Ses Feixes a l`Arxiu Històric d`Eivissa - GEN
Anuncio
SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) El fons documental consultat, del que mostram aquí una selecció i comentaris d’alguns dels documents més interessants, forma part de diferents seccions de l’Arxiu Històric d’Eivissa (AHE): Llibres de Juraria, Llibres de Regidoria, Cúria de la Governació i Jutjat de Primera Instància, entre d’altres. Aquesta és només una petita aportació dins el llarg i dificultós procés de recerca de totes les referències documentals, directes o indirectes, sobre ses feixes del prat de Vila i de Talamanca o prat de ses Monges, durant els segles XVIII i XIX. El vestit típic de les dones és molt més polit que el dels homes i, amb excepció de la pesada falda, certament dʼaspecte grat de veure. En especial els dies de festa i diumenges seʼns ofereixen sumament gracioses amb el seu mocador blanc de tul recollit per davall del mentó. [...]. Els homes es toquen dʼuna barretina vermella, amb volta negra, poques vegades blanca, que porten inclinada cap a un costat; passa també, però molt poques vegades, que la gorra sigui negra i la volta vermella. […]. Generalment, aquestes gorres sʼimporten de Barcelona, dʼon ve també la tela, quan no de Palma, encara que a vegades es confeccionen a la pròpia illa. [...]. Font: Les Illes Balears. Textos i ilustracions, a les dues pàgines, de lʼArxiduc Lluís Salvador. Edició: SA NOSTRA 94 FANNY TUR tengueren com escenari aquest singular paisatge. Atenent-nos als documents trobats i transcrits, és evident la importància que tenien aquests horts i la cura que tenien primer la Universitat i després l’Ajuntament en què els propietaris els mantenguessin nets i en bones condicions. El contrari significava focus d’infecció, brutícia i mal funcionament. Començàrem la recerca per les dues centúries mencionades perquè corresponen a l’època de màxim esplendor i explotació d’aquesta fèrtil zona humida. La possessió d’una petita porció de terra com les que envoltaven la badia d’Eivissa era en aquells temps de penúria garantia d’abastiment i subsistència. Posseir una feixa era posseir un bé molt valuós. D’aquí que entre els expedients que es conserven dins els lligalls corresponents als antics tribunals de justícia (Cúria de la Governació) i dels contemporanis Jutjats de Primera Instància, es trobin nombrosos plets fent referència a la reclamació de la propietat d’una feixa o al seu lloger o herència, per posar tan sols alguns exemples. A través del seu estudi podem recuperar també nombrosos topònims alhora que referències costumistes i dades sobre una secular manera de viure. CENS REALITZAT A L’ILLA D’EIVISSA L’ANY 1860 Municipis Eivissa Sant Josep Sant Antoni Sant Joan Santa Eulària Cases habitades 971 659 733 697 939 Cases deshabitades 37 110 22 36 40 Les nombroses cases deshabitades pertanyen majoritàriament a gent humil, a qui la mancança ha forçat a abandonar les seues cases en busca de sustent en altres bandes. Seria interessant continuar la tasca de recerca i buidat de documents ja que serà l’única manera de conèixer a fons tot el que envoltava a la propietat, característiques, funcionament i explotació d’aquestes estretes porcions de terreny. Així mateix, són interessants les dades aportades quant a descripcions de l’indret, construccions, propietaris, majorals, topònims, distàncies i protagonistes d’alguns fets que SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 95 A partir de la documentació consultada i la informació que ens ha aportat, podem fer una sèrie d’apartats relatius a alguns aspectes de ses Feixes d’Eivissa. Neteja dels canals i sèquies “Per tant Sa Señoria Molt Illustre ordena y mana a tots los Amos y dueños del Prat de qualsevol grau, condicio, ó, estament sian que dins lo termini de un mes [...] contador del dia de la publicasio del present enavant degan y procurin tenir cada un en son tros las suas sequias netas, y ben escuradas amb la fondaria necesaria y convenient baix la pena de sinquanta lliures vello aplicadora per los tersos acostumats per raho de la qual se destinara Persona per regoneixer si ditas sequias estan ben esqurades y amb la fondaria que es deu y no trobantse en la forma que deuen estar a mes de pagar la dita pena se manara a costas del dueño del Prat a escurarlas”. A pesar que eren els propietaris els qui lògicament tenien l’obligació de mantenir en bon estat les seues propietats, quan aquests es retrassaven en la neteja de les sèquies abans de l’estiu i ja que les conseqüències eren una qüestió d’interès general i salut pública, era la Universitat primer, i l’Ajuntament d’Eivissa després, qui s’encarragava de dictar bans o resolucions instant els terratinents Aquestes resolucions es repetien any rere any, a fer les obres i manteniment necessaris. aproximadament al voltant del mes de maig i El primer document del qual transcrivim un sempre abans del dia de Sant Joan. L’any 1789 extracte data de 1724 (1), quan just acabava (2) l’Ajuntament recollia que “[...] Haviendose d’entrar en vigor el Decret de Nova Planta per a tenido presente el Pedimento presentado por les illes, de 28 de novembre de 1715. Com a Bartolomé Roselló, y presumiendose el comentari, podem destacar que la notificació als Ayuntamiento fundadamente que assi el haverse propietaris de ses Feixes encara està escrita en cerrado las fuentes inpidiendo el libre curso de las aguas que baxan en las acequias de las feixas, català. y causando en parte el estanque de aguas que en Cada any, abans de que començàs l’estiu, la el verano exalan unos vapores mefiticos muy màxima institució de govern local manava als perjudiciales á la salud publica como tambien la propietaris la neteja dels canals i sèquies per tal cituacion en que se halla el amerador cuyos daños que l’aigua corregués, no s’estancàs i la zona es combiene por todos medios precaver se ha mantengués en un estat òptim: “[...] Perquant resuelto que se haga exacto reconocimiento, y como al bon govern de la present Ylla y salud vista ocular por este Ayuntamiento de las publica el que totas las sequias del Prat estiguen expresadas Fuentes, Acequias, y Amerador con ben netas y esquradas de forma que la aigua de ellas no fasa pantano, y estiga corrent haventse (1) Llibre de Regidoria. 