Humà, massa humà

Societat | José María Naharro-Calderon | Actualitzat el 06/10/2010 a les 08:34
Humà, massa humà
El cas no és que Alberto Contador, sospitós de dopatge en l'últim Tour de França sigui o no sigui
innocent (és un xicot d'altra banda, extraordinàriament cordial i d'aparent fair play que va
ressuscitar a la vida després d'una operació d'aneurisme), i que es va disculpar per haver atacat
per darrere al seu rival, el luxemburguès Andy Schleck, el germà del qual Frank i Contador,
figuraven a la llista de l'operació Puerto contra el galè Eufemiano Fuentes, juntament a suposats
famosos mai reconeguts de la pilota Barça-Madrid, Tanto monta, detall que el diari Le Monde, va
haver de desmentir: «Amb l'església hem topat, Sancho». Contador va aprofitar una inoportuna
sortida de cadena al Col de Balès i va obtenir al final del Tour 2010 la mateixa renda menys una
microdècima que li portava Schleck abans de l'incident mecànic. En aquest exemple concret de
suposat dopatge que circula per tots els titulars del món, pot donar-se el cas d'una mostra de
clemtuberol en suplements o en aliments carnis, encara que ja s'han filtrat noticies de possibles
proves d'autotransfusió validades per un laboratori de Barcelona -fins i tot s'ensuma conspiració
culé i catalanista per allò de l'Estatut contra aquest Contador, seguidor dels xutapilotes orfes de
títols del Bernabeu-. Però... és que és impossible córrer el Tour o qualsevol carrera sense utilitzar
substàncies suplementàries, verbigràcia, el presumpte dopatge anunciat també aquests dies del
segon de la Vuelta a Espanya 2010, Ezequiel Mosquera, un vell mohicà de 34 anys que rodava
com un de 20, dirigit per un dels directors més implicats en casos de substàncies prohibides:
Álvaro Pino. El dopatge sempre intenta anar per davant dels controls en una societat farmacològica
i en la qual l'èxit, com en l'esport d'elit, solament pot ésser l'única resposta.
He seguit el Tour de França des de l'època de Bahamontes i Charlie Gaul (ja ha plogut). En la
boirina de la infantesa, recordo les figuretes de plom, més tard el plàstic made in Japan d'un dels
corredors inclinats sobre unes escultures de somni: la petite reine, la macchina que va donar ales
als obrers del món per desplaçar-se i treballar lluny del seu domicili, per democratitzar la societat
industrial: obra mestra de Vittorio de Sicca, El lladre de bicicletes (1948). Entre les típiques xapes
hi havia veritables Pinarello i Peugeot dels parterres que hagueren provocat l'enveja de molts
dels encara improvisats professionals de l'època mentre que a les platges asturianes utilitzàvem
bales per a repetir dia a dia les etapes de la Grande Boucle pujant els rocosos promontoris del
Cantàbric. Emoció i imaginació a manta i ridícula despesa quan ho comparem amb les «joguines»
d'aquestes generacions de Facebook. La il·lusió viatjava amb bicicleta i França era llavors l'horitzó
de la modernitat que la plumbífera dictadura ens havia robat. Guanyar el Tour s'havia convertit
per a alguns de nosaltres en símbol del nostre ascens per les escales del progrés. Bahamontes
flairava al blanc i negre del franquisme (Aguila de Toledo en un record de la gesta de l'Alcázar
de 1936, guanyador un 18 de juliol de 1959, el dia que, com ens recorda el mestre Fabià Estapé,
la OCDE va acceptar un pla d'estabilització, molt a desgrat de Franco), mentre que la victòria de
l'Espagnol de Mont Marsan l'any 1973, el malaurat Luis Ocaña que va gosar plantar cara al
caníbal Mercks, s'havia tenyit dos anys abans del semidesenvolupament de la emigració i l'exili en
una caiguda sota una tempesta en un revolt del Col de Mente, amb la qual cosa el magnànim de
Brusel·les que pujava els Pirineus sense recordar Le plat pays de Jacques Brel, va renunciar a
portar al dia següent la túnica groga que el seu odiat rival havia perdut, no a la carretera sinó en la
desgràcia, improvisant un espectacle del saber guanyar. Així, Pedro Delgado, encara que amb les
seves dosis d'improvisació, i Miguel Induráin van donar el cop de gràcia a la maduresa d'una
Espanya felipista que ens havia reintegrat a l'elit del planeta.
