sumari - Corts Valencianes

CORTS VALENCIANES
DIARI DE SESSIONS
Número 65
DIARIO DE SESIONES
V Legislatura
Any 2001
Sessió plenària
celebrada el dia 14 de febrer de 2001
(Primera reunió)
Presidència de la Molt Excel·lent
Senyora Marcela Miró Pérez
SUMARI
(Comença la sessió a les 10 hores i 30 minuts)
Jurament o promesa de dues noves diputades, senyores Mónica Lorente Ramón i María José Rico Llorca, del GP
Popular. Pàgina 2263
Presa en consideració de la Proposició de llei de protecció de la qualitat de subministrament elèctric, presentada pel GP
Socialista–Progressistes (RE número 13.214, BOCV número 50). Criteri del Consell (BOCV número 67). Pàgina 2263
Intervencions dels diputats José Pérez Grau (GP Socialista–Progressistes), José Luis Ramírez Sorribes (GP Popular) i Joan Ribó
i Canut (GP Esquerra Unida del País Valencià).
Votació de la Proposició de llei: es rebutja per 42 vots en contra i 38 vots a favor.
Presa en consideració de la Proposició de llei per la qual es proposa la presentació al Congrés de la Proposició de llei
orgànica per la qual es modifica l’article 145 de la Constitució Espanyola, presentada pel GP Esquerra Unida del País
Valencià (RE número 15.566, BOCV número 56). Criteri del Consell: RE número 16.776, de 10 d’octubre (BOCV número 67). Pàgina 2271
Intervencions de la diputada Dolors Pérez i Martí (GP Esquerra Unida del País Valencià) i dels diputats Rafael Ferraro Sebastiá
(GP Popular) i Andrés Perelló Rodríguez (GP Socialista–Progressistes).
Página 2262
14/02/2001
Número 65
Votació de la Proposició de llei: es rebutja per 45 vots en contra, 5 vots a favor i 33 abstencions.
Projecte de llei per la qual es regulen les unions de fet. Esmena a la totalitat presentada pel GP Socialista–Progressistes
(RE número 20.720, BOCV número 79). Pàgina 2281
Intervenció del conseller de Benestar Social, senyor Rafael Blasco Castany, per a presentar el projecte de llei.
Intervencions de la diputada Nuria Espí de Navas (GP Socialista–Progressistes) i dels diputats Antonio Clemente Olivert (GP
Popular) i Ramon Cardona i Pla (GP Esquerra Unida del País Valencià).
Votació de l’esmena a la totalitat: es rebutja per 45 vots en contra i 38 vots a favor.
Projecte de llei per la qual es regulen les unions de fet. Esmena a la totalitat presentada pel GP Esquerra Unida del País
Valencià (RE número 21.389, BOCV número 79). Pàgina 2288
Intervencions del diputat Ramon Cardona i Pla (GP Esquerra Unida del País Valencià) i de les diputades María José García
Herrero (GP Popular) i Nuria Espí de Navas (GP Socialista–Progressistes).
Votació de l’esmena a la totalitat: es rebutja per 47 vots en contra i 38 vots a favor.
(Se suspén la sessió a les 14 hores i 15 minuts)
(Es reprén la sessió a les 16 hores i 35 minuts)
Preguntes. Pàgina 2293
Pregunta número 4.589/00 al conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació, senyor Vicente Rambla Momplet, sobre la fabricació
i ús de l’amiant, que formula la diputada Àngela Llinares i Llorca, del GP Esquerra Unida del País Valencià (BOCV número
57). Preguntes números 4.590/00, 4.591/00 i 4.592/00 al conseller de Sanitat, senyor Serafín Castellano Gómez, sobre les històries clíniques dels pacients a la sanitat pública, que formula la diputada Àngela Llinares i Llorca, del GP Esquerra unida del
País Valencià (BOCV número 57). Preguntes números 4.618/00, 4.619/00 i 4.620/00 a la consellera d’Agricultura, Pesca i
Alimentació, senyora Maria Àngels Ramón-Llin i Martínez, sobre la Cooperativa AgroEspaña, que formula el diputat Joan
Antoni Oltra i Soler, del GP Esquerra Unida del País Valencià (BOCV número 57). Pregunta número 4.621/00 i 4.622/00 al
conseller de Medi Ambient, senyor Fernando Modrego Caballero, sobre la incineració de neumàtics usats, que formula el diputat Joan Antoni Oltra i Soler, del GP Esquerra Unida del País Valencià (BOCV número 57). Pregunta número 4.881/00, 4.882/00
i 4.883/00 al conseller de Medi Ambient, senyor Fernando Modrego Caballero, sobre un abocador incontrolat en Riba-roja, que
formula el diputat Joan Antoni Oltra i Soler, del GP Esquerra Unida del País Valencià (BOCV número 62). Pregunta número
4.896/00, 4.897/00 i 4.898/00 al conseller de Medi Ambient, senyor Fernando Modrego Caballero, sobre l’incendi del parc natural del Fondo, que formula el diputat Joan Antoni Oltra i Soler, del GP Esquerra Unida del País Valencià (BOCV número 62).
Preguntes números 4.623/00, 4.624/00 i 4.625/00 al conseller de Cultura i Educació, senyor Manuel Tarancón Fandos, sobre
restes arqueològiques, que formula el diputat Joan Antoni Oltra i Soler, del GP Esquerra Unida del País Valencià (BOCV número 57). Pregunta número 4.892/00 al conseller de Cultura i Educació, senyor Manuel Tarancón Fandos, sobre inauguració del
curs en l’institut públic de Riba-roja, que formula el diputat Ramon Cardona i Pla, del GP Esquerra Unida del País Valencià
(BOCV número 62). Pregunta número 4.893/00 i 4.894/00 al conseller de Cultura i Educació, senyor Manuel Tarancón Fandos,
sobre la manca de places al col·legi Cervantes de Riba-roja i sobre el barem d’alumnes procedents del centre María de Iciar,
que formula el diputat Ramón Cardona i Pla, del GP Esquerra Unida del País Valencià (BCV número 62).
Interpel·lació al conseller de Benestar Social, senyor Rafael Blasco Castany, sobre política general de la conselleria per
a tractar la situació de violència domèstica que suporten les dones al País Valencià, que formula la diputada Dolors Pérez
i Martí, del GP Esquerra Unida del País Valencia (RE número 12.486, BOCV número 46). Pàgina 2307
Interpel·lació al Consell (resposta del vicepresident primer del Consell, senyor José Luis Olivas Martínez) sobre política general del Consell quan a l’aplicació de la Llei 3/1998, de 21 de maig, de turisme de la Comunitat Valenciana, que
formula el diputat Francesc Colomer i Sánchez, del GP Socialista-Progressistes (RE número 12.636, BOCV número 47).
Pàgina 2311
(Se suspén la sessió a les 19 hores i 27 minuts).
Número 65
14/02/2001
Ple de les Corts Valencianes celebrat el dia 14 de febrer
de 2001. Comença la sessió a les 10 hores i 35 minuts.
Presideix la Molt Excel·lent Senyora Marcela Miró
Pérez. Sessió plenària número 36. Primera reunió.
Jurament o promesa de dos noves diputades
de les Corts Valencianes
La senyora presidenta:
Bon dia, il·lustres diputades, il·lustres diputats.
La Presidència accepta l’oferta de les Corts i declara
obert el període de sessions.
El primer punt de l’ordre del dia és el jurament o promesa de dos noves diputades... Per favor, pregue silenci. El
primer punt de l’ordre del dia és el jurament o promesa de
dos noves diputades de les Corts Valencianes, il·lustres senyores Maria José Rico Llorca i Mónica Isabel Lorente
Ramón, en substitució dels il·lustres diputats senyora
Carmen Nácher Pérez i senyor José Antonio Rovira Jover.
Pregue a les noves diputades que es posen dempeus i,
segons les nomene, formulen la seua afirmació de promesa
o jurament d’acatament.
Il·lustres senyores diputades, jureu o prometeu que aitant
com tindreu el càrrec de diputada acatareu la Constitució i
l’Estatut d’Autonomia, sense engany, i guardareu fidelitat a
la Generalitat Valenciana?
Ilustres señoras diputadas, ¿juráis o prometéis que mientras ostentéis el cargo de diputada acataréis la Constitución
y el Estatuto de Autonomía, sin engaño, y guardaréis fidelidad a la Generalitat Valenciana?
La senyora Rico Llorca:
Sí, juro.
La senyora Lorente Ramón:
Sí, juro.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies. Siguen benvingudes a estes Corts
Valencianes i els desitge que facen un bon treball com a
diputades. (Remors)
Segon punt de l’ordre del dia: presa en consideració de
la proposició de llei de protecció de la qualitat del subministrament elèctric, presentada pel Grup Parlamentari
Socialista–Progressistes.
Per a la lectura del criteri del Consell, té la paraula
l’il·lustre senyor secretari primer.
Presa en consideració de la Proposició no de llei
de protecció de la qualitat del subministrament elèctric.
Criteri del Consell
El senyor secretari primer:
« José Joaquín Ripoll Serrano, conseller secretario del
Gobierno Valenciano.
Página 2263
Vista la proposición de ley de protección de la calidad
del suministro eléctrico, presentada por el Grupo
Parlamentario Socialista–Progressistes, a propuesta del conseller de Industria y Comercio, el Gobierno Valenciano
acuerda:
Manifestar que su criterio respecto a la toma de consideración por las Cortes Valencianas de la proposición de ley
presentada por el Grupo Parlamentario Socialista–Progressistes sobre la protección de la calidad del suministro eléctrico es el siguiente:
La proposición de ley tiene como objeto garantizar la
seguridad y la calidad del suministro de energía eléctrica. La
seguridad y la calidad son dos aspectos del suministro de
electricidad bien diferenciados y con tratamientos muy distintos. La seguridad del suministro eléctrico se basa en la
seguridad de las instalaciones eléctricas que permiten el
paso de electricidad, y este aspecto se encuentra en la actualidad profusamente regulado en los reglamentos de seguridad industrial: reglamento electrotécnico de baja tensión,
reglamento de líneas aéreas de alta tensión, reglamento de
centrales y de centros de transformación, etcétera.
No obstante, el contenido de la proposición de ley se
centra en la regulación de la calidad del suministro sin que
en el articulado se haga referencia alguna sobre requisitos de
seguridad, entendiendo por ello que el objeto de la proposición se inclina a regular la calidad exclusivamente.
En relación con la calidad, necesariamente hay que
referirse a la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector
eléctrico. El artículo 3 de la citada ley dispone que corresponde a la Administración General del Estado establecer
los requisitos mínimos de calidad y seguridad que han de
regir el suministro de energía eléctrica, correspondiendo a
la comunidad autónoma en el ámbito de sus competencias
estatutarias el desarrollo legislativo y reglamentario y la
ejecución de la normativa básica del Estado en materia
eléctrica.
Al respecto, se señala que la atribución a la Administración General del Estado de la fijación de los umbrales
de calidad queda justificada por la doble razón de estar
vinculados directamente a una materia de carácter básico
en términos del artículo 149 de la Constitución, como es el
régimen retributivo de tarifa unificada, así como por la
necesaria aplicación del principio de igualdad entre todos
los españoles.
En consecuencia, como quiera que la calidad del producto está directamente vinculada al servicio de red regulada administrativamente y con precio tarifado, tarifa eléctrica o peaje de acceso de terceros a la red ATR, la definición
de los citados umbrales de calidad debe corresponder a la
Administración General del Estado. Ello no quiere suponer
que las comunidades autónomas no puedan introducir requisitos adicionales en materia de normas técnicas y de seguridad, directamente vinculadas a la calidad, cuando se trate de
instalaciones radicadas en su territorio, pero para ello se
deberá partir del marco que establezca la Administración
General del Estado.
En dicho texto legislativo se establecen las bases para la
implantación de un desarrollo reglamentario que tenga por
objeto que el servicio eléctrico se preste con los adecuados
niveles de calidad que la sociedad actual demanda. Es evidente el compromiso y absoluto convencimiento de la
Generalitat Valenciana respecto a que el suministro de energía eléctrica en la Comunidad Valenciana sea realizado con
Página 2264
14/02/2001
las máximas garantías de abastecimiento y, como mínimo,
con el nivel de calidad exigido por las reglamentaciones
vigentes o que sean desarrolladas.
En este sentido, la propia Ley 54/1997, citada en su artículo 48, prevé el necesario desarrollo reglamentario en
materia de calidad de suministro: « La Administración
General del Estado establecerá las líneas de actuación en
materia de calidad del servicio tendentes a la consecución de
los objetivos de calidad. La Administración General del
Estado determinará unos índices objetivos de calidad del
servicio, así como unos valores entre los que estos índices
pueden oscilar a cumplir tanto a nivel del usuario individual
como para cada zona geográfica atendida por un único distribuidor. Reglamentariamente se establecerá el procedimiento para determinar las reducciones que hayan de aplicarse en la facturación a abonar por los usuarios si se constatara que la calidad del servicio prestado por la empresa es
inferior a la reglamentariamente exigible» .
Por tanto, es evidente que la Ley 54/1997, de 27 de
noviembre, del sector eléctrico, establece las bases sobre las
que se habrá de apoyar el futuro y previsto desarrollo reglamentario en materia de calidad del servicio.
El proyecto de la Administración General del Estado de
reglamento de transporte, distribución, comercialización,
suministro y procedimientos de autorización de instalaciones de energía eléctrica, contempla de manera amplia una
regulación específica en esta materia. Dicho proyecto de
reglamento se encuentra en avanzado estado de tramitación,
por cuanto ya pasó la fase de audiencia pública, informe de
la Comisión Nacional...
La senyora presidenta:
Un moment, senyor secretari, un moment.
Senyories, pregue silenci. Gràcies.
Continue, senyor secretari.
El senyor secretari primer:
...informe de la Comisión Nacional de Energía y de
Consejo de Estado.
Al efecto, debe entenderse que dicho reglamento puede
ser el marco adecuado para abordar la regulación específica
en materia de la calidad del servicio eléctrico.
A mayor abundamiento, el texto de la proposición de ley
es prácticamente similar a la Ley 6/1999, de 15 de abril, de
protección de la calidad de suministro eléctrico de CastillaLa Mancha, Diario Oficial de Castilla–La Mancha de 30 de
abril de 1999 y Boletín Oficial del Estado de 25 de mayo de
1999, y que ha sido objeto de interposición de un recurso de
inconstitucionalidad promovido por el presidente del
gobierno contra los artículos 4.3, 8, 15.1 apartado c) y f) y
15.2 apartado h), en relación con los artículos 17, 16.5 último párrafo y un inciso del artículo 18 de la misma. Dicho
recurso fue admitido a trámite por providencia del Tribunal
Constitucional de 15 de septiembre de 1999.
Por lo expuesto, se concluye que la regulación de esta
materia en el ámbito de las competencias que en materia de
industria se contemplan en el Estatuto de Autonomía de la
Comunidad Valenciana, debe realizarse en el marco y con
los requisitos que la normativa básica estatal determine con
respecto a las líneas de actuación e índices objetivos en
materia de calidad del servicio de suministro eléctrico.
Número 65
De acuerdo con los razonamientos antes desarrollados,
el Gobierno Valenciano manifiesta su criterio contrario a la
toma en consideración de las Cortes Valencianas de la proposición de ley presentada, según los términos en que se ha
formulado.
Para que conste y surta efectos, expido la presente certificación en Valencia, a 3 de octubre de 2000.»
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor secretari.
Correspon a continuació el torn a favor. Té la paraula el
senyor Pérez Grau, en representació del Grup Parlamentari
Socialista–Progressistes.
El senyor Pérez Grau:
Senyora presidenta.
Senyores diputades, senyors diputats.
Una de les raons que més motiven a qualsevol polític –i
més si és membre d’esta Cambra– per a participar, és atendre les reclamacions ciutadanes. Quan un sent que hi ha un
clamor popular referit a un problema, evidentment se sent de
sobte motivat a anar, entendre’l, i si creu que pot dur ací una
proposició de llei que faça que eixos problemes es puguen
solucionar, crec que és ideal.
El tema de la baixa qualitat del subministrament elèctric
a la nostra comunitat és una cosa súper evident. No té contestació. Però, si algú té algun dubte que el servei és de molt
baixa qualitat, sols ha de mirar qui són els que han protestat.
Han protestat moltíssims ajuntaments, però de qualsevol
color polític, molts del PP també. Han protestat, naturalment, les associacions de consumidors, les associacions
d’empresaris; com no podia ser menys, fins i tot, les cambres de comerç. Jo crec que la gamma de totes les queixes
que s’han produït a la nostra comunitat és tan ampla que
intentar mantindre hui que el servei que tenim no és dolent,
seria parlar d’una cosa fora de la nostra galàxia. És algú que
no viu ací a la comunitat.
Per tant, jo crec que cal legislar per a intentar eliminar
les apagades freqüents, les baixades de tensió, i, el que és
més preocupant, les amenaces de la pròpia Iberdrola sempre que s’aproxima un estiu dient-nos: « probablement este
estiu no podrem donar servei a tots els que ho sol·liciten
perquè les xarxes estan saturades» . Això no és de rebut.
Això no es pot mantindre. I, al mateix temps, què és el que
està ocorrent? El que està ocorrent és que el govern central,
a través dels famosos costos de transició per a la competència, els famosos CTC, dóna 1,3 bilions de pessetes perquè es modernitze la xarxa, perquè es destinen per a posarse al dia ja que la competència serà tan forta que no els deixarà funcionar. Jo una vegada vaig llegir a algú que deia
que « la competència a la nostra comunitat serà com el
general de Tejero en el 23-F, que ni està ni se l’espera» . I,
clar, com s’espera a la competència, ¿què fan amb l’1,3
bilions de pessetes que reben, la part proporcional
d’Iberdrola? Doncs, està molt clar. Passa, en lloc de modernitzar les seues instal·lacions, té com a destí real engreixar
el compte de resultats.
El passat 1999, Iberdrola, a la Comunitat Valenciana, va
tindre un 9,8% d’augment de benefici. I el primer semestre
de 2000 –que és la última dada que dispose– l’augment va
ser del 14,7.
Número 65
14/02/2001
Bé, amb la posada en quarantena... (Remors) A la senyora presidenta, ja que és un de nosaltres no ho fa de forma
tan insistent, crec jo, demanaria també silenci per a poder
continuar expressant-me correctament.
La senyora presidenta:
Señor Pérez Grau, la que dirige esta Cámara es la presidenta. Luego le ruego que cuando se dirija a ella no insista
en que se dirige y guarda silencio cuando es uno de ellos y
no cuando no lo es. Creo que es una falta de respeto y esta
presidenta no actúa así en ningún momento, señor Pérez
Grau.
El senyor Pérez Grau:
Demane disculpes.
La senyora presidenta:
Gracias, señor Pérez Grau.
Pido silencio a toda la Cámara.
El senyor Pérez Grau:
Molt bé.
Centrats ja en la situació, que és el que volíem dir, després de la posada en quarantena per part de la Unió Europea
dels famosos CTC, jo crec que el que correspon, el que pertoca, és que es deixe de pagar ja eixe 4,5% que paguem
supletori en els rebuts de la llum, i que això, afegit a la rebaixa que ja estava prevista, faria que es produira una baixada
de tarifes no inferior al 7,5% en el rebut que paguen tots els
ciutadans i ciutadanes.
Tenint en compte que el cost del subministrament elèctric, ací, a la nostra comunitat i a la resta d’Espanya, és dels
més cars d’Europa, més de vint pessetes quilovats/hora, països com Suècia, Noruega, Finlàndia o Dinamarca, tenen per
a consums similars, preus que van entre les vuit i dotze pessetes. o siga, aproximadament la meitat. Això què fa? Que
com això és públic, tot el món ho coneix i és una cosa molt
divulgada, la sensació que té la gent és la següent: estar
pagant a preu d’hotel de cinc estrelles una fonda sense qualificar. I clar, això hem d’intentar evitar-ho des d’ací.
Per tots aquestos motius, la Generalitat ha d’exercir les
competències que li atribueix en exclusiva l’article 34.1.5
del nostre Estatut d’Autonomia sobre defensa del consumidor i de l’usuari.
A la Comunitat Valenciana existeix la prepotència d’un
oligopoli, com és Iberdrola, que abusant de la posició dominant que té, no atén d’una forma regulada i d’una forma concreta i com es mereix al ciutadà de la nostra comunitat. Tant
els usuaris domèstics com aquells que tenen un negoci, per
al qual la necessitat de la llum és prioritari, i que si falla,
falla el negoci: hoteleria, els distribuïdors de congelats, etcètera, etcètera, estan molt preocupats perquè el servei que
estan rebent és molt dolent.
Ací què és el que ocorre? Que quan es parla i es diu que
està molt mal, i se’n va un directament a la Direcció General
d’Indústria, bo, jo he llegit unes declaracions del director
general dient: « el que cal fer és reclamar a Iberdrola perquè
està molt mal que faça això Iberdrola» . I és més, « si es reclama i no s’atén, als tribunals» . Als tribunals? Si podem solu-
Página 2265
cionar-ho des d’ací, per què als tribunals? Hem de procurar
evitar que s’acumule gent allí reclamant per quatre pessetes.
Perquè a més ocorre el següent. Els costos que hi ha en
advocats, la demora que es produeix, i tants altres entrebancs que es posen a la situació, fa que molts d’ells desistisquen, diguent: “val més no recórrer, perquè per al que
vaig a traure i el que vaig a gastar-me en el camí, val més
que ho deixe estar”. I aleshores, què passa? Que el peix
gran es menja al peix menut, i que molts es queden sense
rebre aquella indemnització per a la qual tenien tots els
drets del món.
Bé. No es pot admetre que les companyies, com ocorre
a la nostra comunitat, no disposen de les instal·lacions adequades per a previndre qualsevol augment de demanda en
tota la comunitat. Eixes coses es poden fer a molt llarg termini. Per tant, no té sentit que tots els estius ens trobem
eixes patètiques declaracions, de vegades acompanyades de
(inintel·ligible), que ens diuen: « hem tingut problemes i no
hem pogut fer tot el que calia per a què poguérem donar
servei a tot el món. Però és l’últim any que passa, el proper
any no va a ocórrer així, el proper any estarà tot perfectament regulat» .
I això, com déiem abans, no es pot permetre. Per tant, les
Corts Valencianes deuen ser sensibles a aquest clamor popular, i legislar perquè no es produïsquen carències de subministrament elèctric, talls no programats o baixades de tensió.
I sobretot que els ciutadans emparats per la seua tutela
siguen tractats amb totes les garanties que una societat avançada requereix.
Cal regular els drets i obligacions, tant dels consumidors
com de les empreses productores i distribuïdores d’electricitat. La llei, al nostre entendre, deu contemplar drets de l’usuari tan elementals com garantir en el contracte el nivell de
qualitat del servei, així com les indemnitzacions a assumir
per la companyia si no compleix el que ha pactat, podent
l’usuari disposar del contracte per al seu estudi un temps
suficient abans de la signatura. Això ens estalviaria, sense
dubte, gran quantitat de reclamacions. Les instal·lacions
deuen disposar d’un registre en què es comptabilitzen totes
les incidències que es produïsquen, i deu ser col·locat per
l’empresa distribuïdora i al seu càrrec.
També creiem que es deu establir la possibilitat de sotmetre a les juntes d’arbitratge totes les discrepàncies que hi
hagen entre el consumidor i l’empresa que envia l’energia.
Creiem que si això es produira, s’estalviaria temps i no es
farien eixes reclamacions tan llargues en el temps, que d’alguna manera sempre acaben avorrint a qui les fa, i sent una
barrera dissuasiva per a l’altre que vol fer-les després.
Que no puga desestimar-se cap sol·licitud d’enganxament nou a la xarxa. No es pot admetre que ciutadans de
poblacions turístiques tan importants com Benidorm, Dénia,
etcètera, o Xàbia, o qualsevol altra, que n’hi ha moltíssimes,
quan vagen a fer una sol·licitud diguen que no està clar que
li ho puguen donar, que a més isquen en declaracions dient
que la xarxa està saturada. Això fa molt de mal al sector
turístic. I ja que lluitem per avançar en la publicitat del sector, per evitar la desestacionalitat, per a fer que el turisme
millore, no podem pegar eixa galtada que apareix en primera plana en tots els mitjans estrangers dient que probablement l’estiu que ve no hi haurà prou energia per a donar subministrament a tots el qui la sol·liciten a la costa.
Que les interrupcions del subministrament per a permetre treballs a la xarxa estiguen notificades abans. Ara no es
Página 2266
14/02/2001
fa moltes vegades. I què ocorre? Que perquè estan fent un
treball no sé on, algú s’assabenta que li han tallat la llum
després que ha vist que els congeladors estan tirant aigua,
perquè fa ja hores que la llum no està arribant. Això no es
pot consentir. Això s’ha d’evitar.
Que se li envie a l’administració, per part de les companyies subministradores, un plànol complet de la xarxa.
Hem vist moltes vegades, és notícia de premsa diària que
una grua, per exemple en qualsevol lloc fent treballs de
forma habitual per a l’administració, ha trencat una xarxa
elèctrica i ha deixat sense subministrament a tota una població o a gran part d’ella. Ha ocorregut a València i està ocorrent moltes vegades a les zones de costa. Això no es pot
consentir. Deu existir un plànol de totes les xarxes, que ha
de ser dipositat per endavant a l’administració, per a què no
vagen a trencar la xarxa quan estan fent una obra i puguen
fer-la paral·lela.
Bé, més coses. Que les empreses distribuïdores donen
coneixement a l’administració pública de la magnitud de les
incidències, així com de les mesures adoptades per a solucionar-les. Que l’administració o entitat en qui delegue puga
accedir al sistema, o siga, sense necessitat de demanar permís. sinó de forma immediata. pot assistir la conselleria
d’Indústria o aquella empresa en què haja delegat, a comprovar la qualitat de la xarxa en qualsevol moment.
També que es convinga fer arribar periòdicament a
l’administració, per rebre el vist-i-plau d’aquesta, un pla
de disponibilitat de recursos i d’inversions. Perquè així
podríem ajustar, de veritat, l’ampliació de distribució de la
xarxa al creixement real de la població, atés que la conselleria tindria molt a dir en eixe aspecte. Que les empreses
distribuïdores elaboren anualment informació detallada
dels índexs de qualitat obtinguts, i el compliment dels
objectius de qualitat que s’havien fixat, amb els criteris
que determine l’administració. Que l’administració dispose de capacitat inspectora (so per interferència d’un
mòbil) per a verificar el compliment (inoïble) de les
empreses amb els usuaris, així com per a garantir la seguretat de les persones i els béns.
Que la Generalitat Valenciana assumisca les competències que la legislació estatal li permet a l’hora de ficar sancions per infraccions comeses. Això tindria una doble vessant. Per un costat, seria una mesura preventiva per a evitar
que se’n produirien de nou, i per l’altra contrarestaria la
imatge que la població té, que la Conselleria d’Indústria
tracta amb molta benevolència a les companyies i en despreocupació total als consumidors.
El passat 27 de desembre de 2000, el BOE publicava la
nova Llei d’alliberament del sector elèctric, que recull al
capítol sisé part de les mesures plantejades en el projecte
presentat a les seues senyories. La seua primera lectura, a
l’hora de valorar els drets i obligacions dels productors i
subministradors, si a un costat col·loquem a les empreses
productores d’energia i distribuïdores, i a l’altre costat
col·loquem als receptors d’eixa energia i fem dos bàndols,
després de llegir este Reial Decret, que com dic es va publicar el 27 de desembre, veiem que la preocupació principal
del govern quan fa el decret és tindre contents als actors de
la comèdia bufa esta que hem viscut estos dies que es titulava « El gran resplendor nonnato d’Endesa i Iberdrola» , i no
està gens preocupada per articular una autèntica carta dels
drets dels consumidors, que és això que ens motiva a nosaltres i que més ens preocupa.
Número 65
Són moltíssimes les vegades al llarg de l’esmentat
decret, que la decisió administrativa entre distribuïdor i l’usuari se situa en el nostre àmbit competencial. Les seues
mancances són continues. Jo voldria dir que a més existeix
un afegit sempre que va dient: « sense perjudici de les competències que corresponguen a les comunitats autònomes» .
I sobretot, atés que hem de tindre necessitat d’exercir el nostre autogovern, de dur els problemes el més prop dels ciutadans possible, i que l’administració autonòmica està molt
més prop del consumidor d’energia que l’estatal, és pel que
amb la millor intenció, i perquè el Govern Valencià, mitjançant la Conselleria d’Indústria, lidere les reivindicacions
ciutadanes front a les grans companyies; presentem, des del
Grup Socialista–Progressistes, aquesta proposició de llei.
Pretenem, amb tots els grups parlamentaris, revisar
aquest marc estatal que regula el sector elèctric, des d’una
òptica valenciana...
La senyora presidenta:
Senyor Pérez Grau...
El senyor Pérez Grau:
...esperem –termino en seguida, señora presidenta– esperem que no s’actue per part del Grup Popular com un gran
escut en defensa de les companyies distribuïdores, que no
deixe de costat a tota la resta de la societat valenciana, i conseqüentment recolze la iniciativa que permeta la seua tramitació. Amb les aportacions de tots els grups de la Cambra, i
amb el màxim respecte a la nova legislació, creiem que es
podria crear un bon instrument en defensa dels drets de tots
els consumidors.
Res més i moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Pérez Grau.
Correspon a continuació el torn en contra. Té la paraula
el senyor Ramírez, en representació del Grup Parlamentari
Popular.
El senyor Ramírez Sorribes:
Buenos días, señora presidenta.
Buenos días, señoras diputadas y diputados.
Yo quisiera empezar mi intervención, que pretendía
tener un tono amable quizá por ser esta digamos la inauguración, la rentrée de este nuevo período legislativo. Pero no
puedo de ninguna forma dejar pasar algunos de los análisis
que desde los escaños del Partido Socialista, del Grupo
Parlamentario Socialista, se han hecho.
Mire usted, esto no son aquellos tiempos, estos en los
que vivimos, no son aquellos tiempos en los que los consumidores no podían elegir la compañía eléctrica. Esto no son
aquellos tiempos en los que existía una concentración y un
reparto artificial del mercado entre las empresas. Tampoco
son aquellos tiempos, por cierto, no muy lejanos, en los que
las tarifas estaban absolutamente reguladas por el Estado, e
infladas de forma artificial. Tampoco son aquellos tiempos
en los que se produjo una eliminación paulatina de las
pequeñas empresas eléctricas y distribuidoras valencianas.
Afortunadamente no son esos tiempos.
Número 65
14/02/2001
Y decía que son tiempos no demasiado lejanos en los
que el Partido Popular no tenía responsabilidad, ni a nivel
del Estado ni a nivel de Comunidad Valenciana. La situación
actual es meridianamente opuesta, justamente, a esa situación de monopolio que existía mientras ustedes gobernaban.
Y a mí no me gustan las comparaciones, pero evidentemente habrá que hacerlas.
Se ha producido una rebaja de tarifas histórica en el sector eléctrico, que ha afectado de forma más intensa a las
pequeñas empresas y a los ciudadanos. Se ha introducido la
competencia en el mercado; competencia que ha permitido,
por ejemplo, hace muy pocos días, que una empresa pequeñita, valenciana, como la cooperativa San Francisco de Asís,
de Crevillente, pueda actuar en las mismas condiciones de
competencia que lo hace Iberdrola o lo hace Endesa...
La senyora presidenta:
Un momento, por favor, señor Ramírez.
Rogaría que bajaran la voz, si no les importa. Continúe,
señor Ramírez.
El senyor Ramírez Sorribes:
Gracias, señora presidenta.
Se ha producido en los últimos meses una desconcentración absoluta del sector, y una apertura del sector que permite la introducción de nuevas empresas en el sector eléctrico. Se han separado las actividades que tradicionalmente
estaban unidas de producción, distribución y comercialización, permitiendo la introducción de nuevos operadores,
pequeños y grandes en el mercado. En definitiva, en definitiva, se ha protegido el derecho de los consumidores de una
forma más intensiva, de una forma real.
Y dicho esto, yo puedo coincidir con usted, señor Pérez
Grau, en el análisis de cuál es la situación en general de la
calidad del suministro eléctrico en la Comunidad
Valenciana, que debo decirle que no es peor que la media del
Estado Español. Estamos por encima de la media en cuanto
a calidad, pero a nosotros eso no nos parece suficiente.
Coincido con usted en que hay que hacer esfuerzos, porque,
mire usted, el suministro de energía eléctrica es esencial
para el funcionamiento de cualquier sociedad. Se trata de un
sector, el sector eléctrico, que además tiene unas características de complejidad técnica que hace necesario la existencia de una legislación específica que permita un funcionamiento objetivo, transparente y en libre competencia y que
además garantice el derecho de todos los ciudadanos a tener
un suministro eléctrico con la calidad suficiente y, además,
con el menor coste posible. Por lo tanto, es en este marco en
el que hay que encuadrar cualquier iniciativa que, desde el
punto de vista legislativo, pretenda y quiera impulsarse.
Yo pretendo con esta intervención poner de manifiesto
algunas cuestiones que nos permitan valorar o no la idoneidad de esta iniciativa presentada por el Grupo Socialista. Es
decir, cuál es el marco legislativo en el que en este momento nos encontramos, cuál es el marco legislativo que regula
la calidad del suministro eléctrico.
Pues bien, tenemos, por un lado, la Ley 54/97, de ordenación del sistema eléctrico, que se trata de una norma de
carácter básico –y me van a escuchar utilizar este concepto
en diversas ocasiones durante mi intervención. Y es básica
porque pretende regular con carácter general las condiciones
Página 2267
sobre las cuales se tienen que mover los operadores, los ciudadanos, es decir, todo el mundo que de alguna forma se vea
afectado por el sector eléctrico.
En segundo lugar, tenemos una norma que desarrolla esa
ley del año 97, que es el Real Decreto –al que usted ha
hecho mención– 1.955/2000, de 1 de diciembre, en el que no
se regula la liberalización de nada, se regulan las actividades
de transporte, producción, suministro y comercialización de
las empresas que van a operar en el sector eléctrico. Norma
–y quiero volverlo a recalcar– norma de carácter básico; por
lo tanto, de obligado cumplimiento absolutamente por todos
los ciudadanos del Estado Español y que tiene un carácter
general.
Seguramente si la iniciativa presentada por ustedes se
hubiera debatido antes de la promulgación de este real
decreto, prácticamente hace dos meses, mi intervención se
hubiera centrado en aspectos como los siguientes, en aspectos como: ¿es competente la Comunidad Autónoma
Valenciana para impulsar una legislación en los términos
que se establecen en la iniciativa que hoy debatimos?
Yo, si ese hubiera sido el debate, que no lo es, yo le
hubiera dicho que existen serias dudas sobre la competencia
de las Cortes Valencianas para regular normativas de carácter básico; básico por sus características y por la naturaleza
de la materia que viene a regular, que es una materia de
carácter estatal. Además, le hubiera dicho, respecto a este
tema, que una regulación como la que ustedes plantean
podría desde luego ser un atentado contra la igualdad de
todos los ciudadanos españoles dentro del ámbito de la
nación. Y quizá le hubiera dicho también que en algunos
casos incluso las sanciones que ustedes proponen en esta
proposición de ley vulneran las sanciones que impone una
norma de carácter básico, como es la ley de ordenación del
sistema eléctrico nacional.
Si se hubiera debatido esta proposición de ley antes de
diciembre, yo también le hubiera dicho... o me hubiera preguntado si el enfoque que ustedes tienen es el adecuado o
no. Y yo le hubiera tenido que decir que desde el punto de
vista de la técnica jurídica, debo decirle que se trata de una
proposición de ley de relativa baja calidad, por cuanto que
mezcla conceptos como es la seguridad y la calidad. Habla
de un concepto genérico de calidad, de un concepto genérico de seguridad, pero luego las entremezcla y, además, se
olvida prácticamente en el 90% del texto hablar de seguridad. Y seguridad y calidad son dos cosas absolutamente
diferentes.
Presenta además, desde el punto de vista del enfoque,
presenta una exposición de motivos que podría calificarla de
absolutamente tendenciosa y ajena a la realidad de lo que
está ocurriendo en la Comunidad Valenciana. Y además le
diría que se trata de un lenguaje impropio de un legislador
moderno y respetuoso con los ciudadanos. Y además refleja
un desconocimiento del sector eléctrico y, sobre todo, de la
complejidad técnica.
Si esta proposición de ley se hubiera debatido justo antes
de la aprobación de ese real decreto, también tendríamos
que habernos preguntado aquí si su aprobación, la de su proposición de ley en aquel momento, hubiera tenido una aplicación inmediata o no. Y aquí habría que decir que evidentemente tampoco, evidentemente tampoco porque su proposición de ley fija la necesidad de establecer una serie de
parámetros de calidad, unos índices, que en aquel momento
tampoco estaban determinados, porque la responsabilidad
Página 2268
14/02/2001
de su determinación correspondía al Estado y en aquel
momento no existía regulación concreta.
Por eso, debo decirle que ese no es el debate, ese no es
el debate justamente de hoy; el debate de hoy tiene que ser
otro. El debate de hoy debe ser que en el día en el que estamos debatiendo su proposición de ley nos encontramos con
una legislación básica de nivel estatal que regula, de forma
exhaustiva y detallada, el tema de la calidad del servicio.
Esta regulación, además de nivel estatal, el real decreto,
va mucho más allá de lo que ustedes están proponiendo en
la proposición de ley. Y no me diga que somos más papistas que el Papa. Pero mire, va mucho más allá de lo que
ustedes proponen en lo que supone la protección de los consumidores, instaurando el sistema arbitral, que ustedes
acertadamente plantean, para la resolución de los conflictos; que plantea unos mayores controles de las empresas
distribuidoras, obligando a situar dispositivos a la entrada
de las viviendas o de cada una de las empresas a las cuales
suministran energía eléctrica para su control; que les obliga
a elaborar un informe anual que tienen que pasar a la administración competente, en este caso, la autonómica, donde
se establezcan cuáles han sido las incidencias que se han
producido de forma anual. Donde además establece un
régimen de sanciones para las empresas que incumplan la
ley mucho más exhaustivo, mucho más riguroso de lo que
ustedes plantean, instaurando no solamente sanciones de
tipo económico, sino además sanciones de otro tipo: con
descuentos en factura, con sanciones en forma de multas;
donde además obliga a las empresas distribuidoras a presentar anualmente un plan de inversiones que tendrá que ser
aprobado por la comunidad autónoma, que además tendrá
que ser inspeccionado.
Por lo tanto, tenemos una legislación que afecta al
Estado Español, a nuestra comunidad autónoma también,
señores, que es más rigurosa que la que ustedes están planteando ahora mismo, que plantea más problemas para las
empresas distribuidoras; empresas distribuidoras que a usted
aquí se le llena la boca diciendo que el Partido Popular ese
es su único interés: defenderlas. Que además establece unos
regímenes sancionadores de cientos y cientos de millones.
Y además, debo decirle que esta legislación que nos
afecta hoy, que está vigente, no limita en absoluto la capacidad de las autonomías para regular, de forma complementaria y sobre las bases establecidas, otros aspectos que tengan
que ver con el sistema eléctrico, aspectos no regulados. Por
lo tanto, no limita en absoluto las posibilidades de autogobierno que esta comunidad tiene.
Decirle que además se respeta escrupulosamente la labor
de las comunidades autónomas en dos aspectos fundamentales: en primer lugar, en la potestad que la comunidad autónoma tiene para hacer ejecutar, para hacer cumplir la legislación; y en segundo lugar, para imponer sanciones. Es la
Generalitat Valenciana, a través de la Conselleria de
Industria, quien tendrá que imponer las sanciones que establece el real decreto y la ley de ordenación del sistema eléctrico nacional. Y es justamente lo que ustedes proponen. Es
decir, vamos más lejos de lo que ustedes están proponiendo,
es más rigurosa la legislación de lo que ustedes están en este
momento aportando aquí.
Y es por ello, señorías, que entendemos que su iniciativa
–y se lo digo con absoluto cariño parlamentario–, que su iniciativa tuvo muy buen criterio en el momento en que se presentó allá por el mes de julio. Era una legislación acertada
Número 65
en cuanto a los fines, contenía un análisis correcto de algunas de las situaciones en las que se encuentra el sistema
eléctrico valenciano, que, insisto, que no es peor que el que
hay en Extremadura, en Cataluña, en la Comunidad de
Madrid... Es exactamente el mismo, los mismos problemas,
es un problema de carácter nacional.
Entiendo que en aquel momento ustedes quisieron
cubrir un vacío legal que existía, y entiendo que ustedes
quieran reivindicar –nosotros también lo hacemos– el papel
de las autonomías dentro del proceso de ordenación del sistema eléctrico, y especialmente en lo que afecta a nuestra
comunidad, pero hoy debemos concluir que se trata de una
iniciativa –que, insisto, tuvo muy buen criterio, tuvo buen
fondo, tuvo unos objetivos concretos y acertados–, pero se
trata de una iniciativa absolutamente superada, y superada
porque en este momento –permitan la expresión– se queda
corta. Es que hay que ir más allá, es que debemos ser más
rigurosos, es que debemos tener más control sobre las compañías eléctricas.
Por lo tanto, yo voy a concluir diciendo que les invito a
que ustedes retiren esta iniciativa y que no la pasemos a
votación, porque, insisto, con todo el cariño parlamentario
del mundo, creo que se trata de una iniciativa absolutamente superada y que hoy no tiene sentido. Quizá en el momento que se presentó, y antes de la publicación del real decreto, podría tener sentido y quizá la hubiéramos apoyado.
Nada más. Muchas gracias.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Ramírez.
Fixació de posició. Té la paraula el senyor Ribó.
El senyor Ribó i Canut:
Bon dia.
L’altre dia llegia unes declaracions d’una persona que en
aquests moments té 111 anys, per tant, ha tingut el goig de
viure tres segles. I en aquests declaracions deia, quan li preguntaven quin era el fet que més li havia semblat que havia
canviat la vida de les persones en tot el temps que havia viscut, parlava de la llum, de l’energia elèctrica. I jo crec que
açò és un cosa clara en el sentit que en aquests moments
moltes de les coses que estem fent no les podríem fer sense
energia elèctrica.
Jo no vaig a repetir el que han dit abans els portaveus,
però sí que hi ha una cosa que voldria afegir. Parlem de
noves tecnologies, de la informàtica, de la telemàtica, de les
comunicacions, i el tenir un subministrament d’energia elèctrica estable és fonamental. És tan fonamental, per exemple,
que quan en un estat del Estats Units, com Califòrnia, hi ha
talls sistemàtics de llum, les empreses punteres de la Vall del
Silici amenacen fins i tot en desplaçar-se perquè els està provocant gravíssims problemes.
