COLÒNIES 2n BATXILLERAT

COLÒNIES 2n BATXILLERAT
Granada
ESCOLA INTERMUNICIPAL DEL
PENEDÈS
Curs: 2009 / 2010
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
ITINERARI
 Dilluns, 22 de març:
Viatge d’anada Sant Sadurní d’Anoia - Granada.
Passejada de tarda pels voltants de l’hotel
i visita al Carmen de los Mártires
Passejada nocturna:
-
Paseo de los Tristes.
Mirador de San Nicolás.
 Dimarts, 23 de març:
Visita a l’Alhambra.
Visita i passejada pel barri de l’Albaicín.
 Dimecres, 24 de març :
Visita al centre de Granada : Catedral, Zoco, Capilla Real,
Casa del Carbón, plaza de Santa Ana i Baños árabes.
Visita al monestir de Los Jerónimos.
 Dijous, 25 de març :
Visita a La Cartoixa.
Visita al Barri del Sacromonte i a la Cova de Maria la Canastera.
 Divendres, 26 de març :
Viatge de tornada Granada - Sant Sadurní d’Anoia.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
INFORMACIÓ GENERAL
1.-
Inici de les colònies: dilluns 22 de març a les 7 del matí davant de
l’Escola. Preguem màxima puntualitat.
2.-
Tornada de les colònies: divendres 26 de març cap a les 3 de la
tarda.
3.-
Documentació: Cal portar el DNI (sense caducar) i la targeta sanitària.
4.-
Equipatge: És convenient dur una sola maleta o bossa. El temps a la
ciutat de Granada normalment és una mica més calorós que a
Catalunya, però acostuma a refrescar a les nits. Cal portar calçat
adequat per caminar.
5.-
Medicació: Si teniu algun tipus d’al·lèrgia, o seguiu algun tipus de
tractament, porteu els medicaments, però sobretot cal que els tutors i
tutores ho sàpiguen.
6.-
Assegurances: Porteu la tarja de la Seguretat Social. (Si teniu alguna
assegurança particular també és convenient que la porteu).
ADRECES I TELÈFONS D’HOTELS I RESTAURANTS
HOTEL CASABLANCA
c/ Frailes, 5 18003 Granada
Tlf.: 958 25 76 00
RESTAURANT “LA RIVIERA”
c/ Ceti Merien, 7 18003 Granada
Tlf.- 958 22 79 69
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
MENÚS
 Dilluns, 22 de març:
Dinar:
Ensaladilla russa
Escalopa amb amanida
Fruita
Sopar:
Arròs a la cubana
Llom al forn amb patates
Iogurt
 Dimarts, 23 de març:
Dinar:
Macarrons bolonyesa
Pollastre rostit amb patates
Crema
Sopar:
Amanida
Carn amb salsa
Fruita
 Dimecres, 24 de març:
Dinar:
Guisat casolà
Llonza amb amanida
Gelat
Sopar:
Canelons
Lluç amb amanida
Fruita
 Dijous, 25 de març:
Dinar:
Paella mixta
Calamars a l’andalusa amb amanida
Fruita
Sopar:
Entremesos
Pollastre amb patates
Postre de la casa
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
GRANADA
Granada és una ciutat situada en una plana fèrtil voltada de tres turons:
L’Albaicín, el Sacromonte i l’Alhambra. Al fons s’eleven els cims de Sierra
Nevada. Els rius Darro i Genil conflueixen en aquesta plana. La ciutat és, a
més, la capital de la província andalusa que duu el mateix nom. La seva
activitat econòmica es basa en el fet de ser un important nucli comercial,
industrial i turístic situat al centre d’una àmplia regió agrícola: la Vega de
Granada. Té aeroport internacional i una Universitat fundada l’any 1526.
Actualment la ciutat té 272.738 habitants.
Els orígens de la ciutat es remunten al segle V a.c., però és durant el
domini àrab a la Península que la ciutat agafa un protagonisme rellevant: Quan
el califat omeia es desmembra degut a la invasió almoràvit (s.XI), Granada
passa a ser un petit Regne de Taifes. Durant el s.XII cau en poder dels
almohades i quan els cristians prenen Còrdova el 1236, els últims cordovesos
es refugien a Granada, on es funda l’emirat nazarita (1238) que es va mantenir
fins el 1492. Aquest emirat aconsegueix un gran esplendor i la ciutat de
Granada coneix la seva època d’or com a centre literari, artístic i científic que
continua després de la Reconquesta gràcies a la protecció reial. Més endavant
la sublevació de Las Alpujarras (1570), brutalment reprimida i l’expulsió dels
moriscos (1609) van enfonsar l’economia, l’art i la cultura de Granada.
Va ser durant el segle XIV, que Granada va realitzar les millors obres
d’origen àrab de les quals avui només en queda l’Alhambra, una construcció
fonamental en la història de l’art.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
 L’ALHAMBRA i el GENERALIFE:
L’Alhambra juntament amb el Generalife és el monument més fascinant de
l’art nazarita. És una ciutat palatina fortificada, residència de la cort dels sultans
nazarites, ubicada a la part més alta d’un turó anomenat Sabika, que es troba
al costat esquerra del riu Darro, davant l’alcassaba de l’Albaicín d’època zirí
(almohade), a la ciutat de Granada. El nom Alhambra deriva del color rogenc
(el-amra) dels maons de les torres i del recinte. (Vegeu l‟article de Narcís
Comadira: La fortalesa Roja, al final del dossier)
La història de L’Alhambra s’inicia quan Muhammad I (1232-1273), el
fundador de la dinastia, decideix deixar l’alcassaba zirí (de l’Albaicín) i establir
la seva nova residència reial a l’Alhambra. Aquesta construcció conté un munt
de dependències diferents que van des de les destinades a funcions militars
(alcassaba, torres, muralles,...) a les cambres d’innombrables servidors,
passant sobretot per la residència del sobirà i de l’harem familiar.