1724-25. AHE experimentat de lo contrari grans inconvenients”. (2) Llibre de Regidoria. 1789. AHE Dibuix de les monedes encunyades a Eivissa. Font: Llibre de Juraria (1764-1765). Arxiu Històric dʼEivissa (AHE) 96 concurrencia de los medicos Don Miguel Caramillis, y Don Mateo Peris, quienes declararan baxo Juramento en forma su dictamen en esta parte, y en la del citio que se podria destinar para amerador en lugar de aquel, y en vista de todo se acordará la providencia mas arreglada”. perentorio de ocho dias pongan sus respective Dueños limpias á toda Satisfacion las Acequias, con apercibimiento, que en su defecto el Ayuntamiento las mandara limpiar á sus costas”. (3) Llibre de Regidoria. 1790. AHE (4) Llibre de Regidoria. 1791. AHE Portal de feixa amb el seu pontet, al prat de ses Monges. Anys 30 del segle XX. Foto: Domingo Viñets. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME). Just un any després, el 2 de maig de 1790 (3), tornaven a tractar el tema, en aquest cas a proposta del Governador de les Pitiüses, és a dir, del representant reial a les illes, que a partir de l’aplicació del Decret de Nova Planta era qui convocava i presidia les reunions municipals: “Juntos y Congregados formando Ayuntamiento [...] fue propuesto por el Cavallero Governador, que le parecia hora de dar providencia para la limpieza de las Acequias del contorno de esta ciudad para asegurar por este medio la conservación de la Salud Publica, lo qual ohido por los insinuados Señores resolvieron se hechase un Bando havisando al Publico y en especial á los vecinos terratenientes en el lugar dicho de las Fexas, que dentro el presiso y perentorio termino del Corriente Mes tengan limpias sus correspondientes Acequias, sin romper, ni quitar parte alguna del Camino Publico con apercibimiento de que sino lo ejecutan dentro el prescrito termino, y con la devida perfeccion se les exigira á cada inobediente la multa de cincuenta libras; y se practicara la limpieza con hombres puestos por el Ayuntamiento a sus costas que pagaran irremisiblemente [...]”. Novament, el 6 de maig de 1791 (4), es dictava una resolució semblant: “[...] Juntos y Congregados formando Ayuntamiento [...] se ha tenido presente estar proximo el verano, y ser el tiempo mas proporcionado para la limpieza de las Acequias halladas en el Llano de esta Ciudad y parece son muy pocos los que han procurado limpiarlos; y de este omisión resulta un grave perjuicio á la Salud Publica, que debe el Ayuntamiento procurar su remedio, por tanto ha resuelto se haga saber al Publico, que dentro el termino presiso, y SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 97 LʼAjuntament dʼEivissa, antigament convent dels dominics, des del Mirador de la plaça, a mitjan segle XX. Foto: Domingo Viñets. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) 98 Per part del govern local sempre s’establia un termini, d’una o dues setmanes, per tal que els propietaris complissin amb la seua obligació. Passat el temps, era l’Ajuntament qui acometia d’ofici la neteja a compte de l’amo de la feixa i després de la corresponent multa. Així, el 30 de maig de 1792 (5), l’Ajuntament donava un límit de quinze dies per executar la neteja periòdica de la seua propietat, amb l’amenaça, també habitual, d’una multa a qui no ho complís “[...] Juntos y Congregados formando Ayuntamiento [...] se ha tenido presente haver llegado el tiempo á proposito para la limpia de las Asequias del Prado inmediato á esta Ciudad, lo qual es necesario se execute para que su inmundicia no sea perjudicial á la Salud publica: por tanto, se ha resuelto se haga saber por el Pregonero al Público, que todos los vecinos Terratenientes en dicho Prado ejecuten la limpia de sus respectivas Asequias dentro el termino de quince dias baxo la pena de 50 libras, y apercibimiento de que á mas de su execucion, se pondran hombres á costas del que no obedeciere para su limpia: Y asi quedo mandado, de que doy fee [...]”. En el segle XIX seguim trobant puntualment acords semblants en els llibres d’actes municipals, amb una petita variació temporal. Així, l’any 1806 (6), l’Ajuntament de la ciutat emitia un ban per informar que “[...] Igualmente se haga sabel al Publico por medio del pregonero, que por el dia de San Juan proximo tengan los dueños de las Fexas y Guertas todas las sanjas limpias comprendidas en el Bando de Policia bajo la pena en el establecida [...]”. Actualment, la llei segueix permetent que els organismes públics puguin actuar d’ofici si els propietaris d’una finca o un immoble no compleixen amb la seua obligació de mantenir-lo en bones condicions. El rentador públic i les rentadores d’abril de 1789 (2), es tornava plantejar la neteja i manteniment dels canals de ses Feixes i es posava A més del problema periòdic que plantejava el damunt la taula la situació del rentador públic: manteniment i la neteja de canals i sèquies, altres qüestions relatives a l’indret preocupaven els “Ygualmente se ha tenido presente la ofenza que regidors locals: per exemple, la gestió municipal recibe la honestidad publica por cituarse las lavanderas dentro de las acequias inmediatas al del rentador públic. camino del empedrado medio desnudas, y Una situació “delicada” a la qual hagueren arremangadas por precision las faldas, de modo d’enfrontar-se els responsables municipals en que a las mas se las ven los muslos, y siendo este aquells temps de costums tan diferents a les actuals exceso digno del mas prompto remedio, se ha era on s’havien de col·locar les al·lotes que anaven resuelto que en el mismo reconocimiento, y vista a ses Feixes a rentar la roba per tal de no provocar ocular se examine el citio que podra destinarse para un escàndol públic. Així, en el llibre d’actes del 7 lavadero publico evitando los daños referidos [...]”