Per tant, a tot el que s’ha dit de totes les indústries, del
consum, etcètera, jo crec que sí que s’ha d’afegir aquest
tema, perquè és un tema fonamental. Està produint greus
perjudicis, i produeix greus perjudicis, un tall d’energia, per
poc que dure, en totes aquestes empreses i en tots els serveis
informàtics, telemàtics, etcètera.
Bé. Problemes n’hi ha. Jo crec que és una cosa que
només cal revisar la premsa de forma sistemàtica. Hi ha
greus problemes en el nostre país que es repeteixen en la ciu-
Número 65
14/02/2001
tat de València, en la comarca de l’Horta, en el Camp de
Morvedre, en les zones d’Alacant de forma sistemàtica.
Manca en aquests moments de producció d’energia elèctrica
o amenaça de saturació, de no poder satisfer el consum, n’hi
ha. Jo posaria un exemple. No és casualitat com una empresa anglesa intenta en aquests moments instal·lar una planta,
en Catadau concretament, d’una potència superior a la de la
central elèctrica de Cofrents, 1.200 megavats. Per tant, des
d’un punt de vista de mercat, hi ha molts problemes.
Nosaltres entenem, per tant, que una cosa, que es dirà el
que es dirà, però l’Estatut d’Autonomia ho diu, « la competència en les instal·lacions de producció, distribució i transport...» , a nosaltres –açò ho diu l’Estatut d’Autonomia– ens
sembla que és un tema clar, i ens sembla que és un tema que
d’una forma claríssima s’hauria d’intervenir des del nostre
país. I a nosaltres, aquesta llei, si tira endavant, nosaltres
presentarem esmenes –després ho concretarem–, ens sembla
una llei oportuna, ens sembla una llei de futur, perquè poden
augmentar de forma important els problemes.
A vegades diuen que el País Valencià s’assembla a
Califòrnia; nosaltres no ho creguem, però sí que pot assemblar-se a Califòrnia en els problemes de manca de subministrament elèctric si no es posen les mesures adequades. I
pensem que en aquest sentit s’ha d’avançar clarament.
A nosaltres ens preocupa –ens preocupa– la declaració
del Govern que s’ha dit en el sentit de no voler intervenir.
Nosaltres entenem que el Govern podria intervenir en un
altre sentit, pot plantejar un altre tipus de llei, però sí que ens
preocupa el fet que un article que dóna unes competències
exclusives en aquest sentit el Govern Valencià ens diu que
no pensa fer res. Que en té prou amb la legislació estatal. I
nosaltres hem de dir que no, que la situació del País Valencià
no és la mateixa que la resta de l’Estat. En el País Valencià
hi ha una situació de mancança en aquests moments, i ho
posen de manifest les empreses quan estan plantejant-se instal·lar –no solament el cas que he dit, també en Sagunt i en
altres llocs–... potser si en el seu moment el Govern Valencià
s’haguera preocupat d’impulsar l’energia eòlica i de no
retardar-li fins fa pocs dies, potser en aquests moments no
tindríem aquests problemes.
Nosaltres entenem, per tant, que és important que les
Corts Valencianes es preocupen d’un problema que afecta
totes les persones del nostre país, totes sense exclusió.
Totes les empreses que està generant problemes seriosos i
que s’han manifestat. Però, clar, nosaltres tenim la sensació que d’alguna manera, canviant un acudit, « con las eléctricas hemos topado» . I, per tant, aquí no s’ha de fer res, ja
ho arreglen des de Madrid, no s’han de desenvolupar les
competències i, per tant, eixe és un tema que es decideix a
nivell central.
S’han dit coses que nosaltres no entenem. Qualsevol
usuari normal, qualsevol xicoteta empresa, no és cert que
tinga llibertat en aquests moments de poder anar a qualsevol
empresa, la tindrà en el seu moment, ho tindran en aquests
moments només les grans empreses. No és cert que la liberalització implique automàticament açò. Si no, que ho pregunten als polítics que treballen els temes d’energia elèctrica, concretament en Califòrnia. Un procés de liberalització
sense control ha dut a la situació en què està, i si no es controlen, si no es garantixen els drets dels consumidors, ens
podem trobar en situacions semblants.
Jo, per acabar, sí que vull mencionar, que en cas que el
Partit Popular canviara d’opinió i es plantejara que aquesta
Página 2269
llei es debatera, nosaltres sí que entenem que caldria introduir algunes coses que a nosaltres ens semblen insuficients.
Nosaltres entenem que una de les formes de produir
energia és plantejar-se el tema de l’estalvi, allò que diuen els
no-vats. Ens agradaria que d’alguna manera es plantejara
coses que es fan usualment en països com Canadà, Estats
Units, molts estats, és el plantejar incentius a l’estalvi energètic mitjançant, concretament, l’ús, per exemple, en
il·luminació de làmpades de baix consum, el potenciar les
instal·lacions elèctriques amb més eficàcia i, en general,
mecanismes d’aquests tipus.
Ens agradaria també que s’avançara que d’alguna manera es parlara dels mecanismes de producció. Nosaltres pensem que una de les causes que està produint aquesta situació
és el fet que s’ha planificat fonamentalment la producció
d’energia elèctrica des d’un plantejament de gegantisme, de
grans instal·lacions, sense tenir en compte que al final d’una
ret hi ha caigudes de tensió, sense tenir en compte molts...
Pensem que s’hauria d’anar a elements de producció més
descentralitzada, entenem que s’hauria d’avançar –i aquest
és un altre element que pensem que no està clar– en el concepte d’autoproductor, no solament amb cèl·lules fotovoltaiques –que algun dia esperem que es puga posar en marxa
d’una manera seriosa–, però també mecanismes, concretament, de cèl·lules de combustible que s’estan implantant en
què qualsevol consumidor en un moment determinat també
poguera ser productor.
Nosaltres entenem que a la ret elèctrica, doncs, d’alguna
manera li està passant, o li passarà en un futur, un poc com
ha passat amb les xarxes informàtiques. Fa quinze anys pensàvem en gran ordinadors connectats, només en les universitats, i hem passat a un nou model on la informació l’aporta i la rep tothom de grans centres. Pensem que este és el
model de futur, i és l’únic model que pot garantir d’una
manera seriosa tots els drets dels consumidors, des de, per
una banda, realment –realment–, que hi haja una capacitat
del consumidor d’escollir la persona que li subministra l’energia, però que també tinga determinats elements de capacitat d’autoproducció.
Nosaltres pensem que els problemes de l’energia elèctrica són conseqüència, en part, que aquí no ens hem posat
al dia –o ens hem posat molt tard al dia– en temes de què
ja hem parlat ací, com és l’energia eòlica, que no estem
pensant en sistemes d’energies alternatives, tots els temes
de biomassa, tots els temes concretament que he mencionat abans.
Per tots aquests motius, nosaltres pensem que és positiva, i que nosaltres recolzarem que aquesta proposició de llei
es passe a debatre en aquestes Corts, encara que, evidentment, nosaltres entenem que hi ha una sèrie de mancances,
que en cas que es discutira nosaltres plantejaríem esmenes,
fonamentalment, esmenes de caràcter d’addició.
Gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Ribó.
Senyor Pérez Grau, per a què demana la paraula?
El senyor Pérez Grau:
Perquè no entenc per què abans no me s’ha donat el dret
a rèplica quan l’he sol·licitat.
Página 2270
14/02/2001
La senyora presidenta:
Señor Pérez Grau, ni en el monitor que figura, ni en ningun gesto he visto ninguna solicitud de réplica. La réplica es
una potestad, señor Pérez Grau, la réplica es una potestad
del diputado, que pide en el momento entiende que se contravienen sus argumentos, no es una potestad que la presidenta da cuando lo considera la presidenta, sino es el propio
diputado. Entonces, por lo tanto, señor Pérez Grau, no ha
lugar. (Remors)
Corresponde a continuación...
Senyor Ramírez, per a què demana la paraula?
El senyor Ramírez Sorribes:
Señora presidenta, pido la réplica para contestar al representante de Esquerra Unida, porque ha hecho alusión a alguno de los argumentos que yo he esgrimido (veus de fons)
durante mi intervención.
La senyora presidenta:
Senyor Ramírez, senyor Ramírez, senyor... (Veus de
fons) Senyories... Senyor Pérez Grau! Senyor Pérez Grau!
Señor Ramírez, tiene la palabra para réplica por cinco
minutos. (Protestes i remors)
El senyor Ramírez Sorribes:
Muchas gracias, señora presidenta.
Quiero aclarar que este humilde diputado...
La senyora presidenta:
Por favor, ruego silencio.
El senyor Ramírez Sorribes:
Gracias, señora presidenta.
Quiero aclarar a las señoras y señores diputados, que
este humilde diputado ha solicitado la réplica para contestar
al representante de Esquerra Unida.
Mire usted, señor Ribó, hablaba usted de una iniciativa oportuna. Nosotros coincidimos en que es una iniciativa oportuna en cuanto a los objetivos. También el
Gobierno de la nación ha considerado que era una iniciativa oportuna, y por eso, bueno, pues por eso ha reglamentado mucho más allá de lo que la proposición de ley
que hoy se presenta ha hecho. Por eso el Gobierno de la
nación ha entendido que había que proteger el derecho de
los ciudadanos mucho más allá de lo que lo hace esta proposición de ley, y por eso el Gobierno de la nación ha
considerado que las compañías eléctricas debían cumplir
una normativa en defensa de la calidad del suministro
eléctrico.
Por lo tanto, todos de acuerdo: por supuesto que es oportuna. Es oportuna en cuanto a los objetivos, en cuanto a la
defensa de los consumidores. Y entendemos que hay que ir
más allá. Pero aquí hay una cuestión que a mí me gustaría
aclarar a la Cámara: esta proposición de ley presenta una
viabilidad dudosa desde el punto de vista constitucional, y
yo creo que es obligación de estas Cortes, como parlamento
autonómico, el tener en cuenta estas cuestiones.
Número 65
Mire usted, la proposición de ley que presenta el
Partido Socialista, el Grupo Parlamentario Socialista en
la Cortes Valencianas, es una copia literal de la promulgada por el Gobierno de Castilla-La Mancha no hace
demasiado tiempo. ¿Sabe dónde está esa ley del Gobierno
de Castilla-La Mancha? En el Constitucional, recurrida
ante el Constitucional. Con la ejecución suspendida en
los primeros seis meses y luego levantada por cuestiones
de plazos.
Por lo tanto, vamos a ver, seamos serios, tengamos una
visión global de este concepto. No pensemos que se está
drenando la capacidad de la autonomía, de la Comunidad
Valenciana, de la Generalitat Valenciana, para legislar, o de
estas Cortes, ni mucho menos. Pero, hombre, no podemos
convertir el sector eléctrico en un reino de taifas con barones. Eso a nosotros nos suena poco, pero hay otra gente que
le suena. Donde, además, baronías o reinos de taifas donde
cada uno diga una cosa, y no nos pongamos de acuerdo. Y
yo, desde luego, no quiero pensar que ustedes quieren que
a compañías como Electra, del Maestrazgo, como la cooperativa de Crevillente, les sea aplicable una legislación diferente... empresas valencianas, quiero aclarar, que operan
aquí en nuestra tierra, que les sea de aplicación una legislación diferente a la que se le aplica a Enher, a Hidrocantábrico, a Fecsa, a Sevillana... Eso nosotros no lo queremos.
Nosotros queremos que todo el mundo esté en las mismas
condiciones, y que los pequeños salgan más favorecidos.
No que estos señores de aquí, por ser valencianos, tengan
más problemas que los que pueden encontrar en otros
sitios. No, no, no, yo creo que ustedes, desde luego, no
están planteando eso.
Por lo tanto, hombre, decirle que claro que coincidimos en que el tema de la energía eólica, en general el
tema de la calidad del suministro eléctrico, es importantísimo. Por eso estamos debatiendo eso y por eso se ha promulgado esta legislación. Y por eso, hombre, por eso este
Gobierno está haciendo cosas en materia de inversiones,
cosa que no se había hecho jamás, con compromisos en
dinero, con convenios puestos encima de la mesa y publicitados.
Por lo tanto, creo que vamos en el buen camino.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Ramírez.
El senyor Ribó té la paraula per a rèplica per cinc
minuts.
El senyor Ribó i Canut:
Anem a veure, jo no sé si vosté...
La senyora presidenta:
Senyories, per favor. Un moment, senyor Ribó.
El senyor Ribó i Canut:
Gràcies.
La senyora presidenta:
Senyor Ribó, té la paraula.
Número 65
14/02/2001
El senyor Ribó i Canut:
A veure, si jo no recorde malament, aquí estem plantejant la consideració que es debata una proposició de llei.
Aleshores, si el que el diputat del Partit Popular ha dit, que
el mer fet que el Govern Valencià, o les Corts Valencianes,
tracten aquest tema és inconstitucional –perquè jo crec que
ha vingut a dir açò–, aleshores està diguent que l’Estatut
d’Autonomia és inconstitucional. Perquè l’article 31 ho diu
clarament.
Jo he mencionat abans que aquí jo crec que hi han dos
coses importants. ¿És bo que les Corts Valencianes, utilitzant un article del seu estatut d’Autonomia, reglamenten un
servei tan bàsic com és l’energia elèctrica? Jo crec que sí.
Mire, vostés tenen majoria absoluta. Si vostés detecten
algun element d’inconstitucionalitat, doncs, aquest article jo
estic segur que vostés no l’aprovaran. Però no estem parlant
d’açò. El problema és que el Govern ha dit abans que no
pensa regular aquest tema. No ha fet cap menció que tinga
intenció de regular aquest tema.
I, mire, jo el que afirme, i crec que vosté ho sap perfectament, que no és cert que estem en la mateixa situació que la resta de l’Estat. No, el País Valencià té problemes específics de demanda. I amb les corbes de creixement de la demanda elèctrica, podem tenir problemes,
agreujar-se estos problemes en molt poc de temps. I açò
vosté ho sap, i ho saben les empreses que volen construir,
que estan plantejant-se construir ací. Per tant, es bo que
reglamentem açò. Jo puc entendre perfectament que vostés diguen: « Mire, aquest article, pense que pot ser
inconstitucional» . Estupend, nosaltres també ho hem dit.
En agradaria que es tractaren més coses. També crec que
vosté ho ha afirmat.
Però, mire, jo en el que no estic d’acord és que, vosté,
amb l’argument de dos o tres empreses valencianes... no, no,
no, mire, aquí, en percentatge, de subministrament d’energia, no són aquestes empreses de les que estem parlant,
estem parlant de « con las eléctricas hemos topado» . Este és
el problema. No estem parlant d’una cooperativa. A nosaltres ens agradaria que n’hi hagueren més. Històricament se
les van menjar totes. Vosté sap molt bé tot el procés de com
han anat desapareguent i han estat absorbides per l’Endesa,
etcètera, vosté ho coneix molt bé. I jo crec que tornarem a
una situació d’estes en un futur proper. Però s’ha de complir
un servei, és fonamental aquest servei.
I miren vostés, quan diuen que no, que no es tramite açò,
el que estan dient és que renuncien que una competència de
la Generalitat –jo crec que aquest és el tema– puga, d’alguna manera, legislar-se. « En tenim prou amb el que s’ha
legislat en l’Estat.» Mire, no senyor, perquè és que, si no, no
estaria la competència en l’Estatut. Si hi ha algun problema
d’inconstitucionalitat, que es diga i el podem veure, però el
problema és que vostés renuncien a desenvolupar l’Estatut
d’Autonomia per a defendre els consumidors en un servei
bàsic com és l’energia elèctrica. A nosaltres, de veritat, ens
sembla lamentable.
No és una qüestió de regnes de taifes, és una qüestió, em
permetrà que li ho diga, de centralisme quant als temes elèctrics, perquè nosaltres tenim clar què és el que passa. Les
grans empreses no volen entrar a tenir obligacions addicionals en una comunitat, però és que els estatuts, els nostre
Estatut, sí que ho permet. I eixe és el problema, que vostés
renuncien.
Página 2271
Mire, vosté m’haurà de reconéixer que hi ha una coincidència objectiva entre la seua posició i la posició d’estes
grans elèctriques, perquè el que els interessa és negociar
amb el mínim nombre d’instàncies possibles. Eixa és la realitat. Per dir-ho així, hi ha una forta coincidència.
Gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Ribó.
Senyor Pérez Grau, per a què demana la paraula?
El senyor Pérez Grau:
Per al·lusions del senyor Ramírez.
La senyora presidenta:
Señor Pérez Grau, esta presidencia no entiende que ha
habido alusiones. (Remors)
Vamos a pasar, a continuación, a votación ordinaria. Le
ruego que repase el reglamento, señor Pérez Grau. (Remors)
Vamos a pasar, a continuación, a la votación ordinaria de la
toma en consideración de la Proposición de ley de protección de la calidad del suministro eléctrico, presentada por el
Grupo Parlamentario Socialista–Progressistes. Senyories,
comença la votació. El resultat de la votació és de 38 vots a
favor, 42 en contra, cap abstenció. Queda rebutjada.
Punt tres de l’ordre del dia: presa en consideració de la
Proposició de llei per la qual es proposa la presentació al
Congrés de la Proposició de llei orgànica per la qual es
modifica l’article 145 de la Constitució Espanyola, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida. En primer lloc,
per a la lectura del criteri del Consell, té la paraula l’il·lustríssim senyor secretari primer.
Presa en consideració de la Proposició de llei per la qual
es proposa la presentació al Congrés de la Proposició de
llei orgànica per la qual es modifica l’article 145 de la
Constitució Espanyola.
Criteri del Consell.
El senyor secretari primer:
Gràcies, senyora presidenta.
« José Joaquín Ripoll Serrano, conseller secretario del
Gobierno Valenciano, certifica que el Gobierno Valenciano,
en la reunión del 17 de octubre de 2000, adoptó el siguiente
acuerdo:
Examinada la proposición de ley por la que se propone
la presentación al Congreso de la proposición de ley orgánica por la que se modifica el artículo 145 de la Constitución
Española, presentada por el Grupo Parlamentario Esquerra
Unida del País Valencià, el Gobierno Valenciano, de conformidad con lo previsto en el artículo 119.2 del Reglamento
de las Cortes Valencianas, acuerda manifestar su criterio
contrario a la toma en consideración de la proposición de
ley, en atención a los siguientes motivos.
En primer lugar, el Gobierno Valenciano, consciente
del amplio consenso que presidió la elaboración del texto
constitucional, es partidario del máximo respeto a los pila-
Página 2272
14/02/2001
res sobre los que se asienta y que hicieron posible su existencia. En efecto, la Constitución Española ha permitido la
convivencia pacífica de todos los españoles, a la vez que
ha posibilitado el autogobierno de las comunidades autónomas, por lo que sólo debe ser modificada cuando resulte imprescindible para el mejor funcionamiento de las instituciones o resulte necesario por demandarlo el pueblo
español, en el que reside la soberanía. Por ello, un principio de prudencia política aconseja que, antes de afirmar la
conveniencia de reformar el artículo 145 de la Constitución Española, no se establezcan rigideces superiores a las
que se derivan del precepto en su conjunto, y por el contrario, se extraigan del mismo las virtualidades que encierra para edificar un marco de cooperación leal entre las
comunidades autónomas.
En segundo lugar, el Gobierno Valenciano entiende que
cualquier reforma de la Constitución Española que se considere necesaria ha de partir de los principios básicos en que
se fundamenta la Constitución, buscando siempre una coincidencia tan amplia al menos como la que permitió su elaboración. Sin embargo, lo cierto es que la proposición presentada por el Grupo Parlamentario de Esquerra Unida del
País Valencià rompe con el espíritu de consenso que permitió el diseño del estado de las autonomías en el título VIII de
la Constitución Española y que ha guiado su posterior desarrollo. Recuérdese que una pretensión similar fue rechazada ya en el debate parlamentario del precepto constitucional
por una aplastante mayoría absoluta, 245 frente a 19 votos.
Asimismo, pretende romper el consenso que en la
Comunidad Valenciana posibilitó la aprobación de nuestro
Estatuto de Autonomía. En efecto, la proposición supone
reavivar las viejas tesis federalistas de los Països Catalans,
tesis superadas y caducadas fruto del milenarismo utópico,
que no obedecen a la realidad del pueblo valenciano y que
son ajenas a los temas reales que preocupan y afectan a los
ciudadanos.
De otra parte, supondría romper con el marco que ha
presidido y permitido la colaboración en el ámbito de las
autonomías, sin bloques o alianzas incompatibles con la
estructura del Estado y que pudieran atentar contra el principio constitucional de la unidad del Estado; principio que,
como ha reiterado el Tribunal Constitucional, debe compatibilizarse con el principio de autonomía. No es por ello
extraño ni casual que la previsión que se contiene en el primer apartado del artículo145 exista, de una u otra forma, en
todos los estados federales, bien sea por expresa prohibición
constitucional, como en los casos de Suiza o Estados
Unidos, bien por interpretación sistemática de la forma institucional del Estado, como en el caso de Alemania.
Asimismo, tampoco es una fórmula ajena a nuestro
constitucionalismo histórico, hecho que viene contrastado
por la correspondencia casi exacta de su tenor literal con el
artículo decimotercero de la constitución republicana de
1931: « En ningún caso se admite la federación de regiones
autónomas» .
En tercer lugar, por lo expuesto, el Gobierno Valenciano
entiende que del artículo 145 de la Constitución no se desprenden mayores implicaciones que la prohibición de aquellas alteraciones que afecten al equilibrio territorial incompatibles con los principios de unidad y solidaridad entre las
comunidades autónomas, artículo 2 de la Constitución
Española, garantizando el equilibrio entre las distintas
regiones sin peligro de pérdida de su identidad.
Número 65
En todo caso, cualquier otra reforma que pudiese realizarse del título VIII debería contar con el consenso de las
comunidades autónomas, y no ser una iniciativa aislada en
una materia que afecta al conjunto del Estado.
Para que conste y surta sus efectos expido la presente
certificación en Valencia, 17 de octubre de 2000.»
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, il·lustríssim secretari primer.
Per al torn a favor, té la paraula la il·lustre diputada senyora Pérez, en representació del Grup Parlamentari Esquerra
Unida.
La senyora Pérez i Martí:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyories.
En la recent cimera de la Unió Europea, feta a Niça, s’ha
acordat fer una conferència intergovernamental el 2004 a
Berlín, on hi han peticions per tal d’especificar la divisió
competencial dels tres nivells de la Unió: la Unió Europea,
els estats i les entitats infraestatals, com els landers alemanys o les comunitats autònomes a l’Estat espanyol.
Aquest és el temps polític en què situem i situe la presentació per part del meu grup, Esquerra Unida del País
Valencià, de la proposició de llei que en aquestos moments
ens ocupa. No es tracta de cap mil·lenarisme utòpic. En
aquestos moments, la Unió Europea, en fase de constitució,
es troba buscant la millor combinació per a fer que l’equilibri entre els estats i els pobles que la composen estiga basada en els principis democràtics i que siga acceptada per
tothom i, per tant, amb una llarga durada. La futura configuració de la Unió Europea, encara que no s’ha decidit, i la
funció en perspectiva de les nacions sense estat en depén
completament.
Només una Unió Europea de tipus federal, tal com es va
propugnar en la resolució del Parlament Europeu el 14 de
març de l’any 1990, on s’aplica el principi de subsidiarietat,
podria generar una Europa de les regions com la que ens
interessa, lògicament, al poble valencià. Una Europa descentralitzada, federal i democràtica no solament respondria
a arguments econòmics de pes sinó que també oferiria un
marc adequat dins el qual els valencians i les valencianes
podrien preservar i desenvolupar la seua cultura.
Actualment, el grau d’autonomia, cooperació i subsidiarietat que constituirà la Unió Europea resta bastant incert. És
important tenir en compte que els estats nació són els que
configuren i alhora limiten el futur de la Unió Europea com
una Europa de les regions. Una Unió Europea basada en la
subsidiarietat implica que res no s’ha de fer a nivell més elevat si es pot fer de manera més eficaç a un nivell inferior. El
govern i els serveis per als ciutadans s’han de controlar i
administrar tan a prop del punt de lliurament com siga possible. El concepte d’una Europa de les regions ofereix la
possibilitat apassionant de revitalitzar la democràcia local i
aproximar encara més a la gent els debats i les preses de
decisions. Una Europa federal hauria de garantir l’escrutini
en una enorme i complicada institució burocràtica. La subsidiarietat és un argument de pes en defensa de la proposició de llei que presente avui.
Quan es va redactar la Constitució a l’any 1978, en una
correlació de forces determinada per l’eixida de la dictadu-
Número 65
14/02/2001
ra franquista i les pressions del poder militar cap a l’unitarisme espanyolista, a cap dels legisladors se’ls haguera
pogut ocórrer que vint-i-tres anys després estiguérem
immiscits i estiguérem en el procés d’una Unió Europea
com el que tenim entre mans en aquestos moments. Avui,
ens agrade o no ens agrade, senyories, el procés de la Unió
Europea, que té una etapa important el gener del 2002 amb
l’entrada de la moneda única, sembla irreversible i sembla
també capaç de modificar totes les velles idees polítiques
per les que ens hem guiat al llarg de les darreres dècades;
també, evidentment, les idees sobre els estats nació i la
sacrosanta unitat de la pàtria, que pesava com una llosa
sobre els ponents de la Constitució.
En aquest context polític, l’interés dels valencians i les
valencianes de tindre veu pròpia en la nova Europa, de tindre un pes específic propi com una regió europea important
en l’arc mediterrani i de l’Ebre, ens porta a tractar d’eliminar les rigideses legislatives, en aquest cas constitucionals,
que puguen entrebancar el nostre desenvolupament com a
poble en aquest procés històric tan important de construcció
com és la Unió Europea.
Aquesta és una de les raons principals de la presentació
de la proposició de llei per la qual es proposa la presentació
d’una llei orgànica mitjançant la qual es modifica l’article
145 de la Constitució espanyola.
Com a gent d’esquerres que formem part del pensament
progressista, la nostra aposta no és la de mirar el passat. La
nostra proposta no està basada sols en raons culturals i històriques, encara que també. Cal vore quin és el millor interés per al futur del nostre poble, el poble valencià.
Arribat aquest punt, m’agradaria citar les paraules de
la doctora Montserrat Guibernau i Verdú, professora de
Ciència Política en The Open University, del Regne Unit,
i col·laboradora d’Anthony Giddens, teòric que molts de
vostés coneixeran per allò que va ser, en part, l’inventor
de la tercera via, que ens anima als pobles de la Unió
Europea sense estat propi com el nostre a saber aprofitar
les escletxes, o siga, els badalls, que s’obrin amb la construcció europea.
I és ací on cal preguntar: fins a on volen arribar les seues
senyories? Perquè, per a nosaltres, per al Grup Parlamentari
Esquerra Unida del País Valencià, no es poden determinar
els límits de l’avanç d’una societat, d’una col·lectivitat en el
progrés cap a un futur millor amb més benestar social i cultural, amb més llibertat, en definitiva. Els límits els marquen
les regles dels jocs democràtics, i la solidaritat amb els altres
pobles i amb els sectors socials més desfavorits. Aquestos
són els únics i autèntics límits.
Les competències de les administracions, les banderetes,
els himnes, les policies, l’exèrcit, les fronteres, no són mai
veritats absolutes i eternes, són el fruït de pactes temporals
que la història s’encarrega de posar en qüestió de manera
cíclica i que els ciutadans i el seus representants han d’anar
revisant. Un pacte històric, per exemple, va ser el de la
Constitució de l’any 1978, que encara que no va ser acceptat per tothom, efectivament, sí que va rebre un suport molt
ample; era la situació en aquells moments. Un altre acord
històric foren els Pactes de la Moncloa, que van significar el
tret de sortida de la democràcia i modernització de l’estructura socioeconòmica de l’Estat espanyol. O l’Estatut de
Benicàssim.
Però, tot això no perdura per sempre, senyories. És efímer. Perquè la història mateixa evoluciona i la construcció
Página 2273
europea, la globalització, els avanços tecnològics i les
migracions han canviat moltes coses des d’aquell 1978.
L’acord del Consell en el qual es manifesta el seu criteri
contrari a la presentació al Congrés de la proposició de llei
orgànica sí que està basat en idees del passat, en la idea de
limitar un futur més plural i plurinacional per a un estat
espanyol, però és un objectiu, lògicament, passat de moda.
A què tenim por? La proposició de llei que hem presentat elimina un prohibició que pot entrebancar el futur del
poble valencià com a regió europea en aquestos moments
històrics de constitució de la Unió Europea. Però, és una
proposició democràtica i, sobretot, respectuosa amb la
voluntat del nostre poble quan planteja l’acord de la majoria
de membres de la cambra legislativa o parlament i la ratificació en referèndum pels valencians i valencianes en el nostre cas, i planteja també el cas que es pot donar eixa federalitat: a) una comunitat territorial que aconsella coordinar
polítiques mediambientals, energètiques o d’ordenació territorial; b) llaços culturals que provinguen de compartir total
o parcialment una mateixa llengua; c) drets històrics
comuns, i d) interessos econòmics comuns en tant que regió
econòmica.
És a dir, en cap cas, i a tenor literal de la proposició de
llei presentada, s’està prejutjant res. És igualment vàlida per
a federar el País Valencià amb l’Aragó o amb Múrcia, per a
federar, posem per cas, Andalusia amb Extremadura, o
Castilla-la Nueva amb Castilla-la Vieja, com les anomenaven quan jo anava a escola i era molt menudeta. Però, al
Consell sembla que només li preocupe el nom de « països
catalans» . Sembla que el que volen és debatre sobre aquest
tema. I en l’exposició de motius, senyories, que acompanyava la proposició, ja vam donar prou arguments sobre el
tema, que com tots i totes se’ls han llegit no vaig a repetirlos en aquestos moments.
La nostra proposició de llei defensa la llibertat dels
pobles contra les prohibicions i desconfiances del centralisme espanyolista, basat aquest en les idees del segle XIX i no
del segle XXI, segle que hem iniciat. És a dir: la democràcia front a l’autoritarisme.
He deixat per al final de la meua intervenció la resposta
als criteris del Consell contraris a la presa en consideració
d’esta proposició de llei. El Consell en la seua resposta no
ha plantejat cap criteri polític contrari a la presa en consideració, sols planteja la ruptura del consens constitucional que
va permetre elaborar la Constitució –caldrà recordar que fa
23 anys–. És a dir, no ha entrat en el debat de fons perquè
cal prohibir que dos o més comunitats autònomes es puguen
federar, sinó en la forma que va ser elaborada la Constitució
per consens. Del consens en què va ser redactada la
Constitució i de la llibertat que els ponents constitucionals
tingueren per a redactar-la, certament acabats d’eixir d’una
dictadura que prohibia les llibertats bàsiques, només cal
vore els documents que sobre la transició espanyola va fer
Radiotelevisió Espanyola amb la direcció d’Elías Andrés i
guió i locució de Victoria Prego.
Per recordar, com exemple, una cosa que molt bé em
conec, que en la primera reunió del Comité central del país
comunista d’Espanya, després de la seua legalització i arran
del comunicat de l’alt estat major dels tres exèrcits, terra,
mar i aire, el president Suárez, a través dels seus mitjaners,
va exigir a Santiago Carrillo, aleshores secretari general en
aquell moment del Partit Comunista d’Espanya, que acceptés immediatament la bandera roja y gualda, la monarquia i
Página 2274
14/02/2001
la unió d’Espanya com havien demanat els militars, d’altra
manera, malauradament, no es podia fer una entrada en
democràcia tant digna o mitjanament digna com la que vam
tindre. I si això no es feia, els militars no asseguraven que
eixa reunió d’un comité central es poguera acabar. I així es
va acceptar la Constitució espanyola, i així varem entrar,
perquè en aquell moment feia falta.
El Consell ens acusa de trencar consens. I jo em pregunte: no ha trencat més encara el consens el seu govern de
Madrid quan ha condecorat a un torturador reconegut com el
comissari Melitón Manzanas? Això sí que és trencar el consens situant un tema d’abans de la Constitució aleshores en
esta, i no el que hem plantejat nosaltres que, en tot cas, és
anar més lluny, més lluny de la mateixa Constitució. O quan
en la modificació de la Llei d’estrangeria ha suprimit dret
d’associacions, manifestacions, reconeguts en la Constitució que afecten al benestar de persones humanes com són els
immigrants?
Diu el Consell: « Així mateix, pretén trencar el consens
que a la Comunitat Valenciana va possibilitar l’aprovació
del nostre Estatut d’Autonomia» . Una nova acusació irreal, quan és més cert que eixe consens estava basat en què
les forces progressistes renunciaven al nom de País
Valencià i a la quatribarrada, i les forces conservadores
acceptaven la llengua. Doncs, bé, i vostés saben que en
esta Cambra, en esta Cambra, ni es va respectar eixa part
de l’Estatut d’Autonomia en la legislatura passada ni s’està respectant en esta V legislatura.
Però, també vull parlar del títol vuité de la Constitució.
El títol vuité de la Constitució, el del disseny de l’Estat de
les autonomies, és el més qüestionat, no tan sols des del cap
progressista o nacionalista, sinó des de molts analistes polítics que consideren necessària la seua reforma, si més no per
a convertir el senat en una cambra de representació territorial. Jo recorde, senyories que donen suport al govern, que
fins i tot la legislatura passada vostés a l’inici estaven en
eixa línia. Lògicament, després de tindre majoria absoluta
tothom, perquè ens convé, ens hem oblidat d’eixe tema.
Vostés, a més a més, qüestionen d’alguna manera el dret
d’una minoria a presentar una proposta com la que ens
ocupa en aquestos moments. M’agradaria recordar-los que
les propostes majoritàries normalment abans de ser-ho solen
ser minoritàries, i poc a poc s’obrin camí en la societat i acaben sent acceptades i convertides en llei, com per exemple,
vull recordar la jornada de 40 hores, la Llei a l’avort o el dret
al vot de les dones. Totes elles van ser presentades per minories, ambició de futur i de progrés, i acabaren sent acceptades per tota la societat.
Per a generar un consens majoritari, com sembla el camí
que vostés proposen per a reformar el text constitucional de
l’any 1978, avui envellit pels nous processos històrics, algú
ha de generar debat en l’opinió pública, fer propostes arriscades, serioses i argumentades com he pretés fer en aquesta
presentació i en aquesta llarga exposició per a generar adhesions i oposicions. En definitiva, perquè el debat d’idees
faça avançar al poble valencià fins a major quotes de benestar social i cultural i de més llibertat.
I avui perdrem. Però, no ho dubtem vostés, tornarem a
lluitar...
El senyor vicepresident primer:
Vaja acabant, senyora diputada.
Número 65
La senyora Pérez i Martí:
...tornarem a sofrir, tornarem a guanyar, com va dir
d’una forma magistral el president Lluís Company.
Moltes gràcies, senyor president.
(Aplaudiments des d’un sector de la Cambra)
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyora diputada.
Torn en contra. Pel Grup Parlamentari Popular té la
paraula l’il·lustre diputat senyor Ferraro.
El senyor Ferraro Sebastiá:
Gràcies, senyor president.
Senyores i senyors diputats.
Senyora Pérez, m’ha deixat vosté bocabadat, bocabadat,
perquè, clar, fa vosté un discurs referint-se a la Unió
Europea i a no sé quantes coses més, i resulta que tota la
seua exposició de motius, tota la seua exposició de motius,
i està escrita en el Butlletí Oficial de les Corts, es refereix a
una sola cosa: als Països Catalans. Fixe’s vosté!
I vosté ara, per a ocultar la seua intenció, segurament, no
sé per què, està escrit, vosté se me’n va pels cerros d’Ú beda
parlant de la Unió Europea, de les regions, etcètera, etcètera, que si Castilla-la Nueva, Castilla-la Vieja. Mire, senyora Pérez, vosté va al que va, al que ha anat des dels últims
anys, al mateix: Països Catalans.
I vaig a començar la meua dissertació, això era un pròleg.
Comparec davant d’este ple de les Corts Valencianes, en
nom del Grup Parlamentari Popular, per a mostrar el meu
més absolut rebuig, per part del grup al que represente, a la
proposició de llei per la qual es proposa la presentació al
Congrés d’una proposició de llei orgànica per a modificar
l’article 145 de la Constitució espanyola.
Jo pregue, senyores i senyors diputats, que se n’adonen
vostés de què poques paraules i quina és la importància que
suposa una proposició de llei orgànica per la qual es pretén
modificar la carta magna consensuada i aprovada l’any
1978. 89 diputats té este parlament, una presidenta i quatre
membres més de la Mesa de les Corts, tres portaveus parlamentaris, cinc portaveus adjunts, tots ells representants dels
tres grups parlamentaris que conformen la Cambra. I són
cinc diputats, exclusivament cinc diputats i diputades del
Grup Parlamentari Esquerra Unida els que presenten esta
absurda i extemporània iniciativa.
Vull dir en això, i m’hauran les seues senyories entés
perfectament, que per la importància del tema es podria
haver dialogat, es podria haver consultat, es podria haver oït
i impulsat opinions. Però, no. Es pretén des d’una exigua
minoria adquirir un desaforat protagonisme alterant la
marxa del parlament, tractant de donar a la caixa de ressonància de les Corts Valencianes una campanada més a una
utopia que és ben habitual en el quefer del grup proponent.
No fa molt que els seus companys al País Basc varen votar
en contra de la bandera espanyola, i encara més recentment, un
destacat líder polític de la seua coalició, advocava per la proclamació de la Tercera República. Tots segueixen la mateixa utopia i la mateixa intolerància que en el present cas. El fracàs està
previst. No poden tindre ressonància política perquè no tenen
ressò en la societat, i molt menys en la societat valenciana.
Número 65
14/02/2001
Si en veritat volen ser els representants del poble, si en
veritat els problemes que són propis de la nostra comunitat
són els que hem d’afrontar en este parlament, la proposició
de llei, encara que legítima, no és adequada a la realitat del
nostre poble.
Però, a més a més, senyories, entrant directament en el
fons de l’assumpte i en tota rotunditat, el que es pretén és
una cosa, tan superada pel nostre poble, com l’existència
dels utòpics i inexistents Països Catalans. I no ho neguem.
Això és el que estem debatent. Això és el que pretenen cinc
diputats en la seua proposició. I això és el que, exhaustivament, ja es tractà en el Ple del Congrés dels Diputats, el 19
de juliol de 1978, i posteriorment en el Senat, el 3 d’octubre
del mateix any.
Una molt breu i ràpida lectura a aquelles intervencions,
fan recordar que, tant el senyor Letamendia Belzunce, Pujol
Solell, Solé Tura, Sotillos, Jarabo, Burguera i Pin Arboledas,
fins i tot Peces Barba i Fraga Iribarne o Martín Toval, varen
parlar del problema dels Països Catalans; varen parlar de la
nostra cultura autòctona i diferenciada, i varen parlar de la
polèmica sobre la nostra llengua. Deixant ben clar, els uns i
els altres, en una àmplia majoria, que res tenia a vore el
federalisme autonòmic que alguns pretenien, ni en un estat
federal de dret, ni amb la relació i col·laboració entre comunitats autònomes.
No pot, puix, dir-se, com es diu en la proposició de llei
que hui es presenta, que la prohibició constitucional i la tutela de l’Estat impedix la normalitat de relacions entre comunitats. En efecte, l’article 145 de la Constitució, en el seu
apartat segon, permet els convenis de col·laboració per a la
gestió i prestació de servicis propis de les comunitats autònomes, així com el caràcter i efecte de la corresponent
comunicació a les Corts Generals.
I així ho arreplega l’Estatut d’Autonomia de la
Comunitat Valenciana en el seu article 42.1. El Reglament
de les Corts Valencianes, en la resolució de Presidència 80/I,
de 16 de novembre del 83, regula el procediment parlamentari que han de seguir els projectes de convenis i col·laboració de la Generalitat amb l’Estat, i amb les altres comunitats
autònomes, la federació de les quals requerix majoria absoluta de la Cambra.
Però vostés, vostés ho ignoren tot. O per a ser més exacte, encara que en això haja d’entrar en la polèmica que vostés desitgen que se suscite, fan vostés oïts sords a allò que
tan clar quedà el 19 de juliol del 78, i seguixen sense acceptar els desitjos del poble valencià, que els recorde, senyors
cinc diputats firmants, ha donat majoria absoluta al grup
parlamentari que represente. Vostés continuen en el seu País
Valencià. Per cert, que el senyor Letamendia en les Corts
Generals parlà de Regne de València.
Vostés seguixen en el seu sucursalisme dialectal del
valencià respecte al català. Insistisc, oblidant vostés, perquè així ho desitgen, el discurs d’ingrés en la Reial
Acadèmia Espanyola de la Llengua, del Pare Lluís Fullana
Mira, en el que va prendre possessió del seu setial en representació de la llengua valenciana, en representació de
l’idioma valencià.
Vostés segueixen en el seu sucursalisme cultural i polític
davant de dos eixos centrals que afortunadament no tenen
repercussió en la societat valenciana. Un, molt lamentable,
l’actuació d’una part de la nostra universitat. El segon, afortunadament, el rebuig al catalanisme polític que vostés proclamen per la Comunitat Valenciana.
Página 2275
I vostés, senyors cinc diputats del Grup d’Esquerra
Unida, seguixen encabotats en què el catalanisme polític ha
d’assentar-se a la nostra comunitat autònoma, seguint els
senders de Valentí Almirall, de Rovira i Virgili, Rubió i Ors,
i sobretot de la utòpica Gran Catalunya, de Prat de la Riba,
a finals del segle XIX i principis del XX.
Algú molt conegut de vostés, don Jordi Solé Tura, va dir
que (so per interferència d’un mòbil) el nacionalisme de
Prat de la Riba, és la forma catalana del regeneracionisme de
finals del XIX, però que és una solució que la burgesia catalana no admet, i seguia afirmant que, sense el suport de la
burgesia, la conflictivitat nascuda de l’Exposició Universal
de Barcelona seguiria existint.
Jo els dic, senyors cinc diputats d’Esquerra Unida, que
sense el suport del poble valencià, sense el desig de la societat valenciana en general, el dilema i el conflicte seguirà
existint, mentre hi hagen grups parlamentaris o senyors
diputats que presenten iniciatives, tal com proposar honors i
premis a il·lustres defensors del catalanisme i del catalanisme polític. Fins i tot, proposar que la conselleria de Cultura
col·labore en l’Institut Ramón Llull. Totes estes iniciatives
encaminades al mateix fi que el que a vostés els obsessiona:
declarar la unitat de les llengües valenciana i catalana.
