DIARI DE SESSIONS - Parlament de Catalunya

DIARI DE SESSIONS
DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
IX legislatura
Sèrie C - Número 242
Quart període
28 de febrer de 2012
Comissió de Benestar, Família i Immigració
Presidència de l’H. Sra. Carme Capdevila i Palau
Sessió núm. 17
SUMARI
Proposta de resolució
sobre el concert de places en el centre de dia i en el futur centre de nit
de la Residència de Gent Gran de Pinell de Brai per al 2013 (tram. 250-00805/09) p. 3
Compareixença
de representants del col·lectiu Papàs de l’Àlex per a informar sobre els projectes
i les línies d’actuació d’aquesta associació (tram. 357-00011/09) p. 5
Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment
del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat
en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.
El DSPC reprodueix només les intervencions orals fetes durant la sessió. La resta de
documentació que acompanya la intervenció es pot consultar a l’expedient de la comissió.
Transcripció i correcció: Mallol Traductors Associats · Imprès al Parlament
ISSN: 0213-7976 (general), 0213-7992 (sèrie C) · DL: B-3.468-1982 · www.parlament.cat
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
SESSIÓ NÚM. 17
La sessió s’obre a les quatre de la tarda i cinc minuts.
Presideix Carme Capdevila i Palau, acompanyada de la
vicepresidenta, M. Victòria Forns i Fernández, i del secretari, Francesc Bragulat i Bosom. Assisteix la Mesa el
lletrat Pere Sol i Ordis.
Hi són presents els diputats Anna Figueras i Ibàñez, Dolors Gordi i Julià, M. Mercè Jou i Torras, M. Assumpció
Laïlla i Jou, Montserrat Roura i Massaneda i Josep Sicart
i Enguix, pel G. P. de Convergència i Unió; Marina Geli i
Fàbrega, Eva Granados Galiano, Consol Prados Martínez
i Josep M. Sabaté Guasch, pel G. P. Socialista; Juan Milián Querol i Marisa Xandri Pujol, pel G. P. del Partit Popular de Catalunya; Laura Massana Mas, pel G. P. d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa;
Pere Bosch Cuenca, pel G. P. d’Esquerra Republicana
de Catalunya, i Carmen de Rivera i Pla, pel S. P. Ciutadans.
Assisteix a aquesta sessió el president del col·lectiu Papàs de l’Àlex, Antonio Moreno Soler.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
1. Proposta de resolució sobre el concert de places en el
centre de dia i en el futur centre de nit de la Residència
de Gent Gran de Pinell de Brai per al 2013 (tram. 25000805/09). Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana
de Catalunya. Debat i votació de la proposta de resolució
i de les esmenes presentades (text presentat: BOPC 220,
43; esmenes: BOPC 250, 26).
2. Compareixença de representants del col·lectiu Papàs
de l’Àlex davant la Comissió de Benestar, Família i Immigració per a informar sobre els projectes i les línies d’actuació d’aquesta associació (tram. 357-00011/09). Compareixença.
La presidenta
Iniciem la Comissió de Benestar, Família i Immigració.
Proposta de resolució
sobre el concert de places en el centre
de dia i en el futur centre de nit de la
Residència de Gent Gran de Pinell de
Brai per al 2013 (tram. 250-00805/09)
I abans de demanar, doncs, que compareguin a la comissió els Papàs de l’Àlex, substanciarem la Proposta
de resolució sobre el concert de places en el centre de
dia i en el futur centre de nit de la Residència de Gent
Gran de Pinell de Brai per al 2013. Ha estat... (Veus de
fons.) Sí, un moment, fem-ho després; farem les substitucions.
28 de febrer de 2012
vé d’una demanda específica del territori, en aquest
cas de les Terres de l’Ebre, i constaten una deficiència quant a places de centre de dia i residències de la
gent gran en el que és la zona de les Terres de l’Ebre.
En aquest sentit, tenint en compte aquesta carència,
l’Ajuntament de Pinell de Brai, a la Terra Alta, va
construir amb recursos propis, en el seu moment, un
centre de dia, que entenem, doncs, que és interessant
posar-lo al dia.
En aquest sentit, en la proposta de resolució demanàvem: d’una banda, que s’iniciessin els tràmits per
concertar aquestes places; i d’altra banda, també, que
s’iniciessin els tràmits per concertar places per a un
futur centre de nit a la residència de gent gran construïda per l’Ajuntament de Pinell de Brai.
Avançar que hem arribat, com probablement es deu
haver comprovat, fa escassament alguns minuts, a un
acord entre el grup que ha presentat esmenes, concretament Convergència i Unió, i el grup proposant. No
va, lògicament, en la línia que voldríem, ni segurament en la línia que voldria Convergència, però d’això es tracta quan es negocia: de buscar un terme mitjà. En aquest sentit, expressar la satisfacció, doncs,
per aquest acord. Li entregaré tot seguit..., per intentar
no molestar la companya d’escó, li entregaré al final,
si li sembla, el que és el document signat, que probablement es deu haver pogut comprovar que és aquest
d’aquí.
Moltes gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyor diputat. En tot cas, sí que estaria bé que en poguéssim fer una lectura abans de passar-lo a votació, i, per tant, que aquí, a la Mesa, en
disposéssim.
Com que ha estat el Grup Parlamentari de Convergència i Unió qui ha presentat les esmenes, té la paraula la
senyora Montse Roura.
Montserrat Roura i Massaneda
Gràcies, presidenta. En primer lloc, davant d’aquesta
proposta de resolució, val a dir que atendre les necessitats de serveis socials especialitzats als diferents col·
lectius, com pot ser-ho el de la gent gran, és objecte de
la programació dels recursos i de la planificació que hi
ha per part dels serveis establerts i la planificació del
mateix Govern.
Pere Bosch Cuenca
Tant la programació com la planificació en xarxa de
serveis han de respondre a les necessitats de les persones. A partir de la detecció i de la identificació de les
necessitats, podem establir els serveis de què cal disposar segons el perfil i la situació de cada u. Parlem de
possibles candidats a rebre atenció, bé sigui a domicili
–no és el cas, però referint-nos a gent gran, per mitjà
del servei d’atenció a domicili–..., però avui, concretament en aquesta proposta de resolució, ens referim als
serveis de centre de dia i centre residencial.
Moltes gràcies, honorable presidenta. Explicar en primer lloc l’origen d’aquesta proposta de resolució. Pro-
Les places de centre de dia i residencials establertes
pel territori han anat creixent amb els anys, així com
En aquest cas, aquesta ha estat una proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya i, per tant, passo la paraula al diputat senyor Pere Bosch.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 3
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
28 de febrer de 2012
també ha crescut el nombre de persones que poden ser
susceptibles de requerir aquest servei. L’objecte de la
proposta de resolució és iniciar tràmits per a places de
centre de dia i per al futur centre residencial o centre
de nit a la residència de gent gran construïda al Pinell de Brai. Parlem de dos establiments, o dos serveis en un mateix territori –Terra Alta–, de què, com
ha expressat el diputat que presenta la proposta, hi ha
unes necessitats en aquesta comarca reconegudes pel
conseller –pel conseller Cleries. A nosaltres ens consta que si bé sí que hi ha manca de places residencials,
i concretament a Tortosa, pel que fa a la manca de places de centre de dia concretament a Pinell de Brai, no
és tan clar en aquest moment que estigui tan concretat.
Tant és així, que no està..., ni consta una petició de registre de centre de dia.
unes necessitats objectives fins a..., durant el 2014. Entenem que és molt llarg en el temps; però, bé, valorant que hi ha hagut un acord i una voluntat de poder
tirar això endavant, el meu grup farà un vot favorable
a aquesta proposta de resolució i posa de manifest que
creiem que són unes necessitats que s’haurien de fer
realitat –aquesta concertació de places–, en un termini més breu de temps.
No obstant, pel que fa al nostre grup, acceptem la proposta de resolució amb vista al fet que les necessitats
de centres residencials es van produint. I, per tant,
doncs, en el cas que estigui l’estudi tècnic pel que fa
a les necessitats del territori, en el seu moment –en el
cas que hi hagi aquestes necessitats– es puguin iniciar
els tràmits per concertar places tant per al centre de
dia com per al centre residencial, en el moment que
es disposi de recursos pressupostaris i, com he dit, les
necessitats territorials ho requereixin.
Marisa Xandri Pujol
Pel nostre grup..., estem d’acord amb la proposta de
resolució des del moment que s’accepten aquestes esmenes, amb la transacció –que això nosaltres entendríem que s’hauria de contemplar– com ho hem passat
en els fulls de la transacció, d’acabar-ho abans de finalitzar el 2014.
Moltes gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. En nom del Partit
Popular, té la paraula la senyora Marisa Xandri.
Gràcies, presidenta. Nosaltres també donarem suport
a aquesta esmena transaccional de la proposta de resolució d’Esquerra Republicana i les esmenes de Convergència i Unió, perquè certament creiem que hi ha
una manca de places de residència a les Terres de
l’Ebre, tal com també va posar de manifest l’honorable conseller Cleries. Jo crec que tots els grups que estem aquí estem d’acord que fan falta..., en general, eh?,
a tot Catalunya manquen places de residència. I que el
Govern esperem que estigui disposat a esmerçar tots
els esforços perquè cada vegada hi hagin més places i
que aquesta sigui una de les prioritats del Govern.
Moltes gràcies.
La presidenta
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Per posicionar-se
respecte a aquesta proposta de resolució, té la paraula
la senyora Eva Granados.
Moltes gràcies, senyora diputada. Té la paraula, en
nom d’Iniciativa per Catalunya - Esquerra Unida i Alternativa, la senyora Laura Massana.
Laura Massana Mas
Eva Granados Galiano
Gràcies, presidenta. En aquest cas, doncs, sobre el
concert de les places en el centre de dia i en el futur
centre de nit de la Residència de Gent Gran de Pinell de Brai, per part del meu grup també manifestar
aquesta necessitat de concertació de places; un reconeixement d’aquestes necessitats fins i tot expressades
per part del Govern de la Generalitat en veu del conseller de Benestar i Família, el conseller Cleries.
També posar de manifest que fa més d’un any que la
direcció dels serveis territorials d’aquell territori han
visitat aquest centre, i han vist quina és la situació i
la necessitat de tirar endavant la concertació d’aquestes places. I per part del meu grup manifestar, doncs,
una sèrie de dilacions que estem trobant per part del
Departament de Benestar i Família a l’hora d’agilitzar
tots els tràmits administratius necessaris per tirar-ho
endavant.
És evident que aquestes necessitats són objectives, i
per part del meu grup, doncs, esperàvem poder recolzar aquesta proposta de resolució. Ens sobta la transacció a què han arribat i aquest acord que posposa
Gràcies, presidenta. Per donar també el nostre vot a
favor d’aquesta transacció, tot i aquesta dilació en el
temps. Entenem, però, que la urgència era important,
ja que si ho mirem per demarcacions provincials, Tarragona és la demarcació amb menys nombre de llits.
