8 - Arxiu Comarcal del Ripollès

PORTAVOZ DEL C. I. R. F
Ribas de Freser
Febrero 1973
Ano II - Núm. 8
pòrtic
ipíoca de transició
Totes les persones que són conscients, arriben a un
punt en que intenten donar un sentit més o menys vàlid
a la seva vida. El millor moment és aquell en que es comença a comprendre o a intentar comprendre el què passa al nostre entorn.
Es en aquesta època en la que ens trobem la majoria
dels joves. Però si bé més o menys tots ens ho hem proposat, són pocs els que arriben a donar un veritable sentit a la seva vida.
Donar un sentit a la vida en primer lloc, pot significar, segons els cassos el orientar-la d'una altra manera,
és a dir, significa una reestructura, un canviar quelcom
d'abans, i això mateix porta a una lluita entre el què ara
sóm i el què volem ser. Un deixar algunes coses per agafar-ne d'altres, o canviar-les del tot. Es una lluita interior
entre conformisme i superació, entre el vell i el nou, entre la valentia i la covardia.
Però si bé és una lluita beneficiosa i necessària, és
també una lluita perillosa, una lluita entre la comoditat
i l'esforç, entre tancar els ulls i obrir-los encara que faci
mal a la vista. Cal no caure en falses teories amagades
sota bonics i prometedores disfresses, ni en falsos ideals
que volen ser l'estandart d'una vida nova, progressista i
a vegades esnobista. Però si bé molts hi caueu, hi ha també molts que arriben a donar un sentit recte a la seva
vida, aconsegueixen unes idees sinceres i convençudes
d'acord amb la seva manera de pensar i d'ésser.
Cal comprendre que aquest període, podríem dir que
és de transició, però potser el més important i decisiu de
la nostra vida. Es el període en que es forma la persona,
en que un es fa gran. Un període en el que cauen molies
1l5 0 s t a I
coses, i per tant moltes vegades de desequilibri iri'i..^x-ior. Però abans de tot voi dir evolució, però aquesta evolució, no la podem
fer sols, isolats. Ve sobretot condicionada,
per una visió del que ens envolta i per tant
depenem d'ell, inclosos coses i persones. Tot
ens pot ajudar a fer aquest canvi. Necessitem a la vegada comprendre i comprensió,
generositat per acceptar l'ajut i encaminarnos cap els altres, i egoisme, en quan signifiqui que tot va encaminat cap a un mateix.
La qüestió és que tothom, arribi a ser
alguna cosa, però convençut, i per això, cal
haver passat per aquest període decisiu.
Que hagi deixat l'infantesa; els capricis, per
a renunciar i fer-se home.
NÚRIA CARLES
l^cr r alta
Ifeotel IRestaurante :: £1 Baícll
Campellas ((0erona) :; ITcléfono 17 de Campcllas
/
panoràmica única del Ipiríneo :: IRltítut 1.300 metros
Esmerado servicio - Cocina Selecta - Habitaciones con baflo y telefono
Calefacción Central - Piscina
X7xi c o z i t e . . .
Era el país de la nit.
Era una nit que mai no s'acabava; mai no sortia el
sol. La gent d'aquell país era encongida i molt trista
de tant estar a les fosques. I ni s'adonaven de que estaven tristos; ho veien tan normal! Per a ells la vida era
trista. Ni tan solts tenien estels. Els carrers i les cases
eren foscos com una gola de llop.
Un dia en aquell poble va presentar-se un nen que
duia a la mà una flama petita. I es passejava pels carrers. I, al veure'l, alguns nens del país de la nit, que
havien sortit al balcó per veure què era aquella llum,
deien a la gent gran; «Aquell nen porta un llumet a la
mà. Què és?» I la gent gran els deia: «Au, nen, ficat
a casa i tanca el balcó. Aquest noi ha vingut del país de
la llum i ens vol fer mal als ulls». I agafaven als nens
i els tancaven a casa ben tancats.
Però els nens, tancats i tot, deien; «Qui és? Què és
aquesta llum? O bé: «Jo vull anar-me'n al país de la
llum, jo vull marxar amb aquell nen al país de la llum».
La gent va creure que no passaria res i es va dir bona
nit i se'n anà a dormir i després es va llevar i se"n va
anar al treball. I heus ací que de bona hora ja hi havia
tot d'infants que passajaven pels carrers del país de la
nit amb una llumenera a la mà. I feien gatzara tot dient;
«Nosaltres ens hem passat al país de la llum!», «Ja sóm
del país de la llum!».
I estaven molt contents perquè l'infant del país de la
llum els hi havia donat la flama. I axí es passejaven per
tots els carrers i carrerons del país de la nit.
Els homes del país de la nit, però, no volien pas la
llum. Deien; «Això fa mal als ulls». I també: «Ara es
veurà tot massa clar». I parlaven en veu baixa entre
ells i s'enfurismaren contra els infants del país de la llum
perquè duien la flama petita a la mà. I heus ací que no
eren ja ni cinc ni deu; eren cents i cents, i tots omplien
de llum els carrers del país de la nit.