Pel que fa a la zona destinada a les funcions militars destaquen les torres
del recinte defensiu sobretot les construïdes per Yusuf I(s.XIV) -Torre de la
Cautiva i Torreón de Comares- que tenen una forma exterior militar, però a
l’interior contenen ja autèntics palaus.
Pel que fa a la zona residencial (o zona dels palaus) -s.XIV- cal destacar
dos conjunts fonamentals: El PALACIO DE COMARES i el PALACIO DE LOS
LEONES, coneguts després de la conquesta de Granada com la Casa Real
Vieja per diferenciar-los del PALAU RENAIXENTISTA construït per ordre de
Carles V a partir de l’any 1527.
La visita a aquesta zona dels palaus nazarites s’inicia pel mexuar, una
estança on es reunia el consell de visirs o ministres i també un dels conjunts
que ha sofert més modificacions respecte la seva disposició original. Des del
mexuar i en direcció a l’est es passa cap el que és pròpiament el Palacio de
Comares:
Palacio de Comares
Aquest palau va ser construït en dues fases: a la primera correspon el
Torreón de Comares, obra de Yusuf I, mentre que a la segona pertany a la
resta del palau, una profunda reforma feta pel seu fill Muhammad V. Aquesta
remodelació es va fer entorn de 1370 en commemoració de la victòria de la
batalla d’Algeciras. Aquest palau té el patio de la Alberca o de los Arrayanes.
Té planta rectangular amb un estany al mig i rodejat, en el seu eix longitudinal,
per murtes o “arrayanes”, que és un tipus d’arbust amb flor blanca. Als costats
llargs del pati es disposen quatre vivendes privades, dues a cada costat, per les
quatre esposes legítimes del sultà, mentre que els costats curts es tanquen
amb pòrtics de set arcs peraltats.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
El pòrtic del sud es va veure afectat per la construcció del Palau de Carles V,
que va quedar adossat en aquest mateix costat. El pòrtic nord, amb la seva
Sala de la Barca està adossat a la Torre de Comares i integrat en aquest
conjunt de reformes fetes per Muhammad V.
Entre el Palacio de Comares i el Palacio de los Leones queda el Baño real,
que té tres parts: La sala dels llits, les sales calentes i les dependències dels
serveis, amb el forn i les llenyeres.
El Patio de los Leones
El Patio de los Leones es troba disposat en direcció est-oest, està
condicionat per a l’emplaçament del Bany Reial i les seves dependències
s’ordenen al voltant d’un pati rectangular amb la fuente de los leones al
centre. Aquest pati queda rodejat de pòrtics per tots els costats. Al voltant
d’aquest pati hi trobarem la Sala de las dos hermanas, amb la Torre mirador
de Lindaraja, la sala de los Abencerrajes, la sala de los mocárabes i la
sala de los reyes.
Els dotze lleons en cercle que suporten la tassa de la font són reaprofitats i
pertanyen al segle XI, però la tassa està decorada amb un poema d’Ibn
Zamrak, poeta de Muhammad V que ens informa del seu funcionament i
significat: l’aigua es considera un do del sultà que es reparteix sobre els seus
lleials súbdits, els dotze lleons que el defensen aferrissadament.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
Les inscripcions del Patio de los Leones:
Rodejant els dotze costats del perímetre exterior de la font del Patio de los
leones de l‟Alhambra hi ha inscrit un poema d’Ibn Zamrak dedicat a Muhammad
V:
“Bendito sea quien dio al sultán Muhammad estas mansiones
que por su belleza son la gala de las moradas;
ejemplo es este jardín en el que hay tantas maravillas
que el mismo Dios prohibió otro semejante,
y estas figuradas perlas de transparente claridad
que adornan los bordes con una orla de aljófar,
esta líquida plata que se desliza entre joyas,
incomparable en su belleza blanca y clara.
La vista se confunde:¿Qué es lo que fluye?
¿Acaso es el mármol o es el agua?
¿Acaso no veis cómo el agua corre por los bordes
y luego se oculta por los sumideros?
Se asemeja a un amante cuyos párpados están llenos de lágrimas
Pero las oculta para que no le delaten.
Mas¿no es una nube que derrama su lluvia sobre los leones?
Es semejante a la mano del Califa cuando derrama sus dones
Sobre sus leones, los guerreros del islam.
Tú que estás mirando, verás que los leones están al acecho,
Si no saltan es por respeto al califa
¡Oh, heredero de los que ayudaron a Mahoma por su preclaro linaje,
has heredado una grandeza con la cual puedes despreciar a los más nobles!
¡La paz sea contigo eternamente!
¡Sean numerosos tus días y sean amargos los de tus enemigos!”
El Partal
Quan se surt de La Casa Real Vieja trobem, en direcció est, el conjunt
d’El Partal amb els seus jardins. El Partal correspon al sultanat de Muhammad
III. És el més antic dels palaus conservats a l’Alhambra i respon a la tipologia
dels palaus sense pati. Bàsicament està format per un pavelló reial i es troba a
l’interior d’una torre anomenada de “Las Damas”, assentada sobre la muralla
nord de l’Alhambra. La torre va precedida per un pòrtic i davant seu hi ha un
estany amb jardins.
