CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 7.- LES CORTS GENERALS Les Corts Generals o Parlament són un òrgan constitucional de l’Estat espanyol, és el màxim òrgan representatiu, és escollit directament pel poble = DEMOCRÀCIA DIRECTA. Les Corts Generals estan regulades al Títol III de la CE, de l’article 66 al 96. Té una composició bicameral, ja que es composa pel Congrés dels Diputats i el Senat. Les Corts exerceixen els aspectes essencials de la sobirania nacional: tenen potestat legislativa, aproven els Pressupostos Generals de l'Estat, controlen l'acció del Govern i altres funcions que li atribueix la Constitució. Són inviolables, qualsevol atemptat contra aquestes comporta una pena o sanció. Són autònomes, autonomia parlamentària, tenen capacitat per aprovar el seu propi reglament intern, autonomia reglamentària; a més tenen autonomia pressupostària, de govern intern i, el respecte i disciplina parlamentària. 1. EL BICAMERALISME Les Corts Generals estan formades per dues cambres: el Congrés del Diputats, que és de representació popular (cambra baixa, totalitat del poder); i el Senat, que representa que és de representació territorial (cambra alta). Aquestes dues cambres és una característica dels Estats descentralitzats. Actualment a Espanya tenim un bicameralisme asimètric desigual, ja que el model parlamentari no és igual per les dues cambres. Una de les cambres juga un paper més important que l'altre, el Congrés, ja que té les principals funcions parlamentaries; mentre que el Senat té un paper secundari. El Senat no té funció territorial, però en te una funció molt important, la d’Execució forçosa (art 155 CE). L’Estat, prèvia intervenció del Senat, podrà interposar a CCAA que no compleixin amb les seves funcions, les mesures previstes d’acord amb el que diu la CE (No s’ha produït mai). El poder màxim del Senat, és que pot vetar el projecte de llei del Congrés dels Diputats. 2. ORGANITZACIÓ I FUNCIONAMENT DE LES CAMBRES El Parlament està organitzat en tres aspectes: a) Organització interna: parlamentaris i grups parlamentaris. Congrés dels diputats (art.68CE): ha d'estar format segons la LOREG per un mínim de 300 diputats i un màxim de 400; actualment hi ha 350 diputats. Els diputats es renoven cada 4 anys. Les circumscripcions electorals són les províncies, es a dir, provincials. Distribució provincial d’escons: totes les províncies tindran 2 diputats, la resta es repartiran en funció de la població. Els partits polítics presenten les seves candidatures per les eleccions generals a les seves províncies, presenten llistes electorals tancades i bloquejades. Totes les candidatures que no tinguin un 3% dels vots emesos no comptaran en el repartiment d'escons, en el qual s'utilitza la formula de Hondh. Senat (art.69): hi ha 264 senadors. 208 senadors provincials, escollits de la mateixa manera que els diputats, l’únic canvi es que s’escull 4 senadors per província. La resta de senadors són senadors autonòmics, 1 per cada comunitat autònoma, més un altre senador per cada milió d'habitants. Les llistes per escollir senadors són tancades, però no bloquejades. Surten escollits els 4 candidats més votats, ja que sols hi ha una papereta. Cal dir que el nostre Senat no representa les CCAA, es a dir, no és una cambra territorial. 1 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS Grup parlamentari: Són agrupacions de parlamentaris constituïdes en funció de la coincidència dels seus membres. No són partits polítics. Es formes dins dels 5 dies següents a la constitució de la cambra. El canvi de grup d’un senador o diputat, s’ha de fer durant els 5 primer dies de cada període de sessions i s’anomena Transfuguisme. Queda prohibit crear grups parlamentaris separats per diputats pertanyents al mateix partit polític. Els diputats o senadors que no puguin formar part d'un grup passaran a formar part d'un Grup Mixt. Constitució d’un grup parlamentari: Al Congrés, ha d’estar format per 15 diputats pertanyents al mateix grup polític. Un mínim de 5 diputats, que hagin obtingut el 15% dels vots en les circumscripcions, o hagin presentat candidatura o 5% a l’àmbit nacional. La dissolució es dona quan hi ha una reducció de membres a menys de la meitat del nombre exigit per la seva constitució. En el Senat és necessari un mínim de 10 senadors per a formar un grup, pertanyents al mateix grup polític. La dissolució es dona quan hi ha sols 6 diputats. Funcions dels grups parlamentaris: designen els membres de la Diputació permanent. Els debats s’organitzen en funció dels grups parlamentaris. Designen els membres de la Junta de Portaveus. Presenten proposicions de llei i esmenes a la totalitat. Són consultats pel Rei per presentar candidats a President del Govern. b) Òrgans de Govern o de direcció: President: esta escollit pel ple de cada cambra. El President de cada cambra ha de tenir una posició de neutralitat i imparcialitat, de manera que s'asseguri el compliment de les normes de debat, ha de mantindre l'ordre de la cambra i té la representació institucional del conjunt de la cambra. La Mesa: òrgan rector de la cambra. Amb funcions de govern intern respecta a l'organització parlamentària i funcions relacionades amb el funcionament del maquinari parlamentari de cada cambra. Està formada pel president, per 4 vicepresidents del Congrés o 2 vicepresidents del Senat i per 4 secretaris. Junta de portaveus: és la reunió de portaveus dels diferents grups parlamentaris. La funció més important que desenvolupa és la de determinar l'ordre del dia. El seu vot es ponderat (equival al nombre del seu grup parlamentari). c) Òrgans de producció parlamentaria o de treball: Ple: és la reunió de tots els membres d'una cambra, del Congrés o del Senat, a petició del president de la cambra respectiva. Comissions: les Comissions reuneixen una part dels membres de la cambra, però les decisions que es prenen imputen al conjunt de la cambra. Hi ha comissions permanents: Legislatives, que tenen una durada d'una legislatura i tenen capacitat legislativa plena. No legislatives, que tracten sobre aspectes de funcionament intern o funcions no legislatives o d'estudi permanent d'un determinat assumpte. També hi ha comissions no permanents, que són comissions d’Investigació (art.76CE). Ponències: és un òrgan de preparació del treball legislatiu de la comissió, que estudia un projecte o proposició de llei en detall. 2 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS Diputació permanent (art.78 CE): òrgan que vetlla pels poders de la cambra quan aquesta no està reunida, es a dir, garanteix la continuïtat del Parlament en període de dissolució de les Corts Generals o en període de vacances. Està composta pel president de cambra i per un mínim de 21 membres, proporcional al Ple. Les seves funcions són: convocar sessions extraordinàries (art.73CE); facultats relatives als Decrets Llei (art.86 CE); facultats relatives als estats excepcionals (art 116CE). El funcionament de les cambres és el següent: Períodes de sessions: la Constitució marca els períodes de l'any en que la cambra es reuneix, es pot convocar i quan es pot reunir (de setembre a desembre i de febrer a juny) 73 CE. Reunions de les cambres: és la exigència d'un nombre mínim de parlamentaris reunits que possibilitin la validesa de les decisions de l'òrgan 79 CE. Sessions i òrgans conjunts:el conjunt de funcions obliga a coordinar els treballs parlamentaris i ha establir moments d'intervenció de cada cambra. Publicitat de les sessions: la forma de publicar els acords de les cambres és a partir dels butlletins oficials de l'Estat o en els diaris de sessions, o a través de canals parlamentaris d'Internet. Adopció d'acords: la forma general de prendre acords és amb la votació. 3. ESTATUT DELS PARLAMENTARIS Adquisició: Per adquirir la condició de parlamentari, anteriorment, s'han de seguir tres passos: 1. Ser diputat electe: presentar credencial de la Junta Electoral Central. 2. Realitzar una declaració de no estar sotmès a incompatibilitats. 3. Obligació de prestar jurament o promesa a la Constitució en sessió pública. Suspensió: La condició de parlamentari es pot suspendre per sancions disciplinaries molt greus i per trobar-se immers en determinats procediments judicials. La condició de parlamentari es perd de forma automàticament quan el parlamentari entra en presó preventiva. Pèrdua de la condició de Diputat (art.22RC): Extinció de mandat. Mort o incapacitació. Decisió judicial ferma, que anul·li la elecció o proclamació del diputat o senador. Renúncia del Diputat. Prerrogatives dels parlamentaris (art. 71 CE): i. Inviolabilitat: protegeix la llibertat d'expressió dels parlamentaris, en l’exercici de les seves funcions. ii. Immunitat: durant el període del seu mandat, els diputats i senadors gaudiran de immunitat, i només podran ser detinguts en cas de delicte fragant. No podran ser inculpats ni processats sense l’autorització prèvia de la cambra respectiva. 