Truman - Associació Cultural de Granollers

Associació Cultural Granollers
Divendres 12 de febrer / 19 i 22 hores
Diumenge 14 de febrer / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2016
Truman
de Cesc Gay
Fitxa tècnica
Guió: Cesc Gay, Tomás Aragay / Direcció: Cesc Gay
Música: Nico Cota, Toti Soler / Fotografia: Andreu Rebés
País: Espanya / Any: 2015 / Durada: 108 minuts
Fitxa tècnica
Ricardo Darín, Javier Cámara, Dolores Fonzi, Àlex Brendemühl,
Javier Gutiérrez, Eduard Fernández, Elvira Mínguez, Silvia Abascal,
Nathalie Poza, José Luis Gómez, Pedro Casablanc, Francesc Orella, Oriol Pla, Ana Gracia, Susi Sánchez, Àgata Roca
Premis: Festival de Cine de San Sebastián: Concha de Plata, Ricardo Darín i Javier Cámara. Premis Gaudí 2016: Millor pel·lícula en
llengua no catalana, millor director (Cesc Gay), millor guió, millor actor (Ricardo Darín), millor actriu secundària (Dolores Fonzi) i
millor actor secundari (Javier Cámara). Premis Goya 2016: Millor pel·lícula, millor direcció (Cesc Gay), millor actor (Ricardo Darín),
millor actor de repartiment (Javier Cámara), millor guió original (Cesc Gay i Tomàs Aragay).
SINOPSI. El Julián rep la visita inesperada del seu amic Tomàs, que viu al Canadà. Els dos amics, al costat del Truman, el seu gos
fidel, comparteixen al llarg de quatre intensos dies moments emotius i sorprenents, provocats per la difícil situació que està travessant el Julián.
EL DIRECTOR. Cesc Gay (Barcelona, 1967) és un director de cinema i guionista format en cinema a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on es va graduar el 1990. L’any 1998 va debutar com a realitzador de cinema al costat de l’argentí Daniel
Gimelberg amb la seva obra Hotel Room. L’any 2000 fou l’escollit per dur al cinema l’obra de teatre Kràmpack, una pel·lícula en la
qual també realitzà l’adaptació. El 2002 fou el creador i responsable de la coordinació del guió de la sèrie Jet lag, realitzada per la
Companyia T de Teatre. L’any 2003 estrenà la pel·lícula A la ciutat, protagonitzada, entre d’altres, per Mònica López, Eduard Fernández
i Leonor Watling. El 2006 estrenà Ficció, protagonitzada per Eduard Fernández, Javier Cámara, Àgata Roca i Carme Pla, i produïda
per Gerardo Herrero i Marta Esteban. Per aquesta pel·lícula l’any 2007 va estar guardonat amb el Premi Nacional de Cinema concedit
per la Generalitat de Catalunya. Posteriorment va dirigir V.O.S., una adaptació de la obra teatral de Carol López. L’any 2012 va estrenar
Una pistola en cada mano, interpretada, entre d’altres, per Ricardo Darín, Luis Tosar, Javier Cámara, Eduard Fernández, Alberto San
Juan, Candela Peña, Eduardo Noriega i Leonor Watling.
ENTREVISTA AMB CESC GAY
Cesc Gay no va necessitar documentar-se per preparar el guió de Truman. “A mi també em va tocar acomiadar-me d’algú”, explica
sense entrar en detalls. Va començar a escriure, sense saber què en sortiria. “Ho vaig deixar al calaix, reposant. Però després de fer
Una pistola en cada mano ho vaig reprendre. Necessitava enfrontar-m’hi”, confessa.
A Truman tornes a parlar de la crisi de la masculinitat que vertebrava Una pistola en cada mano.
Sí, però ara ja n’estic fart. En el pròxim film torno a les dones, són més divertides i interessants. Suposo que necessitava parlar de
les coses patètiques que tenim els homes, dels nostres conflictes per expressar-nos. És un lloc molt interessant des d’on mirar els
homes i a mi mateix. Javier Cámara em deia sempre que li escrivís una escena en què li digués a l’amic que l’estima, però sovint les
coses no van així entre nosaltres. Als homes ens pot resultar molt difícil dir “t’estimo” a un amic.
Com es fa perquè una història sobre algú que s’està morint no sigui un drama?
Sempre que escric una situació dramàtica busco l’humor per compensar, i viceversa. No m’agrada anar al cinema a patir. L’únic que
vull és que la gent no es penedeixi d’haver anat a veure la pel·lícula. És el que a mi més m’importa quan veig una pel·lícula o llegeixo
un llibre.
A Darín se’l veu molt còmode en el paper. Vas escriure’l per a ell?
