1.4 Resum Crisi de la Restauració 1898-1931 1

Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ. EVOLUCIÓ
POLÍTICA (1898-1931)
1. El reformisme dinàstic
1.1 El fracàs del primer govern regeneracionista
El desastre del 98 va palesar les deficiències del règim de la Restauració i va donar
lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes. La reina regent
Maria Cristina va otorgar la confiança per formar govern al nou líder conservador,
després la mort de Cànovas, a Francisco Silvela.
La reforma fiscal impulsada pel ministre Villaverde, per rebaixar tot el deute de
guerra, va fer augmentar els tributs sobre productes de primera necessitat i
creava impostos nous.
També van donar entrada en política al general Polavieja i eal líder del
conservadurisme català Manuel Duran i Bas per mostrar una desentralització
administrativa.
Les noves càrregues fiscals imposades per Villaverde van originar una forta
protesta a Catalunya pel setembre 1899. Els comerciants de Barcelona
principalment es van negar a pagar la contribució trimestral. Va ser la protesta
coneguga com el Tancament de Caixes.
Un mes després el govern va voler embargar als morosos, però l’alcalde de
Barcelona s’hi va negar i Bartomeu Robert va presentar la dimissió. El moviment
va provocar una vaga general de comerciants que es va estendre a Sabadell,
Mataró, Manresa i Vilafranca. Com a resposta el govern va empresonar morosos,
va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona durant disset mesos i va
declarar l’estat de guerra. En desacord a les mesures repressives, Duran Bas i el
general Polavieja van dimitir, fet que va evidenciar el fracàs del primer intent de
regenerar la política espanyola.
Això va significar també una ruptura entre les èlits econòmiques catalanes i els
partits dinàstics i el principi de la consolidació del catalanisme com alternativa
caduca a la política de la Restauració.
També va posar fi a l’esperit de regeneració i el 1901 es va reprendre el torn
dinàstic
1.2 Les opcions del reformisme o regeneracionisme
A la primavera del 1902 el rei Alfons XIII feia setze anys, majoria d’edat, i va
pujaral tron.
Els primers anys del regnat van estar marcats pels intents de regeneració i
renovació moral, social i política que posés fi al caciquisme i al falsejament
electoral. Dins dels corrents reformistes es poden diferenciar diverses tendències:
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
1. Partits de torn dinàstic. Renovació de lideratges. L’any 1903 va arribar al
capdavant del Partit Conservador Antonio Maura i la mort al 1907 de Sagasta
va consolidar a José Canalejas com a líder del Partido Liberal. Eren una nova
generació de polítics influits per regeneracionisme i van impulsar projectes de
que va fer imposible una democratització.
Maura, cap de govern al 1904, va impulsar un projecte polític, la revolució
des de dalt, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del
govern per impedir que ho facin des de baix les clases populars.
2. Partits marginats del sistema. Es van sentir desabuts per no saber aprofitar el
desastre del 98 i haver posat fi a l’hegemonia dels partits dinàstics. Va posar a
les forces de l’oposició en la necessitat de renovar idearis, organitzacions i
dirigents. L’objectiu va ser mobilitzar l’opinió pública.
3. Regeneracionisme intel.lectual i literari. Els representants de la Generació
del 98 (Unamuno, Baroja, Maeztu…) van reflexionar sobre la decadencia
d’Espanya i la necessitat de regeneració literaria, moral i de pensament.
Joaquim Costava proposar reformes educatives, econòmiques, científiques i
de pensament per modernitzar la societat.
1.3 Reformisme conservador
Després fracassos de governs regeneracionistes entre 1899 i 1903, encapçalats
per Silvela i Sagasta, Antonio Maura va fer-se càrrec del govern. Va intentar fer la
revolució des de dalt perquè no la facin des de baix. Va crear una nova classe
política social neutra anomenada “massa neutra”. Volia que substituïssin a la vella
casta de cacics i impedissin el protagonisme de les clases populars.
Dins de les reformes cal destacar,
Llei de l’Administració Local i Llei electoral (1907). Posar fi al caciquisme i
falsejament
Llei protectora d’accidents de treball, Llei sobre condicions de treball de dones i
nens, Llei de descans dominical i Llei de vagues. Lleis socials i laborals per
millorar condicions dels treballadors.
Llei de colonització interior. Per millorar l’agricultura
Creació de l’Instituto Nacional de Previsión (1908). Dedicat a les assegurances
obreres
Mesures proteccionistes. Integració del catalanisme. Política exterior
intervencionista amb Marroc
Manteniment d’un ferri ordre públic. La repressió de la Setmana Tràgica van
significar la fi de la seva primera etapa
1.4 Reformisme liberal
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
Amb el lideratge de José Canalejas, tendència més progresista, va intentar atreure
sectors populars amb un reformisme social més gran i limitar el poder de
l’Esglèsia.
Llei del Candado (1910). Separar Esglèsia-Estat i prohibició d’implantar nous
ordres reliogiosos a Espanya.
Reforma del sistema impostos. Impost progressiu sobre renda urbana. Protesta
clases benestants.
Llei de lleves o reclutament(1912). Obligatori en temps de guerra i es va suprimir
redempció en metàl.lic
Lleis per la millora de les condicions laborals.
Llei de Mancomunitats (1914). Amb el govern de Dato, permetia a les diputacions
que gestionessin serveis públics.
Canalejas va ser assassinats per un anarquista al 1912 i es va posar fi al projecte
renovador.
Entre 1902 i 1923 s’evidència la decadència del sistema: es succeeixen 32 canvis
de govern en 21 anys, dels quals tan sols cinc governs duraren més d'un any. Hi
hagueren 16 presidents del govern diferents, 2 dels quals foren assassinats
(Canalejas i Dato).
2. Les forces polítiques de l’oposició
Aquestes forces opositores, excepte la catalanista, no va aconseguir participar en el
govern ni articular una alternativa de govern fins al 1930, un cop exhaurit el règim
dictatorial de Miguel Primo de Rivera
2.1 El nou republicanisme
El republicanisme va ser el principal grup de l’oposició. La seva força era notable
en zones urbanes o es podía esquivar més fàcilment el control cacic del món rural.
El nou republicanisme de principi de segle es va caracteritzar per ser ampli
moviment social, de carácter reformista que agrupava classe mitjana i popular.
Per donar unitat al republicanisme al 1903 va nèixer la Unión Republicana,
coalició de diferents grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón. El seu
programa era proclamar la República, restaurar Constitució de 1869 i convocar les
Corts. A les eleccions de 1903 i 1905 van guanyar a Madrid, Barcelona i València.
Va destacar Alejandro Lerroux a Barcelona.
Aquest, d’origen andalús, periodista i polític. Feia servir un discurs radical,
demagògic i anticlerical, suposadament revolucionari, i utilitzava una retòrica
populista, que atreia amplis sectors de les clases populars. Era anticatalanista que
vinculava Esglèsia i burgesia.
Arran de les eleccions del 1907, la Unión Republicana ,es va acostar al catalanisme
amb la candidatura de Solidaritat Catalana, opció rebutjada pel sector lerrouxista i
va fundar al 1908 El Partido Republicano Radical. Aquest va tenir força suport
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
popular a Barcelona. Després de la Setmana trágica va perdre influencia a
Catalunya, va moderar el discurs i es va trasladar amb l’ideari a Madrid.
2.2 Carlisme i tradicionalisme
A principi del sXX, el carlisme i integrisme de Ramón Nocedal van acceptar la
participació electoral. Arran de la Primera Guerra Mundial un sector del partit es
va declarar germanòfil i un dels seus dirigents Juan Vázquez Mella va fundar el
Partido Tradicionalista (1919).
Els sectors antiliberals demanaven un govern autotitari que imposés l’ordre social.
En l’arribada de la República carlins, integristes i tradicionalistes es van unificar en
un sol partit, la Comunión Tradicionalista.
2.3 Socialisme
El PSOE va incrementar el nombre d’afiliats: al 1899 tenia 3000 afiliats i al 1920 va
arribar als 30.000. El partit defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar
aliances amb partits republicans, com la Conjunción Republicanosocialista que va
treure 27 escons al 1910.Els líders eren Pablo Iglesias, Julián Besteiro i Francisco
Largo Caballero que liderava el sindicat socialista UGT.
A partit del 1917 i influenciats per la revolució rusa van radicalitzar el discurs. La
negativa per integra-se a la Internacional Comunista promoguda per Lenin va
provocar una escissió el 1921 que va ser l’origen del Partit Comunista d’Espanya
(PCE), líders com Dolores Ibárruri.
A Catalunya, el PSOE va ser minoritari i al 1923 va crear Unió Socialista de
Catalunya (USC), escissió de la federació catalana socialista.
2.4 Anarcosindicalisme
Per consolidar la difusió de l’anarquisme a tota Espanya l’any 1910 el sindicat
anarquista barceloní Solidaritat Obrera va promoure la fundació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) que presentava una ideologia basada en
la independència del proletariat respecte de la burgesia i l’Estat, la voluntat
d’enderrocar el capitalisme, l’apolicitisme del moviment obrer, abstencionisme
electoral i unitat sindical.
La CNT amb líders com Salvador Seguí (El Noi de Sucre) es va convertir en les
principals organitzacions obreres de Catalunya i Andalusia, tot i que entre 1911 i
1914 va estar prohibida.
Al 1918 al Congrés de Sants va acordar recorrer a l’acció directa.
Al 1919 es va produir la vaga de La Canadenca empresa d’electricitat a Barcelona.
Es va paralitzar el 70% i es va deixar a Barcelona durant dos mesos sense
electricitat. Es va arribar a un acord de jornada laboral de 8 hores i augment de
sous.
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
La por de la patronal a cedir davant els treballadors i per por a atemptats va crear
el Sindicat Lliure per restar força a l’anarcosindicalisme. Amb suport d’autoritats i
policía van organitzar bandes de pistolers a sou per assassinar dirigents obrers. El
govern va emparar-los amb la Llei de Fugues. Per l’altra banda anarquista van
crear grups d’assasins contra patrons i polítics anomenats Los Solidarios. Això va
degenerar en violència extrema que es va allargar fins 1923. Aquest período es va
anomenar l’època del pistolerisme.
2.5 Nacionalismes
2.5.1
Català
En 1901 el malestar causat per la crisi del 98 i el Tancament de Caixes va impulsar la
Lliga Regionalista, partit nacionalista conservador liderat per Cambó i Prat de la Riba.
Va triomfar ràpidament, substituint als partits dinàstics en la major part dels districtes
catalans rurals fins 1923. Es tractava d'un partit més bé regionalista i conservador .
La major demostració de força dels nacionalistes es va produïr en 1906 amb els “fets
del Cu-cut”. La revista satírica catalanista Cu-cut va fer un acudit sobre l'escassa
capacitat de l'exèrcit que va provocar l'assalt d'un grup de militars a la redacció de la
revista.
El govern conservador va optar per donar-li la raó als militars, aprovant la Llei de
jurisdiccions (qualsevol ofensa a l'exèrcit o la bandera seria jutjada per jutges militars).
Els partits catalans van reaccionar contra el govern creant una gran coalició electoral
“Solidaritat Catalana” que agrupà a tots els partits catalans -Lliga Regionalista, Carlins i
Republicans Federals, entre altres- amb l'excepció dels dinàstics i els Republicans
Radicals de Lerroux. Solidaritat Catalana obtingué 41 diputats de 44 en 1907 i es
dissolgué poc després.
En 1913, el govern liberal d'Eduardo Dato va permetre la creació de la Mancomunitat
de Catalunya. Les quatre diputacions catalanes, junt als ajuntaments, començaren a
d'impulsar la llengua i la cultura catalanes. Encara que la mancomunitat no disposava
de capacitat per fer lleis ni cobrar impostos, era un precedent de tipus autonomista i,
per això, va ser prohibida per Primo de Rivera].
2.5.2
Basc
A les primeres dècades del segle XX el Partit Nacionalista Basc va
incrementar la presencia electoral i la seva influencia en la societat
vasca. El 1911 va crear el sindicat nacionalista i catòlic Solidaritat dels
Treballadors Bascos
Al 1916 es van canviar el nom, Comunió Nacionalista Basca per
atreure la burgesia al nacionalisme, el nou partit era moderat i
defensor de la industrialització i del progres econòmic. Dins del partit
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
hi havia autonomistes i independentistas. A l’any 30 tots es van tornar
a agrupar en el PNB
2.5.3
Gallec
El primer pas cap a la transició del galleguisme cultural al polític van
tenir lloc en la creació de las Irmandades de Fala una organització que
va impulsar l’ús del gallec. També un diari A Nosa Terra (1916) pretenia
fer del galleguisme una força política
3. La Setmana Tràgica i les seves conseqüències (1909-1917)
3.1 La política colonial del Marroc
Després del desastre del 98, Espanya va intentar no perdre el tren colonial i
va penetrar pel nord d’Àfrica. Els francesos també tenien interessos al
Marroc. Amb la Conferència d’Algesires (1906) i el tractat Hispano-francès
(1912), es va establir un protectoral francoespanyol al Marroc.
A Espanya se li va concedir la franja del nord, el Rif, i un punt de la costa
atlàntica, Sidi Ifni i Rio Oro. El control de la zona suposava inversions mineres,
ferrocarrils i obres publiques. També retornar el prestigi a l’exèrcit español.
Aquesta presencia va ser contestada per tribus berbers, organitzades en
cabiles, i al juliol del 1909 van matar miners espanyols. També per asegurar
la plaça de Melilla el govern va decidir enviar 20.000 reservistes molts d’ells
amb feina i casats.
3.2 La Setmana Tràgica de Barcelona
L’enviament d’aquest contingent de forces reservistes va ser l’espurna que
va provocar un important moviment de protesta popular a Barcelona
conegut com la Setmana Tràgica. Un agreujant era que sols anaven a la
guerra les famílies humils que no podien pagar la redempció.
Va tenir suport d’anarquistes, socialistes i republicans.
Els incidents van començar el 18 de juliol durant l’embarcament de tropes. El
sindicat Solidaritat Obrera, republicans, lerrouxistes i UGT van convocar una
vaga general pel 26 de juliol que es va viure amb tranquil·litat però amb
l’exèrcit al carrer. El 27 de juliol, però van arribar les notícies del “desastre del
Barranco del Lobo”, on s'havien produït 150 morts i centenars de ferits, molts
d’ells reservistes catalans. En aquest moment es produí una reacció
espontània de carácter popular: els obrers de Barcelona van prendre la ciutat,
van alçar barricades i van assaltar edificis religiosos. Els soldats -quintos- es
van negar a intervenir. Maura va declarar l’Estat de Guerra i la ciutat va estar
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
sense control fins que el dia 30 van arribar tropes d’altres ciutats que van
reprimir les manifestacions.
En aquesta Setmana Tràgica es van produir més de 100 morts, 300 ferits i 80
edificis religiosos (esglèsies, convents i escoles) incendiats.
L’anticlericarisme es pot explicar perquè l'esglèsia catòlica des del segle XIX
havia reconstruit el seu poder perquè el Concordat de 1851 els atorgava el
control de l’educació i a més controlaven hospitals i institucions benèfiques,
tot amb el suport de les monarquies. La Setmana Tràgica donà lloc a una
dura repressió que no faria més que agreujar les tensions a Barcelona.
Centenars de persones detingudes, 1500 sotmeses a consells de guerra i
disset comdemnes a mort.Entre els executats destaca la figura de Francesc
Ferrer i Guàrdia, pedagog, lliurepensador, anarquista i fundador de “La Escola
Moderna” que no es trobava a Barcelona en aquells dies.
3.3 Les consequències polítiques
La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques durant uns anys,
1. L’execució de Ferrer i Guàrdia va provocar un escàndol internacional.
L’esquerra europea i americana el van fer mártir i van iniciar campanya
contar el govern espanyol. A Paris 50.000 persones van sortir a manifestarse.
2. Campanya Maura No!. La duresa de la repressió va unir liberals i
republicans en la crítica al govern de Maura. Davant això , el rei va disoldre
les Corts i va entregar el govern a José Canalejas que va intentar fins el seu
assassinat el 1912 un seguit de reformes. Llei Candau, Llei consum
d’articles de 1ª necessitat, llei de lleves, estat laic, entrada socialista al
govern,…
3. Un increment dels atemptats terroristes (dos intentents contra Maura i
l’assassinat de Canalejas el 1912)
4. Després de la caiguda de dirigents històrics als partits dinàstics,
fragmentació i incapacitat per liderar tots dos partits . El partit
conservador va agafar el torn al 1913 amb Eduardo Dato, assassinat també
el 1921
5. Reorganització de l’oposició
6. El republicanisme va crear un nou partit de carácter moderat, Partido
Reformista (1912)
7. El republicanisme lerrouxista va patir un notable descrèdit fruit del paper
ambigú a la Setmana Trágica. Això va crear desencís a molts obrers que
van pasar-se a formacions anarquistes.
8. Els anarcosindicalistes es van adornar que s’havien d’organitzar. De la
catalana Solidaritat Obrera va sorgir al 1910 la CNT, el gran sindicat
anarquista. Reclamava la jornada laboral de 8 hores, la igualtat de salari entre
homes i dones, la prohibició del treball infantil. L’instrument seria la vaga. En
1911 va impulsar una primera vaga general que fou durament reprimida i va
suposar la seva il.legalització.
