L'Evolució del Catalanisme de Valentí Almirall a la Lliga Regionalista

Mireia Siles Serrato
2nC batx
2022-2023
Tema a redactar: L'Evolució del Catalanisme de Valentí Almirall a la Lliga Regionalista
Per situar el catalanisme polític, primer s'ha de donar lloc a la part més cultural que va
aparèixer durant 1833 i 1868. S'origina amb la Renaixença, el moviment cultural que està
estretament vinculat amb el fenomen europeu del Romanticisme i que reivindicava la
identitat catalana recuperant l'ús públic i literari del català, en un context on Espanya
mirava de transformar el país amb un únic sentiment nacional basat en la llengua
castellana i la monarquia hispànica. Per això, a Catalunya la gent no s'hi va veure
reflectida amb aquest projecte, perquè haurien d'abandonar una llengua pròpia i un
sentiment comunitari. Aquest moviment crearà dos camins: el primer serà el de la
Renaixença Literària impulsada pels Jocs Florals el 1859 amb personatges com Àngel
Guimerà o Jacint Verdaguer que es preocupaven de crear un model de llengua culta; i el
segon la Renaixença Popular com a reacció al cultisme, on promovien la recuperació del
català popular (oral), on Serafí Pitarra i Josep Clave van tenir un gran paper per impulsar
aquest corrent cultural amb teatres i cors catalans. L'any 1879 es crea el Diari Català de
Valentí Almirall i difondrà gran part d'aquestes idees renaixentistes.
El catalanista progressista Valentí Almirall, havia format part del Partit Republicà
Federalista amb Pi i Margall, però el 1881 decidirà abandonar-lo per crear el Centre
Català, el primer partit polític catalanista. El 1886 escriurà el llibre Lo Catalanisme, un
recull de la seva ideologia on defensarà el particularisme català i es posicionarà en
contra del separatisme, considerarà Catalunya com un model de progrés per a Espanya
i que li caldria més autonomia per poder-se desenvolupar, i serà partidari d'una acció
política exclusivament catalana. A partir d'aconseguir bastant èxit en un Míting,
s'acordarà redactar un recull de queixes anomenat el Memorial de Greuges de 1885, i
passarà a ser el primer manifest polític del catalanisme. Entre totes aquestes queixes
s'hi trobava una denúncia al centralisme, reclamacions al dret a impulsar la vida
regional o l'ús públic del català i defenses a favor del dret civil català i del
proteccionisme. Al final, tot el projecte que planteja Almirall no obtindrà poder i
fracassarà per no atraure a les classes populars ni a la burgesia, per tant, comportarà
una pèrdua d'influència del senyor Almirall i es debilitarà el primer catalanisme d'arrel
federalista i progressista.
Després d'aquest primer intent, es crearà un corrent d'arrel tradicionalista: el
catalanisme conservador. Aquest, assolirà tenir popularitat entre les zones més rurals,
on mai havia tingut influència perquè el carlisme encara hi era present, i tot això va ser
impulsat pel corrent cultural Vigatanisme (Josep Torres i Bages) provinent d'un
regionalisme d'inspiració religiosa. Els personatges que formaran part d'aquest nou
catalanisme seran Narcís Verdaguer i Enric Prat de la Riba entre altres. Serà l'any 1887
quan s'hi crearà la Lliga de Catalunya, un nou partit format per alguns dirigents del
Centre Català que van quedar descontents pel lideratge i radicalisme d'Almirall, però
mantenien algunes de les reivindicacions del Centre Català amb un to més conservador.
Hi van enviar un missatge a la Regent Maria Cristina el 1888, on es reclamava
l'autonomia i corts pròpies per a Catalunya. També es demanava declarar el català com
a llengua oficial a més a més que existís una educació en català o jutges catalans. El
que és considerat el primer èxit del catalanisme va ser la campanya de 1889 pel dret
català, on Espanya va respectar les particularitats d'aquest dret a l'hora d'establir el nou
Codi Civil. Es crearà la Unió Catalanista (1891), una federació d'entitats per coordinar
tots els grups catalanistes comarcals amb els objectius comuns de propagar les idees
regionalistes i de crear un programa comú per a totes les entitats. Aquesta Unió
celebrarà una assemblea de delegats l'any 1892 que serà coneguda amb el nom de les
Bases de Manresa. Amb aquesta convocatòria s'hi buscava aprovar un programa polític
amb el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana que va ser concebuda com
una constitució "regional" de 17 articles i de caràcter arcaic. Sobretot s'hi va posar
èmfasi en remarcar el paper que hauria de tenir Catalunya en la vida política espanyola.
Quan succeeix la crisi de 1898 a Espanya, Catalunya patirà unes conseqüències que
aconsegueixen donar un impuls al moviment catalanista a Catalunya. Amb el tancament
de caixes de 1899 fracassaran la protesta burgesa contra els nous impostos i el primer
govern regeneracionista. També, amb la pèrdua de Cuba i el desprestigi dels partits
dinàstics, provocarà que la burgesia s'apropi definitivament al catalanisme. Tot això
farà que l'any 1901 s'hi presenti una candidatura dels 4 presidents a Barcelona i es creï la
Lliga Regionalista, el primer gran partit polític del catalanisme. El formen la unió de dos
nous partits polítics: el Centre Nacional Català (1900) de Prat de la Riba i Cambó i la Unió
Regionalista (1899) del Dr. Robert. Aconsegueix diversos èxits electorals com el de 1901,
on hi hauran els primers diputats catalanistes a Madrid o el de 1905 quan s'aconsegueix
una gran presència en molts municipis catalans, però sobretot ajudarà a la desaparició
del caciquisme i la corrupció electoral de les eleccions catalanes. Segueix una ideologia
autonomista (però es declararan nacionalistes) i de possibilistes perquè eren partidaris
d'acords amb el govern en benefici de les corporacions econòmiques i d'avenços en la
descentralització, i aspiraven a reformar la Restauració i a ser un partit de govern o amb
influència en el govern. El 1906 els grups més d'esquerres aniran per la seva conta i
formaran el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i la premsa que tenien associada La
Veu de Catalunya; El Cu-Cut, una revista satírica.
En conclusió, el moviment catalanista que porta a obtenir resultats polítics amb
bastant èxit no podria haver existit si els grans literaris de la Renaixença no haguessin
reclamat el dret d'una cultura que es trobava amb cert perill de desaparèixer.