A la casa més gran del país de la nit, es van reunir
els homes que manaven al país de la nit per discutir què
havien de fer amb els infants del país de la llum. I decidiren cridar als infants del país de la llum; no a tots
sinó als capdavanters.
I els digueren: «Apagueu el vostre llum davant nostre, ara mateix. I també: «Feu-ho, sinó us en penedireu».
I enviaren els guardians per apagar les llumeneres que
portaven tots els infants del país de la llum.
T als capdavanters els posaren en un calaboç més fosc
encara que el país de la nit.
1 els infants que havien passejat amb la llum a la
mà ploraven. I uns homes del país de la nit, que eren com
uns guardians encara que no ho semblaven, van entrar al
calaboç dels infants del país de la llum per apagarlos la llumenera.
Però no podien pas; primer, bufaven amb tota la
ràbia, però la llumera no s'apagava mai; després, els
ficaven la mà en un cubell dels que fabriquen al país
de la nit, tot plè d'aigua, però era impossible; la petita flama no s'apagava pas de cap manera.
I per fi, els deixaren estar.
Van fer dir pels diaris que tot estava acabat.
Van tancar les portes de les presons amb set panys
i set claus.
Van posar vigilants a l'entrada.
I se'n van anar.
I allà dins van quedar-se sols els infants del país
de la llum.
Però per tot el país de la nit, tothom veia que la nit
ja no era tant nit i que començava a fer-se clar.
Era la claror de les presons!
1 tothom ja no estava tan encongit!
1 tothom ja no era tan trist!
1 es van destruir les presons, perquè ja no feien
falta ni els guardians, ni res, perquè tot estava clar
gràcies a la llum.
I el país de la nit, ja no ho era.
Era... un nou país de la llum!
SEGONS UN.-V RONDALLA DE F. B. (1968)
XAVIER G.
PINSOS BARCELÓ
Major, 32 - Tel. 35
RIBES DE FRESER
IDBE5 I ESTUDIS
íntre Coújectmtat
i la subjectmíat
Parlar i fer les coses objectives segons la nova o
la meva concepció materialista dels jets, deu ésser feries reals, amb una paraida «tocar de peus a terra».
La subjectivitat només es pot portar a un món de
dubtes dels que cap, són demostrables, al màxim moralitzadors inconcrets; dic inconcrets perquè no seran mai
demostrables, ja que la base que abriga en aquesta teoria no existeix, com es sol dir «és un misteri, la veritat
no es sabrà mai».
Es que no es sabrà mai el que no existeix?
Es aquesta la pregunta que em faria; i si em faig
aquesta pregunta tinc que atrapar-me en una altra inconcreció, en una altra subjectivitat —la fè—.
Què és la fè? Tothom té fè?
Bé; a la primera de les preguntes responc; no se que
és, no l'entenc és una paraula tradicionali.'^ta que només té forma morfamàtica, el fons li donen els visionaris.
Si em diuen que tothom té fè, contestaré que no,
almenys jo no, jo no tinc fè; solament visc.
Treballant en el món de les contradiccions dialèctiques, objectivitat-subjectivitat
trobarem com a síntesi
una altra contradicció, síntesi d'una realitat i una irrealitat. Aquestes contradiccions en el plà teòric les consideraria boniques inclús acceptables, però a la pràctica
nul·les; pseudo-teories que per mi desenvolupen en la
busza d'un pensament que no existeix.
Vull materialitzar fets subjectius: si em pregunten a mi
si tinc esperit contestaré que si, està clar, però afegiré
—esperit material—, més ben dit CONSCIÈNCIA, consciència de que estem col·locats en un planeta de greu incomunicació.
La subjectivitat neix quan neixes, m'explicaré, quan
deixes d'ésser cos de cos, i quedes realitzat com a ser
semblant dels engendradors, ja ets una contradicció entre l'estar segur dels progenitors al no saber res de l'engendrat.
D'aquest segur i d'aquest perquè, neix el dubte i Ja
vacil·lació, d'aquesta dualitat surt la ideologia de la persona quan està conscientitzada de la persona que ha viscut de la tradició fins que li han despertat les idees.
Çuan li desperten les idees llavors neix vertaderament
una persona; no abans.
A resultes d'això et fa por viure perquè no saps el
perquè de la vida, no t'han deixat escollir, per aquesta
raó em faria tanta por dur nens al món, perquè no sabrien la seva raó el «leit motif» de la vida.
d
Carbonell
1
t
GIRONA 11
£a ueu dels paqesos
Sobre un dels punts de l'artiele passat, tinc de fer
un.i aclara'.'ió. On diu: «si el bestià no es cura, no dóna».
Al dir «cura» no em referia pas a cura de «curar», sinó
de «tenir esment», «atendre», i d'atendre el bestià parlarem.
