20 - Bisbat de Menorca

full
dominical
Beato Francisco
Palau
Església de Menorca
Número 1675 - Any XXXIII - 20 juliol 2014
Carmelites Missioneres
A
ctualment formem la comunitat sis germanes, contentes i agraïdes de poder
viure la nostra consagració aquí a Menorca i ara concretament a Ciutadella,
on tenim les nostres arrels fundacionals, gràcies a la intuïció mística que a la
nostra Catedral va experimentar el P. Francesc Palau.
Tot el que vivim i el que fem vol respondre al nostre Carisma de Comunió, d’amor
a l’Església, a la que contemplem com a CRIST TOTAL, Déu i els germans en un únic
i inseparable amor.
D’aquí brolla la pregària contemplativa i litúrgica que cada dia ens alimenta i enforteix. Una pregària, personal i comunitària, que lloa el Senyor i que contempla i abraça
les realitats dels nostres germans, les seves alegries, lluites i preocupacions quotidianes.
La nostra projecció pastoral és senzilla però molt diversa i vital. Us fem un petit
resum del que actualment fem les germanes.
Visitem malalts i persones grans, a les que portem la Comunió i el caliu de
l’amistat, la companyia, el consol i sobretot, la memòria amorosa de Déu. Formem part
de la FRATER i participem en la formació i activitats que organitza.
Animem un Taller Missioner a la Parròquia. Això ens permet enfortir les relacions humanes i donar un sentit solidari a l’activitat, ja que el fruit d’aquest Taller es
dedica a l’ajuda de les nostres missions a l’Africa.
En l’àmbit de la Catequesi col·laborem en la formació de Catequistes, en l’acompanyament i formació dels pares i en la mateixa catequesi de comunió i post-comunió.
Una experiència molt positiva ha estat, aquest curs, la preparació d’alguns adults per
a rebre els sagraments del Baptisme i la Confirmació.
El servei des de Caritas Parroquial i Diocesana és un altre àmbit preciós de la
nostra missió. Ens permet acollir i escoltar les persones a l’espai d’Acollida Parroquial
i també col·laborar en la preparació i distribució d’aliments per a les famílies que ho
necessiten. També col·laborem setmanalment en la Botiga Solidària de Caritas.
Atenem dos matins el Despatx Parroquial de Sant Francesc.
Animem quinzenalment un grup de pregària a la parròquia d’Alaior.
Acompanyem el CMS; es tracta d’un grup de laics que viu la seva fe inspirats en
l’esperit i el carisma del P. Palau.
Una germana col·labora en diversos serveis al Bisbat i a la Catedral i una
altra forma part del Secretariat Diocesà de Pastoral Vocacional.
Una experiència que enriqueix molt la nostra missió és el fet de poder projectar-la
no només a Ciutadella sinó també a
Es Castell, on tenim una intensa presència en tots aquest àmbits pastorals.
No cal dir que la mateixa comunitat intenta ser un espai d’acollida
per a totes les persones que per
qualsevol motiu, entren en contacte
amb nosaltres. Tenim oberta la
Capella cada matí, per si algú vol
entrar a pregar i a visitar la Mare de
Déu del Carme, però sobretot volem
tenim oberta la nostra comunitat a
tothom que s’acosti i ens necessiti.
Dia a dia les Germanes descobrim i valorem més la grandesa dels
petits gestos, la força que té una
“pastoral de la presència” en un món
que genera tanta inestabilitat i tanta
solitud humana i espiritual.
Us hem explicat el que fem. De
tota manera, ens agradaria que el
valor de la nostra presència a
Menorca no fos mesurat pel que fem
sinó pel que SOM: Carmelites
Missioneres, dones consagrades en
l’Església, que volem viure en mig del
poble els valors evangèlics i carismàtics de la contemplació, la pregària i
el servei a Déu i als germans.
L
a vida del P. Palau está inmersa en los
vaivenes y trastornos del siglo XIX,
tan lleno de luchas ideológicas y de
dificultades para la Iglesia. Este sacerdote
carismático padeció, reflexionó y esparció muy buena semilla de vida cristiana.
Nueve fueron los hijos de su cristiana
familia, de Aytona en la provincia de
Lleida. Francisco Palau fue el séptimo,
nacido en 1811, y gracias a su hermana
Rosa, que de casada habitaba en la capital,
pudo él seguir los cursos del Seminario.
