La Paraula que demana un cant Parròquia, comunitat missionera

FOTONOTÍCIA
Deferència de Benet XVI
amb el nostre país
ANY IV
쐽
16 DE DESEMBRE DE 2007
쐽
NÚM. 50
RESSÒ DE LA PARAULA
La Paraula
que demana un cant
T
ornem a aquell pensament: «De vegades les paraules de
Déu són com la música d’una flauta, de vegades són com
cants de lamentació: sempre però demanen resposta, bé el
ball de festa, bé el plor de penediment» (Mt 11,16-19). Tothom
que hagi escoltat Déu ho sap ben bé per experiència. I si ens preguntem perquè Déu actua d’aquesta manera amb nosaltres, hem
de dir, tot recordant com la nostra vida canvia constantment, que
Ell ens tracta segons el que fem i decidim en cada situació concreta, per tal d’educar-nos: creixem a les seves mans entre plors
i rialles.
Hem de saber cantar (i ballar) el Magníficat, amb Maria, en
el marc de l’Advent. Ens podem imaginar l’escena que descriu
sant Lluc al seu Evangeli d’aquesta manera: sona des del cel una
música inefable, Maria insinua un somriure que esdevé en
una rialla com un esclat de joia. Comença a cantar i agafa per
les mans a la seva cosina Elisabet, que es deixa portar per la mateixa alegria, i ambdues ballen al ritme de la música i la cançó
que canta Maria.
Aquesta música és ben bé el ressò de la paraula que l’àngel
portava del cel al moment de l’Anunciació, així com el cant de
Maria ve a ser el ressò de la resposta que aleshores ella va donar: el cant del Magníficat no s’entén sinó com a cloenda de
l’únic esdeveniment que s’iniciava a l’Anunciació. Recordant
a més que a l’Anunciació, com sempre, la iniciativa de «parlar»
era de Déu mateix, hem de deduir que l’esclat de joia d’aquestes dues dones ha estat el resultat d’una «provocació» de Déu;
això és precisament el que Ell volia, el fet que demostra l’eficàcia de la seva Paraula.
Si a més tenim present que Maria i la seva cosina són representació de tota la humanitat creient i fidel, el que Déu pretén
cada cop que ens parla és que tots i cadascú de nosaltres assolim aquest estat de joia i felicitat que es manifesta en el cant i
el ball de les filles de Sió.
—Tots els cants que entre nosaltres manifesten l’alegria sincera i profunda són resultat d’un diàleg vital amb Déu.
—Tant si Déu ens parla amb un crit, com si entona una complanta, com si ens convida suaument a un compromís, com
si ens il·lumina amb la seva veritat, com si ens consola en
el sofriment… a la fi el que vol és que acabem cantant d’alegria.
—Aleshores, aquesta alegria és l’efecte guaridor i salvador de
l’amor de Déu, de la seva gràcia, tot deixant-se trobar per
nosaltres, no només dient-nos que ens estima, sinó estimant-nos realment.
M
aria va cantar i ballar el Magníficat abans d’infantar
Jesús. No era, per tant, el punt i final del diàleg amb
Déu, encara restaven moltes paraules a dir, de Déu i seves. Restava sobretot aquella paraula terrible que era el silenci
de la Creu, i aquella resposta de les seves llàgrimes en el seu respectiu silenci d’obediència fidel i humil.
Ara però ella canta el seu cant etern, en la festa sense fi, perquè la darrera paraula de Déu ja ha estat pronunciada i s’ha demostrat eficaç per sempre. «Canta i camina», «canta mentre camines, no t’oblidis, fins que tot sigui un cant», ens recomanava
sant Agustí.
† Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
왘 El cardenal-arquebisbe de Barcelona besa la mà del Sant Pare després que aquest li imposés el birret
de cardenal en el decurs del consistori celebrat a Sant Pere del Vaticà el
24 de novembre passat. En el mateix acte, el Sant Pare li assignà el títol presbiteral de Sant Sebastià de
les Catacumbes, una església situada al sud de Roma, prop de la Via
Appia Antica, i una de les més significatives històricament, ja que en
ella hi ha la memòria dels apòstols
Pere i Pau perquè s’hi guardaren els
cossos dels dos apòstols durant les
invasions bàrbares dels segles V i VI,
abans de ser traslladats a les seves
basíliques respectives, Sant Pere del Vaticà i Sant Pau Extramurs. El Sant
Pare, en acabar una de les reunions prèvies al consistori públic, en veure
el cardenal Mar tínez Sistach, es dirigí a ell amb aquesta exclamació:
«Barcelona!» «La qual cosa —ha dit el cardenal— em va alegrar per l’estima que té per Espanya, per Barcelona i per Catalunya. Aquest reconeixement l’hem d’agrair al Sant Pare per mitjà de la pregària i intensificant la
nostra comunió afectiva i efectiva amb la seu de Pere.»