He tret les següents dades de! llibre «Bobinatècnica
lechera» de Vicens Torrents, veterinari.
La vaca és un dels animals que necessita una alimentació i atencions més especials. Ja (lue moll bé sabem
els pagesos ({ue no s'acaba tot amb munyir i anar a cobrar la llet.
Una \aca per produir 1 litre de llet, necessita O'SS
U. A. (l'n!tats Alimenticies) i 55 gr. de P. D. (Proteïna
Digestible), i per cada 100 kgs. de pes viu necessita 0'67
Ü, A i 60 gr. de l\ ü., apart de la cals, fòsfor, clorur sòdic... i altres minerals. També necessita Vitamina A i
Vitamina D, amb els seus kÜògrams corresponents de
substància seca.
O sia que una vaca de 500 kgs. de pes viu i 25 litres
de llet necessita:
SS
UA
PD
Ca
Per 500 kgs. de pes viu
10
3'35
300 g.
45 g.
Per 25 1. de llet
7
875 1.375 g.
144 g.
TOTAL
17
12'10 1.675 g.
189 g.
Farem, doncs, un aliment a base de palla, alfals, herb.i de prat bona i concentrat.
SS
UA
PD
Ca
Palla 3 kgs.
2
0'81
6 g.
7 g.
Alfals, 4 kgs.
4'5 2'20
400 g.
50 g.
Herba de prat bona, 8 kgs. 6'8 3'55
462 g.
34 g.
Concentrat, 6 kgs.
5'4 5'22
770 g.
100 g.
18'7 11'78 1.638 g.
191 g.
O sia (jue gastant un preparat que ens dongui un
90 7< de substància seca, 87 U. A. per cada kg. i 154 g.
de P. D. per U. A. tindrem quasi una alimentació perfecta per una vaca d'aciuella grandària. Està clar que
tindrem ([ue partir de la base que no n'hi ha cap d'igual,
ni de pes, ni de litres de llet.
Com veieu, i tornant a allò que deia al principi, no
tot és munyir i cobrar la llet. Cal fer números, fugir de
la rutina i mirar de superar-se constantment.
E . MUNTADAS
Sr. Director:
Li agrair'.a la publicació d'aquesta lletra, que exposa
un cas trist i lamentable per nosaltres, els pardinesos. I
ja que estem enquadrats dins de la Mancomunitat de la
Vall de Ribes, i fins ara no he vist que constés dins dels
seus projecl.es imnii'diats, crec que els orgues competents
tindran de posar-hi mà. si és que els hi és possible.
El cas és que ens trobem pràcticament sense llum elèctrica, bé sols per veure la «tele» i encara malament, sobre tot els dissabtes a la nit, que pugen els amics de la
capital. Tenim una llum trista.
Ij'altra dia vaig sentir el comentari d'un avi de 70
anys: En aquest pas acabarem com abans. «Tindrem de
tornar a desrovellar les llums de carbur».
El cas es dóna més acusat en les cases de pagès, que
al tenir uns quants metres de línia, l'electricitat arriba
molt més fluixa. Ks una vertadera pena que en el temps
i en el lloc on estem no es pugui empalmar una nevera,
ni una màquina de rentar, i amb prou feines poder-se
afeitar.
Esperem que s'hi posarà mà.
El saluda
Enric MUNTADAS
HUMOR
El humor de los hombres seriós
Es una tendència generalizada,
imaginar que los escritores cuya fama
y renombre les enmarca en una línea
clasica o semiclasica solo realizan
obras serias, dramas de impermeable
por su lloriqueo o epopeyas en las que
su fin no es visible, cuando en realidad también en los autores de obras
didacticas, históricas, morales, potiticas y de genero vario, aparece el humor, aparece lo cómico. Escogiendo
al azar podríamos hacer referència
a un fragmento de Leopoido Alàs,
«Clan'n», en el que se advierte lo dicfio. Su humor es la habiiidad en la
construcción de las frases, oscilando
oni:re la sàtira y la comicidad que presenta el tema de por sí. El titulo es
«Mi entierro o discurso de un loco».
Recogemos las frases mas ajustadas a
nuestra idea.
«Una noche me descuidé mas de
lo que manda la razón jugando al ajedrez con mi amigo Roque Tuyo en el
cafè de San Benito. Cuando volví a
casa estaban apagados los faroles, menos los guías. Era en primavera, cerca ya de junio...
«Por lo pronto, los polizontes que,
cruzados de brazos dormían en las esquinas, apoyados en la puerta cochera
de alguna casa grande, ya me parecian
las torres negras. Tanto es así, que al
pasar junto a San Ginés uno de los
guardias me dejó la acera, y yo, en
vez de decir gracias, exclamé enroco,
y seguí adelante... «Dí en la puerta
los tres golpes de ordenanza Una voz
ronca, de persona medio dormida,
pregunto: íQuién? —jRey negro!—
contesté, y no me abrieron —iJagrité tres veces en un minuque I
to, y nada, no me abrieron. Llamé
al sereno, que venia abriendo puertas
de acera en acera, saliéndose de
casillas a cada paso. —Chico— le dije, cuando le tuve a salto de peón
jNi que fueras un caballo; vaya un
modo de comer que tienes! —El pollin serà usted, y el comedor, y el
ninverguenza... Y poco ruido que
hay un difunto en el tercero, de cuerpo presente...
