cuní Bechdejú, Francesc 321, 327
Cuní Verdaguer, Jacinto 320
Cuní Vila, Jacint 331
Cuní, Feliciano 201
Cunill, Anna 211
Cusachs i Corredor, Manuel 177, 250, 338
Dalmau Burch, Pere 320
Dalmau Martell, Joaquima 326
Dalmau Nogueras, Josep 325
Dalmau Pujol, Joaquim 323
Dalmau Ribas, Eulàlia 325
Dalmau Matas, Francisco 222
Daumal Ribas, Enric 326
Dàvila Rubio, Joan 331
Garriga Cardona, Maria del Roser de 322
Defaus i Marès, Francesc 73, 78, 123, 280
Delgado, Manuel 134, 135, 149, 337
Dellundé Ponsa, Pepeta 23, 55, 83, 86, 88, 136,
159, 160, 200, 235, 236, 252, 257, 268, 270,
273, 274, 275, 277
Dellundé Pica, Salvador 320
Dellundé Ponsa, Salvador 327
Dellunder, Antoni 201
Delso 259
Dencàs, Josep 296
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 344
344
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Díaz Español, José 281
Díaz Pérez, Pía 325
Díaz Sandino, Felip 215
Diffent Trias, Ramon 46, 47, 52, 53, 78, 123
Dolcet, Rosario 100
D’Olwer, Nicolau 44
Domènech (família) 258
Domènech Jerez, Josep 331
Domènech Martí, Josep 329
Domènech, Pere 226
Drapaire, Pepet 84
Durruti, Bonaventura 98, 120, 242
Durbau Avellaneda, Jaume 320
Engels, Frederich 34
Escubós, Sabina 32, 129, 176, 181, 210
Escudero Bolonia, Hipólito 325
Escudero Colomé, Josep 222
Escudero Cuní, Joan 328
Escudero Hernández, Bartolomé 326
Escudero, Francisco 201
Esgleas, Germinal 99, 154, 338
Espàrrech Fors, Artur 73, 78, 123, 273, 280
Espàrrech, Pilar 88
Esquena Forroll, Salvador 218, 273
Esquín Alonso, Leandro 317, 331
Estévez Montero, Joan (“el Drapairet”) 271,
327
Estivalez Martínez, Juliana 326
Estivill, Angel 259
Estol, Lluïsa 11
Estragués, Salvio 288
Evaristo Albiol, Joan 96, 101, 176, 194, 293,
302, 331
Evaristo Bofí, Joan 23, 251, 314
Expósito López, Aida? 324
Expósito López, Alfredo 324
Fabra, Pompeu 221, 223, 300
Fàbregas (germanes) 105, 142, 226, 227, 228,
236, 312
Fàbregas Campañó, Dolors 23
Fàbregas Campañó, Paquita 23, 227
Fàbregas, Eloi 227
Fanelli, Giuseppe 34
Feliu Ros, Joaquim 328
Feliu, Josep 317
Fernández Alonso, Pedro 317
Fernández Martín, Modesto 324
Fernández, Aurelio 120
Ferrer Elda, Secundino 331
Ferrer Plana, Albert 329
Ferrer Robert, Josep 327
Ferron-Massaguer (família) 244
Ferrón Massaguer, Francesc 25
Ferrón Ortega, Francisco 327
Ferron Ortega, Gabriel 244
Ferrón Ortega, Francesc 102
Flaquer, Antonio 96
Flix (can) 144
Flix Prats, Andreu 323
Florensa (senyor) 57
Folla Isern, Antoni 70, 307, 331
Folla, Joan 25, 317
Font 172
Fontrodona (família) 146
Fontrodona Boadas, Sebastià (avi) 95, 196, 258
Fontrodona Rabassa, Damià 198
Fontrodona Rabassa, Francesc 38, 39, 42, 45,
46, 145, 146, 307
Fontrodona Rabassa, Sebastià 38, 40, 41, 46,
47, 52, 53, 145, 198
Fontrodona Salvà, Maria 329
Fontrodona Soler, Àngela 325
Fontrodona Soler, Josep 324
Fontrodona Vilanova, Andreu 23, 145, 146,
252, 257
Forest Tenas, Teresa 222
Formentí, Salvador 222
Fornés Pi, Miquel 326
Forroll García, Lluïsa 11
Forroll Gibert, Concepció 324
Forroll Marès, Josep 326
Forroll Pla, Josep 73, 124
Forroll Soler, Josep 159, 323
Forroll Soler, Salvador 23, 31, 83, 85, 87, 88,
103, 127, 140, 150, 159, 160, 172, 199, 257,
263, 265, 266, 275, 287, 291, 339
Forroll Torrelles, Sebastià 331
Forroll, Josep 38, 70, 101, 104, 133, 180
Forroll, Pere 171
Fortuny, José 37
Fradera Fontrodona, Antònia 326
Fradera Valldejuli, Lluís 327
Franco Bahamonte, Francisco 17, 116, 172,
227, 241, 277, 279, 281, 291, 292, 293, 295,
298, 300
Fraser, Ronald 134, 152, 155, 161, 337
Freixas 171, 172
Freixas Creixell, Josep 23, 201
Freixas Creixell, Ramon 23, 105, 106, 137, 204,
205, 285
Freixas Fontseca, Salvador 323
Freixas Negre (germanes) 143, 148, 159, 196,
248
Freixas Negre, Catalina 23
Freixas Negre, Joan 280, 281, 292
Freixas Negre, Josep 248, 319
Freixas Negre, Maria 23
Freixas, Eladio 193, 211
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 345
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Galambi, Úrsula 143
Galán, Fermín 41
Gallart Jalencas, Josep 243, 302, 331
Gallego Cárdenas, José 317, 331
Galobardes, Josep 218
Gambín (família) 300
Gambín Asensio, Pere 321