Segueixo pujant els ports del Tour com a cicloturista en una mitjana de 7 quilòmetres a l'hora, tot i
que em vaig tornant carrossa. Aquest any era al Col de Balès quan Contador va deixar enrere
Schleck després de la sortida de la seva cadena, però es que Schleck, malgrat la seva avaria, va
pujar al darrere més ràpid que Contador en un port d'una duresa superior al Tourmalet. Vaig pujar
el Tourmalet unes hores després del pas de l'etapa. Abans, havia plogut a bots i barrals i els
ciclistes venien esgotats de quilòmetres, pluja i dies. No obstant això, Schleck va atacar i Contador
va aguantar en una rampa en la qual un bon motor d'explosió es pot calar. A dalt, davant la càmara,
http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/1002/huma/massa/huma
Pàgina 1 de 7
se'ls va afegir el president dels cops d'efecte: corrupció L'Oréal, però expulsió de gitanos
romanesos. Afer d'estat: el diari L'Equipe, amb interessos a la prova, va tardar tres hores en
titular molt moderadament la noticia: Resultat anormal per a Contador, mentre que ASO, la
societat organitzadora del Tour i de la Vuelta espera la decisió de la Unió Ciclista Internacional
(UCI) perquè el Tour és el tercer esdeveniment planetari després dels Campionats del món de
futbol o dels Jocs Olímpics.
En diverses etapes del Tour, així com en molts d'altres Tours, més d'una desena de corredors
van ser controlats a més de 400 wats de potència durant molts minuts de pujada (quelcom
fisiològicament impossible sense ajudes biofarmacològiques): els líders dels equips, que en van
particularment ben carregats. Darrere vénen els gregaris a molts minuts, i al final, a uns 30', els
de l'autobus, la grupetta, sprinters que desenvolupen la força muscular per als últims quilòmetres
de les etapes planes i els neòfits que corren els primers Tours sense dopatge per tal que vegin i
s'adaptin a la cultura de l'esclavatge sobre rodes dels forçats de la ruta.
El ciclisme, com l'esport de resistència més dur que existeix, és sinònim de dopatge. Aquest
serveix ben poc en els esports creatius: Messi no regatejaria més be, encara que sí que ha de
resistir com tots els futbolistes una càrrega de partits poc assumible per al cos humà. Però el
ciclisme fou el substitut del cavall, de la tracció animal i de les carreres dels hipòdroms, per
inaugurar els velòdroms, la tracció humana i les carreres per etapes. Va servir durant molts anys
per fugir de la mina i de la fam, des de Garin l'any 1903 amb jornades de 300 quilòmetres i
carreteres sense asfaltar i bicis de 20 quilos que pujaren l'any 1910 aquestes rampes del
Tourmalet per primera vegada, fins a Contador, que com els líders recents almenys reben
contractes milionaris, que reparteixen entre la cort dels seus domestiques: la revolució es va
encarregar de guillotinar la monarquia, però Henri Desgrange va saber reinstaurar genialment per
salvar el seu diari L'auto, assolat per la seva defensa del jueu Dreyfus, la corona itinerant sobre
quadres de ferro que va permetre als lectors de l'època conèixer la douce France, vieux pays de
mon enfance, sense moure's de la plaça del seu poble i avançant-se 33 anys a les vacances
pagades del Front Popular de Blum que no va gosar estendre també a la necessitada Segona
República espanyola mentre Daladier tancava als refugiats en el camp de concentració més lògic:
les platges del Roselló on regnaven la tramuntana, el cel i l'aigua que la classe obrera havia gosat
usurpar.
