diari de sessions de la comissió dels drets humans del parlament de

DIARI DE SESSIONS DE LA
COMISSIÓ DELS DRETS HUMANS
DEL PARLAMENT DE LES ILLES BALEARS
DLPM 2000-1996
Fq.Con.núm. 33/27
V legislatura
Any 2000
Núm. 4
Presidència
de l'Honorable Sr. Josep Portella i Coll
Sessió celebrada dia 7 de juny del 2000
Lloc de celebració: Seu del Parlament
SUMARI
I.- COMPAREIXENCES:
1) De les psicòlogues del Departament de Psicologia Social de la Universitat de les Illes Balears, Sra. Victòria Ferrer i Pérez i Sra.
Esperança Bosch i Fiol.
30
II.- PROPOSICIONS NO DE LLEI:
1) RGE núm. 2421/00, presentada per tots els grups parlamentaris, relativa als grans llacs africans.
44
30
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
EL SR. PRESIDENT:
Senyores i senyors diputats, començam la sessió d'avui. En
primer lloc, els demanaria si hi ha substitucions.
EL SR. GOMILA I BARBER:
Bosco Gomila substitueix Maria Antònia Vadell.
EL SR. PRESIDENT:
Només es produeix una substitució.
I.1) Compareixença de les psicòlogues del Departament de
Psicologia Social de la Universitat de les Illes Balears, Sra.
Victòria Ferrer i Pérez i Sra. Esperança Bosch i Fiol.
El primer punt de l'ordre del dia d'avui consisteix en la
compareixença de la Sra. Victòria Ferrer i Pérez, psicòloga del
Gabinet de Psicologia de la Universitat de les Illes Balears i de
la Sra. Esperança Bosch i Fiol, psicòloga del Gabinet de
Psicologia, també de la Universitat de les Illes Balears i membre
del lobby de dones. La compareixença és a petició de la
ponència que estudia els maltractaments i la violència contra les
dones, i, en primer lloc, vull agrair en nom de la Comissió de
Drets Humans la seva presència aquí per exposar el seu punt de
vista sobre aquesta problemàtica, que segur que serà de gran
profit per la feina que fa aquesta comissió i per als resultats
d'aquesta ponència que estudia els maltractaments i la violència
contra les dones. A pesar que l'ordre del dia presenta una
primera intervenció, un torn de preguntes i una segona
intervenció i un altre torn de preguntes, es proposa des de
Presidència fer una intervenció junta de les dues ponents, a la
vegada, i fer un únic torn de preguntes perquè tindrem més la
visió global que serà la seva intervenció. es faria d'aquesta
manera, consultada la Mesa.
Donam ja la paraula a la Sra. Victòria Ferrer que iniciarà la
seva intervenció.
LA SRA. FERRER I PÉREZ:
En primer lugar, agradecer, en nombre de Esperanza Bosch
i en el mío propio, la oportunidad de estar aquí para exponer
nuestro trabajo y nuestro punto de vista sobre este tema que
creemos tan importante. Y, en segundo lugar, les voy a
proponer que, en lugar de hacer mi exposición sentada, me voy
a levantar, si no les importa, para poder poner unas
transparencia, sobre todo porque en la parte de mi intervención
voy a hablarles, fundamentalmente, sobre algunos datos y creo
que vamos a poderlos seguir mejor con ayuda de las
transparencias.
Creo que de esta manera me siento más cómoda y tampoco
doy la espalda a nadie.
En primer lugar, queríamos comentarles un primer tema que
pensamos que es de gran importancia cuando nos acercamos
a un tema como éste, y es la gran dificultad con la que nos
encontramos para poderlo definir, de hecho, y esto ocurre no
exclusivamente con el tema de la violencia doméstica, ocurre
con otros muchos de los temas en que estamos trabajando en
este momento y que tienen que ver con la igualdad de
oportunidades, la definición es difícil, es difícil cuando
consultamos los trabajos de diferentes profesionales y también
es muy difícil cuando intentamos contrastar, intentamos reunir
trabajos hechos por profesionales hechos en diferentes países
y, por tanto, utilizando idiomas diferentes, ya que a veces
encontrar el término equivalente es bastante complicado. En
ese sentido, nosotras queremos resaltar en primer lugar cómo
la comisión europea, encargada de la igualdad de
oportunidades ha publicado muy recientemente un glosario
que incluye lo que han denominado "cien palabras para la
igualdad"; concretamente este glosario se publica en el año 99,
abarca, pues eso, una amplia, muy amplia cantidad de términos,
y entre ellos tres que pensamos especialmente importantes y
que creemos que vale la pena resaltar porque nos ayudan a
entender la problemática de la que vamos a hablar ahora.
En primer lugar, decir que la violencia de género, también
llamada violencia sexista o sexual, sería todo tipo de violencia
ejercida mediante el recurso o las amenazas de recurrir a la
fuerza física o al chantaje emocional, y aquí dentro incluiríamos
tanto la violación, el maltrato de mujeres, el acoso sexual, el
incesto, etc. La violencia doméstica sería un término un poco
más amplio, ya que haría referencia a violencia física, sexual o
psicológica que pondría en peligro la seguridad o el bienestar
de un miembro de la familia, pudiendo éste ser, y muy
recientemente han aparecido una gran cantidad de trabajos que
ilustran precisamente la violencia doméstica contra un sector
muy importante de población, como son las personas mayores,
la llamada tercera edad, y finalmente, y de una manera más
específica, según la Comisión Europea para la igualdad de
oportunidades, el maltrato de mujeres sería la violencia ejercida
contra las mujeres por su pareja, ahí habría que matizar y decir
que es por su pareja o expareja, en un porcentaje también muy
importante de los casos.
Por tanto, estas definiciones nos proporcionarían un primer
marco de trabajo, donde podríamos centrar y podríamos decir
que la violencia de género sería el término más global, la
violencia doméstica enmarcaría lo que ocurre, digamos, en el
marco del hogar, y finalmente el maltrato de mujeres ser referiría
específicamente a esa violencia ejercida por la pareja hacia su
compañera o excompañera en muchos de los casos, repito.
Por centrar también un poco el problema en el conjunto del
mundo, decirles que si hacemos un análisis, para ello los datos
que les presentamos aquí son datos de un muy reciente informe
editado por la Unicef, donde se intenta ver el porcentaje de
mujeres maltratadas dentro de la población femenina. Como ven
ustedes, los datos son tremendamente dispares, pero nos
ayudan a entender varias cosas que pensamos que son
importantes. Como ven ustedes, en estos datos,
aproximadamente el porcentaje de mujeres maltratadas en los
diferentes países del mundo citados aquí, oscilaría entre un
20%, 15-20%, y un 55%.
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
¿Qué datos parece interesante resaltar? En primer lugar, esa
idea de que estamos frente a trabajos que barajan criterios muy
distintos, por tanto, sólo son relativamente equiparables entre
sí, de ahí una parte de la disparidad de los datos, piensen
ustedes que estamos hablando de 15% y de 55%, y son
porcentajes muy dispares, pero todavía más importante, y
pensamos que eso vale la pena resaltarlo muy bien, no hay una
relación directa entre nivel educativo, nivel cultural, nivel
económico del país y porcentaje de maltrato. Vean ustedes por
ejemplo como países como Nicaragua presentarían un 52% y
países como Japón, un país cuyo nivel de industrialización,
etc., no es discutible, presentarían unos porcentajes cercanos
al 60%. Repito, los métodos con los que están realizados los
estudios no son similares, pero sí nos ayudan a recalcar algo
que pensamos que es muy importante. En todos los países, en
todos los niveles educativos, en todos los niveles económicos
nos encontramos con este fenómeno y eso lo vamos a ver
después reproducido en lo que es el marco de cada sociedad,
los diferentes niveles educativos, culturales, económicos, etc.,
van a presentar y en ellos vamos a detectar casos de este tipo.
Por centrarnos ya en lo que es España, los datos de nuestro
país proceden de fuentes diversas que creo que vale la pena
citar, por una parte tenemos los datos procedentes del Ins t i t u t o
de la Mujer de Madrid, recogidos a su vez a partir de la
información que proporcionan los Cuerpos y Fuerzas de
Seguridad del Estado y los diferentes gobiernos autónomos, a
través de sus respectivos institutos, comisiones o similares de
igualdad y, por otra parte, tenemos datos que proporcionan
otras fuentes, por ejemplo una fuente importantísima de datos
a la que después se referirá la profesora Esperanza Bosch
también nos la proporciona el informe de la oficina del Defensor
del Pueblo, realizado precisamente a petición del Lobby de
Dones de Mallorca, y que da un estudio, es uno de los
estudios más completos que tenemos hasta la fecha.
Bien, aquí tenemos el número de denuncias presentadas por
malos tratos en nuestro país, verán ustedes que la primera
fecha que aparece es el año 1984, eso no es casualidad, es el
primer año del que tenemos datos recogidos, con anterioridad
a esa fecha no hay datos disponibles, se tendrían, en todo
caso, que recopilar, pero es el primer momento en que esto se
recoge, y a partir de ahí, como ven ustedes, el número crece
hasta situarse en los dos últimos años de los que hay datos
para el año completo, 98 y 99, entorno a las 20.000 denuncias.
Decirles también, en relación con esto, que prácticamente
todos los expertos y expertas coinciden en asegurar que el
incremento en el número de denuncias no responde
exactamente a un incremento en el número de casos, sino que
lo que está sucediendo es que estos casos están apareciendo,
están saliendo a la luz, cosa que anteriormente no ocurría, y
t ambién que parece haber bastante acuerdo en la idea que este
número de denuncias representaría entorno a un 5-10% del
volumen real de los casos.
Esta transparencia es un poco confusa quizás, por lo
pequeña, simplemente pretendía ser un desglose por
comunidades autónomas, obviamente son datos absolutos,
habría que relativizarlos para entender o para compararlos con
31
la población de cada una de estas provincias, pero sí me ha
parecido o nos ha parecido importante remarcar, estos serían
los datos disponibles, para el caso de Baleares. En el caso de
Baleares, los datos de que disponemos, además de las fuentes
a las que me he referido anteriormente, también los hemos
recopilado a través de los datos que nos ha proporcionado la
Oficina de atención a las víctimas del delito.
Querría también hacer una referencia a uno de los más
recientes instrumentos de análisis del problema de los que
disponemos, como sabrán ustedes ha salido publicado muy
recientemente en prensa, aunque no disponemos de los datos
globales todavía, una reciente encuesta realizada por el
Instituto de la Mujer de Madrid, para conocer el estado de la
cuestión en nuestro país, y éstas son algunas de las
conclusiones que hast a la fecha se han extraído, estamos a la
espera de conocer los datos globales. También es verdad que
con los datos que disponemos hasta ahora no podemos hacer
un análisis en profundidad, porque no conocemos en
profundidad la metodología con la que estos datos se
obtuvieron, pero, de entrada, sí señalar que, según esta
encuesta parece que aproximadamente entre un 12% de las
mujeres españolas mayores de 18 años sufrirían alguna forma
de maltrato familiar, un 4,2% de ellas se reconocerían a sí
mismas como directamente maltratadas. En este sentido habrán
visto ustedes en la prensa que se hace la diferencia entre
mujeres maltratadas y técnicamente maltratadas, esto tiene que
ver con que se les hace una pregunta directa sobre el
sufrimiento de agresión, ese 4,2% contestan directamente
contestan que sí, que han sufrido una agresión, y el otro 12%
contestan afirmativamente a algunas preguntas en las que no
se hace referencia directa a la agresión, pero sí indirecta, por
ejemplo, mecanismos de control por parte de la pareja, de
control físico, es decir, su pareja le ha impedido salir de casa,
adquirir algún bien necesario, ha atentado contra alguna
propiedad de usted, etc., etc.
Como ven ustedes, si sumamos las dos cifras, estaríamos
hablando aproximadamente de unos 2.500.000 mujeres,
calculados sobre población mayor de 18 años, como ven
ustedes también eso nos situaría entorno a las cifras de que
hablábamos antes para el conjunto de los países, eso viene a
querer decir que, por desgracia, estaríamos dentro de esas
cifras globales, no habría menos problemas, sino que
estaríamos más o menos en el mismo nivel de problema de
maltrato a mujeres.
Otra cosa importante es que en la mayoría de los casos, ese
maltrato en la encuesta esta se pregunta globalmente, 75% de
estas mujeres afirman haber sufrido el maltrato a mano de sus
parejas o exparejas, en otros casos puede haber malos tratos
por parte de otros miembros de la familia, eso ya no entraría
directamente en el maltrato a mujeres, serían otras formas de
violencia familiar, como les comentaba anteriormente; los datos
que tenemos hasta la fecha no desglosan más, ni por estado
civil, ni por situación económica o laboral, en el informe del
Defensor del Pueblo, por ejemplo, sí que está más desglosado,
para algunas comunidades autónomas en concreto, en todo
caso si después lo desean podemos hacen más mención a ese
asunto.
32
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
Y, finalmente, sí referirnos a algo que pensamos también
que es muy importante. Y es cuáles son las consecuencias del
maltrato para las víctimas. Tal y como señala la Organización
Mundial de la Salud, tendríamos dos grandes tipos de
consecuencias, las consecuencias fatales, eso es la agresión
con resultado de muerte, finalizaré hablando sobre esos datos,
y los que serían, lo que la OMS llama las consecuencias no
fatales, eso es aquéllas en las que el resultado es la lesión o
algún tipo de dolencia, pero no muerte. En ese sentido, en esta
misma encuesta se habla de diferentes problemáticas y, como
ven ustedes, se compara el porcentaje de mujeres maltratadas
que sufren el problema y el porcentaje de la población femenina
general que lo sufre. En este sentido decirles que, aparte de las
consecuencias directas e inmediatas del maltrato físico o sexual,
es decir, a parte de las consecuencias directas de la paliza, de
la violación, etc., hay otro tipo de consecuencias que aparecen
a medio y/o largo plazo, entre las que destacarían muy
especialmente los llamados trastornos funcionales, dolores
difusos, trastornos gastrointestinales, trastornos
ginecológicos, etc., que presentan con una importante
frecuencia, tienen ustedes ahí algunos datos, estas mujeres, y
después también hablaré de las consecuencias psicológicas,
entre las que destacarían muy especialmente la depresión, los
problemas de ansiedad y lo que se conoce como el síndrome
por estrés postraumático, esto es ese síndrome que
seguramente ustedes conocerán y habrán oído hablar de él,
porque lo sufren las personas que han vivido situaciones de
catástrofe, personas que han sufrido inundaciones, huracanes
o similares, bien, pues también aparece en el caso de mujeres
que han sido víctimas de agresiones sexuales y que han sido
víctimas de violencia dentro de la familia, de violencia por parte
de la pareja.
Comentar simplemente que en estos caos, las
consecuencias son todavía más importantes, puesto que la
persona que infringió la agresión es aquella persona de la que
teóricamente lo que se esperaba era tener un proyecto de vida
en común, es decir, la agresión se ha sufrido en el lugar donde
teóricamente todos nos sentimos más protegidos, que es en el
hogar, y por parte de la persona con la que habíamos pensado
formar una vida en común o tener un proyecto de vida en
común. Entonces, las consecuencias son todavía más graves
e importantes.
Y, para finalizar, comentarles algunos datos, son solamente
datos aproximativos y que tienen que ver con el número de
víctimas mortales, en ese sentido estarían incluidas tanto las
mujeres, compañeras, excompañeras, etc., como los hijos e
hijas, y, como ven ustedes, la tabla no está completa,
simplemente son datos aproximativos.
Decirles también, y eso es muy importante, que esos datos
que hemos obtenido son datos que difieren de los oficiales, los
datos oficiales, por ejemplo, para el año pasado señalarían que
las víctimas mortales son 42, estos datos que tienen ustedes
aquí son datos recogidos a partir del recuento que, de una
manera sistemática y directa, están haciendo algunas
asociaciones de mujeres, en concreto la Federación de
asociaciones de mujeres separadas y divorciadas lleva un
recuento sistemático de estos acontecimientos, donde incluye
tanto los casos de muerte inmediata, como aquellos otros casos
en que la mujer es ingresada en un centro sanitario, la mujer y/o
los hijos e hijas son ingresados en un centro sanitario, y
fallecen a consecuencia de las heridas recibidas, aunque no sea
de una manera inmediata.
Como ven ustedes, son unas cifras que hablan por sí
mismas, ya que son absoluta y completamente escalofriantes y,
en fin, por desgracia, se van incrementando de día en día, el
último caso ha sido esta semana y por lo que sé esta mañana se
ha producido otro en el que la mujer no ha fallecido todavía
pero está herida gravemente e ingresada.
Muy bien, con eso terminaríamos esa primera parte de la
exposición, y le paso la palabra a la profesora Esperanza Bosch.
LA SRA. BOSCH I FIOL:
Bon dia, jo vull agrair l'oportunitat de ser aquí per exp licar
aquests temes als quals Victòria i jo ens hi dedicam des de la
nostra professió com a professores d'universitat, concretament
al Departament de Psicologia, com també des del que diríem un
activisme feminista, des del Lobby de Dones, en el qual, també
des de fa més de cinc anys, intentam aportar qualque tipus de
solució o d'alternativa a un problema que, bé, com vostès han
vist després de la intervenció de Victòria, és un problema que
afecta gairebé tot el món, afecta percentatges de dones tan
elevats que no es pot ja, de cap manera, pensar que són
qüestions aïllades, per tant ens trobaríem davant un problema
social i un problema que nosaltres pensam que té les arrels més
profundes en qüestions d'ideologia, en qüestions de
consideració d'una part de la humanista, que seria la part
femenina de la humanitat, com inferior a la resta.
Encara que el maltractament contra les dones sigui un
fenomen universal, també és cert que es dóna més en aquelles
societats on els rols tradicionals són més marcats i on existeixen
menys nivells de tolerància quant a l'assumpció d'activitats
diferents de les marcades pels rols tradicionals entre homes i
dones.
Jo, si m'ho permeten, parlaria, esbrinaria una sèrie de punts
que pensam que són importants a l'hora d'intentar entrar dins
les causes del maltractament, i després parlaria breument
d'aquelles estratègies a curt termini que pensam que són
necessàries i d'aquelles estratègies a mig i llarg termini que
serien les que necessàriament haurien de fer referència a
mesures preventives, perquè també és cert que s'ha d'iniciar
una resposta social cap a una situació tan greu com la violència
domèstica, mitjançant mesures immediates per a aquelles
persones que en són víctimes immediatament; però també
pensam que si no posam els fonaments per a una societat més
justa el dia de demà, aquestes activitats, aquestes mesures
immediates les podem continuar, repetir sempre, perquè si no
actuam damunt la prevenció, el cercle de la violència, el circuit
de la violència es repetiria de manera inexorable.
Nosaltres pensam, per tant, que la causa profunda, l'arrel
més profunda del problema és una arrel que toca aspectes
socials ideològics damunt l'estereotip femení i masculí, damunt
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
la idea que tenim i que culturalment i tradicionalment se'ns ha
transmès del que ha de ser una dona, de com ha de ser una
dona, de què significa ser dona, què significa ser home, i de
quina manera aquests rols han marcat unes barreres i unes
limit acions que qui les intenta traspassar posa en perill la seva
vida i la seva integritat. No és equivocat pensar que la violència
domèstica, la violència de gènere és un problema reconegut
com a social a partir que el paper tradicional de la dona dins la
nostra societat s'ha modificat, i la dona ha format part d'una
manera activa o intenta formar part d'una manera activa del món
públic, des de la incorporació al món laboral, des de la
incorporació al món de l'educació fins a la incorporació al món
de la política, al món de la representació i de l'activitat pública
en el marc que sigui.
Per tant, el primer apunt que voldríem assenyalar és aquest,
i això tendrà molt a veure quan parlem de les mesures o de les
estratègies de prevenció, perquè modificar aquestes creences
implica aportar eines educatives noves, i eines educatives amb
una vessant molt més igualitària de les que tenim ara.
També hi ha una sèrie de, jo crec que de prejudicis que
s'estenen fàcilment i que tal vegada es van elaborant perquè de
qualque manera són tranquilAlitzadors, encara que pensam que
no són certs. Vegem, els agressors, l'home que és violent amb
la seva dona, amb la seva exdona, amb la seva companya i amb
els seus fills, no és, d'una manera generalitzada, un malalts
psiquiàtric, no és un malalts psíquic, hi ha malalts que tenen
trets de violència, són la minoria, a la immensa majoria de casos
de maltractaments, l'home és una persona que té una vida social
adaptada normalment, que té un comportament laboral i social
sense problemes, que moltes vegades ningú no coneix la seva
violència més enllà de les parets de la seva llar i que no ha
presentat cap tipus d'alternació psiquiàtrica ni psicològica i, per
tant, no hi ha constància que estigui malalts. Això és important
perquè si consideràssim que són malalts, la majoria, sempre
parlam de la majoria, sempre hi ha minories que lògicament
tenen qualque altre tipus de problema, però si consideràssim
que són malalts, el primer que hauríem de fer és revisar
exhaustivament l'epidemiologia psiquiàtrica, és a dir, la
classificació i la incidència de determinades malalties mentals,
perquè les xifres que ha donat Victòria elevarien moltíssim la
incidència de malalties mentals dins la població masculina si
aquests 2 milions, aproximadament, de ciutadans espanyols que
en qualque moment han o estan agredint d'una manera més o
menys sistemàtica la seva companya. Per tant, això seria una
primera, i, a més, no és que ho diguem nosaltres, és que hi ha
estudis, tenim suficients dades com per poder-ho dir
obertament. Efectivament, del grup de malalts psiquiàtrics hi ha
un percentatge mínim que pot ser violent, i que ho pot ser en
relació amb el seu nucli familiar, però no la immensa majoria
d'agressors. Això, per un costat.
Llavors també hi ha un altre tema que nosaltres pensam que
és molt important, que és el tema de l'alcohol i de les drogues.
Sembla que a l'Estat espanyol hi ha una creença molt
generalitzada, per part també de la població, que la violència
masculina envers les dones té a veure amb el consum d'alcohol.
Aquí hauríem de fer la mateixa reflexió que he fet abans, si això
fos així d'una manera generalitzada, el percentatge d'alcoholisme
33
masculí a Espanya seria molt més elevat del que tenim a les
xifres actuals, perquè la incidència de maltractaments és molt
elevada, aleshores hauríem de fer quadrar les xifres. També és
cert que quan es dóna la notícia d'una situació de
maltractament, a través dels mitjans de comunicació, que és
com ens arriba, moltes vegades es diu que tenia problemes
d'alcohol, que la persona era un bevedor habitual o que, en el
moment de l'agressió, anava begut. Efectivament, quan donen
aquestes notícies no hi ha en absolut la creença, per part
nostra, que s'engani ningú, nosaltres pensam que,
efectivament, l'alcohol por actuar en un percentatge elevat
d'aquestes persones, com un detonador, com un element que
afavoreix l'acció, però que no la produeix directament. És a dir,
no és la causa profunda, entre d'altres coses perquè ni tots els
alcohòlics són violents, ni tots els violents són alcohòlics, ni
totes les dones alcoholitzades són violentes en la mesura
masculina, i, a més, perquè si parlàssim d'aquest tipus
d'alcoholisme, aleshores ens trobaríem davant la necessitat de
fer una anàlisi sociològica més acurada, perquè hauríem de
parlar d'un alcoholisme que manifesta de forma selectiva els
comportaments violents, perquè el que també tenim en dades
és que molts, la immensa majoria de senyors, de ciutadans que
maltracten les seves dones, no tenen comportaments violents
amb altres persones, és a dir, no es peguen amb el veïnat de
davant, el seu cap no l'ha denunciat per una pallissa, no hi ha
hagut situacions d'aquest tipus, per tant, serien bevedors amb
un cert percentatge que a través de la beguda es desinhibeixen
en un cert comportament violent, però la seva violència va
dirigida clarament a un determinat punt, que seria dins el seu
nucli familiar. I aquí tornam una mica a l'arrel que volíem
comentar, que seria la idea que quan una persona, vagi gata o
no hi vagi, creu que té dret a imposar la seva voluntat a través
de la violència, aleshores parlam d'un problema ideològic,
aquesta persona es creu superior, i des del moment que es creu
superior i que creu que té el poder de fer-ho, abusar d'aquest
poder i fer-ne un ús absolutament arbitrari, pot ser viscut com
una acció, fins i tot, legítima.
Per altra banda, també hem de recordar que a Espanya tenim
una història democràtica molt curteta, fa 25 anys, i que abans,
el Codi Civil contemplava la idea que l'esposa era subjecta a
l'obediència marital i que l'home, el marit, era el cap de família i
qui havia de dur les regnes familiars. Per tant, des del moment
que es marca aquesta diferència d'estatus, és més fàcil també
que es produeixin situacions de violència, situacions de càstig,
diguem-ne.
Per tant, a nosaltres, quan parlam d'aquestes coses, ens
agrada, creim que hem de parlar que el tema de la violència
contra les dones és una qüestió més de creences, d'actituds i
dins les actituds, les més greus serien aquelles actituds
misògines, que serien l'extrem més greu del que seria el sexisme.
El sexisme seria contemplat com un continuum, hi hauria un
sexisme més de baixa intensitat que seria aquell que tal vegada
mantendria postures més de paternalisme, d'una certa protecció,
però que no arribaria mai a la contemplació de la violència com
una eina legítima, mentre que les actitud misògines, que són
aquelles que parteixen de la creença que la dona és inferior i,
per tant, ha de ser sotmesa a l'obediència masculina, doncs amb
molta més facilitat serien aquelles que podrien caure dins
34
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
comportaments ja directament violents, de la mateixa manera
que, bé, si poguéssim repassar la història de racisme nordamericà, per exemple, veuríem que no tots els racistes, no totes
les persones amb actituds, amb creences racistes, per posar un
símil molt extrem, són del Ku-klux-klan, ni matarien directament
ni anirien a cremar les cases de persones de color, però que tots
els que són membres del Ku-klux-klan òbviament són racistes,
el que passa és que en tot hi ha un continuum, i no en tots els
diferents posicionaments d'aquest continuum és tan fàcil caure
en situacions ja amb actituds i amb comportaments directes.
Nosaltres pensam, per tant, que els agressors són misògins
i són persones que tenen un cos de creences quant als rols de
l'home i de la dona i quant a la consideració de les
característiques de la dona, fortament negatives i que creuen
que, pel fet d'haver nascut home, tenen uns certs privilegis que
poden posar per davant dels drets fonamentals d'un altre ésser
humà.
Hi ha una dada que pensam que també hem de tenir present,
encara que sigui perquè està passant molt darrerament, que és
el paradigma, el model seria aquell home que mata la dona d'una
manera molt violenta, d'una manera molt cruel, i després se
suïcida. De les 30 morts, grosso modo, que hi ha hagut aquest
any, el que duim d'any 2000, un percentatge molt elevat
segueixen aquest tipus de patró de comportament.
No tenim dades per entendre exactament el que això
significa, però sí tenim la intuïció que ho haurem d’anar
confirmant i demostrant amb dades i amb aproximacions molt
més científiques del que els estic dient, però sí que crec que hi
ha un problema greu d’adaptació masculina en aquests casos
als canvis socials imposats per la dona, de tal manera que un
home, els homes que segueixen aquest tipus de comportament,
passen per damunt el bé més preuat, que és la pròpia vida, per
tal de no acceptar el canvi que s’està imposant a través de la
seva parella o exparella, perquè aquests casos, els casos de
mort -i això és una dada que també la tenim, i aquesta és una
dada molt objectiva també- és donen molt més en casos de
separació, en processos de separació. És a dir, quan la dona
decideix fer la passa, iniciar els tràmits de separació,
estadísticament parlant està molt més en perill de mort que
abans de fer-la, abans està en perill de rebre agressions i
pallisses, però estadísticament parlant el percentatge de dones
que han mort en mans de companys o de marits o exmarits,
estaven en tràmit de separació.
Tot això ens duu a veure quines mesures o quines
estratègies pensam que serien les necessàries per intentar
posar remei a un tema que creim que repercuteix d’una manera
molt greu en la convivència democràtica entre homes i dones,
i per tant que haurien de ser prioritaris als nostres governs i als
nostres representants de la sobirania popular. A veure, en
primer lloc, i ja centrant-nos una mica en la nostra comunitat,
nosaltres pensam que des de la creació de l’Institut de la Dona,
fa molt pocs dies, i estam en una situació encara tot just
començada, però tant en el que és la filosofia de l’Institut de la
Dona com és la garantia també de la persona que està
actualment de directora d’aquest institut, tenim l’absoluta
garantia que hi ha la voluntat i que és la primera passa per
poder fer una cosa que consideram que és essencial, i és
coordinar. Tal vegada no és tant inventar-nos mesures noves
com poder coordinar tots els mitjans que en aquests moments
hi ha dispersos i poder fer un sistema que permeti d’aquí un
cert temps poder avaluar els resultats d’aquestes mesures.
Un dels problemes que tenim és que es van llançant
propostes, tant a nivell estatal com a nivell de les diferents
comunitats, però no sempre es reglamenta la manera amb què
es podrà avaluar el resultat, ni qui serà la comissió, o el que
sigui, encarregada d’avaluar aquests resultats, de tal manera
que llavors ens quedam amb bones voluntats, que no les
dubtam en absolut, però amb poca eficàcia des del punt de
vista polític, des del punt de vista de recursos, des del punt de
vista humà, en definitiva. A nosaltres ens consta que a la
nostra comunitat hi ha molts de col Alectius professionals
fortament implicats en l’ajuda d’aquest tipus de qüestions. Ho
sabem segur, sabem que hi ha bona voluntat per part de
tothom, però també desgraciadament, això seria com l’aigua que
es perd per la Costera, hi ha, però es perd, el resultat, l’eficàcia,
jo pens que per una qüestió que els mecanismes de coordinació
no acaben de ser tan fluids com haurien de ser, doncs l’eficàcia
no sempre es nota, i en definitiva l’eficàcia és el bàsic, perquè
nosaltres podríem tenir una idea molt genial, i podríem fer aquí
una proposta plena de brillantons, però si aquesta proposta no
es pot avaluar, i per tant no sabem si és o no eficaç, doncs això
és fer retxes dins l’aigua.
Concretament, en mesures concretes, de les quals ja s’ha
parlat, però que nosaltres pensam que s’hi ha d’incidir, que
s’han de poder coordinar, que pensam que l’organisme adient
és a partir d’ara, tot d’una que pugui, l’Institut de la Dona, i que
s’han de poder avaluar els resultats, serien, bé, els que més
parlam, perquè les mesures immediates sempre són de protecció
i legislatives, seria la possibilitat d’agilitar els tràmits judicials
quan hi ha denúncies per maltractaments o quan hi ha petició
de separació a partir de denúncies de maltractament, un tema
importantíssim és assegurar les mesures de protecció de la
víctima. Això és un tema que l’hem debatut molt, que l’hem
parlat molt, que tothom hi està d’acord, però que implica molts
més recursos dels que normalment es poden disposar; la
protecció de la víctima a nivell estatal, em pareix que això ho va
dir el ministre en qualque moment, si s’hagués de posar
personal dels cossos de seguretat protegint les dones que
denuncien maltractaments o amenaces, em pareix que ens
quedaríem en quadre, diguéssim, seria una situació... Però bé,
estan per això, aquí és allà on començam a parlar una altra
vegada de recursos, de prioritats, d’estratègies.
Efectivament en molts de casos en situació de mort les
dones estaven -i aquí el perfil sí que és bastant comú-, havien
denunciat moltes vegades, havien feta explícita la seva por a ser
víctima directa d’una agressió greu cap a ella, i estaven en
tràmit de separació, vol dir que no estaven convivint dins la
mateixa casa, per tant l’home li podia intentar fer mal pel carrer,
entrant sense permís dins la seva casa, al seu lloc de feina,
etcètera, i és el que està passant. A una senyora la varen matar
amb un cop de destral a un aparcament d’un centre comercial;
vull dir que pot passar a qualsevol banda, i són ciutadanes que
paguen els seus imposts, que tenen tots els drets del món i que
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
demanen ajuda, i que nosaltres pensam, entenem que hi ha
molta petició i poca possibilitat, amb els mitjans que es tenen
actualment, però pensam que les autoritats ho haurien de
considerar un tema prioritari, perquè no es denuncia perquè sí,
el nombre de denúncies falses en casos de maltractes és menor
a qualsevol altre delict e que es puguin fer denúncies falses. No
estam parlant de coses així, que passin accidentalment, ni de
coses que passin molt de tant en tant, estam parlant d’un
problema molt greu, estam parlant de dos milions de ciutadanes
espanyoles que estan vivint una situació de perill, i que l’estan
vivint de mans de qui en un moment determinat varen
considerar amb qui podrien construir una vida, i en qui els
afectes estaven dipositats.
Per tant, pensam que s’hauria de considerar com un tema
prioritari, el de la protecció de la víctima. A la nostra comunitat
en concret pensam que hi hauria un tema que l’hauríem de
començar a mirar més de prop, i és l’atenció a dones immigrants,
a dones que poden ser víctimes i que formen part de colAlectius
doblement indefensos, i que a més s’haurien d’intentar arbitrar
sistemes d’acollida immediata, tant de dones immigrants com en
general, amb més recursos dels que tenim actualment.
Actualment a Palma hi ha una casa d’acollida, que funciona
molt bé, i que funciona per persones en què hi tenen una
dedicació absoluta, però que només n’hi ha una, que està a
Palma, amb la qual cosa queda una mica desfavorida la part
forana, evidentment s’ha de cercar un sistema en què una
persona de Lloseta, anem a suposar, no hagi d’anar-se’n a ca
una amiga, a dins el mateix poble, perquè en un moment
immediat -tot això no seria el que voldríem, a mig i llarg termini,
però estam parlant de coses que poden passar d’aquí a mitja
hora- bé, doncs en un moment immediat necessita una
protecció, necessita allunyar-se del lloc allà on està en perill,
que és una reacció ben humana, ben comprensible, i
absolutament relacionada amb la supervivència. Llavors
aquestes persones, aquestes dones necessitarien més
protecció, i necessitarien un lloc més a mà i en què a més les
places hi fossin, perquè a vegades els centres d’acollida estan
plens, llavors s’ha d’habilitar un sistema de places a hostals, no
és una cosa gens agradable, res del que estam parlant és
agradable mai per ningú, però si a més has de partir de ca teva
amb els teus fills, vas a una casa d’acollida, no hi ha lloc, i et
donen una habitació, que podem imaginar-nos que no és un
hotel de quatre estrelles, a un hostal, a un carrer que no
coneixes, que estàs tota sola, encara la sensació d’indefensió
és molt més accentuada.
I llavors també a Menorca i a Eivissa, la necessitat que es
revisi el tema dels centres d’acollida. Jo crec que a Eivissa, per
la informació que tenim, hi ha una sèrie de pisos, que tenen
unes places limitades, el que passa és que el tema dels pisos i
les cases d’acollida en tot cas s’ha d’estudiar, perquè si es
munten xarxes de pisos, aleshores els recursos humans s’han
de multiplicar més; no és el mateix un centre allà on hi pugui
haver un equip d’advocades, de psicòlogues, de treballadores
socials, que treballin des d’allà i actuïn sobre la població que
tenen a devora, que el fet que hi hagi una xarxa de pisos, que
no se la pot deixar tota sola i ja ho veurem; els recursos
professionals augmentarien. Tot això són coses que s’han de
pensar, que s’han d’estudiar, que s’han de fer números, que
35
s’ha de mirar l’eficàcia, i que s’han de tenir present. Però això
són problemes reals i concrets.
Quant a més possibilitats que es podrien fer d’atenció a les
víctimes, experiències fetes, sobretot als Estats Units des de fa
molt de temps, però que són repetides per molts d’altres països,
serien fomentar els grups d’autoajuda de dones maltractades.
Això, que pot sonar molt americà, és molt important com a
primera passa. Un grup d’autoajuda no és res més que un grup
de persones que comparteixen una mateixa problemàtica i tenen
un punt i un espai on es poden reunir i parlar d’aquella
problemàtica, amb l’assessorament o amb la companyia de
qualque professional o de qualcú que actuï com a moderador o
com a monitora. Però en el tema del maltractaments això és
bàsic, això no és anecdòtic ni és una floritura, això és molt
important, perquè seria donar la possibilitat des de les
institucions, que són qui han de donar aquestes passes, de
dotar d’una primera ajuda perquè es pugui rompre el cercle de
silenci de les víctimes. Un dels problemes més greus dels
maltractaments és l’aïllament de la dona que és víctima, per
vergonya, per por, per desconeixement, per pensar que si ho
diu serà evident que ha fracassat en la seva vida matrimonial,
en la seva vida familiar, se’n riuran d’ella, etcètera.
Llavors aquests tipus d’ajudes pensam que és necessari,
així com també pensam que és necessari que una vegada que
s’ha actuat de manera immediata sobre la víct ima, es tengui
present que aquesta persona ha de viure a qualque banda, per
tant hi hauria d’haver un pla d’habitatges protegits que
afavorís unes condicions dignes de vida per a les dones que
han pogut sortir del cercle de la violència, i una formació laboral
i professional, perquè en molts de casos poden ser persones
que han tengut una situació de dependència econòmica de
l’home, que varen deixar la feina quan varen tenir els infants,
que estan fora del mercat laboral, que la seva preparació ara no
és adient amb el que el mercat laboral demana, etcètera.
I quant a les actuacions més a mig i llarg termini, i el que
nosaltres pensam que haurien de ser les preventives,
evidentment el primer de tot, i d’una manera molt decidida els
deim les polítiques actives d’igualtat d’oportunitats . Fins que
els governs no considerin prioritari posar en marxa mesures
realment actives d’igualtat d’oportunitats, continuarem tenint
societats desequilibrades, societats asimètriques, i en societats
desequilibrades i asimètriques la violència sempre s’utilitza com
a recurs. Per tant, totes les mesures, totes les recomanacions
que es fan des dels organismes internacionals pensam que han
de ser recollides pels diferents governs dels diferents estats
membres de la Unió Europea, i per les diferents autonomies,
parlant de l’Estat espanyol, i tenir molt clar que aquesta és la
mesura de prevenció més ampla.
Dins això, el reconeixement i l’assumpció d’igualtat de drets,
dels diferents models de família, siguin monoparentals, parelles
de fet, parelles en segones núpcies, parelles matrimonials..., tots
els tipus de models de convivència familiar, creim que és
necessari que hi hagi un reconeixement explícit de la igualtat de
drets, perquè això afavoreix una convivència molt més tolerant,
i una convivència molt més oberta i democràtica, i de l’altra
manera sempre hi ha persones que estarien en inferioritat de
36
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
condicions, i quan es donen aquestes asimetries sempre les
dones i els infants acaben sent les més perjudicades.
Després incidir directament en els factors educatius.
Pensam que és molt important que es pugui revisar des de la
informació i els continguts educatius que es donen als diferents
nivells educatius des de les escoletes d’infants fins al món
universitari, amb la revisió de textos que moltes vegades estan
plens, per inèrcia, per tradició i per costum, de manifestacions
sexistes, o donant per segur que el món és d’una determinada
manera i només pot ser d’una determinada manera. Per exemple,
si només miram la història des del punt de vista tradicional,
doncs la història només l’han feta els homes, l’han feta
bàsicament a través de guerres, d’invasions, d’imperis,
d’emperadors i de generals, i les dones no han existit. Bé,
doncs pensam que això s’ha de poder revisar, creim que així hi
guanyaria tothom, hi guanyarien homes i dones, hem de poder
educar els infants d’ara per la pau, que és un concepte que jo
crec que hi hem d’aprofundir molt més, una educació per la pau,
una educació amb la qual siguem capaços de transmetre
recursos de solució de conflict es interpersonals d’una manera
empàtica, d’una manera consensuada, i on la violència no sigui
entesa com una manera d’aconseguir uns determinats
objectius, que en definitiva seria el que es proposa des de les
polítiques que comencen a actuar en funció de l’educació per
la pau o de la cultura per la pau.
I també incidir en els mitjans de comunicació, incidir en la
publicitat, incidir en el cinema, incidir en tots aquells canals que
envien missatges més o manco directes, més o manco
subliminals, i que dins aquest missatge continua havent-hi una
visió estereotipada del que és la dona, una utilització
"cosificada" del cos de la dona, una visió de la dona com a
temptadora, com a provocadora, com a objecte sexual, que
acaba -i això ja no és una hipòtesi, això és una evidènciaperjudicant no només el colAlectiu femení, que ja bastaria,
perquè som més del 50% de la població mundial, però en
definitiva acaba perjudicant homes i dones, perquè quan hi ha
un estereotip que perjudica una part de la humanitat, l’altra part
també queda perjudicada, i l’altra part també queda empobrida.
Per tant, pensam que totes les mesures i totes les reflexions que
els hem pogut fer durant aquesta estoneta van en benefici de
tothom, de la convivència i de nous models de convivència més
democràtics i més igualitaris entre homes i dones. Moltíssimes
gràcies.
EL SR. PRESIDENT:
Moltes gràcies tant a la Sra. Victòria Ferrer com a la Sra.
Esperança Bosch per les seves intervencions. Ara correspon al
torn d’intervencions dels portaveus dels grups parlamentaris
que vulguin interrogar o exposar alguna qüestió a les ponents.
Jo em demanaré permís a mi mateix, com a president de la
Comissió, per abandonar la presidència i esdevenir portaveu
d’un grup parlamentari, si em permeten, per també intervenir
com a grup parlamentari.
(La Sra. Vicepresidenta substitueix el Sr. President en la
direcció del debat)
LA SRA. PRESIDENTA:
Grup Parlamentari Mixt, vol intervenir? Per part del Grup
Parlamentari d’Esquerra Unida i Ecologista té la paraula el
diputat Portella.
EL SR. PORTELLA I COLL:
Gràcies, Sra. Presidenta. Açò de ser grup parlamentari d’una
sola persona ocasiona aquestes esquizofrènies d’haver
d’abandonar la presidència per poder parlar com a portaveu.
Agrair també com a Grup Parlamentari d’Esquerra Unida la
presència tant de na Victòria Ferrer com de la Sra. Esperança
Bosch i la seva exposició, que jo crec que ens ajudarà en
aquesta feina. Jo crec que quan la ponència que estudiam la
qüestió dels maltractaments i violència domèstica vàrem
començar a feina, estam intentant saber com arribarem al final,
i què de positiu pot sortir d’aquesta ponència, i crec que el
positiu seran propostes d’accions a realitzar, propostes de cara
al Govern de les Illes Balears, de cara a la societat, d’accions a
realitzar per ajudar a solucionar un problema que tots som
conscients de l’envergadura que té, i de la complexitat i
dificultats que tots tenim per abastar-lo.
No entraré en qüestions generals que ens han exposat, però
sí un parell de qüestions particulars que han sortit, o d’idees
per saber què opinen les ponents, si són idees bones o no.
Quant al tema de l’acolliment de dones maltractades
immediates, el factor immediat que moltes vegades no pot ser
una casa d’acollida, que també hi ha pocs recursos, jo crec
entendre que han considerat fonamental l’allunyament físic del
lloc on s’ha produït el maltractament. Jo no sé si hi ha
experiències o si ha hi ha una valoració feta de la possibilitat
del voluntarisme en aquesta acció. Em referesc a la possibilitat
de crear una xarxa de dones, o famílies, que puguin acollir
temporalment o transitòriament dones maltractades. Pensam en
Illes Balears, perquè ens situam a la nostra comunitat; aquí
també tenim els territoris insulars que poden afavorir aquest
allunyament físic de la persona maltractada, d’una forma
transitòria, immediata, fins que no hi ha una cosa més
permanent. Si s’ha considerat aquesta qüestió, i si hi ha hagut
experiències i com ho veuen; i també en el tema de
l’allunyament immediat del lloc on es produeix el maltractament,
es produeixen dues situacions que m’agradaria saber com es
valoren. Primer de tot, també és un allunyament forçat del lloc
de feina en molts de casos, i això produeix un perjudici a la
persona que es veu obligada a allunyar-se, si s’ha considerat
i si també hi podria haver mesures correctores que afavoreixen
la possibilitat que aquesta persona que es veu obligada a
allunyar-se pugui tenir un accés al lloc de feina més immediat.
Jo crec que des del Govern es pot també considerar aquesta
qüestió; i també moltes vegades supòs que aquest allunyament
va incorporat als fills que pugui tenir en el seu moment, i tot el
tema educatiu, de l’escola on estaven i on poden estar.
Després també aquests dies jo he vist una proposta, no sé
si un suggeriment, crec que era un ministre, sobre l’allunyament
forçat i immediat de l’agressor del domicili familiar, com valoren
aquesta proposta, perquè sembla que, clar, d’una banda que és
la víctima la que es veu obligada a abandonar la llar, no
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
l’agressor, i que en tot cas la perjudicada és la víctima, plantejat
de la primera manera; i plantejat de la segona manera, a veure en
realitat quines possibilitats hi ha que açò sigui així,
l’allunyament forçat.
Després jo, en el tema educatiu, d’incorporar educació per
la pau als currículums escolars, que a les Illes Balears ho podem
fer, perquè crec que en aquests moments s’està revisant tot el
currículum a les Illes Balears, i que és un bon moment per
plantejar aquestes qüestions en aquest treball que s’està fent.
El fet que sigui un gra d’arena no ens ha d’impedir estar a favor
d’açò, però sempre hi ha la realitat que la transmissió de valors
culturals dissortadament de cada vegada menys es dóna en el
món de l’educació i de cada vegada més es dóna al món dels
grans mitjans, és la televisió i els grans mitjans els que
transmeten valors culturals. Llavors, la impotència d’aquestes
mesures, quan en realitat el transmissor de cultura és un altre,
ja no és el món educatiu de forma prioritària. Voldríem que ho
fos, però no és així.
I en tercer lloc jo demanaria una ampliació, tal vegada a
Balears també pot ser un tema interessant per estudiar, una
ampliació de la qüestió d’experiències d’autoajuda que hi pugui
haver, com funcionen i quins resultats poden tenir, que ha estat
un enunciat a la seva intervenció, i que pot ser interesssant
saber més en concret aquestes qüestions. Gràcies.
LA SRA. PRESIDENTA:
Gràcies, Sr. Portella. Per part del Grup Parlamentari PSMEntesa Nacionalista té la paraula el diputat Sr. Buele.
Una qüestió prèvia, si volen vostès anar contestant cada...
És una opció que tenen vostès.
Val, perfecte, idò per contestar el Sr. Portella, tenen la
paraula la Sra. Esperança Bosch i la Sra. Victòria Ferrer.
LA SRA. BOSCH I FIOL:
Molts dels temes que planteja són temes de reflexió des de
molts de grups feministes i des de molts de grups
d’investigació que tenim. El primer el tema del voluntariat,
quant a una xarxa d’ajuda immediata a dones en situació de risc.
D’això hi ha experiències, i fa un temps hi va haver una
proposta, experiències en altres llocs del món, sobretot a
Sudamèrica, fins allà on jo conec; i hi va haver una proposta
que va sorgir, em pareix, del Govern fa tal vegada un any o un
any i busques, i va ser una mica contestada. Amb aquest tema
del voluntariat hi ha una sèrie de problemes, un és que, al
marge de la bona voluntat i de la solidaritat immediata d’ajuda
a una persona que està en una situació difícil, en aquests temes
hi ha d’haver també una certa formació, hi ha d’haver una certa
preparació. És a dir, la persona que rep una dona que ha estat
víctima, que viu una situació dramàtica, té unes determinades
característiques, viu un moment psicològic concret, i requereix
una determinada atenció, i aquest és un dels problemes que es
podrien donar amb aquest voluntariat una mica si no es
tengués en compte; i que llavors, com li diria jo? Jo crec que la
idea des del punt de vista humà és positiva, des del punt de
37
vista pràctic és una mica qüestionable en aquests temes que li
he de dir, i a més hi ha un perill, i és que s’acabàs fent com una
espècie de policia paralAlela, i això seria nefast. Aquestes
reflexions varen ser les que varen aturar la proposta que
inicialment es va fer. En tot cas, si se generassin sistemes
d’educació i de formació als barris i als diferents llocs on es pot
arribar, on pugui ser útil aquest tipus d’informació, llavors sí
que tal vegada més a la llarga serien plantejables aquestes
xarxes d’ajuda solidària. Però jo pens que prèviament hi ha
d’haver una formació i hi ha d’haver una planificació
exactament d’això, no fos cosa que inventàssim un sistema i
se’ns anàs de les mans immediatament.
El tema de les cases d’acollida, a més, el Govern actual ara
en parla, no és l’ideal. És a dir, la idea que la víctima ha de
deixar tot allò seu i se n’ha d’anar a amagar-se, diguéssim que
no és el que un pensa que ha de passar quan ets víctima d’un
delicte o d’una injustícia. El que passa és que avui per avui és
l’únic que pot assegurar una mica la protecció, perquè, tornem
una mica als temes de la protecció de la víctima. Si els cossos
de seguretat de l’Estat et diu que no poden tenir policies
pendents continuadament del nombre de dones que estan
denunciant, i per tant se’ns pot escapar la protecció d’aquestes
persones, com que a títol pràctic i immediat, fins que no s’hagin
produït més canvis, més en profunditat, com que de moment no
se’ns ocorre un sistema millor. Ara, efectivament el que vostè
diu, què passa amb la feina de les dones que se’n van a un
centre d’acollida?, bé, què passa amb la feina i què passa amb
la vida d’aquestes dones, perquè és un trasbals enorme, és una
situació de confusió, i és una situació no només per les feines,
sinó per les escoles d’aquests infants, que lògicament han de
poder fer. Aquí és allà on tornam a estar amb el tema de la
protecció de la víctima; perquè aquestes persones puguin tenir
la garantia que podran anar i venir del seu lloc de feina amb una
mínima garantia, doncs s’ha d’assegurar que estaran
protegides. Sempre anam a caure una miqueta allà mateix, però
és que ara per ara no crec que tenguem altre sistema.
