31 - Bisbat de Menorca

full
dominical
«Tantas especies
de peces»
Església de Menorca
Número 1681 - Any XXXIII - 31 agost 2014
LA DIMENSIÓ SOCIAL DE
L’EVANGELITZACIÓ
L
legint l’exhortació apostòlica sobre l’evangelització, de
manera especial el capítol
IV, m’ha vingut a la memòria un llibre que vaig llegar ja fa anys: “Els
pobres m’han evangelitzat”. Sovint
hi he fet referència, doncs, per a mi,
no sols és un títol de llibre, sinó que
és una realitat: m’han evangelitzat,
m’evangelitzen i esper que ho continuaran fent. Doncs bé, el papa
Francesc comença el quart capítol
de la seva exhortació, dient:
“Evangelitzar és fer present en el
món el Regne de Déu” (176). I afegeix que no es pot fer una definició
fragmentària de l’evangelització i
que una de les seves inquietuds és la
dimensió social de la mateixa: “si
aquesta dimensió (la social) no és
degudament explicitada, sempre es
corre el risc de desfigurar el sentit
autèntic i integral que té la dimensió
evangelitzadora”(176). “El contingut
del primer anunci té una immediata
repercussió moral que té com a centre la caritat” (177).
Crec que puc dir, sense por a equivocar-me, que la qüestió social és un tema transversal a tot aquest document. Doncs, en ell, Francesc, deixa entendre clarament que
la opció preferencial pels pobres i els exclosos és “la prueba del algodón” de l’evangelització.
Afirma la dimensió social de la redempció: “Confessar que Jesús va donar la seva
sang per nosaltres ens impedeix de conservar cap dubte sobre l’amor sense límits que
ennobleix tot ésser humà, la seva redempció té un sentit social perquè «Déu, en Crist,
no redimeix solament la persona individual, sinó també les relacions socials entre els
homes»”(178). També la fe trinitària ens porta a la dimensió social de l’evangelització:
“El mateix misteri de la Trinitat ens recorda que hem estat fets a imatge d’aquesta
comunió divina, per la qual cosa no podem realitzar-nos ni salvar-nos sols” (178).
Sovint s’ha dit que l’anunci evangèlic era alienador perquè sols s’ocupa de qüestions espirituals, aquí descobrim que no és possible anunciar, amb fidelitat, l’Evangeli
sense encarnar-se, sense baixar a la dura realitat de la vida i denunciar tot allò que
esclavitzi l’home i malmeti la seva dignitat: “L’acceptació del primer anunci, que invita
a deixar-se estimar per Déu i estimar-lo amb l’amor que ell mateix ens comunica,
provoca en la vida de la persona i en les seves accions una primera i fonamental reacció: desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres” (178). Més encara: “L’Església «no pot ni
ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia».Tots els cristians, també els Pastors,
són cridats a preocupar-se per la construcció d’un món millor”(183). “De la nostra fe
en Crist fet pobre, i sempre proper als pobres i exclosos, brota la preocupació pel
desenvolupament integral dels més abandonats de la societat” (186); “per l’Església
l’opció pels pobres és una categoria teològica” (198).
En més d’una ocasió, quan a les homilies i xerrades s’han tocat qüestions socials,
se’ns ha dit: “no et fiquis en política, a vosaltres us toca predicar la fe en Jesucrist”;
doncs bé, el Papa diu: “Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de
Déu per a l’alliberament i promoció dels pobres, de manera que puguin integrar-se
plenament en la societat; això suposa que siguem dòcils i atents per escoltar el clamor
del pobre i socórrer-lo” (187); i recorda diferents situacions en què Déu ha optat per
sortir en defensa dels empobrits i els esclaus i es pregunta amb Joan: «Si algú que
posseeix béns del món veu el seu germà que està en necessitat i li clou les entranyes,
com pot romandre en ell l’amor de Déu?» (1Jn 3, 17).
Amb aquestes poques referències us convido a llegir amb atenció tot el document,
però poseu una atenció especial a tota aquesta qüestió què és la firma d’autenticitat
de l’evangelització.
Francesc Triay
E
n la Illa del rei, situada dentro del
puerto de Mahón, aparecieron en
1888 los restos de una basílica
páleocristiana, de singulares características, especialmente en los temas representados en su mosaico pavimental. En torno
a lo que fue la base del altar se ve un gran
número de peces y algunas conchas marinas. En ello puede quizá considerarse una
bella evocación del entorno de la pequeña isla en la que está situado ese lugar de
culto cristiano. Pero resulta aún más interesante descubrir el arraigado simbolismo cristiano que la antigüedad cristiana
ha atribuido a la figura del pez y de los
peces.
En un sermón de san Agustín, predicado
en la fiesta de Pentecostés, hallamos este
significativo pasaje: «Cristo envió al mar
del mundo a muy pocos pescadores equipados con las redes de la fe, todos ignorantes de las artes liberales, absolutamente desinformados por lo que se refiere a
la ciencia mundana, sin el conocimiento
de la gramática y sin las armas de la dialéctica. ¿Qué digo “muy pocos”? Envió a
doce. Y, sin embargo, mediante ellos llenó
las iglesias de tantas especies de peces,
que muchos, incluso de entre los sabios
del mundo, a quienes la cruz de Cristo les
parecía bochornosa, se signan con ella en
la frente y ponen en la ciudadela del recato la misma cruz que consideraban objeto
de vergüenza y a causa de la cual nos
insultaban» (Sermón 272-A: BAC 447,
770).
No sólo la pesca era un tema muy evocado en la predicación cristiana, sino que
también las figuras del pez y de un conjunto de peces aparecen en las pinturas y
lápidas de antiguos cementerios y edificios cristianos. El pez (en griego ichthis)
representa a Cristo, por razón del acróstico griego de dicha palabra, que es
expresivo de la fe: «Jesucristo, Hijo de
Dios, Salvador». Pero también se ha
representado a los fieles como un conjunto de peces, nacidos en el agua bautismal, sobre lo cual hallamos un texto en
Tertuliano, famoso escritor cristiano de
África a principios del siglo III, que en su
Tratado sobre el Bautismo (cap. 2º) dice:
«Mas nosotros, pececitos, que tenemos
nuestro nombre de Cristo, de nuestro
pez (ichthis) Jesucristo, nacemos en el
agua y no tenemos otro medio de salvación que permaneciendo en esta agua
saludable».
Es digno de admiración el que se hayan
conservado bajo nuestra tierra unos vestigios tan significativos de la fe de Cristo,
y que provienen de la Iglesia aquí establecida desde la antigüedad.
Guillermo Pons
Pàgina 2
Full Dominical
la paraula
de
Déu
“Si qualcú
vol venir
amb mi,
que es
negui ell
mateix...
LECTURES DE LA
MISSA DIÀRIA
Salms de la 2ª Setmana
Dg. 31, XXII de durant
l’any: Jr 20, 7-9 / Sal 62 /
Rm 12, 1-2 / Mt 16, 21-27.
Dl. 1, Fèria: 1C 2, 1-5 / Sal
118 / Lc 4, 16-30.
Dt, 2, Fèria: 1C 2, 10b-16
/ Sal 144 / Lc 4, 31-37.
Dc. 3, Sant Gregori el
Gran, papa i doctor de
l’Església (MO): 1C 3, 1-9
/ Sal 32 / Lc 4, 38-44.
Dj. 4, Fèria: 1C 3, 18-23 /
Sal 23 / Lc 5, 1-11.
Dv. 5, Fèria: 1C 4, 1-5 / Sal
36 / Lc 5, 33-39.
Ds. 6, Fèria: 1C 4, 6b-15 /
Sal 144 / Lc 6, 1-5.
Dg. 7, XXIII de durant
l’any: Ez 33, 7-9 / Sal 94 /
Rm 13, 8-10 / Mt 18, 15-20.