I és que cal dir que vostés porten una acció destructora,
desvalencianitzadora i pancatalanista, que dubte fins i tot
que els seus propis votants participen d’ella. A este respecte, ja en 1964, Antonio Igual Ú beda deia que « l’enemic el
tenim en casa i tan dins que els majors enemics dels valencians som els propis valencians» .
No vull i lluny de la meua ànima està qualificar-los a
vostés, senyors cinc diputats, d’enemics, en tot cas, d’adversaris, però sí recomar-los que en el Parlament valencià
tractem de temes valencians, que afecten a la nostra comunitat. I que en diàleg, i en consens, en trellat i en treball
sense límit, podem i hem de portar al nostre poble a les
metes més altes. I això és el que s’està fent des del govern
del president Zaplana amb el recolzament del grup parlamentari que li dóna suport.
Tenen vostés exemples clars del desig de consens, i de
promeses complides del president de la Generalitat.
Seguisquen pel camí que la seua lleial i constructiva posició
els assenyale, en l’objectiu comú del benestar de tots els
valencians, i no busquen excentricitats com la que és objecte d’este debat. És la nostra obligació, la de tots els valencians tractar d’unir i mai de separar, i tant vostés com nosaltres sabem, estos temes, i principalment el que vostés porten
hui a esta Cambra, separa, dividix i crispa.
He de recordar-los que a fi d’evitar eixa divisió i eixa
crispació, va ser el propi Tarradellas, president que va ser de
la Generalitat de Catalunya, qui va dir: « cal ser molt cautelosos. Podrem intervindre el dia que tinguem poder polític,
intervindre quan ens ho demanen la resta» . La resta ha sigut
un error que hem pagat molt car els valencians i balears. A
vostés, senyors cinc diputats d’Esquerra Unida, ningú els ho
ha demanat i no tenen poder polític per a això.
He de concloure, que, com deia Antonio Igual Ú beda, a
qui ja m’he referit abans, « té més força la història» , i la
història és i sempre ha sigut la d’un regne en una nacionalitat històrica diferent i diferenciada. I igualment en una
cultura pròpia que s’expressa en dos idiomes, un dels
quals, el valencià, va tindre una importància cabdal en el
seu segle d’or, que tracta de ser desdibuixada i absorbida
en proposicions com la que ara estem debatent. Perquè si,
Página 2276
14/02/2001
com deia Joan Fuster, els valencians només tenim dues
alternatives: o ser provincians o ser catalans, jo els dic,
senyors diputats, que la nostra alternativa, la de tots vostés
cinc i els vuitanta-quatre restants membres de la Cambra,
així com la de tots els valencians, la nostra alternativa, dic,
és molt més senzilla: ni provincians, ni catalans, senzillament valencians.
Res més i moltes gràcies.
(Aplaudiments des d’un sector de la Cambra)
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Ferraro.
Té la paraula la senyora Pérez per a rèplica.
La senyora Pérez i Martí:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyor Ferraro, a vore on el tinc situat a vosté hui? Mire
vosté, no ofén qui vol sinó qui pot, i vosté hauria de tornar
a nàixer set milions de vegades, per a poder-me fer, alguna
de les seues paraules, reflexionar sobre els més importants
principis de la meua vida, la meua dignitat i el meu compromís –encara que amb quatre diputats més– en el poble
valencià, aquell que m’ha votat, per a què ací –dóna el
mateix per a mil que per a un– puga defensar els interessos
de les coses que creguem, que compartim, i per a què este
país avance.
Però mire, una de les coses que vosté m’acaba de dir és,
diu: « la presentació que han realitzat vostés cinc...» Ja veus,
cinc! Què poquets, eh? Cinc en dignitat que aguantarem una
legislatura. No com vosté, senyor Ferraro, que va estar en un
partit xicotet com el nostre, i per ànsies de poder se’n va
passar al PP. Un arrastrat, un arrastrat! Una persona sense
principis! (Remors. Protestes)
I no acabe ací, senyor Ferraro. Vosté diu: « ja veus, cinc,
que han presentat ací una proposta, i a més a més han trencat el treball parlamentari» . (Remors) « Han creat vostés
entrebancs» . Vosté s’ha confós de discurs! Jo no volia parlar
de Països Catalans, però si vol que parlem, parlarem. Perquè
està clar que la millor forma, i també paraula de Joan Fuster,
que vosté a mi em diga catalana és dient-me valenciana.
Paraules textuals de Joan Fuster. I li he dit eixes paraules
perquè és vosté el que me les acaba de dir.
Vosté no té vergonya, senyor Ferraro! (Remors) Vosté no
té vergonya! S’ha dedicat...
La senyora presidenta:
Senyora Pérez...(Remors)
La senyora Pérez i Martí:
...a no contestar. Acabe, senyora presidenta. (Remors)
La senyora presidenta:
No, acabe, no...
La senyora Pérez i Martí:
Ja he acabat?
Número 65
La senyora presidenta:
No, no. (Remors)
La senyora Pérez i Martí:
Ah, sí! D’acord. És de veritat. És de veritat, un poquet
fort sí que resulta.
Però mire, senyor Ferraro... (Remors, rialles) Sí, jo
pense cal ser el més galans possibles per a dir-nos la veritat
a la cara. (Remors)
Senyor Ferraro, senyor Ferraro, (remors) vosté el que no
sap, el que no es podia imaginar és que mitjançant aquesta
sol·licitud del canvi en la Constitució de l’article 145, del
que esta dona anava a parlar-li era de l’economia, que anava
a parlar-li d’Europa, que anava a parlar-li d’una Europa de
les regions que nosaltres creiem. I li recorde que el president
de la Generalitat està immiscit també ací. Això és el que
vosté no s’ho esperava.
I clar, i vosté fa un discurs al seu aire, intentant increpar,
intentant insultar. A mi em sembla que m’ha dit insults molt
forts, molt forts. Però el que li he dit, afortunadament em
van fer de tal forma que mai em sent ofesa per ningú.
Solament per aquells que són meus, o per aquells que estan
en mi; la resta, ningú, malauradament, ningú em pot ofendre, malauradament per a vostés.
Senyor Ferraro, avui, aquí, després de la seua presentació, s’ha deixat clar que estem fent un debat sobre dos sentiments nacionals. El meu, que és el que em sent valenciana
i intente viure i actuar com a tal, i intente que el compromís
en el meu poble, en cinc, en quaranta-nou o en vint-i-quatre,
siga la quantitat que siga, siga una defensa real, constant i
seriosa. I després el de vosté, senyor Ferraro, que se senten
espanyols i intenten imposar el seu sentiment als qui no el
tenim. (Remors)
No havia d’haver parlat vosté tant de catalanisme i pancatalanisme. Jo en un moment li he parlat de les banderes, i
li he dit: no banderes, no militars en este moment, no fronteres, pensem en un País Valencià millor. Perquè clar, quan
es diu: « ¿però com vostés van a parlar del canvi de la
Constitució, si les diferents comunitats autònomes no han
dit res?» Però escolte, ¿que cinc persones no podem tindre
un pensament digne per al País Valencià i promulgar un
debat? Però vosté què es creu? O vostés en conjunt, què es
creuen? Que és que el que pensen deu resulta ser que no ho
poden pensar dos? Si a la millor eixos dos són millors políticament.
Una altra cosa és el reconeixement que en eleccions hi
ha. I sobre ací, senyor Ferraro, vosté no es perda, « dame
tiempo y te haré un castillo» . I ara en el 2003 ja raonarem. I
no torne a insultar d’eixa manera...
La senyora presidenta:
Senyora Pérez, el temps.
La senyora Pérez i Martí:
Gràcies, senyora presidenta.
La resta de coses que m’han quedat, no es preocupe
vosté que en comissió ja anirem discutint-les.
Número 65
14/02/2001
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyora Pérez.
Té la paraula, per a rèplica, el senyor Ferraro. (Remors)
El senyor Ferraro Sebastiá:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyora Pérez, lluny del meu ànim ha estat mai insultarla a vosté. Jo crec que amb cortesia parlamentària es poden
dir moltes coses, però en cap moment he tractat d’insultarla. Si vosté s’ha sentit ofesa, jo li demane disculpes, però
lluny del meu ànim ha estat mai insultar-la, perquè quan he
parlat d’enemic, he dit molt clar que era una acceptació d’un
altre senyor i he dit molt clarament que a vostés no els considere enemics sinó adversaris polítics.
I entrant en el fons de la qüestió, senyora Pérez, dona!,
vosté no ha entés res del que jo he dit, res segurament.
Vosté va, ja dic, a allò seu, a desmarcar-se del que vosté va
presentar en la seua exposició de motius de la llei, perquè
pel que siga, a vosté en este moment no li interessa parlar
d’això.
Que hem parlat en comissió. Vosté sap que hem parlat en
comissió moltes vegades d’açò i continuarem parlant, perquè vostés continuaran presentant iniciatives per tal que el
tema dels països catalans continue estant en l’aire, continue
estant en l’èter per tal de continuar embolicant les coses de
cara que els valencians mai puguem ser el que hem de ser,
una nacionalitat històrica amb un objectiu comú de tots, amb
les diferències socials que puguem tindre, les diferències
econòmiques, les filosofies polítiques que vulguem, però
tots fins a una mateixa meta: el valencianisme polític i la
nacionalitat històrica dels valencians. Això és el que hem de
fer. I això no és el que vosté vol. Vosté ho diu molt clarament en la seua exposició de motius. Vosté va al que va, als
països catalans.
Jo vaig acabar fent algunes al·lusions al debat que este
tema va tindre en les Corts Generals. Perquè a més és que la
seua proposta no té cap possibilitat, cap possibilitat d’anar
endavant per la mateixa Constitució. I aixina vaig jo a llegir
una intervenció del senyor Peces Barba, que crec que és una
persona qualificada per a parlar d’estos temes.
Mire vosté, li vaig a dir el que deia el dia 14 de juny de
1978: « La Constitución no es federal. El problema que
aquí se plantea no es el del estado federal. Precisamente
porque aspira a que un momento dado el Estado pueda ser
federal, es por lo que defiendo la existencia del artículo
137 – en aquell moment era el 137 en el Ple, després passà
a ser el 145–, porque entiende que los acuerdos cooperación entre el punto del artículo deben ser suficientemente
flexibles –hablaba de punto dos–, para que permitan las
normas de colaboración que sean suficientes para la interpretación correcta del precepto –i ací ve el que m’interessa destacar. Pero cuando se pretende la supresión del párrafo que prohíbe la federación de comunidades autónomas,
nosotros –el senyor Peces Barba– tenemos que estar en
contra, primero, porque no tiene nada que ver con el estado federal; segundo, porque supone un salto de soberanías
y hacer acuerdos bilaterales desconociendo la estructura de
la organización del Estado y produciendo una discusión
que consideramos absolutamente superada. Es, en definitiva, la vieja idea del pacto social en uno de sus aspectos,
el pacto entre dos comunidades con soberanía propia, des-
Página 2277
conociendo la soberanía general del Estado, que está muy
claramente reconocida en el título preeliminar de nuestra
Constitución y permitiendo la colonización de una comunidad autónoma más poderosa y más importante respecto
de una comunidad autónoma que pudiera ser dependiente
de ella» .
Crec que el senyor Peces Barba va ser prou clar i concís en este tema. I el que volien fer era salvaguardar precisament això, que cap comunitat poguera imposar-se a unes
altres.
Després he de dir-li... el senyor Martín Toval, que tampoc serà gens dubtós. Defén la formulació de l’apartat dos,
que permeta la flexibilitat suficient per a no coartar les
necessàries relacions que hagen d’haver entre comunitats
autònomes. I diu el senyor Martín Toval i li ho llig literalment: « Y no pasan obviamente por la federación de las
mismas» .
És a dir, senyora Pérez, els més... i no li parle d’altres,
com puga ser el senyor Fraga Iribarne, que també parlà lògicament, sent una preparació jurídica important, una preparació intel·lectual important, que no admetia de cap manera la
possibilitat de federació perquè anava en contra del preàmbul i dels articles 1 i 2 de la Constitució. Per tant, és totalment inviable la seua proposició.
I per això jo li dic, senyora Pérez, que a més... i a més li
he dir que vosté en la seua proposició, en l’apartat c), diu
que es tinguen en compte per a poder federar “los derechos
históricos comunes de los reconocidos en la disposición adicional primera” de la Constitució. I la disposició addicional
primera de la Constitució es referia únicament i exclusivament als drets forals dels territoris que estaven en aquell
moment, com era Àlaba i Navarra, i als drets forals del País
Basc. A res més. Cal vore quin era l’esperit d’aquella
Constitució...
La senyora presidenta:
Senyor Ferraro.
El senyor Ferraro Sebastiá:
...i no la literalitat.
Res més i moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Ferraro.
Fixació de posició? El senyor Perelló té la paraula en
representació del Grup Parlamentari Socialista–Progressistes.
El senyor Perelló Rodríguez:
Gracias, señora presidenta.
Señoras y señores diputados.
Me gustaría, de entrada, decir que estamos ante la toma
en consideración de una proposición de ley, no ante la conclusión final de un debate. Legítimo es dar los argumentos
del debate y del contenido para decir que se rechaza la toma
en consideración, y legítimo es también de alguna manera
disertar sobre la forma o lo que vamos a iniciar aquí hoy y
el contenido.
Si estuviéramos en este momento ante la conclusión, que
es lo que parece que estamos cuando se sube a esta tribuna
Página 2278
14/02/2001
a debatir proposiciones de ley, las pocas que se presentan...
si estuviéramos ante la conclusión de ese debate, posiblemente, y tomando a lo mejor algunos referentes que se han
citado aquí, lo cual nos llena de gozo, porque cuando hay
que recurrir a veces a hablar de temas profundos y serios,
hay que recurrir a referentes del Partido Socialista –no voy
a salir yo ahora aquí a discrepar de Peces Barba, me lo han
puesto bastante difícil–, pero si tuviéramos que llegar hoy a
esa conclusión, posiblemente tendríamos que votar que no.
Lo digo con toda sinceridad.
¿Por qué? Pues porque nuestra Constitución plantea un
estado descentralizado de corte federal, es verdad que con
una cautela de prohibir en este artículo la federación de
comunidades autónomas. Es verdad, y en eso tiene razón el
gobierno, que esto viene de textos precedentes, algunos de
ellos... quizá el más progresista que ha vivido la historia
constitucional de nuestro país, la del 31. Es verdad. Y por
eso nosotros creemos que con esa realidad tenemos la obligación, y creemos en ello desde nuestro grupo, de perfeccionar el estado de las autonomías. Y aquí se puede hablar
de eso, se puede hablar de eso y se puede hablar de todas las
cosas. Lo que pasa es que últimamente habrá que llamar la
atención de que hay un cierto temor a algunos debates, y la
gente se turba con excesiva frecuencia cuando algunas cosas
salen en este templo de la democracia.
Le digo que nosotros creemos en el perfeccionamiento
del estado de las autonomías. Y, en ese sentido, hemos
hecho propuestas en los foros que cabe, que yo les quiero
recordar: la de crear foros multilaterales en los que las
comunidades autónomas puedan acordar lo que ya permite
la legislación actual y puedan tener conversaciones entre
ellas, discutir, acordar; entre ellas y con el Estado. Lo
hemos propuesto.
Pero además yo quiero recordarles que seguimos creyendo y proponemos... –y aquí les invito a que hagamos ese
debate también, y sobre todo al grupo mayoritario que es el
que de alguna manera cuece el bacalao en esta Cámara,
sobre todo a la vista del tratamiento que se está dando últimamente a las propuestas que presentamos–, digo que creemos necesario modificar el Senado. ¿Por qué? Primero,
porque el Senado se hizo en unas condiciones concretas en
las que nadie sabía el desarrollo autonómico cómo iba a ser.
Segundo, porque una Constitución no es, como un diamante, para siempre. Se puede cambiar, se puede cambiar.
Porque cuando alguno dice: « Es que, oiga, mire, que constituciones hemos conocido muchas» , quiere decir que
alguien venga aquí y diga: « Quiero cambiar la
Constitución» . Pues muy bien. Vamos a ver si está bien o
no está bien, si coincidimos o no coincidimos. Pero no pasa
nada porque alguien quiera cambiar la Constitución.
Principio básico.
Ahí sí que hay un tema enjundioso para cambiar la
Constitución. Modifiquemos el Senado, les invito a ese
debate. Adaptémoslo a la realidad desestructurada o de
alguna manera descentralizada de poder que ha logrado el
Estado Español. Adaptémoslo. Creemos ahí los foros multilaterales de discusión y de acuerdo entre las comunidades
autónomas. Creémoslos. Y a partir de ahí, seguiremos
hablando. Porque solamente para eso, o plantearse solamente quitar la comunicación a las Cortes, que quizá en
una lectura restrictiva puede suponer una tutela –la autorización, la comunicación tampoco mucho; la comunicación
casi está dentro de la cortesía–, no es de verdad un ele-
Número 65
mento... no solamente no es prioritario para nuestro grupo,
que es verdad que no es prioritario, sino que no nos parece un elemento con la suficiente enjundia para poder plantear sólo por eso un cambio constitucional. Si bien respetamos el discurso que ha hecho la señora Pérez, tampoco...
yo me había prometido no citar a nadie, pero algunos de
los conceptos que ha definido –algunos, no todos–, algunos no los comparto. Ya habló de ello hace doscientos años
Kant, cuando hablaba de la sociedad cosmopolita, y a su
manera, y en su realidad y en su sociedad, hablaba de una
Europa federal. Lo que pasa es que hay quien ha leído a
Kant y hay quien ha leído más a Corín Tellado, que no
habla de estas cosas. Pero de todas maneras, eso está en la
historia y está en la filosofía, y no hay por qué tener ningún temor a hablar de esto, ni empezar con amenazas de
unos y otros. ¿Traen un debate? Vamos a ver.
Nosotros creemos que hay que esforzarse para que nuestro estado federal sea de verdad más eficaz. Podemos tener
un estado federal más eficaz, menos conflictivo. El problema es que creemos que ese tipo de propuestas no resuelven
el conflicto y los problemas que en este momento tiene el
Estado... de cortes en que vivimos. Lo hemos de decir así.
Y si algún día tenemos que corregirnos, nos corregiremos.
No es el momento de resolver los conflictos de esta manera.
Tiene que recoger ese estado federal en su seno, como les
decía, toda la estructura descentralizada que tenemos. Y eso,
cuando esté resuelto, que no lo está, nos permitirá hablar de
más cosas. Y habrá realidades que se impondrán y habrá realidades de la Europa de las Regiones que se impondrán. Pero
algunos que estamos aquí, que por azares del parlamentarismo hemos salido a... bueno, hemos recorrido, porque salir
no hemos salido de Europa, nos hemos dado cuenta de que
hay temas que están más verdes en otros lugares que en
nuestro propio Estado, cuando hablamos de comunidades y
de regiones.
Yo de alguna manera sería incoherente si siguiera dando
argumentos, porque he dicho que iba a dar sólo unos pocos,
para justificar qué diríamos si estuviéramos al final de la
conclusión de este debate. Pero, insisto, lo importante es que
no estamos, es que estamos iniciándolo. Que aquí lo que se
aprueba hoy es si admitimos a trámite o no admitimos una
cuestión. Miren, podrán decir: « Oiga, si está usted en contra, zánjelo cuanto antes y chim pum» . Pues miren, no. Y les
voy a confesar por qué. Hoy, en este momento y en este contexto, no. ¡Porque hay demasiado sesgo del debate ya en
esta Cámara, porque hay demasiadas limitaciones al debate
en esta Cámara, (remors) porque hay miedo a reverenciar y
a debatir en esta Cámara...
La senyora presidenta:
Senyor Perelló.
El senyor Perelló Rodríguez:
...y se está manifestando por parte de la actitud del grupo
mayoritario! (Remors)
La senyora presidenta:
Señor Perelló, atengase a la cuestión. Se lo ruego.
(Remors i rialles) (S’interromp la gravació)
Número 65
14/02/2001
El senyor Pérello Rodríguez:
Señora presidenta, estoy intentando reconducir el debate
a lo que he dicho al principio. Pero aquí no podemos turbarnos. A mí, cuando oigo algunas cosas aquí, se me ocurre
citar unos versos que decían algo así como « nada te turbe,
nada te espante, Dios no se muda, la paciencia todo lo
aguanta» , que le sonará. Pero los he escrito yo hasta la última coma, los tengo aquí, ¿eh? Los he escrito yo hasta la última coma. (Alguns aplaudiments des d’un sector de la
Cambra)
Pero, bueno, voy a continuar, señora presidenta. Si colaboráramos con eso, con no votar para que no se tramite, no
tendríamos fe en nuestra capacidad de convencer. Nosotros
creemos en la palabra y en el Parlamento, y creemos que es
posible llevar esa propuesta a comisión con un trámite de
presentación de enmiendas y que salga la que nosotros queremos. No tenemos el porqué desconfiar de entrada que eso
no va a suceder, no tenemos el porqué creer que las posiciones están tan encorsetadas que es imposible variarlas. Tenga
39 diputados un grupo, 49, 5 o 2, como se ha dicho antes.
Que esa es otra, ¿eh?, que esa es otra, en la que más vale la
pena no entrar. Ya lo ha hecho la señora Dolors Pérez, yo
suscribiré lo que ella ha dicho.
Es una forma de propiciar debates en un momento, se
quiera o no se quiera, y me ciño a la cuestión porque esa
es la cuestión, para decir por qué, por qué no vamos a
oponernos, por qué estando en contra del contenido, por
qué estando en contra de que haya federaciones y que se
cambie la Constitución, no impedimos el debate: porque
debatir es sano y porque queremos contrastar nuestra
posición de querer debatir con la posición que algunos
mantienen de querer sesgar el debate. Cuando en 15 días
se echan para atrás casi 20 propuestas de la oposición que
sesgan su capacidad de control, su capacidad de pedir
cuentas y de proponer en este Parlamento lo que los ciudadanos que nos han votado quieren que se proponga, hay
una limitación del debate, sea ciñéndose a la cuestión o
no sea, pero la hay, la hay. (Aplaudiments des d’un sector
de la Cambra)
Y nosotros no colaboraremos con esa oposición. Por
eso, si votáramos que sí, habría interpretaciones torticeras,
¡que las hay permanentemente, que las hay! Uno cuando
sale aquí no sabe si decir: « Gracias, señora presidenta» , o
« Los que van a ser insultados y manipulados la saludan» .
No sabe lo que decir, porque cuando sale aquí... la habría.
No les daremos esa ocasión. Facilitaremos con nuestra
abstención que, si ustedes quieren, se pueda debatir, se
pueda debatir, porque lo que se trata hoy es de iniciar un
debate, espinoso o no, molesto o no. ¿Qué debate es espinoso o molesto en un democracia libre? ¿Qué debate puede
ser espinoso? ¿Cuál? (Aplaudiments des d’un sector de la
Cambra) ¿Por qué? ¿Por qué? ¿Porque a alguien no le
gusta que le canten las cuarenta? ¿Porque a alguien no le
gusta hablar de un tema que le preocupa, porque se le han
agotado los argumentos, porque cualquier día sólo nos
quedará por enemigo el islam, que vendrá a quitarnos la
Comunidad Valenciana? (Remors)
¡Pues, no! ¡Se puede debatir! Y por eso no nos vamos a
oponer. Por eso no nos vamos a oponer. Aun diciéndoles el
día que si esto llega al final no se acepta lo que nosotros proponemos y nuestras enmiendas no fueran aceptadas y pasara como está, votaríamos que no. Y desde esa sinceridad par-
Página 2279
lamentaria les hablo desde esta tribuna, sin fantasmas, sin
complejos, sin satanización del adversario, sin mancillar a la
oposición permanentemente, que bastante hace con aguantar
lo que aguanta.
Nada más y muchas gracias.
(Aplaudiments des d’un sector de la Cambra)
La senyora presidenta
Moltes gràcies, senyor Perelló.
Per a rèplica, té la paraula el senyor Ferraro per cinc
minuts.
El senyor Ferraro Sebastiá:
Gracias, señora presidenta.
Señoras y señores diputados.
Señor Perelló, habla usted de todo menos del tema que
nos ocupa. Lógicamente. Ha aprovechado usted para atacar
a todo el Gobierno, para atacar al partido que lo sustenta,
etcétera, etcétera.
Pero a mí me gustaría que... y me sabe mal tener que
retrotraerme, pero a mi me gustaría retrotraerme a los catorce años o doce años de autonomía en la que ustedes estuvieron en el poder. A mí me gustaría que usted se leyera los
diarios de sesiones, señor Perelló, señor Perelló.
¿Usted dice que el Grupo Popular no tramita iniciativas? ¿Cuántas veces ha comparecido en esta Cámara el
señor Lerma? ¿Me lo quiere usted decir? Yo he estado
aquí, yo he estado aquí... (veus) Estoy replicándole a usted,
senyor Perelló... Señora presidenta, pido su amparo, porque estoy replicando a lo que el senyor Perelló ha dicho...
(veus de fons. Rialles.) Estoy replicando a lo que es señor
Perelló ha dicho. Usted ha dicho aquí que desde el Grupo
Parlamentario Popular se coarta la libertad de la Cámara.
Más o menos lo ha dicho así. Y yo le digo a usted que no
es así, que eso es incierto, no voy a decir una palabra más
gorda, porque no voy a decir... a pesar de que ha dicho que
si he insultado, cosa que no he hecho en ningún momento,
y bien lo saben sus señorías... eso es incierto. El presidente Zaplana ha comparecido en esta Cámara, pues, no lo sé,
infinitísimamente veces más que el presidente Lerma.
Pero, vamos, muchísimas veces más. Se ha tramitado todo
tipo de iniciativas.
Y ahora le digo yo a usted: ¿Usted, quiere que esta iniciativa vaya adelante? Pues no puede ir adelante, no puede
ir adelante porque contradice a la propia Constitución. Hay
un artículo primero y un artículo segundo, que son muy claros y dicen donde está la soberanía. Y el federalismo... usted
ha hablado de que estamos en una Constitución federalista,
y eso es incierto. Eso es incierto, porque sus propios compañeros en el Congreso, en el Congreso, en el año 78, ya lo
decían, que no era federalista. No era federalista, por lo
tanto, no se puede aplicar el federalismo con esta
Constitución.
Y, además, yo le digo a usted, señor Perelló: los países
más federalistas de Europa y del mundo, Alemania, Estados
Unidos o Suiza, tanto Estados Unidos como Suiza, lo prohíben expresamente –la federación– de sus órganos autónomos; y Alemania, aunque no lo haga expresamente, implícitamente en su constitución prohíbe la federación de los
lands alemanes. Le hablo de países con larga tradición federalista. La propia Constitución de la República, que usted la
debe conocer muy bien, prohibía la federación de las doce
Página 2280
14/02/2001
comunidades autónomas, en el año 31. O sea, que no me
vengan ustedes aquí diciendo ahora que aquí nos inventamos nada. No señor. Lo basamos en hechos reales y en
hechos que están en los diarios de sesiones, tanto del
Congreso como del Senado, como en los demás países de la
Comunidad Europea.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Ferraro.
Té la paraula el senyor Perelló per a rèplica.
El senyor Perelló Rodríguez:
(Veus) No, es cuestión de poca cosa.
Gracias señora presidenta.
Mire, yo no tengo ningún miedo al pasado, porque uno
tiene que asumir su pasado, tiene que vivir del presente y
tiene que asumir el futuro, porque de contrario sólo le queda
un suicidio poco decente. Y algunos, políticamente, han
tenido que renegar de su pasado, tener que confiar poco en
el futuro, que no fuera en la sombra más grande de otro
árbol más grande, para evitar un suicidio o para colaborar
con un suicidio político decente de algún grupo. Esto no lo
digo por nadie, pero en cualquier caso, en cualquier caso
(remors) asumo el debate del pasado, asumo el debate del
pasado, de trece o de catorce años, de lo que quiera... (Veus
de fons.)
La senyora presidenta:
Continúe, senyor Perelló.
El senyor Perelló Rodríguez:
Muchas gracias, señora presidenta.
No, es que me gustaba oír lo que decía el señor Font de
Mora, por si me interesaba; por eso he parado, por respeto
al señor Font de Mora he parado.
Entonces, lo que le quiero decir: con la apelación al
pasado les pasa como aquel que había estado trece o catorce veces en Washington y el otro que había estado una o ninguna en Nueva York, ¿eh?, una o ninguna. Usted, ya no tiene
memoria ni para eso. Hablamos de los trece o catorce años...
Oiga, de los que usted quiera, pero hablemos también de
ahora, y del pasado de todos ustedes. Que ya tienen un antecedente, que son ustedes mismos. Tan pronto como quiera,
que lo tienen, y ¡qué pasado! ¡Lo que va a pesar este pasado
cuando tenga unos pocos años más! Que nunca serán trece.
¡Que nunca serán trece! Serán, como mucho, ocho.
(Remors)
Mire, yo le invito, le invito, le invito de verdad, a asistir,
si se lo permite su grupo, a la Junta de Síndics. Yo no he
venido aquí a decir que suscribía la propuesta que quiero
que salga, porque habría voltado que sí. He venido a decir
que no den la impresión de que estamos zanjando aquí la
cuestión, porque esta no es una propuesta no de ley, es una
propuesta de ley que nace hoy. Y qué bueno sería que dejáramos nacer a algunas criaturas que permitieran el debate. Y
que ha habido momentos en que a lo mejor este énfasis no
ha hecho falta, pero ahora hace, señor Ferraro. Porque en la
Junta de Síndics se impide que comparezca aquí el síndic de
Número 65
Greuges, se impide que vengan miembros del Gobierno a
dar cuenta de televisión; y no es una posición política la que
le digo, es una constatación de acta, que usted puede leer si
se la pasan o se la puedo pasar yo. Y por eso aprovecho para
decir: yo no colabroraré con eso.
No digo si el señor Zaplana comparece o no comparece.
El señor Zaplana aquí está siempre. En ausencia, en presencia o en potencia, como Nuestro Señor. Siempre está, siempre se manifiesta de alguna u otra manera. No físicamente,
pero se manifiesta. ¡Se manifiesta! Es como una presencia
que invade el parlamento. Yo por eso nunca digo –más que
cuando tiene que venir a dar cuentas– « no está» . No está
físicamente, pero, ser, « es» , aunque sea etéreo. (Rialles)
Porque tiene muchas vocecitas aquí para que se manifieste.
No lo criticaré yo. No lo criticaré yo. (Aplaudiment des d’un
sector de la Cambra.)
Por eso le digo: no me cofundan el debate. Quiero que
iniciemos un debate. Si quiere, para votar que no. Usted
me dice: « Eso es contradictorio, paradójico» . Asumido.
Uno tiene derecho a ser paradójico en la vida, y contradictorio, ¿por qué ha de ser tan políticamente correcto y
tan normal? Puede ser también, (rient-se) puede ser también... pero es mi posición legítima, y la defiendo con
derecho y con un reglamento, que aunque antiguo y encorsetado y mastodóntico, me deja algún resquicio para
poder respirar. Me lo deja. Y eso es lo que venido a hacer.
No a que salga la proposición. A querer debatir. Quiero
oír. Más tendré la ocasión de ver cómo la señora Dolors
Pérez en la Comisión defiende su tema y cómo acepta mis
enmiendas. Y a lo mejor incluso usted puede poner alguna. De lo contrario, dando por terminado este debate, o
cualquier otro, o el de las eléctricas o cualquier otro de los
que han llegado aquí, o el de la paternidad, en este
Parlamento, pues no tenemos la ocasión de llegar más allá
de lo que permite esta tribuna.
Y aunque me quedan 27 segundos y un poco porque he
prometido a la presidenta que por la salida de antes la iba
a dejar, le regalo estos segundos por si le hacen falta a
alguien.
La senyora presidenta:
A esta presidenta no le hacen falta ningunos segundos.
Los segundos eran suyos para debatir lo que quisiera durante el tiempo, señor Perelló.
Pasemos a continuación a la votación de la presa en consideració de la proposició de llei per la qual es proposa la
presentació al Congrés de la proposició de Llei orgànica per
la qual es modifica l’article 145 de la Constitució Espanyola, presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida.
Senyories, comença la votació. (Remors) Un moment.
Comença la votació ara. El resultat de la votació és de 5 vots
a favor, 45 en contra, 33 abstencions. Queda rebutjada la
presa en consideració de la proposició de llei.
Punt 4 de l’ordre del dia: debat de totalitat del projecte de llei per la qual es regulen les unions de fet. Esmena
a la totalitat presentada pel Grup Parlamentari Socialista–Progressistes. Per a la presentació del projecte de llei
per part del Consell té la paraula l’honarable senyor conseller de Benestar Social.
Debat de totalitat del projecte de llei per la qual es regulen les unions de fet. Esmena a la totalitat presentada pel
Grup Parlamentari Socialista–Progressistes.
Número 65
14/02/2001
Projecte de llei per la qual es regulen les unions de fet.
Esmena a la totalitat presentada
pel GP Socialista–Progressistes.
El senyor conseller de Benestar Social:
Molt Excel·lent Senyora Presidenta.
Señoras Diputadas, señores diputados.
Esta Cámara inicia hoy la tramitación del proyecto de
ley por el que se regulan las Uniones de Hecho en la
Comunidad Valenciana. Se trata de una norma de primera
magnitud. Una norma que quiere poner y romper una de las
últimas discriminaciones sociales que existían en nuestra
comunidad. Una norma que apoya las opciones libres de los
ciudadanos y ciudadanas de nuestra país. En fin, una norma
de marcado avance social en el ámbito de la convivencia
entre las personas.
Y aquí hay que ser claros, estamos ante un proyecto de
ley de auténtico progreso social. La sociedad valenciana y
su gobierno, han dado un paso más hacia la normalización
de la convivencia cívica.
La participación de los diferentes colectivos en la elaboración de esta norma ha dado como resultado un proyecto de
ley de máximos. El consenso y la apertura de miras han sido
dos claves para el éxito de esta iniciativa. Tanto los colectivos implicados como el gobierno han alcanzado un punto de
encuentro difícilmente ya de poder eludir.
Todos, y cuando digo todos, señorías, no excluyo a
nadie, han fijado sus posiciones de partida. Y todos — vuelvo a insistir, todos— han visto reflejadas en este texto una
realidad que no admite demoras. Alguien ha querido ver, sin
embargo, una norma que afecta a un único colectivo. Pero,
señorías, la cohesión social no admite exclusiones. En realidad, de lo que se trata es de regular la convivencia entre las
personas. Personas que, en ejercicio de su libertad, podrán
optar según sus creencias, necesidades o situación personal.
Las instituciones públicas no pueden continuar cerrando
los ojos ante una realidad que ya en 1984 se hizo eco el
Parlamento Europeo. Que en el Tratado de Amsterdam se
reforzó esta misma posición, y que recientemente, en septiembre del 2000, el propio Consejo de Europa reafirmaba,
al recomendar explícitamente a los países miembros, la
adopción de medidas « para poner fin a la discriminación» .
Hoy en día, cualquier observador de la realidad social
puede percibir que son los grupos sociales los que, de forma
prioritaria, canalizan sus propios impulsos hacia la creación
de un modelo ordenado de convivencia. A través de ellos se
da satisfacción a las reales necesidades de los ciudadanos y
de las ciudadanas.
Las instituciones públicas debemos estar a la altura de
las circunstancias. Nuestra obligación es transformar esas
realidades en derecho, es decir, en norma jurídica. En un
mundo cambiante, la adaptación nos afecta a todos: al cuerpo social y también a las instituciones públicas.
Hoy, señorías, presentamos la primera ley reguladora de
uniones de hecho para los hombres y mujeres de la
Comunidad Valenciana, de una comunidad que, como todos
ustedes conocen, carece de compilación de derecho civil foral
o especialmente propio. De ahí deriva la enorme significación, tanto jurídica coma social, del proyecto de ley. De este
dato insoslayable deriva, como comprenderán, la enorme significación, tanto jurídica como social, del proyecto de ley.
Página 2281
Voy a insistir en el que, a mi modo de ver, es el dato más
relevante de esta iniciativa parlamentaria. La presente ley va
a suponer el reconocimiento de una figura jurídica nueva en
el ámbito valenciano: la de la convivencia que, aquí y ahora,
se está produciendo entre personas que optan libremente por
convivir en pareja.
En segundo lugar, quiero destacar que el proyecto de ley
de uniones de hecho que presenta el Gobierno Valenciano
prevé la existencia de una futura regulación estatal. Y por esa
razón se adapta a esta posibilidad, cualquiera que sea la
opción del legislador estatal. Así resulta de lo que se establece en su artículo primero y en la disposición final primera.
Y esto, señorías, es esencial. La Comunidad Valenciana
debe disponer, aquí y ahora, de una Ley de Uniones de
Hecho. Ello supondrá que las personas vinculadas por este
tipo de relaciones de convivencia podrán obtener las ventajas de las que actualmente están privadas, por causa, precisamente, de una falta de regulación normativa.
Otro de los puntos fundamentales del proyecto es la
posibilidad de inscripción de la unión. Dicha posibilidad, es
cierto, existe en la actualidad, pero lo que se inscribe es la
unión en sí misma. Con las normas vigentes hoy en día ni se
inscriben las circunstancias temporales de la unión ni, tampoco –y esto es lo fundamental– los pactos de carácter personal o patrimonial que regulan la unión. Y este punto queda
definitivamente subsanado en los artículos tercero y cuarto
del proyecto de ley.
Un avance adicional se introduce en el artículo quinto
del proyecto de ley. Se trata de la posibilidad de denegar la
inscripción de estos pactos cuando falten a los principios de
justicia o equidad, denegación que tendrá un efecto básico
primordial: el encargado del registro se convertirá en verdadera guardián de la validez de los pactos reguladores de la
unión. La denegación supone, para el conviviente perjudicado, un aviso de la ilegalidad del pacto, y, a su vez, priva a la
otra persona de la posibilidad de beneficiarse de la fuerza
probatoria de la inscripción.
Es, por tanto, una apuesta valiente a favor de un registro
fuerte y eficaz y, que, además, situará a la Comunidad
Valenciana en una posición de progreso jurídico.
Si nos adentramos en aspectos más concretos de la regulación, cabe decir que el proyecto se ha ocupado de establecer los requisitos de constitución de la unión, claramente
inspirados, como no podía ser de otro modo, en las normas
del derecho matrimonial. Por ello, en temas de capacidad e
impedimentos, hay una clara remisión a las normas civiles
del consentimiento matrimonial, lo que guarda una unidad
de criterios respecto al derecho del Estado.
Es innegable que hay un elemento de vinculo estrictamente personal o de convivencia subyacente en la unión de
hecho. Y es, precisamente, este elemento el que más la acerca a la institución matrimonial. En cambio, desde el punto
de vista de las formalidades, se ha sido más flexible. En este
punto sí que se distancia de todo el ceremonial matrimonial.
La celebración del matrimonio se rodea de un carácter
sacramental que, por razones lógicas, no se da en las uniones de hecho.
En el proyecto se regulan también las causas de extinción de la unión. Se introduce la flexibilidad necesaria en
una institución que nace, precisamente, en el campo de lo
puramente fáctico.
Quiero decir, lógicamente, que en esta materia ni existe
la separación legal ni tampoco el divorcio. Y, además, serí-
Página 2282
14/02/2001
an incompatibles con el espíritu de la institución. No obstante, la realidad legal requiere unos mínimos. Y para ello se
ha optado por exigir un tiempo de seis meses para la pura
separación de hecho. Y, además, con ese mismo propósito de
seriedad, se establece la necesaria inscripción de la causa
que dará origen a la extinción de la unión.
Cabe destacar también que el proyecto, en sus artículos
octavo y noveno, ha optado por una alternativa valiente,
cual es la equiparación de estas uniones al matrimonio en
dos ámbitos específicos en los que sí que resulta competente la Generalitat Valenciana: en el de la función pública y en
el de las competencias de derecho publico, aspecto este que
es fundamental en el campo de las subvenciones. Especialmente se ha tenido en cuenta que existen razones objetivas
para equiparar la situación matrimonial y la de la unión de
hecho en materia de empleo público.
Por eso, señorías, insisto que el mayor mérito de la ley
es el del reconocimiento de una institución que, de este
modo, pasa del campo del hecho al campo del derecho.
Quiero decir con ello que en estos temas no existe neutralidad. El pluralismo de nuestra sociedad se desenvuelve
en niveles diversos. Existe el pluralismo ideológico, que
reclama de los poderes públicos la tolerancia, el respeto y la
no-injerencia. Pero también tenemos el llamado pluralismo
de identidad, en el cual la tolerancia no es suficiente, sino
que exige el reconocimiento. Y este es, precisamente, el
campo en el que se mueven las uniones de hecho, al menos
en el estado actual de nuestra cultura.
Las leyes de reconocimiento tienen un altísimo valor
jurídico y político. Y este Proyecto de ley de uniones de
hecho situará a la Comunidad Valenciana, si se aprueba en
esta Cámara, en una posición de liderazgo social. Nuestras
políticas sociales, en sentido estricto, se conforman gracias
a proyectos como el que ahora estamos presentando, con un
claro perfil progresista y de cohesión social.
Si se aprueba esta ley, señorías, se habrá dado un paso
gigantesco en la mejora de las bases de nuestra convivencia,
que es, precisamente, el más honorable de los propósitos de
la actuación pública.
Permítanme, señorías, detenerme ahora para aclarar ciertos elementos que, a mi juicio, han pretendido poner en
cuestión la validez de este proyecto legislativo del Gobierno
Valenciano. Por ello, en primer lugar, será bueno destacar
que el Proyecto de ley valenciana reguladora de las uniones
de hecho ha contado con el respaldo explícito de los colectivos sociales implicados, y a continuación, ha recibido el
dictamen favorable del Consejo Económico y Social y del
Consejo Jurídico Consultivo.
En cambio, señorías, ha sido criticada por los grupos de
la oposición presentes en esta Cámara. Y, aún mas, la censura ha llegado a formularse mediante dos enmiendas a la
totalidad al proyecto de ley, por las que solicitan su devolución al Gobierno Valenciano. Es decir, que dos grupos parlamentarios de las Cortes Valencianas manifiestan su más
radical oposición a la ley, no a aspectos concretos de su articulado. Se oponen, en bloque y en su totalidad, a una regulación general de las uniones de hecho en la Comunidad
Valenciana. Ni siquiera han presentado un texto alternativo.
La oposición se ha alineado, con esta actitud, de modo
diáfano, con las más retrógradas posiciones de nuestra
sociedad, en este caso de la sociedad valenciana. Al pedir la
devolución al Consell del proyecto de ley, ambos grupos
parlamentarios comparten una unidad de propósitos con los
Número 65
sectores más reaccionarios de la sociedad. Se oponen de
manera clara a los planteamientos de progreso que demanda
la mayoría de la sociedad valenciana, y entiendo que esto es
un ejercicio gratuito de irresponsabilidad, primero política,
y ahora parlamentaria. Han usurpado con su talante opositivo, que no de oposición, la voluntad pública de quienes
constituyen los principales destinatarios de la ley.
