el quimioscopi - Universitat de Barcelona

col·laboracions
EL QUIMIOSCOPI
Claudi Mans i Teixidó
Departament d’Enginyeria Química
Facultat de Química · Universitat de Barcelona
Als companys i companyes de Secundària,
que malden per explicar química contra les circumstàncies hostils de tota mena.
Aquest article és la versió escrita d’una conferència del mateix nom impartida al CosmoCaixa.
VIVÈNCIA
El Museu de la Ciència de la Fundació «la Caixa», el primer, es va
inaugurar el 1980, en l’edifici que
havia estat l’Asilo-Hogar Santa Lucía, una residència per acollir persones cegues del sexe femení, fundat el 1909 i que des del 1920 era
sostingut per la Caixa de Pensions,
i va tancar el 1977. Encara recordo
una visita de diumenge al matí que
hi vam fer amb l’escola, cap a l’any
1959, on vam veure les ceguetes
que vivien allà, que ens van ensenyar llibres en braille, les feines que
feien, i van acabar amb un concert.
Encara tinc el nus a la gola. Sense
canviar l’exterior de l’edifici, la Caixa decidí instal·lar-hi el Museu de la
Ciència, el primer d’Espanya amb
estructura moderna, que fou una
revolució. Inspirat en l’Exploratorium
de San Francisco, l’existència de
mòduls interactius que es podien
tocar va generar l’entusiasme dels
professors de ciències de totes les
etapes educatives. No era un museu en el sentit clàssic de la paraula, sinó un centre d’experimentació.
NPQ 432 • setembre-octubre 2006
L’estructura era diferent de l’actual, amb diferents sales temàtiques
ben diferenciades. Una de les sales
era la Sala de l’Espai, on hi havia
maquetes de naus espacials, coets,
planetes en miniatura, coses així.
Des de la direcció del museu, a tres
companys de la universitat ens van
encarregar que redactéssim una
guia didàctica de la sala. Nosaltres,
professionals de la museologia i de
la museografia –pots comptar– decidírem que el que havíem de fer era
partir de la realitat, i que ens calia
observar el comportament dels visitants, per veure què els interessava
més, en què es fixaven i d’allà treure’n el guió i les preguntes a fer.
Dit i fet. Un dia al matí em poso
davant d’una vitrina on es veia la
superfície de la Lluna, la Terra en
l’horitzó i una maqueta d’un mòdul
lunar allà, estàtica, amb les rodes,
els ferros i les antenes. Obren la
porta del museu, i se sent l’estampida de bisons com puja cap al pis
on jo era amb el bloc a la mà. El
primer visitant, d’uns dotze anys,
arriba esbufegant, entra –com un
coet– a la Sala de l’Espai, es planta davant la maqueta del mòdul lunar on jo era observant, i al cap
d’un nanosegon exclama admirat:
«Osti, la Luna!». I arrenca a córrer
cap a un altre mòdul, que va investigar amb la mateixa intensitat i dedicació. La meva ànima, sota terra.
Vam redactar, naturalment, el guió
de la sala, que opino que va quedar molt bé. El van editar en paper,
i... van tancar la Sala de l’Espai perquè van decidir que l’espai destinat
a l’espai era millor dedicar-lo a altres temes.
—I tot això ho expliques perquè...
Doncs perquè no t’has de fer
massa il·lusions. Un museu de ciències, com el Museu de la Ciència
de llavors, com el CosmoCaixa
d’ara, és una eina –quina eina,
però–, i totes les eines són instruments per fer alguna cosa. Per tant,
quan vas al CosmoCaixa, o a qualsevol lloc, has de saber per què hi
vas i què n’esperes treure. Per si
mateix, l’eina no treballa, cal saber
usar, i fer usar l’eina.
5
col·laboracions
Els professors de química i els
químics en general sempre hem
considerat que hi havia massa poca
química al Museu de la Ciència. Per
això, quan la Fundació «la Caixa»
va decidir construir un nou museu
de ciència, el CosmoCaixa de 2004,
es van concebre esperances de que
la química hi seria més ben representada. Però en la primera visita,
el desengany. «On és la química al
CosmoCaixa? Si tot és química,
com és que no hi ha química al CosmoCaixa?».
—Bona pregunta. On és?
Hi és, n’hi ha, però cal saber trobar-la, com els bolets. En parlarem,
però, primer, farem una digressió.