. Bugaderes a ses Feixes. Oli sobre tela pintat per Laureà Barrau (1915). Font: Catàleg Laureà Barrau. Edició: SA NOSTRA (5) Llibre de Regidoria. 1792. AHE (6) Llibre de Regidoria. 1806. AHE SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 99 Mapa “Ibiza”, de Francisco Coello, on sʼobserva part del sistema de canals del prat de Vila (1850). Servei Geográfic de lʼExèrcit. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) 100 El Prat de ses Monges El camí de s’empedrat Les feixes de Talamanca son també dites des Prat de ses Monges per haver set antigament propietat de les mares agustines. La zona era també coneguda fins al segle XIX com Marina de ses Monges, com una prova més del seu caràcter pantanós (7). La denominació de prat de ses Monges té nombroses referències documentals. Així, per exemple, en el Llibre de Regidoria de l’any 1792, l’Ajuntament acorda pagar a les monges agustines una quantitat anual en concepte d’arrendament del prat on pasturaven els animals propietat municipal: “[...] Asimismo se ha resuelto pagar á las Monjas veinte y quatro pesos anuales por arriendo del Prado que llaman de las Monjas para paser las Vacas que el Ayuntamiento tenga para el Abasto Público, respeto á que Don Joseph Bufi representó que no parecia justo el que dicho ganado se mantuviese en dicho Prado sin dar alguna gratificación a las Monjas, siendo, como son, unas pobres. Y asi quedo mandado y ajustado, con reserva de poderse servir de dicho Prado los mayorales de las Monjas, de que doy fee [...]”. Tal i com ens explica Enric Ribes a La toponímia costanera del municipi d’Eivissa, el camí de s’empedrat era el nom que es donava a un tram del camí del prat de ses Monges, comprès entre el pont de sa Bassa Grossa i el pont de ses dues sèquies. Una creença popular sense cap fonament remonta aquest camí a l’època romana. Aquesta via era de molt trànsit en l’època de màxima activitat de ses Feixes. Molts pontents el comunicaven amb les diferents feixes. L’Ajuntament d’Eivissa tenia molta cura en el manteniment dels camins públics i en què no fossin envaïts per particulars. A l’AHE es conserva un petit lligall amb les prescipcions tècniques que es manaren aplicar per a la restauració del camí que es va realitzar a instàncies de l’Ajuntament d’Eivissa l’any 1849. El reproduïm pel seu interès: (7). Jutjat de Primera Instància. 1840. AHE Expediente sobre mojonamiento del Bosque denominado de la Marina de las Monjas, en toda su estencion. “Pliego de condiciones á que ha de sujetarse el que tome a su cargo la construcción de un trozo de pared desde el empedrado por la parte de la acequia hasta el primer pontet y la recomposicion de la que mira al mar desde dicho puente del empedrado hasta el de Muson Pere. 1ª La persona á cuyo favor se remate dicha obra tendrá obligación de construir y reparar la pared con mezcla de buena cal sin que contenga ruinas arcillas ni otra clase de cascajo la cual deberá ser dos veces amasada sin perjuicio de hacerlo por tercera vez al tiempo de emplearla. 2ª La postura se admitirá por varas cuadradas. 4ª La pared tendrá tres palmos y medio de espesor en su cimiento, dos y medio en la parte superior medio palmo de alambor y el cordon ó sea radó un palmo sobre la superficie del camino dejando las troneras que sean necesarias para el desague y que se marcaran. 5ª El sujeto á cuyo favor se remate la espresada obra podrá aprovecharse de las piedras que hay en dicho camino y hoy dia sirven de empedrado y de las que hay en el huerto de los Peraires sin tocar empero las de los puentes ni las que se necesiten para recomponerlos. 6ª Se entregará á la persona obligada una tercera parte del valor de la obra el dia que la empiese,otra á la mitad y otra despues de concluida y entregada. 3ª La pared que debe construirse á la parte de la acequia deberá tener un palmo de cimiento más 7ª Los gastos de subasta, reconocimiento en caso bajo del piso de la referida acequia clavando necesario y demás correrán de cuenta del dentro dicho cimiento y a la parte esterior de la licitador. pared cuatro estacas por vara de tres palmos y Ybiza, 20 de marzo de 1849. medio de largo y nueve á diez pulgadas de Miguel Flores”. circunferencia por la parte superior. Pintura de Guillem Vedell Muntaner. Es pot veure el tram central del camí de sʼEmpedrat i la zona de les Estaques. Al fons, destaca la casa Vermella. Font: publicació “La toponímia costanera del muncipi dʼEivissa”, dʼEnric Ribes. Editorial MediterràniaEivissa (2006) SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 101 El treball i la vida a ses Feixes Dos relats: un incendi i un assassinat Com dèiem abans, a través dels documents oficials però sobretot gràcies als relats personals que alguns d’ells contenen, es poden reconstruir molts aspectes del que suposava la vida i la feina a ses Feixes. d’intentar regular l’expansió de la ciutat. La primera estacada, construïda a mitjan segle XVII, travessava el carrer de Montgrí, començant al baluard de Sant Joan i arribant fins a la mar (9). La porta de s’Estacada a què es fa referència en el document que reproduïm a continuació, es trobava en la confluència del carrer de sa Creu amb el de Montgrí. D’aquí el nom de porta de la Creu. El nom del carrer de la Creu ve per una creu blanca que es trobava en aquell lloc i que actualment està dipositada en el Cementeri vell de la ciutat. Gràcies també a les declaracions i peritatges continguts en la causa criminal oberta arran de l’incendi, tenim la descripció d’una feixa i dels seus límits. El relat, resumit però contat pels seus propis protagonistes, és el següent: A partir d’una causa criminal oberta l’any 1853 (8) per part del Jutjat de Primera Instància d’Eivissa a fi d’aclarir l’incendi d’una caseta a ses Feixes, podem