Los colectivos, asociaciones y demás representantes
sociales de nuestra comunidad, pública y reiteradamente,
han manifestado su apoyo al proyecto de ley. Es más, no han
ahorrado palabras a la hora de elogiar el proyecto, tanto en
su contenido como en su proyección social.
Me parece grave, además, que este rechazo al proyecto
lo hayan pretendido incluso disfrazar con argumentos jurídicos que revelan un absoluto desconocimiento de la cuestión. Porque no puede compararse nuestra ley con la catalana o la navarra, por poner dos ejemplos, cuando nuestras
competencias civiles son diferentes; ni mejores ni peores,
sino distintas.
En fin, esto está suficientemente razonado en el expediente del proyecto de ley, así como en los sucesivos dictámenes incorporados, y en la misma línea se ha expresado el
Tribunal Constitucional, de modo que sería reiterarme en
cuanto ya se ha explicitado.
Sin embargo, los grupos de la oposición han preferido
acantonarse en esta miopía política. Se han opuesto a una
iniciativa que saben valiente, progresista y que, además, era
demandada por la sociedad valenciana. Y se trata, con toda
probabilidad, de decir que no a lo que sus propios votantes
aceptarían. Esta conducta, que más se parece a la del perro
del hortelano que a una real estrategia política, a lo único
que está contribuyendo es a desacreditarles ante la sociedad
valenciana.
Saben ustedes, señorías, que en lugar de oponerse frontalmente al proyecto, bien podrían haber formulado enmiendas concretas que lo hubiesen mejorado. El Gobierno
Valenciano está abierto al diálogo y a encontrar puntos de
encuentro, pero en difícil situación se colocan ustedes, señorías del Partido Socialista y de Esquerra Unida, con su
rechazo frontal a un texto consensuado, además, con los
agentes sociales directamente vinculados a la problemática
de este proyecto de ley.
Quiero reiterar, sin embargo, el valor intrínseco del proyecto. Su contenido y su finalidad social. Tenemos ante nosotros, por primera vez, la posibilidad institucional de constituir uniones de hecho. Con requisitos serios y con las condiciones legales necesarias, pero sin rodear dicha institución
de formalismos absurdos que la condenen a su inutilidad
practica.
El proyecto, como ya dije antes, señorías, apuesta por un
registro de uniones de hecho moderno, con facultades
amplias y con una visión de justicia en todo el proceso de
inscripción. Y apostamos, además, por una equiparación
entre el matrimonio y la unión de hecho en la esfera del
derecho público valenciano.
Quiero concluir afirmando que si el proyecto de ley
recogiese sólo el reconocimiento de esta institución, aun en
ese caso ya estaría justificada la ley.
Pero es más. No hay que buscar falaces argumentos jurídicos para oponerse a la ley. No es necesario andarse por las
ramas, señorías. Nuestro fuero civil es el que es y nuestras
competencias, que son las que son, han sido ejercidas escrupulosamente.
Número 65
14/02/2001
Pero sucede que, detrás de cada opción legislativa, hay
voluntades políticas divergentes. La neutralidad no existe en
las posiciones políticas, y menos aún cuando tratamos una
cuestión como la de la convivencia de hecho. Con este proyecto de ley se trata de afirmar que, más allá del matrimonio, son posibles otros proyectos de vida en común. Y este
es un mensaje positivo que comparte la mayoría de la sociedad valenciana.
Señorías, especialmente las señorías de la oposición,
ustedes todavía están a tiempo. La altura de miras y la
perspectiva política que exigía este debate no han tenido,
hasta ahora, un reflejo de la oposición parlamentaria. Aún
pueden rectificar. Se va a tramitar una ley que, en mi opinión y en la de un sector mayoritario de la sociedad
valenciana, es de vital importancia para articular nuestra
convivencia desde planteamientos modernos y de progreso social. Muchos ciudadanos y ciudadanas de esta
comunidad quieren tener un marco jurídico de reconocimiento.
Espero, en consecuencia, que ahora ustedes, señoras y
señores de la oposición, abandonen ese espíritu de obstrucción que han mostrado hasta la fecha y que ello nos permita
retomar este proyecto desde el consenso político. Propongan
mejorar el texto, y saben que encontrarán eco en el Gobierno
Valenciano y en la mayoría parlamentaria. Pero antes deben
abandonar esa insistente sinrazón de enfrentarse a un texto
consensuado por quienes lo consideramos una iniciativa
necesaria para la sociedad valenciana.
Hagan un esfuerzo y afirmen su voluntad de ejercer una
oposición constructiva. Aún están a tiempo. Porque son
muchos los hombres y mujeres de esta comunidad que ven
en esta ley un justo reconocimiento a la igualdad.
Señorías, ayer, martes y 13, fue un día poco afortunado,
y hoy es el día de San Valentín y, por lo tanto, estamos ante
una excelente ocasión para que nos pongamos de acuerdo,
para que intentemos buscar puntos de encuentro en una ley
de tanto significado que puede propiciar soluciones e incluso contribuir a la felicidad de un número bastante importante de parejas de esta comunidad.
Muchas gracias. (Aplaudiments en un sector de la
Cambra. Veus: ¡Muy bien!)
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor conseller.
Defensa de l’esmena a la totalitat. La senyora Espí té la
paraula, en representació del Grup Parlamentari Socialista–Progressistes.
La senyora Espí de Navas:
Señoras y señores diputados.
Al Grupo Parlamentario Socialista le gustaría no tener
que estar hoy aquí defendiendo esta enmienda a la totalidad
a este proyecto que yo le digo « no-proyecto de ley de uniones de hecho» . Hasta el último momento hemos intentado
llegar a un consenso parlamentario en esta materia.
El Partido Socialista cree que los temas sobre familia
requieren necesariamente del máximo consenso posible.
Lamentablemente, esto no ha sido posible. Y no ha sido
posible porque no ha existido voluntad por parte del Partido
Popular de consensuar un proyecto de ley que afectará a
miles de valencianos y valencianas.
Página 2283
La convivencia estable entre dos personas, con independencia de su orientación sexual, es una realidad en nuestras
sociedades aceptada socialmente con toda naturalidad, salvo
excepciones lamentables que todavía perduran. Es una realidad que no debe permanecer al margen de la cobertura jurídica, que puede y debe tener una regulación que conforme
sus manifestaciones y sea reflejo de una realidad que, siendo distinta al matrimonio –repito, siendo distinta al matrimonio– queda o debe quedar encuadrada en lo que entendemos por familia.
La familia alberga hoy múltiples formas de convivencia,
y todas ellas acreedoras del amparo jurídico, todas ellas
acreedoras del amparo jurídico y constitucional. El matrimonio ha perdido el monopolio como eje de la familia que
detentó durante muchos años. Las uniones de hecho, homosexuales o heterosexuales, con o sin descendencia, constituyen ya una realidad cada vez con mayor implantación social,
sin que hasta la fecha se haya producido una regulación integral de las mismas, si bien han sido objeto de regulaciones
parciales y de pronunciamientos de los tribunales, acogiendo determinados efectos y derechos por la vía interpretativa.
Aunque la unión de hecho y el matrimonio son realidades diferentes, ambos se integran en el concepto de familia
que contempla el artículo 39 de la Constitución y contemplaba el primer anteproyecto de su conselleria. Y por tanto,
ambas, y no sólo una, deben gozar de la protección de los
poderes públicos. Tengo una fotocopia a disposición de los
señores diputados y diputadas.
Como tiene establecido el Tribunal Constitucional, pueden derivarse las mismas consecuencias en determinados
casos de una u otra situación, y también distintas. Sin vulnerar por ello el artículo 14 de la propia Constitución.
No se trata, pues, señor conseller, de equiparar dos situaciones diferentes, sino de no discriminar en el ámbito de
protección del derecho a quienes optan por un compromiso
no matrimonial. Este es, a juicio del Grupo Parlamentario
Socialista, lo que la Ley de uniones estables debe regular.
La constatación de la evolución de la sociedad y de las
nuevas realidades familiares hizo que en diciembre de 1994
se creara en nuestra comunidad, a propuesta de Izquierda
Unida y con el voto en contra de su partido, del Partido
Popular, el primer registro de ámbito autonómico creado en
el Estado español. También, en el año 1994 estas Cortes, a
propuesta del Grupo Parlamentario Socialista, de nuevo,
aprueban una proposición no de ley sobre la puesta en marcha de la Resolución 28/94 del Parlamento Europeo, a la que
el Partido Popular también votó en contra. Nos alegramos,
nos alegramos, que siete años después el Partido Popular
utilice ambas resoluciones en el preámbulo del propio proyecto de ley.
La Ley de infancia de la comunidad, aprobada por estas
Cortes el 23 de noviembre también del año 1994, también
con el voto en contra del Grupo Popular, establecía también
que en ningún caso será considerada una medida discriminatoria para conceder la adopción el tipo de núcleo de convivencia familiar por el que hayan optado libremente aquellos o aquellas que soliciten dicha adopción. Que nosotros
conozcamos, no ha sido modificado el articulado de dicha
ley por el Partido Popular desde que empezó el gobierno de
esta comunidad. No es nuevo, por tanto, para esta Cámara,
abordar la realidad de las parejas de hecho y otorgarles reconocimiento jurídico en el ámbito de nuestras competencias.
Ni más ni menos que los que usted o los que su gobierno
Página 2284
14/02/2001
concede, a día de hoy, porque no hay novedad bajo el sol,
porque no hay novedad bajo el sol. Sí complica el registro,
y luego lo veremos.
Así mismo, desde 1995, se reconocen los mismos beneficios laborales en materia de permisos, reducción de jornada,
etcétera, a los trabajadores laborales de la administración
valenciana –digo 1995–, a todos los trabajadores laborales
que formaran pareja de hecho. Esto fue posible en un convenio colectivo que se negoció, vuelvo a repetir, en el año 95.
Estos derechos el propio Partido Popular los extiende a todos
los funcionarios en el Decreto 34/99, hoy en vigor, luego la
ley no hace falta que lo recogiera; vuelvo a repetir, el Decreto
34/99, de 9 de marzo, regula las condiciones de trabajo del
personal al servicio de la administración de la Comunidad
Valenciana y reconoce el derecho a las parejas de hecho.
Parece sensato que ante tal maremágnum de decretos,
leyes, normas, etcétera, se hiciera necesaria la regulación de
las uniones de hecho. Demanda que ha sido ampliamente
solicitada por importantes sectores de nuestra sociedad, con
especial interés por parte de aquellos que efectivamente tienen más dificultades y vetado el acceso al matrimonio, que
son las parejas de gays y lesbianas.
Aunque nos estamos refiriendo a una ley que afectará a
miles de valencianos, hombres y mujeres, también de condición heterosexual, y que con la redacción de esta ley tienen impedida su aplicación de derechos para temas, incluso
de derecho público, y lo veremos, su redacción del artículo
nueve, señor conseller, ha contado aquí una ley, hoy, que no
es, veremos, la redacción del artículo nueve.
Aun siendo conscientes de la limitación legislativa de la
Comunidad Valenciana, que la conocemos, con respecto a la
regulación de estas formas de familia, es decir, no podemos
modificar el Código Civil, ni podemos modificar el Estatuto
del Trabajador, ni el régimen de cotización a la Seguridad
Social, el Partido Socialista considera positiva la regulación
autonómica, que por un lado generaría derechos, y por otro
impulsaría la regulación de la ley a nivel de gobierno de la
nación, como bien decía el señor conseller.
Pero resulta que los años 99 y 2000, han sido un muestrario inequívoco de la posición política del Partido Popular
con respecto a la regulación de las parejas de hecho. En
estos años se ha escenificado de forma clara, en abril, vuelvo a repetir, en septiembre de este año y noviembre del
2000, la posición del Partido Popular en contra de las proposiciones de ley presentadas por Izquierda Unida, por el
Partido Socialista, por Convergencia y Unió e Iniciativa por
Cataluña en el Congreso de los Diputados.
El 31 de agosto del 2000 la Conselleria de Bienestar
remite un informe al Comité Económico Social, al CES, que
posteriormente pasa por el Consejo Jurídico y Consultivo,
consiguiendo el dictamen favorable de ambos órganos.
Cierto, señor conseller, ese anteproyecto enviado fue consensuado con el colectivo de gays y lesbianas del País
Valenciano, Lambda. Cierto, señor conseller.
En este momento, nuestro partido, a través del entonces
portavoz, en aquel momento, nuestro portavoz entonces
Antonio Moreno, manifestó nuestro deseo de consensuar y
apoyar dicha regulación. El Gobierno Valenciano, el 24 de
octubre del 2000, tras varios intentos fallidos, aprueba un
proyecto de ley de uniones de hecho que nada tiene que ver
con el anteproyecto inicial y con los principios fundamentales de ese primer anteproyecto que usted envió al CES y al
Consejo Jurídico Consultivo.
Número 65
Tengo fotocopias, vuelvo a repetir, a disposición de
todos los señores diputados y diputadas. En el proceso finalmente aprobado por el Gobierno Valenciano, en el proyecto
aprobado, desaparece cualquier referencia al reconocimiento del carácter de familia de las uniones de hecho, al eliminar del preámbulo del citado proyecto la mención explícita
al artículo 39 de nuestra Constitución Española, que establece la obligación de los poderes públicos de asegurar la
protección social, económica y jurídica de la familia.
Así mismo se elimina cualquier referencia a las uniones
de hecho como análoga relación a la afectividad conyugal,
perífrasis legislativa empleada de forma habitual en las
regulaciones legislativas desde el año 1994, y que nos
encontramos en leyes como la Ley de arrendamientos urbanos, la Ley orgánica del habeas corpus, o más recientemente la Ley de indemnización de víctimas del terrorismo...
define esa forma de posibilidad de modelo de convivencia.
No parece ser sólo intención del Gobierno Valenciano
eliminar cualquier referencia o analogía entre uniones de
hecho y matrimonio, sino que además eliminan en el artículo noveno del proyecto de ley, la equiparación de derechos
de las uniones de hecho con las matrimoniales en el ámbito
del derecho público valenciano. Habla de que los miembros
de la unión de hecho tendrán derecho al derecho público.
Claro que sí, cualquier ciudadano valenciano tiene derecho
a gozar de lo que emana del derecho público, cualquier ciudadano. Pero aquí hablan a nivel individual, en su artículo
nueve, modifíquenlo. A nuestro juicio esta mutilación del
texto presentado al Consejo Económico y Social y al
Consejo Jurídico Consultivo, modifica sustancialmente el
objeto y el reconocimiento de derechos incluidos en el anteproyecto de ley.
Lo hasta aquí expuesto justifica sobradamente la
enmienda a la totalidad presentada por el Partido Socialista
del País Valenciano y sometida a consideración de este plenario. No entramos a detallar las deficiencias técnicas del
proyecto, que esperamos subsanar en el desarrollo del debate de las enmiendas parciales, que, señor conseller, sí hemos
presentado, en torno a treinta enmiendas que van como
enmiendas parciales a este proyecto de ley. Que esperamos
subsanar, vuelvo a decir, en el desarrollo del debate.
Pero en este proyecto se dicen cosas tales como el reconocimiento del derecho a la independencia de la orientación
sexual. Faltaría más. A partir de ahora el Gobierno
Valenciano posibilitará que la orientación sexual se independice de uno mismo o de una misma; no sé lo que quieren
decir con este artículo. Otro ejemplo significativo de ese
buen hacer técnico, y de ese cortar y pegar que ha tenido que
hacer al final de esta ley, en el propio artículo 9 cuando dice
que « los derechos y obligaciones establecidos en la normativa valenciana de derecho público serán de aplicación a los
miembros de la unión de hecho» . Hombre, y a los solteros,
a los viudos, a los célibes, a las ciudadanas, a los ciudadanos, a los casados, a todos los ciudadanos valencianos, tienen derecho, individualmente, como miembro, al disfrute
del derecho público valenciano. Imaginamos que esta normativa será de aplicación, vuelvo a decir, para todos los
valencianos.
Señores del Partido Popular, señores del Gobierno
Valenciano, si finalmente este proyecto de ley es aprobado
sin reincorporar los tres aspectos señalados, nos encontraremos con una Ley de uniones de hecho que no es tal ley, pues
no reconoce la categoría de familia de las uniones de hecho,
Número 65
14/02/2001
en contra de la doctrina reiterada por el Tribunal
Constitucional y el Tribunal Supremo desde el año 92. No
equipara en derecho público valenciano a las uniones de
hecho con las matrimoniales: acceso a subvención de
viviendas, ayudas sociales, etcétera; endurece las formas y
requisitos para constituir uniones de hecho en la Comunidad
Valenciana, frente a la regulación flexible de estas uniones
establecida en el Decreto de creación del registro de parejas
de hecho en el 94. Ahora dos testigos, el expediente contradictorio según el funcionario; todo eso no se le pide a un
matrimonio civil.
Señores y señoras del Partido Popular, hagan caso al dictamen elaborado por el propio Consejo Jurídico Consultivo,
recuperen el anteproyecto inicial elaborado por su propio
gobierno, y estaremos en condiciones de empezar a hablar
de aquellas enmiendas que pueden mejorar el texto. Ustedes
nos han presentado un proyecto de ley que hace imposible
el debate, o aceptarlo, con todo lo que han retirado de la propia filosofía y del propio preámbulo de la ley.
Con todos los respetos, permítanme que les diga que se
están equivocando, la realidad nos dice que este tema está
maduro y que la sociedad valenciana ve de forma generalizada con carácter positivo que se generen determinados
efectos jurídicos a las parejas de hecho de una u otra orientación sexual. A nuestro juicio mantienen una postura
hipócrita y alejada de la realidad, y pretenden presentar un
proyecto de ley restrictivo, desfasado y sin ninguna sintonía con las regulaciones que en esta materia se han producido ya en otras comunidades autónomas y países de nuestro entorno.
Queremos reiterarles nuestra oferta del diálogo y consenso en esta materia. Reconozcan a las parejas de hecho
como familia y equiparen sus derechos a los matrimoniales
en nuestro ámbito competencial. Si ésta fuera su intención,
que no lo ha sido, porque no ha habido ninguna posibilidad
de negociar en este ínterin, no la ha habido no ha habido
posibilidad, el Partido Socialista hubiera estado dispuesto a
retirar –y lo dijo y lo repite– la enmienda a la totalidad y
hubiéramos ido al debate de enmiendas parciales.
Pero entendemos que es muy difícil pretender ser de centro y progresista, y hacer cesiones a los sectores más retrógrados de nuestra sociedad, que hoy, lamentablemente
siguen teniendo opinión. Y le aseguro que ese sector retrógrado no es el que ha influido en la posición del Partido
Socialista, ni en la posición de mi grupo a la hora de enmendar su ley. Eso ha influido en la retirada de las partes positivas del proyecto de ley del Partido Popular.
Y digo que ha influido porque así lo han demostrado.
Son ustedes los que se dejan influir no nosotros. Y le puede
pasar con ese intento de buen encantador de serpientes, que
le tengo que reconocer que lo es, de querer decir que ha
hecho un buen proyecto, le puede pasar lo que le pasó al
señor Martínez de la Rosa cuando le encargaron la redacción
de la Constitución en el año de 1837, y tenía que consensuar
dos posiciones la de los liberales y los más conservadores.
Hizo la Constitución más breve de la historia de este país,
porque era incomible, porque irreconciliabla a dos sectores
que decían tenían discursos diametralmente opuestos. Y
finalmente este señor se llevó el mal sobrenombre de Rosita
la Pastelera; lamentaría que al señor Blasco finalmente le
tengamos que llamar el señor Blasco el progresista que
nunca pudo llegar a serlo.
Nada más.
Página 2285
(Aplaudiments des d’un sector de la Cambra)
(Ocupa la presidència el vicepresident primer, senyor José
Cholbi Diego)
El senyor vicepresident primer:
Finalitzada la intervenció de la il·lustre diputada Núria
Espí per l’esmena a la totalitat; en el torn en contra pel Grup
Parlamentari Popular, té la paraula l’il·lustre diputat Antoni
Clemente.
El senyor Clemente Olivert:
Muchas gracias, señor presidente.
Señoras y señores diputados.
Señorías, yo creo que en este debate que creo que es muy
importante debemos de ser claros, debemos de decir la verdad. Y la verdad es que al Partido Socialista lo que le pone
al borde de un ataque de nervios es que haya sido un gobierno del Partido Popular el que haya presentado una Ley de
uniones de hecho en la Comunidad Valenciana. (Remors)
Esa es la verdad y la única justificación que puede haber a
una enmienda a la totalidad. “Nosotros no lo hicimos, pues
que no lo hagan ellos”.
Ustedes han tenido la triste responsabilidad de dejar
durante muchísimos años a muchos valencianos y a muchas
valencianas fuera de la ley. Ustedes no han regulado, y ahora
se encuentran con que, no... O sea, lo que están haciendo
ustedes es que, desde la oposición, no quieren que lo haga
tampoco el Partido Popular. Todavía pretenden, con esta
enmienda a la totalidad, que estos valencianos continúen
fuera de la ley. (Veus)
Yo les digo, señorías, vamos a ver, es posible que a ustedes les pase con esta enmienda a la totalidad y con el debate de este proyecto, lo que les pasó cuando el referéndum de
la OTAN, ¿se acuerdan?, que primero decían que no, luego
decían que no pero sí, luego decían que sí pero no, y al final,
afortunadamente dijeron que sí. Entonces es posible que en
ese discurso recurrente al que nos tienen ustedes acostumbrados, yo creo que sería positivo que en este caso concreto
por el bien de los ciudadanos de la comunidad, y por el bien
de los colectivos a los que va especialmente dirigido este
proyecto, ustedes reconsideraran su posición, consensuaran,
trabajáramos juntos en comisión y mejoráramos este proyecto que sin duda es mejorable. Las uniones de hecho y los
matrimonios son dos opciones distintas y deben tener un tratamiento diferente.
A mí, desde luego, me cuesta creer que existiendo una
posición clara de los colectivos afectados por este proyecto,
que han hecho durante la elaboración del proyecto en la fase
previa, y ahora mismo, hacen una valoración positiva de
este proyecto, cómo ustedes, el Partido Socialista, en un
papel que yo definiría un poco como de salvapatrias, se
ponen por encima de los interesados, y dicen « no, aunque
los ciudadanos digan que es un buen proyecto, aquí estamos
nosotros para decir: este proyecto hay que retirarlo, este
proyecto es infumable» .
Porque plantear una enmienda a la totalidad no quiere
decir que el proyecto es mejorable, que evidentemente nosotros estamos convencidos de que el proyecto es mejorable.
Plantear una enmienda a la totalidad quiere decir que ustedes no quieren que este proyecto de ley siga adelante, y nosotros, y los más afectados y los más interesados piensan que
Página 2286
14/02/2001
es un proyecto positivo que tiene que seguir adelante. Y a mí
lo que me llama la atención es que los veo a ustedes cada
vez encerrados en un discurso más negativo. Cada vez los
veo más aislados de la realidad social, porque realmente si
estuvieran en la situación de ver lo que los ciudadanos, lo
que los valencianos quieren, se darían perfectamente cuenta
de que están equivocados.
Su progresismo, del que tanto alardean, yo lo veo que es
un progresismo más teórico que real, porque este es el
momento, señorías, de ser progresistas. Es el momento de
dejar de lado los intereses políticos y retirar esa enmienda a
la totalidad. Es el momento de ser consecuentes. Aunque
ustedes cuando eran gobierno no lo hubieran hecho, no pasa
nada, ahora lo ha presentado un gobierno del Partido
Popular. Y es una alternativa, es un proyecto interesante
para todos los valencianos, es positivo para los valencianos.
Este gobierno gobierna para todos, sin excepciones, sin
exclusiones. Y ustedes... (remors) No, no, señoría. Vamos a
ver. Yo les insisto. Ustedes dicen que han hecho ofertas de
diálogo, dicen que han hecho ofertas de diálogo. Su secretario general, señor Pla –que no está, evidentemente no puede
estar, no es diputado, pero podría estar posiblemente en la
Cámara–, nos hace una oferta de diálogo diciendo: « Si el
Partido Popular acepta todo esto, empezaremos a hablar» .
Esa es la manera que tienen ustedes de entender el diálogo.
O sea, no se acaban de dar cuenta que en este momento
no tienen ni la fuerza de los votos ni tienen la fuerza de la
razón y continúan con un discurso de oposición, que es el
mismo discurso que tenían cuando eran gobierno. Tienen
ustedes el discurso del no. En este momento es no al plan
hidrológico nacional, no al plan de choque en Sanidad, no a
la gestión privada en servicios sociales. Cuando resulta que
presidentes de comunidades autónomas gobernadas por el
Partido Socialista dicen que el plan hidrológico nacional es
bueno, hay presidentes de comunidades autónomas gobernadas por el Partido Socialista que dicen que el plan de choque es una buena medida, que la gestión privada de los servicios sociales es un buen camino para mejorar los servicios
sociales, que existen otros modelos...
O sea, ustedes, evidentemente, yo les digo: los veo
encerrados en una caverna ideológica, los veo –insisto–
cada vez más aislados de la sociedad. La realidad es que la
sociedad valenciana evoluciona hacia modelos distintos de
convivencia. Ustedes han preferido mirar hacia otro lado,
ustedes han preferido esconder la cabeza en el agujero. Y
este gobierno ha presentado un proyecto de ley que es pionero en toda España, un proyecto de ley valiente y un proyecto de ley claro. Otros gobiernos supuestamente progresistas que, en Andalucía, donde gobierna el Partido
Socialista, en Castilla-La Mancha o en Extremadura, no lo
han hecho.
Este proyecto de ley es la solución a una realidad social
que existe en este momento en la Comunidad Valenciana. Y
este texto, le insisto, ha sido consensuado con los sectores
implicados. El Consejo Jurídico Consultivo dice en su dictamen que en lo fundamental incorpora las propuestas de
Lambda. El dictamen del Comité Económico y Social, señoría, le dice, en el quinto párrafo, « se debería hacer referencia al artículo 14, y no al 39, que hace mención a la protección social económica y jurídica de la familia» .
Y, desde luego, lo que me ha llamado la atención repasando la documentación es que su grupo socialista, porque
me imagino que será su grupo socialista también en Madrid,
Número 65
presenta una iniciativa, a la cual usted ha hecho mención, el
5 de abril de 2000, donde dice de forma clara: « la familia y
las uniones de hecho son dos instituciones diferentes, tanto
en el plano social como en lo jurídico» . Esto yo imagino que
debe formar parte de esas sucesivas contradicciones en las
que ustedes entran constantemente.
Desde luego, señoría, este proyecto ha sido criticado por
los dos extremos. Nosotros, desde luego, desde el respeto a
cualquier opción, y sin querer herir ninguna sensibilidad,
esto nos refuerza en la duda de que el gobierno está trabajando en el correcto sentido y en el camino más adecuado.
Nada más y muchas gracias.
El señor vicepresidenta primer:
Moltes gràcies, senyor Clemente.
La senyora Espí ha demanat réplica, per un temps
màxim de cinc minuts.
La senyora Espí de Navas:
De verdad, señor Clemente, yo creo que se ha preparado
una intervención para algo que yo no he dicho. Y entonces,
lamento no haber coincidido con lo que usted tenía preparado. Pero, en cualquier caso, insistirle en el principio de mi
intervención y de mi planteamiento. El Partido Socialista
desde el principio está abierto...
El senyor vicepresident primer:
Un momento, señora Espí. Perdone que la interrumpa.
En aras de que sus señorías y los asistentes al Pleno puedan
escucharle mejor, ¿quiere bajar los micrófonos?
La senyora Espí de Navas:
Muchas gracias.
El senyor vicepresident primer:
Yo me he dado cuenta de que me ha interpretado.
Muchas gracias.
La senyora Espí de Navas:
Gracias, señor presidente.
Bueno, vuelvo a repetir. El Grupo Socialista parte de la
voluntad de consenso, porque vuelve a repetir que en este
tema, y en todo lo que afecte a la familia, al desarrollo de
políticas que mejoren la situación de las familias españolas,
desde luego el Partido Socialista cree que el consenso es
necesario. Y, por tanto, desde el principio hemos estado
abiertos al diálogo.
Bueno. Lo que no es de recibo es que nos diga que ha
sido el señor Pla... El señor Pla ha expresado la posición del
PSPV con respecto a temas políticamente muy importantes,
que son las formas de convivencia de este país. Y a una pregunta dice lo que ni más ni menos dice el Grupo
Parlamentario Socialista en esta Cámara, que a usted le
había manifestado personalmente en distintas ocasiones en
el proceso del debate de esta ley, y que finalmente no hubo
posibilidad de que llegáramos a un acuerdo porque parece
ser complicado. Y desde luego no ha sido porque nosotros
Número 65
14/02/2001
mantuviéramos una posición de inequívocamente.... « aceptáis todo lo que nosotros decimos o no negociamos» , porque
usted nos hizo saber que o retirábamos la enmienda a la totalidad o no había posibilidad de diálogo. Quien impone es
usted, señor Clemente, no el Grupo Socialista. Esto para
aclarar en cuanto al proceso.
Mire. Nosotros no tenemos ningún complejo de que en
nuestros años de gobierno no llegáramos a regular con respecto a las parejas de hecho, y desde luego no nos produce
ninguna intranquilidad, entre otras razones, porque hemos
presentado... efectivamente, con fecha 25 de abril de 2000
entra en el Boletín Oficial de las Cortes un anteproyecto de
regulación de parejas de hecho, planteando modificaciones
reales al Código Civil y a otros aspectos, que son los que
verdaderamente modificarán y reconocerán los derechos. Y
lo hemos hecho y ustedes nos han votado en contra en
Madrid, a nosotros y al resto de grupos de la Cámara. Se han
quedado solos con su no, con su mayoría absoluta, y no han
aceptado la sugerencia de nadie, ni de Iniciativa por
Cataluña, ni de Convergencia, ni del Grupo Socialista. De
nadie. Es decir, no están a favor de la regulación de las parejas de hecho. Y ya puede usted hacer maravillas, señor
Blasco, que aquí no van a regular las parejas de hecho. Y
además, me parece ya que... creo que hay que empezar, pero
por lo de la cordialidad, y el respeto al juego parlamentario
y por el respeto a las instituciones.
Yo no me atrevería a decir que el Partido Popular, entonces Alianza Popular, incluso votó en contra de la ley. Yo,
repasando, por eso de que sabía que el señor conseller diría
nuestro profundo desconocimiento de la legislación y que
no dice lo que dice, he repasado mucho, he estudiado mucho
esta intervención, para que, efectivamente, no me pillara en
un renuncio, porque yo no soy jurista, y me lo he estudiado.
Y, claro, me estudié, llegué hasta la ley del divorcio, hasta
esa llegué, para recordar un poco lo que es la evolución de
los procesos de la familia en este país. La ley del señor
Fernández Ordóñez... y en esa ustedes votaron en contra. A
mí no se me ocurriría, ni por asomo, ni por asomo, decir que
el Partido Popular –o con Eduardo Zaplana, con lo famoso
que se está haciendo con sus libros– está en contra del divorcio porque no lo votó en su momento. Ni se me ocurriría
reprochárselo.
Tengan un poco de rigor a la hora de hacer la crítica a la
oposición. Podemos no coincidir en las formas, podemos no
coincidir en el fondo. Digámoslo. No hay problema, pero
digámoslo. No intenten disfrazar lo que no van a hacer. No
van a legislar las parejas de hecho.
Yo, Nuria Espí, ciudadana de esta comunidad, pareja de
hecho por decisión propia, y me voy a casar, porque como
me quiero una comprar una vivienda, finalmente igual me lo
tengo que pensar, señor Blasco. O cambia la ley o aquí los
ciudadanos, hombres y mujeres, y también parejas heterosexuales, no tendrán los mismos derechos que un matrimonio.
Y no dice mi partido político ni dice el PSPV que el
matrimonio y las unidades de hecho sean lo mismo. El
PSPV y mi partido dice y pide la equiparación en derechos
de las dos formas, porque ambas formas conviven en nuestra sociedad. Y porque la última encuesta realizada por el
ministerio en la que se valora la posición de nuestros ciudadanos con respecto a la evolución de las formas de convivencia, más del 70% de españoles considera que en un futuro, no más de diez años... más del 70% considera que se
incrementará el número de parejas de hecho y de no casa-
Página 2287
dos, considera que se incrementará el número de homosexuales que convivan de forma voluntaria. El número de ciudadanos, en más de un 60%, ya ha evolucionado en positivo, esa curva ha ido en positivo.
Les recuerdo que hace 30 años en este país un homosexual era materia de orden público. Hace 30 años. No nos
pidan que regulemos algo que ha costado mucho convencer
a esta sociedad española, y ustedes lo único que hacen es,
una vez más, marginalizar, una vez más intentar hacer un
discurso que no obedece para nada con lo que llevan intención de hacer.
O aclárense. Pero ¿qué rigor tienen para decirle al presidente de la comunidad autónoma de Aragón que se aclare,
cuando su presidente, el señor Aznar, en Madrid, votan
todos en contra de todos los proyectos de parejas de hecho,
y aquí nos salen con una cosa que ni dice que sí ni que no?
Entonces, ¿están de acuerdo o no están de acuerdo? ¿Lo que
dice el señor Blasco es lo que decía el señor Zaplana o la
señora Pallés en Madrid, en el Congreso de los diputados?
Mire, el rigor, a espuertas el nuestro. Como gobierno, aparte de rigor, un poco de seriedad y también un poco de respeto a las formas democráticas.
Y mire, eso de que no hay mejor defensa que un buen
ataque, era cosa de Napoleón. Estamos en el 2000. Se acabaron... (Remors) Eso es cosa suya, señor Maluenda, estoy
segura.
El senyor vicepresident primer:
Senyora Espí, vaja acabant.
La senyora Espí de Navas:
Acabo. Vuelvo a repetir. Finalmente, después de todo lo
que he dicho, si usted en este momento dice al Grupo
Socialista que está dispuesto a reconocer, y ratifica la ley, y
no con reglamentos, que todos sabemos lo que son, la equiparación en derechos de la familia a las parejas de hecho
heterosexuales y homosexuales, el Grupo Socialista lógicamente retiraría...
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyora Espí.
La senyora Espí de Navas:
...su enmienda a la totalidad. (Aplaudiments des d’un
sector de la Cambra)
El senyor vicepresident primer:
Per a rèplica, don Antonio Clemente té la paraula.
El senyor Clemente Olivert:
Muchas gracias, señor presidente.
Señorías.
Yo realmente, y honestamente, señores del Grupo
Socialista, yo creo que ustedes sin darse cuenta se han metido en un callejón sin salida. O sea, políticamente han cometido lo que posiblemente sea el error más grave de esta legislatura, con una soberbia que les ha impedido rectificar, por-
Página 2288
14/02/2001
que políticamente muchos de ustedes, o algunos de ustedes,
reconocen que esta enmienda a la totalidad es un error.
Una enmienda a la totalidad, les insisto, señorías, es: « no
queremos que este proyecto no prospere» . Usted, señora
Espí, ha estado justificando determinadas partes de este proyecto que no le gustan, que se pueden mejorar. Eso no justifica una enmienda a la totalidad. Eso justifica que vayamos
a Comisión y que vengamos al Pleno y discutamos esos
puntos en los cuales no estamos de acuerdo, pero ustedes
justifican esa enmienda a la totalidad diciendo que no están
de acuerdo con el espíritu de la ley. Ustedes piensan que no
hay que hacer una ley de uniones de hecho en la Comunidad
Valenciana. Y ustedes, señorías, se equivocan, y muchas de
sus señorías saben que se equivocan.
El que usted me plantee en este momento, señoría, que
no puedo hablar del señor Pla, o que no me puedo acoger a
unas declaraciones que hizo públicas recientemente, que yo
creo, creía, a lo mejor ya lo han quitado, que el señor Pla era
el secretario general de los socialistas valencianos... entonces, por lo tanto, creo que sí me puedo referir a sus declaraciones. Y sus declaraciones fueron muy contundentes.
Dijeron: « Nosotros empezaremos a hablar con el Partido
Popular cuando traguen con todo esto» .
Y es que al Partido Socialista –insisto– se le sigue olvidando que está en la oposición, e intenta trasladar su forma
de gobernar a su forma de hacer oposición. Quítense ese
chip que tenían. Intentemos buscar otra acción política,
intentemos buscar una colaboración entre los distintos grupos. Y más en este tipo de proyectos, en este tipo de proyectos donde buscar una rentabilidad –y yo creo que se
equivocan– una rentabilidad electoral tan a corto plazo, la
sociedad les va a poner en su sitio, porque les va a decir:
« Es que se les nota, es una pataleta política» . « No lo hicimos nosotros, y ahora viene un gobierno del Partido
Popular, que hemos estado siempre diciendo que son esto,
que son aquello, y cogen y nos meten este gol. No lo
vamos a consentir. Nosotros planteamos una enmienda a la
totalidad» . Eso no lo justifica. Es –les insisto, señorías– el
mayor error político que han cometido ustedes en esta
legislatura. La oferta de consenso que teníamos antes de
que ustedes plantearan esta enmienda a la totalidad, señorías, la seguimos teniendo. Porque nosotros sí que creemos
en el consenso. Y aunque tenemos suficientes diputados
para ejercer la mayoría, esa no es nuestra forma de gobernar, esa no es la forma de gobernar del Partido Popular.
Ustedes deberían darse cuenta de que –les insisto– no tienen ni la fuerza de los votos y en esta ocasión no tienen
tampoco la fuerza de la razón.
Trabajemos juntos para mejorar este proyecto de ley por
el bien de los ciudadanos de la Comunidad Valenciana, que
desde luego para nosotros se lo merecen. Espero que para
ustedes también. Nada más y muchas gracias.
(Ocupa la presidència la presidenta, senyora Marcela Miró
Pérez)
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Clemente.
Correspon a continuació la fixació de posició. Senyor
Cardona, té la paraula en representació del Grup
Parlamentari Esquerra Unida.
Número 65
El senyor Cardona i Pla:
Gràcies, senyora presidenta.
Com després d’aquest punt de l’ordre del dia, està la presentació de l’esmena a la totalitat d’Esquerra Unida, ara
només dir que coincidim bàsicament en els arguments que
ha plantejat el Partit Socialista, i que anem a votar favorablement l’esmena a la totalitat que han presentat.
Moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Cardona.
Correspon, per tant, a continuació, la votació ordinària
del debat de totalitat del projecte de llei per la qual es regulen les unions de fet. L’esmena a la totalitat presentada pel
Grup Parlamentari Socialista–Progressistes. Senyories,
comença la votació. Comença la votació ara, senyories. El
resultat de la votació és de 38 vots a favor, 45 en contra, cap
abstenció. Queda rebutjada l’esmena a la totalitat del Grup
Parlamentari Socialista–Progressistes.
Correspon a continuació el debat de totalitat del projecte de llei pel qual es regulen les unions de fet: l’esmena a la
totalitat presentada pel Grup Parlamentari Esquerra Unida.
Per a la defensa de l’esmena a la totalitat té la paraula el senyor Cardona.
Projecte de llei pel qual es regulen les unions de fet.
Esmena a la totalitat presentada
pel Grup Parlamentari d’Esquerra Unida del País
Valencià
El senyor Cardona i Pla:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyors diputats, senyores diputades.
Senyor conseller de Benestar Social, pel que l’afecta
aquesta llei que presenta el Consell. Nosaltres, malgrat tot,
ens alegrem que se presente una llei d’unions de fet. És a dir,
almenys anem a parlar d’ella, encara que nosaltres –ja ho
veu en esta intervenció– presentem una esmena a la totalitat
d’aquesta llei. Vaig a explicar per què i una miqueta els
arguments que ens porten a esta posició.
Nosaltres pensem que esta llei afecta moltes persones.
Pensem que sí que era hora que una llei d’unions de fet vinguera aquí a estes Corts, però nosaltres pensem que esta llei
pateix de molts problemes.
El primer d’ells, no definir inclús a qui va dirigit. És a
dir, nosaltres pensem que hi han moltes parelles, moltes persones heterosexuals que han triat viure o crear una relació
familiar, o no familiar, diferent a la del matrimoni.
Pensem que també hi ha moltes persones homosexuals
que, estes, no poden triar tindre un estil de vida diferent, o
un nucli familiar diferent al del matrimoni. No poden triar,
perquè de fet el matrimoni els està absolutament vedat.
Nosaltres pensem que este aspecte és el que fa que esta llei
siga tan rellevant, especialment per al col·lectiu de persones
homosexuals. És a dir, una parella heterosexual, pot decidir
entrar per la via del matrimoni, pot decidir per la via d’una
unió de fet no regulada, però les parelles homosexuals no
tenen cap reconeixement legal, no tenen cap porta d’entrada
Número 65
14/02/2001
al dret. Per això, especialment els col·lectius homosexuals,
estan molt sensibilitzats respecte a este tipus de lleis.
Nosaltres sabem que en el procés d’esta llei ha tingut
una gran participació el col·lectiu Lambda de gais i lesbianes del País Valencià, precisament per això. És a dir, ells
han vist ahí una porta que els dóna un accés al dret, un
accés a la visibilitat social. Ells han tingut reunions amb
tots els grups de la Cambra, supose que amb vostés també.
Han tingut reunions amb Esquerra Unida, i li han demanat,
fonamentalment, dos coses. Una, que treballaren tant com
fóra possible per millorar la llei, perquè aquest llei abraçara els màxims drets possibles, perquè fóra una llei realment
progressista. Ens han demanat una altra cosa, que ha sigut
que dialogàrem i consensuàrem algunes aproximacions
que milloraren la llei.
Nosaltres, sincerament, el primer, el d’intentar millorarla, ho estem fent ara i ho farem en tot el procés de la llei. I
això del diàleg, nosaltres també ho vam oferir d’eixa manera al Grup Popular. No hem trobat receptivitat. No hem trobat una resposta adequada, ens vam reunir una vegada, a on
nosaltres vam presentar les esmenes parcials que presentàvem, però pareixia que l’única preocupació del Grup
Popular era si retiràvem o no l’esmena a la totalitat.
Nosaltres vam mostrar en eixe moment, clarament, que
nosaltres estàvem disposats a dialogar de qualsevol cosa, no
vam ficar cap condició, però no hi ha hagut una tornada, una
resposta, una crida per a dir: seguim parlant.
No sabem si és una actitud de rebuig a les nostres postures, d’indiferència o de marginació de la nostra opinió, però
pensem que la nostra opinió és important i rellevant per a
aquesta llei.
