TREC 1.1

ÍNDEX
1
INTRODUCCIÓ ......................................................................................................... 3
2
LA EQUINOTERÀPIA I ALTRES TERÀPIES EQÜESTRES .............................................. 5
3
2.1
Concepte sobre la equinoteràpia ............................................................... 5
2.2
Història de la equinoteràpia .......................................................................... 6
2.3
Destinataris a qui va dirigida la teràpia ..................................................... 10
2.4
Contraindicacions ......................................................................................... 10
2.5
Beneficis de l’equinoteràpia........................................................................ 11
TIPUS DE TERÀPIA EQÜESTRE ................................................................................. 14
3.1
4
5
Hipoteràpia .................................................................................................... 14
3.1.1
Hipoteràpia passiva ............................................................................... 15
3.1.2
Hipoteràpia activa................................................................................. 15
3.2
Equitació terapèutica................................................................................... 15
3.3
Equitació adaptada ..................................................................................... 16
PER QUÈ EL CAVALL .............................................................................................. 16
4.1
Característiques necessàries del cavall ..................................................... 18
4.2
Principis terapèutics ...................................................................................... 20
4.2.1
Transmissió de calor corporal ............................................................... 20
4.2.2
Transmissió d’impulsos rítmics ............................................................... 20
4.2.3
Transmissió d’un patró de locomoció ................................................. 21
METODOLOGIA DE LA TERÀPIA ........................................................................... 23
5.1
Programa específic per a cada pacient .................................................. 23
5.2
Patrons de moviment a la pista .................................................................. 24
5.2.1
Patró en cercle ....................................................................................... 24
5.2.2
Patró de serpentina ............................................................................... 24
5.2.3
Patró de caminata ................................................................................ 24
5.3
Exercicis a treballar ....................................................................................... 25
5.3.1
Exercicis d’equilibri ................................................................................. 25
5.3.2
Exercicis simètrics ................................................................................... 27
5.3.3
Exercicis de relaxació ............................................................................ 27
5.3.4
Exercicis de patró creuat ...................................................................... 27
6
FONAMENTACIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE SÍNDROME DE DOWN ................ 27
6.1
Història i evolució de la Síndrome de Down .............................................. 27
6.2
Concepte de Síndrome de Down .............................................................. 29
6.3
Formes de Trisomia 21 ................................................................................... 30
6.4
Característiques físiques i cognitives .......................................................... 31
6.5
Família, escola, societat ............................................................................... 31
6.6
Com contribueix l’equinoteràpia amb el S. D .......................................... 31
7
Entrevistes ............................................................................................................... 32
7.1
Entrevista al centre Love Horses .................................................................. 32
7.2
Entrevista a la Isa ........................................................................................... 32
7.3
Entrevista a la Fundació Aura de Barcelona ............................................ 32
7.4
Entrevista a Síndrome Down Catalunya .................................................... 32
8
Voluntariat al centre Hipica la Lluna ................................................................. 32
8.1
Mostres ............................................................................................................ 32
8.2
Instruments ...................................................................................................... 32
8.3
Anàlisis de dades ........................................................................................... 32
8.4
Procediment i pla d’activitats ..................................................................... 32
9
Cas particular: l’Andrea ...................................................................................... 32
9.1
Entrevista a la Eva ......................................................................................... 32
9.2
Resultats .......................................................................................................... 32
10
Conclusions ........................................................................................................ 32
11
Annexos .............................................................................................................. 32
12
Bibliografia ......................................................................................................... 32
1
INTRODUCCIÓ
La utilització d’animals, i especialment els cavalls amb l’objectiu
d’ajudar a les persones ve de temps molt antics. Des de l’antiga Grècia,
els grecs aconsellaven muntar a cavall i d’aquesta manera
augmentava l’autoestima d’aquells qui patien una malaltia incurable.
Gràcies a Hipòcrates, que aconsellava la equitació per millorar en
aspectes sanitaris, avui coneixem i ens beneficiem de la equinoteràpia.
La equinoteràpia és un mètode terapèutic i educatiu que utilitza el
cavall com a instrument principal que avarca l’àmbit de la medicina, la
psicologia, la pedagogia i l’esport.
Quan cursava 4t de la ESO, que era el moment que començava a orientar els
meus estudis cap a l’àmbit científic-tecnològic, tenia la idea de realitzar un
trec sobre la malaltia de l’Alzheimer. Aquesta idea va sorgir ja que tenia clar
que volia fer la carrera de Medicina. Malauradament, el temps passa ràpid, els
gustos canvien d’un segon per l’altra, les oportunitats sorgeixen i s’esvaeixen,
els recursos pots o no tenir-los, etc. Fa uns mesos ens van començar a introduir
el tema del Treball de Recerca. Ens van explicar de què tractava i ens feien
escollir un tema. L’Oriol Torrents, el meu tutor de 1r de Batxillerat, ens va parlar i
oferir diverses opcions per a poder presenciar una investigació clínica o poder
estar present en un laboratori per treure idees pel tema del treball o,
simplement com a part pràctica. En aquell moment estava centrada en els
estudis i no li vaig donar gaire importància a aquestes petites coses que ens
deia l’Oriol, cosa que me’n penedeixo moltíssim ja que hagués sigut genial
d’acord amb els meus gustos i preferències. És per això que vaig haver de
pensar i triar un tema pel qual estigués interessada. De manera que, pensant i
pensant que més millor que realitzar una recerca d’informació sobre la
equinoteràpia, un tema que avarca el món eqüestre i la salut al mateix temps.
Un cop vaig tenir el tema triat, vam reunir-nos amb el/la tutor/a assignat/da
per explicar-li i comentar els objectius i la metodologia que utilitzariem.
L’objectiu d’aquest treball és conèixer en el sentit psicològic i mèdic la funció
de les activitats que es proposen en la teràpia assistida amb cavalls (TAC). El
centre en el qual es practica aquesta teràpia pot seguir un procediment i tenir
un pla d’activitats pels pacients i avaluar tant en el sentit cognitiu, físic i mèdic
l’evolució del nen/a. Tanmateix,no tots els centres segueixen al peu de la lletra
aquesta metodologia, sinó que practiquen aquest esport/teràpia com una
activitat lúdica. Aquest és el cas del centre d’equitació que jo vaig, Hípica la
Lluna, aquest imparteix la teràpia més bé com una activitat. Allà no tenen
durada, ni criteris d’avaluació, ni especialistes en equinoteràpia, ni fitxa per a
cada pacient. És per aquest motiu que vull informar-me sobre el procediment i
la metodologia que s’usa en centres que només es dediquen a aquest tipus de
teràpia.
Tal i com he explicat abans, la Medicina és una de les carreres que més m’ha
cridat l’atenció, és a dir, l’àmbit de la salut m’interessa tant com el tema dels
cavalls. Així com el segon objectiu és tenir unes nocions bàsiques sobre la
Síndrome de Down. Per què aquesta alteració i no una altra? Doncs perquè
mentre estava realitzant el voluntariat a Hípica la Lluna, em vaig fixar que la
majoria de nens que assistien i venien cada 15 dies tenien aquesta afecció.
Llavors em vaig qüestionar el per què d’aquesta abundància de nens amb la
mateixa deficiència. És en aquest moment que vaig decidir que el tema del
meu treball seria la equinoteràpia i la síndrome de Down. L’objectiu és arribar a
la última pàgina del treball i poder parlar sobre aquesta alteració genètica
amb facilitat i explicar les característiques bàsiques que la majoria de tots
nosaltres desconeixem.
Finalment, el tercer objectiu és comparable amb dues assignatures
científiques; la física i les matemàtiques. Aquestes dues assignatures són
totalment diferents, ja que mentre una estudia el funcionament de l’Univers (el
moviment de la matèria per l’espai i el temps, l’energia i la força), l’altra és la
ciència que estudia les propietats i relacions entre entitats abstractes com els
números, figures geomètriques, icones o símbols en general. No obstant, la
física i la matemàtica sempre han anat de la mà. Alguns cops la física ha
generat matemàtiques i a la inversa. Per aquest motiu una ciència
complementa a l’altra, i això és exactament el que passa amb la
equinoteràpia i la Síndrome de Down. Aquesta teràpia complementa a la
Síndrome de Down ja que tal i com s’ha comprovat en diverses investigacions,
realitzar aquesta activitat té efectes beneficiosos. Per tant, el tercer i últim
objectiu és relacionar aquests dos grans temes. Conèixer quina relació tenen,
com es beneficien les persones amb Síndrom de Down amb ajuda d’aquesta
teràpia, saber els efectes positius i negatius que genera i, sobretot, poder
donar la meva opinió un cop haver sigut voluntària sobre el meu punt de vista
sobre l’evolució que tenen els pacients al assistir al centre.