Gambín Hernández, Ginés 317
Gambín Hernández, Juan 317
Gambín Méndez, Gonzalo 323
Gambín Méndez, Joan 321
Gambín Méndez, Pedro 331
Gambín Parra, Juan 317
Gambín Urrea, Alfonso 317, 318
Gambín Urrea, Gonzalo 101, 143, 165, 166,
170, 172, 198, 216, 217, 225, 230, 293
Ganges Rimbau, Jaume 173
Garangou Garriga, Josep “Pepet Pelaia” 24, 85,
95, 192, 193, 294, 310, 332
Garangou Tarrés, Sònia 9, 14, 15
García Arona, Ferran 96, 173, 230, 293, 296
García Díaz, Anastasi 145, 146, 154
García García, Joan 243, 320, 332
García García, Micaela 326
García González, Ferran 24, 95, 185, 246, 249,
250, 246, 293, 294, 295, 339
García Hernández, Gerónimo 318
García Hernández, José 317
García Hernández, Manolo 173
García Hernández (capità) 41, 59
García Moreu, Joan 320
García Oliver, Joan 99, 120, 215, 337
García, Antoni 215
García, Bartolo 201
García, Bartolomé 101
García, Francisco 317
García, Joan 215, 266
García, Juan 328
García, Manel 217
Garres Cano, Josep Maria 326
Garriga-Nualart (família) 43, 49
Garriga Anglada, Joan Pau de 46, 55, 72, 73,
78, 123, 126, 129, 132, 172, 173, 210
Garriga Bonet, Jaume 244, 327
Garriga Bufi, Gracià 46, 47, 52, 53, 55, 61, 75,
117, 193, 301
Garriga Català, Maria 323
Garriga Coll, Joan 324
Garriga Colomer, Joan 24, 69, 104, 134, 137,
140, 150, 196, 197, 248, 263, 291, 320
Garriga Marquès, Ramon 24, 45, 47, 48, 71, 77,
94, 103, 117, 122, 123, 154, 166, 192, 224,
236, 272, 296, 300, 301, 338
Garriga Mateu, Josep 323
Garriga Privat, Rosa 324
345
Garriga Robert, Jaume (germà de la Genoveva)
104
Garriga Serra, Antoni 280
Garriga Vendrell, Jaume 320
Garriga Viader, Joaquim 46, 47, 53
Garriga Viader, Lluís 78, 123, 280
Garriga Vicens, Joan 195
Garriga, Carles 11
Garriga Rabassa, Damián 211
Garriga, Octavi 88
Garriga, Santiago 37
Garrós, Pere 201
Gelpí Rabassa, Francesc 327
Gelpí Ripoll, Josep 320
Gelpí Teixidor, Damián 328
Gelpí, Josep (mossèn) 158
Gelpí, Lluís (mossèn) 158
Gelpí, Ramon 158
Gena Molina, Manuela 325
Gibert Bonet, Narcís 322
Gibert Feliu, Maria 329
Gibert Farré, Maria 327
Gibert Lorenzo, Ventura 327
Gibert Ribas, Jaume 328
Gibert Ribas, Josep 321
Gibert Torrent, Narcís 272, 289
Gibert, Josep 46, 47, 201
Gibert, Maria Teresa 65
Gibert, Pere 201
Gibson, Ian 262, 337
Gil (teniente) 259
Gil Toledo, María 325
Gili, J. 46
Giménez García, Encarnación 24, 279, 308
Giménez Porter, Juan 325
Giral, José 116
Girons 313
Girons Mateu, Josep 324
Girons Pla, Antònia 156, 227, 289
Girons, Narcisa 300
Gispert Burch, Tomas 204, 206
Gispert Ginesta, Josep 190
Gispert Muné, Josep 328
Goded 117, 118
Gómez Martínez, Antonio 317, 318
Gómez Martínez, Josep 321
Gómez Méndez, Álvara 323
Gómez Vilchez, Enrique 320
Gómez Vilchez, Manuel 266
Gómez, Francesc 243
González, Constanci 144
González, J. 303
González, Vicente 317
González-Agàpito, Josep 337
Goñi, Jordi 40, 264, 338
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 346
346
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Gordillo Romero, Eusebi 244, 317, 332
Gordillo, Eusebi 244
Gràcia Gràcia, Josepa 325
Granero Llobet, Josep 326
Grau Badia, Ramon 139
Gros Fornós, Antolín 73, 124, 302, 332
Guerra, José 246
Guri, Isidre 40
Gutiérrez Cantos, Laureà 321
Gutiérrez, Alberto 254
Gutiérrez, G. 337
Heras Orcajo, Felix 321
Heredia, Juan 201
Hernández Asensio, Andrés 317, 332
Hernández Freixas, Joan 11
Hernández Hernández, Blas 166, 317
Hernández Hernández, Josep 328
Hernández Hernández, Juan 317
Hernández López, Alex 173
Hernández López, Josefa 324
Hernández Peña, Alfonso 318
Hernández Peña, Gonçal 321
Hernández Peña, Juan 322
Hernández Valverde, Pedro 243
Hernández, Pere 123
Herrera Sáez, Diego 325
Herrera, Diego 328
Hitler, Adolf 75, 242, 260
Homar Reynés, Llorenç 323
Homedes (“las señoritas”) 65
Ibáñez, Joaquim 266
Illas Robert, Josep 73, 124, 302, 332
Irla Bosch, Josep 63, 71, 296
Isabel II 33
Itxart Pamias, Pere 38, 40, 323
Itxart Pasqual, Josep 327
Jackson, Gabriel 42, 44, 48, 64, 65, 121, 337
Jaumet Pagès, Josep 324
Jiménez Arenas, Francisco 77
Joaquim (Sr.) 222
Joan Domènech, Josep 215
Jofré Costa, Narcís (mossèn) 86, 103, 133, 147,