3 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS iii. Fur especial: en les causes contra diputats i senadors serà competent la Sala Penal del Tribunal Suprem. 4. FUNCIONS DE LES CORTS GENERALS (ART.66.2CE): 1. Legislativa. Capacitat d’elaborar i aprovar lleis compartida amb les assembles legislatives de les CCAA. 2. Representativa. Òrgan que representa el poble espanyol. 3. Pressupostària. On invertir diners de l’Estat, cada any s’ha d’aprovar la llei. 4. De direcció política. El Congrés dels Diputats tria el govern. 5. De control polític. Control dels Diputats. FUNCIÓ LEGISLATIVA: Iniciativa (art.87 CE): Parlamentària: proposició de llei. Governamental: projecte de llei. Autonòmica: Sol·licitar al Govern l’adopció d’un projecte de llei. Trametre a la Mesa una proposta de llei. Iniciativa legislativa popular (L.O 3/1984, de 26 de marc): 500.000 signatures acreditades. Límits materials: No matèries pròpies de LO. Ni matèries tributàries. No matèries de caràcter internacional. No prerrogativa de gràcia. Termini: 9 mesos (prorrogables uns altres tres). Deliberació i aprovació: Congrés: Mesa: publicació del text Termini per a la presentació d’esmenes A la totalitat: o De devolució o De text alternatiu A l’articulat: o De supressió o De modificació o D’addició Debat a la totalitat (en cas d’esmenes a la totalitat) Nomenament d’una ponència: informe Debat en Comissió: dictamen. Possibilitat d’aprovar la llei per comissió. Deliberació en Ple. Senat: Iniciativa legislativa del Senat →Remissió al Congrés Mateixos tràmits que al Congrés (termini: 2 mesos) Possibilitats Aprovar el text → sanció reial Introduir esmenes →retorna al Congrés. El Congrés adopta o rebutja les esmenes per majoria simple. Pot tornar a aprovar el text inicialment tramès al Senat al cap de dos mesos (rebutja les esmentes). 4 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS Interposar vet (majoria absoluta) → retorna al Congrés. El Congrés aixeca el vet per majoria absoluta o torna a aprovar el text inicialment tramès al Senat al cap de dos mesos per majoria simple. Eficàcia: sanció, promulgació i publicació de la llei: Drets i deures dels parlamentaris Els drets dels parlamentaris són: dret de participació en la vida parlamentaris, econòmics i d'informació; a més el Senat afegeix els drets de tractament d'excel·lència i a pas lliure de circulació en determinats mitjans de transport col·lectius i al pagament de certs viatges. Els deures són: obligació d'assistència, adquisició de la conducta al reglament respectiu, de cortesia, condició d'ús inadequat de la condició parlamentaris i formular la declaració de béns i activitats. 5 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 8.- EL GOVERN Actualment, el rei no té poder polític a l'Estat. El poder executiu està en mans del President del Govern. El poder executiu o govern està vinculat al Parlament, i aquest el controla, mitjançant diferents mecanismes com la investidura o la moció de censura, entre altres. 1. La investidura La investidura és un procés pel qual el Congrés dels Diputats atorga la seva confiança al President del Govern, i expressa la seva voluntat d'encomanar-li la direcció del futur Govern 99 CE. El procediment d'investidura es desenvolupa en cinc fases: 1. Proposta del candidat a la presidència, per part del rei. 2. Debat d'investidura. El candidat exposa els seus objectius polítics (art.99.2 CE). 3. Votació per majoria absoluta (176 diputats); en el cas de que no s'arribés a un acord, es faria una segona votació a les 48h per majoria simple. (art.99.3 CE) 4. Si en cap de les dues votacions s'ha aconseguit la confiança del Parlament, el procés tornarà a començar. (art. 99.4) 5. Situació de bloqueig constitucional, sí amb un límit de 2 mesos, no es troba un nou candidat a president del Govern. Si tot hi així no hi ha candidat investit, el rei dissoldrà les cambres i convocarà noves eleccions. (art.99.5 CE). 2. Composició i funcionament Composició 98 CE President: decidirà quins són els membres que formaran el Govern. Té dues funcions bàsiques: Direcció de l'acció del Govern: Coordinació de l'acció del Govern: Vicepresident: no és una figura necessària, es considera el substitut del President en circumstàncies excepcionals i assumeix les seves funcions. Les seves funcions són aquelles que li delegui el President. Ministres: són components del Govern, són nomenats i separats del càrrec pel rei a proposta del President. Tenen una doble condició: Exerceixen funcions polítiques com a membres del Govern. Exerceixen funcions administratives com a caps d'un departament ministerial. Consell de Ministres: és l'òrgan suprem del Govern que expressa de forma ordinària la seva voluntat col·legiada. El Govern actua i exerceix les seves competències com a òrgan col·legiat mitjançant el Consell de Ministres; formalment convocat, constituït i presidit amb els requisits que les lleis estableixin. Està composat pel President, el Vicepresident i els Ministres. Funcions del Govern 97 CE Hi ha quatre funcions bàsiques: 6 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS 1. Funció de direcció política: és la direcció i canalització de la política, el Govern té més pes. Orienta de forma harmònica els actes propis per aconseguir unes finalitats. Hi ha tres funcions bàsiques: direcció política exterior, interior i direcció de la defensa de l'Estat. Ho fa en dos fases: establir objectius (finalitats) i de manera instrumental (fixar, exercir, el mitjans adequats). 2. Funció de direcció de l'Administració: marca la direcció de les actuacions de l'Administració. 3. Potestat reglamentaria: és la potestat per emanar normes pròpies, anomenades decrets, els quals es troben per sota de la llei. 4. Funció executiva: aplicació de les lleis. 3. Control del Govern Hi ha dues vies de control de l'actuació del Govern: a. Judicial: els actes que afectin a la protecció dels drets fonamentals estaran sotmesos a examen judicial, amb independència de que hagin estat realitzats pel Govern o l’Administració pública. En conclusió: Tots els actes dels poders públics estan subjectes a l’ordenament jurídic. Existeixen actes polítics exclosos del control, però no estan recollits en la llei i s’ha de fer de manera restrictiva. Seran controlables quan afectin a drets fonamentals i quan es vegi afectat el patrimoni d’un tercer. b. Política cessament del Govern. 4. Cessament del Govern (art.101 CE). Hi ha quatre formes de fer cessar el Govern: 1. Mecanismes de control extraordinari del Govern, pèrdua de la confiança del Parlament. Hi ha dos tipus de mecanismes: a. Moció de censura (art.113 CE): és un procediment pel qual el Parlament exerceix un control sobre el govern, mitjançant la dimissió del President. N’hi ha de dos tipus: Tradicional: amb l’objectiu de fer plegar el Govern; crea inestabilitat. Constructiva: s’exigeix el nomenament d’un nou president, a més de destruir el Govern; crea més estabilitat. Per a poder presentar una moció de censura es necessita una desena part dels diputats, per a poder presentar-la. Si la primera moció no és aprovada, es vota la segona proposada en cas de que s’hagués proposat. Si no s’aprova es continua amb el Govern inicial. Però si és aprovada, el Govern anterior ha de dimitir i el rei nomenarà President al nou candidat referendant pel president de les Corts. Per aprovar una moció de censura hi ha d’haver majoria absoluta. b. Qüestió de confiança (art.112CE): El President del Govern, parlant abans am el Congrés de Ministres, pot plantejar al Congrés dels Diputats la qüestió de confiança sobre el seu pla polític general. El cap del poder executiu convoca votacions a les cambres, si segueix tenint la confiança de les Corts segueix governant; però si perd la confiança ha de dimitir i fer un procés d’investidura. Només es necessita una majoria simple, per tant es protegeix el Govern. 7 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS 2. Dissolució de les cambres: per eleccions anticipades, que només poden ser convocades pel President del Govern, el líder de l’oposició no ho pot fer. En el cas d’eleccions marcades per la fi d’una legislatura, el Govern s’ha de dissoldre. 3. Per renúncia o mort del President. 8 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 9.