Rafel Orozco Delclòs - Galeria de Metges Catalans

RAFEL OROZCO DELCLÒS
Empremta d’una vocació
Índex
Presentació i Agraïments...........................................................4
Robert Manson, Jordi Bofill.......................................................5
Lluís Orozco Delclòs...................................................................11
Rafael González Mas..................................................................51
Joan Punyet Miró........................................................................73
Rafael Orozco Delclòs...............................................................79
Enric Sànchez-Cid et al.......................................................... 105
Vicente Corbatón Blasco....................................................... 109
Lluís R. Viñas Rexach................................................................127
José Bravo Casas...................................................................... 143
Marta Corachán i Cuyàs........................................................ 149
Toni Bruel i Carreras.................................................................155
J. Miquel Sales Pérez................................................................161
Maurice E. Müller......................................................................179
Joan Sabater Tobella.............................................................. 185
Joan Girós Torres...................................................................... 189
Juan Enrique Blasco Sanchíz............................................... 193
Carlos Humet, Laura Bachpol, Aurora Yuste................. 201
Mikhaïl Lavrovsky.................................................................... 205
Concepció Farré i Casals........................................................209
Jordi Pujol i Soley......................................................................213
Carles Sauró i Calzada.............................................................217
Rafael Orozco Delclòs............................................................ 221
3
presentació i agraiments
Maria Rosa Martí Llauradó i família
Tenim el plaer de presentar-vos un recull d’escrits que repassen alguns dels
passatges més destacats de la trajectòria professional i personal d’en Rafel
Orozco i que volen ser un homenatge a la seva figura.
Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·laboració i implicació de moltes persones però permeteu-nos que fem un reconeixement especial al Dr.
Rafael González Mas, d’ell va sorgir la idea inicial i ell ens va empènyer a contactar amb la resta d’amics i col·laboradors d’en Rafel que heu fet possible el
projecte.
Us agraïm a tots la vostra participació, mostra de l’estima i afecte que conserveu envers d’en Rafel.
Volem agrair també el suport de la Fundación Teknon, entitat que ha recolzat
i ha fet possible l’edició de l’obra.
Per últim volem deixar obert aquest recull de texts a qualsevol persona que
vulgui fer palesa la seva estima i record envers d’en Rafel.
Moltes gràcies a tots.
Nota: Volem fer constar un agraïment especial cap a l’Anna Costa, la Montse Lladó i la
Maria Peguera, les quals han col·laborat en la traducció i revisió ortogràfica dels escrits
4
Robert Manson
Consejero Delegado Centro Médico Teknon –
Presidente Fundación Teknon
Jordi Bofill
Director Médico Centro Médico Teknon 1994 - 2007
Vicepresidente Fundación Teknon 2003 - 2008
Centro Médico Teknon, fue probablemente el último gran complejo hospitalario de Cataluña al cual el Dr. Rafael Orozco Delclós se incorporó en su
larga trayectoria como especialista en Traumatología y Cirugía Ortopédica,
sin dejar por ello de atender algunos compromisos quirúrgicos e interconsultas en otros hospitales.
No conocíamos en persona al Dr. Orozco pero sí por referencias de prensa,
fuera como presidente de Cruz Roja o por comentarios de compañeros de
la misma especialidad, sobre todo en relación a su gran trabajo al frente de
la Fundación M. E. Müller - España como entidad que velaba por la difusión
de las tecnicas quirúrgicas de osteosíntesis desarrolladas por el Prof. Maurice E. Müller y sus colaboradores.
Fue de la mano del querido y común amigo, Dr. Josep Llovet Tapias, Neurocirujano, que también dejó escuela, por el que Rafael fue admitido en el
Cuerpo Facultativo de Centro Médico Teknon en el año 1995. El Dr. Orozco
se incorporó a los despachos de Marquesa anexos al Centro e inició progresivamente y con tiento su actividad en el área quirúrgica.
Tal y como corresponde a una relación inicial y a pesar de estar advertidos
por él mismo, nos sorprendió el constante esgrima que, tanto los directivos
como los gestores del área quirúrgica, tuvimos que mantener para satisfa-
5
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
cer las expectativas de su propio estilo de trabajo así como acoplarnos a su
visión de la calidad, no sólo en lo relativo al estricto ámbito de su quirófano,
sino en cualquier punto y persona del conjunto del área quirúrgica. Afortunadamente, las modernas instalaciones de Centro Médico Teknon, inauguradas en Febrero de 1994 con dos quirófanos con flujo laminar, entre otros,
y la protocolización de procedimientos generales del área establecidos por
diversos estamentos de la Dirección y por colegas del Cuerpo Facultativo,
hicieron relativamente fácil una rápida adaptación así como un progresivo
tono de mutua confianza.
En 1996 le pedimos a Rafael Orozco que formase parte de la comisión de
Cirugía; aceptó, condicionado a que los acuerdos que de ella saliesen, se demostrasen útiles, es decir, que se cumpliesen. Estuvo ayudando y aportando mucho. Sus positivos debates con especialistas de otras disciplinas nos
hicieron mejorar, ya que sin duda, entre las más exigentes estaba la Cirugía
Ortopédica y más aún si el interlocutor predicaba con el ejemplo: rigor en
el trabajo, precisión en la recogida de datos de la
Historia Clínica y excelentes resultados en su prácPredicaba con el ejemplo: rigor
tica quirúrgica.
en el trabajo, precisión en la
recogida de datos de la Historia
Clínica y excelentes resultados
en su práctica quirúrgica
Fue a partir de entonces, en que Rafael Orozco,
aparentemente desconfiado, exigente y directo,
pero reservado en sus cosas, nos fue mostrando
los otros dominios y sensibilidades: su amor por
la cultura, leída o escrita, pintada o explicada, el
mar y la pesca deportiva, la buena mesa en especial en su casa de Sant Jordi
D’Alfama con unos buenos fideos de pescado, la importancia sin paliativos
de la familia, queriendo hacer opaca, sin conseguirlo, su ternura, y en su
siempre acelerada agenda, el místico rincón guardado para la única Medicina que debe existir, la Medicina bien hecha.
Este cortejo de elementos tróficos para buscar la recíproca confianza, el
tiempo perdido y la comprensión de las respectivas culturas sanitarias, comenzaron con una extensa visita a los locales de Fundación Müller, geo-
6
Robert Manson i Jordi Bofill
gráficamente muy cercanos al Campus Teknon; con Rafael y junto al humildemente imprescindible Dr. José Miguel Sales, fuimos conociendo los
impactantes archivos, germen de la publicación en la que hoy tenemos el
privilegio de colaborar, las extensas fichas de recogida de datos para el seguimiento de las artroplastias de cadera y rodilla y los errores en la osteosíntesis, los impagables archivos microfotográficos de todas las técnicas de
diagnóstico por la imagen e ir constatando que todo ha sido posible gracias
a la catarsis entre la fe en una idea por parte del Dr. Orozco y la ayuda de los
colegas que creyeron en ello y dedicaron tiempo a colaborar, entregando
sus casos, ayudando a subir un escalón más en la razón de ser del propio
proyecto de la Fundación Müller a nível internacional, aportando este homenaje, ”Errores en la osteosíntesis” del que el propio Prof. M. Müller cita en
el prólogo “...Rafael Orozco realiza hoy un nuevo paso...”.
Vista aérea Centro
Medico Teknon
7
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Tiempo después en 2002, en comida de trabajo preparatoria de la visita del
Prof. M. Müller, salieron nombres como Trueta y Charnley y en cada caso,
Rafael nos explicaba sus aportaciones a la traumatología, o bien Steinman,
Kirschner, Küntscher y otros, con sus aportaciones a la osteosíntesis o finalmente, la importancia de Robert Danis ya en 1950 o las propias actividades
del Prof. M. Müller en 1951, ambos continuando con la apertura de horizontes en lo que ya era una temprana pero moderna osteosíntesis dinámica.
Docto y buen conocedor de las partes que más le afectaban de la Historia
de la Medicina, era una delicia preguntar y escuchar, si el tiempo lo permitía.
Todos estos pioneros, tantas veces controvertidos y que sufrieron luchando
y Rafael entre ellos, merecieron y merecen nuestro sincero homenaje.
Poco hemos de decir de su enfermedad, en una primera etapa llegamos a
celebrar en su casa, en una cena con nuestras esposas y Mª Rosa, la suya, la
normalización del PSA. No más de 4 años después, la noticia de la reproducción de la enfermedad a otro nivel, nos llenó de
tristeza y de impotencia. Durante la fase final de
La Fundación Teknon, recibe
su enfermedad, siguió tratamiento médico en el
el legado de Fundación Müller
Instituto Oncológico de nuestro centro, en donde
- España y por ende de la
nos consta por la familia, que ha querido que quede constancia en este escrito, llegó a entablar una
gran tarea realizada por el Dr.
relación de verdadero afecto y un sentimiento de
Orozco, con el compromiso de
sincera gratitud con el Dr. Raimon Miralbell, Dicontinuar con sus objetivos
rector del Servicio de Radioncologia del Instituto
fundacionales
Oncológico Teknon.
Rafael Orozco y otros que le precedieron, a veces controvertidos a veces
simplemente envidiados, fueron intuitivos y visionarios, por tanto en algunos aspectos “avant la lettre”, inspirando lo que parecía utópico y que sin
embargo con el tiempo se fue demostrando que así debía ser.
8
Robert Manson i Jordi Bofill
Como dijo el Prof. M. E.Müller en el prólogo de la edición del Atlas de Osteosíntesis 1993, “prever, reconocer y entender los errores es el principio de la
sabiduría”, Rafael así lo creyó y por eso fue un gran profesional.
La Fundación Teknon, recibe el legado de Fundación Müller y por ende de la
gran tarea realizada por el Dr. Orozco, con el compromiso de continuar con
sus objetivos fundacionales de promoción de la investigación, la docencia
y la documentación en Cirugía Ortopédica acorde a los nuevos tiempos así
como en la diseminación del conocimiento en este campo.
9
Lluís Orozco Delclòs
Director
Director Científic
Científic Institut
Institut de
de Teràpia
Teràpia Regenerativa
Regenerativa Tissular
Tissular
Centro Médico Teknon
Una visió particular
Agraeixo la iniciativa d’editar aquesta memòria sobre el meu germà Rafel i
el reconeixement que els coautors fan de la seva figura, em consta l’autèntic
afecte que li professaven.
Vaig tenir el privilegi de treballar amb ell, o al menys molt a prop d’ell, durant
pràcticament trenta anys, raó per la que disposo de documentació mèdica
que potser resultaria de gran interès divulgar, no obstant, entenc que si en
alguna cosa pot ser valuosa la meva aportació és per tractar al personatge
des de la perspectiva tan particular que suposa la meva condició de germà.
Entendran que redactar aquest text ha representat per a mi una dificultat
sobreafegida a l’habitual però també he de dir que ha estat un exercici que
m’ha proporcionat un bon efecte balsàmic.
Els inicis
La imatge més llunyana en el temps en que el recordo
amb certa consistència ja és amb uniforme de recluta
de les milícies universitàries. No ha d’estranyar, perquè
quan va marxar a Barcelona a fer la carrera jo solament
tenia tres anys, des d’aquell moment anava “apareixent”
per casa en comptades ocasions, normalment festives. La
seva habitació la recordo sempre buida. Així que durant
la meva infància no vaig poder gaudir de la convivència
amb el meu germà gran, amb el que em separaven gairebé quinze anys d’edat.
La imatge més
llunyana en el temps en
que el recordo amb certa
consistència ja és amb
uniforme de recluta de
les milícies universitàries
11
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Cada migdia dels dissabtes dels mesos d’estiu, passava per sota de casa nostra la caravana d’autobusos
que transportava soldats del proper campament militar dels Castillejos amb permís de cap de setmana,
allà va fer la “mili” en Rafel.
En Rafel durant la època
de milicies universitaries
(foto: Xavier Miserachs)
Solament en una nebulosa puc recordar l’excursió
a l’acte de jura de bandera. El Rafel ens va ensenyar
les esplèndides vistes que podien gaudir des d’aquell
campament. En la llunyania fins i tot s’arribava a veure la Rambla de Tarragona
i si tancàvem una mica un ull, com si féssim l’ullet, fins i tot es veia casa nostra,
situada precisament en plena Rambla.
A la tenda de campanya ens va presentar a Xavier Miserachs, un dels seus
companys que en aquell temps ja despuntava com a fotògraf de primera línia.
Va morir el 1998. Els seus reconeguts treballs es poden veure en la seva pàgina web que es manté activa.
Les milícies universitàries llavors estaven de moda. S’havia estrenat la pel·lícula
“Quince bajo la lona” amb el llavors jovenet Carlos Larrañaga en el paper de
guapo i Antonio Ozores en el de recluta destraler. La majoria dels soldats de
Castillejos viatjaven a Barcelona però en ocasions alguns dels seus companys
venien a dinar a casa i suposo que, tal com cantava Serrat, es quedaven “… los
domingos a pelear hembras entre Salou y Cambrils”.
Per a mi tot aquell moviment suposava un gran festival, sobretot quan el meu
germà em deixave jugar amb les gorres i les corretges.
Per a mi el temps anterior a aquesta època és el no res, però ha sobreviscut una fotografia d’un dinar a casa amb la meva mare, els nostre germans
Antonio i Xavier i Rafel amb companys de la facultat i que han esdevingut
amics per tota la vida. Amb potser cinc anys, se’m veu assegut en primer pla
damunt dels genolls d’en Paco Montanyà, el que és ara un eminent cirurgià
12
Lluís Orozco Delclòs
En Rafel amb la mare,
els germans i companys
de la Facultat.
vascular barceloní. També en primer pla, d’esquena, gira el cap un joveníssim Santos Palazzi Coll, ara mestre de generacions de traumatòlegs.
Després de graduar-se, durant l’any que va trigar a casar-se amb la Maria Rosa,
la seva novia de tota la vida, va instal·lar un consultori a casa nostra i que va tenir
una activitat merament simbòlica donat que la seva principal activitat era a la
Clínica Monegal, com assistent del doctor Joan Capell, cirurgià general de gran
prestigi a la ciutat. La bona formació adquirida a l’Hospital Clínic va permetre
que el Rafel es fes càrrec immediatament dels casos traumatol·lògics mentre
Capell es dedicava exclusivament a la patologia abdominal. A mi em va tocar
passar per aquella clínica i per les mans d’ambdós a propòsit d’una apendicitis.
Ja exercia la Medicina però li quedava pendent el període de pràctiques com
alferes de complement que va poder complir en el regiment d’infanteria de
la nostra ciutat. El dia de la festivitat de la Verge del Carme se li va encarregar
el comandament de la companyia que tancava la processó que circulava pel
passeig principal, la que en aquella època s’anomenava “Rambla del Generalísimo”. Situat en solitari a uns cinc metres per davant de la companyia d’ho-
13
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
nors, amb gorra de plat, bota alta i esperons, va desfilar marcant el “pas de
l’oca” al compàs de la processó.
Jo llavors tenia nou anys. M’encantava que el meu germà estigués al front de
la tropa i desfiles, com es diu normalment, tan “marcialment”. L’endemà seria
l’enveja dels meus companys de classe. Acompanyat per la meva mare varem
seguir la processó per diferents punts de la ciutat, això sí, fent el possible per
escapar-nos del camp de visió de l“oficial al front”.
Anys més tard Rafel em va explicar l’altra cara d’aquell episodi. En realitat se li va
encomanar aquella “missió” com a càstig per una indisciplina etiquetada com a
“falta d’esperit militar”. Rèiem a cor que vols quan m’explicava la vergonya monumental que va passar quan, al seu pas, l’anaven saludant efusivament alguns
dels seus primers pacients tarragonins, que el reconeixien malgrat la indumentària i la gorra que va procurar portar ben encasquetada. Coneixent el seu caràcter podem imaginar-nos com es deuria mossegar
època Tarragona
la llengua davant de l’oficial que el va castigar.
En aquella
era més un poble gran que
una ciutat petita.
En aquella època Tarragona era més un poble gran
que una ciutat petita. Les botigues de queviures, les
sabateries o les oficines bancàries literalment es podien comptar amb els dits
d’una ma. Els nens jugàvem tranquil·lament al carrer, tothom es coneixia, tots ens
saludàvem i circulaven poquíssims cotxes… placidesa i tranquil·litat absolutes.
A principis dels seixanta encara eren molt poques les cases que tenien nevera
elèctrica i les “coca-colas” es consumien exclusivament en els bars. Un dia
d’estiu el Rafel em va encarregar que anés a comprar els ingredients necessaris per poder preparar un bon “cuba libre”. Aquella va ser la primera vegada
que vaig sentir aquesta expressió i potser per aquest motiu fins i tot recordo
perfectament la marca de room que em va encarregar. L’encàrrec en qüestió
era per poder-li oferir a Rafael González Mas, un important metge de Madrid,
mestre i bon amic del meu germà, a qui havíem de rebre a casa. En aquella trobada s’estava gestant l’organització dels “Primeros Juegos Nacionales
para Niños Inválidos”, el que avui diríem “Juegos Paralímpicos Infantiles” o
similar.
14
Lluís Orozco Delclòs
De l’esdeveniment, celebrat el 1962, van quedar gravats en el meu “disc
dur” dos moments, un la interpretació d’“Haurtxo Polita”, la popular cançó de bressol basca, per part d’una nena que participava en els Jocs. Sé
que al meu germà també el va emocionar. Per a mi, que tenia deu anys,
va suposar a més la primera trobada amb l’idioma euskera. Si no recordo
malament aquesta interpretació, amb la imatge de la nena a la platja al
contrallum d’una posta de sol, tancava la pel·lícula oficial que es va fer
d’aquests Jocs.
Per a la família seria bo recuperar la pel·lícula i si no s’ha fet, també convindria
incorporar-la als arxius històrics de Tarragona i del moviment paralímpic perquè el document em sembla impagable.
L’altre moment que em va impactar va ser com en Rafel va iniciar el discurs de
clausura dels Jocs.
Tiradora d’arc dels Jocs de
Nens Invàlids, Tarragona.
15
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Es va dirigir al públic assistent i
els hi va etzibar:
- “Los Primeros Juegos
Nacionales para
Niños Inválidos han
sido un fracaso”.
Estupor general a la sala. Vaig
pensar alguna cosa semblant a
“el meu germà s’ha tornat boig”.
Va continuar:
- “Han sido un fracaso
porqué en estos Juegos
no hemos visto ni un
solo niño invalido,
todos los niños que
han participado son
niños rehabilitados”.
Somriures i sospirs d’alleujament general.
Ben aviat vaig començar a detectar que tenia un germà que destacava professionalment a la ciutat. Jo el veia com a molt gran però la veritat és que només
tenia vint-i-quatre o vint-i-cinc anys.
Aquesta memòria fa àmplia referència a l’episodi relatiu a Mª Dolors Miró, filla
de Joan Miró, i la seva influència posterior en la trajectòria professional del
Rafel, però ja abans, una pacient que probablement va determinar en gran
mesura la seva ràpida introducció en els ambients més influents de la ciutat
va ser l’esposa del mateix alcalde.
16
Lluís Orozco Delclòs
Estava afectada per una poliartritis molt agressiva, tant és així que la deformitat inveterada de la ma no es limitava a una típica desviació dels dits
“en ràfega”, mantenia el puny totalment tancat i estava incapacitada per
estirar mínimament els dits. La senyora, a la que
recordo molt afable, mantenia lògicament una
Ben aviat vaig començar a
activitat social molt intensa i tothom tenia predetectar que tenia un germà que
sent que no se la podia saludar amb una encaidestacava professionalment a la
xada de ma.
ciutat. Jo el veia com a molt gran
però la veritat és que només
tenia vint-i-quatre o vint-i-cinc
anys.
El Rafel la va operar i li va implantar unes pròtesis
de silastic. Va seguir molt d’aprop i amb molta dedicació tota la rehabilitació, segurament amb criteris molt encertats tenint en compte l’experiència
adquirida en el servei de González Más. El que està
clar és que la pacient va recuperar la forma i la funció de la ma al menys a nivells suficients com per causar gran impacte en les seves posteriors relacions
socials.
Immediatament va començar a tractar a altres pacients il·lustres de la ciutat.
Durant un temps, de tant en tant, deia en to divertit:
- “¡Me’n vaig a penjar al governador!”.
I es desplaçava al Govern Civil per tractar al titular, suposo que afectat d’alguna patologia cervical.
El pacient també li deuria quedar agraït donat que va presidir el seu banquet
nupcial.
Ja de gran vaig comprendre que pels nostres pares, mestres d’escola, aquesta
activitat i relacions del seu fill gran deurien suposar alguna cosa més que una
lògica satisfacció personal, al comprovar que els esforços dedicats a la seva
formació, inclosos els econòmics, havien pagat la pena.
17
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
El Rafel va néixer l’any 1938. La meva família va patir els efectes de la guerra civil a cada galta, encara que afortunadament, sense víctimes. Les dues
nostres ties monges i altres parents pròxims van ser persseguides durant la
guerra pels anarquistes i recent acavada la guerra la nostra mare empresonada durant un mes al “Palau de Pilats” pels franquistes i el nostre pare en el
camp de concentració d’Argelès. Els meus avis i ties paternes es van exil·lar
a Mèxic.
L’exili de la nostra familia paterna va ser aconsellable en el seu moment
perquè el nostre oncle Manel, intim amic d’en Rómulo Negrin, va ser un
destacat aviador republicà a qui, per error, inicialment se li va adjudicar
que havia abatut a Carlos Haya, un homònim famós de l’aviació franquista.
Així que el General Queipo de Llano va amenaçar-lo de mort durant una
de les seves famoses al·locucions radiofòniques des de Sevilla. Val a dir
que hi ha constància que la intermediació de l’oncle Manel, va ser important per a evitar que en el seu moment, els rojos assaltessin la catedral de
Tarragona. Acabada la guerra el nostre oncle es
va traslladar a Rússia en companyia d’altres piA principis dels anys seixanta
lots espanyols. Va participar en la guerra mundino era massa freqüent la
al i va acabar com a cap de l’aviació soviètica del
promoció a llocs destacats,
àrea de Moscou.
com per exemple la direcció
d’un hospital, si l’escollit no era,
com és el cas, un clar addicte al
règim.
Comento aquesta circumstància perquè a principis dels anys seixanta, tots els personatges que
configuraven l’entorn sociopolític en el que es
bellugava el Rafel eren coneixedors de la posició
o al menys de les arrels polítiques de cadascú.
Està clar que uns i altres van practicar una particular experiència de reconciliació nacional ja que no era massa freqüent la promoció a llocs destacats, com per exemple la direcció d’un hospital, si l’escollit no era, com és
el cas, un clar addicte al règim.
18
Lluís Orozco Delclòs
Cerimònia de col·locació
de la primera pedra de
l’Hospital de la Creu Roja,
Tarragona.
Hospital de la Creu Roja de Tarragona
L’hospital estava situat en l’avinguda María Cristina, molt a prop de casa nostra en la Rambla, veiem la gran creu roja lluminosa des de la finestra de la
nostra habitació. El seu nom exacte era “Hospital de la Cruz Roja, Antonio María
Oriol y Urquijo”.
Oriol va ser un personatge paradigmàtic del franquisme. En el moment de la
inauguració crec que era ministre de Justícia, anys més tard va ser president
del Consell d’Estat. És recordat també perquè va ser segrestat pel GRAPO uns
dies abans del referèndum de la reforma política del 1976.
El mateix ministre va presidir l’acte inaugural i va visitar les instal·lacions acompanyat pel jove director mèdic de 27 anys.
Durant el temps que va transcórrer des de la cerimònia de col·locació de la primera pedra, en la que vaig ser-hi present, fins a la cerimònia d’inauguració de
l’hospital, la ciutat havia experimentat un canvi de ritme espectacular marcat per
19
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
la implantació de la refineria de petroli, la nombrosa indústria petroquímica associada i el conseqüent augment exponencial de la població. A més, l’inici del
boom turístic va omplir els carrers de noies estrangeres en minifaldilla i la Costa
Daurada va començar a omplir-se de discoteques. Els “sis-cents” i els “simcas” sense airbags, ABS, cinturons de seguretat, ni reposacaps,
Per l’hospital va resultar
anaven amunt i avall, això sí, circulant per les mateixes
carreteres construïdes en temps del General Primo
molt important la creació,
de Rivera, sense voreres i emmarcades per uns arbres
especialment impulsada pel
enormes, moltes encara amb el sòl de llambordes.
Rafel, de l’Escola d’infermeria
de l’Hospital de la Creu Roja de
Tarragona
En aquest escenari cal entendre l’“èxit” del nou
hospital nascut amb una vocació molt traumatològica i lligat als serveis de socors desplegats per
la Creu Roja a les platges i carreteres. Cal tenir en compte que en els primers
temps del nostre hospital la Residència Sanitària de la Seguretat Social, l’actual Hospital Joan XXIII, encara no havia obert les seves portes.
L’estiu del 1967 jo tenia quinze anys i havia fet el cinquè curs de batxillerat. A
Tarragona l’emoció de les vacances a la platja quedava minvada perquè vivíem a la platja tot l’any. Suposo que deuria estar avorrit i buscant ocupar el
temps em vaig oferir al Rafel per fer alguna feina administrativa o similar, en el
seu servei. Amb “cara de pal” em va respondre:
“A les quatre de la tarda presentat en el quiròfan”.
L’ensurt va ser considerable però m’hi vaig presentar.
Avui seria absolutament irregular que un noi d’aquella edat circulés per
l’àrea quirúrgica però hem de situar-nos en el context molt menys reglamentat de l’època.
Em feien situar en una cantonada del quiròfan i la meva missió consistia en
recollir amb unes pinces molt llargues les gasses que queien a terra.
20
Lluís Orozco Delclòs
Primera promoció de
l’Escola d’Infermeria de
l’Hospital de la Creu Roja
de Tarragona
Crec que els hi feia pena i de tant en tant en deixaven caure alguna per mantenir-me entretingut.
Poc a poc van començar a deixar-me endollar el bisturí elèctric, connectar l’aspirador o preparar les venes de guix. El cert és que em va ser fàcil ambientarme en aquell equip, al principi casi reduït a Francis Vallhonrat, Francisco Corbi
i un grup d’infermeria potent que als consultoris encapçalava Carmen Dols.
L’anestesista fix era Manuel Alonso. Més endavant es van incorporar Nami Hamoui i Aurora Menéndez.
Durant les vacances successives vaig seguir assistint a l’hospital que progressivament anava creixent en activitat, en personal i mitjans que optimitzaven
la seva capacitat terapèutica. En aquest sentit va resultar transcendental la
creació, per part del Rafel, de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital de la Creu Roja
de Tarragona. Moltes de les estudiants vivien en règim d’internat en el mateix
centre.
21
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Aquelles joves estudiants
d’infermeria (...) aprenien
la utilització de complexos
instrumentals per practicar
osteosíntesi amb la mateixa
naturalitat que els nens d’avui
fan servir les videoconsoles.
La posta a punt de les noves tècniques quirúrgiques
que anaven incorporant-se a l’arsenal terapèutic,
especialment l’osteosíntesi reglada i la cirurgia protèsica, implicaven la utilització de gran quantitat
d’implants i instrumental de precisió i feia més necessària que mai la implicació i la complicitat de la
infermeria amb els cirurgians. Aquelles joves estudiants d’infermeria assumien la fèrria disciplina que
imposava aquell exigent director mèdic i aprenien
la utilització de complexos instrumentals per practicar osteosíntesi amb la mateixa naturalitat que els nens d’avui fan servir les videoconsoles, implicant-se en
totes les accions que s’implementaven per millorar els resultats i impedir temibles complicacions com la infecció quirúrgica.
La innovació sempre comporta un període d’adaptació i la innovadora tècnica AO pel tractament de les fractures disposava també dels seus detractors
oficials partidaris del tractament conservador a ultrança. S’argumentava alguna cosa així com que “era preferible patir una fractura enguixada no consolidada
que una fractura operada no consolidada i a més infectada”.
Certament l’enemic principal del tractament operatori de les fractures era la
infecció per això l’optimització de les normes d’asèpsia va ser un principi lligat
a la pràctica de la tècnica AO. En aquell moment va resultar innovador prohibir abandonar l’àrea quirúrgica amb l’“uniforme” dissenyat per a ús exclusiu a
l’interior de l’àrea. Així el “pijama de color verd” va deixar de lluir-se a la cafeteria i el seu ús es va restringir estrictament a l’equip quirúrgic, mentre que la
resta de personal circulant a l’àrea es va vestir de color carabassa. L’exagerat
impacte visual alertava de qualsevol contacte fortuït del color verd, associat a
un element estèril, amb el color carabassa, associat a un element contaminat.
En aquest context va sorgir la idea de crear un material didàctic atractiu per poder
explicar els moderns conceptes de l’asèpsia i antisèpsia a tot tipus d’auditori, ja
fossin novícies estudiants d’infermeria o professors amb llarguíssima experiència,
potser els més refractaris a canviar els seus hàbits ancestrals. Nota: Un traumatòleg que tingués 50 anys d’edat el 1970 s’hauria llicenciat aproximadament el 1945.
22
Lluís Orozco Delclòs
El Rafel coneixia la meva afició i habilitat en el dibuix de còmics i segur de la
meva bona predisposició em va encarregar una sèrie que il·lustrés defectes i
mals hàbits de metges i infermeres referits a l’asèpsia. Es va pensar que això
ajudaria a la divulgació dels conceptes de forma simpàtica i que les normes
estrictes que s’intentaven implantar crearien menys rebuig als més reticents.
En una sala que el servei tenia habilitada per a la documentació i fotografia
i que era l’embrió de la Fundació Maurice E. Müller a Espanya, disposàvem
d’una taula de dibuix en la que varem crear personatges i escenes fins a obtenir una sèrie de diapositives molt il·lustratives. Considero que la qualitat
d’aquells dibuixos era bastant dolenta, no obstant van tenir un gran èxit entre
els professors nacionals i estrangers de l’escola AO i al cap d’uns anys Springer
Verlag va editar i distribuir per a tot el món una selecció de 70 diapositives
amb texts annexos del Rafael en tres idiomes1.
Amb el temps varem anar millorant la col·lecció afegint-hi més escenes i dotant-les d’un cert efecte tridimensional. En definitiva varem millorar la qualitat
de les imatges i les varem fer més atractives.
El tema “Asèpsia” va ser un “leitmotiv” que el Rafel
va inculcar a tots els serveis que va dirigir i va incorporar-ho en el temari de tots els simpòsiums,
congressos i cursos de doctorat que va fomentar.
Si en alguna cosa estem d’acord tots els que varem
ser els seus deixebles és que una gran part del nostre èxit va unit als pocs fracassos que hem tingut
com a conseqüència de complicacions infeccioses
i això ho devem a la perseverança en l’exigència
d’alts nivells d’asèpsia que ens va inculcar el que va
ser el nostre Cap.
1
Estem d’acord tots els que varem
ser els seus deixebles és que
una gran part del nostre èxit va
unit als pocs fracassos que hem
tingut com a conseqüència de
complicacions infeccioses i això
ho devem a la perseverança
en l’exigència d’alts nivells
d’asèpsia que ens va inculcar
R.Orozco. Asepsys in Surgery. Ed. Sprnger Verlag. Heidelberg.1976.
23
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
De tant en tant, mentre anava pintant els còmics, havíem d’apagar la llum de
la sala per seguir amb la feina prioritària que era processar fotogràficament
cada un dels casos intervinguts. Els negatius quedaven arxivats en àlbums,
com si es tractés d’una col·lecció de segells, els positius s’enganxaven en el
darrera d’unes fitxes de cartró perforades que feien d’ordinador antidiluvià.
Quan s’havia de fer alguna presentació en un congrés també fèiem les diapositives dels texts i milloràvem el seu atractiu visual virant el color de fons cap el blau
amb una tècnica que consistia en exposar el negatiu a un ambient d’amoníac.
Anys més tard aquests centres de documentació mèdica s’han anat creant en
tots els hospitals però en aquell temps la seva existència no era gens freqüent.
El fet que fos el mateix personal del Servei i no professionals de la fotografia
els qui realitzaven els procediments, lluny de ser un inconvenient, facilitava
que els metges revisessin una vegada darrera d’una altra cadascun dels casos
intervinguts, esprement així al màxim el seu valor didàctic.
La “Placa d’Orozco”
A l’Hospital es va formar un equip multidisciplinari neuro-traumatològic
que obtindria uns resultats que esdevindrien transcendents. El 1967 el Rafel
i el neurocirurgià Josep Llovet van viatjar junts a Madrid per escoltar a Ralph
Cloward, prestigiós cirurgià de Hawai, militar supervivent de Pearl Harbor, cèlebre per la seva tècA l’Hospital es va formar un
nica d’abordatge anterior i fixació de la columna
equip multidisciplinari
cervical mitjançant un empelt ossi encastat entre
neuro-traumatològic que
vèrtebres contigües. La tècnica s’aplicava tant en
obtindria uns resultats que
casos traumàtics com en degeneratius, és a dir,
esdevindrien transcendents.
hèrnies discals, artrosis i artritis.
Les carreteres i platges de la costa tarragonina proporcionaven a l’hospital
molts pacients amb greus lesions de columna per capbussades a poca profunditat que provocaven hiperextensions violentes del coll. L’equip neuro-
24
Lluís Orozco Delclòs
Diferents models de la
placa d’Orozco primitiva
Radiografies d’un cas
clínic de fixació vertebral
amb la placa d’Orozco
25
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
ortopèdic va començar a tractar-les amb la confiança que els hi proporcionava afrontar junts aquesta cirurgia tan compromesa.
Seguint el mètode que preconitzava Cloward solucionaven problemes però
també tenien alguns fracassos motivats per aixafament o mobilització dels
empelts que implantaven. El coneixement de les noves tècniques que acabaven de néixer sobre les tècniques de fixació de les fractures mitjançant plaques i cargols d’acer va motivar que es fes l’assaig d’un cargolat de l’empelt
d’os compacte obtingut de la tíbia i que van col·locar encastat en la cara anterior de les vèrtebres que pretenien fixar. Van evidenciar que l’empelt fixat així,
quedava ben retingut i tenia menys tendència al col·lapse o expulsió.
A partir d’aquí es va seguir implantant l’empelt d’os entre les vèrtebres que
pretenien fusionar de forma semblant a Cloward però afegien dues petites
plaques rectes fixades a la cara anterior de les mateixes. Les plaques exercien
una funció de suport impedint que l’empelt s’aixafés i feien una funció de
contenció que impedia que l’empelt s’expulsés.
Els seus resultats van millorar clarament i comprovat el benefici van dissenyar una tècnica original, una placa especial per aquesta cirurgia que
inicialment es va fabricar en una metal·lúrgica de Reus amb un acer que
van importar expressament de Suècia.
Els cargols traspassaven tota la vèrtebra buscant aconseguir una millor presa
en el seu mur posterior, la punta dels cargols sobresortia un mil·límetre en
direcció al canal medul·lar però allotjant-se en ple
Van dissenyar una tècnica
lligament vertebral posterior i la capa grassa que el
original, una placa especial
recobreix. No obstant, pels no experts les imatges
radiogràfiques feien suposar que la punta dels carper a la fixació de la columna
gols podia lesionar la medul·la espinal. Quan van
cervical.
començar a circular radiografies de pacients operats, pels cercles mèdics de Tarragona l’opinió majoritària era que aquells dos
cirurgians eren uns bàrbars desequilibrats.
26
Lluís Orozco Delclòs
La cirurgia la feien sota amplificador d’imatges i per tant treballaven relativament segurs. També havien provat la tècnica sobre models anatòmics i en
cadàvers del dipòsit del mateix hospital. Aquesta darrera pràctica potser va
ser necessària però ells mateixos reconeixien que era irregular. Sembla que
va estar a punt de crear-los-hi algun problema administratiu molt greu al ser
descoberts en plena “dissecció” per al patòleg de l’hospital que a la vegada
també era el delegat de Sanitat, però al final, com Vesalius, es van salvar de
“morir a la foguera” i com ell van passar d’alguna forma a la història.
Van publicar els primers casos operats a la Revista
de la Societat Espanyola de Cirurgia Ortopèdica i
Traumatologia2 i posteriorment en el primer número d’una revista que va començar a editar ASEPEYO3.
La placa es va popularitzar i
va passar a anomenar-se en
totes les publicacions com
“Placa de Orozco”. El Rafel
comentava irònicament que a
tot el món s’anomenava així
però a Espanya tothom preferia
anomenar-la “Placa en H”.
S’accepta que aquestes publicacions són la primera
referència bibliogràfica mundial sobre osteosíntesi de
la columna cervical anterior. L’autoria de la primícia va
quedar confirmada després d’alguna discussió, molt
pròpia d’aquells temps, amb autors com el francès
Senegas que posteriorment va dissenyar una placa
pràcticament calcada de la nostra. En els arxius de la Fundació Müller de Barcelona
s’arxiven algunes cartes significatives com la de J.Böhler en les que ho deixen ben
clar, i sense cap mena de dubtes, a qui correspon la paternitat de la innovació d’un
implant que anys més tard va ser assumit com a “oficial” per l’AO, societat que per
cert crec que també va assumir els beneficis corresponents als drets d’autor.
La placa es va popularitzar i va passar a anomenar-se en totes les publicacions com “Placa de Orozco”. El Rafel comentava irònicament que a tot el món
s’anomenava així però a Espanya tothom preferia anomenar-la “Placa en H”.
2
3
Orozco-R; Llovet-J: Osteosíntesis de las fracturas del raquis cervical. Nota de técnica. Rev.Ortop.
Trauma.14 IB, Nº 3, pp.285-287 .1970
Orozco-R; Llovet-J: Osteosíntesis en las lesiones traumáticas y degenerativas de la columna cervical.
Trauma. Cir. Rehab., Vol.1. Nº 1, pp.45-51,1971.
27
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
L’implant i tota la tècnica que comportava es va comercialitzar sense haver fet
cap assaig clínic. Avui les coses serien més complicades, per començar el regulatori exigiria exhaustius anàlisis de l’acer utilitzat, potser estudis en model animal
i estudis comparatius amb altres tècniques. Els costos de tots els prolegòmens
previs a la implantació en un pacient segur que suPrecisament una de les
posarien algunes desenes de milions de les antigues
pessetes.
herències que vaig rebre en vida
del Rafel va ser la idea de la
conveniència de treballar amb
equips multidisciplinaris
Ja entrats a la dècada dels 80, Llovet en el seu servei
de Neurocirurgia de l’Hospital de Ntra. Sra. del Mar,
va realitzar un estudi unicèntric comparatiu amb
un mostra de 150 pacients dividits en tres grups de
tractament: 50 sense empelt, 50 amb empelt sense placa i 50 amb empelt més
placa. Els resultats van ser estadísticament significatius a tots els efectes a favor
del tractament amb placa.
Precisament una de les herències que vaig rebre en vida del Rafel va ser la
idea de la conveniència de treballar amb equips multidisciplinaris i la bona
amistat amb en Llovet, amb qui vaig col·laborar intensament durant més de
deu anys. Per això conec bé la història de la “Placa en H”, disposo de tota la
iconografia relacionada amb ella i per a mi ha estat una satisfacció poder
presentar-la en diversos fòrums tant traumatològics com neuroquirúrgics.
Hospital de la Cruz Roja de Madrid
El primer any que vaig anar a estudiar a Pamplona va coincidir amb el seu trasllat a
l’Hospital de la Creu Roja de Madrid. Els nostres pares van quedar bastant abatuts
veient com els seus fills “emigraven”. Ja no quedava cap dels quatre germans a
casa, i per això deuria consolar-los les primeres aparicions mediàtiques del Rafael.
La revista “Gaceta Ilustrada” va publicar, en pàgines centrals i amb fotografies a
tot color, una entrevista que li va fer Natalia Figueroa. Impressiona fullejar-la avui.
Podem veure retratat, amb tota mena de detall, l’instrumental bàsic d’AO que es
presentava al públic com la gran novetat que per descomptat va ser.
28
Lluís Orozco Delclòs
Fragment del reportatge
que va aparèixer a
la revista “La Gaceta
Ilustrada” signat per
Natalia Figueroa
El cert és que aquell reportatge va trencar amb la imatge popular de la Traumatologia armada amb destral i martell i la va convertir en una especialitat
quirúrgica de precisió que la mateixa Figueroa va comparar amb la rellotgeria suïssa.
Vaig visitar el servei de Madrid amb motiu de la I Reunió de l’AO Espanyola. Va ser un esdeveniment important en tots els sentits donat que allà es
va consolidar aquella societat i va servir per estrènyer llaços amb Maurice
Müller i altres professors suïssos i italians. Entenc que pel servei de traumatologia de l’hospital també va representar
un bon impuls perquè tants anys després
La I Reunió de l’AO Espanyola
els seus antics membres ho recorden amb
es va fer al Hospital de la
afecte han estat els qui han incentivat la reCruz Roja de Madrid
alització d’aquesta memòria.
Tenint en compte que l’organització d’un servei d’urgències a la capital no
deuria resultar cosa fàcil hem de concedir més mèrit al temps que el Rafel va
dedicar a la preparació del llibre Osteosíntesis Diafisaria. Técnica AO4, prolo-
4
R.Orozco.Osteosíntesis Diafisaria. Técnica AO. Fundamentos Biomecánicos.
Fracturas Diafisarias de Fémur. Ed. Científico Médica. 1973.