Bé, és rellevant perquè Esquerra Unida ha treballat molt
per aquesta llei d’unions de fet. Nosaltres, ja en el 84, el
Grup Comunista d’aquesta Cambra va presentar una proposició aprovada, per cert, sobre la no-discriminació dels
homosexuals. I no vaig a referir-me a totes les iniciatives,
però en el 94, Esquerra Unida del País Valencià, va presentar la proposició no de llei de reconeixement explícit de les
parelles de fet, que, a més, s’anomena concretament en l’exposició de motius del projecte de llei que vostés ens han presentat. O nosaltres vam presentar, vam intervindre, en la llei
de la infància, perquè no es pogueren donar discriminacions
en l’adopció pel nucli familiar que una persona haguera triat
de convivència. O vam presentar en el 97 una proposició no
de llei per a insistir al Govern, a les Corts de l’Estat, perquè
aprovaren la llei de parelles de fet que havia presentat
Coalició Canària. O, per exemple, fa poquet, en el parlament
de l’Estat, vam presentar una llei que regulava les parelles
de fet, a on hi havien canvis substancials en el Codi Civil...
La senyora presidenta:
Un moment, senyor Cardona. Per favor, senyories, pregue silenci. Gràcies.
El senyor Cardona i Pla:
...Hi havien canvis substancials en el Codi Civil, i que
realment eren una consideració de les parelles de fet amb
drets reals. Les parelles de fet heterosexuals o homosexuals,
independentment.
És a dir, nosaltres pensem que Esquerra Unida del País
Valencià té elements que aportar a aquesta llei, té opinió, té
Página 2289
un treball continuat realitzat en això, un treball en què incloem els moviments socials, no un treball exclusivament nostre, sinó un treball en què hem parlat moltes vegades amb els
col·lectius de gais i lesbianes del País Valencià, o gent a qui
li interessa este tipus de tema.
Per tant, com ens hem preocupat tant de tot això, la veritat és que, quan ens ha arribat el projecte de llei del Partit
Popular, l’hem analitzat amb molta atenció i amb molta
cura, i la veritat és que no ens ha agradat ni el procés que ha
portat, ni el resultat.
Fonamentalment, mire, des de la presentació de la primera proposta de llei, la que després van presentar vostés al
Consell Jurídic Consultiu, el nostre grup va mostrar en
públic i en privat la seua opinió que la llei tenia aspectes
positius i que no anàvem a presentar una esmena a la totalitat. No vam tirar les campanes al vol. No ens pareixia que
ho abraçara tot, però creíem que tenia alguns elements que
ens feen considerar que era un pas xicotet, però positiu. És
a dir, des d’eixe sentit que tota pedra fa paret, que cal anar
avançant en drets, i això ho vam dir públicament i en privat.
Però, després dels diversos passos, diverses correccions
que ha introduït el Consell, ens trobem amb un resultat que
no ens fa cap tipus de goig.
Pensem que hi ha hagut un retall, i, a més, un retall molt
acurat, d’uns aspectes molt curiosos, i d’uns aspectes que
clarificaven més a qui anava dirigida esta llei, que feien visibles els diversos fenòmens als quals anava a referir-se.
Aleshores resulta que eixe retall ha sigut una poda molt quirúrgica, en el sentit que ha tocat elements molt curiosos. Han
aconseguit que s’elimine qualsevol referència a la família,
però no a soles a la família, sinó també qualsevol paral·lelisme que poguera existir entre una parella de fet i un matrimoni. No un paral·lelisme idèntic, no una identificació, sinó
una analogia. Vostés han retirat qualsevol cosa que poguera
paréixer que hi havia una analogia. Quan no podien retirar
la paraula anàloga a la “conjugal” retiraven directament la
paraula “cònjuges” i després es quedava un article que no
tenia sentit.
Però això és el que han fet. Han anat amb molt cura retirant tot el que poguera paréixer un paregut a família. No fan
vostés –ja no feen en el primer projecte– cap referència a la
realitat dels homosexuals i les lesbianes. L’única referència
en tota la llei és una indicació, segons la resolució europea,
només hi havia eixa, en cap moment se diu: « esta llei serà
d’aplicació per a moltes parelles que hui en diu no poden
accedir al matrimoni» . No es diu això.
Per tant, desapareix la realitat que en esta societat hi ha
gent homosexual, hi ha gent lesbiana, que a més formen
parella. Desapareix la frase que l’afectivitat és anàloga a la
conjugal. Vostés han intentat fer una llei realment asexuada.
Jo diria que una llei censurada, i una llei inclús ambigua,
que no sabem al final què pretén fer. Per a empitjorar la
cosa, vostés han afegit un paràgraf que diu que són suficientment flexibles, esta llei ha de ser flexible, per a adaptar-se a la legislació estatal, la que siga. Si la legislació estatal decidix fer una unió civil, doncs que siga per ahí. Si decidix fer una unió quasi conjugal, doncs que siga per ahí.
Ho sent molt. Jo pense que una unió civil i una unió de
fet, d’este sentit que estem parlant aquí, són coses molt diferents. I que, per descomptat, esta llei no hauria d’intentar
abraçar-les. Esta llei el que ha de fer és donar resposta a una
gent que vol viure en parella tenint drets als quals ara no té
accés. I, per tant, a què ve anomenar la unió civil en este
Página 2290
14/02/2001
projecte de llei. I recorde que això no estava en la primera
proposta, sinó que s’ha anat afegint pel camí, sense que
ningú ho haguera demanat. Ningú, oficialment.
Perquè nosaltres, el que hem vist en tot este procés, ha
sigut... Abans deia el representant del Partit Popular, que
havien rebut crítiques des de les dos bandes. Sincerament,
hauran rebut crítiques de les dos bandes, però només han fet
cas a una banda, només a una. I esta llei ha perdut pel camí
gran part de la claredat que aportava, gran part de la visibilitat que produïa a certs fenòmens que són reals en la nostra
societat. Hi ha hagut una tendència a fer una llei que s’acobla molt més a una visió molt conservadora, i no una llei que
siga realment ampla i que òbriga drets.
Per tant, nosaltres pensem que esta llei, al plantejar, per
exemple, eixa alternativa entre unió civil-parella de fet, és
una alternativa falsa, són dos coses diferents, i aquí ens
hauríem hagut de limitar a regular les unions de fet i després ja haguérem fet una altra que haguera regulat les
unions civils, o si l’Estat ho haguera considerat, aixina ho
haguera pogut fer.
Nosaltres pensem que esta llei no atén la realitat, perquè
no gosa ni descriure-la. No diu que hi ha persones que no
tenen accés al matrimoni. No diu que existixen persones
homosexuals que viuen en parella d’una manera anàloga a la
conjugal, no reconeix cap realitat de les que existix. No
veem en esta llei cap projecció de futur. Haguera pogut tendir a dir: « Nosaltres proposem que una legislació estatal
deuria anar a la regulació de les parelles de fet» . Però no. Se
queda tancada en ella mateixa, sense generar cap dret nou.
Totes les coses que apareixen en esta llei, ja eren possibles
que les persones que formen part d’una parella de fet les
pogueren tindre. De fet, el personal al servei de l’administració pública de la Generalitat Valenciana, ja disposa, pels
acords arribats amb els sindicats, de les garanties o dels
mateixos drets que pot tindre un matrimoni.
Per tant, nosaltres, per eixa no-atenció a la realitat, per
eixa continuació de la invisibilitat, perquè camufla allò que
hem de traure a la llum, perquè no té projecció de futur, perquè nosaltres, Esquerra Unida del País Valencià, té una
alternativa diferent –és a dir, nosaltres pensem que la Llei de
parelles de fet deuria ser diferent a la que ens han presentat–,
és perquè presentem una esmena a la totalitat. Pensem que
deuria retornar al Consell i pensem que deuria tornar ací a
les Corts amb alguna de les virtuts que tenia abans, i possiblement amb algunes més, perquè siga el més vàlida possible i perquè no córrega el perill de no fer-li cas per pura
inutilitat.
Però dient açò, jo vull deixar clar també que nosaltres, en
el cas que esta esmena a la totalitat no siga aprovada, jo
espere que sí, però en el cas que no siga aprovada, nosaltres
seguim, continuem estant oberts al diàleg per a millorar la
llei. De cap manera estem dient que no parlarem de les coses
que esta llei proposa; al contrari, volem parlar-les, volem
que se’ns escolte, volem si fa falta negociar. No estem
demanant en este moment que la llei que isca de la negociació siga la nostra, de cap manera. No demanem una llei de
màxims. El que diem és: d’acord amb la llei que vostés han
presentat, nosaltres volem negociar.
Però al mateix temps que li dic això, també li puc dir que
nosaltres no tenim cap compromís de votar a favor d’una llei
si aquesta llei no té algunes característiques bàsiques que
nosaltres considerem imprescindibles. I inclús en això que
considerem imprescindible estem disposats a negociar, però
Número 65
hauran de figurar certes, determinades qüestions, perquè si
no, nosaltres no tindríem cap justificació ni davant del nostre electorat ni davant del treball que hem anat fent fins ara
per a votar favorablement a aquesta llei.
Per tant, ara en este moment presentem esta esmena a la
totalitat. Pensem que el fet que esta llei tornara al govern i
retornara a estes Corts d’una altra manera seria millor. Però
al mateix temps volem deixar molt clar que nosaltres volem
parlar. Perquè la llei no siga només una... S’ha tingut molt,
per exemple esta figura d’eixir de l’armari que s’ha utilitzat
en el tema de l’homosexualitat, la persona que podia dir al
final socialment que era homosexual, això s’ha fet a nivell
individual, a nivell personal. Nosaltres pensem que esta llei
podria obrir una miqueta l’armari social i podria fer que
molta gent s’haguera beneficiat d’eixa visibilitat, d’eixe
poder eixir de l’armari. Però pensem que el badall que vostés obrin és molt estretet i que caldria que apartàrem alguns
obstacles. Algunes persones especialment conservadores
que estan apretant perquè eixa porta es tanque, pensem que
convindria que les apartàrem i obrir un ventall una miqueta
més gran, perquè poguera cabre ahí la màxima gent possible
i perquè els drets foren els màxims als que poden arribar i
als que tenen dret totes les persones.
Moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Cardona.
Torn en contra? Té la paraula la senyora García, en
representació del Grup Parlamentari Popular.
La senyora García Herrero:
Molt excel·lent senyora presidenta.
Ilustres señoras diputadas e ilustres señores diputados.
Intervengo en nombre del Grupo Parlamentario Popular
en el turno en contra a la enmienda a la totalidad presentada
por el Grupo Parlamentario de Izquierda Unida por la que se
solicita la devolución del Proyecto de ley que regula las
uniones de hecho.
Ya está ahí todo el argumento que presenta el Grupo
Parlamentario de Izquierda Unida, porque al presentar su
enmienda a la totalidad lo único que dice es: que se devuelva el proyecto. Y punto final. Argumento, ninguno.
Como sus señorías comprenderán, ante tan escasos argumentos había que pensar si el Grupo Parlamentario de
Izquierda Unida presentaba su enmienda sobre la oportunidad del proyecto de ley o sobre sus principios o sobre el
espíritu de este proyecto o sobre todo en general, ya que, por
supuesto, tal y como nos tienen acostumbrados, no es una
enmienda a la totalidad que proponga un texto alternativo al
proyecto. Eso nunca, porque no se atreven a presentar un
texto alternativo, porque no tienen proyecto para este ley ni
para ninguna otra.
Entonces, ¿qué es lo que mueve al Grupo Parlamentario
de Izquierda Unida a presentar su enmienda a la totalidad?
Repito: ¿oportunidad, principios, espíritu del texto de la
ley?, porque esto es lo que recoge el artículo 108 del
Reglamento de las Cortes Valencianas como fundamento a
este tipo de enmiendas. No.
Aquí se hace ahora una exposición que sería, en todo
caso, objeto de unas enmiendas parciales, como usted ha
reconocido, señor Cardona, si lo que quiere de verdad es
Número 65
14/02/2001
mejorar esta ley. Pero no, usted presenta la enmienda a la
totalidad, y con eso rompe toda la posibilidad de consenso y
diálogo, señor Cardona. Con su enmienda a la totalidad se
rompe ese diálogo y ese consenso que ha primado siempre
en este Grupo Parlamentario Popular. Y la presentan, esta
enmienda, por oponerse, porque sí, porque lo que no quieren es darle a la sociedad valenciana esta ley. Y, señorías, de
cuanto acabo de manifestar voy a pasar a dar las razones y a
demostrar el sin sentido de esta enmienda a la totalidad que
presenta Izquierda Unida.
Porque es indudable que en la sociedad del siglo XXI
el matrimonio sigue siendo la forma de unión dominante,
pero los cambios producidos en los últimos años hacen
necesaria una regulación por parte de los poderes públicos
de las denominadas « uniones de hecho» , que a pesar del
creciente nivel de aceptación social, se encuentran en la
actualidad con determinados obstáculos para su reconocimiento público.
Y así, conforme al artículo 9.2 de nuestra Constitución,
existe la obligación de todos los poderes públicos de remover todos los obstáculos que existan para la plena igualdad,
por lo que, en principio, los ciudadanos deben tener libertad
para elegir el sistema de conformidad familiar más acorde
con sus pensamientos y convicciones íntimas.
Asimismo, la Resolución de 8 de febrero de 1994, del
Parlamento Europeo, sobre la igualdad de derechos de los
homosexuales en la Comunidad Europea, reitera la convicción de que todos los ciudadanos tienen derecho a un tratamiento idéntico, con independencia de su orientación
sexual. Y por otra parte, la Resolución de 19 de mayo de
1994, de las Cortes Valencianas, en donde se recoge la necesidad de regular las uniones de hecho.
Por ello, el gobierno del presidente Zaplana ha elaborado este Proyecto de ley regulador de las uniones de hecho en
la Comunidad Valenciana, que es el resultado de un proceso
de elaboración ampliamente consensuado, que ha recibido
la conformidad y el elogio tanto de los sectores sociales
directamente implicados como de los órganos consultivos
de la Generalidad Valenciana, concretamente del Comité
Económico y Social y del Consejo Jurídico Consultivo. Pero
claro, ni les interesa ahora ni les ha interesado nunca, porque ustedes siguen instalados en su teoría de estar en posesión de la verdad única e indiscutible.
Señorías, como decía el conseller, esto es una iniciativa
valiente. Ningún gobierno anterior, con los que ustedes
estaban en connivencia, fueron capaces de presentar una iniciativa de este tipo. Y ello porque en esta clase de asuntos
convergen corrientes de opinión muy dispares, a veces irreconciliables. Por eso creo que haber llegado este gobierno a
un texto de amplio consenso social es positivo. Y la función
política se prestigia asentando las bases de nuestra convivencia sobre postulados de tolerancia y respeto común, lo
que ustedes claramente están obviando.
Estamos, ante todo, ante un texto de reconocimiento
jurídico de una realidad social cual es la convivencia afectiva y sin prejuzgar cualquier otra circunstancia de índole
diversa. El propósito que guía al Gobierno Valenciano es ese
y ningún otro. Por eso, esta iniciativa política representa un
afortunado ejemplo de acuerdo en una cuestión social tan
sensible.
Desde esta perspectiva, hay una configuración flexible
de la unión de hecho, a la cual no se le va a pedir más que
una cierta extensión en el tiempo y una acreditación o mani-
Página 2291
festación externa y pública. Y a ello no voy a referirme,
señorías, por cuanto ha quedado suficiente explícito en la
intervención del conseller. Sí que quiero referirme y destacar que es la Comunidad Valenciana la primera comunidad
que, sin tener compilación foral, aborda el Proyecto de ley
de uniones de hecho.
Y queda claro, señorías, señor Cardona, que el proyecto
no aborda materias que, por descontado, quedan fuera de
ámbito competencial de la Generalidad, como ustedes pretenden. Así, cuestiones como el derecho sucesorio, el régimen patrimonial de la unión, etcétera, no se abordan porque
no pueden ser abordados, sencillamente. Porque lo que ustedes no quieren, y digo no quieren saber y no es que no
sepan, si es que lo saben, es que la regulación de las relaciones personales que engendren matrimonio, las relaciones
patrimoniales, las relaciones paterno-filiales, corresponden
al Derecho Civil, y en su conjunto al Derecho de Familia.
Por ello, su regulación en España corresponde al Estado y a
las comunidades autónomas que disponen de Derecho Civil
en espectro amplio, como son Cataluña, Navarra, País
Vasco, Aragón y Galicia; pero no es el caso valenciano.
Las competencias sobre Derecho Civil Foral de la
Generalidad Valenciana se deben ejercitar en el modo que
señaló el Tribunal Constitucional en su sentencia de 28 de
septiembre de 1992, es decir, regulando costumbres forales
preexistentes. Y es evidente, señor Cardona, que en nuestro
derecho foral histórico no hubo costumbre alguna en materia de uniones de hecho.
La ley no puede equiparar la unión de hecho y el matrimonio en temas como la adopción, el régimen económico de
la pareja, la herencia, etcétera, ya que es competencia estatal. Lo que sí puede hacer, y ha hecho, es equiparar a efectos de la administración pública. Y este, señorías, es el planteamiento que ha quedado avalado por el informe del
Consejo Jurídico Consultivo, e ir en contra de dicho informe supondría incurrir en inconstitucionalidad de la ley.
Señoras y señores diputados. Hay algo que está muy
claro, y es que la unión de hecho es útil tanto para quienes
no pueden casarse como para quienes no quieren casarse.
Por esa razón, la equiparación de la unión de hecho al matrimonio no tiene por qué ser siempre la mejor de las soluciones técnicas. Familia y unión de hecho no tienen por qué
equipararse, son supuestos convivenciales distintos y obedecen a raíces históricas y culturales distintas. Lo dice también un ex alto cargo socialista. El concepto de familia en
España no es unitario. En función de qué tipo de relaciones
jurídicas, el concepto es uno u otro. En el derecho español,
el concepto civil de familia está vinculado al parentesco, afinidad o consanguinidad. El día que en el Código Civil se
regule un parentesco derivado de la convivencia de hecho,
entonces serán familias civiles.
Para terminar, señoras y señores diputados, destacar una
vez más que este proyecto de ley adquiere su pleno significado al dar relevancia jurídica a una realidad social que
afecta a un colectivo de valencianas y valencianos que hasta
la fecha carecen de una norma jurídica que les dé carta de
naturaleza.
Y a esto es a lo que ustedes se oponen con esta enmienda a la totalidad. Todo esto es lo que les niegan, y deberán
asumir su responsabilidad por esa actitud política de oponerse por norma a todo, incluso negándoles el reconocimiento jurídico a esos cientos de valencianas y valencianos.
Pero eso no va a suceder, señorías, porque como habrán
Página 2292
14/02/2001
observado y comprendido, al Grupo Parlamentario Popular
le asisten las razones y los votos.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyora García.
Té la paraula, per a rèplica, el senyor Cardona.
El senyor Cardona i Pla:
Gràcies, senyora presidenta.
Jo no sé, senyora diputada, si vosté m’ha escoltat o no
m’ha escoltat. Però jo pense que he donat arguments prou
convincents sobre per què nosaltres presentem una esmena
a la totalitat. Ja supose que a vosté no la convenceran, però
a nosaltres sí.
Certament, nosaltres no hem demanat en cap moment,
ni en les converses que hem tingut amb vostés ni inclús
per escrit, no hem demanat que esta llei regule els aspectes patrimonials de les relacions. No ho hem demanat. Ni
ho hem anomenat. Tampoc hem invadit de cap manera
allò que hauria de regular el Codi Civil. No ho hem invadit, ni en allò que hem expressat en el diàleg ni per escrit
ni en les esmenes. Nosaltres sabem els límits d’una llei
feta ací en el País Valencià, límits que, per una altra part,
no ens agraden gens. Nosaltres pensem que el País
Valencià podria tindre un dret civil valencià en sentit
ampli i que poguera també abastar este tipus de coses.
Però de cap manera hem demanat traspassar eixos límits.
El que sí que li diem és que vostés, en el procés este d’aprovació d’esta llei, de presentació d’esta llei, han anat
cap arrere, han anat fent cas només a uns determinats suggeriments i no a uns altres.
El Consell Jurídic Consultiu –que vosté ha dit que cal
fer-li cas a les coses que diu– diu, per exemple, en un punt
determinat, que una unió de fet ja regulada, és una unió de
dret, i que convindria que la llei fera cas a això.
El Consell Jurídic Consultiu diu que caldria una menció
explícita a parelles del mateix sexe i parelles formades per
dos persones de sexe diferent. Això ho diu el Consell Jurídic
Consultiu, i això no apareix, ni la menció explícita de cap
manera.
El Consell Jurídic Consultiu diu que manca l’objecte de
la llei, que no hi ha ni una definició del que s’ha d’entendre
per unió de fet, i vostés no li fan cap cas.
El Consell Jurídic Consultiu diu que ha d’aparéixer amb
independència de l’orientació sexual dels membres; no apareix tampoc.
És a dir, resulta que quan hi ha uns suggeriments d’un
Consell Jurídic Consultiu, que a nosaltres ens pareixen adequades, eixes no les agarren. Agarren allò que els interessa,
i sempre en un sentit extremadament conservador.
Jo, la veritat, trobe a faltar aquí la part liberal que diu el
Partit Popular que té. És a dir, no la neoliberal, que ja sé que
tots ho són, sinó eixa part que el que ve a dir és que tot el
món, mentres no afecte a les altres persones, té drets i té
cada vegada més drets que cal anar aconseguint a poc a poc.
Per tant, jo trobe a faltar eixe esperit liberal, i només trobe
una tendència especialment conservadora.
Vosté ha dit: « no tenen ni arguments, ni principis ni res,
per a estar en contra d’esta llei» . Com que no? Si hem dit
que esta llei no atén la realitat, perquè no la descriu, no té
Número 65
projecció de futur, no reivindica que la legislació estatal
cobrisca també este forat que té. Nosaltres pensem que la
unió de fet i la família són coses anàlogues, semblants, ho
haguérem introduït en la llei. Nosaltres pensem que una unió
civil i una unió de fet no són coses semblants ni anàlogues
i, per tant, les haguérem separat de la llei.
És a dir, tenim, clarament, moltes raons, però hi ha un
argument fonamental, i és que vostés en esta llei, en tot el
procés, han fet un intent d’invisibilitzar, de seguir amagant
alguna realitat, de ni anomenar el fet homosexual en la seua
llei. Per tant, eixe intent d’invisibilitzar pensem que és absolutament negatiu, que va en contra de totes les proposicions
que hem presentat nosaltres –n’hem presentat un carro ací
en estes Corts en totes les legislatures– perquè no se discrimine els homosexuals, per a reconéixer el fet, perquè siga
una cosa acceptada per la societat. Nosaltres sabem que la
societat ja ho accepta, els que no ho accepten són certs sectors molt concrets, certes jerarquies que estan molt tancades,
i m’estic referint concretament a la jerarquia de l’església
catòlica.
Jo parle amb molts de creients, no estan amb la postura
de la jerarquia, ells accepten eixa realitat. Hi ha molta gent
homosexual creient. Per favor, perquè s’ha d’atendre només
a uns concrets, a una ideologia especialment retrògrada, que
tenen molta força, però no són els que tenen que legislar per
a tots com nosaltres?
Per tant, nosaltres diem que esta llei és manifestament
millorable, que tant de bo puga retornar al Govern i torne ací
millorada, i si no és el cas, nosaltres seguirem treballant per
a millorar-la, amb vostés, totes les vegades que vullguen, i
després contarem com ens ha anat amb les converses.
Moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Cardona.
Per a rèplica, té la paraula la senyora García.
La senyora García Herrero:
Señor Cardona, con esta intervención suya ahora, me
está usted reiterando ya el pensamiento que tenía de usted
antes de empezar a hablar.
Usted no tiene ninguna fuerza en estos momentos para
presentar una enmienda a la totalidad, lo único que está
haciendo usted desde esta tribuna es defender una serie de
enmiendas parciales que nada tienen que ver con una
enmienda a la totalidad.
Usted no está defendiendo su enmienda a la totalidad,
está defendiendo unas enmiendas parciales que ha presentado, pero que todavía aquí no se han visto.
Y quizá el que no me ha escuchado lo suficiente es usted,
porque la explicación ha sido muy clara en cuanto al régimen patrimonial, en cuanto a otro tipo de temas, que no son
competencia de la Generalidad Valenciana; y son ustedes los
que han roto el diálogo y el consenso que inició el Grupo
Parlamentario Popular, y que ha vuelto a ofrecer el conseller
en el día de hoy con la presentación de esta enmienda a la
totalidad.
Porque, ustedes, señores de la izquierda, la crème de la
crème del progresismo, los abanderados de las políticas
sociales, han tomado postura ahora con lo más reaccionario
de esta comunidad.
Número 65
14/02/2001
Porque lo que ustedes pretenden con esta enmienda y la
solicitud de este proyecto de ley al Gobierno, es que no se
les reconozca –como he dicho anteriormente– a esos cientos
de parejas de valencianos su derecho y su legalización. Se
están oponiendo a ello, señor Cardona. Porque si hubieran
querido sólo mejorar la ley, no habrían presentado una
enmienda a la totalidad, habrían recogido esa voluntad de
diálogo y consenso del grupo parlamentario popular, habríamos aligerado los trámites y quizá hoy estaríamos votando
lo que es la ley. Eso sí que es voluntad de que hubiera en esta
comunidad una ley de uniones de hecho, y no boicotearlo
como hacen ustedes con esta enmienda a la totalidad.
Porque ustedes estuvieron –como les he dicho antes– en
connivencia con gobiernos anteriores, y no tuvieron entonces ni la voluntad ni la valentía de presentar un proyecto de
ley de este tipo.
Porque hoy tampoco han presentado un texto alternativo.
Y, señor Cardona, yo le repito, el Gobierno Valenciano ha
sido pionero en dar solución a una realidad social y ha abordado con valentía la problemática, llegando al fondo y al
máximo de las reivindicaciones posibles de los colectivos
implicados. Porque esto es un primer paso hacia una conciencia social basada en la tolerancia –algo que deben entender ustedes– que facilite la aceptación social y efectiva de
las uniones. Porque la responsabilidad de la Generalidad
Valenciana es gobernar para todos, y gobierna con todos los
colectivos, y esta es una actitud que nos permite progresar
hacia una sociedad más moderna, más igualitaria y más
avanzada.
Por eso, señor Cardona, yo entiendo la postura de su
señoría. Es que sólo les queda la demagogia. Y precisamente, no es lo que le pasa a este gobierno, que gobierna de cara
a la realidad, en consenso con los colectivos, y de ahí que los
ciudadanos y las ciudadanas de esta comunidad, que saben
diferenciar claramente, nos ponen a cada uno en su sitio,
dándole credibilidad a este gobierno y no a su señoría.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyora García.
Correspon la fixació de posició... d’algun grup?
La senyora Espí, per a fixació de posició.
La senyora Espí de Navas:
Por parte del Grupo Socialista, manifestar nuestro apoyo
a la enmienda a la totalidad presentada por Izquierda Unida
y apoyar todos los argumentos que se han esgrimido, que
además son coincidentes con nuestra propia enmienda a la
totalidad.
Gracias.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyora Espí.
Correspon a continuació, per tant, la votació ordinària
del debat de totalitat del Projecte de llei pel qual es regulen
les unions de fet. L’esmena a la totalitat presentada pel Grup
Parlamentari Esquerra Unida. Senyories, comença la votació. El resultat de la votació és de 38 vots a favor, 47 en contra, cap abstenció. Queda rebutjada l’esmena a la totalitat
del Grup Parlamentari Esquerra Unida.
Página 2293
Senyories, se suspén la sessió. Es reprendrà a les quatre i mitja.
(Se suspén la sessió a les 14 hores i 15 minuts)
Preguntes
(Es reprén la sessió a les 16 hores i 36 minuts)
(Ocupa la presidència el vicepresident primer, senyor José
Cholbi Diego)
El senyor vicepresident primer:
Senyories, bona vesprada. Reanudem la sessió.
Acabem de rebre un escrit amb registre general d’entrada 14 de febrer de 2001, 23.711, dirigit a la Mesa de les
Corts Valencianes i que diu: « Dolors Pérez i Martí, diputada del Grup Parlamentari d’Esquerra Unida del País
Valencià, davant la Mesa compareix i diu: sol.licite la conversió en pregunta escrita la número 3.629/00 prevista en
l’ordre del dia del ple d’hui 14 de febrer de 2001. Corts
Valencianes, 14 de febrer de 2001. Signat, Dolors Pérez» .
Per tant, esta pregunta passa a ser contestada per escrit
tal i conforme demana la il·lustre diputada i recull el
Reglament. Li done les gràcies al senyor conseller perquè
es troba ací present i perdone les molèsties. Moltes gràcies,
senyor conseller, senyor Blasco, moltes gràcies.
A continuació, al conseller d’Economia, Hisenda i
Ocupació, la pregunta 4.589, que formula la il·lustre diputada Àngela Llinares i Llorca, del Grup Parlamentari
d’Esquerra Unida del País Valencià, sobre política de la conselleria pel que fa l’ús de l’amiant.
La il·lustre diputada té la paraula per un temps màxim de
5 minuts.
La senyora Llinares i Llorca:
Moltes gràcies, senyor president.
Senyor conseller, jo no sé si és perquè nosaltres no vam
fer la Revolució Industrial o perquè nosaltres hem entrat
sempre molt tard al món de la indústria, però hi ha tota una
sèrie de malalties que han de vore amb la indústria, malalties professionals a les quals nosaltres no acabem de prestar
tota l’atenció i tota la cura que es necessita. Entre estes
malalties, que es poden dir malalties industrials, està la derivada de l’amiant, l’asbestosi, per allò de respirar l’amiant
que dóna lloc a tota una sèrie de malalties pulmonars, des de
càncers..., fins i tot diuen que càncers de mama, que ja, en
fi, em sembla el súmmum, però, en fi, tot un ventall de
malalties.
Vosté ja sap que hi ha fàbriques que gasten amiant per
allí per la meua província, a Sant Vicent del Raspeig, a
banda de per ací, per la resta del País Valencià, tenim alguna que altra fàbrica que gasta amiant. Per això, jo li pregunte a vosté ací avui: quina és la política general de la conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació respecte a la fabricació i ús d’amiant, les seues conseqüències, així com la prevenció dels treballadors?
Vull dir-li, senyor conseller, que esta pregunta no és perquè a mi se m’haja ocorregut, perquè un dia la bombeta se
m’ha encés, sinó perquè hi ha tota una sèrie de persones, treballadors o ex treballadors, estos malalts de l’amiant, estos
60 malalts que han treballat en les fàbriques estes de fibro-
Página 2294
14/02/2001
ciment que han vingut a mi a fi que m’interesse per tot este
problema. Aleshores, a mi m’agradaria, senyor conseller,
que no em conteste vosté vaguetats, o siga, no em diga una
paraula i una altra paraula que després no tenen cap sentit,
sinó que em conteste coses concretes; el mapa, suposant que
el tinga, i, si no, si pensa fer-ho, de les fàbriques on es gasta
amiant, quina és la normativa, com vosté l’aplica, moltes
inspeccions s’han realitzat, moltes es realitzen, si es fan
revisions o no es fan revisions als treballadors i com es fan
eixes revisions.
M’agradaria, senyor conseller, que la seua resposta fóra
una resposta el més concreta possible i no em diguera que
estem en el millor dels móns i que vosté és el més sabut del
món, que ho fa tot bé i que cal vore, perquè cinc morts entre
300 són massa morts, sap? O siga, és un tant per cent massa
elevat total per treballar.
Aleshores, li agrairia moltíssim, senyor conseller, que
em diguera coses concretes, el que fa concretament la seua
conselleria. I recorde que tornarem.
Gràcies.
Número 65
que s’estan duent a terme en el control d’este material
que s’està treballant en estes empreses, existeix a més un
grup de treball que es va crear ja l’any passat, millor dit,
l’any 99, fa ja un poc de mig any, en l’àmbit de la província d’Alacant perquè fonamentalment és allí on estan
este tipus d’empreses, i s’està estudiant tota la problemàtica de l’amiant en la Comissió territorial de seguretat i
salut en el treball d’Alacant.
Jo crec que en tot este conjunt d’actuacions probablement siga la Comunitat Valenciana la que està duent a terme
un control o un seguiment més exhaustiu d’este tipus d’activitats, ja que una comissió d’estes característiques –com li
dic– no existeix en l’àmbit d’una altra comunitat autònoma,
i, per tant, jo crec que estem duent a terme polítiques adequades per a tindre controlat un tema que, efectivament, hi
ha un risc evident, però que és cert que s’està, sota el meu
punt de vista, anant més enllà del que és el mer compliment
de la normativa i està incloent accions concretes que jo crec
que, almenys, són suficients per a tindre el tema relativament controlat.
Moltes gràcies.
El senyor vicepresident primer:
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyora diputada.
Senyor conseller.
Moltes gràcies, senyor conseller.
Senyora Llinares.
El senyor conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació:
La senyora Llinares i Llorca:
Moltes gràcies, senyor president.
Senyora Llinares, tractaré de contestar-li el més concretament possible, fins i tot confie que les coses que li vaig a
comentar que estem fent en relació al tractament de la
malaltia de l’amiant i de les empreses que estan treballant
amb este material, doncs, dic que malgrat les coses que
estem fent, no li sàpiga malament que algunes les estiguem
fent bé.
Per tant, m’he de remuntar a alguna de les preguntes que
es van fer en uns altres moments en relació a esta mateixa
matèria i que van culminar en un informe que es va presentar a esta mateixa Cambra –que m’imagine que tenen al seu
abast totes les senyores i senyors diputats–, en el qual es feia
una relació exhaustiva de quines eren les empreses que estaven treballant amb este material, amb l’amiant, i quines eren
les malalties que es podien derivar d’este tipus d’activitats.
En aquella informació s’exposa d’alguna forma, no
solament la relació de totes les empreses, sinó algunes de
les actuacions que s’estan duent a terme. I per concretarho, com vosté diu, li he de dir que existeix un registre
d’empreses de riscos d’amiant, que tenen el tractament
d’este material, i que a data 17 de gener de l’any 2001
existeixen 32 empreses a la nostra comunitat que tenen
esta consideració. I, per tant, respecte d’estes empreses i
dels treballadors que treballen en elles, existeix tota una
actuació sanitària i de control que jo considere que és
adequada. Tot siga dit que, efectivament, estem parlant
d’un material en el qual hi ha un cert risc i, per tant, existeix la necessitat de fer un control afegit. Estos controls
s’estan fent, respecte de tots els treballadors, de manera
periòdica, i, a més, s’està assessorant a les diferents
empreses que estan en este àmbit des del punt de vista
dels controls que han de seguir, des d’autoritzacions,
informes previs a determinades actuacions, i, en tot cas,
el que sí és ben cert és que, a més de totes estes activitats
Mire, això que va més enllà del mer compliment de la
normativa, això, doncs, jo què sé, a mi sempre em deixa
bocabadada, senyor conseller. I em deixa bocabadada perquè quan unes empreses elèctriques... si cap la possibilitat
que guanyen 5.000 milions de pessetes menys de les que
guanyarien, doncs, en fi, s’estructura tota una sèrie de coses
a fi que no perden absolutament res, no siga cosa que si
guanyen una pesseta menys del que haurien de guanyar, en
fi, s’espanten tots.
Però, quan es tracta de la vida de les persones –i li recorde que han de passar almenys 8 anys perquè la malaltia
comence a manifestar-se–, quan es tracta de la vida de les
persones vostés no s’ho prenen tan seriosament, i vostés no
apliquen tot el que han d’aplicar. Eixe mapa de les empreses, jo el puc tindre, on estan totes les empreses del País
Valencià que cap la possibilitat que tinguen amiant? Pot
arribar a les meues mans eixe mapa? Sí, senyor conseller?
(Pausa) Que diu que li ho demane per escrit? Li ho demanaré per escrit, però faça-m’ho arribar.
Després, el reconeixement mèdic dels malalts. Sobre el
reconeixement mèdic dels malalts ¿s’ha fet un protocol perquè eixe reconeixement mèdic siga tal i com recomanen les
societats científiques, o no s’ha fet cap protocol? Perquè jo
no tinc idea ni que el tal mapa està així com a l’abast, ni que
el reconeixement mèdic...
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies.
La senyora Llinares i Llorca:
A vosté.
Número 65
14/02/2001
El senyor vicepresident primer:
Molt amable.
Senyor conseller.
El senyor conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació:
Sí, senyor president.
Senyora Llinares, clar que li faré arribar eixa relació de
les empreses, però, com ja he dit abans, des d’aproximadament el mes de febrer de l’any passat esta Cambra disposa
de la informació referent a totes estes qüestions que li dic,
però, en qualsevol cas li la donaré més actualitzada amb data
gener de l’any 2001.
Jo crec que li he relatat algunes de les actuacions que
s’estan duent a terme en la prevenció d’este tipus de riscos. Li puc afegir que s’han d’emetre informes previs per
a l’autorització administrativa, preceptiva, que hi ha en
determinats treballs especials d’exposició a l’amiant, i
per a certificar determinats productes i processos, així
com actuacions per a garantir un nivell de seguretat sostenible; s’estan havent d’emetre informes per a provar
variacions en la periodicitat de medicions mediambientals, per a detectar la presència del producte i avaluar
encertadament el risc que existeix; s’estan fent visites a
totes les empreses inscrites en este registre d’empreses
que tenen risc d’amiant amb una periodicitat almenys
anual, ja siga o bé a iniciativa pròpia, ja siga a través de
l’autoritat laboral o a requeriment de la inspecció provincial de treball o de la Seguretat Social; s’estan organitzant
actes de divulgació de la normativa de l’amiant i informació de riscos de la seua utilització a través de jornades
tècniques; s’estan fent reconeixements mèdics dels gabinets de seguretat i higiene en el treball que s’han realitzat
en la vigilància de la salut d’este tipus de treballadors, i,
sobretot, i una cosa que és més important, estem començant a posar en marxa tot un control respecte d’estes persones que han treballat amb l’amiant postocupacional, és
a dir, quan acaben de treballar tenen després també, amb
una periodicitat anual, l’exigència de tindre uns controls
mitjançant els quals tenim un seguiment de l’evolució i
l’impacte que puga tindre.
A tot això, cal afegir, a més a més, que per normativa
europea este és un producte que poc a poc es disminueix la
seua utilització, fins a l’any 2005, que pràcticament derivats
de l’amiant han de desparéixer en la seua utilització.
Mentre això es produeix en la majoria d’estos tipus o
variacions d’amiant, com li dic, des de la conselleria s’està
duent a terme una tasca, des del meu punt de vista, que dóna
resposta a esta problemàtica i el fet és que estem damunt
d’estes empreses, d’estos treballadors, en els controls i els
seguiments que entenem més adequats.
Moltes gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor conseller.
Al conseller de Sanitat, de les preguntes 4.590 a la 4.592,
ambdues incloses, de la il·lustre diputat Àngela Llinares i
Llorca, del Grup Parlamentari d’Esquerra Unida del País
Valencià.
Té la paraula la il·lustre diputada. Senyora Llorca.
Página 2295
La senyora Llinares i Llorca:
Gràcies, senyor president.
Senyor conseller, vosté ja sap que jo sóc més pesada que
el plom i cíclicament torne sobre els mateixos temes, i este
tema de les històries clíniques no és la primera volta que el
duc ací.
A banda d’això, vosté no sé com acudeix a la sanitat,
però jo vaig per la porta d’entrada. I llavors, sóc una persona més i puc vore què és el que està passant allí.
Allò de les històries clíniques és una cosa que a mi em
preocupa molt, però d’acord amb el que vaig llegir este estiu
en el Consell Jurídic Consultiu ja va ser el colmo. La memòria del Consell Jurídic Consultiu explica perfectament que
ací a la Comunitat Valenciana no es compleix el Decret
56/1988, de 25 d’abril, on existeix no solament l’obligatorietat de fer les històries clíniques, sinó a més de fer-les amb
lletra llegible i que puguen entendre’s per part de tot el món
i tinguen a més tota la documentació que toque.
Este és el motiu de les meus preguntes. Les té les tres
preguntes ahí. No és precís que li les torne a fer, però estan
relacionades amb com va la història de les històries clíniques i si vosté pensa tindre-les a punt, perquè damunt se li
acabarien fins les llistes d’espera i la planificació la podríem
aclarir si tinguérem les històries clíniques com cal.
Moltes gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies.
Senyor conseller, Serafín Castellano. (Remors)
El senyor conseller de Sanitat:
Gràcies, senyor president.
Il·lustre diputada, evidentment el tema de les històries
clíniques és un tema important, que, com vosté formula en
la seua exposició de la pregunta, hi havia un decret de 25
d’abril de 1988 en què està l’obligació d’implantar no sols
la història clínica única per pacient i institució, que és exigible a tots els centres de la Comunitat Valenciana.
En eixe sentit, també la Conselleria de Sanitat feu en el
decret de 18 d’octubre de 1996, en el seu article 31, quan
parlava de l’estructura, organització i funcionament de l’atenció especialitzada, en este decret es desenrotllava una
comissió dins de cada hospital perquè desenrotllara una
política d’objectius de qualitat a assolir en cada u dels hospitals dependents de la comissió de direcció.
En eixes comissions de qualitat estaven les comissions
de les històries clíniques de cada centre, perquè eixes comissions de les històries clíniques de cada centre són les responsables d’organitzar les activitats per a avaluar la qualitat
de les històries clíniques quant als seus possibles defectes
d’elaboració, complimentació de les dades administratives i
clíniques, analitzar les seues causes i programar també les
seues possibles solucions.
Les activitats d’esta comissió d’històries clíniques relatives a la qualitat de la documentació clínica són fonamentals quant a l’avaluació de la qualitat, que fa vosté referència en les seues tres preguntes que acaba de formular, i tenen
com a objectius assegurar el compliment dels criteris establerts, el que és l’estructura i ordre de la documentació, el
que és l’anàlisi i l’estudi de la possible incorporació dels
Página 2296
14/02/2001
nous documents, el que és l’avaluació del contingut formal
de la història clínica respecte a la informació i comunicació
entre els diferents servicis clínics i professionals i el que és
la potenciació de l’autoavaluació.
Li he d’assenyalar, no obstant això, que l’avaluació de la
qualitat de les històries clíniques es limita a la millora quant
a la normalització dels documents, estructura, ordre i confecció de les mateixes, i mai al seu contingut científic del
material avaluat, ni elabora conclusions referents a la pràctica assistencial.
Sí que vull dir-li, contestant-li concretament a les seues
preguntes, que estem ultimant en estos moments una ordre
des de la Conselleria de Sanitat per a regular la conservació
dels documents de les històries clíniques hospitalàries de la
Comunitat Valenciana, a fi que eixa normalització dels
documents bàsics es composen... estiga en els aspectes formals també i en el contingut.