CONGRÉS INTERNACIONAL
Parròquia, comunitat missionera
L
a Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis
Pastorals de les Diòcesis Catalanes, en la celebració del 40è Aniversari de la seva creació, han organitzat conjuntament un Congrés
Internacional sobre una de les institucions més importants de l’Església en
la seva tasca d’acompanyament de les
persones en la fe. Aquesta institució
pedagògica és la parròquia. El Congrés es realitzarà del 17 al 19 del proper mes de gener, a la seu de la Facultat de Teologia de Catalunya, situada
al carrer Diputació 231 de Barcelona
(tel. 934 534 925, www.teologia-catalunya.cat).
La parròquia és una institució que té
molts segles d’existència i que fins ara
ha estat capaç d’adaptar-se als nous
reptes que es van produint al llarg de la
història. El nostre temps, també, planteja uns nous desafiaments candents a
la institució parroquial. Aquesta és la
raó que ha motivat la celebració d’aquest Congrés de Teologia Pastoral.
Com anuncia el títol del congrés,
els reptes del nostre temps giren a
l’entorn de dos elements. El primer és
la capacitat de pensar la parròquia
com a comunitat de persones que són
capaces d’establir unes relacions de
maduresa humana, d’amor i de fe. El
segon element és la capacitat de servir les dones i els homes del nostre
temps en la recerca del sentit de la vida, és a dir, d’acompanyar-los en les
seves alegries i tristeses, en les seves
esperances i angoixes.
D’aquesta manera, la comunitat
reunida en la taula de l’eucaristia és
significativa enmig de la societat mitjançant el servei de rentar els peus
davant el dolor del món. D’una Església que estima no se’n riu ningú,
perquè té credibilitat, és significativa
i anuncia la nova humanitat que tothom està esperant.
El Congrés sobre «La Parròquia,
comunitat missionera» intentarà afrontar aquestes necessitats urgents mitjançant cinc ponències de teòlegs de
diversos països europeus, dues taules
rodones i tres tallers sobre la «Parròquia - territori», sobre les «Unitats
pastorals o agrupacions de parròquies»
i sobre la «Formació dels agents de la
pastoral».
Els dies 17, 18 i 19 de gener de
2008, doncs, la gent que vivim i sentim la importància de la parròquia per
la transmissió de la fe, tenim una bona
avinentesa per respondre a aquests
reptes del nostre temps i convertir les
dificultats en signes d’esperança i en
oportunitats per créixer.
Ramon Prat i Pons,
professor de la Facultat de Teologia
de Catalunya
Càritas: Campanya de Nadal
왘 Aquests diumenges anteriors a la festa de
Nadal, les Càrites de totes les diòcesis fan la
campanya de Nadal. Càritas fa realitat el seu lema «Treballem per la justícia». Enguany la campanya està centrada en
el reconeixement, per a tots els ciutadans i ciutadanes, del dret a la salut. Aquesta campanya es fa a totes les diòcesis d’Espanya, dins del
projecte de diverses campanyes per al millor reconeixement dels drets
humans.
Pàgina 2
16 de desembre de 2007
DIUMENGE III D’ADVENT
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,1-6a.10)
La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig. Li han estat donades la glòria del Líban, les gales del Carmel i de Saron. Són ells els qui
veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Enrobustiu les mans
que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als
cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que
ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar.
Llavors es desclouran els ulls dels cecs i
les orelles dels sords s’obriran; llavors el
coix saltarà com un cérvol i la llengua del
mut cridarà de goig.
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat, entraran a Sió cridant de goig i una alegria
eterna coronarà els seus caps. Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs.
Lectura del libro de Isaías (Is 35,1-6a.10)
El desierto y el yermo se regocijarán, se alegrarán el páramo y la
estepa, florecerá como flor de narciso, se alegrará con gozo y alegría.
Tiene la gloria del Líbano, la belleza del Carmelo y del Sarón.