treure moltes dades d’aquestes característiques construccions de la zona. En aquestes casetes es guardaven el bestiar i els aparells de feina i es refugiaven en ocasions a passar la nit els treballadors i feixers. Pel seu interès, reproduïm part de l’expedient amb un extracte de “En la Ciudad de Yviza á siete de Abril de mil ochocientos cincuenta y tres, ante el Señor Don les declaracions dels principals implicats. Francisco Javier Blasco Juez de primera instancia de la misma y su partido compareció Antonio Riera Primer relat: Un incendi a ses Feixes L’any 1853 es va incendiar una de les de Antonio Martinet vecino del Arraval de la Marina, característiques casetes que existien a ses feixes i y por antemi el Escrivano dijo: que á cosa de las dos de les quals encara se’n conserva alguna, de la madrugada del mismo dia, hallandose principalment al prat de ses Monges. La caseta on durmiendo en su casa, oyó grandes golpes en la va tenir lloc el foc era molt pròxima al camí de puerta, y habiendose levantado para averiguar quien s’empedrat. Aquestes casetes solien ser petites era el que tocava la puerta, se asomó al balcon y uno construccions no gaire sòlides, fetes de fusta i/o conocido por el Sordo de Gavara le avisó que la maons. En el cas que ens ocupa, la caseta i la feixa casita de su feixa distante unos cinco minutos de es trobaven molt a prop de la ciutat: segons camino de este Arraval de la Marina estava ardiendo: reconeix el seu propietari al judici, s’arribava a que en seguida acudió a dicha feixa, y al momento ella en només 5 minuts des de la porta de la creu. La porta de la creu era una porta oberta a la (8) Jutjat de Primera Instància.1853. 13/1 AHE primera estacada, petit mur que es va construir (9) La ciutat i badia d’Eivissa. Antoni Costa Ramon. Edició i per a la protecció del barri de la Marina i per tal comentaris a cura de Rosa Vallès Costa. Mediterrània-Eivissa, 1996 102 que salió de la puerta Cruz ya divisó las llamas de la indicada casita, y aprocsimándose á ella, y tratando de contener el insendio á presencia del espresado Sordo Gavara y de un muchacho hijo de Pedro Cavallé, no pudo conseguirlo, pues que el techo dela misma casita y paredes de ella, que eran de madera estavan cuasi consumidas del fuego, quedando en el interior de la casita muertas y cuasi todas tostadas y quemadas dos Becerras que estavan cerradas en dicha casita [...]”. fundandose para ello en que en todo lo restante dela feixa no se egecutó daño de ninguna especie, en que tres burras preñadas, y una mula que tenia el declarante en el cercado dela referida casita no recibieron la menor lesion, y en que no tiene enemigo alguno como deja manifestado. Preguntado si al tiempo de acudir al insendio de la espresada casita, observo alguna persona enlas inmediaciones de la misma. Dijo: que no vió mas que un carabinero llamado Martinez en la Puerta Cruz, quien manifesto al declarante que al advertir el insendio habia corrido a llamar a un tal Pedro den Pep blanch creyendo que era suya la casita que se incendiava, pero que Dijo: que cree que los causantes del insendio son habiendole contestado que no tenia ninguna casita tres payeses que estuvieron pescando camarones en las feixas de su pertenencia, se habia buelto a la con luz de teas en la inmediación de la indicada puerta Cruz en donde acabava de llegar. feixa pasando á ella á recoger cañas de mais para ensender fuego junto al portal dela feixa contigua; Preguntado que dimensiones tenia la casita restos de fuego tambien observó el declarante incendiada. frente ala barrera dela propia feixa, habiendo sabido porla Muger del tavernero Miguel Ramon Dijo: que tendria unos quince palmos de que en la noche anterior del seis del actual elevación, unos treinta de longitud, y unos doce estuvieron tres payeses a bever vino en su taverna, de ancho, sus paredes y techo de tablas de barco, delos cuales uno de ellos se llama Durban vecino y encima de las del techo una capa de carbon de Santa Eulàlia, y alli ensendieron una tea, desmenusado, y sobre este ladrillos. demostrando que ivan á pescar Camarones, atribuyendo el insendio hecho no con malisia, ni Preguntado si dentro dela casita incendiada, con animo deliberado, pero si de resultas de la ademas de las dos Becerras que deja manifestadas, imprudencia de haber entrado con luz á recoger tenia el declarante algunos otros efectos. cañas de mais en el cercado de frente la casita incendiada y saltando alguna a las demas cañas Dijo: que habia una albarda nueva, unas sinchas, que habia junto alas paredes de dicha casita, y unos pocos utensilios de poco valor”. “Preguntado si sospecha quien ó quienes hayan podido ser la causal del insendio, y en caso afirmativo el motivo que haya tenido para ejecutarlo. Escena rural, extreta de les pintures murals de lʼesglèsia de Sant Miquel de Balansat. Foto: Marià Marí SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 103 Entre les dues estacades, es troba el Poble Nou, el primer eixample de la ciutat, aleshores en construcció. Al fons, a la vora de la mar, el camí de sʼEmpedrat i, més endins, els horts de ses Feixes amb els seus característics portals. Segona meitat del segle XIX. Foto: Grup IF. Eivissa antiga. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) 104 Diligencia de reconocimiento y de labores “[...] Constituido en el prado ó feixa de Antonio Riera Martinet el Señor Juez de primera instancia de este partido, acompañado del Promotor fiscal, del infrascrito Escribano, y de los peritos Crispulo Gotarredona y Vicente Gotarredona maestros Carpinteros con la asistencia del alguacil Marcos Caravaca, se procedió á practicar el reconocimiento del sitio donde habia tenido lugar el insendio, y sus alrededores [...], habiendose observado lo siguiente: un cercado de maderas ó cuadro situado en uno de los cuatro angulos de espresado prado ó feixa y que mira á Mediodia, dentro de cuyo resinto existia la casita de que se hace merito en estas actuaciones, y el cual se halla circuido por los vientos de Mediodia, Norte y Levante de una acequia con agua, y por el Poniente unido con el prado ó feixa de D. Jose Ferrer: que el portal de dicha feixa y cercado para la entrada es de cal y canto y contiene una puerta de enrejado que sierra con llave y un puente desde el camino general del empedrado cuyo camino tiene de latitud ciento y dos palmos y linda por el lado derecho y por la parte de Levante con el mar: que dicho cercado ó cuadro de madera tiene sesenta palmos al cuadro, y cada angulo del mismo se halla serrado con palos y con estacas para impedir la salida de tres burras y una mula que andaban sueltas por el mismo cuadro: que á la parte izquierda de la entrada á dos pasos de distancia del portal y un paso de la acequia del Mediodia hay unos escombros de ladrillos y gran porcion de ceniza, de extensión de treinta palmos de largo, y doce de ancho, que manifestó Antonio Riera era el lugar que ocupaba la casita, y por lo demas del referido cercado, y por el suelo cañas de maiz secas: que entre la espresada acequia, y margen de ella por parte de Mediodia se vé sobre tierra un animal todo tostado, quemado y que ya por el insendio, ya por mordaduras de perros al parecer está hecho un esqueleto, y se conoce por sus restos era un becerro, ó becerra, y otros pedazos de otro animal de igual clase, y en el mismo estado á la distancia de catorce palmos del portal frente la esquina del angulo que forman la ceniza y ruinas: que separados ó revueltos los indicados escombros y ceniza humea esta y se conserva aun fuego no habiendose observado lesion alguna en los demas cuatro animales existentes en dicho cercado: que frente al portal de la feixa inmediata á la de Antonio Riera distante uno de otro veinte y cinco palmos se advierten cuatro pedazos de caña de maiz á la distancia de cuatro palmos del referido portal que se conoce han servido para encender lumbre, cuyos cuatro pedazos de caña de maiz tienen de extensión el uno un palmo, otro palmo menos una pulgada, otro dos palmos, con raices á su estremidad y el otro tres palmos, los que han sido recogidos y ocupados por mi el Escribano, no habiendose observado en todo lo demas del recinto de dicho cercado ni en la espresada feixa y sus alrededores cosa alguna digna de llamar la atención y que se creyese conducente al objeto de esta causa [...]. Yviza siete de Abril de 1853”. Camí de sʼEmpedrat, avui avinguda de Santa Eulària (principi del segle XX) Foto: Narcís Puget. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 105 Pescadors al port i, al fons, la Marina. Foto: Alfons Garcia Prats. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) Testimonio Salvador Juan de Miguel Vecino del Arrabal de la Marina “Dijo: Que es cierto y positivo que Antonio Riera de Antonio Martinet tenia en su feixa ó prado un cercado con tres burras, una Mula y dos becerras cuyos // animales andavan sueltos por el cercado, y dentro de este una Casita de madera de tablas de carbo cubierta de lo mismo y ladrillos sobre dicha cubierta, dentro cuya casita encerrava al anocheser las 2 becerras todo lo cual le consta al testigo por estar trabajando continuamente en las feixas inmediatas y al marcharse el declarante al trabajo en la mañana del dia de ayer después de haber salido el Sol, al pasar por delante del referido cercado observó que la Casita habia sido incendiada y reducida a cenisa y quemadas las dos terneras que estavan la una dentro el cercado y la otra entre la acequia y el margen de ella y que los perros se las comian”. Testigo Maria Colomar de Vicente [...] consorte del tabernero Miguel Ramon, vecina del Arrabal de la Marina [...] “Dijo: Que efectivamente la noche á que hace referencia la cita, poco después de las oraciones entraron en su Casa tres payeses uno de ellos le parecio ser un Tal Durban de Santa Eulalia y pidieron dos cuartos de vino que les despachó la Criada de la que declara llamada Eulalia Guasch, pero los otros dos que ivan en su compañía no los conocio y por lo mismo no puede dar razon de quienes eran; y después de haberse bebido entre los res los dos cuartos de vino, El Durban encendió una Teya y se marcharon llevando una ret de pescar Camarones”. Les cases, les carreres, els camins, els ponts, els portals i els canals i sèquies de ses Feixes amaguen moltes històries, algunes d’elles ben dramàtiques. A partir de la causa criminal oberta l’any 1838 pels jutjats d’Eivissa arran de l’assassinat d’una dona ens podem endinsar en un relat que té a una feixa com escenari (10): Foto: Narcís Puget (Col·lecció pagesos). Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) El matí del 17 de maig de 1838, mentre dos algutzirs el portaven davant el jutge, Vicent Ramon Escandell, de 25 anys i natural del poble de Sant Rafel, acusat d’assassinar la seua dona, es va escapar i refugiar a la Catedral. Va aprofitar el moment en què acabaven de baixar les escales del Castell, on aleshores es trobava la presó, i saltà les poques passes (doce palmos) que el separaven de la porta del temple. Era costum que els acusats d’un crim que esperaven la màxima pena intentassin aconseguir l’empara de l’església. Tot havia començat el diumenge dia 6 de maig (10). Sobre les 12 de la nit, en un dels camins generals que portaven a Vila, els carrabiners trobaren el cos d’una dona i, devora, un home plorant (estando en el sitio que llaman de las Feixas, a cosa de diez minutos de distancia de esta ciudad, junto a un portal de cal y canto, con reja de madera, perteneciente a la feixa propia de Miguel Nadal que se halla a mano derecha de camino llamado el segundo Puntet, calificado a la orilla del mismo camino). La dona assassinada, Esperança Escandell, anava vestida de pagesa (con una saya, vulgo Gunella, de las que usan las labradoras en esta isla, alpargatas de esparto, camisa blanca, cuerpo de la saya de pana, unos botones de oro en el cuello y en la cabeza