Tal com marca l’OMS, que recomana cinc places per
cada cent persones més grans de seixanta-cinc anys,
ens trobem que a Tarragona la ràtio és de 3,1, quan
per exemple a Girona és 4,1, a Barcelona el 4,3. Per
tant, ja partim d’un nivell per sota de la mitjana. Per
la qual cosa, doncs, òbviament sumar-nos perquè sigui possible i sigui realitat, tot i que repetim que a
causa de la transacció hi haurà aquesta dilació en el
temps que encara perpetuarà més aquesta mancança;
però bé.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Els llegeixo el text
final, tal com ha quedat, abans de passar a la votació.
Ai, perdó, t’has canviat de... (Veus de fons.) Sí. Pues no
te veía. Carmen de Rivera, si us plau, del Subgrup de
Ciutadans.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 4
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Carmen de Rivera i Pla
Sí, gracias presidenta. Nosotros daremos apoyo a esta propuesta de resolución, porque tal como se ha
expues­to por otros grupos, realmente el índice de plazas para residencia y para estas necesidades es muy
bajo en las Tierras del Ebre, y daremos soporte a la
transacción que se ha alcanzado.
Gracias.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Li demano perdó,
però és que no la veia, i normalment sempre s’ubicava
a l’altra banda de la sala.
Bé, doncs, passaré a fer-ne una lectura. L’esmena número 1 és: «Iniciar, si les disponibilitats pressupostàries ho permeten i les necessitats territorials ho requereixen, els tràmits per a concertar les places en el
centre de dia del municipi de Pinell de Brai, Terra Alta, per tal de fer un centre de dia rural que sigui operatiu abans d’acabar el 2014.»
I l’esmena número 2 és: «Iniciar, si les disponibilitats
pressupostàries ho permeten i les necessitats territorials ho requereixen, els tràmits per a concertar places
per al futur centre de nit a la residència de gent gran
construïda per l’Ajuntament de Pinell de Brai, Terra
Alta, i que sigui operativa abans d’acabar el 2014.»
Passaríem a votació.
Vots a favor?
Quedaria aprovada per unanimitat.
Suspenc un segon la comissió per anar a buscar, doncs,
els representants de Papàs de l’Àlex, i demanaria que
ningú marxés de la sala, bé, excepte els que hagin de
marxar, evidentment. (Rialles.)
La sessió se suspèn a un quart de cinc de la tarda i es
reprèn a un quart de cinc i quatre minuts.
La presidenta
Reprenem la comissió.
Compareixença
de representants del col·lectiu
Papàs de l’Àlex per a informar sobre
els projectes i les línies d’actuació
d’aquesta associació (tram. 357-00011/09)
Passaria la paraula al senyor Antonio Moreno, com
a representant del col·lectiu de Papàs de l’Àlex, davant de la Comissió de Benestar, Família i Immigració per informar sobre projectes i les línies d’actuació
d’aquesta associació.
Amb el senyor Moreno hem acordat que intervindrà
per un temps màxim de quinze minuts. Després hi
haurà els torns de rèplica per part dels representants i
portaveus dels diferents grups parlamentaris, que de-
28 de febrer de 2012
manaria que no superés els deu minuts. I, finalment,
doncs, es podrà fer un últim torn per donar resposta
a les diverses qüestions que se li hagin plantejat al senyor Moreno.
Senyor Moreno, quan vulgui.
Antonio Moreno Soler (president del col·lectiu
Papàs de l’Àlex)
Moltes gràcies. Molt bona tarda, senyora presidenta...,
a los componentes de la Mesa, a sus señorías, y a las
familias que esta tarde nos acompañan. Y que no solamente quiero agradecerles su presencia, sino que quie­
ro que vean sus señorías que esta entidad tiene una
fuerza increíble en movilizarlas cuando tengo la obligación de transmitirles no solo lo que nos preocupa,
sino aquellas situaciones cotidianas y que suceden a
diario en nuestro día a día, y que a veces no son concordantes con las normativas y leyes que ustedes precisamente desarrollan en este Parlamento autonómico.
Tengo que recordarles que una de las funciones de este Parlamento es controlar al Gobierno en todos sus
ámbitos para que no se creen situaciones de indefensión en familias que tienen un hijo o una persona con
discapacidad o dependencia a cargo. Sin menospreciar los tiempos en los cuales estamos –y que somos
conscientes que son muy difíciles, no solamente para las familias sino para todo ciudadano que vive en
Cataluña–, nuestros responsables políticos a nivel estatal, autonómico y local que están al frente de políticas sociales –incluyendo el personal que trabaja para el ciudadano–, no pueden utilizar estrategias como
información no veraz, jugar con los sentimientos de
la familia, poner la crisis como excusa ante un recurso concreto y necesario, o bien dar la callada por
respues­ta. Que, como bien me trasladan muchas familias, es una lucha constante contra el sistema. Y como
al final no puedes con él, porque te aventaja, y además
te dicen que has de estar calladito..., y si replicamos
mucho, ya tenemos una etiqueta en la frente que nos
pone: «Histéricos».
Como ejemplo ilustrativo, les diré que aun habiendo
unas instrucciones específicas, las cuales obligan a
profesionales a entregar una documentación en concreto, aun así tenemos que enviarles burofaxes para
que nos la hagan efectiva, dado que aún nos ponen
trabas. Soy consciente de que el Parlamento no puede
controlar y sancionar –si se diese el caso de algunas
situaciones y acciones de personas que trabajan en la
Administración pública–, pero ¿por qué no actúan los
responsables de los órganos jerárquicos correspon­
dientes de cualquier unidad administrativa que saben
de situaciones que no se ajustan a derecho? Me veo en
la obligación de preguntarme: ¿de qué sirve mantener
un parlamento donde se votan las normativas, algunas
de las cuales van a favor del ciudadano y en muchas
situa­ciones no se aplican y dan una sensación de indefensión –y que los responsables, en vez de actuar, se
dedican a mirar cómo canta una rana?
Antes de entrar más a fondo, me gustaría comentar alguna actuación poco inteligente de algún diputado o
diputada, cuando un servidor se dirigió por escrito a
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 5
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
la Comisión de Peticiones solicitando que sus señorías
se pagasen sus aguas, que tomaban en los plenos y comisiones de esta casa, en señal de solidaridad con los
enfermos catalanes que están ingresados en nuestros
hospitales y que debido a esta crisis les habían recortado el agua –que estaba incluida en sus comidas. Yo,
en solidaridad, me he traído la mía.
Fíjense que estamos en una rueda, que aquí hay situaciones que se producen y que el mismo Gobierno
de la Generalitat hace igual que nosotros. Y pondré
dos ejemplos muy tácticos. El Govern català demana...
que España transfiera los 759 millones de la disposición adicional tercera del Estatut; o bien, la Generalitat demana al Govern espanyol... que cumpla con los
traspasos pendientes. Quiero decir que de alguna manera todos exigimos y reclamamos aquello en lo que
creemos, y según nuestros principios creemos que nos
lo tienen que dar, a pesar de no estar seguros de que
nos corresponda en tiempo y forma... Perdón. (Veus de
fons. Pausa.)
Quiero decir que de alguna manera todos exigimos y
reclamamos aquello en lo que creemos, y según nues­
tros principios creemos que nos lo tienen que dar a
pesar de no estar seguros de que nos corresponda en
tiempo y forma. Pero analizando esto último, el poder ejecutivo tiene mecanismos de autodefensa gratuitos para luchar por aquello que según su ideología
le pertenece: abogados del propio sistema, gabinete
de prensa, personal de apoyo experto en las materias
competentes, etcétera. Pero, volviendo atrás, ¿y si la
situación se produce a la inversa? Cuando las familias
demanen o piden, ¿qué es lo que sucede? ¿Y qué mecanismos de defensa tenemos?
Vamos a ver situaciones que son un fiel reflejo de la
actualidad diaria de convivencia de familias que tenemos hijos con discapacidad o dependencia.
Familia monoparental que tiene un hijo gran depen­
diente, que tiene una resolución en la que se le reconoce como gran dependiente y una resolución de PIA
–que es el programa de atención individual–, en donde tiene reconocidas treinta horas de servicio de atención domiciliaria. Se traslada de un municipio a otro
–de Cataluña, ¿eh?–, y resulta que en el último, la resolución emitida por el Govern de Cataluña no es válida. O sea, es decir, que se le hace una resolución en la
Cataluña profunda, se va a vivir a Mataró, y en Mataró esa misma resolución no la reconocen. Perfecto;
anem bé. ¿Qué es lo que...? O sea, y de un día a otro
resulta que la última resolución emitida por el Govern
de la Generalitat no es válida, ya que cuando solicita
el SAD le ponen trabas. Y encima le dicen que como
hay crisis no hay dinero, no hay servicio. La circunstancia es por qué siendo una administración no cumple el derecho administrativo. La resolución: emitida
por un órgano jerárquico superior, que es el Govern.
¿Y qué mecanismos de defensa tiene la familia monoparental para hacer efectivo e inmediato el derecho
que le otorga una resolución administrativa firme? Lo
que no puede ser es que un departamento del Gobierno de Cataluña emita una resolución que es firme y
que en Cataluña esa misma resolución no valga; eso
creo que no puede ser y hay que mirarlo, ¿no? Porque,
28 de febrer de 2012
como he dicho antes, las excusas de que no hay dinero..., no puede ser.
Pondremos otro ejemplo. Familia que tiene un hijo
gran dependiente, vive en un municipio, tiene una resolución en la que se le reconoce gran dependiente,
y por la circunstancia de su patología necesita constantemente la ayuda de una persona. Les comento
que acude al colegio con una ambulancia medicalizada. Desde hace dos años solicitaba modificación del
PIA para que le otorgasen las treinta horas del SAD.
La circunstancia: un periplo de la familia; más de lo
mismo: trabas, mentiras, crisis, copago en un niño,
cuan­do la capacidad económica se mira en la persona.
Vuelvo a decir: ¿qué mecanismos de defensa tiene esa
familia cuando acude a un órgano administrativo a solicitar una cosa que le pertenece por ley, por norma?
Pondremos otro ejemplo. Son cuatro, ¿eh?, solamente,
de un fiel reflejo de la circunstancia de un «estado»
–entre comillas– «de derecho». Familia que tiene un
niño de cuatro años que acude a un centro de atención
precoz –que son los CDIAP–, que recibe tratamiento
por trastornos generalizados del desarrollo. Y el centro les va diciendo en sucesivas revisiones que a los
padres que debido a las listas de espera, y dado que
el niño iba a acudir a un colegio de educación especial, pues, tendrían que proceder a darles de baja en
el servicio. La circunstancia: ¿en qué se basan, si está
recibiendo un tratamiento en el centro mismo que le
diagnostica, para proceder a darle de baja antes de la
edad reglamentaria, que según el Decreto 261/2003,
del 21 de octubre, es universal hasta los seis años?