La metodologia ha sigut la següent.
En primer lloc, vaig parlar amb la meva professora d’equitació sobre el tema
que havia escollit i ella em va oferir ser voluntària al mateix centre. Em va
explicar en què consistia l’activitat i em va dir que els nens venien cada dos
diumenges durant tot el matí. Així que vaig començar amb la part pràctica.
Mentre anava al centre per practicar l’esport a nivell personal, el següent dia,
tornava al Bedorc (població on està situat el centre) per exercir de voluntària
La part pràctica ha sigut la més entretinguda però fàcil i difícil alora. Perquè tal
i com he explicat abans, el meu centre empra aquesta teràpia com a activitat
lúdica. L’Associació amb que venen la majoria de nens són de Piera i ells no
tenen uns objectius per a cada pacient ni fan seguiments sobre els efectes que
genera sobre ells. Per aquest motiu, la Montse Sogas, em va proposar de crear i
elaborar un pla d’activitats i un procediment pel meu compte. I això és el que
vaig fer, vaig
Objectius
Metodologia
2
LA EQUINOTERÀPIA I ALTRES TERÀPIES EQÜESTRES
2.1 Concepte sobre la equinoteràpia
Avui dia quan tenim algun problema relacionat amb la salut acudim al
metge, esperant a que el doctor ens recepti un medicament dels que
sempre han estat presents al dia a dia. Tanmateix, molts cops no som
conscients que, a part dels fàrmacs es poden emprar alternatives
naturals com és la equinoteràpia.
La equinoteràpia és un mètode terapèutic i educatiu que té com a
instrument
principal
el
cavall.
L’objectiu
és
contribuir
al
desenvolupament cognitiu, físic, emocional i social de persones que
pateixen alguna deficiència o persones amb necessitats especials.
Consisteix en potenciar les capacitats individuals de persones amb
trastorns de comportament o algun altre tipus de discapacitat física o
mental mitjançant la pràctica de diferents activitats a cavall. És un
mètode complementari que contribueix a la rehabilitació i socialització
del pacient per tal de millorar la seva qualitat de vida. La equinoteràpia
com a activitat avarca 4 àrees disciplinàries diferents: medicina,
psicologia, pedagogia i esport. En l’àmbit mèdic és coneguda com una
teràpia alternativa i complementària a altres mètodes terapèutics
tradicionals, en la que es treballa amb el cavall amb finalitats
terapèutiques, educatives i estimuladores.
En persones que tenen dificultats motrius, el moviment tridimensional del
cavall produeix sensacions molt similars a les que sentim els humans al
caminar, és per això que el pacient es familiaritza amb aquest
moviment.
Una altra aplicació es dóna amb joves i nens que tenen problemes per
relacionar-se i comportar-se davant els altres, és el cas de l’autisme. En
aquest cas, aquesta tipus de teràpia millora l’autoestima, corregeix
problemes de conducta, disminueix l’ansietat, etc.
La equinoteràpia és també una modalitat de zooteràpia o teràpia
assistida amb animals, en la que l’instructor utilitza el cavall com a eina
fonamental per aconseguir diversos procediments específics per a cada
persona per tal de millorar la seva qualitat de vida, la salut física, mental,
emocional i sobretot, aconseguir que s’integrin a la societat.
Els centres d’equinoteràpia compten amb un equip multidisciplinari
bastant complet, des de psicòlegs fins a fisioterapeutes, incloent
equinoterapeutes. Però realment, el cavall és el que fa la feina, els
educadors només estableixen el vincle necessari perquè el pacient
obtingui beneficis i bones experiències amb el cavall.
En conclusió, la equinoteràpia és un tractament terapèutic i alhora
recreatiu, ja que fa que els pacients puguin gaudir d’aquesta activitat al
aire lliure.
2.2 Història de la equinoteràpia
El terme “equinoteràpia” prové del llatí Equinus (Equus = cavall i –inus =
pertinença) i de la paraula grega therapeuein (Therapia = tractament
mèdic). De manera que, tot junt significa “teràpia amb cavalls”. Dins de
l’equinoteràpia hi ha la hipoteràpia, que prové del grec “Hippos”
(cavall), que literalment vol dir “tractament amb l’ajuda del cavall”.
L’equinoteràpia no és un mètode emprat des de fa poc sinó que
darrere de totes les innovacions que han fet els diversos centres
eqüestres hi ha un cert trajecte des de temps molt antics. Des dels
primers escrits humans el cavall sempre ha estat present al costat de
l’home; servint-lo en l’agricultura , com a mitjà de transport, com a peça
fonamental en les batalles i durant segles ha representat diversos símbols
de poder. Per tant, sabem segur que abans de Crist la gent ja valorava
l’equitació com una activitat beneficiosa per a l’ésser humà.
Els primers textos que tractaven sobre la doma, l’ensenyament,
l’alimentació i l’entrenament dels cavalls es van trobar l’any 1906 a la
capital Hattusa (Turquia). Existeixen 4 taules diferents que tracten
aquests temes. El text s’anomena “Ittiti Kikkuli”.
L’equinoteràpia sorgeix quan Hipòcrates (458-377 aC), pare de la
medicina, va esmentar els beneficis que proporcionava muntar a cavall
en la salut de les persones. Aquest afirma que l’ànima dels qui no es
podien curar millorava amb l’equitació. Afortunadament va tenir raó, ja
que l’equinoteràpia beneficia tot el sistema sensomotriu 1 i té molts
avantatges terapèutics a nivell cognitiu, comunicatiu i de personalitat.
Hipòcrates va escriure diversos llibres relacionats amb la Medicina, un
dels quals era el llibre Les Dietes, en el qual aconsellava l’equitació per
“regenerar la salut i preservar el cos humà de moltes malalties i sobretot
en el tractament de l’ insomni”. Amb aquesta citació ens vol transmetre
que l’equitació és una activitat completament natural i saludable que
contribueix en la salut d’una persona positivament. És a dir, tots aquells
qui practiquen i duen a terme l’activitat poden patir canvis beneficiosos
a nivell físic i psicològic. A més a més va afirmar que “l’equitació
practicada a l’aire lliure fa que els músculs millorin el seu to”. Amb
aquesta segona afirmació, es refereix a que la gent que realitza
aquesta teràpia pot arribar a aconseguir beneficis a nivell físic, com és
aconseguir força i flexibilitat.
Asclepiades de Prusa (124-40 aC), metge grec que recomanava dietes,
exercicis, banys, neteja i altres activitats que fem servir avui dia per la
salut, animava a pacients epilèptics i paralítics a practicar aquesta
activitat. Aquest deia que al estar en contacte amb els animals i amb la
natura, provocava un estat de relaxació i desconnexió total del seu
entorn.
Galè (metge personal de Marc Aureli i coneixedor/divulgador de la
medicina oriental), recomanava la pràctica de l’equitació com una
manera de que Marco es desenvolupés d’una forma més eficaç i
ràpida. També va iniciar la tècnica de la mecanoteràpia, que consistia
en utilitzar aparells mecànics per provocar moviments corporals regulats
en una força, una trajectòria i una amplitud concreta. Aquesta tècnica
ja es feia servir en cavalls per tractar malalties incurables.
Merkurialis (1530-1606) al 1569 va publicar en llatí la seva obra “De arte
ginmàstica”, en la qual va citar una observació feta per Galè: “La
equitació no només exercita el cos, sinó també els sentits”, això significa
que aporta beneficis tant físicament com psicològicament, és a dir
millorar l’autoestima, redueix l’ansietat, provoca estímuls bons, etc.
Thomas Sydenham (1624-1689) aconsellava en el seu llibre “Tractat
sobre la gota”, practicar l’esport eqüestre ja que afirma el següent: “la
millor cosa que he conegut per fortificar i reanimar la sang i la ment és
Sistema que implica totes les estructures i processos que ens permeten interactuar
amb l’entorn mitjançant el moviment.
1
muntar diàriament i fer llargues passejades a l’aire lliure”. De manera
que creia que era un tractament ideal per a la tuberculosi, còlics biliars i
flatulències.