29
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
gat per Robert Schneider. El llibre es va acabar a Tarragona i es va distribuir
entre els assistents al Primer curs pràctic d’AO a Espanya que es va celebrar a
la Universitat de Navarra.
Marbella
L’estada a Madrid va durar 2 anys, i pràcticament no va tenir temps de tornar-se a assentar a Tarragona. Maurice Müller havia estat de vacances i s’havia comprat un terreny en aquella esplèndida Marbella d’Hohenloe, la que
compaginava els encants de l’autenticitat andalusa i el glamour dels artistes
més rics i exuberants, tot plegat emmarcat d’un paisatge més aviat rústic
però esquitxat d’urbanitzacions de luxe i amb la cirereta de Port Banús.
Per a Müller va resultar molt atractiu participar en la posada en marxa d’una
clínica en plena costa del sol. El caràcter cosmopolita de la zona i la seva projecció europea casava amb una extensió de la Fundació Müller a Espanya i
era evident que un bon servei de traumatologia funcionaria perquè era absolutament necessari per aquella població. Una dada:
La clínica disposava d’un bon
En aquell temps no existia ni un sol centre hospitalari
en els més de 130 quilòmetres que separen Màlaga
nombre de llits per a pacients
d’Algeciras. Marbella està situada en el centre del reprivats, un bon nombre
corregut.
de llits concertats amb la
seguretat social i vuit llits per
a pacients de beneficència.
La clínica disposava d’un bon nombre de llits per a pacients privats, un bon nombre de llits concertats amb la
seguretat social i crec recordar que uns vuit llits concertats amb l’Ajuntament de Marbella per a pacients de beneficència. Un somni
per a exercir la medicina en tota la seva dimensió.
La perla de la clínica seria en magnífic quiròfan dotat d’una cabina de flux
laminar vertical de 5 x 3 metres de dimensió, destinada exclusivament a la
cirurgia protèsica i osteosíntesis. El flux laminar permetria realitzar les intervencions quirúrgiques en una atmosfera d’aire estèril i sense turbulències.
30
Lluís Orozco Delclòs
Quiròfan dotat amb
cabina de flux laminar a
la Clínica de Marbella
La finestra de quiròfan s’obria al petit port de pescadors i quan s’estava operant podies veure passar les gavines per davant de la finestra. Gran contrast
amb els quiròfans de l’època que acostumaven a quedar enterrats en els sotans o bé blindats de qualsevol contacte visual amb l’exterior.
Aquesta, si no va ser la primera, va ser la segona instal·lació d’aquest tipus que
s’implantava a Espanya. Sembla que a l’ Hospital Universitari La Fe, de València s’hi havia instal·lat una cabina de dimensions més reduïdes.
Dos mesos abans de la inauguració de la clínica el Rafel es va traslladar
a Marbella amb tota la seva família, Nami Hamoui i tres destacades infermeres de l’hospital de Tarragona. Una d’elles, Mercès Felip, ja era la
meva novia formal i seria la responsable de la Direcció d’Infermeria, Aurora Menéndez la responsable de quiròfans i Isabel Hidalgo a plantes.
Tres infermeres arribades de Madrid s’integrarien a UCI i plantes. El servei
de radiologia seria dirigit per Luís Pardo, desplaçat també des de la Creu
Roja de Tarragona.
31
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
El trasllat va coincidir amb la meva època de vacances així que em vaig sumar
a aquesta emocionada expedició. El Rafel i la Maria Rosa em van allotjar en el
seu xalet de la selecta urbanització “Los Monteros” i allà vaig poder conviure
per fi amb el meu germà gran i també amb els seus fills, els meus quatre nebots, durant unes temporades de les que guardo un record molt agradable.
En aquell temps Rafel va tenir un aparatós accident a la mateixa porta de la
clínica que va quedar reduït solsament a un bon ensurt. Venia de casa seva a
“Los Monteros”, és a dir, de la carretera de Màlaga en direcció a Marbella i va
fer l’aturada preceptiva abans de fer el gir a l’esquerra per entrar a l’aparcament. Un cotxe a tota velocitat es va estampar contra la part del darrera del
seu “Dodge Dard” reduint el maleter al gruix d’un full de paper. En definitiva
“fuetada cervical” i ocasió de tastar la clínica com a pacient donat que va haver-hi d’estar ingressat un parell de dies. Temps després, ja vivint a Barcelona,
s’anava queixant d’una braquiàlgia i parestèsies que probablement fossin seqüeles d’aquella trompada.
Rafel Orozco saluda en
Edward Heath, Primer
Ministre Britànic de
l’època, en una trobada
a Marbella
32
Lluís Orozco Delclòs
Rafel i Mª Rosa Orozco
amb Maria Luisa
De Prusia i el seu
espós, el Comte Rudi
Schoemburg, en una
trobada a Marbella
Malgrat les grans dificultats que representa la posada en marxa d’un nou centre
mèdic, aquella experiència va resultar molt satisfactòria. Tota la població, sense
distinció de classes, estava molt esperançada amb la seva obertura i constantment mostrava el seu agraïment a l’equip mèdic. Ens convidaven a sopars de
gala esplèndids en els que literalment ens “fèiem”
amb Stewart Granger o la família de Tyrone Power i,
A Marbella, malgrat les
com a contrast, a festes gitanes nocturnes a la platja,
aparences, el ritme de vida diari
on sopàvem sardines a la brasa, en broqueta, menno era xauxa (…) treballaven
tre cantàvem rumbes catalanes.
intensament a totes hores, a
urgències, a quiròfans i en el
centre de documentació de la
Fundació Müller
Malgrat les aparences, el ritme de vida diari no era
xauxa. Nami, Jorge Castilla, Hafian, Corzo… treballaven intensament a totes hores, a urgències,
a quiròfans i en el centre de documentació de la
Fundació Müller on s’hi havia incorporat Antonio Rodriguez com a fotògraf
fix. Gran part del temps es va dedicar a la preparació de presentacions i publi-
33
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Rafel i Mª Rosa Orozco
amb Plácido Domingo i
la seva esposa
cacions. Durant aquesta època es va preparar una acurada monografia de la
Fundació dedicada a la placa de protecció en fractures de tíbia5.
Per la seva part, Müller passava allà les vacances del mes d’agost però això sí,
implicant-se seriosament en el projecte de la nova clínica. Un esdeveniment
del màxim interès que es va organitzar va ser una reunió científica, diguem-ne
privada, de tots els que havien estat en alguna ocasió els seus col·laboradors
directes. Allà van aparèixer els caps de servei de traumatologia de tots els cantons suïssos, des de Weber o Vasey fins el més jove Diego Fernández, crec que
la única excepció va ser la representació de Zurich.
Cada tarda del seu mes de vacances, Müller es reunia en el xalet amb el Rafel
i “a la fresca” tenien llargues converses que sempre desembocaven en interessantíssimes discussions sobre les innovacions que es gestaven en el nucli
investigador de l’AO. Eren, com deia en Rafel, unes classes particulars amb un
5
34
R.Orozco. El Principio de Neutralización.Aplicación a las Fracturas de Tibia. Monografías de la
Fundación Maurice E. Müller. Barcelona.1976
Lluís Orozco Delclòs
professor excepcional. En aquell horari jo acostumava estar a la clínica però en
alguna ocasió vaig poder assistir a alguna “classe particular”. Puc recordar com
una anècdota el descobriment d’una especial habilitat de Müller. A propòsit
d’una conversa, diguem-ne tècnica, a ma alçada traçà el dibuix d’una osteotomia diguent que tenía un angle de 25º. Suposo que amb l’expressa intenció
d’impressionar-me el Rafel li va preguntar:
“¿I com saps que són 25º?”
Müller va sol·licitar un goniòmetre i jo mateix vaig
amidar aquell angle fet a ma alçada, va resultar
amidar exactament 25º, ni un més ni un menys.
Immediatament després que la
clínica comences la seva activitat,
el Rafel va plantejar la seva tesis
doctoral. Tenia com a objectiu
valorar l’eficàcia del flux laminar
que s’havia instal·lat.
Immediatament després que la clínica comences la
seva activitat, el Rafel va plantejar la seva tesis doctoral. Tenia com a objectiu valorar l’eficàcia del flux
laminar que s’havia instal·lat. Els filtres pels quals es
subministrava l’aire eren dels anomenats absoluts i per tant amb un comptador
de partícules es demostrava que l’aire insuflat estava lliure de partícules i microbis,
però es tractava d’avaluar què succeïa quan l’aire estèril contactava amb l’equip
quirúrgic, el pacient, les taules d’instrumental i altres objectes.
Els meus coneixements sobre asèpsia, que vaig anar adquirint mentre feia
els cèlebres dibuixos, em van permetre participar sense massa complexos
en l’equip d’experts que realitzava l’avaluació de les instal·lacions. D’una part
l’enginyer francès Joubert va aportar un biocol·lector amb el que podia determinar-se el nombre de colònies que s’originaven per unitat de volum d’aire
aspirat. De l’altra, la Dra. Carmen Plab, professora de microbiologia de la Universitat de Navarra, va dictar i va supervisar els innumerables processos de
cultiu que varem fer.
Mitjançant una gran “olla a pressió”, que la Maria Rosa encara conserva, el·
laboràvem el medi de cultiu a la cuina del xalet. Varem arribar a produir centenars de plaques d’Agar-Agar que havien de col·locar-se damunt d’una superfí-
35
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
cie plana fins que el medi adquirís consistència. Va haver-hi dies que totes les
taules de la casa estaven ocupades per plaques de Petri.
Amb aquest material van fer una gran quantitat de medicions de la contaminació bacteriana de l’aire a totes les estances de la clínica i en totes les circumstàncies possibles. No ens varem oblidar d’avaluar l’espai d’escombreries de
l’hospital ni a la sala del xalet.
En definitiva, amb aquell estudi va quedar perfectament demostrada l’eficàcia de treballar sota condicions de flux laminar però també el gran valor de
les actituds correctes del personal que treballa a quiròfan, una de les batalles
principals del Rafel.
Es va considerar una mostra de 400 pacients als que se’ls hi van aplicar pròtesis de maluc o osteosíntesis sota ambient de flux. L’índex d’infecció va ser de
l’1% i pot dir-se que en tots els casos es va identificar la causa. La més impactant va ser una avaria intermitent de l’autoclau que va motivar la intervenció
d’una pròtesis de maluc amb una part de l’instrumental sense esterilitzar.
Aquell dia la instrumentista no era la titular i, potser amb el nerviosisme, li
va passar desapercebut que no havien virat els controls d’algunes caixes. La
conseqüència: una septicèmia postquirúrgica gravíssima.
La pacient, que era sueca, va quedar amb un ull afectat però va sobreviure i
es va conservar la pròtesis implantada. Esta clar que els temps canvien perquè
en aquell moment fins i tot es van rebre cartes de felicitació des de Suècia per
la satisfactòria resolució de la gravíssima complicació.
La tesi doctoral la va presentar a la Universitat de Navarra i va merèixer la qualificació de “Excel·lent Cum Laude”. Les dades principals de la tesi, enriquits
amb altres conceptes es van publicar en el llibre “Técnicas Modernas de Asepsia
en Cirugía”6 .
6
36
R.Orozco.Técnicas Modernas de Asepsia en Cirugía. Ed. Científico Médica. Barcelona 1979.
Lluís Orozco Delclòs
Quan la clínica ja funcionava a ple rendiment el consell d’administració va decidir canviar el plantejament inicial i fer un canvi de rumb a la gestió que no casava
amb el projecte inicial que es va pactar amb el Rafel. L’enfrontament va impulsar
la decisió de traslladar-se a Barcelona on l’Institut Dexeus, clínica ginecològica
de gran prestigi, afrontava una ampliació i la obertura a altres especialitats.
Institut Dexeus. Fundació Müller a Barcelona
La decisió de fixar la seva residència exactament “davant per davant” de la porta
de la clínica no em va semblar una idea massa encertada, no coincidia amb la
manera de pensar que planteja com a necessari allunyar-se físicament del lloc de
feina per alleugerir la pressió. Però és que no solsament era això, a la planta baixa
de la vivenda particular s’hi va instal·lar el local de la Fundació Müller! En qualsevol
cas era evident que no perdríem doncs el temps anant amunt i avall per la gran
ciutat. Tenint en compte que dinàvem a la clínica, podria dir-se que Xabier Albillos,
Victor García i jo mateix estàvem de guàrdia permanentment donat que fèiem
vida en la mateixa Fundació, de fet Xabier dormia allà.
l’Institut Dexeus va incorporar
Per descomptat el Rafel era omnipresent.
la disciplina sobre asèpsia
que ell dictava... L’index
d’infeccions del centre va
baixar radicalment.
Immediatament l’Institut Dexeus va incorporar la
disciplina sobre asèpsia que ell dictava i es va posar en marxa en tota la clínica la sistemàtica de la
preparació quirúrgica de tots els pacients a partir
del mateix moment del seu ingrés. L’index d’infeccions del centre va baixar radicalment. En les ampliacions de les instal·
lacions ja es van posar en marxa un parell de cabines amb flux laminar.
L’activitat estrictament privada que d’entrada limitava en gran mesura el
nombre de pacients quirúrgics però com sempre en cadascun d’ells s’exprimia tot el suc didàctic. D’altra banda progressivament varem anar constituint
un servei d’urgències una mica especial ja que, en virtut de diversos convenis establerts amb companyies d’assegurances, es nodria molt especialment
d’escolars, esquiadors i persones grans amb fractures de maluc.
37
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Maurice E. Müller amb
Rafel Orzoco
No hi havia temps lliure donat que quan no ens dedicàvem a la labor assistencial ho fèiem a la documentació, a l’estudi, o a preparar presentacions per
congressos que eren molt freqüents.
La Fundació es va vincular a la Universitat Autònoma de Barcelona a través de la
Càtedra de Patologia Quirúrgica que llavors ostentava el professor José Luís Balibrea
i també a la càtedra d’Ortopèdia i Traumatologia del professor Antonio Navarro.
En aquest marc es van celebrar durant anys successius els cursos de doctorat
de cirurgia de maluc, crec recordar que se’n van celebrar fins a set. Aquesta
vinculació universitària també va impulsar el nomenament de Müller com a
Professor Honoris Causa.
En aquella època de la Fundació es van realitzar algunes publicacions7,8 i
la Fundació va editar dues monografies, una molt ben editada amb imat-
7
R i L.Orozco. Fracturas Conminutas del Fémur Distal.Acta Chir Catal.Vol 1,Nº3,1980
8
R i L.Orozco. Tratamiento quirúrgico de las metástasis óseas y fracturas patológicas. En “Cáncer de
Mama” d’A.Fdez Cid.i colbs. Ed.Salvat.1982.
38
Lluís Orozco Delclòs
ges en color de Schenk 9 dedicada a fractures diafisàries i pseudoartrosis,
la dedicada a les Fractures Diafisàries de Tíbia10 va reproduir la meva
tesi doctoral que es fonamentava en les dades generades pel centre de
documentació AO de Berna sobre les fractures classificades seguint el
mètode de Müller. La planificació operatòria i sobretot la posta a punt
del sistema de classificació de fractures va ser un treball que va perdurar
en el temps.
També es van editar uns “llibrets”, sota el meu
punt de vista molt didàctics, que van ser distribuïts amb motiu de cursos i congressos:
“Datos para el análisis de una prótesis total de
cadera” i “Planificación de Osteotomías de Fémur”.
No hi havia temps lliure donat
que quan no ens dedicàvem a
la labor assistencial ho fèiem
a la documentació, a l’estudi,
o a preparar presentacions
per congressos que eren molt
freqüents.
L’any 1986 la Fundació va ser dotada amb un
“avenç tecnològic de gran envergadura” ja que
es va instal·lar un PC IBM amb la increïble potència de 20Mb de memòria en disc dur que en aquell moment va ser impressionant i va canviar tota la forma de treballar en quant a documentació,
la preparació de diapositives per a congressos i va facilitar la realització de
9
R i L.Orozco. Facturas Diafisarias. Objetivos de la Técnica AO.Criterios Quirúrgicos. Fundamentos
Clínicos e Histológicos. Monografías de la Fundación Maurice E.Múller.1983
10
R i L.Orozco. Valoración de la Osteosíntesis AO en la Fracturas Diafisarias de Tibia. Monografías de
la Fundación Maurice E.Müller.1986.
39
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
publicacions11,12,13,14,15,16,17. També va facilitar el manteniment de la secretaria de
la recent fundada Societat Espanyola de Cirurgia de Maluc de la que el Rafel
va ser alma mater i primer president.
La seva incorporació com assessor científic a Mútua General, l’actual Mútua
Universal, i sobretot a Unión de Mutuas, també va possibilitar sinèrgies i va
facilitar una important aportació de mitjans per a la celebració de cursos en
els que van ser presents tots els referents europeus. A més dels purament dedicats a osteosíntesis va crear una gran expectació el de cirurgia de columna
amb la presència entre d’altres de Roi Camille i René Louis. Mereix una menció
a part el simposi dedicat a la pròtesis de maluc que es va celebrar amb el lema
“¿Por qué mi prótesis es la mejor?”. Allà hi van ser presents pràcticament tots
els principals autors del món defensant el “perquè” de la seva implantació
i la organització de l’esdeveniment va tenir una dificultat accentuada donat
que la part “comercial” del tema quedava clarament exposada i calia oferir
als conferenciants un repartiment exquisit del temps i mitjans. Va ser un èxit,
llàstima que no s’arribés a fer una publicació amb el resum dels arguments de
cadascun.
11
R i L. Orozco. Fracturas Diafisarias de Tibia. A “Tratado de Cirugía” de Prof.
J.L.Balibrea. Ed. Toray, Barcelona 1988
12
R i L.Orozco. Pseudoartrosis Congénita de la Tibia. A “Tratado de Cirugía” de Prof.
J.L.Balibrea. Ed. Toray, Barcelona 1988
13
R.Orozco i colbs. Aproximación al estudio de un sistema de inmovilización amovible. Yesos de Cremallera.Rev. Ortop. Traum. 31 IB, Nº 3 (201-205), 1988
14
R.Orozco i colbs.Osteotomía Valguizante Autoestable.Rev. Ortop. Traum. 32 IB, Nº4
(267-274), 1988
15
R.Orozco i colbs. Tema de Actualización: Osteosíntesis. Rev. Ortop. Traum. 1989
16
R.Orozco. Indicaciones de tratamiento en Fracturas Pertrocantéreas clasificadas
según AO “Rev. Ortop. Traum. 1989
17
R.Orozco i colbs.Anillo de refuerzo acetabular de Müller. Revisión de la Técnica.
Rev. Ortop. Traum. 1989
40
Lluís Orozco Delclòs
Assemblea de la Creu Roja
La inquietud docent del Rafel, lluny d’apaivagar-se, es va accentuar quan va
ocupar la presidència de l’Assemblea de la Creu Roja de Barcelona i de Catalunya durant un interessant període històric que va des del 1979 fins el 1985. Una
obra que perdura és l’Escola Universitària d’Infermeria que es va fundar llavors.
Li vaig oferir la meva col·laboració i em va adjudicar la funció de procurar la
millora del fons i forma de la docència del socorrisme, una de les funcions que
aquesta Institució té especialment encomanada. També em vaig integrar en
la direcció médica dels serveis de salvament
Em va adjudicar la funció de
de la Creu Roja del Mar.
procurar la millora del fons
i forma de la docència del
socorrisme... També em vaig
integrar en la direcció médica
dels serveis de salvament de la
Creu Roja del Mar.
Com a fruit dels nous temps, cal suposar també
que d’una bona gestió, es va dotar a la institució
de més mitjans, de manera que es va començar
a crear material didàctic i a adquirir el necessari
per tal que els equips de salvament poguessin
exercir la seva funció, amb la dignitat de sempre però amb més eficàcia. Durant aquells anys
en que el Rafel va presidir l’Assemblea es van celebrar tota mena de cursos sobre “Urgències i Primers Auxilis”, des de cursos de doctorat que van ser els que
van reclutar més nombre d’alumnes de la Universitat Autònoma -idea que potser s’hauria de recuperar- passant per cursos dirigits a estudiants de medicina
i els dirigits al públic en general que indubtablement van millorar en qualitat.
També es va rodar una estupenda sèrie sobre el tema que va editar Televisió de
Catalunya, TV3, enmarcat en el programa “Curar-se en Salut”.
No fa massa temps em vaig trobar a un jove col·lega anestesista que em va dir:
-“Tu em vas ensenyar a intubar”
A part de reflexionar sobre com passen els anys, vaig pensar que aquella labor
va ser certament eficaç. Les pràctiques dels cursos ja no es feien a la pissarra sinó
41
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
que podíem fer-les a bord de llanxes i ambulàncies en marxa i amb maniquis
nous que inclús permetien la pràctica de la intubació orotraqueal, pràctica a la
que es va referir el llavors recent llicenciat i ara anestesista.
Aquestes anotacions que semblen supèrflues no ho són tant si ens situem en
el context de l’època en que els recursos eren escassos i molt més escassos si
es referia a invertir en docència però la junta que
llavors dirigia l’Assemblea va mantenir criteris de
Rafel va exercir la Presidencia de
preferència en aquest aspecte.
la Creu de Catalunya en el marc
d’una situació sociopolítica
diguem-ne delicada.
Fruit bibliogràfic del treball realitzat en aquell
temps va ser l’“Enciclopedia de Urgencias” que va
ser patrocinada per la Creu Roja, la vaig codirigir
amb el malaguanyat Antonio Salvá, catedràtic de Patologia Quirúrgica. El Rafel va escriure el pròleg d’aquesta obra18 de sis volums en la que van participar gran quantitat d’autors rellevants i va tenir una àmplia difusió, després ens
consta que va ser multiplagiada i arxifotocopiada el que certifica que l’oportunitat de la seva edició, impulsada pel president, va ser encertada.
Aquest memorial deixa constancia
que Rafel va exercir la Presidencia
de la Creu de Catalunya amb una
empenta notable i els que estavem prop d’ell sabem que, en el
marc d’una situació sociopolítica
diguem-ne delicada, va emprar, segurament amb molt encert, l’eina
de la neutralitat de la institució que
representava, propiciant profitoses
reunions privades entre politics i
d’altres personatges influents de
l’època. Cal dir que mai vam gosar
Portada d’un dels volums
de la Enciclopedia de
Urgencias patrocinada
per la Creui Roja
18
42
A.Salvá, L.Orozco i colbs: Urgencias. Ed.Marín.1986.
Lluís Orozco Delclòs
Llistant aliments i
medicaments per a les
persones retingudes en
l’asalt al Banc Central
de Barcelona
preguntar ni mai ell va comentar res de res sobre els temes tractats en aquestes discretes reunions fetes a casa seva de les que inevitablement en teniem
coneixença per raons de proximitat.
Una situació compromesa que vaig viure relativament prop d’ell i de la primera linia va ser l’asalt al Banc Central de Barcelona. El fet va succeir el maig de
1981, tan sols dos mesos desprès del 23-F d’en Tejero. El nombre de persones
segrestades era considerable i durant les primeres hores els segrestadors van
fer creure que eren un escamot de la guardia civil, per tant l’ensurt va ser doblement considerable.
En aquella ocasió la Creu Roja van tornar jugar un paper encomiable com
intermediari. Varem establir la base dels voluntaris en el solar al costat del
café Zurich, on actualment hi ha un important edifici comercial. El President estava reunit la major part del temps amb les autoritats civils i els
comandaments policials però periodicament feia reunions amb el coman-
43
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
dament del voluntaris per tal d’establir la estrategia i tàctica de l’assistència
mèdica i la intendència.
La imatge dels disciplinats i valerosos voluntaris afilarats portant menjar als
segrestats i conversant amb els segrestadors a les portes del banc ja son icones de la historia barcelonina.
44
Lluís Orozco Delclòs
Hospital de la Creu Roja d’Hospitalet
L’any 1985 es va fer càrrec de la direcció de servei de COT de l’Hospital de la
Creu Roja de l’Hospitalet –actualment anomenat Hospital General de l’Hospitalet-. El centre cobreix l’assistència a una poblaEls residents mamaven
ció d’uns 250.000 habitants i sempre havia gaudit
d’un gran prestigi en l’especialitat, ja que anterimüllerianisme des del primer
orment havien deixat la seva empremta traumadia.
tòlegs tan prestigiosos com Borrell o Henríquez,
però en aquell moment pràcticament únicament quedaven dos especialistes amb dedicació plena, un d’ells Joan Girós, l’actual cap del servei.
En molt poc temps van augmentar els mitjans i el personal que es va constituir per uns vint facultatius molt motivats en perseverar en la bona pràctica clínica i molt especialment en el maneig de l’osteosíntesi.
Els residents mamaven müllerianisme des del primer dia, alguns d’ells van
fer estades ben llargues a la Fundació Müller de Berna i es van anar conver-
Festa del 75è aniversari
del professor Müller a
Berna.
45
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
tint en excel·lents especialistes. Crec que pot dir-se que va ser el temps que
el Rafel ja va tenir a la seva disposició tots els elements que li van permetre
gaudir i plantejar l’exercici de l’especialitat com ell l’entenia. La visualització
de la seva satisfacció va ser el viatge que el 1993 va fer tot el Servei en ple
a Berna on varem celebrar una festa sorpresa a Müller amb motiu del seu
setantè aniversari. No va faltar pernil, gambes, truita de patates ni guitarres.
Darrers temps
La meva vinculació professional amb el Rafel va anar disminuint a mesura que em van sorgir d’altres expectatives, encara que mai varem perdre la
connexió. A principis dels 90 a Barcelona es van inaugurar dos nous centres
hospitalaris amb gran projecció i que oferien garanties d’exercir en condicions de bona pràctica clínica: l’Hospital de Barcelona i el Centre Mèdic Teknon, en ambdós centres varem exercir els dos. La
ressenya de la seva activitat en aquella època de
Es pot considerar el resum de
ben segur que serà precisada millor pels companys
tota una vida de treball l’edició
que van col·laborar amb ell diàriament, encara que
puc afirmar que va seguir sempre hiperactiu inclús
de “l’Atlas de Osteosíntesis”,
durant la fase avançada de la malaltia neoplàsica
fruit de més de 54.000
que va patir. Es pot considerar el resum de tota
fractures documentades, que
una vida de treball l’edició d’un llibre sobre errors
s’ha editat en diferents idiomes
en la pràctica de l’osteosíntesi19 i sobretot “l’Atlas
de Osteosíntesis”20, fruit de més de 54.000 fractures
documentades en la central de la Fundació Müller que van ser correctament
classificades per alguns dels seus col·laboradors i de la iconografia de casos
clínics propis i aportats per molts d’altres col·legues. A dia d’avui l’”Atlas” s’ha
editat en diferents idiomes incloent-hi el xinès.
19
20
46
R.Orozco. Errores en la Osteosíntesis. Ed.Masson. Barcelona 1993.
R.Orozco i colbs. Atlas de Osteosíntesis. Fracturas de los Huesos Largos.
Ed.Masson. Barcelona 1998.
Lluís Orozco Delclòs
Portades de les
diferents edicions de
l’Atlas d’Osteosíntesis
El Rafel va mostrar sempre un interès molt especial per la línia de treball que
seguia el meu grup, en relació a la investigació amb cèl·lules mare autòlogues
expandides, tant és així que va aportar el primer pacient a l’assaig clínic per
valorar la viabilitat i seguretat del mètode que varem proposar en casos de
pseudoartrosis. Aquell pacient, afectat d’una pseudoartrosis atròfica de tíbia
distal i probablement el primer en el món que es va sotmetre a una interven-
47
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
ció d’aquestes característiques, es va curar en tres mesos i es va reincorporar
ràpidament a la seva activitat laboral, aquest fet encara va reforçar més el seu
interès, encara que, insistia una vegada i una altra que el bioempelt amb cèl·
lules progenitores per ell mateix no resoldria els
problemes, per aconseguir la curació sempre serà
Tots els que varem treballar al
absolutament necessari l’associació d’una osteoseu costat i varem compartir el
síntesis suficientment estable, realitzada amb tècseu caràcter exigent hem sortit
nica atraumàtica i asèptica!
beneficiats perquè integrem
com a natural l’autoexigència de
màxima qualitat a la feina.
A propòsit d’una reunió privada sobre aspectes de
teràpia cel·lular que varem celebrar a Barcelona
amb el grup del professor Gunnar Kvualheim de la
Universitat d’Oslo, varem plantejar la possibilitat de fer un tractament al Rafel
mitjançant “vacunes” antineoplàsiques, donat que a Noruega tenien en marxa diversos protocols en fase II.
Encara que finalment no es va poder obtenir un resultat positiu, el viatge a
Escandinavia i la possibilitat de compartir amb investigadors d’elit crec que va
ajudar d’alguna forma a mantenir el seu estat d’ànim en els darrers mesos.
Malgrat la malaltia que va afrontar amb ple coneixement de la realitat i una
fortalesa envejable, no li vaig observar en cap moment cap signe de debilitat
intel·lectual, ben al contrari, semblava gaudir reflexionant una vegada i una
altra sobre els conceptes que havia estudiat i treballat durant tota la seva vida
professional, com va deixar palès en el pròleg que va fer pel darrer llibre d’Augusto Sarmiento21.
Encara que sigui norma l’afalac incondicional a l’absent, la confiança em permet dir per acabar que no considero que el Rafel, amb una personalitat forta
molt marcada, fos precisament un tipus de tracte fàcil, al menys pel que fa
referència al treball sota les seves ordres. Si es repassa la seva biografia s’en-
21
48
A.Sarmiento. Ortopedia. Evaluación y critica de una especialidad en contínuo cambio. Prous Sciencie. 2004
Lluís Orozco Delclòs
tendrà que probablement no podria ser d’altra manera perquè, com s’acostuma a dir, va ser un home que es va forjar a ell mateix. No hi ha dubte que
néixer en plena guerra, estudiar en postguerra o exercir de director d’hospital
als vint-i-set anys deu endurir el caràcter. Més tard, l’autoritat que es va veure
obligat a exercir en tots els camps, inclòs el familiar ja que el meu pare, que era
mestra d’escola però que durant una bona temporada va haver d’exercir com
a representant i passava llargues temporades fora de casa, probablement va
amagar en moltes ocasions una persona de caràcter molt sentimental. El que
és innegable és que gairebé tots els que varem treballar al seu costat i varem
compartir el seu caràcter exigent hem sortit beneficiats en lo professional,
probablement perquè integrem com a natural l’autoexigència de màxima
qualitat a la feina.
Jo li dec, a més, el benefici de gaudir de la família que ell va crear i la que alhora vaig crear jo, perquè la meva esposa i els meus fills són impensables sense
aquell Hospital de la Creu Roja de Tarragona i la seva escola d’infermeria que
ell va fundar i dirigir.
49
Lluís Orozco
Rafael
González
Delclòs
Mas
Jefe del Servicio
deInstitut
Rehabilitación,
Hospital
Central CruzTissular
Roja, Madrid
Director
Científic
de Teràpia
Regenerativa
A la vivísima memoria y presencia de
Rafael Orozco, viejo amigo
Es difícil, por no decir casi imposible, escribir con acierto sobre alguien
de personalidad tan profunda y compleja, a la vez clarísima, como Rafael
Orozco. Pero su recuerdo nos reclama el trazar una huella, por efímera
que sea la escritura, donde sus compañeros y amigos nos encontremos
de nuevo junto a él para caminar unidos a través de los sucesos que tanto
nos unieron. Por eso, este libro nace del calor y el ardor de la amistad así
como del afecto que a todos los autores nos unió con Rafael a lo largo de
los años.
El narrar encuentros, sucesos y proyectos que a los dos nos unieron durante más de cuarenta años no parece adecuado, dado que estamos construyendo una memoria comunal donde cada autor destaca alguna faceta de
esa complejísima estructura humana que es nuestro biografiado. Por eso
reseñaré, tan sólo, alguna de la primeras acciones que los dos compartimos, en las cuales se ponía de manifiesto su fecunda, activísima y clarividente personalidad. Pero antes voy a transcribir unos párrafos de la carta
que le envié al cumplir los sesenta años, en la que se describían algunos
de sus rasgos más característicos:
“El año en que naciste –el 38‐ tuvo sucesos notables. Algunos desdichadamente fallidos, como la ofensiva del Ebro por el Ejército republicano.
Otros prácticos, como el invento del bolígrafo. O bien bautismales: así el
nacimiento de Juan Carlos y Sofía (que pertenecen a tu “quinta”).
51
RAFEL OROZCO DELCLÒS Records d’una vida plena de romanticisme
Y desde aquel año hasta la fecha has colmado ampliamente los contenidos de la vida. Catalán emigrante y regresado. Viajero del conocimiento.
Entusiasta de lo imposible. Seguidor de las ideas horacianas (misce stultian
consilis brevem, “une a tu prudencia un grano de locura”). Hombre de acción.
Creador de caminos. Organizador de lo inorganizable. Osteosintetizador de
lo desviado. Romántico encubierto.
A la vez que te has rodeado de dulce esposa, bien nutridos y alertados
hijos, floral nieta, discípulos fieles, leales amigos y pacientes sanados y
agradecidos.
Rafael González Mas,
José Cañadell y
Rafael Orozco
52
Rafael González Mas
Primeros paseos
Una tarde de principios de verano, hace 46 años, Rafa Orozco, con 23 años,
vino a Madrid, al Servicio de Rehabilitación del Hospital Central de la Cruz Roja.
Había finalizado su carrera –con una intensa actividad en traumatología‐ y
quería aumentar sus conocimientos y experiencias‐ Entonces ya, jovencísimo, 23 años, llamaba la atención por su desbordante curiosidad, energía, capacidad de adaptación, actualización de las ideas, generosidad, inventiva y
conciencia de la libertad. Y apareció por el Servicio de Rehabilitación como si
toda la vida hubiese pertenecido al mismo. Con
Con 23 años, vino a Madrid,
una clara conciencia de lo que era y lo que quería. Por eso, su integración fue casi fulminante.
llamaba la atención por su
desbordante curiosidad, energía,
El Servicio de Rehabilitación era el sucesor de un
capacidad de adaptación,
decimonónico Departamento de Mecanoteraactualización de las ideas,
pia lleno de ruedas, poleas, tractores, reostatos,
generosidad, inventiva y
baños, pesas y múltiples artefactos fabricados
en Alemania por los constructores de cañones
conciencia de la libertad
y ferrocarriles. Todo ello había sido donado por
la Reina Victoria Eugenia durante las campañas militares en Marruecos,
luego de la catástrofe de Anual. Inútil ya para nuestras nuevas funciones,
quisimos huir de las máquinas y apostar por la asistencia humana. Por ello,
creamos la Escuela de Fisioterapia buscando la ayuda de técnicos británicos
que enviaron fisioterapeutas y terapeutas ocupacionales como profesores.
La Dra. M. Warren, directora del Servicio de Rehabilitación de West Middlesex Hospital, en Londres y C. Vinden, Jefa del Departamento de Fisioterapia
y Terapia Ocupacional del mismo hospital, con las cuales teníamos viejos
contactos, fueron nuestras asesoras y las responsables de enviarnos las primeras fisioterapeutas británicas con las cuales inauguramos nuestra escuela. Ayuda que mantuvimos, en muchos niveles, durante varios años. Y en
esta búsqueda de nuevos caminos y técnicas médicas en una España que
vivía entre militares y curas (Inglaterra era considerada por aquel entonces
53
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
la usurpadora de Gibraltar) llegamos a establecer profundas relaciones con
el pensamiento liberal europeo y liberarnos de normas y actitudes oficiales
que servían para bien poco.
Y Rafa que, en su país, difícilmente podía utilizar de forma abierta y pública
su idioma nativo se volcó en una actitud internacionalista y abierta que no
abandonaría nunca y que le hizo ser siempre un elemento clave para organizar y crear, para adaptarse y cambiar, para asistir y potenciar, interesándose
más por los demás –enfermos, compañeros, familia, colectivos‐ que por si
mismo. Por ello, gran parte de sus éxitos profesionales y personales los debió
a su libertad de pensamiento y a su generosidad en el quehacer médico.
En aquellos tiempos, aunque parezca paradójico, la Cruz Roja Española, a
pesar de múltiples dificultades, se mantenía completamente al margen de
las influencias políticas. Quizás porque tanto los médicos del Hospital Central como los Presidentes de Asambleas trabajábamos gratuitamente. Nos
buscábamos la vida por otros sitios pero nunca a través de la Cruz Roja por
lo que nuestra actividad era puramente vocacional. Esta situación es incomprensible para la generación actual. Por ejemplo, en 1966 Rafa operó a la hija
de Joan Miró, el pintor catalán, de una gravísima fractura de fémur de forma
gratuita. Y cuando Miró le ofreció un talón de cuatro millones de pesetas
(cuatro millones de hace cuarenta años) “para que haga el viaje de novios y
se compre una nevera americana”, Rafa lo donó al Patronato del nuevo Hospital de Cruz Roja de Tarragona que él mismo había fundado y dirigía.
En 1961, cuando Rafa viene a Madrid por primera vez, cuando nos conocimos, tanto Madrid como toda España, era algo muy distinto a la actualidad.
País cerrado, pobre, aislado, entristecido, radicalizado. Donde tan sólo el poder pensar de forma independiente se realizaba volviendo hacia el pasado,
apoyándose en los viejos escritores liberales como Pío Baroja, Unamuno,
Ortega o los poetas malditos Miguel Hernández, Antonio Machado y Neruda. Y los paseos interminables atravesando Madrid mientras se hablaba y
discutía de todo lo divino y humano, era un eficaz ejercicio de liberación
para poder pensar y actuar de forma personal y liberada. Y durante esas
54
Rafael González Mas
caminatas se ideaban, discutían, confrontaban y soñaban proyectos, olvidando la realidad que nos envolvía, realidad pobre, rígida y castrante, que
se movía entre desfiles militares y procesiones religiosas.
Al salir del Hospital, muchas veces ya de noche, recorríamos el Paseo de la
Reina Victoria, entonces un bulevar con árboles, tranvías, kioscos de refrescos, ancianos con bastón, curas ensotanados y perros ladradores. Durante el
paseo, lento y con numerosas detenciones, Rafa
Los paseos interminables
soñaba y diseñaba el futuro. Y algo quedaba
absolutamente necesario. Era preciso salir de la
atravesando Madrid mientras
vieja y militarizada España para conocer y mase hablaba y discutía de todo lo
durar un futuro que se estaba gestando y credivino y humano, era un eficaz
ciendo aceleradamente al otro lado de nuestras
ejercicio de liberación para
herméticas fronteras. A la vez que se precisaba
poder pensar y actuar de forma
una actitud renovadora en una cirugía ortopédica decimonónica basada en la exclusiva reinpersonal y liberada
tegración anatómica que olvidaba, no solamente la función sino muy especialmente el ser humano. La necesidad de este
cambio fue lo que impulsó a Rafa a meterse en el mundo de la rehabilitación, pues sabía muy claramente que un polifracturado no era, tan sólo, un
sujeto con “huesos rotos”, sino un ser humano afectado en su mundo físico, emocional, social. Como nos comentó una tarde MUMFORD, en uno de
nuestros viajes a Inglaterra: “podemos vivir tres semanas sin comer, tres días
sin beber, tres minutos sin respirar, pero no podemos vivir sin esperanza”.
Y esos paseos iniciáticos que comenzamos hace más de cuarenta años, los
seguimos manteniendo en múltiples ocasiones, en muy distintos lugares
del mundo, soñando el hallazgo de ese Eldorado intelectual que diera respuesta a todas las preguntas. Y Rafa, sin duda, a lo largo de su vida encontró,
o construyó, en una permanente batalla, las respuestas más acertadas y precisas a todos los interrogantes. Porque junto a la claridad de su pensamiento
había un profundo componente poético que nunca perdió. Muchos días, al
anochecer, caminando por el Paseo de la Reina Victoria, en la lejanía, sobre
el horizonte de la sierra madrileña, brillaba un cielo relampagueante de co-
55
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
lores velazqueños: “no dejo de pensar” –decía–“que detrás de esas nubes
está el mar, el mar de Tarragona”. Porque el mar, para él, era un arcano, un
apoyo casi existencial, una infinitud para romper limitaciones y miedos. A
veces recordaba su experiencia juvenil cuando intervino, con unos amigos,
en el cruce náutico del puerto de Barcelona: “en mitad del trayecto, uno de
los compañeros abrió la válvula de desagüe y en pocos minutos la barca se
inundó y nos quedamos todos en mitad del agua, aplastados por el torrente de embarcaciones que competían; fue una maravillosa experiencia de
supervivencia”.
La olimpiada imposible
–Hay que hacer algo que asombre y movilice a la Cruz Roja y a todas las
fuerzas vivas que parecen estar dormidas–.
Ésta fue la afirmación de Rafa durante uno de nuestros paseos.
–Todos hacen siempre lo mismo. Hay que inventar, hay que movilizar.
Y con esa breve frase, llena de pasión, empezó a preformarse la realización
de lo imposible.
En aquel entonces, la Cruz Roja, heredera de las viejas campañas africanas
y de los desmanes de la guerra civil española, era una organización voluntaria y benefactora, decimonónica, regida por monjas, pensionistas ilustres
y aristócratas, siempre mediatizados por la falta de medios económicos
y resistentes a la realización de programas renovadores. Sin embargo, su
presidencia, en aquel entonces, estaba dirigida por un católico a ultranza
deseoso de lograr algún pequeño avance social, Antonio María de Oriol y
Urquijo, posteriormente Ministro de Justicia y secuestrado por los GRAPO; y
el Dr. Aracama, Inspector General Médico, trabajador incansable, abierto a
cualquier desafío modernizador.