«Un criado bajó a abrirme. Era
Perico, mi
fiel
Perico. jCómo has
tardado tanto animal! j—Chist! No
grite usted, que se ha muerto el amo.
«Vamos a ver, y si tu amo se ha
muerto, ^Quién soy yo?
Toma, usted es el que viene a
amortajarle, que dijo don Clemente
que le mandaría a estàs horas por
no dar que decir... Llegué a mi cuarto... Estaba en camisa, sin calzoncillos, però con calcetines. Me puse a
vestirme, a amortajarme quiero decir... En fin, me vestí de duelo, como
conviene a un difunto que va al entierro de su mejor amigo. Una de las
hachas se torció y empezaron a caer
gotas de ardiente liquido en mis narices. Perico que estaba allí solo, porque el hombre que me había amortajado había desaparecido, Perico, dormia a poca distancia sobre una si11a... Entro mi mujer en la sala a esto
de las siete. Vestia ya de negro, como
los cómicos que cuando tiene que
pasar algo triste en el tercer acto se
ponen antes de luto... En presencia
de mi mujer sentí una facultad extraordinària de mi conciencia de difunto: mi pensamiento se comunicaba directamente con el ajeno... —Sal
dijo mi esposa al criado; y arrodillandose a mis pies quedo sola conmigo...
Y rezó mentalmente en esta forma:
—Padre nuestro (jcómo tarda el
otro!) que estàs en los cielos {i,habra
otra vida y me vera éste desde alia
arriba?), santificado (haré los lutos
baratos, porque no quiero gastar mucho en ropa negra) sea el tu nombre: venga a nos el tu reino (el entierro me va a costar un sentido si
los del partido de mi difunto no lo
toman como cosa suya), y hégase tu
voluntad (lo que es si me caso con
el otro, mi voluntad ha de ser la primera y no admito ancas de nadie
ancas, penso mi mujer, ancas, así
como suena—) así en la tierra como
en el cielo (^estaré ya en el purgatorio este animal?)...
«Bajaron la caja mortuòria hasta el portal y allí me dejaron junto a
la puerta... Estaban allí todo el comitè del distrito... Había dos presidencias, una era la de la família, que.
como yo no tenia parientes, la representaban mis amigos... La otra
presidència era política. Iban en medio don Mateo Gómez, hombre integro, consecuente, que profesaba este
dogma; «Mis amigos, los de mi partido» Y juraba que Madoz le había robado aquella frase cèlebre: «Yo seguiré a mi partido hasta en sus errores».
«Uno de los títulos de glòria de
don Mateo era que no se había
muerto ningún correligionario suyo
sin que él le acompaiíase al cementerio...
El buen patricio, no vale
mentir, se había aprendido su discurso de memòria... Mientras sus
companeros de presidència discurrían
con gran tranquilidad de animo acerca de las vicisitudes del mercado de granos, a que ambos se consagraban, don Mateo procuraba en vano
reedificar la desmoronada construcción del discurso premeditado... Lo
mejor para que se me ocurriera algo
—penso— seria sentir de veras con
todo el corazón la muerte de Ronzuelos ( m i apellido)... Es una pérdida, una verdadera pèrdida — d i j o
alto, para que los otros le ayudaran
a lamentar mi desaparición del gran
libro de los vivos, como dice Pérez
Escrich— jUna gran pèrdida! repitió.
«Si però el grano estaba averiado
y gracias que así y todo se pudo vender— contesto otro de los que presidien...
«Llegamos al cementerio. Entonces los del duelo, por la primera vez,
se acordaron de m i . . . Todos los circundantes esperaban con maliciosa
curiosidad ei discurso de Gómez «Es
un inepto; ahora lo vamos a ver».
«Que es lo que necesitamos», interrumpía alguno. Menos palabras y
mas hechos es lo que necesita el país.
«jEso... eso... eso! dijeron muchos.
«Esooo...!» repitió el eco a lo lejos.
«Seiïores —exclamo don Mateo,
despuès de toser dos veces y desabrocharse y abrochiarse un guante —
Senores, otro campeón ha caído herido como por el rayo (no sabia que
me había matado la humedad) en lucha del progreso con el oscurantismo... i Ah, sefíores, Ronzuelos, Aga-
pitó Ronzuelos fue un màrtir de la
idea (de la humedad, senor mío, de
la humedad) de la idea santa, de
la idea pura, de la idea del progreso,
del progreso indefinido... Hubo un
murmullo de aprobación y don Mateo lo aprovechó para terminar el
discurso...