De cara a un futur, si tot això que nosaltres ara aquí amb
vostès i en molts d’altres fòrums s’està debatent i s’està
pensant, som capaços de modificar aspectes més en
profunditat , aquestes mesures tan immediates tal vegada no
faran tanta falta, o seran només en casos molt puntuals. Però
avui per avui jo crec que necessitam centres d’acollida que
garanteixin la integritat i la vida de les persones directament
amenaçades, i un sistema de protecció d’aquestes dones
perquè puguin anar als seus centres de feina o puguin
acompanyar els seus fills a escola, o puguin anar a fer el que
hagin de fer, pensant que d’un cantó no els sortirà amb una
destral el seu ex. Per tant, sempre estam una mica amb les
mesures de protecció, que seria allò que en aquest moment
pensam que més falla.
La qüestió de l’allunyament de l’agressor, clar, això seria
l’ideal, això seria el que en justícia pertocaria. El que passa que
això, perquè puguem tenir garanties que això es fa, s’ha d’haver
dotat de tots uns recursos, s’han d’haver fet tota una sèrie de
decrets, s’ha d’haver fet tota una sèrie de feina, que això ho
garanteixi, que garanteixi que quan es dóna una situació
d’aquestes se li digui al senyor “miri, vostè se n’ha d’anar
38
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
d’aquesta casa, no es pot acostar a la seva dona ni als seus fills
en tanta distància, i a més el vigilarem perquè no ho faci, i si ho
fa, actuarà la justícia sobre vostè”. I tornam estar en el mateix,
t ornam a necessitar garanties que hi ha la dotació suficient com
per vigilar tots els casos d’allunyament de la víctima que es
poguessin produir. Desgraciadament en molts de casos de mort
hi havia, s’havia fet el manament d’allunyament de la víctima,
però no s’havia complert, i com que no hi havia protecció ni hi
havia vigilància, doncs es va fer, i ja està.
La qüestió de l’educació, efectivament les escoles tal
vegada són un gra d’arena, però són un gra d’arena important.
Jo pens que un model que ens pot servir tal vegada per veure
que les coses sí són possibles que es canviïn quan hi ha
l’interès, la voluntat i els mitjans necessaris, és que jo crec que,
al marge d’altres continguts, que tal vegada van més magres,
però els nostres alAlots, els nostres joves i els infants avui en
dia tenen moltíssima més consciència ecològica que no uns
anys enrere, o que no nosaltres mateixos la vàrem rebre,
diguéssim, i una part ha vengut per les escoles, perquè hi ha
hagut polítiques educatives molt compromeses amb els temes
ecològics, amb la defensa del medi, se’ls han ensenyat coses,
se’ls ha donat informació, se’ls ha fet participar, i jo crec que els
resultats són, bé, no els he avaluat ni som especialista en el
tema, però crec que podríem dir que bé, no?, que hi ha hagut un
cert canvi. Jo crec que en el tema que ens ocupa avui els canvis
són possibles. Efectivament, tots els grans mitjans de
comunicació tenen un paper importantíssim, ineludible, però
crec que a l’escola val la pena que invertim doblers, temps i
esforços, esperances, ilAlusions, feina i hores a fer-hi feina,
perquè tal vegada només és un gra, però és un gra molt
important d’arena, i si l’aconseguim controlar, però això sí és a
les nostres mans, hi ha altres coses que podem pensar que són
molt necessàries però se’ns escapen més, per tant jo crec que
val la pena.
I respecte del tema de l’autoajuda. Bé, els grups d’autoajuda
tenen aquesta finalitat que els he explicat, que serien uns llocs
i uns espais on puguin trobar-se persones que són víctimes
d’una determinada situació greu per la seva vida, no?
Aleshores, això requereix, des d’un punt de vista pràctic,
formació de monitores, creació dels espais o utilització dels
espais, que tal vegada ja hi són, i campanyes d’informació.
Això, a nivell pressupostari és el que es necessita. Hi ha la
possibilitat, hi ha les persones que ho podrien fer, nosaltres
parlam i hem parlat amb moltes treballadors socials que seria
una mica la xarxa més actual que tendríem, de contactes dins el
que seria pobles i les altres illes que dotant una mica més,
ajudant-les, donant-los informació, etc., crec que podrien cobrir
perfectament, com a mínim, una primera trobada amb aquest
tipus de problemes, i creim que val la pena.
LA SRA. PRESIDENTA:
Sr. Portella, vol replicar? Bé, idò per part del Grup
Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista, té la paraula el Sr. Buele.
Moltes gràcies, Sra. Presidenta. Voldria començar per agrair
a la Presidència la convocatòria d’aquesta comissió de Drets
Humans, perquè els membres de la ponència parlamentària que
tracta els maltractaments de dones, crec que ens podem sentir
força enriquits amb les aportacions que puguin fer, tant els
altres grups parlamentaris com, sobretot, les persones que han
vengut avui, com és el cas de la Sra. Victòria Ferrer i de la Sra.
Esperança Bosch, psicòlogues de la Universitat i, d’alguna
manera, també representants del Lobby de Dones. Volem
aprofitar l’oportunitat també per felicitar i valorar molt
positivament la feina que estan fent, tant des del Departament
de Psicologia de la Universitat com des del Lobby de Dones,
perquè consideram que és una aportació molt positiva a la
nostra societat.
Voldríem fer quatre o cinc observacions respecte del que
hem sentit a dir, començaríem dient que sobten, esgarrifen les
dades que se’ns han donat relatives a maltractaments que fan
homes a dones i que han estat recollides, i una de les coses que
més sorprèn és el fet que la primera recollida de denúncies
consti de l’any 96, és d’ahir, de fa poc temps; llavors, això vol
dir que ha estat un dels temes que ha estat poc tractat, massa
poc tractat amb relació amb la freqüència i amb la intensitat dels
actes. Al respecte d’aquest punt, a nosaltres ens agradaria, si
ens poden dir dues paraules, respecte del que pensen en relació
a un registre, una recollida de dades sobre maltractaments que
fos mínimament eficient i eficaç per conèixer, perquè pens que
és la primera passa que s’ha de fer, de cara a poder lluitar
contra.
Un segon aspecte, és que nosaltres veim que es tracta
d’una problemàtica generalitzada, però que és molt pròxima, em
vaig entretenir ahir mirant el darrer mes a les Illes Balears, clar,
parlam d’un volum real que no sempre coincideix, sinó que
dista molt de ser coincident amb el volum de denúncies fetes,
i molt menys encara amb el volum de notícies aparegudes als
mitjans de comunicació; ahir vespre em vaig voler entretenir a
mirar només un mitjà local, en aquest darrer mes, ha parlat de 15
casos, els darrers 30 dies, 15 casos, vol dir un dia sí i un dia no,
d’alguna dona apallissada, o ferida greu, o agredida, o atracada,
o assaltada, o violada, o tirada per la finestra, o colpejada,
bufetejada, amenaçada, assetjada, prostituïda, assassinada,
lligada de mans i peus, assetjada sexualment. En un mes, he
recollit, d’un sol mitjà, 15 persones, dia sí i dia no. Respecte
d’això, voldríem demanar a veure si tenen algun suggeriment al
respecte o alguna opinió respecte de com fer públics actes
violents privats i quin és el límit, a veure si no seria bo publicar
noms i llinatges, publicar fotos, sempre surten les lletres de
l’agressor, i solen sortir els noms i llinatges de la víctima, a mi
sempre m’ha cridat molt l’atenció, això.
Respecte d’un tercer punt on també volíem fer una reflexió,
és que és un problema per a les dones, però és un problema
d’homes, el problema és l’home per a la dona, en aquest sentit,
voldríem també saber a veure quina opinió els mereix el fet que
hi pugui haver iniciatives tendents a fer que homes es posin a
lluitar contra la violència masculina que s’exerceix a dones.
EL SR. BUELE I RAMIS:
I, finalment, voldríem recordar que passam d’una situació,
la Sra. Esperança Bosch hi ha fet alAlusió, d’una situació que als
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
països del tercer món és més evident, però que aquí per ventura
també la vivim o l’hem viscuda i, per tant, a l’hora de canviar de
model de vida xoca, i és el fet que una situació on la vida dels
p obles s’aguanta sobre espatlles femenines; i això que és més
visible al tercer món, i aquí, de cada vegada més hauria d’anar
desapareixent o per ventura hi va, crea una situació que resulta
inacceptable per a alguns homes, llavors, aquestes eines
educatives noves a les quals feia referència, a nosaltres ens
sembla que són interessants, hem pres nota i feim compte tenirles present a l’hora de treballar en ponència, però voldríem
acabar parlant dels centres d’acollida de dones maltractades, i
tal com se n’ha parlat avui aquí, en aquesta cambra
parlamentària i en comissió de Drets Humans, ens hem d’alegrar
que les coses hagin canviat bastant, des de que aquest grup
parlamentari, els primers anys de democràcia, estava suggerint
la introducció de centres d’acollida, i els màxims representants
del govern estaven parlant de centres d’acollida com si fossin
corralets per a dones, està expressat això al Diari de Sessions,
tots aquests anys que el mateix govern del Partit Popular ha
pres iniciatives tendents a afavorir precisament l’atenció a les
dones maltractades i avui, en aquest tractament que es fa en
comissió, per a nosaltres és satisfactori, perquè pensam que es
fan passes també a nivell institucional, positives, de cara a la
lluita contra els maltractaments a les dones.
Gràcies.
39
problemática son, nunca podremos juzgar si son acertados o
no. Eso por una parte.
En cuanto al tema de la necesidad de hacer o no público el
nombre, etc., yo creo que, nosotras pensamos que quizás el
tema estaría en dar un tratamiento similar a este tipo de
problemática al que se está dando a otras problemáticas. El
tema está, pensamos nosotras, en que ahora mismo, temas
como la violencia familiar o temas como, por ejemplo las
agresiones sexuales a mujeres, etc., se les está dando un
tratamiento distinto del que se está dando a otro tipo de
delitos, distinto en la manera, por ejemplo, en que se analiza a
la víctima, quiero decir, si una persona denuncia el robo en una
propiedad particular, nadie entra a juzgar cómo es la vida de la
víctima, y les puedo asegurar, y repasen ustedes la prensa y lo
verán, que en los casos en que por ejemplo se ha agredido o
matado a una mujer, se dedica casi más espacio de la noticia a
analizar cómo fue la vida sexual o el número de parejas que esa
mujer tuvo previamente, yo estaba recordando ahora mismo el
caso muy reciente de una mujer a la que asesinaron en Alcúdia,
de una manera particularmente espeluznante, bueno, pues una
parte importante del espacio en prensa se dedicó a analizar si la
vida de esta mujer era así o era asá y si entraba o salía, ¡por
Dios!, me parece tremendo, creo que son cosas con las que
tenemos que ser muy críticos y en ese sentido los medios de
comunicación están haciendo un trato diferencial en relación al
cual pienso que deberíamos ser muy críticos.
(El Sr. President reprèn la direcció del debat)
EL SR. PRESIDENT:
Gràcies, Sr. Buele. Donam la paraula a la Sra. Esperança i a
la Sra. Victòria.
LA SRA. FERRER I PÉREZ:
Gracias. Bueno, para hacer algunos comentarios breves. Los
primeros datos sobre denuncias para el Estado español los
tenemos a partir del año 1984 y coincidimos plenamente,
pensamos que es necesario crear, generar un registro donde
todos esos datos estén unificados, en el momento actual el
propio Instituto de la Mujer de Madrid, cuando da sus datos
anualmente, sigue insistiendo en que estos datos están
desperdigados, por ejemplo, por darles simplemente un dato
para que entiendan a lo que me refiero, en muchas estadísticas
aparecen huecos porque ciertas provincias y ciertos gobiernos
autónomos no proporcionan sus datos fluidamente para ser
incluidos con el resto; en otros casos, por ejemplo en las zonas
rurales, los datos los recoge la Guardia Civil y entonces van por
un canal distinto de los datos que se recogen, por ejemplo, en
las grandes ciudades, que son recogidos fundamentalmente por
Policía Local. Pensamos, efectivamente, coincidimos
completamente en la necesidad de, a diferentes niveles, y en
este caso, por ejemplo en nuestra comunidad, establecer
mecanismos unificados porque ésa es una de las herramientas
que, como antes señalaba la profesora Esperanza Bosch, nos
permitirá después analizar si realmente los recursos empleados
sirven para hacer frente a la problemática real que tenemos. Si
nosotros arbitramos unos recursos pero no sabemos para qué
El tema de las iniciativas masculinas, creemos muy
importante resaltar que precisamente en estos momentos se
está constituyendo aquí, en nuestra comunidad, un grupo de
hombres contra la violencia, siendo las líneas ya abiertas por
otros colectivos, incluso en el propio Estado español, y nos
parece algo tremendamente positivo, muy importante, y
animamos muchísimo a todos los hombres para que participen
de este tipo de iniciativas, porque estamos absolutamente
convencidas de que los violentos son una minoría y pensamos
que en absoluto los otros tienen que dejarse incluir en esa
minoría, así que está muy bien que levanten su voz en contra
de esas situaciones, y valoramos muy positivamente, repito,
estas iniciativas.