¿Dónde está la resolución motivada en donde indica el
cese de la actividad del niño?..., bueno, la actividad del
servicio, quiero decir, que se le ofrece el tratamien­
to al niño. Lo más importante por imperativo de orden es que los propios centros..., ya que sin una derivación adecuada, al realizar un tratamiento puede
producir un daño irreparable en su evolución, y con el
consiguien­te trauma para la familia.
Mira, otro ejemplo, que es el que más me gusta a mí.
Familia que tiene un niño diagnosticado de TEA. Hay
colonias en un centro educativo, y el niño... (Veus de
fons.) ¿Perdón? (Pausa.) ¡Ah!, perdón. Perdón, ¿eh?,
pensaba que me decían algo.
Repito: familia que tiene un niño diagnosticado de
TEA. Hay colonias en el centro educativo y el niño
quiere ir en igualdad de oportunidades, al igual que
sus compañeros de clase. La circunstancia: por imperativo propio y sin fundamento fehaciente alegan que
no puede ir porque «no es seguro, es peligroso para
el niño», no habiendo dificultad alguna para que este niño vaya de colonias, ya que avalan la salida informes psiquiátricos de la red pública, no privada. La
familia, por indicación, exige el cumplimiento de una
ley, que supongo que ustedes la conocerán y que es
muy catalana –es muy catalana–, es la 14/2010. Sí,
que es la de derechos y oportunidades de la infancia y
de la adolescencia. Creo que está votada aquí, en Cataluña. Porque, que yo sepa, en Madrid no la votaron,
o en La Coruña... Es de aquí, esta es de aquí, catalana
–del país, de la terra nostra. Claro, lo que pasa es que
no entendemos que si se vota una ley, que no se cum-
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 6
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
pla. La verdad, sinceramente es que no lo entendemos,
¿no?, ni yo ni la gente que me acompaña. Pero bueno.
¿Está el niño con discapacidad más seguro después de
la intervención de la fiscalía? ¿O es que no les daba
la gana de llevárselo? ¿Qué pasa con el órgano jerárquico superior que no actúa y no realiza expediente
alguno? ¿Qué pasa con la ley que ustedes votan? ¿Para qué sirve?, ¿de bonito o para aplicarla? Por cierto,
también manifestar el descontento hacia algunas fuer­
zas políticas, que ante la opinión pública se les hin­cha
la boca diciendo que defienden los derechos a capa y
espada, y cuando se les convoca a una reunión ni aparecen, ni avisan. Esto se llama «hipocresía». Mi sensación es que solamente interesamos las tres semanas
antes de las votaciones, para camelarnos y des­pués
aplicar lo anteriormente comentado: la hipocresía.
No voy a entrar en más situaciones que reflejan un mapa de desconsideraciones hacia las familias que tenemos un hijo con discapacidad. Por cierto, me gustaría
saber: cuando una fuerza política está en la oposición
y hace unas proposiciones que cree que son beneficiosas para las familias con discapacidad, ¿por qué cuando esa misma fuerza política está en el poder no aplica
aquello que en su día se propuso como mejora?
Conclusión: visto lo visto, tenemos normativas que
se votan para justificar salarios, pero que a la práctica sirven de poco. Visto lo visto, tenemos unidades
jerárquicas que cuando saben de actitudes que no se
ajustan a derecho miran hacia la izquierda o hacia la
derecha, o no miran. Visto lo visto, queremos ser independientes, pero con los grandes dependientes no
nos sirven las resoluciones hechas en la propia tierra;
es curioso, ¿verdad? Visto lo visto, como no hay dinero y tienes reconocido un derecho, juego contigo a ponerte toda una serie de trabas para evitar el dártelo y
ofrecértelo. Visto lo visto, personal al servicio del ciudadano son jueces para realizar acciones que van en
contra del ordenamiento jurídico y no son concordantes con las normativas ni con la realidad. Visto lo visto, el señor que trabaja al servicio del ciudadano toma
decisiones sin fundamentar porque no quieren asumir
responsabilidades que les son competentes en su materia. Visto lo visto, tenemos unos derechos, tenemos
unas normas, tenemos una convención, tenemos que
adaptar las normas a la convención, pero ¿por qué tenemos que estar siempre batallando diariamente con
el sistema, si tenemos tantas cosas? Hay algo que falla. O bien cada persona que está en la Administración
competente asume un rol que no le pertoca, o nosotros
verdaderamente tenemos tendencia a ser «histéricos»
y a imaginarnos las cosas.
¿Me queda algo de tiempo?
La presidenta
Sí, dos minuts.
Antonio Moreno Soler
También les quería invitar a ustedes, señorías, con todos mis respetos, a hacer un safari programado por el
Valle de Hebrón. Si ustedes van al Valle de Hebrón se
28 de febrer de 2012
han de llevar el enfermo y la silla. ¿Por qué digo esto? Porque no hay sillas para los familiares de los enfermos. Es curioso, ¿eh? Pero no pasa nada, ¿eh? Hay
crisis, la silla la pone la casa. No tenemos dinero, pero
Muface paga doblemente la dependencia.
Bueno, lo que sí que me gustaría es hacer una pregunta: ¿por qué el Instituto Catalán de Servicios Sociales
me tiene prohibido hablar con ellos? No lo sé. No sé
si me tienen manía o qué, pero igual..., no sé. Ho tinc
prohibit –prohibit. Yo no existo para el ICASS.
Y otra de las cosas que también me gustaría decir: hay
una cosa que sí que ha hecho bien este Gobierno, y
es profesionalizar a los directores. Miren, señorías,
a mí me gustaría que también los diputados fuesen
profesio­nales, que entendiesen lo que es realmente la
política social, que no hubiese un mix-mix sino gente
que estuviese aquí, entendiese, para que después pudieran ejercer su labor de control hacia el Gobierno, y
además –y además– las unidades jerárquicas puedan
poner orden en su casa para hacer cumplir la normativa.
Muchísimas gracias.
La presidenta
Moltes gràcies, senyor Antonio Moreno. Aquesta és
una compareixença que va ser sol·licitada pel Grup
Parlamentari del Partit Popular. Si vostè vol intervenir
en primer lloc..., o seguim l’ordre normal, com vostè
vulgui. (Pausa.) Sí? Doncs, endavant, té la paraula...
Juan Milián Querol
El senyor Milián.
La presidenta
El senyor Milián, perdó.
Juan Milián Querol
Gràcies, presidenta. Bienvenido, señor Moreno, y
bien­venidos también el resto de miembros del colectivo Papás de Álex y las familias que hoy nos acompañan.
Sí, esta fue una comparecencia que pidió el Partido
Popular, la pidió Rafael López. Yo sé que a él le hu­
biera gustado mucho estar aquí, en esta comparecencia, porque sé, me consta, que se ha reunido con ustedes –con usted en numerosas ocasiones–, y siempre
me ha hablado de este colectivo en términos muy elogiosos. Esperemos que pronto puedan volver a esta comisión a explicar cómo avanzan los proyectos en los
que están embarcados, y sea él, sea Rafa, quien pueda
darles la bienvenida.
Informándome –empiezo, un poco, sobre su colectivo– y con lo que he podido escuchar hoy, tengo que
decir que en cierta medida comparto bastante y valoro
su visión y actitud ante los obstáculos que a veces nos
pone la vida, pero que muchas veces nos ponen las administraciones públicas.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 7
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
28 de febrer de 2012
Papás de Álex es un gran ejemplo de la fuerza de la
sociedad, un ejemplo de iniciativa y de esperanza para
algunas familias. Es un grupo de padres y madres que
no se resignó a esperar que la Administración pública
les resolviera todos sus problemas, ni se resigna simplemente a protestar ni a criticar las ineficacias. Son
una asociación que no solo nació de la indignación,
sino que surgió de las ganas de cambiar realmente la
situación en la que viven muchas familias catalanas.
Como decía, no solo protestan ante lo que consideran injusto, notablemente mejorable, sino que con sus
propuestas e iniciativas espolean a la Administración
para que sea consciente de la difícil situación, de las
complicaciones del día a día de las familias con algún
hijo con una discapacidad o dependencia.
per venir aquesta tarda a la Comissió de Benestar i Família d’aquí, del Parlament, i exposar quina és la valoració que fa la seva organització de la situació, en
aquests moments, de les persones discapacitades i de
les persones amb dependència.
En este sentido, en el de las complicaciones del día a
día de estas familias, es muy importante que ustedes
vengan aquí, a esta comisión, cuantas veces sea necesario, porque es fundamental que la sociedad haga
escuchar su voz respecto a los problemas que si no se
viven de cerca, difícilmente se pueden entender en toda su dimensión.
Dit això, també des del meu grup parlamentari posar
de manifest la nostra defensa de l’estat de dret, i també
el reconeixement de les persones electes per part del
poble de Catalunya, i també de les persones que tenen
responsabilitats executives en el nostre país. El nostre
reconeixement i el respecte cap a totes elles.
A veces en política, pero también en los medios y en
otros ámbitos, se tratan los temas desde el punto de
vista demasiado abstracto, alejados de la realidad cotidiana. Y el hecho de que ustedes vivan, sufran y nos
expliquen esa realidad, y en esta Comisión de Bienestar, creo que es muy importante para que nos podamos centrar en aquello que es realmente importante: en
ayudar a las familias y en no dejar a nadie atrás, y más
en estos tiempos tan difíciles de crisis económica.
Piden una administración pública que supere la burocratización ineficaz, que sea más transparente, que sea
eficaz, que sea justa. Totalmente de acuerdo. En este
sentido, creo que en los últimos meses se ha avanzado
algo, pero hay mucho más que avanzar.
Yo finalmente solo quiero resaltar también la independencia de Papás de Álex, porque a ustedes no les importa el color de la Administración, no quieren crear
problemas a estos o a aquellos, sino que lo único que
quieren son soluciones. Así, pues, quiero acabar mi intervención felicitándoles, no solo por su trabajo sino
por las ganas que han demostrado de seguir trabajando, y eso lo demuestran hechos como que acaban de
inaugurar una sede en Barcelona, hace unas semanas,
o como que acaban de entrar en la cartera de entidades que prestan servicios sociales de la Generalitat.
Así que nada más, animarles a seguir. Ojalá algún día
asociaciones de sus características no sean necesarias,
pero mientras sean necesarias, seguir animándole.
Muchas gracias.
La presidenta
Gràcies, senyor Milián. Té la paraula, en nom del Grup
Parlamentari Socialista, la senyora Eva Granados.