No. Crec que és millor no pensar en actors quan escrius, perquè el personatge s’ha de defensar sol. El que sí que faig és reescriure
una mica els guions un cop m’han dit que sí.
Javier Cámara està molt més contingut del que ens té acostumats.
A diferència del Ricardo, el Javier no s’assembla gens al seu personatge. El Javier és extravertit, transparent, tot el que no és el seu
personatge. Per a ell ha sigut un treball molt complicat. A més, hi ha el problema que els actors estan acostumats que els filmin
quan parlen, i jo, al Javier, l’he filmat moltíssim escoltant. El públic veu la pel·lícula a través del Javier, per això no veiem mai sol el
Ricardo, només el Javier.
Et retrobes amb molts dels teus actors habituals en la pel·lícula.
Sí, però és per una qüestió pràctica i també de ganes de veure un amic. És com els músics que fan pujar a l’escenari un guitarrista
amb qui han tocat mil vegades, amb una mirada de “ja saps per on vas”. Però, a més a més, és perquè el paper els va molt bé.
Passes pel tema de l’eutanàsia una mica de puntetes.
No volíem fer una defensa del tema ni obrir un debat, no fem Mar adentro. L’eutanàsia està apuntada, però una mica com un rampell del personatge. Potser al final ho farà, però jo no m’ho acabo de creure. Va amb el seu caràcter, però que ho arribi a fer és una
altra cosa. Per saber-ho hauríem de fer Truman 2.
CRÍTICA
Durante las últimas semanas he sido testigo de varias películas cuyo argumento coincide. Será casual. Aunque imagino que sus
autores no han utilizado exclusivamente su imaginación, sino que en algún momento habrán sufrido la lacerante pérdida de un ser
querido en una larga enfermedad. El danés Billie August hablaba de ello en Corazón silencioso y Julio Medem en Ma ma retrataba
el maldito nacimiento e imparable avance de ese depredador llamado cáncer. En el primer caso el resultado me pareció más que
correcto y en el segundo sentí rubor en determinadas situaciones y diálogos, aunque Penélope Cruz se salvara del naufragio en su
muy creíble interpretación. Y vuelvo a encontrarme en Truman, dirigida por Cesc Gay (sí, el penetrante y veraz autor de las admirables En la ciudad y Una pistola en cada mano) con otro personaje devastado por la enfermedad, que dispone de muy poco tiempo
antes de que llegue la muerte y que decide poner unas cuantas cosas en orden despidiéndose de las personas que otorgaron
sentido a su existencia. Mejor dicho, estos seres amados se despiden de él, de ese hombre valiente y aterrorizado que siente pudor
pero también secreta necesidad de compartir abrazos y dar su último adiós. Y como no, dejar en buenas manos a su perro, del cual
intuyes que ha sido unos de sus mejores refugios para que la soledad no le asfixiara. Cesc Gay le sigue la pista durante cuatro días a
este hombre. Lo que hace, dice, calla, sugiere, anhela, disimula, siente, se reprocha, teme, pide perdón y otorga el suyo. Es el tiempo
que pasará a su lado un amigo del alma al que no ve desde hace años. Este será su banquero, su cómplice, su confesor, su Pepito
Grillo, la persona que tal vez le conozca mejor que él mismo, el colega de risas y de silencios. Hay pocas lágrimas, aunque intuimos
que ese desahogo llega cuando no les observa nadie. También viajará a Ámsterdam para ver a un hijo con el no se ha comunicado
excesivamente. Y tratando de ahorrar al otro la pena, jugando emotivamente al despiste, seremos testigos de un abrazo estremecedor. Y también existe una prima gruñona. Es su forma de defenderse ante el inminente horror. Aunque lo que narra es trágico, el
director no renuncia a provocarnos la sonrisa, al tono agridulce, a momentos de comedia, al humor cáustico. Su forma de contar la
historia es precisa, sugerente, elegante, sutil y compleja. Y dispone de uno de los tres o cuatro mejores actores vivos, un tal Ricardo
Darín, ofreciendo un recital inolvidable. Por dentro y por fuera, con la mirada, con el gesto, con la voz. Javier Cámara aguanta muy
bien el difícil reto. Pero eso le ocurre frecuentemente a Darín con el actor o la actriz que tiene enfrente. Es tan bueno, imprime tal
convicción a sus personajes que el talento de sus compañeros crece, mejora. Carlos Boyero / El País
PROPERES SESSIONS
19 i 21 de febrer: She’s Funny that Way (Lío en Broadway, 2014), de Peter Bogdanovich
26 i 28 de febrer: Ilo Ilo (Retratos de família, 2013), d’Anthony Chen
Dimarts Singulars. 23 de febrer: The Last Picture Show (La última película, 1971), de Peter Bogdanovich
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: