RESUM AUTORS FILOSOFIA EXÀMEN GLOBAL: Plató: deixeble de Sòcrates que intenta explicar l’origen de tot el que pensem LA REMINISCÈNCIA - - - Reminiscència: tenim idees perquè les coneixíem abans de néixer (i les recordem) Cos (físic i mortal) + ànima (immaterial i immortal) ÀNIMA: dos cavalls alats + conductor Racional: conductor que pensa (Cap Humà) Irascible: ànima que controla moviments (Pulmons animals i humans) Concupiscible: voluntat de cobrir necessitats bàsiques (Vegetals sota-tronc) Ànima perfecte: carro diví, mai cau al món sensible Ànima imperfecte: carro humà amb un cavall gaga cauen al món sensible i s’han d’enganxar a un cos MÓN INTEL·LIGIBLE [Parmènides]: lloc immaterial on es situen les ànimes abans de caure Idees estàtiques, eternes i perfectes Coneixement autèntic basat en la bondat (el que sabem és correcte) MÓN SENSIBLE [Heràclit]: espai físic on es situen les persones que reben l’ànima - Còpia material de les idees (sotmeses a canvis degut als sentiments i per tant, a la imperfecció) - - Coneixement erroni basat en la ignorància, desconeixement degut a ser esclau deles sensacions L’ànima cau i momentàniament no recorda les idees del món intel·ligible Intel·ligència + memòria = remember sensacions Cinc sentits obté sensacions del món sensible LA CAVERNA: representació metafòrica ignorància de la població sense criteri - Representa el món sensible, on la gent rep informació falsa, doncs és una còpia delmón intel·ligible. - Grup de persones lligades, obligades a mirar siluetes projectades des de l’altrebanda de la caverna ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------En el món sensible existeix la multiplicitat, el canvi. Amb una idea clara dominem tot, però a través de les sensacions no. Les còpies que trobem en aquest món activen la nostre memòria, ja que coneixem la idea original. Idees vs Sensacions / Ànima vs cos / Original vs còpia / Idees vs Objectes ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- - POLÍTICA: Estat>Persones - S’ha de preservar l’estat independentment de les conseqüències que comporti per les persones que hi viuen en ell - Parts ciutat 1. Racional (Or): els filòsofs, que són els que saben, han de guiar la societat 2. Irascible (Plata): guerrers que obeeixen les decisions dels sabis 3. Concupiscible (Bronze): artesans que cobreixen necessitats bàsiques - Els nens van a escola amb igualtat d’oportunitats 1. Estudis obligatoris (música i e.f.) + superiors (mates, filo; si en saben) Societat perfecta: els filòsofs manen als guerrers per mantenir pau i els artesans produeixen les necessitats bàsiques perquè la resta pugui subsistir - “Un cos pot sobreviure sense braços, la societat pot sobreviure sense algunes persones” “Tot val per fer sobreviure l’estat” 1 VOCABULARI PLATÒNIC: Idea: objecte ideal, realitat estable, que perdura. No està sotmesa ni al canvi, ni al moviment, ni al temps; i tampoc la podem situar en cap espai. Per això, les Idees són invariables, eternes i immutables. Plató afirma que les Idees són veritats necessàries, absolutes, no poden no ésser. Idea de bé: Idea suprema, la mare de tota la resta d’idees. Cosa: objecte del món sensible, sotmès al canvi, al moviment i al temps. Les coses per Plató són còpies, imitacions, i existeixen perquè participen de les idees. Sense idees no hi ha coses, tenen una relació de dependència unidireccional. Món Intel·ligible: és on Plató situa les Idees. És un món incorpori, immaterial, perquè no està situat a cap espai, no està sotmès al temps i tampoc es veurà afectat pel canvi. El Món Intel·ligible és, per tant, superior al Món Sensible. Món Sensible: està situat en l’espai, hi experimentem el pas del temps i està sotmès al canvi i al moviment. Totes les coses que puguem conèixer són materials i no són eternes perquè encara que algunes durin més que d’altres, totes acabaran per desaparèixer. Jora: el lloc, l’espai, el receptacle en el qual el Demiurg situarà el Món sensible. Demiürg: Déu immortal que té per funció ordenar. Els homes encadenats representen la condició humana i les cadenes els sentits. Les ombres són els objectes del Món Sensible i els objectes exteriors les Idees. El procés d’alliberació de les cadenes és equivalent al procés de