Eva Granados Galiano
Moltes gràcies, presidenta. I moltes gràcies, senyor
Moreno, i totes les persones que l’acompanyen, doncs,
Des del meu grup parlamentari entenem que les entitats com la seva, com la vostra, són molt necessàries
en democràcia; entitats socials que observen i també
que denuncien quina és en aquest cas l’actuació per
part dels poders públics. I, per tant, des del meu grup
parlamentari, tot el que siguin crítiques, i especialment les crítiques constructives, doncs, crec que sempre han de ser ben rebudes i ben encaixades per part
d’aquells que tenen la responsabilitat.
Jo hi ha moltes de les coses que vostè ha expressat que
comparteixo. El meu grup parlamentari està també
preocupat..., doncs, com la situació de crisi –que és objectiva–, de mancança de recursos públics –que també és objectiva–, moltes vegades és utilitzada com una
excusa per minorar alguns drets que s’havien aconseguit en aquest país. I en aquest sentit, el seu crit de «ni
un pas enrere», no?, en les fites que s’havien aconseguit
abans i el molt camí per recórrer que encara ens quedava –que és evident que hi havia moltes coses que calia
millorar.
És evident que ara, en aquests moments, no podem tirar enrere cap de les fites i dels objectius que s’havien
assolit. I en aquest sentit, el concepte del dret subjectiu
i la necessitat que, en el moment que s’ha reconegut un
dret a partir d’una llei, aquesta llei es pugui exercir de
manera efectiva, per nosaltres, com a grup parlamentari en aquest cas a l’oposició, a les nostres tasques de
control al Govern, són la nostra obsessió. I, per tant,
tots els exemples que vostè ha posat i que recollirem a
partir de les dades de la transcripció, també seran material per fer seguiment de l’acció de govern, en aquest
cas per la nostra funció de control del Govern. Perquè,
sobretot, el que ens interessa és veure on està fallant
el sistema i de quina manera podem fer les propostes
o les denúncies que calgui perquè vagi millor, perquè
sigui, doncs, millor l’atenció cap a la ciutadania.
Ens preocupa també quan parla que estan tenint «calladas por respuesta», no? –crec que és l’expressió que
ha fet servir–, en algunes situacions. I creiem que això és un tema que hem començat a observar en les
normatives que porta el Govern en aquest Parlament:
que en temes de serveis socials s’està començant a donar, doncs, el silenci administratiu negatiu per al ciutadà. I és un tema que a nosaltres ens preocupa igual
que a vostè, en el sentit que quan una persona demana una prestació, demana el reconeixement d’un dret,
en aquests moments quan no se l’atén o quan no se li
respon, el que s’ha d’entendre és que no se li reconeix
aquest dret sense cap tipus d’explicació. I nosaltres
considerem que això no hauria de ser així.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 8
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Aprofitant que estan vostès aquí i que en són coneixedors i, bé, doncs, estan en el dia a dia en l’aplicació
de les lleis de serveis socials i la Llei de dependència,
jo també voldria aprofitar el temps que em queda per
també poder fer una miqueta de repàs. Perquè jo sóc
nova com a diputada, però he pogut llegir les compareixences del seu col·lectiu –que han fet en aquesta comissió en altres legislatures– i, per tant, he pogut fer
una miqueta de buidatge dels temes que a vostès els
han preocupat, i també crec que tocaria fer una actualització de quina és la situació en aquests moments.
El meu grup parlamentari està molt preocupat per tot
el que té a veure amb l’aplicació de la Llei de la dependència, no només la darrera notícia que en tenim,
que té a veure amb l’anunci del conseller d’introduir
el copagament en aquesta llei en alguns serveis. Això
ha estat aquest cap de setmana, que ha estat anunciat
pel conseller. No en tenim notícies com a grups parlamentaris, perquè ho hem sabut pels mitjans de comunicació, però vostès que hi estan en el dia a dia, sí que
m’agradaria conèixer quina és la seva opinió.
Ens passa el mateix amb la decisió del Govern del
Partit Popular a nivell de tot l’Estat de suspendre la
incorporació de les dependències moderades a la llei,
que això també ha estat recolzat pel Grup de Convergència i Unió a nivell de l’Estat; també m’agradaria
conèixer la seva opinió.
Ens preocupa, com li deia, l’aplicació de la Llei de la
dependència, i ens preocupa especialment perquè entenem que hi ha hagut una aturada en la seva aplicació
en el darrer any. Les dades de l’Imserso així ho posen de manifest. En aquests moments tenim a Catalunya més de 63.000 persones amb dret reconegut que
no se’ls està donant cap tipus de prestació –una llista
d’espera de més de 63.000 persones–, però també hem
vist com tot el que té a veure amb teleassistència, ajuda domiciliària, centres de dia, residència, prestació
econòmica vinculada al servei, prestació econòmica
cuidadora familiar, doncs, hi ha hagut una davallada
de l’any 2010 cap al 2011 molt important. I ens preocupa, i també m’agradaria escoltar la seva opinió.
També, llegint les compareixences que havia fet vostè
en aquesta comissió en altres legislatures, havia observat la seva preocupació pel tema dels assistents personals, eh? Fins i tot els grups parlamentaris, aleshores,
també manifestaven que era un tema que calia desenvolupar amb certa urgència. I la veritat és que amb les
dades que coneixem, per les dades de l’Imserso que
tenim, això ha suposat que des del 2010 aquest tema
no ha crescut en cap moment a Catalunya, i tampoc
hi ha cap notícia per part del Govern de la Generalitat que això tiri endavant. I també, doncs, nosaltres ho
denunciem; no sé si vostès també estan d’acord amb
nosaltres en aquest tema.
Acabo ja. No esgotaré el meu temps, en tot cas no sé
si després tindrem una altra possibilitat d’intervenir.
Vostè feia menció d’alguns casos concrets de persones, no?, de situacions, que segur que la seva associació en coneixen aquests i molts més. Però jo l’altre
dia parlava amb treballadors que estan en la gestió
de la renda mínima, i em donaven exemples de casos
28 de febrer de 2012
de menors amb dependències i amb discapacitats de
grau molt elevat, i de com el Govern de la Generalitat està intentant fer incompatible tot el que té a veure
amb els ajuts a la dependència, amb la prestació de
la renda mínima d’inserció. I aquest és un tema que
al Grup Parlamentari Socialista li preocupa molt, perquè en aquest cas jo crec que s’està atemptant contra
els drets del menor directament a l’hora d’eliminar
una prestació a la persona que està amb aquest menor; parlem sobretot de famílies monoparentals que es
veuen impedides d’una renda –que parlem de quatrecents euros i escaig– perquè el menor està sent cuidat
en aquest cas pel seu progenitor. També m’agradaria
conèixer quina és la seva opinió.
Ho deixaria aquí.
Moltes gràcies, presidenta.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Té la paraula la senyora Laura Massana, en nom del Grup Parlamentari
d’Iniciativa per Catalunya Verds.
Laura Massana Mas
Gràcies, presidenta. Gràcies també, senyor Moreno;
ben trobat una altra vegada. Jo avui també m’estreno de portaveu a la comissió. Per tant, doncs, ens tornem a retrobar. També salutacions a les persones que
l’acompanyen.
Bé, el senyor Moreno ha fet una intervenció de les
que aquí n’hi ha alguns que ja les sabem. Sempre són
contundents i dures, però... Sí, és el meu parer. Sempre són contundents, dures, però com deia la diputada Granados, nosaltres aquí estem per entomar-ho,
eh? Però quan feia les seves reflexions, a mi també em
sembla bé que..., hem de situar les coses com són. Jo...,
justament el que m’alegra del fet que avui estigui aquí
i que hi siguem tots és que estem discutint sobre una
llei que es va iniciar i es va fer, que no existia abans,
que és un dels debats que sempre diu el senyor Moreno. Anem a judicis i parlem de lleis i parlem de millores perquè va haver-hi un moment que en el pensament aquest país va voler ser europeu, va voler ser un
país avançat i va ser un país que potencià la igualtat
d’oportunitats amb una llei com la Llei de l’autonomia
personal, la Llei de dependència. Per tant, aquesta és
la primera enhorabona que ens hem de fer.
Altra cosa és com quan jo li deia al senyor Moreno...,
quan érem a les beceroles, al principi del desenvolupament de la llei, deia: «Home, clar que hi han dificultats. És una llei complexíssima, és estatal, s’ha de
baixar als territoris, té moltes dificultats, i tenim dificultats fins i tot amb el sistema informàtic. Per tant,
tot això és molt incipient.» A mi el que ara em dol i
on estem és que aquesta llei incipient, aquesta llei a
la vegada tan potent, ara sí..., i jo li vull recordar una
conversa que vam tenir en una altra comissió, quan jo
li vaig dir... Vostè avui ha parlat de les aigües dels diputats, però jo li deia: «Diguin alguna cosa, senyors
del col·lectiu Papàs de l’Àlex i tots, quan gent poderosa
com el senyor Botín del Santander, com el president
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 9
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
de la cambra de comerç, deien que mentre hi hagi crisi
aparquem la Llei d’autonomia personal.»
Aquí m’agradaria que ens trobéssim també els que
d’una banda hem fet les lleis, no?..., alguns aquí hem
sigut ponents, per exemple, de la mateixa Llei de serveis socials, una altra gran llei avançada, o la Llei
d’igualtat d’oportunitats de la infància –que avui
n’hem parlat i jo després també m’hi referiré–, que
són lleis que hem fet per tenir, justament, la possibilitat de buscar aquesta igualtat. Quan ja veus que excusant-se amb una crisi que no ha creat el col·lectiu
Papàs de l’Àlex..., que l’Àlex no en té cap culpa, ni
cap d’aquests nens, ni cap dels seus pares, ni cap de
les seves mares, i jo crec que en gran part molts dels
que som aquí, els que som també de famílies treballadores, no en tenim cap culpa; però que ara volen que
això vagi enrere. Jo vull sentir també aquestes veus.
I per això li vull preguntar si tenen pensada alguna acció d’aquestes contundents que vostès fan també, perquè aquestes veus del sector econòmic..., doncs, que si
tenen pensament de dir-los alguna cosa.
Vostè deia coses com que hi ha situacions quotidianes
que no quadren amb les lleis; per això les lleis també
es poden modificar i canviar. I jo ho comparteixo.
També parlava del control al Govern, que és la nostra
funció i la procurem fer sempre. Però jo crec que almenys per part del meu grup no procurem només fer
el control al Govern, i de fet intentem, aportant propostes de resolucions i mocions, doncs, trobar consensos i trobar solucions, perquè també som conscients
de la situació que hi ha. Per això quan parlem de pressupostos, doncs, fem propostes en la línia de buscar
els diners allà on són; és a dir, a qui especula, a qui
contamina, a les rendes més altes. Aquest Govern no
ha fet aquesta opció, i crec que és una opció que sí que
hauria de fer si volem continuar mantenint les polítiques públiques com aquesta. Perquè avui parlem d’incompliments, però aviat parlarem de l’incompliment
total, perquè si les coses continuen com estan, anem a
una pèrdua dels drets i a una pèrdua de recursos sense
precedents, com deia, al meu entendre, per a lleis tan
incipients.