148, 150, 151, 154, 155, 168, 322, 330
Jofre Mateu, Josep 147
Jofre, Miquel 201
Jorquera Raja, Joaquín 317, 318
Juan Requena, Ramón 317
Julià Cuní, Pau 323
Kropotkin, P. 34
Lamarca, Eugènia 67
Largo Caballero, Francisco 108, 215, 234, 275
Larios Montoya, Antonio 222
Larios, Antonio 201
Layret, Francesc 44
Lechundi Olearta, Sabino 326
León Masferrer, Josep 246
León Requena, Ramon 244, 245, 246
León Requena, Ramon 332
León Martínez, Ramon 201
Lerroux, Alejandro 71
Ley, Blas 259
Líster (general) 248
Litz, Franz 178
Llach Carreras, Joan 60
Lleonart Garriga, Pere (“Peret de Tossa”) 197,
332
Llerinós Pla, Josep 326
Lliuró Forcada, Pere 24, 283
Lliuró-Serra (família) 141
Lliuró Serra, Anna 24
Lliuró Serra, Pere 11
Llongueras 178
López Castell, Agustí 321
López Echevarría, Rafael 259
López Gálvez, Santiago 320, 328
López García, Domingo 317, 320
López Piña, Diego 201, 317
López Rabassa, Maria 325
López Sánchez, Juan 215
López Valverde, Ginés 317
López Valverde, Miguel 222
López, Antonio 201
López, Mariano 201
López, Pablo 201
López-Amor 116
Lozano Villuendas, Daniel 332
Luna Echevarría, María 326
Luque Vicente, Ignacia 221
Luque Vicente, Josefa 221
Mach Esteve, Joan 326
Macià Llussà, Francesc 40, 42, 43, 44, 45, 48,
59, 64, 65, 66, 67, 68, 69, 70, 71, 98
Macià Lamarca, Maria 67
Madorell, José M. 53, 55
Magí 197
Magrazo Carceller, Manel 326
Magriñà 100
Malaret, A. 337
Malatesta, Enricco 243
Mallart Garriga, Joan 72, 73, 78, 123, 280
Mallart Sagol, Dolors 24, 131, 169, 171
Mallart, Damià 46
Mallat Martín, Salvador 127, 332
Malleu Mateu, Montserrat 324
Malleu i Torrent, Josep 24, 159, 236, 257, 270, 276
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 347
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Malleu Torrent, Ramon 295
Marcet, Josep 123
March, Joan 171, 172
Marès (vídua) 224
Marès Corominas, Josep “Pepet Fideuer” 24,
95, 148, 150, 194, 248, 258
Marès Paradeda, Josepa 324
Marès Riera, Josep 325
Marès, Josep 201
Margall (els) 103
Margall Roura, Pere 323
Margarit, Esteban 65
Maristany Gil, Ferran 189, 192, 210
Marquès Rosich, Josep 327
Marquès Sureda, Salomó 303, 337
Marquès, Francesc 101, 201, 203, 233
Martí Arigós, Pau 324
Martí Aubanell, Martí 325
Martí Gelabert, Antònia 325
Martí Gelabert, Josepa 324
Martí Gispert, Aleix 326
Martí Turró, Ramon 325
Martí Vila, Joan Pau 322
Martí, Ramon 202, 211
Martínez Argüelles, Aurelio 326
Martínez Barrio, Diego 116
Martínez Hernández, Pedro 317
Martínez Navarro, Juan 324
Martínez Oriol, Maria 325
Martínez Plazas (família) 265
Martínez Plazas, Eulogio 244, 265, 327
Martínez Plazas, Gabriel 24, 140, 265, 266,
283, 286, 290, 312
Martínez Plazas, Joan 332
Martínez Segura, Ricard 321
Martínez Torrecilla, Ovelio 323
Martínez, C. 337
Martínez, Josep 78
Martínez, M. Carme 11
Martorell (Sr.) 75
Martorell Llacer, Emili 328
Martorell, Mercè 24
Marx, Karl 34
Mas Castellà, Àngela 325
Mas Gibert, Xavier 25, 338
Mas Pallarès, Miquel 190
Mas Pallarès, Manuel 250
Mas, Xavier 11, 18, 119, 135, 154, 162
Masens (família) 94
Masens Torrent, Salvador 39, 46, 47, 52, 53
Masens, Antònia 24
Masens, Fèlix 254
Masriera Pujadas, Pere 78, 192
Masriera, Víctor i Ramon 65
Masrosell Bigas, Josepa 324
347
Massaguer Piferrer, Josep 324
Massaguer Serra, Margarida 323
Massó Montalt, Rosa 310
Massó Vila, Carme 222
Massó, Delfí 196
Massó, Francesc 296
Matamala Garriga, Francesc 198, 296
Matamala Grau, Francesc 324
Matamala Riera, Albert 280
Mateu Badia, Francesc 323
Mateu Comas, Francesc 323
Mateu Comas, Sebastià 126
Mateu Mateu, Josep 327
Mateu Pla, Josep 329
Mateu Pla, Ramon 325
Mateu Turró, Benito 328
Mateu Turró, Maria 323
Mateu Vergés, Josep 323
Mateu, Joan 204
Mateu, Josep 38, 70
Mateu, Sebastià 195
Matutano, Lluís 132
Maurín, Joaquim 107
Maylló, S. 100
Maymí, Josep 11, 22, 15, 18, 22, 121, 122, 152,
337, 338
Mejías, Josep 243
Méndez Aznar, Agustín 325
Mercader Bohigas, Mariano 171, 218, 319
Méndez Pica, Rufina 222
Méndez Ros, Antonio 317
Méndez Sánchez, Rosa 325
Méndez, Ginés 317
Méndez, Patricio 201
Miquel Fontcuberta, Antoni 233
Mir Ponsa, Jaume 222
Mir, Gaspar 38, 70