- EL PODER JUDICIAL 1. Principis constitucionals El poder judicial és el poder de l’Estat que exerceix la potestat jurisdiccional (art.117), de jutjar i fer executar allò jutjat. Aquesta funció està atribuïda a cada un dels jutges i magistrats que el componen. Hi ha 5 principis constitucionals: Independència: sobre els membres del poder judicial i la seva estructura organitzativa, es manifesta en: Existència d’un cos de funcionaris específics i independents, jutges i magistrats. Existència d’un òrgan de govern separat i independent del poder legislatiu i de l’executiu: el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Hi ha dos mecanismes per garantir la independència: Mitjançant la Inamovilitat: els jutges i magistrats no poden ser moguts del cas, a excepció de jubilació o trasllat, o ascens o sanció. Mitjançant el règim d’incompatibilitats. Els jutges no poden estar sotmesos a cap mandat, ni extern ni intern, només sotmesos a l’imperi de la llei. Legitimació democràtica: que es projecta en: 1. La justícia emana del poble i es administrada en nom del rei (sobirania popular); 2. Tothom pot comparèixer davant dels poder públics en defensa de l’interès públic (acció popular) = Participació popular. 3. Institució del jurat, regulat per llei (LO 5/1995, de 20 de maig, del Tribunal del Jurat). = Participació popular. 4. Assistència jurídica gratuïta. Unitat: hi ha tres realitats molt diverses: tots els òrgans que composen el poder judicial, estan sotmesos al mateix règim jurídic; no hi ha jurisdiccions especials dins del PJ, com la militar, TC, T.Jurat... Només hi ha un poder judicial per a tot l’Estat, amb jurisdicció ordinària, dividida en quatre ordres: civil, penal, laboral o social i contenciosa administrativa. Exclusivitat: l’activitat jurisdiccional només l’exerceixen els jutges. Hi ha dos vessants: Prohibició de la justícia privada. Prohibició de l’activitat jurisdiccional a òrgans de l’Estat que no tinguin naturalesa judicial. Els jutges i magistrats no poden exercir altres funcions que les pròpiament jurisdiccionals o conferides per la llei. Es a dir, només els jutges poden jutjar, hi estan obligats a resoldre tots els casos en els que siguin competents. Responsabilitat: els poders públics es fan càrrec (indemnització) dels efectes que tenen resolucions judicials errònies, errors judicials. Els jutges gaudeixen d’immunitat judicial, el jutge ha de ser imparcial. 9 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS 2. Organització judicial Jutjats: òrgans unipersonals (sols un jutge) de primera instància de l’Administració de justícia. Són els jutges. Tribunals: òrgans col·legiats (més d’un jutge), organitzat per Sales i Seccions. Són els magistrats. o Tribunal Suprem: sala civil, penal, social, militar, contenciós-administratiu. Hi ha tres criteris per a organitzar les diferents administracions del poder judicial: Criteri funcional: ordres jurisdiccionals. Criteri geogràfic: depenent de l’àmbit geogràfic del jutjat o tribunal. Criteri orgànic: depenent de les instàncies o graus de les sentències. 3. El Consell General del Poder Judicial (art.122 CE): És un òrgan específic i independent respecte del poder executiu, té la competència de governar i administrar el poder judicial. Esta format per 20 vocals, nomenats per períodes de 5 anys (10 del Congrés i 10 del Senat) + 1 president (que és per designació directa, ja que és el president del TS). Els 20 vocals, estan formats per: 12 jutges i magistrats de tots els ordres jurisdiccionals o categories judicials. Escollits 6 pel Congrés i 6 pel Senat, per majoria de 3/5 parts. 8 advocats i juristes de reconegut prestigi amb experiència de més de 15 anys en la seva professió. El Congrés escull 4 i 4 el Senat, per majoria de 3/5 parts. És l’òrgan de govern dels jutges i tribunals. El Consell General del Poder Judicial té quatre funcions principals: 1. 2. 3. 4. Constitucionals, pot nomenar a 2 magistrats del Tribunal Constitucional. Es sentit quan nombra al Fiscal General de l’Estat. Planteja conflictes de competència amb altres poders públics. Funcions pròpies: reglamentació interna, estableix l’estatut dels jutges i magistrats, nomena al president del TS, publicació oficial de la jurisprudència del TS, inspecciona els Jutjats i Tribunals, rep les queixes dels ciutadans i informa sobre determinats projectes legislatius. Està composat per un president, un vicepresident, un ple de 20 membres, una comissió permanent, una disciplinària i una de qualificació. 4. El Ministeri Fiscal (art.124 CE). Encara que es troba recollit a la Constitució, dins el Poder Judicial, el Ministeri Fiscal no és Poder Judicial; la seva missió és cooperar amb l’Administració de Justícia. Té per missió promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei. També té la missió de vetllar per la independència dels Tribunals i procurar la satisfacció d’aquests davant l’interès social. Des d'un punt de vista orgànic, els principis estructurals que informen el Ministeri Fiscal són els d'unitat i jerarquia, i des d'un punt de vista funcional, els principis són els de legalitat i imparcialitat. D'acord amb la Constitució, el Ministeri Fiscal comparteix amb els jutges i magistrats membres del Poder Judicial la direcció d'unitat de Policia Judicial en l'aclariment de fets amb aparença de delicte i en 10 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS l'assegurament dels presumptes delinqüents. L'estructuració del Ministeri Fiscal és paral·lela a la jurisdiccional. Existeix representació del Ministeri Fiscal davant Audiències Provincials, davant Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes, davant l'Audiència Nacional, davant el Tribunal Suprem, davant el Tribunal Constitucional i davant el Tribunal de Comptes. En tots els casos se situa al capdamunt un Fiscal en cap, seguit d'un Tinent Fiscal i la resta de fiscals de la corresponent plantilla, sempre sota la superior jerarquia del Fiscal General de l'Estat. Al pla penal ha hagut la creació de la Fiscalia destinada a la lluita contra les drogues i contra la corrupció. La Ley 50/1981, del Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal, estableix i regula tres òrgans col·legiats de caràcter consultiu respecte de les funcions que ha d'assegurar el Fiscal General de l'Estat: Consell Fiscal, Junta de Fiscals de Sala i Junta de Fiscals Superiors de les Comunitat Autònomes. El Fiscal General de l'Estat disposa també d'una Secretaria tècnica per l'elaboració ordinària dels documents i escrits que li corresponen com a titular de la direcció de l'organització fiscal. Qui accedeix al Ministeri Fiscal accedeix a la carrera per oposicions. 5. Participació ciutadana (art.125 CE): A Espanya hi ha el jurat, que és un òrgan format per ciutadans, que podran exercir l’acció popular i així participar a l’Administració de Justícia. El compliment del precepte constitucional, la Llei orgànica 5/1995, del Tribunal del Jurat, modificada per la Llei orgànica 8/1995, de 16 de novembre, desenvolupa aquesta institució, definint al seu article 6 la funció de jurat com un dret exercitable per aquells en els quals no es doni motiu que ho impedeixi i el seu compliment com un deure pels que no estiguin sotmesos en causa d'incompatibilitat o prohibició ni puguin excusar-se segons aquesta Llei. A Espanya, el model vigent és l'anglosaxó o model pur format per 9 membres escollits mitjançant cens electoral per províncies cada dos anys. Després de l'elecció, per a cada judici es realitza un complex procés de selecció per que originàriament es seleccionen 36 ciutadans sense experiència en dret, a continuació, concorren a la selecció, un mínim de 20 ciutadans, entre els quals trien els jurats l'advocat defensor i el fiscal, es rebutgen aquelles persones que al interrogatori donin mostres de parcialitat sobre el tema que s'està jutjant. Al final del judici el jurat estableix la culpabilitat o innocència del processat. 11 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 10. EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL 1. Jurisdicció constitucional La Constitució neix en el moment en que aquesta esdevé norma suprema de l’ordenament jurídic; totes les lleis s’han d’adaptar a la Constitució. Hi ha dos sistemes de justícia constitucional: a) Sistema difús de justícia constitucional: la Constitució actua com a norma suprema, cap norma pot contradir-la i si ho fa, aquesta s’aparta. b) Sistema concentrat: el Tribunal de Garanties Constitucionals és l’òrgan encarregat de garantir el compliment i la constitucionalització. Hi ha tres causes que provoquen l’aparició d’aquest tribunal: Principis constitucionals diferents dels americans i per tant no es podia aplicar el seu sistema de justícia constitucional. Desconfiança del poder judicial, degut a que els jutges estaven arrelats al règim anterior. Els jutges no estan acostumats a interpretar la Constitució. Només trobem un òrgan que té el monopoli total de la constitucionalitat de les lleis. L’òrgan legitimat té la potestat d’eliminar la llei inconstitucional, mentre que als altres sistemes només poden adoptar-les, no eliminar-les completament. La constitució opta pel sistema de jurisdicció concentrada. El Tribunal constitucional com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent de la resta d’òrgans constitucionals i està sotmès només a la Constitució i a la seva pròpia llei orgànica (LO 2/1979, de 3 d’octubre). És únic en el seu ordre i estén la seva jurisdicció a tot el territori nacional. Que el Tribunal Constitucional sigui l’intèrpret suprem de la Constitució comporta: La interpretació que el Tribunal Constitucional faci del preceptes constitucionals s’imposa a qualsevol altre interpretació de la resta de poders públics. El caràcter vinculant de les seves decisions afecta a tots els òrgans de l’Estat i als ciutadans. 