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
9. El trencament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana arran del suport de
la Lliga Regionalista a la repressió governamental. La Lliga va retrocedir i va
augmentar el catalanisme republicà.
4. La Crisi de 1917
4.1 L’impacte de la Primera Guerra Mundial
Al 1914 va començar la Primera Guerra Mundial, i que va enfrontar els imperis centrals
Alemanya i Aústria) i les potències aliades (Gran Bretanya, Rússia, França). El govern
conservador de Dato va declarar la neutralitat d’Espanya.
La guerra va dividir la societat espanyola entre els “germanòfils” que donaven suport a
Alemanya (els sectors més conservadors), i l’esquerra, que era “aliadòfila”. Però l’efecte més
important va ser una important expansió econòmica, ja que Espanya abastia als països en
guerra. Això va provocar una expansió important de la indústria, amb forts beneficis per als
propietaris industrials i agraris, però per altre costat va produir una forta inflació (pujada de
preus interiors). Aquesta pujada de preus d’aliments de primera necessitat va donar lloc a
conflictes socials i empitjorament de les condicions de vida fins desembocar en un moviment
vaguístic el 1917.
4.2 La crisi de 1917
4.2.1 Crisi militar
L’exèrcit español presentaba un nombre excessiu d’oficials en relació a soldats (1 per
5). Els ascensos eren per mèrits de guerra, fet que beneficiava als militars africanistes.
La inflacció va fer disminuir els sous dels militars.
Van formar Juntes de Defensa, associacions de militars que reclamaven augment
salarial i s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra i si per antiguitat.
Al juny 1917 van elaborar un manifest que culpava al govern dels mals de l’exèrcit i
demanava renovació política i regeneracionisme.
4.2.2 Crisi política
Juntament a la protesta militar, Romanones (liberal) va patir acusacions de corrupció
política per part de l’oposició. Es van clausurar les Corts. Al 1917 Eduardo Dato va
tornar al govern. Els partits catalanistes i republicanosocialistes van demanar al juny la
reapertura. El govern s’hi va negar i va declarar l’Estat d’excepció i va endurir la
censura de prensa.
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
A iniciativa de la Lliga Regionalista es va celebrar a Barcelona una Assemblea de
Parlamentaris catalans al juliol. Demanaven convocar les Corts, reformar el sistema
polític i descentralitzar l’Estat. Es van invitar diputats espanyols, dels que no hi van
anar els partits dinàstics. Es va prohibir i disoldre per la guàrdia civil sense celebrar-se.
4.2.3 Crisi social. La vaga general revolucionària
El 1916 s’havia produit un moviment vaguístic important, el març del 1917, les centrals
sindicals de CNT i UGT amb un manifest van instar al govern a intervenir per evitar la
constant puja de preus.
Al mes d’agost desprès conflicte ferroviari a València, la UGT va fer una crida a la vaga
general. La vaga es va estendre per tota Espanya i va agafar caire polític. Els obrers
convocants demanaven fi de la monarquia, govern provisional a les corts i implantació
del sistema republicà.
La vaga va tenir incidència desigual per què molts sectors pagesos es va paralitzar la
vida. Largo Caballero i Julián Besteiro van ser detinguts i el govern va declarar la Llei
marcial. Al cap de tres diez d’aldarulls l’exèrcit va intervenir per sufocar les protestes.
El balanç 70 morts, 200 ferits i 2000 detinguts. La contundència de la repressió va
afeblir més al règim i va radicalitzar les posicions obreres.
Les conseqüències d’aquesta crisi van ser que l’exèrcit va donar suport a la monarquia,
que la burgesia va retrocedir per por a la revolució social, que el rei es va veure forçat
a donar estabilitat al sistema amb un govern de concentració i que les possicions
obreres es van radicalitzar molt per la dura repressió arran de la vaga.
5. La descomposició del sistema (1918-1923)
5.1 La descomposició política
La fragmentació dels partits dinàstics, sense lídrs descatacats, impedía majories
estables. L’oposició dividida no era alternativa. Es va probar diferents vegades governs de
concentració entre dinàstics, reformistes i la Lliga. Al març del 1918 Maura va presidir un
Govern Nacional que va durar poc. També un de coalició després d’Annual.