una manta de lana encarnada, vulgo Faldellí). Una descripció de la roba de la dona que es troba a la causa criminal oberta pel Jutjat de Primera Instància arran de l’assassinat explica que portava “unas enaguas de vayeta colorada con las que se cubria la cabeza por ser constumbre de este país llevarlas dobladas a modo 106 Retrat dʼAna Tur Vidal, vestida de pagesa, quan tenia uns 20 anys. Segon relat: Assassinat a ses Feixes de mantilla para abrigarse las mugeres del campo […] al borde riveteado y opuesto al sinturon o señidura de las enaguas”. L’home que plorava al seu costat, el seu marit, Vicent Ramon Escandell, anava vestit amb calçons i camisa blanca i un “capuchito de paño ordinario, cuyas ropas eran muy viejas, dando grandes lamentos y robolcandose en el suelo”. Vicent Ramon i Esperança Escandell vivien a Sant Cristòfol (que anava des de baix del Seminari fins al Portal Nou i tot l’espai que ocupava el prat de Vila fins a Puig d’en Valls i l’actual passeig marítim per una banda, i Can Misses, l’actual presó i el cementeri vell per l’altra), i eren els majorals de la feixa propietat de Sebastià Llopis. Aquesta feixa ocupava, segons dades que ens aportà Joan Planells Ripoll, la finca que avui està limitada pels carrers de Mallorca, Menorca i de Pere Francès fins a l’avinguda d’Ignasi Wallis, en el barri des Pratet. (10) Jutjat de Primera Instància. 1838. AHE SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 107 L’únic espai que queda és el camí que porta a la finca d’en Murtera. S’havien casat feia tans sols quatre mesos, just vint-i-cinc dies després que Esperança envildàs del seu primer marit. Es va tornar a casar tan aviat per poder continuar a la casa i a la finca on treballaven de majorals, ja que ella tota sola, donada la situació jurídica de la dona en aquells temps, no podia. No va ser com veim una boda per amor sinó per pura necessitat de la pobre Esperança. Amb ells vivia com a criat Joan Torres, de 15 anys, fillastre seu. Unes hores abans del crim, després de sopar, a cosa de las oraciones, el matrimoni havia sortit per anar a fer una mica de tertúlia a casa del seu amo. A més, hi havia festa a la ciutat. Segons el testimoni que va donar Vicent Ramon en un primer moment, quan el matrimoni tornava a casa, sobre les onze de la nit, i en arribar davant el Parelles vestides de pagès a principi del segle XX. Fotos: Narcís Puget (Col·lecció pagesos). Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) 108 portal de feixa de Miquel Nadal, va sentir un tret disparat des de darrere el portal. Vicent va quedar inconscient un moment i quan va espavilar va veure la seua dona, que abans caminava tres passes davant ell, amb el cap ple de sang i destrossat. Va veure dos hòmens vestits de pagès que fugien per dins la feixa i va començar a cridar i demanar ajut, però com que no hi acudia ningú va anar a buscar els homes de les cases que hi havia més a prop. Una d’elles era la dels Dominguets de Baix, on vivia Vicent Costa. La casa i la finca dels Dominguets de Baix es trobava a l’actual esplanada que hi ha davant GESA (dada facilitada per Joan Planells Ripoll “Murtera”). Els altres vesins eren Antoni Escandell i la seua dona, Catalina Yern. La feixa on mataren Esperança era del prat de Vila i es trobava a nou minuts de camí de la porta de la Creu, a la Marina, a la que ja hem fet referència abans. La ciutat i el prat de Vila a principi del segle XX. En primer terme, el barri de sa Penya. Foto: Narcís Puget. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 109 Aquella nit, abans d’arribar a casa de Sebastià Llopis, el matrimoni va fer una parada a la casa del germà de Vicent, Antoni Ramon Escandell, botiguer i vildo de 27 anys que vivia al raval de la Marina, a l’entrada de la porta de la ciutat, el Rastrillo. Mentre eren allí va arribar Antoni Roig, fill d’Andreu, el jai d’Albarqueta (“d’Aubarqueta”) de Sant Llorenç, per comprar pa i companatge per sopar. De la casa del seu germa, Vicent Ramon se’n va anar tot sol on el seu amo, i va quedar la dona a casa del cuyat mentre ell sopava una mica de pa i sardina. Poc després, ella va partir també cap a la casa de Sebastià Llopis. El jutge, Andrès Macho y Urría, no es va creure la versió dels dos germans i el dimarts 8 de maig es va procedir a l’embargament dels seus béns i al seu empresonament. Pocs dies després de la detenció, Vicent Ramon va haver de ser internat a l’Hospital de Caritat o Hospital de Pobres de la ciutat, ja que no volia menjar, tenia convulsions i tremolors. El metge, Jaume Ferrer, el va reconèixer i va diagnosticar epilèpsia. Pocs dies després tres metges declararen que s’havia curat i el dia desset el jutge el va cridar a declarar, però mentre baixava de la presó per anar davant la justícia, va aconseguir escapar dels seus guardians i es va refugiar a la Catedral cridant “Valgame la Santa Madre Yglesia” quan encara no havia confessat, amb la qual cosa demostrà la seua culpabilitat, ja que tan sols demanava asil qui havia comès un delicte greu. Va demanar que hi anàs el Prevere de la Catedral, Marià Tur, i li donàs certificació que s’havia refugiat allí i que quedava perdonat. El costum manava que se li havia de donar roba i menjar. No li va servir de res, ja que el jutge va ordenar entrar dins l’església i emportarse’l. El segle XIX ja era freqüent que aquest antic costum de refugi als llocs sagrats no fos respectat. L’acusat, aquell mateix matí, havia intentat subornar els voluntaris nacionals que el custodiaven per tal que el deixassin escapar. De fet, a l’alcaid de la presó el va intentar subornar cada dia. Com que no tenia altra sortida, va confessar el seu crim, excusant-se en el fet que el dimoni l’havia temptat i que uns mariners que coneixia de vista li havien dit que la dona duia molt mala vida i tothom feia d’ella el que volia. El fiscal l’acusà d’intentar tacar la bona reputació de la difunta per salvar-se. Gràcies a tots els testimonis