2. Composició i estatuts dels magistrats 159 CE Composició El Tribunal Constitucional està format per 12 magistrats, nomenats pel rei: 4 estan designats pel Congrés dels Diputats, 4 pel Senat, 2 pel Govern i 2 més pel Consell General del Poder Judicial. (majoria de 3/5 parts, tots menys el Govern). Per a ser magistrat del Tribunal Constitucional s’ha de tenir la nacionalitat espanyola; més de 15 anys d’exercici professional; han de ser juristes de reconeguda experiència; i estaran escollits entre magistrats, fiscals, professors d’universitats, funcionaris públics i advocats. El mandat dura 9 anys. Una mesura per evitar la polarització dels magistrats és la renovació parcial per terços cada 3 anys. Inelegibilitat immediata. 12 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS Estatut dels magistrats És incompatible amb el càrrec de magistrat constitucional: Qualsevol mandat representatiu. Càrrecs polítics i administratius. Exercici de funcions directives en un partit polític, sindicat o altres càrrecs representatius de cooperacions. L’exercici de la carrera judicial i fiscal. Qualsevol activitat mercantil o professional. El membres del Tribunal Constitucional tindran les incompatibilitats pròpies dels membres del poder judicial. Davant d’una concurrència de les causes d’incompatibilitat, el magistrat haurà de cessar en el càrrec o bé en l’activitat incompatible. La militància d’un magistrat en un determinat partit polític no és causa d’incompatibilitat, una possible afinitat ideològica no és cap factor que minvi la imparcialitat per jutjar assumptes que el Tribunal ha de decidir. Tot i això, el Tribunal Constitucional s’ha d’erosionar paulatinament degut a les actuacions partidistes dels magistrats. La institució ha perdut prestigi. La pèrdua de la condició de magistrat, preveu 6 causes de cessació: Per renúncia o mort. Per expiració del mandat. Per concurrència d’alguna de les incapacitats previstes pels membres del poder judicial. Per incompatibilitat sobrevinguda. Per falta de diligència en l’atenció dels deures del càrrec. Per haver estat declarat responsable per dol o condemna per delicte culpós o per culpa greu. El president del Tribunal Constitucional serà nombrat entre els seus membres pel rei, a proposta del ple de Tribunal per un període de 3 anys. L’article 159.5 de la Constitució assegura tres garanties: i. ii. iii. Independència: els magistrats no són responsables de les opinions expressades en l’exercici de les seves funcions. Inamobilitat: no poden ser ni destituïts ni suspesos del seu càrrec, si no és per les causes establertes en la LOTC. Responsabilitat: tenen responsabilitat civil i penal per dol. 3. Organització i funcionament: Òrgans unipersonals President (art.160 CE): escollit pels magistrats (majoria absoluta en primera votació; més vots en segona votació i tercera votació). Vot de qualitat. 13 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS Vicepresident: escollit de la mateix forma, substitueix al President. Òrgans col·legiats Ple: coneix de tots els assumptes que són competència del TC, llevat dels recursos d’empara. Sales (2): coneixen dels recursos d’empara. També dels RI (LO 6/2007) Seccions (4): despatx ordinari i decisió sobre l’admissibilitat dels assumptes. També dels RA (LO 6/2007). Els actes del tribunal constitucional Sentència: decisió que posa terme al procés (antecedents, fonaments jurídics i “fallo” o resolució). Declaració: decisió que resol el recurs previ de constitucionalitat dels tractats internacionals. Interlocutòria (auto): resolucions motivades Providència: resolucions no motivades d’inadmisió, desistiment i caducitat. Els vots particulars: discrepància d’un membre del Tribunal Constitucional respecte la resolució o l’argumentació. 4. Funcions i procediment: El Tribunal Constitucional concreta la seva activitat jurisdiccional en tres blocs: a. Control de constitucionalitat de les normes amb rang de llei És la funció de contrastar dues normes: la llei impugnada per algú i la Constitució, actua com una depuradora de l’ordenament jurídic, es treuen les lleis que contradiguin a la Constitució (nul·litat d’una norma per contradir la Constitució). Hi ha tres mecanismes: Recurs d’inconstitucionalitat 161.1.1.a CE i 33 i ss LOTC: Legitimació 162 CE i 32 LOTC: o President del Govern o Defensor del poble o 50 diputats o 50 senadors o Òrgans col·legiats executius de les comunitats autònomes o Assembles legislatives de les comunitats autònomes Objecte 161.1 CE i 27.2 LOTC: lleis i disposicions normatives amb força o rang de llei (estatuts, lleis orgàniques, lleis ordinàries, decrets llei, decrets legislatius, tractats internacionals, reglament de les cambres parlamentàries) i normes amb força de llei de les comunitats autònomes. Termini 33 LOTC: tres mesos a partir de la publicació de la norma, o nou mesos en cas de conflicte de competències amb normes amb rang de llei. Efectes de la sentència 164 CE i 33 LOTC: o Valor de “cosa jutjada”: no hi ha possibilitat d’impugnació o Efectes erga omnes a partir de la públicació o Vincula als poders públics i als ciutadans 14 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS o Declaració d’inconstitucionalitat i nul·litat de preceptes impugnats; aquella norma s’expulsa de l’ordenament jurídic, entendre la ficció de que aquella norma mai ha existit. Qüestió d’inconstitucionalitat 163 CE i 35 LOTC: Legitimació: òrgans judicials, qualsevol jutge o magistrat. Objecte: el mateix bloc de normes que abans. Termini: en qualsevol moment en que un jutge dubti. Requisits específics: o Aquell jutge que dubti de la incostitucionalitat d’una llei davant la Constitució. El dubte ha de sorgir durant el procediment judicial i la decisió del cas depèn de la norma qüestionada. o El dubte es planteja un cop conclòs el procediment i dins del termini per dictar sentència. Control previ dels tractats internacionals 95 CE: És l’únic que es pot plantejar contra una norma que encara no ha entrat en vigor, també es pot fer posteriorment. L’única norma que pot ser impugnada és un tractat internacional. Després d’un control previ d’un tractat internacional la Constitució es modifica 13 CE. b. Defensa dels dels drets fonamentals: El 90 % del que arriba al Tribunal Constitucional són recursos d’empara, que tenen la finalitat de protegir el drets i llibertats fonamentals que propugna la Constitució. Vigila que els poders públics no vulnerin els drets i llibertats fonamentals. Només ho fa en l’àmbit dels drets i llibertats. 1. Recurs d’empara (art. 41 a 58 LOTC) Legitimació: persona natural o jurídica, el Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal. Objecte (art. 41.2 LOTC): normes sense força de llei Finalitat (art. 41.1 LOTC): protecció dels ciutadans enfront de violacions dels drets fonamentals originades pels poders públics (arts. 14 a 29, 30.2 CE) Requisits específics: esgotament de la via judicial prèvia. Termini: 20 o 30 dies des de la notificació de la resolució judicial. Efectes (art. 53 LOTC): (1) Denegar l’empara (2) Atorgar l’empara a) Declaració de la nul·litat de la decisió, acte o resolució que hagi impedit el ple exercici dels drets fonamentals. b)Reconeixement del dret o llibertat pública, d’acord amb el seu contingut constitucional c) Restabliment del recurrent en la integritat del seu dret o llibertat fonamental. 2. Autoqüestió d’inconstitucionalitat 55.2 CE: no es pot impugnar una llei. La plantegen els propis magistrats d’una de les sales del Tribunal Constitucional. Sí es presenta un recurs d’empara davant el TC es necessari que la Sala (6magistrats) s’adonin de que el problema que vulnera drets fonamentals o llibertats públiques avarca una llei (el RA és per normes sense rang de llei), i com 15 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS que ells no ho poden resoldre, envien una autoqüestió al Ple del TC i així decideixen, el problema de la llei inconstitucional, els 12 magistrats. c. Resolució de conflictes constitucionals: Conflicte positiu de competències (art. 161.1.c CE). o Finalitat: resoldre les controvèrsies causades per l’exercici de competències originades per normes sense força de llei de l’Estat i de les CCAA, ja que tots dos, creuen ser competents per fer-ho. o Legitimació: Govern central i governs de les CCAA. o Requisits específics: requeriment previ (facultatiu pel Govern central i obligatori per les CCAA). o Efectes de la sentència: - determinació de la titularitat de la competència controvertida anul·lar la disposició, resolució o acte que ha produït la invasió competencial. Conflicte negatiu de competències (art. 161.1.c CE) o Finalitat: resoldre les controvèrsies quan ambdues instàncies neguen ser titulars d’una competencia. Conflicte en defensa de l’autonomia local (art. 75 bis i ss LOTC). o o o L.O. 7/1999, de 21 d’abril, de reforma de la LOTC. Finalitat: resoldre les controvèrsies competencials entre ens locals i Estat o CCAA originades per normes amb rang de llei. Legitimació: òrgans representatius (ajuntaments, diputacions) dels ens locals (municipis i províncies) Conflicte d’atribucions entre òrgans constitucionals (art. 59 LOTC) o Finalitat : resoldre les controvèrsies entre òrgans constitucionals o Òrgans constitucionals: Congrés, Senat, Govern, Consell General del Poder Judicial. 