intel.lectuals. Saben que els necessiten per mantenir la seva situació de preeminencia dins la societat. Pero arriba un mornent que la burgesia a Franca i a la Gran Bretanya regressa cap a posicions més i més conservadores. Llavors sera quan es produeix la separació entre els inte1,lectuals i la burgesian (p. 84). Comptat i debatut, l'obra que comentem basteix, en aquest nivel1 de l'anhlisi, un model d'interpretació de l'intel~lectualque penetra la categoria no en si mateixa, ans a través de les seves interrelacions amb la totalitat sociohistbrica. Perque si ltintel.lectual crític és inferit de la tradició cultural de la 11,lustració i és estudiat en el quadre general de la transformació de les democrhcies burpeses, semblantment la progressiva substitució d'aquest inte1,lectual per l'expert integrat en el sistema productiu de la ciencia al servei de l'administració o de la indústria de la cultura al servei de la lbgica del mercat, és el resultat del creixent predomini de la racionalitat instrumental en les societats postindustrials. Com hem apuntat més amunt, aquesta vinculació entre l'objecte d'estudi i el context global que li confereix sentit es perd relativament en els capítols finals del Ilibre. Certament, no s'abandona la correspondencia entre les tendencies evolutives dels inte1,lectuals i les tendencies evolutives de la societat. La hipbtesi de partida postula respecte d'aixo que S [ ...] l'intel~lectualcanvia d'estatut al mateix temps que les societats s'endinsen en el procés d e la tnodernitzación (p. 145). Nogensmenys, predomina en l'exposició un interes preferentment tipolbgic que aporta, amb tot, elements importants de clarificació. S'individuen les condicions de realització de l'intel.lectua1, per tal d'identificar aquesta modalitat d'actor social (p. 150 i SS.).Pel que fa a les professions intel,lectuals, se n'estableixen les característiques bhsiques i se'n proposa una classificació. D'altra banda, Ber r i o i S a p e r a s elaboren una tipologia d'intel~lectualscentrant-se en els casos de l'inte1,lectual crític i de l'intel~lectualcientíficotecnic (p. 187 i s ~ . ) sobretot , des d e la perspectiva de les seves propietats internes. Precisament, la confrontació entre ambdues classes d'inte1,lectuals és resseguida a partir de les diferents posicions que mantenen respecte de la indústria de la cultura. en tant que una de les institucions més fonamentals q u e regulen actualment l'activitat intel.lectua1 i possibiliten l'exercici de la influencia social. Els autors subratllen la correspondencia entre la col~laboraciódels prhctico-inte1,lectuals i la marginació dels intel~lectualsde formació humanista i amb consciencia crítica respecte de la indústria de la cultura, d'una pai-t, i les conseqüencies bhsiques d'aquesta sobre l'activitat intel,lectual, de l'altra. Efectivament, la preeminencia del productor sobre el creador d'opinió, la subordinació d'aquest al simple opinador i el predomini dels fets sobre la reflexió. testimonien la decadencia ulterior de l'intel~lectualcrític i, amb ella, I'agreujament de la crisi del projecte de la modernitat. En conclusió, Els intel.lectuals, uiui no constitueix un simple manual, sin6 una temptativa reeixida d'interpretació tebrica d'un concepte bhsic de la teoria sociolbgica. Sens dubte, aquest llibre esdevindrh una referencia indispensable per com xendre l'intel~lectuali el paper que té en les jocietats contemporhnies. Lluís Badia Montero Sánchez, M.D. La irlformació periodistica i la seva influencia social, Bellaterra (Barcelona): Publicacions de la Universitat Autónoma de Barcelona, 1994 (en castellh La ii2formación periodística ); su influencia social, Barcelona: Editorial Labor). Todo libro ha de tener un título. ¿,Qué es un título?: es un texto con estrategia propia. El título puede servir tanto para despistar como ser una síntesis perfecta del contenido del libro. Aunque la mayoría de las veces no es ni una cosa ni la otra. En cualquier caso el título debe establecer el marco aproximado de lo que se va a encontrar el lector cuando inicie la lectura. Quizás el título de esta obra requiera el aviso para navegantes que la propia autora hace en la introducción: «. . . la proposta que esta darrere d'aquesta obra és entendre les notícies com un element central que forma part