Esta normalització va a permetre la constitució física
d’una col·lecció documental única que integre materials
procedents dels distints servicis, facilitant la recollida de
totes les dades i posterior consulta. Tot açò en benefici dels
mateixos professionals i dels mateixos usuaris.
Crec que és un tema important a què vosté fa referència
i que ha vingut fent referència en les Corts. A part del decret
que li he fet menció de l’any 1996, del 18 d’octubre, la ultimació d’esta ordre que li acabe d’anunciar i que, per tant, en
breu espai de temps podrem ja promulgar-la, espere que
millore i puga en positiu millorar tots els aspectes que vosté
feia en la formulació de les preguntes.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor conseller.
Senyora Llinares.
Número 65
El senyor conseller de Sanitat:
Gràcies, senyor president.
Senyora diputada, com li estava dient, precisament el
que vosté estava explicant d’una de les propostes que feia
l’anterior Síndic de Greuges, malaurat Síndic de Greuges, és
precisament resposta de la conselleria, d’esta ordre, per a
allò que és la conservació de tots els documents de les històries clíniques hospitalàries de la Comunitat Valenciana,
que des d’aquell moment es ve elaborant i que pràcticament
estem ultimant.
I, com deia, com la seua senyoria podrà comprovar, en
breu podrem ja promulgar-la i, per tant, que siga una normativa més de compliment per a millorar el que és una cosa
importantíssima per a la qualitat, no sols per al treball dels
professionals, sinó també de la informació dels usuaris, com
és el tema de les històries clíniques.
I també aprofitar la pregunta que em brinda la seua senyoria per a dir-li que també, com vosté sap, estem treballant
en la implantació de la història clínica electrònica. Sap que
estem millorant el que és la modernització dels hospitals,
estem parlant dels hospitals sense papers. Ja en alguns servicis aixina ho estem aconseguint. I en el tema de la història
clínica, havent una història clínica única per a tots els
pacients, creem que és molt important també en eixe sentit.
I comunicar-li que a part de l’ordre que en breu anem a
promulgar, dir-li també que estem treballant en el que és la
història clínica electrònica, el que són estos hospitals sense
papers que li deia anteriorment, i que en eixe ritme anem a
seguir treballant per a no sols millorar eixa faceta, sinó
també tindre el que són tots els sistemes d’informatització al
servici dels professionals i al servici dels ciutadans en els
hospitals.
Moltes gràcies.
La senyora Llinares i Llorca:
El senyor vicepresident primer:
Molt contenta estic jo de la resposta del senyor conseller.
Anem a vore si dins d’uns mesos això està solucionat i no és
precís que li tornem a fer una pregunta.
Però mire, senyor conseller, abans de vindre, m’he mirat
una miqueta els papers que tenia en el despatx, i he mirat les
diferents sol·licituds que hi havia sobre, però les últimes,
sobre les històries clíniques i la necessitat de regular les històries clíniques, d’arxivar les històries, d’ordenar les històries clíniques i d’informatitzar les històries clíniques.
I, bé, per a no cansar-lo, i sobretot no acabar amb la
paciència del senyor president, només li n’ha dut una. I estic
parlant d’octubre de l’any 2000. I el senyor Saura, l’anterior
Síndic Greuges, sol·licitava a la conselleria una regulació
« sobre la duración y conservación de la documentación clínica» . Això fa res. Jo espere que el que vosté... i aixina li’n
podria dur la tira. Però este senyor perquè era molt significatiu. Jo espere que eixe decret que vosté diu i eixa ordenació estiga prompte i no siga precís que dins de tres mesos
hagen de tornar-ho a aclarir ací.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies, senyor conseller.
Senyora diputada. (Remors) Molt bé. Com li quedava
encara un poc de temps, per si volia vosté disposar del
mateix. Moltes gràcies. (S’interromp la gravació)
El Grup Parlamentari d’Esquerra Unida vol rebre contestació a les preguntes 4.618, 19 i 20. Té la paraula el senyor Oltra.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies a vosté.
Senyor conseller.
El senyor Oltra i Soler:
Gràcies, senyor president.
Senyora consellera, com vosté sap, la qüestió per la qual
li preguntem ja ha sigut motiu d’algunes preguntes, d’algunes propostes nostres en diferents comissions. És un tema
que ens preocupa. Es tracta de la cooperativa agrària no
solament més forta d’Elx, sinó probablement una de les més
fortes del País Valenciana.
I jo crec que, per tant, això motiva que tinguem eixe interés, que jo pense que deu ser per parts de tots, davant una
situació prou crítica en què es troba per una gestió que,
almenys, es pot qualificar de desastrosa, quan no fraudulenta. Inclús vostés mateixos en la conselleria han hagut d’obrir
un expedient per un frau en una sèrie d’ajudes pel tema dels
cítrics, etcètera, etcètera.
Bé. Ara hi ha un altre equip de gent que està intentant
reflotar aquesta cooperativa. De moment, cal saludar l’es-
Número 65
14/02/2001
forç que estan fent davant la situació tan... digam, llastimosa en la qual la va deixar l’anterior direcció. Però la veritat
és que amb l’esforç d’ells soles es troben moltes dificultats.
Jo crec que seria just reclamar una ajuda per part de la conselleria, tractant-se del problema que es tracta, que és una
cooperativa agrària i de la importància que té.
Jo sé que vosté en alguna ocasió que hem debatut el tema
ha compartit estes preocupacions. Ha manifestat el seu interés per donar suport a algun tipus d’ajuda a l’hora de gestionar o de facilitar algunes mesures. Però sí que es cert que
en estos moments el deute apuja més de 1.000 milions de
pessetes, que la situació de la cooperativa a l’hora de demanar crèdits està un poc hipotecada per esta situació de deute,
que fa que les entitats de crèdit limiten molt a l’hora de
donar préstecs de tot tipus. Inclús amb la mateixa administració, l’Agència Tributària, hi ha deutes ahí que també seria
convenient a la millor alguna forma de col·laboració per part
de la conselleria en este sentit. I també, per altra banda, volíem saber en quina situació estava l’expedient que es va obrir
en el seu moment, que imposava una quantitat important de
devolució de quantitats rebudes.
Ja dic, que l’interés està que aquesta cooperativa isca a
flote el millor possible, perquè crec que s’ho mereix i que hi
ha voluntat per part de la gent que està ahí. Però, ja dic, és
necessari que la conselleria, igual que es fa amb altres
empreses molt més importants i molt més boiants, com la
Ford i este tipus de coses, que tenen moltes ajudes, també
estes xicotetes empreses o cooperatives, jo crec que també
mereixen un tracte per part de la conselleria, en este cas, de
cara a intentar la seua reflotació.
Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor Oltra.
Senyora consellera.
La senyora consellera d’Agricultura, Pesca i Alimentació:
Gràcies, senyor president.
Senyor Oltra, és cert que en diverses ocasions hem tingut l’oportunitat de parlar d’esta qüestió, i fonamentalment
en un to constructiu, precisament per a intentar solucionar
un problema que afecta a molts agricultors i a moltes famílies.
I, bé, com vosté sabrà, quant a la situació de l’expedient,
després de la resolució del 29 de novembre de 1999, que
ficava fi a la via administrativa, cabia, en tot cas, interposar
el recurs contenciós-administratiu davant de la sala del contenciós-administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la
Comunitat Valenciana, en un termini de dos mesos des del
dia següent a la notificació. Esta circumstància no ens consta que s’haja produït. I, bé, només cap que complir la resolució dictada, que plantejava eixe reembossament de les
quantitats que s’havien percebut indegudament i pèrdues
d’ajuda durant la campanya 1998-99.
Este expedient, efectivament, es troba en fase d’execució. Es va remetre a l’Agència Tributària, que executa el
cobrament, com vosté sap. I respecte al que ha plantejat
d’esta qüestió, dir-li que també estem tenint, i esta mateixa
setmana i la passada, una sèrie de contactes precisament
amb l’Agència Tributària, per vore alguna forma que... bé,
que evidentment s’ha de pagar, però fer-ho d’alguna forma
Página 2297
més retardada o amb una altra temporalitat per a fer possible que no s’acumularen tots els pagaments en estos
moments, que sabem que no poden assumir, sinó que hi ha
una assumpció paulatina, poquet a poquet, i que podríem
–estem treballant en eixa línia–, intentant més allà del que
podria ser l’estricta obligació de complir esta resolució,
també intentar ajudar davant d’una nova situació que tenim
en la cooperativa favorablement.
Per altra part també, s’havia sol·licitat... –i li ho vaig dir
en el seu moment que havíem fet gestions– que vàrem remetre una sol·licitud que havien presentat alguns afectats a la
Direcció General de Producció Agrària, ho traslladarem al
Fega, per a vore si podia sol·licitar formalment de part de la
comissió un informe vinculant. I una volta consultades totes
les instàncies en esta qüestió concreta, se’ns ha dit que no es
podia diferenciar les sancions, degut que hi havia una subrogació dels contractes que havien realitzat els socis amb
AgroEspaña.
És a dir, que en un determinat expedient de concessió
d’ajudes públiques, per part de l’administració s’ha considerat que l’actuació del sol·licitant, que està clara, no havia
complit satisfactòriament el que havia d’haver fet per a
aconseguir l’ajuda, i per tant, estes ajudes perjudicava econòmicament a tots aquells que la cessió dels seus interessos
havien confiat al sol·licitant; per tant, eixa concessió de
negació d’ajudes no és un acte discrecional de l’administració, sinó que tenim l’obligació, com s’ha indicat, de complir
i fer complir esta normativa reguladora.
No obstant tot això, que són les qüestions jurídiques i
pures en este sentit, s’està fent este altre tipus d’intervenció.
Perquè, bo, efectivament la nova dinàmica de la cooperativa és molt millor, hi ha uns gestors que han parlat en cada u
dels associats, que hi ha per tota la geografia de l’estat. I bo,
ha hagut una voluntat que tots, poc a poc, són conscients que
han d’anar pagant una quantitat, pagar estos deutes, i mantindre el que és l’estructura i el futur d’Agro España.
I això s’ha fet en altres fórmules també jurídiques. I a dia
de hui sabem perfectament que hi ha una quantitat determinada, que és la que planteja més problemes per a poder-la
atorgar, i al mateix temps poder anar mantenint la cooperativa; és en el que estem fent este tipus de gestions per a què
dins de la normativa, i sense eixir-se’n de les pautes que
marca i encorseta la Unió Europea, puguem ajudar d’alguna forma en estes qüestions puntuals, que estan dificultant
realment el poder eixir d’este important problema que han
patit d’una forma involuntària en el sentit d’un responsable
irresponsable en este cas.
Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyora consellera.
Senyor Ribó.
Perdó, senyor Ribó, és el que està al costat del senyor
Oltra...
El senyor Oltra i Soler:
No, no passa res...
El senyor vicepresident primer:
Té la paraula el senyor Oltra.
Página 2298
14/02/2001
El senyor Oltra i Soler:
S’haguera equivocat en un altre, a la millor, però en Ribó
no hi ha problema. Nosaltres.
Gràcies, senyor president.
Senyora consellera, m’alegra sentir el que acaba de dir.
El que passa és que, per una banda, bo, confirma un motiu
de preocupació, que era que efectivament afecta a tot el
conglomerat de cooperatives que allí hi havien. I això fa
que, producte d’una mala gestió, com efectivament s’ha
dit, paguen justos per pecadors en este cas. Però és que
clar, ací està fent-se un esforç per part de tot el món. Vosté
sap que ací, fins i tot milers de persones afectades per una
cooperativa molt gran, que hi ha una gent que fins i tot sap
que ja vorem si cobra, i bo, està esperant cobrar coses que
se li deuen. Però bo, com eren cooperativistes, allí estan
aguantant.
Però hi ha altra gent que no aguanta tant, hi ha des de
bancs, per exemple, que tenen préstecs donats allí, i que
volen cobrar i que d’alguna manera, bones paraules, però
al final estan ja amenaçant en executar embargaments i
este tipus de coses. I després entitats fins i tot oficials que
també volen impostos i este tipus de coses també volen
cobrar.
Ací estan fent-se esforços, però per si soles la cooperativa arriba fins on arriba, perquè els mitjans que té, a més
estan d’una manera que no són molts solvents a l’hora de
poder hipotecar-los de nou, o bé perquè estan hipotecats o
perquè el seu valor és molt relatiu. Aleshores ací sí que faria
falta, en alguna mesura, la intervenció més directa per part
de la conselleria. Jo sé que la conselleria seua, fins i tot en
molts casos subvenciona la creació de cooperatives i d’entitats agrícoles, i això està molt bé.
Aleshores, clar, ara ens trobem en una molt gran que
no cal subvencionar-la per a què es cree, sinó el que passa
és que caldrà ajudar-la per a què no desaparega. I això no
sé quina serà la fórmula, però m’imagine que en la seua
conselleria alguna fórmula deu haver, i es deu haver aplicat ja en altres casos, per a evitar que una situació com
esta, que tots reconeixem que és molt delicada. I que al
contrari que en altres ocasions, sí que hi ha un equip dirigent nou que vol que açò funcione, i hi ha a més la
paciència i el compromís de la gent afectada que això tire
endavant.
Home, faria falta concretar un poquet més eixes
paraules de vosté a l’hora de dir, bo, que comprén la
situació i que vol ajudar, d’alguna manera un compromís
un poquet major. Que ho vegen els cooperativistes, però
també fonamentalment que servisca per a que ho vegen
les entitats, que d’alguna manera han perdut la paciència
a l’hora d’aguantar el cobrament. I estic referint-me a
entitats de crèdit, fins i tot entitats oficials com hi ha per
ací l’Agència Tributària, per exemple. Seria interessant
que si es vera que hi ha un recolzament per part de la conselleria, això facilitaria a la millor mesures de salvació de
la cooperativa.
Gràcies.
Número 65
La senyora
Alimentació:
consellera
d’Agricultura,
Pesca
i
Gràcies, senyor president.
Senyor Oltra.
Efectivament, bo, a més d’haver un nou equip que ho
està portant bé, com que és el que ha de fer, i eixa paciència com diu vosté també dels propis socis, que no estan
cobrant i en molts casos estan assumint els deutes, poc a
poc, en la qual cosa damunt de no cobrar estan pagant. I
això és real, bo, s’ha creat ja això ha deixat de ser ja una
agrupació de cooperatives, en una nova fórmula jurídica,
evidentment per a evitar-se este tipus de problemes, i s’ha
creat una agrupació d’interés econòmic que està facilitant
prou este treball per a solucionar el problema. No sols este
problema, sinó com he dit, la continuïtat, el futur de la
cooperativa.
I a més de tot açò, com he dit, en els propis afectats. I
el problema real en les conversacions fa uns dies en els
propis gestors, el problema real a dia de hui, a banda totes
eixes qüestions que estan pagant, i per part de la conselleria sense cap problema, podia estar en 200 o 300 milions,
que efectivament se necessiten per a eixir temporalment
d’este impasse.
Quant als préstecs que s’ha sol·licitat a entitats financeres, com vosté molt bé diu, no hi ha no tenen suficients
garanties ni avals, la pròpia cooperativa és on estem treballant per una part, a vore quin tipus d’ajudes. Perquè clar,
les ajudes a una cooperativa o a qualsevol sector en un problema puntual d’una crisi, és un tema. En este cas és una
crisi produïda per un frau. O siga, objectivament hi ha un
frau que sabem que és un gestor que han pagat tots els
socis, però objectivament, legalment, hi ha un frau en fons
europeus. En el que és molt difícil, i per això se li està
intentant trobar la fórmula, de donar ajudes a cooperativa,
que no és salvar-la d’un moment temporal que pot passar
qualsevol empresa o cooperativa, sinó d’un moment difícil
creat per eixe frau, independentment de les consideracions
personals o socials que podem compartir.
Però la llei a voltes és tan gelada com és, i estes qüestions no les contempla. I per tant estem en una situació
en què donar ajudes directes per a este cas, per a compensar el frau, entra en col·lisió en la normativa europea.
Però no obstant, moralment cal trobar-li una solució
financera, que no sé en estos moments quina va a ser, i li
ho dic clarament. I el tema de l’Agència Tributària sí que
va millor perquè les conversacions s’han mantingut estos
dies. I la resposta definitiva no està. Esperem que
puguem ajornar estos pagaments per eixa part, i per l’altra trobem entre tots una solució que no trenque la normativa. Perquè al final el que impediria això és que ens
sancionaren a tots i poguérem posar en perill ajudes de
futur, una volta...
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyora consellera.
La senyora consellera d’Agricultura, Pesca i Alimentació:
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor Oltra.
Senyora consellera.
...solucionat el tema.
Moltes gràcies, senyor president.
Número 65
14/02/2001
El senyor vicepresident primer:
Joan Antoni Oltra Soler, del Grup Parlamentari
d’Esquerra Unida del País Valencià, les preguntes 4.621 i
4.622, dirigides al conseller de Medio Ambiente.
Senyor Oltra, té la paraula.
El senyor Oltra i Soler:
Gràcies.
Senyor conseller.
Les preguntes fan referència a un tema que isqué ja en
els mitjans informatius aquest estiu, fa referència al tema de
l’empresa la cimentera d’Alacant, de Sant Vicent en concret.
La possibilitat que pareix que hi ha un projecte de cremar en
ella fins a 16.500 tones, de pneumàtics usats per a la utilització de la pròpia planta com a material de cremar. Home,
el problema dels pneumàtics és un problema molt greu, i
fins i tot hi ha també alguna pregunta per ací feta en el sentit d’uns abocadors que estan apareixent per ací.
Però nosaltres tenim seriosos dubtes que el mètode més
adequat siga l’eliminació mitjançant la seua incineració en
una planta cimentera com aquesta. Pareix que no és el mètode que s’aconsella des d’altres instàncies, estic referint-me a
instàncies europees. Pareix que s’aconsellen sistemes que
probablement no siguen tan ràpids, probablement no siguen,
a la millor, fins i tot econòmicament parlant, tan atractius,
però sense dubte ecològicament pareix que siguen més sostenibles i més interessants.
Nosaltres voldríem saber quina és la posició de la conselleria davant aquesta... pareix que és una proposta que s’ha
formalitzat davant de la conselleria, i si no, en tot cas quina
seria la postura davant la mateixa. Perquè ara, també, hem
desdejunat en el tema de les farines càrniques que també van
a les cimenteres. Pareix que això es transforma un poc en
una espècie de fòrum on va quasi tot el que no vulga aquesta societat anirà a cremar-se ací. No sé fins a quin límit es
posarà. Però sí que seria interessant pel problema després de
dioxines, emissió a l’atmosfera, etcètera, les conseqüències.
Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor Oltra.
Senyor conseller, senyor Modrego.
El senyor conseller de Medi Ambient:
Señor presidente.
Señor Oltra.
Bien, en relación con los neumáticos yo creo que ya ha
habido alguna pregunta, ya avancé un poco las líneas de la
declaración del gobierno y de la conselleria en el tema de los
neumáticos. Evidentemente, los neumáticos son un problema muy grave, por dos motivos: uno, porque tenemos que
dar una solución de cara al futuro, y porque de hecho evidentemente existen, arrastradas en el tiempo, determinadas
acumulaciones de neumáticos en distintos puntos que potencialmente tienen un peligro.
La reacción de la conselleria yo creo que es clara, dentro
del análisis de las alternativas que hay: evidentemente nosotros apostamos siempre por la regeneración, por la recuperación o por la valoración, valorización, pero entendiendo
Página 2299
también la valorización energética. En ese sentido, en esta
comunidad, en Castellón, disponemos de una planta de recuperación de neumáticos, que está empezando a funcionar y
está empezando a trabajar. Pero eso también tiene unos niveles de aceptación en función del mercado, porque lo que hay
que presentar son soluciones realistas y viables desde el
punto de vista ambiental.
Eso tiene unas limitaciones de mercado, y bueno, un
neumático, por decirlo así, cuando ya ha acabado su vida
útil tiene varias alternativas, el recauchutado –en ese sentido también en Aspe hay una planta de recauchutados muy
importante, que recupera un número importante de neumáticos de la comunidad–, pero luego hay una serie de neumáticos que ya no admiten esa recuperación, esa regeneración,
y entonces la alternativa de Castellón es viable.
Y por último, hay la alternativa de las cementeras que lo
que se trata es de sustituir un combustible que también tiene
unas emisiones, por otro combustible que es el tema de los
neumáticos y eso sería una valorización energética. En ese
sentido, nosotros también apostamos por ella, como están
apostando en Europa y en Estados Unidos, siempre con las
máximas garantías ambientales de control. Y por ejemplo,
efectivamente, se ha planteado por la de San Vicente una
declaración de impacto ambiental, que próximamente se va
a emitir, en el que se ha estado trabajando durante estos seis
meses introduciendo todas las medidas correctoras exigibles, para que efectivamente las emisiones estén dentro de
las directivas y las normativas, y los sistemas de control que
nos lo garanticen. Y si eso se cumple, no tendremos ningún
inconveniente en actuar.
Además le adelanto que estamos haciendo un estudio,
para que en los próximos meses presentemos un plan de
actuación global en relación con los neumáticos, por un
lado, que nos permita crear un sistema de gestión ya de cara
al futuro. Y también progresivamente ir eliminando todos
esos depósitos de neumáticos que ahora, hoy en día, fruto de
desgraciadamente pues, bueno, de la escasez de instalaciones, y a veces también de la permisividad de determinadas
administraciones, que han permitido que se acumulen de esa
manera, bueno, pues nos encontramos con un problema real
actualmente, y eso también se tiene que solucionar.
Gracias, señor presidente.
El senyor vicepresident primer:
Muchas gracias, señor conseller.
Senyor Oltra, té vosté la paraula.
El senyor Oltra i Soler:
Gràcies.
Home, m’haguera agradat sentir que no anaven a autoritzar aquesta activitat i que anaven a apostar més pel reciclatge i la recuperació. Ja sabem que estes coses passa un
poc com en el paper usat. I cal crear un mercat, perquè això
està clar, sempre estem en una societat de consum, i encara
que parega de manera inexplicable, les coses noves pareix
que tenen més eixida que les coses ja –diguem– que venen
de reciclat, i este podria ser un dels casos.
Però nosaltres tenim seriosos dubtes que siga bo per a
l’atmosfera nostra el fet de la incineració d’aquest material.
Sabem també que hi ha una sèrie d’al·legacions presentades,
que creiem que no han estat contestades encara per part d’al-
Página 2300
14/02/2001
guns col·lectius. Ens agradaria saber això també, perquè
sabem que es van oposar en el seu moment a aquesta qüestió. Però també li vull dir una cosa: si s’autoritza la incineració d’aquestos pneumàtics en aquesta planta o en altres
que es puguen presentar, bo, la de Castelló és que ja pot tancar, perquè és que anirà tot, i això jo crec que vosté és conscient, anirà tot, perquè és el més econòmicament rendible
des d’una perspectiva d’empresa, a la cimentera li ve bé i a
les empreses que puguen estar afectades pel tema de recautxutats encara millor.
Per tant, no crearem mai eixe segon mercat del material
reciclat, del material a recuperar, sinó que directament cada
volta s’incinerarà més i s’incentivarà per tant el consum i el
residu d’este material. Ja dic, crec que no és una bona opció,
sabem que és una opció que està ací, però que no està entre
les primeres a elegir per part d’altres institucions.
Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies.
Senyor conseller.
El senyor conseller de Medi Ambient:
Señor presidente.
Señor Oltra.
Efectivamente, yo lo único que le quería matizar con respecto a su intervención, que yo creo que usted tiene un posicionamiento claro frente a estos aprovechamientos, independientemente de que luego los estudios técnicos garanticen esa viabilidad ambiental. Tienen un posicionamiento a
priori en contra, y por eso alegan y están en contra. Yo creo
que no. Yo estoy abierto a todas las alternativas.
Evidentemente, fomentamos la recuperación, la reutilización, pero no denegamos la posibilidad también de que haya
una valorización energética.
También veo siempre esa actitud en contra de los posibles beneficios económicos. Yo creo que, dentro de las alternativas y en un mundo global como estamos, hay que buscar las alternativas que cumplan ambientalmente, pero que
también tenga una rentabilidad económica. Porque no
somos una isla, estamos en el conjunto de España, de
Europa y del mundo, y tenemos que tener tratamientos competitivos.
Tampoco desde el punto de vista ambiental me parece
que crear una isla basada en unos prejuicios en la comunidad sea lo razonable, cuando son tratamientos que se están
dando en toda la Europa civilizada, sancionados con directivas y con todas las exigencias ambientales. Más aún, cuando el tema del aire, como usted sabe, es un tema que no
entiende de fronteras de comunidades. Yo creo que tenemos
que estar dentro de lo que es el mundo desarrollado; eso sí,
con la máxima exigencia de la máxima garantía ambiental.
Y reiterar que la idea del gobierno, de la conselleria, es
impulsar al máximo las actuaciones de recuperación y de
reciclaje, porque lo que no hemos dicho ya es la eliminación-vertedero. Eso es lo que entendemos que es lo menos
viable ambientalmente, por el volumen que tiene, por la
inestabilidad que produce, por la no-degeneración en el
tiempo. Entonces, esa es realmente la alternativa, que es más
barata que la de las cementeras, pero que esa es la que tenemos que eliminar porque ambientalmente no es la adecuada.
Número 65
Las otras siempre producen beneficios, siempre que se
hagan adecuadamente.
Gracias, señor presidente.
El senyor vicepresident primer:
Gracias, señor conseller.
Les preguntes de la 4.881 a la 4.883, pel mateix il·lustre
diputat, al senyor conseller de Medi Ambient. Té la paraula
el senyor Oltra.
El senyor Oltra i Soler:
Gràcies.
Esta és una pregunta que fa referència a un abocador,
també des de fa molts anys que existix i amb unes dimensions absolutament descontrolades. I probablement per què
està este abocador ací? En primer lloc, perquè no han existit plantes de tractament, però també per una cosa a què en
tot cas fea ara referència ara el conseller en contestar, i és
que allò més barat que hi ha en el tractament de residus
–vosté estarà d’acord– és tirar-los en el primer lloc que un
puga. Això és el més barat que n’hi ha.
En termes econòmics, el medi ambient sempre perdrà,
perquè allò més fàcil és agredir-lo. Això és el més barat que
n’hi ha. Fer les coses bé, normalment és costós, té un cost
econòmic que cal calibrar. O siga, no podem menejar-nos en
termes simplement monetaris de dir: és rendible econòmicament o no, perquè si anem així sempre el medi ambient acabarà pagant el pato, perquè és que el tractament correcte
sempre és més car que el tractament incorrecte. I prova d’això, ara mateix, és la pregunta esta que tenim o qualsevol
altra. Però si donem facilitats perquè eixes coses es facen,
no solament, ja dic, aniran les coses nostres a cremar-se ahí
o a soterrar-se ahí, aniran inclús d’altres llocs. Efectivament,
no se fem una illa, però no se fem una illa en l’aspecte,
digam, negatiu.
En el tema que ara ens ocupa, a Riba-roja, home, ací és
un tema molt gros. Jo sé, perquè n’hi ha hagut declaracions
en premsa seues i de gent de la conselleria dient que coneixen el problema però que hi ha ahí, pareix, un contenciós
judicial que d’alguna manera impossibilita la que pareix ser
també voluntat política de la conselleria en fer una inversió
a l’hora de segellar i de recuperar eixe espai.
Però vosté també sap que la situació en estos moments
allí és una situació prou difícil de justificar. Perquè no solament ja és un problema el que hi ha, és que continua abocant-se. I allò, bé, no sé què passarà el dia de demà, però ahí
estan eixint olors, està eixint fum i hi ha gent que inclús va
anar allí amb un ou i el va fregir directament. O siga, una
situació absolutament increïble de vore si no fóra perquè és
veritat.
Llavors, nosaltres sí que li preguntaríem... bé, evidentment, coneix la situació, però com està el tema este de la
incidència judicial del problema i si s’han fet gestions perquè donara a explicar a qui haja d’explicar la situació de
manera que es puga facilitar una prompta solució, amb independència de buscar després les responsabilitats de tot tipus
que calga buscar. Però jo crec que el primer problema que
cal resoldre és el problema de l’impacte ambiental que suposa aquest abocador.
Gràcies.
Número 65
14/02/2001
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor Oltra.
Senyor conseller.
El senyor conseller de Medi Ambient:
Señor presidente.
Yo creo que, señor Oltra, usted ya ha respondido prácticamente a lo mismo que pregunta. Efectivamente, yo no voy
a decir cómo se ha originado ese vertedero, un vertedero que
tradicionalmente ha estado allí, que tiene unos problemas,
que desde el año 1996 está actuando con expediente de la
conselleria; que posteriormente, como usted bien ha dicho,
se suspende por la iniciación de acciones judiciales, me
parece que penales, y que en todo caso está suspendida la
actuación hasta que seamos autorizados por el juzgado al
que le hemos hecho algunos requerimientos, requerimientos
o petición de autorización, dado que son terrenos privados,
para actuar en ese vertedero.
Quiere decir que hay un conocimiento por parte de la
conselleria, que hay una situación motivada desde luego no
por la acción de este gobierno sino por otros motivos, y
habría que ver los responsables. Y que ante la actuación de
la conselleria, que analiza, hace el expediente, suspende,
realiza un proyecto de regeneración del vertedero por un
importe de 343 millones de pesetas, e introduce en los presupuestos de este año, dentro de la partida global de regeneración de suelos, fondos suficientes para acometer esta
actuación, esperamos una pronta resolución de este tema;
que tengamos la autorización de entrar en esos terrenos que
son privados, porque evidentemente, hay que regenerar este
vertedero.
Pero yo quiero apelar también un poco a la responsabilidad de ayuntamientos y de distintas administraciones que
permiten determinadas actuaciones y luego, a la hora de
pedir soluciones, se acuerdan de la conselleria y, como
usted, se las exigen a la conselleria. Nosotros actuaremos.
Acometeremos la regeneración e intentaremos recuperar
económicamente ese dinero que es de todos los valencianos,
que tiene que anticiparse por todos los ciudadanos pero que
tiene responsables en la ejecución de este vertedero.
Gracias, señor presidente.
El senyor vicepresident primer:
Muchas gracias, señor conseller.
Señor Oltra.
El senyor Oltra i Soler:
Senyor conseller.
Jo sóc el primer que diu que és un tema que du molts
anys, però és que vostés, a lo tonto a lo tonto, ja duen prop
de sis anys de govern. Clar, alguna cosa també hauran tingut
a vore, en alguna cosa també hauran sigut responsables, no
dic exactament vosté però sí el govern a què vosté representa, perquè segurament alguna coseta més hauran tirat en eixe
abocador en estos quasi cinc anys que s’han fet.
I per molt que estiga en el jutjat, pareix estrany que un
tema com aquest duga tant de temps en el jutjat sense que el
jutjat prenga una solució. No sé si és que a la millor caldrà
insistir més a donar-los la informació del que suposa tindre
Página 2301
això en eixa situació, que es podria perfectament resoldre
amb independència que el contenciós anara per altra banda,
però creem que no és una cosa que es puga dir que estem
disposat però que són els jutges els que no ens deixen.
Jo crec que cal ahí parlar totes les voltes que faça falta,
donar-los tota la informació i demanar que es done eixa
autorització per a poder intervindre, perquè és una qüestió
simple però també molt important de salubritat pública, amb
tot allò que suposa.
Per tant, nosaltres sí que li demanaríem que intentara
intensificar eixes gestions amb l’objectiu d’intentar restaurar aquesta zona. I efectivament, probablement en gran part
d’estes coses hi ha una responsabilitat molt compartida amb
els ajuntaments, però també vosté serà conscient que entre
uns i altres fins fa quatre dies no disposem d’una Llei de
residus, i d’aquella manera, d’aquella manera. Tot el temps
perdut va a ser molt difícil de recuperar. I ja vorem a partir
d’ara què passa, perquè ara tenim la llei. No ens agrada eixa
llei, però ja vorem amb eixa llei en la mà que fan vostés.
Estes coses seran un exemple, si continuen estant ahí, que la
cosa no funciona.
Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor Oltra.
Senyor conseller.
El senyor conseller de Medi Ambient:
Señor presidente.
Retomo sus últimas palabras. Mi satisfacción por la próxima entrada en vigor de la ley. Los planes zonales los
vamos a presentar próximamente. Y desde luego, yo estoy
convencido y tendremos tiempo a lo largo de esta legislatura para señalar el compromiso de este gobierno de solucionar los problemas de los residuos en esta legislatura.
Evidentemente, todos los problemas que nos vienen
arrastrados anteriormente de suelos contaminados o de vertederos que, como usted sabe, prácticamente en casi todos
los 500 municipios que hay en nuestra comunidad estaban
en situación un punto irregular, probablemente no nos dé
tiempo a solucionar estos problemas, pero vamos a hacer los
máximos esfuerzos para conseguirlo.
Gracias, señor presidente.
El senyor vicepresident primer:
Muchas gracias.
Passem a l’últim bloc de preguntes del senyor Oltra, que
són de la 4.896 a la 4.898, dirigides al senyor conseller. Té
la paraula, senyor Oltra.
El senyor Oltra i Soler:
Gràcies.
Estes preguntes fan referència a un tema ja que en alguna ocasió hem tingut oportunitat de comentar. Es va produir
ja fa mesos, en setembre, en el parc natural del Fondó.
Curiosament, els parcs naturals probablement siguen els
espais del territori valencià en què es produïxen més incendis. Segur que estadísticament, no sé per què serà –o m’imagine per què serà–, entre unes coses i altres són uns
Página 2302
14/02/2001
espais que pareix que siguen atractius perquè es cremen les
coses d’una manera o d’una altra.
En este cas, a més, la veritat és que no té massa justificació el que va passar ací, perquè se suposa que es donaven
totes les circumstàncies perquè no passara el que va passar.
Perquè, bé, hi havia gent ahí de la conselleria mateixa, era
dins del parc natural i en un dia, que ahí hi ha hagut discrepàncies si era situació de risc u o situació de risc tres, però
en un dia que en tot cas el vent que bufava era suficientment
fort com per a desaconsellar a qualsevol persona que es
prenguera foc allí. I en tot cas, deurien estar els mitjans adequats allí preparats perquè, si això passava, no prenguera les
conseqüències que va prendre. Cinc hores allí pràcticament
en l’extinció, una multitud de mitjans, o siga, una cosa que
està molt bé però que jo crec que si es fan un poquet més de
mesures preventives no hauria calgut arribar a eixa situació
i muntar el xou que es va muntar allí, amb el risc evident que
tot allò va suposar per a un espai natural d’eixa importància.
Que, per altra banda, també les preguntes fan referència
que este incendi era un incendi teòricament controlat per a
l’eliminació del canyís, que vosté sap que és un problema
freqüent en estos espais naturals, però sí que ens agradaria
saber –tornem un poc a la polèmica d’ans– allò que és més
barat, allò que és econòmicament més atractiu: sense dubte,
cremar-ho. Això jo ho tinc claríssim també. Però crec que
ecològicament no sé si és allò més productiu. Jo diria que
no, i que crec que hi ha mètodes per ahí, inclús mètodes
naturals, que en alguna ocasió, quan es va començar a estudiar el Pla rector del Fondó en el seu dia, es plantejava –i
això ho tindrà vosté ahí en la conselleria, eixa documentació– la utilització d’alguns animals inclús que estan quasi en
perill d’extinció en la nostra zona perquè pogueren fer-se
càrrec també de l’eliminació, contribuir a l’eliminació d’este canyís.
Tot açò jo sé que econòmicament és probablement més
car, més costós, però que vosté sap també que l’eliminació
per la crema del canyís és motiu molt freqüent de cremes, i
no sempre controlades, en este parc natural. En este cas ha
sigut així i en altres casos ha passat d’una altra manera. És
una cosa que es repetix d’una manera cíclica, i caldria pensar també una cosa que, d’una manera més definitiva i més
segura, servira per a eliminar el problema sense córrer el risc
actual.
Gràcies.
Número 65
unas quemas controladas en alguna zona, incluidas en la tradición, que han permitido precisamente que los parques los
tengamos en esas condiciones.
Planteada la solicitud de los propietarios de la zona de
hacer determinadas quemas controladas, como tradicionalmente se dan en esa zona y en otras, se estuvo vigilando.
Precisamente se informó favorablemente por la dirección
del parque, entendiendo que como elemento positivo que
contribuye a la regeneración y está fuera de las épocas
donde produce perjuicio al parque. Y además se comprobó
que en el día concreto, porque en concreto los días anteriores había habido Previfoc 2 y 3, ese día había Previfoc 1,
pero no obstante estaba avisada la sección forestal y por
parte de la Conselleria de Administración Pública, entendiendo que era la época donde había que hacerlos en ese
momento, saltaron las medidas preventivas de la dotación
de equipos próxima para actuar.
Lo que es evidente es que, aunque un día sea Previfoc 1,
pueden venir unas rachas de viento, o activarse más el viento, porque hasta ahí todavía no llegamos, que eso es un
poco... y que alguno de los agricultores que estaban quemando ahí como en otras zonas, pues, se les fuese el fuego.
Bueno, eso es un problema también asociado a la cultura del
fuego en nuestra comunidad.
Efectivamente, gracias a estar previstos todos los dispositivos, se extinguió rápidamente, por lo que yo estoy satisfecho. Evidentemente, no podemos presumir de la multitud
de autorizaciones que se solicitan, que se pueden producir
incendios, pero sí que se llevan a los días que hay menor
previsión, que se prevén las dotaciones, y si en el caso se
produce un accidente como el que se produjo, posible siempre, siempre en toda la comunidad y en cualquier día, sea
Previfoc 1 o 3, bueno, pues poder controlarlo rápidamente
como se hizo. Por lo tanto, la actuación tanto del equipo del
parque como de los bomberos, como, estructuralmente, la
actuación dentro de un parque natural, yo la veo actuación
de la administración totalmente correcta.
Gracias, señor presidente.
El senyor vicepresident primer:
Señor conseller.
Señor Oltra.
El senyor Oltra i Soler:
El senyor vicepresident primer:
Gràcies.
Senyor conseller.
El senyor conseller de Medi Ambient:
Señor presidente.
Señalar, y el señor Oltra, que conoce la zona de Elche
perfectamente, sabe cómo los agricultores, cómo los usos
perimetrales allí en el parque, tradicionalmente han utilizado las quemas de determinadas zonas invadidas por carrizo,
además como forma de regeneración. O sea, que evidentemente eso, realizado fuera de las épocas de cría, en determinadas épocas, ha sido un método normal de una cosa que es
muy importante como es la regeneración del carrizo.
Pero bueno, el incendio que se produjo no se estaba
planteando como una regeneración de carrizo sino como
Gràcies, senyor president.
Bueno, jo discrepe... O siga, és cert que el mètode de la
cremació del carrís ha sigut un mètode tradicional en la
zona, no?, però això no vol dir que siga bo. Tinga en compte que allò és parc natural des de fa dotze anys, i que inclús
hi ha molta gent que si per ella fóra, allò seria una altra cosa,
no? O siga que no és un tema que vaja lligat, el tema de la
utilització d’aquest sistema, amb el respecte al que allò
suposa. A allò se li ha donat foc tradicionalment perquè és el
mètode més barat per a l’eliminació del carrís que molestava o xuclava un excés d’aigua, perquè també cal dir que
també les coses van per ahí. Inclús tradicionalment se li prenia foc i fins que s’apague a soles.
Ara hui en dia, doncs, sí, se du un poquet més de control,
perquè, clar, allò és un parc natural i rep ajudes europees,
etcètera, etcètera, però nosaltres creem que s’hauria de buscar almenys, pel que toca l’administració, el que toca dins
Número 65
14/02/2001
del parc natural, la part pública, i en la part privada, encara
que siga privada, vosté sap que rep –la majoria, no tot,
també– una sèrie de subvencions que d’alguna manera permetrien condicionar els sistemes d’eliminació d’aquest
carrís d’una altra manera.
Nosaltres pensem que cal ser molt més curosos en eixe
sentit i que l’administració deuria donar exemple, quant al
carrís que li toca, de buscar mètodes més ecològics, encara
que probablement econòmicament siguen una mica més cars
que la resta.
I després, bé, vosté parla que allò si tenia Previfoc 1. Bé,
hi ha una resolució de l’Ajuntament d’Elx –que l’haurà
rebut vosté– en què se diu que allí hi havia Previfoc 3, no sé
qui té la raó en estos moments, però pareix evident que les
coses són com són, l’incendi es va produir a una hora del dia
–a migdia ja, pràcticament– que jo crec que no calia ser
endeví per a saber que el vent estava prenent una intensitat
que feia desaconsellable el prendre foc de la manera que se
va prendre, i, en tot cas, jo no compartisc que les mesures de
prevenció foren les correctes. Per contra, no s’hauria tardat
quatre o cinc hores en l’extinció, i una autorització com jo
crec que mai s’havia donat ahí, amb helicòpters i de tot tipus
de coses per a l’extinció.
I després, també crec que és preocupant, eixa idea, que
en este cas és un exemple més per part del director del parc,
de minimitzar els efectes. O siga, jo crec que eixes coses
inclús estratègicament no són bones, hi ha gent que li té passió –acabe ja- al tema del foc.
O siga, per lo tant, reconéixer la importància jo crec que
seria molt millor.
Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies.
Senyor conseller.
El senyor conseller de Medi Ambient:
Gracias, senyor presidente.
Bueno, todo lo contrario, no es la política de la
Conselleria, ni –estoy seguro– del director del parque, minimizar. Al revés, la objetividad en plantear siempre los resultados; las mediciones y las consecuencias de los incendios
son objetivas, son totalmente objetivas.
En ese sentido, evidentemente puede haber prácticas,
otras prácticas, que puedan ser yo no sé si mejores, pero
bueno, distintas, que tengan unos efectos distintos, que en
algunos aspectos sea mejores y en otros no.
Evidentemente, la quema de carrizo se ha autorizado tradicionalmente, y ya digo, realizada en determinadas épocas
es positiva y además es un elemento de defensa frente al
carrizo, que es un elemento muy invasor que crece, que disminuye la biodiversidad e impide que se produzca la existencia de una variedad de flora importante.
En ese sentido, ya los últimos informes que tengo por
parte de la dirección del parque, señalan que está creciendo
y hay una regeneración muy importante y además con una
biodiversidad mayor, con juncos y con otro tipo de plantas.
