Per “si de cas...” - Fundació Escola Cristiana de Catalunya
Anuncio
el material complementari 45 Família Escola Acció Compartida Per “si de cas...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA qüestions per al diàleg 1 Inseguretats, Inseguretats, enyoraments, pors... són sentiments que pot desvetllar l’experiència de passar uns dies fora de casa. Val la pena enfrontar els nostres fills i alumnes a experimentar sentiments d’aquesta mena? En poden treure algun benefici? 2 Créixer, madurar, madurar, construir una personalitat forta, requereix anar superant petits i grans reptes amb autonomia. SepararSeparar-se dels pares n’és un, que una vegada superat, produeix a l’infant, satisfacció i orgull. Facilitem a les nostres criatures la vivència d’experiències d’experiències d’aquest tipus? 3 Sovint, als adults se’ns trenca el cor quan veiem el neguit dels nostres fills i voldríem evitarevitar-loslos-ho. ho. Però, què els ajuda més, veure’ns preocupats i insegurs sobre la idoneïtat de l’experiència o comprensius amb els seus sentiments (sense minimitzarminimitzar-los i, i, menys, ridiculitzarridiculitzar-los) però tranquils i segurs de la seva capacitat per suportar els inconvenients i dificultats amb què es trobin? “Mai sabem què passarà, però no serveix de res angoixar-se” en aquest material complementar i trobareu: • • • • • Temes per a treballar i propostes de dinàmica Lectura 1: “Papá , dame un respiro” Lectura 2: “Les coses poden passar sens que la culpa sigui de ningú” Lectura 3: “Sobreprotecció” Lectura 4: “Cuando los niños hacen las cosas por sí mismos” el material complementari el text P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 P e r “ s i d e c a s ...” “Mai sabem què passarà, però no serveix de res angoixar-se” Demà, la Martina se’n va de colònies per primer cop. Li fa molta illusió passar tres dies i dos nits amb els seus companys, però alhora està inquieta: s’enyorarà? tindrà por, a la nit? li agradarà el menjar?,… Ara prepara la motxilla amb els seus pares, i tots tres repassen la llista de les coses que s’ha d’endur. - Un anorac, tres mudes, el pijama…– llegeix el pare - Pare –interromp la nena– i el meu osset de peluix per si de cas a la nit tinc por! La Sandra i en Carles es miren sorpresos i no diuen res. La seva filla no ha tingut mai por a la nit. - Aquí no ho diu, però sí que et pots endur un conte per llegir una estona abans d’anar a dormir– respon la Sandra. - D’acord, mare. També vull portar una joguina petita per si de cas m’avorreixo en els tallers. - Vols dir? La mestra diu que pots endur-te l’estoig per dibuixar el que t’hagi agradat més. - Ep, recordem que hem de fer l’esmorzar pel primer dia! - Sí–diu la Martina– I jo també vull portar un paquet de galetes per si de cas no m’agrada el menjar. - Què dius ara? –exclama el pare– Si a tu t’agrada tot! Que et tornes llepafils? - No…– fa la Martina – També voldria endur-me un xarop per si de cas no em trobo bé..., molts nens en porten! - Martina, si seguim amb el “per si de cas” t’enduràs la casa sencera– riu la Sandra. – A veure, què et passa, filla? – fa posant-se a nivell de la nena. - És que…–diu plorosa la nena– estic preocupada perquè no sé què passarà a les colònies…! - Martina, mai sabem què passarà, però no serveix de res angoixar-se. No és greu avorrir-se una mica, ni menjar una cosa que no t’agrada, ni estar cansat…Les coses no sempre són com volem– la tranquillitza el pare. - Es clar! Però segurament que tot anirà bé: el dormir, el menjar, els tallers… I, si tens algun problema, segur que te’n sortiràs. Confia en tu mateixa i en els mestres i… vine cap aquí que t’estimem molt! – diu la Sandra abraçant la seva filla. I tots tres acaben de fer la motxilla sense cap més “per si de cas”… 2 el material complementari P e r “ s i d e c a s ...” temes per a treballar EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 per Carme Thió de Pol Inseguretats, enyoraments, pors... són sentiments que pot desvetllar l’experiència de passar uns dies fora de casa. Les colònies no són experiències ineludibles en el necessari procés d’adquisició d’autonomia i d’independència; però són excel·lents oportunitats perquè cada criatura posi a prova les seves possibilitats de “sobreviure” lluny dels pares i descobreixi en si mateixa recursos i capacitats personals que augmentin la seva seguretat. Val la pena enfrontar els nostres fills i alumnes a experimentar sentiments d’aquesta mena? En poden treure algun benefici? Créixer, madurar, construir una personalitat forta, requereix anar superant petits i grans reptes amb autonomia. Separar-se dels pares n’és un, que una vegada superat, produeix a l’infant, satisfacció i orgull. L’aprenentatge de l’autonomia és imprescindible per esdevenir persones responsables, amb criteri propi i amb un bon grau d’autoestima. Aquest aprenentatge, com tots, és un procés que comença (en positiu o en negatiu) des del naixement. Segons els estímuls de l’entorn, les criatures van desenvolupant actituds d’iniciativa, d’esforç, de ganes de fer per elles mateixes, d’atenció, de constància, de confiança en les pròpies capacitats... o de dependència, d’apatia, de desinterès, de comoditat, de fer-se servir, d’inseguretat... que aniran configurant la seva manera de fer, d’estar i de sentir-se en la vida. Per esdevenir autònoms, és a dir capaços i competents, calen oportunitats. La sobreprotecció resta oportunitats d’aprendre. Facilitem a les nostres criatures la vivència d’experiències del tipus descrit a l’article? Hi ha criatures a qui costa molt separar-se dels pares. Especialment aquelles que han estat sobreprotegides i a qui no s’ha ajudat a desenvolupar la seva capacitat d’autonomia. Són criatures que fàcilment se senten indefenses lluny de la família, pensen que no podran sortir-se’n soles i se’ls barregen sentiments de por, de vergonya, de ridícul, d’incomoditat,... Sovint, als adults se’ns trenca el cor quan veiem el neguit dels nostres fills i voldríem evitar-los-hi. Però, segur que veure’ns preocupats i insegurs sobre l’idoneïtat de l’experiència els ajuda molt menys que veure’ns comprensius amb els seus sentiments (sense minimitzar-los i menys, ridiculitzar-los) però tranquils i segurs de la seva capacitat per suportar els inconvenients i dificultats en que es trobin. Sabem actuar amb empatia i acceptar els sentiments i emocions que els provoca la separació de la família? Neguem o minimitzem les dificultats de l’experiència per eliminar el conflicte? Les colònies amb els mestres i companys de classe tenen unes característiques que les fan situacions privilegiades pel desenvolupament i aprenentatge de capacitats i actituds d’autonomia i responsabilitat personal, d’habilitats socials i d’enfortiment de l’autoestima. Poder viure, separat dels pares, acompanyat de persones conegudes i amigues és la millor garantia de poder sortir-ne amb èxit. Parlem tant de les coses positives que ofereixen les colònies com dels inconvenients i dificultats que emanen de la convivència? En la nostra cultura és poc freqüent parlar de sentiments i emocions, no obstant, poder exterioritzar i compartir les inseguretats, les pors, les vergonyes... i adonar-se que no som únics sinó que som humans i que sentim el que és propi dels humans, no solament tranquil·litza sinó que permet conèixer-nos més i, en conseqüència, preparar-nos i elaborar estratègies personals per sobreposar-nos a les emocions. Som capaços d’entendre els sentiments i emocions dels nostres fills i alumnes? Parem atenció als nostres propis sentiments i emocions? Els ajudem a entendre’s i a trobar recursos per “gestionar” positivament les emocions? 3 el material complementari P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 proposta de dinàmica El tema d’aquest Butlletí és monogràfic, dedicat a al tema “La SOBREPROTECCIÓ”. A cada etapa hem situat la qüestió en una format diferent. Recomanem donar un cop d’ull als altres materials complementaris d’aquest Butlletí 45. A l’etapa de primària, sembla com si els infants ja són prou grans per a algunes coses, però que encara no ho són tant per a moltes d’altres. De fet és una època magnífica per reforçar la confiança en ells mateixos, per ajudar-los a aprendre a fer i ser independents en força hàbits quotidians i per introduir algunes experiències fora de l’entorn habitual de la família. sobreprotecció (DIEC) f. [PE] [PS] Protecció dels pares i mestres envers els seus fills i deixebles, respectivament, per sobre del normal. 