56
Rafael González Mas
Y a ese equipo directivo se dirigió la propuesta de Rafa:
–“Vamos a organizar y celebrar la primera olimpiada de niños inválidos, en
Tarragona”–. Esta propuesta tenía como única base de posibilidad efectiva la pasión y la imaginación. No existía financiación alguna, ni locales,
ni equipos, ni profesionales olímpicos ni niños
inválidos. No había nada. Solamente la idea. In‐“Vamos a organizar y celebrar
creíblemente se consiguió el permiso desde la
la primera olimpiada de niños
Presidencia de Madrid. Pero tan sólo el permiso,
inválidos, en Tarragona”‐. Esta
sin ninguna otra asistencia, pues prometimos
propuesta tenía como única base
“que teníamos de todo”, algo así como que todo
de posibilidad efectiva la pasión
estaba atado y bien atado.
Desde ese momento Rafa se lanzó a la creación
de esa Olimpiada Infantil partiendo del cero
absoluto. Fue un verdadero reto, pero su realización supondría el conseguir suficiente fuerza
y presencia pública para que se construyera un
futuro Hospital de la Cruz Roja de Tarragona.
y la imaginación. No existía
financiación alguna, ni locales,
ni equipos, ni profesionales
olímpicos ni niños inválidos. No
había nada. Solamente la idea.
Increíblemente se consiguió
Durante unos meses, pues se acercaba el verano fecha ideal para la Olimpiada, Rafa se transformó en ejecutivo, relaciones públicas, político, economista, deportista, periodista.
Convenciendo al Gobernador Civil con innumerables sutilezas, consiguió
que le cedieran las instalaciones de la Universidad Laboral, edificación
modernista dotada de toda clase de instalaciones y campos de deportes
donde se alojarían niños y monitores. A través del Servicio de Rehabilitación del Hospital Central de la Cruz Roja se estableció contacto con todos
los hospitales de España dedicados al tratamiento de niños inválidos, en
aquella época predominantemente poliomielíticos, y se les convenció
para que los trasladaran por sus propios medios acompañados de auxiliares y fisioterapeutas. Y así se consiguió reunir alrededor de doscientos
niños y niñas afectados de toda clase de minusvalías pero capaces de
57
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
ejercer deportes físicos o mentales. Pues junto a pruebas de natación y
atletismo también estaban organizadas pruebas de canto, baile y pintura. Acudieron niños y equipos de todas las regiones del país. Entre ellos,
la rondalla de la Malvarrosa, un ballet “¡de paralíticas cerebrales!”, niñas
ciegas cantoras, amputados que corrían sobre las muletas, parapléjicos
compitiendo sobre sillas de ruedas, deficientes mentales nadadores extraordinarios, poliomielíticos lanzadores de pesos y eficacísimos arqueros
o constructores de castillos de arena que apenas podían levantarse del
suelo.
Y a través del voluntariado de la Cruz Roja de Tarragona, su Presidente
Joaquín Muller, organizó equipos de asistencia y transporte que atendió
a todas las necesidades.
Pero los olímpicos eran niñas y niños que venían a competir y a intentar
vencer, por lo cual era preciso conseguir premios para los vencedores y
también para los perdedores. Y aquí surgió de nuevo, por la falta total de
financiación, la necesidad de conseguir juguetes “para todos”. Y la solución, como siempre, la audacia.
Hablamos y comprometimos a Alberto Oliveras al cual no conocíamos.
Era el presentador y director de un programa nacional de radio llamado
“ustedes son formidables” en el que se pedía toda clase de ayudas para
arreglar múltiples calamidades. Cómo se consiguió su colaboración entusiasta es algo que se escapa a todo razonamiento lógico. La cosa es
que nos presentamos a él –que al principio no quería ni recibirnos‐ y
Rafa le envolvió en argumentos que hacían imposible su negativa. La
conversación no tuvo lugar en su despacho de Radio Madrid sino que
conseguimos convencerle para hablar en la terraza de un bar, en una
acera de la Gran Vía –“pues hace mucho calor y podemos tomar una
horchata”. Y allí, al final tomamos los tres un “cuba libre” olvidando la
horchata, Rafa le planteó la necesidad de involucrar a fabricantes y vendedores de juguetes para lograr su colaboración a favor de los niños
inválidos de España.
58
Rafael González Mas
Acto de encendido
del pebetero de los
Primeros Juegos
de Niños Inválidos
celebrados en
Tarragona.
Y a los pocos días Oliveras organizó la emisión. Casi todo el país escuchaba
este programa. Y en él colaboró Rafa utilizando sus mejores argumentos. A
los pocos días se recibió en Tarragona un camión lleno de juguetes.
La Olimpiada se celebró durante una semana. Tenía su bandera propia “de
verde esperanza” y un pebetero de cerámica especialmente construido
para la ocasión donde se encendió la llama olímpica.
Javier Aguirre, joven director de cine, hizo con esa Olimpiada su primera
película donde se recogían todas las actividades desarrolladas. Película que
posteriormente recorrió medio mundo como tarjeta de presentación de la
Cruz Roja.
La olimpiada, al final denominada Primeros Juegos Nacionales para Niños
Inválidos, fue un éxito rotundo. Tanto es así que al año siguiente se realizaron los Segundos Juegos. Fue la actividad precursora de lo que más tarde
daría lugar a los juegos paralímpicos de Barcelona.
59
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Todavía hoy, más de cuarenta años después, no es posible lógicamente
comprender como, partiendo de cero, pudieron organizarse durante dos
años aquellos asombrosos juegos.
Sin embargo, la contestación es bien sencilla. Su realizador, apenas cumplidos los 23 años de edad, era Rafael Orozco, iluminado pionero y realizador
de lo imposible.
Traspasando fronteras
La primera salida de España –diría, más bien, escapada‐ la realizó Rafa
a Copenhague para asistir al Congreso Internacional de Rehabilitación.
Allí comprobó uno de sus principios básicos: las técnicas quirúrgicas,
ortopédicas, que buscaban tan sólo la reparación
“Nuestra labor médica
de las lesiones óseas eran poco eficaces si no conseguían la normalización al máximo de la función
no acaba en el quirófano
perdida.
sino que se extiende hasta
conseguir una reintegración
plena del lesionado a todas
sus capacidades físicas,
psicológicas y laborales.
Y esto no se logrará si las
técnicas quirúrgicas y
rehabilitadoras no funcionan
íntimamente unidas”.
“Nuestra labor médica no acaba en el quirófano
sino que se extiende hasta conseguir una reintegración plena del lesionado a todas sus capacidades
físicas, psicológicas y laborales. Y esto no se logrará
si las técnicas quirúrgicas y rehabilitadoras no funcionan íntimamente unidas”. Esta idea, en la actualidad internacionalmente admitida, le fue duramente
criticada a Rafa en la sesión del Congreso donde la
expuso, por un grupo de médicos españoles, mayoritariamente catalanes, que veían con gran hostilidad la aparición de un jovencísimo y competitivo cirujano catalán que
empezaba a moverse con especial acierto y dinamismo fuera de la vieja y
militarizada España. Esta encubierta hostilidad “patria” nos acompañó en
otras muchas ocasiones.
60
Rafael González Mas
El Dr. Rafael González
Mas y el Dr. Rafael
Orozco en una de las
sesiones de trabajo del
Congreso Internacional
de Rehabilitación de
Copenhague.
Pocas semanas después del asesinato del Presidente KENNEDY, hicimos un
viaje prolongado a Estados Unidos para intervenir en el World Rehabilitation Found representando a España a través de la Cruz Roja.
El país estaba sometido a un sentimiento de dolor y asombro. Retratos del
Presidente auroleados por crespones negros y banderas norteamericanas
invadían escaparates y paredes. En Nueva York, donde estábamos, policías
a caballo y taxistas portaban lazos negros en el brazo y pegatinas con las
barras y estrellas en el pecho. Y en los balcones de la mayoría de los edificios
se habían colocado banderas norteamericanas a media asta.
Nosotros colaborábamos en este homenaje póstumo brindando públicamente por la memoria del Presidente. Nuestra bebida, el “cuba libre”, la
alzábamos en el bar en recuerdo del “president”. Y sin pretenderlo, esto
nos hizo infinidad de amigos pues luego de nuestro brindis–recuerdo, parroquianos desconocidos se acercaban a nosotros para invitarnos a brindar de nuevo.
61
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Ángel Sanz Briz, Cónsul General español en Nueva York, llegó a ser un gran
apoyo y consejero durante nuestra estancia. Nos acompañó y presentó en
la mayoría de las instituciones y centros que queríamos visitar y nos hizo
conocer gran parte de su actividad a favor de los judíos perseguidos y masacrados por los nazis, actividad benefactora totalmente desconocida en
España. Varios miles de judíos salvaron la vida por su intervención. Y el único homenaje público lo recibió en Israel, años después. Al preguntarle por
la conducta de Franco ante sus actividades –realizadas durante la Guerra
Mundial en el máximo fervor e influencia alemana‐ nos dijo que en la única
entrevista que tuvo con Franco respecto a este tema humanitario desarrollado bajo su exclusiva responsabilidad y con la hostilidad de Serrano Suñer,
el Caudillo “sin levantar los ojos de la carpeta que tenía sobre la mesa y con
una voz que parecía amordazada, me dijo: usted haga lo que le dicte su
conciencia, pero que su mano derecha no conozca lo que hace la izquierda”.
Sanz falleció en 1980. En 1991, el Museo del Holocausto Yad Vashem de Israel distinguió su acción y reconoció a sus herederos el título de Justo entre las Naciones, inscribiendo su nombre en el memorial del Holocausto. En
1994 el gobierno húngaro le concedió a título póstumo la Cruz de la Orden
del Mérito de la República Húngara. Fue el primer diplomático español que
apareció en un sello de correos de España.
Durante las semanas que duró nuestra estancia, Rafa contactó con las máximas autoridades e instituciones norteamericanas en materias de rehabilitación y cirugía. Su carta de presentación más importante era la organización
y desarrollo de los Primeros Juegos Nacionales para Niños Inválidos que
despertó gran curiosidad e interés en todos los sitios donde se presentó.
Rafa contactó con las
máximas autoridades
e instituciones
norteamericanas en materias
de rehabilitación y cirugía
62
Henry Viscardy, director de Abilities Inc., donde se
empleaban 400 inválidos profundos, se interesó mucho por los juegos y hasta llegó a tentar a Rafael para
que se integrara en su empresa como asesor en problemas de invalidez infantil, de la que se evadió con
gran habilidad. Viscardi era un agenésico, había naci-
Rafael González Mas
do sin extremidades inferiores y con un escaso desarrollo de las superiores.
Sus primeros diez años de vida los pasó hospitalizado, sometido a múltiples
intervenciones. Y llegó a conseguir cierta independencia que le permitió
valerse por si mismo.
“Como me he pasado media vida anclado en una silla, he tenido tiempo
para aprender todo lo imaginable”– comentaba. Era un hombre muy inteligente y ejemplo de perfecta actividad organizativa. A través de él, establecimos contacto con Bernard Baruch, típico multimillonario americano,
benefactor de múltiples actividades a favor de los inválidos que se interesó
mucho por los Juegos para Niños Inválidos y también discutió con Rafa la
posibilidad de organizar unos Juegos Mundiales.
Una espléndida tarjeta de presentación que llevábamos era la película de
Javier Aguirre. La estremecedora canción de la niña poliomielítica que apenas podía andar mientras cantaba de forma prodigiosa hacía lagrimear a
casi todas las audiencias. Lo mismo que la extraordinaria rondalla de la Malvarrosa formada por niños y niñas poliomielíticos.
Hulek, entonces jefe de la Unidad de Rehabilitación de las Naciones Unidas, con el cual tuvimos unas amistosas entrevistas propuso comprar esta
película para emplearla como símbolo rehabilitador internacional. Pero su
posterior cese impidió el acuerdo. De todos los contactos médicos establecidos durante ese viaje a USA destacaron por su especial importancia las
relaciones con los doctores RUSK y KESSLER.
Howard Rusk, Director del Servicio de Rehabilitación de la Universidad de
Bellevue, Nueva York, era la máxima figura mundial en el campo de la rehabilitación médica. Periodista, empresario, político, hombre de mundo,
millonario, había montado un verdadero imperio médico con múltiples ramificaciones internacionales. Algún tiempo antes, durante su visita a España donde mantuvo una entrevista con Franco, habíamos establecido unas
entrevistas muy cordiales. Nos recibió muy amablemente en compañía
de su equipo directivo: Taylor, responsable del área económica y política;
63
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Acto de imposición de
las medallas de la Cruz
Roja a los doctores
Rusk y Kessler, en el
centro de la imagen y
de espaldas aparece D.
Ángel Sanz Briz, Consul
General de España en
EEUU.
Swinyard, director de investigaciones; y
María Castellano, directiva de las actividades sociales. Y durante varios días conocimos todo su imperio. Nosotros llevamos varias medallas de oro de la Cruz
Roja que habíamos solicitado al Dr. Aracama, Inspector Médico de la Cruz Roja
“para hacer política”. Y un día, en un
acto solemne, se la colgamos al cuello a
Rusk y sus colaboradores que quedaron
entusiasmados ante aquellos colgantes
dorados. En ese acto nos acompañó
Sanz Briz que en todo momento, todavía no comprendo por qué, nos ayudó
en todas nuestras gestiones.
64
Rafael González Mas
Pero el encuentro más fecundo lo logramos
con la visita del D. Henry Kessler, Presidente del Kessler Institute for Rehabilitation, en
New Haven, adonde acudimos desde Nueva
York, en automóvil, durante una tremenda
nevada.
Kessler, excelente cirujano, hombre expansivo y
cordial, entonces cerca de los setenta años, de
constitución pícnica, siempre sonriente, nos recibió con enorme amabilidad. –Asi era yo cuando
empezó la guerra, delgado como un espárrago
e incansable para trabajar– comentó al saludar a
Rafa.
Kessler creó, en Guadalcanal, durante la fase
más violenta de la guerra contra los japoneses,
el primer centro quirúrgico avanzado de cirugía ortopédica especialmente para heridos de las extremidades. Y operaba piernas y brazos
con un pensamiento rehabilitador, pensando en el futuro del herido.
“El objetivo de toda ayuda es hacer la ayuda innecesaria”, comentaba.
Su libro “The knife is not enough” (“el bisturí no es suficiente”) constituyó la base de la rehabilitación norteamericana. Con Rafa, mientras
tomábamos café que él mismo servía de una enorme jarra, entabló enseguida un cordial contacto. Y producía cierto asombro ver a los dos
pintando sobre el mantel de papel que cubría la mesa las formas más
indicadas de ejecutar una amputación de cadera.
–“Su compañero– me decía señalando a Rafa con un enorme rotulador– tiene una cabeza de Leonardo da Vinci, es un verdadero geómetra quirúrgico”.
Aquella visita la prolongamos varios días. El instituto lo había fundado
Kessler cincuenta años antes en un barracón industrial, sin apoyos ni finan-
65
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
ciación, hostigado y rechazado por los cirujanos privados. Pero con el tiempo se había transformado en uno de los centros médico quirúrgicos más
importantes del mundo, donde la cirugía ortopédica tenía una finalidad
claramente rehabilitadora.
–El doctor Orozco, se parece a usted Dr. Kessler, va a fundar un hospital en la
ciudad de Tarragona, que está en el mar Mediterráneo, sin que intervenga
ningún mecenas– le comenté.
–Este joven doctor hará lo que quiera, si mete en su tarea toda la pasión
posible –me contestó– porque la pasión y el entusiasmo vencen cualquier
dificultad.
Y entonces, poniendo una de sus manos en el hombro de Rafa, le dijo:
‐ No olvide que es difícil matar a un hombre, pero más difícil aun es matar
sus esperanzas. Y para que comprenda lo que quiero decir les voy a contar la
historia de Sam Logan, que utilizo muchas veces en mis viajes y conferencias.
66
Rafael González Mas
Por los amplios ventanales del despacho donde estábamos se veía el campo totalmente cubierto de nieve. Y Kessler que nos servía constantemente
vasos de café, andaba sin parar, con los brazos a la espalda ,como si viviera
laguna lejana realidad.
–En Guadalcanal, en mi hospital de vanguardia, recibíamos los heridos de
extremidades. Teníamos un servicio permanente de aviación que nos traía
heridos de todo el Pacífico anunciando su llegada por radio e informando
brevemente del tipo de heridas recibidas. Una mañana recibimos a Sam Logan. Era piloto de una caza norteamericano que se enfrentó a una patrulla
japonesa.
Acabaron derribándole y cuando saltó en paracaídas de su avión en llamas,
uno de los Zero japoneses empezó a acribillarle en el aire haciéndole múltiples heridas. Cayó al mar y allí, dentro de su chaleco salvavidas se hizo una
ligadura de ambas piernas y de un brazo, se puso un suero con morfina y
tomó sulfamidas del paquete de primeras ayudas que todo piloto de guerra
llevaba, y durante dos días con un espejo, hacía señales solares a los aviones
norteamericanos. Milagrosamente pudieron recogerlo y nos lo acercaron a
nuestro hospital. Lo operamos durante varias horas. Hubo que amputarle
las dos piernas y una mano y reconstruirle diversas partes blandas. Y a los
pocos días empezamos la rehablilitación, incluida la preparación de prótesis
provisionales.–
Entonces, Kessler se detuvo frente a una librería, cogió una fotografía enmarcada y nos la mostró:
–Este es Sam Logan, ahora casado, con dos hijos, abogado eminente y dedicado últimamente a la política en California donde vive.
Y nos mostró la imagen de un hombre maduro, sonriente, acompañado de
una mujer y dos adolescentes que también sonreían.
67
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
La estancia en EEUU así como
las experiencias y contactos con
el mundo de la rehabilitación,
potenciaron la filosofía médica
de Rafa respecto al desarrollo
de una cirugía, no solamente
funcional, sino igualmente
social
La estancia en EEUU y las actividades que allí desarrolló, así como las experiencias y contactos con el
mundo de la rehabilitación, potenciaron la filosofía
médica de Rafa respecto al desarrollo de una cirugía, no solamente funcional, sino igualmente social,
a espaldas de banderías y ambiciones personales.
Pretensión médica y ética que no era fácil desarrollar en esta rígida y oficializada España de hace más
de cuarenta años donde todo parecía estar definitivamente establecido.
Nuestro viaje a Cambridge permitió también comprobar, como había ocurrido en Copenhague, el divorcio entre la medicina internacional y la fosilizada española. Y como siempre, actuamos como independientes y algo
“apátridas”. Así nos bautizaron cariñosamente los representantes ibéricos
capitaneados, curioso fenómeno, también por un grupo de cirujanos ortopédicos catalanes.
En el Stoke Mandeville Hospital –el más importante centro mundial de parapléjicos‐ su director, el Dr. Guttman, organizador de olimpiadas internacionales de lesionados medulares, se interesó vivamente por las ideas de
Rafa sobre los juegos infantiles de niños inválidos y hasta hablaron de la
posibilidad de organizar unos juegos mediterráneos donde convivieran niños y adultos. Esta posibilidad sería posteriormente expuesta por Rafa al
entonces Presidente de la Cruz Roja –un antiguo jefe de policía‐ en Madrid,
que consideró la idea como un “disparate”.
En el Centro de Investigaciones Ortopédicas de Roehampton, en Londres,
nos atendió su director, hombre de ideas barojianas, humilde y entusiasta,
que usaba constantemente una pipa apagada en la boca.
‐Esto‐ decía señalando la vieja pipa‐ es mi explorador electrónico. Cuando
experimentamos alguna nueva prótesis que no acaba de funcionar bien, a
pesar de todas las exploraciones con nuestros aparatos electrónicos y ra-
68
Rafael González Mas
diológicos último modelo, cojo mi explorador, me lo pongo en la boca y
observo caminar al amputado. Y así encuentro la razón de la cojera o del difícil apoyo. Muchas veces, nuestras superprótesis no funcionan por razones
que ninguna máquina puede controlar, como es el miedo o la frustración‐.
Nuestro viaje a Praga, nos hizo conocer otra área mundial política entonces
poco conocida y hasta en cierta forma temida, que constituyó para Rafa la
primera experiencia en un país comunista.
Se celebraba un Congreso Internacional de Rehabilitación donde se debatía, entre otros temas, el problema de las amputaciones de extremidad superior y las técnicas más eficaces para el empleo posterior de una prótesis
funcional. El Presidente del Congreso, un prestigioso cirujano ortopédico, el
Dr. Vladimir Janda, al cual Rafa invitó a visitar Tarragona y dar un cursillo en
el nuevo Hospital de la Cruz Roja del cual él era director médico.
Pero Janda nos confesó que tenía prohibida la salida del país y que todos
los contactos con “países capitalistas” estaban desautorizados. El hombre,
renombrado cirujano conocido por sus publicaciones, vestía una camisa
de puños rozados y un pantalón arrugado. Al parecer, según nos indicaron unos congresistas alemanes que le conocían bien, estaba acusado de
tendencias poco ortodoxas. Por cierto, a estos congresistas que venían en
automóvil, les robaron la radio y maletas que guardaban en el coche, rompiendo durante la noche las cerraduras y violentando las puertas. Y cuando
fueron a la policía a denunciar el hecho, prácticamente les expulsaron de la
comisaría, diciéndoles que “en Praga y en este país no existen los ladrones”.
Otros dos sucesos extravagantes ocurrieron durante nuestra estancia en
este país socialista.
Durante la cena de gala del Congreso que, por cierto, era carísima, a la hora
de los postres, apareció un sujeto, vestido con un mono de trabajador, al parecer completamente desquiciado o alcoholizado, que se sentó en la mesa
del banquete haciéndose sitio entre dos congresistas a los que empujó de
69
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
las sillas, haciendo a gritos un discurso al parecer recriminatorio contra los
asistentes extranjeros. Todos los comensales miramos al Dr. Janda, el presidente, el cual permaneció mirando al plato, sin levantar cabeza. Sólo cuando unos camareros, muy suavemente, consiguieron que aquel energúmeno
se levantara y desapareciera con una copa en la
mano, pareció despertar y hacer unos breves coSiempre recordaré su indomable
mentarios que nadie comprendió.
espíritu ético, su constante
curiosidad por todo lo nuevo,
su infatigable entusiasmo ante
las dificultades del trabajo, su
inmodificable honestidad en la
conducta y su fraterna amistad.
El último suceso nos ocurrió al abandonar el país.
Volvíamos en automóvil que conducía Rafa, dirigiéndonos a Viena donde yo volaría hasta Madrid,
mientras Rafa seguiría en coche hasta Tarragona.
Al abandonar la frontera de Checoslovaquia, era
un domingo por la mañana, nos detuvo la policía
por algo referente a la velocidad del coche, pero
como no hablaban más idioma que el suyo, no podíamos entender nada. Al
parecer nos ponían una multa de cien coronas, según escribían en un papel.
Y se negaban a admitir cualquier moneda que no fuera su corona checoslovaca. Pero aquella mañana, al iniciar el viaje, habíamos gastado el resto
de su moneda y no teníamos ni un céntimo. Al ser domingo, no era posible
cambiar moneda pues todo estaba cerrado. Y aquellos policías, armados
hasta los dientes y con unos enormes gorros de aspecto soviético, mantenían la barrera bajada. Sólo entonces, ante aquella situación entre grotesca
e irreal, se nos ocurrió algo disparatado. Sacamos unas monedas españolas,
naturalmente con la efigie de Franco, y las entregamos al que parecía el jefe,
mientras señalando la moneda se les decía a gritos: éste es Franco, Franco,
Franco.
Al oír este nombre, aquellos hombres parecieron resucitar. Cogieron y se
repartieron las monedas, mientras exclamaban llenos de admiración, señalando la efigie grabada en la moneda: Franco, Franco.
Entonces, levantaron la barrera y nos dejaron marchar.
70
Rafael González Mas
Los viajes fueron algo trascendente para todos nosotros cuando España
estaba cerrada a toda innovación y libertad de pensamiento. Con Rafa coincidí también en Méjico, en el Congreso de Medicina Ortopédica, donde
prácticamente se erigió en el adelantado de la cirugía ortopédica ibérica,
madurando su liderazgo internacional, definitivamente admitido, en Berna,
con Müller que vio en él al más brillante y fecundo sucesor.
Han pasado muchos años desde nuestro primer paseo conjunto al otro
lado de la frontera. Pero siempre recordaré su indomable espíritu ético, su
constante curiosidad por todo lo nuevo, su infatigable entusiasmo ante las
dificultades del trabajo, su inmodificable honestidad en la conducta y su
fraterna amistad.
Te recuerdo y hecho de menos, Rafael Orozco Delclós, Rafa, compañero de
viaje.
71
Lluís Orozco
Joan
Punyet Delclòs
Miró
Successió
Miró Institut de Teràpia Regenerativa Tissular
Director Científic
La nit del 31 de desembre de 1965, el Talgo casi va acabar amb la vida de la
meva mare. La foto ens mostra la dimensió de l’impacte. És simplement brutal. Però aquesta brutalitat va donar vida a una nova esperança. I en aquest
cas l’esperança es deia Rafel Orozco. “Jo ja donava la cama per perduda” ‐ recordo que em comentava la meva mare – “quan, de sobte, un metge molt
jovenet va entrar a l’habitació” de l’hospital de Tarragona i va dir que ell me la
salvaria. Jo tenia molta por, perquè aquest metge
no semblava tenir gaire experiència, però la pu“Jo ja donava la cama per
resa de la seva mirada i la convicció de les seves
perduda” ‐ recordo que em
paraules em varen convèncer. Em parlava de la
comentava la meva mare –
cura del Dr. Trueta. Sembla que aquest Dr. Trueta
“quan, de sobte, un metge molt
l’havia practicada durant l’esgarrifós combat del
jovenet va entrar a l’habitació”
desembarcament de Normandia.”
Estat en el que va
quedar el cotxe que
conduia la Mª Dolors
Miró el dia de l’accident
73
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
I efectivament el Dr. Orozco li va salvar la cama a la meva mare. Semblava
impossible però ho va aconseguir i, quan el Joan Miró va veure la valentia
i convicció del jove Orozco, es va convèncer de la brilliant trajectòria que li
esperava com a metge. De fet, i parlant d’un manera molt personal, reconec
que si jo i el meu germà Teo som aquí, també és gràcies al Dr. Orozco perquè
de fet, no crec que la meva mare hagués dessitjat tenir 2 criatures més amb
una cama menys. En Joan Miró va tenir una relació molt personal amb en
Rafel i, també amb la Maria Rosa. Imagineu‐vos el Miró, però no el Miró artista
de gran èxit internacional, no, sinó en Joan, el pare destrossat per l’horror del
brutal accident de la seva filla. Com aquest home va passar del patiment al
goig de veure a la Maria Dolors, la nena dels seus ulls, la seva filla única, una
noia d’un físic tan atractiu, amb una mirada tendre,
casi hipnotitzant, entregada al risc d’una llarga i difícil
En Joan Miró va tenir una
intevenció quirúrgica. En Joan no patia unicament pel
relació molt personal amb en
trauma físic de veure la seva filla de 35 anys amb una
Rafel i, també amb la
terrible amputació, sino també pel cop psicològic que
Maria Rosa
representava.
Però el goig va arribar quan, un any més tard, la Maria Dolors podia caminar,
nedar i rependre de nou la seva vida. El Joan va decidir que aqesta fita es tenia que recordar mitjançant un maravellós tapís com a homenatge al Rafael
Orozco. I aquesta és la gènesi del Tapís, d’una extraordinària concepció, que
abriga els estels mironians dins la seva llana. La iconografia d’aquest Tapís és
un cant a la vida, emfatitza la fragilitat del físic envers la robustesa de l’esperit.
La Maria Dolors és una part viva d’aquesta obra. Ella respira dins cada nus,
dins cada forma, dins cada estel que divaga per l’espai obert com una fràgil
oreneta dins l’immensitat del cel blau.
A partir d’aquest moment, La Maria Rosa Orozco, esposa d’en Rafel, i la Maria
Dolors es van fer íntimes amigues. És molt dur escriure aquestes paraules de
record pel Rafel, quan em passa pel cap una imatge de la mare. El 26 de desembre de 2004 va morir a Mallorca, quan el seu pare ho va fer el dia de Nadal
de 1983. És terrible sentir el buit d’aquestes dues persones tan importants
a la meva vida i veure que varen morir un 25 i un 26 del mateix mes. Perdo-
74
Joan Punyet Miró
Joan Miró a l’Hospital
de la Creu Roja de
Tarragona.
neu que el subconscient m’agafi de la ma per recordar aquestes casualitats
capritxoses del destí quan aquestes ratlles són per recordar la noble amistat
entre la família Miró i la família Orozco, però la Maria Dolors sempre em deia
que les casualitats no existeixen, sinó que eren causalitats. Per això la cadena
75
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
d’aconteixements d’aquesta relació d’amistat està marcada per ferro i sang,
per hospitals i dolors, per patiment i esperança que molta gent no coneix. Us
puc assegurar que no tot a la vida d’en Joan Miró va ser fàcil,
sino més aviat, tot el contrari. La seva vida privada sempre
Aquestes ratlles són per
s’ha respectat molt, tal i com ell ho dessitjava. Aquest carecordar la noble amistat
pítol en mostra una petita finestra d’intimitat d’una família
entre la família Miró i la
com qualsevol altre, patint el dolor d’un terrible accident de
trànsit que quasi marca de negre la vida d’en Joan Miró.
família Orozco
Rafel, mai t’oblidaré i sempre et portaré dins el meu cor.
Joan Miró i Rafel Orozco
76
Joan Punyet Miró
Joan Miró, Pilar
Juncosa i Mª Rosa
Joaquín Muller i
Rafel Orozco durant
l’acte d’mposició de
la medalla de la Creu
Roja al pintor Joan
Miró
77
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Mª Dolors Miró i
Mª Rosa Orozco
78
Lluís Orozco
Rafel
OrozcoDelclòs
Delclòs
President
de la CreuInstitut
Roja a Catalunya
(1981‐1985)
Director Científic
de Teràpia
Regenerativa Tissular
Escrit del Dr. Rafel Orozco en commemoració del 25è aniversari de la
constitució de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, escrit l’any 1993.
INTRODUCCIÓ
Les dècades que van des dels anys 60 fins els 80 de la nostra història recent,
han transcorregut per a molts com una bufada, ràpids i sense deixar cap
mena d’empremta. Només cal repassar les enquestes fetes en ambients universitaris sobre la figura de Franco, per demostrar la tendència de la nostra
societat a l’oblit d’una època. Em sorprèn que a la nostra joventut d’ara, als
meus alumnes, els costi tant entendre que fa 30 anys el jove era jo. Els costa
imaginar que en aquella època també es vivia, s’estimava, es treballava, se
sentien il∙lusions i inquietuds, s’assumien riscos i es projectava el futur. Per
demostrar‐los que va ser així, per demostrar‐m’ho a mi mateix, em vaig animar a repassar hemeroteques i iconografia relacionada amb l’Hospital de la
Creu Roja de Tarragona, institució que vaig viure intensament des de la seva
prehistòria i que em va oferir un gran ventall d’experiències.
Fa 30 anys els meus fills estaven preparant‐se per
néixer i sense adonar‐me’n gairebé ja sóc avi... per
aquest motiu el meu relat tindrà l’estil de l’avi explicador de batalletes. La seva lectura permetrà
als joves metges de l’Hospital dir que ja repapiejo,
però és que avui amics, encara que no ho cregueu,
tot és més fàcil. Abans, per endegar qualsevol projecte en medicina, es necessitaven altes dosis d’un
producte que s’anomenava romanticisme, concep-
Abans, per endegar qualsevol
projecte en medicina, es
necessitaven altes dosis d’un
producte que s’anomenava
romanticisme, concepte avui
substituït per termes més
ampul∙losos com planificació,
gestió clínica
79
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
te avui substituït per termes més ampul∙losos com planificació, gestió clínica, macroeconomia, contractes blindats d’alt executiu, etc. Fa només 30
anys la comptabilitat dels hospitals de la Creu Roja normalment la portaven
les monges, no existien els ordinadors i un milió de pessetes representava
una xifra astronòmica.
LA IDEA FUNDACIONAL
No és possible comprendre la Història sense accedir a la Prehistòria. Durant
el mes de juny de 1961, recent acabada la meva Llicenciatura de Medicina,
tenia 23 anys i alguns anys de prometatge al damunt. M’incorporava com a
oficial de complement al regiment de Tarragona per complir els últims mesos del servei militar. En aquella època, la milícia universitària ens facilitava
el compliment d’aquesta obligació de forma bastant agradable. No obstant,
en aquella època, el meu interès estava centrat en la Medicina més que en
les estrelles i estava amoïnat per guanyar‐me la vida i poder‐me casar. Vaig
començar a buscar feina vestit de militar. Intentava simultaniejar la “mili”
amb la Medicina i ho vaig aconseguir. Per algun amic comú, vaig contactar
amb un il∙lustre cirurgià tarragoní, el Dr. Joan Capell, principal en la famosa
Clínica Monegal de la ciutat. Em va oferir ajudar‐lo i combinant les guàrdies
de caserna amb les de la clínica, vaig donar la benvinguda a les meves primeres responsabilitats, els meus primers sous i, sobretot, els meus primers
malalts. Vaig rebre l’ensenyament quirúrgic continuat, en forma gairebé paternal del Dr. Capell, dotat d’una tècnica la qual, com passa normalment
amb els primers mestres, va marcar el meu estil de cirurgià. Poques persones saben o han volgut recordar la influència que va tenir la Clínica Monegal
en la petita història de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona..
A aquesta època, mescla de milícia i il∙lusió quirúrgica, correspon, em sembla recordar, el meu primer contacte amb un jove advocat tarragoní de
rara vocació mèdica i militar, ocupat en organitzar les anomenades Brigades de Socors de la Creu Roja, associació de voluntaris de diferents procedències socials i professionals que compartien les seves aficions. Durant
80
Rafel Orozco Delclòs
molts anys Vicenç Martí va ser un personatge constant a la meva vida i a la
Creu Roja de Tarragona. En la ressenya històrica dels orígens d’aquest hospital tan estimat, segurament apareixeran les nostres disputes, a vegades
veritables batalles campals, que mai van enterbolir una sincera amistat.
No deixa de ser curiós que transcorreguts més de 30 anys, tornem a trobar‐nos, compartint butaca amb togues de colors diferents, com a acadèmics de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya. Deu ser el nostre destí.
Vicenç Martí em va nomenar
Vicenç Martí em va nomenar oficial mèdic de la
Brigada de la Creu Roja l’any 1961 i va ser ell qui
oficial mèdic de la Brigada de la
em va presentar a Joaquim Muller, recent nomeCreu Roja l’any 1961 i va ser ell
nat president de l’Assemblea substituint al seu
qui em va presentar a Joaquim
pare el Dr. Martí. Tot va passar en uns depaupeMuller, recent nomenat president
rats locals de la Creu Roja situats en un entresòl
de l’Assemblea
de l’Avenida del Generalísimo, que és com es deia
la Rambla i ressalto el rètol per centrar el lector
en la història dels temps. Joaquim Muller em va semblar un home de bé i
em va rebre amb extraordinària simpatia. El fet de ser un empresari famós,
promotor d’activitats en el club nàutic i altres organitzacions ciutadanes em
va fer pensar que la seva amistat era valuosa. Em va oferir donar alguna
classe a l’Escola de Dames Auxiliars Voluntàries, activitat que vaig acceptar
encantat, potser perquè es van moure els meus gens docents retinguts fins
llavors per l’estudi, però sempre predisposats pels meus ancestres de pares
i avis. Vaig prendre aquella escola com a pròpia i vaig fer una intensa labor
docent en el marc de les seves elementals matèries.
No recordo en quina ocasió, probablement va ser el Nadal de 1961, vaig
enviar una felicitació al president de la Creu Roja. Els records de Joaquim
Muller, més fidels que els meus, indiquen que aquella targeta li va tornar a
la memòria la meva fisonomia com a possible element per ajudar‐lo a realitzar un projecte que estava gestant. Em va telefonar per a convidar‐me a
esmorzar en una cafeteria típica de la Rambla que encara existeix, i allà em
va explicar la necessitat que la Creu Roja abordés el problema de la poliomielitis, malaltia epidèmica que havia assolat el nostre país uns anys abans,
81
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
afectant especialment els nens i sembrant de paralítics mitja Espanya. Els
tractaments adequats eren difícils i cars, d’una banda quirúrgics i d’una altra
de rehabilitació. A Tarragona es feien esforços en l’antiga Clínica Santa Tecla,
on hi anava cada setmana per operar un famós cirurgià, des de Barcelona.
Aquest cirurgià, el Prof. José Cañadell, va ser al cap del temps, el director de
la meva tesi Doctoral i encara regeix en plena forma el Servei de Cirurgia
Ortopèdica de la Clínica Universitària de Navarra, segurament la institució
sanitària més prestigiosa del país.
Li vaig explicar a Joaquim Muller com, malgrat la meva joventut i recent
acabada la meva carrera, tenia una certa experiència quirúrgica perquè durant 4 anys havia estat, per oposició, alumne intern del Servei d’Urgències de Traumatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, englobat en aquella
càtedra que tan brillantment va regentar el Prof. Pere Piulachs. En aquella
època, als estudiants dels últims anys ens deixaven operar prou i acabàvem
la carrera bastant més entrenats que ara. Aquest fet, la pedanteria d’un bon
expedient i el terrabastall de la joventut, em van ocasionar més d’un problema amb els excel∙lents i experimentats traumatòlegs tarragonins. Amb
la perspectiva del temps m’avergonyeix la meva agressivitat, però el fet és
que, el seu repte professional va ser, probablement, la causa més profunda
de la meva aventura. Li vaig dir al president que si pensava utilitzar els meus
serveis, entenia que necessitava un any més de preparació en l’especialitat
de rehabilitació. Va dir que s’ho pensaria i així va acabar l’esmorzar històric
de la meva vida.
ENTRENAMENT D’UN DIRECTOR MÈDIC
Poques setmanes després vaig ser citat en el despatx privat de Joaquim Muller. Em va comunicar que havia parlat del seu projecte amb D. Antonio María
de Oriol y Urquijo, en aquella època, president de l’Assemblea Suprema de
la Creu Roja Espanyola, i, que si trobava finançament per a realitzar‐lo, estava disposat a tirar‐lo endavant. També estava convençut que jo podia dirigir
l’hospital, malgrat els meus 24 anys, i ja havia establert relació amb el Prof.
82
Rafel Orozco Delclòs
González Mas, cap del Servei de Rehabilitació
Joaquim Muller estava convençut
de l’Hospital Central de la Creu Roja, a Madrid,
que jo podia dirigir l’hospital
per tal que m’acceptés una temporada com a remalgrat els meus 24 anys
sident en el seu servei. Suposo que el programa
incloïa la meva avaluació en tots els sentits. El
moment de la possible incorporació era immediata i a mi em faltaven dos
mesos per a acabar el servei militar. No volia perdre l’oportunitat i, bogeries
de joventut, al sortir de l’entrevista, vaig redactar una instància al Capità
General de la Regió demanant‐li interrompre les meves pràctiques d’Alferes
per raó d’estudis. Això em va crear un greu problema amb el General de la
meva companyia, fet que m’ocasionaria, al reincorporar‐me uns mesos després, ser destinat al comandament d’una Companyia d’Honors que va desfilar per tota la ciutat amb motiu d’una de les processons de l’època. Mai no
he passat tants mals tràngols, únicament superats per la col∙laboració d’un
eficaç caporal corneta, a qui ara recordo amb una enorme gratitud. Però la
qüestió va ser que vaig tenir el meu permís i em vaig traslladar a Madrid.
Portava a la butxaca unes 20.000 pessetes per passar alguns mesos, algunes
de les quals, no recordo quantes, m’havien estat ofertes per l’Assemblea.
Em va rebre González Mas en el seu Servei de Rehabilitació, amb estranya
amabilitat emmarcada en la seva cara de pal. Tenia un Servei excel∙lent,
molt ben equipat, amb molts metges i fisioterapeutes i replet de discapacitats físics. Finalitzat el primer dia de feina, el Cap va convidar a tot el Servei,
unes quinze persones, a dinar un saborós garrí rostit en un restaurant típic.
Ell i tot el seu equip van estar molt amables. Fins al cap d’una estona no
vaig saber el perquè. Havia decidit que jo pagaria el dinar. En efecte, en acabar em va donar la factura. Realment atabalat, la vaig prendre i vaig pagar
sense parpellejar, com si fos un milionari. Únicament molt temps després
vaig saber que aquest exercici formava part de l’examen. Rafael González
Mas va ser més tard, padrí del meu casament. Segueix éssent un dels meus
millors amics, el més entranyable, però en qualsevol cas és el personatge,
després de Joaquim Muller, més directament responsable del projecte inicial d’aquest Hospital, del que ara en celebrem les seves noces d’argent. És
per això que la història ve al cas.
83
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Rafael González Mas és
el personatge, després
de Joaquim Muller, més
directament responsable
del projecte inicial d’aquest
Hospital
González Mas era metge militar de gran prestigi i
gaudia de la confiança d’un general de Sanitat, el Dr.