Ellos verán la gloria del Señor, la belleza de nuestro Dios. Fortaleced
las manos débiles, robusteced las rodillas vacilantes; decid a los cobardes
de corazón: «Sed fuertes, no temáis.
Mirad a vuestro Dios, que trae el desquite; viene en persona, resarcirá
y os salvará.» Se despegarán los ojos del
ciego, los oídos del sordo se abrirán, saltará como un ciervo el cojo, la lengua del
mudo cantará. Volverán los rescatados
del Señor, vendrán a Sión con cánticos:
en cabeza, alegría perpetua; siguiéndolos,
gozo y alegría. Pena y aflicción se alejarán.
Salmo responsorial (145)
Salm responsorial (145)
R. Ven, Señor, a salvarnos.
R. Senyor, veniu a salvar-nos.
El Señor mantiene su fidelidad perpeEl Senyor fa justícia als oprimits, / dóna pa
tuamente, / hace justicia a los oprimidos, /
als qui tenen fam. / El Senyor deslliura els
da pan a los hambrientos. / El Señor liberpresos. R.
ta
a los cautivos. R.
El Senyor dóna la vista als cecs, / el SeEl Señor abre los ojos al ciego, / el Señor
nyor redreça els vençuts. / El Senyor estiendereza a los que ya se doblan, / el Sema els justos; / el Senyor guarda els foLa predicació de Joan Baptista, amb reaccions d’acceptació i
ñor ama a los justos, / el Señor guarda a
rasters. R.
reaccions de rebuig. Pintura de Franken, Museu del Prado (Madrid) los peregrinos. R.
El Senyor manté les viudes i els orfes, / i
capgira els camins dels injustos. / El Senyor regna per sempre, / és el teu Sustenta al huérfano y a la viuda / y trastorna el camino de los malvados. /
El Señor reina eternamente, / tu Dios, Sión, de edad en edad. R.
Déu, Sió, per tots els segles. R.
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 5,7-10)
Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el pagès
espera els fruits preciosos de la terra, prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada. Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop.
Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats;
penseu que el jutge ja és a les portes. ¿Voleu, germans, un exemple de paciència en els mals tractes? Preneu el que us donen els profetes que van parlar
en nom del Senyor.
Lectura de la carta del apóstol Santiago (St 5,7-10)
Tened paciencia, hermanos, hasta la venida del Señor. El labrador
aguarda paciente el fruto valioso de la tierra, mientras recibe la lluvia
temprana y tardía.
Tened paciencia también vosotros, manteneos firmes, porque la venida
del Señor está cerca. No os quejéis, hermanos, unos de otros, para no ser
condenados. Mirad que el juez está ya a la puerta. Tomad, hermanos,
como ejemplo de sufrimiento y de paciencia a los profetas, que hablaron
en nombre del Señor.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 11,2-11)
En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist,
i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «¿Sou vós el qui ha de
venir o n’hem d’esperar un altre?» Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova i feliç aquell qui
no quedarà decebut de mi». Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «¿Què heu sortit a veure al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs, ¿què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs,
¿què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envio davant teu el meu
missatger, perquè et prepari el camí”. Us ho dic amb tota veritat: Entre tots
els que les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que
Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell».
Lectura del santo evangelio según san Mateo (Mt 11,2-11)
En aquel tiempo, Juan, que había oído en la cárcel las obras del Mesías, le mandó a preguntar por medio de sus discípulos: «¿Eres tú el que
ha de venir o tenemos que esperar a otro?» Jesús les respondió: «Id a anunciar a Juan lo que estáis viendo y oyendo: los ciegos ven, y los inválidos andan; los leprosos quedan limpios, y los sordos oyen; los muertos
resucitan, y a los pobres se les anuncia el Evangelio. ¡Y dichoso el que no
se escandalice de mí!»
Al irse ellos, Jesús se puso a hablar a la gente sobre Juan: «¿Qué salisteis a contemplar en el desierto, una caña sacudida por el viento? ¿O qué
fuisteis a ver, un hombre vestido con lujo? Los que visten con lujo habitan en los palacios. Entonces, ¿a qué salisteis?, ¿a ver a un profeta? Sí, os
digo, y más que profeta; él es de quien está escrito: “Yo envío mi mensajero delante de ti, para que prepare el camino ante ti.” Os aseguro que no
ha nacido de mujer uno más grande que Juan, el Bautista; aunque el más
pequeño en el reino de los cielos es más grande que él.»