coneixement. El sol representa la idea de bé, la mare i fonament de la resta d’idees. El presoner alliberat baixa de nou al món de la caverna simbolitza l’obligació moral del filòsof de tornar i ajudar als demés companys a alliberar-se. Dialèctica: és una tècnica d’anàlisi conceptual que ens ajuda a entendre la jerarquia que hi ha entre les Idees. Ànima: subjecte de coneixement. Forma part del Món Intel·ligible i comparteix la mateixa naturalesa que les idees (objecte de coneixement). Plató ens explica en el Fedre que, tot i el seu origen diví, l’ànima es troba empresonada en un cos a causa d’un accident: per això pot fer d’intermediària entre els dos móns, la seva funció és recordar (conèixer). L’ànima també determina les classes socials de República de Plató. Cos: presó de l’ànima, pertany al Món Sensible. Home: el fruit d’aquesta unió antinatural i accidental entre ànima (espiritual) i cos (material).Amb aquesta metàfora podem veure que l’home també integra un dualisme: cos i ànima posseeixen orígens i essències diferents (sensible i ideal respectivament). Plató dirà que “l’home és ànima i té cos”. Teoria de la Reminiscència: teoria segons la qual conèixer és el mateix que recordar. Segons Plató, l’ànima ja posseeix el coneixement, perquè té la mateixa naturalesa que les idees (“el semblant coneix el semblant”); però accidentalment es troba tancada en el cos de l’home (en el Món Sensible) que l’ha fet oblidar el seu origen, per això conèixer és recordar. L’home, mitjançant la raó és capaç de recordar que la seva ànima posseeix la mateixa naturalesa que les Idees i té la possibilitat de recuperar allò que havia perdut. República: sistema polític utòpic dissenyat per Plató en el seu llibre homònim (La República). L’Estat el configura una polis autosuficient, no hi ha comerciants i només tres classes socials: artesans/productors, guardians/defensors i filòsofs/governants. Tots els aspectes de la vida dels individus estan controlats per l’Estat, que vetlla pel bé comú. Dóna especial rellevància a l’educació, els nens són educats per servir a la comunitat estrictament dins de les classes socials a les que seran consignats. La família està prohibida, per això Plató defensa el “comunitarisme sexual”, cap dona pertany a cap home i al revés. També defensa la igualtat entre gèneres; no hi ha diferències significatives entre homes i dones ja que les diferències no es troben en el cos (que pertany al món sensible), sinó en la classe 2 d’ànima de cadascú. Per això no hi ha cap raó per excloure a les dones de cap classe social. A la República també queden prohibides les manifestacions artístiques com la pintura i la poesia. Plató pensava que l’art enganyava ja que intentava mostrar la bellesa sensible quan la Bellesa vertadera es troba en allò Intel·ligible (les Idees). L’elaboració d’aquest model d’Estat i tota la teoria política platònica està sustentada i justificada en la seva metafísica (teoria de les Idees). Aristocràcia: (etimològicament el govern dels millors). Sistema polític just en que els filòsofs, els que tenen les millors ànimes, són els que governen. Segons Plató és un govern guiat per la saviesa. Timocràcia: timos en grec significa valor. És un govern militar i massa violent. Plató considera que el valor no és una virtut adequada per a regir un govern. Oligarquia: oligos, en grec: “pocs”. És el govern dels rics (i aquests sempre són pocs, una minoria). Els rics sempre persegueixen finalitats egoistes, busquen conservar i acumular la riquesa per sí mateixos i per tant, per Plató és una forma de govern injusta. Democràcia: etimològicament, govern del poble. Per a Plató és el règim de la opinió pública, el regne dels sofistes, del no saber. En la democràcia hi vota tothom, al marge de són savis o no. Qualsevol persona pot governar (per acumulació de vots) independentment de si està capacitada per exercir el seu càrrec. Tirania és el govern més injust de tots. Aquest règim polític és la conseqüència dels excessos i de la degeneració de la democràcia. El tirà governa a partir de la seva cobdícia i les lleis són fruit de la seva voluntat, el seu despotisme i la seva ignorància. RACIONALISME: Descartes: Cal renovar la filosofia mitjançant un mètode filosòfic amb unes