Juan José Aracama, Inspector General Mèdic de la
Creu Roja i antic metge del Califa del Marroc. Tots els
projectes sanitaris de la institució els decidia ell. Vaig
ser presentat al general i, segurament pels repetits
informes benèvols de González Mas, en poc temps
em vaig convertir en el seu nen mimat. Em va donar
consells i em va ensenyar coses que recordaré tota la vida. Va seguir de prop
el meu procés d’entrenament fins que un dia em va cridar al seu despatx i
em va entregar un document, que conservo, a través del qual se’m nomenava Director d’un hospital que encara no existia i que jo havia de projectar
i realitzar des del punt de vista tècnic. L’anecdotari amb el General Aracama
és extraordinari. Va venir en moltes ocasions a Tarragona. Gran afeccionat al
futbol, intercanviava corbates amb totes les autoritats. Dies abans de morir,
em va donar el seu darrer consell. Referint‐se a la Creu Roja Espanyola, que
ell coneixia tan bé, em va dir: “Mire usted Orozco, cómprese un paraguas. Cuando aparezca tormenta lo abre y tranquilo, que ya escampará..., los Presidentes cambian. Nosotros seguimos.” Va morir pocs dies després. Per part meva
encara segueixo i he viscut set presidents de l’Assemblea Suprema. Tots ells,
sense excepció, es van iniciar en els seus càrrecs amb una declaració d’intencions per tancar els Hospitals de la Creu Roja. No m’explico quin sant ha
protegit els pocs que van quedant.
Em ve a la memòria una anècdota, que mai he sabut si és certa, però podria ser‐ho i ve a demostrar l’atzarosa vida de tots els Hospitals de la Creu
Roja. Va existir un càrrec anomenat Presidenta d’Hospitals de la Creu Roja,
que durant molts anys, i per tant durant diversos mandats presidencials, va
ostentar una dona encantadora, la Marquesa de Varela, vídua del General
doblement llorejat. Na Casilda Varela posseïa una preciosa bossa de mà de
pell de cocodril en la qual hi havia engalzades dues creus de Sant Ferran
adornades amb brillants molt lluents. Explica la tradició que, quan el president, acabat de nomenar, reunia l’Assemblea per comunicar‐los la decisió
de tancar un hospital o un altre, la Marquesa de Varela l’escoltava perorar
84
Rafel Orozco Delclòs
sense dir ni piu i gairebé al final de la sessió, col∙locava la seva bossa de mà
al damunt de la taula il∙luminant la cara del president amb les creus llorejades i es limitava a comentar: ”Muy bien Presidente, esta tarde se lo comentaré
a Doña Carmen” No recordo que en aquella època es tanqués cap hospital,
malgrat les primeres intencions presidencials.
ELS PROTAGONISTES HISTÒRICS
Reprenent el fil del relat històric ens situem en la decisió presa per Joaquim
Muller i pel General Atacama de construir un centre de Rehabilitació a Tarragona. Únicament ho suposo, perquè no estava en el meu nivell de relació,
que Oriol y Urquijo recolzava el projecte. Per aquella època, Oriol desenvolupava també el càrrec de director general de la Beneficència. Una vegada
el vaig visitar en el seu despatx oficial, no sé amb quin motiu, però em queda el record d’una llarga espera i d’un senyor que em va semblar gran, molt
seriós i poc amable. Anys després vaig tenir l’ocasió de canviar d’opinió. Va
ser un bon president que va recolzar la iniciativa tarragonina, però tinc la
impressió que com gairebé tots els Presidents de l’Assemblea Suprema no
va deixar anar els diners necessaris.
Vaig intervenir poc en decisions econòmiques, però sí que recordo com
el procés d’obra s’endarreria mes a mes, amb una gran inquietud per part
meva. Aquí apareix a la meva memòria un altre personatge que va ser clau
en aquesta història. Es tracta de Maria Lluïsa Bertrán, Presidenta de les Dames Auxiliars de la Creu Roja a Tarragona, més tard presidenta d’aquest hospital al que ha dedicat tantes hores de la seva vida.
Hores diürnes, però també nocturnes, de llargues
Maria Lluïsa, Carlos i Joaquim
reunions a casa seva, on acollia al grup promotor
Muller, no sé si algú més,
amb totes les seves inquietuds. El seu marit, Carlos
van avalar personalment un
Andreu, magistrat il∙lustríssim, és una d’aquelles percrèdit bancari amb els que es
sones també claus i desconegudes que existeixen a
va realitzar una bona part de
qualsevol història. El seu mèrit consisteix, no únical’obra
ment per haver resistit estoicament durant anys la
85
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
bogeria social i benèfica de la seva dona, sinó en haver adobat molts camins,
senzillament només amb la seva presència i sobretot amb els seus consells,
assentat sempre en la realitat social del moment. Amb la perspectiva del
temps, el recordo com un personatge important de la història de l’Hospital
i sento per ell un gran afecte. Maria Lluïsa, Carlos i Joaquim Muller, no sé si
algú més, van avalar personalment un crèdit bancari, em sembla recordar
d’uns cinc milions de pessetes, amb els que es va realitzar una bona part de
l’obra sobre uns terrenys del carrer Maria Cristina, que l’any 1926 havia comprat el President Vilar de Orovio per 16.000 pessetes. Allà estaven ubicats
uns barracons com si fossin un garatge per a una ambulància. Hi havia una
figuera i un pou. Entre les víctimes d’aquestes reunions inacabables, no puc
oblidar a Angelita Mencos de Muller i a Maria Rosa, la meva dona. Més tard
es va incorporar la principal víctima de Vicenç Martí,
la seva esposa Pili Aromí, que es mereix totes les meSembla important ressaltar un
dalles de la Brigada.
aspecte, que avui va semblant
impensable, com és el fet que
tots els que participàvem en el
projecte érem voluntaris en el
sentit més estricte
A l’haver introduït personatges que considero pilars
de l’obra arquitectònica, social i sanitària que commemorem, em sembla imprescindible situar‐nos de
nou en l’època, per recordar que llavors no existia la
Residència Sanitària Joan XXIII i que l’assistència pública i privada de Tarragona es recolzava únicament en l’antiga Clínica Santa
Tecla, d’administració eclesiàstica i municipal, en les Clíniques Monegal i Vidal Jané d’assegurança lliure, a la Clínica del Dr. Roselló, després reformada
i ampliada i, en la petita Clínica del Dr. Guasch. D’altra banda, sembla important ressaltar un aspecte, que avui va semblant impensable, com és el
fet que tots els que participàvem en el projecte érem voluntaris en el sentit
més estricte. La filosofia per la qual s’entén que els voluntaris poden o han
de ser pagats perquè puguin dedicar el màxim temps a l’obra social, és molt
moderna. La pròpia Creu Roja ha convertit en assalariats a alguns Presidents
d’una institució voluntària per definició. A l’època en què ens situem, ningú
del grup impulsor va rebre mai una sola pesseta, ni tan sols en concepte de
dietes, i els viatges a Madrid, històricament imprescindibles, es pagaven de
la pròpia butxaca i no de la beneficència pública. Sóc conscient que aquest
86
Rafel Orozco Delclòs
aspecte representa únicament un petit detall en la història, raó per la qual
no insisteixo, però no deixa de ser curiós que, malgrat el canvi polític i socioeconòmic del país, concretament Vicenç Martí, segueixi sense cobrar per
exercir el seu càrrec. La Creu Roja de Tarragona sembla que sempre ha estat
alguna cosa peculiar.
ELS JOCS DE NENS DISCAPACITATS
Disquisicions a banda, necessàries per a comprendre orígens, he d’explicar
un seguit d’esdeveniments que ja gairebé ningú no recorda, però que van
ser precursors d’un hospital situat encara sobre plànols. Aquests fets, contemplats a l’any 1993, ens haurien de fer rumiar al voltant de l’originalitat
d’alguns projectes olímpics i polítics actuals. A l’any 1961 vàrem celebrar a
Tarragona, als locals de l’antiga Universitat Laboral, els primers Jocs Nacionals per a nens discapacitats, precursors dels recents jocs paralímpics de
Barcelona. Els vàrem anunciar amb bandera verda, com els jocs de l’esperança i els vàrem repetir el 1962 com a segons jocs. Ningú no els recorda.
Ni tan sols la Creu Roja actual, que no els anota en el seu patrimoni quan
participa com a entitat col∙laboradora a l’Olimpíada de Barcelona.
La Creu Roja de Tarragona va reunir a centenars de nens discapacitats, procedents de tota Espanya, a les platges, als carrers, a la Rambla. Coixos i mancs
meravellosos van córrer amb la torxa olímpica i vàrem encendre un pebeter
d’estil romà fa ja 30 anys, a la Tarraco dels Escipions. Afortunadament queden els reculls de premsa, els programes d’actes i una sensacional pel∙lícula
de 15 minuts, dirigida per aquell genial Javier Aguirre, per testificar que tot
allò va passar. Els meus records se’n van cap a
aquells comitès organitzadors, que funcionaQuedi per la història que els
ven sense ni un duro. La Duquessa d’Hernani i
primers Jocs Paralímpics celebrats
el seu marit el Duc, de bigoti alfonsí, varen ser
a Espanya els va organitzar amb
el símbol permanent de la reialesa desconegugran èxit i gairebé sense diners, la
da encara per a tants de nosaltres. Un cop més,
Creu Roja de Tarragona el 1961.
González Mas i Aracama van moure els fils de
87
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
les bambolines. La demostració de capacitat d’organització d’aquells jocs
va ser el nostre aval per impulsar l’Hospital. Va convèncer a les totpoderoses autoritats de Madrid i també als virreis locals, encapçalats per Rafael Fernández Martínez, Governador Civil de gran personalitat, home molt
sensible a la problemàtica dels discapacitats, com va demostrar en diverses
campanyes de Nadal i Reis. Mort prematurament, conservo d’ell un magnífic record. Quedi per a la història que els primers Jocs Paralímpics celebrats
a Espanya els va organitzar amb gran èxit i gairebé sense diners, la Creu Roja
de Tarragona el 1961.
L’OBRA S’ATURA
Els anys passen i passen. Des de 1962 fins el 1966 únicament guardo en
la meva memòria reunions inacabables, estudis de plànols i visites d’obra
que s’aturen durant mesos per tornar a començar. Problemes econòmics
que angoixen a la Junta de l’Assemblea i a un Joaquim Muller voluntariós,
de gran energia, encaparrat d’una banda en acabar les obres i d’altra en
aconseguir que el jove metge, nomenat Director del futur centre, tingués
la formació adequada. Vaig aprofitar el temps estudiant i entrenant‐me a
Suïssa amb el Prof. Maurice E. Müller. El 1963 vaig assistir a Nova York a les
sessions del World Rehabilitation Found Inc., representant a la Creu Roja en
companyia de González Mas. Augusto Assia va escriure a “La Vanguardia”
sobre aquelles gestes a l’altra banda de l’oceà. D’aquesta manera vàrem iniciar unes relacions internacionals per al futur centre de Tarragona, que més
tard donarien molt de joc.
El 1964 vàrem seguir cultivant‐les a l’International Congress of Rehablitation
que es va celebrar a Copenhaguen. Una cubana exiliada que vam conèixer
allà, la Dra. Castellanos, de gran experiència en temes socials, ens va assessorar durant molts anys.
88
Rafel Orozco Delclòs
EL TAPÍS DE JOAN MIRÓ
L’obra de l’Hospital continuava tenint dificultats i grans demores. La proximitat veïnal del meu lloc de feina em permetia vigilar els maons, fins a
quatre o cinc vegades al dia. Va ser el desembre de 1965 quan fent guàrdia
com a traumatòleg a la Clínica Monegal, va passar un fet desgraciat, que
entraria a formar part de la història de l’Hospital de la Creu Roja. Moltes
persones situen malament aquest episodi i alguna premsa i literatura mironiana s’hi ha referit també de forma inexacEs tractava d’una dona jove,
ta. Naixia l’any nou quan m’anunciaven que un
gravíssim accidentat ingressava per la porta del
guapíssima, a qui un tren havia
Servei d’Urgències. Es tractava d’una dona jove,
atropellat en un pas a nivell,
guapíssima, a qui un tren havia atropellat en un
arrencant‐li gairebé totalment
pas a nivell, arrencant‐li gairebé totalment una
una cama a nivell del maluc.
cama a nivell del maluc. Era, encara que no ho
Era, encara que no ho varem
vàrem saber fins uns dies després, Maria Dolors
Miró, l’única filla del pintor Joan Miró. Va tenir
saber fins uns dies després, Maria
sort, perquè aquella fractura comminuta de fèDolors Miró, l’única filla del pintor
mur oberta de tercer grau, hauria estat sensaJoan Miró
tament resolta en qualsevol Servei d’Urgències
completant l’amputació. El fet de ser un dia festiu, sense la gran càrrega de feina assistencial habitual i, d’altra banda l’entusiasme quirúrgic de la joventut, va condicionar que l’equip operatori ens
instal∙léssim tranquil∙lament per realitzar una operació de sis o vuit hores. La
cama va estar en perill. La pròpia pacient va passar la maroma i només uns
dies després va poder demanar el contacte amb els seus pares.
89
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Mª Dolors Miró, imatge
de l’època en que va
patir l’accident
Recordo com vaig conèixer a Joan Miró “pare” i amb la seva timidesa em va demanar consultar el seu amic Josep Trueta. Havien passat uns dies des de l’accident
quan el Professor Trueta va arribar d’Òxford. La meva emoció va ser molt gran al
rebre’l i presentar‐li el cas. Va viure la història clínica com si es tractés de la seva
pròpia filla. Em tremolaven les cames quan, referint‐se a mi, li va dir a Joan Miró:
“aquest noi ho ha fet tot molt bé. Aquesta feina la signaria jo”. Jo tenia 27 anys, raó
per la qual, el lector hauria de perdonar la meva manca de modèstia.
Van passar les setmanes i la Maria Dolors es va curar. Un bon dia Joan Miró em
va demanar la nota d’honoraris. El meu cap estava en un altre lloc: l’Hospital
de la Creu Roja. Per això li vaig demanar que en comptes de pagar‐me res a
mi, fes una pintura pel nostre hospital en construcció. Un altre cop van passar
mesos. Tot semblava oblidat fins que un dia va trucar per concertar una cita a
casa meva. Em va explicar que estava meditant la possibilitat d’iniciar obra de
tapisseria, donat que havia conegut a un jove artesà de nom Josep Royo que
podria realitzar‐la en els tallers Aymat de Sant Cugat del Vallès, com que havia
90
Rafel Orozco Delclòs
parlat amb Artigas i un llarg etcètera que no va culminar fins el 1970, quan un
fantàstic tapís de 4,20 x 2,80 metres va ser presentat a la Sala Gaspar de Barcelona. El Tapís no va ser instal∙lat a l’Hospital fins el 1970, és a dir, dos anys després
de la inauguració. El van traslladar de Barcelona a Tarragona en un Jeep de la
Brigada, els oficials Zanfaño i Mora, el dia 21 de novembre. Es conserva el rebut,
fet a ma, que els hi vaig signar contra la seva entrega. Amb data 17 de desembre
de 1970, el famós arquitecte Lluís Sert va escriure una carta des de Cambridge
recomanant la forma d’instal∙lació, que va realitzar Enric Baixeras.
Carta de Joan Miró al
Dr. Rafael Orozco.
91
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
92
Rafel Orozco Delclòs
Correspondència
entre en Joan Miró i
el Dr. Rafael Orozco
en relació al Tapís de
Tarragona
93
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
El ja anomenat Tapís de Tarragona va ser realitzat a partir d’un cartró,
preciós per cert. Miró me’l va oferir perquè amb el que aconseguís de la
seva venda em comprés una nevera –paraules textuals‐ i fes un viatge
d’estudis, però jo era un recent casat bastant bígam. El meu altre amor
era l’hospital i ja tenia nevera, per la qual cosa vàrem decidir crear un
“Fons Joan Miró” per a la compra d’instrumental i altres instal∙lacions
de l’Hospital. No vàrem poder constituir una Fundació perquè ja estava
registrat el nom per l’actual “Fundació Miró”, que en aquell moment era
a les beceroles. El patronat el vam constituir Muller, jo mateix, Llovet,
González Mas i Casals davant del notari Noguera.
El cartró el va comprar Banca Catalana i va estar
A l’escriptura de donació
exposat molts anys a l’entrada del Banc al Passeig
es va cedir la propietat a
de Gràcia. Amb el seu valor traduït es va finançar,
l’Assemblea Provincial de
entre d’altres coses, la creació de l’Escola d’Inferla Creu Roja de Tarragona i
meres de l’Hospital que, amb tanta cura van dirigir
durant molts anys les monges de la Sagrada Famíconsta en una clàusula que
lia.
en cas de la desaparició
de l’Assemblea o les seves
instal∙lacions hospitalàries,
el Tapís passaria
automàticament al Museu de
la Ciutat.
El Tapís va estar situat durant alguns anys al vestíbul de l’Hospital i es podia veure des del carrer,
tal i com volia Miró. Arguments de conservació
van aconsellar prendre la decisió, per algun President, de situar‐lo a la primera planta, al costat
del forat de l’escala, amb un vidre de protecció
teòrica que mai va aconseguir aïllar els fums de la cafeteria i la cuina. A
l’escriptura de donació es va cedir la propietat a l’Assemblea Provincial
de la Creu Roja de Tarragona i consta en una clàusula que en cas de la
desaparició de l’Assemblea o les seves instal∙lacions hospitalàries, el
Tapís passaria automàticament al Museu de la Ciutat. Vàrem assegurar
bé que únicament podria ser traslladat a Madrid o fora de la Província
per a intercanvis en exposicions. Potser ara seria el moment d’ubicar‐lo
definitivament i dignament en el Museu de la Ciutat.
94
Rafel Orozco Delclòs
Signatura de l’acta
notarial de cesió del
tapis a la Creu Roja.
Pilar Juncosa, esposa
d’en Joan Miró,
Joaquín Muller i Rafel
Orozco amb el tapís
95
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Josep Poblet, President
de la Diputació de
Tarragona, Josep Royo,
autor del tapís, Rosa
Ricomà, directora
del MACT, Ampar
Mallafré i Isabel
Miró, representants
de la Creu Roja de
Tarragona, i familiars
del Dr. Rafel Orozco
durant l’acte de
presentació de la nova
ubicació del Tapís al
Museu d’Art Modern de
la ciutat
BATEIG DE L’HOSPITAL
Va ser l’any 1967, amb l’obra arquitectònica avançada, quan es va començar a
discutir i es va fer de forma apassionada, quin nom li posaríem a l’edifici que
per fi semblava que podria acabar‐se de construir. Estaven de moda, per influència de la Seguretat Social, les horribles paraulotes que titulaven als hospitals
“Residències Sanitàries”, però ràpidament van ser descartades perquè l’Hospital
s’inauguraria gairebé coincidint en dates amb la Residència Joan XXIII. El seu
símbol era una creu blava, detall que vàrem interpretar com a una usurpació
i competència deslleial. La paraula Clínica ens sonava a poca cosa i el terme
Hospital rememorava les condicions sanitàries dels hospitals de beneficència,
bastant precaris. El títol d’Institut semblava més important. Però no va acabar
aquí la cosa, perquè l’objectiu original era la rehabilitació de discapacitats físics
i semblava lògic anomenar‐lo només Institut de Rehabilitació. Però en el transcurs dels set anys destinats a la seva constitució, la poliomielitis havia estat molt
controlada i ara s’haurien d’ampliar no només el nom sinó també els objectius.
Jo em sentia cirurgià, les seqüeles poliomielítiques a tractar eren quirúrgiques,
Tarragona necessitava un bon Servei d’Urgències, volíem implantar a la ciutat
especialitats noves, com Neurocirurgia i Cirurgia Vascular. Vàrem arribar a un
pacte amb l’Assemblea, no sense dificultats: Institut Mèdic Quirúrgic.
96
Rafel Orozco Delclòs
La influència presidencialista que ha dominat tota la història de la Creu Roja
Espanyola, va arrodonir l’enunciat afegint el nom d’Antonio María de Oriol y
Urquijo, que per cert va morir aviat. A la pràctica va durar, suposo, fins que D.
Antonio va deixar de ser Ministre de Justícia. Anys més tard, vàrem aconseguir
canviar el nom d’Institut pel d’Hospital, molt més conseqüent amb la seva
tasca assistencial.
INAUGURACIÓ DE L’HOSPITAL
El mes de novembre de 1967 es van poder posar en marxa alguns serveis de
l’Institut Mèdic Quirúrgic, en el que s’havien invertit uns 30 milions de pessetes!!! Increïble. El dos de gener de 1968 es feia la inauguració oficial amb la
parafernàlia pròpia de totes les èpoques. Van sortir a rebre a la porta del carrer
al Cardenal‐Arquebisbe, Monsenyor Benjamín de Arriba i Castro que sempre
va ser un bon amic de la Creu Roja. A Don Antonio María de Oriol y Urquijo que
ja era ministre de Justícia. Hi havia també un fugaç expresident de l’Assemblea
Suprema, del qual no puc recordar el nom, que havia estat Cap de Policia i amb
qui vaig tenir una esbroncada de certa intensitat per uns comentaris sobre la
classe mèdica. Però el record més gran que tinc sobre tots els assistents, és la
figura del President d’aleshores, joveníssim, devia tenir uns 32 anys, i jo no el
coneixia personalment. Amb Enrique de la Mata
Gorostiziaga vàrem simpatitzar mútuament penEnrique de la Mata va marcar
so, només en donar‐nos la mà. Així va començar
la meva vida professional al
una amistat que va esdevenir entranyable al llarg
incorporar‐me a responsabilitats
dels anys. Va marcar la meva vida professional al
creixents dins la Institució
incorporar‐me a responsabilitats creixents dins la
Institució. Va renovar i modernitzar la Creu Roja
Espanyola fins al seu millor nivell històric. Enrique va desaparèixer prematurament en l’exercici del seu càrrec de President de la Creu Roja Internacional, pel
que havia estat escollit democràticament per dos mandats consecutius. Pocs
mesos abans de la seva mort havia estat destituït pel Govern com a President
de la Creu Roja Espanyola.
97
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
98
Rafel Orozco Delclòs
El Ministre Oriol y
Urquijo, l’Arquebisbe de
Tarragona, Cardenal
Benjamín de Arriba y
Castro, Enrique de la
Mata i Joaquín Muller,
entre d’altres, amb
Rafel Orozco el dia
de la inauguració de
l’Hospital de la Creu
Roja de Tarragona
De l’acte inaugural no recordo massa més que molts discursos i l’emoció de
Joaquim Muller. Tenia dret a emocionar‐se. Era una obra molt important per
a l’època i era, sense cap dubte, gràcies a la seva constància. El seu prestigi
personal, el seu aval, va permetre superar totes les dificultats a través dels
anys. Dels discursos perviuen unes cintes magnetofòniques llarguíssimes
que no he tingut coratge de revisar i que ofereixo per a la tesi d’algun estudiós de la prehistòria. L’única visió clara que em queda d’aquell dia emocionant, és la de l’interior de l’ascensor, gairebé en període de proves, on hi
vaig quedar tancat durant alguns minuts en companyia del senyor Cardenal. El dia després vàrem instar a projectar una ampliació ocupant la veïna
casa‐caserna de la Guàrdia Civil, en aquella època predisposada a un canvi
d’emplaçament. Segueix en el mateix lloc. Es van equivocar els qui van bloquejar aquella iniciativa que, probablement hagués condicionat el futur de
forma més favorable.
99
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
ACTIVITAT CIENTÍFICA I ASSISTENCIAL
Els avatars d’aquest Hospital, han estat molts. No sé quin és el seu futur,
però sí que volia deixar constància dels aspectes científics i assistencials
amb els que va iniciar la seva activitat. Si la seva dinàmica hagués estat
ben entesa, segurament la seva situació actual seria una altra. El juny de
1968, sis mesos després de la inauguració, vàrem celebrar un Simpòsium
a nivell internacional sobre patologia de la regió
lumbosacra. Repassant el programa, observo
Es va formar un gran equip. Tots
amb tristesa com molts dels professors han deérem amics. Es va crear el primer
saparegut, d’altres molts estan jubilats i els pocs
Servei de Cures Intensives de la
que seguim en peu de guerra ja som grans. El
ciutat que va salvar moltes vides
juliol del 1969 vàrem celebrar un altre Simpòsium sobre patologia del peu, homenatge de la
podologia espanyola al professor francès Leliéve, amb la col∙laboració del
famós College International de Podologia i l’Associació Espanyola de Podologia. El Professor Antoni Viladot ens va ajudar amb tot el necessari.
Reunions i simpòsiums, cursos i congressos, es van celebrar durant alguns
anys. El 1971 vàrem fundar l’AO Espanyola, associació d’origen suís pel
tractament quirúrgic de les fractures i, dos anys més tard, a Berna, vàrem
fundar l’AO Internacional. Les primeres plaques d’osteosíntesi es van fabricar en un petit taller de Tarragona. Amb en Llovet Tàpies vam posar a punt
una tècnica original d’artròdesis de la columna cervical que segueix en
plena vigència i consta en tota la bibliografia mundial. El 1973 vam publicar el nostre primer llibre de Traumatologia amb una iconografia que pertany totalment a casos operats en aquest Hospital. El 1993 hem publicat
el nostre cinquè llibre, on també hi apareix, com a mostra històrica, algun
cas operat a Tarragona.
Des del punt de vista assistencial l’Institut va engegar amb una gran
força per la incorporació d’especialistes joves, però ja eminents, que
aportàvem a la ciutat especialitats de les que mai s’havia disposat. Procedents de Barcelona, Joan Girbes va organitzar la Cirurgia Vascular i
100
Rafel Orozco Delclòs
Llovet la Neurocirurgia, Salvador Casals va arribar de les amèriques amb
gran prestigi com a immunòleg i reumatòleg i va organitzar sessions clíniques i comitès científics. En el seu origen va ser un centre gairebé monogràfic de patologia de l’aparell locomotor, ampliat progressivament
a pràcticament totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques ateses
pels especialistes més eminents de Tarragona, entre els quals hi havia
Miquel Nolla (amic entranyable), Pere Mallafrè, un joveníssim Santiago
Mallafrè, Luis Robles, substituït més tard per Luis Pardo, Arcadio Abelló
i Manolo Alonso, el farmacèutic Juan Comingo i Luis Ballester, Fernando
Aldecoa al qui va substituir Manuel Rodríguez, Sanchez‐Cid i Fontanet i
un llarg etcètera. Es va formar un gran equip. Tots érem amics. Es va crear
el primer Servei de Cures Intensives de la ciutat que va salvar moltes vides. De la mà de Gilberto Camblor, també arribat d’EEUU, es va crear un
Servei d’Anatomia Patològica amb pràctica de necròpsies com a control
de qualitat. Res de tot allò va ser fàcil. Afortunadament les trompetes
i tambors de la Brigada de Vicenç Martí ens alegrava a totes hores les
sessions clíniques... recordo els seus assajos com un veritable turment i
l’omnipresència d’uniformes a l’hospital com una al∙lucinació. En el terreny de l’Infermeria es van incorporar dos monstres de la vocació i el
treball: Corbí i Carme Dols, responsables de gairebé tot el que es va fer
bé, en el dia a dia. L’Hospital els hi deu molt.
Així va començar una competència professional molt interessant amb
els altres hospitals de la ciutat, que sens dubte, va millorar el nivell assistencial de tots ells, en benefici dels malalts. L’observació retrospectiva,
25 anys després, del nostre Hospital de la Creu Roja, em fa pensar que
probablement la seva aportació més important a la Medicina Tarragonina
hagi estat, precisament, el seu paper competitiu, plantejat en temps de
cert marasme sanitari. Del que no hi ha dubte és que aquestes “guerres
mèdiques” les va acabar guanyant un gran general, el Dr. Josep Adserà,
home extraordinàriament tenaç que sempre va saber moure a la perfecció
els fils institucionals. La ciutat li deu l’actual magnífic Hospital General de
Sant Pau i Santa Tecla.
101
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
EL SERVEI D’URGÈNCIES
En el marc assistencial, ens embargava una obsessió. Era l’època de les cases
de socors ateses per practicants i volíem crear un Servei d’Urgències, seguint
el model que havia tingut oportunitat d’estudiar a Tolouse. La feina va ser àrdua. D’una banda, la competència de la Clínica Santa
Tecla que, amb prestigi històric monopolitzava pràcJuliol del 1971 varem presentar
ticament totes les assistències. De l’altra, els costos
al públic la primera ambulància
hospitalaris que per a nosaltres representava comenmonitoritzada per a cures
çar l’aventura. Ho vàrem fer. Vam ser pioners en molts
intensives que es va presentar a
aspectes i he de confessar que personalment, el que
més em dol en el procés de lenta agonia del nostre
Espanya
Hospital, és precisament, la falta de criteri amb que es
van tractar les iniciatives, algunes d’elles ja fetes, d’altres a punt de fer‐se, relacionades amb el Servei d’Urgències. Un cop més, el sistema presidencialista es
va enfrontar als criteris purament professionals dels metges i va guanyar. Quan
se celebri el cinquanta aniversari de l’Hospital, espero que algun estudiós investigui quin paper van jugar en aquesta epopeia alguns canonges i regidors.
La premsa local recorda com el dia 9 de juliol de 1971 vam presentar al públic
la primera ambulància monitoritzada per a cures intensives que es va presentar a Espanya. La va fer la companyia General Elèctric amb els nostres plànols.
Recordo el problema que va representar el pes d’unes bateries enormes. Pocs
mesos després se’n va fabricar una altra molt millorada. Ambdues varen ser regalades a l’Hospital a canvi d’una medalla d’or de la Creu Roja. Tenien un cost
de 2.400.000 pessetes cadascuna. Una va acabar aviat convertida en furgoneta
per a transport d’estris de la de la Brigada. L’altra va ser deixada i no tornada a
l’Hospital de Madrid. Cap dels responsables administratius del nostre hospital
van entendre per a què servien aquells trastos, cars de mantenir. Vint‐i‐cinc anys
després, aquestes ambulàncies es consideren imprescindibles per a la societat i
són d’ús habitual. Els plànols originals encara existeixen. Encara més, en aquesta
ciutat vàrem projectar el primer Servei d’Urgències que coordinava l’acció de
les Brigades de la Creu Roja amb la Guàrdia Civil de Trànsit, planificant l’evacuació hospitalària. L’estiu de 1971 es vam fer 571 serveis. Conservem còpia del document en el qual es demana a la Companyia Telefònica la corresponent antena
102
Rafel Orozco Delclòs
per instal∙lar a la torre de l’Arquebisbe. El disseny i programes de funcionament
van acabar‐se, els vàrem presentar com a ponència a un Congrés de Transport
Sanitari que es va celebrar a Saragossa. El Servei va arribar a funcionar, encara
que sempre molt precàriament. Tot va ser inútil, un cop més els polítics no ho
van entendre. Anys després vàrem posar en marxa la mateixa idea a Madrid i
molts anys després a Barcelona. L’actual Protecció Civil és, en molts aspectes, un
calc d’aquell projecte.
EPÍLEG DE LA PRIMERA ÈPOCA
Correspon a aquesta època, entenc, el principi de la davallada de l’Hospital.
També va començar el desànim dels metges. Afortunadament per a mi, es
correspon també amb una trucada telefònica d’Enrique de la Mata, on em va
proposar traslladar‐me a viure a Madrid per organitzar el Servei d’Urgències de
l’Hospital Central de la Creu Roja segons els models assajats a Tarragona. Però
aquesta és una altra història. La de l’Hospital de Tarragona la vaig seguir després, des de lluny i amb sensació d’impotència.
En qualsevol cas l’aventura
tarragonina va pagar la pena.
Alguns centenars de pacients
deuen la seva vida a aquell colla
de gent, els darrers romàntics....
Quan passats molts anys vaig assumir la Presidència
de l’Assemblea Provincial de Barcelona i més tard de
la primera Assemblea Catalana, Enrique de la Mata
em va recomanar enèrgicament no intervenir en la
gestió dels Hospitals de la Creu Roja, dels quals ell
volia responsabilitzar‐se’n personalment. Al principi
no vaig entendre la seva recomanació. Alguns mesos després, em va comentar que, si m’hagués ocupat dels Hospitals hauria durat molt poc en el càrrec...
segurament tenia raó. En qualsevol cas, l’aventura tarragonina va valer la pena.
Alguns centenars de pacients deuen la seva vida a aquella colla de gent, els
darrers romàntics.... La Conselleria de Sanitat ha substituït a l’antiga Direcció General de Beneficència, la Xarxa al mapa d’Hospitals de la Creu Roja, gerents amb
“màster”, a monges comptables, directors professionals, a metges aficionats, els
sindicats als voluntaris, les associacions d’usuaris als soferts malalts de la beneficència pública. El futur està a les seves mans. Els desitjo el millor.
103
Lluís Orozco
Enric
Sànchez-Cid
Delclòs
et al
Cos facultatiu
de l’Hospital
Creu Roja
de TarragonaTissular
Director
Científic
Institutde
delaTeràpia
Regenerativa
Transcripció de l’escrit que els sotasignants varen fer al mes de desembre
de 2005, per a fer públic el seu agraïment i record envers en Rafel.
INTRODUCCIÓ
L’any 1965, un grup d’amics decidírem fundar una clínica mèdica-quirúrgica.
Molts d’ells érem nouvinguts a la ciutat, però no faltaren companys tarragonins amb les mateixes aspiracions per crear un centre d’aquestes característiques. Des d’un principi, qui va capitanejar la idea va ser el Dr. Rafael Orozco
Delclós. Ara bé, reuníem un denominador comú: una manca d’experiència
empresarial i un mínim recolzament econòmic, dos importants factors que,
de moment, ens obligaren a deixar aparcada la idea.
En Rafel, el Dr. Orozco Delclós, va demostrar sempre la viabilitat del projecte. La seva tenacitat va coincidir amb un semblant programa assistencial
dels capdavanters de l’Assemblea Provincial de la Creu Roja de Tarragona
(Sra. Bertran d’Andreu, Srs. De Muller, Martí Crespo, Martí Ollé, etc.). Per la
conjuntura política i social del moment, no va falEnllà l’any 1965, un grup
tar la presència de les autoritats civils, a les que es
tenia que demanar recolzament per qualsevol inid’amics decidirem fundar una
ciativa..., encara que a l’hora de la veritat et deixesclínica mèdica-quirúrgica.
sin a l’estacada.
L’Assemblea disposava d’un terreny a la ciutat de
Tarragona, donat per un benefactor amb la condició de bastir-hi, exclusivament, un Centre Mèdic.
Reuníem un denominador
comú: una manca d’experiència
empresarial i un mínim
recolzament econòmic
105
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Equip mèdic de
l’Hospital de la Creu
Roja de Tarragona.
Reconeixem entre
d’altres als doctors
Girbes, Nolla, Llovet,
Sánchez Cid, Fontanet
i Alonso i la Madre
Montserrat Farré,
també apareixen
el Sr. Rómuo de
Cruilles, la Marquesa
Casilda Varela de
San Fernando, el Dr.
Sánchez Galindo,
Inspector General de la
Cruz Roja, el Sr. Robert
Vendrell, President de la
Creu Roja de Tarragona
Probablement, aquesta donació va facilitar que el projecte arribés a cohesionar-se amb l’empenta dels citats emprenedors.
En un principi, es volia fundar un Centre monogràfic per a atendre a pacients amb alteracions òssies, una especialitat en què el Dr. Orozco s’hi havia
iniciat, amb molt d’èxit, en diverses clíniques europees. Des dels primers
mesos de la inauguració es passà a Hospital Mèdic Quirúrgic, on s’encabiren
les diferents especialitats de la Medicina d’aquells dies, sota la Direcció del
nostre benvolgut amic, recollint així aquella inicial idea, que anys enrere ens
havia fet néixer una amistat a l’entorn del nostre treball professional.
El conegut Hospital de la Creu Roja va ser, sota l’ègida de l’admirat amic Orozco, un referent de la Medicina i Cirurgia de la Província de Tarragona. Les
circumstàncies que a tota persona de bé el rodegen, varen fer que, anys després, la seva qualitat mèdica i davantera personalitat, es traslladés a altres
106
Enric Sànchez-Cid et al
centres de l’Estat on, com no podia ser menys, ha
deixat la seva emprempta professional indiscutible i ben apreciada.
El conegut Hospital de la Creu
Roja va ser, baix l’ègida de
l’admirat amic Orozco, un
referent de la Medicina i Cirurgia
de la Província de Tarragona
S’arriba a un moment que el físic es deteriora per
la patologia que els homes i dones de la Medicina, coneixem massa bé. El Dr. Orozco també
va ser conscient d’aquesta situació i en el seu comiat ens va deixar unes
lletres sensibles, de profund sentit humà cap els seus familiars, pacients, col·
laboradors i amics.
Sí, és clar que, el Dr. Rafel Orozco Delclós s’ha avançat per fer-nos pas i, entretant, el seu record està amb nosaltres.
Els amics i companys de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona.
Enric Sànchez-Cid, Jaume Fontanet, Frederic Bové, Emiliano Fernández,
Joan Sumoy, Fernando Martínez-León, Francisco Corbi, Pedro de la Muela, Gilberto Camblor, Carme Cusidó, Francesca Gras, Joan Girbes, Josep-L.
Grau, Manuel Alonso, Santiago Mallafré, Daniel Miquel, Antonio Ortoneda,
Manuel Prieto, Joan Vañó, Baldomero Tormo, Gerard Virgós, Miquel Nolla,
Salvador Casals, Arcadi Abelló, Joan Domingo, Lluís Ballester, Francesc Vallhonrat, Carles Jansà.
107
Lluís Orozco
Vicente
Corbatón
Delclòs
Blasco
Jefe
del Servicio
deInstitut
Cirugíade
General
y Traumatología,
Director
Científic
Teràpia
Regenerativa Tissular
Hospital Central de la Cruz Roja, Madrid
Un Servicio de Urgencias nuevo en Madrid
— “Debería Vd. frecuentar el Servicio de Rehabilitación”.
Una persona próxima a la dirección del hospital me hablaba así privadamente y tuve que preguntar por qué me hacía aquella indicación. Me contestó que iba a venir un traumatólogo, que me convendría estar en contacto
con él y que iba a llegar a través del jefe del Servicio de Rehabilitación, Dr.
Rafael González Más. Ninguna referencia más.
Imagen general del
Hospital Central de la
Cruz Roja de Madrid
109
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
No tomé medida alguna, sólo cabía esperar a que sobreviniesen los acontecimientos, no olvidar lo que se me informó y esperar. A la sazón yo era Jefe
Clínico del Servicio de Cirugía General y Traumatología del Hospital Central de la Cruz Roja de Madrid y en él desde catorce años atrás ejercía con
el resto del Servicio una ambivalente actividad profesional, quirúrgica, en
intervenciones de cirugía general y traumatología y ortopedia y ello con
un gran número de ellas de una y otra actividad, bajo la tutela del jefe del
servicio, el Dr. Luis Bellón Renovales y del jefe adjunto Dr. Manuel Núñez
Magro. El servicio atendía consulta externa y urgencias de todo tipo y la
actividad global era importante, la comunicación y trato con ambos jefes,
extraordinaria y cordial.
Yo había llegado al hospital habiendo obtenido ya el Título de Especialista
el Traumatología y Ortopedia en la cátedra del Prof. Martín Lagos y otros
títulos de la especialidad. Estábamos en la época de los Smith Petersen, Mc
Laughlin, Judet, Jewet, Sherman, Lane, Eggers, Kuntscher, habíamos iniciado la cirugía protésica de la cadera, y será necesario dejar constancia de
nuestro previo quehacer para contrastar el cambio que iba a llegar. De esta
situación debió tener información el Dr. Orozco.
Durante algún tiempo, ya habiendo iniciado el Dr. Orozco sus visitas al hospital, nada se concretaba y por ello permanecí en una incierta expectativa
en la que en nuestro servicio no se tenían tampoco noticias.
El día 22 de junio de 1971, el Dr. Orozco se dirigió por carta a mí, invitándome
a trabajar con él una semana en el Servicio de Urgencias de Tarragona que
iniciaba su labor el cercano día uno de julio. No pude asistir, pero sí aceptar
otra invitación que me propuso: la de asistir a l’Hopital Pourpan de Toulouse
en aquel mismo mes, con cuyo jefe, el Dr. Lareng, había concertado nuestra
visita. Poco después, sí pude pasar un día con Rafael en Tarragona, conocer
su servicio de urgencias y pasar una tarde en su casa, lo que supuso para
mí conocer personalmente a Miró y poder brindar con él. Pero mucho más
supuso Miró para el Hospital, el regalo invalorable del pintor de un espléndido, casi grandioso, tapiz de su firma, el “Tapiz de Tarragona”, hoy en el Mu-
110
Vicente Corbatón Blasco
Mesa fundacional
de la Asociación de
Osteosíntesis – AO –
Española.
seo de la Ciudad. Finalmente, tras esperas que no culminaban en proyectos
y detenida reflexión, contesté a Rafael en carta de 27 de octubre de 1971,
aceptando trabajar con él. Su respuesta fue inmediata y me adelanta que
me explicará “los intríngulis de la política profesional que es lo que me lleva
a Madrid”. Nunca me los explicó después, tal vez eran de menor cuantía.
El día 19 de noviembre de 1971, en una entrevista personal con el Dr. Orozco
en el Hotel Cuzco, larga entrevista que ha sido mi referencia permanente,
me pidió que buscase ayudantes para el equipo. En otra, estudiamos la posible financiación del servicio.