Miró (casa dels) 176
Miró Mas, Joaquima 326
Miró Trepat, Joan 32, 129, 145, 192, 210, 221
Mola, Emilio (general) 108, 241, 262
Mola Carré, Sebastià 327
Molas Garrós, Rafael 192
Molas, Ferran 151, 155, 329
Molina López, Luisa 324
Molina, Joan 101, 102, 166, 170
Moll Guinart, Pere 332
Molluna Mateu, Clara 146, 147, 149, 150, 322
Molluna, Josep 146
Montal Turró, Josep 320
Moner Alsina, Maria 323
Montal Coronas, Francisca 222
Montals (família) 173
Montals (germans) 132, 279, 289
Montals Fontrodona, Antonio 126
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 348
348
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Montals Fontrodona, Joan 128, 131, 132, 133,
288, 289
Montals Garriga, Nicolau 252
Montals Regí, M. Cristina 24, 128, 131, 132,
199, 288, 252, 289
Montals Roura, Joan 222
Montals, Josep 222
Montalt Bunyol, Francesc 179
Montalt Garriga, Alfons 280
Montalt Fontrodona, Sebastià 40
Montané Mollfulleda, Lluís 80
Montasell Paradeda, Pere 320
Montasell Pradera, Demetrio 324
Montasell Turró, Mariana 324
Montfulleda Riera, Julita 24, 206, 251
Montseny, Frederica 99, 215
Montseny, Joan 99
Mora (família) 85
Mora Girons, Josep 24, 69, 104, 117, 137, 142,
149, 156, 171, 239, 243, 245, 252, 287, 309,
313
Mora Girons, Ramon 155, 156, 243
Mora Marquès, Marià 73, 124
Mora Vidal, Maria 326
Mora Vila, M. Teresa 31, 32, 97, 338
Mora, Celestí 201, 296
Moré Molist, Josep (“Pepet Maco”) 96, 194,
302, 332
Moreno Escobar, Enrique 317, 318
Morinas, José Miguel 337
Mújica Iparraguirre, Agustina 324
Muniesa, Bernat 337
Munné, Joan 65
Muntanya Roscareda, Joan 320
Muntpelló, Joaquim 198
Muñoz Fernández, Alfonso 244, 332
Muñoz Fernández, Mateo 317
Muñoz Hernández, Bartolomé 327
Muñoz Hernández, Diego 328
Mussolini, Benito 37, 75, 242, 260, 279
Nash, Mary 98, 315, 316, 337
Navarro Calvo, Diego 201, 317
Navarro Calvo, Juan 317, 318
Navarro, Carmen 170
Negrín, Juan 234, 275
Nin, Andreu 107, 215, 231
Noguer Camps, Josep 329
Nogués Gray, Antoni 326
Nogués, Pere 204, 206, 229, 231
Nogueres Martori, Mariano 320
Nogueres, Lluc 233
Nualart Freixas, Francesc 323
Nualart, Celestí 132
Nualart, Teresita 88
Núñez Alba, Ricard 321
Oliveda Viñas, Providència 143
Olivar Girons, M. Rosa 25
Olivar Ruiz, Lorenzo 298
Ollé, M. 337
Omar Casademont, Gilbert 324
Omedes Font, Miquel 317
Omedes Sistachs 57
Oms, Trinitat M. 201, 202, 212
Onna Garriga, Joaquim 321
Onna, Francesc 176, 201
Orantes Androver, Amparo 323
Ordi Burch, Josep 325
Ordi Rabal, Maribel 25
Orobio Urrutia, Juan Elias 263
Orwell, George 125, 337
Pagán Valverde, José 317
Pagès, Joan 248, 319
Pagès, Pelai 33, 121, 151, 152, 161, 188, 337
Palacio Homar, David 25
Palau Marimón, Benedictina 329
Paradeda Bis, Catalina 222
Paradeda Comas, Elies 46, 47, 52, 53, 57, 61, 70,
75, 77, 105, 122, 155, 165, 166, 185, 199,
201, 204, 205, 216, 217, 223, 224, 225, 228,
229, 230, 231, 232, 236, 249, 254, 255, 259,
276, 293, 296, 298, 299, 300, 338, 339
Paradeda Comas, Mercè 150, 168
Paradeda Freixas, M. Àngels 24
Paradeda Masens, Serafina 325
Paradeda Mateu, Salvador 46, 47, 72, 277, 280
Paradeda Regí, Antonio 320, 327
Paradeda Robert, Fèlix (mossèn) 139, 140, 150,
158, 168, 322
Paradeda Robert, Narcisa 325
Paradeda Simeón, M. Mercè 25
Parera Poy, Antonia 324
Pasqual Carpentier, Pere 325
Pasqual Catalina, Desideri 244, 332
Patuel Graupera, Elvira 326
Paulís Castellà, Joan 333
Pavon, David 258, 275, 338
Pedemonte Casasayas, José 326
Peirats, Joaquim 100, 187, 337
Peiró, Joan 152, 155, 160, 215, 337
Pera Catà, Fidel 101, 170, 183
Pera Catà, Francesc 201, 317, 328
Pera Catà, Josep 101, 173
Perellada 197
Pérez Baró, Albert 188, 191, 337
Pérez Hays, Rafael 190
Pérez Pérez, Luisa 323
Pérez Raja, Catalina 222
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 349
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Pérez Raja, Nicolas 317
Pérez, José 201
Pérez, Vicente 184
Pi Duran, Josep 153
Pi Garriga, Josep 328
Pi Garriga, Nicolau 327
Pi Sunyer, Santiago 296
Pi Pera, Joan 323
Pi Valldejuli, Francesc 324
Pica Fontlladosa, Francesca 324
Pica Onna, Vicenç 24, 201, 286, 290, 300