1. Començarem llegint el text del Butlletí i a continuació, podem convidar els assistents a dir en veu alta les primeres impressions. Per exemple, els podem demanar que qualifiquin l’actitud de la nena i la dels pares amb una paraula per a cada un. Podeu repensar la situació que surt en el text, en una conversa només entre pare i mare (un és més poruc i l’altre més agosarat o més confiat?) Fins podríem convidar el grup a fer paròdia d’aquest diàleg tot exagerant les postures i actituds. 2. “Res fa patir més que una persona estimada”. Copieu aquesta frase a la pissarra i aprofiteu per reconèixer els sentiments que tots tenim de cert patiment vers les persones que més estimem, especialment els fill/es. Si voleu, podeu fer una llista dels patiments que intentem estalviar als nostres fills/alumnes quotidianament. 3. A continuació, canviem el focus d’atenció: que cadascú recordi (i qui vulgui ho expressi en veu alta) alguna experiència “agosarada” (més o menys important: anar-se’n a viure lluny del lloc de naixement, fer una travessa de muntanya...) que ha fet en la seva vida, tot superant alguna por o patiment, i de la qual després n’ha estat orgullós. Quines persones devien “patir” per nosaltres? Quines actituds van tenir amb nosaltres? De quina manera les actituds dels altres van “marcar” (en positiu o no) la nostra experiència? 4. Llegiu la 3ª qüestió per al diàleg i alguns fragments de la reflexió de la Sra. Carme Thió (en els “temes per a treballar”) i faciliteu que els assistents es vagin interpellant sobre les formes que tenim els adults d’ajudar els nens i nenes a afrontar incerteses, pors, neguits... 5. Carl Honoré (lectura 1) cita uns quants noms per identificar els pares o adults sobreprotectors: “Algunos la llaman "hiperpaternidad". Otros se refieren a ella como padres helicóptero, porque siempre están vigilando. Los canadienses bromean con los padres quitanieves, que marcan un camino perfecto en la vida de sus hijos. Incluso en los países nórdicos, donde se supone que viven gloriosamente relajados, se habla de padres curling: mamá y papá despejando frenéticamente el hielo por delante de su hijo.” i. Feu llista d’ actituds i maneres de fer que realment ajudin els nens i nenes a esdevenir persones responsables i autònomes, que puguin actuar amb seguretat fins i tot en les ocasions inesperades o noves. Per exemple, deixar que facin alguna cosa sols, encara que això suposi que es puguin equivocar. ii. Finalment inventeu un “nom”, un terme que caracteritzi aquest tipus de pares (semblantment a com ho ha fet C. Honoré). 6. Per resumir la reflexió feta en aquesta Trobada, podeu fer servir l’expressió plàstica o corporal. Es tracta de resumir quines actituds o pràctiques de sobreprotecció no voldríem que caracteritzessin la nostra relació amb fills i alumnes, i quines actituds, sí. Es pot fer un cartell, un senyal de trànsit, un quadre de mímica, etc. 7. Comiat i recordatori de la data de la propera Trobada. 4 el material complementari lectura 1 P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 P a p á , d a m e u n r e s p ir o Carl Honoré, El Pais digital (consulta12/10/2008 ) http://www.elpais.com/articulo/portada/Papa/dame/respiro/elpepu/20081012elpepspor_7/Tes/ Los adultos han secuestrado la infancia de los niños. El impulso de modelar a los hijos con un celo sobrehumano, la llamada “hiperpaternidad”, evidencia el fracaso del modelo infantil actual. Es lo que el autor de ‘Elogio de la lentitud’ defiende en su nuevo libro, ‘Bajo presión’. Y se pregunta, en este texto para ‘El País Semanal’, qué significa ser niño y padre en el siglo XXI. (…) Como padres, sentimos el empeño de empujar, modelar y educar a nuestros hijos con un celo sobrehumano para darles lo mejor de todo y hacer de ellos los mejores para todo. Pensemos en la colección de DVD de Baby Einstein o en la de yoga para niños; en el último modelo de iPod; o en los GPS con dispositivo de localización para las mochilas; clases de ballet, de fútbol, de cerámica, de yoga, tenis, rugby, piano, yudo. Sentimos que fracasamos si nuestros hijos sufren de algún modo y no brillan como artistas, profesores o atletas. En todo el mundo, esta forma de controlar al milímetro la educación de los