COMENTARI
LECTURES DE LA
MISSA DIÀRIA
쮿 Dilluns (litúrgia hores: 3a
setm.): Gn 49,2.8-10 / Sl
71 / Mt 1,1-17 쮿 dimarts:
Jr 23,5-8 / Sl 71 / Mt 1,1824 쮿 dimecres: Jt 13,27.24-25a / Sl 70 / Lc 1,525 쮿 dijous: Is 7,10-14 /
Sl 23 / Lc 1,26-38 쮿 divendres: Ct 2,8-14 (o bé: So
3,14-18a) / Sl 32 / Lc 1,3945 쮿 dissabte: 1Sa 1,2428 / 1Sa 2,1-8 / Lc 1,4656 쮿 diumenge vinent, IV
d’Advent (lit. hores: 4a setm.):
Is 7,10-14 / Sl 23 / Rm 1,17 / Mt 1,18-24.
Què vol dir «preparar els camins del Senyor»?
I
saïes fa una crida a l’alegria.
Tant, que el 3r diumenge d’Advent es deia «Gaudete» («Tingueu
goig»). L’anunci de la joia de l’Advent és el recordatori que estem fets
per ser feliços, no pas per sofrir.
Déu ens vol feliços! Els salms en
van plens.
Però a la joia s’hi arriba. No és el
punt de partida sinó el d’arribada.
En cada època, cal preparar el camí
del Senyor. Cal fer activament la seva voluntat per arribar a sentir la paraula de Jesús: «Feliços els servents
que el Senyor trobarà vetllant» (Lluc
12, 37). El qui no prepara el Regne i
«no ha fet allò que el Senyor volia»
(Lluc 12, 47), com podrà esperar la
perfecta alegria? Com a creients, te-
nim una promesa de joia amb Déu
que ja ens alegra el present. I, com
tots els homes, tenim una tasca a fer
de justícia, de pau, de reconciliació i
d’amor fratern.
Jesús la realitzava a fons aquesta
tasca. Quan els deixebles de Joan
Baptista li pregunten: «Ets tu el qui
ha de venir o n’hem d’esperar un altre?», la resposta del Messies és
aclaparadora: «Els cecs hi veuen, els
invàlids caminen… els sords hi senten… els desvalguts senten l’anunci de la Bona Notícia i feliç aquell
qui no quedarà decebut de mi».
Són importants les guaricions.
Perquè el qui s’acosta a Jesús rep la
Bona Nova de l’Esperit de Déu que
el renova per dintre: cos i ànima. Pe-
rò més important que les curacions
és l’alè de l’Esperit que ens fica el
Regne del cel en el viure i el conviure humans.
De mi, Senyor, són molts els qui
resten decebuts. Fes que —tot i que
no guareixo el cos dels altres—
els comuniqui l’alè d’una pau que
ve de Tu i que ens reconcilia a nivell personal i social; la joia d’una
força que deriva directament del
teu goig (veure Nehemies 8, 10); la
companyia que foragita la soledat.
Senyor Jesús, tu sí que ets el Regne
de Déu i la sanació total de la persona, i del conviure humà en el teu
Advent de Salvació!
Josep M. Rovira Belloso
16 de desembre de 2007
Pàgina 3
EL ROSTRE DEL DÉU AMOR
E N T R E V I S TA
Crist, solidari amb el Pare i amb la humanitat
L
’admirable intercanvi entre Déu i l’home va tenir un primer
acte en l’Encarnació, quan el Fill etern de Déu va assumir en les
entranyes de Maria la naturalesa humana, limitada, marcada pel dolor i abocada a la mort. La va assumir amb una finalitat ben concreta, fruit de l’amor entranyable del nostre Déu: que nosaltres, que
tota la humanitat, puguem participar de la naturalesa divina (cf. 2Pe
1, 4), de la vida íntima i eterna de Déu. Perquè només aquesta vida
pot satisfer plenament el nostre desig de plenitud i de felicitat.
El segon acte de l’intercanvi admirable ha de tenir lloc en nosaltres, en cada membre de la humanitat. Perquè el segon acte
és la participació real i íntima en la naturalesa divina del Fill.
En néixer ell com a home, ens dóna a nosaltres la possibilitat de
néixer com a fills de Déu.