El que hablaba eisí era Roque Tuyo,
mi rival, el infame que enrocaba después de haber mavido el reyl No pude contenerme.
jMientes — g r i t é — saltando de la
ca ja. Empezaba la noche... llego un
enterrador. — í Q u é hace usted aquí
me dijo un poco asustado.
«La verdad es — d i j o uno, encendiendo un fósforo en la tapa de mi
ataúd—, lo cierto es que don Mateo
no ha dicho mas que cuatro Jugares
comunes» «Claro hombre — d i j o otro», lo de cajón; por lo demàs, este
Ronzuelos era una buena persona y
nada mas... lo que era, un gran jugador de ajedrez. De eso h'abría mucho que hablar —replico un tercero—. Ganaba porque hacía trampas.
Soy el difunto —respondí—. Sí,
el difunto, no te espantes. Oye: alquilo ese nicho; te pagaré por vivir
en él mejor que si lo ocuparà un
muerto. No quiero volver a la ciudad
de los vives... Mi mujer, Perico, Clemente, el partido, don Mateo... y sobre todo Roque Tuyo, me dan asco.
El enterrador dijo a todo amén...
me vendió... Al dia siguiente vinieron
a buscarme Clemente, Perico, mi mu-
jer y una comisión del seno de mi
partido... resistí cuanto pude, defendiéndome como un fèmur: però
venció el número: me cogieron, me
vistieron con un traje de peón blanco, me pusieron en una casilla negra
...y aquí estoy, sin que nadie me
mueva, amenazado por un caballo que
no acaba de comerme y no hace mas
que darme coces en la cabeza. Y los
pies encharcados, como si yo fuera
arroz.
Versión líbre sobre el texto
de
Alàs
«Clarín».
RAMON SOY LLAGOSTERA
POESIA
COL·LABORACIONS
L'Alguer també és terra Catalana
No se si haureu pensat mai que també fora de Catalunya hi ha gent que sent i pensa com nosaltres; aquest
és el cas de la població de L'Alguer, situada a l'illa de
Sardenya que malgrat el temps i la distància, no ha
deixat mai de sentir-se catalana, i així les tradicions i
costums dels seus avantpassats, encara avui les podem
trobar en aquest poble, que no per sentir-se lluny dels
seus germans, ha deixat de considerar-se anit per un
mateix passat i una llengua comuna.
La ciutat de L'Alguer, té actualment uns 35.000 habitants, dels quals la meitat són emigrants de diverses
regions d'Itàlia, que han arribat a ella atrets pel turisme.
L'altra meitat, parla, pensa i sent en català; idioma que
conserva com a cosa pròpia. Per altra part, tenen els
algueresos totes les facilitats de govern central d'Itàlia
i de les autoritats de Sardenya, que han considerat una
riquesa per a tots no deixar perdre un idioma i unes tradicions, i, com a conseqüència, una història.
Tal és la realitat dels algueresos en pro de la conservació de les coses populars, que en l'any 1961, després
d'uns contactes amb un grup de catalans, es crearen
els Jocs Florals de L'Alguer, amb participació de gent
d'aqui. A l'any 1979, fóu l'Orfeó Català que hi adreçà els seus passos per tal de fer-hi unes actuacions; i
recentment ha estat fundat el Centre d'Estudis Algueresos, que dirigeix el general Catardi. Aquestes activitats
i moltes altres, són un fidel exponent de la gran estima
que els nadius de L'Alguer senten per el seu i nostre
passat.
Púsía de sol a
Cap de Creus
No et faci p o r aquest sol q u e fatalment
ha de morir, i a n s d e m o r i r protesta;
veuràs c o m d e batalles fa requesta,
com es dilata i c o m es va encenent.
Torna el núvol rosat i sangonent
i destria la p ú r p u r a e n tempesta;
pinta les aigües com per dur-hi festa,
i m é s ferit esclata més valent.
No et faci por! Veuràs com d e seguida
s'acaba tot. Veuràs q u e salta i crida,
i encarant-se com u n rei covard
la seva glòria d e vermells esbomba,
i després, cau vençut dins d e la t o m b a
indiferent i llisa d e la m a r .
JOSEP M.a DE SAGARRA
Grupo AseQurador
PRECISA:
S u b - a g e n r e p a r a Ribas d e F r e s e r y
c o m a r c a , d e p e n d l e n d o d e la oficina
d e Ripoll.