Pica Moner, Pau 122, 165, 167, 168, 175, 199,
201, 203, 217, 225, 231, 293, 300
Pica, Ramon 124, 194
Piferrer Codina, Elvira 222
Piferrer Garriga, Mariano 324
Piferrer Piñol, Ramon 320
Piferrer Rabassa, Joan 132, 139
Piña López, Josep 317, 324
Piña Muñoz, Pedro 317
Piña, Ginés 201
Piqué, Josep 211
Pitarra, Serafí 35
Pla (família) 313
Pla Buscall, Paquita 24, 278, 314, 315
Pla Buscall, Santiago 280, 281
Pla Riera, Francesc 139
Pla Simó (família) 32
Planagumà Bagué, Josep 39, 40, 47, 168, 221,
223, 259, 303, 304, 307, 308, 333
Planagumà, Francesca 24, 178, 303, 307
Planas Hernández, Josepa 323
Planas Horta, Enric 281
Planas, Joan 201
Plavia, Carmelo 317
Plazas Forroll, Francisco 328
Plazas Larios, Josep 321
Plazas Larios, Nicolás 101
Poirier, J. 337
Pomés Vives, Jordi 11, 25, 29, 30, 31, 34, 35,
60, 77, 99, 101, 105, 106, 203, 205, 206,
338
Pons Bellbé, Maria 327
Pons Juli, Joan 322
Pons Orriols, Celestí 46, 190
Porqueras, Joan 215
Portillo Quintana, Francesc 80, 254
Pou Aymerich, Ramon 123, 126, 201, 210, 280
Pou Mas, Joaquim 203, 338
Pou, Ramon 32, 129
Pozo González, Josep Antoni 18, 116, 119, 121,
123, 162, 167, 169, 216, 232, 337
Prat Maspera, Joan 73, 75, 117, 122, 123, 124,
150, 165, 217, 219, 221, 230, 232, 233, 293,
298, 300
349
Prat de la Riba, Enric 35
Prat Tocavents, Maria 24, 298
Prat, Joaquim 150, 243
Prats Albert, Francesc 126, 190, 325
Prats Estrarte, Josepa 323
Prats, Pere 72
Prieto Delhero, José 328
Primo de Rivera, Miguel 17, 36, 37, 58, 99, 108,
152, 171, 345
Primo de Rivera, Pilar 315
Privat Fontrodona, Teresa 252
Privat Mateu, Pere 325
Privat Mateu, Salvador 321
Pros Mercader, Dolors 325
Proudhom, P. J. 34
Puig i Cadafalch, Josep 35
Puig Estol, Ciril 40, 46, 47, 52, 53, 70, 102
Puig Prats, José 320
Puig Roig, Montserrat 327
Puig, Joan 198
Puig, Josep 218
Puig, Melcior 124
Puig, Pere 198
Puignou (família) 117
Puignou, Albert 88
Puignou Ortoneda, Eduard 37
Puigvert, Salvador 198
Pujol Soler, Jaume 320
Pujol Soley, Emili 24
Puntes, J. 100
Quevedo Cedrán, Carmen 25
Quevedo Mergalejo, Eustaquio “Teniente” 244,
317, 333
Quintana Llosa, Josep 328
Quintana Llosa, Alejandro 201
Quintana Llosa, Margarita 170
Rabal Méndez, Fulgencio 201, 333
Rabal Valverde, Fernando 222
Rabal Valverde, Francisco 222
Rabal Vera, Benito 317
Rabal, Miguel 201, 244
Rabassa Comas, Emérita 327
Rabassa Delpuig, Rosa 324
Rabassa Prat, Narcís 329
Ragull Alabau, Emili 31, 32, 36, 126, 127, 128,
171, 210
Raja Acosta, Ferran 321
Raja Acosta, Joan 222
Raja Acosta, Manolo 222
Raja Fernández, Joan 24, 308, 309, 313
Raja Gambín, Ana 222
Raja Gambín, Fernando 24, 146, 250, 265, 285,
291
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 350
350
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Raja Jorquera, Fernando 326
Raja Martínez, Isabel 317, 323
Raja Méndez, José 243, 317, 333
Raja Méndez, Manel 333
Raja Tovar, Dolors 11
Raja Urrea, Fernando 325
Raja Vivanco, Venancio 201
Raja, Ginesa 156
Raja, Juan 201
Rallo (inspector) 259
Rambla Mateu, Josep 244, 317
Ramírez Herrera, Antonia 325
Ramos Rodríguez, Juan 324
Raval Valverde, Miguel 328
Raybaut, P. 337
Regí Canals, Josepa 326
Regí Pesaferrer, Eloi 320
Regí Turró, Eloi 323
Regí Turró, Sebastià 320
Regí, Josep 202
Regí, Josep (vídua de) 212
Regí, Salvador 11
Reus Roura, Francesc 323
Ribas Casademunt, Cristina 327
Ribas, Joan 124, 201
Ribot Ribas, Anna 24
Ribot Ribot, Antonio 320
Riera Castro 332
Riera Casanovas, Baltasar 123, 280
Riera Dalmau, Joan 327
Riera Freixes, Josep 323
Riera Freixes. Maria 325
Riera Oliveras, Rosa 222
Riera Palomé, Josep 218, 280, 319
Riera, Jaume 201
Riera, Salvador 243
Rigau, Joan 328
Ríos Egea, Antonio 297
Ríos Larios, Graciano 320
Ríos, Cristòfor 123
Ripoll Bruñol, Maria 325
Risques, Manel 38, 44, 46, 119, 194, 337
Robert Bruguera, Teresa 324
Robert Capallera, Joan 324
Robert Capallera, Teresa 324
Robert Pica, Salvador 203, 211, 243
Robert Turró, Ramon 326
Robert, Francesc 201
Robert, Josep 101, 201
Robert, Pere 320
Robles Martín, Martín 317
Roca Arigós, Francesc 281
Rocosa, V. 337
Rodó Morral, Josep (mossèn) 141, 147, 139
Rodríguez García, José 317