Entre 1917 i 1923 hi van haver 14 governs diferents i cap va durar 8 mesos. Aquests
governs inestables no tenien prou majoria per aprobar pressupostos i per aprobar decrets
suspenien les garanties constitucionals.
5.2 El projecte d’Estatut de Catalunya
A Catalunya esperonats per Alfons XIII que havia mostrat la voluntat de resoldre el
tema català la Lliga i dirigents de la Mancomunitat van engegar una campanya a favor de
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
l’autonomia. A principis del 1919 es va presentar a Madrid el Projecte d’Estatut de
Catalunya que proposava la constitució d’un govern propi i un parlament elegit per sufragi
universal.
El projecte va ser molt mal rebut per cercles polítics a Madrid, el govern s’hi oposà i el
rei no li va donar suport. Es va iniciar campanya des de diputacions i èlits econòmiques
contra Catalunya. El diputats catalans van abandonar la cambra. Va suposar un revés per
Cambó i la Lliga perquè després de col.laborar al govern no hi va haver sensibilitat pels
catalans.
5.3 Crisi econòmica
Anys posteriors a la Primera Guerra Mundial van ser d’una gran conflictivitat a Europa.
El triomf bolxevic va esperonar noves esperances. A Espanya la fi del conflicte europeu va
propiciar un canvi brusc de les condicions econòmiques, la producció va baixar, les
mobilització social i l’augment del sindicalisme.
5.4 Conflictivitat social
5.4.1 Els pagesos i el trienni bolxevic
A Andalusia la situació de misèria dels pagesos va donar pas al nomenat trienni
bolxevic (1918-1921). Els anarquistes i alguns socialistes van impulsar revoltes pageses
motivades pel latifundisme, la fam de terres i el deteriorament de les condicions de vida.
Se’ls va acusar d’assassinats a la guardia civil, es va declarar l’estat de guerra, es van
il.legalitzar les organitzacions obreres i es van detenir als líders per aturar la rebel.lió.
5.4.2 El conflicte Rabassaire
A Catalunya el conflicte rabassaire, iniciat amb la plaga de la fil.loxera es va accentuar I
els pagesos afectats van crear un sindicat Unió de Rabassaires (1922) per lluitar contra els
grans propietaris i defensar els contractes a llarg termini.
5.4.3 Vaga a La Canadenca
En 1919 la CNT va assolir un recòrd de 700.000 afiliats, mentre la UGT tenia uns 200.000. El
triomf de la Revolució Russa de 1917 i la crisi política dels partits dinàstics feia parèixer que la
revolució era posible.
La Canadenca era una de les dues grans empreses encarregades de la distribució d'electricitat
en Barcelona. Va expulsar a cinc treballadors per organitzar un sindicat. Amb el suport de la
CNT es va convocar una vaga. Aquesta va paralitzar el 70% de l’electricitat de Barcelona durant
un mes i mig. La vaga va finalitzar amb un triomf sindical i amb la readmissió dels treballadors.
A més, el govern es va espantar, i per tal d'evitar futurs conflictes va reconèixer finalment la
jornada laboral de 8 hores a la indústria.
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
Aquesta vaga va demostrar l'enorme poder que la CNT havia assolit a Barcelona i va provocar
una violenta reacció de part de la patronal. A partir d'aquest moment, els patrons comencen a
organitzar-se. Es crea la Federació Patronal per a combatre als sindicats i pressionar al govern
per a que endurira la seua política. També van respondre en locauts (tancament de fàbriques).
5.4.4 Pistolerisme
Entre 1919 i 1923 es va produir un fort enfrontament entre sindicats i patronal.
La Federació patronal va decidir utilitzar la violència contra el sindicalisme anarquista.
Fomentaren l'aparició d'un Sindicat Lliure per restar força al sindicat anarquista. Eren grups de
pistolers que amb el suport de les autoritats i la policía assassinaven als dirigents obrers. A més
aconseguiren que s'aprovés la Llei de Fugues al 1919 que permetia disparar a un detingut si
pretenia escapar. Servia per realitzar execucions extra-judicials.
Davant els assassinats policials i del sindicat lliure, alguns anarquistes reaccionaren
armant-se i creant Los Solidarios, grups d’acció que responien a la violència amb més
violència. El resultat va ser 800 atemptats i 226 morts. Aquesta guerra encoberta entre la CNT,
la patronal i la policia es va emportar bona part dels dirigents anarquistes (el més conegut,
Salvador Seguí “el Noi del Sucre”), a propietaris i encarregats de fàbriques. També
al president Eduardo Dato i a l’advocat Francesc Leyret. Aquest període es va anomenar
Pistolerisme o els Anys de Plom
5.5 El problema del Marroc: Annual
Al començament de la década de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc van
començar les hostilitats de les tribus rifenyes a l’exèrcit espanyol.