pautes fixades. La filo no ha progressat però la ciència sí. - - - CAL COMENÇAR DE 0 I DUBTAR DE TOT. Normes a seguir perquè funcioni el mètode Descartes Evidència: dubtar de qualsevol info no evident i assegurar un bon fonament (a=a) Anàlisi: descompondre en passos la resolució d’un gran problema Síntesi: començar resolent de simple a complex Comprovació: verificar tots els passos i consultar fonts externes Meditacions metafísiques: només hem de confiar en informacions basades en la raó. Ni en els sentits ni en els sentiments ens podem basar. Els sentiments generen inseguretat i dubte No són evidents “Penso, ergo existeixo”: per dubtar has d’existir (evidència matemàtica atemporal) Dues substàncies 1. Res cogitans: pensament que no ocupa espai físic 2. Res extensa: extensió física sense pensament Dues idees 1. Idees innates: incanviables i obtingudes al néixer. 2. Idees adventícies: assimilades durant la nostra existència. Déu = ésser perfecte, creador d’idees innates. Jo i Déu existim. Si Déu és omnipresent i és perfecte totes les idees han de tenir un mínim de perfecció Déu com a geni maligne? VOCABULARI CARTESIÀ: Escepticisme: moviment filosòfic que consisteix en pensar que, en cas de que existeixi una veritat, el coneixement d’aquesta no és possible. Mètode: El mètode cartesià serà universal, és a dir, vàlid per totes les disciplines, i estarà basat en la raó. Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, una veritat rere una altra (pas a pas). Per dur-lo a la pràctica necessitem partir d’unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la investigació de la veritat. Dubte metòdic: postura inicial de la filosofia cartesiana. Descartes pretén fonamentar el coneixement per això hem de qüestionar els coneixements rebuts, s’han de tenir en compte els arguments dels escèptics si el que volem és acabar amb l’escepticisme. Per aquesta raó el mètode consisteix en no donar res com a vàlid mentre ho puguem 3 posar en dubte. En l’extrem d’aquesta posició Descartes arriba al dubte hiperbòlic (dubtem de tot, fins i tot de les veritats matemàtiques). Jo: substància pensant (res cogitans). El jo és la subjectivitat, la identitat personal, la consciència en sentit modern i Descartes diu que és la primera veritat que descobrim dins de l’ordre del coneixement; puc dubtar de tot però la mateixa acció de dubtar em mostra el meu ésser. Dubto, penso i per tant, sóc: cogito ergo sum. Idees: són conceptes, representacions mentals i segons Descartes, n’hi ha de tres classes: adventícies (provenen de l’experiència), factícies (construïm nosaltres combinant altres idees) i les innates (el pensament les posseeix per ell mateix). Déu: res infinita, és la substància més important. Tot i que en l’ordre del coneixement (ordo cognoscendi) la descobreixo en segon lloc, en l’ordre de les essències (ordo essendi) és la creadora de les altres dues (jo i el món). Argument de la infinitud: Idea infinit -> DÉU. Argument de la causalitat: Jo no sóc perfecte, però conec la perfecció. Algú perfecte m’ha creat. Argument ontològic: Existència de Déu –> Perfecció. Món: res extensa, substància que es caracteritza per la seva extensió. Del món només en podem deduir l’existència en sentit mecanicista, no podem parlar de qualitats secundàries (com el color, la forma etc.) perquè són confuses. Substància: una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altre per existir. Literalment, aquesta definició és només aplicable a Déu, ja que els éssers finits, pel fet d’haver estat creats i ser conservats per aquest, precisen de Déu. Descartes s’adona d’aquest problema però vol mantenir la definició respecte el món i respecte a la ment, perquè vol subratllar la independència mútua del jo i del món extern. Glàndula pineal: òrgan humà encarregat de connectar la res extensa (el cos) amb la res cogitans (el jo, l’ànima). Descartes havia de solucionar el tema de la connexió de les dues substàncies en el cas de l’ésser humà i va postular l’existència d’aquesta glàndula que permetia explicar la relació entre l’ànima i el cos. Thomas Hobbes: “L’home i la seva evolució des dels seus orígens” - Estat de natura: model de vida dels individus abans d’entrar en societat. - Estat de guerra: conflicte