HORARI DE
MISSES:
Diumenge XXII de durant l’any
Lectura del llibre del profeta Jeremies
20,7-9
M’heu afalagat, Senyor, i m’he
deixat seduir, vos heu apoderat de mi i m’heu dominat,
però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom
es riu de mi. Sempre que parl
don el crit d’alarma, el meu
clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del
Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no
diré res més en nom d’ell,
però llavors sentia en el meu
cor un foc que cremava, sentia
un incendi dins els meus
ossos. Estic rendit de tant
aguantar, ja no puc més.
Salm responsorial 63
R: Tot jo tenc set de vós,
Senyor, Déu meu.
Lectura de la carta de
Lectura del libro de
Jeremías
20, 7-9
Me sedujiste, Señor, y me dejé
seducir; me forzaste y me
pudiste. Yo era el hazmerreír
todo el día, todos se burlaban
de mí. Siempre que hablo
tengo que gritar: «Violencia»,
proclamando: «Destrucción.»
La palabra del Señor se volvió
para mí oprobio y desprecio
todo el día. Me dije: «No me
acordaré de él, no hablaré
más en su nombre»; pero ella
era en mis entrañas fuego
ardiente, encerrado en los
huesos; intentaba contenerlo,
y no podía.
Salmo responsorial 62
R: Mi alma está sedienta
de ti, Señor, Dios mío.
Lectura de la carta del
evangeli i vida
L’
sant Pau als cristians de
Roma
12, 1-2
Germans: Per l’amor entranyable que Déu ens té, vos
deman que li oferigueu tot el
que sou, com una víctima viva,
santa i agradable. Això ha de
ser el vostre culte vertader.
No us emmotleu al món present; transformau-vos renovellant la vostra manera de
veure les coses, perquè
pugueu reconèixer quina és la
voluntat de Déu: reconèixer
allò que és bo, agradable a
Déu i perfecte.
(cicle A)
Lectura de l’evangeli
segons sant Mateu
16, 21-27
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als seus
deixebles que havia d’anar a
Jerusalem, que havia de patir
molt de part dels notables,
dels grans sacerdots i dels
mestres de la Llei, i que havia
de ser mort i de ressuscitar el
tercer dia. Pere, pensat fer-li
un favor, es posà a renyar-lo:
“De cap manera, Senyor,: a
vós això no us pot passar!”
Però Jesús es girà i li digué:
“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols
fer caure, perquè no penses
com Déu, sinó com els
homes.” Llavors Jesús digué
als deixebles: “Si qualcú vol
venir amb mi, que es negui ell
mateix, que prengui la seva
creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida, la perdrà,
però el qui la perdi per mi, la
retrobarà. ¿Què en trauria
l’home de guanyar tot el món
si perdia la vida? ¿Què podria
pagar l’home per rescatar la
seva vida? Perquè el Fill de
l’home ha de venir en la glòria
del seu Pare voltat dels seus
àngels, i ell pagarà cadascú
segons les seves obres.”
apóstol san Pablo a los
Romanos
12, 1-2
Os exhorto, hermanos, por la
misericordia de Dios, a presentar vuestros cuerpos como
hostia viva, santa, agradable a
Dios; éste es vuestro culto
razonable. Y no os ajustéis a
este mundo, sino transformaos por la renovación de la
mente, para que sepáis discernir lo que es la voluntad de
Dios, lo bueno, lo que le agrada, lo perfecto.
Lectura del santo evangelio según san Mateo
16, 21-27
En aquel tiempo, empezó Jesús
a explicar a sus discípulos que
tenía que ir a Jerusalén y padecer allí mucho por parte de
los ancianos, sumos sacerdotes y escribas, y que tenía que
ser ejecutado y resucitar al
tercer día. Pedro se lo llevó
aparte y se puso a increparlo:
«¡No lo permita Dios, Señor!
Eso no puede pasarte.» Jesús
se volvió y dijo a Pedro:
«Quítate de mi vista, Satanás,
que me haces tropezar; tú
piensas como los hombres, no
como Dios.» Entonces dijo
Jesús a sus discípulos: «El que
quiera venirse conmigo, que se
niegue a si mismo, que cargue
con su cruz y me siga. Si uno
quiere salvar su vida, la perderá; pero el que la pierda por
mí la encontrará. ¿De qué le
sirve a un hombre ganar el
mundo entero, sí arruina su
vida? ¿O qué podrá dar para
recobrarla? Porque el Hijo del
hombre vendrá entre sus
ángeles, con la gloria de su
Padre, y entonces pagará a
cada uno según su conducta.»