En 1921 el general Silvestre, ajudant de Camp d'Alfons XIII, es va decidir a penetrar i dur a
terme algunes operacions per controlar als rifenys. El general esperonat pel rei, va iniciar una
ofensiva cap a l’interior del territori que va acabar en un autèntic desastre. Es va perdre
Annual, i amb un ordre de retirada fins a Melilla de més de cent km, va resultar ser una
masacre on van morir 13.000 soldats i el propi Silvestre. El Rif quedà lliure i es proclamà
la República del Rif, presidida pel líder del a revolta, Abd-El-Krim.
L'escàndol va ser enorme i va provocar la caiguda del govern. El parlament va reclamar
responsabilitats i el nou govern va encarregar un informe per investigar el desastre. L'informe
Picasso, presentat en 1922, destapava l'enorme corrupció de l'exèrcit al Rif, amb oficials que
s'alternaven i desviaven diners i soldats que traficaven amb fusells i bales. Picasso apuntava la
responsabilitat dels oficials en el desastre per ineptitud i covardia i la mala preparació de les
tropes. L'informe implicava al rei i càrrecs militars. Poc abans del debat parlamentari, en
setembre de 1923, es produí el cop d'Estat de Primo de Rivera, amb el que es bloquejà
qualsevol possibilitat de depurar responsabilitats a l'exèrcit. Tot amb el suport del rei.
6. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
6.1 Les causes del cop militar
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
•
•
•
•
•
•
•
Posar fi a la crisi i bloqueig polític
Règim constitucional desprestigiat pel frau electoral
Por a la revolució social
Perill de fragmentació d’Espanya pel separatisme català
Evitar que el règim polític acabés democratitzant-se
Impedir que les Corts debatessin l’informe Picasso i exigissin responsabilitats
pel Desastre d’Annual
Suport de l’exèrcit i vistiplau del rei
6.2 Directori militar (1923-1925)
1. Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d’un nou govern conegut com
Directori , que estava integrat sols de militars. Les mesures van ser,
2. Declarar l’estat de guerra
3. Suspensió de la Constitució i dissolució del Parlament
4. Il.legalització dels partits polítics i organitzacions obreres
5. Prohibició de símbols catalanistes
6. Restricció de la llengua catalana a l’ambit privat.
7. Dissolució d’ajuntaments substituits per juntes vocals dels màxims contribuients locals
8. Estatut municipal que els cacics sols havien de retre comptes a les autoritats militars
9. Política d’ordre públic molt repressiva. Prohibició de manifestacions i
empresonaments de dirigents obrers.
10. En política exterior, va intentar resoldre la qüestió del Marroc i va intervenir al Rif. Els
atacs rifenys d’Abd el Krim contra el protectorat francés, van facilitar la col.laboració
militar amb un desembarcament a la badia d’Alhucemas, mentre les tropes franceses
atacaven pel sud des de Fes. Aquestes accions van suposar el final de la guerra del
Marroc
11. Nova legislació social , es regulava el treball de la dona, construcción dhabitatges per
obrers i política d’embassaments i obres publiques per reduir l’atur
.
6.3 Directori civil (1925-1930)
1. Civils incorporats al govern presidits per ell
2. Suports de sectors conservadors, de la banca i industria per consolidar-se en el
poder
3. Aprofitament de la bona cojuntura económica dels anys 20
4. Reactivar l’economia basant-la amb nacionalisme econòmic i dirigisme estatal
5. Reorganització de l’Estat seguint model corporatiu implantat a Itàlia per
Mussolini
6. Creació d’un partit, la Unión Patriótica, sense ideología clara, que afiliava a
funcionaris del règim, organitzacions catòliques, militars, i propietaris rurals.
Volia ser l’instrument del nou règim.
7. Per controlar tot això, va crear el Somatén, una força armada ciutadana que
donava suport a la policia i exèrcit en conflictes interiors
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
8. Fundació del Consell de Treball un sindicat vertical que incloia obrers i
empresaris
9. Va convocar a l’Assemblea Nacional Consultiva organismo integrat per
representants corporatius escollits per sufragi indirecte
6.4 L’anticatalanisme de la Dictadura
Primo de Rivera, que quan va donar el cop d’estat era Capità General de Catalunya, va obtenir
inicialment el suport de la burgesia catalana i les classes mitjanes. (amb la inclusió de la Lliga
Regionalista) tot i que sempre havia mostrat hostilitat davant el catalanisme. Va començar
doncs a desmantellar les institucions públiques i privades catalanes.