Debemos intercalar aquí, como dato necesario cronológicamente, que al
día siguiente, el 20 de noviembre de 1971 se constituyó oficialmente la Asociación Española para el Estudio de la Osteosíntesis en una reunión en el
Hospital de la Cruz Roja de Tarragona entre los Drs. Orozco, Cañadell, Santos
111
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Palazzi, Samper y González Más de la que se elevó la correspondiente Acta
de Constitución.
La organización y la amplitud prevista del servicio, en aras de su ambición de hacerlo extensivo a la ciudad de Madrid y racionalizar la asistencia en urgencias le llevó a promover una reunión de los Jefes de los
Servicios de Urgencia de sus Hospitales. Se reunieron con él miembros
de estos servicios del Hospital Clínico, de la Clínica de la Concepción, del
Hospital de La Paz, del de Puerta de Hierro y del Centro de Rehabilitación y Traumatología de la Ciudad Sanitaria Francisco Franco, hoy Gregorio Marañón. De esta reunión se elevó por
los asistentes el correspondiente informe a las
En el mes de Julio de 1972 se
Direcciones de sus Hospitales.
concretó reglamentariamente
el funcionamiento de Servicio
de Urgencias Accidentes del
Hospital Central de la Cruz Roja
La misma idea presidió la colocación en puntos
clave de las calles del entorno del Hospital de indicadores del tipo oficial municipal, direccionales
del nuevo servicio de urgencias. Valga recordar
que alguno de ellos situado frente a una notable institución clínica de Madrid, motivó una reconvención a la que se accedió con la retirada del cartel.
En este orden de difusión cabe hacer constar que en el día 19 de diciembre
de 1972, el Director del Hospital, Dr. Cruylles, ofrece al Inspector General de
los Servicios Sanitarios de la Seguridad Social de Madrid atender un determinado número de urgencias a partir del 15 de enero de 1973. Poco después
el propio Dr. Cruylles cesa en la dirección y se le ofrece una cena homenaje
el 1 de febrero. Las referencias a este director son necesarias dada la fuerte
implicación que tuvo en la creación de este Servicio de Urgencias y su estrecha relación con el Dr. Orozco.
112
Vicente Corbatón Blasco
Organización del Servicio de Urgencias Accidentes
En el mes de Julio de 1972 se concretó reglamentariamente el funcionamiento de Servicio de Urgencias Accidentes del Hospital Central de la Cruz
Roja en la edición de unas Instrucciones Permanentes del Servicio de Urgencias
Accidentes, elaboradas por la dirección y con la estrecha colaboración del Dr.
Orozco y a ellas debemos referirnos por cuanto constituyen un extraordinario documento para la organización y puesta en marcha de estos servicios
de urgencias, instrucciones que podrían servir de modelo para cualesquiera
otros de la actualidad y de este tipo, a salvo de las referencias a medios materiales cuya evolución es obviamente bien conocida.
De éstas, lo mismo que la anécdota ilustra la categoría, queremos resaltar
nimios detalles pero que nos pueden mostrar tanto la “mano” de Rafael
Orozco en el de usar el término de “tallas”, de uso en Cataluña, para designar
lo que aquí llamamos habitualmente paños para referirnos a los empleados
en las intervenciones quirúrgicas, como la atención a otros inéditos detalles
como el de que “el recepcionista pondrá en hora cada mañana el reloj de
recepción según la Compañía Telefónica Nacional de España y la enfermera
Equipo del Servicio de
Urgencias Accidentes
del Hospital Central de
la Cruz Roja de Madrid.
113
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
supervisora el de los restantes relojes del servicio”, precisión insólita en un
reglamento de Servicios de Urgencias.
Las instrucciones constan de los capítulos de personal, de los medios materiales, asistencia, otras funciones, documentación, relaciones extrínsecas, catástrofes, de personal específico y de referencias a las relaciones
con la policía. Integra en el servicio a todas las estructuras del Hospital
como no podía ser de otra forma. En el primero de ellos se especifica que
se dispensará atención a “todos los pacientes sujetos a una crisis de salud que requiera asistencia inmediata, cualquiera que sea la naturaleza
y especificidad de dicha crisis” y toda ella está impregnada de una gran
amplitud y generosidad.
El Servicio de Urgencias Accidentes se estructuró con tres equipos llamados A, B y C, los dos primeros dirigidos por traumatólogos de la plantilla
Equipo del Servicio de
Urgencias Accidentes
del Hospital Central de
la Cruz Roja de Madrid.
114
Vicente Corbatón Blasco
del Hospital, el Dr. Núñez Magro y el Dr. Valderrama para los equipos A y B
respectivamente, y el llamado C, por el Dr. Rafael Orozco. Las urgencias de
cirugía general eran atendidas por cirujanos del correspondiente servicio
del Hospital. El día 1 de septiembre de 1972 se inició la actividad asistencial
de los tres Servicios tras una previa y larga preparación y aún sin estructurar
en forma oficial el personal del servicio. Pocos días después, el día 13, el Director, Dr. Rómulo Cruylles y Peratallada y en plena actividad organizativa,
cita al Dr. Orozco a una reunión de la Comisión Técnica de Urgencias para
terminar de perfilar los servicios.
La estructuración del equipo del Dr. Orozco creaba un Jefe Clínico, actualmente Jefe de Sección, que personalizó en el autor y tres Médicos Adjuntos en los Drs. Núñez Samper, Martín Guinea y Sastre. El Dr. Nami Hamoui,
aún sin haber obtenido la nacionalidad española, formó también parte del
equipo. Con él se incorporó Aurora, enfermera que tantos años trabajó con
Orozco y que era por entonces mejor conocedora que nosotros mismos del
nuevo equipo de instrumental que más adelante veremos, con el que se
dotó el hospital a su indicación. En el mes de Noviembre de 1972, se formalizó oficialmente esta organización.
El día 16 de enero de 1973, el autor fue nombrado Jefe Adjunto del Servicio
de Urgencias, con el Dr. Serrada, cirujano general, y no es ocioso comentar
este aspecto personal, dado que el servicio originario del que procedíamos
los nuevos miembros del equipo, todavía mantenía la tradicional ambivalencia de ser servicios con las especialidades de Cirugía General y Traumatología. El Dr. Orozco mantenía ciertas suspicacias por mi doble condición
de cirujano general y traumatólogo pero, de la primera, mi labor se limitaba
a recibir y operar las urgencias de mis guardias de cirugía. Él veía claro, y yo
también, esta incierta situación, quería de mí la dedicación total al servicio,
lo que necesariamente ocurrió poco después.
Pero la estructuración del personal del Servicio de Urgencias Accidentes no
corría parejas con la de los demás médicos de Hospital. El mismo día del
cese del Director Dr. Cruylles, se celebraba una asamblea del conjunto del
115
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
cuerpo médico del Hospital en la que se reivindicaba la necesidad de tener
formalizados contratos de trabajo, la seguridad y estabilidad en el empleo
y otras diversas quejas. Todo ello contrastaba con la ya perfilada y definitiva
estructuración que poseía el Servicio de Urgencias.
Formación científica del equipo
El Dr. Orozco llegó a Madrid provisto de un bagaje cultural traumatológico y
ortopédico, científico y técnico, que no podía sino trascender a su entorno y
fuimos los cuatro traumatólogos que le acompaEl Dr. Orozco llegó a Madrid
ñamos los que de ello nos aprovechamos, casi con
provisto de un bagaje cultural
fruición. Su formación, firmada por la Asociación
para el estudio de la Osteosíntesis (AO. Arbeitsgetraumatológico y ortopédico,
meinschaft für Osteosynthesfragen, en su oigen
científico y técnico, que no podía
suizo y creada por Müller, Allgower, Willenegger y
sino trascender a su entorno
Schneider), y de la que antes hemos reseñado que
fundó la Sección Española (AOE), se desbordaba por sí misma y su vocación
docente acrecentaba el flujo de conocimientos. De esta formación podemos
transcribir su origen, tomando un párrafo de otro escrito nuestro sobre Rafael.
“Rafael conoció a Maurice Müller en su primer viaje a Suiza en
1963 y le produjo una gran fascinación por cuanto le abría un
mundo quirúrgico, ciertamente nuevo, en el tratamiento de las
fracturas. La relación con Müller fructificó en una íntima amistad
y la implantación de su Fundación en España y posteriormente, ya
lo hemos señalado, creación de la Asociación para el Estudio de la
Osteosíntesis, Sección Española, como entonces se llamaba”.
Poco antes comenzó su andadura en la AO y entonces fue cuando nosotros
dimos los primeros pasos en sus principios y técnica, en lo después se ha
dado en llamar “filosofía” AO.
116
Vicente Corbatón Blasco
De la forma en que el Dr. Orozco se preocupó de la formación de su recién integrado equipo de traumatólogos, como veremos más adelante en
cuanto a las actividades formativas en el ámbito del servicio de Urgencias
en el Hospital de la Cruz Roja de Madrid, es un dato más el de dirigir nuestras visitas a diversos centros europeos de interés formativo. Así, con el
Dr. Núñez Samper, cursamos una de ellas al Servicio d’Asistance Medical
d’Urgencies (SAMU) de l’Hopital Pourpan de Toulouse en Julio de 1971,
a cuyo efecto preparaba nuestra asistencia mediante previos contactos
con sus jefes respectivos, el Dr. Lareng en este caso. Pero sobre todo, y de
la misma manera, preparó el camino para una estancia en el Inselspital
y Centro Internacional de Documentación de la AO, ambos en Berna, en
julio de 1972.
La recepción que nos hizo el Prof. Müller al Dr. Núñez Samper y a mí no
forma parte de la biografía del Dr. Orozco pero justifico su inclusión aquí,
pues él había sido quien nos escribió la carta de presentación para el profesor y a quien se la entregamos a nuestra llegada al “Insel” con la mayor
puntualidad, a las ocho de la mañana. Müller estuvo hosco, rígido, con
nosotros, indagó quiénes éramos e insistió sorprendentemente en conocer qué es lo que llevaba El Dr. Núñez en su maletín. Tuvimos que abrirlo,
pero ¡oh suerte la nuestra!, lo primero que vio fue la primera edición de
su libro Manual de Osteosíntesis, tan identificable con sus tapas de color
amarillo. Después todo fue sobre ruedas, nos acompañó a vestirnos para
entrar en quirófano y nos introdujo en él donde creíamos que a tan temprana hora empezaría puntualmente la intervención, pero...el paciente ya
estaba anestesiado. Habían empezado su trabajo, lógicamente, mucho
antes de las ocho.
Asistimos también los cuatro traumatólogos incorporados al servicio
y bajo su indicación, al I Curso dall’Associacione Italiana per lo Studio
dell’Osteosíntesi en Punta Ala (Grosseto, Italia) en los día 23 al 30 de septiembre de 1973. Ya en la vía de la formación de la AO, todos seguimos
fácilmente el camino futuro de numerosos cursos en Suiza de todos conocidos.
117
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Actividades
La actividad del servicio de Urgencias estuvo caracterizada por dos cruciales
aspectos que centramos en el humano y el material. Ya hemos aludido al primero cuando nos hemos referido a la preocupación del Dr. Orozco en la formación de cuantos trabajamos con él. El envío a centros señeros de asistencia en traumatología, las sesiones con días dedicados a la formación como
la bibliográfica, la básica de aparato locomotor, la de osteosíntesis y la de
revisión de temas clínicos como veremos más adelante y sobre todas ellas, el
I Curso de Osteosíntesis para Médicos Residentes e Internos de Traumatología de los Hospitales de Madrid que, dedicando a él el único día que la exuberante actividad del Dr. Orozco nos dejaba libre, ocupó todos los sábados
desde el mes de octubre de 1972 al de mayo del año siguiente. Añadamos lo
reseñado más atrás bajo el título de Formación Científica del Equipo.
Los principios y la técnica AO eran el núcleo formativo que “incrustó”,
con la fuerza de una piedra preciosa en un aderezo, en nuestros espíritus.
La técnica, así genéricamente llamada, no era un mero uso mejorado de
sistemas de osteosíntesis clásicos que bien conocíamos y habíamos aplicado. Rebasaba también la utilización de unos medios instrumentales e
implantes mejorados, ergonómicos y de gran calidad y sobre los que luego volveremos, era mucho más. Venía fundamentada en unos principios
fisiopatológicos y biomecánicos racionales que hacían ineludible la adhesión ella. La reducción perfecta de la fractura, la osteosíntesis estable,
la técnica atraumática y la movilización precoz,
Los principios y la técnica AO
satisfacían cualquier exigencia de perfección
en ella. Judet había dicho que la osteosíntesis
eran el núcleo formativo que
sólo se justifica en su perfección. Los estudios
“incrustó”, con la fuerza de una
de consolidación de las fracturas tratadas con
piedra preciosa en un aderezo,
osteosíntesis, la evolución de la curación y el
en nuestros espíritus.
resultado final con la mayor recuperación sin
secuelas, o éstas minimizadas, completaban o avalaban la técnica. Debo
recordar aquí una pregunta que informalmente me planteó Rafael toma-
118
Vicente Corbatón Blasco
do café con el Dr. González Más, en los primeros días de nuestros contactos: dime tu idea de la consolidación de una fractura, a lo que me explayé en cuanto era “oficial” en estos conceptos, la consolidación clásica
con voluminoso callo de fractura, su histología
y bioquímica, ¿fue un examen o sólo el deseo
De aquella fascinación del Dr.
de contrapesar con ello las nuevas ideas de la
Orozco por M. Müller podemos
consolidación que a continuación me expuso?
atestiguar su intensidad pues
pudimos sentirla nosotros,
idéntica, cuando Rafael nos
hizo conocer por primera vez lo
que hoy llamamos Filosofía AO
No podemos extendernos aquí en la seducción
que lo que antecede nos produjo, el tiempo
transcurrido ha llevado a extender esta seducción, aún más, estos fundamentos científicos, a
todo el mundo donde los principios y la técnica
AO, es hoy la “filosofía” universalmente aceptada. Sólo citaremos de nuevo,
literalmente, y aun a riesgo de ser reiterativos, en cuanto a la atracción que
sentimos ante el panorama que traía el Dr. Orozco, algunos fragmentos de
lo que sobre él escribimos en otra ocasión:
“De aquella fascinación del Dr. Orozco por Maurice E. Müller podemos atestiguar su intensidad pues pudimos sentirla nosotros, idéntica, cuando Rafael nos mostró un nuevo panorama quirúrgico en
el Hospital Central de la Cruz Roja de Madrid. Cuatro traumatólogos
secundamos sus pasos, tanto como aprovechamos de sus enseñanzas. Y en este hospital nos hizo conocer por primera vez, no sólo
una doctrina, lo que hoy llamamos Filosofía AO, sino que desplegó
ante nosotros junto con las técnicas quirúrgicas una panoplia de
instrumental e implantes hasta entonces inédito, sorprendente en
su racionalidad (Stephan Perren fecit), ergonómico y de insuperable
calidad”.
119
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Debo destacar que la
exigencia que tenía de los
miembros del equipo era de
dedicación total. A las 7 de
la tarde, de todas las tardes,
estaba prevista la reunión del
equipo con una planificación
que incluía los sucesivos días
de la semana
“…y aquí me referiré al término elegante que he
usado para sus osteosíntesis. El campo operatorio era una lámina de anatomía, limpísimo, el
acceso quirúrgico pura disección de estructuras,
las partes blandas indemnes, cuidadas, todo ello
en función del tercer principio de la AO, la técnica
atraumática…”
El aspecto material fue el soporte necesario para poder desarrollar tan novedosos conceptos y de él se
debe decir que hizo que el Hospital adquiriese un
completo equipo de instrumental e implantes que
abarcaba todo lo necesario para realizar las técnicas que acabábamos de
conocer. Un instrumental de extraordinaria calidad metalúrgica, de diseño
ergonómico capaz de resolver todas las necesidades de la osteosíntesis y
una colección de implantes de clavos, placas, tornillos, que completaban
todas las necesidades y tamaños posibles o necesarios en concretos momentos de la cirugía.
Algo más fue su aportación material al Hospital de la Cruz Roja. Obtuvo una
donación del Centro de Documentación de la AOI, del sofisticado aparato
para el tratamiento de radiografías mejorando su contraste y definición en
una época aún ausente de la radiografía digital y otros medios de nuestros
días. La obtención con él de excelentes radiografías y diapositivas aportaba
un eficaz medio para la docencia. Se trata del aparato llamado Log‐e‐trónic.
También, desde este punto material, debe destacarse la importante remodelación arquitectónica del área del Servicio de Urgencias que se completó
con un nuevo diseño de jardinería del magnífico patio del Hospital, notable
por sus centenarios cedros.
Los cinco iniciales y fascinantes meses de actividad en osteosíntesis con el
Dr. Orozco dieron ya lugar a que en febrero de 1973 se redactase por él la
primera Memoria de actividades del servicio. Comenzando porque recogía
120
Vicente Corbatón Blasco
la vista diaria de todo el servicio a los enfermos ingresados a primera hora
de la mañana, seguía con la sesión operatoria en los quirófanos y la estadística precisa. Pero de ello debo destacar que la exigencia que tenía de los
miembros del equipo era de dedicación total. A las 7 de la tarde, de todas
las tardes, estaba prevista la reunión del equipo con una planificación que
incluía en los sucesivos días de la semana, sesiones bibliográficas, curso de
osteosíntesis, vista conjunta con el servicio de rehabilitación a los pacientes ingresados, sesión clínica, curso general básico de aparato locomotor y
finalmente, los viernes, sesión preoperatoria, cierre de historias, casos problema y programa semanal.
La asistencia del equipo al curso de Reintervenciones en Cirugía Ortopédica
del Dr. Vara López de la Facultad de Medicina, con la participación del Dr.
Bianchi Maiocchi de la AO Italiana y el viaje del Dr. Orozco con el servicio de
Microbiología del Hospital al IX Congreso de la AO Italiana, en Aosta, con el
tema Infecciones en Cirugía Ortopédica, no deben ser soslayados. Tal vez
aquí deba ser recogida una publicación del Dr. Orozco, no muy conocida, de
I Reunión de la AO
Española, Madrid 1973.
121
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
El Dr. Orozco ya había traído
para nosotros, los cuatro
traumatólogos que lo
secundamos, los Drs. Núñez
Samper, Martín Guinea,
Sastre y el autor, una nueva
vida profesional.
un artículo en la revista Cuadernos Clínicos de la Cruz
Roja Española, sobre el Valor de la Compresión en Cirugía Ortopédica.
Por entonces existía ya una Asociación para la Osteosíntesis en Méjico. Solamente había otras en Italia, Austria y Noruega, amén de la pionera suiza, y el
hecho de ser la primera del continente americano
era notable. El Dr. Orozco fue invitado por la primera
de estas asociaciones al I Congreso Nacional de la Asociación Mejicana de
Ortopedia y Traumatología que se celebraba en los días 5 al 10 del mes de
febrero de 1972, en virtud de que el Prof. Müller no podía asistir por estar en
Canadá y fue él quien sugirió que se invitase al Dr. Orozco, el cual junto con
los doctores Llovet y González Mas, asístió a este Congreso, con participación en los ya establecidos, casi universalmente, temas de la AO.
El acontecimiento más importante en el que el Dr. Orozco tuvo su más destacada actuación fue, sin duda la organización de la I Reunión de la Asociación Española para el Estudio de la Osteosíntesis, que se celebró en el Hospital
Central de la Cruz Roja en los días 13 al 15 de abril de 1973. El tema general,
Cuidados Pre y Postoperatorios en Cirugía Ortopédica, suficientemente sugestivo, añadió a su atractivo otro de mayor relevancia como fue el de la
asistencia y participación en él de la cúpula internacional de la AO, encabezada por el Prof. Müller como presidente de Honor y los miembros de la AO
Internacional Drs. Willenegguer, Schneider, Bianchi Maiocchi, Weller y Brüke
que junto con el Prof. Cañadell, a la sazón Presidente de la AOE, fueron los
Presidentes del Comité Científico. Tres Mesas redondas abarcaron los más
importantes aspectos del momento en el tema de la reunión e ilustres ponentes desarrollaron cada uno de ellos. El acontecimiento puede que sea el
de mayor importancia de cuantos se hayan celebrado en el hospital, por la
participación internacional de ilustres figuras de la traumatología,
A mediados del año 1973, se abrió ante el Dr. Orozco una nueva y atrayente
singladura en su navegar por la cirugía ortopédica y la de de las fracturas.
122
Vicente Corbatón Blasco
Se iba a abrir en Marbella una novísima clínica dedicada a la cirugía de la
osteosíntesis y primordialmente a la de la sustitución protésica de la cadera,
entonces en plena actualidad y que se anunciaba como la mejor del país
para esta cirugía. No en balde iba a estar dotada de un quirófano con flujo
de aire laminar, tal vez el primero de España, en lucha contra las infecciones
quirúrgicas y en ella iba a ser el Director. Debo recordar aquí sus esfuerzos
por llevarme con él a Marbella y hube de hacerme fuerte en la consideración de que, pese al atractivo profesional que sugería, no podía, ya profesionalmente situado en Madrid, movilizar toda una familia ya establecida e
iniciar una nueva vida. El Dr. Orozco ya había traído para nosotros, los cuatro
traumatólogos que lo secundamos, los Drs. Núñez Samper, Martín Guinea,
Sastre y el autor, una nueva vida profesional.
Dos de estos traumatólogos, los Drs. Martín Guinea y Núñez Samper describen sus impresiones de la época que transcribimos como colofón de un
periodo que pudo definirse, sin reservas, como subyugante:
La incorporación de Rafael Orozco como jefe de Servicio de Traumatología del Hospital de de la Cruz Roja de Madrid, en Agosto de 1972,
supuso un auténtico impacto para el pequeño grupo de traumatólogos que tuvimos la suerte de tenerle como Jefe. Tenía una fuerte
personalidad, muy claro de ideas y sabía en todo momento cómo se
debía hacer la Traumatología de alto nivel, a la que él estaba acostumbrado, que dominaba y había aprendido de primera mano con
el profesor Müller, en sus largas estancias en Berna.
Aventajado discípulo del grupo suizo, comulgaba fervorosamente
con la filosofía de esta escuela y demostraba diariamente con los
pacientes lo que se debía hacer, cómo se hacía, dónde podía estar
el error y cómo se documentaban los casos para poder luego valorarlos debidamente.
123
Era un cirujano extraordinario, con un dominio absoluto de las técnicas AO y con una vocación docente innegable, que ejercía con nosotros continuamente. Nuestras sesiones clínicas eran afables, pero
desde luego exigentes; en ellas había que justificar lo que se iba a
hacer o lo que se había hecho. Cada osteosíntesis, debidamente clasificada, debía realizarse con la mayor asepsia, el mayor respeto a
las estructuras anatómicas, planos de clivaje, aplicando la técnica
adecuada y siguiendo los principios biomecánicos oportunos. La
rehabilitación inmediata, en la inmensa mayoría de los casos función prontamente reiniciada, la restitutio ad integrum, era el mejor
premio para el cirujano eficiente. Realmente, el manual de osteosíntesis AO era nuestro libro de cabecera y, si teníamos dudas, se las
preguntábamos a Rafael y él las solucionaba.
Me siento afortunado de haberle tenido como jefe y haberle sentido
como amigo. Rafael era hombre con personalidad e ideas claras,
que manejaba un método de reconocido prestigio internacional y
así nosotros estábamos continuamente conectados al gran centro
de documentación de Berna (Suiza), con inmensa casuística y a las
líneas de investigación y cursos periódicos de actualización que realizábamos.
Dr. Javier Martín Guinea
Vicente Corbatón Blasco
PARA UN GRAN MAESTRO Y AMIGO
Conocimos a Rafael en un momento profesional muy determinante
para nosotros. En 1972 vivíamos en un “impasse” científico, bien que
los conceptos adquiridos en los textos y en la experiencia práctica,
hubieran sido notables.
Rafael supuso entonces, en principio, lo que él mismo plasmó en el
prefacio de su libro “Osteosíntesis diafisaria Técnica AO. de 1973” y
que está tomado de Miguel de Unamuno: “Yo no vendo pan. Vendo levadura”. Eso supuso para nosotros algo que está al alcance de
muy pocos docentes. El estar siempre activo y exigente con todos
nosotros pero a la vez estimulándonos científicamente. También a
todos aquellos que comenzaban la especialidad, aunque fueran de
otros Servicios, lo que le costó granjearse algunas antipatías en el
claustro. Eso a él no le importaba, le importaba más la levadura
que vendía.
El paso del tiempo aunque corto, pero intenso, logró que aunque
fuera por mimetismo los demás actuáramos igual. Y aquí debo referirme al prefacio de otro de sus libros “Atlas de Osteosíntesis” publicado en 1998 y tomado de Maquiavelo: ”…Los hombres siguen
casi siempre la ruta marcada por otro y actúan por imitación. Como
no todos podemos seguir el mismo camino ni llegar a la altura de
aquellos tomados como modelo, el hombre sabio debe seguir los
caminos tomados por hombres superiores e imitar a los que han
mostrado su excelencia a fin de que si no los pueden igualar, al menos se acerquen en algunos aspectos…”
Él profesionalmente siguió la ruta de M. E. Müller, nosotros le seguimos a él.
Dr. Mariano Núñez-Samper Pizarroso
125
Lluís R.
Orozco
ViñasDelclòs
Rexach
Secretari
General de
Creu Roja
a Catalunya
(1977-2003)
Director Científic
Institut
de Teràpia
Regenerativa
Tissular
Rafel Orozco i Delclòs arribà a la Creu Roja de Barcelona de la mà del seu
bon amic Enrique de la Mata, President de la Creu Roja Espanyola, el 25 de
setembre del 1979. Substituïa en el càrrec a José Luis de Salas Cardenal.
L’arribada de Rafel Orozco a Creu Roja va ser una sacsejada. Ell mateix va
anunciar en el seu discurs d’investidura que, encara que respectant els principis i la raó de ser fonamental de la Institució, arribava amb idees renovadores. I realment ho van ser.
Rafel Orozco, doctor en Medicina, respectat i conegut traumatòleg, no era
nou a Creu Roja. Anys enrere havia participat en tres projectes importants;
la creació dels Hospitals de la Creu Roja a Tarragona i a Hospitalet i la renovació del servei d’urgències de l’Hospital Central de la Creu Roja a Madrid.
També havia realitzat, un ambiciós projecte de
Socors i Emergències per a la Institució i el nou
L’arribada de Rafel Orozco a
projecte de docència en socorrisme.
Creu Roja va ser una sacsejada,
arribava amb idees renovadores. I
realment ho van ser
El seu caràcter il·lusionat i il·lusionant, el seu
amor per a la Creu Roja I el seu esperit combatiu,
ja s’havien manifestat abans de la seva arribada
com a president, a la Creu Roja de Barcelona. El seu pas per ella hauria de
deixar una empremta i assoliments importants, encara que a base de molts
sacrificis personals i una colla de disgustos i enrabiades alienes.
Però anem a pams I comencem per la descripció del personatge: Rafel Orozco va ser un home bo, intel·ligent, treballador i ambiciós, -en el bon sentit de
la paraula-, tant pel que fa al terreny de la seva professió, en el que va assolir
una posició de gran prestigi, com en la seva vida personal. Va ser un demòcrata convençut, molt proper a Unió Democràtica de Catalunya, i entregat
127
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
als altres, la seva família, els seus pacients…i “la seva” Creu Roja. I destaco el
sentit possessiu perquè el doctor Orozco tenia molt clara una visió diferent
de la Creu Roja que distava molt de la que es donava en aquells anys.
Donat el caràcter de les reformes a
dur a terme, era necessari i el va tenir,
el recolzament de la Generalitat i molt
especialment del President Pujol, i el
de les autoritats militars
Rafel Orozco, que era un gran humanista, bon
lector i un escriptor més que correcte, expressava amb passió els seus ideals referits a la Institució, a la que arribava com a màxim responsable
a Barcelona i poc després a Catalunya. Volia una
Creu Roja independent però ben relacionada
amb els poders públics; volia una Creu Roja amb
una forta implantació territorial i sentit nacional català; volia una Creu Roja
amb un voluntariat civil i no amb el que “apareixia” en aquells anys d’estrenada democràcia; volia una Creu Roja pionera en camps com el socorrisme,
els primers auxilis, els socors i les emergències, i la docència en infermeria;
però també en els Drets Humans i el Dret Internacional Humanitari; i sobretot, volia una gestió moderna i eficaç.
La tasca no va ser fàcil. Però tots els seus esforços, que van ser molts i en
ocasions no ben entesos, es van veure acaramullats perquè gairebé tots els
seus objectius es van assolir durant els anys que durà el seu mandat. I hagueren estat més si, per fidelitat al seu gran amic Enrique de la Mata, no
hagués dimitit quan aquest va ser cessat.
En aquells anys la Creu Roja Espanyola encara tenia un cert grau de dependència del govern. En successives reformes estatutàries la Creu Roja ha anat
consolidant la seva independència fins a aconseguir l’“status” actual d’organització no governamental però sota el “protectorat” de l’Estat.
Rafel Orozco va poder realitzar la seva tasca gràcies a dos grans recolzaments,
segons la meva visió, essencials. D’una banda l’intern institucional; el recolzament del President de la Institució va ser sempre total i evident, i també el dels
seus col·laboradors més directes; Ricardo Arozarena, Cristina Macaya, Rafael
González Más. L’altre recolzament institucional va ser l’equip de Direcció que
128
Lluís R. Viñas Rexach
el doctor Orozco formà; des de la Vicepresidenta Marta Corachán, Rosa Grisó,
Lluís Casals, Myriam Ovalle, Xavier i Lluís Orozco, i altres, fins els que conservà
de l’anterior equip, com Francisco Botet, Mª Antonia Fages, Toni Bruel i qui
subscriu. I amb la incorporació, més tard, de Carmen Carles.
D’altra banda, i donat el caràcter de les reformes a dur a terme, era necessari
i el va tenir, el recolzament de la Generalitat i molt especialment del President Pujol, i el de les autoritats militars per a tot el que afectava als voluntaris, tant els que procedien del servei militar voluntari com la resta.
Veiem amb detall els assoliments del doctor Orozco durant la seva Presidència a la Creu Roja:
Col·laboració amb l’Administració Pública
Aconseguí una excel·lent relació amb totes les Administracions, però d’una
forma especial amb la Generalitat a través de la seva amistat amb el President Pujol, qui delegà en el Conseller Adjunt a la Presidència, Miquel Coll i
Alentorn, l’exercici del “protectorat” tècnic i econòmic envers la Institució.
D’aquí va sorgir el primer Conveni-Marc Generalitat-Creu Roja, acompanyat
Jordi Pujol, Miquel Coll i
Alentorn i Rafel Orozco.
129
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
de finançament I excel·lents millores i ajudes en molts camps, especialment
el sanitari, amb acords específics signats amb el Departament de Sanitat
que presidia el seu bon amic, el Conseller Josep Laporte.
L’Assemblea Catalana de la Creu Roja Espanyola
Recorte de prensa de
la época referente al
acto de entrega de la
bandera catalana a la
Cruz Roja
Per primera vegada a la història, la Creu Roja a Catalunya disposava d’un Reglament propi que la configurava, a semblança de la recent estrenada Constitució Espanyola, com a organització autònoma. Va ser la primera de les Assemblees Autonòmiques de la Creu Roja Espanyola. Era l’any 1981. L’idioma
català s’introduïa, amb normalitat, en la quotidianitat de la Institució. S’oficialitzava l’estreta col·laboració entre les quatre Assemblees Provincials catalanes, i en una cerimònia solemne i amb el degut protocol, realitzada a la Plaça
de Sant Jaume de Barcelona, la bandera de Catalunya s’unia a la d’Espanya i
de la Creu Roja, per, a partir d’aquell moment, col·locar-se sempre juntes.
El nou voluntariat
130
Lluís R. Viñas Rexach
En primer término
aparecen los
presidentes de las
cuatro Asambleas
Provinciales de la
recien constituida
Asamblea de la Cruz
Roja Catalana
Com ja hem apuntat al principi, el doctor Orozco, amb el recolzament i complicitat del President de la Institució i altres importants càrrecs i sectors de
la mateixa, realitzà les primeres passes per a transformar el voluntariat de
les Tropes de Socors de la Creu Roja, amb uniformitat militar i organització,
disciplina i actuacions paramilitars, en cos civil.
Comptava amb el recolzament de la Generalitat i dels comandament militars. Però la reacció va ser tremenda. Milers de telegrames, procedents de
las Brigades de tota Espanya, sol·licitaren la seva dimissió o cessament. El
canvi era molt brusc i els voluntaris de les Brigades estaven acostumats a
aquella forma d’actuar i procedir, amb molts anys de tradició. No va arribar
ni la dimissió ni el cessament, però el procés del canvi ja no tenia marxa
enrere. Al cap de molts pocs anys la Institució canvià els Estatuts i el Reglament General Orgànic, i es va produir el canvi. Es va canviar la uniformitat,
les nomenclatures, els hàbits, els costums… No va agradar a tothom. Alguns
131
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Enrique de la Mata,
Rafael Orozco, Miquel
Coll i Alentorn y
Enrique Arozarena.
van marxar. En van arribar d’altres. Però la Institució va sobreviure i es va
adequar als nous temps.
Moderna gestió
Tota institució que es perllonga en el temps i que té una forta implantació
territorial i social, com és el cas de la Creu Roja, necessita -periòdicamentcanvis que la adeqüin a la realitat social i econòmica del seu entorn. El doctor Orozco, no sense sacrificis personals, propis i aliens, va emprendre amb
resolució aquests canvis; renovà el Consell de Direcció; creà Vicepresidències Executives, especialment en el sector econòmic; creà la Gerència, depenent de la Secretaria General; suprimí la Festa de la Bandereta i promocionà
el nou Sorteig de l’Or que la Vicepresidenta de Creu Roja Espanyola i amiga
seva, Cristina Macaya, s’esforçava per implantar a tota Espanya, i creà un “segell de contribució voluntària” per a tots els Ajuntaments de Catalunya; va
132
Lluís R. Viñas Rexach
promoure la informatizació en els seus vessants administratiu i econòmic; i
dinamitzà i modernitzà les activitats i serveis de la Creu Roja.
Escola Universitària d’Infermeria
Amb la incorporació en el seu equip de Myriam Ovalle i de LLuís Casals,
així com del Professor José Luis Balibrea, Rafel Orozco es proposà, i ho va
aconseguir, que la docència d’infermeria a Creu Roja assolís el nivell i grau
universitaris i que la històrica escola de Dames i Infermeres de l’Hospital de
la Creu Roja de Barcelona, creada els primers anys del segle XX, fos una de
les set, en tota la Creu Roja Espanyola, que assolí el grau universitari, previ
conveni signat amb la Universitat Autònoma de Barcelona.
Constitución de la
Escuela Universitaria
de Enfermería de la
Cruz Roja.
133
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Socorrisme
Una de les seves il·lusions, a les que dedicà molt d’esforç, juntament amb el
seu germà Lluís, va ser la docència i pràctica del Socorrisme. El va ajudar en
aquesta tasca el Professor José Antoni Salvá.
El doctor Orozco, malgrat la incomprensió, en un principi, dels serveis centrals de la Institució, que defensaven criteris unificats i manuals iguals, aconseguí, per primer cop a Espanya que des de Catalunya s’edités una completíssima enciclopèdia sobre Socorrisme, l’edició i comercialització de la
qual es va encarregar a l’Editorial Marín. L’obra portava el títol d’”Urgencias.
Enciclopedia práctica de Primeros Auxilios.” Constava de sis volums i es va
publicar sota el patrocini de la Creu Roja.
Gestió Patrimonial
La Creu Roja s’ha caracteritzat al nostre país per tenir un notable patrimoni
en edificis, sèus locals, hospitals i altres centres, fruït de moltes herències
i donacions al llarg dels molts anys d’història, i també, per què no dir-ho,
d’una bona gestió de permutes, vendes i adquisicions per part dels seus
diferents responsables al llarg dels anys.
Aconseguí una bona millora
del patrimoni institucional,
l’adquisició d’un preciós
i representatiu palauet a
la part alta de la ciutat,
i l’adquisició d’un solar i
posterior construcció d’un
gran edifici al carrer Joan
d’Àustria
134
Rafel Orozco va ser, també, un d’aquests Presidents
que dedicà a aquesta faceta el seu entossudiment i
enginy i aconseguí una bona millora del patrimoni
institucional, especialment a la ciutat de Barcelona,
al vendre a la Generalitat l’edifici del Passeig Pujades
on estaven ubicats tots els serveis -amb excepció de
l’Hospital-, i l’adquisició d’un preciós i representatiu
palauet a la part alta de la ciutat, per a ubicar-hi els
serveis administratius I tècnics, a més de les àrees de
Presidència, Vicepresidències i Direccions de Serveis;
i l’adquisició d’un solar i posterior construcció d’un
Lluís R. Viñas Rexach
Sede de la Asamblea
de la Cruz Roja
Catalana situada en el
Paseo Reina Elisenda
de Barcelona
gran edifici, al carrer Joan d’Àustria, pels serveis de voluntariat, docència,
socis, comunicacions, transport i socors i emergències.
L’operació pretenia aconseguir dos objectius; una millor i racional distribució i separació de serveis, i una molt notable plusvàlua del patrimoni.
El canvi va estar ben fet i acceptat en aquell moment, cal afegir però, que
amb la perspectiva dels anys, en aquest tema com en d’altres, el que es bo i
adequat per avui, pot no ser-ho en el futur. La societat i les seves necessitats
canvien, i el correcte i encertat és saber adaptar-se als temps.
135
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Lluis Viñas junto a
Pascual Maragall, Joan
Clos y Rafael Orozco en
una visita a la sede de
la Asamblea Catalana
de la Cruz Roja.
136
Lluís R. Viñas Rexach
Rellençament de la Creu Roja del Mar
Fa vint-i-cinc anys ni la Creu Roja era el que és avui ni l’Administració Pública
intervenia en els sectors en els que avui intervé. Convé recordar-ho perquè
sinó resultaria difícil comprendre aquella etapa de Creu Roja.
El Salvament Marítim, a través de la Secretaria d’Estat de la Marina Mercant,
es recolzava en gran mesura, i especialment pel sector de platges i costes,
en l’anomenada en aquell moment, Creu Roja del Mar, que disposava d’embarcacions de nivell AM, B i C, és a dir, de llanxes pneumàtiques pel servei
de platges, de llanxes semirrígides per les zones entre platges i costanera, i
llanxes insubmergibles de gran eslora i complexes característiques pels salvaments marítims a gran distància, a milles, de la costa. Aquestes ja no existeixen, a excepció de les que operen en el nord, a les illes i zona de l’estret.
Les Capitanies Marítimes han substituït aquesta gran tasca de salvament marítim, i la Creu Roja ha quedat limitada al salvament en platges, i no en totes,
perquè en aquesta feina -com en moltes altres- hi ha entrat el sector privat.
El Dr. Orozco en la
nueva embarcación de
salvamento marítimo
de la Cruz Roja del Mar,
L–SAM
137
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Tornant enrere en el temps, el 1981, la Creu Roja de Barcelona, sota l’impuls
i lideratge del doctor Orozco i la gestió directe del responsable d’aquest
Servei, obtenia per la tasca de salvament marítim, una concessió en el port
de Barcelona on es va inaugurar la nova seu de la Creu Roja del Mar, i on va
atracar el nou vaixell de nivell AM Mediterrani. Va ser un dia per recordar,
especialment pels voluntaris que hi entregaven el seu esforç desinteressat.
El Dr. Rafael Orozco
con la Sra. Marta
Ferrusola, esposa
del President de la
Generalitat, en un acto
de la Cruz Roja de la
Juventud
138
Lluís R. Viñas Rexach
La Creu Roja de la Joventut
Rafel Orozco, que creia que la raó d’ésser de la Institució es basava principalment en la labor humanitària i desinteressada dels voluntaris, sempre
va entendre que el futur de la Creu Roja es fonamentava en la joventut, en
els joves que calia que es formessin en principis i
aprendre en actuacions.
Abocar els seus afanys en dotar
a la Creu Roja de la Joventut de
tot allò que necessitava per a la
seva existència: reconeixement,
recolzament i pressupost
Abocà els seus afanys en dotar a la Creu Roja de
la Joventut de tot allò que necessitava per a la
seva existència: reconeixement, recolzament i
pressupost. I va posar al front de la mateixa a una
persona de la seva confiança, amb il·lusió i capacitat. Va ser així com el seu germà Xavier acceptà el repte que compartí amb
un voluntari que s’havia iniciat gairebé de nen en la Creu Roja, Toni Bruel, i
que en l’actualitat és el Coordinador General de la Creu Roja Espanyola.
Drets Humans
La defensa i promoció dels Drets Humans i la difusió del Dret Internacional
Humanitari figura en la base i fonament de l’existència de la Creu Roja, però
no va ser fins passats els anys 80 del passat segle i en les reformes estatutàries de la Creu Roja Espanyola d’aquells anys, quan es van introduir aquests
principis en els objectius de la Institució.
Per això no és d’estranyar que abans d’aquests anys no es parlés de Drets
Humans a la Creu Roja. Però després de l’arribada d’Enrique de la Mata a la
Presidència de la Creu Roja Espanyola, i de la mà del seu col·laborador i amic
el doctor Rafael González Más, els Drets Humans van ser protagonistes de
les nostres ocupacions diàries.