Vostè deia i explicava situacions concretes. Jo sé que
vostè ara té una guerra particular, i vostè l’ha explicada avui una mica, aquí; jo vull saber com està en la
qüestió, doncs..., i vostè hi feia referència: el nen que
no pot anar de colònies; que és amb el conseller d’educació, que a través de la Llei d’igualtat d’oportunitats
de la infància, que diu que tots els infants tenen dret
a la igualtat d’oportunitats i a poder fer les diferents
activitats sense que es tinguin en compte, o justament
quan el remei a les seves condicions físiques, psíquiques..., això diu la llei: «Els sensorials tenen dret a
participar.» Vostè va demandar, jo crec, a la conselleria –no sé si m’equivoco o...–, a la consellera Rigau, i
crec que han creat una comissió, vaig llegir. M’agradaria saber quins són els treballs d’aquesta comissió, si
només hi ha Papàs de l’Àlex o també hi han altres col·
lectius, i quins treballs estan fent en aquesta comissió.
Nosaltres entenem que gran part del que està passant
és fruit de les retallades que tot el sistema educatiu pú-
28 de febrer de 2012
blic està patint. I aquesta també, en aquest sentit, n’és
una part. És a dir, vostè mateix ho deia en una reunió.
Deia: «La consejería se esconde», que estaven discriminats i que «la consejería no quiere asumir este coste.» Continuen les coses igual? La conselleria no vol
assumir els costos, o com està la situació? És el que
volia saber.
A nosaltres sempre ens tindrà per batallar per tot allò
que òbviament hem defensat quan hem votat les lleis a
favor, quan hem votat pressupostos que les feien possibles, quan hem sigut partícips, com deia abans, de la
Llei de serveis socials, de la Llei d’igualtat, per millorar-la en allò que considerin.
Vostè ha parlat també que..., jo no sabia això, volia
que m’ho concretés: quines són les informacions «no
veraces» –que vostè ha dit–, no veritables? A què es
referia? Que quan l’Administració, que vostè ha dit
«polítics», «Administració»..., es refereix a alguna cosa molt concreta, a part dels exemples que ens pugui
haver explicat? Que, de fet, això són exemples reals,
no?, resolucions... D’això, jo n’he pres nota, eh?, i ho
mirarem, a veure com és possible... (Veus de fons.) No,
no, però aquest aspecte de dir..., que li han dit que no
parli, que no parli molt..., tot això. S’ha sentit amenaçat per...? (Veus de fons.) Ah!, no, no... Ho dic perquè
vostè ha dit que «m’han dit que no parli»... Jo crec que
llavors estaríem parlant de..., no ho sé, eh?, de coacció.
I llavors seria una mica preocupant, no?
Bé, jo en aquest sentit tenia tot un pack, però la diputada Granados òbviament, al tenir primer la paraula,
l’ha dit. Que era: què opina vostè, doncs, que hi hagi
una moratòria en la Llei d’autonomia personal i dependència. Perquè si se’n recorda... Li torno a repetir
l’inici del discurs: vam estar en un moment en què el
que es feia era poc, el que es feia era insuficient, el que
es feia era lent. I ara es paralitza. I, en aquest sentit,
volem sentir si vostès troben que a partir d’aquí i amb
qüestions com el copagament, que també ara s’ha dit
i s’ha plantejat, del qual desconeixem..., i totes aquestes veus que la llei freni. Quina activitat, o quina actitud, o quina acció pensen fer com a col·lectiu? I, òbvia­
ment, qualsevol cosa que pensin i si ens en volen fer
partícips, nosaltres escoltarem també encantats i procurarem, si ho compartim, doncs, estar al seu costat.
Jo, desitjar-los, doncs, que, com sempre, continuïn la
batalla. Que siguin conscients que ara la batalla sí que
és molt més gran, perquè si abans parlàvem d’això,
d’una aplicació mal feta, lenta, tardanera, que es podia fer el que vostès van fer inclús –jo ho vaig felicitar,
no?–, que es porti a judici –perquè per sort tenim un
sistema de dret que ens permet anar a judici–, ara estem en una situació en què sembla que hi ha per part
de molts una gran..., jo en dic «conxorxa», per fer veure que les lleis i els drets es poden aturar i que tornem
a l’estat inicial de les coses, que és la beneficència, a
l’estat de la beneficència; i, per tant, tots aquests drets
que hem assolit, tots aquests pressupostos que vam
posar, tot aquest creixement de recursos i, com dic, de
lleis per poder avançar en aquesta equitat, en aquesta
igualtat d’oportunitats, doncs, que puguin quedar enrere.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 10
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Per tant, si vostès planten batalla, nosaltres els acompanyarem en tot allò, doncs, que també creguem que
podem compartir. Si no, nosaltres seguirem dient i seguirem defensant les polítiques públiques, les polítiques que atorguen drets. I ho farem aquí dins i ho farem, com ho hem fet altres vegades, també al carrer.
I ho farem sempre a tot arreu allà on se’ns demani.
Res més, i gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Té la paraula el senyor Pere Bosch, en nom del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Pere Bosch Cuenca
Moltes gràcies, honorable presidenta. En primer lloc,
donar la benvinguda al senyor Antonio Moreno i a la
resta de persones que l’acompanyen, lògicament. No
és la primera vegada que compareix en aquesta comissió, i a més a més també en altres comissions –en
la comissió d’estudi de la situació de les persones amb
dependència–, i, per tant, no és la primera vegada, diguem-ne, que tenim l’oportunitat de mantenir un diàleg.
Nosaltres, al marge de fer algunes reflexions així a nivell genèric, voldríem plantejar-li alguns dubtes que
tenim, que jo crec que és especialment pertinent que
els contrastem amb vostè, tenint en compte que són
temes bastant actuals i que la seva entitat ha estat –i
ho dic feliçment, perquè jo sóc dels que aplaudeixo el
seu esperit crític– molt crítica amb tot allò que no ha
funcionat a l’Administració. Jo crec que això... Ho dèiem anteriorment –segurament que m’ho ha sentit dir
quan em tocava defensar el Govern, i m’ho sentirà dir
també ara, quan em pertoca fer una feina més de fiscalització del Govern–: em sembla que és important
que les entitats tinguin esperit crític i que sapiguem,
doncs, encaixar les crítiques, sempre que siguin respectuoses i vagin acompanyades d’un tema que em
sembla que és també prou important, que és un afany,
diguem-ne, de construir i de presentar alternatives
–aspectes que en el seu cas no poso en dubte que hi
siguin, al contrari.
Quins són els quatre, cinc punts que li volia plantejar?
El primer és un tema que a nosaltres ens va preocupar especialment, que es va produir el 2 de desembre.
El 2 de desembre passat, la senyora Carmela Fortuny,
la directora general de l’ICASS, va signar un acord
amb diferents patronals –per dir-ho d’alguna forma–
del sector dels serveis d’atenció residencial i diürna,
a partir del qual, en base a la reducció en el que són,
diguem-ne, els mòduls que es traspassen des de la Generalitat a aquests centres –que són d’un 3 per cent en
els serveis residencials i un 4,5 per cent en els centres
de dia–, a partir d’això donava via lliure per tal que
aquests centres reduïssin les ràtios de personal fins a
un 8 per cent. Nosaltres ho vàrem criticar en el seu
moment –ho seguim criticant–, per dos motius: d’una
banda, perquè això significa un clar deteriorament del
servei que s’ofereix a les persones que estan ateses en
28 de febrer de 2012
aquests centres; però, d’altra banda, perquè s’ha fet incomplint la llei.
En aquest Parlament –abans s’ha comentat– es va
aprovar una llei de serveis socials que fixava de forma molt clara quin havia de ser el procediment per
canviar el que és la cartera de serveis socials, que era
a la Llei de pressupostos. I va i el Govern –2 de desembre, abans d’aprovar la Llei de pressupostos– tira per la via directa. I voldríem saber l’opinió, la seva
opinió d’aquesta retallada. Que no és inevitable, i jo
voldria comentar-ho en qualsevol intervenció. Ho dic
perquè hi ha determinades versions que diuen: «No,
no, és que hem de retallar per força.» Home, no deixa
de sorprendre que el que ens diu això es permeti el luxe, fa pocs mesos, de renunciar a un ingrés de més de
300 milions d’euros que significava l’impost de successions, que pagaven només cinc-centes famílies del
país –cinc-centes famílies del país. I que ve a representar, ni més ni menys, que no haguéssim de retallar
no només en el pressupost de Benestar i Família, sinó
fins i tot en altres departaments prou sensibles del Govern de la Generalitat. Per tant, el primer aspecte que
voldria conèixer és aquest.
Segon aspecte. El seu col·lectiu, i vostè personalment,
ha estat sempre molt crític amb el funcionament dels
CDIAP, dels centres de desenvolupament infantil i
atenció precoç. Voldríem saber quina valoració en fan
actualment: si creuen que hi ha hagut alguna millora; quins elements hi ha, diguem-ne, que hàgim de
revisar –ho dic en un sentit àmpliament constructiu.
I vinculant això al tema dels alumnes amb necessitats educatives especials, i tenint en compte que nosaltres vàrem assistir a la convocatòria que vostè va fer
fa alguns mesos –i de la qual va sortir una proposta
de resolució, precisament, que instava el Departament
d’Ensenyament a millorar la transparència i la informació que rebien els pares quant als recursos que se’ls
assignaven, per veure si realment aquests recursos es
corresponien després amb la realitat–, voldríem saber
si hi ha hagut alguna millora en aquest sentit. Ho dic
en la mesura que la proposta de resolució que vàrem
presentar no va tenir la sort de poder prosperar –perquè el grup de Convergència i Unió i el grup del Partit Popular no varen permetre que avancés–, però voldríem saber si al marge d’aquesta via han aconseguit
alguna millora en un aspecte que nosaltres en el seu
moment vàrem estimar que era relativament senzill,
perquè era un tema de transparència, i que..., ho repeteixo, voldríem saber si hi ha hagut alguna millora en
aquest sentit.