Per tant, també lluny de nostra terra, n'hi ha una altra que per la llengua, història, costums i tradicions és
germana d'aquesta i qui tingui ocasió d'anar-hi, que no P A R A I N F O R M E S :
cregui anar a un lloc estrany, que allò és també terra
Damíàn
catalana, com catalans es consideren els propis algueresos
EUDALD
Leopoldo
TOLL
Costa
Llagonet, 1 - 1 . "
RIPOLL
— 5
IDEES I ESTUDIS
Els bolets
per
JOSEP VK;O
(Continuació)
La teranyina de filaments pot viure i créixer molts
anys en un mateix lloc i, per tant, pot anar produint nous
bolets cada temporada. Aquest fet és ben conegut dels
cercadors de bolets que saben prou els indrets precisos
on se solen fer. Quan hom va a collir bolets no ha de furgat massa la terra (i menys encara gratar-ho o rasclejarho tot) a fi de no fer malbé el miceli.
Es interessant de comentar aquí que el creixement del
miceli és, de vegades, molt regular; partint del lloc on
aparegueren, els filaments s'estenen tot al voltant i, si no
hi ha cap obstacle, dibuixen im cercle cada vegada més
gran. La part central del cercle, la més vella, va morint,
de manera que resta viva només la zona perifèrica estesa com una anella. Quan sigui l'hora de la fructificació
el miceli donarà lloc a un conjunt de bolets disposats d'aquesta mateixa manera, és a dir, fent rotllana. A aquest
fenomen els pobles micòfobs li donen el nom de rotllos
de bruixes («corros de brujas» en castellà); hom creia
que les nits de lluna plena les bruixes ballen una mena
de fantasmagòriques sardanes i que allí on els seus peus
han trepitjat és on surten després els bolets. La disposició de les fructificacions en anelles s'observa sobretot
en els bolets de prat; per exemple, en dues espècies tan
conegudes com les correjoles i el moixernons. Es també
ben conegut (per bé que no explicat científicament de
manera satisfactòria) que els llocs on es fan aquests
cercles o corrues (moixerneres i correjoleres) es reconeixen
fàcilment pel color de l'herba; curta i escarransida allà
mateix on els bolets neixen, és, en canvi, molt verda i
vigorosa a les dues llenques immediates de cada costat
(encara que més ufanosa a la zona que correspon al costat de fora de l'anella que no pas a la que mira a la banda de dins). Ara bé, per un regular no es troben pas cercles perfectes. Les moixerneres apareixen als pendents
aglevats fent una mena de mitja lluna oberta pel costat
de baix (a causa, potser, que les substàncies produides
pel propi miceli, i que s'escorren amb l'aigua de pluja,
destrueixen el cercle per aquesta banda). Les correjoles
solen fer llargues i sinuoses corrues (d'aquí els ve el nom)
degut a que la corona de filaments en créixer troba sempre alguns obstacles (una pedra, un lloc massa sec, etc.)
que fan que es fragmenti o no pugui estendre's tot al
voltant de manera regular.
L'aparició i el creixement dels bolets és un fenomen
extraordinàriament ràpid. Cal tenir en compte, però, que
aquesta aparició és precedida d'uns llargs preparatius
que passen desapercebuts pel fet que tenen lloc dintre
terra. Quan a finals d'estiu les pluges assaonen l'humus
del bosc, el miceli dels bolets es refà, s'estén i es ramifica, acumula substàncies nutritives i produeix finalment
els esbossos del què han de ser les fructificacions. Aquests
esbossos, una mena de petits ous tancats per un tel fi, només esperen les condicions propícies per a desenvolop.arse bastarà una nit temperada per a que, com per art d'encanteri, els bolets trenquin el seu embolcall, creixin i
obrin el barretet. La preparació que necessita el miceli
per a arribar a donar bolets depèn especialment de la
humitat de la terra, la humitat de l'aire i la temperatura.
Sovint les millors condicions per a la fructificació s'aconsegueixen quan després d'una temporada de plugues ve
un temps sec i tebi.
Ja que més amunt hem parlat d'unió de micehs, serà
bo d'especificar que els bolets pròpiament dits no tenen
sexe; si de cas hi ha alguns elements que podrien dir-se
mascle i femella són els filaments, però no pas les fructificacions. L'atribució de sexe als bolets és, doncs, tma
idea equivocada.
Aquells bolets que se'n diuen rovellones o rovelloneres
i ([ue passen per ser una mena de femelles prolífiques,
«mares de tots els rovellons», no són altra cosa que exemplars infectats per una floridura especial. La floridura
s'estén per la part de sota del barret (que per això té
aquell color blanc característic) i impedeix que es formin
les làmines productores d'espores. De manera que, ben
a l'inrevés del què suposa la creença popular, aquests rovellons malalts (de cama gruixuda i barret deformat) rón
incapaços de reproduir-se.
ON ES FAN 1 DE QUÈ VIUEN ELS BOLETS.