Dit d’una altra manera, la naturalesa humana del Fill ens permet d’entrar en comunió amb ell i amb la seva naturalesa divina. Per això, molts pares de l’Església veuen el naixement de
Jesús en connexió amb el baptisme cristià, perquè és el sagra-
ment que ens fa néixer a la naturalesa divina. Per a sant Lleó
el Gran, concretament, Nadal és l’origen del poble cristià, perquè el naixement del Cap de l’Església és també l’inici del naixement de tot el cos eclesial del Crist format per tots els batejats i al qual estan cridats a entrar tots els homes i les dones que
vénen al món (cf. Sermó 1 de Nadal).
Jesucrist, en tant que fill de Déu, és plenament solidari del
Pare, perquè és de la seva mateixa naturalesa. I, en tant que fill
de Maria, és de la mateixa naturalesa que nosaltres, plenament
solidari, doncs, de la humanitat. Aquesta doble solidaritat ens és
salvadora. Quan la humanitat, personificada en Maria, ha ofert la
seva naturalesa humana al Fill de Déu, ell ha quedat estretament
unit a tots, creients i no creients, per fer-nos participar de la seva vida divina, que és eterna, en comunió amb el Pare. Admirable
intercanvi!
Josep M. Soler, abat de Montserrat
(Kyrie! El rostre del Déu amor. PAM, 2006)
VÍCTIMAS Y MATONES
El amor todo lo supera
J
osé tenía 24 años. Era un experto en viñedos. Todo el día permanecía en el campo. Sus horas libres las dedicaba a ensayar en
la coral o en el grupo de teatro. Escribía poemas. Su novia, Concepción, contaba 20 años. Las dos hermanas de José se casaron.
Dejaron la casa paterna. Allí quedaban el padre y la madre ya
mayores e imposibilitados. José pidió a Concepción casarse para
aunar fuerzas, y así los dos atenderían a sus respectivos padres, ancianos y enfermos: los cuidarían con amor y con alegría por el bien
que habían recibido de ellos. Así lo hicieron durante… 18 años.
Más con el fin de no cargar a su esposa, atendiendo sola a los
abuelos y a los niños —tuvieron 10— durante todo el día, José
aprendió tres oficios: el de barbero, el de alpargatero y el de colchonero, para así ejercerlos en su casa y ayudar a su esposa. El
hijo menor del matrimonio me contaba un pequeño hecho que indica un gran amor:
«Un día mi padre le dijo a mi madre:
—“Hoy no iré a ensayar la obra de teatro porque veo que tienes
mucho trabajo con los abuelos y los niños”. Ella, agradeciéndole su intención, respondió con ternura:
—“De ninguna manera. Debes ir al ensayo. Conviene que te distraigas. Además tus compañeros te esperan. No sufras por mí.
Ya me las arreglaré sola”.»
—El amor ayuda y mejora la vida propia y ajena… en calidad.
—El amor es capaz de hacer posible… lo imposible.
—El amor es fuente de satisfacción, de paz, de dicha, de felicidad.
Y es que, con un gran amor y una espiritualidad recia… todo
se supera.
J. M. Alimbau
SANTORAL
16. c Diumenge III d’Advent.
Sant Josep Manyanet (1833-1901),
prev. d’Urgell, nat a Tremp, fund.
Fills i Filles de la Sgda. Família (SF,
1870); sants Ananies, Azaries i
Misael, joves companys de Daniel;
santa Albina, vg. i mr.; santa Adelaida (o Alícia) de Borgonya (s. X );
beata Maria dels Àngels, vg. carmelitana.
17. Dilluns. Sant Joan de Mata,
prev. provençal, cofund. Trinitaris
(OSST, 1198); sant Llàtzer, germà
de Marta i Maria, de Betània, ressuscitat per Jesús; sant Esturmí,
abat; sant Franc de Sena.
18. Dimarts. Mare de Déu de l’Esperança, o bé Expectació del part,
anomenada popularment «de la O»
(antífones); sant Gracià, bisbe; sant
Adjutori, mr.
19. Dimecres. Sant Nemesi, mr;
sant Anastasi I, papa (399-401) i mr.;
beat Urbà V, papa (occità, 13621370); santa Fausta, mare de família
mr.; santa Eva, mare dels humans.
20. Dijous. Sant Benjamí, patriarca;
sant Domènec (Domingo) de Silos,
abat benedictí; sant Macari, prev. i mr.