MORIR PER VIURE
ego ens traeix més d’una vegada: en l’obra collectiva, ens fa cercar protagonisme; en tost
d’integrar-nos en el conjunt, ens aïlla dels
altres; ens empeny secretament o descaradament a cercar
els propis interessos més que no el bé comú. El culte a la
personalitat deriva del conreu del propi ego que podria fer
miques la cohesió necessària d’un concert polifònic, un
partit de futbol, o qualsevol feina en equip.
La Paraula del Déu viu, tal com l’escoltà Jeremies,
descentra el tímid profeta del seu propi jo; en la lluita
interior per ser reconegut de la gent o deixar-se cremar
pel foc de la Paraula, Jeremies s’entrega al designi de la
Paraula i persevera, malgrat ell mateix, en el projecte de
Déu. Jesús, tot encaminant-se a Jerusalem, deixa entendre
als deixebles que aquest viatge no culminarà, d’immediat,
amb la seva exaltació sinó amb la seva condemna a mort. I
Pere, inflat encara amb la felicitació rebuda fa poc de Jesús,
se li posa al davant per impedir-li aquest desastrós final.
Joan Febrer
Jesús veu una insinuació satànica en la paraula de
Pere, perquè en els plans de Déu, el Fill estimat del Pare
no pot defugir el conflicte que farà d’ell un no-ningú.
L’esclat de la vida en Déu no serà el triomf de l’ego de
Jesús sinó la seva extinció per ressuscitar en la comunió de
la Trinitat. Per açò el Ressuscitat no pot ser tampoc el
centre i terme de la nostra veneració: farà de pont entre
nosaltres i el Pare bo i ens comunicarà el seu Esperit
d’amor.
Pere, i amb ell tots els constituïts en qualsevol forma
de poder dins o fora de l’Església, som cridats no a interceptar el camí de Jesús sinó a fer-nos deixebles d’un abnegat que no ha vingut a salvar la seva vida sinó a donar-la
fent-ne “una ofrena viva, santa i agradable”. La lliçó de Jesús
és que només donant, com ell, la vida la salvam: la mort de
l’ego en seguiment de Jesús obre el pas a la resurrecció
d’un jo integrat en la plena comunió de Déu i dels seus
fills.
Full Dominical
Pàgina 3
Misioneros menorquines (10)
Pedro Benejam Gorrías
U
ruguay y Argentina, destinos de emigración para
muchos menorquines, fueron también tierras de
misión para bastantes sacerdotes de la isla, que pasaron a esas jóvenes naciones no con el destino específico de
cuidar espiritualmente a los emigrados de su tierra, sino para
ejercer una gran labor pastoral a favor de todos los habitantes
de estos países. Uno de los que más se distinguieron en esta
tarea sacerdotal y que permaneció durante 17 años en estos
territorios tan alejados de su tierra natal, fue el sacerdote
Pedro Benejam, natural de Ciutadella, hijo de Pedro de profesión carpintero y de su esposa María.
Nació Pedro en la calle de San Francisco de esa ciudad el 20
de diciembre de 1878 y fue bautizado dos días después con los
nombres de Pedro, Pablo y José. Su padre era de oficio carpintero, y su madre se llamaba María.
Ingresó en el Seminario hacia los doce años de edad. Su
ordenación sacerdotal tuvo lugar el día 28 de marzo de 1903,
siendo el primero de los sacerdotes ordenados por el nuevo
obispo don Juan Torres, el cual siempre le manifestó por ello
un especial afecto. Desempeñó varias labores cono coadjutor
parroquial y capellán del colegio de la Compañía de María.
En 1910 dejó a los suyos para ir a ejercer el ministerio en
tierras de la Argentina y el Uruguay. Su labor pastoral fue muy
intensa y sacrificada y se desarrolló en diversas parroquias de
Montevideo, Salto, Tandil. San Miguel de los Arroyos, Pando,
Corrientes y Bahía Blanca. Tuvo bajo su responsabilidad pastoral territorios muy extensos, que visitaba montando a caballo.