La sospita és, doncs, el denominador comú d'un esport en el qual, sobretot, la trampa sembla
ser la norma per a l‘èxit. De Lance Amstrong que es va refugiar a Girona on i quan la llei
antidopatge no existia. Uns immaculats però extraordinàriament potents i ben plantats com Miguel
Induráin o Bernard Hinault o el nadiu de Vic, Melcior Mauri, qui de cop i volta va començar a volar
sobre els ports per guanyar la Vuelta de 1991 quan la seva especialitat era la contrarrellotge
plana; Pedro Delgado que va ser pescat i exonerat degut al Probenecid, un producte
emmascarat que no era a la llista de la UCI però si del COI, en el Tour de 1988; el danès Michael
Rasmussen, que va haver de retirar-se quan era líder del Tour de França 2007 per les sospites
que planejaven sobre la seva velocitat als ports, el primer que va guanyar Contador, l'únic
corredor capaç de seguir-lo, mentre que cinc ciclistes francesos, per mantenir l'interès dels seus
compatriotes, orfes d'un guanyador des de 1985, guanyaven etapes el 2010, ressuscitant del no
res anterior mentre patien processos asmàtics per dia, la qual cosa els permetia insuflar-se
excepcionalment amb l'autorització de la carrera, productes plens de corticoides, etc..., etc... I
l'evidència: Tom Simpson, un anglès que va forçar els primers controls després de la seva mort al
Ventoux l'any 1967 i que es vantava de prendre més amfetamines que ningú; José Manuel
Fuente, Tarangu, que va morir sense ronyons després de les que havia pres; Henri Rivière, que
va caure per un barranc cec de productes; Eddy Merckx, fofo de la cortisona que va ingerir
(jocosa i pertinent pel·lícula sobre el pot belge, «Le velo de Ghislain Lambert», de Philippe Harel),
els orgullosos Laurent Fignon i Jacques Anquetil i els càncers que els van portar a la tomba; el
danès Bernard Riis, director de Rasmussen abans, i ara de Contador el 2011-12 a l'equip
SaxoBank que va confessar haver guanyat el Tour de 2006 como Mr. EPOman, etc..., etc...
Vaig ser testimoni a Tarascon-sur-Ariège de l'aturada del Tour de 1998, el Tour que va guanyar
http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/1002/huma/massa/huma
Pàgina 2 de 7
el malaurat Pantani..., el Tour en el qual la fiscalia francesa sota la batuta d'una ministra
d'Esports comunista va destapar l'escàndol organitzat de l'equip Festina on corria el seu heroi
nacional, Richard Virenque. Vaig parlar amb Stephen Roche, guanyador del Tour 87, el seu fill
Nicolas corre ara, i aquell em deia amb cara de xai degollat que com podien parlar dels ciclistes
com a drogats (ell pensava des de la seva raó en la cocaïna, la marihuana de la societat civil, etc.)
i evidentment assumia per omissió i donava per vàlids tots els medicaments que els matasanos
dels equips administren als corredors en tant que homes-anunci per tal que puguin resistir la
bogeria de 3.000 quilòmetres a 40 quilòmetres per hora durant 23 dies.
Floyd Landis, el menonita dopat guanyador del Tour 2006, sobre el qual, el llavors ministre
francès del ram va demanar silenci, ara és a Austràlia amb aquesta tendència redemptora de
convers que embolcalla, a més, els il·luminats nord-americans que creuen ferventment en el
projecte il·lustrat de «la recerca de la felicitat», encara que hagin reconegut el pitjor dels seus
pecats i hagin renunciat a l'aurèola de triomfadors (pecat encara més infame en una societat de
«winners»).