16 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 11.- EL SISTEMA DE FONTS I LA CONSTITUCIÓ L’ordenament jurídic està integrat per normes jurídiques que tenen la capacitat d’obligar, integrades per drets i obligacions, vincula a tothom, poden ser exigides per l’ús de la força. El que pot decidir la exigibilitat de les normes jurídiques és l’Estat, que és l’únic que pot legitimar la pròpia norma jurídica, però això no significa que és l’únic òrgan capaç de crear normes jurídiques, com les comunitats autònomes, junt amb les institucions europees. L’ordenament jurídic estarà integrat per un conjunt de normes procedents d’un o varis centres de producció normativa, amb la pretensió de garantir el màxim grau d’obligatorietat. Intenta donar coherència, donar coherència a varies normes procedents de varis centres de producció normativa. La necessitat d’ordenar per tipologies les normes jurídiques ha estat la d’organitzar-les en funció del seu procediment d’elaboració, que fa referència a qui aprova la norma i de com s’ha aprovat, de tal manera que les normes s’agrupen en diferents rangs normatius. La Constitució espanyola esta creada pel poder constituent, és a dir, pel poble; les lleis estan aprovades pel Parlament, que té la funció de representar al poble; i els reglaments estan creats pel Govern, que és aprovat pel Parlament. Es pot apreciar que les normes estan disposades per nivells jerarquitzats, de manera que les més importants són les que estan més a prop del poble, ja que és el poder sobirà. La Constitució espanyola és la font de fonts per a moltes de les normes, la Constitució diu com s’han de produir les normes, en permet definir la resta de l’ordenament jurídic. La Constitució també ha d’establir mecanismes de convivència entre les normes, de manera coherent, fet que ens permetrà solucionar els conflictes normatius (normes que es contradiuen), la Constitució ens dóna els criteris d’ordenació de les normes. Principis d’ordenació Hi ha quatre principis per a solucionar els conflictes normatius: 3. Principi de jerarquia normativa (dimensió vertical): una norma de rang inferior no pot contradir mai una norma de rang superior. Si el conflicte es produeix entre normes de rangs diferents s’aplica aquest principi i la norma de rang inferior serà nul·la. La única norma que vincula a totes les normes és la Constitució. 4. Principi de competència (dimensió horitzontal): ens val per resoldre conflictes entre normes d’un mateix rang normatiu, però que pertanyen a diferents subsistemes, serà nul·la la norma aprovada per l’òrgan que no té competència per fer-ho. 5. Principi de procediment (dimensió de profunditat): serà vàlida aquella norma que hagi estat aprovada segons el procediment establert per la Constitució espanyola, ja que es posen en conflicte normes del mateix rang i del mateix subsistema. Ex. Llei orgànica (majoria absoluta en el Congrés dels Diputats / reserva material) Llei ordinària (majoria simple en el Congrés dels Diputats) 17 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS Principi cronològic (dimensió temporal): són normes que entren en conflicte quan són normes del mateix nivell, del mateix subsistema i aprovades pel mateix procediment. Per resoldre el conflicte s’ha de tenir en compte en quin moment van entrar en vigor, d’aquesta manera la norma posterior preval sobra la norma anterior. La Constitució espanyola com a font de dret La Constitució espanyola vincula a tots els poders públics i als ciutadans 9.1 CE, és una norma jurídica que gaudeix de les característiques que tenen totes les normes, però no és una norma jurídica més. La Constitució no és igual que les alteres normes, les característiques que la diferencies de les altres normes són: La heterogeneïtat de les normes, incorpora normes amb valors superiors, articles de drets fonamentals, articles organitzatius, principis econòmics, articles de reforma constitucional... Molts dels preceptes que incorpora són de caràcter obert, és a dir, que necessiten que algú les defineixi, des del Tribunal Constitucional fins el Parlament. Té la capacitat de derogar totes les normes que siguin contraries a ella (valor derogatiu). Preveu el que s’ha de fer si es vol reformar el text constitucional, que permet corregir o adaptar la Constitució a les noves circumstàncies. El valor derogatiu l’incorpora la constitució en una disposició, en l’apartat 1 i 2 deroga un seguit de lleis, les lleis franquistes, i l’apartat 3 fa una derogació tàcita, totes les normes anteriors o contraries a la Constitució. La derogació implica que una norma derogada perd la seva vigència i es torna inaplicable, però no s’expulsa de l’ordenament jurídic, aquesta competència es deixa en mans dels jutges. La inaplicació només té efectes sobre les parts del procés en que no s’ha aplicat aquesta llei o norma. La nul·litat, la declara el Tribunal Constitucional, és la pèrdua de la validesa de la norma jurídica, s’expulsa de l’ordenament jurídic i es declara inconstitucional; té efectes en el moment que la norma es declarada nul·la i té efectes sobre tothom, efectes erga ommnes. Un jutge pot decidir si una norma es deroga o la sotmet al criteri del Tribunal Constitucional sobre la nul·litat d’una norma. La inconstitucionalitat sobrevinguda de les normes preconstitucionals es refereix a que les normes que fins a l’aparició de la Constitució estaven vigents, fins 1978, es declaren nul·les. Hi ha diversos elements que fan considerar que la Constitució és una font de dret: La normativitat, la Constitució conté normes molt diverses: conté valors, principis bàsics, normes materials com els drets fonamentals, manaments al legislador, normes organitzatives, normes sobre producció normativa i normes que estableixen mecanismes per a garantir certes normes (per a drets fonamentals o principis rectors). La supremacia, la Constitució té supremacia sobre totes les normes de l’ordenament jurídic. La reforma constitucional, la Constitució dins de sí mateixa, conté el procediment per a poder reformar-la o modificar-la. La interpretació. 18 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS La reforma constitucional Podem distingir entre constitucions rígides i constitucions flexibles, les rígides tenen diferents mecanismes que s’utilitzen per reformar la legislació ordinària i les flexibles tenen els mateixos mecanismes per a reformar la legislació ordinària; però també hi ha constitucions anomenades retreas, que no es poden modificar. La Constitució espanyola és una constitució rígida, no prohibeix reformar el contingut constitucional, no estableix cap límit de caràcter material, tots els preceptes constitucionals poden modificar-se si se segueixen els procediments de reforma adequats. Es preveuen dos procediments de reforma, depenent del que es vulgui modificar Títol X CE: i. ii. Procediment agreujat:serveix per revisar totalment la constitució, el Títol preliminar, la Secció I del Capítol II del títol I o el Títol II. Procediment simple o ordinari: serveix per revisar la resta d’articles. Qui pot presentar una reforma constitucional? 166 CE Les Corts Generals (dos grups parlamentaris o 25 diputats / 50 senadors), el Govern i les comunitats autònomes, però per iniciativa popular 87 CE. i. Procediment agreujat 168 CE: s’inicia amb un pronunciament del Parlament sobre el principi de reforma, per aprovar la reforma, fan falta 2/3 parts de cada cambra, es produeix una dissolució automàtica, es convoquen eleccions generals que faran la reforma constitucional, el nou Parlament ha de pronunciar-se sobre la idoneïtat de la reforma constitucional, es comença a elaborar un text concret sobre la reforma i es fa una nova votació, que s’haurà d’aprovar per 2/3 parts de cada cambra. El referèndum popular és obligatori, és vinculant, la majoria hauran de votar en favor, la reforma entra en vigor i així comença a reformar-se la Constitució. ii. Procediment ordinari 167 CE: el projecte de reforma constitucional haurà de ser aprovat per una majoria de 3/5 parts de cada cambra, si no s’aconsegueix aquesta majoria es crearà una comissió parlamentaria partidària (amb el mateix nombre de senadors i diputats), que consensuaran un nou text de la reforma constitucional, que haurà de tornar a ser votat amb la mateixa majoria en favor, però si tampoc s’arribés a un acord, amb la majoria absoluta del Senat, el Congrés podria aprovar aquesta reforma amb 2/3 parts dels diputats a favor de la reforma. No és obligatori un referèndum popular, però si que ho seria si un 10% d’una de les dues cambres, dins dels 15 dies següents a la aprovació de la reforma ho demanessin. La Constitució només posa un límit per a no poder reformar la Constitució: no es podrà iniciar la reforma constitucional en temps de guerra ni en període de declaració dels tres estats (d’alarma, de setge i d’excepció) 169 CE. 19 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 12.