Rodríguez García, Manel 323
Rodríguez Raja, José 320
Rodríguez Sánchez, Tomás 326
Roger Pagerols, Joan 25
Roig Galis, Francesc 280
Roig Llobet, Francisco 320
Roig Llobet, Josepa 326
Roig Rosich, Josep M. 36, 337
Roig, Montserrat 327, 337
Romaguera Valls, Jacint 222
Romero, Tomás 317, 318
Ros Planas, Josep 305
Rossell Arabia, Ricard 323
Rossell Auladell, Paquita 24
Rossell Infante, Josep 249
Rossell Pla, Josep 324
Rossell Vidal, Rafael 325
Rossell, Francesc 317, 318
Rossell, Paquita 271, 277, 300
Rossetti Sánchez, Francesc 39, 42
Roura Bagué, Montserrat 325
Roura Cama, Anna 126
Roura Comavella, Dolors 324
Rovira Curell, Josep 322
Rovira Virgili, Antoni 44
Royes Casas, Joaquim 190
Royes Sorolla, Joaquim 323
Ruhí, Ramon 81
Ruiz Palé, Nicolau 324
Ruiz Ruiz, Patricia 325
Ruscalleda Gelada, Agustí 320
Ruscalleda, Mireia 24
Russinyol i Tort, Santiago (doctor) 280, 210,
218, 301
Sabater Pijoan, Joan 333
Sabater, Joan 201
Safont Bosch, Jaume 38, 46, 47, 52, 53
Sagol Soler, Nicolau 141, 281
Sagol, Joan 196
Sáiz, Carles 203, 338
Sala, Emilio 170
Salvà Marquès, Pau 323
Salvadó Dellundé, Josefina 24, 313, 236
Salvador, Montserrat 222
Salvat Paradeda, Maria 323
Sampere Ministral, Josep 228, 229, 338
Sampere Passi, Josep 57, 322
Sánchez Agustí, Ferran 305, 337
Sánchez Barbero, Ángela 325
Sánchez Gascón, Andres 259
Sánchez, Antonio 318
Sánchez, Francisco 201
Sánchez, Fulgencio 201
Sánchez, Joan 201
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 351
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Sánchez, Joaquim 96, 169
Sánchez, Miquel 201
Sanjurjo (general) 70
Sanllehí Bosh, Francesc 212
Sanmartí García, José 259
Santacana, Carles 119, 121, 188, 337
Santamaria, Cristina 337
Sastre, Silvio 211
Saura Robert, Salvador 326
Seco Alonso, Miguel 326
Seco, Constantino 101
Serra Hunter, Jaume 259
Serra Arnau, Antoni 233, 254
Serra Gastó, Joan 37, 53, 326
Serra Mora, Josep 281
Serra Moré, Jaume 328
Serra Puig, Jaume 280
Serra Salvà, Josep 190
Serrano Díaz, Juan 324
Serrano Simón, Pedro 317
Serrano, Miquel 266
Serret Pallarés, Josep 328
Simeón Piferrer, Joan 306
Simeón Piferrer, Rosa 306
Simeón Solench, Eusebi 38, 67, 70, 102, 149,
216, 302, 305, 306, 333
Simeón, Joaquim 276
Simeón, Joaquima 301
Simó Riu, Jaume 321
Simón Tenas, Joan 326
Simón Turró, Jaume 320
Simón, A. Maria 337
Sody de Rivas, Ángel 229, 338, 339
Solà Giralt, Lluís 320
Solà, Antonio 317
Solà, Ferran 96, 233, 254
Solà, Miquel 65
Solano Pérez, Manuel 317
Solano Sánchez, Manuel 317
Solas Asensio, Ginés 317, 318
Solé Matas, Pepita 222
Solé Sabaté, Josep M. 145, 151, 153, 305, 319,
338
Solé, Josep 197, 198
Solench Ruscalleda, Francesca 323
Soler Abad, Rafael 38, 70, 230, 233
Soler Torralba, Antoni 326
Soler, Antonio 259
Soliva (germanes) 273
Soliva Munné, Maria 24
Soliva Munné, Napoleó 303, 333
Soliva Munné, Teresa 24
Soliva Rabassa, Artur 326
Sousa Correa, Manel 24, 136, 222, 234, 238,
251, 255, 262, 264, 314, 24, 222
351
Sousa Correa, Maria 24, 85, 234, 240, 279, 310
Sousa Fernández, José 333
Stalin, Joseph 107, 167, 231, 241
Suñé Nualart, Francesc 313
Suria, Joan 320
Tagua Jiménez, Joan Carles 9
Tapiola Sagol, Maria 329
Tarradellas, Josep 188, 215
Tarrés, Josep M. 11
Tarridas Barri, Josep M. 68
Tauler Reig, Isidre 272
Teixidó, Joan 201
Tellez Jorquera, José 317
Tenas Menendez, Josep 156, 157, 158, 159, 319
Termes, Josep 65, 72, 75, 95, 98, 100, 108, 116,
119, 120, 151, 192, 293, 338
Terrades Iglesias, Teresa 323
Terrats Matabosch, Carme 143
Thomas, Hugh 37, 109, 115, 116, 241, 261,
262, 338
Tió Ambós, Miquel 72
Tió Puig, Miquel 228
Titus Puita, Fèlix 222
Tomàs Romo, Lluís 333
Tomàs Cordon, Vicens 298, 299
Torner Fors, Josep 32, 129, 210
Torras (família) 265
Torras Onna, Benet 328
Torras Onna, Francesc 328
Torras Onna, Josep 266
Torras Tenas, Dolors 323
Torrell Rosés, Ernest 24, 115, 124, 135, 165,
166, 168, 169, 217, 225, 230, 233, 293, 295,
302, 310
Torrelles (avi) 197
Torrelles Cuní, Matías 321
Torrent Cardó, Josep 328
Torrent Marès, Joan 132, 319
Torrent Martori, Jaume 290
Torrent Fradera, Antoni 72, 78, 123, 280