I Pat McQuaid, el president de la UCI que ha suspès temporalment Contador -a veure com
resolen aquesta nova versió de la tàctica de l'estruç: mentre no donin positiu en els controls
assumeixo que prenen aigua- que podria donar una estocada quasi definitiva al circ sobre rodes,
li ha retirat l'acreditació per als campionats del món a l'organitzador del congrés antidopatge en el
que parla Landis. La denúncia de Landis concorda amb la de Greg Lemond, el nadiu de la ciutat
dels matrimonis i els casinos, Reno, aquest nord-americà que va guanyar per primera vegada un
Tour l'any 1986 i que llavors aconseguiria fer-lo l'any 1989 sobre Laurent Fignon i un Pedro
Delgado que es va oblidar del rellotge europeu i va perdre la carrera abans d'iniciar-la per arribar
tard a la sortida. Lemond va derrotar als seus adversaris per la més mínima de les diferències
(8s) en la seva tornada a la competició després d'un accident de caça, sense equip que li donés
suport, amb el cos ple de perdigons i sol? el genuí esperit de la intervenció pionera: gràcies, en part,
a una barrera de suport que va millorar la seva aerodinàmica en la contrarrellotge final dels Camps
Elisis. Un jove i ingenu Lemond, el pare del qual em deia que no entenia com al seu fill Bernard
Hinault, que havia promès ajudar-lo per guanyar el Tour de 1986, no obstant això, l'havia atacat
per darrere i sense miraments. Era l'época en què Bernard Tapie, vaticinant el show de Sarkozy,
a l'estil del seu homònim espanyol defenestrat de l'alta política, Mario Conde amb el Banesto,
presidia un equip ciclista estratosfèric de suposada vida sana, La vie Claire, en el qual hi corria
un jove lector, fill de professors de literatura anglesa de la Universitat de Colorado, Andy
Hampsted, que va poder guanyar posteriorment el Giro d'Itàlia de 1988 a la manera pionera, per la
seva resistència infrahumana al fred i a la seva capacitat per esquiar sobre bici després d'una
nevada al Pas del Gavia.
Però el dopatge sempre ha estat allà, darrere la cara èpica de les llegendes de la bicicleta: de la
cocaïna dels «culottes» a les anfetamines, als esteroides, a la EPO, a les transfusions, als
productes revolucionaris que els laboratoris proven amb els conillets d'índies ciclistes. Amstrong,
un home de negocis, un futur aspirant a la presidència dels EUA en la línia dels Bush, un
explotador del dolor d'altri amb la seva fundació Livestrong, (Livewrong, titulava un reporter del
Huffington Post) un ciclista sota sospita que se sap que va guanyar el seu primer Tour amb EPO,
encara que mai no se'l va poder sancionar i que està essent investigat per un Gran Jurat nordamericà en el que actua com a fiscal un altre McCarty de les causes justes: s'ha de netejar la
imatge de corrupció monetària a Wall Street, que Oliver Stone ha tornat a retratar sense embuts,
donant algun exemple edificant i ningú tan modèlic, arrogant i mentider com el texà humà massa
humà, amb el qual vaig tenir la sort de rodar i xerrar uns minuts a la baixada d'Ordino-Arcalis
durant el Tour 2009. Estava reclutant ciclistes per al seu equip Radio Shack de 2010 i per
primera vegada el vaig veure baixar un port a la manera simpàtica amb els demés, detall que
posa el ciclisme com un esport únic: l'últim rep més aplaudiments que el primer i en acabar
una etapa de muntanya, aquests mites es fonen a la carretera sense glamour com uns vulgars
cicloturistes que els han emulat tot sabent que solament és possible pujar a la velocitat
d'aquests Quixots si un és excepcionalment fort física i mentalment i porta benzina super.
Amstrong em mirava des de la llunyania del seu orgull de guanyador mentre que la seva fundació
http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/1002/huma/massa/huma
Pàgina 3 de 7
no l'importava gens ni mica en tant que ell pogués tornar a sentir-se sol i únic sobre un
Rocinante de fibra en la més alta d'una costeruda i inacabable carretera sense fi des de la que el
món és als teus peus mentre la televisió i la caravana publicitària han venut per a un any de
producció a les fàbriques patrocinadores i 20 milions de persones s'han amuntegat per aplaudir-te a
les carreteres de tota la França mentre cents de milions segueixen les imatges per televisió.