El doctor Orozco va ser un dels primers, per a no dir el primer, dels Presidents Autonòmics, que es va unir a la tasca divulgativa dels Drets Humans
a la Creu Roja a Catalunya. Va trobar a una il·lusionada i il·lusionant col·
139
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
laboradora en el seu equip de Direcció, Rosa Grisó, que formà un equip de
treball, i amb l’assessorament i acompanyament del doctor González Mas,
va desenvolupar una immensa labor de promoció en seminaris, conferències, difusió a escoles i edició de moltes publicacions, de les que ens han quedat valuoses mostres d’aquella feina que es va iniciar amb el doctor Orozco
i que ha continuat amb els següents Presidents.
Per acabar aquest breu escrit-homenatge, recordem que el doctor Rafel
Orozco era un especialista en “muntatges institucionals”. Li agradava que la
Institució fos “notícia i foto”, amb cap altra finalitat que no fos la de buscar
el reconeixement social de la labor humanitària; i obtenir finançament, i en
definitiva, que la Creu Roja fos coneguda i apreciada. En aquesta feina el va
ajudar Carmen Carles, responsable de Comunicació i Imatge, a qui el doctor
Orozco captà per a la Institució.
A la nostra memòria hi ha actes solemnes; entranyables, importants, d’ampli ressò social ¡ ciutadà: la presentació de la Bandera Catalana a la Institució; la concentració de milers de voluntaris i centenars d’ambulàncies al Moll
Joaquín Ruiz Jiménez,
Enrique de la Mata,
Miquel Coll i Alentorn y
Rafael Orozco.
140
Lluís R. Viñas Rexach
de la Fusta i acte de promesa a la Bandera; la 1a Assemblea de la Creu Roja a
Catalunya i reunió de tots els Presidents d’Assemblees locals i Provincials de
Catalunya; les inauguracions de les noves seus; la celebració del 60è Aniversari de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona, i tants d’altres…
Rafel Orozco va ser, en una primera etapa, President de la Creu Roja de Barcelona i dos anys després, President, també, de la
Creu Roja a Catalunya, del mes de setembre del
Va ser un dels primers, per no
1979 al mes de novembre del 1985.
dir el primer, dels Presidents
Autonòmics, que es va unir a
Van ser sis anys curts o llargs, segons es miri, però
la tasca divulgativa dels Drets
intensos i fecunds. I per als que vàrem tenir la sort
Humans
de participar en aquell projecte liderat per Rafel
Orozco, feliços, perquè va ser un President engrescador, innovador, que transmetia fe en el que feia i proposava, i que
aconseguia col·laboracions públiques i institucionals.
Per a ell també, n’estic segur, va ser una època feliç de la seva vida. Així vull
creure-ho I recordar-ho.
Va ser un bon President i un bon amic.
Per a tu, Rafel, “In Memoriam”.
141
Lluís Bravo
José
Orozco
Casas
Delclòs
Asesor
jurídico
de Institut
la Asamblea
Provincial
de Cruz Roja
en
Director
Científic
de Teràpia
Regenerativa
Tissular
Barcelona
Era ya de noche de un día de tantos... medio amodorrado ante el televisor,
mi mano, un tanto inconscientemente, acertó a accionar uno de los botones
del mando a distancia. Al instante oí una voz clara y precisa, que hablaba del
Doctor Orozco Delclós. Quedé un tanto desorientado. Hace ya algún tiempo (tras un largo período de pérdida de contacto con él) había llegado a mi
conocimiento la dolorosa noticia de su fallecimiento. Así que, en un primer
momento pensé si no se trataría de alguna persona distinta de la que pensaba, caso de algún familiar.
Pero no. Me concentré en la pantalla del televisor y allí estaba él. Rafa (como
solíamos llamarle entre amigos) Orozco. Realmente inconfundible. Realmente
único; su rostro agraciado y sereno, su aire como marcado todo con un particular toque de distinción, el movimiento armonioso de sus
manos subrayando acompasadamente los términos de su
–“Ni un duro!” Me dijo ya
discurso.... hablaba como de costumbre, con naturalidad,
de entrada. Este es un cargo
con voz afable, casi acariciadora. Una vez más se nos apapuramente honorífico a
recía como la más perfecta encarnación de eso que, entre
desempeñar en una función de
los catalanes se designa con la palabra “seny”.
colaboración y servicio a la Cruz
Roja‐. Ni que decir tiene que
acepté instantáneamente, con
agradecimiento y entusiasmo.
De repente, me sentí trasladado en el tiempo. Ahora me
encontraba en el Hospital de la Cruz Roja de Madrid, allá
por los 60. Por entonces, al frente del Servicio de Rehabilitación de esta Institución, figuraba el Dr. González Mas,
también de nombre Rafael y una de las personas, dicho
sea de como de pasada, a quien más debo y he debido en el curso de mi
vida. Fue él quien, precisamente, me presentó a su colega Dr. Orozco, con
quien le unía, ya de tiempo, la más estrecha amistad. Más tarde, al pasar
143
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
A la derecha de la
imagen y de perfil, José
Bravo, junto a Rafael
González Mas, de
espaldas a la imagen, y
Rafael Orozco
por mi parte a residir en Barcelona, me encontré con el Dr. Orozco que, entre otras múltiples actividades, dirigía, por aquel entonces, el Hospital de la
Cruz Roja de Tarragona.
Fue algún tiempo después, cuando con ocasión de su nombramiento como
Presidente de la Asamblea Provincial de Barcelona de la Cruz Roja Española,
el Dr. Orozco pasó a ofrecerme el puesto de encargado de la Asesoría Jurídica de la Nueva Junta Directiva de la Institución. –“Ni un duro!” Me dijo ya
de entrada. Este es un cargo puramente honorífico a desempeñar en una
función de colaboración y servicio a la Cruz Roja‐. Ni que decir tiene que
acepté instantáneamente, con agradecimiento y entusiasmo.
Pero por aquel entonces, no corrían buenos tiempos para la Asamblea Provincial de Barcelona de la Cruz Roja. En la primera junta a la que asistí como
miembro de la misma, el Secretario Luis Viñas, hombre cabal y de una sorprendente claridad de ideas, presentó un informe acerca del estado de la
Asamblea, que ponía literalmente los pelos de punta. Al parecer existía incluso el peligro de que, en breve, no se pudiese atender ni siquiera al pago de los
144
José Bravo Casas
funcionarios en nómina. Todo con independencia de que la “infraestructura”
no fuera precisamente un modelo. En efecto, en un destartalado edificio del
Paseo de Pujades se amontonaban literalmente personas, cosas, servicios...
el personal de voluntariado, las ambulancias, el Banco de Sangre... y un interminable etcétera. Realmente todo ello parecía evocar un tanto aquella (por
aquel entonces) celebrada escena del camarote de los hermanos Marx.
A la vista de tal estado de cosas, parece que se imponía un milagro como
única solución. Y he aquí que el milagro se produjo. El milagro se llamó
(¡como no!) Doctor Orozco.
Fue asombroso, casi en un abrir y cerrar de ojos, el viejo caserón del Paseo
de Pujades se vendió y pronto surgieron como hongos nuevos locales de
la Asamblea, con la paralela distribución de sus dependencias y servicios.
Se adquirió y edificó un solar en la calle Juan de Austria, donde pasaron
a integrarse los servicios de voluntariado, docencia, socios, comunicaciones, transporte y socorros y emergencias: se
Fueron años felices para los
adquirió una concesión en el Puerto de Barcelona donde se inauguró la nueva sede de la
que colaboramos en aquel
Cruz Roja del Mar; se adquirió asimismo un predeslumbrante proceso de
cioso palacete en el Aristocrático Paseo de la
restauración y reorganización
Reina Elisenda, donde se ubicaron los servicios
de lo que todos considerábamos
administrativos y técnicos de la Asamblea, adeun poco como nuestra propia
más de las tareas de Presidencia, Vicepresidencia y Dirección de Servicios... (sede que, dicho
Cruz Roja
sea de paso, con el tiempo y tras el voluntario
–si doloroso‐ cese del Dr. Orozco en el cargo de la Presidencia, se acabaría
vendiendo – ya bajo la nueva Presidencia – por mil millones de pesetas,
para albergar los servicios consulares de los Estados Unidos en la Ciudad
de Barcelona)
Todo lo anterior, con independencia de una frenética actividad, bajo el patrocinio siempre del Dr. Orozco, en pro de una nueva docencia y práctica de
las actividades en materia de Socorrismo, Cruz Roja de la Juventud, Dere-
145
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
chos Humanos (¡aquellas inolvidables jornadas sobre los mismos en la Abadía de Montserrat!) y un inacabable etcétera.
Fueron años felices para los que colaboramos en aquel deslumbrante proceso de restauración y reorganización de lo que todos considerábamos un poco
como nuestra propia Cruz Roja. Yo, por mi parte, no puedo sino guardar un
emocionado recuerdo como protagonista de múltiples intervenciones profesionales y hasta de más de una anécdota vivida con ocasión de las mismas.
En tal sentido, me viene a la memoria una como (para mí) particularmente
significativa. Fue en el curso de una actuación judicial con motivo de una
demanda que nos vimos obligados a presentar contra un titulado experto en actividades electrónicas quien el Dr. Orozco (como Presidente, por
Jornadas sobre
Derechos Humanos
en el Monasterio de
Motserrat.
146
José Bravo Casas
lo demás, de la filial en España de la Fundación M.E. Müller, quizás la más
importante en el mundo en la Investigación y tratamiento de las fracturas
óseas) había encargado la construcción de un dispositivo que, a modo divulgativo y lúdico, pudiera ilustrar sobre los diversos tipos y particulares de
las variadas fracturas óseas del cuerpo humano, dispositivo (dicho sea, con
particular disgusto) que no estaba adecuadamente finalizado para su entrega en la fecha convenida y del que no se pudo disponer, por tanto, para
su exhibición en el congreso Internacional (a celebrar en Canadá) en el que
debería haberse hecho su presentación.
Pues bien, en el curso del procedimiento, el Dr. Orozco hubo de someterse
a una durísima prueba de confesión judicial de la contraparte, plena de preguntas‐trampas y dificultades técnicas. Al acabar su declaración y cuando
ya salíamos prácticamente agotados del juzgado, creo recordar que era la
propia Secretaria que había asistido a la prueba, quien, con mirada un tanto
expectante, me preguntó, señalando con una mueca al Dr. Orozco ¿quién
es ese señor? ¿es abogado? No, le respondí ¿por qué? Porque (me respondió a su vez) al cabo de tantos años como llevo en el juzgado nunca había
presenciado una declaración tan perfecta, nunca había visto nada igual. Yo
tampoco, musité para mis adentros.
A todo esto, la imagen del Dr. Orozco se había desvanecido ya en el televisor.
Entonces no sé cómo, me vino a la memoria aquella a modo de leyenda, que
corrió creo a raíz de la muerte del General Patton “los viejos guerreros nunca
mueren, sólo se desvanecen en la niebla” Y es que a semejanza de ellos, creo
firmemente que los hombres buenos y, por supuesto, los buenos profesionales tampoco mueren en definitiva. También ellos simplemente se desvanecen... por el momento, pero cuando llega la ocasión, a la primera oportunidad
vuelven a aparecer. Y de ello somos claro testimonio todos los que participamos en este sentido, en este emocionado homenaje al Dr. Orozco.
Concretamente, por mi parte, sólo puedo añadir: no te digo, nunca te diré
adiós, Rafa, viejo amigo. Sólo te diré desde lo más profunda de mi corazón:
¡Rafa, hasta siempre!.
147
Lluís Orozco
Marta
Corachán
Delclòs
i Cuyàs
Presidenta
de CreuInstitut
Roja a de
Catalunya
Director Científic
Teràpia(1995-2003)
Regenerativa Tissular
No recordo la data exacte, però sí, que era primavera. Jo gaudia d’uns mesos
sabàtics i del bon temps, de la llum i de la llibertat d’horaris, quan va sorgir
una trucada desconeguda:
”Sóc el Doctor Rafel Orozco, no em coneixes, he viscut més temps a
Tarragona que a Barcelona, on estic establert. M’agradaria que poguéssim tenir una entrevista; m’ha parlat de tu el President Pujol. Jo seré
probablement el futur President de Creu Roja a Catalunya, i voldria
tenir un canvi d’impressions amb tu”.
Així va començar la nostra amistat. Ell explicant-me el seu projecte i jo demanant-li temps per pensar. Vàrem quedar en tornar-nos a veure al cap d’un mes.
Va ser llavors quan li vaig dir que no pensava involucrar-me en els seus plans, doncs tal com ha“Per això –Marta- per això
via pogut comprovar durant aquell mes, la Creu
mateix, necessito gent que pensi
Roja no era l’ONG que més em motivava. “Per
així; perquè jo també crec que
què?” -em va preguntar-, el veia tan il·lusionat que
una ONG moderna ha d’estar més
em va costar un gran esforç manifestar-li el que realarrelada a la població, ha de ser
ment pensava. “Mira Rafel -li vaig dir- no m’agrada
més participativa i formada per
gens, entre altres coses, el caràcter militarista d’una
Institució que hauria de ser -des del meu punt de
voluntaris i professionals”.
vista- més social i dedicada a l’ajuda a la població
i no als “galons”. He visitat l’edifici més emblemàtic de Creu Roja a Barcelona i a
l’entrada, un soldat amb uniforme de Creu Roja i color verd militar m’ha saludat
a cop de taló...”
149
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
La seva resposta em va desmuntar:
“Per això –Marta- per això mateix, necessito gent que pensi així;
perquè jo també crec que una ONG moderna ha d’estar més arrelada a la població, ha de ser més participativa i formada per voluntaris i professionals”.
El setembre del 1979, vam començar a dissenyar el que seria un equip de treball, amb el total recolzament d’Enrique de la Mata i Gorostizaga, llavors President de Creu Roja Espanyola.
El Rafel treballava amb molta energia I creia en el seu projecte. Desbordava
entusiasme. Tenia un discurs ben estructurat i comptava amb bons suports.
Sabia despertar l’interès pel que anava a dir, amb un llenguatge directe i sentit
de l’humor, en els seus discursos espontanis mai no hi faltava el sentit de l’humor. Cultivava la seva ment en l’escriptura, que podia ser inacabable, conscient que una societat necessita valors per defensar I pels quals lluitar.
Enrique de la Mata,
Saenz de Santamaría y
Rafael Orozco.
150
Marta Corachán i Cuyàs
Marta Corachán,
Rafael Orozco y Saenz
de Santamaría.
Marta Corachán y
Rafael Orozco con el
Conseller Josep Laporte
Desmilitarizar la Creu Roja li costà més d’un disgust, però va ser incansable en
el seu debat i aconseguí transformar i pactar amb la Brigada de Tropes de Socors. En una trobada a Montserrat els comandaments es van unir i van demanar la seva dimissió. El doctor Orozco continuà impertèrrit. Era un guanyador.
La planificació estratègica es feia a casa seva. Amb l’ajuda atenta, silenciosa
i “confabulada” de la seva esposa, la M.Rosa. Allà es van dissenyar i posteriorment creà els departaments de Drets Humans, Comunicació, Joventut,
Voluntariat, Hospitals. Transport Sanitari entre d’altres. Va crear la Creu Roja
Catalana i va liderar el canvi. Van ser sis anys d’un treball molt intens.
151
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
La tardor del 1985, un dissabte al migdia, em trucà des de Madrid i em comunicà –llavors jo era la seva vicepresidenta - que des d’aquell mateix moment
estava en funcions de Presidenta, doncs acabava de dimitir del càrrec de President de Creu Roja a Catalunya, per solidaritat amb el President de Creu Roja
Espanyola, Enrique de la Mata, recent cessat pel Govern.
Per a ell va ser un cop dur, però fidel al seu amic i en un acte de responsabilitat
i lucidesa deixà la seva estimada Creu Roja.
En circumstàncies en que la vida li plantejà moments difícils, el Rafel no va
deixar de pensar en la Creu Roja i en els seus amics: ens unia una estreta complicitat. La traumatologia l’apassionava i va poder-ho demostrar exercint a
l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet. La política també formava part de
les seves preferències, encara que el seu interès anava minvant amb el temps.
I la família va ser i ha estat el seu gran amor.
Quan el març del 2003 li vaig anunciar que després de vuit anys d’exercir com
a Presidenta de Creu Roja el convidava, conjuntament amb qui va ser el meu
antecessor en el càrrec i el seu successor, el doctor RiLa tardor del 1985, un
card Gutiérrez, a un dinar a la Creu Roja, va dubtar de
dissabte al migdia, em
venir, però finalment acceptà.
trucà des de Madrid i em
comunicà que des d’aquell
mateix moment estava en
funcions de Presidenta, doncs
acabava de dimitir del càrrec
de President de Creu Roja a
Catalunya, per solidaritat
amb el President de Creu
Roja Espanyola, Enrique de
la Mata, recent cessat pel
Govern.
152
Allà vaig començar a veure a un Rafel amb una personalitat entristida i vulnerable, i em va fer pensar. Aquell
etern dissident, gran lluitador, intel·lectual i pedagog
compromès, començava un procés que amb tota probabilitat, ell coneixia o intuïa i que forma part d’aquesta vida i aquesta mort que a tots algun dia ens tocarà
assumir.
Jo sempre vaig admirar el seu coratge, però mai tant
com el dia que, exercint amb ànim de líder, mostrant
un altíssim nivell de fermesa, ens va citar a casa seva.
Vam arribar-hi, el Lluís Viñas i jo, el 29 de setembre del
Marta Corachán i Cuyàs
Marta Corachán junto
al Conde de Godó y al
Dr. Rafael Orozco.
2005, a la tarda. El Rafel estava en el seu llit blanc, pijama blanc, impecable. La
seva expressió de cara, els seus gestos i tot el seu cos sencer volien transmetre
el seu missatge. Un missatge però, on eren importants les seves paraules.
Somrient, expressiu, cordial, amable, emocionat però decidit ens demanà,
que el dia del seu funeral –que no trigaria més de dos mesos- llegíssim la
carta/comiat que volia fer arribar als seus amics i familiars, i fossin les seves
paraules llegides a través nostre, en la carta que ens va entregar després.
La capacitat de ser directe i mantenir el control i la calma en aquests moments,
va desencadenar un allau de bons sentiments, amor i entrega. Ens vam emocionar i vam compartir llàgrimes silencioses.
Va se l’adéu al mestre.
I avui, si escric aquestes línies és perquè el recordo i l’estimo.
153
Lluís Bruel
Toni
Orozco
i Carreras
Delclòs
Coordinador
General
de lade
Creu
Roja Espanyola
Director Científic
Institut
Teràpia
Regenerativa Tissular
Quan el 1979 en Rafel Orozco prenia possessió com a President de la Creu
Roja a Catalunya, es feia necessari abordar amb urgència la gran adaptació
de la Institució al nou i emocionant canvi que afrontava la societat. Els esdeveniments se succeïen amb molta rapidesa i hi havia una demanda implícita
perquè les institucions estiguessin a l’alçada del que se’ls requeria en un
moment de canvis i reptes tan profunds.
Encara que la Creu Roja era respectada i gaudia de bona reputació en el que
es referia a la tasca sanitària que desenvolupava en els seus hospitals i centres,
bancs de sang i socors, a la carretera i les platges, se la veia antiquada en les
seves formes i estètica i poc implicada en el benestar social de la ciutadania.
Tots sabíem que aquella barreja d’activitat tenia els dies comptats. Les noves autoritats sanitàries construirien sistemes públics basats en el desenvolupament de les seves pròpies capacitats, que els socors i les emergències serien, en part, progressivament cobertes pels serveis públics i que el
desenvolupament del benestar social estaria en el full de ruta de totes les
Administracions Públiques.
També la Creu Roja es trobava davant un nou món associatiu en creixement
exponencial, que inevitablement i independent de les noves accions que
emprengués, desenvoluparia part de la intervenció que tradicionalment
s’havia sentit com a pròpia i imposaria la necessitat de ser competitius en
camps que encara no s’havien explorat.
A la Creu Roja dels anys 70 coexistien diferents corrents interns representats pels mateixos àmbits d’activitat: les Brigades de Tropes de Socors, responsables del socors i les emergències i del transport sanitari, amb una
estructura jeràrquica similar a la militar i amb una important presència
155
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
El panorama per a un nou
President no era gens senzill.
No només calia posar la Creu
Roja al dia, democratitzant-la,
modernitzant-la i acostant-la
als ciutadans, sinó que a més
calia construir un espai comú
territorial de personal cedit pel Ministeri de Defensa per a la prestació voluntària del Servei Militar en els llocs de socors de la Creu Roja. Uns serveis socials incipients, dedicats fonamentalment
a tasques d’ajut a domicili, que es denominaven
en aquell moment servei de vetlladores. L’Escola de Socorrisme, que desenvolupava i estenia la
tasca docent dels primers auxilis. Creu Roja Joventut, tot just reinstaurada després de la seva
desaparició al final de la guerra civil, i tota la gran àrea sanitària, que en
aquell moment la composaven els hospitals de Barcelona, L’Hospitalet,
Tarragona i Lleida, als quals calia afegir-hi el centre de Psiquiatria Infantil i
els centres de reconeixement mèdic per al carnet de conduir.
Com és fàcil d’endevinar, parlem d’una complexa amalgama de sistemes organitzatius dins la pròpia Institució, amb molt poques o cap sinergia i projecte comú.
Aquestes grans àrees, exceptuant Creu Roja Joventut, que era de molt recent creació, actuaven amb força independència del que eren els òrgans de
govern i direcció de la Institució, que al final acabaven essent un ens en si
mateix amb molt poca capacitat de decisió sobre el conjunt.
El panorama per a un nou President no era gens senzill. No només calia
posar la Creu Roja al dia, democratitzant-la, modernitzant-la i acostant-la
als ciutadans, sinó que a més calia construir un espai comú que cohesionés i
ordenés el treball que es desenvolupava a cada departament.
Evidentment, tothom esperava que els canvis fossin a favor del seu propi
departament o àrea d’intervenció. Les Brigades de Tropes de Socors que es
reforcés la seva capacitat i influència, Creu Roja Joventut veia la gran oportunitat per comptar amb un espai propi i canviar velles mentalitats, l’àrea
sanitària volia seguir mantenint el seu volum i preponderància i els serveis
socials la seva oportunitat de mostrar-se.
156
Toni Bruel i Carreras
Els equilibris entre el centre, representat per l’Assemblea Suprema de la
Creu Roja Espanyola, el que tots denominàvem Madrid, i la perifèria, tampoc no era menyspreable. La influència dels poders de l’estat sobre la Creu
Roja havia estat major de la necessària i l’herència no era fàcil d’eludir. A
les acrobàcies necessàries per actuar sobre el propi territori, s’afegia l’indispensable consens estatal. En qualsevol cas, sempre es va percebre que
en Rafel va optar des del primer moment per contribuir d’una forma lleial
als canvis que es produïen en el conjunt de la Creu Roja Espanyola. Probablement, el fet que hagués ocupat diferents funcions en diferents àmbits
de l’organització contribuïa a la seva visió integradora i no reduccionista.
Va saber, com a bon metge, fer un diagnòstic adequat de la situació i vist en el temps, no es va deixar arrossegar per cap de les tendències. Tot això
malgrat córrer el risc de perdre el suport de tots.
La seva estratègia des del primer moment va ser la
de definir l’espai de cadascú dins del projecte comú.
Ho va simbolitzar posant persones de prestigi o de la
seva més absoluta confiança davant dels temes clau.
Va saber, com a bon metge,
fer un diagnòstic adequat de
la situació i vist en el temps,
no es va deixar arrossegar per
cap de les tendències. Tot això
malgrat córrer el risc de perdre
el suport de tots
Vam saber que els canvis no es realitzarien a costa de ningú en concret i
que el “tractament” consistiria en anar abordant situacions sense abandonar l’objectiu final que era la democratització i modernització de la Creu
Roja. Aquest missatge ens el va transmetre nítidament en una reunió que
va mantenir amb responsables de Creu Roja Joventut, a la seu del carrer
de Joan d’Àustria, el mateix any 1.979. Com no podia ser d’una altra forma,
nosaltres esperàvem que es prioritzessin els nostres projectes i vam sortir
de la reunió amb un munt de responsabilitats que ens plantejava el nou
President i que estaven encaminades a crear un projecte comú.
Tot el que es feia i decidia era transcendent. Es mesuraven les paraules, es
jutjava qualsevol moviment, es sobrevalorava qualsevol declaració i hi havia
poques opcions a la improvisació.
157
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
En aquell moment jo tenia 19
anys i formava part de Creu
Roja Joventut
En aquell moment jo tenia 19 anys i formava part
de Creu Roja Joventut. Érem un grup relativament
petit, però molt actiu, que vèiem amb claredat la
necessitat de sortir de l’endogàmia que havia donat com a resultat que la Institució estigués tancada en si mateixa durant tantíssims anys i en un moment tan rellevant fos
incapaç de veure les respostes socials a què havia de plantar cara.
En Rafel nomenà el seu germà Xavier com a Director de Creu Roja Joventut.
Era una mostra clara que es prenia el tema seriosament, però també amb
molta exigència. Que fos en Xavier el Director va significar des del primer
moment que no se’ns regalava res, ni a ell ni a Creu Roja Joventut. Sempre
vam haver de superar les expectatives. Al mateix temps, aquesta situació
ens permetia transmetre les nostres inquietuds i percepcions. La major part
de les vegades amb una gran dosi reivindicativa que acostumava a ser ben
acceptada o compresa.
He de reconèixer que les meves percepcions sobre en Rafel sempre van estar influïdes pel Xavier. És molt lògic. Amb en Xavier es forjà una amistat
profunda que a dia d’avui perdura i amb el temps també vaig tenir l’oportunitat de tractar i conèixer el seu germà Lluís. Vaig veure que la il·lusió,
perseverança i visió d’en Rafel l’havia transmès als seus germans, cosa que
em generava confiança sobre la seva persona.
Una cosa que ens va sorprendre, en un model tan classista com el de llavors, va ser la facilitat amb què en Rafel s’acostava a nosaltres, amb tota
normalitat i sense els protocols a què estàvem acostumats. Era freqüent
que quan abordava un problema important ens consultés, independentment de la nostra jove edat i el que és més, en moltíssimes ocasions es
feia ressò del que li havíem plantejat. En la fotografia que acompanya
aquest text se’l pot veure al costat d’Enrique de la Mata, amb les seves
mans a les butxaques. Era una forma innata d’estar, que probablement
sense que ell ho sabés, facilitava que es trenqués el protocol i generava
proximitat.
158
Toni Bruel i Carreras
En la meva opinió, va obrir dos aspectes essencials. Que es parlés en profunditat de la ideologia de la Creu Roja i la seva responsabilitat envers la societat,
establint un vincle entre l’accés als Drets Humans i el paper de la Creu Roja per
assolir-ho. I va apostar pels serveis socials, veient des del primer moment que el
futur de l’acció de la Creu Roja estaria aquí. Es van començar a realitzar visites a
les presons, es va iniciar l’atenció de forma estable a refugiats, el voluntariat de
Creu Roja Joventut va començar a treballar amb nens i nenes amb discapacitats
o que estaven en centres de menors, es van ampliar els programes educatius
desenvolupats en l’àmbit escolar sobre pau i convivència, medi ambient, primers auxilis. Tot això es va fer sense fer soroll, però sabent que es començaven a
construir els fonaments d’una Creu Roja més dedicada a l’àrea social.
Cap d’aquests aspectes eren nous per a ell. Ja a Tarragona havia estat precursor dels jocs dedicats a les persones amb alguna discapacitat, invisibles
en la societat d’aquella època, i la seva concepció sobre els temes sanitaris
ja s’acostava al que ara tot el sector entenem com l’extensió social del que
és sanitari i viceversa.
Toni Bruel, actual
Coordinador General de
la Creu Roja Espanyola,
en un acte d e la Creu
Roja de la Joventut
159
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
La Creu Roja que gaudim avui
és gràcies a persones que,
com en Rafel, van ser capaces
d’acceptar el repte de dirigir-la
i de modelar-la de tal manera
que avui sigui com és i que dia
a dia pugui donar respostes a
les persones vulnerables
No vull oblidar-me de parlar de les relacions amb
les Administracions Públiques i per tant amb la
Generalitat de Catalunya. Calia construir un espai
de relació amb la Generalitat que tot garantint la
independència de la Creu Roja facilités la coordinació i el suport a les accions mateixes de la Institució. No únicament consistia en el fet d’aconseguir arribar a un conveni. La Creu Roja necessitava
homologar-se a les noves mecàniques de cooperació institucional i mostrar-se com un instrument
útil a les necessitats dels ciutadans compartint les
respostes humanitàries amb els altres. Amb el temps, s’ha convertit en tradició, però que en aquell moment es signés un conveni de cooperació i coordinació amb la Generalitat de Catalunya va suposar una fita que impulsaria
posteriorment la necessària cooperació entre el sector públic i la Creu Roja.
Els que ja portem anys a la Creu Roja sabem que és una Institució anònima
en què tot el que es fa no queda en el patrimoni de ningú en particular.
Però també és veritat que la Creu Roja que gaudim avui és gràcies a persones que, com en Rafel, van ser capaces d’acceptar el repte de dirigir-la i de
modelar-la de tal manera que avui sigui com és i que dia a dia pugui donar
respostes a les persones vulnerables que acudeixen a nosaltres.
En totes les ocasions en què vaig poder veure’l d’ençà que va deixar la Presidència de la Creu Roja a Catalunya, sempre, sempre cercà un moment per
preguntar-me coses sobre la Institució, donar-me ànims i algun que altre consell que vaig agrair. El va fer amb el seu somriure característic i encara que no
ho recordo, suposo que amb les mans a les butxaques de la jaqueta.
A títol personal, he d’agrair-li, juntament amb en Xavier, que em donés la
seva confiança i l’oportunitat de desenvolupar-me com a voluntari i com a
professional, en un moment tan clau de la meva vida, en una Institució amb
la qual em sento plenament identificat i on tinc la sort de poder desenvolupar la meva vocació.
160
Lluís
J.
Miquel
Orozco
Sales
Delclòs
Pérez
Director
Fundación
Maurice
E. Müller España
Director Científico
Científic Institut
de Teràpia
Regenerativa
Tissular
Rafael Orozco y la Fundación Maurice E. Müller ‐ España.
Introducción:
Maurice E. Müller encargó en Marbella a Rafael Orozco en 1972 la creación
y desarrollo en España de la primera fundación hija de su fundación central
situada en Berna. Los objetivos de la Fundación Maurice E. Müller – España,
inscritos en sus textos constitucionales ya en ese año, son la documentación, la educación contínua y la investigación en cirugía ortopédica y traumatología.
Con esta decisión, Maurice E. Müller demostró, de nuevo, su acertada visión
de futuro al encargar el desarrollo de una parte de su Fundación, al hombre que con su trabajo conseguiría que la sede
española fuera la de mayor producción científica
Supo impulsar el interés de
y la más conocida en relación con las otras funlas personas dedicadas a la
daciones filiales creadas con posterioridad. Como
traumatología y a la ortopedia,
Presidente de la Fundación, Rafael Orozco supo
mejorando la aplicación de los
impulsar el interés de las personas dedicadas a la
conceptos y de las técnicas
traumatología y a la ortopedia, mejorando la aplicación de los conceptos y de las técnicas. La difusión de la Fundación Maurice E. Müller – España no ha quedado restringida
solo a nuestro país, extendiéndose también a todos los de lengua y cultura
hispánicas. Hablar de la Fundación es hablar del Dr. Rafael Orozco.
Personalmente ingresé en la Fundación en 1987 primero como colaborador y posteriormente como Director de Documentación desde 1994 hasta
la actualidad, oportunidad que me brindó Rafael Orozco. Lo acaecido en el
161
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
período de tiempo transcurrido desde los inicios de la Fundación Maurice
E. Müller – España en 1972 hasta mi incorporación a la misma, ha llegado a
mis oídos en múltiples ocasiones por las personas que lo vivieron, incluido el propio Profesor M.E. Müller. Los años iniciales, supongo que difíciles
como siempre, pero recordados con nostalgia, serían mejor descritos aquí
por Luís Orozco y por Merçe (la mujer de Luís e instrumentista del equipo),
que siguieron a Rafael y a su familia en toda la andadura. El hecho de coincidir con Rafael y con Luís en mis primeros tiempos en la Fundación en
el año 1987 y el trabajo posterior con Rafael Orozco durante 18 años hasta
su fallecimiento, me ha ofrecido la oportunidad y el privilegio de participar
en este libro homenaje a la persona y figura de Rafael Orozco. Este vínculo
mantenido durante todos esos años, me ha supuesto un regalo profesional
pero sobretodo personal, permaneciendo su figura como estímulo y referencia de conducta.
Los orígenes de mi relación con la Fundación Maurice E. Müller – España
y con Rafael Orozco, se encuadran con la de un médico joven, que poco a
poco va habituándose a la presión asistencial creciente en el hospital donde
se forma en la especialidad, también bajo la dirección de Rafael Orozco. Un
día fui invitado personalmente por él a visitar la Fundación, encontrando
allí una organización dedicada de forma especial al tratamiento quirúrgico
de las fracturas según la escuela de Müller y a la cirugía de cadera, áreas en
las que Rafael Orozco tenía especial predilección, siendo uno de los pioneros en España y convirtiéndose en referente por su experiencia en dichas
técnicas. Los recursos económicos y de medios estaSu extraordinaria
ban dirigidos hacia los estudios científicos en estos
capacidad de análisis y el
campos y aquí empecé a encontrar respuestas y estímulos de estudio para aquello que de forma habitual
conocimiento de los principios
aplicábamos en la clínica diaria. Todavía, con el logoy fundamentos de la
tipo inicial de un molino, encontré a Rafael Orozco
osteosíntesis y de la patología
volcado en el estudio de cuestiones traumatológicas
de la cadera era vertido en
y ortopédicas, donde la aplicación pionera de sistesus enseñanzas de forma
mas informáticos a la traumatología, nada frecuentes en aquella época, hacía cambiar la concepción de
envidiable
162
J. Miquel Sales Pérez
El Dr. Rafael Orozco
impartiendo una clase
práctica durante el
Máster de Osteosíntesis
impartido en la
Fundación.
especialidad practicona con la que muchas veces era tildada la ortopedia y
la traumatología. La utilización de los resultados obtenidos en los estudios
eran expuestos generosamente por Rafael Orozco en sesiones clínicas y en
los cursos realizados. Su extraordinaria capacidad de análisis y el conocimiento de los principios y fundamentos de la osteosíntesis y de la patología
de la cadera era vertido en sus enseñanzas de forma envidiable. El concepto
de ser una Fundación sin ánimo de lucro y con el objetivo de servicio a la comunidad, fue para Rafael Orozco una satisfacción demostrada en múltiples
ocasiones. Señal de su saber hacer y prestigio, era que fácilmente conseguía
163
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Su cirugía planificada,
minuciosa, atraumática,
cargada de recursos
quirúrgicos, su extraordinaria
orientación tridimensional,
fueron elementos esenciales
para la obtención de
magníficos resultados clínicos
realizar Congresos con más de quinientos asistentes
y un profesorado de élite internacional, siendo típicas
y constantes sobretodo las aportaciones de profesorado suizo en los cursos realizados en España. Cursos
monográficos sobre estos temas eran dirigidos y desarrollados por él en diferentes ámbitos, presentando
sus conferencias con maestría y apasionamiento.
Su brillante manejo de los medios audiovisuales,
con los que mostraba de forma didáctica y con total rigor científico los conocimientos que quería
transmitir, estaban plagados de ejemplos prácticos
demostrativos de cada uno de los conceptos teóricos. Sus presentaciones eran apreciadas por los asistentes, que no conocían hasta que punto
podía repetir la composición de las imágenes consiguiendo cautivar la
atención de los asistentes. Las conferencias mostradas entonces en diapositivas, eran confeccionadas por él de forma totalmente manual hasta que
posteriormente la ayuda del ordenador facilitó la labor. Sus colaboradores
directos éramos conocedores de la exigencia de perfección que se autoexigía y conseguía de los que le rodeaban, a veces hasta el día antes de
las presentaciones. En sus conferencias nunca demostró pereza de repetir
los conceptos expuestos y su extrema convicción y empecinamiento hacía
que los conceptos acabasen siendo bien comprendidos y también aceptados por los asistentes.
Congresos como ¿Por qué mi prótesis es la mejor? o “Errores en la Osteosíntesis, 20 años después” consiguieron acercar a profesorado extranjero,
incluyendo personalidades como el propio M.E.Müller, Sarmiento, etc., y
a arrastrar no sólo a asistentes nacionales sino a cirujanos de otros países
atraídos por la valentía y el conocimiento derivado de la experiencia y del
análisis crítico y meditado de los temas a tratar. El éxito de los acontecimientos estaba asegurado antes de que se iniciaran por la enorme capacidad
docente con los que los cursos estaban programados e impartidos. Era, sin
duda, un gran comunicador.
164
J. Miquel Sales Pérez
La actividad profesional de Rafael Orozco no se limitaba a la Fundación y
a lo teórico. Su preocupación por la docencia continuaba con la aplicación
práctica, siendo estos aspectos imposibles de separar. Poco a poco y de su
mano, fue guiando a todos y a cada uno de los integrantes de su Servicio
de Traumatología y Cirugía Ortopédica en el Hospital de la Cruz Roja de
L’Hospitalet, poniendo al alcance los recursos necesarios (instrumental, etc.)
y mostrando el camino a seguir con su cirugía planificada, minuciosa, atraumática, cargada de recursos quirúrgicos, su extraordinaria orientación tridimensional, fueron elementos esenciales para la obtención de magníficos
resultados clínicos. Puso al abasto del conjunto el mundo desconocido de
la documentación y de la revisión crítica de resultados. Nos enseñó a leer
en las radiografías, que posteriormente eran documentadas en la Fundación, las lesiones óseas valorando los mecanismos de lesión, su pronóstico,
planificar su tratamiento y llevarlo a la práctica con los recursos técnicos y
la pericia necesaria respetando los principios de “Escuela”, primando siempre el interés de los pacientes. Él, instauró en el Servicio un día semanal
dedicado exclusivamente al pase de visita general de todos los pacientes
y a la sesión clínica general semanal, donde de forma completa y exigente
se repasaban todos los enfermos y patologías a
tratar. Por sus enseñanzas pasaron decenas de
Fue un trabajador infatigable
médicos especialistas que siempre recordarán
en todos los campos y ha de
con cariño, gratitud, reconocimiento y admiradestacarse la exigencia personal
ción, el tiempo que nos dedicó para transmitir
para él y para sus colaboradores
sus enseñanzas y sus pinceladas de humanidad.
Para todos nosotros representó una escuela
atractiva e inagotable que nos demostraba porqué hacíamos las cosas y de
que manera. Poco a poco y con firmeza fue creando un Servicio, porque no
decirlo, admirado por su cohesión y por la forma de trabajo en grupo. Supo
además transmitir a sus colaboradores el interés y la necesidad de continuar
en el camino de la buena práctica médica diaria pero, sobretodo, en aprender, enseñar y evaluar.
Rafael Orozco, de una personalidad y carisma único, consiguió aglutinar alrededor de la Fundación Maurice E. Müller – España un grupo de personas
165
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
dedicadas a un mismo objetivo, la cirugía ortopédica y la traumatología. Nos
permitió profundizar en nuestros conocimientos y disfrutar con ello. Quizás
por todo esto se comprensible que siempre nos refiriéramos a él entre nosotros, con uno de los apodos cariñosos como “Jefe”, “Boss” o “Scheriff”. Aún
en la actualidad quisiéramos poder contar con él en
(...) hacia del cuidado hasta
la toma de decisiones profesionales y personales.
el último detalle de los
procedimientos (asepsia,
técnica quirúrgica, etc.) una
obligación profesional, ética
y humana
En la faceta profesional pues, fue un trabajador infatigable en todos los campos y ha de destacarse la
exigencia personal para él y para sus colaboradores,
haciendo de las normas básicas y el cuidado hasta
el último detalle en la realización de los procedimientos (asepsia, técnica quirúrgica, vendajes, etc.)
una obligación profesional, ética y humana. Su sentido estricto de la responsabilidad hacía que en ocasiones no fuese inicialmente comprendido
por el personal de quirófano como por ejemplo cuando exigía un cuidado
exquisito en la asepsia, aunque posteriormente entendían su importancia.
El trato amable con el paciente brindaba siempre la mejor esperanza posible para superar sus dolencias incluso cuando él ya era conocedor de su
propia enfermedad. En definitiva, es difícil por no decir imposible, separar
por contexto geográfico la Fundación Maurice E. Müller – España del resto
de actividad hospitalaria y posiblemente hallan aspectos ya comentados
en otros apartados.
Fundación Maurice. E. Müller – España
Después de esta introducción resumen del Dr. Orozco en el campo profesional, creo debo escribir sobre su actividad científica en la Fundación, pues
no debemos olvidar que Rafael Orozco dedicó gran parte de su vida a ella
representando un fiel reflejo de su actividad profesional.