Al terminar los estudios ingresó en la
orden del Carmen, en un tiempo en que
los frailes se veían muy perseguidos. En la
noche del día de Santiago Apóstol, del
año 1835, el convento de Barcelona, en el
que moraba, fue incendiado y los frailes
hubieron de alejarse entre muchos peligros. La vida en los conventos quedó
suprimida. Francisco se ordenó de sacerdote en 1836 y ejerció su labor en muy
diversos campos. Predicó en muchos
pueblos, pasó a Francia y finalmente
regresó a España y en Barcelona instituyó
una obra de formación cristiana llamada
«La Escuela de la virtud» que tuvo mucho
éxito, lo cual inquietó a los políticos que
le desterraron a Ibiza. Pudo moverse por
las Baleares y en noviembre de 1860 predicó una novena en la Catedral de
Menorca e inició una congregación de
hermanas carmelitas, como también lo
hizo en diversos lugares de Cataluña.
La espiritualidad característica del P. Palau
era eminentemente eclesial. Según él
manifestó, ocurrió en Ciutadella que,
estando él en oración en la Catedral, sintió que el Señor le confirmaba en el camino que se disponía a seguir. Lleno de
emoción exclamaba. «Oh Iglesia, si yo
vivo, vivo por ti». Y al observar cómo
muchos se alejaban de la Iglesia católica,
decía con gran dolor: «La apostasía destruye la obra de la Caridad». Las dificultades y persecuciones que sufría la Iglesia le
conmovían profundamente y a la vez
estimulaban su generosa entrega.
El P. Palau murió santamente en Tarragona
el 20 de marzo de 1872. En sus últimos
momentos exclamó: «Dios mío, me habéis
cambiado la suerte», pues siempre había
pensado que moriría mártir.
Guillermo Pons
Pàgina 2
Full Dominical
la paraula
de
Déu
Diumenge XVI de durant l’any
Lectura del llibre de la
Saviesa
12,13.16-19
Salm responsorial 85
R: Senyor, vós sou indulgent i
bo.
Lectura de la carta de sant
Pau als cristians de Roma
8,26-27
LECTURES DE LA
MISSA DIÀRIA
Salms de la 4ª Setmana
Dg. 20, XVI de durant
l’any: Sa 12, 13. 16-19 / Sal
85 / Rm 8, 26-27 / Mt 13,
24-43.
Dl. 21, Fèria: Mi 6, 1-4.
6-8 / Sal 49 / Mt 12, 38-42.
Dt, 22, Santa Maria
Magdalena (MO): Mi 7,
14-15. 18-20 / Sal 84 / Jo
20, 1. 11-18.
Dc. 23, Santa Brígida,
religiosa. Patrona d’Europa (F): Lectures del
comú de sants i santes: per
religiosos.
Dj. 24, Fèria: Jr 2, 1-3. 7-8.
12-13 / Sal 35 / Mt13,1017.
Dv. 25, Sant Jaume,
apòstl. Patró d’Espanya
(S): Fets 4, 33; 5, 12. 27-33;
12, 2 / Sal 66 / 2C 4, 7-15 /
Mt 20, 20-28.
Ds. 26, Sant Joaquim i
Santa Anna, pares de la
Verge Maria (MO): Jr 7,
1-11 / Sal 83 / Mt 13, 24-30.
Dg. 27, XVII de durant
l’any: 1R 3, 5. 7-12 / Sal
118 / Rm 8, 28-30 / Mt 13,
44-52.
HORARI DE
MISSES:
Lectura de l’evangeli segons
sant Mateu
13,24-43
En aquell temps Jesús proposà a
la gent aquesta paràbola: “Amb
el Regne del cel passa com amb
un home que havia sembrat
bona llavor en el seu camp, però
a la nit, mentre dormia, vingué el
seu enemic, sembrà jull enmig
del blat, i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i espigà, aparegué també el jull. Els mossos
anaren a veure l’amo i li digueren: ¿No era bona la llavor que
vau sembrar en el vostre camp?
¿Com és, doncs, que hi ha jull?
Ell els respongué: Això ho ha fet
Lectura del
Sabiduría
Salmo responsorial 85
R: Tú, Señor, eres bueno y
clemente.