En cuanto a los temas educativos, añadir además de lo que
ya se ha comentado, que toda una serie de cuestiones que
tienen que ver, por ejemplo, con el reparto de las tareas, con las
nuevas formas de resolución de conflictos, etc., pueden ayudar
muchísimo a solventar este tipo de situaciones y pueden
ayudar muchísimo a que el futuro sea mucho más halagüeño.
Y terminar haciendo un comentario sobre los centros de
acogida, miren, yo lamento parecer un poco pesada con el tema
de los datos, pero creo que es suficientemente ilustrativo como
para incidir nuevamente en ello. En este momento, en el Estado
español el promedio se sitúa en una plaza en un centro de
acogida para mujeres maltratadas, obviamente, por cada 17.000
habitantes; en la comunidad balear, aún a pesar de las
dificultades a las que se ha referido antes la profesora Bosch y
que necesitarían de un mecanismo de corrección, estaríamos en
una plaza por cada 13.150 habitantes, eso nos sitúa, por tanto,
en una situación ligeramente mejor de la que tenemos en el
40
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
conjunto del estado. Ahora bien, tengan ustedes en cuenta que
en el año 1986, la Unión Europea recomendaba una plaza por
cada 10.000 habitantes, aún estamos un poquito lejos. Y en la
reciente reunión de mujeres juristas que ha tenido lugar en
Calvià, impulsada por la Asociación de mujeres juristas (...) y
con participación de mujeres de diferentes asociaciones
europeas, la recomendación, el objetivo de futuro al que este
colectivo ha planteado que deberíamos tender, es una plaza por
cada 5.000 habitantes. Luego, se han hecho muchas cosas,
efectivamente, pero estamos, digamos, a mitad de camino,
todavía quedan, aún a pesar y reconociendo nuevamente, yo
creo que es muy importante que no lo perdamos de vista, que
los centros de acogida son una solución momentánea para una
situación crisis, vendrían a ser como una intervención en crisis,
explicado o dicho en términos técnicos, obviamente
necesitamos de otras soluciones, pero los medios para atajar o
para intervenir en esa crisis, pues en este momento ésa sería la
situación en la que estamos.
Gracias.
EL SR. PRESIDENT:
Gràcies, Sra. Victòria Ferrer. Pel Grup Socialista, té la paraula
la seva portaveu, Sra. Sofía Hernanz.
LA SRA. HERNANZ I COSTA:
Gracias, Sr. Presidente. En nombre del Grupo Parlamentario
Socialista, queremos agradecer muy especialmente, tanto a la
Sra. Victoria Ferrer como a la Sra. Esperanza Bosch, no sólo su
presencia en esta comisión, sino la importante aportación que
están haciendo a la misma.
En primer lugar, me gustaría hacer una muy breve reflexión
sobre las cifras globales que se nos han dado en estas
exposiciones. Estamos hablando de unos tantos por cien, se ha
utilizando antes la palabra “escalofriante”, pero a mí me
gustaría, y desde el Grupo Parlamentario Socialista creemos que
debería empezar a plantearse en términos de esos tantos por
cien, es decir, hay un tanto por cien de la población mundial
muy importante que está siendo sistemáticamente agredido o
violentado, y todavía creemos que en absoluto se ha tomado
conciencia de esa situación que, sin embargo cuando ha
afectado a otro tipo de colectivos, rápidamente sí se ha tomado
conciencia de esa situación. Uno de los datos que creo que
vale la pena resaltar es que estamos en la Comisión de
Derechos Humanos, creo que eso ya es importante, no se está
tratando el tema de la violencia contra las mujeres en otra
comisión, como podría ser la de Bienestar Social, en la que sí
que se toca toda la problemática relativa a la mujer, sino que
este tema de be ser tratado como un problema de derechos
humanos, porque, repito, es un tanto por cien de la población
mundial que, por la única condición de su género, es
sistemáticamente agredido, y creemos que si no somos capaces
de tomar conciencia y dar al problema la relevancia que tienen,
difícilmente seremos capaces de ir poniendo todas las medidas
correctoras para solventar esa situación. Sí que es verdad que
hay casos especialmente graves, que sí que han hecho que la
opinión pública se conmueva, como es la situación, por
ejemplo, de las mujeres en Afganistán, pero creemos que es
completamente injusto que se tengan que llegar a tales grados
de salvajismo para que los medios de comunicación y la
población en general se hagan eco, porque esa situación se
está sufriendo en muchísimos puntos del planeta. Cuando la
Sra. Ferrer nos daba unas cifras aproximadas de países en los
que se sufría, por parte de la población femenina la violencia,
veíamos como países absolutamente industrializados y a la
cabeza de lo que se conoce como primer mundo, están también
desgraciadamente a la cabeza de esas cifras de mujeres
maltratadas. Por lo tanto, creo que la primera conclusión y una
de las cuestiones más importantes es saber que estamos
hablando de un tanto por cien de población mundial
sistemáticamente agredido y que, por lo tanto, como tal tiene
que ser tratado.
Únicamente, y quiero ser breve, haciendo un repaso de los
datos que ha expuesto la Sra. Ferrer, sí que se puede también
llegar a la conclusión, como ella ya ha recalcado, que las
denuncias aumentan o los datos aumentan progresivamente,
pero eso no significa un cambio de situación, esa agresión que
sufren las mujeres viene siendo así desde siempre, pero
simplemente vamos consiguiendo que esos datos salgan a la
luz. Y también ha dado un dato que me parece importantísimo,
ha dicho que los datos con los que contamos, las denuncias,
representan únicamente el 5 o el 10% del volumen real de casos
de maltrato, por lo tanto, creo que uno de los primeros
objetivos tendría que ser que esos maltratos salieran realmente
a la luz porque creo que las cifras podrían llegar a ser
muchísimo más preocupantes, pero nos darían lo que es una
base real de trabajo sobre esta cuestión.
Y la Sra. esperanza Bosch, a través de la cual quiero
agradecer el trabajo que el Lobby de Dones viene realizando en
Baleares, y como el Lobby de Dones muchas otras
asociaciones de mujeres en todo el Estado español, que creo
que realizan un trabajo de un gran valor para la causa de la
mujer, nos ha hablado de causas y de estrategias a adoptar.
Efectivamente, las causas, si bien no las conocemos todos las
intuimos, pues es ese rol de la mujer que históricamente en el
mundo social, en el mundo laboral tiene asumido la mujer, y que
ahora mismo podría decirse que estamos en un proceso, sólo en
un proceso, y eso es muy importante, de superación, y luego
ha hablado de medidas, ha hablado también de los agresores,
que la idea o el tópico de que es gente enferma o con
problemas de drogas o alcohol, hay que superarlo, por la idea
que manifestaba al principio de la exposición, es decir, las
mujeres sufren violencia por el hecho de ser mujeres, no porque
los hombres tengan problemas con las drogas o con el alcohol,
pues esas causas y ese movimiento social de la mujer, de
p rogresiva incorporación, creemos que tiene un coste también
para la mujer, es decir, a la vez que la mujer va consiguiendo
esa progresiva equiparación, sólo progresiva, porque desde
luego falta mucho para conseguirla totalmente, determinados
grupos o sectores de hombres, parece que se sienten agredidos
o afectados por esa situación, y genera estas situaciones de
violencia. Creo que para eso es muy importante, otra idea que
ha apuntado la Sra. Bosch, que es que el tema de la violencia
doméstica va necesariamente unido a todo lo que son políticas
de igualdad, porque en tanto en cuanto la mujer en la sociedad,
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
no sólo de las Islas Balears o del Estado español, sino en el
mundo, sea considerada como un ser humano absolutamente
igual en derechos y obligaciones al hombre, esta situación no
será superada, y creo que, efectivamente, desde las
instituciones, se realiza un trabajo progresivo para que eso sea
así. Reconozco y me felicito por ello, que es una cuestión
también que poco a poco va siendo superada, no es una
cuestión partidista, tanto unos partidos políticos como otros,
afortunadamente, parece que van reconociendo que el tema de
la mujer es un tema importante, y se van realizando toda una
serie de medidas, y al margen de esas cuestiones partidistas lo
que sí querría es hacer una valoración, porque hablamos de un
problema en el que la concienciación es fundamental, pues una
valoración de determinadas manifestaciones por parte de
cargos públicos, y como cargos públicos, referentes de la
sociedad, que creo que perjudican y no sitúan en un tiempo
muy lejano, o por lo menos supone un retroceso, como las
manifestaciones que últimamente han sido públicas del alcalde
de la ciudad de Madrid, manifestando que parecía ser que
opinaba que el problema de la violencia doméstica se debía, en
gran parte, a la pérdida de los valores familiares, y que si la
gente se casara más no habría tantos casos de violencia
doméstica. Creo que al margen de cuestiones partidistas,
cualquier tipo de manifestación en ese sentido por una persona
que ocupa un argo público supone un importante retroceso,
cuando precisamente la Sra. Esperanza Bosch mencionaba que
llevamos una vida democrática en nuestro país muy corta, que
la mujer tiene ahora la posibilidad, por ejemplo, de recurrir a un
divorcio o a una separación, tenemos las cifras de que algunas
mujeres, como medida de escape de esta situación de violencia,
que han recurrido a ese divorcio o a esa separación, es cuesta
incluso y lamentablemente la muerte, pues declaraciones de esa
naturaleza creo que son nocivas y altamente reprobables, al
margen, repito, de la pertenencia a un partido político o a otro,
porque creo que la problemática de la mujer debe, tiene que
estar por encima de eso.
Y también, simplemente decir que las medidas que ha
anunciado a corto, medio y largo plazo, me parece que son
absolutamente acertadas, pero que desgraciadamente si no
conseguimos, por diversos frentes, esa concienciación real de
la problemática de la mujer, no conseguiremos que las
instituciones, los gobiernos al fin y al cabo, dediquen los
medios materiales que son necesarios para poder adoptar todo
ese tipo de medidas y que, por lo tanto, ese trabajo continuo y
valiente desde determinados sectores, de seguir hablando del
problema de la mujer, un problema que en absoluto ha
desaparecido, ni tenemos superado, pues creo que es
absolutamente importante, y en esa medida sí que me gustaría
resaltar la importancia y lo positivo de la incorporación de la
mujer a la vida pública, a la vida política, porque, si bien es
cierto que los hombres, también poco a poco y
progresivamente, algunos de ellos van asumiendo el problema
de la mujer como un problema de la sociedad, como es, creo
que deberemos ser las mujeres, desde las instituciones, las
mujeres desde las cámaras legislativas, las que impulsemos
todo ese tipo de medidas y que, por lo tanto, la incorporación
de la mujer a la vida política, a la vida pública, es absolutamente
necesaria.
Únicamente reiterarles nuestro
comparecencia. Muchas gracias.
41
agradecimiento
por
su
EL SR. PRESIDENT:
Gràcies, Sra. Sofía. Si volen intervenir?
LA SRA. BOSCH I FIOL:
Sí. Bé, quan varen sortir unes determinades declaracions per
part d’un responsable polític, nosaltres el que vàrem fer va ser
consultar les dades que és l’eina que consideram més fiable a
l’hora de contestar. Amb l’informe del Defensor del Poble, que
es va fer a instància d’una petició del Lobby de Dones de
Mallorca, el 1997 i que es publica el 1998, hi ha un examen més
exhaustiu de la comunitat de Madrid, perquè teníem més dades
a la mà, aleshores, el vincle amb l’agressor a la comunitat de
Madrid, més del 70% és a través de relacions matrimonials, i
només un 28% és a través de relacions no matrimonials. Per
tant, vincular la violència domèstica a relacions de parelles de
fet o fora del vincle matrimonial, no és cert, serà una opinió,
però no es pot afirmar perquè no és cert, perquè no hi ha cap
dada ni una que ho confirmi, i, a més, pens que és enviar un
missatge, no només fals, sinó carregat de munició ideològica,
i, efectivament, jo estaria absolutament d’acord amb el que s’ha
dit, que el respecte als drets humans ha d’estar per damunt de
qualsevol altre interès partidista.
No només les declaracions de determinades persones, sinó
que també ens causen moltíssima preocupació, determinades
sentències judicials que, encara que, afortunadament, són de
cada vegada més minoria, encara n’hi ha que es fan públiques
i que denoten una manca de sensibilitat elemental en el respecte
més bàsic del dret de les persones, i em sap molt de greu que
siguin sentències judicials, perquè se suposa que la judicatura
ha de ser exemple i mirall de moltes coses. Per tant, tant una
cosa com l’altra, com a persona, com a professional de la
psicologia i com a feminista, em preocupa profundament, i, a
més, indica que hi ha moltíssima feina a fer encara.
Jo crec que, tornam una mica al tema de les dades, ja estam
que les dades són manipulables i moltes coses, però crec que
també són un recurs necessari a l’hora de deixar d’opinar i
basar-nos en estudis i en informació realista i concreta. Jo crec
que tothom pot tenir la seva opinió i es poden debatre a
diferents fòrums, com pugui ser la cafeteria o la terrassa d’un
bar, però no amb veu pública i a llocs públics, perquè no es
poden dir coses que no són certes.
Per la resta, efectivament, i més encara des de la IV
Conferència Mundial de Beigin on es va declarar d’una manera
oberta que els drets de les dones són drets humans, no es pot
desvincular una cosa amb l’altra, i pens que agafar aquesta
consciència és créixer amb la idea democràtica, i és créixer i és
enriquir-nos en el compromís de la construcció d’un món més
just. Mentre a qualque lloc del món hi hagi una dona que és
violentada, agredida, morta o limitada en els seus drets, pel fet
de ser dona, totes les dones som agredides i violentades, jo
crec que el feminisme i la visió del drets de les dones és
absolutament internacional, i per això és profundament solidari.
42
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
Moltes gràcies.
EL SR. PRESIDENT:
Moltes gràcies. Donam ara la paraula a la Sra. Maria Cerezo,
del Grup Parlamentari Popular.
LA SRA. CEREZO I MIR:
Gràcies, Sr. President. Agradecer en primer lugar, desde el
Partido Popular, la presencia de la Sra. Victoria Ferrer y de la
Sra. Esperanza Bosch, que la verdad es que ha sido muy
interesante todo lo que nos han dicho y me encantaría poderles
preguntar, y peguntar y preguntar, pero, como soy la última en
el turno, voy a intentar de ser lo más concreta posible.
Bien, creo que hay una triple vertiente, una es información,
otra sería educación y otra sería coordinación. Información,
pues actualmente a través de todos los medios de
comunicación, las que son víctimas de agresiones a nivel
familiar, creo que van viendo como la gente denuncia, cómo se
interviene, las desgracias que ocurren, es decir que por una
parte, a veces el tener miedo te ayuda a moverte y a denunciar,
y bueno, creo que es positivo, y eso lo vamos a dar, de
momento por cubierto, porque se difunde lo suficiente.
En segundo lugar, hay un problema de educación, que éste
es lento, porque la educación no se adquiere tan rápidamente,
hemos entrado en una época de agresión, la tenemos hasta en
los dibujos animados, de violencia, cada vez es más difícil para
los profesores, desde la primaria hasta la universitaria, ir
inculcaldo los derechos humanos y, bueno, y esa paz y esa
convivencia que está muy dañada actualmente, dejaremos
también este punto.
Voy a entrar ya a preguntar y a tomar tierra sobre qué es lo
que tenemos en las Islas y qué es lo que nos falta, y ya que
estamos en una ponencia sobre los malos tratos a las mujeres,
a ver qué podemos remediar. Mi primera pregunta es ¿cuentas
los juzgados de las Islas con servicios de atención a la víctima?
Creo que en los juzgados de Palma, sí, en los de Menorca y de
Ibiza no cuentan con un departamento en este sentido.
¿Cuentan con psicólogos y asistencias sociales? ?Qué personal
tienen y cuál es su calificación profesional? ?Se estiman
suficientes? ¿Se facilita en este servicio asesoramiento legal o
se deriva en algún otro servicio?, porque el asesoramiento legal
es importante para las víctimas, exactamente.
¿Existe en el Colegio de Abogados algún turno especial de
abogados de oficio, de asistencia a víctimas de malos tratos? La
dirección en las casas de acogida, ¿cómo tiene lugar?, en caso
de urgencia, ¿cómo se efectúa? ¿Existe algún servicio
permanente que funcione fuera de los horarios de las oficinas?,
pasado el mediodía o el nivel de las tres de la tarde, ¿dónde?,
porque la policía no puede hacer el servicio de urgencia, es
decir no puede llevarlos directamente a un centro de acogida.
¿Funciona aquí, en Baleares, como en otras provincias, el
servicio de que a través de servicios sociales la policía puede
conducir una señora con sus hijos a una pensión, por ejemplo?
¿Se hacen cargo, luego, de los gastos los ayuntamientos?
En caso de trámite de separación, ¿se ha ideado algún
sistema en el turno de oficio de los abogados para procurar que
sea el mismo letrado que le lleva las causas civiles el que la
asista en las causas abiertas por malos tratos?, ¿sería posible,
si es que esto no existe, que fuera la misma persona, el mismo
abogado? A raíz de las reformas del Código Penal y de las
instrucciones de la Fiscalía General del Estado, ¿se puede decir
que se ha producido un cambio en la concienciación en
relación con estos temas? ¿Cómo valoran el Plan Nacional
contra la violencia?
Las medidas de alejamiento, que son las más difíciles de
aplicar, de la víctima impuesta al agresor, ¿es una medida que se
está utilizando con asiduidad?, ¿qué tipo de problemas plantea?
Imagino que de toda clase, porque es imposible alejar a una
persona, si esa persona se quiere acercar. ¿Se podrían añadir
algunas medidas que pudieran solventar alguna de estas
aproximaciones indeseadas?
El Servicio de atención a la víctima supongo que cuenta con
psicólogos, ¿cuántos profesionales se estimarían suficientes
para cubrir? ¿Este servicio está relacionado con los servicios
sociales de los ayuntamientos?, porque ahora, me parece que
ha sido la Sra. Victoria Ferrer que ha hablado un poco con la
intervención en crisis, efectivamente hay una falta de
coordinación, que la persona que denuncia los malos tratos,
luego se queda descolgada porque el ayuntamiento por los
servicios sociales no la atiende o no la deriva a un ..., bueno,
claro, viendo la proporción que hay de pisos asistidos para
víctimas, tan pequeña, yo creo que casi valdría la pena habilitar
una pequeña residencia, quizás porque fuera más económico el
tener un equipo allí que una persona que ...
Me ha gustado mucho la idea de los grupos de ayuda
mutua, son realmente eficientes en cualquier patología, y
también lo tienen que ser en ésta de las personas que sufren,
nadie entiende mejor un problema que el que lo está sufriendo,
o sea que, incluso exactamente con un asistente social, con una
psicóloga que dirigiera un poco estos grupos, al menos en un
principio, puede ser de una eficacia extraordinaria, incluso para
poder irse a vivir dos o tres personas a un piso que tengan este
mismo tipo de peligro, además es una idea barata, eso me
parece más fenomenal todavía.
Bueno, después de la intervención, ¿se hace algún tipo de
seguimiento del caso?, ¿cómo funcionar?, ¿existen equipos
terapéuticos que traten también a los menores, porque también
entran los niños que han visto en su casa escenas de violencia
o de peligro, que han tenido miedo también? Una vez que se ha
producido la intervención urgente en las casas de acogida,
¿con cuántos profesionales cuentan?, ¿qué gestiones efectúan
o qué tipo de medidas adoptan para la mujer ingresada en dicho
centro en algunos casos acompañadas de sus hijos?, supongo
que se tiene en cuenta su posible reinserción laboral, porque
entonces, en estos pisos, si la mujer tiene alguna posibilidad de
trabajo, de formación para obtenerlo, también económicamente
pueden ser más pronto autosuficientes.
Bien, no alargaré más el rollo. Gracias por escucharme y por
la paciencia de la batería de preguntes.
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
EL SR. PRESIDENT:
Gràcies, Sr. Cerezo. Tenen la paraula la Sra. Esperança
Bosch i la Sra. Victòria Ferrer.
LA SRA. FERRER I PÉREZ:
Bien, vamos a ver, hasta donde nosotras sabemos, la
situación es substancialmente diferente según el lugar al que
nos refiramos, quiero decir con ello que el nivel de recursos y
de disponibilidades, en el caso de Palma, por ejemplo, sería
substancialmente diferente, me refiero ahora mismo a lo que es
la isla de Mallorca, al existente en otros de los diferentes
lugares de la isla. Quiero decir con ello que en el caso de Palma,
por ejemplo, el nivel de disponibilidad de recursos es más
amplio, en el sentido de que tenemos, por una parte, el Servició
de atención a las víctimas del delito, con sus diferentes
subsedes, tanto en lo que sería, hasta la fecha, la sede central,
como en lo que serían los servicios de atención que este
servicio de atención a las víctimas del delito tiene establecido
en los juzgados en Palma, tendríamos, también, por otra parte,
el tema de cómo la policía tiene una serie de personas
específicamente formadas para la atención, tanto en el caso de
malos tratos, como en el caso de agresiones sexuales, y cómo
son estos policías, y específicamente estas mujeres policías,
quienes atienden a la mujer en estos casos y situaciones.
Por tanto, en el caso de Palma, el nivel de disponibilidad de
recursos es superior, aparte de que existe la posibilidad de que
si se valora como tal y se considera oportuno, se pueda
acompañar a la mujer directamente, tanto remitida desde un
lugar o desde otro, a lo que es la casa de acogida, situada
también en Palma, en este caso.
En cambio, en los pueblos, la disponibilidad sería
substancialmente diferente, ya que va a depender de cada uno
de ellos y de cómo esté organizado el tema, en algunos de los
pueblos, en algunos de los núcleos de la part forana esto se
solventa mediante la contratación de habitaciones en hostales
o similares, en otros casos se solventa gestionando la acogida
de esta mujer en lo que es la casa de acogida de Palma y el
acompañamiento, generalmente, lo suele hacer la trabajadora
social del ayuntamiento en cuestión, ya que no hay una
disponibilidad de servicios específicos.
Precisamente, en relación con todos estos temas, una de las
grandes críticas que durante los últimos años se venían
realizando, tenía que ver con que el Servicio de atención a las
víctimas del delito, aún a pesar de su excelente atención, tenía
unas limitaciones horarias importantes, esa ha sido una
reclamación que se ha venido haciendo sistemáticamente en los
últimos años, y pensamos que, bueno, que probablemente, por
lo menos la voluntad, como comentaba antes la profesora
Esperanza Bosch, de solventarla pueda estar.
Por comentar también algunas otras cosas, el tema de la
asistencia psicológica viene siendo realizado por profesionales,
concretamente por el Colegio de Psicólogos que tienen
subscrito un convenio que, si no voy equivocada, se renovó
muy recientemente, precisamente para la atención gratuita a
43
víctimas de esta situación. Esta atención se hace a dos niveles,
en primer lugar, si la mujer se halla en una situación realmente
crítica en el momento en el que es atendida, en Policía, en la
Oficina de atención a víctimas del delito, se reclama la presencia
de un psicólogo o psicóloga de un turno de oficio establecido
al respecto, quien acude en este momento y hace, digamos, lo
que es la primera aproximación, que vendría a ser
fundamentalmente una intervención en crisis, calmando a la
persona, tranquilizándola, etc. Si se valora y se considera
oportuno, la persona tiene el acceso a cinco sesiones de
tratamiento gratuitas, costeadas mediante este convenio que,
repito, existe con el Colegio de Psicólogos. Ese es el tema que
conocemos mejor, ya que ésa es nuestra actividad profesional.
En cuanto al tema del Colegio de Abogados, pues hasta
dónde yo sé, en todo caso después la profesora Bosch lo
comentará más a fondo, sí sé que existen experiencias en otras
comunidades autónomas, en la nuestra, en este momento, ese
dato concreto sobre el Colegio de Abogados no lo tengo tan
fresco.
Como decía en el caso de la asistencia psicológica, se hace
un seguimiento y esas primeras sesiones sí son gratuitas, en
todo caso, si se necesita un seguimiento o un trabajo posterior,
después ya se remitiría a la persona a un profesional. Esa
asistencia se da tanto a las víctimas de la situación, sean éstas
la mujer en concreto o los niños, hijos o hijas. En la casa de
acogida también existe todo un colectivo de profesionales,
psicólogos, psicólogas, trabajadoras sociales, etc., que se
ocupan del acogimiento, pero también de realizar todo un
trabajo con estas personas. Precisamente en ese sentido y en
cuanto al seguimiento futuro del caso ya a la adaptación de
estas víctimas a su vida futura, es donde probablemente los
grupos de autoayuda podrían ejercer una mayor y una mejor
actuación. Pensamos que estamos hablando, en el caso de las
mujeres, de personas con graves secuelas, yo lo comentaba un
poco antes, secuelas psicológicas que pueden, muchas veces,
diagnosticarse de manera concreta: depresiones, síndrome de
estrés postraumático, etc., pero en muchos casos de personas
que han sufrido durante muchos años, graves atentados contra
su autoestima, contra su autonomía personal, mujeres que han
vivido prácticamente aisladas del mundo exterior. Por tanto,
personas que necesitan un sistema de reenganche, aprender a
relacionarse de nuevo, aprender a confiar de nuevo en sus
semejantes, aprender otra vez a sentirse personas, y ahí, ese
papel, digamos, de ayuda mutua, por parte de personas que
han sufrido problemáticas similares, pues puede realmente tener
una gran eficacia. Esos son, por lo menos, los datos de que
disponemos en otros países, y pensamos que para este tipo de
problemáticas pueden ser de mucha ayuda. También en el caso,
por supuesto, de los niños y niñas.