Se dio el caso de administrar en un solo día 99 bautizos. En la
fiesta de la Inmaculada del primer año de su estancia en
Argentina predicó en la Catedral de Buenos Aires, mereciendo
su sermón singulares elogios en la prensa de esa capital.
El 10 de mayo de 1927 embarcó hacia España movido por
el deseo de abrazar a su anciana madre. Estando en el gran
buque trasatlántico escribió unas notas en las que decía: «Mi
alma visionaria se eleva insensiblemente a las más altas regiones de la espiritualidad. En el cielo -me digo- no habrá despedidas porque no nos separaremos jamás. […] Paso con mi
fantasía los mares, busco tras ellos la línea desigual de la pequeña Menorca, recuerdo con los ojos del alma la imagen bendita
de mi querida madre, que sólo he visto en sueños desde hace
muchos años, y… allá vuela espontáneo impregnado de lejanos
recuerdos y de hondos afectos». Su más vivo anhelo era «el
beso que, Dios mediante, pronto le daré yo con toda la fuerza
de mi cariño y con todo el entusiasmo de mi llegada»
(Publicación hecha en El Iris 2-VI-1927).
¡Los designios de Dios nos resultan misteriosos! Al llegar el
misionero a su ciudad natal, su buena madre acababa de fallecer. Tenía razón Pedro en lo que había escrito de que sólo en
el cielo no habrá esas triste despedidas ni separaciones.
Durante nueve años, hasta su trágica y gloriosa muerte,
permaneció ejerciendo los ministerios sacerdotales en la
parroquia de la Catedral y predicando con frecuencia y con
fruto espiritual en diversas poblaciones de la isla. La gente
acudía con gusto a las iglesias cuando se sabía que él iba a
predicar.
El 24 de julio de 1936 el Sr. Benejam fue el que celebró la
última misa oficiada en la Catedral de Menorca, antes de que
muy pronto fuera saqueada, destruyéndose y siendo entregados a las llamas los retablos, imágenes y ornamentos sagrados.
El odio y la increencia ofrecían un singular contraste con la
generosa entrega y el celo apostólico que había llevado a este
ejemplar sacerdote hasta muy lejanas tierras. Con su muerte
martirial, el 19 de noviembre de 1936, selló su incansable labor
apostólica.
ALS 60 ANYS DE S’ERMITA de FERRERIES
El passat dia 15, festa de la Mare de Déu
d’Agost, prop d’un centenar de persones,
d’edats entre 3 i 81 anys, ens vam trobar a
s’Ermita per celebrar-hi l’Eucaristia i compartir berenar. A les 8 del matí, banyats pel
sol despuntant per llevant i submergits en la
idíl·lica visió que, des de l’entorn del poble,
s’eixampla fins a les costes de Mallorca, saludàvem l’única Mare de Déu, la dels mil noms,
amb el bell cant de Mn.Tauler “Jove del poble,
Maria, mare de l’amor més clar”. Al pati de
la petita capelleta hi ressonà la Paraula de
Déu sobre el temible drac i la dona maternal amb l’anunci de la victòria final del Messies Jesús ressuscitat, primer descendent de la Dona
Maria i del seu poble. Després de combregar el pa de la Comunió, vam compartir un sucós
berenar a l’arrecerat racó d’alzines i brucs de sullà devora. De l’any marià 1954 ençà: 60 anys!
Algunes i alguns dels presents van néixer aquest any. S’Ermita viu i es manté jove.
Joan F.
“Llums i ombres”
Guillermo Pons Pons
Els passats dies 8 9 i 10 d’agost es dugué a terme al campament de Biniparratx la trobada anual
estiuenca de la FRATER. Aquest any sota el lema “llums i ombres”. Hi participaren aquest anys
32 fraterns i també 6 fiets/es, fills/es i nebots/es, dels amics fraterns.
