¡Esto es ritmo! - Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
Anuncio
“¡ESTO ES RITMO!” “¡Esto es ritmo!” Enrique Sánchez Lansch i Thomas Grube, 2004 Director: Enrique Sánchez Lansch i Thomas Grube . País: Alemanya. Any: 2004 Durada: 100 min. Gènere: Documental. Producció: Uwe Dierks, Thomas Grube i Andrea Thilo. Música: Karim Sebastian Elias i Igor Stravinsky. Fotografia: René Dame i Marcus Winterbauer. Muntatge: Dirk Grau i Martin Hoffman. Estrena a Alemanya: 16 Set. 2004 Valoració: Recomanada. Sinopsi Simon Rattle escull “La consagració de la primavera” en el seu debut com director de la Filharmònica de Berlín. L’orquestra està a la fossa i sobre l’escenari hi ha més de 250 escolars que és mouen al ritme de la música de Stravinsky en una coreografia creada per a ells per Royston Maldoom. Hores, dies i mesos de treball desembocaran en un experiment artístic i pedagògic únic en el món. Un llarg camí fins que comencen a apreciar el valor de la representació col·lectiva i el lliurament, a abandonar-se a la música i a utilitzar el cos per a expressar-la. V Setmana del Cinema Espiritual 2008 L’altre mirada 1 SELECCIÓ D’ESCENES Escena 1 1.. El projecte (El director d’orquestra es dirigeix als músics per iniciar un concert una miqueta especial. Es van alternant els plànols de Simon Rattle i de diferents membres de la Filharmònica de Berlín que escolten atentament). Simon Buenos días. Antes de comenzar, un momento para hablaros de esta cosa increible que hemos puesto en marcha. Estamos formando una compañía de danza con jóvenes entre los ocho y los veintipocos. Son 250 personas de toda condición y clase social y de todos los sexos, de los tres (somriures). Hay de todo. Todos ellos tienen, como ya he dicho, entre 8 y 20, de Irak, de Irán, de Rusia, de Grecia, algún alemán del Este, de Berlín este y de Berlín oeste. Gente que no se hubiera conocido nunca. Que tal vez se hubieran enfrentado entre sí. Debo decir que he visto muchos montajes de la “Consagración” pero nunca he visto nada como esto. Es algo extraordinario de verdad y me alegra muchísimo tener la posibilidad de hacerlo, es algo grande. Ahora toquemos un poco, tienen que hacernos mucha ilusión. Siempre he querido organizar un proyecto que pudiera reunir a la orquesta y a los jóvenes bailarines. ¿Por qué no? ¿Por qué tienen que ser siempre sólo profesionales? Sí, vamos a salir de este edificio, vamos a buscar un gran espacio en la parte Este. Un sitio grande y amplio donde todos puedan venir. La música no es simplemente música, es lo que representa y lo que puede hacer a la gente. Una de las cosas que trabajar con música puede enseñar a las personas es lo que les une en lugar de lo que les separa. Escena 2. Autobiografies (Escollim tres autobiografies que es presenten en diferents moments encara que aquí les hem unificat). Mary Cuando cumplí los 10 años dejaron de llevarse bien. Y tuve que declarar ante el juez que quería quedarme con mi padre. En general, ella no se interesaba por mí. En algún momento, mi madre y yo dejamos de entendernos. Si lo pienso bien he terminado aquí porque hacía novillos. Aunque también fue más o menos culpa mía el que no aprendiera nada, en fin debía haberme esforzado un poco más. Ya me lo decía mi profesor de Primaria que podía ser mucho mejor estudiante. No soy tonta, ya lo creo (ríe), pero soy vaga (ríe nuevamente). V Setmana del Cinema Espiritual 2008 2 L’altre mirada Muy vaga. Bueno si me comparo con mi padre. El sacó sus peores notas en el último curso, sacó dos suficientes y eso fue todo. Y yo cuatro años antes ya había sacado un par de suficientes e insuficientes. Sí, mi padre siempre me dice que lea un libro. Y qué hace Marie, prefiere leer un cómic. Olayinka Llevo en Alemania seis meses. Abandoné mi país por los problemas políticos que ha habido allí y