mirador del riu mirador del río

SERRA D’ADOR
SERRA GROSSA
MASSÍS DEL MONDÚVER
SERRA FALCONERA
Casa de la Parà o dels Frares
El Ventura
Penya de Poquet
Ador
Casa Alfàs
Almoines
Plà de Marxuquera
El Castell
Real de Gandia
Tossal de
Les Quintanes
La Creu
Beniarjó
Tossal
de les Botes
Gandia
Alt de Badall
Casa de Catufa o Mercadera
Beniflá
Molí Nou
Palma de Gandia
Les Quintanes
TRAPIG CASA DE L’ALFÀS
Es tracta d’un edifici rural, probablement del segle XVII, destinat a la transformació de la canya dolça en sucre. El procés s’iniciava en la recollida de les canyes al camp el mes de novembre, després es transportaven al trapig, on es trossejaven i trituraven per extraure el suc. Per a
triturar les canyes s’utilitzava una gran mola de pedra, accionada normalment per la força d’un
animal, encara que en altres indústries, conegudes com enginys, s’aprofitava la força hidràulica
per accionar els trulls que trituraven les canyes. El suc es dipositava en recipients de coure i es
posaven al foc fins que adquiria l’anomenat punt de sucre. Aquest líquid després es transvasava
a uns recipients cònics de fang cuit, denominats “formes de sucre”, on es deixava reposar un
mes aproximadament perquè cristal·litzara el sucre.
TRAPICHE CASA DEL ALFÀS
Se trata de un edificio rural, probablemente del siglo XVII, destinado a la transformación de la caña
dulce en azúcar. El proceso se iniciaba con la recogida de las cañas en el campo durante el mes de
noviembre, después se transportaban al trapiche, donde se troceaban y trituraban para extraer el
jugo. Para triturar las cañas se utilizaba una gran muela de piedra, accionada normalmente por la
fuerza de un animal, aunque en otras industrias, conocidas como ingenios, se aprovechaba la fuerza
hidráulica para accionar los trujales que trituraban las cañas. El jugo se depositaba en recipientes
de cobre que a su vez se ponían en el fuego hasta que adquiría el llamado punto de azúcar. Este
líquido después se transvasaba a unos recipientes cónicos de barro cocido, denominados “formas
de azúcar”, donde se dejaba reposar un mes aproximadamente para que cristalizara el azúcar.
MIRADOR DEL RIU
MIRADOR DEL RÍO
El medi físic de la comarca de EL PAISATGE AGRARI
L’evolució històrica dels cultius a la
la Safor es caracteritza per la nostra comarca
fèrtil planura costanera que La comarca de la Safor ha sigut històricament
s’estén oberta fins al mar, prote- un territori eminentment agrícola, gràcies a
unes extraordinàries condicions geogràfiques
gida pel cinturó muntanyós que i mediambientals, així com al complex sistela flanqueja pel sud-oest. Una ma hidràulic.
Hispània romana consolidà les grans finorografia i clima excepcionals, La
ques rústiques, les villae, desenvolupant i
juntament amb el riu Serpis o millorant espais agropecuaris del món iber.
En aquestes villae a més dels cultius hi havia
Alcoi i el seu afluent, el Vernis- diferents espais residencials i complexos arper a la transformació i emmagatzesa, han afavorit la implantació tesanals
mament dels excedents agrícoles. A la Safor
d’un sistema d’irrigació que ha hi ha documentades un bon nombre d’aquest
tipus d’explotacions, com la vil·la romana de
fet possible el desenvolupament la Campina-Catorzena a Potries, on l’olivera,
al llarg de la història de cultius la vinya i el cereals eren predominants.
intensius de regadiu en aquest L’islam heretà els models d’explotació i els cultius del món romà. També van introduir altres
ubèrrim territori. cultius (carxofa, garrofes, albergina, taronges,
FAUNA
FLORA
Al riu i a les fonts que l’alimenten podem trobar, entre d’altres invertebrats aquàtics, la gamba gavatxa
(Dugastella valentina), un endemisme valencià.
En aquest espai també hi ha espècies faunístiques
aquàtiques de gran interés, com ara el caragol aquàtic
(Melanopsis dufouri), la rana comú (Rana perezi), la
més nombrosa dels amfibis, la colobra viperina (Natrix maura), la bagra ibèrica (Leuciscus pyrenaicus),
el barb comú (Barbus bocagei) i l’anguila (Anguilla
anguilla), entre altres més comunes. En els rabejos i
assuts no serà difícil descobrir la polla d’aigua (Gallinula chloropus) i la bussejadora rata d’aigua (Arvicola sapidus). En les zones amb més corrent i sobre les
pedres que emergeixen de l’aigua trobarem la cueta
blanca (Motacilla alba) i la cueta torrentera (Motacilla cinerea) per a la qual el riu constitueix un dels
pocs llocs de cria de la comarca. En les branques de
la vegetació pròxima a l’aigua se situa el blauet (Alcedo atthis).
Els vessants muntanyosos i el canó fluvial mostren
multitud d’aus com l’àguila reial (Aquila chrysaetos),
l’àguila de panxa blanca (Hieraetus fasciatus) i el duc
(Bubo bubo).