Torrent Marès, Pasqual 57, 132, 199, 202
Torrent Marès, Salvador 71, 132, 199, 202, 212
Torrentó Campa, Pere 321
Torres Lobato, Josep 97, 338, 339
Torres, Bernardino 166
Tovar Fructuoso, Concepció 24
Tovar Martínez, Emili 297, 310
Treserres Roura, Miquel 321
Treserres, Joan 201
Triadú Garriga, Rosa 222
Tribó, G. 337
Trotski, Léon 231
Turné (germanes) 273
Turné Garriga, Salvador 323
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 352
352
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
Turné Simon, Adela 271, 327
Turné Simon, Concepció 271, 329
Turné Simon, Josep 192
Turón (família) 300
Turón Gibert, Jaume 297, 298
Turón Concha, Jaume 298
Turón González, Judit 25
Turró Burguet, Teresa 325
Turró Cabruja, Eusebio 327
Turró Puig, Enric 326
Turró Puig, Jaume 325
Turró Robert, Anton “Xineco” 38, 70, 232, 233,
254, 302, 333
Turró Roura, Rita 24, 83, 88, 147, 238, 269, 309
Turró Turró, Isabel 324
Turró Turró, Valentí 324
Turró Verdaguer, Joan 328
Turró Verdaguer, Josep 328
Turró Viñas, Jaume 168, 324
Turró Viñas, Joaquim 168, 322
Turró Vives, Adela 149
Turró Vives, Isidoro 149
Turró Vives, Joaquim 147
Turró, Benet (mossèn) 62, 63, 147, 149, 150, 154
Turró, Francesc 132
Turró, Jaume 198, 204
Turró, Teresa 211
Ubach Llauna, Maria 143
Ubach Llauró, Antònia 325
Ucelay Da Cal, Enric 338
Urales (família) 99
Urrea López, Antonio 287
Urrea López, Manel 320
Urrea Raja, Juan 24, 244, 245, 246, 287, 305,
308, 317, 334
Urrea Méndez, Bartolomé 201
Urrea Raja, Pedro 243
Valbonesi Prieto, Fabio 31, 339
Valdés, Miquel 215
Valiente, José 201
Valldeperas y Giménez 170
Valldeperas, Joan 167, 170
Vallès Aubanell, Joan 320
Valls, Jaume 199
Valls, Miquel 332
Valls, Narcís 204
Valls, Pere 201
Valls, Victoria 69
Valverde Fuentes, Pere 305
Vélez Muñoz, Francisco 334
Vélez Morales, Miguel 201, 328
Ventura i Gassol 116, 215, 220
Vera Gambín, Juan 317
Vera Hernández, Gerónimo 317
Vera Hernández, Juan 317
Vera López, Alfonso 320
Vera López, José 317
Verbel, María 170
Verdaguer Rabassa, Maria 325
Verdaguer Soler, Miquel 46, 47, 51, 52, 53, 55,
61, 73, 75, 122, 124, 147, 165, 166, 217,
225, 233, 302, 305, 307, 310, 334
Verdaguer Verdaguer, Joaquima 327
Verdaguer, Isidre 243
Verdú Noet, Pere? 328
Vergés Salellas, Concepció 326
Vergés Sastre, Joan 232, 302, 334
Vergés, Jaume 173
Viader Rabassa, Salvador (Vadó Rei) 67, 84,
105, 106, 204, 205, 234
Vicens Pica, Martí 201, 286, 290, 300, 326
Vicens Ponsa, Tecla 324
Vicens (de can) 104
Vicens Cuní, Escolástica 325
Vicens Mornau, Josep 261
Vicens Busquets, Josep (nét de l’avi Xaxo) 24,
60, 177
Víctor Manel III 37
Vidal Curull, Francesc 122, 165, 170, 217, 293,
300
Vidal Girons, Artur 168, 202, 210, 329
Vidal Barraquer, Francesc 297
Vidal Pica, Julio 328
Vidal Pica, Martí 38, 70, 218, 232, 233, 302,
334
Vidal, Francesc 166, 169, 219, 225, 228
Vidal, Joan 204
Vidal, Josep 168
Vidal, Pere 123, 224
Vidal, Santiago 243
Vieta (de can) 104
Vieta Marès, Ramon 326
Vieta Montasell, Salvador 248, 327
Vieta Montasell, Joan 248
Vila Català, Antoni 325
Vila Català, Francesc 324
Vila Fradera, Francesc 323
Vila Freixes, Salvador 281
Vila Marès, Mariana 323
Vila Súria, Pere 325
Vila Turró, Albert (mossèn) 137, 155, 156, 157,
158, 319
Vila Turró, Esteve 323
Viladevall Forest, Joan 280, 312
Viladevall Ridaura, Joan 126
Viladevall, Ignasi 39
Viladevall, Maria 24
Viladevall, Montse 24
6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 353
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Viladevall, Victòria 273
Vilanova, Mercè 71, 338
Vilar, Pierre 286, 338
Vilardell, R. 337
Vilaró Maresma, Pere 323
Vilarroya Font, Joan 145, 153, 319, 338
Villanueva Díaz, Anastasio 322
Villegas Calvo, Luisa 327
Vinyes Forcada, Joan 39
Virolés Gibert, Narcís 222
Viusà Bolasell, Josep 280
Viusà Verdaguer, Teresa 25, 51, 302, 307
Vives, Presentació 143
Xandri Subirà, Marià 46, 190
Yechok, Tabernano 259
Zaforas, Antonio 101
Zurrazagagoita 262
353
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 345
345
ÍNDEX
Presentació .........................................................................................................