Samuel T. Quelmalz (1697-1758), metge de Leipzig, i Charles Castel
(1734), creador de la cadena vibratòria, van ser els primers en investigar
els moviments tridimensionals del dors del cavall. El 1747 Quelmalz va
inventar una màquina eqüestre per demostrar la manera en que el
moviment i els exercicis físics eren encarats pels metges de la època.
Aquesta màquina era una grua que simulava de la manera més precisa
els efectes induïts pel moviment eqüestre. A partir d’aquests assajos
sobre la màquina, va escriure la tesis “La salud a través de la
equitación”, on es feia referència per primer cop al moviment
tridimensional del dors del cavall. Més tard, Joseph Tissot (1782), a través
de la gimnàstica mèdica va introduir la rehabilitació de cirurgies
mitjançant respostes beneficioses que produeix aquest tipus de
moviment del cavall.
A l’Hospital psiquiàtric Retreat de York, Anglaterra (conegut per intentar
reformar per primer cop el sistema de curació de malalts mentals), van
utilitzar cavalls per a les diverses teràpies. William Tuke (un dels primers a
fer servir tractaments mentals sense mètodes coercitius).
El Dr. Gustav Zander (fisioterapeuta suec, mecanoteràpia) va ser el
primer que afirmà que les vibracions de 180 batecs per minut transmeses
al cervell estimulen el SNS (Sistema Nerviós Simpàtic). Tot i així, no ho va
poder associar al cavall. Va ser el Dr. Rieder (dierector de la universitat
Marthin Luther, Alemanya) qui, uns anys més tard, va trobar les mateixes
vibracions al dors del cavall. L’any 1897 a Alemanya el 85% dels casos
d’epilèpsia es tractaven a través dels cavalls.
L’any 1901 a Anglaterra, a l’Hospital Ortopèdic de Owestry es va
començar a realitzar les primeres aplicacions d’ Equinoteràpia dins
l’àmbit hospitalari. A aquella època va haver una pacient que va ser
una de les majors referents en aquest tipus de teràpia. És el cas de la Liz
Hartel, que als 16 anys li van detectar poliomielitis fins al punt de no
poder desplaçar-se sense l’ajuda de cadira
de rodes i més tard amb muletes. Ella ja
muntava a cavall anteriorment i contradient
a tots, va continuar practicant fins al punt
que, 8 anys més tard, a les Olimpíades del
1952 va guanyar una medalla de plata en
la disciplina de doma, competint amb les
millors gents del món, el públic es va donar compte de la seva paràlisi
quan va baixar del cavall per pujar al pòdium amb ajuda de dos
bastons canadencs. Aquest fet es va repetir a les Olimpíades de
Melbourne el 1956. És a partir d’aquest moment que els investigadors i
metges van començar a sentir curiositat i van dur a terme diverses
investigacions amb programes d’activitats eqüestres com a medi
terapèutic.
1 Lis Hartel realitzant doma a les Olimpíades de
1952 a Dinamarca
2 Lis Hartel baixant del cavall amb
Quan va començar a ser
més coneguda aquest tipus d’activitat,
l’any 1954 a Noruega va aparèixer el primer equip interdisciplinat format
per un fisioterapeuta, un psicòleg i un instructor d’equitació. L’any 1956
van crear la primera associació a Anglaterra.
suport
El doctor Max Reichenbach va ser pioner en la investigació científica de
l’Equinoteràpia. Des de 1953 va elaborar el primer estudis científics amb
pacients que requerien dels seus coneixements a la seva clínica de
fisioteràpia a Birkenreuth, Alemanya.
El 1965 l’equinoteràpia es va convertir en una matèria didàctica; el 1969
hi va haver el primer treball científic d’Equinoteràpia a l’Hospital de
Salpetiere, París.
Per tant, la equinoteràpia és un mètode terapèutic a nivell mèdic que
va començar a l’època grega fins als temps d’ara. Primer va sorgir als
països d’Escandinàvia el 1952, darrerament es va estendre a Anglaterra i
Europa, especialment a Alemanya. Finalment els anys 80 arriba a
Espanya amb l’objectiu d’atendre a persones amb exclusió social o
trastorns físics.
2.3 Destinataris a qui va dirigida la teràpia
La equinoteràpia és beneficiosa tant per a persones adultes com nens
que, tenen discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, trastorns
psicològics, problemes de marginació o inadaptació social o patologies
com les següents:
-
Paràlisi cerebral
Disfuncions cerebrals
Neurosis
Autisme
Síndrome de Down
Malaltia de Parkinson
Esclerosi múltiple
Distròfia muscular
Espina bífida
Anorèxia, depressió. Addicions, ansietat
Malalties traumatològiques o cròniques
Dislèxia
Deficiències de coordinació psicomotriu
TDAH
Tot així, cal recordar que no existeixen fórmules màgiques i per tant, és
necessari ser prudents a l’hora de valorar els èxits de la equinoteràpia i
entendre-la com a tractament complementari, dins un conjunt de
teràpies mèdiques amb ajuda d’un equip expert.
2.4 Contraindicacions
La teràpia assistida amb cavall és una teràpia que mobilitza el sistema
articular-muscular. És per aquesta raó que cal tenir en compte que
aquesta activitat comporta un cert risc alhora de treballar amb un
animal d’aquestes característiques, i, tot i treballar amb les suficients
precaucions davant qualsevol perill, pot ser que es produeixi un
moviment brusc o incontrolat que provoqui una caiguda al pacient. Per
això, la rehabilitació eqüestre està prohibida en certes patologies.
Alguns casos en que no és recomanable són els següents:
-
Artrosis
Cardiopaties congènites
-
Escoliosis
Estats epilèptics
Fissures
Glaucoma
Hemofília
Hèrnia discal
Insuficiència cardíaca
Osteoporosis
Traumatismes recents
Així com la teràpia s’ha de suspendre durant un temps en cas que el
pacient pateixi una commoció cerebral, un esquinç,una dislocació,
tendinitis, etc.
2.5 Beneficis de l’equinoteràpia
La equinoteràpia resulta ser un tractament important per a millorar la
qualitat de vida de les persones que pateixen alguna discapacitat o
que tenen trastorns neurològics, psiquiàtrics i tramautològics, ja que és
una activitat terapèutica i educativa que es desenvolupa a l’aire lliure, i
que té beneficis físics, neurològics, psíquics i emocionals.
Podem classificar els beneficis en diverses àrees:
ÀREES
BENEFICIS
PSICOLÒGICA/COGNITIVA
- Augmenta l’autoestima
- Autocontrol de les emocions
- Autoconfiança
- Capacitat d’atenció i memòria
Reeducació
de
qualitats
relacionals (respecte, responsabilitat
i amistat)
Organització
i
seqüenciació
d’activitats
- Defensa del territori
COMUNICACIÓ I LLENGUATGE
- Comunicació gestual, oral i
afectiva
- Augment del vocabulari
- Construcció de frases correctament
- Articulació de paraules
NOUS CONEIXEMENTS I TÈCNICA
D’EQUITACIÓ
- Aprèn a cuidar el cavall
- Col·laborar en àrees d’higiene
- Diferenciar eines utilitzades per
netejar el cavall
- Conèixer l’equip del cavall i l’ordre
de col·locació
- Pujar i baixar del cavall
- Aprendre a dirigir el cavall
- Muntar amb cadira o sense
SOCIAL
- Relacionar-se amb altres persones
que no pertanyen al seu entorn
familiar o escolar
- Crear relacions d’amistat amb
companys
- Respecte i amor cap als animals
Augmentar
el
número
d’experiències
3 Beneficis psíquics i socials
ÀREES
BENEFICIS
FÍSICA/PSICOMOTRIU
- Millora el desenvolupament de
percepció i organització de l’espai
- Adquisició i millora de la simetria
corporal
- Coordinació psicomotriu
- Motricitat fina i gruixuda
- Plasticitat cerebral
- Estratègies adaptatives
MÈDICA
- Estimulació del sistema circulatori
- Estimulació del sistema respiratori
MOTORA
- Regulació del to muscular
- Inhibició de reflexes i moviments
associats
- Grabació i automatització del
patró de locomoció
- Control cefàlic i del tronc
- Augment de felxibilitat, agilitat i
força muscular
- Desenvolupament del sistema
tàctil i vestibular
- Equilibri
- Marxa (moviment tridimensional)
- Facilitació de dissociació de
cintures
4 Beneficis psicomotrius
Alguns dels beneficis relacionats amb una determinada discapacitat
són els següents:
DESTINATARI
Persones que han patit
amputacions
Autisme
Paràlisis cerebral
Síndrome de Down
BENEFICI
Aquestes persones es beneficien
augmentant
l’autoestima,
l’autonomia i la funcionalitat. Això
significa que aquesta persona
aprèn a fer coses per ell mateix i té
seguretat a l’hora de fer-les.