Si volem classificar, com és costum, tots els éssers que
hi ha a la natura en dues úniques categories, vegetals i
animals, és força evident que haurem de posar els bolets al primer grup. Tota manera, cal convenir que els
bolets són uns vegetals ben estranys. Així com les plantes verdes (la major part de les que observem al nostre
voltant) poden aprofitar per a viure, les substàncies minerals que agafen del sòl amb les arrels i el gas carbònic
(jue prenen de l'aire, els bolets necessiten nutrir-se de
substàncies produides per altres organismes vivents. La
major part s'alimenten de residus vegetals o animals
mig descompostos: pinassa i altres tipus d'humus dels
boscos i dels prats, fems, troncs morts, etc. N'hi ha alaiguns, però, que viuen com a paràsits sobre d'altres vegetals, com és ara certs bolets de soca que creixen sobre
arbres vius o aquells estranys bolets que fructifiquen
damunt el barret d'un altre bolet.
(continuarà)
COMERCIANTS!!
Esteu segurs que fer publicitat a
VALL FOSCA és assegurar-se un
aparador permanent.
A cada llar de Ribes
A cada poble de la seva vall
ofiuncíeu-vos-fii/
RIBES
ACTUALITAT
La permaMiencia
de
Wi días en las Cuems de Hialp
El dia 21 de Enero ultimo, a las 7'32 horas de la
tarde, se introdujo en las Cuevas de Rialp, del termino
municipal de Caralps, DON EMILIO REYES RODRÍGUEZ
de 24 anos de edad, miembro de la Sección de Actividades Subterràneas del Centro Gimnàstico Barcelonès,
el cual se propone permanecer en las mismas 104 días.
dos comidas, però su estado de animo es estupendo y
alegre incluso se le ha oido cantar.
Esperemos que la dureza de esta prueba no merme
sus facultades físicas y que llegue pronto el dia 6 de
Mayo y le veamos salir al exterior y nos pueda contar
sus 2.500 horas bajo el mantó de la tierra.
La cueva donde se ha internado, se encuentra completamente aislada del mundo exterior, ya que la única
entrada a la misma ha sido tapiada por un doble muro
de fàbrica de ladrillo, habiendo dejado solo una pequena doble puertecilla, para acceso a la misma, y debidamente cerrado por ei exterior.
Aunque se encuentra provisto de alimentos suficientes para este largo perfodo de tiempo, no obstante se le
suministran otros frescos, como pan, carne, etc.
El lugar donde se encuentra emplazado es sobre un
entarimado de tablones de madera para quedar aislado
de la humedad a unos 50 metros de la entrada de la Cueva, con una tienda de campana de doble lona de plàstico, donde tiene todos los utensilios y alimentos en perfectas condiciones. El agua la bebè del mismo manantial que existe en el interior de la Cueva que es de excelentes condiciones.
Para su distracción dispone de gran número de libros, y un tocadiscos, però no radio ni televisor, ni reloj, ni caiendario para así perder la noción del tiempo.
Estarà a una temperatura aproximada de 9 grados sobre cero, però con mucha humedad ya que està cayendo
agua constantemente.
En el exterior de la Cueva, se encuentran dos jóvenes de retén, los que estan al cuidado de los movímientos y partes que por escrito les facilita desde el
interior. Diariamente o cuando a él le parezca que ha
transcurrido debe comunicar como ha dedicado el tiempo, y de su físico, temperatura, pulsaciones, apetito, si
tiene algunas molestias, e t c , etc. Hay un timbre que
funciona en ciave, para caso de socorro, donde se acudiria inmediatamente si su estado de saiud experimentarà alguna anomalia.
Es de destacar la valentia demostrada por el Sr. REYES RODRÍGUEZ en que por segunda vez se presenta para
efectuar esta experiència, después de haber efectuado
otra de 65 dias de duración en la provincià de Huesca.
La experiència reviste caracteres cientificos y psicológicos. Es muy interesante ver como reacciona el cuerpo humano en una cavidad de reducido espacio y en
malas condiciones de movimientos sin luz natural y aire
el justo para poder respirar, pues de esta experincia se
sacaran conclusiones de cara al comportamiento de los
astronautas en los viajes espaciales. También sus movimientos son captados con una Instalción electrònica de
cémaras Minolta. En lo que él cuenta un dia solo hace
EREP
Cartes al
Director
S. Director de VALL FOSCA, me dirijo a usted con
el animo de que su sentido del buen hacer, dé poso a
que sea publicada esta «sugerencia» que me permito hacer a quienes llevan el timón de este pueblo, (con todos
mis respetos).
Con motivo de la II FERIA DEL ESQUÍ, el entusiasmo de los organizadores hizo que una de las partes
peor cuidadas del pueblo se convirtiera en un alegre paseo por el que transitaba toda una muchedumbre
que
subia y bajaba del Recinto Ferial; la infernal cuesta se
hacia mas simpàtica y llevadera que nunca y distraía de
la preocupación de subir a quienes normalmente tienen
que hacer este camino.
Però, no puede durar todo el ano L· Feria y terminada esta nos volvemos a encontrar con el mismo problema
de antes, la subida es la misma, claro, però, porqué era
d'jerente antes?