Quiero decir, que –yo diría– en ningún caso se minimiza,
pero tampoco pido que se maximice o se dramatice algo que
es bastante natural y que en todo caso nunca ha sido un perjuicio importante producido como se ha producido en el par-
Página 2303
que natural del Hondo, y visto la regeneración que existe, yo
entiendo que es positivo y que si, en su momento no se pretendía que el incendio alcanzase esa superficie, pero que los
resultados de los incendios en las zonas húmedas, bueno,
pues no tienen las desgraciadas consecuencias que tienen en
otro tipo de masas forestales porque tienen factores positivos
y en este caso, además, pues bueno, la actuación de la administración controlando las brigadas, todos los equipos que
estaban pendientes, no de ese punto, que estaban pendientes
de todo el parque, porque había una posibilidad real, bueno,
pues fue positivo para extinguirlo rápidamente.
Gracias, señor presidente.
El senyor vicepresident primer:
Muchas gracias, señor conseller.
Senyories, interrompem el Ple durant cinc minuts.
(Se suspén la sessió a les 17 hores i 40 minuts)
(Es reprén la sessió a les 17 hores i 47 minuts)
El senyor vicepresident primer:
Al conseller de Cultura i Educació, el bloc de preguntes
que formula don Joan Antoni Oltra, 4.623, 4.624 i 4.625. Té
la paraula.
El senyor Oltra i Soler:
Gràcies, senyor president.
Senyor conseller, bé, són unes preguntes... pillem l’exemple de València capital, però jo crec que és un exemple
emblemàtic. Una ciutat amb una riquesa monumental increïble que fa que pràcticament, doncs, en fer un forat, en quasi
tota València apareguen restes arqueològiques, cosa que és
molt interessant, o a voltes no, ahí està el cas de Castelló
capital, per exemple, on se fa justetament els contrari. En
altres llocs, doncs, també se fan barbaritats, perquè no tot el
món comprén o assumix la importància o l’handicap que
suposa la trobada de restes arqueològiques.
Però sí que és cert que no sempre hi ha una voluntat o
una política clara per la gent que se troba estes coses, no?
Perquè, bé, normalment significa la paralització de l’obra,
haver de deixar este material en algun lloc adequat, etcètera, etcètera. I, bé, doncs qui més i qui menys intenta fugir
d’esta responsabilitat. Si a això li unim el que a voltes la
mateixa administració tampoc té mitjans suficients o bé
d’inspectors per a controlar, catalogar i estudiar el tema, o
bé d’instal·lacions a l’hora de poder depositar estos materials, si a voltes s’ha de fer càrrec el mateix constructor o el
mateix ajuntament en locals inadequats, doncs, no és rar que
inclús determinats materials que poden tindre un valor
important, doncs, no arriben allí o, inclús, una volta depositats allí desaparega alguna peça, perquè, doncs, per qüestions de vigilància i este tipus de coses, o d’interés en general, doncs, no siga molt gran, i passa el que passa, no?
Aleshores, bé, se citava l’exemple de València, però evidentment és un exemple que pot passar inclús probablement
més agreujat en altres poblacions menys importants i que, en
canvi, tinguen també una riquesa monumental destacada.
Nosaltres volíem preguntar-li, doncs, bé, què és el que se
sol fer en estos casos? M’imagine que vosté esta situació la
coneixerà millor que nosaltres, com a responsable de la
Página 2304
14/02/2001
Conselleria de Cultura, i què és el que està passant quan este
tipus de coses passa? I no m’estic referint ja solament als
grans monuments, que és difícil que u se’ls enduga en la
butxaca, però sí que, quan se troben coses, que per la seua
grandària, doncs, a la millor sí que és fàcil que desapareguen. Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor Oltra.
Senyor conseller.
El conseller de Cultura i Educació:
Moltes gràcies, senyor president.
Senyor Oltra, anem a vore: està molt regulat el procediment d’actuació. Tant en matèria arqueològica com paleontològica, ve determinat per la Llei de patrimoni cultural
valencià i la normativa aplicable. I en conseqüència, dins
d’eixa normativa, en la resolució en què s’autoritza l’excavació o que s’autoritza l’actuació, ja es determina el centre
o museu en què s’han de depositar les peces trobades.
El museu en què s’han de depositar ha de complir una
sèrie de requisits: estar reconegut com a tal per llei, estar
ubicat a la localitat on s’efectue l’actuació arqueològica,
reunir les condicions que permeten l’adequada conservació
i millor compliment de la funció cultural científica dels
materials, és a dir, instal·lacions amb espai suficient que permeten la ubicació ordenada, fàcil utilització i facilitat d’evacuació en casos d’emergència, condicions de seguretat, que
es dispose d’una zona d’estudi i de taller de restauració.
És evident que no n’hi ha en totes les localitats de la
comunitat, però també està molt determinat que quan en un
terme municipal no hi ha un lloc, museu o local en condicions, que no reunix les condicions a què abans hem referia,
els materials trobats es dipositen al museu més pròxim que
reunisca eixes condicions. I, de fet –insistisc–, pot ser el més
important, ja quan se fa l’autorització, se fa una resolució de
la mateixa Direcció General de Patrimoni en què s’indica a
on s’han de depositar les restes que es puguen trobar.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor conseller.
Senyor Oltra.
El senyor Oltra i Soler:
Gràcies.
Segurament per estar regulat no és. I ara amb això de la
Llei de patrimoni, encara menys, no? Encara que la Llei de
patrimoni, doncs, també és aquella llei que a voltes, servix
per a una cosa o servix per a l’altra. Ahí està el Cabanyal, el
Palau de Congressos d’Alacant, o siga, a voltes és aixina
una llei tan flexible.
Però, inclús, a banda de la pròpia llei, la realitat encara
és més dura, no? Vosté mateix reconeix, perquè no pot ser
d’una altra manera, que la majoria dels nostres municipis,
doncs, no tenen eixes condicions tan òptimes a què vosté ha
fet referència, que si museus reconeguts, tallers de restauració... Inclús podríem parlar de memòria quasi dels ajuntaments que se troben en eixes condicions, precisament per la
quantitat tan xicoteta que suposa.
Número 65
Doncs, clar, entre que normalment no sempre s’està a
l’hora de quan se troba determinat material, i després el fet
més greu que quan se troba, doncs, és un lloc que no té este
condicions tan òptimes i tan ideals que diu la llei, però que
després se queda en el paperet, perquè després, a l’hora de
la veritat això no existix allí o en les rodalies, i a voltes...
quan se va publicar esta denúncia, estem parlant que a algú
se li va dir que havia de dur unes peces quasi a dos-cents
quilòmetres del seu poble. Doncs, evidentment, és cert que
ho pot fer, però també cal pensar, bé, que això se pot dilatar,
que a la millor no vol, que no sé què, que no sé què més, i
que el camí poden passar determinades coses.
A nosaltres ens agradaria que, efectivament, eixa llei es
poguera complir més, de manera que entre conselleria i
ajuntaments es donaren un major nombre de mitjans per a
poder depositar i facilitar la investigació i la catalogació d’aquests béns, però que en aquests moments, la veritat és que
no ens estranya la situació que a voltes se denuncia per ahí
de pèrdua, d’espoli o de no saber a voltes l’hora que és en
estos temes. Ens agradaria que eixe text legal s’acostara
cada volta més a la realitat i no es quedara simplement en
això, perquè queixes crec que n’hi ha més d’una i probablement bastant fundada.
Gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor Oltra.
Senyor Tarancón.
El conseller de Cultura i Educació:
Anem a vore, senyor Oltra, me sorprén, no? Vosté se
referia a algun tema en concret que s’haja obligat a depositar a dos-cents quilòmetres. M’haguera agradat conéixer
eixa concreció, perquè no és normal que no hi haja museus
municipals en condicions, almenys dins de cada comarca.
Jo he dut ací una mostra de resolucions, quan s’autoritzen actuacions, per exemple, una recent de febrer del
2000, pel terme municipal de Cullera. S’indica que s’han
de depositar al Museu Municipal de Cullera. En València,
bé en els depòsits de l’Ajuntament, encara que el mateix
Ajuntament ha demanat compartir això amb els depòsits
del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació per
una qüestió d’espai i de millor emmagatzematge, i s’ha fet
ahí. És a dir, realment tenim una xarxa de museus tant a
nivell local com comarcal suficientment estesa com perquè no hagen de cobrir distàncies excessives les troballes
arqueològiques quan es produeixen. Per això, bé, podem
estar davant d’un cas excepcional o pot ser que el propi
valor del que es troba obligue a un altre tipus d’actuacions. Jo recorde no fa massa en una troballa important a
Dénia que directament la resolució va caminar en la direcció de dipositar –si no recorde malament– en l’arqueològic nacional per motius de catalogació, valoració i restauració; després s’ha tornat al lloc, però el normal és que
s’indique sempre en la resolució de la Direcció General de
Patrimoni el museu més pròxim.
Moltes gràcies, senyor president.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor conseller.
Número 65
14/02/2001
La pregunta 4.892 de l’il·lustre diputat Ramón Cardona
i Pla, del mateix grup parlamentari.
Té la paraula el senyor Cardona.
Página 2305
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor Tarancón.
Senyor diputat.
El senyor Cardona i Pla:
El senyor Cardona i Pla:
Gràcies, senyor president.
Senyor conseller, esta pregunta ve de principis de curs
perquè entre les diverses coses que van passar a principis de
curs –que supose que comentarem en alguna Comissió
d’Educació– el president Zaplana i vosté van inaugurar
també un institut de secundària a Riba-roja. Durant eixa
inauguració de curs es va procedir, tal com consta en notícies de premsa, fins i tot en fotografies, a una cerimònia religiosa, supose que catòlica.
És sobre això sobre el que vull fer-li la pregunta, és a
dir: quins són els criteris que el senyor conseller ha barallat a l’hora d’inaugurar el curs mitjançant una cerimònia
religiosa, quan fa 22 anys que estem en un estat laic i aconfessional?
Moltes gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor Cardona.
Senyor conseller, senyor Tarancón.
El senyor conseller de Cultura i Educació:
Gràcies, senyor president.
Anem a vore, senyor Cardona. Esta, fins este moment, és
la pregunta més curiosa que m’han fet en esta Cambra. És
curiosa, però té una resposta molt fàcil.
En primer lloc, està clar que el que vosté diu d’una
cerimònia religiosa imagine que es refereix a l’actuació
del capellà que va intervindre en el lloc que popularment es coneix com la benedicció de la infrastructura
educativa. Imagine que es refereix a això. Jo he hagut
d’endevinar-ho. No sé si l’actuació religiosa és que el
capellà entrara pel recinte de l’institut o el que va fer
després, o la seua participació en ordre personal en els
actes lúdics posteriors. Imagine que està referint-se a
eixe acte concret.
Aleshores, partint que eixa suposició meua correspon a
la realitat, la única cosa que vull dir-li és que nosaltres no
entrem en les tradicions que puguen haver en la localitat, i,
per tant, amb independència de a quines persones es convide des de la conselleria a la inauguració d’un centre educatiu, sempre respectem les invitacions que puga fer l’alcalde
del municipi.
I en conseqüència, dins d’eixa autonomia, d’eixa discreció i eixa participació conjunta, eixe benestar amb les
corporacions locals respectives, hem tingut de tot. O siga, ha
hagut, efectivament, alguna inauguració en algun municipi
on ha hagut una participació religiosa, i, altres, que no. La
qual cosa vol dir que no hi ha un criteri, des del punt de vista
de la Generalitat o de la conselleria, o sí hi ha un criteri: el
criteri és que cada municipi mantinga les seues tradicions,
perquè estem davant d’una qüestió que tampoc respon a
colors. O siga, ha hagut de tot i en ajuntaments de tota condició ideològica.
Moltes gràcies, senyor president i senyor Cardona.
Gràcies, senyor president.
A mi no em resulta en absolut molest l’expressió pública de qualsevol tipus de fe, siga cristiana o no ho siga, siga
musulmana, siga jueva, siga la que siga. Però, en este cas
juguem amb un precepte constitucional, que no se’l vaig a
llegir tot, és l’article 16 de la Constitució, però quan arriba
al tercer punt diu: « Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els
poders públics tindran en compte les creences religioses de
la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions
de cooperació amb l’Església Catòlica i amb les altres confessions» .
Jo pense que el que està bastant clar és que els poders
públics no poden fer..., a vore, poden fer qualsevol expressió religiosa personal, però els poders públics com a tals no
poden promocionar o fer un acte públic en una confessió
religiosa. Jo això li ho dic perquè al nostre país ara està
venint, per exemple, gent immigrant de molts diverses religions. Per exemple, jo no sé si a este institut de Riba-roja hi
ha escolaritzats alumnes, per exemple, de creença musulmana. No ho sé. Però, la qüestió que em plantege és: es va convidar, per exemple, a un –diguérem a l’equivalent– rector
musulmà perquè beneira, introduira el centre? Es va convidar a algun rabí jueu perquè l’inaugurarà? (Veus)
Pense que –és que veig algun somriure–, però jo pense
que esta pregunta té més calat del que vostés li donen, perquè d’alguna manera estat confessional hem tingut durant
molts anys, amb obligatorietat de fer determinades coses, on
els poders públics sí que mostraven la seua participació en
un determinat credo. Però, en estes circumstàncies actuals jo
pense que, fins i tot, poden ser fomentadors de la discriminació i de la segregació d’unes altres religions.
És a dir, vosté o el president Zaplana, o qualsevol persona dels poders públics com a persona individual té tot el dret
a tindre la fe que vulga i tindre-la públicament, però com a
poders públics han de cuidar molt bé això. I, per tant, no
poden inaugurar un institut ni qualsevol centre públic amb
una cerimònia religiosa del tipus de siga, llevat que vostés
mateixos establisquen un ritual que permitisca –diguérem–
el que es diu l’ecumenisme, és a dir, la participació de les
diverses religions que poden estar contemplades en la nostra societat.
Moltes gràcies, senyor Tarancón.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor Cardona.
Senyor conseller.
El senyor conseller de Cultura i Educació:
Moltes gràcies, senyor president.
Anem a vore, senyor Cardona. Té vosté raó, però si em
deixa que m’enganxe al que ha dit de la Constitució, doncs, vosté ho ha dit, cal respectar les creences, respectar les creences.
Si una persona que representa la població, en este cas el
senyor alcalde, ha entés que havia de convidar el rector per
Página 2306
14/02/2001
a fer una cosa que no és..., és que vosté diu que la inauguració de l’institut fou una cerimònia religiosa. Això és una part
accidental, no és la part essencial de la inauguració de l’institut, la part essencial va ser una altra cosa. Si vosté recorda,
va ser algun tipus d’intervenció del president de la
Generalitat aprofitant, com ha de ser, l’inici de curs per a
plantejar una sèrie de programes o una sèrie d’objectius en
la política educativa de la Generalitat, i una sèrie de qüestions –diguem– que foren la part essencial de l’acte d’inauguració on hi ha, a més a més, com una part més, però que
en absolut marca l’essència de l’acte, una cerimònia, si
vosté vol dir-li així, religiosa, respectant el que diu la nostra
Constitució, les creences dels nostres ciutadans. I, clar, convindrà vosté amb mi que la persona que convida el rector al
acte és significatiu, és una bona mostra de la representació
del poble on està, perquè és el seu alcalde i l’han votat els
ciutadans.
En conseqüència, jo crec que no cal traure les coses del
seu lloc i mesurar-les en la seua magnitud. No és que li
donem més o menys importància, jo crec que li donem la
que té.
Moltes gràcies, senyor Cardona.
Senyor president, moltes gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor conseller.
Ú ltimes preguntes del senyor Ramón Cardona, la 4.893
i 4.894.
Té la paraula el senyor Cardona.
El senyor Cardona i Pla:
Gràcies, senyor president.
Esta última també es refereix a Riba-roja perquè jo pense
que vosté en este poble..., no puc dir que tinga mala sort perquè em sembla que totes les actuacions que fa en este poble
les fa perquè vol i ningú li obliga.
Aleshores, esta vegada, en concret, i també al principi de
curs –vosté ja sap tots els problemes que ha hagut al Maria
de Iciar, ho sap perquè vosté mateix va resoldre el concert
que tenien amb ell després d’inaugurar el curs l’any passat
en eixe centre, aleshores va resoldre el concert i, clar, va
arribar el moment d’escolaritzar els alumnes que s’havien
quedat sense concert, això, crec, corregisca’m si m’enganye,
però crec que era al mes de juliol– van haver 15 alumnes,
concretament, del Maria de Iciar, que van entrar directament
a una escola pública. Evidentment, l’escola pública té l’obligació d’oferir places a tots els alumnes que ho desitgen.
En este cas concret, 15 alumnes que havien deixat d’anar al
Maria de Iciar van passar al Cervantes de Riba-roja.
La cosa no seria problemàtica ni hauria plantejat cap
problema si no ens haguérem assabentat que un temps abans
este centre, com no tenia prou classes per a les sol·licituds
que tenia, va haver de baremar els seus alumnes, els alumnes que havien sol·licitat plaça en este centre, i van haver,
almenys, 20 alumnes que no van ser admesos i, per tant, van
haver de matricular-se a altres centres del poble o d’un altre
si ho triaven així.
Per tant, la qüestió que li pregunte està clara, és a dir:
tenen alguna previsió per a resoldre la manca de places –hi
ha manca de places evidentment en el centre–? I també, com
justifica que no es bareme els alumnes procedents d’un cen-
Número 65
tre exconcertat, que no es bareme els alumnes procedents
d’un centre privat, sostingut amb fons públics, junt amb els
que havien demanat plaça en eixe Cervantes i es van quedar
fora? Perquè, d’alguna manera, evidentment, van haver 20
persones que no es van matricular al centre que volien i van
haver 15 persones que forçosament es van matricular allí.
Moltes gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor diputat.
Senyor Tarancón.
El senyor conseller de Cultura i Educació:
Gràcies, senyor president.
Moltes gràcies, senyor Cardona.
Estem davant d’una situació, si vosté em permet l’expressió, excepcional, excepcional perquè està fora de calendari i, en conseqüència, cal prendre mesures excepcionals,
que després vorà que no són tan excepcionals quan entrem
en el detall.
És evident que si hi ha una Resolució de 24 de juliol
–crec recordar de la Direcció General de Centres– en la qual
es resolt el concert per no complir la normativa vigent que
han de complir els centres concertats per a poder ser-ho, i si
la baremació d’un curs, concretament del curs 2000/2001,
s’ha fet a l’abril, no podem fer en un acte de màgia tornarnos tres mesos enrere. És impossible fer la baremació.
Estem, per tant, davant d’una situació excepcional i ha
tingut el tractament que els pares pogueren elegir, amb un
grau important de llibertat, com sempre, el centre on han
volgut que els seus fills estigueren. Estem parlant també
d’una quantitat mínima, vosté mateix ho ha dit, que han
estat 15 alumnes, concretament han estat en primària 6
alumnes; i, en infantil, la resta d’alumnes.
Però, també hi ha una qüestió important que nosaltres
vam vore en el seu moment. No sols s’han anat al Cervantes
–si vosté em permet que li afegisca...–, al col·legi públic
d’Escoto ha anat un altre alumne d’infantil i, a un altre concertat, han anat 9 alumnes. És a dir, també ha hagut una incidència mínima. Quan es va resoldre el concert es va reunir
a tots els pares perquè triaren, és a dir, perquè sapigueren
que anaven a començar un curs al mes de setembre, si el
feien en eixe centre que no estava concertat i, per tant, que
havien de considerar que acudirien a un centre privat i, en
conseqüència, donar-los la possibilitat que pogueren tindre
un ensenyament gratuït.
Hi ha una qüestió a la qual vosté no s’ha referit i que és
fonamental. La gran majoria, massiva, d’alumnes que opten
pel Cervantes o que demanen el Cervantes tenen germans
allí. I, clar, no semblava massa normal que partirem la família, si la petició dels pares és que anaren al Cervantes.
Hagueren pogut anar –com deia– a altres centres, perquè es
van triar tres centres diferents.
En conseqüència, no podem parlar tampoc que haja
hagut cap tipus de discriminació, sinó que s’ha atés cada cas
de manera particular i amb l’acord, a més, del consell escolar municipal que estos 15 alumnes l’any que ve, és a dir, el
curs 2001–2002, entraran en la baremació normal.
Per tant, calia salvar una situació que tenia les seues
peculiaritats, que era la finalització d’un concert en un
moment atípic per les seues característiques, que és entre un
Número 65
14/02/2001
curs escolar i un altre curs escolar.
Moltes gràcies, senyor president, i senyor... (Inoïble)
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, senyor conseller.
Senyor Cardona.
El senyor Cardona i Pla:
Gràcies, senyor president.
Senyor conseller, no crega que no entenc les situacions
d’emergència. El que passa en este cas concret és que esta
situació d’emergència es feia sobre el no permís o la no
concessió a 20 alumnes perquè no anaren a eixe centre. És
a dir, el problema no està que entren 15 alumnes del María
de Iciar, el problema està que entren 15 alumnes sense
baremar, quan 20 persones no han entrat ahí pel barem fet
anteriorment.
¿No haguera sigut molt més raonable agarrar les 35
sol·licituds, baremar-les i anar ficant els alumnes als centres
que hagueren triat per ordre de preferència? No és això el
que correspon realment?
Ara en este moment, com a conseqüència d’esta situació
excepcional... però, bé, tenim aules de 3 anys que de 20
alumnes que tenien, ara en tenen 23. Hi ha un de segon de
primària que de 25 alumnes que tenia, ara en té 29. És a dir,
ha tingut unes conseqüències d’ampliació, inclús de places,
però hi ha hagut 20 alumnes que havien demanat el centre
Cervantes que no han pogut anar a ell havent-lo demanat
d’una manera oficial, dins dels terminis, i evidentment
tenien tots els drets. Si vosté em diu: « És que tenien germans
en eixe centre» , raó de més per a baremar-los. Segurament
hagueren eixit també beneficiats. Però açò no deixa de vore’s més que com una injustícia que caldria evitar.
Ara està pensant-se –pareix ser– també en posar aules
prefabricades en este centre perquè càpiga tota la gent, però
es fa quan entren alumnes d’este centre anteriorment concertat, no s’ha fet abans quan eren alumnes del centre
públic.
Per tant, a vegades –permeta’m dir-li– nosaltres sí que
apreciem discriminació, tant en este aspecte com en l’anterior, que vosté ha dit que era una cosa accidental, però nosaltres també apreciem discriminació de cara al conjunt de la
societat. No estan actuant de manera igual segons qui tenen
davant.
Moltes gràcies.
El senyor vicepresident primer:
Gràcies, senyor diputat.
Senyor conseller.
El senyor conseller de Cultura i Educació:
Moltes gràcies, senyor Cholbi.
Moltes gràcies, senyor Cardona.
Anem a vore. Jo vull començar pel final. Alguna casuística ens pot conduir a la més absoluta locura, senyor
Cardona. El Cervantes té dos línies, dos línies de primària.
Si vosté multiplica 6 i 6, 12, per 25 –i estic ara parlant de
memòria–, ens deu donar 300 –efectivament, eixe és el
barem, 25 per aula en primària–, ens dóna 300. I si sumem
Página 2307
totes les aules, tots els alumnes que hi ha matriculats després
de la incorporació dels que venien del María de Iciar, 150 i
145, me’n donen a mi 301, que està plantejant ja la construcció d’un nou centre....
És que jo crec que hem de posar-li un poc de sentit comú
a tot el que és la planificació o programació de l’ensenyament públic, si no volem tornar-nos de veritat tots un poc
locos. O siga, en este moment tenim sobre 300 alumnes en
12 aules, que seria la ratio normal de 25 per aula, en tenim
301. No és cap tragèdia, no és cap tragèdia, senyor Cardona.
I hem pogut respectar la llibertat d’elecció dels pares incrementant 1 sobre 300, que suposa el 0,3%, o el 3 per mil, si
vosté vol, d’increment sobre la ratio que marca la Logse,
que són 25, i quan hi ha causes excepcionals es pot augmentar. Però com vosté veu ací, la mitjana no se’n va massa.
Una altra cosa és que estiguem fent, i de fet estem fentho en el cas concret de Riba-roja, on estem en un dels municipis... Riba-roja, l’Eliana, potser Paterna, Benicàssim en
Castelló i tota la zona de la costa d’Alacant, on hi ha un
increment demogràfic molt més allà de la mitjana dels increments demogràfics normals de la població, i estem replantejant quines són les necessitats de futur. I pot ser que amb un
replantejament adequat necessitem un centre més de primària a Riba-roja, però no pel fet que haja deixat d’estar concertat el centre María de Iciar, perquè com vosté veu, es
manté en unes proporcions més que adequades des del punt
de vista pedagògic i de compliment dels 25 alumnes per
aula, després d’haver incorporat al Cervantes tots els que
han volgut entrar, els pares que han volgut dur als seus fills
allí, una vegada s’ha resolt el concert amb el María de Iciar.
Moltes gràcies, senyor president. Moltes gràcies, senyor
Cardona.
Interpel·lació al conseller de Benestar Social
sobre violència domèstica
El senyor vicepresident primer:
Punt huit del ordre del dia, que és la interpel·lació al conseller de Benestar Social, que la formula la diputada Dolors
Pérez del Grup Parlamentari Esquerra Unida del País
Valencià.
Té la paraula la il·lustre diputada.
La senyora Pérez i Martí:
(Parla sense micròfon) Gràcies, senyor president.
Senyores i senyors diputats. Senyor conseller.
La interpel·lació presentada pel Grupd’Esquerra Unida...
(remors) –¿aixina?– ve a dir una cosa aixina com quina és la
política general de la conselleria per a tractar la situació de
violència domèstica que suporten les dones al País Valencià.
La veritat és que cada dia, a més a més, existeix més violència o, com a mínim, ens adonem més del que vostés
vénen a anomenar la violència domèstica, que jo considere
que és violència de gènere, no significa que una dona per ser
ama de casa tinga una certa violència diferent a la resta. I per
a parlar de la mateixa i per a exposar-li el que jo crec, permeta’m, senyor conseller, que li faça una xicoteta exposició
d’allò que des d’Esquerra Unida del País Valencià pensem al
respecte.
Página 2308
14/02/2001
L’ONU, al mes de maig de l’any 2000, reclamava que la
violència de gènere fos considerada com un crim en tot el
planeta. Aquesta definició adoptada en la cimera de Pequín
ha estat un dels pocs avanços obtinguts respecte als plans
d’acció. Els prop de 180 països que subscriviren la declaració es comprometen a establir lleis nacionals i enfortir els
mecanismes judicials apropiats per encarar les qüestions
penals sobre tot tipus de violència de gènere.
L’Unicef adverteix que si no són aplicades mesures concretes sobre aquest fenomen que implica el total de la humanitat, la violència de gènere continuarà negant els drets
humans de les dones i els xiquets en totes les nacions, sense
distinció de riquesa, religió o cultura.
Segons un informe del Banc Mundial, que estic convençuda que vosté també haurà llegit, perquè vosté està bastant sensibilitzat en el tema, les violacions i les violències al llar familiar comporten la pèrdua de més anys de vida saludable entre
dones de 15 a 44 anys d’edat, que, per exemple, el càncer de
mama, el part obstruït, la guerra o els accidents de tràfic.
Existeixen diferents tipus d’agressions que, al meu parer,
deuen estar partides en dos, com a mínim és el que jo opine.
Existeixen el que són les agressions físiques i el que signifiquen les agressions psíquiques. Si més no, també al meu
parer, l’agressió psíquica és la més greu agressió que les
dones sofreixen. I si les mateixes tenen fills, també de forma
indirecta són sers agredits i marcats per a la resta de la seua
vida. I això ho podem constatar en la quantitat de xiquets
amb eixa creueta rojeta, que en la majoria de col·legis consideren xiquets conflictius, malauradament sense els mestres saber què és el que això en profunditat significa.
Al nostre Estat, el 39,7% creu que en la mateixa actitud
de la dona és on cal buscar l’origen del maltractament. La
majoria a nivell europeu, o siga, un 98%, atribuïa el mal
tracte a l’alcoholisme o a l’addicció a les drogues. Aquesta
circumstància, després d’haver comprovat en 300 casos
diferenciats les proves, va resultar negativa, ja que cap d’eixes proves indicava que fos motiu perquè les dones per
aquestos motius foren agredides.
De l’enquesta realitzada entre 16.179 persones, 1.000
d’elles espanyoles, dels 15 estats membres, es desprèn a més
que encara que el 94,6% opina que aquests tipus de fets són
inacceptables en tots els casos, solament el 62,4% consideren que són sempre castigables per la llei.
A més, existeix un xicotet percentatge del 0,7% –no
molt– de la població que considera que la violència de gènere és acceptable en totes les circumstàncies, que a més se
suma un 2,3% que la justifiquen en alguns dels casos; no en
tots, però en alguns dels casos la solen justificar.
A Espanya, el 0,8% la troba justificable sempre, i solament un 0,4% se suma als que la consideren acceptable en
alguns dels casos. De fet, els espanyols es mostren convençuts, en major mesura, o siga, un 73,4%, que la violència de
gènere és sempre perseguible per la llei, o deu ser perseguible per la llei, i arriba al 97,1% els que la consideren inacceptable en tots els casos.
A més, a Espanya existeix una major conscienciació respecte a determinats casos de violència, com és la psicològica, que és percebuda com a greu en un 76,3% dels espanyols
i espanyoles, front a menys del 65% dels europeus. Podem
considerar que estem en una societat bastant saludable i més
sensibilitzada per aquesta situació.
El 23 de maig de 2000, senyor conseller, en unes jornades realitzades al País Valencià, s’incidia que els autors de
Número 65
la violència de gènere solen anunciar la seua acció de forma
pública. I això ho hem vist també en algun tipus de programa informatiu, sobretot en Tele 5, en un dels programes
especials mensuals, en protecció o en divulgació del que la
violència de gènere significava.
En definitiva, senyor conseller, la violència de gènere
constitueix un atemptat contra la igualtat i la llibertat, i des
de la nostra comunitat cal buscar els mitjans necessaris per
caminar cap a la seua eradicació. És, per tant, senyor conseller, que a més de l’exigència que se sol·licita a les dones
perquè denuncien la violència de gènere, perquè si no, no
estem informats dels casos, cal aplicar noves mesures.
Jo m’he basat en unes quantes accions que pogueren
solucionar, o si més no, sumar tot este treball en defensa de
la igualtat, en contra de la violència, que pot portar la conselleria endavant, però que jo estime fonamental en nom
d’Esquerra Unida del País Valencià. La creació d’un torn
d’ofici especialitzat per a protegir també el que significa la
llibertat de la dona, a vènit de denunciar, de contar, d’expressar; la creació d’una fiscalia especialitzada; preparació a
l’àmbit policial de les persones que han d’atendre a estes
dones agredides o en perill de ser agredides, i línies de formació a l’àmbit de l’educació en els currículums educatius.
Això seria fonamental per caminar cap a una societat diferenciada, i no solament en plans d’igualtat, sinó en allò que
significa salvaguardar a les dones agredides.
Però sobretot, senyor conseller, jo estime que el més
important seria que des de la pròpia conselleria, des del
Govern Valencià, es promulgara una llei específica sobre la
violència de gènere al País Valencià, que contemple la realitat i circumstàncies específiques de la violència que s’exerceix a les dones: mals tractes en la relació de parella, violació a l’àmbit privat o públic, abusos sexuals a menors, acoso
i abús sexual en el treball. I en eixa línia, senyor conseller,
si cal, jo estaré treballant, si ho considera, en companyia de
vosté. Però una llei de protecció a les dones seria fonamental en estos moments, ja que per moltes línies d’actuació que
es tiren endavant, per molt que ho perseguim, els casos continuen apareixent, malauradament, cada vegada en més
quantitat.
Al País Valencià, senyor conseller, és evident que cada
vegada més les dones estan denunciant agressions. Aquestes
agressions, al meu parer, són agressions contra el conjunt
del País Valencià. La violència de gènere que sofreixen moltes dones valencianes per part d’homes, que a més solen
anunciar el que van a realitzar. És curiós, aquesta
interpel·lació l’havien d’haver feta en el mes de desembre, i
per circumstàncies alienes, tant a vosté com a mi no la
vàrem poder fer. Però concretament en el mes de desembre,
senyor conseller, es contava el cas que cinc dones de diferents zones avisaren a la policia que els homes les havien
amenaçades de mort. En un termini de quinze dies moriren
totes, a mans dels qui les havien amenaçades i les havien
anunciat que les anaven a matar.
Això és greu. Però al País Valencià, encara que no hi
hagueren molts casos i solament n’hi haguera un, senyor
conseller, seria qüestió que prenguérem les mesures perquè
esta situació, perquè aquesta situació, no continuara endavant. De totes formes, agraint-li la seua clara atenció, senyor
conseller, espere que vosté, des del seu pensament, puga
acceptar aquesta proposta, que no estime que siga solament
d’un partit sinó del conjunt d’aquesta Cambra, i pel bé d’aquelles dones agredides al País Valencià.
Número 65
14/02/2001
Perquè, per a finalitzar, senyories, els diré que jo hi ha
dies que tinc tanta impotència que crec que jo sóc una dona
agredida, jo em sent agredida quan agredeixen a una dona, i
em sent violada quan violen a una dona, em sent violada,
perquè ofendre a una dona significa ofendre al conjunt de
dones d’esta societat, i ens sentim impotents. I per a no sentir-nos impotents, i per a què els plans d’igualtat siguen
reals, eixe és un dels temes que haurien d’estar suficientment conscienciats, haurien de posar-nos d’acord per a buscar les mesures oportunes per a eradicar-ho de la nostra
societat.
Gràcies, senyor president.
El senyor vicepresident primer:
Moltes gràcies, il·lustre diputada.
Senyor conseller, senyor Blasco.
El senyor conseller de Benestar Social:
Moltes gràcies, senyor president.
Senyora Pérez.
Senyors diputats i senyores diputades.
Des de la coincidència en la intervenció fonamentada
que acaba de fer la senyora diputada, vull, d’alguna forma,
també, coincidir en alguns dels plantejaments que vosté ha
fet, i al mateix temps explicar-li també quina és la posició
que jo voldria defensar hui ací. I des d’eixa mateixa coincidència i reconeixent la situació dramàtica i les estadístiques
que donen, que són prou lamentables, dir-li també, perquè
vull d’alguna manera introduir algun factor que done una
certa expectació o una certa esperança que les coses van
millorant, que com vosté sabrà, per primera vegada, des de
fa ja molt de temps, parlar dels maltractaments en la nostra
comunitat, pot tindre ja hui en dia –hui en dia, no sé el que
durarà– una perspectiva positiva, perquè els delictes de violència de gènere, com vosté assenyalava, senyoria, han iniciat una corba descendent en la nostra comunitat.
Són dades donades per esta setmana passada pel mateix
Ministeri de l’Interior, que venien a avalar que per primera
vegada, així com en altres comunitats autònomes havien
augmentat els delictes que es qualifiquen d’esta forma en la
nostra comunitat, no d’una forma molt sensible, però havien
passat, si no recorde mal, de 1.700 i escaig a 1.600 i un poc,
havien disminuït.
Jo crec que allò fonamental és que intentem procurar instruments de protecció i de suport per a les dones. I era necessari que això ho férem des d’una atenció personalitzada a les
víctimes, i finalment calia una consciència del conjunt de la
societat sobre les conseqüències d’estes opcions. Perquè
com vosté deia també, és un problema en part també conseqüència de la formació, de l’educació i dels valors en què
estem immergits socialment. El primer pas per a intentar
avançar en eixa línia, va ser l’elaboració d’un marc polític
que s’emmarcara en la política sobre la dona. Este va ser l’origen del Pla d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i
en ell s’establien ja els objectius i les accions que havia de
desplegar la Generalitat Valenciana en col·laboració amb
distintes entitats públiques i privades de la nostra societat.
Amb este Pla d’igualtat es buscava unir esforços per a
oferir actuacions clares en tots els àmbits de la nostra societat. L’objectiu era aconseguir la plena igualtat entre homes i
dones, i abordar també la problemàtica que vosté assenyala-
Página 2309
va. I en estos moments ens tornem a trobar en un punt d’inflexió. De nou estem immergits en estos moments, com li
dic, en l’elaboració d’un nou Pla d’igualtat d’oportunitats,
que volem que en esta ocasió faça un aprofundiment clar
sobre el que és elevar el nivell de consciència sobre estes
conductes antisocials, i també la presa de mesures adequades per part de l’administració.
En estos moments, a través del Consell Valencià de la
Dona, del Govern, els sindicats, les associacions i les federacions de dones, estem treballant en l’elaboració d’un nou
Pla d’igualtat, conjuntament amb la Comissió Interdepartamental, que reuneix i coordina les actuacions dels diversos
departaments de l’administració autonòmica. I això demostra la importància que l’actual Govern de la Generalitat està
concedint-li a les polítiques de la dona i als òrgans de participació social. Puc avançar-los que la principal novetat d’este pla que estem treballant, que estarà vigent fins a l’any
2004, serà la inclusió d’una àrea dedicada íntegrament a la
violència de gènere. Per primera vegada en este Pla d’igualtats anem a dedicar una àrea, i ja s’està treballant amb ella,
directament vinculada amb la violència de gènere.
El segon pas que es va a donar des del Govern Valencià
per a posar fre a la violència de gènere va a ser l’elaboració
d’un pla específic de lluita contra la violència domèstica.
Este pla ens ha permés dotar-nos d’instruments i mecanismes eficaços, amb els quals poder oferir una resposta ràpida, àgil, professional i personalitzada a les dones víctimes
dels maltractaments. D’esta forma, quan una dona, per posar
un exemple, crida al telèfon o visita un dels centres Infodona
24 hores, vull dir-li que no passa ni uns minuts fins que tinga
l’assistència sanitària corresponent o mèdica. En només
qüestió d’hores, tant ella com els seus fills poden ser internats en un centre, si així ho necessiten. I en només uns dies
poden interposar una demanda judicial. Podem dir que
objectivament a la Comunitat Valenciana tenim uns mecanismes de resposta ràpida i efectiva. Li dic objectivament.
Del nou Pla contra la violència domèstica, puc apuntarlos com a altres novetats més destacades les següents. La
creació d’una xarxa coordinada de servicis, independentment de les administracions que tenen la seua titularitat. El
reforç del mecanisme de protecció i resposta d’avant d’este
tipus d’agressions. Una aposta pels recursos residencials
més humans, com són els pisos tutelats, que permeten una
ampliació dels períodes d’estats segons la necessitat de cada
dona. La creació d’una comissaria especialitzada en temes
de violència de gènere, que vosté ha assenyalat també en la
seua intervenció. La coordinació dels mecanismes d’acció
conjunta amb les instàncies policials, judicials i fiscals.
I també vull dir-li que en estos moments la conselleria té
pràcticament ultimat un projecte de llei, que presentarà en el
seu moment al govern i a estes Corts, sobre les agressions;
una llei encaminada a pal·liar tots els efectes de les agressions sobre la dona.
L’estratègia d’acció establida pel Govern Valencià es
fonamenta, fonamentalment, en dues premisses per acabar.
La primera, la violència de gènere no és un problema d’àmbit privat, sinó que es tracta d’un assumpte de drets humans,
com vosté assenyalava també, i de llibertats públiques, i no
podem continuar creient que el que passa dins de les parets
d’una casa és sagrat i que ningú té dret a interferir en la
mateixa. I segon, s’ha de considerar els actes de violència de
gènere com uns actes criminals, i s’ha de posar més èmfasi
en la càrrega de la culpa en l’agressor, i en la modificació
Página 2310
14/02/2001
d’este tipus de conductes mitjançant la reeducació durant el
compliment de la pena que se le impose.
Este és el camí pel qual vam apostar, i crec sincerament que és pel que hem de continuar. Les dades registrades ens reafirmen en les mesures que vam posar en marxa.
I esta dada que jo li acabe de dir, que ha sigut significativa en el que ha sigut la reducció dels índexs de delictes
d’esta qualificació en la nostra comunitat, vull dir-li que a
pesar que és una dada significativa, no per això ens ha de
portar a l’autocomplaença ni a deixar de reconéixer que,
mentre es done un sol cas de violència d’este tipus, hem
de posar en marxa tots els mecanismes que des de l’administració facen possible anar eradicant estes conductes
antisocials.
Gràcies, president.
(Ocupa la presidència la presidenta, senyora Marcela Miró
Pérez)
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, honorable senyor conseller.
Té la paraula la il·lustre senyora diputada, per a rèplica.
La senyora Pérez i Martí:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyor conseller.
Aniré fonamentalment, perquè a mi em sembla que
estem bastant en línia en el que significa esta problemàtica,
aniré doncs directament a allò que jo crec que he sol·licitat,
i que vosté sembla ser que ja té posat en marxa, o té preparat el poder avançar en este camp.
M’ha dit que la creació d’un torn d’ofici no especialitzat,
encara que en altres paraules és una cosa que va a posar en
funcionament o que ja està en funcionament. La creació
d’una fiscalia especialitzada, idènticament igual. I també la
preparació a àmbit policial. És això, els tres punts que jo he
entés que va... Però sobretot, a mi m’ha agradat, i no sé si és
que ho he sentit així correctament, que la promulgació d’una
llei és una cosa que van a començar a estudiar, o és una cosa
que tenen previst realitzar. (Veus) O siga està pràcticament
redactada.
Bo, doncs, senyor conseller, supose que no tardarem
molt en vore-la, poder participar en la mateix, si escau, amb
esmenes. I tant de bo eixa llei sí que significarà que poguera eixir per majoria de tota aquesta Cambra, perquè la sensibilitat davant aquestos casos tan desagradables em sembla
que és de tots, sense cap tipus de color polític.
Perquè clar, jo estava preocupada, conseller, perquè ¿què
resultat ha donat tota la inversió realitzada durant l’any
2000, per exemple, entre jornades, rodes de premsa o programes de televisió, exposicions, cursos d’educació i autoestima, etcètera? Doncs la veritat és que, si seguia les estadístiques, conseller, el resultat era pràcticament zero. I això
em preocupava. O per exemple, quan parlem d’esta llei, ¿en
quins col·lectius de dones –dones que no facen la política
activa institucional que en aquestos moments fem tots nosaltres–, quins col·lectius de dones van a participar? Què és el
que diuen? ¿Es posen en contacte en el senyor conseller o no
es posen o directament en la conselleria o en la Direcció
General de la Dona? I no per a mirar ni un llibre, ni una
situació, ni un curs específic, ni una excursió, ni una visita a
Número 65
les Corts, sinó per a actuar en el que significa política de
dona. Jo no en coneixia, i també em preocupava, per a què
li he de dir que no.
¿O no creu, senyor conseller, i de veritat, des del més
absolut respecte, que eixe títol de la violència domèstica,
l’eradicació de la violència domèstica, un títol tan ressonant
–perquè de veritat és que sonava–, no creu vosté que damunt
d’haver-lo dotat de tants diners hem tingut pocs resultats?
Perquè a vegades abaixar... Sí, pocs resultats, però que no
està gens mal.