I no volen que es dopin… En quin Camp Nou et permeten baixar a emular als seus
Contador al centre de la plaça amb l'esforç d'uns pedals i sota l'aplaudiment d'alguns dels 20
milions de mirones la mateixa gesta ma non troppo del patiment que recorreran poc després uns
masoquistes de l'asfalt? I amb quin dopatge continuarem pujant els ports del Tour els carrosses,
si no és possible mantenir viu ni un sol mite de les xapes o les bales de la nostra infantesa?
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------(Versió original en castellà)
Humano, demasiado humano
El caso no es que Alberto Contador, sospechoso de dopaje en el último Tour de Francia, sea o
no sea inocente (un muchacho por otra parte, extraordinariamente cordial y de aparente fair play
que resucitó a la vida tras una operación de aneurisma, y se disculpó por haber atacado por la
espalda a su rival, el luxemburgués Andy Schleck, cuyo hermano Frank y Contador, figuraban en
la lista de la operación Puerto contra el galeno Eufemiano Fuentes junto a supuestos famosos
nunca reconocidos del balón Barsa-Madrid, tanto monta, detalle que el diario Le Monde tuvo que
desmentir: «con la Iglesia hemos dado Sancho». Contador aprovechó un inoportuno salto de
cadena en el Col de Balès y obtuvo al final del Tour 2010 la misma renta menos una
microdécima que le llevaba Schleck antes del incidente mecánico. En este ejemplo concreto de
supuesto dopaje que circula por todos los titulares del mundo, puede darse el caso de una
muestra de clemtuberol en suplementos o en alimentos cárnicos, aunque ya se haya
filtrado noticias de posibles pruebas de autotransfusión, validadas por un laboratorio de Barcelona, - hasta huele a conspiración culé y catalanista por lo del Estatut contra este Contador, seguidor
de los peloteros hüérfanos de títulos del Bernabeu --. Pero ... es que es imposible correr el Tour o
cualquier carrera sin utilizar sustancias suplementarias v. gr., el presunto dopaje anunciado
también del segundo de la Vuelta a España 2010, Ezequiel Mosquera, un viejo mohicano de 34
años que rodaba como uno de 20, dirigido por uno de los directores más implicados en casos
de sustancias prohibidas: Alvaro Pino. El dopaje siempre intenta ir por delante de los controles
en una sociedad farmacológica y en la cual el éxito, como en el deporte de élite, sólo puede ser la
única res-apuesta.
He seguido el Tour de Francia desde la época de Bahamontes y Charlie Gaul (ya ha llovido). En
la bruma de la infancia, recuerdo las efigies de plomo, luego el plástico made in Japan de unos
corredores inclinados sobre unas figuritas de ensueño: la petite reine, la macchina que dio alas a
los obreros del mundo para desplazarse y trabajar lejos de su domicilio, para democratizar la
sociedad industrial: maestra de Vittorio de Sicca, El ladrón de bicicletas (1948). Entre las típicas
chapas, había verdaderas Pinarello y Peugeot de los parterres que hubieran dado envidia a
muchos de los todavía improvisados profesionales de la época, mientras que en las playas
asturianas utilizábamos canicas para repetir día a día las etapas de la Grande Boucle
ascendiendo los rocosos promontorios del Cantábrico. Emoción e imaginación a raudales y ridículo
costo cuando lo comparamos con los juguetes de estas generaciones de Facebook. La ilusión
viajaba en bicicleta y Francia era entonces el horizonte de modernidad que la plúmbea dictadura
nos había robado. Ganar el Tour se convirtió entonces para algunos de nosotros en símbolo de
nuestro ascenso por las escalas de progreso. Bahamontes corría en el blanco y negro del
franquismo (Aguila de Toledo en recuerdo de la gesta del Alcázar de 1936, vencedor un 18 de
julio de 1959, el día que nos recuerda el maestro Fabià Estapé, la OCDE aceptó el plan de
estabilización, muy a pesar de Franco), mientras que la victoria del Espagnol de Mont de Marsan
en 1973, el malogrado Luis Ocaña que osó echarle un pulso al caníbal Mercks, se había teñido
http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/1002/huma/massa/huma
Pàgina 4 de 7
dos años antes del semidesarrollo de la emigración y el exilio en una caída bajo la tormenta en
una curva del Col de Mente, por lo que el magnánimo bruselés que ascendía los Pirineos sin
recordar Le plat pays de Jacques Brel, renunció a portar al día siguiente la túnica amarilla que su
odiado rival había perdido, no en la carretera sino en la desgracia, improvisando un espectáculo
del saber ganar. Así, Pedro Delgado todavía con sus dosis de improvisación y Miguel Induráin
dieron el espaldarazo a la madurez de una España felipista que nos había reintegrado a la élite
del planeta.