Una vegada hi havia una vaca que
no donava prou llet.
—Ja el sé.
No em tallis les oracions. Una
vegada hi havia una vaca que no
donava prou llet, i el propietari va
preguntar a tres savis, un biòleg, un
químic i un físic, si li podien donar
alguna solució. El biòleg es va mirar la vaca i va dir: «Caldria que féssim un estudi genètic de la vaca, per
tal de descobrir alguna anomalia
que pugui ser tractada per teràpia
gènica...». El químic va dir: «Caldrà
fer una anàlisi química de tot allò
que menja la vaca, de la llet i de la
femta per tal de veure per on es
perden els nutrients...». I el físic va
dir: «Suposem una vaca
esfèrica isòtropa de densitat constant en un camp
gravitatori...».
Cadascú redueix el problema a termes que ell sap
reconèixer, que ell sap manipular. Cadascú simplifica
la vaca. La realitat és gairebé sempre complexa, i
cal simplificar-la, però és
bàsic no deixar-se res que
sigui rellevant. I com fer per
no deixar-se res que sigui
rellevant?
6
—Això, això. Una altra bona
pregunta.
Que requereix una altra digressió. No fa gaire vaig fer una conferència a alumnes de batxillerat sobre la química i el CosmoCaixa, al
propi museu, i els vaig posar la diapositiva de la figura 1. Vaig preguntar què era, i la major part van dir
que un barret. Però a algun dels presents se li va il·luminar la neurona i
la cara, va recordar, i va dir cridant:
«És una boa que s’ha menjat un elefant!». La cara dels altres va ser
d’antologia, però ell havia llegit El
Petit Príncep, d’Antoine de SaintExupéry 1, i, efectivament, allà hi surt
la boa que s’havia empassat i estava digerint l’elefant, com es veu de
forma transparent a la figura 2.
—Sí, jo ja sabia que era la boa
menjant-se l’elefant. I on vas a parar amb això?
Doncs a que si saps coses tens
més perspectiva per interpretar els
fenòmens. Si t’has llegit El Petit Príncep pots interpretar un dibuix de
més maneres que si no te l’has llegit. Si saps física, química i biologia
pots imaginar una vaca de forma
més completa que si només saps
física, o química o biologia. Cada
fenomen es pot intentar explicar de
moltes maneres diferents, però hi ha
explicacions millors i més completes que altres. I, per trobar-les, quantes més coses sàpigues, millor, per-
què podràs interpretar la realitat
amb més perspectives.
PER QUÈ NO VEIEM LA
QUÍMICA AL COSMOCAIXA?
La química és la part de la física
que estudia les substàncies i els
canvis que experimenten quan interaccionen amb altres substàncies
i amb l’energia.
—La química, part de la física...
Com que part de la física?
Encara que et sembli una heretgia, jo estic amb en Rutherford 2:
«Les ciències es classifiquen en
dues grans branques: la física, i les
col·leccions de segells». Quan Rutherford va dir això, caricaturitzava
la biologia com a ciència que recollia i observava espècimens, herbes
o insectes; la geologia la reduïa a la
mineralogia o a les col·leccions de
fòssils, i la química a la descriptiva
de les propietats dels productes. Tot
allò d’aquestes ciències que tenia a
veure amb les interpretacions dels
perquès, era ja per a ell part de la
física. La química, en particular, té
mètodes propis i un camp científic
específic, però les explicacions fonamentals es basen en principis de
la física: termodinàmica, electromagnetisme i mecànica quàntica.
—Bé, però què té a veure tot això
amb la pregunta de per què no veiem la química al CosmoCaixa?
1
Antoine de Saint-Exupéry va ser un pilot
francès nascut a Lió el 1900, i que morí
en accident d’avió en un lloc desconegut mentre feia un vol de reconeixement
sobre la França ocupada pels nazis el
1944. Publicà diverses novel·les i textos,
i la seva obra més famosa fou El Petit
Príncep, de 1943.
2
Ernest Rutherford, baró Rutherford of
Nelson, of Cambridge (Spring Growe,
Nova Zelanda 1871 – Cambridge, Regne Unit 1957). Premi Nobel de Química
1908. Quan li van concedir el premi va
exclamar: «I jo que em pensava que era
físic...».
Figura 1.
Figura 2.