El tercer aspecte que voldria tractar també és un tema molt actual. Qui els parla ha tingut l’oportunitat
aquest dematí d’anar a una roda de premsa de la Taula
d’Entitats del Tercer Sector Social, en la qual s’ha posat al damunt de la taula un tema que a nosaltres ens
sembla especialment dramàtic, i és el deute de més de
700 milions d’euros –parlem d’una quantitat realment
important, tenint en compte que a més a més bona part
d’aquestes entitats destinen més del 80 per cent dels
seus recursos a despeses de personal, i, per tant, a capítol I– que tenien. Ho repeteixo: un deute de 700 milions d’euros provinents del Govern de la Generalitat.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 11
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sé, lògicament, que això segurament que afecta la
seva entitat; però voldríem saber si vostè també tenia informació sobre afectació específica en algunes
entitats, en el sentit, diguem-ne, que això pot acabar
repercutint –de fet, hi ha repercutit– en la viabilitat
d’algunes entitats. Sabem, tenim coneixement d’algunes que han hagut de presentar algun expedient de
regulació d’ocupació, algunes altres que tenen greus
tensions de tresoreria. I, en definitiva, un tema al damunt de la taula, que és: d’una banda, les despeses financeres que això provoca –una estimació de més de
100 milions d’euros, ens comentaven aquest dematí–,
i de l’altra –encara més greu que això segurament–, el
fet que això acaba repercutint en els serveis que presten aquestes entitats; entitats molt sensibles i, ho repeteixo, que a més a més incideixen en un aspecte prou
important de la societat, que és el tema de la cohesió
social. Aquest seria el tercer aspecte.
Un altre aspecte que també voldria..., un últim aspecte
que voldria tractar és el tema de l’aplicació del sistema català d’atenció a la dependència, o la Llei de dependència, per entendre’ns. El seu col·lectiu ha estat
especialment crític. I ho repeteixo, jo ho aplaudeixo
–ho aplaudia abans i ho segueixo aplaudint ara; no seré d’aquells que hagin de recórrer a l’hemeroteca per
veure què es deia abans i què es deia ara.
Jo crec que segurament algú es posaria bastant vermell –algú que en aquests moments té tasques de govern–, si es recuperés allò que deia en el passat, en
molts casos amb poca sensibilitat. I en la mesura que
hem constatat que en els darrers mesos s’ha produït un
clar deteriorament i una clara ralentització en el que
són les valoracions del sistema català d’atenció a la dependència..., d’una banda, perquè a més a més el Govern del Partit Popular ja ens ha anunciat que no era
una prioritat i que la dependència moderada, doncs,
no hi entraria; i de l’altra, perquè segurament al Govern de la Generalitat això li està bé. Però en tot cas,
al marge d’això, hi ha hagut per part del Govern de la
Generalitat una ralentització.
Les dades que tenim de l’Imserso, i fins i tot –tot i que
dades incompletes– les que publica el mateix Govern
de la Generalitat, ens aboquen a una situació clarament insostenible d’unes seixanta mil persones en llista d’espera a final d’any. I per nosaltres això és especialment preocupant. Preocupant, d’una banda, perquè
aquell que està governant és el que ens reclamava una
major celeritat en el passat; però, d’altra banda, perquè
això acabarà afectant les persones quan resulta que en
els darrers anys havíem aconseguit precisament, tot i
les dificultats inicials derivades per molts factors –en
tot cas també podem fer autocrítica en aquest sentit,
no hi ha cap problema a fer-la–, havíem aconseguit
una certa..., diguem-ne, guanyar temps al temps, en
definitiva, i haver arribat a una situació segurament
més acceptable per part de tots plegats.
Voldríem sentir, en aquest sentit, també la seva opinió
sobre la situació actual; sobre el fet també, al marge
del temps, de l’allargament del temps d’espera, d’un
altre tema que ens preocupa i que també formava part
de la sintonia, de la melodia que sentíem en aquesta
cambra parlamentària en el passat. I és que resulta que
28 de febrer de 2012
ara es donen menys serveis que els que es donaven
abans i, per tant, estem anant enrere en el procés que
teníem o que tant es criticava a l’anterior Govern; estem anant a la política de xecs, encara més que la que
teníem en el passat. Voldríem, ho repeteixo, sentir la
seva valoració.
Per la nostra banda, res més. Animar-lo a mantenir
aquest esperit crític, ens sembla realment positiu. I ens
sembla positiu que vulgui traslladar i que a més a més
les traslladi –i trobarà sempre en el nostre grup parlamentari la màxima receptivitat–, propostes, iniciatives, inquietuds. Perquè sabem que, més enllà de l’estil
que hi pugui posar, que pot ser més o menys criticable, ens pot agradar més o menys –a mi especialment
m’agrada, tot i que de vegades probablement es passa
un xic de frenada–, sé que al darrere de vostè i al darrere de la gent hi ha temes d’una enorme sensibilitat.
I en aquest sentit sempre –sempre– trobarà la complicitat del nostre grup parlamentari.
Moltes gràcies.
La presidenta
Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula la senyora Carme de Rivera, del Subgrup Ciutadans.
Carmen de Rivera i Pla
Sí. Gracias, presidenta. Señor Moreno, en fin, todos
los grupos que estamos aquí presentes sabemos que
usted ha sido un referente para todas aquellas familias
con hijos con discapacidad.
Usted ha dicho una afirmación que le define perfectamente, que ha sido: «Todos reclamamos conforme
a nuestros principios y en lo que creemos.» Usted es
una persona que verdaderamente transmite esta fe en
lo que tiene que hacer y en la representación que lleva
de muchas familias con necesidades especiales para
sus hijos. Ejemplo de ello ha sido su lucha frente a los
tribunales de justicia, que ha conseguido que el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña reconociera el
derecho a cobrar las prestaciones de la Ley de dependencia desde el mismo día de su publicación, haciendo
una aplicación retroactiva..., no retroactiva, sino estableciendo que por fin aquellas prestaciones que le eran
negadas por parte del Departament de Benestar, pues,
le fueran hechas efectivas, y abrir con ello la puerta a
muchas familias que tienen pendientes de cobro esas
prestaciones.
Ha conseguido usted que la asociación Papás de Álex
fuera incluida en el Registro de entidades, servicios y
establecimientos de servicios sociales, lo cual también
hace que se amplíe el radio de acción de esta asocia­
ción suya, que ya venía apoyando a sus asociados y
ahora permitirá poder dar apoyo a muchas más familias y llegar a muchas más familias.
Le conocemos a usted, yo personalmente..., a usted
me lo presentó un gran compañero y un gran luchador
como es Rafa López, y me ha gustado que se le recordara aquí porque fue el que solicitó su comparecencia, y realmente fue la presentación de un luchador a
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 12
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
otro luchador. A mí me lo dijo: «Es una persona muy
guerrera, que viene aquí y lucha.» Y efectivamente,
ha sido así. Usted ha removido no solo sillares jurídicos, sino que ha ido frente a cuantas administraciones
ha considerado necesario. Ha venido usted aquí, no
ha tenido usted problemas en comparecer donde haya
podido y hablar con todos los grupos parlamentarios,
estoy segura; en fin, y lo que no le hemos visto. Pero
estamos viendo el resultado de todas las acciones que
ha hecho.
Yo le voy a hacer una pregunta, porque usted ha hablado de un paradigma que se da –y que nosotros
coin­cidimos–, que es: «Queremos ser independientes,
pero ¿qué pasa con nuestros dependientes?» ¿Nuestros
dependientes no tienen derechos, o es que van a la cola? Y quisiera que me contestara, ya que estamos en
turno para hacerle preguntas a usted, qué le parece o
qué opinión tiene usted de que se haya previsto para
el año 2012, en los presupuestos que se han acordado
entre Convergencia y Unión y el Partido Popular, que
haya 1.125.000 euros para dar a los centros donde enseñen catalán en el extranjero, y en cambio tengamos
que estar viendo recortes en cuanto a prestaciones para la dependencia. Nada más.
Muchas gracias.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Té la paraula la senyora Anna Figueras, del Grup Parlamentari de Convergència i Unió.
Anna Figueras i Ibàñez
Moltes gràcies, presidenta. Abans de res, doncs, donar
la benvinguda a tots els membres de l’entitat, de l’associació Papàs de l’Àlex, a tots ells, i la veritat és que
molt directament també al senyor Moreno. I dir-li que,
de fet, l’esperàvem amb ganes, però no sé si amb tantes com vostè tenia de comparèixer, perquè avui ens
ha deixat palès que tenia moltes coses a dir-nos –com
sempre, eh?
Jo abans de res vull agrair-li la seva intervenció. Jo
no utilitzaré aquesta compareixença per retreure a tots
aquells que tenien responsabilitats de govern..., per retreure’ls el que van fer malament, el que no van fer o
el que es van deixar de fer, perquè a nosaltres el que
realment ens interessa de la seva compareixença és saber quines són les mancances que vostè considera, en
tot cas, que hi han en l’actualitat. I, per tant, doncs, això és el que ens mou en tot cas a tindre avui això, un
diàleg amb vostè.
Destacar l’esperit de servei que els mou a tots vostès;
i en concret, com que vostè normalment és la cara visible, eh?, i assíduament és la cara visible que ens ve
a veure, i que ens fa treballar, i que ens esperona a
continuar a tots plegats treballant, fins i tot a canviar
moltes de les coses que anem fent, doncs, això, destacar la voluntat, l’esperit de servei que els caracteritza, la seva dedicació. Reconèixer-los, i reconèixer-li a
vostè, evidentment, la lluita i la voluntat, escolti’m, jo
28 de febrer de 2012
diria incansable –no canviï, eh?, però incansable–, diguem-ne, del compareixent, no?
Volem destacar el seu to, la seva sinceritat, la transparència amb què vostè normalment opera i evidentment, doncs, la seva entitat, perquè sabem que l’únic
objectiu que el mou i que els mou a tots plegats és lluitar pels drets dels infants, dels seus infants i de tots
els altres, i de tots els joves amb discapacitat. I, per
tant, escolti’m, benvinguda sigui la crítica, i segueixin-la fent sempre que sigui constructiva, com deien
els qui m’han precedit en la paraula, no? Entenem les
seves reivindicacions, les seves peticions; però jo voldria fer-li alguns apunts, també, eh?
Jo no sé si vostè..., no sé si les paraules han sigut que
tenia prohibit el contacte amb l’ICASS, però estarà
amb mi... No sé si és veritat, eh?, vull dir, si vostè ho
diu, doncs, vaja, m’ho he de creure. Però en tot cas, sí
que estarà amb mi que vostès, des de la seva associació, tenen una estreta i molt fluida relació amb el Departament de Benestar Social i Família, per expressa
voluntat del Govern i del mateix conseller, i això és
una de les coses... Com amb vostès, amb moltes altres
entitats. Però és veritat que la relació hi és, és estreta, és fluida. Jo voldria destacar que, a més a més, sis
mesos després que aquest Govern entrés a governar,
evidentment que iniciés el seu mandat, doncs, vostès,
perquè s’ho mereixien i perquè no podia ser d’una altra manera, però van poder començar a gaudir d’una
seu amb un equipament al Departament de Benestar
Social, a l’hotel d’entitats de Gràcia, i a més a més...,
pel que sigui, perquè vostès s’hi han esforçat i perquè,
com han dit, estan ja reconeguts dintre del que calia,
però per primer cop han pogut tenir una subvenció.