El Generalife
Muhammad II (1273-1302) va ser el constructor del Generalife, edificat fora
del recinte fortificat de l’Alhambra en direcció nord-est, al peu d’un altre turó
més elevat que rep el nom de Cerro del Sol. En realitat és un conjunt totalment
independent a mode de vil·la o casa de camp. La seva funció era la del
descans dels sultans que aquí gaudien d’aïllament i d’un contacte més íntim
amb la natura. El palau formava part d’una gran finca agrícola la qual tenia
horts en terrassa i pastures pel ramat boví i oví. Així el romancer defineix el
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
Generalife com “huerta que par no tenía”; en realitat és un jardí amb el
significat de “paradís”. (Vegeu l‟article de Narcís Comadira: El Jardí de
l‟Arquitecte al final del dossier)
El palau del Generalife es distribueix bàsicament en dues terrasses. En la
més inferior es disposen dos patis quadrangulars. Al fons del segon pati i a
sobre d’una escalinata hi ha la porta d’entrada a l’àrea palatina. Després
trobem el Patio de la Acequia que és de planta rectangular allargada en
direcció nord-sud. Aquest pati és el centre del Generalife, un jardí del Paradís a
la Terra. Als costats llargs d’aquest pati, a llevant, s’ha conservat part d’un
edifici amb dues vivendes, que potser eren quatre en origen, destinades a les
esposes legítimes del sultà. A ponent avança, al centre, una torre mirador
d’època nazarí, mentre que tota la galeria o pòrtic fou construïda en època dels
Reis Catòlics. Als costats curts del Patio de la Acequia hi ha el pòrtic sud, ara
mal reconstruït, i al costat nord hi ha un pavelló reial amb pòrtic, una sala i una
torre mirador.
Des del pavelló nord es passa al Pati del Ciprés de la Sultana i des d’aquí
es puja a La escalera del agua. En tota ella hi fa ombra una volta de llorers i
en els passamans de l’escala hi corren tres canalets d’aigua. Aquesta aigua
podia servir per les ablucions rituals del sultà quan pujava per anar a la
mesquita situada a la part més alta del Generalife i que el segle XIX va ser
desvirtuada al convertir-la en un mirador romàntic.
El conjunt de La Escalera del agua, degut a tots els elements que conté arbres alts, ombra abundant i aigua que flueix- respon al tipus de jardí del
paradís a què fa referència el Corán.
L’Alhambra es va convertir en palau dels reis cristians des de la presa de
Granada pels Reis Catòlics el 1492. El seu net, l’emperador Carles V es va fer
construir el Palacio Renacentista. Aquesta obra que havia de ser la “porta del
cristianisme” la va fer Pedro Machucai i fou finançada amb els impostos dels
moriscos. Tot i així, l’edifici es va abandonar i es va anar deteriorant amb el pas
del temps, fins que alertat pels viatgers estrangers, l’estat espanyol el va
començar a restaurar el 1862. La seva naturalesa oriental i paradisíaca sempre
ha exaltat la imaginació popular i la de nombrosos escriptors, especialment a
partir del romanticisme. Un dels millors fruits d’aquesta inspiració són els
Cuentos de la Alhambra escrits al 1832 per l’americà Washington Irving.
(Vegeu els fragments Recuerdos de Boabdil , La Casa del Gallo del Viento i El
Generalife al final del dossier.)
 VISITANT LA CIUTAT DE GRANADA:
La Catedral:
Representa un dels exemples més valuosos de l’arquitectura renaixentista a
Espanya. Es va fer sota la direcció de Diego de Siloé a partir de 1528, que va
reformar el projecte realitzat per Enrique Egas (gòtic):
Sobre una planta gòtica de cinc naus i girola s’erigeix l’edifici renaixentista.
Els pilars es substitueixen per grups de columnes corínties de proporcions
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
clàssiques. El punt de trobada entre aquestes columnes i les voltes de finíssims
nervis es resol amb un cos intermig d’arcs de mig punt que descansen sobre un
entaulament, element aprofitat per augmentar l’alçada de les naus sense
deformar els pilars. A la capçalera, amb girola i capelles radials, Diego de Siloé
situa la Capella Major de planta circular i uns 22 metres de diàmetre, ideada
com element autònom dins del conjunt catedralici. Un arc toral de gran alçada
dóna pas a la capella, on s’incorpora el tavernacle daurat que conté pintures
d’Alonso Cano, que és qui va dissenyar la façana. A la capella també s’hi
troben escultures d’Alonso de Mena (Apòstols) i Pedro de Mena (escultures
orants dels Reis Catòlics).
Dos ordres superposats suporten la cúpula que corona la capella, amb uns
grans buits semicirculars oberts en el seu casc. La transició de la capella a la
girola s’articula mitjançant voltes.
Les torres, que segons el projecte original havien de tenir tres cossos
quadrats i un octogonal, no es van arribar a construir. Com a escultor, Siloé
s’exhibeix amb la portalada del Perdó, estructurada a partir de la idea
renaixentista de l’arc de triomf. Des de les esplèndides figures femenines de la
Fe i la Justícia als capitells antropomorfs, Siloé deixa constància de la seva
rellevància dins l’escultura en el Renaixement espanyol.
La catedral es va acabar definitivament el 1704 segons les directrius del
model de Siloé.