NPQ 432 • setembre-octubre 2006
col·laboracions
Hi té a veure. En primer lloc, la
química sol estar oculta. Molts avenços científics no visualitzen la química, tot i que hi és. Quan pensem
en les noves energies no pensem
alhora que l’hidrogen, els panels fotovoltaics, els biocombustibles, els
processos GTL per obtenir combustibles líquids, les cèl·lules de combustible, es basen directament en la
química. Disciplines modernes com
la genòmica, la proteòmica, la lipidòmica, la glucidòmica arrenquen
de la bioquímica o la biologia molecular.
tan clara com abans. No hi ha una
sala de la física, una de la química,
una de la biologia, etc. Ara el concepte és molt més integrat, en un
discurs més global que costa una
mica més de seguir per al que pensa en disciplines. Això és una característica volguda així per part dels
dissenyadors del CosmoCaixa, que
fa més difícil al professor d’una assignatura el trobar els seus temes.
El quart i darrer motiu és el més
important. És que no hem d’intentar
veure química allà on no n’hi ha.
Perquè no tot és química.
—Què són totes aquestes òmiques?
NO TOT ÉS QUÍMICA
Són paraules que resumeixen
diferents aspectes de la bioquímica.
La genòmica és el conjunt de tecnologies relacionades amb el genoma humà. I la proteòmica, la lipidòmica i la glucidòmica són el conjunt
de ciència i tècnica que permeten
identificar, aillar i comprendre les
funcions de les proteïnes, els lípids
i els glúcids del cos humà. Doncs
això, que es pot classificar com a
medicina, o com a biologia, evidentment és també química, però no surt
mai amb aquest nom.
Un segon motiu de la poca visibilitat de la química és el següent.
Hi ha moltes magnituds físiques
quotidianes: tots parlem amb facilitat de la velocitat, de les diòptries,
de la temperatura, de la potència,
del pes, de les calories dels aliments... Tot magnituds físiques.
Però, en canvi, les magnituds químiques no són tan quotidianes: qui
parla en una conversa habitual de
la molaritat, del potencial redox, de
l’energia d’enllaç, o del pes molecular? Les úniques magnituds químiques més o menys habituals són
la concentració –especialment de
les sals en les etiquetes d’aigües
minerals– i el pH dels cosmètics.
El tercer motiu és que el CosmoCaixa és un centre que no té una
estructura per matèries científiques
NPQ 432 • setembre-octubre 2006
—Com que no? Clar que tot és
química.
No, no tot és química. O, al
menys, no tot «és» química, i fixa’t
en les cometes.
A veure, intentem esbrinar què
hi ha sota d’aquesta afirmació tan
estesa i que tant agrada als químics.
Quan diem que «tot és química»,
estem dient que totes les coses són
materials, és a dir, que tot el món
físic està constituït per substàncies
que es poden descriure en termes
químics d’àtoms, molècules, ions o
radicals. Això és evident, però és
una trivialitat. S’està reivindicant
també que no hi ha una diferència
bàsica entre les substàncies que la
natura elabora i les que fabriquem
de forma artificial.
—I et sembla poc això? Jo ho
veig important. Tot és química.
Evidentment que, en aquest sentit, tot és química. Però jo crec que
quan es diu que tot és química es
vol dir que tot és interpretable en
termes químics, que la química permet interpretar-ho tot. I bé, jo crec
que no. Si bé tot el món material és
reductible a substàncies químiques,
els principis i els coneixements químics no ens permeten explicar el
funcionament de totes les coses, ni
tots els fenòmens. Per exemple, i
per no moure’ns del CosmoCaixa,
la química no dóna les eines per
interpretar el pèndol de Foucault.
Naturalment que el pèndol està
construït d’un aliatge, però és la física la ciència que descriu, mesura
i prediu el funcionament dels pèndols. La química no hi té res a dir.
Si canviem el material del pèndol i
en lloc d’acer el fem tot de disprosi,
per dir algun metall, mentre tingui la
mateixa massa i el mateix volum, el
pèndol es mourà igual. Al pèndol la
composició de la substància no és
rellevant, per això estem parlant de
física. I el mateix passa en la major
part de mòduls físics, que per això
ho són, de físics: pretenen visualitzar lleis físiques, o comportaments
físics del món.
En un prisma que dispersi la llum,
l’índex de refracció dependrà de
quina sigui la composició del prisma. Però el fenomen de la difracció, que és el significatiu en un mòdul del museu, es podria visualitzar
amb qualsevol prisma transparent
de qualsevol material, sigui de vidre,
de metacrilat, de quars o d’aigua.