Lectura de la carta del apóstol san Pablo a los Romanos
8, 26-27
Lectura del santo Evangelio
según San Mateo 13, 24-43
En aquel tiempo Jesús propuso
otra parábola a la gente: «El reino
de Dios es semejante a un hombre que sembró buena semilla en
un campo. Mientras sus hombres
dormían, vino su enemigo, esparció cizaña en medio del trigo y se
fue. Pero cuando creció la hierba
y llevó fruto, apareció también la
cizaña. Los criados fueron a decir
a su amo: ¿No sembraste buena
semilla en tu campo? ¿Cómo es
que tiene cizaña? Él les dijo: Un
hombre enemigo hizo esto. Los
criados dijeron: ¿Quieres que
evangeli i vida
N
libro de la
12, 13. 16-19
(cicle A)
qualcú que em vol mal. Els mossos li digueren: ¿Voleu que anem
a collir-lo? Ell els diu: No ho
faceu: si collíeu el jull, potser
arrencaríeu també el blat. Deixau
que cresquin junts fins a l’hora
de la sega i llavors diré als segadors: Colliu primer el jull i feisne feixos per cremar-lo; després
colliu el blat i portau-lo al meu
graner.” Els proposà encara una
altra paràbola: “Amb el Regne
del cel passa com amb un gra de
mostassa que un home ha sembrat en el camp: és la més petita
de totes les llavors, però, a mida
que creix, es fa més gran que
totes les hortalisses i arriba a
ser com un arbre, tant que els
ocells hi van per ajocar-se a les
seves branques.” Els digué també
una altra paràbola: “Amb el
Regne del cel passa com amb el
llevat, que una dona amaga dins
la pasta de mig sac de farina i
espera, fins que tota ha fermentat.” Tot això Jesús ho digué a la
gent en paràboles i no els deia
res sense paràboles. Així es
complia allò que havia estat
anunciat pel profeta: “Els meus
llavis parlaran en paràboles,
exposaré coses que han estat
secretes des de la creació del
món.” Llavors deixà la gent i se
n’anà a casa. Els deixebles anaren
a demanar-li que els explicàs la
paràbola del jull sembrat en el
camp. Ell els digué: “El qui sembra bona llavor és el Fill de
l’’home. El camp és el món. El jull
són els del Maligne. L’enemic
que els ha sembrat és el diable.
La sega és la fi del món, i els
segadors són els àngels. Així
com cullen el jull i el cremen,
passarà igual a la fi del món: el
Fill de l’home enviarà els seus
àngels, recolliran del seu Regne
tots els escandalosos i els qui
obren el mal, i els tiraran al forn
encès; allà hi haurà els plors i el
cruixir de dents. Llavors els justs
en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. Qui tengui
orelles, que ho senti.
vayamos a recogerla? Les contestó: ¡No!, no sea que, al recoger la
cizaña, arranquéis con ella el
trigo. Dejad crecer juntas las dos
cosas hasta la siega; en el tiempo
de la siega diré a los segadores:
Recoged primero la cizaña y
atadla en haces para quemarla,
pero el trigo recogedlo en mi
granero».Les propuso otra parábola: «El reino de Dios es como
un grano de mostaza que toma
un hombre y lo siembra en su
campo. Es la más pequeña de
todas las semillas; pero cuando
crece es la mayor de las hortalizas y se hace árbol, de tal suerte
que las aves vienen y anidan en
sus ramas».Les dijo otra parábola: «El reino de Dios es semejante
a la levadura que una mujer toma
y la mete en tres medidas de
harina hasta que fermenta toda la
masa». Jesús decía a la gente
todas estas cosas en parábolas, y
no les decía nada sin parábolas,
para que se cumpliera lo que
había anunciado el profeta: Abriré
mi boca para decir parábolas y
publicaré lo que estaba oculto
desde la creación del mundo.
Jesús dejó a la gente y se fue a
casa. Sus discípulos se le acercaron y le dijeron: «Explícanos la
parábola de la cizaña del campo».
Él respondió: «El que siembra la
buena semilla es el hijo del hombre. El campo es el mundo. La
buena semilla son los hijos del
reino, y la cizaña son los hijos del
maligno. El enemigo que la siembra es el diablo. La siega es el fin
del mundo, y los segadores los
ángeles. Como se recoge la cizaña y se quema en el fuego, así
también será al fin del mundo. El
hijo del hombre enviará a sus
ángeles, que recogerán de su
reino a todos los que son causa
de pecado y a todos los agentes
de injusticias y los echarán al
horno ardiente: allí será el llanto
y el crujir de dientes. Entonces
los justos resplandecerán como
el sol en el reino de su Padre. ¡El
que tenga oídos que oiga!»
