`Patito feo`, l`aneguet més polèmic de tota la televisió

aratumèdia
ara DIMECRES, 22 DE DESEMBRE DEL 2010
LA INFLUÈNCIA DE LA TV SOBRE ELS NENS
‘Patito feo’, l’aneguet més
polèmic de tota la televisió
La sèrie infantil presenta com a rivals nenes guapes i lletges
La sèrie infantil Patito feo genera
polèmica pels models de conducta
que transmet. En parlem amb els
més crítics i amb una pedagoga que
admetquelasèrieinflueix,peròdiu
que té una importància relativa.
AURI GARCIA MORERA
BARCELONA. Va néixer l’any 2007 a
l’Argentina, i és tot un fenomen a
Catalunya. Es diu Patito feo i és una
de les sèries infantils de més èxit,
amb un 14% de quota de pantalla
entre els nens de 4 a 12 anys. Però
més enllà de l’èxit de públic a Disney
Channel i a Telecinco, Patito feo és
coneguda pels controvertits models
de conducta que transmeten els
seus personatges. La base argumental de la sèrie és la rivalitat entre dos
grups de nenes que tenen com a
gran diferència el seu físic. Ras i
curt: guapes contra lletges.
Segons Telespectadors Associats
de Catalunya, es tracta d’una versió
infantil de Betty la fea, amb la diferència que “l’adult pot distingir i valorar el que veu” mentre que “els
menors queden indefensos perquè
estan en ple aprenentatge de rols i
models”. La pedagoga Eva Bach reconeix que sèries com Patito feo
“marquen uns referents que influeixen” en els nens, però assegura
que aquesta influència és relativa i
que depèn molt dels “vincles amb
els adults de referència”. Carme Figueras, consellera del Consell Audiovisual de Catalunya, opina que
“la televisió no és la mateixa” quan
els nens la miren sols o acompanyats i defensa que “és fonamental
la implicació dels pares”.
Figueras recorda que hi ha una
instrucció sobre senyalització dels
continguts que és obligatòria per a
les cadenes, i avisa que s’estudiarà
el cas de Patito feo. Telespectadors
Associats de Catalunya ho té molt
clar: “S’hauria d’indicar per a majors de 7 anys, i en alguns casos, per
a majors de 13 anys”. Disney Channel, en canvi, no vol entrar en el debat. La seva resposta: “No tenim
res a dir-hi”.e
Cara a cara
Les protagonistes de ‘Patito feo’
‘Patito’ i Las Populares
● Patricia Castro, Patito, és la líder del grup Las Populares.
● A Patito i les seves amigues les
presenten com les lletges i són
honrades i bones persones.
● Telespectadors Associats de
Catalunya ressalta que en realitat totes les actrius són primes
i atractives, encara que portin
ulleres i ferros.
● L’associació lamenta que
l’objectiu de tots els personatges és tenir èxit i ser populars.
● La pedagoga Eva Bach creu
que el primer que cal desfer
és la dicotomia entre bons i
dolents: “Aquestes divisions
són fictícies”.
Antonella i Las Divinas
● Antonella Lamas és la líder del
grup Las Divinas.
● Les nenes d’aquest grup es presenten com les més atractives i són
superficials i venjatives.
● Discriminen la resta pel seu aspecte físic. La seva cançó diu: “Sea
como sea, aquí no entran feas”.
● Se les mostra com les dolentes,
però també són les que triomfen,
cosa que fa que sigui fàcil identificar-s’hi.
● Eva Bach admet que sèries com
Patito feo poden influir en els nens,
però assegura que tenen una importància “absolutament relativa”.
● La pedagoga fuig de l’alarmisme
dominant i assegura que “el paper
de l’adult és clau”.
● Carme Figueras, consellera del
Consell Audiosivual de Catalunya,
coincideix en la importància del
paper dels adults: “Segons quins
temes, vistos i comentats amb uns
pares, poden ser beneficiosos”.
L’enfrontament entre els dos grups rivals és la base argumental de la sèrie Patito feo. IDEAS DEL SUR
47
críticatv
Ana Rosa: purpurina
a les deixalles
MÒNICA PLANAS
He sentit diverses vegades (tot i que de la veu dels seus
abnegats col·laboradors) que si Ana Rosa Quintana hagués nascut als Estats Units seria l’Oprah Winfrey. És
un disbarat tan gran com dir que si la Núria Feliu fos de
Tennessee seria la Tina Turner.
L’Ana Rosa és la falsa naturalitat, l’espontaneïtat
més artificial. El seu secret és envoltar-se de col·laboradors que justegen més que ella i li fan la gara-gara per
mantenir la butaca al seu plató. I així ella pontifica com
si estigués per sobre del bé i del mal. Segura d’ella mateixa i convençuda d’enlluernar una audiència adotzenada, serveix deixalla amb cullereta de plata.
Els temes que tracta al programa són intrascendents, escabrosos i grocs. Entrevista la mare d’un nen
musulmà que va denunciar el seu professor perquè va
parlar de pernil a classe. L’escena és d’una precarietat
televisiva extrema. La dona, primària, defensa el fill.
L’Ana Rosa, elegant, se l’escolta amb condescendència
per desacreditar-la després. Allarga excessivament una
conversa només per exposar en pantalla l’esperpent.
Acomiadada la dona, Ana Rosa pregunta a dos col·laboradors si han escoltat l’entrevista. Obedients, satisfan les
seves oïdes: “Indignante charla”. I Ana Rosa hi treu ferro: “Ya se sabe... Los hijos cogen las fobias de sus madres...”. Passen a una crònica d’horrors i assassinats explicats amb deixadesa periodística. “Es el caso de un señor que cree que su mujer le pone los cuernos y se va a
Berlín a matar a su ciberamante”. I la conclusió de l’Ana
Rosa és taxativa: “Esto de los chats y los sms es muy peligroso porque siempre los pillan”. La Quintana sap de
tot: de racisme, d’educació, d’assassinats, de banyes,
de tecnologies i de psicologia. Sempre diu l’última paraula amb cara
d’expressar una obvietat de la qual
ningú no s’ha adonat abans.
A l’Ana Rosa li diuen la reina
dels matins, però és la minyona
que treu llustre a la tele més
bruta.
críticaràdio
La deessa més capritxosa
de l’Olimp
ENRIC GOMÀ
Avui, mentre vostè sobreviu a la cantarella hipnòtica
dels nens de San Ildefonso a través de totes les ràdios,
és el moment de sospesar: “He comprat els meus dècims en una població on hi ha hagut una tragèdia?”.
L’any passat ho comentaven a Papers i diners, que ens
dóna bons consells econòmics cada dilluns a El secret,
de Catalunya Ràdio: hi ha la creença que la Loteria de
Nadal afavoreix poblacions devastades per l’horror i la
desesperació. Aquest 2010, quina seria? Potser Olot,
malgrat que cal tenir en compte que la grossa del 1990
no va caure a Puerto Hurraco. No per molt que matis i
matis sense defallir, la sort visitarà el teu poble. Es va
quedar descansat l’autor anònim –un cínic, un miserable– de la dita “Desafortunat en amors, afortunat en el
joc”, que ens condemna a la ludopatia i a la brisca més
desenfrenada. L’atzar no ens rescabala de les penalitats de la vida. Ni és bondadós ni reparador. Sempre indiferent als nostres anhels, a
l’atzar tant li és quinze com
setze. Cada any, en sentir els
nens de San Ildefonso cantar la grossa per la ràdio, desitjo que ensopeguin,
caiguin i perdin la
boleta.