I, per tant, doncs, això també ho voldria posar sobre
la taula, eh? És de reconeixement que en tot cas el Govern ha fet segurament el que calia i el que es mereixien, no una altra cosa.
Respecte dels CDIAP, que vostè porta una lluita,
allò, valenta i de fa temps, i... (Veu de fons.) No, no
és massa... Bé, no sé si és nou, però en tot cas estarà amb mi que no és un tema nou. És a dir, la manera
d’operar dels CDIAP és de fa temps; encertada, més
o menys. Però el que sí que volia deixar sobre la taula
és la voluntat ferma del Govern de canviar, de reformar. I vostè sap que aquesta reforma..., com a mínim
s’ha endegat ja la valoració i la idoneïtat de poder fer
una reforma en tot el que fa als protocols, diguem-ne,
d’atenció dels CDIAP. No és cosa fàcil, i vostè ho sap,
perquè aquí intervenen diferents agents; no tan sols
l’Administració, sinó evidentment, doncs, els afectats,
per dir-ho d’alguna manera, i altres entitats que gestionen aquests CDIAP. No és cosa fàcil, i el que vol el
Govern en tot cas és treballar des de la transversalitat i que cadascú pugui dir-hi la seva. I, per tant, s’hi
està posant, eh?, en tot el tema, és a dir, en tot el que
fa, doncs, als serveis dels CDIAP abans que finalitzi
l’edat dels sis anys, no? I com li deia, la seva reivindicació no sé si és nova –en tot cas, ho desconeixia–,
però sí que és veritat que és quelcom, diguem-ne, que
es porta portant a terme, i valgui la redundància, des
de fa bastant de temps.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 13
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Respecte de la dependència, home, jo l’únic que els
diré és que és curiós jutjar d’altres quan alguns han
donat suport a una llei que sabien perfectament que
estava mal dotada econòmicament, i que a més a més
no sé si naixia tocada de mort, però sí per al fracàs,
no? És veritat que s’han fet crítiques constructives, i
jo els ho agraeixo, com a mi no em fa absolutament
res reconèixer que hi han coses que segurament poden millorar; tot és millorable. Però en tot cas, home, jutjar els altres quan algú hi té responsabilitats,
perquè és una llei que ja sabíem que segurament no
reeixiria com es volia vendre, doncs, bé, en tot cas és
curiós.
Jo no li faré massa preguntes, perquè m’ha quedat tot
claríssim, la veritat, senyor Moreno, com sempre, eh?
Vostè s’expressa clarament, meridianament i amb tot
respecte. Però si alguna cosa m’agradaria avui és encoratjar-lo que continuï: que continuï esperonant-nos,
que continuï fent-nos lluitar, que... Des d’allà on vostè
consideri, doncs, continuï treballant per aquesta noble
causa.
I sí que li acabaré fent una petita reflexió, i vostè ho
sap: vostès no són pas histèrics, eh? –això que deia:
«Devem ser uns histèrics...» Vostè sap que no ho són.
Vostè sap que són famílies, pares i mares amb ganes
de lluitar pels seus i pels drets dels seus, i que únicament i exclusivament els mou això. Però jo també
li diria que nosaltres, tots nosaltres, els que estem en
aquesta sala i els que queden, és a dir, tots els que formem el Parlament, som persones, som gent, som diputats amb esperit de servei –tots nosaltres, li ho puc ben
assegurar–, que intentem representar la ciutadania, tal
com aquesta ha decidit, doncs, que l’haguessin de representar. Defensant des de diferents projectes polítics? Sí. Tots lícits? També, eh? Però intentant defensar
des de diferents projectes polítics les necessitats dels
catalans i les catalanes, que no és més segurament que
el que també fan vostès.
Moltes gràcies.
La presidenta
28 de febrer de 2012
¿En cuanto al tema de la subvención? Sí, nos la han
dado. La subvención, con total transparencia se ha
comunicado a los socios, se ha comunicado a la junta directiva, a todo el mundo. ¿Pero sabe lo que pasa
con esa subvención? Que tenemos que dejar el servicio. ¿Por qué? Porque entramos en una rueda de endeudamiento, como decía el señor Pere Bosch; que,
haciendo un trabajo para la Administración, lo tenemos que dejar porque encima..., encima que hacemos un trabajo, encima que hacemos que la Administración trabaje, es que encima somos apaleados
nosotros. Claro, es que es muy heavy el tema, ¿eh?
Entonces ahora, pues..., después entraremos en materia.
Bueno, un poco, para el PP quería decir que el Gobierno sí que nos está apoyando. Es caracol, pero... va fent
a poquet a poquet; és cargolet, però va fent, d’acord?
I si no fa, li ho fem; és així... Como siempre. El Govern mou fitxa; no la mueve bien..., pam. «–¿Ostras,
qué es lo que pasa? –No, no ha pasado nada, simplemente que... hem de moure. –Per què?» Porque todo lo
que se consiga no es un beneficio propio, es un beneficio para la comunidad de Cataluña, para todos los padres que tenemos niños con una discapacidad o bien
dependencia. O sea, no es por un lucro propio.
Bien, yo, pasando al PSC, a contestar... Usted me hablaba del copago. Mire, le tengo que decir una cosa –y
esto es una batalla que yo he tenido con todos los gobiernos de la Generalitat–: de cero a dieciocho años el
copago es cero. ¿Por qué? Porque el niño no tiene ingresos. Y al no tener ingresos, el niño no paga. Y hay
un ejemplo muy claro, que traigo la resolución aquí,
administrativa, que le han dado un servicio al niño y
no ha pagado. O sea, es que decir..., es que es a lo que
volvíamos antes. No sé quién me preguntaba sobre las
cosas que me decían no veraces; una madre pide copago y le dicen que tiene que pagar. Eso es una información no veraz para nosotros, cuando de cero a dieciocho años el copago es cero –el copago es cero, ¿vale?
Eso es así. ¿Por qué? Porque la Ley de la dependencia
se centra en la persona –en la persona–, no en la unidad familiar.
Gràcies, senyora presidenta. No sé si me dará tiempo,
pero, bueno, iremos a piñón fijo y con claridad, como
decía la señora diputada de..., la señora Ana Figueras.
En cuanto a la dependencia moderada. Mire, yo le voy
a decir una cosa: yo sí que estoy de acuerdo en que en
la dependencia moderada, que es la más leve de todas, haya una carencia de un año. ¿Por qué? Porque,
si los grandes dependientes no están atendidos como tenemos que estar atendidos, creo que es mucho
más urgente que atiendan a los grandes dependientes;
y después, cuando los grandes dependientes ya estén
atendidos, el sistema continúe y puedan ser atendidas
las personas con esa dependencia que es moderada, o
sea, es decir que a sus tareas de la vida cotidiana no
les influye para nada.
Sí que hay una cosa que yo no he dicho, y pido disculpas, porque sí que es cierto –y en ello todo el mundo
que me conoce sabe que voy con la verdad por delante. Sí que es cierto que el Gobierno actual de CiU ha
dado un apoyo, ¿vale?, pues, sin entrar en polémica,
más que otros gobiernos; esto es así de claro y así de
subjetivo, ¿eh? Lo digo hacia el PP, ¿no? Es decir, sí
que el actual Gobierno nos ha dado un soporte.
Hay una cosa que me he apuntado aquí del juzgado social. Es decir, todas aquellas personas que vean
que su resolución no se ajusta a derecho, lo que tienen que hacer es ir al juzgado de lo social; para eso
están los jueces. Se hizo en su día. Todo lo que no se
ajusta a derecho, al juzgado de lo social. Las familias tienen la competencia; es un sistema rápido, y
el juez ya dictará si tienen razón o no tienen razón.
Moltes gràcies, senyora diputada. Tindria uns quinze
minuts; deu minuts, quinze minuts com a màxim per
donar resposta a totes les preguntes que li han formulat els diferents grups. Per tant, té la paraula, senyor
Antonio Moreno.
Antonio Moreno Soler
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 14
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Nosotros ahora mismo, pues, como decía la señora
de Ciutadans, nos han dado la retroactividad a enero.
Y hay otra sentencia más; no sé si lo sabía. Nos han
dado..., ahí tenemos otra sentencia más, en la cual
la Administración en aquel momento –en aquel momento; que yo me lo he apuntado aquí– era porque
hizo... Porque yo no quiero entrar en una discrepancia, ¿eh?, o sea, sobre todo no quiero entrar..., es porque se vulneró la norma. Y así lo dice la sentencia:
se vulneró la norma. Es decir –volvemos a las palabras–, todos los gobiernos se las ingenian –todos,
¿eh?, sean del color que sean– para intentarnos camelar para ahorrarse dinero; esto es así. Y aquí hay
dos sentencias que lo están diciendo del Tribunal Superior de Justicia: retroactividad a 1 de enero. Y esto
lo dicen los tribunales, no lo digo yo, ¿eh? Vale.
Laura Massana Mas
Tema del asistente personal. Mire, el asistente personal, yo quiero dejar una cosa clara: el asistente personal no es viable. ¿Por qué no es viable? Porque el
tema de la seguridad social hace que no lo sea. Me
explico. Si la Administración, sea general del Estado o sea la autonómica, o con el complemento que
da la Generalitat en el asistente personal, de seguridad social solamente ya tiene que pagar cuatrocientos
euros. Si la Administración le da ochocientos, ¿qué
le queda? Por eso no es viable. O sea, que eso sería
una de las cosas: que todos los grupos parlamentarios
en el Congreso de los Diputados pudiesen modificar
el tema de la seguridad social del asistente personal.
Porque o ha de ser de régimen general, o ha de ser
autónomo; no hay más. Claro, una persona, cuarenta horas de régimen general con una empresa, vale
un pastón. ¿Quién lo puede pagar? Es inviable. Aunque la idea es buena, ¿eh? Pero es inviable. O sea, una
persona gran dependiente, que le den ochocientos
más el 25 por ciento la Generalitat, le darán mil cien
euros. Es que no lo puede pagar. Por eso es conve­
niente que todas las fuerzas políticas en Madrid miren el tema de la seguridad social del asistente personal. Y es una buena idea, ¿eh?
A los bancos.
Miren, en el tema de la incompatibilidad que usted decía, sí que ha llegado a mis conocimientos que quieren
erradicar..., si una familia es monoparental y el niño
cobra la dependencia, quitársela. Pero no pueden, legalmente. Que acudan a los tribunales de justicia. ¿Por
qué? Porque la Ley de dependencia va centrada en la
persona –en la persona. Porque, si no, por esa regla de
tres, una persona que cobre una pensión y tenga gran
dependiente, también le tendrían que quitar la pensión. Por lo tanto, a nuestro juicio –a nuestro juicio–
no ha lugar.