La Capilla Real:
Per poder ser enterrats a la ciutat que tanta glòria els havia donat, els Reis
Catòlics van fer construir aquesta capella que havia de guardar les seves
sepultures. Es va començar a edificar el 1506 i es va acabar el 1521 segons el
projecte d’ Enrique Egas, que seguia un estil gòtic florit. La seva unitat
estilística, la rica ornamentació i les joies artístiques que hi ha acumulades la
converteixen en una obra mestra. La façana més important -nord- va quedar
englobada a la catedral quan aquesta es va construir. L’interior està composat
per voltes nervades, escuts d’armes dels reis,... És de planta de creu llatina i el
creuer queda tancat per una monumental reixa daurada del mestre Bartolomé
de Jaén. Passada la reixa hi ha els sepulcres dels Reis Catòlics a la dreta i
els de Juana la Loca i Felipe el Hermoso a l’esquerra. El primer, obra de
Doménico Fancelli, va ser realitzat a Gènova amb marbre de Carrara (1517). El
segon és obra de Bartolomé Ordóñez i té també gran harmonia. Els cossos
reposen en realitat a la cripta, en senzills taüds d’estany. El retaule de l’altar
major (1520) de Felipe Vigarny crea imatges que s’expressen amb enèrgics
moviments, guanyant en dramatisme. En el banc es representa l’entrega de
Granada i el bateig dels moriscs. En el braç esquerre del creuer hi ha el Tríptic
de la Passió de Dierick Bouts.A la sagristia es conserven una sèrie d’obres
de mestres flamencs, italians i espanyols del s. XV: Van der Weyden, Hans
Memling, Botticelli, talles d’Alonso Cano, etc.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
La Cartuja:
També coneguda com l’Alhambra del Barroc, la Cartuja va ser fundada
l’any 1516 per Fernando Gonzalo de Córdoba, “El gran capitán”. Només es
conserva l’església, la sagristia i el claustre. Després d’una porta plateresca i
una gran escala arribem al recinte de l’església, d’una sola nau. En ella hi ha el
cor -amb el cadirat pels monjos i amb decoració exuberant-, el presbiteri
presidit per una Assumpció sota un baldaquí. Darrera de l’altar s’entra al
Sagrari realitzat per Francisco Hurtado Izquierdo al segle XVIII. És un espai
dominat per un altar major amb baldaquí de columnes salomòniques. La
mateixa agitació que recorre les columnes del baldaquí la veiem en tot el
recinte sense permetre descans a la vista. Aquest recarregament decoratiu de
l’església i el Sagrari s’accentua quan entrem a la
Sagristia, obra
churrigueresca de Cabello i Arévalo. Aquí tot (columnes, cornises, sòcols i el
mateix terra) sembla vibrar amb una agitació incansable; la línia corba es
desborda com si volgués fer desaparèixer qualsevol insinuació de recta o
angle. Pel sòcol es va fer servir marbre de Lanjarón, però s’hi combinen guixos,
plata, ivori, banús i palosanto. És com un immòbil terratrèmol arquitectònic.
En canvi, el refectori, al costat del claustre, és d’una gran austeritat amb
voltes gòtiques que acullen pintures de la vida de San Bruno fetes per
Sánchez Cotán.
El Albaicín:
S’extén pel turó que hi ha al davant de l’Alhambra i va ser el primer nucli
morisc colonitzat pels àrabs procedents de la ciutat de Baeza (d’aquí el nom,
Rabad al Baecin). Després de la conquesta cristiana, els moriscs es van
agrupar en aquest reducte fins la revolta de Nadal de 1568, d’on després d’una
matança van ser expulsats la majoria. El barri conserva però l’ambient morisc.
En ell es poden descobrir placetes, patis de flors, cases morunes, esglésies i
monuments. Des de l’església de San Nicolás es pot contemplar un dels més
bells panorames de l’Alhambra.
També es troben en aquest barri els Baños árabes més descuidats que els
de l’Alhambra, però que tenen la particularitat d’haver aprofitat per a les seves
columnes capitells visigòtics i romans, juntament amb una factura netament
aràbiga. La construcció d’aquests banys sembla ser del s. XI i són els més
vells, importants i ben conservats d’Espanya, a més ser una de les obres més
antigues de la Granada musulmana.
Altres llocs d’interès:
La riquesa monumental de la ciutat no s’esgota amb tots aquests llocs, sinó
que podríem afegir encara altres espais molt rellevants, com ara la Universitat
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
fundada el 1526 i instal.lada posteriorment en un col.legi jesuïta del segle XVIII.
En aquesta zona hi ha dues esglésies properes destacables: L’església de
San Jerónimo, feta per Siloé per acollir la sepultura de Gonzalo de Córdoba,
amb dos patis de transició del gòtic al renaixement, i l’església de San Juan
de Dios, una de les millors mostres del barroc granadí, amb una façana de
baixos relleus i escultures. Al seu costat l’Hospital de San Juan de Dios conté
una monumental escala en un dels seus patis.
També creiem que cal fer esment del turó del SACROMONTE que s’eleva
al costat de l’Albaicín davant del Generalife. Els camins que recorren aquest
turó estan voltats d’atzavares i figueres de moro sota les que s’obren les coves
dels gitanos.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
María "La Canastera" y las Cuevas del Sacromonte
En la primera mitad del siglo XX, algunas cuevas
pasaron a ser auténticos templos del arte gitano y
verdaderos museos de la vida troglodita adaptados a las
modernas comodidades de la luz eléctrica, los cuartos de
baño y las barrocas paredes llenas de recuerdos, fotos y
artesanías vivas del barrio.
Eran cuevas con nombre y apellido; Lola Medina, el
Pitilín, Manolo Amaya, la Golondrina, la Faraona y María
la Canastera; esta última ha sido siempre la de más fama
internacional.
La cueva de María "La Canastera"
Enclavada en el corazón del universalmente conocido barrio del Sacromonte,
nuestra cueva fue fundada por María Cortés Heredia “La Canastera”, hace más
de 50 años. En la actualidad representa uno de los lugares más emblemáticos
de Granada.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
Monasterio de San Jerónimo
Fundado por los Reyes Católicos en Santa Fe, en 1492, fue puesto bajo la
advocación de Santa Catalina y trasladado en seguida a Granada. Las obras
del edificio dieron comienzo en 1496 y fueron terminadas, bajo la dirección de
Siloé, en 1547. Para la edificación del monasterio regalaron los Reyes
Católicos toda la piedra árabe de la puerta de Elvira. El Monasterio, que
contaba con ricos ornamentos, fue saqueado por los franceses y
posteriormente destinado a cuartel. Hace unos años fue restaurado gracias a la
colaboración de la Universidad de Granada con la Orden Jerónima.
