MAQUIAVEL Polític pràctic, li interessava intervenir en el govern del seu Estat més que no pas teoritzar. Adopta una actitud molt pragmàtica: No intenta descriure ideals ni perfectes ni models a imitar quan no hi ha problemes; sinó Estats reals, construïts per persones amb virtuts i vicis que tendeixen a corrompre’s i a conseqüència desaparèixer. La teoria sigui útil, els seus principis han d’estar fundats en l’experiència i les seves regles corroborades per aquesta. Això pressuposa acceptar una certa regularitat en la naturalesa de l’ésser humà i en la successió d’esdeveniments. És possible una ciència de la política encarregada d’obtenir aquestes regles, que regeixen la mecànica del poder que han de servir per orientar al governant. Aspectes fonamentals de la seva filosofia política: TENDÈNCIA AL DESORDRE: Al pas del temps tota ciutat tendeix inevitablement cap a la degeneració i corrupció de les seves institucions i habitants. La fi de tot governant ha de ser contrarestar aquesta tendència natural i esforçar-se per mantenir l’ordre. Això passa per la naturalesa de l’ésser humà – el fa actuar d’una manera força previsible encara que posseeixi el llibre albir. La naturalesa es pot descobrir a partir de l’EXPERIÈNCIA i OBSERVACIÓ. L’ésser humà: egoista – actua per por quan no té cobertes les seves necessitats i per ambició quan les té cobertes. EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS: Per tal de d’assolir el fi de la política – assegurar la supervivència i el benestar de la comunitat, es poden utilitzar mitjans immoral: SEMPRE HI QUAN SIGUI NECESSARI I SIGUIN EFECTIUS. Està justificat el fet d’usar mitjans immorals perquè el resultat és el que importa i el que jutja al poble. Només està justificar recórrer aquests mètodes en situacions extraordinàries. AUTONOMIA DE LA POLÍTICA: Perspectiva que justifica als mitjans es basa en la creença – política és autònoma respecte de l’ètica: Hi ha situacions en les quals l’acció política no ha de tenir en compte la moral – la política no està subordinada a l’ètica. L’ètica tampoc està subordinada a la política, ja que el fi d’aquesta és garantir una comunitat la qual sigui possible una vida ètica que humanitzi als seus habitants. El polític ha de posar per davant el benestar de la comunitat. Fora d’una comunitat lliure i igualitària pot existir la moralitat – deriva de les regles que cal seguir per mantenir la llibertat i igualtat dels seus membres. LA FIGURA DEL PRÍNCEP: Virtut del governant: capaç de prendre mesures adequades per mantenir-se en el poder, garantint a continuïtat de la comunitat per fer front als revessos de la fortuna quan aquests es presentin. EL governant és digne de glòria i no d’infàmia si desprès de la mort posseeix la virtut política la que està dirigida a aconseguir el benestar de la ciutadania – la que promou un règim que garanteix la llibertat i igualtat civils entre els habitants – una república governada per una Constitució. Només un príncep de gran virtut és capaç de salvar una ciutat corrompuda. Ha d’adoptar mesures extraordinàries necessàries per eliminar la corrupció: recórrer a la crueltat, bestialitat, engany... Ha de simular que és virtuós. Les virtuts ètiques son perjudicials per un príncep si les observa sempre, perquè sovint ha d’actuar contra elles. Ha de ser capaç de crear condicions necessàries per restaurar la llibertat de la ciutat, instaurar una república (eliminar desigualtats civils, dictar noves lleis adaptades a la nova situació...) en cas contrari serà un tirà. Príncep ha de ser capaç d’unir la ciutat i dotar-la de nous costums i lleis que eliminessin la corrupció i la convertissin en un Estat lliure per recuperar l’esplendor dels seus orígens. DESCARTES: EL MÉTODE: La ciència té un mètode que li permet seguretat en el coneixement, a la filosofia li falta un mètode adequat. Ell proposa un mètode eficaç – mètode utilitzat pells geòmetres. Introdueix un mètode matemàtic per dotar la raó humana d’un criteri de debò definitiu i inapel·lable. El mètode es basa no tan sols en la perfecció d’aquest sinó també la seva concepció de la raó humana. Estableix 4 regles: Evidència: no donar per suposat coses sabudes nomes agafar per bo allò que entenem. Anàlisi: dividir el problema en tantes parts com sigui possible per analitzar cada part i facilitar la resolució. Síntesi: tornar a unir, reconstruir i ordenar les peces per refer la qüestió. Enumeració: revisió de no haver fet errors ni haver-se deixat parts per resoldre. No es necessari un gran nombre de regles per dotar-se d’un bon mètode amb la finalitat de dirigir adequadament la raó. És millor poques, ben triades i compleixin rigorosament. EL DUBTE I LA PRIMERA VERITAT: S’han de qüestionar absolutament tots els coneixements rebuts i anar a la cerca de veritats indubtables: crítica radical de tot el saber i considera no fiables tots els coneixements – DUBTE UNIVERSAL I METÒDIC. Incertesa de les dades sensorials: Dubta de totes les dades que s’originen en els sentits, dubta de la seva mà, cos i de tota la realitat material del món. Errors de raonament: és vàlid dubtar de tots els raonaments que s’han tingut per demostratius. La dificultat per a distingir el somni de la vigília: possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vigília siguin en realitat somnis que no reconeguem com a tals. Hipòtesi del geni maligne: hi ha un geni maligne que el porta a considerar com evidents coses que no ho són. Dubte cartesià porta més enllà el dubte: Quan dubto, penso i l’acció de pensar implica l’existència d’un ésser que pensa. Si jo estic pensant, també existeixo. Aquesta es la primera veritat inqüestionable a la qual accedeix Descartes. És una intuïció, absolutament res permet dubtar-ne, és evident, clara i distinta. Cogito ergo sum compleix 2 funcions: Jo pensant diferenciat del cos. Principi modèlic: tot el que sigui evident, clar i distint serà acceptat com a veritat. EL JO PENSANT: Dubte metòdic i universal ens porta a una realitat inqüestionable: l’existència d’un jo pensant – substància que pensa, una ànima. Puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta perquè tinc informació a través dels sentits i els sentits no son fiables però no puc dubtar de l’existència del meu pensament, meves idees i de la meva subjectivitat. SUBJECTIVTAT: conjunt de pensaments, idees, representacions que influeixen en el meu jo. El jo pensa idees diferents, les estudia i les classifica en: Adventícies o adquirides: venen de fora de l’experiència sensible, percepció del món i ensenyament. Factícies o artificials: inventem o fabriquem arbitràriament. Innates o naturals: son aquelles que no han estat construïdes per nosaltres, sinó de la facultat de pensar. DÉU, SUBSTÀNCIA PERFECTE I INFINITA El jo pensant no és perfecte i el mateix dubte metòdic s’ha establert per corregir-ne els erros, il·lusions i imprecisions, però el jo pensant té la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecte és perquè sabem que hi ha una naturalesa perfecte i ens comparem. La idea de perfecció innata entre nosaltres és Déu. Aquest no pot provenir de nosaltres sinó ha d’haver estat una realitat divina que l’ha fet sorgir a les nostres ments. El conjunt d’idees que posseeix el jo pensant en sobresurt una idea privilegiada. Ens permet afirmar clara i distintament que fora de mi mateix hi ha una realitat extramental. Aquesta idea permet anar més lluny de nosaltres mateixos i és la idea innata de Déu. L’existència de Déu és una peça fonamental en la metafísica cartesiana. Déu és la realitat que permet superar la meva subjectivitat. Fora del meu jo hi ha una altra realitat, substància perfecta, ésser que no pot permetre que les meves idees siguin un engany. Déu és converteix en garantia del coneixement. Totes les veritats matemàtiques que descobrim estan en Déu, les lleis de la natura estan decretades per Déu de la mateixa manera que un rei dicta les lleis als seus regnes. Incorpora l’antic argument ontològic. Les idees tenen una realitat indiscutible. Com la idea del triangle és inseparable de les seves propietats l’essència de Déu és inseparable de la seva gran propietat, l’existència. A aquest ésser perfecte no li pot faltar una perfecció com és l’existència. EL MÓN, SUBSTÀNCIA EXTENSA: El meu jo té plena consciència de la diferència entre la idea que posseeix del jo penat i la idea que té del cos, a qui atribueix la propietat de ser extens. Idea clara i distinta del jo pensant i no extens i la idea clara i distinta del cos extens i no pensant. Del jo pensant ara ja no puc dubtar però del cos sí. Existeix un Déu perfecte i veraç, aquest m’ha creat racional, no pot permetre que m’enganyi quan faig un ús adequat de la meva raó. La bondat de Déu em porta a creure en l’existència de coses extenses no és enganyosa. Un altre tipus de substància finita i creada: la dels cossos: atribut fonamental – matèria. La matèria constitueix la 3 substància cartesiana. Qualsevol vida, propi cos, plantes, animal... és un mecanisme – conjunt de peces articulades i extenses que fabriquen moviment. El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents, el pensament no té res a veure amb la vida material. Déu es garantia de coneixement de les nostres veritats clares i distintes, no significa que tot el que puguin captar els nostres sentits hagi de rebre aquesta consideració. Quan aconseguim explicar el funcionament del món físic mitjançant les mates tenim la garantia que la nostre concepció s’apropa als fets. Enmig del nostre cos hi ha una glàndula pineal on s’allotja l’ànima i des d’on connectaria amb el cos per modificar-ne els moviments.