que varen declarar davant el jutge podem reconstruir què va fer l’acusat durant tot aquell dia i extreure dades molt interessants de com eren la vida i els costums en el camp en aquells anys: Vicent Ramon Escandell havia passat part del diumenge dia 6 a Sant Rafel, a casa del seu germà Josep, de 40 anys. La visita a la casa familiar i unes gestions davant el capellà havien set l’excusa per encobrir els vertaders motius pels quals va anar aquell diumenge a Sant Rafel. Havia partit de matinada, ja que el poble estava a dues hores de camí de Vila. Havia assistit a la primera missa de diumenge, celebrada a dues hores de sol. Segons ell, havia pujat a Sant Rafel per parlar amb el capellà del poble, Joan Torres, ja que havien de vendre un tros de terra de la seua mare per poder pagar el seu enterrament i havien de donar comissió al capellà per tal que fes l’escriptura de la venda. En sortir de missa havia parlat amb el seu germà Josep i la dona, Maria Serra, de 33 anys, i amb la seua germana Catalina Ramon, de 30, i els havia comentat que anava a parlar amb un home. De fet, sobre les 9 o 10 del matí va anar a la finca d’Antoni Balansat a demanar a Francesc Costa Puig la pistola del seu fill Josep, que en aquell moment era a Corona. Era molt corrent que la gent del camp tengués tot tipus d’armes. El motiu que donaven era “para defender sus casas aisladas en caso de precisa necesidad y hacer truenos en los bailes y en las fiestas de las parroquias”. Segons ell, volia la pistola per anar a fer un parell de trons, ja que aquella nit hi havia una festa a Vila per donar les gràcies per una acció que havia guanyat la reina regent Maria Cristina, vilda de Ferran VII (en aquells anys es lluitava en la primera guerra carlista). Després de pregar-lo i oferir-li unes monedes com a penyora, Francesc Puig va accedir a donar-li l’arma i Vicent se la va col·locar a la faldriquera dels calçons i se’n va anar a casa del germà a dinar. En acabar, mentre el germà donava menjar als animals, va dormir devers una hora i mitja i després va tornar a Vila. Aquella nit ocorregueren els fets. Esglèsia de Sant Rafel de Forca. Foto: Buil Mayral. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) 110 En les declaracions dels diferents testimonis va quedar clar que Vicent Ramon Escandell era considerat un gandul i havia donat des del principi del matrimoni molt mala vida a la pobra Esperança. Així ho va declarar Joan Torres, fill del primer Il·lustració extreta del llibre The forgotten isles, de Gaston Vuillier. Edició: D. Appleton & Company. New York (1896). Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 111 Grup de pageses passejant per la ciutat. Foto: Narcís Puget. Font: Arxiu dʼimatge i so, Consell dʼEivissa home de la morta i que feia de criat a la casa. Segons ell, Vicent amenaçava constantment amb pegar Esperança i li feia fer les feines més pesades del camp, cosa que estranyava tothom. Fins i tot el dia següent dels fets, Vicent va oferir a l’al·lot que agafàs el que volgués de la caixa on tenia la roba i les joies per tal que no declaràs que maltractava la seua esposa. Sebastià Llopis va declarar que en una ocasió Vicent va renyar la dona per una feina mal feta i ella es va posar a plorar. L’advocat de l’acusat, Joan Coll, ho va justificar manifestant que les dones eren ploradores per naturalesa i “quieren llorar segun antojo a sus caprichos”. Cardona “Bassaroja”, Pere Cardona “Parra” i altres testificaren en el judici que, en una ocasió, treballant una colla de gent en un forn de calç (en una calera), Vicent Ramon va començar a cantar cançons puntoses. Un tal Josep Cardona “Sord” el va renyar i li va donar una bufetada. Vicent va intentar tirar-lo al forn de calç, la qual cosa impediren els presents. També donaren els vesins testimoni de la indiferència que va demostar Vicent davant la dona morta. Al dia següent d’haver-la matat, va anar ben tranquil a casa de Catalina Yern, una veïna, a demanar-li un caputxó del seu home i que li Segons els vesins, mai no parlava a la dona amb guardàs un embolic amb la seua millor roba i joies estima. Tenia fama d’haver set un calavera de (dos chalecos, el uno de seda nuevo y el otro de fadrí. Uns testimonis de Sat Rafel, Vicent colchado, tres pañuelos de seda y doce abroches de plata). A la casa era present Francesca Torres “Lluquí”, que estava emblanquinant. També contaren diversos testimonis que anaren el dia següent a comprar lletugues a la feixa on ell era majoral i que ell mateix les va recollir i les va vendre com si no hagués passat res. Tot aixó mentre les autoritats inspeccionaven el cos de la dona dins la casa. El seu advocat, Joan Coll, que ho era d’ofici, ja que cap lletrat de l’illa va voler defensar-lo, per justificar aquesta conducta afirmava que “nada lleva de particular en alguno de los labradores de esta Ysla cuya dureza de corazón les son muy características segun la triste esperiencia de todos los dias nos enseña”. Aquest era el concepte que tenia la gent de la ciutat de la gent del camp. mort Esperança. Era un tipus d’arma prohibit per la llei. L’havia fabricat Josep Torres “Pis”, de Sant Josep. Havia cobrat per la feina un duro de 19 reials de billó. Abans de la confessió de l’assassí, el fiscal demanava 10 anys de presó a Àfrica i que no pogués tornar mai a Eivissa, és a dir, desterrament perpetu, a més de pagar les costes. Després, la pena sol·licitada i la condemna va ser a garrot i a portar en el moment de la seua execució un cartell al pit on digués “por asesino malévolo de su mujer”, i a pagar les costes. Deixaren lliure de tota culpa el seu germà, Antoni Ramon. En la seua declaració havia manifestat que no tenia plets amb ningú, que tenia dues mules però que no les havia de pagar fins a Sant Miquel, i que el fet de tenir la seua botiga tancada li estava produint molts de perjudicis, com és lògic. La sentència es va apel·lar davant l’Audiència Territorial de Balears. El cas es va