niños es conocida con diferentes nombres. Algunos la llaman "hiperpaternidad". Otros se refieren a ella como padres helicóptero, porque siempre están vigilando. Los canadienses bromean con los padres quitanieves, que marcan un camino perfecto en la vida de sus hijos. Incluso en los países nórdicos, donde se supone que viven gloriosamente relajados, se habla de padres curling: mamá y papá despejando frenéticamente el hielo por delante de su hijo. (…) A medida que un cambio social se produce, la clase media en general marca el camino a seguir. Y, además, el exceso de protección de los niños está minando la solidaridad social, ya que cuanto más obsesionadas están las personas con sus propios hijos, menor es el interés por el bienestar de los demás. Los padres también forman parte de esta ecuación. Fuera de casa, todos, desde los gobiernos hasta la industria publicitaria, tratan de manipular la atención de los niños para ajustarla a sus propios planes. Recientemente, un grupo de parlamentarios ingleses advirtió de que hay muchos niños cuyo sueño es crecer para ser hadas, princesas o estrellas de fútbol. La solución que plantearon: aconsejar a los niños de cinco años sobre la profesión que querían ejercer de mayores. (…) Veamos lo que ha sucedido con la educación. Los niños reciben cada vez más pronto clases particulares y hacen evaluaciones una y otra vez con el fin de que las notas sean más importantes que el aprendizaje en sí mismo. Hoy en día, más que nunca, muchos niños toman medicamentos como el Ritalin para ayudarles a concentrarse en los estudios. Al fin y al cabo, ¿qué son los medicamentos? El no va más del control al milímetro. En la actualidad, mires donde mires, el mensaje que recibimos es el mismo: la infancia es demasiado preciosa para dejársela a los niños, y los niños son demasiado preciosos para dejarlos solos. Pero ¿esto es malo? Tal vez sea este control al milímetro de resultados. Tal vez estemos formando a los niños más sanos, más brillantes y más felices que nunca antes hayamos visto. O tal vez no. Desde luego, deberíamos tomar con cierta precaución los informes sobre que el concepto de infancia se muere. Son muchas las ventajas de crecer en un mundo desarrollado de principios del siglo XXI: los niños tienen menos probabilidades de padecer desnutrición, abandono, violencia o muerte que en ningún otro momento de la historia. Están rodeados de comodidades impensables hace una generación. (…/…) 5 el material complementari P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 Hoy en día, los niños están demasiado ocupados corriendo de un lado para otro con clases de violín o clases particulares de matemáticas para coger el universo en la palma de sus manos. Y esa flor silvestre parece que da un poco de miedo. ¿No será que tiene espinas o que el polen provoca reacción alérgica? La realidad es que los niños necesitan tiempo y espacio para explorar el mundo por sí mismos: así es como aprenden a pensar, a imaginar y a tener relaciones; a tomar gusto por las cosas; a saber qué quieren ser en lugar de ser lo que nosotros queremos que sean. Cuando los adultos controlan al milímetro la infancia de los niños, éstos pierden todo lo que da satisfacción y sentido a la vida: pequeñas aventuras, disfrutar del sentimiento anárquico, viajes secretos, juegos, contratiempos, momentos de soledad e incluso de aburrimiento. Sus vidas se convierten en extrañamente sosas, sin logros personales y, en cierta medida, aburridas y artificiales. Pierden la libertad de ser ellos mismos, y lo saben. "Soy el gran proyecto de mis padres", dice Ana Placente, una niña de 13 años de Madrid. "Incluso cuando estoy a su lado, hablan de mí en tercera persona". Y no olvidemos lo que toda esta presión produce también en los adultos: cuando el cuidado de los hijos se convierte en un cruce entre el desarrollo de un producto y un deporte de competición, la paternidad pierde su mágico sentido. Pero no todo son malas noticias. La buena noticia es que el cambio ya se está produciendo. En Europa, Asia y América, la gente está haciendo cosas para cambiar la situación, para dar a los niños más libertad para explorar el mundo a su ritmo, para permitirles ser niños de nuevo. (…/…) Otra de las