El divendres, una volta instal·lats, es va fer la presentació del lema i es repartí la insígnia. Desprès de sopar vam veure la pel·lícula “Elsa y Fred”. Dissabte matí, vam fer 4 grups per esbrinar
quines llums i ombres tenim, mes tard, gaudirem de la piscina, contactes personals, etc., dinar i
migdiada.Va venir el nostre amic Mn. Joan Febrer a passar unes hores amb noltros i desprès de
la migdiada celebràrem l’Eucaristia. Piscina
i un poc de relaxació. Desprès de sopar,
vam passar uns vídeos d’anys anteriors de
les acampades. Diumenge matí, els grups
es tornaren a trobar per fer una feina sobre la pel·lícula de divendres. Piscina, dinar i migdiada. Ens reunirem per valorar
l’acampada i per concloure aquets dies,
entonarem l’hora dels adéus.
Agrair tota la feina feta (la que es veu i la
qui no es veu), a totes les persones que fan
possible que tot surti be, gracies.
EQUIP DIOCESÀ FRATER MENORCA
FESTES DE LA MARE
DE DÉU DE GRÀCIA 2014
I OCTAVARI
Dissabte 30 d’agost:
Aproximadament entre les 6.30 i les
7.00 del fosquet, ofrena floral a la
Mare de Déu de Gràcia. Organitza:
grup folklòric des Rebost i grup de
l’Ermita.
Diumenge 7 de setembre:
A l’ermita, a les 7 del capvespre, amb
assistència de la Qualcada, Pregària
de Vespres de la Mare de Déu.
Dilluns 8 de setembre:
A l’Ermita, a les 8.15 del matí: Rosari
i Missa, acabada aquesta trasllat de la
Imatge a la capella de les
Concepcionistes. A les 10.30 del
matí, a la parròquia de Sta. Maria,
recepció de la Imatge de la Mare de
Déu i Missa solemne, presidida pel
Sr. Bisbe, amb assistència de la
Qualcada.
Dies feiners 9, 10, 11, 12, 13, 15
de setembre:
A l’Ermita, a les 7.00 del fosquet:
Rosari i Missa.
Diumenge 14 de setembre:
A l’Ermita, a les 8.15 del matí: Rosari
i Missa.
Tots hi sou convidats
a participar!!!
pedres històriques
LA BASÍLICA DE L’ILLA DEL REI
L’
illa del Rei o dels Conills és coneguda sobretot pel
complex hospitalari construït durant el segle XVIII
pels britànics i que en els últims anys els Amics de
l’Illa de l’Hospital estan recuperant de manera encomiable.
Bona part de les poc més de 4 hectàrees de superfície de
l’illot estan ocupades pels edificis dels segles XVIII i XIX,
però a la part de llevant, mirant cap a l’entrada del port de
Maó, hi quedava un espai buit que podia ser aprofitat agrícolament. Va ser en aquesta zona, mentre s’hi realitzaven
tasques agrícoles, quan el gener de 1888 es van descobrir
les restes d’un antic edifici el paviment del qual estava
decorat amb un ric mosaic. L’excavació, per dir-ho així, es
va limitar a eliminar la terra que cobria el mosaic, deixant-lo al descobert però també sense cap mena de protecció. La notícia de la troballa transcendí a les pàgines de
la premsa de l’època i fins i tot se’n van fer ressò el Butlletí
de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma i el Boletín
de la Real Academia de la Historia. Pere Riudavets fou el
primer que aquell mateix any relacionà les restes de l’illa
del Rei amb una basílica paleocristiana. Però no es va fer
gaire cas de la hipòtesi de Riudavets, ja que durant molt
temps es va pensar que es tractava dels fonaments d’una
vil·la romana o, fins i tot, d’una sinagoga.