dels processos de comunicació política, pero ahora, considerar-les com a portadores implícites o explícites de valors que poden afectar les nostres vivencies en general» (p. 11). Este es un libro de teoría de la comunicación. La teoría de la comunicación es un campo de conocimientos que se va consolidando dentro del marco de las ciencias sociales, gracias a muchos intelectuales, profesores e investigadores que han profundizado en el mismo. Este es el caso de la profesora María Dolores Monteso. Su libro es un punto de partida imprescindible para todos aquellos que quieran saber qué es la teona de la comunicación, cuál es su origen, cuáles son las principales corrientes y cuáles son las teorías actuales. «Ltobjectiu d'aquesta obra és: servir de guia d'aprenentatge, o de mapa a través del qual coneixer els resultats de l'estudi de la influencia dels mitjans de comunicació de masses» (p. 1 l). En la introducción se nos recuerda algo que a veces la cotidianeidad nos puede hacer olvidar: la importancia de los medios de comunicación en la sociedad y su interrelación con la misma. «Són les distintes formes de societat les que han modelat els mitjans de comunicació de masses, pero, al mateix temps, aquests s'han convertit en un dels elements principals de l'organització de la comunicació pública)) (p. 10). La obra está dividida en dos partes. En la primera hace una breve historia de los inicios de la investigación en Estados Unidos y Europa para explicar a continuación la evolución que ha seguido hasta los años ochenta. A continuación se explica las que seguramente han sido las tres corrientes de pensamiento principales en la teoría de la comunicación. Difícilmente se puede estar en desacuerdo con la autora cuando afirma: «El paradigma funcionalista ha estat un dels més fecunds pel que fa a l'estudi de la comunicació de masses.. .» (p. 33). El funcionalismo ha sido durante muchos años el gran modelo de análisis de la realidad comunicati\~a.Pero frente al paradigma funcionalista que minimiza los efectos d e los medios d e comunicación, la sociología interpretativa se centra en los efectos sobre el conocimiento. La perspectiva interpretativa es la segunda gran corriente recogida. Por último se trata de las aportaciones del análisis marxista. Recordemos que el marxismo sigue siendo un importante método de análisis de la realidad. Aunque la autora no se define por ninguna de las corrientes descritas quizás se pueda decir que tiene una postura próxima a la sociología interpretativa, así afirma «A través de la informació periodística, els mitjans de comunicació de masses mediatitzen el nostre coneixement de les realitats que desconeixem i ens proposen noves perspectives per interpretar l'entorn que ens envoltax (p. 10-11). Además a lo largo de la obra se puede apreciar una mayor atención hacia las teorías que proceden de la sociología interpretativa. La segunda parte de la obra hace referencia a las teorías más actuales. Siguiendo con el rigor y la sistematicidad que caracteriza toda la obra la autora reconoce que: «La panorkmica de l'estat actual de la investigació condueix més aviat a afirmar que no es pot pensar en una classe única d'influkncia, sinó múltiples, relativitzades per l'kmbit on es produeixen, el context polític i social, els tipus particulars d'acció de la premsa, radio, televisió, etc.» (p. 75). Aunque se reconoce que «La dificultat principal per a la sistematització dels resultats de l'estudi sobre comunicació procedeix de la seva propia historia: de la naturalesa de l'objecte d'estudi i de la configuració actual de les ciencies socials» (p. 76), la autora diferencia la influencia de la información a corto plazo, la influencia de la información a largo plazo y la influencia en la definición de la realidad social. En la primera recoge la «agenda-setting theoly», la teona de la espiral del silencio y la teoría de los usos y gratificaciones. En la influencia a larg o plazo las teorías seleccionadas son: «knowledge gap Iz)~potlzesis»,la teoría de la dependencia, la del cultivo y la socialización de los medios de comunicación. Por último como una derivación de la influencia a largo plazo la autora se centra en la influencia de los medios en la percepción social de la realidad. A q u í s e d e s t a c a la teoría d e la mediación