que es genera entre els membres de l’estat de la natura quan no hi ha cap autoritat. Cal renunciar als nostres drets per viure en pau. Solució: transferir tots els drets a una institució que vetlli per la resta de la societat. Leviatan: Monstre (estat) generat per tota la societat. Concentra el poder absolut. - - Manca la jerarquia, genera problemes que s’han de solucionar mitjançant un contracte. EMPIRISME: John Locke: - Estat de natura: estat d’igualtat, sense subordinació i amb llibertat. Pacte per a garantir la supervivència: ESTAT (legislatiu, executiu i judicial). Renúncia d’alguns drets. L’home es torna violent en viure en societat. - Llei natural: normes i principis morals i ètics no escrits que l’home segueix. VOCABULARI LOCKENC: Estat de natura: situació natural de l’ésser humà, en la qual es trobarien els homes abans del sorgiment de les societats polítiques. Per Locke, en l’estat de natura els homes tenen plena llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats sempre i quant obeeixin la llei natural. Llei natural: llei de Déu i de la raó que és també una llei moral per l’home. Contempla que tot i essent iguals i lliures, cap persona pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat o les possessions d’un altre. 4 Estat de guerra: esdevé quan algú mostra la intenció de dur a terme una acció en contra un altre. Com que qui declara tals intencions abandona, en certa manera, l’estat de natura, qui està amenaçat està legitimat a emprar qualsevol cosa al seu abast per defensar-se, fins i tot, si cal, té dret a causar la mort de l’agressor. En estat de guerra, segons la llei natural, cal que l’home es defensi tant com sigui possible perquè la defensa i protecció dels innocents és prioritària, per això el vulnerat té dret a destruir aquell qui li faci la guerra. Pacte: convenció, contracte amb el qual s’instaura un poder polític que té la funció de fer justícia, d’assegurar els drets naturals fent lleis clares i fent-les complir. És un pacte que implica la creació d’un Estat civil una mica diferent al de naturalesa. Es tracta d’un pacte entre individus raonablement satisfets, que inclou la clàusula que tot sigui per consentiment. Amb tot, els contractants han de pactar regir-se, a partir de llavors, per la majoria. La llei de la majoria, en rigor, és l’única regla del contracte i resulta del tot racional la destitució dels governants quan aquests actuen en contra de la missió rebuda. Societats polítiques: formacions polítiques que sorgeixen en el moment en que els homes decideixen ajuntar-se i donar legitimitat a un poder extern perquè reguli, legisli i apliqui la llei. La societat política es manifesta com un àrbitre imparcial. Els homes passen de l’estat de naturalesa a la societat civil quan instauren un jutge competent per resoldre els litigis, per tant, els règims que no posseeixen un sistema judicial autònom (com la monarquia absoluta) no es poden considerar societats polítiques. David Hume: “Reformulació del concepte de l’experiència” - Experiència: reps una sensació, et produeix una impressió i et quedes amb la idea d’aquesta . - Intensitat impressió > idea (ha passat més temps) Idea sense fonament: quan no et recorda a cap experiència (si no és evident, desconfia) Les matemàtiques tenen bon fonament, són coherents i independents a l’experiència - - - Cada element té la seva definició i juguen amb les seves pròpies normes (relació idees) Qüestions de fet: Independents a les idees. [Química, Física...] - Es comprova mitjançant l’experiència (en el passat i present, el futur no és evident) - Crítica passat-futur: el que és no ens assegura el que ha de ser Relació d’idees: Són eternes i independents a l’experiència. Establiment de normes i relació. Sentiments: orienten i condicionen les nostres decisions del futur. Interns: permeten que decidim encertadament (consciència) Externs: mostra objectivament com són les coses Dualitat sentimental: acceptació o rebuig davant un fet (sense punt mig) La fusió entre sentiments propis i objectivitat ens permet veure el que realment passa Objectivitat>subjectivitat = no t’agrada però saps que és la decisió correcte [donar pas a la visió ètico-jurídica] Ciència: només investiga, no pren decisions ni