- ELS TRACTATS INTERNACIONALS Un tractat internacional és un acord de voluntats, que està regit pel Dret internacional i celebrat entre Estats, entre organitzacions internacionals i Estats, o entre organitzacions internacionals, ja constin en un instrument únic o varis, i qualsevol que sigui la seva denominació particular (acord, convenció, compromís o pacte). En un sentit ampli, es tracta d'un negoci jurídic de característiques pròpies, degut a la categoria dels subjectes que en ell intervenen, els subjectes de Dret internacional, i obliga a les parts des del moment en que entren en vigor, amb independència de la seva eficàcia interna. Pel que fa al criteri jeràrquic, els tractats s'acostumen a situar entre la Constitució i la Llei. Estan basats en la política internacional, no són les úniques normes internes de les organitzacions internacionals, sinó que són normes pactades entre diversos Estats de la Unió Europea que impacten amb més força. Els tractats internacionals tenen unes característiques concretes: La norma depèn d'un ordenament jurídic extern a l'ordenament espanyol. La norma es aprovada per subjectes de Dret internacional, que són els Estats i les organitzacions internacionals. Obliguen a les parts que han signat, en relació a la comunitat internacional, així es crea una responsabilitat de cara a l'exterior. Els òrgans que representen al Govern espanyol en la política exterior són el Govern, les Corts Generals i el Rei 93.2 CE. Tipus de tractats internacionals Des de la perspectiva que s'han de seguir, que atribueixen a una institució supranacional l'exercici de competències pertanyents a la Constitució espanyola 93 i 94 CE. 93 CE: autorització de les Corts Generals a sol·licitud del Govern mitjançant una llei orgànica, que autoritza a ratificar la cessió de competències, el Govern haurà d'autoritzar el tractat en una llei orgànica. La llei orgànica 10/1986 i 6/2000, en la que s'atorguen competències de la Constitució espanyola a la Unió Europea. Afecten a la sobirania popular. 94 CE: depenent de quin àmbit vulguin regular els tractats internacionals no farà falta una llei orgànica, sinó l'aprovació del Parlament, els tipus de tractats que hagin de ser nomenats per Espanya hauran de tenir l'autorització del Parlament. L'article 74.2 de la Constitució diu com s'autoritzen aquests tractats. 94.2 CE: pel que fa a qualsevol tractat internacional que no cedeixi competències, només serà necessària una informació, del Govern al Parlament, del tractat internacional. Hi ha dues maneres d'incorporar tractats: la primer, és la que es requereix la intervenció de l'Estat i, la segona, és la que s'incorpora un tractat de manera directa o indirecta 96.1 CE. Relació entre tractats i Constitució: la Constitució té supremacia, mentre que el dret europeu té primacia. Si un tractat és contrari a la Constitució, el tractat s'haurà de reformar, per la superioritat formal i material de la Constitució respecte 20 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS d'un tractat internacional. Es pot presentar un procés de control previ dels tractats internacionals abans de que entrin en vigor, davant del Tribunal Constitucional; també es poden impugnar a priori a través del recurs o la qüestió d'inconstitucionalitat 95 CE, 78 LOTC i 27.2.c LOTC. El control previ dels tractats es produeix a iniciativa del Govern o de qualsevol de les dues cambres. Serà el Ple del Congrés dels Diputats, a iniciativa de dos grups parlamentaris o d'una cinquena part dels diputats, qui dirigeixi la petició al Tribunal Constitucional. En el Senat la iniciativa correspon a un grup parlamentari o a 25 senadors. Durant el període d'espera de la resolució se suspèn la tramitació de l'autorització. La finalitat dels control previ no és més que la d'impedir la conclusió de les normes internacionals contraries a la Constitució, sinó així mateix la d'indicar la via idònia per a incorporar internament el Dret internacional, prèvia reforma constitucional o sense ella. La impugnació d'un tractat a posteriori es pot fer a través d'un recurs d'inconstitucionalitat 27.2.c, 31 i 32 LOTC o a través d'una qüestió d'inconstitucionalitat 35 LOTC. Si el Tribunal Constitucional declare's la inconstitucionalitat del tractat, no equivaldria a la seva nul·litat, sinó que passaria a considerar-se inaplicable, ja que la nul·litat d'un tractat només pot fonamentar-se per les causes previstes en el Dret internacional 96.1 CE. La no aplicació d'un tractat podria comportar la eventual responsabilitat de l'Estat per l'incompliment de les obligacions acordades. Si la inconstitucionalitat provingués d'un conflicte substancial entre un tractat i la Constitució, les sortides possibles serien: introduir reserves al tractat, denunciar-lo o reformar la Constitució. Si aquesta no fos la situació es podrien intentar resoldre els vicis procedimentals , per incompliment de les normes internacionals o de les normes internes de celebració de tractats internacionals. Relació entre tractats i la Llei S'ha sostingut que el Dret internacional prima sobre el Dret intern, en cas de contradicció entre un tractat i una llei de dret intern, preval el tractat. A més els tractats gaudeixen d'una resistència especial, la Constitució espanyola prohibeix que els tractats quedin derogats o modificats per una llei aprovada posteriorment a la entrada en vigor del tractat 96 CE. La superioritat o primacia dels tractats sobre les lleis internes és peculiar: la llei no pot derogar ni modificar un tractat que ja ha entrat en vigor, però la llei contraria a un tractat no és nul·la, sinó que es torna inaplicable, ja que el tractat simplement preval sobre la llei. Normes de règim comunitari La Unió Europea és capaç de crear un ordenament propi, és un sistema normatiu autònom i propi de la Unió Europea. Disposa d'uns sistemes d'atribució de competències propi, els tractats constitutius són normes que parlen sobre el què legisla la Unió Europea. Té un sistema internacional propi, exclusiu, particular i capaç de crear normes jurídiques. La Unió Europea s'ha dotat d'un òrgan específic, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que controla la normativa comunitària, les normes d'aquest vinculen i incideixen en la normativa dels diferents Estats. TIPUS DE NORMES Trobem quatre tipus de normes: Fonts de dret originari: que són els tractats constituents de la Unió Europea, els quals la vertebren 21 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS jurídicament. Les principals revisions que es fan en els tractats de la Unió Europea són les de 1989, unió dels tres tractats anteriors; la de 1992, tractat de Maastricht, i la de 2004, el tractat de Lisboa. Tenen el mateix rang i importància que els tractats internacionals. Estableix essencialment la organització de les comunitats, el seu funcionament i les finalitats, i competències que se'ls hi atribueixen. La seva aprovació no correspon estrictament a la Constitució, sinó que correspon als tractats que la integren, i sorgeix a través de tractats, subscrits voluntàriament pels Estats membres. Els Estats han d'adoptar els mecanismes necessaris per l'efectivitat de les disposicions de la comunitat. Fonts de dret derivat o secundari: són normes aprovades per les institucions o òrgans de la Unió Europea, i no pels Estats. Les institucions que conformen la Unió Europea són el Parlament Europeu, que representa la voluntat del poble europeu; el Consell, que representa el govern dels Estats membres; la Comissió, els comissaris vetllen pels interessos de la Unió Europea; el tribunal de Justícia de la Unió Europea, que vetlla per les normes de la comunitat, és equiparable al Tribunal Constitucional a Espanya. Reglaments: són decisions d'abast general, obligatòries i directament aplicables en els ordenaments jurídics dels Estats membres de la Unió Europea. Directives: són normes que persegueixen la uniformitat dels ordenaments interns dels Estats membres. No són normes amb rang de llei, però si que són obligatòries, ja que obliguen a l'Estat membre en quant a resultat, però no marquen cap pauta per aconseguir aquest resultat. Les directives no són directament aplicades, són transposades, és a dir, l'Estat ha d'aprovar una llei que incorpora una directiva europea. Quan les directives i els reglaments xoquen contra una norma interna, s'aplica el principi de primacia del dret europeu; el jutge pot presentar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. 