Agraïments .........................................................................................................
Pròleg .................................................................................................................
Introducció .........................................................................................................
9
11
13
17
PART I. ELS ANTECEDENTS (1930 - juliol 1936) .........................................
27
I. EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA
1. Malgrat l’any 1930: aproximació socioeconòmica ...........................................
2. El marc polític del tombant de segle ...............................................................
3. La Dictadura de Primo de Rivera....................................................................
4. La reorganització dels republicans durant la Dictablanda ................................
5. El retorn de Macià, les eleccions del 12 d’abril i la proclamació
de la República................................................................................................
29
33
36
37
42
II. LA SEGONA REPÚBLICA ..........................................................................
1. Les primeres actuacions de l’Ajuntament republicà .........................................
2. La reforma religiosa a Malgrat.........................................................................
3. L’Estatut de Núria i la visita de Macià.............................................................
4. La segona legislatura republicana.....................................................................
5. Els fets d’Octubre ...........................................................................................
51
51
60
64
71
75
III. VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA
1. Un estil de vida a punt de desaparèixer ...........................................................
2. La situació dels obrers i la seva reorganització .................................................
3. La situació al camp .........................................................................................
4. El preludi de la guerra.....................................................................................
83
94
104
108
PART II. GUERRA, REVOLUCIÓ I DICTADURA
(juliol 1936 - gener 1940) ...................................................................................
111
1a ETAPA. JULIOL - DESEMBRE DE 1936: EL PREDOMINI DELS COMITÈS
IV. EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE
1. L’Alzamiento nacional ......................................................................................
2. L’inici de la revolució i la constitució del doble poder .....................................
115
119
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 346
346
SÒNIA GARANGOU I TARRÉS
V. LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ
1. Primeres mesures revolucionàries.....................................................................
2. La crema de l’església ......................................................................................
3. La repressió contra els religiosos ......................................................................
4. La vida religiosa durant la revolució ................................................................
125
134
144
155
VI. LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA
DE MALGRAT...................................................................................................
1. Organigrama i funcionament del Comitè malgratenc .....................................
2. Les Joventuts Llibertàries de Malgrat...............................................................
161
163
180
VII. LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA..........................................
1. Col·lectivització de fàbriques...........................................................................
2. Els col·lectius d’oficis ......................................................................................
3. La Col·lectivitat de Pescadors i la Col·lectivitat Agrícola .................................
4. Els sindicats pagesos durant la Guerra.............................................................
187
189
194
196
203
2a ETAPA. DESEMBRE 1936-OCTUBRE 1937: EL DECLIVI DEL PODER
REVOLUCIONARI
VIII. CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS...........................................
1. El Comitè entra a l’Ajuntament ......................................................................
2. L’Escola Nova Unificada..................................................................................
3. El conflicte de la municipalització de les botigues de robes soltes....................
4. Els problemes per recaptar impostos ...............................................................
5. La fi de la unitat antifeixista............................................................................
6. Els fets de Maig i les seves repercussions .........................................................
7. Les dificultats per trobar menjar .....................................................................
215
216
220
223
226
229
231
234
IX. ELS FETS BÈL·LICS....................................................................................
1. La columna Malatesta i els primers soldats de lleva .........................................
2. El polvorí de can Palomeres, la fàbrica d’armament i els primers
preparatius per a la defensa .............................................................................
3. Els atacs d’en Sabatetes i la Junta Local de Defensa Passiva .............................
4. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona i la visita del Canarias........................
5. L’arribada dels refugiats de guerra....................................................................
6. La Lleva del Biberó .........................................................................................
7. El bombardeig de Malgrat...............................................................................
8. L’entrada de les tropes franquistes ...................................................................
241
242
X. LA LLARGA POSTGUERRA
1. Les primeres detencions i els camps de concentració .......................................
2. Els exiliats temporals i els que no retornaren mai més.....................................
3. Malgratencs a les presons franquistes...............................................................
4. El Malgrat de la postguerra .............................................................................
249
250
255
261
264
267
275
283
293
301
308
6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 347
ÍNDEX
ANNEXOS
Annex 1. Relació de milicians enquadrats en el comitè de defensa.......................
Annex 2. Relació de persones empresonades durant la Guerra
(juliol 1936-gener 1939) .................................................................................
Annex 3. Llista provisional de soldats de lleva .....................................................
Annex 4. Persones mortes durant la Guerra.........................................................
Annex 5. Relació de malgratencs empresonats de 1939 a 1953 (aprox.) a les
presons franquistes ..........................................................................................
Annex 6. Relación de la existencia de Material que tienen estos depósitos del pueblo
de Malgrat .......................................................................................................
Bibliografia ..........................................................................................................
Índex onomàstic ..................................................................................................
347
317
319
320
322
330
335
337
341