et diu que has de fer VOCABULARI HUME: Percepcions: materials bàsics del coneixement, són continguts mentals que procedeixen de l’experiència i es divideixen fonamentalment en dues tipologies: impressions i idees. Impressions: són el resultat immediat d’una experiència sensible, són vives, intenses. Idees: les idees són representacions mentals de les impressions, imatges de les impressions que han perdut la força que tenien, són còpies d’impressions. Com les impressions les idees poden ser simples (el record d’impressions simples) o complexes (el record d’impressions complexes). Principi de la còpia: en últim terme, totes les nostres idees (fins i tot les imaginàries) provenen de l’experiència. Criteri de veritat: el criteri de veritat de Hume es troba lligat al principi de la còpia. Com que l’origen del nostre coneixements troba en les impressions, la veritat de qualsevol idea depèn d’aquesta correspondència. Segons Hume, una proposició serà vertadera només si les idees que conté corresponen a alguna impressió i falsa si no existeix aquesta correspondència. Lleis de l’associació d’idees: són les lleis a través de les quals actua la nostra imaginació relacionant unes idees amb les altres. Llei de la contigüitat en l’espai o en el temps: és la norma per la qual la nostra ment ajunta idees properes en l’espai i el temps. Per exemple, segons Hume, si algú parla d’una habitació en un edifici, naturalment pensa en com són les altres (contigüitat en l’espai). De la mateixa manera, si algú pensa en un fet del passat, probablement s’imaginarà altres fets relacionats i contigus. 5 Llei de la causa-efecte: és la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir determinades idees convertintne unes en l’efecte o el resultat d’unes altres. Per exemple, Hume ens diu que si pensem en una ferida, molt probablement pensarem en el dolor que ens provoca. Crítica a la idea de substància: Hume ens dirà que la idea de substància no remet a cap impressió (ja que no tenim impressions de la substància), en conseqüència, seguint el seu criteri de veritat: la idea de substància no reflecteix cap realitat. Substància és només una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació. Crítica al principi de causalitat: Segons Hume, aquest principi s’ha concebut tradicionalment com una connexió necessària entre el que anomenem causa i el que anomenem efecte. Per exemple, si pensem en el xoc de dues boles de billar estem convençuts que si la primera bola impacta amb la segona, aquesta es desplaçarà perquè pressuposem una «connexió necessària» entre els dos fets. Si apliquem el criteri de veritat de Hume, existeix alguna impressió que correspongui a la idea de “causa necessària”? No. Tenim impressió del moviment de la primera bola (que anomenem causa) i del de la segona (que anomenem efecte) però no hi ha cap impressió de la «connexió necessària». Segons Hume, l’única cosa que observem és la successió entre el moviment de la primera i el moviment de la segona bola. De l’únic que tenim una impressió és de la idea de successió, però a cap lloc apareix una impressió que correspongui a la idea de “connexió necessària”. Així, només podem concloure que la idea per la qual existeix una “connexió necessària” entre la causa i l’efecte és una idea falsa. Relacions d’idees: Fan referència a les matemàtiques i tota informació que sigui intuïtiva o demostrativament certa. Allò que caracteritza a aquests continguts és que són independents de l’experiència, si els nego, caic en una contradicció. Són enunciats analítics i necessaris, però, segons Hume, no aporten informació. Per exemple: 2+2=4. Aquest tipus d’enunciat és necessari, analític i a priori però no em dóna cap mena d’informació nova (dins de 2+2, ja s’inclou el 4). Qüestions de fet: Fan referència a quelcom de la realitat, és a dir, que provenen de l’experiència i la seva característica real és que són contingents (són, però podrien no ser). No hi ha cap necessitat que els fets siguin com són ni que es relacionin d’aquesta manera. Però sí que ens donen informació perquè la seva font és l’experiència. Per exemple: “el sol sortirà demà”, la seva veritat no pot ser deduïda per l’anàlisi lògica dels continguts de les idees, per tant es tracta d’un enunciat a posteriori. Nosaltres sabem que “el sor sortirà demà” perquè fins al moment l’experiència ens ha demostrat que cada dia surt el sol, ho sabem per costum. Escepticisme: és la conseqüència inevitable de l’empirisme radical de Hume. Com a resultat de la seva teoria no es pot confiar en l’existència de res, no sabem si existeix un món exterior, ni tan sols sabem si existim nosaltres mateixos, en conseqüència, dubtem de tot, ja que el coneixement no sembla possible. Hume, però, intentarà evitar aquesta conclusió i ens dirà que tot i que no podem demostrar l’existència d’un món exterior a nosaltres, podem creure que aquest existeix. CRITICISME: Kant: Crítica al racionalisme: “La raó no ho sap tot, treballa sobre l’experiència.” Crítica al empirisme: “La ment quan naixem no està en blanc, hi ha quelcom que processa tot!” - Experiència = Impressions + Raó [Organitzem tot això a través de l’espai i el temps] Fenomen: el que coneixem, allò que veiem i sentim (impressions organitzades amb la raó). Noümen: com són les coses en si mateixes (més enllà de l’experiència, limita coneixement humà). Mon (engloba fenòmens) / Jo (engloba experiències) / Déu (Existeix; engloba causes) No sabem si el món existeix, però els científics han d’actuar com si sí. La raó no pot demostrar l’existència de la llibertat, ja que en aquest món tot està - Sabem que tot passa en un espai-temps determinat Coneixem parcialment el futur - Judicis: afirmacions o teoria que exposem. Analítics: Relació d’idees (mates etc..) Sintètics A priori: Abans de l’experiència A posteriori: Després de l’experiència. sotmès a les causes. Tots els fenòmens tenen causa. ANTINÒMIA: Contradiccions. 6 - Moral: funciona amb imperatius (la raó planteja i la voluntat obeeix t’ordenes actuar o no) Imperatius Categòric: una cosa és bona per ella mateixa (com a fi i no mitjà), actua segons les accions - que vulguis que es converteixin en llei universal. Hipotètic: per obtenir un resultat has d’actuar d’una determinada forma (Heteronomia: dependència futur) VOCABULARI KANT: Raó: facultat pròpia dels humans amb la qual som capaços de conèixer i comprendre la realitat (raó teòrica) i actuar (raó pràctica, voluntat) lliurement. Bé moral: allò incondicionalment bo, és un principi a priori, objectiu, universal i que s’expressa en forma de deure. Voluntat: és la capacitat d’actuar per la representació de les lleis, per principis. Segons Kant, la voluntat no és altra cosa que la raó pràctica, ja que per derivar les accions de les lleis, s’exigeix la raó. Voluntat bona: allò que pot ser anomenat absolutament bo, és la facultat o la capacitat d’actuar per deure moral. Deure: principi pel qual ens veiem obligats a actuar moralment. Màxima: principi, regla o proposició de conducta. Imperatiu categòric: “obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal” Apodíctic: característica per la qual un judici, principi, imperatiu, etc. és incondicionat i vàlid universalment. MATERIALISME: Karl Marx: “Ens imaginem un món millor perquè el real conté grans problemes materials” Matèria: fets que succeeixen en societat i pateixen les persones (Materialisme històric) [Fet>Idea] Infraestructura: sistema per assegurar la supervivència (xarxa relacions entre persones) Superestructura: naixement d’idees condicionades per la infraestructura - - - Forma de vida que condiciona el pensament (cultura, justícia...) [Art: reflex societat on s’ha produït] Si canvia és perquè ha hagut un canvi social (idees a remolc dels fets) Alienació: et prenen una cosa i se la queda algú altre Econòmica: plusvàlua, provoca l’alienació religiosa Religiosa: creat per la societat, invenció d’un món idíl·lic degut a injustícies reals socials El treballador només es valora per la seva força de treball, no es te en compte res més. Cosificació d’una persona. Abolició antagonismes i lluita de classes socialització mitjans producció (tots propietaris; fi lluita). Dictadura Proletariat: fase pq els obrers arribin al poder i es socialitzin els mitjans prod. Stuart Mill: “La felicitat serà col·lectiva o no serà” - Utilitat: Tota acció és bona en proporció al màxim nombre de persones que pot fer felices. Felicitat: màxim plaer i absència de dolor, per viure en bones condicions. Política: tothom està vinculat a la societat, té beneficis i per tant, té deutes. No existeix cap contracte social, però has d’assumir les teves obligacions i responsabilitats socials. Normes de convivència lleis no escrites de comportament, ser lliure. Pots opinar mentre no condicionis directament la vida de la resta. 