22 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 13.- LA LLEI En l'etapa liberal, la llei era la norma suprema de l'ordenament jurídic. També, és el principi d'unitat formal i és de caràcter general, és a dir, que esta destinada a tots els ciutadans i les situacions que regula i la seva aplicació. En l'actualitat, la llei ja no és la norma suprema, és una norma subordinada a la Constitució espanyola; ja no és un únic fonament, pot ser aprovada per qualsevol òrgan legitimat per a fer-ho i tampoc és general. La Constitució espanyola en cap moment defineix el concepte de llei, sinó que es pressuposa el seu concepte, el qual deriva de la concepció clàssica de llei, és a dir, que és la font central del nostre ordenament jurídic per ser significat jurídic, norma aprovada pel Parlament, i per la seva posició estructural preferent que té dins del sistema normatiu, és la norma cridada per a regular les principals qüestions que recull la Constitució. La llei definida de manera estricte és “tota norma dictada per un Parlament, d'acord amb un procediment parlamentari formal”. Tipus de llei Hi ha cinc grups de lleis diferents dins de l'ordenament jurídic estatal: a) Lleis ordinàries: composades per les lleis estatals i autonòmiques, són les normes bàsiques de l'ordenament jurídic, situades amb caràcter general a un nivell jeràrquic superior, únicament subordinada per la Constitució b) Lleis orgàniques: és una norma a la que se li encomana el desenvolupament de matèries singulars de la Constitució. c) Lleis de pressupostos: són normes vinculades a l'exercici de la funció pressupostària de les Corts Generals. d) Estatuts d'autonomia: són les lleis orgàniques que aproven les comunitats autònomes, similars a la Constitució a nivell estatal, però aquests a nivell autonòmic. e) Lleis de l'article 150 de la Constitució: Lleis marc (apt. 1) Lleis orgàniques de transferència i delegació (apt. 2) Lleis d'harmonització (apt. 3) Reserva de llei El principi de la reserva de llei indica que la Constitució exigeix que certes matèries, d'especial importància, siguin regulades mitjançant una llei específica; que busca determinar quin òrgan pot i quin no pot regular un determinat àmbit, el Govern no ho podrà fer, però sí el Parlament, tot i que un cop aprovada la llei pel Parlament, el Govern si que podrà desenvolupar-la. Aquesta exigència és una garantia de la institució parlamentària, en front a la potestat reglamentària del Govern: si no existissin matèries reservades a la llei, el reglament podria acabar per anular-la completament. També és una tècnica de garantia de la institució parlamentaria, en front a sí mateixa, ja que suposa que en les matèries reservades, la regulació legal ha de ser real i efectiva, sense que el Parlament pugui renunciar a la seva funció normativa per mitjà de remissions o habilitacions amplies i indeterminades en favor del Govern. 23 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS La reserva de llei té una doble funció: Prohibició d'entrada del Govern per mitjà del reglament. Obligació positiva de la intervenció reguladora de l'òrgan legislatiu. L'existència de les reserves de llei expresses reforça la posició de la llei en el nostre ordenament constitucional, també en relació al principi de legalitat, pel fet de que hi ha una necessitat de que sigui aquest tipus de norma la que obri la regulació d'aquelles qüestions que afecten als drets i deures dels ciutadans. Llei orgànica La llei orgànica és una llei reforçada que té per objectiu el desenvolupament de matèries d'especial rellevància de la Constitució, com els drets fonamentals i les llibertats públiques, les que aproven els estatuts d'autonomia, el règim electoral i les demés previstes en la Constitució 81.1 CE. La llei orgànica té tres característiques fonamentals: Element formal: la branca procedimental defineix que es necessita una majoria qualificada del Congrés dels Diputats per a poder aprovar una llei orgànica, modificar-la o derogar-la. Element material: es tracta d'una reserva tancada o bidireccional, és a dir, les matèries pròpies de la llei orgànica només poden ser regulades per aquesta mena de llei, però aquestes no poden regular altres matèries que aquelles que la Constitució li ha designat. Posició en el sistema de fonts: es pot diferenciar des de dues concepcions: ◦ Des d'una concepció formal, atenent a la especial rigidesa procedimental de les lleis orgàniques, les quals estarien situades entre la Constitució i les lleis ordinàries, jeràrquicament. ◦ Des d'una concepció material, hi ha dues posicions atenent al principi de competència: ▪ Principi de competència, la llei orgànica només s'imposa a la llei ordinària, quan la primera es mou en el camp material que li es propi, però si s'accedeix en la regulació del seu àmbit material, la llei ordinària tindrà prevalença sobre la llei orgànica. ▪ El principi de competència NO és vàlid, ja que aquest principi només actua en la resolució de conflictes entre normes que sorgeixen de diferents ordenaments. Les lleis orgàniques estan destinades a complir tres finalitats constitucionals diferents: • Desenvolupament directa de la Constitució, aquesta finalitat estarien en posició de paritat s'haurà d'atendre al principi de reserva per conflictes i qualsevol extralimitació de la llei reservat suposaria una inconstitucionalitat. • Concreció de la Constitució destinada a materialitzar determinats preceptes que conté la Constitució, igual que en l'anterior finalitat, les lleis orgàniques que tenen aquesta finalitat estarien en posició de paritat en relació a les lleis les lleis orgàniques que tenen en relació a les lleis ordinàries i a solucionar els seus possibles orgànica de l'àmbit que li està 24 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS ordinàries i s'haurà d'atendre al principi de reserva per a solucionar els seus possibles conflictes i qualsevol extralimitació de la llei orgànica de l'àmbit que li està reservat suposaria una inconstitucionalitat. • Integració i expansió constitucional destinada a continuar el règim constitucional allà on la Constitució no arriba, les lleis orgàniques que tenen aquesta finalitat haurien de gaudir d'una superioritat funcional sobre la resta de lleis, no només ordinàries, sinó que també sobre les orgàniques, ja que aquestes “funcionen” com a normes intermitjes entre la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic. 25 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 14.- LES NORMES DEL GOVERN AMB RANG DE LLEI El Govern no és un òrgan cridat per aprovar normes amb rang de llei, però la Constitució estableix que el Govern, ocasionalment, pot aprovar normes amb rang de llei. Hi ha determinades lleis que han de ser regulades i no poden esper-se a la durada del procés legislatiu, fa falta regular-les amb urgència. Només en dos casos, la Constitució permet elaborar normes pel Govern: el decret-llei i el decret legislatiu. DECRET-LLEI: Els decrets-llei 86 CE, que en ocasions se'ls denomina legislació d'urgència, són normes amb rang de llei dictades per Govern, per la seva urgència a l'hora de ser aprovats. Són unes disposicions dictades pel Govern, amb caràcter provisional i excepcional, que requereixen en tot cas, la col·laboració del Congrés dels Diputats per a obtenir una vigència indefinida en l'ordenament jurídic. No requereix una prèvia autorització parlamentària. Si el decret-llei obté la convalidació del Congrés dels Diputats, passa a ser una norma amb rang de llei, que podrà ser objecte d'impugnació en el control constitucional per part del Tribunal Constitucional. Els decrets-llei tenen uns límits d'aspectes materials i d'aspectes formals: Aspectes materials 86.1 CE: que contempla dos elements: o Enumera quines són les circumstàncies en que el Govern pot aprovar un decret-llei. Pressupòsit de fet que permet al Govern aprovar un decret-llei, d'extraordinària, que és difícil de preveure, d'importància o gravetat excepcional, i d'urgent necessitat, concepte jurídic indefinit; inajornable, immediat, que no pot esperar al procés legislatiu ordinari, no significa que la regulació sigui de qualsevol tipus. o Enumera quines són les matèries que mai es podran regular per un decret-llei. El Govern a través del decret-llei mai podrà regular, que són l'ordenament de les institucions bàsiques de l'Estat, ni els drets ni els deures ni les llibertats del Títol I de la Constitució, ni el règim de les comunitats autònomes, ni el dret o règim electoral