y las interrelaciones entre la comunicación interpersonal y la comunicación mediatizada. Esta obra, aunque al lector le pueda parecer todo muy claro, entraña bastantes dificultades. Por ejemplo qué teorías se seleccionan y qué teorías se dejan fuera. En este aspecto hay que destacar que la autora recoge las más importantes y actuales. Otro problema es donde encuadrar las distintas teorías. Las clasificaciones siempre son útiles para el estudio pero no siempre son exactas. Este problema también es solucionado por la profesora Monter0 a veces explícitamente («no tots els investigador~sobre usos i gratificacions van compartir els supbsits funcionalistes» [p. 461) o implícitamente. El lector atento comprenderá al acabar el libro, sin necesidad de leer a Jorge Luis Borges, la con\~encionalidadde las clasificaciones. La mayor virtud de este libro es que consigue lo que se propone: es una excelente guía. Como cualquier buena guía no sólo descubre parajes interesantes sino que además te incita a descubrirlos por tí mismo. Este libro es una tentación al estudio, y como todo el mundo sabe, la mejor forma de superar una tentación es sucumbir a ella. Por último también quisiera recordar que esta obra forma parte de la colección «Manuals de la Universitat Autonoma de Barcelona». Debemos felicitarnos que la Universitat Autonoma de Barcelona publique las obras de sus mejores profesores e investigadores. Miguel Rodrigo Alsina Tresserras, Joan Manuel. « D ' A C ~i D'ALLA», aparador de [u rnodern~tat(19181936), Barcelona: Llibres de llIndex, 1993. Quan encara no fa un quart de segle unitat de temps mínima per a la consolidació de cicles de coneixement de tradició universitaria- de la fundació del pnmer centre universitari catala consagrat a la docencia i la recerca de la comunicació social, crec quepodem afirmar amb una certa rotunditat que, a casa nostra, les cikncies de la comunicació han assolit un nivell perfectament homologable a nivell internacional. Sense autocomplaenca gratuita, ni cofoisme ingenuament i maldestrament acntic. A diferencia de la major part de pai'sos de I1area desenvolupada del nostre entorn i de Nordamkrica, a la sortida del franquisme no es comptava amb cap tradició científica consolidada en l'ambit de la comunicació social. L'esforc ha estat formidable. Ha calgut cremar etapes: introducció crítica de les difererits tradicions teoriques i metodologiques internacionals; establiment d'unes mínimes condicions per a la definició de polítiques de recerca própies; formació accelerada d'investigadors eii les diferents perspectives (teorica, metodolbgica, sociologica, historica); i en els diferents camps (premsa escrita, radio, televisió, cinema, publicitat, multimkdia); introducció de la investigació aplicada, i connexió reivindicativa amb la tradició cultural i comunicativa propia. 1 no sera sobrer recordar que I'ambient no sempre ha estat el més favorable, ni des de la universitat, ni des de la societat. El darrer moment de la seqüencia --connexió amb la tradició periodística i publicitaria propia- é s i era estrategic per tal d'incardinar el Departament i la Facultat en el . teixit social i cultural ~ r o p i L'universalisme e f e c t i u , solid, r e q u x e i x trepitjar a m b seguretat el concret, el territori més irnmediat. Aquesta fou l'opció del col.lectiu de professors de l'hrea d'Historia de la comunicació: marcar una pnontat clara en el terreny de la recerca que, en un pnmer moment, fes possible una connexió d'urgkncia amb la tradició cultural i comunicativa catalana amb la brutal irrupció de la dictadura franquista. En aquesta línia, es dissenya una política de tesis doctorals emmarcada en una hipbtesi de treball formulada pel professor Joan Manuel Tresserras. En síntesi, la hipotesi de Tresserras interpretava el primer terc d'aquest segle com el moment d'emergencia i consolidació de la societat de comunicació de masses a Catalunya, i atorgava a la Mancomunitat el paper de succedani dlEstat en la voluntat de les classes dirigents catalanes d'impulsar una política modernitzadora no assumida per 1'Estat central. D'acord amb aquest marc interpretatiu, s'han fet treballs sobre la recepció comunicativa des dels «ego-documents* (F. Espinet); la genesi del periodisme de masses (J.L. Gómez Mompart) o el periodisme