EL BLAT I EL JULL
o podem fer una escola només de llestos,
una església exclusiva de purs, un poble
format només de ciutadans 100 per 100
justs o una societat (com volia na Thatcher) d’on un
terç en sigui exclòs. La temptació hi és: així tot funcionaria millor i el rendiment seria extraordinari. La
realitat, però, no és totalment blanca o del tot negra:
els llestos, els purs, els justs contenen dosis petites
o grans d’ignorància, impuresa, injustícia, limitacions.
I la contradicció bé/mal travessa també el nostre
interior i fa incoherent la nostra personalitat. A més,
qui és qui per descartar una part dels qui són iguals
que nosaltres?
“Deixau que cresquin junts el blat i el jull”, és la
consigna de Jesús; és a dir, fora inquisicions que es
volen avançar al judici de Déu; fora judicis precipitats
Joan Febrer
i condemnes. Fins que arribi el moment de la sega, hi
ha possibilitats i oportunitats de canvi. No es tracta,
certament, de deixar que el mal s’escampi i estengui
el seu domini; Jesús és radical quan exhorta a treure
el mal just veim que s’apodera del desig i orienta la
conducta. Però com ell feia, hem de saber seure a
taula amb publicans i pecadors, acollir-nos els uns als
altres amb les nostres febleses, aprendre de conviure amb persones diverses en moral i creences, treure primer la biga del nostre ull abans de la busca en
l’ull de l’altre. I a partir d’una convivència respectuosa, fer camí junts al temps que ens oferim mútuament oportunitats de corregir i millorar; és en mans
de Déu el dia de passar comptes. Mentrestant, “Déu
és compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en
l’amor”.
Full Dominical
Misioneros menorquines (4)
E
Pàgina 3
Guillermo Piris Llabrés
ste religioso agustino, misionero en Filipinas durante
el siglo XIX era prácticamente desconocido en
Menorca hasta que el P. Félix Carmona, prior del
Convento del Socors de Mallorca, lo dio a conocer. La razón
del olvido sobre este religioso fue, sin duda, la traumática
supresión de los conventos en 1835, debido a lo cual muchos
frailes desplazados de la isla perdieron el contacto con sus
lugares de origen.
El 21 de octubre del año 1800 fue bautizado en la Catedral
de Menorca este futuro misionero. Había nacido aquel mismo
día y se le impuso el nombre de Guillermo. Era hijo de
Francisco Piris y de Francisca Llabrés. Fueron sus padrinos
Francisco Melis y Catalina Melis Bagur.
Debió ingresar muy joven en el convento de agustinos de
su ciudad natal, puesto que cuando aún no había cumplido los
diecisiete años hizo su profesión religiosa el día 10 de septiembre, fiesta de San Nicolás de Tolentino, de 1817. Por
entonces tenía dos hermanas pequeñas en favor de las cuales
renunciaba a la propiedad de la casa que le correspondería al
morir sus padres.
Antes de concluir sus estudios y de ser ordenado sacerdote, el joven religioso fray Guillermo Piris se alistó para marchas como misionero a Filipinas, junto con el ya maduro
agustino de Mallorca fray Lorenzo Juan, nacido en 1779, y
otros diez religiosos de la provincia agustiniana de la Corona
de Aragón.
Guillermo Piris debió ordenarse de sacerdote hacia 1824,
seguramente en Manila donde los agustinos tenían su principal convento y centro de estudios. En dicho año el religioso
menorquín se hallaba ya laborando pastoralmente en la
parroquia de Narvacán, provincia de Illocos Sur, en la isla de
Luzón, la mayor del gran archipiélago.
En 1833 fue nombrado secretario de la provincia filipina de
Guillermo Pons Pons
su orden, y en 1836 prior del famoso convento agustiniano
de Manila. Estos cargos conferidos a un religioso aún tan
joven, ponen de relieve el buen concepto que en la orden se
tenía de él. Por ese tiempo le debió llegar desde España la
triste noticia de la supresión de tantos conventos y de la
desamortización de todas sus pertenencias en 1835.