Amb el pas dels anys el mosaic i les altres restes exhumades es van anar deteriorant de manera evident fins que
l’any 1945, en crear-se el Museu Provincial de Belles Arts
de Maó, es decidí reservar una sala per albergar el mosaic
o, millor, el que quedava d’ell, la qual cosa es realitzà l’any
1950. En aquells anys es van fer algunes cates al jaciment de
l’illa del Rei que no van donar resultats positius. Tot canviaria a partir de la descoberta de la basílica de Torelló, que
posà al descobert un mosaic molt semblant al de l’illa del
Rei; tornava a un primer pla la hipòtesi d’un edifici paleocristià, ara amb un elevat grau de probabilitat. Per tal de
verificar-ho, Maria Lluïsa Serra, després de que l’hospital
militar s’hagués traslladat a la carretera de Sant Climent,
inicià les excavacions a l’illa del Rei l’any 1964 i continuaren
en els dos anys següents. El descobriment del santuari de la
basílica i la recuperació de fragments de l’ara d’altar, de
marbre blanc, no deixaven dubtes sobre l’autèntica naturalesa de l’edifici. Malauradament, la mort prematura de l’arqueòloga maonesa, l’any 1967, truncà la investigació.
Recentment, l’any 2008, un equip d’arqueòlegs dirigit per
Catalina Mas, Miquel À. Cau i María J. Rivas realitzà nous
treballs arqueològics que consistiren en la neteja, realització d’una nova topografia, consolidació de les estructures
visibles i, finalment, l’excavació d’alguns sectors on encara
hi havia potència estratigràfica.
Miquel Àngel Casasnovas
Aquests treballs arqueològics ens descobreixen un edifici
que és indubtablement una basílica paleocristiana amb una
sèrie de dependències annexes. Tanmateix, l’estat precari
de les estructures fa que la seva interpretació sigui complicada. Així, sabem que l’espai basilical té 10,5 metres d’ample per 18,6 de llarg, amb una capçalera o absis rectangular
tant a l’interior com a l’exterior, però s’ha discutit si tenia
una nau única o bé tres naus separades per pilars rectangulars avui desapareguts. Sembla que les excavacions de
2008 avalarien la hipòtesi de les tres naus, amb una nau
central de 11 metres de llarg per 3,5 d’ample, mentre que
les naus laterals tindrien 11 x 2,2 metres. Les tres naus
estaven pavimentades amb mosaic. La basílica estava orientada cap a l’est, on hi havia el santuari de planta rectangular,
de 5,8 metres de longitud per 3,6 d’amplada; aquí s’hi ubicava l’ara o altar, que devia ser una peça de marbre blanc
sostingut per diverses columnetes. Al santuari, front a l’altar, es localitzà una tomba que, tenint en compte el lloc de
privilegi que ocupa, devia correspondre a alguna persona
rellevant. A l’extrem oriental de la nau lateral nord hi ha
una petita piscina baptismal circular assentada damunt la
roca i revestida d’argamassa (opus signinum). Cal dir que
els murs es troben molt deteriorats i és difícil fins i tot
determinar aspectes com ara per on es realitzaven els
accessos a l’interior i els espais de comunicació interiors.
Pel que fa a la resta d’estructures, annexes a l’edifici basilical, són de difícil interpretació. El més interessant és una de
les habitacions, situada al sud-est de la capçalera de la basílica, que s’ha identificat hipotèticament com un stibadium o
menjador. També s’ha localitzat un sistema de desaigües i
una necròpolis.
Els fragments de mosaic que van poder ser recuperats es
conserven actualment al Museu de Menorca. Malauradament,
la manca de protecció durant seixanta anys va fer que quedàs molt malmès (de fet, només se’n conserva una petita
part). Així i tot, coneixem aproximadament la seva iconografia gràcies a un dibuix que es va fer al final del segle XIX.
El mosaic té semblances clares amb el de la basílica de
Torelló: a l’absis hi trobam una decoració animal, però aquí
amb peixos en tost d’aus. El que sí es repeteix és el tema
dels dos lleons enfrontats, separats per la palmera. Al centre, un espai quadrat amb aus i quatre cràters que, des dels
costats, convergeixen al centre. Finalment, el tercer espai és
un tapís geomètric. Com en el cas de Torelló, la basílica del
rei pot correspondre a una cronologia de final del segle V
o començament del VI, si bé el mosaic podria ser posterior
i instal·lat ja en època bizantina, a partir de l’any 534.
Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: [email protected]