Vale, yo creo que con esto, un poco, respondo a las
preguntas del Partido Socialista. No sé si me he dejado alguna.
Bueno, Iniciativa, ¿no? Sí, aquí me he apuntado yo...,
pero no sé, es que no sé ahora la pregunta que me hacía, la primera. Le pido disculpas porque no recuerdo
la pregunta que usted me hizo. La he apuntado pero
no la recuerdo. Entonces, igual le contesto mal, ¿no?
Entonces, me gustaría, con el permiso de la presidenta, que me la pudiese repetir, por favor, porque igual
meto la pata y no quisiera.
28 de febrer de 2012
No, algunas ya me las ha contestado, que era la información no contrastada, no veraz.
Antonio Moreno Soler
Sí, pero la primera que usted me hacía, la primera de
todas...
Laura Massana Mas
Y la primera que hacía, creo que era la que he hecho
referencia también a...
Antonio Moreno Soler
Laura Massana Mas
No, eso le comentaba que la última conversación que
tuvimos era... amb relació al gran, també, als grans...,
al senyor Botín, que en aquell moment va parlar, al
senyor Valls, de la cambra, que deien: «Paralitzem la
Llei de dependència, paralitzem la Llei d’autonomia
personal.» I li deia: vostès faran alguna cosa respecte
a això?
Antonio Moreno Soler
Vale, yo le pido disculpas porque me he apuntado
aquí algo, pero es que no lo asocio; lo siento pero no
lo asocio.
Lo que sí que le puedo comentar es el tema de los bancos. Mire, yo creo que el Gobierno que esté en Madrid
o en donde esté lo que tiene que hacer es no dar dinero a los bancos; que espabilen. No dan dinero y así no
tendrán esos sueldos millonarios, ¿no? Y además, ¿sabe una cosa?, así para romper un poco de hielo. ¿Sabe
por qué no nos metemos con los bancos? Porque necesitamos un padrino y una madrina.
En cuanto al tema de las comisiones que estamos haciendo con el departamento de educación. Sí que es
cierto que, como decía anteriormente, el departamento de educación iba tortuguita, tortuguita, muy tortuguita, ¿no? Entonces, bueno, se interpuso una demanda a favor de familias, después se hicieron dos o tres
acciones, y entonces, bueno, el departamento de educación sí que es cierto que reflexionó y dijo: «Bueno,
sí que es cierto que las familias llevan razón.» Es a
partir de ahí que se hizo una comisión en la cual había tres padres de la entidad. Estuvieron hablando con
ellos. Hace poco tuvimos una charla con la directora general de educación y con la subdirectora general, con cien personas y familias, y la verdad es que
se ha hecho un paso muy adelante –eso sí que hay que
decirlo también–, en el cual las familias van a estar
mucho más informadas y van a tener el acceso a su
información. Creo que este es un paso muy importante, que antes no lo tenían, ¿vale? El problema nuestro
es que nosotros como padres, como familias, no intervenimos para nada; somos..., histéricos, somos. Ante
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 15
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
muchas administraciones somos histéricos, porque no
nos dejan participar. Y esto es una realidad. Y, si no,
cuando acabe la comisión, hay padres aquí que se lo
pueden confirmar, ¿vale?
Sí que le puedo decir que yo aquí vengo libremente a
exponer lo que yo crea conveniente y no me ha coaccionado nadie –nadie. Porque ya solo faltaría que en
un estado de derecho se me coaccionase para decir lo
que yo creo que tengo que decir. Ni mi propia junta
me dice si tengo que decirlo o no tengo que decirlo.
Se dice siempre. Sí que es cierto que yo he aprendido mucho desde que empecé, que era un petardo; como decía el señor Pere Bosch, que necesitaba una dosis de tranquilidad. Yo creo que ahora..., yo también
he cambiado, me voy haciendo mayor y tengo mu­cha
más responsabilidad, ¿no? Pero creo que se dice de
una manera sin ofender a nadie, sin entrar en una polémica con nadie, pero sí que se dice libremente lo que
uno tiene que decir.
Sobre la información no veraz, es lo que yo le decía.
Le he puesto dos ejemplos prácticos, ¿no? Es decir, yo
voy a un municipio, quiero el SAD; no me lo dan porque hay que pagar, cuando el niño no paga. Es decir,
todo esto es lo que les daba a entender a ustedes. Es
decir, hay que hacer el control para que, si legalmente
pertoca, se le dé. No podemos poner como excusa que
no hay dinero. O sea, es que no puede ser. Porque, si
no, estamos en un estado bananero. O sea, si yo tengo
treinta horas de SAD, me lo tienen que dar. Pero esté quien esté. Esté a, be, o ce, o esté hache, es igual,
hay que darlo porque lo dice la normativa. Y si no, la
quitan. Es así de fácil: la quitan. Y la gente les saldrá
a la calle. Quítenla. Si ustedes creen que no es viable,
quítenla. También es cierto que se ha hecho un paso
adelante con el tema de la Ley de la dependencia. Pero si yo no estoy criticando que no se haya hecho un
paso adelante, ni voy a entrar que si uno votó o no votó; ese no es mi problema ni nuestro problema. Ustedes, nuestros gobernantes, han decidido hacer esa ley;
bienvenida sea. Por algo la habrán hecho; porque se
quieren equiparar con Europa, o porque veían que había mucha dificultad. Bienvenida. Simplemente lo que
hacemos es exigirles aquello que ustedes mismos nos
han ofrecido; nada más –nada más. Si ustedes nos han
ofrecido treinta horas, queremos treinta horas. Y no
queremos cuarenta horas, queremos treinta. Pero dénnoslas. No nos pongan trabas, que es un poco lo que
decía con la información no veraz.
Yo no sé si con esto ya quedan por concluidas, un poco, las preguntas que usted me ha realizado. (Veus de
fons.)
Bueno, al señor Pere Bosch. El tema residencial yo no
lo comparto, porque yo creo que las personas tienen
que vivir en la comunidad, ¿vale? Yo no voy a entrar
si... Sí que eso mengua un poco el tema de la calidad
de vida de las personas, pero yo prefiero más que las
personas vivamos en la comunidad; a juicio mío, ¿no?
Si un caso, pues..., bueno.
En el tema de los CDIAP, decía que era una cosa novedosa no como crítica, sino que esto viene de
anterior­mente; pero creo que estamos para evolucio-
28 de febrer de 2012
nar. Ya que queremos evolucionar, pues, bueno, mire, la patata caliente anteriormente le tocó a alguien
y ahora le toca a este. Y esto va así. Pues, lo siento. Y
si pasado mañana está Pepito, pues le tocará a él otra
patata caliente. Porque somos una entidad de derecho
civil en la discapacidad. Y hemos de ser creemos que
independientes –como decían– con nuestras críticas,
sin criticar a nadie, pero quiero decirte..., porque esto
va en mejora para la ciudadanía de Catalunya; no para
nosotros, sino para todo el conjunto en general.
El tema de los EAP. Ya he dicho antes que sí que es
cier­to que ahí el departamento de educación se ha
pues­to las pilas, y cualquier cosa..., después, si quiere,
le amplío más la información, porque tengo un minuto
y no me va a dar tiempo a entrar en el tema.
En el tema de la situación del tiempo de espera: no lo
sé, no se lo puedo decir porque no tengo datos. No lo sé.
O sea, no es que me quiera evadir, es que no lo sé. Sinceramente no lo sé, porque ahora, como estoy en educación y no estoy en benestar, pues, bueno, pues tampoco
sé muy bien cómo va el tema, pero sí que... No lo sé, es
que no lo sé; no es que quiera eludir, es que no lo sé.
Para Ciudadanos, que me preguntaba un tema... Mire,
yo, con todos mis respetos, no voy a entrar en el tema
que si yo veo bien la lengua catalana o no. Yo creo que
todo es loable, todo es perfecto; simplemente lo que
decimos desde la entidad es que nos faciliten la vida
diaria de nuestros hijos. Que no cuando vayamos a un
hospital estemos como unos perros ahí tirados. Porque
hay niños que tienen problemas de comportamiento.
Si encima me toca pelear con el vecino y tengo que
llevar una silla, pues ya apaga y vámonos.
Y en cuanto a CiU, sí que es cierto que estamos en
contacto con el Govern de Cataluña, sí que es cierto
que estamos trabajando. He dicho que es lentito, lentito, pero vamos..., anem fent. Siempre digo que, a golpe
de pito, anem fent.
El tema de los CDIAP –ya acabo, señora presidenta. El
tema de los CDIAP no es una crítica, es una cosa para
mejorar, para que las familias tengan un mayor derecho
de protestar cuando un CDIAP le dice, a los tres años y
medio, cuatro años: «Ya te voy adiestrando para que te
marches antes de la edad reglamentaria»; para que le diga: «No, si me tengo que ir me lo vas a fundamentar, y,
si no, te voy a llevar a los tribunales.» Es decir...
También quiero transmitir una cosa a todos los señores diputados, familias que me acompañan: que ha llegado un momento que creo que desde la entidad que
yo presido se ha hecho mucha faena, pero por circunstancias les voy a dejar tranquilos para siempre. Me retiro. Quiero decir que, bueno, que Papás de Álex continuará, habrá otra junta directiva, supongo, pero yo,
por motivos personales tengo que dejarlo, ¿no? Y aquí
lo comenté el día de la reunión que tuvimos con educación, lo digo ahora. Y quiero, pues, dar las gracias a
todos los diputados, familias que han confiado en nosotros, que desgraciadamente me toca vivir otra etapa.
Pero no quiere decir que me vaya, ¿eh?, porque estaremos ahí también pero de otra manera.
Gracias.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 16
Sèrie C - Núm. 242
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
La presidenta
Moltes gràcies, senyor Antonio Moreno. Donar les
gràcies a totes les persones, famílies que l’han acompanyat en aquesta compareixença. Li desitjo tota la
sort, doncs, en el nou camí que vostè emprendrà, i
també la continuïtat de l’entitat, malgrat que el que ha
estat el seu cap visible durant tots aquestos temps passi a segona línia de treball.
Dit això, i abans d’aixecar la comissió, recordar que la
setmana que ve tornem a tindre Comissió de Benestar,
28 de febrer de 2012
en aquest cas amb la compareixença del director general d’Immigració. Ho dic perquè normalment, com
que les fem cada quinze dies, doncs, els arribarà pertinentment l’ordre del dia i que se reservin ja l’agenda.
Moltes gràcies.
S’aixeca la sessió.
La sessió s’aixeca a dos quarts de sis de la tarda i dos
minuts.
Comissió de Benestar, Família i Immigració, SESSIÓ NÚM. 17 17