Aquestes persones els costa
relacionar-se i prestar atenció al
que els envolta, és per això que
aquesta teràpia pretén ajudar en
l’àmbit social.
Millora la postura, la coordinació i
l’equilibri de la persona.
Millora les habilitats motores i
socials, perquè aquestes persones
acostumen a caminar geperuts i
d’aquesta manera cada cop es
col·loquen més recte.
Esclerosis múltiple
Distròfia muscular
3
Aporta
una
gran
quantitat
d’exercici i fa que les persones
aconsegueixin flexibilitat, equilibri,
força i energia.
Manté
activa i enèrgica a la
persona.
TIPUS DE TERÀPIA EQÜESTRE
3.1 Hipoteràpia
La hipoterapia és una teràpia que aprofita els principis terapèutics del
cavall per tractar a persones amb discapacitats físiques, ja siguin
congènites o adquirides. L’instrument principal és el cavall, gràcies a la
seva elegància, ritme, calor i massa corporal aportarà valors i
moviments favorables al pacient. Aquest teràpia està formada per un
trinomi, és a dir; el cavall, el pacient i un fisioterapeuta. Aquest últim
sempre ha d’estar al costat del cavall i és el que supervisa i dóna les
instruccions. Es practica en un entorn natural i lúdic, lluny del context
hospitalari, cosa que afavoreix a nivell psicològic al pacient ja que està
en un espai fora de pressions on pot gaudir de bones vistes i rodejat de
bona companyia.
Aquesta teràpia ajuda amb persones que tenen paràlisis cerebral,
paraparèsia espàstica, hemiparègia, hipotonia i retard psicomotor
inespecífic, lesió cerebral isquèmica espàstica, Síndrome Smith Magenis,
Ataxia Friedreich, Síndrome de rett*, entre d’altres. Aquest tipus de
trastorns i discapacitats es beneficien de la hipoteràpia millorant el to
muscular, disminuint la espasticitat2, millorant la postura corporal, donant
un punt de motivació a la persona i fent que aquesta es relaxi.
Es refereix a músculs tensos i rígids. Els reflexes (per exemple, un reflex rotulià) són més
forts I exagerats. L’afecció pot interferir amb l’activitat de caminar, el moviment, la
parla I moltes altres activitats de la vida quotidiana.
2
Depenent de si té o no el control de la columna vertebral, s’aplicaran
diferents tècniques.
3.1.1 Hipoteràpia passiva
El pacient no controla el seu tronc i percep el moviment del dors del
cavall. S’utilitza la tècnica back riding, on el terapeuta s’asseu darrere el
pacient per donar-li prou sostenibilitat, evitar que caigui, guiar-lo i
corregir cada moviment que sol·licita el pacient. El terapeuta realitza els
moviments directament amb el pacient, ja que el pacient no té
capacitats suficients per fer-ho. No s’utilitza una cadira per estimular el
pacient amb la temperatura corporal, el moviment rítmic i el patró
tridimensional de locomoció del cavall.
3.1.2 Hipoteràpia activa
El pacient té el control del seu tronc i és capaç de muntar a cavall sense
ajuda però la seva interacció amb el cavall és mínima. Es realitzen
exercicis neuromusculars per regular el to muscular, coordinar i
desenvolupar la flexibilitat, millorar l’agilitat i la força muscular. El
terapeuta se situa de peu al terra al costat del cavall ajudant al pacient
a que realitzi correctament els exercicis.
3.2 Equitació terapèutica
La equitació terapèutica mitjançant el contacte amb el cavall i la
motivació que produeix, intenta buscar diferents solucions a tots aquells
que pateixen problemes alhora d’aprendre i adaptar-se al seu entorn.
Moltes activitats que exerceix aquesta teràpia consisteixen en jocs de
reconeixement morfològic amb anelles de colors i pilotes, de mides i
tactes diferents; jocs de números, de lletres, de cançons, etc. Es
desenvolupen aspectes com l’aprenentatge, l’atenció, la coordinació i
la memòria. Aquesta teràpia va dirigida a aquelles persones que tenen
la capacitat de realitzar alguna acció sobre el cavall amb una
afectació cognitiva-conductual. En aquest cas no és necessari d’un
coterapeuta que vagi sobre el cavall juntament amb el pacient ja que
aquest és capaç de moure, controlar i dirigir al cavall independentment
en els diferents aires i dur a terme diversos exercicis. Al llarg dels anys
s’ha vist comprovat que les persones amb autisme, trastorns de
conducta
i
trastorns
emocionals
aconsegueixen
beneficis
psicoterapèutics i obtenen canvis positius alhora de comunicar-se i
interactuar amb els altres.
Aquest tipus de teràpia permet realitzar les sessions en grup, cosa que
motiva i afavoreix als pacients. Per tant, alguns dels beneficiats són
persones amb hiperactivitat, retard mental, deficiències motrius,
Síndrome X Fràgil (SXF) o Trastorns d’espectre autista (ASD). Els aspectes
que millora es basen en la motivació, la capacitat d’independència,
l’atenció i la concentració, la sensibilitat tàctil, visual i olfactiva, etc.
3.3 Equitació adaptada
L’equitació adaptada més que una teràpia és un esport adaptat que
va dirigit a aquelles persones que volen gaudir de la equitació com una
opció lúdica o esportiva, però que per motius diversos relacionats amb
la seva discapacitat requereixen aquesta adaptació ja sigui per pujar al
cavall o bé durant la munta. Un aspecte a considerar d’aquesta teràpia
és que el pacient es pren els exercicis com una diversió, lluny de un
protocol dissenyat amb uns objectius. És una activitat que manté al
pacient entretingut i atent al que pot passar al seu voltant: els exercicis
passen a estar a un segon lloc pel pacient, mentre el sistema nerviós
central està treballant per obtenir resultats beneficiosos.
Aquesta teràpia es considera dins de la equinoteràpia ja que aporta els
mateixos beneficis que qualsevol altra tècnica de teràpia amb cavalls.
4
PER QUÈ EL CAVALL
Els cavalls no diferencien ni discriminen, no jutgen, no necessiten la
capacitat de la parla per a relacionar-se, saben esperar, reconeixen els
efectes d’amor i els retornen, què més es pot demanar d’un terapeuta?
Des de temps molt antics el cavall sempre ha estat lligat a la vida dels
homes, sempre ha estat present en la formació de pobles i ciutats.
Psicològicament, l’ésser humà se sent poderós i quasi invencible quan
monta a cavall. La capacitat de guiar a un ésser més gran i amb molta
més força, el qual la seva massa corporal pot arribar als 600 kg, pot
beneficiar de manera psicològica ja que genera pensaments i
emocions agradables relacionades amb el sentiment de “ser capaç”,
“de poder”. Que l’animal estigui sota el nostre control ajuda a millorar la
capacitat d’atenció i ens repercuteix de forma positiva en la memòria.
Afavoreix la ubicació en l’espai i el temps i es proporciona nous
coneixements. Per entendre-ho millor: quan jo munto a cavall i tinc la
capacitat de fer-lo saltar per una tanca que pot arribar al metre, sento
una gran satisfacció i felicitat. El cavall no deixa de ser un animal
salvatge que en qualsevol moment pot desobeir i no respondre a les
teves ordres o estímuls, per això aquestes activitats que els fem fer són
“antinaturals” per ells, ja que no les farien per sí mateixos en un estat de
llibertat. És per aquest motiu que el sentiment de “poder” a l’hora
d’estar sobre un animal tant voluminós ha d’estar present si o sí. La
relació afectiva amb el cavall és molt important ja que també és
terapèutica. És per això que el cavall ha de generar confiança i s’ha de
poder guiar fàcilment. D’aquesta manera es formarà el vincle pacientcavall-terapeuta, bàsic per a la millora del pacient. Això comportarà
una major capacitat de progressió i s’aconseguirà que la teràpia tingui
èxit.