Sigo subiendo los puertos del Tour como cicloturista a una media de 7 kms a la hora y eso que
me voy tornando carroza. Este año estaba en el Col de Balès cuando Contador dejó atrás a
Schleck tras el salto de su cadena, pero es que Schleck, a pesar de su avería, subió detrás más
rápido que Contador en un puerto con una dureza superior al Tourmalet. Ascendí el Tourmalet
unas horas después del paso de la etapa. Había llovido a cántaros antes y los ciclistas venían
agotados de kilómetros, lluvia y días. Sin embargo, Schleck atacó y Contador aguantó en una rampa
en la que un buen motor de explosión se puede calar. Arriba se les unió ante la cámara, el
presidente de los golpes de efecto: corrupción L'Oréal pero expulsión de gitanos rumanos. Asunto
de estado: el diario L'Equipe, con intereses en la prueba tardó tres horas en titular muy
moderadamente la noticia: Resultado anormal para Contador mientras ASO, la sociedad
organizadora del Tour y de la Vuelta a España espera la decisión de la Unión Ciclista Internacional
(UCI) porque el Tour es el tercer acontecimiento planetario tras los Campeonatos del mundo de
fútbol y los Juegos Olímpicos.
En varias etapas del Tour 2010 como en muchos otros, más de una decena de corredores
fueron controlados a más de 400 watios de potencia durante muchos minutos de subida (algo
fisiológicamente imposible sin ayudas biofarmacológicas): los líderes de los equipos que van
particularmente bien cargados. Detrás vienen los gregarios a muchos minutos y al final, a unos
30', los del autobús, la grupetta, sprinters que desarrollan la fuerza muscular para los últimos
kilómetros de las etapas llanas y los neófitos que corren los primeros Tours sin dopaje, para que
vean y se adapten a la cultura de la esclavitud sobre ruedas de los forzados de la ruta.
El ciclismo, como el deporte de resistencia más duro que existe, es sinónimo de dopaje. Este
sirve bastante menos en los deportes creativos: Messi no driblaría mucho mejor aunque si tenga
que resistir como todos los futbolistas una carga de partidos poco asumible por el cuerpo
humano. Pero el ciclismo fue el sustituto del caballo, la tracción animal y las carreras de los
hipódromos, para inaugurar los velódromos, la tracción humana y las carreras por etapas. Sirvió
durante muchos años para huir de la mina y del hambre, desde Garin en 1903 con jornadas de
300 kms, carreteras sin asfaltar y bicis de 20 kilos que ascendieron en 1910 esas rampas del
Tourmalet por primera vez hasta Contador, que como los líderes recientes por lo menos reciben
contratos millonarios que reparten entre la corte de sus domestiques: la revolución se encargó de
guillotinar a la monarquía pero Henri Desgrange supo reinstaurar genialmente para salvar a su
diario, L'Auto, asolado por su defensa del judío Dreyfus, la corona itinerante sobre cuadros de
hierro que permitió a los lectores de la época conocer la douce France, vieux pays de mon
enfance, sin moverse de la plaza de su pueblo y con 33 años de adelanto sobre las vacaciones
pagadas del Frente Popular de Blum que no osó extender también a la necesitada Segunda
República española mientras Daladier encerraba a los refugiados en el campo de concentración
más lógico: las playas del Rosellón donde reinaba la Tramontana, el cielo y el agua que la clase
obrera había osado usurpar.