—No es pot fer un prisma d’aigua.
Com que no? Agafes un prisma
triangular fet de vidre, i l’omples d’aigua. Les pràctiques de laboratori
d’òptica que jo vaig fer en un llunyà
1965 eren fetes amb prismes
d’aquests. I, per altra banda, es podrien fer prismes d’aigua sòlida, és
a dir, prismes de gel. Si fossin prou
transparents, podrien funcionar, naturalment. A la novel·la Les aventures del capità Hatteras en Verne fa
que els seus protagonistes encenguin foc concentrant els raigs de sol
en molsa seca mitjançant una lent
feta d’un tros de gel polit.
—No m’ho crec.
La veritat és que a mi també em
costava de creure. Però resulta que
7
col·laboracions
sí. Des del segle XVIII s’han fet experiments de fer foc amb lents de
gel. La millor manera de fer les lents
és amb un recipient de fons còncau, on es posa aigua i es deixa
gelar. Després s’ha de polir la lent
fins que quedi de forma parabòlica
–això ja deu ser més difícil– i ben
transparent. A la novel·la ho fan tallant un tros d’iceberg amb una destral, després el poleixen amb un
ganivet, i finalment amb les mans.
La pega és que tot això diu que passa a 48 oC sota zero, i a aquesta
temperatura la mà quedaria congelada en pocs instants, i més si va
acaronant un tros de gel a la mateixa temperatura. També s’han fet
fotografies amb lents de gel 3, una
mica desenfocades.
Amb els exemples del pèndol de
Foucault i del prisma òptic et vull fer
veure que, si bé la química és la
base material de quasi tot fenomen,
en molts casos no és l’aspecte més
rellevant. Aquest és el concepte clau
per classificar, si és que volem classificar, un fenomen en una ciència
o una altra. Es tracta d’identificar
quin és l’aspecte més rellevant, més
determinant, més específic.
—I quan és rellevant la química?
Aquesta és la pregunta rellevant...
És evident que la química és la
ciència rellevant quan del que es
tracta és de la composició de la
matèria. Per exemple, quan comparem aigües minerals. No té importància la temperatura de l’aigua a la
sortida, no l’alçària de la deu, ni el
cabal que en surt, ni el material de
l’envàs. També és la química la ciència quan es dissenya un nou carburant sense plom, o quan es prepara un detergent domèstic, o una
maionesa. La química, doncs, és
determinant quan parlem de productes preparats.
La química és també la ciència
rellevant quan allò important és el
8
canvi de composició, i especialment quan té lloc per reacció química. El fet que l’ozó estratosfèric desaparegui en presència dels CFC ve
determinat per una seqüència de
reaccions químiques molt complexes, i és la química allò rellevant.
Naturalment que és la física la que
descriu els mecanismes de transport
dels CFC des de l’hemisferi nord al
sud, i des de la troposfera fins a l’estratosfera; però un cop tenim els
CFC allà amb l’ozó, calla la física i
parla la química, per dir-ho així.
forces de van der Waals o ponts
d’hidrogen, o el que sigui, estem en
el domini de la biologia molecular:
de la química especialitzada, per
tant.
La química ens permet explicar
molts fenòmens i propietats, però no
tots. Això és el que volia expressar
quan deia que no tot «és» química.
És a dir, que la química no és en
l’essència de tots els fenòmens, sinó
només en alguns.
T’ha quedat clar?
La química és també rellevant
en les relacions entre estructura i
el comportament de les substàncies, els productes i els materials. A
les refineries, per exemple, hi ha en
termes generals un excés de productes pesats i una manca de productes lleugers com gasolines i gasolis. S’han dissenyat processos de
cracking catalític en llit fluïditzat,
FCC en abreviatura anglesa.
—Transparent com l’aigua. Per
cert, per què l’aigua o els vidres són
transparents? Això és química o física?
Un altre dia t’ho explico, però és
física, aplicada sobre l’estructura
metàl·lica que descriu la química. Ja
t’he dit que fixar fronteres massa
absolutes és absurd i inútil. És com
a la cuina.
—Vol dir «Fomento de Construcciones y Contratas», de Florentino
Pérez.
No, FCC és de l’Esther Koplowitz. La que és de Florentino
Pérez és l’Actividades de Construcciones y Servicios, ACS, com l’American Chemical Society.
Estàvem parlant de catalitzadors.