Els cavalls tenen tres aires: el pas, el trot i el galop. En les teràpies
assistides amb cavalls s’utilitza únicament el pas (perquè els altres aires
són moviments bruscos que poden fer que el pacient pateixi caigudes o
danys col·laterals). El pas és un aire suau: dels quatre membres del
cavall sempre van a coincidir amb el terra dos o tres punts de
recolzament. Això significa que no hi ha un temps en què l’animal no
estigui en contacte amb el terra. En una sessió de mitja hora el resultat
es el mateix que si el pacient hagués estat caminant. La única
diferència és que aquest no ha hagut de carregar amb el pes de tot els
cos, ja que el trasllada l’animal. En cas que el pacient pateixi alguna
discapacitat, aquest realitza un moviment passiu sobre del cavall. Tot i
així el pacient té el sentiment d’estar fent un moviment actiu perquè
està potenciant zones del cos que no es mouen per sí soles.
El cavall és un animal ideal per treballar i realitzar accions terapèutiques
i educadores, ja que pot suportar el genet un període de temps
relativament llarg.
La teràpia es practica en un espai obert, en interacció i contacte total
amb la naturalesa. A més a més el vincle entre cavall i genet té un
efecte favorable en l’àmbit psicològic i emocional del pacient, que
molts cops a causa de la discapacitat es veu limitat a realitzar activitats
d’aquest tipus.
Les teràpies assistides amb cavalls són una pràctica per realitzar-la tota
la vida, perquè el pacient constantment s’estarà beneficiant dels seus
efectes.
4.1 Característiques necessàries del cavall
L’elecció del cavall per a la teràpia no és fàcil, s’ha de tenir en compte i
avaluar tant les característiques físiques com el seu caràcter i
comportament perquè es puguin aconseguir resultats beneficiosos.
El dors del cavall es subdivideix a la creu, la part toràcica i lumbar.
El cavall ha de tenir una creu elevada i una mica prolongada en sentit
cabdal per poder activar els lligaments i músculs del coll i establir
l’equilibri del cap i facilitar la interacció de la musculatura del dors i coll.
Això provoca la mobilitat de les espatlles en la locomoció i la
col·locació correcta de la cadira o manta. La part toràcica ha de ser
recte, horitzontal i sòlida perquè pugui tenir suficient resistència per
suportar una o dues persones al caminar. La part lumbar ha de ser
àmplia i consistent per poder suportar la carga corresponent i d’aquesta
manera poder transmetre impuls des dels membres de la pelvis.
Tanmateix, no pot ser molt àmplia pels pacients que tenen dificultats
d’obertura de membres inferiors. Finalment, la gropa canalitza i transmet
els impulsos de propulsió dels membres de la pelvis fins al dors. És en
aquesta part el paper important dels moviments de locomoció del
cavall. La gropa d’una cavall utilitzat en equinoteràpia ha de ser llarga,
àmplia, musculosa i lleugerament inclinada. És molt important que tingui
aquestes certes característiques ja que aquesta part del cavall
s’encarrega d’estabilitzar i fixar l’articulació del maluc i la flexió
d’aquest.
En definitiva, és preferible que el cavall tingui una forma més bé
rectangular en comptes de quadrat, ja que d’aquesta manera ofereix
suficient espai al seu dors per realitzar el back-riding. En quant a
l’alçada. és important que sigui adequada conforme al pacient i
aquesta sol variar entre 1m i 1,70m.
En general no hi ha cap raça específica alhora d’escollir un cavall. No
obstant hi ha races més aptes que altres per aquest tipus de teràpia. La
raça pura sang o àrab es considera més difícil ja que tendeixen a ser
cavalls excitats i de temperament nerviós. Això vol dir que en qualsevol
moment podrien tenir un creuament de cables i fer caure al pacient,
provocant-li lesions psíquiques o físiques. L’edat del cavall hauria de ser
major de 18 anys, és a dir no pot ser un poltre ja que a part de que
físicament no està preparat per realitzar tots aquests exercicis, els cavalls
d’equinoteràpia han d’estar prèviament entrenats amb una persona
que aconseguirà guanyar-se la seva confiança a base de pràctica,
pràctica i més pràctica. Si el cavall és mascle és importantíssim que
estigui castrat, perquè en cas de que hi hagi una euga al voltant,
aquest ho notarà i aquest intentarà fugir i s’alterarà sense poder frenarlo. En cas de que sigui femella (euga), s’ha de controlar els seus cicles
hormonals.
Tot i així han de tenir un temperament dòcil i tranquil, ja que si és un
animal espantadís o fàcil d’alterar pot arribar a tirar el genet al terra. Els
cavalls posseeixen sentits molt més desenvolupats que els humans. Els
més desenvolupats són la vista, l’oïda i l’olfacte. Per entendre-ho millor,
la vista del cavall s’ha desenvolupat molt al llarg dels anys, tant que pot
arribar a veure quasi tot el seu entorn, cosa que els humans no som
capaços ja que tenim aproximadament una visió de 180º. Això vol dir
que pot veure reflexes i estar atent a qualsevol moviment que pugui
passar al seu voltant. Com molts altres animals, l’oïda és un dels sentit
més desenvolupats, això significa que el que nosaltres sentim ells ho
senten molt més fort. Aquesta capacitat els ajuda a prevenir atacs per
sorpresa,
les
seves
orelles
es
mouen
constantment,
una
independentment de l’altra, pel que pot concentrar-se a la perfecció
en els sons de dues situacions diferents. Per últim, un dels altres sentits per
prevenir possibles amenaces és l’olfacte. Aquest és molt important ja
que li permet ensumar qualsevol amenaça que pugui estar a prop i
preparar-se per a defensar-se o fer entendre al genet que hi ha un
possible agressor.
Com a conclusió d’aquestes petites explicacions sobre els sentits dels
cavalls, podem dir que la seva morfologia i el seu comportament està
preparat per a que pugui sobreviure en un hàbitat natural. Aquestes
característiques sensorials fan que el cavall sigui un animal molt sensible i
atent a qualsevol cosa que succeeixi en el seu entorn. Per aquest motiu
s’ha de vigilar alhora d’apropar-se o manipular un cavall ja que en
qualsevol moment, si estàs alterat, nerviós, enfadat... aquest pot pensar
que li vols fer mal i atacar-te.
Psicològicament, el cavall mai ha deixat de ser un animal salvatge.
Aquests els hi hem de proporcionar una vida més natural possible ja que
si els hi proporcionem tot el que ells haurien de poder aconseguir per sí
mateixos, , per molt que no ho sembli, no tindran un estat psíquic
equilibrat. Els hi hem de donar un terreny ampli i vegetal perquè sembli
que estan al bosc (hàbitat natural).
4.2 Principis terapèutics
Des de fa molt temps, els cavalls han acompanyat als humans en
diferents tasques relacionades amb el camp, el transport i la guerra.
Actualment però, la tecnologia ha avançat ràpidament i s’ha descendit
d’aquest recurs.
Una de les tasques que empra aquest animal i que s’està convertint
imprescindible és en les teràpies assistides amb cavalls. És a dir, avui dia
es considera un dels animals més adequats per ser coterapeutes. Per
que?
Els cavalls tenen unes característiques específiques que són els principis
terapèutics de les teràpies assistides amb cavall. Trobem tres principis
fonamentals:
4.2.1 Transmissió de calor corporal
La temperatura dels humans sol ser d’uns 35º-36º. Tanmateix, la
temperatura corporal dels cavalls és de 38º, superior a la dels humans. El
fet de que sigui superior, els aporta una sèrie de beneficis físics; la
relaxació de la musculatura i els lligaments i l’estimulació de la
percepció sensorial tàctil. S’ha comprovat que la relaxació dels
abductors es pot mantenir fins a 6 hores després d’una sessió
terapèutica. Per tant, la relaxació de la musculatura de les cames (els
adductors), permeten tenir cada cop més flexibilitat i elasticitat dels
malucs i el cinturó pèlvic, provocant una posició vertical més adient. A
part dels beneficis físics, l’escalfor també actua d’una manera afectiva,
és a dir, actua com a substitut de l’escalfor materna ja que dóna la
sensació d’estar en braços de la mare. A més a més, el moviment del
cavall produeix un efecte balancí, generant sentiments de seguretat,
amor i protecció, que fomentarà l’autoconfiança del pacient.