Per presidir la Mancomunitat es nomena president a Alfons Sala, fidel al dictador.
També es van clausurar institucions catalanistes (ateneus, associacions, corals,...), es van
prohibir les manifestacions en llengua catalana i l’ús públic de la bandera i la celebració de
l’onze de setembre i els Jocs Florals. Censura de premsa, llibres i depuració del magisteri i del
sistema educatiu i cultural. Clausura també del Camp Nou per xiulades a l’himne. Il.legalització
dels partits polítics i organitzacions obreres. Declaració de l’Estat de guerra i suspensió de la
Constitució.
Davant tot això sectors catalanistes es van unir a l’oposició. Això va incrementar la influència
de grups més nacionalistes radicals com Estat Català de Francesc Macià. Des de l’exili el 1926
va fer una invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló (França), però va fracassar i va
ser detingut. El seu judici li donà popularitat.
Ja en plena crisi de la Dictadura, Primo de Rivera va intentar reconciliar-se amb la burgesia
catalana amb la celebració de Exposició Universal de Barcelona el 1929.
L’oposició republicana i socialista es va mobilitzar i l’agost del 1930 va signar el Pacte de Sant
Sebastià, un acord per posar fi a la monarquia a la qual s’hi van afegir tots el grups
nacionalistes, republicans i socialistes catalans. Els signants adquirien el compromís que el nou
règim reconeixeria el dret a l’autonomia de Catalunya, País Basc i Galícia.
6.5 L’oposició
1. Els republicans, amb una campanya de desprestigi internacional. Lerroux,
Azaña i Niceto Alcalà Zamora
2. Alguns sectors de l’exèrcit. Van organitzar conspiracions com la Sanjuanada al
1926, un intent fallit de cop d’Estat
3. Intel.lectuals i estudiants universitaris van denunciar la censura i la falta de
llibertat d’expressió. Perseguits com Unamuno i Blasco Ibànez. Els estudiants
van promure vagues i manifestacions.
4. Sectors catalanistes com Estat Català de Francesc Macià
Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer
5. L’oposició obrera, CNT i Partit Comunista. Van ser perseguits i prohibits. Al
1927 es va constituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
6. A partir del 1929 el PSOE va entrar en contacte en republicans per posar fi a la
dictadura
6.7 La caiguda del dictador
La crisi del 29 ràpidament va arrivar a Espanya i va crèixer l’atur i el descontentament
social. La dictadura anava perdent suports.La situació política, econòmica i social
tornava a ser greu. El 27 de gener de 1930, primo de Rivera va presentar la dimissió al
rei, que va acceptar-la. Es va exiliar a Paris i va morir al cap de dos mesos.
Alfons XIII va intentar retornar al règim constitucional i va posar de cap de govern al
general Berenguer amb un procés electoral progressiu(Dictablanda).
Però el retorn al règim polític anterior a la Dictadura va resultar impossible per tres raons:
1- els partits dinàstics estaven desprestigiats
2- l’opinió pública feia responsable al rei de la situació política, económica i social greu
3- les forces antidinàstiques van prendre una iniciativa unitària amb el Pacte de San
Sebastià
L’oposició republicano-socialista es va mobilitzar a l’agost del 1930, va signar el Pacte de
Sant Sebastià, van acordar la supressió de la monarquia, la proclamació de la República i la
creació d’un govern provisional, que assumiria el compromís de convocar unes Corts
Constituents. a la qual s’hi van afegir tots el grups nacionalistes, republicans i socialistes
catalans. Els signants adquirien el compromís que el nou règim reconeixeria el dret a
l’autonomia de Catalunya, País Basc i Galícia. També la creació d’un comité revolucionari,
preparació d’una vaga general i un pronunciament militar a Jaca que va fracasar per forçar la
proclamació de la República.
Berenguer va ser incapaç de resoldre la situació i va ser substituit per l’almirall Aznar que va
convocar primer unes eleccions municipals menys perilloses per la monarqui. Tanmateix les
eleccions es van convertir en un plebiscit a favor o en contra de la monarquía.