Doncs es dissenyen i es construeixen catalitzadors amb diàmetre de
porus progressivament petit, de tal
manera que a fora, just a l’entrada
del porus, es trenquin les molècules més grans, i després, més a l’interior, es vagin trencant les molècules més petites. Aquest és el domini
de la química.
I, finalment, som a la química
quan ens estem movent en la continuïtat entre el món microscòpic
i el molecular. Una cèl·lula té una
membrana, com ens descriu la biologia. Però quan veiem que aquesta membrana és feta de molècules
de fosfolípids unides entre elles per
—Què hi pinta la cuina aquí?
Si tu poses un ou en aigua bullent durant un temps suficient es fa
un ou dur. Tu pots dir: «He fet un ou
dur», o pots dir «He endurit per cocció el citoplasma i el nucli d’un òvul
de Gallus domesticus», o pots dir
«He coagulat la dispersió aquosa
de proteïnes de la clara, i la dispersió de proteïnes i greixos del rovell», o també pots dir «He provocat una transició sol-gel anàloga a
una transició de segon ordre per l’increment de la velocitat mitja de les
molècules del medi dispersant».
Totes les descripcions són més o
menys certes, però es mouen en
dominis diferents. Les fronteres les
hi posem nosaltres per gestionar la
informació i per agrupar la ciència
d’una forma estructurada, però torno a dir que els límits són borrosos i
arbitraris.
3
http://www.whistlestopgallery.org/
Matthew_Wheeler.htm
NPQ 432 • setembre-octubre 2006
col·laboracions
LA QUÍMICA AL COSMOCAIXA
I dit tot això, on són rellevants els
fenòmens químics al CosmoCaixa?
Doncs, al meu entendre, no són a
gaires mòduls. Però això no vol dir
que no se’n pugui treure suc químic.
Et donaré algunes pistes.
Figura 3.
• Hi ha molts estats de la matèria diferents: sòlids, líquids, principalment aigua, i gasos. I interaccions entre ells, com en els
vòrtexs, que és la interacció entre un líquid en moviment i l’aire,
i els tornados, interacció d’un sòlid pulverulent amb un gas en
moviment... I l’estat de plasma,
aquella misteriosa bola de vidre
que va llençant radiacions des de
dins, i que no és més que un fluorescent amb una altra forma.
• També hi ha diversos exemples
de substàncies menys habituals, de propietats sorprenents,
barreges més o menys sofisticades: els ferrofluids o els aerogels.
• Als mòduls del museu hi ha tota
mena de sòlids: metalls, roques
de diferents tipus, diferents materials de construcció, com ceràmica, vidres, fusta, polímers de
totes menes. I diversos tipus de
matèria viva o de matèria exviva, com els fòssils.
• Un mòdul està específicament
destinat als canvis d’estat i als
tres estats de la matèria (figura 3). A l’estiu està molt buscat,
perquè s’hi està fresquet: és un
bloc de gel format per la humitat
de l’ambient que condensa i solidifica per l’acció d’un potent refrigerador, i que al mateix temps
es fon i sublima perquè la temperatura ambient és superior a
0 oC.
• Pel que fa a reaccions químiques, la veritat és que n’hi ha
poques, i no són rellevants. De
fet, jo crec que es redueixen a
les reaccions bioquímiques que
NPQ 432 • setembre-octubre 2006
Figura 4.
tenen lloc als éssers vivents, tant
els visitants com els animals dels
mòduls del CosmoCaixa –formigues, peixos, ocells, capibares...–.
—Capiquè?
Capibares. Són els Hydrochoerus hydrochaeris, aquells mamífers
rosegadors que hi ha a aquella reproducció de bosc submergit de
l’Amazones. Els que tenen al CosmoCaixa són relativament petits,
perquè se n’han vist a la natura de
fins a 75 kg de pes.
—Rates de 75 kg!
He dit rosegadors, no rates, amb
les que no tenen res a veure.
Acabem. Hi ha un mòdul on hi
ha un model de l’estructura atòmico-molecular de la matèria (figura 4). Em refereixo al que simula les
col·lisions de les molècules d’un
gas, fet amb moltíssimes boletes
que topen entre elles i amb les parets, i que es poden observar amb
llum estroboscòpica. Molt visual.
I poca cosa més. No és molt.
—I, per què no hi posen més química, més reaccions químiques?
Realment és molt difícil. Les reaccions químiques tenen un problema.
Cal un consum continu de reactants
i una neteja contínua dels productes que es formen, i això és un dispendi considerable, poc visual, i amb
9
col·laboracions
problemes de gestió de productes,
de seguretat, de la impossibilitat
d’usar el foc per escalfar... A molt
pocs museus interactius del món hi
ha experiments químics. Al Deutsches Museum, a Múnic, hi ha moltes reaccions químiques posades
sistemàticament i és un avorriment
perquè no té cap gràcia. Acabaran
traient aquests mòduls, si no els han
tret ja. L’única via interessant de
presentar reaccions químiques són
les reaccions electroquímiques, que
són una mica més controlables i més
barates, i per aquí sí que s’hi podria
fer alguna cosa: cèl·lules de combustible, galvanitzacions, electròlisis, i coses així. No, no hi ha bona
química en els museus 4...
Ara fa uns anys els museus de
ciència d’Europa van desenvolupar
un projecte conjunt per intentar crear mòduls de química. Era el projecte Chemistry for life 5, que no va
tenir tot l’èxit esperat. Tot i així la
web del projecte és molt útil per les
idees i els experiments interactius
que conté.
L’altra solució és fer tallers de
demostració, que és el que fan tots
els museus del món, i també el CosmoCaixa. Monitors ben preparats
fan experiments en hores determinades. Poden fer demostracions
molt espectaculars, explosions,
fums, gasos... la química–show.
Això funciona, i tant que funciona.
EL QUIMIOSCOPI
—Encara estic esperant que em
diguis res del quimioscopi. L’article
10
ja s’acaba i tu fent digressions sense parar...
Encara no ho has entès? El quimioscopi és un instrument per trobar la perspectiva química a tot
arreu i en tot moment. Però, evidentment, no es tracta de cap instrument físic amb existència real.
Això que jo n’he dit quimioscopi és
simplement l’hàbit de pensar en termes químics en qualsevol moment,
i d’anar més endins en la interpretació del fenomen, i arribar fins al
món de les substàncies, productes
i materials, i, en un pas més, fins al
món de les molècules i els àtoms.
En aquests nivells el coneixement
de la composició i l’estat de les matèries involucrades en el fenomen,
així com les relacions entre àtoms,
ens poden ajudar a comprendre el
que passa. Aquesta és la mirada
química. I aquesta mirada es pot
tenir tant quan la química és la ciència rellevant com quan no ho és;
però inclús en aquest cas la mirada
química ens pot ajudar.
Per exemple, el pèndol d’abans.
Ja hem dit que no és la química
sinó la física la ciència rellevant en
el seu comportament. Però, al marge d’això, podem donar un pas més
i buscar-hi aspectes químics, per
exemple en els materials de que és
fet el pèndol o el cable. O, simplement, imaginar el pèndol frenant-se
paulatinament degut a la petita viscositat de l’aire en contacte amb la
superfície lleument rugosa del pèndol. I, encara un pas més enllà,
imaginar que l’aire és format per infinites molècules de nitrogen i
d’oxigen, i que la superfície del pèn-
dol, tan llisa, és realment una superfície que a escala atòmica és
plena de rugositats i irregularitats; i
són les col·lisions entre les molècules de l’aire i els àtoms metàl·lics
del pèndol les que generen una força de fregament que abans n’hi hem
dit viscositat.
Érem en el domini de la química, però, amb les col·lisions, retornem al domini de la física. Veure els
fenòmens a diferents escales, amb
nivells diferents de descripció, i assumir les relacions entre un i altre
nivell és una bona tècnica de comprensió dels fenòmens, és una bona
tècnica pedagògica, és una bona
tècnica de descripció i comprensió
de la realitat.
—Tot aquest discurs t’ha quedat
molt abstracte.
Sí, ja ho veig. Retornem a El Petit
Príncep del començament. Si no
veiem la química al CosmoCaixa,
usem el nostre quimioscopi, busquem la química i la trobarem allà
amagada. En certs casos la química pot ser la ciència essencial en la
interpretació. I no oblidem que, com
diu la guineu d’El Petit Príncep,
«... l’essencial és invisible als
ulls».
Com la química.
☯
4
Amb aquest títol vaig presentar una comunicació al Congrés Comunicar la
Ciencia en el siglo XXI, Granada, març
1999.
5
http://www.chemforlife.org/
NPQ 432 • setembre-octubre 2006