En 1837 al P. Piris se le asignó la parroquia de Paoay, en
Illocos Norte, donde ejerció con gran celo y contento de sus
feligreses una intensa labor pastoral, según se anota en diversas obras históricas relativas a la orden agustiniana de
Filipinas. En el capítulo celebrado en Manila el año 1840 fray
Guillermo Piris «con aplauso general» fue elegido prior provincial, cargo que ejerció «con exquisita prudencia» hasta
1853. Al cesar en el desempeño de esta responsabilidad, este
celoso misionero retornó como párroco al primer pueblo en
el que había trabajado, Narvacán, situado en la desembocadura del río Cuyape, región famosa por sus maderas de gran
calidad.
En este lugar tan alejado de Ciutadella, su ciudad natal, y
del convento de Ntra. Sra. del Socorro, en el que había profesado, a este agustino menorquín, le llegó la muerte, siendo
celoso pastor de almas en estas remotas tierras evangelizadas
por misioneros españoles. El día de su tránsito a la vida eterna, entregando en paz su alma a Dios, fue el 14 de julio de
1863.
Al pueblo que él había guiado como buen pastor, sin duda,
se le podrían haber dirigido las palabras que san Agustín decía
al celebrar las exequias de un obispo: «Todo lo que hizo entre
vosotros exhortándoos, dirigiéndoos la palabra, proponiéndose a sí mismo como ejemplo de alabanza y adoración a
Dios, conservadlo en vuestra memoria […] Su sepultura es
vuestro recuerdo. Viva junto a Dios, siendo él feliz; viva en
vosotros para ser felices vosotros» (Sermón 396, 2).
E
Exercicis espirituals
dels preveres
ntre el 30 de juny i el 4 de juliol, un bon grup
de preveres de Menorca, van gaudir d’uns dies
d’exercicis espirituals, dirigits pel bisbe de Huelva, Mons. José Vilaplana. El nucli de les reflexions per
motivar la pregària es centraren en el Credo, les benaurances i la vida sacerdotal.
Foren uns dies de desert per motivar la vivència sacerdotal del presbiteri.
E
Caminada a Son Sanxo, lloc on va néixer el beat Joan Huguet
l diumenge matí, 29 de juny, prop d’un centenar de feligresos de Ferreries ens vam trobar a Son Sanxo, lloc del terme d’Alaior a prop del camí
de Torralba, per celebrar l’Eucaristia i compartir berenar. La majoria hi
havíem anat caminant des d’Alcaidús pel camí de Binifaell i de Sa Serra. Era
la tradicional caminada d’estiu que enguany es va dirigir al lloc on, l’any 1913,
havia nascut el nostre Beat Joan Huguet Cardona. Entre els presents hi havia la
seva germana na Maria i altres familiars (en Vicent no hi va poder assistir per
trobar-se hospitalitzat).
En la celebració eucarística, als apòstols i màrtirs Pere i Pau hi vam afegir el
nom del nostre beat també màrtir, donant gràcies a Déu pel seu testimoni de
llum enmig de la foscor. Al final, a la paret exterior del pati, vam deixar constància d’aquest acte en una làpida commemorativa que duia gravades aquestes
paraules: EN AQUEST LLOC DE SON SANXO VA NÉIXER EL BEAT JOAN
HUGUET CARDONA, PREVERE I MÀRTIR (28-01-1913 / 23-07-1936). CAMINADA D’ESTIU 29-06-2014. Parròquia Sant Bartomeu (Ferreries)”.
Hem d’agrair al propietari Sr. Lluís Nadal i als pagesos de Torre-Llissà totes les
facilitats donades per poder celebrar aquesta trobada.
Beat Joan Huguet
El proper dia 23 de juliol a las 7 del capvespre a Sant Bartomeu de Ferreries es celebrarà l’eucaristia,
en la commemoració del seu martiri.
pedres històriques
ESGLÉSIA DE LES CARMELITES MISSIONERES
A
l carrer de Maó de Ciutadella, un dels més comercials de la ciutat, hi resideix la comunitat de carmelites
missioneres Nostra Senyora de les Virtuts. La seva
petita capella passa desapercebuda per a molts vianants i
turistes que tafanegen pel carrer de Maó. Potser tant desapercebuda com les mateixes germanes carmelites que, amb
discreció però sense defallir, segueixen fidelment el carisma
que les imprimí el seu fundador, el beat Francesc Palau i
Quer. Tal vegada hauríem de dir que aquest orde religiós és
el més menorquí de tots, no per la seva antiguitat, és clar,
sinó perquè va néixer a Menorca.