La documentación, objetivo prioritario de la Fundación, era realizada en
muchas ocasiones por él mismo, estando constituida por el registro de
166
J. Miquel Sales Pérez
los datos esenciales introducidos en la base de datos informatizada, y
por la imagen fotografiada de las radiografías pre y postoperatorias de
los casos intervenidos. Los negativos, revelados en el cuarto oscuro por
Josep Ceamanos que colaboró con Rafael Orozco prácticamente desde
que se trasladó la Fundación a Barcelona, constituían el fondo documental utilizado para las presentaciones y publicaciones. Hasta tal punto era
considerada la importancia de la documentación, que en la presentación de los casos discutidos en sesión clínica, exigía una calidad para
la iconografía igual que la del estudio del caso y de la técnica aplicada
en los tratamientos realizados. A partir de 1994, gracias a las posibilidades informáticas, fueron digitalizadas todas las imágenes anteriores
e iniciándose la documentación directamente en formato digital de los
nuevos casos. La base de datos se pasó también a formato informático
gráfico, el cuál perdura en la actualidad con pequeñas modificaciones y
se han creado bases de datos para documentación específica de varios
centros hospitalarios a pesar de la dificultad existente debido a la presión asistencial.
Instalaciones de
la Fundación en
Barcelona
167
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
La realización de cursos
fue para Rafael un objetivo
constante, utilizando
siempre la explotación de la
documentación.
El área de la docencia abarcaba, según el momento
histórico, diferentes vertientes: docencia presencial
(sesiones clínicas, cursos y congresos), escrita (libros, artículos en revistas nacionales e internacionales, pósters), y en línea a través de la Web de la
Fundación. En cuanto a publicaciones escritas, siguiendo los principios de la Fundación (aprender,
enseñar, evaluar) editó diversos libros en temas clave como la asepsia (sobre la cual él había trabajado con gran tenacidad y entusiasmo, siendo
además el tema de su Tesis Doctoral), técnicas quirúrgicas y resultados,
especialmente en cirugía de las fracturas y en temas de cadera (osteotomías, artroplastias, etc.).
Dos de las últimas publicaciones de las que él se sentía especialmente orgulloso y a las cuales yo tuve el honor de poder participar eran el “Atlas
de Osteosíntesis. Fracturas de los huesos largos” (publicado en castellano y
traducido posteriormente al inglés, portugués y chino) y “Errores en la Osteosíntesis”. Libros que supusieron un éxito editorial en ambos casos y que
aún son utilizados de forma rutinaria por gran cantidad de especialistas. En
la actualidad, continuando con su deseo de realizar una segunda edición
del Atlas de Osteosíntesis, ésta ha sido publicada actualizada y ampliada.
Las publicaciones escritas que componen su Currículum Vitae, son además
de extensas, una muestra de sus conocimientos de la especialidad y de su
gran capacidad docente.
El apoyo, o mejor dicho, la insistencia en la necesidad de realizar la Tesis
Doctoral, hizo que parte de sus colaboradores la realizáramos bajo su dirección, consiguiendo estudios y presentaciones con altas calificaciones.
La realización de cursos fue para Rafael un objetivo constante, utilizando
siempre la explotación de la documentación. Cursos sobre temas de tratamiento quirúrgico de las fracturas son hoy día clásicos de la Fundación,
tanto a nivel de pregrado como de postgrado.
168
J. Miquel Sales Pérez
Especialmente el Master de Osteosíntesis celebrado en el bienio 1995‐
1997 fue quizás el episodio de docencia presencial al cual Rafael Orozco
dedicó más cariño y atención. Su realización en el marco de la Fundación
Müller y en el ámbito de la Universitat Autónoma de Barcelona, tuvo un
aspecto teórico y práctico importante. Durante esos dos años se realizó
un importante esfuerzo tanto económico como de desgaste personal que
propició la satisfacción generalizada del alumnado. Las clases teóricas con
gran cantidad de material escrito e iconográfico y seguidas por prácticas
realizadas sobre huesos artificiales, tuvieron el éxito esperado. Su organización en 1994, fecha de la inauguración y puesta en marcha del nuevo
local de la Fundación con una sala para 30 personas instaladas cómodamente es una de las actividades que Rafael Orozco recordaba con más
afecto. De hecho, ya la reforma del local en que se ubicó la Fundación
durante más de diez años fue vivida por Rafael Orozco con gran entusiasmo, dedicando muchas horas de su tiempo e ilusión, siendo mostradas las
instalaciones con orgullo cuando eran utilizadas en los diferentes actos
El Dr. Sales y el Dr.
Orozco con los
alumnos del Máster de
Osteosíntesis impartido
en la Fundación Müller
169
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
académicos y caracterizando la época más actual de la Fundación. Marcó
una nueva época, más moderna y entrando de forma completa en la digitalización de la imagen. En esta época se cambió también el anagrama de
la Fundación por el actual de los tres aros.
En 1994, aprovechando las ventajas que ofrecía Internet, se inició asimismo la construcción de la Web de la Fundación, que desde entonces
presenta una afluencia creciente desde todos los países del mundo. Su
contenido, de carácter profesional y acceso libre, está prácticamente dedicado en su totalidad al tratamiento operatorio de las fracturas y es
visitado de forma regular como uno de los portales en el estudio de la
traumatología. En sus diferentes páginas y apartados, conteniendo miles
de imágenes, pueden encontrarse múltiples
ejemplos y posibilidades para la docencia y la
Diversas técnicas quirúrgicas
documentación con actualización periódica.
publicadas en diferentes revistas
nacionales e internacionales
consagraron su figura en la
especialidad
Durante su trayectoria no solo impartió docencia para profesionales sino que también acometió diversos trabajos de información para el
público general aceptando el compromiso de
formación ante situaciones de urgencias y accidentes de tránsito. En los
últimos años, realizó incluso un programa televisivo de divulgación general sobre la especialidad, dando una visión práctica general al alcance
del entendimiento del gran público.
En el ámbito de la investigación, Rafael Orozco había desarrollado la instrumentación y el diseño de la placa de osteosíntesis en forma de “H” para la
cirugía de columna cervical, tanto en lesiones traumáticas como de otras
índoles, conocida y aceptada mundialmente y siendo su publicación en la
Revista de Cirugía Ortopédica y Traumatología una novedad mundial, reeditada recientemente bajo el apartado de “Nuestros Clásicos”. Esta placa
conocida mundialmente como “placa Orozco” fue adoptada por la AOI (cediendo a dicha asociación los beneficios de su comercialización) y utilizada
en miles de casos.
170
J. Miquel Sales Pérez
Diversas técnicas quirúrgicas publicadas en diferentes revistas nacionales
e internacionales consagraron su figura en la especialidad como gran conocedor de la biomecánica y de la biología, aspectos ambos esenciales en
la curación de las lesiones óseas. Fue impulsor
Fue fundador y primer
de técnicas de osteosíntesis siendo uno de los
presidente de la Sociedad
referentes en cuanto a su desarrollo al aplicar el
Española de Cirugía de Cadera
sentido tridimensional, biomecánico y biológico
a la solución de la lesión. Como investigador tuvo
visión de futuro y aunque emprendedor, siempre antepuso la seguridad del
paciente. Su producción investigadora consiguió resultados muy positivos
en osteosíntesis y cirugía de cadera, no abandonando nunca los objetivos
finales de la investigación y de la docencia para que estas revertieran en
beneficio del paciente.
Desarrolló un vástago femoral para artroplastia de cadera que reunía las
principales características de escuela para la obtención de estabilidad primaria y secundaria. El vástago fue bautizado con el nombre de “FUMOR”
(Fundación Müller – Orozco). Fruto del estudio biomecánico y clínico, Joan
Girós, su sucesor en la Jefatura de Servicio del Hospital de la Cruz Roja de
L’Hospitalet, realizó su Tesis Doctoral.
En los últimos años de su vida se interesó de especial manera sobre la biotecnología (biomateriales, células madre, etc.), productos osteogenéticos
capaces de estimular la formación de hueso y acelerar la curación de las
fracturas, e impulsó como investigador principal, el estudio clínico controlado de resultados de la aplicación del producto “P‐15” en el tratamiento de
las fracturas para estudiar su influencia en la consolidación. Su visión futurista respecto a los métodos dirigidos a acelerar la curación de las fracturas
óseas, se confirma en esta nueva etapa de la medicina que, desafortunadamente, él ya no podrá ver.
171
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Organización
Hay que afirmar que todos estos objetivos de la Fundación no podrían haberse realizado sin su persona, destacando su visión de futuro, su fortaleza,
su capacidad de trabajo y su carácter emprendedor. La capacidad organizativa de Rafael Orozco que durante su vida se plasmó en la formación de
diferentes Sociedades, en especial la AOE (Asociación para el Estudio de la
Osteosíntesis grupo español) siendo impulsor de las actividades y cuyo grupo se reunió en 1996 en el 25 aniversario de su formación en las instalaciones de la Fundación.
Su otra gran faceta, más
desconocida, aunque no menos
amplia e interesante: la humana,
era la mejor de su figura
Debe hacerse mención también el apoyo que prestó
para la formación en las instalaciones del Hospital de
Barcelona del grupo local español de los Alumnis AO,
que hoy en día mantiene una actividad docente importante. Fue fundador y primer presidente de la Sociedad Española de Cirugía de Cadera (SECCA), concediendo a través de esta, premios en diferentes ocasiones por la Fundación Müller‐España. Hay que destacar que nunca
realizó estas actividades como lucro personal ni como medio de proyección
sino que su deseo de servicio le hizo dedicar muchas horas de su vida que
utilizadas de otra forma hubieran sido para él más rentables económica y
quizás personalmente.
De forma especial, debe hacerse referencia a su relación en los últimos años,
iniciada muchos años antes, con Unión de Mutuas (Mutua de Accidentes de
Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad Social nº 267). En esta
relación no solo continuó en la labor asistencial de casos difíciles y complicados dada su experiencia, sino que inició una nueva etapa de la Mútua al
organizar y poner en funcionamiento una clínica propia de la entidad en
Castellón, el ITUM (Instituto de Traumatología Unión de Mutuas). Para ello
y mediante viajes constantes de forma semanal, consiguió hacer funcionar
unas instalaciones modernas y modélicas utilizadas en la atención de sus
accidentados. Paralelamente contribuyó a la expansión territorial de la Mutua en Barcelona.
172
J. Miquel Sales Pérez
En cuanto a las relaciones institucionales en la Fundación Müller entabló
un convenio, actualmente en vigor, con la Universidad de Barcelona colaborando en diferentes cursos realizados dentro y fuera del programa de
doctorado y codirigiendo la creación y desarrollo en España de la primera
asignatura de la licenciatura (pregrado) dedicada exclusivamente a la osteosíntesis, asignatura que aún hoy en día se imparte con gran éxito de
alumnado. Con el Departamento de Cirugía de la Universidad Autónoma
de Barcelona firmó un convenio, desarrollando un curso anual ya clásico
de doctorado sobre el “tratamiento quirúrgico de las fracturas” y colaborando en diferentes cursos de doctorado. Con la Universidad Ramón Llull,
en concreto, con la Escuela de Telecomunicaciones La Salle, se estableció
un convenio con la que se han realizado varios trabajos de investigación
y colaboraciones.
Rafael Orozco. La persona
Sin embargo, todo lo expuesto hasta aquí en relación a su trayectoria profesional en los últimos años sería insuficiente sino se incluyera su otra gran
faceta, más desconocida, aunque no menos amplia e interesante: la humana, era la mejor de su figura.
Tuve el placer y el privilegio de conocer a Rafael Orozco en su faceta más
personal, con su familia, con la que me une un gran aprecio y que siempre
me acogió como un miembro más de la misma.
Consideraba a su familia como su “gran logro”, haciéndola destinataria de
todos sus éxitos profesionales. Gran amigo de sus amigos, a los que siempre
acogió con afecto, fomentando la recíproca fidelidad y sinceridad. Su otra
gran pasión era la pesca, de la cual era un gran entusiasta y que le servía,
como decía él, de válvula de escape y reflexión de los proyectos en realización y futuros, aportando nuevas ideas o soluciones a problemas planteados. Para él era muy importante salir a navegar. Fueron frecuentes las invitaciones para acompañarle en su actividad de buen pescador, donde era
173
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
evidente como cambiaba su aspecto, incluso dejando acompañar su típico
bigote por una barba cuidada que al fin dejó ya como definitiva.
En las escapadas fui partícipe de pensamientos y sentimientos que me hicieron admirarlo todavía más. En conversaciones entrañables dejaba ver su
capacidad humanística y su amplia experiencia y pragmática visión de la
vida. Todos recordamos los ratos pasados en su casa de Sant Jordi, su hospitalidad e interés por fraternizar con todos. Su casa estaba abierta a sus
colaboradores para comentar problemas incluso personales y por supuesto
Rafael disfrutando
de su gran afición, la
pesca deportiva
174
J. Miquel Sales Pérez
Comida del servicio
de COT del Hospital
de la Creu Roja de
l’Hospitalet en Sant
Jordi d’Alfama
su casa de veraneo en Tarragona que era centro de reuniones lúdicas donde
disfrutaba de poder brindar una buena comida a sus amigos. Señal, todo
esto, de que sabía disfrutar de su tiempo libre y de la vida en general.
Encuentros en las que no faltó nunca el buen humor son recordados e inmortalizados por fotografías realizadas en estos acontecimientos. Incluso la
asistencia a cursos eran aprovechados como excusa para reuniones en las
que la camaradería era aprovechada por todos.
Su relación directa con Müller y su familia, y sus viajes continuados a Suiza,
país al cual tenía especial predilección, hacía que aportara aquí los últimos
conocimientos y experiencias. En sus viajes en coche gustaba de ser acompañado en diversas ocasiones por parte de su equipo para vivir experiencias internacionales, explicar anécdotas pasadas, discutir sobre temas profesionales y sobretodo entablar un lazo humano. Múltiples acontecimientos
han jalonado estos viajes, pero quizás uno fue vivido de forma más intensa
por varios de nosotros y que vale la pena explicar. En uno de los viajes a
Suiza, cuando Müller había publicado su Clasificación Global de las fractu-
175
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Miembros del servicio
de COT del Hospital
de la Creu Roja de
l’Hospitalet durante un
viaje de trabajo
ras, hoy aceptada universalmente, Rafael propuso a éste que integrantes
de su servicio, buenos conocedores de su clasificación, podían reclasificar
en poco tiempo miles de fracturas del centro de documentación de la AOI
para validar así de forma práctica dicha clasificación. Müller incrédulo ante
tal afirmación propuso que durante 3 meses tendríamos acceso ilimitado a
dicha base de datos para estudio de la clasificación de las fracturas, siendo
su sorpresa que, tres meses después, cuatro integrantes de su servicio que
nos habíamos trasladado a Berna (Eduard Norberto, Miquel Videla, Jaume
Vilamajó y yo mismo) habíamos conseguido clasificar correctamente más
de 50.000 fracturas, pudiendo validar su clasificación y sirviendo de estudio
estadístico incluido en el Atlas de Osteosíntesis. Este hecho y otros similares
reflejaban su confianza en los colaboradores, la cual a la vez, nos obligaba a
responder con la mayor dedicación y eficiencia y sirvió para entablar lazos
estrechos de relación, en ocasiones de amistad, con los miembros de la Fundación suiza y conocer personalmente al Profesor M.E.Müller que siempre
nos trató con amabilidad refiriéndose a nosotros como el “Orozco’s Team”.
176
J. Miquel Sales Pérez
Gracias a la relación instaurada, en el 75 aniversario del Prof. M.E.Müller, todo
el Servicio en pleno del Hospital de la Cruz Roja de Hospitalet, realizamos
un viaje en autocar a la Fundación en Berna con objetivo de realizar una
gran fiesta en su honor. A la llegada, transformamos las dependencias de la
Fundación en un gran salón de fiestas con comida española incluida y conjunto musical integrado por varios componentes del Servicio que gracias a
su afición musical formaron un grupo de éxito para el evento. Los miembros
suizos, incrédulos ante lo que estaba pasando, fueron apuntándose a la fiesta hasta que todos acabamos confraternizando como un grupo de personas conocidas desde mucho tiempo antes y con varios detalles divertidos
recordados durante largo tiempo. Por supuesto, al acabar la celebración se
recogió todo como si nunca hubiese sucedido nada.
Pude comprobar su calidad humana y profesional en la relación con sus pacientes, a los cuales transmitía seguridad y seriedad profesional, pero especialmente el calor humano que precisaban para sentir la posibilidad de
alcanzar los objetivos del tratamiento ya antes de
iniciarlo. Muchos de estos pacientes, aún maniPude comprobar su calidad
fiestan que todavía, años después de su desapahumana y profesional en la
rición, lo recuerdan con añoranza.
relación con sus pacientes, a
los cuales transmitía seguridad
y seriedad profesional, pero
especialmente el calor humano
que precisaban para sentir
la posibilidad de alcanzar los
objetivos del tratamiento
Gracias también al aspecto humano, poseía unas
relaciones estrechas con las personas con las que
había tratado en el ámbito profesional y su preocupación de promocionar siempre a sus colaboradores dejó un recuerdo imborrable por donde
pasó. Este aspecto de promoción, se agudizó todavía más en los últimos años ya sabedor de su
enfermedad, dejando tras de sí una estela de colaboradores bien posicionados, entre los cuales yo también me incluyo. Este
aspecto junto a que siempre estuvo dispuesto a ayudar ante los problemas
profesionales, personales o familiares de sus colaboradores, ha hecho que
los que lo conocíamos bien, nos guste pensar que en algunos de nuestros
actos todavía seguimos sus consejos.
177
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
El pragmatismo con que afrontó su propia enfermedad, conociendo en
todo momento la evolución de la misma, así como el inevitable final, supuso su última gran lección.
Epílogo:
No quisiéramos dejar de mencionar a una persona clave en la trayectoria
profesional y personal de Rafael Orozco. Se dice que “detrás de un gran
hombre hay una gran mujer” y en este caso se confirma. Mª Rosa Martí siempre fue una gran compañera que lo apoyó y ayudó en toda su trayectoria
profesional. Asimismo supo crear una gran familia. incluso en los momentos de ausencia de su esposo absorbido por sus actividades y obligaciones
profesionales y consiguiendo la cohesión familiar inclusive en momentos
tan difíciles que les tocó vivir como tras el accidente de su hijo mayor “Rafa”.
En mi familia somos conscientes de la trascendencia que ha tenido la figura
de Rafael Orozco en nuestras vidas, no sólo en el campo profesional sino
también en el personal, ocupando muchas páginas de nuestra historia. No
solo ha transmitido conocimientos técnicos sino los más importantes, los
humanos. Todavía nos emociona recordar su actitud en los últimos tiempos
de su enfermedad, durante los cuales nunca decayó su interés y dedicación
hacia su familia y amigos, hacia su profesión y hacia sus pacientes, hasta que
la crueldad de la enfermedad ganó la batalla.
Creo que se evidencia la amplia e intensa relación que me unía al Dr. Rafael
Orozco y su entorno. Relación de la que siempre me sentiré orgulloso.
178
Lluís Orozco
Maurice
E. Müller
Delclòs
Presidente
de la Fundación
Maurice
Müller
Director Científic
Institut de
TeràpiaE.Regenerativa
Tissular
El siguiente texto, reproducción literal de la felicitación personal que Maurice
dedicó a Rafael con motivo de su sesenta aniversario, quiere ser un homenaje
y reconocimiento especial a Maurice E. Müller, gran maestro y amigo del alma,
al que Rafael, en el escrito de despedida que dejó preparado para ser leído
en su funeral y que se reproduce en el último capítulo de esta obra, llegó a
considerar como su segundo padre. Durante el desarrollo de este memorial,
Maurice, debido a su avanzado estado de edad, no pudo participar con un
escrito para el mismo, falleciendo antes de su edición final. Permanecerá para
siempre en nuestro recuerdo y corazón.
179
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
180
Maurice E. Müller
Queridísimo Rafael,
Tú eres probablemente mi mejor alumno, eres sin duda el más fiel y el más incondicional de mis amigos. Has intentado siempre comprenderme y captar mi
pensamiento, lo que –dicho sea entre nosotros- ¡no fue siempre fácil!. Has buscado aplicar los principios de mis operaciones y de mi habilidad, mis planteamientos preoperatorios y las técnicas de mis intervenciones
más difíciles. Desde que te conocí, te he apoyado y te
Tú eres probablemente mi
he nombrado jefe de la rama española de mi Fundamejor alumno, eres sin duda el
ción. Nunca lo he lamentado .Te he admirado siempre y
más fiel y el más incondicional
quiero que sepas que seguiré apoyándote tanto tiempo
de mis amigos
como pueda. Incluyo en este apoyo a María Rosa, una
de las mujeres más encantadoras que conozco, una
mujer que Marty ama y respeta.
Con ocasión de tus 60 años, te mando mis mejores deseos de buena salud. Esto
es lo esencial, porque no hay ninguna razón para que tú no tengas, entre los 60 y
181
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
los 80 años, una vida tan llena, tan interesante y tan feliz
como la mía.
Tú ya has realizado grandes cosas. Has buscado siempre
conocer y comprender las leyes de la naturaleza y has
querido saber cómo aplicarlas en tu trabajo. A tus pacientes, incluso a mi esposa, siempre has dado lo mejor
de ti mismo. Los resultados de las intervenciones que has
realizado fueron infinitamente mejores que los de tus
amigos catalanes, que por otra parte son los mejores de
España. La mayoría de tus trabajos son extraordinarios,
tu documentación y tus numerosos y excelentes seguidores van a marcar tu imagen en la literatura española
y quizás mundial.
¿Qué más puedes desear?, Los dos hemos sido uno de los
eslabones de la cadena que une entre sí a los que han
buscado, para el bien de los demás, cómo mejorar los
conocimientos humanos y han mostrado sin cesar y sin
reservas su habilidad y los secretos de nuestras técnicas a
cualquier cirujano interesado por nuestros trabajos.
Imágenes de diferentes
encuentros entre
Maurice E. Müller y
Rafael Orozco.
¿No es esta nuestra razón de vivir, la huella que dejaremos en este mundo?
Permíteme felicitarte, desde lo más profundo de mi corazón, por la trayectoria que
has escogido.
Siempre será un placer estar contigo y Maria Rosa.
Afectuosamente tuyo.
Maurice
182
Maurice E. Müller
183
Lluís Orozco
Joan
SabaterDelclòs
Tobella
Reial
Acadèmia
deInstitut
DoctorsdedeTeràpia
Catalunya
i Balears Tissular
Director
Científic
Regenerativa
Vaig conèixer en Rafel Orozco, l’any 1976, amb motiu del seu ingrés al Cos
Facultatiu de l’ Institut Dexeus. Jo era membre fundador i cap del laboratori,
per tant una persona amb molta relació a la Institució. Quan me’l va presentar
el Dr. Josep María Dexeus, la seva expressió oberta, sincera i que desprenia
optimisme em va copsar. Ell venia de Tarragona i abans havia estat a Marbella,
pel que tenia molt poca relació amb l’entorn Mèdic de Barcelona i vaig pensar
que una persona amb el seu brillant currículum professional es tenia que ajudar i donar‐li caliu. Recordo que a ell i a la Mª Rosa, els vam convidar a sopar a
casa i, en certa forma el vam orientar sobre els grups, persones i “lletra petita”
de la vida professional dins de l’Institut. La meva dona, la Dra. Margarita Sales,
també fundadora i del cos facultatiu, va congeniar molt amb la Mª Rosa i amb
ell, i aquesta reunió va ser l’inicï d’una sòlida i sincera amistat entre tots quatre
fins que, malauradament i molt prematurament, ens va deixar per sempre.
Era un home entusiasta de la seva feina i amb una il∙lusió i convicció exultant m’ensenyava radiografies i m’explicava les grans novetats que aportava
la tecnologia de la Fundació Müller, i encara que jo de trauma n’entenia molt
poc, era encisador veure el seu goig en explicar‐ho. El fet que la seva vivenda
i la seu de la Fundació Müller estiguessin just davant de la clínica, propiciava
el que moltes vegades si ens trobàvem al hall de la clínica em digués “si tens
temps entra un moment que t’ensenyaré unes coses molt maques”. A l’ Institut va fer una gran tasca i va contribuir molt al
seu prestigi, afegit a la pràctica de l’Obstetrícia i
Vaig tenir l’honor d’actuar com
Ginecologia, ja que venien per ell molts pacients
un dels proposants de la seva
d’arreu d’Espanya i de l’estranger. Professionalcandidatura a ocupar un escó a
ment va ser un home brillant i el més important,
la Reial Acadèmia de Doctors de
una gran persona. Un dia molt feliç va ser quan
Catalunya i de Balears
l’any 1980, vaig tenir l’honor d’actuar com un dels
185
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
proposants de la seva candidatura a ocupar un escó a la Reial Acadèmia de
Doctors de Catalunya i de Balears, sabia que li feia molta il∙lusió i la seva elecció va ser precisament en una sessió que per primera vegada es feia fora de
Barcelona ja que es va celebrar a l’Ajuntament de Tarragona, la Tarragona on
hi tenia tants amics i on hi havia deixat una gran obra a la Creu Roja Local.
Potser del que tota la vida es va sentir mes orgullós va ser de l’impuls que va
donar a l’Assemblea Provincial de la Creu Roja de Barcelona. Ja tenia una gran
experiència pel seu pas per la Creu Roja de Tarragona on, com ja he esmentat,
havia fet una gran tasca. Crec sincerament que en aquesta institució i va haver
un abans i un després d’en Rafel. Vaig seguir el seu neguit i nervis quan estava tractant d’obtenir com a seu de l’Assemblea, els edificis del Passeig Reina
Elisenda, on actualment hi ha el Consolat dels USA. Vaig viure també amb ell
moments difícils, com l’accident de cotxe del seu fill Rafel. Tant ell com la Mª
Rosa van tenir una gran fermesa i en certa forma aquest fet va canviar una xic
les seves vides ja que, des d’aquell moment, la seva prioritat va ser la recuperació d’en Rafel.
La seva mort prematura ens va deixar un gran buit. El record del seu somriure
però, ens acompanyarà per sempre.
El Dr. Joan Sabater
Tobella, el Dr. Antoni
Boadas i Costa i el
Dr. Vicente Martí
Ollé, acadèmics que
varen presentar la
candidatura del Dr.
Rafel Orozco a a Reial
Acadèmia de Doctors
de Catalunya i Balears
186
Joan Sabater Tobella
retalls de la premsa
local anunciant l’acte
de sessió pública
de l’Academia a
l’Ajuntament de
Tarragona
Acte de la sessió
pública de la Reial
Acadèmia de Doctors
de Catalunya i Balears
a l’Ajuntament de
Tarragona
187
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Acte de constitució
com a Reial Acadèmia
de la fins llavors
Acadèmia de Doctors
de Catalunya i Balears
amb la presència de
ses majestats els Reis
d’Espanya
Intervenció del Dr.
Rafel Orozco durant
l’acte de presentació
de la candidatura del
Dr. Eduardo Alemany,
bon amic d’en Rafel,
a ocupar un escó a
la Reial Acadèmia de
Doctors de Catalunya
i Balears
188
Lluís Orozco
Joan
Girós Torres
Delclòs
Director
Científicde
Institut
deOrtopédica
Teràpia Regenerativa
Tissular
Jefe
del Servicio
Cirugía
y Traumatología
del
Hospital General de l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona
El Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet, hoy en día denominado Hospital
General de l’Hospitalet, fue inaugurado en el año 1971 siendo continuidad de
un centro situado en la calle Progreso de la misma localidad, con el objetivo
de prestar asistencia médica según la filosofía y principios de la Cruz Roja Española. El Hospital fue creciendo físicamente a medida que la demanda por
incremento poblacional se iba produciendo, hecho que obligó a organizar la
actividad asistencial y el impulso definitivo fue la inclusión del Hospital en la
red de Hospitales de utilización pública de la Generalitat de Catalunya.
En el año 1985 la población de referencia oscilaba alrededor de 250.000 habitantes, año en que el Dr. Rafael Orozco se hizo cargo de la jefatura del Servicio
de Cirugía Ortopédica, que por aquel entonces contaba con 2 cirujanos y era independiente de la TraumaLa organización de la
tología, incluida dentro del Servicio de Cirugía General,
actividad la basó en una
con cirujanos de prestigio como los Dres. A. Henriquez
correcta clasificación de
y J. Borrell. La progresiva demanda asistencial obligó a
las fracturas, tratamiento
fusionar la Ortopedia con la Traumatología creándose
quirúrgico mediante una
el Servicio de Cirugía Ortopédica y Traumatología que
Rafael organizó y dirigió con gran entusiasmo desde su
depurada técnica quirúrgica
inicio, entusiasmo que transmitió a 5 médicos que inicon estrictas normas de
ciaron la andadura, siendo el que suscribe uno de ellos.
En poco tiempo dotó al Servicio de más medios y profesionales para desarrollar la especialidad como él la
entendía, potenciándola desde la asistencia inicial en
Urgencias, a modo y semejanza de como ya había desarrollado a finales de los años sesenta en el Hospital
de la Cruz Roja de Tarragona.
asepsia y obligatoria
planificación preoperatoria,
instrumentación adecuada
y documentación de todos
los casos para evaluar los
resultados
189
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Rafael aportó toda su experiencia en osteosíntesis según técnica AO y nos enseñó todos los principios y fundamentos que eran aprendidos por todos con
gran entusiasmo y discutidos en una Sesión Clínica, que estableció semanal,
y que aún hoy en día prevalece. Era y es el foro de discusión para evaluar los
buenos y malos resultados, sobre todo estos últimos, pues hay que reconocerlos, comprender su origen, aprender y rectificar de los errores cometidos.
El reconocimiento de los errores propios y ajenos originió la publicación de
un libro “Errores de la Osteosíntesis” (Ed. Masson) siendo todo el servicio colaborador en la primera y segunda edición.
El desarrollo y la organización de la actividad la basó en una correcta clasificación
de las fracturas, tratamiento quirúrgico mediante una depurada técnica quirúrgica con estrictas normas de asepsia y obligatoria planificación preoperatoria,
instrumentación adecuada y documentación de todos los casos para evaluar los
resultados y que era procesada en la Fundación M.E. Müller España.
La correcta clasificación de las fractura nos permite interpretar la gravedad, dificultad, propuesta de tratamiento y pronóstico. La clasificación
propuesta por Müller llegó a ser de gran importancia en el Servicio hasta
el punto que 4 médicos del mismo (Dres. M. Sales, M. Videla, E. Norberto,
J. Vilamajó) se desplazaron a Berna, a petición del Prof. M. E. Müller, donde revisaron y clasificaron más de 54.000 fracturas
El acto quirúrgico, tal como
en el Centro de Documentación de la Fundación en
lo concebía, era y es un
Berna. Este trabajo demostró que la clasificación se
ritual que abarca desde
corresponde con la realidad anatomo‐patológica
siendo aceptada a nivel internacional por la SICOT
la colocación correcta
y es actualmente la clasificación global de fractudel paciente, abordajes
ras más utilizada a nivel mundial. El resultado de la
anatómicos, campos
revisión de 54.280 fracturas quedó plasmado en la
quirúrgicos exangües
publicación de un libro “Atlas de Osteosíntesis” (Ed.
y técnica quirúrgica
Masson) siendo todo el servicio colaborador en la
1ª edición ya traducida al Inglés y al Chino y actualatraumática con escrupuloso
mente ya editada la 2ª edición ampliada.
respeto a las partes blandas.
190
Joan Girós Torres
Foto: Equipo del
servicio COT del
Hospital de la Creu
Roja de l’Hospitalet
El riguroso control de la asepsia, otra de las obsesiones de Rafael, era y es
imprescindible para obtener excelentes resultados y minimizar al máximo las
complicaciones. La prevención de la infección que fue objeto de su Tesis Doctoral y numerosas publicaciones, debe iniciarse desde el mismo momento
que el paciente ingresa en el Hospital, preparación preoperatoria cuidadosa en Sala con rasurado, pintado y entallado para posteriormente, en el área
quirúrgica, proceder a la preparación sistemática y escrupulosa del campo
quirúrgico, insistiendo siempre que el cirujano responsable de la intervención
quirúrgica debe supervisar todo el proceso de principio a fin.
El acto quirúrgico, tal como lo concebía, era y es un ritual que abarca desde
la colocación correcta del paciente, abordajes anatómicos, campos quirúrgicos exangües y técnica quirúrgica atraumática con escrupuloso respeto a las
partes blandas.
La planificación preoperatoria sigue siendo obligatoria e imprescindible
para cualquier técnica de osteosíntesis y sustitución protésica. Permite prevenir dificultades y asegurar una sistemática reglada de tratamiento con
previsión de todos los implantes a utilizar, siendo una guía imprescindible
191
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Facilitó y estimuló estancias
en Berna de todos sus
colaboradores llegándose al
extremo que el Servicio era
y es conocido en Suiza como
“Orozco’s Team” y el Prof. M.
E. Müller nos denominaba la
“Escuela de Barcelona”
para las instrumentistas consideradas como elementos básicos del servicio. Procuró dotar al Servicio del
instrumental suficiente y formación adecuada para
el desarrollo de todas las técnicas quirúrgicas.
En poco tiempo el Servicio creció gracias a la acreditación docente e incorporación de MIR hasta un total
de 20 médicos de staff, distribuyendo a todos los profesionales en Unidades, potenciando además de la osteosíntesis la patología ortopédica de cadera y rodilla.
Otro hecho que aconteció siendo Rafael su impulsor, fue la constitución de
la Sociedad Española de Cirugía de Cadera (SECCA) que agrupó a un buen
número de “caderólogos” interesados por la patología de la cadera. Fue durante un congreso multitudinario que Rafael organizó “Por qué mi prótesis es
la mejor” donde nació el primer diseño de un vástago femoral componente
de prótesis total de cadera que posteriormente se comercializó como vástago
cementado cuyos estudios biomecánicos fueron objeto de mi Tesis Doctoral.
Sigue siendo el vástago femoral de uso en el Servicio con más de 1.500 implantaciones con buenos resultados.
Facilitó y estimuló estancias en Berna de todos sus colaboradores llegándose
al extremo que el Servicio era y es conocido en Suiza como “Orozco’s Team” y
el Prof. M. E. Müller nos denominaba la “Escuela de Barcelona”.
A nivel personal y en nombre de todo el Servicio, que como herencia actualmente dirijo, Rafael nos transmitió las enseñanzas de su querido maestro
Maurice E. Müller, al que consideraba como un padre, prevaleciendo actualmente el mismo espíritu y sistemática de trabajo. Nos enseñó, aprendimos,
enseñamos y seguimos evaluando.
Gràcies “Cheriff” del teu “Millor Equip”.
192
Lluís Orozco
Juan
EnriqueDelclòs
Blasco Sanchíz
Director
Uniónde
deTeràpia
Mutuas,Regenerativa
Mutua de Accidentes
DirectorGerente
Científicde
Institut
Tissular
del Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad
Social nº 267
Mis primeros recuerdos sobre el doctor Rafael Orozco Delclós se remontan
a una conversación con uno de los médicos de la Mutua, concretamente el
doctor José Luis Vidal, vinarocense y que por haber cursado sus estudios de
Medicina así como la especialidad en cardiología en Barcelona y en el Hospital de la Santa Cruz y San Pablo, tenía relación con el doctor Orozco.
Era en el inicio de los ochenta, cuando dirigía la Mutua Industrial Castellonense y estábamos buscando médicos de referencia para tratar aquellas cuestiones relacionadas con casos que, por su gravedad o dificultad, no podían
ser tratados en la provincia de Castellón (ámbito exclusivo de la actividad de
Mutua Industrial Castellonense).
El doctor Vidal nos habló de la profesionalidad y entrega del doctor Rafael
Orozco, un prestigioso traumatólogo y fuimos a Barcelona para entrevistarnos con él y ver la posibilidad de integrarlo en el cuadro médico de Mutua
Industrial Castellonense como traumatólogo consultor.
Si no recuerdo mal, nuestra primera entrevista se produjo en la sede de la
Asamblea de la Cruz Roja Catalana, de la que el doctor Orozco ocupaba ya la
presidencia, en la calle Reina Elisenda de Moncada, en Barcelona.
Conectamos de inmediato.
Conectamos de inmediato. Rafael desprendía un
entusiasmo poco común y nos costó muy poco
ponernos de acuerdo para comenzar nuestra colaboración.
Rafael desprendía un entusiasmo
poco común y nos costó muy
poco ponernos de acuerdo para
comenzar nuestra colaboración.
193
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
En plena madurez profesional, pero con un ímpetu juvenil, los posibles escollos y dificultades se allanaron de inmediato. Fue algo así como “un flechazo
mutuo”; un amor a primera vista...
Como decía era al principio de los años ochenta y Mutua Industrial Castellonense apenas si era una minúscula mutua provinciana, dentro del complicado panorama de las mutuas de accidentes de trabajo de la época, un
sector atomizado hasta límites insospechados pero en el que nosotros, con
pocos medios económicos(nuestra recaudación anual apenas si superaba los
trescientos millones de pesetas), ya intentábamos impregnar nuestra organización y fundamentalmente nuestra asistencia médica a los trabajadores
accidentados, de un plus de calidad en el servicio. Queríamos ser capaces de
dar los mejores servicios a nuestras empresas mutualistas y a sus trabajadores
que eran los destinatarios primeros de nuestros servicios.
Todavía los conceptos de calidad, excelencia, responsabilidad social o ética no
estaban acuñados por la sociedad, pero sin saberlo, en Mutua Industrial Castellonense ya estábamos luchando por ellos. Nuestros centros, dentro de la
modestia de nuestras posibilidades, estaban dotados con los mejores medios
técnicos y humanos que la época y nuestra limitada economía nos imponían.
Los empresarios que formaban parte de la Junta Directiva de nuestra Mutua
eran de los convencidos de que sus trabajadores y los del resto de las empresas mutualistas, dentro del amplio abanico de posibilidades de una provincia
pequeña como es la provincia de Castellón, pero con un impulso empresarial
indudable, merecían la mejor atención sanitaria posible.
Hablando en el idioma de
la calidad entenderse con
Rafael era muy fácil, porque
él aplicaba también este
axioma a toda su actividad
médica y social.
194
Y hablando en el idioma de la calidad entenderse
con Rafael era muy fácil, porque él aplicaba también
este axioma a toda su actividad médica y social. Nos
dijo enseguida que si, que estaba dispuesto a colaborar con nosotros y se convirtió en uno de los, sino
el primero, médico consultor de Mutua Industrial
Castellonense.
Juan Enrique Blasco Sanchíz
A partir de ese momento Rafael Orozco se implicó de una forma extraordinaria en la actividad y sus contactos con el personal médico de la Mutua se
multiplicaron. No era únicamente la recepción de los casos más problemáticos, eran también las frecuentes consultas médicas con los facultativos de la
Mutua, los consejos para el tratamiento pero también para la organización de
los distintos servicios, sobre todo aquellos en los que la experiencia de Rafael
Orozco era mayor, los relacionados con la cirugía y la traumatología.
El año 1990 representa un cambio fundamental en la vida de la Mutua, porque en ese año se produce la primera de las fusiones que protagonizó. Nacía
Unión de Mutuas y, con ese crecimiento surgían nuevas posibilidades de colaboración y de expansión de nuestra filosofía de trabajo. Y también en esta
cuestión tuvo mucho que ver el doctor Orozco que, para entonces, ya se había convertido en “uno más” en la gran familia de los empleados de la Mutua.
Buena prueba de ello eran aquellas excursiones que algunos de sus colaboradores más íntimos llevábamos a cabo a su villa cercana a l’Ametlla de Mar
todos los veranos para dar buena cuenta de una suculenta paella o una nada
despreciable “fideuà” de las que Rafael Orozco era un entusiasta.
Momentos de ocio en los que también se charlaba del futuro inmediato de
la Mutua y se ponían encima de la mesa, además de deliciosos productos del
mar, proyectos que iban a hacer de la recién nacida Unión de Mutuas una
entidad distinta, siempre en la búsqueda de la calidad, de las mejoras tecnológicos, de la excelencia. Reuniones gastronómicas “con contenido”, las podríamos denominar...
Rafael Orozco no solo aportó conocimientos y contactos en esos primeros
años de su relación con la Mutua. Aportó personas, colaboradores que incluso llegaron a integrarse en nuestro cuadro médico como uno de sus jóvenes
colaboradores más estrechos, el doctor Jordi Bertrán que, a una indicación
suya no dudo dejar su Barcelona natal para venirse a trabajar a Castellón.
Y fruto de sus contactos, adquiridos en sus muchos años de trabajo en prestigiosas instituciones médicas, fue constante el goteo de sus amigos en los
195
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
distintos actos, jornadas y seminarios organizados por Unión de Mutuas: Con
sus experiencias nos enriquecimos, se multiplicaron las sesiones clínicas y se
formaron en las nuevas técnicas los facultativos de la Mutua.
Como consecuencia de su vinculación a la Fundación Müller, tuve oportunidad de conocer al que él siempre denominó como “el mejor cirujano del siglo
XX”, el profesor Maurice Müller del que fue alumno y amigo, como se indica
en otro lugar de este libro‐homenaje. Y conocedor de nuestro interés por lograr la mejor atención para los trabajadores de nuestras empresas mutualistas, esa relación se convirtió en colaboración con la Fundación Müller‐España
a cuyo Patronato fui vinculado por indicación de Rafael, como vicepresidente.
De esta forma Unión de Mutuas se convertía en una entidad colaboradora de
esta ejemplar Fundación, con acceso a sus bases de datos y con la posibilidad
de hacer uso de todos sus recursos.