Y en cuanto, y para ir terminando, al Plan Nacional contra la
violencia, en este momento pensamos que los datos
disponibles de evaluación de las medidas realizadas, hace muy
difícil todavía poder hablar de cuáles son los resultados de este
plan. Nosotras pensamos, insisto de nuevo en la ida que
planteaba antes la profesora Bosch, que quizás se está
haciendo un exceso de lanzar medidas al aire, prácticamente
cada semana o cada quince días, se sale o sale alguien diciendo
44
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
o hablando de una nueva medida, y creemos, quizás por
nuestra deformación científica, que lo que es realmente urgente
es evaluar si las medidas que se han estado aplicando,
realmente están funcionando. Pensamos que ésa es, en este
momento, una gran carencia con la que nos encontramos. Si
seguimos lanzando cada quince días una nueva medida al aire,
pero no evaluamos aquéllas que ya hemos puesto en marcha,
pues bueno, es como construir castillos en el aire de alguna
manera.
Gracias.
EL SR. PRESIDENT:
acomiadarem aquí les Sres. Victòria Ferrer i Esperança Bosch,
agraint-los les seves aportacions, esperant que ens siguin de
profit a tots nosaltres. Moltes gràcies.
II.1) Proposició no de llei RGE núm. 2421/00, presentada
per tots els grups parlamentaris, relativa als grans llacs
africans.
Continuarem, senyores i senyors diputats, amb el darrer
punt de l’ordre del dia d’aquesta sessió de la Comissió de Drets
Humans d’avui, es tracta d’una proposició no de llei presentada
per tots els grups parlamentaris, sobre els Grans Llacs Africans.
M’agradaria, si qualque grup té petició de paraula, ... Té la
paraula el Grup Socialista.
Moltes gràcies. Vol tornar a intervenir?
LA SRA. AMER I RIERA:
LA SRA. CEREZO I MIR:
Bueno, agradecer la contestación que me han dado, ha sido
plenamente satisfactoria. Supongo que estamos en la línea,
quizás, de poder implantar a partir de Palma, en algunos de los
pueblos más importantes, digamos una primera célula de casas
de acogida y de protección para la mujer.
Una última pregunta para la Sra. Victoria Ferrer. El
porcentaje de mujeres maltratadas, ¿entre qué edades se
mueve?, es decir, ¿es entre, pongamos, 18 y 30 años más grave
que entre 40 o 60, por ejemplo, o 50? ¿Están más dañadas las
parejas jóvenes que las parejas más maduras? ¿Hay mayor
violencia?
LA SRA. FERRER I PÉREZ:
Volveríamos a insistir en la misma idea de que se da en
t odos los niveles de edad, la mayoría de las estadísticas
incluyen mujeres a partir de 18 años, fundamentalmente porque
tiene que ver con la mayoría de edad, y porque saben ustedes
que si no, entran en otro tipo de categorías, depende, quiero
decir, los estudios sugieren y hablan, en todo caso, de medias,
pero tengan en cuenta ustedes un dato que yo creo que es
todavía más ilustrativo que la edad de las mujeres, estamos
hablando de que el tiempo medio de vivencia en una situación
de maltrato está entorno a los diez años, es decir, hablemos de
mujeres de 20, de 30 o de 50, son mujeres que, como media, han
permanecido diez años en una situación de maltrato. Es decir,
el maltrato no aparece como algo esporádico, el momento del
comienzo es muy variable, encontraríamos desde parejas en las
que el maltrato se inicia durante el noviazgo, se prolonga
durante el matrimonio y en un momento determinado la persona
no aguanta más, entrar a valorar por qué ocurre eso sería muy
largo, como para hablarlo en este momento, pero sí esa idea de
que no estamos hablando de una situación esporádica que
ocurre en un momento determinado, estamos hablando de una
situación que se vive largamente en el tiempo y en la que nos
encontraríamos mujeres en todas las franjas de edad.
EL SR. PRESIDENT:
Moltes gràcies. Donam per acabat aquest primer punt de
l’ordre del dia, com que tenim un segon punt a l’ordre del dia,
Gràcies, Sr. President. Senyores diputades, senyors
diputats. La greu situació que pateixen en aquests països de
Burundi, Rwanda i la República Democràtica del Congo, ha
estat un motiu perquè, una vegada més, i per consens de tots
els grups parlamentaris, parlem avui aquí, en aquest parlament,
del conflicte dels Grans Llacs Africans.
Els lligams històrics a les nostres illes, sobretot amb
Burundi, és un motiu que ha permès conèixer i, en tot cas,
hauríem de mostrar més la comprensió i exterioritzar més aquest
conflicte que, malauradament, en moltes ocasions veim que és
més silenciat i desconegut que exterioritzat.
És per això que també vull indicar aquí el testimoni que
directament hem conegut, diferents membres d’aquesta
comissió, d’ONG com són el ColAlectiu d’educació de drets
humans i prevenció activa de conflictes, CEPAC, i també dels
Veïns sense Fronteres, que precisament han conduït a
presentar, per part de tots els grups parlamentaris, aquesta
proposició no de llei.
Per tant, volem aquí mostrar la nostra preocupació,
especialment pels genocidis, per les actuacions genicidiàries
que encara avui s’estan perpetrant a Burundi, a Rwanda i a la
república Democràtica del Congo, mostrar la preocupació per
les permanents violacions i pels abusos dels drets de la
persona humana que s’estan cometent precisament en aquesta
regió, per les dramàtiques seqüeles que tot això genera, tant pel
que afecta la població civil, indefensa d’aquests països, com
pel deteriorament de les condicions tant sanitàries com de
seguretat. També per la catàstrofe humanitària que es produeix
sobretot a Burundi, en el que es refereix al camp de
reagrupament rural, on viuen, en condicions absolutament
infrahumanes, aproximadament unes 350.000 persones. I també
per aquesta manca de comprensió internacional per un conflicte
que té unes clares manifestacions ètniques, però també un
rerafons polític i econòmic. I just per un testimoni que vàrem
tenir aquí no fa massa, a les nostres illes, que ens comentava
precisament aquest rerafons que hi ha en aquest conflicte, i
comentava aquest dominic burundès, el Sr. Emanuel
Taracutimana, exactament, i deia que aquesta violència,
precisament, es concentra a països rics en minerals, en petroli
o en diamants, on importants companyies internacionals
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
gaudeixen de contractes d’explotació mentre que els països
pobres viuen en pau. Per tant, també aquesta reflexió,
precisament en relació a aquests interessos econòmics, trob
que és per exterioritzar.
Per això, per tot això, els membres d’aquesta comissió, els
diferents grups parlamentaris estam d’acord a donar suport a
Nelson Mandela com a mediador en el conflicte i transmetre
aquest acord tant al Govern de les Illes Balears, com també al
Govern espanyol, al Parlament Europeu i al Consell de
Seguretat de l’ONU. Expressar, per tant, el desig per a aquest
restabliment de l’estat de dret a Burundi, expressar el desig per
al desmantellament del camp de reagrupament forçat, per
l’alliberament dels presos polítics i també mostrar la necessitat
per la constitució d’aquest tribunal internacional penal
permanent.
Moltes de gràcies.
EL SR. PRESIDENT:
Moltes gràcies. SI qualque altre grup vol ... Sra. Cerezo, com
a portaveu del Grup Popular, té la paraula.
45
siembran la división entre los partidos políticos que no le dan
apoyo, y posibilitan y acuerdo de paz que pare las matanzas,
evitan el envío de una fuerza internacional de pacificación.
Evitan los juicios con las garantías legales y condenan a
muerte, sin derecho a la defensa. Bloquean cualquier
investigación internacional, neutral e independiente sobre los
actos de genocidio en Burundi, empezando por el asesinato del
presidente Melchor Daraye.
Exigimos que se dé apoyo a la puesta en marcha definitiva
del tribunal penal internacional permanente para terminar con
la impunidad; que se decrete el embargo de armas y municiones
en toda la región de los Grandes Lagos; que se dé un apoyo
eficaz a los esfuerzos que está iniciando en Tanzania el premio
Nobel de la paz, Nelson Mandela, como nuevo mediador en el
conflicto; que se restablezca el estado de derecho en Burundi;
que Bulloya, jefe militar de Burundi acelere el proceso de los
juicios y libere a los presos políticos bajo observación
internacional que controle, efectivamente, esos juicios; que
sean desmantelados sin condiciones ni demoras los campos de
reagrupamiento, incluyendo los de Bujumbura Ral; que se
garantice a los liberados un retorno seguro a sus casas, sin
asesinados, amparados en falsas confusiones con las fuerzas
de resistencia.
LA SRA. CEREZO I MIR:
Gràcies, Sr. President. El Grup Popular vol manifestar su
preocupación por el genocidio que se está perpetrando en
Burundi, Rwanda y en la República Democrática del Congo, por
los campos de refugiados donde, con al excusa de proteger a
las personas de los ataques de la resistencia armada, se les
priva de alimentos, agua y medicamentos, no dejando llegar así
la ayuda humanitaria ni a los observadores de los derechos
humanos. Preocupa la inestabilidad política de las familias
obligadas a abandonar su territorio, las graves consecuencias
ecológicas, queda de cosechas y reducción drástica, cuando no
total, de las actividades agrícolas, por el fácil discurso
maniqueista de buenos y malos que entorpece los enormes
esfuerzos de los demócratas con consecuencias que llevan a
una guerra que sólo produce muertes, miedo y sufrimientos,
porque no existe política de prevención activa de conflictos.
La destrucción del tejido social, el empobrecimiento
permanente del país, la destrucción de la economía de
subsistencia y enormes traumas psicológicos. Condenamos la
impunidad de que disfrutan los genocidas de la región de los
Grandes Lagos, la lentitud y poca contundencia de las
instituciones internacionales, la actitud de las potencias
occidentales que aceptan, como una posibilidad de paz en
Burundi, la persona del dictador Pierre Buyoayá. El doble
lenguaje de numerosos países que no dudan en permitir el
comercio de armas que se realiza en aquella región, el ejercicio
de una justicia que menosprecia las garantías jurídicas mientras
la gente de las milicias paramilitares matan a inocentes y los
arrestos y condenas llegan tras un procedimiento que viola el
proceso justo fijado por los instrumentos jurídicos
internacionales. Los actos de genocidio que han llevado a la
muerte a miles de miembros de la comunidad hutu y también a
los de la comunidad tutsi, opuestos a la dictadura. Las
maniobras del actual régimen golpista, de Bujumbura, que
Por lo tanto, el Partido Popular se compromete, tal y como
dice la proposición no de ley a enviar al presidente de Sudáfrica
Nelson Mandela y a todo su equipo, una felicitación por haber
sido designado, el día 1 de diciembre del 99, nuevo mediador en
el conflicto burundés.
La Presidencia, también, de una comisión del Parlamento
que aglutine también el representante de Veïns sense Fronteras
i del ColAlectiu d’educació en drets humans i d’intervenció
activa de conflictes.
Por otra parte, la verdad, y una vez más tenemos que
reconocer que somos un poco increíbles, y es cierto que
estamos unidos ante una tragedia enorme, como es la de estos
pueblos, pero, en cambio, no conseguimos ponernos de
acuerdo cuando tenemos que empujar y unirnos dada también
la tragedia que tenemos nosotros en nuestro propio país, que
impide que la democracia se pueda desarrollar como debiera y,
por supuesto, me estoy refiriendo al País Vasco.
Gracias, Sr. Presidente.
EL SR. PRESIDENT:
Gràcies, Sra. Cerezo. Jo crec que en aquests moments,
després de les intervencions, atès que és una proposició no de
llei presentada pel tots els grups, si no hi ha més intervencions,
es pot donar per aprovada per assentiment de tots els grups.
I, sense més assumptes a tractar, s’aixeca la sessió.
46
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
DRETS HUMANS / Núm. 4 / 7 de juny del 2000
47
DIARI DE SESSIONS
DEL
PARLAMENT
DE LES
ILLES BALEARS
PREU DE LA SUBSCRIPCIÓ
Un any . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.000 pessetes.
Sis mesos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.000 pessetes.
Tres mesos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 500 pessetes.
Preu de l'exemplar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100 pessetes.
Redacció i Administració
PARLAMENT DE LES ILLES BALEARS
C/ Palau Reial, 16
PALMA DE MALLORCA
Imp. Parlament de les Illes Balears. Palma