Sobresalen la belleza de sus patios y jardines, así como los claustros. La
fachada de la iglesia luce una artística decoración -obra de Siloé-, con el
escudo de los Reyes Católicos debajo de una ventana con arco de medio
punto, decorada con animales fantásticos. Sobre las cuatro columnas dóricas
de la portada hay una pequeña capilla con la imagen de San Francisco. Ofrece
gran interés el retablo de la capilla mayor, que está situado de forma que se
extiende desde el frente del ábside hasta la bóveda. Consta de cuatro cuerpos
alzados sobre un sotobanco que ostenta varias tallas valiosas.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
La casa del gallo del viento
En la cima de la alta colina del Albaicín, la parte más elevada de Granada, que se alza
desde el estrecho valle del Darro, enfrente mismo de la Alhambra, se encuentra todo cuanto
queda de lo que fue un día palacio real de los moros. Ha llegado en verdad a tal estado, que
me costó mucho trabajo encontrarlo, pese a ser ayudado en mi búsqueda por el sagaz y
sábelotodo Mateo Jiménez.
Este edificio ha llevado durante siglos el nombre de La Casa del Gallo del Viento, por una
figura de bronce colocada en otro tiempo en una de sus torrecillas, que representaba un
guerrero a caballo y que giraba a todos los vientos. Esta veleta fue considereada por los
musulmanes de Granada como un mágico talismán. Según algunas tradiciones, lucía la
siguiente inscripción arábiga:
Calet el Bedici Aben Habuz
Quidat ehahet Lindabuz
que ha sido traducida al español de este modo:
Dice el sabio Aben Habuz
que así se defiende el Andaluz.
Ese Aben Habuz, conforme a algunas de las viejas crónicas moriscas, fue capitán en el
ejército invasor de Tarik, uno de los conquistadores de España, que lo nombró alcaide de
Granada. Pretendía, según se cree, que esta efigie fuese como un aviso perpetuo para los
musulmanes del Andalus, puesto que rodeado de enemigos, su seguridad dependía de estar
siempre alerta y dispuestos al combate.
Otros, entre quienes se cuenta el historiador cristiano Mármol, afirman que Badis Aben
Habuz fue un sultán moro de Granada, y que la veleta se interpretaba como continua
advertencia de la inestabilidad del poder musulmán, al llevar la siguientes palabras en árabe:
“De esta forma Ibn Habus el Badise profetiza que el Andalus morirá un día o se desvanecerá”.
Otra versión acerca de esta famosa inscripción la trae un historiador musulmán,
fundándose en la autoridad de Sidi Hasan, un faquir que brilló en tiempo de Fernando e Isabel
y que estuvo presente al desmontar la veleta, en unas reparaciones de la vieja Alcazaba.
“La vi –dice el venerable faquir- con mis propios ojos; tenía la forma de un heptágono y
ostentaba la siguiente inscripción en verso:
el palacio de la bella Granada ofrece un talismán.
El jinete, aunque un cuerpo sólido, gira a todos los vientos.
Esto, para el sabio, revela un misterio. En breve tiempo,
Sobrevendrá una calamidad que destruya al palacio y a su dueño”.
En efecto, no había transcurrido mucho tiempo de esta polémica en torno a la veleta
portentosa, y ocurrió lo siguiente: cuando el viejo Muley Abul Hassan, rey de Granada, estaba
en cierta ocasión sentado bajo el suntuoso dosel pasando revista a las tropas que desfilaban
en su presencia con sus armaduras de bruñido acero y sus vistosos uniformes de seda,
montadas en veloces corceles y provistas de espadas, lanzas y escudos repujados de oro y
plata, estalló de repende una tempestad que se habia precipitado desde el Sudoeste.
Rapidamente se oscurecieron los cielos con negras nubes que descargaron un diluvio de agua.
Los torrentes bajaban rugiendo desde las montañas, arrastrando rocas y árboles; el río Darro
desbordó sus orillas; los molinos fueron arrasados, destruidos los puentes y desolados los
jardines; la inundación llegó a la ciudad, socavando las casas, ahogando a sus moradores y
anegando, incluso, la plaza de la Gran Mezquita. La gente, aterrada, se dirigió a las mezquitas
para implorar el perdón de Alá, interpretando esta conmoción de los elementos como presagio
de espantosas calamidades. Efectivament, según el historiador árabe Al Makkari, fue aquello
señal y preludio de la espantosa guerra que concluyó con la caída del reino musulmán de
Granada.
He citado, pues, autoridades históricas suficentes para demostrar los prodigiosos misterios
relacionados con la Casa del Gallo de Viento y su talismánico jinete.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
Recuerdos de Boabdil
...
Saliendo de este abrupto barranco tan lleno de melancólicos recuerdos y
pasando por la Puerta de los Molinos, entré en el paseo público llamado del
Prado; siguiendo después el curso del Genil, llegué a una pequeña capilla, en
otro tiempo mezquita y hoy ermita de San Sebastián.
Según la tradición, fue aquí donde Boabdil entregó las llaves de la ciudad al rey
Fernando. Cabalgué lentamente a través de la vega hasta que llegué a un
pueblecito en el que esperara la familia y servidumbre del infeliz soberano, ya
que éste los había enviado por delante la noche anterior, desde la Alhambra,
para que su madre y su esposa no participasen de su propia humillación ni
estuviesen expuestas a las miradas de los conquistadores. Continuando la ruta
del triste cortejo de desterrados reales, llegué al pie de una cadena de áridos y
sombríos cerros que forman la base de los montes de la Alpujarra. Desde la
cumbre de uno de ellos dirigió el infortunado Boabdil su última y dolorida
mirada sobre Granada, y por ello es conocido con el expresivo nombre de la
Cuesta de las Lágrimas. Más allá, un arenoso camino zigzagueante a través de
una escabrosa y desolada llanura, doblemente triste para el desgraciado
monarca, puesto que era el camino del destierro.