21. Divendres. Sant Pere Canisi
(1521-1597), prev. jesuïta i doctor
de l’Església, nat a Nimega; sant
Severí, bisbe i mr.; sant Gliceri, prev.
i mr.; sant Temístocles, mr.
22. Dissabte. Sant Zenó o Zenon,
mr.; santa Helena, vg. clarissa; santa Francesca-Xaviera Cabrini, vg.,
fund., patrona dels emigrants.
¿Dónde está
la autoridad
de los padres?
M
uchos progenitores —y educadores en general, incluyendo
aquí a los maestros— han perdido la
autoridad. Lo que se dice popularmente «han tirado la toalla». Y alguien tiene que recogerla y ponérsela
sobre los hombros y decir con energía: «¡Aquí estoy yo!» Porque de no
ser así, si alguien no asume la autoridad en una familia, ésta va inexorablemente a la deriva.
La palabra autoridad tiene mala
prensa, especialmente en el campo de
la educación —comenta Javier Urra.
Por un lado, los seguidores de la antipsiquiatría difundieron una teoría
que sembró miedo y pasividad en muchos padres: «Había que tener cuidado con frustrar al niño». En España,
esta teoría coincidió con la transición
a la democracia y desde muchos medios, especialmente la televisión, se
nos hizo creer que toda la educación
tradicional de la familia había sido autoritaria, nefasta, frustrante… Evidentemente era mejorable, pero en este
contexto se cambiaron los valores implícitos a aquel tiempo de educación
por ninguno.
Por eso, mi colega francés, el pediatra Aldo Naouri, refiere en su libro
Padres permisivos, hijos tiranos, la
necesidad de retorno a la autoridad sin
paliativos: «La mano dura consiste en
concienciarse y saber que el niño también tiene que sufrir en la vida y que
no se le puede dejar simplemente al libre albedrío de sus propios impulsos».
Pero la autoridad hay que ejercerla
bien en el seno de la familia. Hay que
volver a ciertos principios de autoridad, de respeto, de derechos, pero
también de deberes y de obligaciones.
No hemos marcado los límites y estamos sufriendo las consecuencias. Saquemos la autoridad que tenemos
relegada al baúl de los recuerdos. Actualicémosla sin autoritarismos trasnochados, pero sin abdicar de nuestro
papel de adultos, como educadores
responsables que somos.
Dr. Paulino Castells
(Víctimas y matones. Ed. Ceac,
Barcelona 2007)
왘 XAVIER MORELL
Un monjo atípic
U
n monjo atípic és el títol del llibre de les «memòries apassionants i apassionades» d’un monjo
de Montserrat, el P. Xavier Morell,
osb. Unes memòries on explica les
seves vivències, entre d’altres, de la
Guerra Civil, de les estades a Alemanya i, sobretot, de la seva llarga
experiència a l’Àfrica, a monestirs
de Rwanda i de Tanzània, «en unes
circumstàncies especialment difícils
i en alguns moments dramàtiques i
tot». Un cop fet aquest repàs a la seva vida, el P. Xavier Morell li està
molt agraït a Déu: «Li agraeixo que
m’estimi, que ens estimi, i que, en
la persona de Crist, ens hagi revelat
el camí de la veritat i de la vida, més
enllà de la finitud de tot i de les mesquineses humanes».
Per què es considera un monjo
atípic?
Una cosa o una persona és típica
quan presenta les característiques
essencials d’un grup, en el meu cas
les d’un monjo. Sinó, s’és una persona atípica. Pròpiament em considero, doncs, atípic de portes enfora
del monestir perquè m’he mogut en
camps no directament relacionats
amb la contemplació, amb l’estudi
de les ciències religioses, amb les
classes, amb les prèdiques… He
sortit de la idea que s’acostuma a tenir d’un monjo contemplatiu.
Avui pot dir que ha donat sentit a
la seva vida?
I tant! Perquè he pogut posar en
pràctica —encara que he quedat
curt— el meu lema, que és de l’Evangeli: «Tot allò que fèieu a un
d’aquests germans meus més petits
(en el sentit més ampli) és a mi (el
Senyor) que m’ho fèieu» (Mt 25,
40). Puc dir que la meva vida ha
valgut la pena de viure-la. He estat
feliç sobretot fent feliços els altres.
Ho dic humilment: espero que hauré deixat aquest món una mica millor de com l’he trobat.
Què destacaria de la seva tasca
pastoral a Rwanda i a Tanzània?