4.2.2 Transmissió d’impulsos rítmics dels llom del cavall
El cavall transmet impulsos rítmics al
cinturó pèlvic, a la columna vertebral i
als membres inferiors del genet. Al
caminar al pas transmet de 90 a 110
impulsos per minut a la pelvis. Els
impulsos els provoquen els músculs
5 Transmissió d'impulsos rítmics
lumbars i ventrals del cavall, que es contrauen i dilaten de manera
rítmica i regular. L’objectiu de la fisioteràpia consisteix en proporcionar
estímuls per regular la
musculatura i desenvolupar el moviment
coordinat. Per tant, aquests impulsos emesos des del teixit muscular i ossi,
poden activar i posar a disposició noves àrees neuronals per compensar
altres àrees danyades (per exemple, la plasticitat cerebral). També
reactiven el moviment intestinal, eliminant les irregularitats de la digestió,
regulant i profunditzant més la respiració. Els tres tipus de moviments del
cavall (pas, trot i galop) provoquen estats psíquics diferents, ja sigui de
relaxació o d’animació. L’efecte de balanceig del cavall estimula
experiències del passat alliberant traumes i bloqueigs psíquics.
Tanmateix, al ser un moviment involuntari del genet, serà un factor clau
per la seva relaxació psíquica i la construcció de la confiança en sí
mateix i en el món que l’envolta. També aquest moviment proporcionen
un sentiment de protecció, confiança i seguretat quan una persona
està angustiada o depressiva.
4.2.3 Transmissió d’un patró de locomoció tridimensional
“El genet camina assentat”. Aquesta característica de la marxa del
cavall és molt important en el tractament de disfuncions neuromotores.
El moviment tridimensional del cavall és equivalent al patró fisiològic de
la marxa humana. Ofereix un patró fisiològic del caminar sense l’ús de
les cames: el genet camina assentat, desenvolupant la coordinació i
l’estabilització del tronc i del cap. Per tant, el cervell registra els patrons
motors i amb el temps s’acaba automatitzant, el que provoca que el
cos ho acabi integrant i augmenti la possibilitat de realitzar un traspàs a
tenir mobilitat independent i pugui caminar. A més a més, la sensació
d’avançar, caminar o córrer sense obstacles actua positivament sobre
l’estat anímic depressiu o ansiós. Això és degut a que el pacient
s’adapta als moviments del cavall poden confiar en aquest impuls cap
endavant, recuperant confiança en sí mateix. Aquest principi destaca
favorablement en la hipoteràpia, sobretot en el tractament de
disfuncions neuromotrius (per exemple, la paràlisis cerebral) ja que
aquestes persones que no poden dominar el seu cos a causa de la
manca de coordinació del tronc i cap, són capaces de dominar la
marxa d’una forma asseguda i poden desenvolupar la coordinació i la
estabilització.
4.2.3.1 Comparació de l’anatomia del cavall i l’humà
Els humans tenim molt més en comú amb els cavalls del que pensem.
Tots dos formem part del grup animal dels Mamífers, compartim la
mateixa estructura corporal amb els mateixos grups ossis de morfologia i
característiques semblants. Tenim una estructura axial formada pel cap,
la columna vertebral i el tòrax amb extremitats unides a través d’una
cintura al tronc. Ens assemblem molt anatòmicament però ens
desenvolupem i funcionem d’una manera molt diferent.
La biomecànica no s’assembla en res. Mentre el poltre aprèn a córrer en
les seves primeres hores de vida, un nadó necessita un any per poder
caminar. L’humà al caminar o córrer de manera bípede fem servir els
braços per mantenir l’equilibri i la velocitat amb més facilitat. Caminem
en 2 temps sense suspensió o correm 2 temps amb suspensió –alternant
peu dret/esquerre-. El cavall té diversos aires en diferents temps i
freqüències de les mans i peus. Pas, trot i galop. Aquest mamífer per
mantenir l’equilibri utilitza el cap i el coll i és per això que és molt
important dur les regnes adequadament.
Els cavalls tenen un conjunt de 210 ossos i els
humans, normalment tenen 206 ossos podent arribar
amb els ossos würmians a 210. Els dos éssers vius
disposen de l’os navicular, un os petit situat al tars de
l’esquelet en la part medial del peu. Els ossos dels
cavalls tenen la funció de protegir òrgans importants
com el cor, el cervell i pulmons o medul·la espinal. La
columna vertebral forma part de l’esquelet axial.
Aquesta té dues funcions contràries: per una banda 6 Membre anterior / Mà i
ha de ser dur i resistent ja que és la construcció braç humà
arquitectònica central que aguanta les extremitats, i
per altra banda també ha de suportar el cap, cosa que requereix molta
flexibilitat. La diferència entre l’anatomia d’un cavall i d’una persona és
que el cavall fa servir les quatre extremitats per caminar, mentre que els
humans hem desenvolupat el bipedisme al llarg dels anys. També
podem observar una diferència al membre anterior (el cavall) i els
braços i mans de l’humà. El que anomenem genoll al cavall i que
correspon a la nostra nina (groc) està constituït per 7 ossos més o menys
quadrats. El cavall no dota de flexibilitat a l’extensió, no pot doblegar el
genoll cap endavant ja que si ho fes seria perjudicial per la seva salut.
No obstant, el cavall és capaç de flexionar, doblegar la canya (taronja)
fins l’avantbraç (blau) –el que li dóna més velocitat al córrer-. Els humans
podem doblegar la mà cap endavant i cap enrere, a part de girar la
palma cap a dalt i a baix. En conclusió, l’humà té més flexibilitat que el
cavall però no tanta flexió com el cavall. Fet que permet més
coordinació però menys estabilitat.
5
METODOLOGIA DE LA TERÀPIA
5.1 Programa específic per a cada pacient
Cada pacient és un món diferent. Tot i que els exercicis i les activitats
puguin repetirse i dur-se a terme amb més d’un, cadascún d’ells
necessitarà treballar més sovint alguns exercicis que potser un altre no
ho necessitarà tant.
El més important d’aquestes teràpies ésa conseguir que el nen tingui
confiança cap a l’animal: per això cal que el terapeuta acosti al nen al
cavall, que el toqui, l’acariciï i estableixi un vincle cavall-genet. No
obstant, cal no oblidar que en els casos d’Autisme, Síndrome de Down,
retràs mental, nens hiperactius… es recomana que el pare, la mare o
alguna persona la qual el pacient tingui confiança, estigui al seu costat
durant l’activitat almenys durant les primeres sessions perquè el pacient
vegi que no està sol i que pot confiar en el cavall i el terapeuta.
En cas de que el nen no pugui sostenir-se per sí mateix, el terapeuta o
algun dels pares ha s’ha d’assentar darrere d’aquest i ajudar-lo a moure
els braços i les cames per poder dur a terme els exercicis. Un cop hagin
passat algunes sessions, el nen ja començarà a agafar confiança cap al
cavall, es podrà sostenir sol, mantindrà l’equilibri per tal de no caure,
haurà repetit uns quants cops els exercicis i podrà muntar ell sol. El
terapeuta estarà a baix del cavall guiant-lo i realitzant els moviments
adequats a cada propòsit que es vulgui aconseguir.
Les teràpies s’acostumen a treballar amb 2, 3 i com a màxim 4 pacients
simultàniament ja que no hi pot haver massa gent ni moviment per tal
d’evitar distraccions. Sempre i quan es tingui l’espai suficient per poder
treballar amb tanta gent, ja que si la pista és petita, algun d’ells pot
sentir-se atrapat o saturat i pot afectar a la resta de companys.
És recomanable que realitzin aquesta activitat dues vegades per
setmana amb una duració de mitja hora. Encara que pot durar més o
menys, tot depèn del pacient i el seu estat físic i psíquic. Si notem que
aquest mostra símptomes de fatiga o molèstia hem de parar l’activitat ja
que si es força al nen a realitzar un treball excessiu o incòmode
5.2 Patrons de moviment a la pista
Els patrons de moviment a la pista són trajectòries que ha de seguir el
cavall segons el tipus d’estimulació que es vulgui aconseguir per tal de
beneficiar al genet. Alguns d’ells són els següents:
5.2.1 Patró en cercle
Aquest moviment s’acostuma a realitzar al principi de la teràpia.