Espoleé mi caballo y llegué a lo alto de una roca desde la cual lanzó Boabdil su
última y apesadumbrada exclamación, cuando volvió sus ojos para dar el adiós
de despedida, y que se llama el último suspiro del moro. ¿A quién extrañará su
angustia al verse arrojado de un reino y de una residencia semejantes? Al salir
de la Alhambra, le parecía abandonar todo el honor de su estirpe y todas las
glorias y delicias de su vida.
Fue aquí también donde su aflicción se hizo más amarga con el reproche de su
madre Aixa, la misma que tantas veces le ayudara en sus horas de peligro, y
que trató en vano de infundirle su propio y resuelto ánimo. “Llora como mujer –
le dijo lo que no has sabido defender como hombre”; palabras éstas que
delataban más el orgullo de la reina que los temores de la madre.
Cuando el obispo Guevara le refirió esta anécdota a Carlos V, el emperador se
unió a la despectiva expresión ante la debilidad mostrada por el vacilante
Boabdil. “Si yo hubiera sido él, o él hubiera sido yo –dijo el altivo soberano,
antes hubiera hecho de la Alhambra mi sepulcro que haber vivido sin reino en
la Alpujarra”. ¡Qué fácil se hace para los que son dueños del poder y la
properidad predicar heroísmos al vencido!, y ¡qué difícil les resulta comprender
que la misma vida tiene más valor para el infortunado, cuando nada le queda
sino ella!
...
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
El Jardí de l’Arquitecte
NARCÍS COMADIRA
Per situar una casa entre jardins, trieu un
parterres i camins, tous de flors i d’arbusts, la
turonet que faciliti la seva custòdia i vigilància.
plantació dels arbres, tot hi respon a un
Orienteu la casa a Migdia i bastiu-la prop de
programa que podríem dir-ne “corrector” de la
la porta de la finca. Poseu al punt més alt el
naturalesa. Quan la naturalesa és inhòspita,
pou i el safareig o, millor encara, feu una
seca i desforestada, el jardí corregeix
sèquia que corri entre el fullatge. Planteu prop
convertint-la en un verger i no té vergonya, al
del safareig tot d’arbusts sempre verds, que
contrari, de mostrar els seus mitjans. Quan la
us alegrin la vista, i, una mica més lluny,
naturalesa ja és fèrtil i agradable, el jardí –és
parterres de flors de tota mena i arbres de
el cas del “jardí anglès”- no fa més que buscar
fulla perenne.
artificialment la possibilitat de vistes i
Envolteu de vinyes la propietat i planteu
alteracions que semblin naturals. Als turons
parres que cobreixin els camins que envolten
de Granada, sense aigua, calia la primera
els parterres. Al mig, hi haurà un pavelló obert
opció. Van desviar el Darro, i amb un
on poder asseure’s, amb vistes a
aqüeducte van pujar l’aigua dalt
tots costats. De tal manera, però,
del cim. Allà, la saviesa hidràulica
“Vinyes i
que ningú pugui acostar-s’hi sense
proverbial dels àrabs es va
tarongers
ser vist i que qui hi entri no senti res
esplaiar en un entramat de
alternaven amb basses, safareigs, fonts i sèquies
del que s’hi parla. El pavelló estarà
envoltat de rosers enfiladissos, de
rosers i xiprers i que van convertir aquells paratges
murtres i de totes les plantes que
en l’ideal del paradís. Vinyes i
palmeres”
adornen un jardí. I el jardí serà
tarongers i llimoners alternaven
sempre més llarg que no pas ample,
amb rosers i xiprers i palmeres. I a
perquè pugueu mirar-lo de cop, sense cansarsota, entre les flors, alberginieres i altres
vos. Al fons, hi fareu unes cambres per
hortalisses, menta i alfàbrega, que tot formava
convidats i amics, amb porta independent i un
part del paradís. I l’aigua quieta feia de mirall
safareig petit mig amagat pels arbres. Si hi
dels fruiters i dels pavellons i l’aigua que
afegiu un colomar i un mirador cobert, ja no
brollava de les fonts i que corria per les
es pot demanar més. Això escrivia, a
sèquies sonava a l'oïda com una perpètua
començaments del segle XIV, Ibn Luyun,
música humida de fertilitat. Eren especialment
poeta granadí, al seu tractat d’arquitectura i
famoses dues sequoies que baixaven per les
jardineria. I aquesta mena d’ideal no era pas
baranes de l’escala de l’oratori, símbol potser
de cap manera un desideràtum inassolible.
de la inexhaurible bondat d’Al·là.
Quan Ibn Luyun escrivia això, el Generalife ja
Ara el Generalife no és pas el que era
existia.
abans. Després de la conquesta va passar a
Situat dalt d’un turó al costat de l’Alhambra,
mans privades –de fet hi va estar fins al 1921s’hi arriba fent un passeig. Era el que avui en
i es va perdre la vinya i les parres i els camps
diríem la segona residència dels reis de
del voltant. La finca es va concentrar en la
Granada. Allà hi anaven a descansar i era
casa i els jardins. Els Reis Catòlics ja van ferprou a prop de la ciutat palatina per poder
hi de les seves, van obrir amb un pòrtic el mur
seguir-ne la marxa dels afers. El nom de
que tancava el pati de la Sèquia pel costat de
Generalife prové de djenn i al-„ariff , que
ponent. Van donar al pati infinitat de vistes,
significa: jardí de l’arquitecte. Tot i que algú
però va perdre la intimitat. I el mirador que
ha proposat també: el més alt i noble dels
foradava el mur just al mig va perdre tot sentit.
jardins. No caldria dir, després d'haver citat el
Abans, les vistes ja hi eren, però calia anar a
llarg fragment de Ibn Luyun, que a mi
buscar-les. La nova actuació convertia un
m’agrada més la primera traducció. M’agrada
subtil efecte de procés en l’esbatanament
més i la trobo més exacta, perquè el
d'una cosa òbvia. Després, tothom hi ha
Generalife
és
un
jardí
construït
remenat, afegint, destruint, restaurant. Però
arquitectònicament. I l'organització dels seus
l’esperit del vell jardí encara hi és: ningú no ha
espais, porxos i miradors, sèquies i sequioles,
pogut fer-lo fora.