por los que murieron mis padres y mucha gente más. Desde entonces no tengo a nadie que se ocupe de mi y cuando siento mucha frustración tengo que irme. Busco otro lugar donde sentirme a gusto: donde se ocupen de mí, como en este sitio. El primer día que llegué aquí, fue muy extraño. Era un país extraño, aquí hacen las casas de otra manera. Las carreteras que tienen aquí son diferentes a las nuestras. Aquí construyen las casas de modo distinto. Lo que a mí me impresionó es que cuando estaba en Nigeria no era tan fácil ver a personas blancas y en este país uno se dice pero sino hay negros, aquí se habla inglés. En fin, no hay problema, aunque no sé como se llama este sitio, pienso que estamos en un lugar donde se habla inglés la gente me entenderá. Pero cuando hablo veo que no me entienden. ¿Por qué? En mi país se cree ¡Oh! Que todos los blancos hablan inglés. Eso fue muy... es lo que hace que todo se me haga extraño. ¿Puedo quedarme en este sitio aunque nadie me entienda? Abandonar mi país ya fue duro y volver a empezar, empezar una nueva vida sin mi familia, sin nadie que se ocupe de uno, es muy duro pero supongo que no tengo alternativa. Al ir al colegio sé que nadie va a despertarme por la mañana, tengo que ir porque quiero aprender. Estoy muy contento de estar aquí, me gusta aprender, me gusta tener retos. Mucha gente se levanta por la mañana, duerme, come, duerme, ve la televisión ¡No! A mí me gustan los retos. Hacer algo, no me gusta estar sin hacer nada. Dios ha querido que estuviera solo “¡ESTO ES RITMO!” no quería quedarme solo en casa. Quería ir con ellos. Fui a ver la película y en ella aparecía probablemente una de nuestra mejores bailarinas, Margot Fontaine; con su nueva pareja artística Rudolf Nureyev que había desertado de la Unión Soviética. Y me senté a ver esta película de dos horas y cuando salí se encendió una bombilla y pensé: esto es la pasión. En menos de 48 horas me apunté en una escuela de danza y todo empezó allí. Escena 3. Concentració i disciplina ahora, así que tengo que estar solo y ser fuerte. Y ir en serio con lo que hago porque tengo que vivir. Royston Maldoon Nací en 1943. Los cuatro primeros años de mi vida me crié cerca de Londres con mi madre que había quedado inválida a consecuencia del parto. A los cuatro años mi madre murió pero el sistema me amparó, me internaron en un orfanato. Al cabo de un tiempo mi padre volvió a contraer matrimonio, y sin conocerlo en realidad, me fui a vivir con mi madrastra. Dejé la ciudad y me fui a vivir al corazón de la Inglaterra rural, a una granja. Supongo que estaba alejado de todo. Creo que fui un niño sin ligazones y cada vez que establecía un vínculo, aquella persona moría o llegaba otra que se interponía entre nosotros. Era imposible que alguien me convenciera de que podía confiar en él. No me importaban lo que hicieran, yo ponía a prueba a todo el mundo y siempre sacaba la conclusión de que no podía confiar en ellos. No confiaba en los adultos. Mis recuerdos de adolescencia, del final de mi infancia son de aislamiento. Me sentí, muy, muy aislado emocionalmente. Pasaba la mayor parte del tiempo solo. Supe muy pronto que no podía compartir con nadie más. Y yo diría que me pasé desde los ocho hasta los 20 o 21 años en continua búsqueda. Al cumplir los 17 me dije, bien me voy y me fui de casa. No sabía que iba a hacer y un día mis amigos decidieron que querían ir a ver una película del Royal Ballet y querían que fuera con ellos, y yo no tenía ningún interés en ir, pero decidí ir porque Susan: Escuchadme, por favor. Quiero saber cuales son las dos cosas más importantes que habéis aprendido desde la sesión del lunes Chica 1: Concentración. Chica 2: Concentración (somriures). Susan: Concentración, ¿puedes explicarlo? Royston: ¡Chistss!. Escuchad, escuchad... Chica 1: Tenemos que estar mirando a la pared todo el tiempo. No debemos establecer contacto visual. Solo mirar a la pared. Chica 3: Y nada de hablar. Royston: Eso es. Eso es. Muy bien (somriures) Exacto. Susan: Os concentráis en vuestro propio cuerpo al empezar a bailar. Sin utilizar la voz. Royston: Escuchad... Susan: Sin hablar os levantáis y buscáis un sitio mirando hacia allí (asenyala la paret). Susan: (off) Desde el primer día el mayor problema ha sido su concentración y lograr que estén en silencio. Y conseguir que comprendan el poder del silencio. Concentrarse como ya he dicho es muy importante para poder actuar. Marie: (off) Consiguen que estemos más callados que los demás profesores. La profesora de mi clase nos grita en el aula, que sé yo, ¡qué os estéis callados! Y eso aquí sí que funciona. Aquí estamos al menos diez minutos callados. Royston: Cada movimiento que hagáis se convierte en un nuevo paso de danza. Por eso no debéis hacer movimientos extras. Susan: Estamos tan habituados al ruido en nuestra sociedad. Y creo que en el momento que hay silencio, y en el momento que hay quietud. Uno puede escuchar al cuerpo, puede oír qué pasa. Como no estamos V Setmana del Cinema Espiritual 2008 L’altre mirada 3 acostumbrados a ello existe un cierto temor a hacerlo. (... Acaba la sessió i dialoga amb els professors) Roystion: Hay creo que he estado muy suave con ellos comparado con lo duro que puedo llegar a ser, porque me importa mucho la disciplina. Podemos fingir que la disciplina no es importante pero eso no es justo para ellos porque en la vida necesitamos disciplina. Pensemos lo que pensemos. A menudo comienza a ser algo impuesto desde fuera y luego debe convertirse en nuestra propia disciplina. Sin ella nadie tiene ninguna posibilidad de futuro. Escena 4. Connectar el cos i l’ànima Susan: Y lo extraordinario del cuerpo, aunque a veces uno no lo sienta, ni tampoco lo piense. Es que si se adopta cierta actitud el cuerpo lo trasmite al resto de tu ser. Así que si uno se entrena físicamente más tarde acabará encajando emocional y mentalmente. Creo que es un buen indicador de lo que ocurre en nuestro interior, ya sea en los pensamientos, en el alma, en las emociones. Nuestro cuerpo físico expresa cómo estamos. (Dirigint-se als joves) Royston: Quiero que los de este lado se levanten. Voy a pedirles que se estiren. Quiero que los observéis en silencio y toméis alguna decisión respecto de su psicología ¿Quienes son los que creéis que van a progresar? ¿Quienes tienen fuerza en su interior? ¿Y quienes no la tienen aún? Su cuerpo os dirá lo que les pasa por la mente. Bien concentraos. Bien ahora estiraos. (Els nois aixequen les mans. El coreògraf va passant por entremig d’ells i s’atuira en alguns). Quedaos así. Permitidme deciros lo que creo. Creo que este chico conseguirá cualquier cosa que se proponga. (Es mou novament i s’atura davant un altre jove). Creo que este chico también pero que todavía no se lo cree. Tiene miedo, miradle la cabeza. Tiene mucha fuerza pero todavía no se lo cree. Muy bien echemos un vistazo (continua movent-se entre els nois i s’atura davant un altre). Esta persona tiene bastante fuerza peto le tiene miedo e intenta detenerla con las manos. Sí, ahora comienza a creer en ella. ¡Sí! Y es un buen ejemplo de lo que les hacemos a las mujeres en nuestra sociedad. Estiraros las chicas venga (les noies s’aixequen i s’estiren). Todas las chicas son fuertes pero ninguna de ellas cree aún que se les permitirá desarrollar todo su potencial y son los ojos. ¡Sí! Estas mujeres aún no pueden cantar victoria. Tienen fuerza, su cuerpo tiene mucha fuerza pero tienen miedo de utilizar esa fuerza. Buen trabajo, sentaros. No os penséis que sólo estamento bailando. Una clase de danza puede cambiaros la vida. ¡Vale! Pensadlo. Escena 5. Una crida a la responsabilitat (Aquesta escena es desenvolupa en primers plans de Roystom i d’animals en un zoològic) Royston: Todos intentamos continuamente garantizar la continuidad de la vida y nuestra propia continuidad. Ahora nos estamos dando cuenta de que lo estamos haciendo francamente mal. Y creo que en un momento como este es oportuno retomar la idea de que somos responsables de nuestro futuro. En la “Consagración de la primavera” es muy sencillo. Nos sacrificamos para que la tierra vuelva a florecer. Una idea muy primitiva, algo que claramente hemos olvidado. Y a un nivel más profundo, me parece que aquí estamos siglos dispuestos a sacrificar nuestros hijos y su futuro en aras de beneficios personales a corto plazo” PENSANT EN LA PEL·LÍCULA Els joves que participen del projecte El film ens mostra especialment el procés de tres joves: Marie, Martin i Olayinka. MARIE (14 anys). La seva millor amiga, Franzi, va abandonar els assajos, però Marie es va convertir en una persona ambiciosa. Durant el taller de No Límit va acceptar el repte de ballar amb ballarins molt més experts i més grans. No va ser fàcil per a Marie però a la fi del projecte sembla haver trobat finalment el seu camí. MARTIN (19 anys). Al principi es va mantenir escèptic davant del projecte i la seva participació en el mateix. Durant les vuit setmanes del taller es va trobar amb obstacles que gairebé fan que es rendeixi. Després del projecte va seguir ballant amb el grup durant alguns mesos més. Ara estudia Bioinformàtica a Berlín. OLAYINKA (16 anys). Havia arribat a Alemanya feia 6 mesos. A la seva classe hi havia 20 adolescents V Setmana del Cinema Espiritual 2008 4 L’altre mirada “¡ESTO ES RITMO!” internacionals amb un tret en comú: tots són refugiats a Berlín i incapaços de parlar la llengua alemanya. Olayinka és de Nigèria. Després del projecte, Olayinka va aprendre alemany en un any i es va canviar a un institut amb nois alemanys. Va començar a viure en un apartament propi en comptes d’una habitació en un hostal. Va decidir aprendre informàtica i va deixar de sentir nostàlgia de la seva pàtria. Un amic és algú que us ajuda a progressar — Creus que és cert? Els que són una miqueta al marge són els que poden anar més enllà — Creus que això passa normalment? Intenta assignar a cadascun d’ells alguna d’aquestes característiques col·locant-les a l’inici de l’experiència o al final. Em promets que facis el que facis sempre viatjaràs, però mai no voldràs arribar a cap lloc. — Què creus que vol dir aquest record d’un vell professor de Simon Rattle? Característiques: Gandul/a, il·lusionat/da, tímid/a, amb amics, segur de si mateix, solitari/a, marginat/da, estrany/a, abandonat/da, insegur/a, conscient de les seves possibilitats, desmotivat/da. Han d’oblidar-se del seu ego per un moment si volem treure-li el millor partit a l’orquestra. Però si s’obliden per complet del seu ego es perd. INICI FINAL Ser feliç té a veure amb l’ànima — Què pot ser aquí l’ànima? Marie Martin Olayinka Narrar la biografia Us proposem escriure en varies pàgines la història de la vostra vida com fan diversos personatges de la pel·lícula. Després procureu reduir-la a allò més fonamental i a allò que es pot assenyalar públicament. Després us convidem a gravar-la. Frases per a meditar A “¡Esto es ritmo!” es diuen paraules molt profundes i interessants. Et convidem a que diguis la teva opinió sobre elles: Si alguna cosa t’apassiona has de voler compartir-la amb els altres. — A més d’aplicar-la a la música, creus que aquesta frase es pot estendre a d’altres experiències? La música no és un luxe. És una necessitat com l’aire que es respira o l’aigua que es beu. — Creus que la música pot canviar les persones com defensa la pel·lícula? La consagració de la primavera Pots escoltar la versió animada i simplificada de Disney a Fantasia (1940). També a l’edició col·leccionista de la pel·lícula hi ha un segon DVD que conté una introducció a la “Consagració de la primavera” de Simon Rattle. Hi ha l’actuació completa, tant del ballet com de l’orquestra, i una V Setmana del Cinema Espiritual 2008 L’altre mirada 5 entrevista amb el productor i els directors de la pel·lícula. Un material molt interessant. PISTES PER A LA REFLEXIÓ 1. El poder del silenci Informa’t: Qui era Igor Stravinsky? Quin és l’argument de l’obra? Què passava el 1913? Al llarg del procés de preparació de l’actuació, els coreògrafs insisteixen especialment en la dificultat de concentració dels joves ballarins. Al principi els demanen que vagin sense rellotges, sense mitjons i sense paraules. El que més els costa és que s’arribi al silenci. En diversos moments els indiquen que malmeten l’energia per la boca i que el silenci és la porta per a interioritzar el cos. Hi ha un moment que els demanen que tornin a la paret i romanguin callats. Des del punt de vista de la dimensió espiritual de l’ésser humà el silenci és un element cabdal. Ens ensenyen a parlar però no ens ensenyen a escoltar el silenci. Els mestres de l’esperit, i en aquest caso Royston actua així, insisteixen que arribar al silenci ens permet entrar en l’aprofundiment del nostre ésser. Saps què va passar el dia de la seva estrena? Us convidem a llegir un tros del llibre “El caballero de la armadura oxidada”: Professors o coreògrafs Royston ha treballat amb nens del carrer a Etiòpia, amb poblacions marginals al Perú, joves catòlics i protestants a Irlanda del Nord, convictes masculins i femenins de presons, nens i adults amb dificultats d’aprenentatge, joves exclosos del sistema educatiu convencional i immigrants, així com en moltes escoles primàries i secundàries, i escoles de ball professionals. Però hi ha un moment on es noten les diferències entre el grup de coreògrafs i els professors. Algun professor apunta que estan exigint massa als nois i que difícilment ho aconseguiran. Una altra professora assenyala que passar a l’altre grup de nivell més alt suposa un risc ja que han de viatjar de nit. Què et sembla la postura dels professors? Creus que tenen raó? En què? Què et sembla la forma de tractar els joves de Royston Maldoon i Susana Broughton? Creus que com artistes tenen coneixements d’educació? “Animat pel seu progrés, el cavaller va fer allò que mai no havia fet abans. Es va quedar quiet i va escoltar el silenci. Es va adonar que, durant gran part de la seva vida, no havia escoltat realment a ningú ni res. El so del vent, de la pluja, el so de l’aigua que corre pels rierols, havien estat sempre aquí, però en realitat mai no els havia escoltat. Tampoc havia escoltat a Julieta, la seva esposa, quan ella intentava dir-li com se sentia, especialment quan estava trista. Li feia recordar que ell també estava trist. De fet, una de les raons per les que havia decidit deixar l’armadura posada tot el temps era perquè així ofegava la trista veu de Julieta. Tot el que havia de fer era baixar la visera i ja no l’escoltava. Julieta devia haver-se sentit molt sola parlant amb un home embolicat en acer; tan sola com ell s’havia sentit en aquesta lúgubre habitació. El seu propi dolor i la seva solitud van aflorar. Va començar a sentir el dolor i la solitud de Julieta també. Durant anys l’havia obligat a viure en un castell de silenci. Es va posar a plorar”.1 Hi ha un moment que es veu que els ballarins van entrant en el silenci i Susan dirà: “Quan el silenci succeeix té lloc una veritable transformació. La ment, la veu i el so es desconnec(1) Robert Fisher, El caballero de la armadura oxidada, Obelisco, 1999 (34 edició) , pàg. 52-53. (2) Us recomanem veure uns minuts de “El gran silencio”(2005) de Philip Gröning. V Setmana del Cinema Espiritual 2008 6 L’altre mirada “¡ESTO ES RITMO!” ten. I a partir d’aquí automàticament la vista i la percepció sensorial entren en acció per a poder continuar i quan això passa comença un veritable canvi”. És a dir, que amb el silenci comença una revolució interior.2 2. L’educació i la primavera Al llarg de tota la pel·lícula s’estableix un paral·lel entre l’educació i l’obra de la Consagració de la Primavera d’Igor Stravinsky. L’argument conta com una jove ballarina haurà de ballar fins a l’extenuació perquè després de la seva mort torni a brollar la primavera com vida renovada. El projecte emprès per la Filharmònica de Berlín ha escollit aquesta obra perquè en ella es conté una metàfora de l’educació. Hi ha dues possibles interpretacions. A una d’elles al·ludeix, de forma crítica, Royston en les seves paraules finals. Existeix el risc que la nostra societat estigui sacrificant els joves en nom dels beneficis econòmics i que es trenqui la cadena de la vida. Aquest serà un sacrifico interessat des de l’economia que destrueix la naturalesa i el futur. En aquesta perspectiva l’educació forma treballadors i consumidors però no persones. L’altra interpretació sorgeix de la intenció d’aquest projecte educatiu. Es tracta de que els joves, assumint les exigències de disciplina de la dansa, afrontin la seva pròpia realitat i siguin capaços d’anar més enllà. Es tracta d’un sacrifici per a posar-lo al servei de la vida. Des d’aquí es planteja que per a prendre consciència de les pròpies possibilitats i créixer és necessari l’esforç i la disciplina, la recerca de la veritat i la superació de les pors. I precisament aquesta hauria de ser la funció de l’educació. Abans que aprendre coses es tracta de formar-se com persona. Des d’aquí el ressorgiment de la primavera i de la vida exigeixen el creixement de cadascun i de tots en comú. Creus que aquesta comparança és interessant? Olayinka ens han contat la seva història i les seves preocupacions. En els tres joves veiem un procés d’evolució a partir de la seva experiència amb el muntatge de La Consagració de la Primavera. Una de les qüestions que surten en diversos moments és el problema de les pors. Cadascú destaca les seves pors, bé sigui a estar sol, a allò que pensin els seus amics, a les seves pròpies possibilitats. Els coreògrafs insisteixen que hi ha una força interior que està com amagada i apagada per aquestes pors. A més plantegen que prendre consciència del propi cos és prendre consciència alhora del propi interior per a vèncer les pors i desplegar les possibilitats del cos. També s’obren les possibilitats de tota la persona. Segons això el cos obriria les possibilitats de l’ànima, com diu Susana Broughton, i vencent les pors s’entra en una dinàmica de superació. Des d’aquí, és interessant observar el procés de canvi que es produeix en cadascun d’ells i com en la mesura que cadascun es troba amb la seva veritat és capaç d’anar més enllà. 4. La música emocional Hi ha moltes pel·lícules que insisteixen en el poder transformador de la música. Així podem recordar títols com ara Música del corazón (1999) de Wes Craven, Los chicos del coro (2004) de Christophe Barratier, El milagro de Candeal (2004) de Fernando Trueba o Tierra de ángeles (2004) de Kay Pallak. A “¡Esto es ritmo!” des d’un plantejament de documental es munten les més de 200 hores d’enregistrament oferint-nos un magnífic resultat tant des del punt de vista dels músics professionals com dels coreògrafs i dels joves. Sota el lema: “Una classe de dansa pot canviar la teva vida” veiem l’evolució de l’orquestra, dels educadors i dels alumnes. S’insisteix en diferents ocasions com l’art hi té molt a veure amb la vida i transforma les persones. Aquesta proposta juntament amb d’altres semblants ens recorda 3. Cadascú té la seva veritat Al llarg d’aquesta pel·lícula es van creuant les històries