Consisteix en guiar al cavall fent cercles en el sentit de les agulles del
rellotge o en sentit contrari. Així com aquest moviment permet que el
nen comenci a desenvolupar l’equilibri, el to muscular i la relaxació, ja
que aquest patró és fàcil de controlar al pas i és important poder
manejar-lo en casos en que el nen mostra tendència a perdre l’equilibri
cap a un lateral. En aquest cas, el sentit dels cercle haurà de ser de
manera que el lateral amb tendència a caure quedi dins del cercle. Per
tant, és molt recomanable quan es vol aconseguir una teràpia relaxant.
Quan el nen adquireixi un equilibri simètric el sentit de gir haurà de ser
alternat.
5.2.2 Patró de serpentina
Aquest segon patró és un moviment que tal i com diu el nom descriu
una “S” durant tot el recorregut per la pista. Aquest moviment és un dels
més importants per l’estimulació de l’equilibri simètric, per endurir
l’espina dorsal i per l’estimulació neurosensorial (desenvolupament dels
sentits).
5.2.3 Patró de carminada
Finalment, aquest últim patró és un moviment que es basa en realitzar un
recorregut a l’atzar. És a dir, el terapeuta haurà de guiar el cavall fent un
recorregut lliure que pot ser utilitzant tota la pista, mitja, o bé un camp
obert. Aquest últim moviment amplia l’horitzó del nen, afavoreix la
respiració complementada amb exercicis respiratoris i s’utilitza quan es
vol aconseguir que el principi de transmissió d’impulsos rítmics sense que
el genet faci exercicis de l’espina dorsal. Ampliar l’horitzó del nen
significa que aquest és capaç de veure més enllà de la pista tancada,
haurà de moure’s sense tenir cap objecte de referència, sense cap
regla, sense cap recorregut previ, cosa que haurà de tenir autònoma
per decidir cap a on anar i confiar en el cavall.
5.3 Exercicis a treballar
Segons E. Gross, els tipus d’exercicis i jocs que s’efectuen en aquest tipus de
teràpies poden variar depenent del pacient i la seva discapacitat o trastorn.
Aquestes exercicis tenen l’objectiu de contrarestar la rutina durant la teràpia i,
a més a més, estimular i motivar el genet, confrontant-lo amb diversos reptes
de manera lúdica.
Exercicis dirigits a l’àrea emocional: es realitzen per relaxar tensions emocionals,
desfer-se d’angusties del dia a dia, treure les inseguretats davant els problemes
i augmentar la comunicació emocional entre el cavall i el genet. Per exemple_
netejar el cavall abans de muntar, donar de menjar, olorar, descriure el que
sent, etc.
Exercicis de sensopercepció: fomenten la percepció i la integració sensorial en
àrees auditives, vocal, visual i táctil. Un exemple és que el terapeuta toqui les
maraques i quan pari, el pacient ha de parar el cavall i dónar-li ordres en veu
alta. Un altre exemple és la observació i descripció del que els envolta. El
pacient ha d’observar el cavall, el terapeuta, la natura… i descriure el que veu
i el que sent a l’hora de mirar el que l’envolta.
Exercicis de coordinació motora: serveixen per promoure la coordinació
psicomotriu. Per exemple: dur a terme exercicis neuromusculars sobre del
cavall, exercicis per treballar la orientació en l’espai, col·locar un barret sobre
el cap del terapeuta, etc.
Exercicis sociointegratius: aquest tipus d’exercicis es duen a terme amb dos o
tres pacients. Es tracta de pujar a dos dels pacients sobre el cavall i el tercer,
ha de guiar-lo caminant. Per exemple: els que estan muntant han d’estar amb
els ulls tancats i s’han de tocar mútuament les parts del cos, etc.
5.3.1 Exercicis d’equilibri
Aquests exercicis estan dirigits als pacients que pateixen dificultats o
impediments per l’equilibri. Es tracta de millorar l’estabilitat utilitzant dues
tècniques diferents.
La primera es basa en fer caminar al cavall realitzant moviments
serpentejant (reacció d’equilibri lateral). El que es vol aconseguir és que
el pacient es mantingui recte mentre el cavall fa una petita curvatura.
La segona és dirigir al cavall fent un moviment en cercle al pas
(adquisició de la reacció d’equilibri).
El pacient ha d’estar assegut a la cadira o manta agafant-se amb dues
mans el manillar fixat en aquesta. Aquests dos moviments permetran la
millora de la motricitat en el pacient. Un cop realitzat aquests moviments
correctament, el pacient haurà de agafar-se amb una sola mà al
manillar, tot deixant l’altre braç lliure. Quan aquest se sentí segur i
confiat, podrà començar a fer moviments paral·lels cap endavant
(treballant el moviment horitzontal) i moviments perpendiculars. Mentre
realitza aquests exercicis haurà de tocar-se el cap amb l’altra mà lliure
(treballant el moviment vertical). Finalment, un cop hagi realitzat aquests
exercicis amb els dos braços, aquest haurà de deixar lliures les dues
mans per tal d’aconseguir millorar l’equilibri. Com no pot repenjar ni
sostenir-se amb cap de les dues mans, el pacient haurà d’endurir
l’abdomen i les cames i aguantar-se amb el seu propi cos per no
moure’s.
Exercicis de neutromotricitat
Treball actiu:
5.3.2
Exercicis simètrics
5.3.3
Exercicis de relaxació
5.3.4
Exercicis de patró creuat
6 FONAMENTACIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE SÍNDROME DE
DOWN
6.1 Història i evolució de la Síndrome de Down
Actualment la Síndrome de Down succeeix aproximadament en 1 de
cada 700 naixements. El Dr. John Langdon Down va descriure la
Síndrome de Down a Gran Bretanya el segle XIX. Tot i així, què sabem de
la història de la Síndrome de Down amb anterioritat al Dr. DownDes de
l’antiguitat es vol donar una explicació a diferents “malformacions”
congènites. Per exemple, a Babilònia es van trobar unes tauletes
d’argila (del 4000 aC) on hi ha anotades 62 “malformacions” i les
profecies relacionades. També s’han descobert restes del Paleolític (fa
18000 anys) de Taurodontisme 3. La cultura Olmeca (de 1500 a 500 a.C a
Mèxic) es basa en el culte al jaguar. Aquest es representa mitjançant les
representacions de homes-jaguar, trets dels quals
es relacionen amb trets de la Síndrome de Down
segons els experts. Algunes ceràmiques de les
cultures Tumaco-La Tolita (actual costa Pacífica
entre Colombia i Equador) presenten trets de la
Trisomia 21.
3
Anomalia que es dóna a les molars i premolars, i que consisteix en l’augment de la distancia
entre la unió amelocimentària i la furcació, provocant l’augment de la càmera polpar.
7 Cultura Olmeca, Mèxic
Una altra cultura és la Tolteca de Mèxic. Arqueòlegs han trobat figures
de terracota (500 dC) que mostren trets facials en la forma dels ulls, el
pont del nas, la boca i la llengua. Així com a l’església de Breedon on
the Hill (nord-es de Leicestershire a Gran Bretanya) es va localitzar una
calavera (de l’any 700-900) que permet detectar característiques
atribuïdes a la síndrome.
Altres representacions posteriors amb qualitats
de la Síndrome de Down han sigut localitzades
en diverses pintures de Filippo Lippi (1406-1469),
obres de l’Andrea Mantegna (1430-1506) com
“La Virgen y el Niño” o “La Virgen y el Niño con
los Santos Gerónimo y Louis de Toulousse”. Hi han
rumors que diuen que un dels 14 fills de
Mantegna tenia un cromosoma extra. També
trobem la famosa pintura flamenca de “La
adoración del niño Jesús” (1515) realitzada per
un seguidor de Jan Joest de Kalkar, on es representen dos personatges
amb característiques pròpies de la síndrome. I per acabar, el quadre de
“Lady Cockburn con sus tres hijos” de Sir Joshua Reynolds (1773)
s’observa la mare amb els seus tres fills, un dels quals se’l veu afectat per
l’afecció.