COLÒNIES 2n Batxillerat
2009/2010
La Fortalesa Roja
NARCÍS COMADIRA
Per què és tant fascinant aquest conjunt de
columnetes i els capitells. No. El que de debò
torres de totxo vulgar, de patis, de cambres
els encanta, sense que ho sàpiguen, és
recobertes amb guixos blanquinosos,
l’arquitectura. És a dir, els espais, la seva
treballats fins al paroxisme? ¿Per què aquest
organització, la seva qualificació, la seva
conjunt de construccions afegides l’una al
relació amb ells mateixos i amb el lloc. Els
costat de l’altra, sense un ordre preestablert
espais tancats i els oberts, els espais
poden haver meravellat tant com per guanyar
recòndits o de pas, els espais de filtre. De
el perdó dels que el van conquerir? ¿Per
filtre d’altres espais i de la llum, de l’exterior
què, a cada segle, s’hi ha vist un escenari
assolellat i de la penombra de dintre. És
per als somnis de l’època? ¿Per què, ara, en
aquest entramat d’espais, pura arquitectura,
la societat de l’espectacle i de la cultura de
allò que fascina de debò l’esperit del visitant.
masses, la gent hi puja més que mai, fins al
La decoració, en aquesta fascinació, hi té el
punt d’haver de comprar les entrades amb
mateix paper que té en l’arquitectura, un
data i hora de visita? ¿Hi va només per
paper superficial.
haver-hi estat? ¿Hi puja per embadalir-se en
Després hi ha l’aspecte de jardí, de
els seus exotismes? La Alhambra, la
paradís. L’aigua arriba dalt del turó amb
Fortalesa Roja, que això vol dir el seu nom,
aqüeductes, sí, però això és una
continua alçant-se dalt del turó de la Sabika,
estratagema anecdòtica. De fet, en el fet
davant del teló de Sierra Nevada, com un
imaginari,
l’aigua
brolla
naturalment,
punt de referència ineludible.
incansable, i “formada amb perles de trèmul
És emocionant de debò que el model del
resplendor, es guarneix amb les perles que li
palau reial medieval musulmà que es
sobren. / Llisca com plata líquida, entre les
conservi millor hagi estat
seves gemmes, bella per la
precisament aquest, construït
blancor i el propi esclat”. Així la
“L‟entramat
per una pobre dinastia decadent
canta Ibm Zamrak, en un poema
d‟espais, pura
i terminal. Allò que es va bastir
gravat a la tassa de la famosa font
arquitectura,
amb la mirada fixa en les
del Pati dels Lleons. L’aigua brolla,
sòlides construccions mítiques
corre, s’amaga. Vessa de tasses
fascina el
del passat
–el temple de
baixes i llisca per canalets,
visitant”
Salomó, el Palau de Neró, el de
s’adorm als safareigs i es fa mirall.
Dioclecià-, com volent-les imitar
Dobla els espais quan està quieta
tímidament, amb gran precarietat de
o els anul·la en la seva tremolor. El paradís
materials i de temps, sabent que era molt
es fa canviant.
fràgil, resulta que ha quedat sencer. Bona
¿Per què es diu la Fortalesa Roja si torres
part de la fascinació que exerceix l’Alhambra
i muralles eren blanques d’estuc? La
prové d’aquesta perduració de models
llegenda és que, quan la construïen,
gravats en l’inconscient. Dels models
apressats, treballaven de dia i de nit. I, de nit,
ancestrals mediterranis de fortalesa, de
s’il·luminaven amb torxes. El nom li vindria
palau, de jardí. De paradís, en definitiva.
del reflex de les torxes del treball nocturn
L’alhambra no és de cap manera un
sobre l’estuc blanc de les muralles. Per això
monument original, tampoc és formalment
és una imatge d’un poema. La veritat,
innovador. És un resum, és gairebé un
probablement, és que el nom li ve de l’argila
repertori erudit. I segurament perquè està
del turó on està construïda i del qual forma
organitzada sobre aquest teixit de referències
part. De fora era blanca i la veien roja. De
clàssiques ha arribat a la seva perfecció
dins era de tots colors i ara la veiem blanca.
espacial, una perfecció que ve de la tradició,
Tal com era, no ens agradaria. Com no ens
de mil i mil comprovacions. És possible que
agradarien les catedrals pintades ni els
la majoria dels visitants creguin que allò que
temples grecs policromats. Som visitants de
els encanta és el minuciós treball decoratiu,
monuments descolorits. Grans multituds,
l’infatigable treball del guix, les cascades
obstinades, pugen a l’Alhambra per trobar-hi,
corpòries dels mocàrabs –com randes
com sempre, cadascú el seu somni privat de
arquitectòniques
en
miniatura-,
els
paradís.
enteixinats i ràfecs de fusta de cedre, les
COLÒNIES 2n Batxillerat
2005 / 2006
El Generalife
Por encima de la Alhambra y en el seno de la montaña, entre floridos jardines
y suntuosas terrazas, se elevan las altas torres y los blancos muros del Generalife,
palacio de ensueño, cargado de recuerdos históricos. Todavía pueden verse en él
los famosos grandes cipreses que florecieron en tiempo de los árabes,
relacionados por la tradición con la fabulosa historia de Boabdil y la sultana, su
esposa.