Pues en primer lugar, y dejando aparte el aire de
fiesta que se le dió aquellos días resulta que los organizadores estan en la idea, (que compartimos ciertamente)
de que nos encontramos en el siglo XX y que el fluido
eléctrico es cosa normal en «casi» todas partes; y partiendo de aquí instalaron como mejor supieron una sèrie
de faros eléctricos que hacían mas visibles hs péligros
del camino.
Però la Feria pasó y con ella L· luz, y nosotros los
vecinos de las casas que se ha dado en llamar de la «.Caja», hemos vuelto a quedar en las tinieblas. Es que tendremos que esperar una nueva Feria para que vuelva la
luz? Con la confianza de que resuelvan con «Claridad»
nuestro problema, le saluda atentamente.
UN
VECINO
— 7
E S P O R T S
a. l'Esqtiii
El dia 6 de gener el Club Esquí P'ontalba, va retre
homenatge a una de les primeres esquiadores del poble,
pioner d'aquest esport avui tan divulgat.
Acte senzill però emotiu, va consistir en el lliurament d'un ram de flors i d'una fotografia que havia estat exposada a la II Fira de l'Esquí, en la que es veu
a la senyora Angeleta juntament afnb un grup de senyoretes de les que ella és l'única qu està viva (i que Déu ho
faci per molts anys) apunt d'iniciar la baixada
Després de no poques mostres de sorpresa i de satisfacció i agraiment després... i és que, segons paraules
seves «se'n tenen tan poques d'alegries en aquesta edaty>
va oferir als joves esquiadors un bon aperitiu per celebrar la festa.
La senyora Angeleta com demostrà molt bé en la
foto que se li va fer donació, ja era una experimentada
esquiadora, que sense disposar de les comoditats d'avui
dia (llegeixi's sistemes de remuntada), ja solcava les neus
de Mas Conill, Taga i La Falgosa.
L'homenatge és prova d'admiració que sent la joventut esquiadora envers aquells que per causa dels anys
ha tingut de deixar-s'ho córrer, però que el seu esperit
és encara el d'un esportista.
EREP
COMENTARI DE LA FOTO
L'instantània
recull el moment
en que a la senyora Angeleta
el lliurament
de la fotografia
retrospectiva
a que fa esment
se li fa
aquest
reportatge.
immas
CH0P0-J02CB
Una indústria al servicio de Ribas... y de
sus inquietudes.
Massana, s/n - Telefono 133
RIBAS DE FRESER
IMP.
educar per la pau
Veig nois i noies amb el senyal de la pau. Sento
parlar de grups pacifistes i de no-violència. Sé de nois
objectors de consciència. Lleigeixo d'una joventut hippie,
de flors i melenes, sense convencionalismes. Escolto de
bon grat els que quan parlen o canten, «protesten».
Sento a parlar a joves amb la il·lusió als ulls vers un
món millor...
Si el món s'acabés per culpa dels homes, amb guerres o amb la mateixa pol·lució... jo no acusaria mai als
pacifistes, ni als de les melenes, ni als que «protesten»,
ni als hippies, ni als jov.es, ni als que cobren un sou de
misèria treballant dotze hores diàries, ni als que tenen
imaginació, ni als que creuen en els homes, ni als que
pensen, ni als que canten...
Jo acusaria sempre als que creuen en la «pela», als
que creuen en la força, als que els molesta que la gent
pansi, als que no saben parlar sinó solament manar,
als que els hi fa por els canvis, als que sospiren per
l'ordre d'una bassa d'oli, encara que al davall estigui
plena d'injustícies, als que tenen obsessió per les convencions socials, als de «dalt» que es desinteressen pels
de «baix», als que creuen que el principal de la vida és
el «tenir» més que no el «ser».
Em fa por una cosa... que els joves i els esperits
inquiets es cansin, es «situin», es prenguin la pau com
a quelcom «sonb», s'aburgessin, s'instaHin...
Fa pocs mesos va haver-hi una vaga a nivell mundial: Els pilots dels avions comercials es negaven a pilotar-los si no es parlava seriosament d'arreglar lo dels
«secuestros aéreos». Aleshores vaig somniar, però despert, amb una altra vaga, també a nivell mundial: Els joves d'arreu el món es negaven a portar fusells i a tirar
bombes. Oi que no va ser cap mal pensament?
En el mes de desembre Pau VI parlava de què calia
la pau en el món. Però que la pau calia fer-la, construirla. Tothom i a tot arreu. I que sobre tot era precís educar a les noves generacions a què aprenguessin a construir la pau. Jo em pregunto: Educar als infants, adolescents i joves d'ara i d'aquí, a Ribes, per la pau? D'això no se n'examinen. No hi han notes. I els pares i educadors preferim ensenyar matemàtiques, geografia, química... Es menys complicat, no és tan exposat i, sobre
tot, és més productiu.
I al darrera el comentari de rutina: Quina joventut!
No sé pas on anirem a parar!
ROBERT
MAIDEU - PI. Clavé, 9 - Ripoll
Dep. Legal B - 34.829 - 1972