situaciones que también está cambiando es nuestra tendencia a envolver entre algodones a los chicos para protegerles del más mínimo riesgo. Los niños de tres años de un jardín de infancia de Escocia pasan el día en el campo soportando el riguroso frío, haciendo hogueras y conociendo las setas más venenosas. Seguro que se hacen arañazos o se queman, pero vuelven al colegio más felices y seguros de sí mismos, y menos propensos a enfermedades y alergias. Y si no, hojeen el éxito mundial El libro peligroso para niños, un práctico manual lleno de ideas para que los chicos se diviertan con todo tipo de juegos de alto riesgo, desde carreras de karts hasta cómo hacer tirachinas o catapultas. Veure l’entrevista d’Ima Sanchis a Carl Honoré publicada a La Vanguardia el 04/01/2009 a “La Contra”. 6 el material complementari lectura 1 P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 L e s c o s e s p o d e n p a s s a r s e n s e q u e la c u lp a s ig u i d e n in g ú Joan Corbella Dr. http://www.vadeducacio.com/drcorbella.htm (consulta octubre 2009) Tinc 59 anys. Vaig néixer a Santa Coloma de Queralt (Tarragona) i visc a Barcelona. Sóc psiquiatre, estic casat i tinc 2 fills de 31 i 29 anys. M’interessa la vida, des de les coses més insignificants fins a les més transcendents. M’agrada la família, la natura i la bona companyia Creu que avui dia existeix una sobreprotecció vers els nostres infants? Sí, ens trobem dues formes de sobreprotecció; Hi ha un tipus de pares que ignoren els fills, de fet volen que els donin els mínims problemes possibles, i això pot portar a estar sobreprotegits. Mai els mestres s’han trobat amb tants problemes com ara d’excuses, excuses dels pares per protegir els seus fills. Aquests pares viuen la paternitat com una nosa, i davant d’aquesta nosa neguen els problemes dels seus fills. Això és un tipus de sobreprotecció. D’altra banda, hi ha un altre tipus de pares massa preocupats per tot. Estant sempre a sobre i pateixen massa pel fill. Volen transmetre valors i hàbits de seguida. Són pares que no fan de pares, sinó un ofici de la seva paternitat. Com pot afectar aquesta sobreprotecció ? Un nen necessita un ambient de calidesa on es senti respectat, acollit, valorat i com a conseqüència de tot això, estimat. Els adolescents et diuen “els meus pares no m’estimen perquè sempre em critiquen, per tant no m’estimen a mi , estimen el que ells voldrien que jo fos”. El resultat final d’això sempre és inseguretat personal, que es pot traduir en un excés de responsabilitat (si no aprovo no m’estimarà) o convertir-se en un delinqüent perquè ha de sobresortir fent alguna gamberrada. Què ha passat en la societat aquests darrers anys per arribar a aquest punt? Un dels motius pot ser la falta de consciència del fet de la paternitat. És un problema que tenim molt específicament al nostre país. La taxa de natalitat a Catalunya, si no fos pels immigrants, seria baixíssima. Les famílies no és que no vulguin tenir fills, és que no tenen lloc i arriben a casa rebentats de treballar. Tenim dones que volen ser mares perfectes i treballadores perfectes, i homes que es posen llistons econòmics molt més elevats per tal de triomfar. Aquesta mena de fallera en què ens hem installat a viure, en un hipotètic progrés, acompanyat d’uns horaris kafkians, fa que hagi desaparegut la vida de família. Si afegim la necessitat, creada, d’ estímuls (tenim un allau de propostes que fa que els caps de setmana s’hagin de consumir moltes coses), fan que l’adult consideri que això de fer vida familiar sigui com una mena de càstig. Em trobo amb parelles joves en què el fet d’estar amb els fills es considera una feina (avui et toca a tu anar al parc, banyar-los…), és una prolongació del “he de fer”, i a una criatura no la pots portar a passejar com una obligació, ella ho nota i no es sent estimada. Crec que estem muntant una societat on els infants fan nosa. Aviat hi haurà rètols als restaurants on posarà “prohibit entrar nens”. Sembla ser que el collectiu de pares i el collectiu de mestres van per camins diferents i sovint no s’entenen, què creu que està passant? 