Situem-nos el novembre de 1860. El P. Francesc Palau, carmelità exclaustrat que havia patit pena de desterrament
pels governs d’Isabel II (1854-1860) es trobava a Ciutadella
per predicar a la catedral la novena de les Ànimes. Mentre
pregava a la capella del Santíssim de la seu menorquina,
tingué la inspiració de fundar una congregació femenina
que, vinculada a l’espiritualitat contemplativa de les carmelites descalces, es dedicàs a l’apostolat actiu.
Però un any abans de l’arribada del P. Palau s’havia instal·lat
a Ciutadella la religiosa francesa Jeanne Gratias Fabré, que
anys abans ja havia col·laborat amb l’antic frare carmelità.
La germana Gratias havia engrescat un grupet de dones
devotes i fadrines que es reunien a uns porxos del carrer
de Sant Joan. La comunitat anà augmentant, per la qual cosa
es traslladà als porxos de l’església del Sant Crist dels
Paraires, on es trobaven quan el P. Palau visità Ciutadella.Va
ser aquesta la primera comunitat que adoptaria el nom de
Carmelites Descalces Terciàries, dedicades a l’ensenyament
i a la cura dels malalts. La seva estada al Sant Crist, però,
també fou breu i aviat es traslladaren a una casa del carrer
Miquel Àngel Casasnovas
de Sant Jeroni, propietat de la senyora Clara Pons Torres.
L’any 1863 es creà la casa matriu de Barcelona; el mateix
any el P. Palau enllesteix la primera redacció de la regla de
la congregació, que aviat s’estendria per les Balears,
Catalunya i Aragó. A Menorca, l’orde s’expandí a Maó
(1862), es Castell (1868), Alaior (1870) i Fornells (1873 o
1874), però les dues darreres comunitats desaparegueren
al cap de poc temps. L’any 1897 hi havia a Menorca 14 religioses repartides en tres cases.
A Ciutadella, les carmelites assistien els malalts de l’hospital de Santa Maria Magdalena (avui Casa de Cultura) i van
tenir un paper destacat en l’epidèmia de còlera de 1865.
També es dedicaven a l’assistència de filletes. Mort el P.
Palau l’any 1872, es produïren dissensions en l’orde que
acabaren en una escissió. Atès que les comunitats de
Menorca no s’acabaven de decidir per cap dels dos sectors,
el bisbe Manuel Mercader proposà la constitució d’una
congregació diocesana (1879), naixent així la Congregació
de les Germanes Terciàries de Nostra Senyora la Verge del
Carme, Sant Antoni Abat i Santa Teresa de Jesús.
L’octubre de 1896 les germanes terciàries carmelites descalces de Barcelona i la congregació menorquina es fusionaren. Poc temps després, les carmelites de Ciutadella
reberen l’important llegat de la senyora Casilda Caymaris
Vives, morta l’any 1896, que incloïa la casa on residia, al
núm. 16 del carrer de Maó. Diferents circumstàncies van
fer que no poguessin rebre l’herència fins tres anys més
tard i l’any 1899 la comunitat ocupà la casa del carrer de
Maó on havia viscut la seva benefactora. Dolores MenéndezArango, viuda de Miquel Caymaris, germà de Casilda, comprà la casa del costat i la cedí per construir-hi una capella.
L’església fou construïda seguint els plànols de Enric
Sagnier Villavechia, destacat arquitecte català del tombant
del segle XIX al XX que a Ciutadella dissenyà la primera
església de Maria Auxiliadora i la reforma de l’antic Reial
Alcàsser per convertir-lo en casa consistorial. La nova
capella fou beneïda pel prevere Roc Coll el 5 d’agost de
1900 i és de petites dimensions, amb només 55 metres
quadrats de superfície.
La façana de l’església de les Carmelites, d’estil neogòtic de
línies senzilles, recorda la de Maria Auxiliadora que, com
hem dit, fou dissenyada pel mateix arquitecte. Els seus elements més destacats són la portalada, amb arquivoltes
ogivals que emmarquen el timpà de mosaic, i la rosassa. El
frontis, de doble vessant, té al seu centre una escultura de
la Verge del Carme sota un dosser i, a cada costat, una
decoració de cinc arcades cegues. Una creu de petites
dimensions remata el conjunt.
Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: [email protected]