general. Aspectes formals 86.2 i 86.3 CE: el Govern és el titular únic i exclusiu d'aprovar el decret-llei (els estatuts regulen si els governs autonòmics poden aprovar decrets-llei) i el control del decret-llei és parlamentari. Són disposicions legislatives provisionals per a la derogació i convalidació del Congrés, després de 30 dies posteriors a la promulgació del decret-llei. La convalidació que atorga el Congrés suposa una vigència definitiva del decret-llei, però si no es convalida el decret-llei serà derogat i perdrà la seva vigència. El Senat no hi participa, el Congrés no pot modificar el decret-llei, si al cap de 30 dies el Congrés no es pronuncia el decret-llei es deroga automàticament, si no es així les Corts Generals podran tramitar-lo com a projecte de llei pel procediment d'urgència. DECRET LEGISLATIU: El decret legislatiu 82 a 85 CE és una norma que aprova el Govern prèvia delegació del Parlament, el Parlament delega la facultat d'aprovar el decret. Es preveu la concurrència de dues normes per a poder aprovar un decret legislatiu: una llei de delegació prèvia de les Corts Generals i la llei delegada, que és el decret legislatiu aprovat pel Govern. La Constitució preveu dues modalitats de delegació 82 CE: en primer lloc, una llei de bases pel qual el Govern elabora un text articulat, ja que el Parlament dóna aquesta facultat al Govern en aquesta llei; i, en 26 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS segon lloc, el Parlament elabora una llei ordinària per a que el Govern pugui elaborar un text refós. La primera modalitat podrà innovar, sempre respectant les bases, en un text, a varies matèries. Els decrets legislatius tenen uns límits: La delegació ha de ser atorgada del Parlament al Govern, única i exclusivament, el Govern no pot subdelegar a ningú. La delegació ha de ser inequívoca i expressa, no es pot fer per un temps indefinit i s'esgota per l'us de l'aprovació del decret legislatiu. La llei de delegació ha de fixar l'objecte que ha d'aprovar el Govern. Les matèries que no es poden plantejar són aquelles que estan reservades a la llei orgànica. El Tribunal Constitucional controla els decrets legislatius. El decret legislatiu és una actuació normativa elaborada pel Govern, basada en un apoderament previ o una habilitació expressa conferida ad hoc per una llei emanada del Parlament, delegació legislativa. El Govern no actua habilitat directament per la Constitució, com el decret-llei, sinó que requereix una habilitació del propi Parlament que delega el seu exercici al Govern. La Constitució preveu dos tipus de lleis de delegació, la llei de bases i la llei ordinària. La delegació legislativa s'atorga per mitjà d'una llei de bases, quan el seu objecte sigui la formació de textos articulats d'una matèria concreta, sobre la qual o bé no existeix cap regulació o bé es pretén modificar sota una nova direcció ja existent. Les lleis de bases no poden, en cap cas, permetre la modificació de la pròpia llei de bases, ni autoritza a dictar normes que tinguin caràcter retroactiu 83 CE. Les lleis de bases han de ser les lleis aprovades pel Ple, per el que s'exclou el procediment especial de les lleis aprovades per una comissió permanent legislativa 75.2 i .3 CE. La delegació legislativa s'atorga per mitjà d'una llei ordinària de refunció de textos, quan es vulgui harmonitzar i sistematitzar una normativa legal ja existent ajuntant una diversitat de textos en un de sol, és a dir, s'intenta reduir a la unitat, a un únic text o cos legal una normativa dispersa i fragmentària, que sobre una matèria concreta es conté en diferents texts legals. Aquesta delegació feta per les Corts es dóna, normalment, quan una matèria ha estat objecte de successives regulacions, fetes des de perspectives diferents, que incideixen entre sí de manera explícita i implícita. El Parlament confia al Govern el treball d'integrar en un text únic totes les disposicions disperses, sistematitzant-les, depurant les normes i les possibles incoherències i contradiccions. 27 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 15.- LES SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL El Tribunal Constitucional és l'únic òrgan capaç per a inaplicar o anul·lar una llei que es aprovada pel Parlament, d'aquesta es declara com una espècie de legislador negatiu. Però no només expulsa normes de l'ordenament jurídic, a vegades dóna una nova interpretació o contingut jurídic a les normes que ja estan dins del sistema normatiu. Sempre que parlem de les sentències del Tribunal Constitucional, es parla de que són el punt i final d'un procés constitucional. El Tribunal Constitucional emet dos tipus de sentències: 1. Sentències estimatòries: són sentències estimatòries d'inconstitucionalitat de la llei o disposició que s'impugna. Declaren la nul·litat de les normes impugnades, és a dir, que aquella disposició ha deixat d'existir des del moment en que la disposició es va originar 39.1 LOTC, aquests efectes s'anomenen ex tunc. El vici d'inconstitucionalitat es produeix en el moment en que la norma és aprovada. Si la norma és nul·la des de que es crea, els efectes que hagin creat la norma inconstitucional són nul·les. Però aquests efectes són relatius, en l'únic cas que el Tribunal Constitucional imposa els efectes retroactius de la norma inconstitucional o nul·la, és quan millori la situació de la persona a la que se li aplica la norma 40 LOTC (sancion, penes i 9.3 CE), en la majoria dels casos no es concedeixen els efectes retroactius, que són efectes ex nunc, és a dir, que tenen efectes a partir de la seva nul·litat. 2. Sentències desestimatòries: són sentències que declaren la constitucionalitat d'una llei que s'impugna. Quan el Tribunal Constitucional diu que la norma és conforme amb la Constitució, no es podrà tornar a impugnar amb un recurs de inconstitucionalitat; però sí que es possible tornar a impugnar la llei o disposició ja impugnada anteriorment amb una qüestió d'inconstitucionalitat, ja que aquesta via ha de servir per a permetre al Tribunal Constitucional revisar la seva jurisprudència a les noves circumstàncies. Les sentències del Tribunal Constitucional tenen un valor de cosa jutjada a partir del dia següent a la seva publicació en un diari oficial i tenen plens efectes en front tothom. Els efectes que produeixen les sentències són 164 CE: 1. Efectes de cosa jutjada 38 i ss LOTC, que té dues perspectives: a. Valor de cosa jutjada formal. Una sentència posa punt i final al procés constitucional, aquestes sentències no es poden impugnar, ni recórrer, ni revisar, ni de manera interna (tribunals espanyols) ni de manera externa (tribunals internacionals). b. Valor de cosa jutjada material. Sobre el mateix recurs o objecte no hi pot haver un nou pronunciament per part del Tribunal Constitucional. No ens val sobre procediments desestimatoris , però sí per les sentències estimatòries. 2. Plens efectes front tothom 164 CE i 38 LOTC, efectes erga omnes. Són efectes generals, que afecten a tothom, l'expulsió o aprovació d'una llei té els mateixos efectes per a tothom. 3. Vinculació de les sentències del Tribunal Constitucional respecte de tots els poders públics. Tots els poders públics es troben sotmesos a la jurisdicció del Tribunal Constitucional, en especial els jutges i magistrats. No només hi ha una vinculació amb la resolució final o “fallo”, sinó que s'amplia a la fonamentació jurídica del Tribunal Constitucional, que són les raons que permeten decidir al Tribunal una decisió final, anomenades rationi decidendi. 28 CONSTITUCIÓ I SISTEMA DE FONTS TEMA 16. ELS REGLAMENTS 1. Definició de reglament: disposició normativa subordinada a la llei, amb funció de desplegar-la, concretar-la i/o facilitar la seva comprensió. 2. La potestat reglamentaria: es la capacitat de dictar normes que s’atribueixen al poder executiu (administració, òrgans de l’estat o del poder públic), normes subordinades a la llei. Qui vigilarà per assegurar que els reglaments no contradicen allò establert a la llei és la jurisdicció contenciosa-administrativa. 3. Tipus de reglaments: A) EXECUTIUS. Son els que tots coneixeu, és a dir, els que serveixen per a desenvolupar una llei o bé per aclarir-la. B) INDEPENDENTS. Aquells que es dicten sense una llei prèvia; per tant, no en desenvolupen cap, sinó que REGULEN MATERIES DE LES QUE NO S’HA OCUPAT EL LEGISLADOR. 4. Reglaments i qui els dicta: A) Govern estatal : real decreto, ordre ministerial B) Govern autonòmic: decret i ordres C) Govern local: ordenances i reglaments municipals. IMPORTANT: NO CONFONDRE REAL DECRETO, que té caràcter reglamentari, amb REIAL DECRET LLEI o LEGISLATIU que tenen caràcter de normes amb rang de llei, dictades pel Govern. Recordar que per saber que es una norma amb rang de llei trobareu darrera de la paraula DECRETO els termes llei o legislatiu, sinó estarem parlant d’un reglament. 29