7 el material complementari P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 Hi ha una enemistat entre pares i mestres que neix del propi motiu de l’entrevista, la sobreprotecció. Quan uns pares reben una trucada del mestre que vol parlar amb ells, ja s’espanten. Però la pitjor cosa que li pot passar a un mestre és “tinc una entrevista amb uns pares”. Parlo amb molts mestres i per ells és la pitjor cosa de la seva feina. No es vol que el fill creï problemes. A partir d’aquí el mestre és la figura que “et denuncia” que el fill té un problema i, per al mestre, el pare no és l’aliat que et vol ajudar a resoldre el problema del fill, sinó que ve a defensar al fill i donar-te la culpa a tu. És com una parella divorciada, utilitzen el nen per donar-se les culpes els uns als altres. Total que no es soluciona res. Evidentment, crec que la culpa és dels pares. Hi ha cada vegada més tendència a considerar que la culpa és dels altres? Així és la nostra societat europea. A l’orient la gent no es planteja de qui és la culpa de les coses. Aquí de seguida busquem culpables. Avui dia, si el nen s’ha refredat és que l’han deixat passar fred, i la gent es pot refredar sense passar fred. Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú. En el discurs que tenim tots plegats avui en dia, hi ha sempre una correlació causa-efecte i això ens tranquillitza, però és una falsa tranquillitat. Tenim la sensació que avui en dia hi ha moltes pors. Tot ve del mateix. Avui dia una criatura malalta et desmunta la vida perquè no tenim espais, tenim la vida tant programada que es pretén evitar els problemes. Què pensa de les colònies escolars ? Cal trencar la rutina diària, tant pels nens com pels mestres, i és important conèixer el teu mestre com a persona, en un espai lúdic i on s’estigui bé. La natura és una aula indispensable per aprendre, ens hem d’aproximar a tot allò que no coneixem. No pot ser que una criatura amb 9 anys no hagi vist mai un ocell, a part dels coloms de la plaça Catalunya. El que necessitem són adults que estimin la natura perquè ho puguin transmetre, i facin estimar la natura als nens. 8 el material complementari lectura 2 P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 S o b r e p r o te c c ió M. Teresa Abellán Pérez http://blocs.xtec.cat/emocionat/archives/253 Post del 11-01-2009 La Núria, una lectora del bloc escriu: “Crec que als pares ens costa força no embolicar els fills amb cotó fluix. Crec que avui que podem decidir quan tenim fills, els veiem com una mena de tresor que hem de cuidar i protegir, alguna cosa tan delicada que convertim en fràgil a força de sobreprotegir. sovint els hi volem estalviar tots els patiments, no volem que els hi passin les coses “dolentes” que nosaltres hem passat, i això vol dir no entendre gran cosa de la vida”. Els pares i mares sempre volem el millor per als fills/es i ens sembla que facilitar-los totes les situacions que viuen sense contradir-los, sense enfadar-nos, potser, saltant-nos alguns límits que tenim definits, etc. aconseguirem el millor per a ells, i ens equivoquem. No només no és el millor sinó que creem un problema que haurem de solucionar més endavant. I tinguem en compte que com més grans siguin els fills/es, més difícil és solucionar els problemes. Evitem enfrontaments en el moment, però aplacem els problemes per més endavant i seran més difícils de resoldre. Ells tenen el dret de sentir responsables dels seus actes, decisions, han de poder tastar la frustració que tant els ajudarà quan es facin grans i hagin de resoldre els inconvenients propis de viure en la societat actual. Res ni ningú és perfecte ni idíllic. Un dels objectius de l’educació emocional és donar recursos davant les dificultats. Aprendre a viure la frustració. La nostra societat freqüentment educa els infants i adolescents entre cotons, amb molta comoditat i manca d’esforç personal. La sobreprotecció fomenta una personalitat feble i depenent dels adults. Facilita una baixa autoestima perquè no saben resoldre els seus propis conflictes i problemes i, fins i tot, pot potenciar un caràcter agressiu i violent perquè no toleren les frustracions. Recordem el Principi de la prevenció de dependències que proposa la M. Mercè Conangla; No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per sí mateixos (Bragavad Gita). Recordem el conte de la papallona quan ha de sortir del seu capoll. 9 el material complementari lectura 4 P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 C u a n d o lo s n iñ o s h a c e n la s c o s a s p o r s í m is m o s Ministerio de Educación, Instituto de Tecnologías Educativas, Orientación familiar, http://www.isftic.mepsyd.es/padres/orientacion_familiar/cuando_los_ninos_hacen_las_cosas_por_si_mismos/ Puede resultar paradójico, pero es verdad: cuanto más hacemos por los hijos más dependientes e irresponsables se vuelven. Se llega a esta situación porque los adultos queremos que los hijos disfruten de las ventajas de la infancia lo que se traduce en mucho juego y pocas responsabilidades. Actuamos así porque pensamos que los hijos ya tendrán tiempo de sufrir las consecuencias de las obligaciones y de la toma de decisiones sobre todo de cuando se cometen errores y vemos sus consecuencias. Se suele pensar que las cosas son más fáciles si las hacemos nosotros mismos. De esta forma, los adultos asumen responsabilidades que no les competen y que deben asumir los demás. Este comportamiento tiene su raíz en un sentimiento de culpa: porque son perfeccionistas; porque intentan contentar a un adulto con el que ya no viven; porque sufren si ven que los de su alrededor no son felices... Esta forma de pensar la aplican los que creen que nunca hacen lo suficiente por sus hijos y como consecuencia se esclavizan: "¡Todo lo hago por mis hijos!"; "No tengo nada de tiempo"... La base de todo es pensar que hacer cosas por los demás es ayudarles y los niños de hoy día en lugar de aprender lo que pretenden los padres llegan a la conclusión de que los demás están para ayudarme y facilitarme el camino (como vemos se consigue el efecto contrario al que se desea). Hoy día está desapareciendo el principio de ayudar. Este hecho se basa en la premisa de que no es necesario ayudar a quien puede hacerlo por sí mismo sin ayuda. Pero se sigue ayudando en exceso en las familias. Los padres de hoy día son excesivamente serviciales: quizá por el tiempo con que cuentan, por los medios que hay a su disposición, por conseguir que los hijos alcancen unas metas más ambiciosas que los mismos padres… La cuestión está en que los padres que así actúan arrebatan el poder a sus hijos cuando estos pueden hacer las cosas por sí mismos. La clave está en que la ayuda hay que ofrecerla cuando es solicitada y dirigirla para que el niño utilice sus propios recursos en la resolución de un problema. Los padres que necesitan "ayudar" a sus hijos continuamente les privan de la posibilidad de desarrollar sus propias capacidades. Es tan malo pasarse como no llegar. Ayudar demasiado a los hijos les resta poder Es importante que los niños piensen que pueden controlar su propia vida. Es una condición fundamental para que una persona pueda tomar decisiones, sienta la necesidad de decidir ante cualquier situación y además, adoptar responsabilidades, desarrollar las propias habilidades personales o actuar con confianza en un mundo cada vez más competitivo. El conocimiento diario se adquiere con los ensayos y errores. Durante el proceso de aprendizaje, los niños cometen muchos errores que son propios del mismo proceso y así lo debemos contemplar los adultos. De cualquier forma siempre es mejor aprender de las propias experiencias. Este es el motivo por el que si los padres facilitan todo y hacen todo por los chicos, no ayudan en absoluto. Los niños aprenden mucho realizando tareas cotidianas desde el orden de la habitación, hasta las tareas propias de higiene, alimentación... Resultan tareas al principio complejas para ellos pero con el tiempo y con el hacer continuo se terminan dominando y automatizando que es lo que hacemos los adultos. En todo este proceso de aprendizaje se cometen muchos errores que en la mayoría de las ocasiones inquietan y molestan a los adultos porque producen suciedad, porque nos hacen perder tiempo, porque pensamos que si lo hacemos nosotros quedará mejor… La conclusión es que cuando los padres hacen todas estas tareas e impiden que los hijos las hagan están retrasando el desarrollo de sus capacidades y disminuyen su confianza en sí mismos. Los hijos se deben entrenar en la solución de problemas Llama la atención, cuando les observamos, comprobar que los hijos poseen muchos recursos en la búsqueda de soluciones para la resolución de problemas. Suelen ser prácticos y solucionan los problemas pensando en el aquí y ahora y no se lo plantean para un largo periodo de tiempo. Las soluciones suelen ser concretas e inmediatas. No buscan la solución correcta sino la que por el momento les sirve y les resuelve el problema que tenían. En caso de que el adulto intervenga y les advierta que la solución encontrada no es la correcta, 1 0 el material complementari P e r “ s i d e c a s ...” EDUCACIÓ PRIMÀRIA 45 los hijos dudan de su propia capacidad para la solución de problemas, sienten inseguridad, evitan la situación que ocasiona ese o esos problemas y si no lo pueden evitar se bloquean y piden ayuda o en el peor de los casos, la exigen a través de mensajes reiterativos hasta conseguirla lo que impide su correcto desarrollo, autonomía y seguridad. Los niños a gusto consigo mismos no pedirán ayuda y alcanzan cotas de autosatisfacción con lo que hacen muy altas. Los niveles de exigencia son realistas. Los adultos deben ser pacientes porque los niños alcanzarán los niveles deseados más despacio de lo que fuera de desear pero el resultado final es más satisfactorio. Cuándo debemos ayudar Ante la petición de ayuda por parte del niño hay que preguntarles qué les gustaría que hiciéramos. Los niños que han pedido ayuda en otras ocasiones sabrán contestar convenientemente mientras que los que han recibido ayuda en exceso tendrán problemas para responder. Es bueno que los niños aprendan pronto que no siempre pueden obtener la ayuda que desean cuando la desean. Los adultos debemos ser selectivos y no acudir siempre a ofrecer o responder a la petición de ayuda. Pero qué ocurre cuando un niño intenta resolver una situación demasiado complicada para él. Ante esta situación podrán pensar que el problema no es demasiado importante como para invertir tantos esfuerzos o bien manifestarán frustración. Si se abandona el intento de resolución del problema, debemos vigilar que no se saque la conclusión de que es muestra de incapacidad. Si, por el contrario, el niño manifiesta frustración, hay que preguntarle si desea ayuda. Cuando aparece la frustración, la mayoría de los padres intervendrá para resolver el problema y ayudar al niño. Los buenos padres dan oportunidades a sus hijos par que aprendan a pedir ayuda y a controlar su capacidad para soportar la frustración. Los niños desconfían de su capacidad cuando observan que sus padres dudan de sus aptitudes. Se pueden dar dos situaciones claras que se identifican a través de realidades cotidianas en el medio familiar. Por un lado están los padres que creen que sus hijos son incompetentes y lo manifiestan de una forma más o menos sutil. Y por el contrario, están los padres que demuestran una conducta distinta. Veamos las realidades a que dan lugar cada una de estas conductas: ▪ Los padres que creen que sus hijos son incompetentes hacen cosas que demuestran este sentimiento: ▪ No piden a sus hijos que hagan cosas que puedan ampliar sus capacidades. ▪ Cuando los niños intentan cosas nuevas y fallan, no se les concede tiempo para corregirlas o solucionarlas sin ayuda. ▪ Los padres ofrecen su ayuda antes de que se la pidan sus hijos. ▪ Los padres no se toman la molestia de enseñar a sus hijos nuevos y más complejos conocimientos. Presuponen que será inútil intentar enseñarles. ▪ Los padres se vuelven excesivamente protectores cuando advierten pruebas de incompetencia (niños que actúan según sus expectativas) y desarrollan una visión apocalíptica del futuro de sus hijos, creyendo que nunca serán capaces de arreglárselas por sí mismos. ▪ Los padres que no creen que sus hijos sean incompetentes hacen cosas que demuestran este sentimiento: ▪ No vigilan a sus hijos esperando que les salga algo mal. ▪ Cuando éstos cometen errores o fracasan en alguna empresa, se interesan más por lo que han podido aprender que por corregirles. ▪ Pueden ver esforzarse a sus hijos sin sentir la necesidad de intervenir. ▪ No temen al futuro, así que no comunican ansiedad. ▪ Piden a sus hijos que hagan cosas difíciles pero posibles en su fase concreta de desarrollo físico y personal. 1 1