La sospecha es pues el denominador común de un deporte en el que, sobre todo, la trampa
parece ser la norma para el éxito. De Lance Amstrong, que se refugió en Girona donde y cuando
la ley antidopaje no existía a los inmaculados pero extraordinariamente potentes percherones
como Miguel Induráin o Bernard Hinault o el nativo de Vic, Melcior Mauri, el cual de repente
empezó a volar sobre los puertos para ganar la Vuelta de 1991 cuando su especialidad era la
contrarreloj llana; Pedro Delgado que fue cazado y exonerado debido al Probenecid, un producto
enmascarador que no estaba en la lista de la UCI pero sí del COI, en el Tour de 1988; el danés
Michael Rasmussen, que tuvo que retirarse cuando era líder del Tour de Francia de 2007 por las
http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/1002/huma/massa/huma
Pàgina 5 de 7
sospechas que planeaban sobre su velocidad en los puertos, el primero que ganó Contador, el
único corredor capaz de seguirle, mientras que cinco ciclistas franceses, para mantener el
interés de sus compatriotas, huérfanos de un vencedor desde 1985, ganaban etapas en el
2010, resucitando de la nada anterior mientras sufrían procesos asmáticos por un día, lo que les
permitía insuflarse excepcionalmente con la autorización de la carrera, productos llenos de
corticoides, Y la evidencia: Tom Simpson, un inglés que forzó los primeros controles tras su
fallecimiento en el Ventoux en 1967 y que se jactaba de tomar más anfetaminas que nadie;
José Manuel Fuente, Tarangu, que falleció sin riñones después de las que había tomado, Henri
Rivière que cayó por un barranco ciego de productos en 1960, Eddy Merckx, fofo de la cortisona
que ingirió, (jocosa y pertinente película sobre el pot belge, "Le velo de Ghislain Lambert", de
Philippe Harel), los orgullosos Laurent Fignon y Jacques Anquetil y su cánceres que los llevaron
a la tumba, el danés Bernard Riis, director antes de Rasmussen y ahora de Contador en 201112 en el equipo SaxoBank que confesó haber Ganado el Tour de 2006 como Mr. EPOman, etc ...,
etc ...
Fui testigo en Tarascon-sur-Ariège del parón del Tour de 1998, el Tour que ganó el malogrado
Pantani ..., el Tour en el que la fiscalía francesa bajo la batuta de una ministra de deportes
comunista destapó el escándalo organizado del equipo Festina donde corría su héroe nacional,
Richard Virenque. Hablé con Stephen Roche, vencedor del Tour 87, su hijo Nicolas corre ahora,
y aquél me decía con cara de cordero degollado que cómo podían hablar de los ciclistas como
drogados (él pensaba con su razón en la cocaína, la marihuana de la sociedad civil, etc ...) y
evidentemente asumía por omisión y daba por válido todos los medicamentos que los matasanos
de los equipos administran a los corredores como hombres anuncios para que puedan resistir la
locura de 3.000 kms a 40 kms por hora durante 23 días.
Floyd Landis, el menonita vencedor dopado del Tour 2006, sobre cuyo caso el entonces ministro
francés del ramo pidió silencio, está en Australia con esa tendencia redentora de converso que
arropa además a los iluminados estadounidenses que creen fervientemente en el proyecto
ilustrado de la "búsqueda de la felicidad", aunque hayan reconocido el peor de sus pecados y
hayan renunciado al áurea de triunfadores, (pecado aún más infame en una sociedad de
winners). Y Pat McQuaid, el presidente de la UCI que ha suspendido temporalmente a Contador,
-- a ver cómo resuelven esta nueva versión de la táctica del avestruz, de mientras no den positivo
en los controles asumo que toman agua, que le podría dar una estocada casi definitiva al circo
sobre ruedas, -- le ha retirado la acreditación para los campeonatos del mundo al organizador del
congreso antidopaje en el que habla Landis. La denuncia de Landis concuerda con la de Greg
Lemond, el nativo de la ciudad de los matrimonios y los casinos, Reno. Este estadounidense ganó
por primera un Tour en 1986 y luego lograría hacerlo en 1989 sobre Laurent Fignon y un Pedro