traslladar a Palma. Per acabar de desmuntar la primera declaració de l’acusat, es va ordenar que uns perits inspeccionassin la feixa per on se suposava que havien fugit els dos homes que deia Vicent Ramon Aquell estiu, Vicent Ramon va tornar a estar que havien mort Esperança, però la feixa, llaurada ingressat a l’Hospital de pobres durant 44 dies. Finalment, el mes de setembre va morir i la causa dos o tres dies abans, no s’havia fonyat. es va sobreseure “pues la naturaleza ha echo lo L’11 de juny, un mes després de l’assassinat, que debia executar el brazo de la justicia”. Francesc Ribas “Xinxó”, vesí també de Sant Cristòfol i de 52 anys, que va substituir Vicent Ramon com a majoral de la feixa, mentre cavava un munt de fems per abonar la terra, va trobar la pistola a poca distància d’on havien Dibuix de lʼarma homicida, una pistola de pedrenyal, tal com consta a lʼexpedient instruït per lʼassassinat dʼEsperança Escandell. 112 SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 113 Una relació de feixes Padrón de Riqueza Territorial, 1846 JOAN JOSEP SERRA Panoràmica de la ciutat i del prat de Vila (ple de portals de feixa) des de Dalt Vila. Data aproximada, anys 20 del segle XX. Foto: Domingo Viñets. Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME) Aquest document, datat el 1846, del qual hem transcrit el llistat corresponent a les parcel·les de ses feixes, conté una relació de totes les finques rústiques del municipi d’Eivissa, tot tenint en compte que aleshores la seua extensió era inferior a l’actual. Seguint les indicacions de l’investigador Josep Marí Ribas “Reiala”, que ja l’havia consultat en diverses ocasions, el localitzàrem a la recerca de dades sobre Josep Maria Garcia, personatge de certa rellevància durant la primera meitat del s. XIX, que aleshores era propietari, entre d’altres, de la hisenda de sa Colomina a més d’una feixa (núm. 68). Aquest llistat inclou el nom del propietari i al seu cas el seu malnom, el valor i la renda, la qual cosa indica que sens dubte la seua funció era de tipus fiscal. En alguns casos, dues o més feixes d’un mateix propietari hi figuren agrupades dins de la mateixa inscripció, per la qual cosa el nombre de parcel·les supera prou el d’inscripcions. Hem mantengut l’ortografia del document original en castellà, si bé en els casos que s’ha considerat escaïent s’han afegit signes de puntuació que hi faltaven per tal de facilitarne la lectura. També s’han respectat les abreviatures de noms propis, com ara “Franco”, “Anto”, “Anta” o “Barte” i les de tractament i ofici, com “D”. “Dn”., “Dª”, “Pn” (patrón)... A més a més, hem numerat les inscripcions per facilitar-ne la localització. PADRÓN DE RIQUEZA TERRITORIAL. AÑO 1846. FECHAS* * És a dir, el mot “feixes” castellanitzat. VALOR RENTA 01/ 02/ 03/ 04/ 05/ 06/ 07/ 08/ 09/ 10/ 11/ 12/ 13/ 14/ 15/ 16/ 8.500 8.500 4.250 4.250 4.250 3.000 2.000 4.000 4.000 4.000 3.000 4.250 3.000 5.000 17.000 5.000 122 122 96 96 96 68 45 120 90 120 68 96 68 113 384 113 La fecha de Dª Josefa Riera La de Juan Costa (a)... La de Josefa Roselló (a) Francolina La de Franco Riera (a) La de Juan Tur Solayas La de Anto Tur (a) La de Pedro Juan y Planells, vecino de Jesús La de D. Mariano Riera y Roselló La de D. Juan Soler La de Juan Torres Noy La de Sebastián Llobera La de Ana Arabí de Pedro La de D. Vicente Soler La de Margarita Vidal, viuda de Barte Amengual... La de Isabel Tur, viuda de Amengual La de Franco Navarro PADRÓN DE RIQUEZA TERRITORIAL. AÑO 1846. FECHAS 17/ 18/ 19/ 20/ 21/ 22/ 23/ 24/ 25/ 26/ 27/ 28/ 29/ 30/ 31/ 32/ 33/ 34/ 35/ 36/ 37/ 38/ 39/ 40/ 41/ 42/ 43/ 44/ 45/ 46/ 47/ 48/ 49/ 50/ 51/ 52/ 53/ 54/ 55/ 56/ 57/ 58/ 59/ 60/ 61/ 62/ 63/ 64/ 65/ 66/ 67/ 68/ 69/ 70/ 71/ 116 La de D. Pedro Riquer, cura de Sn Jorge su apodo José Hernández La de D. José Tur y Riquer La de Mateo Pujol La de Agustín Arabí Sastre La de D. José Gómez Aguilera La del Patrón Pedro Tur La de Catalina Roselló de Simón de Sn Rafael La de Dª Carmela Planells, viuda de Dn Roque Sentí La de Mateo Tur La de Juan Tur (a) Racó La otra del mismo La de José Navarro La de Anta Pujol es esposa de Franco Ferrer y ha dado La de D. Bartolomé Ramón La de D. Anto Gotarredona Sastre La de Dª Isabel Boix y Sorá, ó sea su ador Juan Tur Patrón La del Patrón Pedro Tur y Martí La de Mª Josefa Boix y Sorá La de D. Barte Ramon La de D. Gabriel Ferrer y Sorá La de Dª Franca Ferrer viuda de Benito Las tres de D. Juan Tur y Ferrer La de Franco Pujol, patrón La de Juan Arabí Farró La de Isabet Tur viuda de Amengual La de D. Miguel Sorá La de Isabet Tur viuda de Amengual La de D. Antº Puiggros Las del Pn Juan Escandell La de Mariana Compañ, viuda de Ramón Martí La de D. Pedro Palau Las dos de Juan Costa (a) Rosas La de D. José Ferrer y Oliver La de D. Franco Ravell como admor de Compañ La de D. Juan Torres y Boned La de Vicente Solayas La de Catalina Tur viuda de Blay La de Dª María Antª Tur de Carlos, viuda de D. Ignacio Riera La de D. Franco Ravell como admor de Compañ Las dos de José Torres de Juan La de Isabel Guasch La del Pn Juan Tur La de Franco Suñer y Juan Tuells, por iguales partes Las de D. Agustín Ferrer como admor La de D. Agustín Ferrer La de D. Pedro Palau La de D. Franco Ravell propia La de Lluquí de Juan La de Jaime Ferrer La de Catalina Planells viuda de Muson de S. Rafael La de D. Juan Ramon La de D. José María García La de Anto Pablo Capó La de Idm La de Bernardo Ribas VALOR RENTA 5.000 10.000 4.000 113 225 90 3.000 5.000 3.000 3.000 3.000 3.000 3.000 3.000 5.000 5.000 4.000 3.000 4.000 1.000 2.000 2.000 4.000 20.000 4.000 8.000 8.000 12.500 6.000 11.000 10.000 4.000 4.000 7.000 3.000 3.000 4.000 11.500 4.000 4.000 5.000 13.500 8.500 11.500 11.500 6.000 3.000 2.000 5.000 2.000 2.000 2.000 6.000 4.000 2.000 2.000 2.500 68 113 68 68 68 68 68 68 113 113 90 68 90 22 45 45 90 450 90 180 180 282 135 248 225 90 90 158 68 68 90 250 90 90 113 304 122 259 259 135 68 45 113 45 45 45 135 90 45 45 56