Hi he compartit la meva vida. Potser hi he sembrat. He procurat viure
en solidaritat, més enllà de les civilitzacions, de les mentalitats, de les
races i fins de les religions. Hi he
valorat les persones més febles i
més necessitades. Hi he constatat
que no podem anar amb paternalismes, sinó amb fraternitat. Donem
—sovint béns materials— quan som
nosaltres els que ens enriquim, tant
espiritualment com humana. L’escala de valors del Primer Món està
en crisi; l’orgull de la superioritat
sobre els altres no és el que esperen
els pobles africans, sinó l’autèntica
germanor.
Òscar Bardají i Martín
Pàgina 4
16 de desembre de 2007
ESGLÉSIA DIOCESANA
timonis de persones que col·laboren
amb l’Església o que en reben ajuts.
DVD Descobrim la Bíblia. L’empresa Barcelona Multimèdia ha editat en
aquest mes el segon DVD d’aquesta
col·lecció audiovisual i interactiva,
dedicat a l’Antic Testament, que vol
aproximar la Bíblia als infants. Conté una pel·lícula de dibuixos animats
de 90 minuts que corresponen a 30
passatges de tot l’Antic Testament.
Cada episodi disposa també de diverses activitats interactives. Preu: 29,95
€. www.bcnmultimedia.com.
AGENDA
왘 CRÒNICA
Equip diocesà de Pastoral Obrera.
Com a llavor d’una futura Delegació, està començant a fer les primeres passes l’Equip de Pastoral Obrera, que depèn ara mateix de la Vicaria d’Apostolat Seglar. El passat 26
de novembre es van reunir per treballar en els seus objectius: potenciar la sensibilitat de l’Església pel
món obrer i a l’inrevés, és a dir, fer
present la vida cristiana al món popular i obrer.
XIII Trobada Nacional Pueri Cantores. Els passats 24 i 25 de novembre va tenir lloc a Tarragona l’aplec
anual de la Federació Catalana, amb
la presència de 13 escolanies i més
de 200 cantaires i directors. Entre altres activitats culturals, destacaren el
concert de dissabte a la Capella del
Seminari i la missa de diumenge a la
Catedral.
Trobada de confirmació 2007. Va
ser diumenge 25 de novembre i hi
왘 CULTURA
Presentació de l’Objectiu Diocesà a la reunió dels consells arxiprestals i del Consell Diocesà. Es va fer el passat dissabte 1 de desembre al Col·legi del Bon Salvador de Sant Feliu de Llobregat. En
aquesta jornada, Mn. Sebastià Taltavull hi va fer una ponència sobre
el document «Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor» dels
bisbes de Catalunya que és a la base del nou objectiu diocesà.
van participar 144 joves i 30 catequistes de grups de confirmació de
tot el bisbat. A partir de diferents
testimonis, entre ells els de la família del nou beat Josep Cases i
Ros, seminarista d’Ordal, els joves
presents van conèixer els efectes de
la Paraula escoltada i guardada en
el cor.
왘 AGENDA
Presentació del llibre Maestro de
los pueblos: una teología de Pablo,
el apóstol. 18 de desembre, 19.30 h.
A càrrec de l’autor de l’obra, Jordi
Sánchez Bosch, i el biblista Javier
Velasco. Llibreria Paulines, Ronda
de Sant Pere, 19-21 - Barcelona,
Tel. 933 011 488.
왘 ORDENACIONS
Ordenació diaconal. Avui diumenge 16 de desembre, a les 19 h el senyor bisbe Agustí Cortés ordenarà
com a diaca Genís Sans Martínez, a
la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
왘 PUBLICACIONS I WEB
Nou web www.portantos.es. La Conferència Episcopal Espanyola ha posat
en marxa aquest portal per tal d’informar els ciutadans del nou sistema de
sosteniment de l’Església, per conscienciar dels serveis que presta a la societat i per facilitar l’aportació econòmica dels interessats. Entre tots els
continguts informatius, destaca la secció «històries reals», on s’exposen tes-
Concert de Càritas a Vilafranca
del Penedès. 22 de desembre, 18 h.
Aquesta celebració té una doble motivació: d’una banda serà ocasió d’agraïment de Càritas Diocesana a tots
el voluntaris de la diòcesi i per altra
part, commemoració del 55è aniversari de Càritas interparroquial de
l’arxiprestat de Vilafranca. Intervindran la coral Laroc, la del Centre excursionista de Vilafranca i el grup
Minstrel. Entrada lliure amb invitació. Informació: 936 301 166.