7 VOCABULARI KANT: Utilitarisme dels actes: és la teoria ètica de J. Bentham segons la qual podem parlar d’un comportament moral quan, aquest beneficia als altres, quan és útils pels altres. El que compta a l’hora de jutjar una acció és el resultat d’aquesta: una acció serà correcte quan, efectivament, aquesta hagi estat profitosa pels altres. Utilitarisme de la regla: és la doctrina que desenvolupa J.S. Mill modificant algunes de les consideracions de l’utilitarisme dels actes de Bentham. El principi de l’utilitarisme busca la més gran felicitat per al màxim nombre d’individus però no ho podem fer mitjançant l’anàlisi dels resultats d’accions concretes; S.Mill diu que s’ha d’enfocar l’ètica des de les conseqüències globals d’una regla que ha de valer a nivell global. La norma ha de tenir un valor universal, ha de contemplar la dignitat humana i, com a mínim, tenir en compte que cap situació que ens afavoreixi pot ser bona si malmet a un altre. Plaer: benestar lligat a la felicitat. Felicitat: és la pauta a partir de la qual es guia l’utilitarisme quan parla d’accions morals. Es determina si una acció és bona o és dolenta quan produeix felicitat a un major nombre d’individus. Per S. Mill, la felicitat està vinculada al fet de gaudir de forma solidària ( no podem ser feliços si els que ens rodegen no ho són) i és diferent al concepte d’acontentament (plaer personal, no moral). Principi de llibertat negativa: la llibertat no es defineix com a capacitat de realitzar la pròpia voluntat (llibertat positiva) sinó que s’entén com l’absència d’interferències en un àmbit en que les persones podem fer el que vulguem. La llibertat negativa dibuixa un cercle privat en el que ningú (ni tan sols l’Estat) té dret a controlar la voluntat o accions individuals. NO FER EL QUE VULGUIS, SINÓ NO FER EL QUE ELS DEMÉS T’IMPOSIN. Virtut: qualitat moral d’excel·lència humana. Liberalisme: és la teoria que defensa la mínim participació de l’Estat en l’economia i la mínima interferència en la vida privada de les persones. És la teoria de l’Estat mínim (en contraposició al socialisme: l’Estat màxim) i se sol considerar que el liberalisme és el marc polític de les ètiques utilitaristes per la reivindicació de la idea de que l’individu ha de mantenir el control i la iniciativa sobre la pròpia vida. Principi de dany: norma ètica segons la qual els individus són lliures d’actuar com els sembli convenient sempre i quan les accions no vagin en detriment dels altres, no és lícit perjudicar a ningú en favor de la pròpia felicitat. Frederich Nietzsche: Els nobles afirmen i fan, però són irracionals. Els plebeus i sacerdots neguen i no fan, però pensen. La cultura europea està en decadència i crisi. Nihilisme -> Nihil -> No res. La filo clàssica (Plató) + Religions occidentals ens parlen del món perfecte. Les explicacions de la imperfecció del nostre món són cercades en un món paral·lel en el que ja ningú hi creu. Els que ens parlen d’esperances sobre terrenals desprecien la vida. DÉU HA MORT: ha quedat deslegitimat per la societat. Els valors que la religió ha instaurat han quedat obsolets. Potser cal intentar fer filo prèvia a Plató i no cercar cap explicació al món. Per a arribar a ser superhomes (estat de maduresa moral i espiritual superior als demés, amb un sistema de valors propis) cal que l’esperit faci tres transformacions: La del Lleó, per a cercar la llibertat. La del Camell, per a cercar complicacions i resoldre-les amb força física. I la del Nen, per a crear el que vulguem a voluntat individual. Cal matar al Drac (als imperatius morals, ja obsolets). 