Delgado que se olvidó del reloj europeo y perdió la carrera antes de iniciarlo al llegar tarde a la
salida. Lemond derrotó a sus adversarios por la más exigua de las diferencias (8s.) en su regreso
a la competición tras un accidente de caza, sin equipo que le apoyara, con el cuerpo lleno de
perdigones y ¿sólo? el genuino espíritu de la invención pionera: gracias, en parte, a una barra de
apoyo que mejoró su aerodinámica en la contrarreloj final de los Campos Eliseos. Un joven e
ingenuo Lemond, cuyo padre me decía no entender cómo a su hijo, Bernard Hinault, el cual había
prometido ayudarle para ganar el Tour de 1986, sin embargo le había atacado por detrás y sin
miramiento. Era la época en que Bernard Tapie, vaticinando el show de Sarkozy, al estilo de su
homónimo español defenestrado de la alta política, Mario Conde con el Banesto, presidía un
equipo ciclista estratosférico de supuesta vida sana, La vie Claire, en el que también corría un
joven lector, hijo de profesores de literatura inglesa de la Universidad de Colorado, Andy
Hampsted, el cual pudo ganar el Giro de Italia de 1988 a lo pionero, por su resistencia
infrahumana al frío y su capacidad para esquiar sobre bici tras una nevada en el Paso del Gavia.
Pero el dopaje siempre ha estado ahí tras la cara épica de las leyendas de la bicicleta: de la
cocaína de los culottes a las anfetaminas, a los esteroides, a la EPO, a las transfusiones, a los
productos revolucionarios que los laboratorios prueban en los cobayas ciclistas. Amstrong, un
hombre de negocios, un futuro aspirante a la presidencia de EE. UU. en la línea de los Bush, un
explotador del dolor ajeno con su fundación Livestrong (Livewrong, titulaba un reportero del
http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/1002/huma/massa/huma
Pàgina 6 de 7
Huffington Post), un ciclista bajo sospecha que se sabe ganó su primer Tour con EPO, aunque
nunca se le pudo sancionar y que está siendo investigado por un Gran Jurado estadounidense
en el que actúa como fiscal, otro McCarty de las causas justas: hay que limpiar la imagen de la
corrupción monetaria de Wall Street que Oliver Stone ha vuelto a retratar sin tapadera, dando
algún ejemplo edificante y nadie tan modélico, arrogante y mentiroso como el texano, humano
demasiado humano, con el que tuve la suerte de rodar y charlar unos minutos en la bajada de
Ordino-Arcalis en el Tour 2009. Estaba reclutando ciclistas para su equipo Radio Shack de 2010
y por primera vez le vi bajar un puerto a lo simpático con los demás, detalle que hace del
ciclismo un deporte único: el último recibe más aplausos que el primero y al acabar una etapa
de montaña, esos mitos se funden sin glamour en la carretera con unos vulgares cicloturistas
que los han emulado sabiendo que sólo es posible subir a la velocidad de esos Quijotes, si uno es
excepcionalmente fuerte física y mentalmente y lleva gasolina súper. Amstrong me miraba desde
la lejanía de su orgullo de ganador mientras su Fundación le importaba un pepino con tal de volver
a sentirse solo y único sobre un rocinante de fibra en lo más alto de una empinada e
interminable carretera sin fin desde la que el mundo está a tus pies mientras la televisión y la
caravana publicitaria han vendido para un año de producción en las fábricas patrocinadoras y 20
millones de personas se han agolpado para aplaudirte en las carreteras de toda Francia mientras
cientos de millones siguen las imágenes por televisión.
Y no quieren que se dopen .. ¿ En qué Nou Camp te permiten bajar a emular a sus Contadores
al centro del ruedo con el esfuerzo de tus pedales y bajo el aplauso de algunos de los 20
millones de mirones la misma gesta ma non troppo del sufrimiento que recorrerán poco
después unos masoquistas del asfalto? ¿Y con qué dopaje vamos a seguir subiendo los puertos
del Tour los carrozas, si no es posible mantener vivo ni un sólo mito de las chapas o las canicas
de nuestra infancia.
http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/1002/huma/massa/huma
Pàgina 7 de 7