Aquí se conservan los retratos de muchos de los actores del romántico drama
de la conquista de Granada. Fernando e Isabel, Ponce de León, el valiente
marqués de Cádiz y Garcilaso de la Vega, que dio muerte en singular combate al
moro Tarfe, paladín de fuerzas hercúleas. También se puede ver en el Generalife
un retrato que ha pasado desde hace mucho tiempo por ser del infortunado
Boabdil, pero que se dice es de Aben Hud, rey moro de quien descendían los
príncipes de Almería. De uno de estos príncipes, que se unió a las banderes de
Fernando e Isabel al final de la conquista, y que fue bautizado con el nombre de
Don Pedro de Granada Venegas, desciende el actual propietario de este palacio,
el marqués de Campotéjar, residente en el extranjero, por cuya razón no tiene el
Generalife en la actualidad ningún huésped aristocrático.
Y sin embargo, hay todo cuanto puede deleitar al más exigente sibarita
meridional: frutas, flores, fragancia, verdes glorietas y macizos de arrayán, suave
brisa y aguas cristalinas. He tenido aquí ocasión de contemplar estos paisajes que
ponen los pintores como fondo de sus lienzaos cuando representan palacios y
jardines andaluces.
Celebrábamos la onomástica de la hija del conde, y Carmencita había hecho
venir de Granada a varias jóvenes amigas para pasar un alegre día de verano
entre los aireados salones y glorietas de los palacios moriscos. La distracción de la
mañana consistía en una visita al Generalife. Algunos de los que componían
aquella alegre reunión se dispersaron en grupos por entre las verdes alamedas,
las claras fuentes, las escalinatas italianas y las magníficas terrazas y balaustradas
de mármol. Otros, entre los que me contaba yo mismo, tomaron asiento en una
espaciosa galería o columnata, que dominaba un amplio panorama: la Alhambra,
la ciudad y la vega, y al fondo, un lejano horizonte de montañas –mundo
resplandeciente y fantástico que brillaba bajo el sol estival. Mientras
permanecíamos sentados, llegó a nuestros oídos, llenando todo el ambiente, el
rasguear de una guitarra y el repiqueteo de las castañuelas que subía desde el
valle del Darro, al mismo tiempo que divisábamos, en medio de la falda de la
colina, un alegre grupo que se divertía debajo de los árboles, a la verdadera
usanza andaluza; unos, tendidos sobre la hierba, y otros, bailando al son de la
música.
Todas estas escenas y bullicio, unidos a la solemne soledad del lugar, a la
apacible quietud reinante en torno a nosotros y a la deliciosa serenidad del
ambiente, ejercían un mágico influjo sobre la imaginación y dio motivo para que
algunos de la reunión, conocedores de la historia del lugar, contasen varios relatos
y tradiciones populares relacionadas con este viejo palacio moro: era “como un
tejido fabricado de sueños”. Con ellas he compuesto yo la Leyenda del príncipe
Ahmd al Kamel o el peregrino de amor, que espero tenga la fortuna de serle grata
al lector.
WASHINGTON IRVING, Cuentos de la Alhambra
COLÒNIES 2n Batxillerat
2005 / 2006
En la Huerta de San Vicente, la tarde del 13 de abril del 2000...
El olor y el tacto de los muebles nos habían ungido ya en
Fuentevaqueros. Erizado el bello, la piel de gallina, un nudo en la garganta... Y
con la mirada limpia tras haber llorado esa misma mañana en el Salón del
Trono de la Alhambra llegamos, en esa tarde cálida y fértil de abril, a la Huerta
de San Vicente. La simple visión de la casa entre los árboles me llenó, ya, de
gozo.
Entramos un pequeño grupo de 11 o 12 personas –conocidos algunos,
otros no- acogidos
cariñosamente por un
hombre que te estima
y que nos mostró tu
casa como quien da
un abrazo sincero.
Ofreció sentarse al
piano a quien de
nosotros
quisiera,
aunque
nadie
se
atrevió; me hubiese
gustado
en
ese
momento ser músico
para dejar las huellas
de mis dedos donde
las tuyas.
Recorrimos a
continuación la casa y
busqué tu presencia
en todo cuanto veía; y
ocurrió
algo
que
aunque
no
había
imaginado, supe de
pronto que deseaba
intensamente. Quien
nos guiaba durante la
visita preguntó ahora
si alguien quería leer
para todos alguno de
tus poemas. No dudé
un solo instante en
ofrecerme. Yo,
que
hasta ese momento
me había contentado
con acariciar suavemente la madera de tu escritorio, podía ahora leer uno de
tus poemas para quienes allí estábamos y para quienes llevaba en el recuerdo.
En tu propia habitación, austera, y junto a tu escritorio de madera, dejando que
mis manos reposaran sobre el rastro de las tuyas...
Al azar apareció el Diván del Tamarit en un viejo volumen de la obra
completa de Aguilar, y del Diván saltó, ágil y tremenda a un tiempo, la Gacela
del niño muerto. No quise cambiar tu elección, tuve la sensación de que eras tú
quien allí me llevaba de la cintura y me empujaba a vivir lo que iba a ocurrir.
Con una voz que tuve que rescatar de los pozos profundos del alma, y
arrastrándola hasta la garganta con todas las fuerzas que pude reunir, leí. Leí
tus versos muy despacio, los sentía en la garganta, en la boca, en los labios
con la misma intensidad que se siente la carne. Sentí que estabas en mí, que
me poseías, que los dos juntos y a un tiempo modelábamos el poema para que
se hiciera en aquellos instantes Poesía. Estaba profundamente emocionado y
traspuesto. Creo que también algunos de quienes nos acompañaban
percibieron esa emoción.
Tú me abriste, Federico, y ya desde entonces herido...
Ricard Garcia
COLÒNIES 2n Batxillerat
2005 / 2006