personals. Tant Royston com Simon Rattle ens han contat la història de la seva vida i el motiu pel que s’han convertit en allò que són. També Marie, Martin i V Setmana del Cinema Espiritual 2008 L’altre mirada 7 que per a créixer com persones cal educar també les emocions i els sentiments. En aquesta direcció es mou també l’atenció al cos a través de la dansa amb el que suposa de presa de consciència del propi ésser. No només es forma la intel·ligència sinó que també es forma tota la persona. Des d’aquí la música, el cinema, la pintura o la dansa ens poden ajudar i convertir-se en un factor que ens ajuda. Com deia Simon Rattle “això no és un luxe. És una necessitat com l’aire que respirem o l’aigua que bevem”. 5. Formar part de l’orquestra i del grup En diferents moments s’insisteix en el paper del grup. En ocasions veiem com el grup impedeix créixer les persones i els estanca. Això es nota especialment en les primeres escenes. També veiem com quan alguns joves canvien del seu grup habitual descobreixen millor les seves pròpies possibilitats de créixer. “Vull que els joves s’adonin que la vida és un repte constant. No us quedeu quiets. No sigueu conformistes. Seguiu, busqueu allò que ve després i busqueu el següent moment. No fa falta planejar-lo. Però és bo estar preparat. Romaneu oberts”. En els moments més durs dels assajos els coreògrafs són exigents amb els joves. Fins i tot encara que progressen els exigeixen més. Tenen com lema “és possible arribar més enllà”. Aquesta opció suposa una confiança gran en les persones, que cada persona es pot superar perquè en el fons es transcendeix a si mateixa. És més gran que allò que ella mateixa pot amidar o esperar. Com assenyalava el vell professor que és citat a la pel·lícula: “Perquè en el moment que un creu que ja ho té, ja ha marxat. Perquè sempre és més gran que el que un té”. També hi ha diversos moments que els coreògrafs i els educadors demanen als joves més motivats que ajudin els altres. Fins i tot a una persona que vol abandonar el grup perquè hi ha molts desmotivats se’l convida a ajudar els altres i que segueixi. Aquesta dinàmica d’obertura ens col·loca a les portes del Misteri. Com si el cor tingués un ànsia d’infinit que només des del més enllà es pot omplir. És suggeridora una reflexió del director d’orquestra, que en aquest cas representa un grup que funciona amb harmonia. D’una banda, recorda la importància que cada músic sacrifiqui el seu propi jo per a inserir-lo en l’orquestra i que els instruments sonin per a l’obra comuna. Però alhora destaca la necessitat de que cada jo trobi el seu propi lloc i se senti realitzat. Així l’harmonia és una barreja on no es destrueix el personal però emergeix allò que és comú. Posant un exemple, l’orquestra seria una mica més proper a una macedònia que a un batut. En el batut les fruites desapareixen mentre que en a la macedònia cada fruita s’impregna de les altres i els sabors es comparteixen. “En el més profund de la condició humana descansa l’espera d’una presència, el silenciós desig d’una comunió. Mai no ho oblidem que aquest simple desig de Déu és ja el començament de la fe”. El germà Roger de Taizé deia: Quan vivim oberts, en dinamisme de creixement, llavors ens descobrim transcendits. Per això és tan important romandre en recerca, ser caminants cap el més enllà. També els coreògrafs han assenyalat com al principi el seu protagonisme és molt gran, però després desapareixen perquè creixin els joves. Això també suposa una harmonia on cal deixar lloc perquè tots creixin. Encara que cadascú hi té la seva pròpia responsabilitat. 6. Transcendència per a anar més enllà En el film s’insisteix que cal estar oberts i no tancar la pròpia vida, les pròpies expectatives. A la fi, i com conclusió Royston assenyala: Guíes elaborades per Setmana Cinema Espiritual.