Sería inacabable la relación de todas las actividades que la Mutua llevó a cabo
como consecuencia de la intervención del doctor Orozco, pero sin duda el
punto culminante de esta colaboración se produjo en los inicios del año 2003
Rafael Orozco junto
al profesor Maurice
E. Müller y el Profesor
Wernen Arber, Premio
Nobel de Bioquímica,
durante el Congreso
de Ingeniería Tisular
organizado por Unión
de Mutuas
196
Juan Enrique Blasco Sanchíz
cuando Valencia se convirtió en la capital de la moderna traumatología como
consecuencia de la organización por parte de Unión de Mutuas del I Curso de
Introducción a la ingeniería tisular que bajo el subtítulo de “La Traumatología
que viene...” reunió a más de doscientos profesionales médicos del campo
de la traumatología y que además contó con la
Pero el impulso de Rafael Orozco
presencia del doctor Maurice E. Müller, fundador
y presidente de la Fundación Maurice E. Müller,
no se quedaba en lo meramente
colaboradora en la organización gracias a los
médico o clínico, se implicó tanto
buenos oficios y dedicación del doctor Orozen su organización que gracias
co, verdadera alma de esta reunión. Al éxito de
a él, Unión de Mutuas abrió su
convocatoria se unió el éxito en la presencia de
primer centro en Barcelona y se
ponentes entre los que se encontraba el doctor
ponía la primera piedra para
Werner Arber, Premio Nobel de Medicina en el
año 1978.
la expansión territorial de la
Mutua fuera de la Comunidad
Pero el impulso de Rafael Orozco no se quedaba
Valenciana.
en lo meramente médico o clínico. Porque Rafael
era un hombre eminentemente práctico e impulsor de grandes empresas.
Para él nada era imposible. Creyó tanto en Unión de Mutuas, se implicó tanto
en su organización que gracias a él y a su “empenta” por utilizar una expresión
catalana que conjugó en tantas ocasiones, Unión de Mutuas abrió su primer
centro en Barcelona. Era el año 2000 y meses antes ya se había constituido el
primer Consell Assessor Territorial d’Unió de Mútues a Catalunya, en el que se
integraban un grupo de jóvenes emprendedores catalanes, entre los cuales
no podían faltar los propios hijos de Rafael.
Allí, en la calle Mandri, en plena zona de las más prestigiosas instituciones
médicas de Barcelona, nacía nuestro primer centro en la Ciudad Condal y se
ponía la primera piedra para la expansión territorial de la Mutua fuera de la
Comunidad Valenciana. Además, se daba el mejor servicio a los trabajadores
que, por motivo de ser tratados de sus dolencias en Barcelona, tenían asegurada atención administrativa y médica.
197
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
El último gran servicio del doctor Rafael Orozco a Unión de Mutuas lo constituyó la creación del Instituto de Traumatología Unión de Mutuas en Castellón, tras la compra por parte de la Mutua de la antigua Clínica de la Misericordia, situada muy cerca de la sede de la Mutua en Castellón, a finales del
año 2003.
En un tiempo record de apenas medio año, la clínica fue transformada de arriba a bajo siguiendo las indicaciones del doctor Orozco que tuvo en el Itum su
último gran proyecto. Toda su experiencia clínica de tantos años y su filosofía
sobre la atención a los pacientes se volcó en ese proyecto para el que también
contó con sus colaboradores de siempre.
Para Rafael no había nada imposible y a su entusiasmo se plegaban cualquier indecisión. Eligió entre sus colaboradores a quienes podían ser útiles para la puesta en marcha de un centro de referencia y un domingo se
los trajo a Castellón para que conocieran el proyecto e incluso para que
pensaran donde les gustaría vivir mientras estuviesen en Castellón. En
una sesión maratoniana cerrada con una suculenta paella en el Club de
Golf del Mediterráneo diseñó las necesidades y dio solución a las dudas
de unos y otras. Pocos le dijeron que no. Tampoco esta vez sus colaboradores le iban a fallar.
Y en poco tiempo, el Itum se convirtió en “la joya de la corona” de Unión de
Mutuas, en el centro de referencia. Quirófanos inteligentes, las últimas técnicas quirúrgicas y clínicas al servicio de los enfermos y accidentados, la mejor
radiología para el centro más avanzado, la Unidad Cardiorrespiratoria, las habitaciones más cómodas con el mobiliario más actual,
los mejores profesionales y todo, en tiempo récord.
El último gran servicio del
doctor Rafael Orozco a Unión
de Mutuas lo constituyó la
creación del Instituto de
Traumatología Unión de
Mutuas
198
La inauguración del Itum por el Secretario de Estado
de la Seguridad Social constituyó un hito importante
en la historia de Unión de Mutuas. Estaba justificada la
satisfacción de todos los que formamos parte de esta
gran familia.
Juan Enrique Blasco Sanchíz
Foto: Juan Enrique
Blasco y Rafael
Orozco acompañan
al Presidente de la
Generalitat Valenciana
en su visita al ITUM.
Poco imaginábamos entonces que la colaboración mutua con Rafael Orozco
se iba a truncar de manera tan rápida. Fueron años de mucho trabajo en los
que no hubo sitio para ocuparse de su enfermedad que poco a poco lo fue
minando. Rafael no pudo ver terminado el Itum que soñó, al que dedicó tantas horas de esfuerzo y de vigilia. Fue, sin duda, su última gran obra.
Cada vez que cruzo los umbrales del Itum no puedo dejar de pensar en quien
fue su artífice principal. Allí queda la mano de Rafael, en la organización del
centro, en sus instalaciones, pero también en la filosofía que es norma de conducta de los profesionales que allí trabajan. Rafael sembró una semilla que,
como en la parábola, cayó en tierra fértil y se ha multiplicado, en el trabajo y
la ilusión por las cosas bien hechas de quienes día a día trabajan porque aquel
sueño de Rafael sea una realidad.
Rafael fue un gran médico, no solo como clínico, sino también como teórico
de la Medicina. Siempre tuvo a las personas en su mente y nunca dio la espalda a sus necesidades, sino todo lo contrario. Rafael fue un gran amigo y una
gran persona que dejó tras de si una estela de trabajo bien hecho, de bondad
y de cordialidad y en mi corazón siempre habrá un hueco para él, para María
Rosa Martí, su esposa y para toda su familia. Los Orozco‐Delclós y los Orozco‐Martí forman parte, por derecho propio, de la historia de nuestra mutua.
199
Lluís Orozco
Carlos
Humet,Delclòs
Laura Bachpol, Aurora Yuste
Hospital
Barcelona,
Grup
Director de
Científic
Institut
de Assistència
Teràpia Regenerativa Tissular
Aunque había oido hablar mucho de él no le conocía personalmente. Fue hacia finales de 1989 o principios de 1990, que tuve el placer de conocer a Rafael
Orozco. El motivo la puesta en marcha del Hospital de Barcelona y su voluntad de incorporar parte de su actividad en este centro. Su alta en el Cuadro
Facultativo de Asistencia Sanitaria Colegial (ASC) data de 1990.
Desconfiado y socarrón, venía a conocernos (en
Su colaboración en esos primeros
realidad a examinarnos) pues quería atender a
meses de funcionamiento
los pacientes de ASC en nuestro Centro de recidel Hospital de Barcelona
ente creación. De alguna forma quería comprofue extraordinariamente útil,
bar si el nivel era adecuado para desarrollar su
especialmente, para la puesta en
labor asistencial en el Hospital. Para los que le
habéis conocido os imagináis el contenido de
marcha del área quirúrgica.
esta y las siguientes conversaciones: que si la
infección quirúrgica, que si el flujo laminar, que si su tesis doctoral había
trabajado a fondo estos aspectos, que si la disciplina del personal en el
quirófano, que si la indisciplina crónica de algunos especialistas, que si la
limpieza del quirófano, que si pasa el dedo por la tapeta de los protectores
de las puertas, etc.
Fue necesaria la intervención de ingenieros, tratar sobre las renovaciones de
aire, los filtros absolutos, el sistema de programación, la preparación y nivel
de las enfermeras del quirófano, etc. Fuimos resolviendo una a una todas sus
dudas y poco tiempo después quedó convencido de la bondad de instalaciones y organización. Nos fuimos conociendo y confiando mutuamente, de
tal forma que su colaboración en esos primeros meses de funcionamiento
del Hospital de Barcelona fue extraordinariamente útil, especialmente, para
la puesta en marcha del área quirúrgica. Algunas de las personas que vinieron
201
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
con él y que firman conmigo este escrito, Laura Bachpol y Aurora Yuste, han
estado o están vinculadas todavía a nuestra institución y deben parte de su
formación a la exigencia y buen hacer de Rafael.
Es justo destacar que con posterioridad pudimos comprobar que este nivel
de exigencia y disciplina tenía su traducción en unos resultados clínicos excelentes, trás más de 1.500 intervenciones quirúrgicas realizadas en nuestro
centro.
Años más tarde, me repetía una y otra vez que no entendía como un hospital
de las características del nuestro, con cuadro facultativo abierto, un tamaño
considerable las cosas se hacían razonablemente bien y los resultados eran
buenos.
Unos meses más tarde, en mayo de 1991, la relación de Rafael con nuestro
Grupo se estrecha con motivo de una intervención quirúrgica a la esposa
del Dr. Josep Espriu, fundador de Asistencia Sanitaria Colegial y del Hospital de Barcelona. A partir de ahí se trabó una relación de respeto y admiración mutua entre dos hombres excepcionales, cuya relación perduró en
el tiempo a pesar de la diferencia de edad entre ambos. De esta relación
se derivó una mejor comprensión hacia la forma de funcionar de nuestras
instituciones.
Años más tarde, Rafael me propuso colaborar en la puesta en marcha de la
clínica que la Unión de Mutuas había adquirido en Castellón y que él estaba asesorando. Se firmó un contrato de colaboración entre SCIAS‐Hospital
de Barcelona y Unión de Mutuas para tal fin. Durante un periodo de tiempo
fueron frecuentes los desplazamientos a Castellón de profesionales de nuestra organización para trabajar en este proyecto. Finalmente, Aurora Yuste
coordinadora del quirófano del Hospital de Barcelona y antigua colaboradora
de Rafael en el Hospital de la Cruz Roja de Hospitalet, fue contratada como
Directora de Enfermería. Su colaboración fue intensa e importante para que,
en mayo de 2004, se inaugurase el Instituto de Traumatología de Unión de
Mutuas, más conocido por el acrónimo de ITUM.
202
Carlos Humet, Laura Bachpol, Aurora Yuste
Al final de esta etapa empiezan los problemas de salud que siempre encaró
con gran ánimo, optimismo y serenidad, cualidades que mantuvo hasta el final con gran dignidad. Conservo como un tesoro una nota manuscrita que
me entregó en una de las últimas veces que lo visité ya en su casa, sabiendo
que se moría, pero queriendo dejar constancia del afecto que sentía y que de
otra forma le costaba expresar.
Hablar bien de una persona cuando ha muerto es un tópico. No obstante, a
fuer de ser sincero debo admitir que solo guardo sentimientos de admiración
y respeto hacia Rafael. Quisiera destacar dos aspectos que quizás por la importancia de su obra y su proyección, pueden haber pasado desapercibidos o
no se les ha dado la importancia que, a mi entender, tienen en su trayectoria
profesional.
El primero de ellos y bien conocido es su rigor profesional. Fue un rigor basado en una disciplina en el trabajo diario, en documentar de forma meticulosa
la historia clínica y la iconografía, como base de la buena asistencia, que permitiese el posterior estudio, el análisis de los resultados con espíritu crítico en
la búsqueda de la mejora continua. Rigor, sistematización del trabajo, registro
de los datos, análisis de los resultados, comparación con los mejores en búsqueda de la excelencia, etc. Ni más ni menos lo que años más tarde defiende
el movimiento en pro de una mejora de la calidad asistencial o desde otro
punto de vista, la medicina basada en las pruebas, que han establecido como
paradigmas del trabajo bien hecho y de la forma más adecuada de ejercer la
medicina. Fue un precursor, quizás sin demasiada
Rigor, sistematización del trabajo,
conciencia de ello, de lo que más tarde se ha conregistro de los datos, análisis de
vertido en un movimiento que con el nombre de
calidad asistencial, persigue el trabajo riguroso y
los resultados, comparación con
la mejora continua de la asistencia.
los mejores en búsqueda de la
Su publicación “Errores en la osteosíntesis” es un
hito en este sentido. El prólogo de la edición de
1993, que firma el Profesor Maurice E. Müller, es
un alegato a la realidad del error y a la necesidad
excelencia, etc. Ni más ni menos
lo que años más tarde defiende el
movimiento en pro de una mejora
de la calidad asistencial
203
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
de su análisis y reconocimiento como forma más sensata de mejorar los resultados. Aconsejo a los lectores una relectura de dicho texto que no tiene
desperdicio, escrito hace más de 15 años. Hombres como Rafael Orozco, M.
E. Müller o J. Llorens Terol (Errores een el tratamiento antibiótico en pediatría)
son avanzados a su tiempo, no pocas veces incomprendidos o criticados por
sus coetáneos, pero a los que finalmente, el tiempo acaba dándoles la razón.
¿Alguién duda hoy de la enorme ventaja de disponer
de las imágenes en un PACS? o ¿acaso el error en meEs de las personas que dejan
dicina no está hoy como tema prioritario en las agenhuella, en lo profesional y
das de políticos, instituciones o profesionales? Pues
en lo humano
ellos lo vieron antes y fueron los precursores de lo que
hoy nos parecen obviedades. Nuestro agragadecimiento y reconocimiento a
estos y tantos otros que nos han precedido.
Otro aspecto que me gustaría destacar es que vió con claridad la necesidad
del trabajo interdisciplinario y en equipo. No hay buenos resultados si los profesionales que intervienen en la atención del enfermo no tienen el mismo
rigor y comparten los mismos objetivos asistenciales. Sin ningún género de
duda todos reconocemos hoy la importancia de la colaboración del médico
internista o la necesidad de un buen anestesiólogo para el resultado óptimo
de la cirugía en un paciente concreto. Pero quizás el aspecto más novedoso
y destacable es cómo ha creido en las enfermeras, que juegan un papel clave
en el quirófano, en la atención del enfermo las 24 horas del día, se hacen cómplices del enfermo y en definitiva, nos ayudan y son imprescindibles para que
el resultado con el paciente sea el adecuado.
Rafael fue un gran profesional, hemos podido constatar sus excelentes resultados después de más de millar y medio de pacientes atendidos en nuestro
centro. Como balance final de su trayectoria diría que es de las personas que
dejan huella, en lo profesional y en lo humano y podemos dar fe de ello los
que hemos tenido la oportunidad de tratarlo más cercanamente.
204
Lluís Orozco
Mikhaïl
Lavrovsky
Delclòs
Maestro
Ballet Institut
del Teatro
Moscow
Director de
Científic
deBolchoiï
Teràpia ,Regenerativa
Tissular
Una personalidad lúcida y transparente
El destino cruzó nuestros caminos cuando me intervino de la cadera izquierda, colocando una prótesis.
Rafael hizo un milagro!
Con sesenta años pude seguir bailando y enseñando. Bailé un fragmento del
ballet “Don Quijote” de Mincus, seguidilla, en el Teatro Bolshoi de Moscú.
Tres años más tarde Rafael volvió a operarme de la cadera derecha. Otro milagro!
De nuevo puedo bailar tras dos años de la intervención, domino el movimiento y la plástica. Grandísimo cirujano!
El personal del Hospital en el que estaba ingresado adoraba a Rafael.
Fuimos amigos. Él fue una de las personas más cordiales e inteligentes que he
tenido la oportunidad de conocer.
Una fusión muy poco común la de un gran maestro y una gran persona.
Lamentablemente, nuestra amistad fue truncada
por la muerte inesperada del maestro.
Teníamos mucho de que hablar, no tuve la oportunidad de aprender los fundamentos de la len-
...me intervino de la cadera
izquierda colocando una
prótesis... tres años más tarde
volvió a operarme de la cadera
derecha, otro milagro!... con
sesenta años pude seguir
bailando y enseñando.
205
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Mikhail Lavrovsky,
junto al primer
bailarín del Ballet
del Teatro Bolchoï,
en el centenario de
los Ballets Rusos de
Diaghilev en París,
celebrado en el Teatro
Pierre Cardin en abril
de 2009.
206
Mikhaïl Lavrovsky
gua española y él desconocía los de la rusa, por lo que muchas de las cosas
que anhelábamos comunicarnos quedaron postergadas por el deficiente manejo de la lengua francesa en la que ambos tratábamos de hacer llegar al otro
nuestros pensamientos y sentimientos.
El espíritu de Rafael siempre permanecerá vivo entre nosotros y en particular
entre aquellos amigos a los que obsequió con un segundo aliento vital.
Gracias Rafael por haber compartido tu tiempo con nosotros.
Que los hados te sean propicios.
Con eterno agradecimiento.
Tu amigo siempre,
Mikhail Lavrovsky
Miembros de las
familias Orzoco y de
la familia Lavrovsky
tras la actuación del
maestro en París, la
cual quiso dedicar en
homenaje a Rafael.
207
Lluís Orozco
Concepció
Ferré
Delclòs
i Casals
Eurodiputada
d’Unió
Democràtica
deRegenerativa
Catalunya Tissular
Director Científic
Institut
de Teràpia
Carta oberta a l’amic Rafael com a testimoni del meu afecte i del meu reconeixement i agraïment per la seva gran humanitat i per l’amistat que ens uní i de
la qual en guardo un record entranyable.
Estimat Rafael,
Quants records, quantes experiències compartides em vénen a la memòria
quan miro enrera resseguint els avatars d’aquells primers anys de recuperació
de la democràcia, quan plens d’il∙lusió i d’esperança vàrem trobar‐nos a Unió
Democràtica de Catalunya. Volíem esdevenir protagonistes del nostre propi futur i del futur de Catalunya i sommiàvem en edificar una societat nova, un món
nou pels nostres fills. I Unió, amb el seu pensament polític d’inspiració demòcratacristiana i la seva història feta de coherència i de fidelitat a Catalunya ens
assenyalava el camí que portava a la plena realització dels nostres anhels.
Per això en afiliar‐te a Unió vares assumir un compromís polític que et va portar
a involucrar‐te plenament en la vida del Partit. Amb entusiasme, amb voluntat
de servei, conscient que amb la teva actuació i al costat dels teus companys
de partit, estaves escrivint les primeres pàgines del capítol de la història que
el destí ens proposava; estaves fent possible l’assoliment d’aquell món nou
que sommiàvem. Un món en el qual cada persona pogués veure respectada
la seva dignitat i la llibertat d’assumir el seu propi destí. Un món més just per
tots. I tu, Rafael, sempre amb el somriure als llavis i una rialla a punt d’esclatar.
Optimista de mena per la confiança que tenies en les teves pròpies capacitats
i perquè creies en les persones, sabies fer dels obstacles oportunitats. Res no
deturava el teu pas. Sempre endavant, sense desviar‐te mai del camí a seguir,
els ulls fits en els ideals que et movien; els mateixos ideals que inspiren el pensament i l’acció política d’Unió.
209
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Aquesta identificació et va portar a participar, juntament amb el company
Santi Martínez Saurí i jo mateixa, en l’elaboració de la ponència sobre El
paper de la família en la societat actual, que va aprovar el Congrés celebrat
a Arenys de Mar, el Novembre de l’any 1980. La teva aportació a la part que
tractava de la defensa del dret a la vida des del moment de la seva concepció i de les mesures a adoptar per salvaguardar l’exercici d’aquest dret, ha
estat cabdal, perquè en ser aprovada pel Congrés va
convertir‐se en doctrina del nostre Partit. Per aquesLa teva aportació a la defensa
ta raó quan el Congrés dels Diputats va aprovar la
del dret a la vida des del
llei que regula l’avortament, i sempre que es parla
moment de la seva concepció
d’aquest tema, els diputats d’Unió voten en contra
va convertir‐se en doctrina del
per disciplina de partit, més enllà de quines puguin
nostre Partit
ser les seves conviccions.
Convençut, d’altra banda, que el pensament polític d’Unió Democràtica era
el que millor podia contribuir a la realització dels ideals que et movien, vares
estar d’acord que valia la pena donar un pas més i involucrar‐te d’una manera
més directa en la vida del Partit. Així, vas acceptar amb l’entusiasme i la voluntat de servei que et caracteritzaven, formar part de la candidatura al Comitè
de Govern que havia d’elegir el XIII Congrés celebrat l’any 1984 a Lloret de Mar
i que vaig presidir jo mateixa. El nostre objectiu era treballar per l’enfortiment
de la nostra especificitat demòcrata cristiana i per obrir vies de diàleg, des
de la nostra sobirania de partit d’obediència catalana, amb les forces polítiques que en aquell període intentaven reconstruir un centre polític a Espanya
d’inspiració demòcratacristiana. Alhora, la convicció que estàvem vivint un
moment fonamental de la història del nostre país ens feia mirar també més
enllà de les nostres fronteres. Espanya estava, en efecte, en portes d’entrar a
la llavors Comunitat Econòmica Europea, avui Unió Europea, un fet transcendental de cara sobre tot a la consolidació de la nostra incipient democràcia i
que per nosaltres representava, a més, esdevenir membres de ple dret de la
gran família demòcrata cristiana europea. Per això ens vàrem proposar estrènyer els lligams que ens unien amb els partits demòcrata cristians d’Europa,
per a poder participar amb ells en el procés de construcció d’una Europa reconciliada amb ella mateixa i oberta al món.
210
Concepció Ferré i Calsas
A l’assoliment d’aquests objectius hi vàrem dedicar tots els nostres esforços i
les nostres energies, treballant amb il∙lusió colze contra colze, convençuts que
els reptes que ens havíem fixat valien la pena. I quan sorgien les dificultats,
les pugnes o les incomprensions, el teu optimisme, la teva bonhomia, el teu
esperit de lluita, l’escalf que sabies transmetre, aplanaven el camí i feien més
fàcil la marxa.
Però no eren només els plantejaments ideològics ni la manera d’entendre
l’acció política a dur a terme per Unió Democràtica en les circumstàncies històriques que vivíem el que compartíem. Sentia que compartíem també una
profunda i sincera amistat. Més que un company de partit vas ser per mi un
amic. Un amic sempre disposat a donar un cop de mà, també en el terreny
personal. Com quan vares fer possible que pogués presidir la cloenda del XXII
Congrés de la Unió Europea Demòcrata Cristiana que se celebrà a Barcelona.
Es tractava d’un acte molt important per UDC que donava fe de la seva projecció europeista i del reconeixement que UDC era objecte per part dels partits demòcrata cristians europeus. Però aquell mateix dia un fill meu va haver
de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica d’urgència, i tu vares oferir‐te per
acompanyar‐lo a la clínica i ocupar‐te d’ell mentre durés l’acte.
Tots els companys vàrem lamentar que a causa de les teves creixents responsabilitats professionals haguessis de deixar la primera línia del combat polític.
Però així i tot des de la reraguarda vas seguir contribuint a la realització dels
ideals que compartíem i dels que en feres vida de la teva vida. Una vida l’empremta de la qual és ja part de la història d’Unió, part també de la història de
Catalunya.
211
Lluís Orozco
Jordi
Pujol i Soley
Delclòs
President
de Catalunya
(1980‐2003)
Director Científic
Institut
de Teràpia Regenerativa Tissular
Celebro que es faci un llibre d’homenatge al Dr. Rafael Orozco per diversos
motius.
En primer lloc perquè si bé ja és coneguda la seva important contribució a la
pràctica i al progrés de la traumatologia i especialment de la implantació de
pròtesi, no sé si ho és prou. Ni si és prou recordada. Suposo que en aquest
llibre‐memòria hi haurà una explicació completa sobre el seu llarg recorregut
com a metge pràctic i com a científic, des de l’hospital de Tarragona fins a
l’Institut Dexeus i el Centre Mèdic Teknon, passant per l’Hospital de la Creu
Roja de Madrid. I també sobre l’ampli radi de la seva actuació, que anava, des
del treball més rigorosament científic fins a la capacitat quan calia de treballar
en condicions precàries que requerien sentit pràctic, improvisació i molt de
sentit comú. I confiança en ell mateix. Però no és en aquest punt on puc fer
una aportació més personal.
Sí que la puc fer en canvi en l’ordre humà i sobretot en el referent a la seva actuació com a President de la Creu Roja. I també en la seva vessant catalanista.
I en general en la seva preocupació per la gent, per les persones. És a dir, en
la seva humanitat.
Es va escaure que ell era President de la Creu Roja de Catalunya quan jo
vaig accedir a la Presidència de la Generalitat. I el meu primer acte públic
com a President, ‐el mateix dia 8 de maig de 1980, dia de la meva presa de
possessió‐ fou presidir des del balcó de la Generalitat una concentració de la
Creu Roja a la Plaça de Sant Jaume. L’Orozco havia tingut sempre una preocupació pels altres, manifestada en general en la relació interpersonal, i més
específicament en l’aspecte mèdic i científic. I això el va dur a relacionar‐se
amb la Creu Roja.
213
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Concentració de la
Creu Roja a la Plaça de
Sant Jaume, 8 demaig
de 1980.
La Creu Roja és avui una institució d’alt valor ciutadà i humà. I la relació que hi he
tingut durant els darrers anys m’ha refermat l’alt concepte que en tenia. Però cal
situar‐se en els anys 70 per a comprendre el paper que jugava en un societat, la
d’aleshores, menys organitzada que la d’ara, menys protegida, amb més insuficiències. I en que per tant la societat civil jugava un paper més important que ara.
Posaré un exemple per a què s’entengui el que vull dir. Durant els anys 60 i
70, l’època en la qual jo vaig tornar a practicar el ciclisme, algun cop m’havia
aturat a les instal∙lacions que a peu de carretera la Creu Roja muntava els caps
de setmana. M’hi aturava a parlar amb els voluntaris, nois i noies, que hi dedicaven dissabtes i diumenges del juliol i de l’agost, de vegades a vint metres de
la platja, com era el cas, per exemple de les carreteres del Maresme. És veritat
que hi havia nois que fer aquest servei els podia reduir el servei militar, o fins i
tot eximir‐los de fer‐lo. Però molts ho feien a canvi de res.
Ja sé que això no era de molt el més important que feia la Creu Roja. Però em
serveix per a fer entendre la valoració que jo feia de l’esperit de servei i del
sentit de responsabilitat d’aquells nois i noies i en general de la Creu Roja. I
quan vaig ser President de Catalunya aquesta alta valoració la vaig fer més
que mai. Perquè vaig creure que els polítics sols, i la Generalitat sola, tot i la
il∙lusió amb què empreníem la nova etapa, no podríem fer que Catalunya progressés i es consolidés i agafés volada i qualitat.
214
Jordi Pujol i Soley
El President Pujol
durnat l’acte
d’inauguració de
la nova seu de
l’Assamblea Catalana
de la Creu Roja
Jordi Pujol, Federico
Mayor Zaragoza,
Enrique De la Mata i
Rafel Orozco.
215
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
És amb aquest estat d’ànim que em trobo amb l’Orozco. Ell encarnava bé
el que en podríem dir el símbol de l’ajut humanitari desinteressat. I a més
aportava a la Creu Roja d’aquell moment dues coses molt importants i
positives: el propòsit de fer més democràtica l’organització, i de reforçar
la seva catalanitat, políticament i organitzativament, i com a consciència
i sentiment.
Va fer molt bona feina en aquest sentit. Molt bona
feina que no sé si li ha estat degudament reconeguda. Per això em complau especialment poder ara dir
ben clarament l’alt concepte que tinc d’ell. De la seva
competència professional, que vaig conèixer i apreciar, tot i que és la que vaig seguir menys de prop. I
de la creació de l’escola d’infermeres. Però fixin‐se que quan tothom parlava
del Dr. Orozco, i així és també en aquest llibre homenatge per part de quasi
tothom, jo en solia parlar més com de, simplement, l’Orozco. Perquè m’hi vaig
acostar, i el vaig valorar sobretot pel seu perfil de ciutadà, de bon català, de
persona que es preocupava pels altres i pel país.
El vaig valorar sobretot pel seu
perfil de ciutadà, de bon català,
de persona que es preocupava
pels altres i pel país.
Serveixin, doncs, aquestes ratlles per ajudar a mantenir‐ne el record. I per a
expressar l’agraïment que li tinc, més enllà del temps, pel seu patriotisme, la
seva qualitat humana i el seu bon exemple.
216
Lluís Orozco
Mossèn
Carles
Delclòs
Sauró
Rector
deCientífic
la Parròquia
de la
de Déu
de la Bonanova
Director
Institut
deMare
Teràpia
Regenerativa
Tissular
Aquest text respon a la invitació que molt amablement se m’ha fet de
col∙laborar en la miscel∙lània que la família del Dr. Rafel Orozco ha volgut
publicar en homenatge a la seva persona. Al Dr. Orozco el vaig conèixer als
inicis de la meva vinguda a la Parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova.
Si bé a partir del record que d’aleshores en tinc ja podria expressar aspectes
significatius del seu tarannà, he volgut centrar la meva aportació en les converses que varem mantenir poc abans de la seva mort.
Varen ser converses llargues i profundes, marcades per la proximitat del desenllaç que s’anunciava i, per tant, absolutament humanes. Multitud de
temes hi tingueren lloc: la família, la professió, la fe
personal, la política, l’amistat, el servei als altres...
i tots ells foren tractats pel Dr. Orozco des de la
maduresa adquirida pels anys viscuts en plenitud.
Varen ser converses llargues
i profundes, marcades per
la proximitat del desenllaç
que s’anunciava i, per tant,
absolutament humanes.
Puc ben dir que fou l’encontre metge i mossèn. Dues figures que, atesa la
nostre activitat vocacional, som coneixedores amb escreix de la complexitat
del comportament humà; és així com poguérem mantenir, amb complicitats prou evidents, una conversa sobre la vida viscuda... just quan la mort
era prop seu.
I d’acord amb l’estil que el caracteritzava, el Dr. Orozco em va demanar
l’opinió en relació a un escrit prou singular: es tractava de la seva carta
– testament espiritual que fou comentada conjuntament. Les paraules expressaven sentiments i conviccions i volien ser les precises per tal que,
un cop absent, els familiars, els amics, els col∙laboradors i col∙legues més
diversos sabessin, per ell mateix, allò que havia configurat la seva vida i
217
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
el seu pensament. Per voluntat expressa, el text fou llegit el dia del seu
enterrament deixant palès d’aquesta manera que no volia un acte litúrgic
anodí, una cerimònia impersonal. Val a dir que ho aconseguí plenament i
tots plegats sortirem de l’església coneixent una mica més al Dr. Orozco,
però també, sabent més sobre el fet de viure, i molt clarament, de viure
cristianament.
Cada persona afronta la mort d’una determinada manera; a vegades hem
sentit dir que es mort tal com s’ha viscut. Doncs bé, el Dr. Orozco, n’és un
exemple clar: encarà la seva pròpia mort amb una serenor envejable i amb
un sentit cristià d’una profunditat senzilla.
Amb els anys he acompanyat a moltes persones en els últims moments de
la seva vida i en conseqüència les situacions que m’he trobat han estat, i
són, ben diverses; tanmateix sempre m’ha impressionat que la persona
visqui amb serenitat aquest moment tan fonamental de la seva existència:
les paraules “anar‐se’n en pau” tenen un ple significat perquè és gràcies a
aquesta capacitat de discernir entre el bé i el mal i d’agrair el do de la vida
que, amb la confiança posada en Déu, es pot fer balanç de la feina feta, de
l’amor donat i dels neguits superats. La misericòrdia
de Déu s’estén de generació en generació i arriba a
Encarà la seva pròpia mort
tota la gent de bona voluntat.
amb una serenor envejable
i amb un sentit cristià d’una
profunditat senzilla.
Possiblement no diré res de nou en esmentar els valors que en vida caracteritzaren al Dr. Orzoco, tanmateix és ben just que ho faci perquè són expressió de
l’home creient que anar treballant dins seu el més profund significat cristià de la vida. Estimà i exercí la seva professió de manera vocacional, amb
un sentit ètic de la medicina i amb el convenciment que la vida és un do
que ningú pot manipular. “L’home troba a Déu darrera de cada porta que
la ciència aconsegueix obrir”. Aquestes paraules atribuïdes a Albert Einstein
(1879‐1955) prenen un sentit absolutament alliberador quan pensem en el
Dr. Orozco.
218
Mossèn Carles Sauró
Foto: En segon terme
es pot veure a Mossèn
Carles durant l’acte
de inuguració de les
instalacions de Unió de
Mútues a Barcelona
Compromès amb el seu país i amb la seva gent, fou un autèntic demòcrata
que dedicà part del seu temps a col∙laborar en la construcció de la societat
que li tocà viure. Fidel als seus amics, amb el temps establí una xarxa de
coneixences sòlides amb les quals va fer camí. L’esperit de servei que el caracteritzà, troba un espai idoni on desenvolupar‐se a la Creu Roja, institució
a la qual dedicà desinteressadament temps, esforços i il∙lusions.
El Dr. Orozco sempre fou conscient que en la vida de qualsevol home, la
companya de camí té un paper fonamental per tal d’avançar en els projectes i fer‐los realitat; en aquest cas, la seva esposa, Mª Rosa, significà un bon
puntal que entengué i respectà les iniciatives del marit.
Certament que fer camí amb ell era tot un repte perquè el seu entusiasme
no tenia límits, i menys quan es tractava d’afavorir els malats, veient en cadascun d’ells, de manera integral, la persona necessitada d’ajut.
219
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Finalment vull expressar el meu agraïment per la proposta de la família d’incloure aquest text ja que, a banda de poder testimoniar la vessant cristiana
del Dr. Rafel Orozco, també m’ha permès, a mi, el mossèn amb qui va tenir
una llarga conversa, l’oportunitat de reflexionar sobre la figura del doctor
i, per extensió, sobre totes aquelles persones que al llarg de la història han
contribuït i contribueixen a fer un món més humà: tot un signe de l’actuació
de l’Esperit de Déu enmig nostre.
220
Rafel Orozco Delclòs
En aquest últim capítol es reprodueix l’escrit que en Rafel va deixar preparat poc
abans de morir per a ser llegit el dia del seu funeral com a acomiadament dels
seus amics, col·laboradors i pacients.
ADÉU
Benvolguts tots, família, amics, col·laboradors, pacients i també tots aquells
altres que avui esteu aquí per compromís o per a quedar bé amb algú. Us
agraeixo l’esforç.
He sigut tan orgullós fins a la meva mort que, no m’agradaria gens sentir
des de la caixa el sermó d’un capellà que, amb molt bona voluntat , m’encomana a Déu sense saber a qui encomana, com passa gairebé sempre en els
enterraments. També passa en els hospitals on hi ha cirurgians que operen
sense saber a qui… i això encara que el capellà fos avui l’Antonio, doncs
ens coneixem poc ja que per motius diguem-ne “professionals” ens vàrem
separar ben aviat. Deixem-li que digui un “respons”
curtet, li agraeixo, però soc jo qui avui vull dir-vos
He estat un fill de la guerra i
Adéu.
de la postguerra, criat amb
molt d’esforç per uns pares
sacrificats i valents
He estat un fill de la guerra i de la postguerra, criat
amb molt d’esforç per uns pares sacrificats i valents
que, varen ensenyar-me sobretot a distingir el bé
del mal. També el sentiment de família i d’amistat, el sentiment de Catalunya com a Pàtria, el valor de l’educació i la necessitat d’exercir una professió
dignament. Durant la meva vida he intentat seguir les seves ensenyances,
les que varen inculcar-me des de petit.
221
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Crec que he aconseguit distingir el bé del mal, aplicant l’ètica i la moral que
esdevé de la cultura cristiana que hem heretat gairebé tots els que som
aquí. També com tots, he adaptat aquesta cultura al meu propi pensament,
forjat és clar, en els meus sentiments i en els coneixements que m’han donat
els estudis i l’exercici de la Medicina… Què és bo o dolent no és mai el mateix per a tothom, però jo quan he tingut que decidir ho he fet amb plena
consciència i assumint responsabilitat.
Sempre he cregut en Déu i poc en les esglésies que el manipulen. Mai he
estat fonamentalista de res, però tampoc contrari a res. He estat racionalista
en tot i per tant, quan dic que crec en Déu no penso estigui dient res contrari a la raó…. Tanta disquisició només per arribar a dir-vos que m’encanta i us
agreixo aquest funeral catòlic que m’heu organitzat, però també vull dir-vos
que estic convençut que per aquest fet el meu esperit no anirà més amunt
ni més avall. Crec que si hi ha Déu i així ho espero, tots anirem al mateix
“lloc” i ens ho passarem molt bé, perquè no puc creure que la Providència
ens creés i criés, mitjançant un procés de natura tan complicat, només per
fer-nos desaparèixer un dia i fer-nos la punyeta.
He intentat ser un bon marit des que vaig casar-me molt jovenet amb la
dona que estimava i amb la que havia festejat molts anys. L’he estimada
molt i ella a mi també, però què és ser un bon marit?… per a cadascú també
és diferent… hem tingut cinc fills dels quals en viuen quatre i sembla que
bastant bé… He estat un bon pare?… Tampoc ho sé… Segurament hauria
estat un bon avi però no he tingut temps. Germans… He estat un bon germà?… Ells sabran el que senten… A la meva família pròpia i postissos no
vull dir-los res des d’aquest paper, perquè ja els hi he dit tot el que els havia
de dir abans de morir-me.
Vull acomiadar-me, això sí, dels meus amics, perquè el que és segur és que
he estat un bon amic dels meus amics. Els amics es diferencien de la família
en que els pots triar i canvien amb els anys. Cada època de la vida té els seus
amics. Cap d’ells s’oblida, però uns es tracten més que d’altres. M’agradaria
proclamar els vostres noms ara per agrair-vos personalment tot el que heu
222
Rafel Orozco Delclòs
fet per mi… però es faria massa llarg. De totes maneres deixeu-me citar uns
quants… potser el Joan us pot representar a tots, perquè com a company i
amic molt entranyable, ha estat el que m’ha ajudat a ben morir… res tan difícil
i tan d’agrair per altra banda… el Joan i la Belín han
He estimat la meva professió,
estat per a mi quelcom més que amics, com ho han
la Medicina. He estimat com
estat Juan Enrique i Tere, l’estimada Tere, que varen
assumir per amistat un cúmul d’obligacions cap a la
a un pare al meu Mestre el
meva família i que si existeix l’Eternitat els ho agraiProfessor Maurice Müller que
ré eternament. Però n’hi ha molts altres: l’Eduardo i
tant m’ha ensenyat i ajudat
la Pepa, Rafa com a gran mestre, Luis César i Mariló,
Arturo i Margit, Paco i Gloria, Montse i Albert, Maria Antònia i Joan, Federico,
Tonis i Maries, Joans i Joseps… molts d’altres. Ni puc oblidar als meus metges, companys que m’han tractat com a un amic més que com a un malalt…
Raimon, Josep, Enrique, Dani, Alfonso, Andi, Carlos…, això ja passa, els malalts
se’ns moren i vosaltres heu fet el que heu pogut i més… moltes gràcies.
He estat també, perquè no dir-ho, un bon professional i amant de la ciència. He estimat la meva professió, la Medicina. He estimat com a un pare al
meu Mestre el Professor Maurice Müller que tant m’ha ensenyat i ajudat. He
intentat seguir i expandir la seva Escola, la que ha revolucionat la Traumatologia mundial. He dedicat la meva vida científica a la seva Fundació. He
estimat els meus deixebles i col·laboradors i els he ensenyat tot el que sabia
amb esperit hipocràtic. Lluís, Mercè, Elisa, Laura, Aurora, tants d’altres… ells
m’han tornat un gran afecte… Sí o no Miquel?… Sí o no Jordi?… Cuideu bé
la documentació que encara en podreu treure suc… He estimat els meus
malalts. Estic segur que aquí n’hi ha d’operats meus i a ells els hi vull dir que
ho fet el millor que he sabut… i si sou aquí vol dir que tot va anar bé…
Vaig dedicar una època de la meva vida a la Creu Roja. Era una Institució
diferent de la d’ara. Em va donar molt més del que jo li vaig donar. Hi tenia
grans amics, la Marta, el Lluís, la Cristina, d’altres ja desapareguts, que potser
ara retrobaré… A les darreries de la meva vida, sento no haver donat més als
que més ho necessiten i me’n vaig molt preocupat i emprenyat per la fam
del món. No hi ha dret!!
223
RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació
Pel damunt, pel damunt Mossèn, aquest he estat jo, un xicot de Tarragona,
molt imperfecte, que hagués pogut donar molt més de sí mateix si hagués
pensat uns anys abans que havia de morir-me algun dia… sento haver-vos
fet perdre aquestes hores. Torneu tots a treballar,
torneu amb les persones que us estimen i feu-me
Vaig dedicar una època de la
cas… viviu poc a poc, amb alegria, assaborint la
meva vida a la Creu Roja.
vida, que val la pena. Us agraeixo molt la compaEm va donar molt més del que
nyia. I guardeu les meves cendres per tirar-les al
jo li vaig donar. A les darreries
meu mar estimat, de tants records… un dia de molde la meva vida, sento no haver
ta calma, allà pel davant de Sant Jordi…
donat més als que més ho
necessiten
Jo me’n vaig en pau amb mi mateix, espero que
amb vosaltres i també espero que en la pau de Déu.
Amics, segur que ens retrobarem d’aquí una temporada… que sigui ben
tard. Ara no us oblideu de resar un Pare Nostre abans de marxar… Adéu a
tots i tranquil Mossèn, tranquil, que tot anirà bé…!!!
224