Si viatgem en el temps cap el segle XVIII trobem dos francesos, JeanEtienne-Dominique Esquirol el 1838 i Edouard Séguin el 1846. Esquirol va
escriure el primer llibre incloent un apartat anomenat “Idiocy”, el que
ara anomenem discapacitat mental. Aquest va agrupar una sèrie de
pacients amb trets de la Síndrome de Down (encara no definit el
concepte). Seguidament, Séguin va afegir altres trets que va observar ell
amb els seus pacients i va afegir que aquests “bons nens” podien
millorar en l’àmbit de logopèdia i adquirir coneixements bàsics. Aquest
va anomenar la discapacitat com a “cretinisme furfuràcia” per
l’aparença en la pell que tenien els pacients. 4
Més tard, el 1866, John Langdon Haydon Down al graduar-se a la
Facultat de Medicina de l’Hospital de Londres va posar totes les seves
forces per classificar aquests pacients, descrivint un tipus de
discapacitat anomenada “Mongolian idiocy”. El terme “Mongolian” va
ser assignat a causa de les similituds fenotípiques que presentaven els
pacients amb la gent dels grups ètnics mongols. Aquest terme va ser
4
Dr. Francisco Cammarata-Scalisi. Professor de la Unitat de Genètica Mèdica. Vicepresident de
l’Associació Merideña per la Síndrome de Down (AMESID).
utilitzat fins el 1961. Des d’aquest moment uns experts en genètica van
canviar el nom a Anomalia Langdon Down, síndrome de Down, trisomia
21 i acromicria congènita a la revista Lancet. Finalment, l’any 1965. la
Organització Mundial de la Salut (OMS) va confirmar el nom de
“Síndrome de Down” i es va demanar de no anomenar el terme
mongolisme.
El 1960, Jérôme Lejeune, Marthe Gautier i Raymond Turpin van descobrir
que el SD era una alteració genètica a causa d’un tercer cromosoma al
parell 21. No obstant, 20 anys abans de que aquests tres investigadors
definissin aquesta alteració, com a mínim tres investigadors
independents havien comentat que la Síndrome de Down podria estar
causada pel mecanisme de no-separació: Petrus J. Waardenburg,
Adrien Bleyer i Guido Fanconi. Lejeune i Turpin van publicar una
investigación sobre la Síndrome de Down sent coautors del llibre “La
citogenètica humana: els cromosomes humans”, en el qual Lejeune
anomena el primer pacient observat a París revelant la presencia de 47
cromosomes en comptes de 46. Leujeune era un metge cristià que
estava en contra de l’avortament, per tant, no va perdre la oportunitat
de denunciar l’avortament terapèutic, l’ús d’anticonceptius orals i més
recentment la clonació.
6.2 Concepte de Síndrome de Down
L’ésser humà neix a partir d’una cèl·lula, una part del cos tant petita que
només pot ser vista a traves d’un microscopi. Dins de les cèl·lules hi ha
els cromosomes, què són la part encara més petita de la cèl·lula que
s’encarrega de portar la informació genètica hereditària, és a dir: el
color dels ulls, la forma del cabell, el sexe, etc. Les cèl·lules del cos humà
tenen 46 cromosomes distribuïts en 23 parells. Un d’aquests parells
determina el sexe de l’individu, els altres 22 s’enumeren del 1 al 22 en
funció de la mida decreixent.
La Síndrome de Down, coneguda a nivell mèdic com a Trisomia 21, és
una alteració genètica a causa de que l’òvul femení o l’espermatozou
masculí aporta 24 cromosomes en lloc de 23 que, juntament amb els 23
de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma de més (extra)
està situat al parell 21. D’aquesta manera, el pare o la mare aporten 2
cromosomes 21 que, en total resultaran 3 cromosomes del parell 21.
Aquests últims anys s’ha pogut llegir que del 10 al 15% de casos el
cromosoma 21 extra és aportat per l’espermatozou i del 85 al 90% de
casos per l’òvul.
L’efecte que produeix aquesta alteració a cada persona és molt
variable. El que sí que es pot afirmar és que una persona amb Síndrome
de Down patirà alguns problemes a nivell intel·lectual, és a dir, tindrà
dificultats a l’aprendre coses noves, parlar i relacionar-se amb els altres.
D’aquesta manera, les persones que pateixen aquesta alteració tenen
algunes característiques comunes però cadascuna és singular, amb una
aparença, personalitat i habilitats úniques.
Aquesta alteració congènita es produeix de manera espontània, sense
cap causa aparent que ens permeti actua abans de que es manifesti.
Es produeix a tots els països, aproximadament una cada 600-700
persones. S’estima que a Espanya viuen unes 34000 persones amb
Síndrome de Down, i un total de 6 milions arreu del món. Avui dia s’ha
calculat que l’esperança de vida d’una persona amb aquesta afecció
ha augmentat situant-se al voltant dels 60 anys.
En resum, la Síndrome de Down no és una malaltia i per tant, és
incurable. És una alteració de la informació genètica d’un individu que
altera el funcionament normal de l’organisme, provocant un
desenvolupament més lent que els altres. No obstant, les habilitats i
aptituds d’una persona amb aquesta discapacitat no dependrà
únicament dels factors genètics, sinó de l’estimulació i el suport que
tingui per part de les persones que l’envolten.
6.3 Formes de Trisomia 21
-
Trisomia lliure/simple: el moment en que es formen els òvuls i els
espermatozous ho fan mitjançant les cèl·lules originàries que, al
dividir-se, els seus 46 cromosomes es separes: 23 van a una cèl·lula
i les corresponents parelles van a l’altra, de manera que en cada
cèl·lula hi ha 23 cromosomes. Tanmateix a vegades la divisió no
succeeix correctament, sinó que una de les parelles de
cromosomes (la parella 21) no se separa i els dos cromosomes de
la parella 21 queden junts i van cap a una de les dues cèl·lules
(òvul o espermatozou). EL que ha passat és el que es coneix coma
“no-separació”. Per tant, la cèl·lula la qual s’ha quedat els dos
cromosomes de la parella 21 té 24 cromosomes, i quan s’ajunta
amb l’altra cèl·lula germinal normal que aporta els seus 23
cromosomes, la nova cèl·lula resultant de la fusió tindrà 47
cromosomes, tres dels quals serà 21.
-
Translocació: aquesta forma succeeix quan una còpia addicional
del cromosoma 21 s’uneix a un altre cromosoma. Aquest fet es
dóna en totes les cèl·lules del cos. En general, les conseqüències
solen ser similars a les de la trisomia simple i apareix la Síndrome de
Down amb totes les manifestacions habituals (a menys que l tros
traslladat sigui molt petit i d’una zona de cromosoma poc rica en
gens). Cal destacar que el pare o la mare es comporten com si
fossin portadors: ells no presenten la trisomia perquè només tenen
2 cromosomes 21, però el fet de que un cromosoma es trobi
adherit a un altre cromosoma, és possible transmetre l’anomalia a
a altres fills que també serien portadors i per tant, tenir més fills
amb la Síndrome de Down.
-
Mosaïcisme: succeeix quan l’òvul i l’espermatozou tenen els 23
cromosomes normals, i per tant la primera cèl·lula que es forma
de la fusió d’ambdues és normal i posseeix 46 cromosomes. No
obstant, al llarg de les primeres divisions d’aquesta cèl·lula i les
seves filles, sorgeix en alguna d’elles el mateix fenomen de la noseparació de la parella de cromosomes 21. D’aquesta manera,
una cèl·lula tindrà 47 cromosomes, tres dels quals seran del parell
21. A partir d’aquest moment, tots els milions de cèl·lules que
derivin d’aquesta cèl·lula anòmala tindran 47 cromosomes (serien
trisòmiques), mentre que les altres cèl·lules que derivin de les
cèl·lules normals tindran 46 (també normals). Depenent del
moment que hagi succeït la no-separació hi haurà un major o
menor percentatge de cèl·lules trisòmiques. Com menys temps
hagi passat fins que no s’ha donat el fenomen, més cèl·lules
trisòmiques hi hauran.
6.4 Característiques físiques i cognitives
6.5 Família, escola, societat
6.6 Com contribueix l’equinoteràpia amb el S. D
7 Entrevistes
7.1 Entrevista al centre Love Horses
7.2 Entrevista a la Isa
7.3 Entrevista a la Fundació Aura de Barcelona
7.4 Entrevista a Síndrome Down Catalunya
8 Voluntariat al centre Hipica la Lluna
8.1 Mostres
8.2 Instruments
8.3 Anàlisis de dades
8.4 Procediment i pla d’activitats
9 Cas particular: l’Andrea
9.1 Entrevista a la Eva
9.2 Resultats
10 Conclusions
11 Annexos
12 Bibliografia
8 Calavera trobada a Breedon on the Hills
9 Pintura “Virgin and Child with Saints Jerome and Louis of Toulouse”
10 Trisomia 21 per translocació