8 VOCABULARI NIETZSCHE: Filosofia del martell: crítica a la tradició occidental, en concret a la moral i filosofia tradicionals, la religió cristiana i les ciències positives. Nietzsche va catalogar de dogmàtiques la moral i la filosofia tradicionals i va situar l’origen d’aquest pensament en les figures de Sòcrates i Plató. Moral dels esclaus/ del ressentiment: és, segons Nietzshe, la moral occidental. Una moral antinatural ja que imposa lleis o imperatius categòrics en contra dels instints primordials de la vida. L’ideal de la moral tradicional és fer “l’home bo, modest, diligent i benintencionat”, la qual cosa el converteix en esclau d’aquestes virtuts fictícies. Com a moral (cristiana) postula l’existència d’un altre món vertader, el de més enllà, el món de la perfecció platònica. La conseqüència d’aquest postulat és el despreci d’aquest món i de la pròpia vida. La moral defensa l’altruisme com a norma suprema de comportament, per això menysprea tots els valors de la vida. Considera que les accions més elevades no poden ser obra dels homes, sinó d’un ésser perfecte que s’anomena Déu, així, situa l’home entre les coses vulgars i dèbils. En conseqüència tots els valors de la moral tradicional són ficticis i propis dels dèbils, per la qual cosa aquesta moral és immoral. Crítica a la Religió occidental: la religió neix de la por que l’home té de sí mateix, és com un mecanisme de defensa que permet atribuir el propi destí a un ésser més poderós, a Déu. Una religió que menysprea la vida humana i l’expressió dels instints vitals introduint en l’home el sentiment de que la vida terrenal no tenia sentit i que, en conseqüència, comporta l’alienació de l’home. Estat: No es va dedicar a fer una reflexió tant extensa de la política com d’altres disciplines però rebutja clarament l’Estat: a Així parlà Zaratustra el va definir com “el més fred dels monstres freds” perquè ens menteix dient-nos “jo sóc el poble”. Mort de Déu: representa la negació de tots els transmóns inventats per la religió. Aquests són la gran mentida que converteix la vida en una aparença, en una mera ombra. La idea de Déu, en tant que fonament del món vertader, és la gran enemiga. L’esperit lliure és aquell que és capaç d’assumir la seva mort, d’acabar amb la metafísica i acceptar que res no s’hi pot posar al seu lloc (ni la ciència, ni la racionalitat, ni la tècnica, ni la política etc.). Nihilisme: és la força destructora de la base de la cultura occidental. Déu ha mort perquè entre tots l’hem assassinat i quan ho assumim, aleshores superarem l’estat nihilista (negatiu). El nihilisme, però, és un procés ambivalent i dialèctic. És a dir, que té dues cares: una negativa i l’altre positiva i implica un moviment d’una a l’altre: hem de negar per afirmar, destruir per crear. El moviment negatiu correspon amb l’enteniment que critica; i el moviment positiu correspon al domini dels instints vitals ja que, per Nietzsche, la vida és la forma suprema del nihilisme. L’últim home: la mort de Déu (que és un fet històric) pot donar lloc a dos fenòmens. Per una banda és la condició de possibilitat per a l’aparició del superhome; però, per l’altre la mort de Déu també genera l’arribada de l’últim home. Per Nietzsche aquest és l’ésser més menyspreable, és aquell que es contenta amb el pragmatisme i la tecnocràcia i que, per tant, ha substituït Déu per la seva comoditat; l’últim home representa la runa de la civilització i és la culminació de la decadència. Superhome: és aquell que accepta la mort de Déu i no el substitueix per altres valors, assumeix plenament la vida. És el més fort, el més noble, és l’autèntic filòsof, el que no necessita valors falsos, és aquell que supera la prova de l’etern retorn. El superhome és el més real dels homes, s’oposa a l’últim home (ja que aquest el caracteritzava el ressentiment en contra de la vida). El procés de generació del superhome Nietzsche l’exposa amb la metàfora de les tres transformacions. El camell (porta la pesada càrrega de la moral invertida), el lleó (que lluita en contra de la moral) i el nen (creador espontani del seu propi joc) que és el superhome. Voluntat de poder: és una voluntat lliure, vital, expansiva. L’impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. Tota força impulsora és voluntat de poder que, en aquest sentit, és l’essència mateixa del ser, i que, com a principi animador, està situat més enllà del bé i del mal. La voluntat de poder no consisteix en cap anhel ni en cap afany d’apoderar-se de res ni de dominar ningú, sinó que és creació. 9