Concert d’orgue. 23 de desembre a
les 18 h, dins del cicle de concerts
de tardor, organitzat per l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató.
Concert de Nadal a càrrec de la Coral
la Falguera de Collbató, a l’església
parroquial de Sant Corneli, entrada
lliure (aportació voluntària).
Celebracions de Nadal
El bisbe Agustí presidirà les celebracions de Nadal del dilluns
24 de desembre, a les 24 h
(missa del Gall) a la Catedral de
Sant Llorenç i el dimarts 25
de desembre, a les 12 h (missa de Nadal) a Santa Maria de
Vilafranca del Penedès.
ECO DE LA PALABRA
La palabra que pide un canto
V
olvemos al pensamiento aquel: «A veces las
palabras de Dios son como la música de una
flauta, a veces son como canciones de lamentos:
pero siempre pedirán respuesta, bien el baile de
fiesta, bien el llanto de arrepentimiento» (Mt
11,16-19). Todo el que haya escuchado Dios lo
sabe por experiencia. Y si nos preguntemos por
qué Dios actúa de esta manera con nosotros, hemos de decir que, recordando como nuestra vida
cambia constantemente, Él nos trata según lo que
hacemos y decidimos en cada situación concreta
para educarnos: crecemos en sus manos entre
llantos y risas.
Tenemos que saber cantar (y bailar) el Magníficat, con María, en el marco del Adviento. Nos
podemos imaginar la escena que describe san Lucas en su Evangelio de esta manera: suena desde
el cielo una música inefable, María insinúa una
sonrisa que se transforma en risa, como un estallido de alegría. Comienza a cantar y toma de las
manos a su prima Isabel, que se deja llevar por
la misma alegría, y ambas bailan al ritmo de la
música y la canción que canta María.
Esta música es propiamente el eco de la palabra que el ángel traía del cielo en el momento de
la Anunciación, así como el canto de María viene
a ser el eco de la respuesta que entonces dio: el
canto del Magníficat no se entiende sino como
clausura del único acontecimiento que comenzaba en la Anunciación. Recordando además que en
la Anunciación, como siempre, la iniciativa de
«hablar» era de Dios mismo, tenemos que deducir que el estallido de alegría de estas dos mujeres
ha sido el resultado de una «provocación» de
Dios; esto es precisamente lo que Él quería, el hecho que demuestra la eficacia de su Palabra.
Si además tenemos en cuenta que María y su
prima son representación de toda la humanidad
creyente y fiel, lo que Dios pretende cada vez
que nos habla es que todos y cada uno de nosotros alcancemos este estado de gozo y felicidad
que se manifiesta en el canto y el baile de las hijas de Sión.
—Todos los cantos que entre nosotros manifiestan la alegría sincera y profunda son resultado de un diálogo vital con Dios.
—Tanto si Dios nos habla con un grito, como
si entona una lamentación, como si nos invita suavemente a un compromiso, como si
nos ilumina con su verdad, como si nos consuela en el sufrimiento... en definitiva lo que
quiere es que acabemos cantando de alegría.
—Entonces, esta alegría es el efecto sanador y
salvador del amor de Dios, de su gracia, al
dejarse encontrar por nosotros, no sólo diciéndonos que nos ama, sino amándonos
realmente.
María cantó y bailó el Magníficat antes de dar
a luz a Jesús. No era, por tanto, el punto final del
diálogo con Dios, aún quedaban muchas palabras
que decir, de Dios y suyas. Restaba sobre todo
aquella palabra terrible que era el silencio de la
Cruz, y aquella respuesta de sus lágrimas en su
respectivo silencio de obediencia fiel y humilde.
Pero ahora ella canta su canto eterno, en la fiesta sin fin, porque la última palabra de Dios ya ha
sido pronunciada y se ha demostrado eficaz para
siempre. «Canta y camina», «canta mientras caminas, no te olvides, hasta que todo sea un canto», nos recomendaba san Agustín.
† Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Director: Josep Torrente i Bruna - Edició: Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació, Pl. de la Vila 11, 1r, 08980 Sant Feliu de Llobregat; Tel. 936 327 630; Fax 936 327 631; A/e: [email protected] - Web: www.bisbatsantfeliu.org
Dip. legal B. 3028-1958 - Realització: ALTÉS arts gràfiques, s.l.