O siga, anem a vore, si es pot millorar, si podem aportar
millores entre tots, i si a més a més, la seua conselleria les té
assumides, per a mi és una satisfacció. Però per a les dones
que represente en estos moments parlant-li d’este tema, és el
doble de satisfacció, perquè signifiquen avanços, i signifiquen avanços que no és simplement agarrar un telèfon i dir:
“Escolta, que m’estan ací fastiguejant”. “Ah, doncs mira,
buscat una advocada, has de parlar en una advocada d’ofici,
has de fer no sé què...” Quan acaba la conversa, ja l’han
morta. Per tant, a mi tot el que són eixe tipus d’avanços em
pareix bé.
I m’agradaria acabar, conseller, demanant una cosa a
esta Cambra que s’està demanant en alguns ajuntaments del
País Valencià. Jo no vull diferenciar el tipus d’agressió, i en
estos casos parlem de dones, el tipus d’agressió i els assassinats a dones que s’estan fent d’altres tipus d’assassinats
que es donen en el conjunt de l’estat. No vull diferenciar-los.
Llevar la vida d’una persona, de la forma que siga i sota les
idees que siguen, no és justificable. I supose que en això
també estarem d’acord totes i tots.
Aleshores, si per a una quantitat d’assassinats les institucions solen fer cinc minuts de parada per eixos temes,
¿què li pareix, senyor conseller –i li propose que isca de
la seua conselleria, sense presentar cap resolució– que la
seua conselleria sol·licite que cada vegada que una dona
siga morta, puguem fer també, donar un recolzament
parant cinc minuts a la porta d’esta santa casa, per a
demostrar la repulsa? Perquè sobretot si les institucions
democràtiques no demostrem la nostra repulsa a aquestos
fets, la societat civil no es dóna compte de res. Seria un
acte, un homenatge i un recolzament a eixes persones
agredides, a les seues famílies, i sobretot una repulsa clara
a tot aquell agressor.
Això estaria bé...
La senyora presidenta:
Senyora Pérez...
La senyora Pérez i Martí:
Acabe senyora presidenta. Sí que m’agradaria que,
estant d’acord en tot, i estic satisfeta per la seua explicació,
també es poguera realitzar. I li brinde, senyor conseller, que
siga la seua conselleria la que ho sol·licite. A mi em tindrà a
la porta del carrer cada vegada.
Gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyora Pérez.
Té la paraula l’honorable senyor conseller, per a rèplica.
Número 65
14/02/2001
El senyor conseller de Benestar Social:
Moltes gràcies, presidenta.
Senyora diputada.
Jo crec que l’important de la seua intervenció i de la
meua resposta ha sigut que intentem en allò fonamental
coincidir i, sobretot, posar en marxa mecanismes d’actuació
de l’Administració que, d’una forma progressiva, i ojalá
siga de la forma més ràpida possible, se vaja anant fent disminuir esta situació tan problemàtica i tan desgraciada que
sofrixen, desgraciadament, les dones.
Jo crec que l’important és posar en marxa estos mecanismes i, sobretot, col·laborar des de totes les instàncies a
crear també el clima de cultura política, de cultura cívica, de
formació i d’educació que vaja fent possible eradicar estos
comportaments antisocials, com li dia abans, i generalitzar
un tipus de valors que facen que estes conductes cada vegada siguen menys notables.
Per suposat que açò cal fer-ho, i cal fer-ho i moltes vegades es requerixen les inversions econòmiques necessàries.
No és un problema estrictament d’inversions econòmiques,
com vosté sap. La veritat és que la posada en marxa del Pla
d’igualtat d’oportunitats per a la dona i l’home en la nostra
comunitat ha representat un esforç considerable per part de
l’Administració autonòmica, per part del govern, però ha
representat també la possibilitat d’anar creant una xarxa,
una infraestructura, que hui en dia pose la informació i l’assessorament el més a prop possible d’aquelles persones que
sofrixen estes conseqüències lamentables de què estàvem
parlant. I això ha requerit una inversió important, però això
és el que fa possible també que hui en dia hi haja més de
50.000 consultes formulades a les distintes infraestructures
que depenen d’alguna manera de la conselleria i que s’hagen
atés, des que està posat en marxa este pla, 8.000 atencions
personalitzades, que han permés en molts casos evitar desgràcies i, al mateix temps, intentar també formular l’assessorament adequat perquè estes persones es puguen orientar
en la seua vida.
Jo crec que eixa és la línia en què cal continuar treballant, amb les inversions econòmiques necessàries, però
insistint també en allò que vosté assenyalava quant al nivell
de gests des del punt de vista de significació política, en
gests també que poden representar els compromisos de les
instàncies públiques, i fonamentalment dels representants de
l’opinió pública i dels representants també dels ciutadans
valencians i valencianes. Però jo crec que això cal fer-ho
sense ningun problema. Jo des de la conselleria li dic que no
tinc cap de problema a expressar totes les vegades que faça
falta la solidaritat amb estos casos que vosté assenyala. Ha
posat l’exemple d’esta « santa casa» que vosté mateixa ha
dit, que per tant, hauríem de tindre les benediccions no solament de vosté i de mi sinó d’algunes altres instàncies d’esta
santa casa.
Però en qualsevol dels casos, tot allò que contribuïsca a
millorar el nivell de consciència i a generalitzar el nivell de
consciència i la presa de consciència per part de la ciutadania front a este tipus de conductes antisocials, jo crec que
hem de treballar en eixa direcció, i a la conselleria vosté la
tindrà sempre al seu costat.
Sàpiga també que açò no és un problema, com a vegades
diem, sectorial; no és un problema que ha de radicar exclusivament en una conselleria. És una qüestió que ha d’estar
en el nivell de comportament personal, individual, de cada
Página 2311
un de nosaltres. Però també absolutament generalitzat en
totes les instàncies de l’Administració, siga la que siga.
Perquè la problemàtica esta no afecta a una dona o un home,
perquè siga dona o perquè siga home, sinó perquè estem
parlant d’unes conductes que és absolutament imprescindible eradicar-les del comportament de la societat. I això ens
afecta a uns i altres, i a unes instàncies que, encara que en
estos moments en la Conselleria de Benestar Social estiga
allí ubicada la que és la responsabilitat de la política de la
dona, per suposat que això ha d’afectar també a altres instàncies de l’Administració, i inclús dels distints nivells en
què es puga plantejar des de la mateixa societat civil i des de
la mateixa organització.
Jo crec que esta és la línia, i allò important és que algunes de les mesures que vosté ha assenyalat... I jo li he dit que
en alguns d’estos casos les tenim previstes i en altres inclús
en esta llei, que està pràcticament elaborat allò que va a ser
l’esborrany. Per suposat que compte vosté que la conselleria
va a posar-la a disposició de vosté i de les seues senyories
també, perquè puguen participar en l’elaboració d’un text
que, jo també coincidisc amb vosté, ojalá ens permetera
arribar a unes conclusions de coincidència que, per damunt
d’algunes diferències d’un tipus o d’un altre, fonamentaren
també la possibilitat de posar en marxa un instrument que
fera avançar l’assumpció d’estos valors i l’eradicació d’este
tipus de conductes.
Gràcies, presidenta.
Interpel·lació al Consell sobre política general del
Consell
pel que fa a l’aplicació de la Llei 3/1998, de 21 de maig,
de turisme de la Comunitat Valenciana
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor conseller.
Punt nou de l’ordre del dia. És la interpel·lació al Consell
sobre política general del Consell quant a l’aplicació de la
Llei 3/1998, de 21 de maig, de turisme de la Comunitat
Valenciana, que formula l’il·lustre diputat senyor Colomer,
del Grup Parlamentari Socialista–Progressistes. Té la paraula el senyor diputat.
El senyor Colomer i Sánchez:
Moltes gràcies, senyora presidenta.
Senyories.
Crec que el pitjor que li pot passar a un diputat o al tema
que vol defendre –en termes d’ordre del dia, clar– és que li
toque la darrera interpel·lació del dia. Aquesta circumstància horària i vespertina, senyor Olivas, l’hem experimentada més vegades. Intentaré ser breu en el que és un tema que,
efectivament, vosté sap, senyor vicepresident, que ens interessa moltíssim: el seguiment de la Llei 3/1998, de turisme
de la Comunitat Valenciana. Per diversos motius.
El primer motiu són els continguts mateixos. Hi han
títols de la llei que signifiquen una novetat en el que és el
cos normatiu que regula l’àmbit turístic, i perquè va despertar una sèrie d’expectatives en el seu moment que ens interessa controlar, ens interessa seguir, ens interessa fer-li
seguiment. Jo crec que eixa és una perspectiva democràtica
molt sana, és un deure parlamentari, i per això, d’una mane-
Página 2312
14/02/2001
ra recurrent, si vosté vol, i sistemàtica, metòdica, portem el
tema de la supervisió, de l’examen, de l’exploració de com
es va concretant, com va sedimentant, esta llei; que, torne a
dir-ho, va nàixer davant del sector turístic com un element
fonamental, com un element estel·lar, diria jo en paraules
seues, en el seu moment.
Nosaltres també considerem que és molt important
refrescar, sempre que siga possible, com evoluciona aquesta llei. Perquè no ens interessa només al Parlament sinó
que, com vosté sap i com tots els alcaldes de pobles turístics saben, és una llei, és un articulat que es ramifica en tot
el territori valencià i que ha despertat –despertat que no
satisfet– expectatives, il·lusions i possibilitats, potencialitats, no diré realitats però almenys sí la sèrie de paraules
que he dit abans. De manera que és un tema, torne a dir-ho
i acabe amb este xicotet preàmbul que volia fer, un tema
importantíssim.
En esta ocasió no posaré l’accent en el que és la filosofia o les, diguem, coordenades teòriques de la llei, perquè
això ens ha ocupat ja moltes vesprades i molts matins, i crec
que ahí no ens posem d’acord de cap manera. Vostés són, ho
hem dit moltes vegades, deutors d’un model que no volen
capgirar: la locomotora immobiliària, « el que vinga darrere
que apague la llum» . És un poc el perfil Zaplana en totes les
conselleries, en tota arquitectura institucional del Consell, i
Turisme no anava a ser diferent.
Però en eixa qüestió filosòfica no vaig a entrar. Vaig a
entrar en una cosa que crec que, torne a dir-ho, és un deure
parlamentari de fer seguiment, que és com s’estan concretant sobretot dos títols que són fonamentals, el III i el IV.
Perquè els altres de la llei, fins a sis que hi havien, no tenen
cap rellevància des del punt de vista de la novetat, de la
innovació. Era simplement transformar a escala de llei el
que eren decrets o normatives o disposicions jurídiques
menors, de manera que no hi havia ahí cap tipus de singularitat ni de fet original.
El títol III, que és el del municipi turístic, les darreres
dates que vosté ens ha enviat... Almenys vosté les signa. Ja
sé, senyor Olivas, que no fa el dia a dia del turisme, perquè
malgrat dos promeses electorals del senyor Zaplana, mai
han creat la Conselleria de Turisme; per tant, no hi ha conseller de Turisme ni persona amb grau de conseller, amb el
que això, políticament i institucionalment, representa i significa, que s’ocupa del turisme. Però vosté sí que signa allò
que li prepara l’Agència Valenciana de Turisme. Llavors, els
primers resultats que tenim de l’acompliment de la llei, que
són precisament de finals de l’any 2000, ens permeten parlar amb cert criteri, amb coneixement de causa, de com ha
sigut el primer any d’execució de la llei, que com tots
sabem, ha sigut l’any 2000. La llei és de 1998, però el primer any que entra en pràctica és al 2000. I ahí trobem vora
70 municipis que van optar a ser classificats com a turístics.
La mitat han estat en disposició de signar conveni, la mitat.
Primera qüestió.
L’altra gran qüestió és que, de 1.691 milions que hi havia
al pressupost 2000, si examinem el que s’han gastat o estan
en disposició de satisfer del pressupost 2000 –que jo no sé
això tècnicament com ho faran–, la veritat és que està molt
lluny dels 1.691 milions que havien promés que lliurarien al
municipalisme turístic.
De manera que són qüestions que crec que convé significar, perquè vénen a demostrar la falta de voluntat política
o, si volen, la falta de diligència tècnica administrativa, la
Número 65
falta d’operativitat, per tal de fer realitat el que va ser, torne
a dir-ho, una llei que va alçar moltes expectatives.
Jo crec que també estem en disposició d’afirmar que en
el repartiment de recursos l’Agència Valenciana de Turisme,
a l’hora d’adreçar les despeses, ha actuat amb arbitrarietat,
amb molt poqueta objectivitat, poquíssima objectivitat. No
és possible que el tercer municipi de la Comunitat
Valenciana, no la tercera capital, el tercer municipi, que és
la ciutat d’Elx, amb tota l’expectativa turística que té, amb
tot el projecte de comercialització dels seus productes, que
a més ha sigut fa poc, un tema que vostés coneixen, el
Palmerar declarat patrimoni de la humanitat, amb quilòmetres de platja, amb tot el que s’està treballant en clau municipal per tal de plantar cara en el turisme nacional i internacional, és inadmissible, inadmissible, el tractament que li
han deparat.
Per tant, allò que s’anomena tècnicament en el reglament
que varen traure per a ordenar i per a tractar de donar objectivitat a l’acompliment de la llei i a l’hora de designar quantitats als municipis, allò que s’anomenen « els components
addicionals» , vostés els han interpretat d’una manera arbitrària i partidista. El tema d’Elx, tercer municipi del País
Valencià en quantitat d’habitants i en recursos turístics, etcètera –això sempre és objectiu, però podríem parlar i podríem
arribar a un gran consens en eixa matèria–, vostés en el tema
d’Elx, mentre el seguisquen tractant de la manera que l’han
tractat, no estan en disposició de dir que actuen d’una manera correcta, d’una manera objectiva. Perquè la llei i els
famosos convenis havien de significar objectivitat, objectivitat d’entrada, objectivitat en origen, objectivitat d’ofici. I
clar, això en la pràctica hem vist que no ha sigut d’eixa
manera.
I per últim, dir-li, dir-li o provocar-li des del punt de
vista parlamentari, com no pot ser d’altra forma, emplaçarlo que en la seua intervenció, que és el que a mi més m’interessa –el que més ens interessa d’esta interpel·lació és
escoltar-lo a vosté, per això l’interpel·lem a vosté, perquè
parle de política turística–, és el títol IV, el tema del Pla d’espais turístics.
Li recorde que vosté va omplir planes de diaris ara fa un
any i mig; a més, va etiquetar el seu nom al títol IV de la llei:
« El señor Olivas anuncia el Plan de espacios turísticos» .
Vull dir, eixe és el títol IV de la llei. La Llei de turisme, que
té diversos pares –segurament com un llibre que ha sigut
presentat fa poc a Madrid, que té diversos pares, dic el llibre
i la llei que estem ara examinant–, segurament res té a vore
el redactor d’altres títols amb el del títol IV, que és un títol
que nosaltres sempre li hem dit que representa allò millor de
la llei, representa l’esperança d’ordenar el territori adequadament i de fer del turisme una activitat racionalitzada i de,
d’alguna manera, posar fre al que és la locomotora immobiliària com a dinamitzadora exclusiva i excloent d’un sector
i d’una indústria.
Eixe és el títol IV, Pla d’espais turístics. Clar, fa un any
i mig que este Parlament, per unanimitat, a banda del que
deia la llei, però este Parlament per unanimitat va aprovar a
instància nostra que es presentara d’una manera urgent i
immediata el Pla d’espais turístics. Clar, ha passat un any i
mig. Senyor Olivas, va hipotecar... no vaig a dir, no vaig a
ser tan presumptuós, la seua imatge, la seua paraula, però sí
que va ser valent per a sortir a l’opinió pública i dir que era
la gran novetat de la gestió Zaplana. I ha passat un any i mig
i encara, « si te he visto, no me acuerdo» .
Número 65
14/02/2001
Per tant, senyor Olivas, són dos qüestions que ens preocupen moltíssim. Espere que m’haja escoltat. Espere que
m’haja comprés. He fet el possible. I ara és el torn en què jo
vaig a prestar-li tota l’atenció del món per tal que vosté ens
clarifique quina és l’evolució de la Llei del turisme, quan
han passat quasi tres anys de la seua aprovació i un any i mig
d’acords parlamentaris instant a aprovar com més prompte
millor aspectes que eren els més progressius. Segurament
per ser tan progressius estan dormint el somni dels justos.
Gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Colomer.
Té la paraula l’honorable senyor vicepresident primer.
El senyor vicepresident primer del Consell:
Molt Excel·lent Presidenta.
Señorías.
Señoras y señores diputados.
En respuesta a la interpelación formulada por el diputado señor Colomer para conocer la política general del
Consell con respecto al título III de la Ley 3/98, de 21 de
mayo, de turismo de la Comunidad Valenciana, tengo el
honor de informarles de lo siguiente.
En primer lugar, permítame su señoría unas consideraciones previas antes de dar paso propiamente al contenido
de la interpelación. Y en este sentido, y dadas las continuas
iniciativas parlamentarias solicitadas por su señoría sobre el
contenido y desarrollo de la referida Ley 3/98, iniciativas
todas ellas ya contestadas y sustanciadas, y con objeto de no
ser reiterativo en mis explicaciones, debo remitir a su señoría a que consulte el Diario de Sesiones y, especialmente, el
de la Comisión de Industria, Comercio y Turismo, celebrada el pasado día 19 de octubre del año 2000. En dicha comisión tuve la oportunidad de explicar con detenimiento el
desarrollo reglamentario llevado a cabo por el Consell precisamente en lo que afecta a la aplicación del título III de la
Ley 3/98, así como también a las respuestas parlamentarias
a sus preguntas 5.271 y 5.277 del año 2000.
Del mismo modo, expuse en esta misma tribuna a sus
señorías, con ocasión de la Interpelación 2/99, la política
general del Consell para el desarrollo de la Ley 3/98, de
turismo, de la Comunidad Valenciana, interpelación que
suscitó una moción subsiguiente a la misma –presentada por
este mismo grupo parlamentario– en la que se instaba al
Consell a consensuar con los municipios turísticos el desarrollo reglamentario necesario para hacer posible la aplicación de la Ley 3/98 y, en particular, el título III de la misma.
Dado que, al menos, aparentemente, su señoría no quedó
satisfecho con lo que en su día le expuse, una vez más el
tiempo transcurrido y marcado por los plazos del trámite
parlamentario se ha revelado como el mejor exponente de
las actuaciones realizadas por el Consell en la materia que
nos ocupa.
Su señoría ha manifestado de nuevo un especial interés
por conocer el desarrollo de la ley y, concretamente, de su
título III. He extraído un párrafo de mi intervención en la
Interpelación al Consell 2/99, a la que me refería anteriormente, para poner de manifiesto que cuando los miembros
del Gobierno Valenciano intervienen en estas Cortes, en esta
Cámara, no lanzan campanas al vuelo ni al aire, lo hacen y
Página 2313
lo hacen con el merecido respeto a esta institución y se comprometen con todo lo que aquí se argumenta y se debate. Y
en este sentido, quiero recordar mis palabras de aquella
intervención para poner de manifiesto, no sólo el firme cumplimiento de lo que expuse en ese momento, sino también
para destacar lo mucho que se ha avanzado en esta materia.
En octubre de 1999 le decía a su señoría textualmente lo
siguiente:
« Al mismo tiempo, se encuentra preparada para su aprobación una disposición reglamentaria que venga a desarrollar el capítulo V del título III de la ley, dedicado a los municipios turísticos, que regula los tipos de convenio que
podrán suscribirse entre la Generalitat Valenciana y éstos
con el fin de especificar los criterios a tener en cuenta, así
como el procedimiento, plazos de tramitación y duración de
los convenios. Desde su entrada en vigor de la ley, el procedimiento seguido hasta la fecha ha consistido en la recepción de solicitudes de los municipios turísticos. Se tiene previsto que para antes del próximo año –es decir, nos referíamos al año 2000–, aparezcan en el Diario Oficial de la
Generalitat Valenciana las primeras declaraciones de municipio turístico y que durante los próximos meses se publique
en el Diario Oficial el decreto regulador de los convenios.
En este orden de cosas, las actuaciones realizadas al respecto han cumplido todas las previsiones del Consell» .
Como su señoría conoce, la creación del régimen especial para los municipios turísticos tiene su inicio en el procedimiento de declaración, el cual ya comenzó en su
momento con la remisión de solicitudes por parte de determinados ayuntamientos a la Agencia Valenciana de
Turismo, según las diferentes vías posibles y de acuerdo con
las exigencias que emanan de la ley, iniciándose los correspondientes expedientes de acreditación del cumplimiento de
los requisitos exigidos. Cada una de las solicitudes debía de
ir acompañada de la documentación acreditativa de la inclusión del municipio en alguno de los tres supuestos previstos
en la ley para acceder a la condición de municipio turístico.
La calificación prevista en el artículo 25 es la de municipio turístico, siendo las figuras de destino turístico, vacacional y atractivo turístico las tres vías de acceso para conseguir la declaración de municipio turístico.
Con fecha 15 de septiembre de 1999 se dieron las primeras resoluciones provisionales de declaración de municipio turístico de la Comunidad Valenciana, correspondientes
a quienes en dicha fecha habían acreditado en su identificación con alguno de los supuestos previstos en el artículo 25
de la ley, abriéndose el correspondiente período de información pública por un plazo de 20 días mediante un anuncio en
el Diario Oficial de la Generalitat. Los expedientes correspondientes a quienes a fecha 15 de diciembre no habían
completado la documentación, y los iniciados con posterioridad, continuaron en tramitación conforme al procedimiento establecido en el artículo 29. Transcurridos ya varios
meses desde entonces, vuelvo a reiterar que las actuaciones
en materia de desarrollo y aplicación del título III de la mencionada ley y objeto de esta interpelación se ha desarrollado
en los términos anunciados entonces, los cuales les acabo de
recordar.
Y, en este sentido, en la reunión del día 22 de mayo del
Gobierno Valenciano, mediante Decreto 72/2000, de declaración de municipio turístico de distintos municipios de la
Comunidad Valenciana, se dispuso declarar municipio turístico de la Comunidad Valenciana a 69 municipios. Además,
Página 2314
14/02/2001
la Ley de turismo prevé que permanentemente puedan atenderse nuevas solicitudes de declaración de municipio turístico de la Comunidad Valenciana. Y, en este sentido, otros
21 nuevos municipios obtuvieron en su día la declaración
provisional de municipio turístico.
Dado que para la firma de los convenios, al amparo de
la Ley 3/98, era preceptiva la declaración definitiva de
municipio turístico, a partir de esta declaración los municipios pueden suscribir con la Agencia Valenciana de
Turismo los convenios a que se refiere la Ley de turismo,
que son convenios de compensación financiera, de adaptación de los municipios turísticos y de competitividad y
comunicación. Y a este respecto, también en la reunión
del Gobierno Valenciano, en el pleno del Consell, de 22 de
mayo de 2000, se aprobó el reglamento regulador de los
convenios previstos en la Ley de turismo mediante el
Decreto 71/2000.
Los 21 municipios que estaban en situación de declaración provisional fueron declarados con carácter definitivo
por Decreto del Gobierno Valenciano de 22 de diciembre de
2000. Así mismo, con fecha 30 de enero de 2001, han obtenido la declaración provisional otros 22 municipios que así
lo habían solicitado.
Por lo que se refiere a los convenios previstos en la Ley
3/98, y desarrollados por el reglamento regulador de los
convenios, hasta la fecha se han llevado a cabo las siguientes actuaciones:
Excepcionalmente, y según el contenido de la disposición transitoria primera del citado decreto, los ayuntamientos de los municipios declarados turísticos con carácter definitivo, dentro del convenio para la compensación
financiera, podían solicitar hasta el 30 de julio del pasado
año 2000 las ayudas correspondientes a los gastos del
ejercicio 98 y 99, procediéndose al pago de las mencionadas ayudas referidas a 1998 durante el año 2000. En este
sentido, se presentaron 53 solicitudes para compensar los
gastos de 1998.
Y según el contenido de la disposición transitoria primera del Decreto 71/2000, con carácter excepcional, el porcentaje al que se refiere el párrafo segundo del artículo 7 se fijaba ese año por el presidente ejecutivo de la Agencia
Valenciana de Turismo, y el presidente de la Agencia
Valenciana de Turismo dictó resolución por la que el porcentaje que fijaba era del 21%. Tras aplicar dicho porcentaje al componente adicional de los distintos municipios, la
cantidad resultante fue de 579.713.082 pesetas, habiéndose
transferido a cada municipio el importe que le correspondía
según su componente adicional.
El porcentaje a aplicar al componente adicional de 1999
ha sido fijado por la Ley 12/2000, de 28 de diciembre, de
presupuestos de la Generalitat para el ejercicio 2001, en su
disposición adicional quinta, y es, asimismo, también, del
21%; y la cantidad a liquidar a los ayuntamientos será la de
635.836.168 pesetas.
Por otra parte, hasta el 30 de junio de 2001 los municipios que ya tienen la declaración definitiva –89 en total–
podrán solicitar la compensación financiera correspondiente a los gastos realizados en el año 2000.
Luego, dentro del apartado de convenios...
La senyora presidenta:
Señor Olivas...
Número 65
El senyor vicepresident primer del Consell:
...para la adaptación de los municipios turísticos, Pla
Millor, se presentaron solicitudes para la realización de proyectos, de las cuales fueron seleccionadas 12 correspondientes a 8 municipios: Altea, Denia, Guardamar del Segura,
Moncofar, Morella, els Poblets, Santa Pola y Toga, con una
inversión total superior a los 111 millones de pesetas, de los
cuales la Agencia Valenciana de Turismo financia también
28 millones de pesetas.
Los proyectos seleccionados acogidos al Pla Detalls,
debido a su importe, han sido todos realizados durante el
año 2000, salvo el de Altea, que debido a su coste superior
a 16 millones de pesetas se incluye dentro del Pla Imatge, y,
por tanto, es de carácter plurianual habiendo sólo realizado
una parte del mismo.
Todos los municipios han aportado en fecha la documentación justificativa de la realización del proyecto,
habiéndose tramitado la gestión del pago de la financiación
correspondiente a la Agencia. Hasta el 31 de marzo de 2001
los municipios que ya tienen la declaración definitiva –89 en
total– podrán solicitar ayudas dentro de este tipo de convenios para proyectos a realizar en el año 2001.
Por lo que se refiere al tercer grupo de convenios, el convenio para la competitividad y la comunicación, se presentaron solicitudes hasta el 30 de octubre de 2000 que acompañan 15 proyectos correspondientes a 14 municipios que
en estos momentos se están evaluando sin que haya recaído
todavía resolución sobre los mismos”.
Por lo tanto, como le he puesto de manifiesto a sus señorías, el gobierno está cumpliendo plenamente sus compromisos, la Ley 3/1998 se está cumpliendo y se está desarrollando debidamente y el gobierno de la Generalitat está
cumpliendo también los compromisos financieros que se
asumieron al aprobarse esta ley y, al mismo tiempo, llevando adelante –como he dicho anteriormente– todo el desarrollo reglamentario que estaba previsto en la misma.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor vicepresident primer.
Té la paraula el senyor Colomer per a rèplica.
El senyor Colomer i Sánchez:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyories.
Senyor vicepresident.
La veritat és que em pense que no sé si tindré la sort que
molta gent estiga seguint el debat, no pel debat, pel ponent,
la capacitat de seduir en allò de la paraula i eixes coses.
Però, crec que en la primera intervenció ha quedat molt
clar que he parlat del títol III i del títol IV, sobretot he posat
l’accent en el títol IV. Al senyor Olivas, segurament, l’hauran pogut seguir amb més atenció que a un servidor, no?,
però del títol tercer ha parlat i del títol quart no res. És un
tema de lògica molt simple, elemental, vull dir, parla del que
li dóna la gana, quan li dóna la gana, i calla del que vol, no?
Jo li he dit que vosté va, no hipotecar, no empenyorar la seua
paraula, la seua imatge, però sí que es va guanyar uns quants
titulars de premsa dient que la gran novetat del govern de la
gestió Zaplana era el títol quart, no?
Número 65
14/02/2001
Fa un any i mig, estes Corts van aprovar per unanimitat,
amb signatura dels tres portaveus –el senyor Pedro
Hernández se’n riu, perquè ell va participar de l’acord–, fa
un any i mig, per a presentar ràpidament el títol quart. Jo he
intentat, he dit « no el provoque, però sí que l’inste, invoque
que em conteste açò» , no?, i ell ha callat absolutament, el
senyor –en este cas– vicepresident.
No cal seguir amb molt atenció, senyories, el debat, però
per a mi, el resultat està clar, no?, callen quan els dóna la
gana perquè no han fet els deures, perquè això està claríssim.
I sota este llenguatge aparentment objectiu –ho he dit
abans– i tècnic, que pretenen que vullga significar la nova
llei, dels percentatges, del component addicional, s’amaga
novament l’arbitrarietat i el designar conforme els done la
gana els recursos. Perquè arriben les propostes dels ajuntaments, i l’Agència Valenciana de Turisme, totes les factures
de despesa estrictament turística, que és el que cal reglamentàriament presentar, d’una manera arbitrària i molt poc
objectiva descarten tot allò que els dóna la gana, i l’exemple
claríssim –i no m’ha dit res, i he posat l’èmfasi moltes vegades– en una ciutat, la tercera de la nostra comunitat valenciana, Elx, amb tota la projecció, i enguany... bé, enguany,
este any passat, però encara estem gaudint del que va significar per al conjunt del país en termes turístics que Elx siga
declarada patrimoni de la humanitat, pel gran atribut turístic
que té al seu terme municipal, doncs, vosté, si examina els
papers, la documentació que presenta esta tercera gran ciutat, la tercera gran ciutat de la nostra comunitat, s’adonarà
que aquí no han actuat amb neutralitat, no han actuat amb
neutralitat, senyor Olivas.
I jo crec que el títol quart, del que vosté no li ha donat la
gana dir res, no l’estan incomplint perquè siga difícil, perquè siga –diguem– administrativa o tècnicament complicat,
l’estan –és la meua versió, ara vorem vosté què hem contesta– deliberadament retardant perquè és el títol que parla de
l’ordenació del territori, perquè és el títol que parla d’aturar
este creixement embogit que hui en dia caracteritza el sector
immobiliari, que és el que està acaparant tot el protagonisme de la indústria turística i estan cada dia que passa sense
regular tot el que es fa en l’escena territorial turística, cada
dia que passa és temps que els regalen als que no descansen
mai, als que no s’esperen mai, als especuladors, a la locomotora immobiliària, als que fan inviable un turisme de
futur, de qualitat, com el que nosaltres sempre li hem reclamat que vosté hauria d’estar cuidant i preparant.
Per tant, jo crec que, per acabar –que me queda molt
poquet de temps–, el turisme, no descobriré res si li dic que
és un cresol de molts interessos, és un mosaic, és allò que
déiem és polièdric, té moltes cares, però quan una d’elles
pren l’hegemonia i trenca la baralla, descarrila la racionalitat, descarrila la perspectiva de futur i es trenca l’equilibri, i
és el tema que ens està passant ara, i és que el sector immobiliari està acaparant tot el protagonisme i està posant en
compromís el futur del nostre sector.
Jo li diria, senyor Olivas, per acabar, que més enllà de la
cresta amb què s’ha trobat la Comunitat Valenciana, la cresta
i la corba alta de turisme i de creixement, que s’ha trobat així
tot l’Estat espanyol –vull dir, que tampoc és un mèrit exclusiu
ni de Roc Gregori, ni de l’Agència, ni del senyor Zaplana, no
és un mèrit exclusiu nostre–, més enllà de la visió reduccionista que li dóna certes xifres en este moment, la visió del sector immobiliari, més enllà de tot això, hi ha moltes coses a fer,
i són les coses que vostés no estan impulsant.
Página 2315
Li diria que li diga vosté a Roc Gregori, al president
executiu de l’Agència Valenciana de Turisme, que entre
tanta activitat frenètica que li ha de donar el que més bé
sap fer, que és repartir propaganda a les fires –que és molt
important, que s’ha de fer, s’ha fet i s’haurà de continuar
fent sempre, però, bé, tampoc cal ser molt llest per a repartir propaganda a les fires–, a banda d’això, a banda de gastar de manera irregular milionades en Vela Valenciana, que
no sabem quina és la rendibilitat turística que té per a
nosaltres, no ho sabem. Vostés en els criteris que els donen
als municipis per a signar convenis reclamen condicions
draconianes per tal de sufragar i ajudar a qualsevol municipi en el que és la comercialització del seu poble.
Condicions draconianes. I aquells de la jet que permeten
que el senyor Zaplana, Fabra i companyia es puguen vestir
de curt i fer una fotografia al costat del veler... jo arribe al
final a la conclusió que eixa milionada només aprofita per
a eixa estampa, per a aconseguir l’estampa, fotografiar-se
en un club nàutic d’eixes formes.
Entre les preocupacions frenètiques que li donarà el xalet
d’il·lustres de Calp –que algun dia ens explicarà de què va
això–, entre tanta activitat frenètica –li ho torne a dir i acabe,
senyor Olivas–, espere que el senyor Roc Gregori, i vosté com
a màxim responsable, vicepresident del senyor Zaplana, dedicat a estes qüestions teòricament, cuide la llei i sobretot els
manaments que són sagrats i consagrats d’aquesta Cambra. Fa
un any i mig que vàrem aprovar una cosa que a vosté avui no
li dóna la gana ni de parlar-ne en absolut, per tant, és tot el que
he de dir-li, espere no haver-li molestat massa, el senyor
Hernández se’n riu, però jo crec que en el fons està d’acord, i
senyora presidenta, res més i moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, senyor Colomer.
Té la paraula per a rèplica el vicepresident primer.
El senyor vicepresident primer del Consell:
Senyora presidenta. Senyories.
En primer lugar, decirle a su señoría que la interpelación
se refería exclusivamente al título tercero de la ley 3/1998.
Yo tengo el texto de la interpelación y decía: « Quina és la
política general del Consell quant a l’aplicació del títol tercer de la Llei 3/1998» . Por lo tanto, probablemente, el que
esté confundido sea su señoría, en cuanto a las preguntas o
a la interpelación que me ha formulado respecto al título
cuarto. Pero de todas formas, yo no tengo inconveniente en
decírselo: con respecto al contenido del título cuarto, a los
espacios turísticos, el Consell está realizando, en colaboración con los ayuntamientos turísticos, una serie de trabajos,
una serie de estudios piloto, con el fin de que al final se elabore un plan de espacios turísticos de la Comunidad
Valenciana. Porque en este sentido es preocupación importante del Gobierno de la Generalitat la protección de los
espacios turísticos de las Comunidad Valenciana.
Y también, y en este sentido, uno de los compromisos
más importantes del Gobierno de la Generalitat es la aprobación de una ley de ordenación del territorio en la cual también se regularán toda una serie de medidas tendentes a proteger del desarrollo urbanístico los distintos municipios de
nuestra comunidad, incluidos –como no podía ser de otra
manera– los municipios turísticos.
Página 2316
14/02/2001
De todas formas, le quiero matizar, y quiero exponer a su
señoría, dos cuestiones. La primera, recordarle a su señoría
que la Ley 3/1998 la aprobó el gobierno actual de la
Generalitat, el gobierno del presidente Zaplana, que es la
primera ley de municipios turísticos de España que prevé la
regulación del municipio turístico, y prevé la compensación
económica a los municipios turísticos como consecuencia
de los gastos excepcionales que realizan o que tienen que
realizar por tener una actividad importante desde el punto de
vista turístico en ese municipio, y que, por lo tanto, en este
sentido, como en otros muchos, hemos sido los pioneros, los
que hemos llevado la iniciativa por delante, y los que hemos
tenido la sensibilidad –el actual gobierno de la Generalitat–
de apoyar a los municipios turísticos.
Yo entiendo la labor de su señoría en cuanto a miembro
de la oposición, que su obligación es de controlar la acción
de gobierno, y la entiendo y creo que ese es su papel. Pero
el papel mío es defender, como es natural, la posición del
gobierno, y en este sentido la puedo defender con la cabeza
muy alta.
En primer lugar, porque la Comunidad Valenciana es la
primera comunidad de nuestro país que ha regulado –como
he dicho anteriormente- el municipio turístico, que ha contemplado el municipio turístico, y que ha contemplado las
compensaciones financieras a esos municipios turísticos
como consecuencia de los gastos excepcionales.
Y en mi primera intervención hice referencia –y lo vuelvo a recordar– a que por primera vez la Generalitat
Valenciana ha satisfecho a los municipios una cantidad
como consecuencia de esos gastos excepcionales.
Concretamente, 579 millones de pesetas, que no está nada
mal, que no está nada mal teniendo en cuenta que antes no
se recibía ni un duro. Podemos decir que la cantidad podía
ser superior, pero comparada con la que ustedes aportaban,
con la que los socialistas aportaban a los municipios turísticos cuando gobernaban, pues es una cantidad que tiende casi
a infinito la diferencia.
No acepto, desde luego, y no comparto con su señoría la
apreciación de que el municipio de Elche es un municipio
que sea discriminado en relación con la aplicación de la Ley
de turismo de la Comunidad Valenciana. No la comparto,
discrepo absolutamente de usted. Porque en la ley hay prevista una serie de requisitos que se deben de cumplir en
cuanto a qué cantidades deben compensarse, y en el caso de
Elche, como en el resto de los casos de los distintos municipios, se ha cumplido escrupulosamente y a cada uno de los
municipios se le ha entregado la cantidad que le correspondía en aplicación justa de la ley.
Y en cualquier caso, si usted considera –o el
Ayuntamiento de Elche considera– que se la ha discriminado, hay procedimientos jurisdiccionales para poder reclamar, para poder recurrir y para que se haga justicia, porque
usted nos ha acusado, ha acusado al Gobierno de la
Generalitat, de aplicar una ley de forma arbitraria, es decir,
de incumplir la ley, de incumplir la ley. Cuando se incumple
una ley, se presenta el correspondiente recurso administrativo y luego el correspondiente recurso contencioso administrativo para poder defender los derechos de ese municipio.
Yo sostengo –sostengo– que se ha aplicado la ley con
absoluto rigor, cumpliendo los requisitos que en la misma se
exigía, y a cada municipio se le ha entregado, se le ha asignado la cantidad que le correspondía con arreglo a lo que ellos
mismos habían podido justificar en aplicación de esta ley.
Número 65
Siempre que interviene usted, hace siempre una referencia crítica al modelo de desarrollo turístico, de la especulación urbanística, etcétera, etcétera. Eso es algo que se vendía bien hace tiempo en los medios de comunicación. Pero
yo quiero recordarle varias cosas.
En primer lugar, la competencia en materia de urbanismo la tienen los ayuntamientos. Es cierto que la aprobación
definitiva la tiene la Conselleria de Obras Públicas y
Urbanismo, pero la iniciativa urbanística la tienen los ayuntamientos y, por lo tanto, existirá una responsabilidad, en
este caso compartida, al menos, entre los ayuntamientos y la
Generalitat.
Pero, además, debo decirle a su señoría, que desde la
Conselleria de Obras Públicas y desde el Gobierno
Valenciano se tiene un respeto –como he dicho anteriormente– muy escrupuloso por los espacios naturales, por la
protección de los espacios naturales y por la protección de
los espacios turísticos en nuestra comunidad, porque nosotros entendemos que el sector turístico es un sector importante de nuestra economía y es un sector de futuro de nuestra economía.
Ahora bien, hay que hacer compatible esa protección
con la necesidad que tiene la Comunidad Valenciana de desarrollar sus infraestructuras turísticas, y entre esas infraestructuras turísticas –lógicamente– está el desarrollo inmobiliario que, por otra parte, tan positivamente ha contribuido...
La senyora presidenta:
Senyor vicepresident...
El senyor vicepresident primer del Consell:
...al aumento de visitantes en nuestra comunidad y más
positivamente todavía a la creación de empleo en nuestra
comunidad. Porque con la aplicación del modelo de su señoría llegamos al 23 % del desempleo, y actualmente, como
usted conoce, las cifras se han mejorado de una forma
espectacularmente notable desde entonces.
Por lo tanto, efectivamente, son dos modelos turísticos
diferentes: el de ustedes ya se ha contrastado, y el nuestro se
está contrastando. El de ustedes producía más paro, más crisis y cada día menos visitantes. El nuestro, afortunadamente, está generando más creación de empleo, más actividad
económica y más visitantes para la Comunidad Valenciana.
Nada más y muchas gracias.
La senyora presidenta:
Moltes gràcies, honorable senyor vicepresident primer.
Se suspén... (Veus)
Per a què demana la paraula?
El senyor Colomer i Sánchez:
Qüestió d’ordre que crec és important, si no no ho faria,
senyora presidenta.
És perquè el senyor Olivas ha dit que el punt 9 tenia una
determinada llegenda, una determinada sol·licitud d’interpel·lació i s’ha enganyat. Vull dir, que no ho dic ni per mi,
ni per un debat que ja ha conclòs i que ja es història parlamentària, és per si ha sigut víctima d’un error, i que siga
capaç de donar les instruccions necessàries, vull dir, tenia...
Número 65
14/02/2001
Página 2317
La senyora presidenta:
La senyora presidenta:
Senyor Colomer...
Tiene la palabra.
El senyor Colomer i Sánchez:
El senyor vicepresident primer del Consell:
No res, acabe. Teníem, senyor Olivas, teníem nosaltres
raó, vosté no. És l’ordre del dia d’avui.
...para hacer constar que se debe de haber producido un
error de algún tipo. Yo, en la interpelación que tengo, dice lo
que yo he dicho, y con membrete mismo de ustedes y firmada por usted mismo, y en el orden del día, pues debe de
haber habido un error a la hora de confeccionar el orden del
día, pero desde luego la interpelación dice, y está firmada
por usted, lo que he dicho yo y lo que he leído en mi intervención. Por lo tanto, alguien ha debido cometer un error, y
desde luego no he sido yo, porque tengo aquí la interpelación de usted.
La senyora presidenta:
Senyor Colomer, senyor Colomer...
¿Quiere contestar el vicepresidente?
Senyor Colomer, el debate se había terminado y por lo
tanto no correspondía intervenir en un debate finalizado, tal
y como establecen varios artículos del reglamento.
Si hubiera sido una cuestión en la cual el debate no se
hubiera terminado, cabría una intervención, pero no una
intervención con un debate finalizado.
Senyor vicepresidente.
El senyor vicepresident primer del Consell:
Como cuestión de orden, para hacer constar –si me da la
palabra, señora presidenta–...
La senyora presidenta:
Muchas gracias, señor vicepresidente.
Aclaradas las cuestiones, se levanta la sesión hasta mañana por la mañana a las diez.
(Se suspén la sessió a les 19 hores i 27 minuts)