De la vegetació de ribera que apareix al costat del
llit del riu Serpis destaca el xop (Populus nigra) i en
menys proporció l’àlber blanc (Populus alba), els
dos caducifolis. Diverses espècies de salzes (Salix
eleagnos, S. fragilis) estan també presents en alguns
trams del riu, així com l’abundant baladre (Nerium
oleander). Juntament amb aquest resulta fàcil trobar
el tamariu o tamarinde (Tamarix gallica) i l’esbarzer
(Rubus ulmifolius). Seguint el curs del riu, abunden
les formacions monoespecíficas de canya (Arundo
donax) i, molt prop del corrent, apareix el canyís
(Phragmites australis), un tipus de canya més estilitzada que requereix la presència d’aigua. Ocupant el mateix nínxol ecològic del riu és fàcil trobar
l’espadanya o bova (Typha latifolia) i a la vora és
freqüent vore els créixens (Roripa nasturtium-aquaticum), l’api bastard (Apium nodiflorum) i, engrunsant-se a favor del corrent, les espigues d’aigua (Potamogeton natans i P. pectinatus).
arròs o canya de sucre) i establiren sofisticats
sistemes d’irrigació que milloraren la producció. Quan, a mitjan segle XIII, els catalanoaragonesos van conquistar les terres de la Safor,
trobaren un paisatge agrari amb una extensa
xarxa de séquies i fèrtils camps, la qual cosa
els va permetre desenvolupar un vertader policultiu.
Aquest paisatge comarcal es veurà alterat amb
la introducció de la canya de sucre, a principis del segle XV. Comencen a dedicar-se àmplies zones a la canya dolça, per això els senyors territorials van fer importants obres de
millora de les infraestructures hidràuliques i
de les indústries de transformació, els trapigs
i els enginys. La canya, fins al segle XVII, va
convertir la Safor en un dels centres de producció i explotació sucrera més importants
d’Europa. L’expulsió dels moriscos l’any 1609
i la competència del sucre produït a les colònies d’Amèrica van ser l’inici del progressiu
declivi.
Al segle XVIII valencià comença a desenvolupar-se una important activitat tèxtil associada
a la producció sedera. El cultiu de la morera,
la fulla de la qual s’utilitza per a alimentar els
cucs de seda, encara que ja era present als segles anteriors, experimentarà un considerable
augment a la comarca, però també es produeix l’expansió del cultiu de l’arròs. Durant
el segle XIX la producció d’arròs augmentarà,
en detriment del de la morera. Però, sobre tot,
al segle XIX es desenvoluparà el cultiu de la
vinya, amb una importantíssima producció a
la nostra comarca de pansa moscatel. Plagues
com la filoxera o el mildiu faran de la vinya un
cultiu residual des de les primeres dècades del
segle XX.
Durant la segona meitat del segle XIX assistim
a la introducció del taronger, primer de manera esporàdica (a Potries en 1854 tant sols hi
ha un camp de tarongers de dues fanecades) i
després ocuparà la major part de les terres de
regadiu tradicional. La gran demanda europea
farà proliferar els cultius de cítrics fins ara que
constitueix pràcticament un monocultiu.
El medio físico de la comarca EL PAISAJE AGRARIO
La evolución histórica de los cultivos
de la Safor se caracteriza por en nuestra comarca
la fértil llanura costera que se La comarca de la Safor ha sido históricamente
extiende hasta el mar, protegida un territorio eminentemente agrícola, gracias a
unas extraordinarias condiciones geográficas y
por el cinturón montañoso que medioambientales, así como al complejo sistema
la flanquea por el sudoeste. Una hidráulico.
Hispania romana consolidó las grandes fincas
orografía y clima excepcionales, La
rústicas, las villae, desarrollando y mejorando
que junto al río Serpis o Alcoi espacios agropecuarios del mundo ibero. En estas
villae, además de los cultivos, había diferentes
y su afluente, el Vernissa, han espacios residenciales y complejos artesanales
la transformación y almacenamiento
favorecido la implantación de para
de los excedentes agrícolas. En la Safor hay
un sistema de irrigación que ha documentadas un buen número de este tipo
de explotaciones como la villa romana de la
hecho posible el desarrollo a lo Campina-Catorzena en Potries, donde el olivo,
largo de la historia de cultivos la vid y los cereales eran predominantes.
intensivos de regadío en este El islam heredó los modelos de explotación y los
cultivos del mundo romano. También introdujeron
ubérrimo territorio. otros cultivos (alcachofa, algarrobas, berenjena,
Colobra viperina / Culebra viperina
Blauet / Martín pescador
Esbarzer / Zarzamora
Polla d’aigua / Polla de agua
Barb comú /Barbo común
naranjas, arroz o caña de azúcar) y establecieron
sofisticados sistemas de irrigación que mejoraron
la producción. Cuando, a mediados siglo XIII,
los catalanoaragoneses conquistaron las tierras
de la Safor, encontraron un paisaje agrario con
una extensa red de acequias y fértiles campos,
lo cual les permitió desarrollar un verdadero
policultivo.
Este paisaje comarcal se verá alterado con la
introducción de la caña de azúcar, a principios
del siglo XV. Empiezan a dedicarse amplias zonas
a la caña dulce, por eso los señores territoriales
hicieron importantes obras de mejora de las
infraestructuras hidráulicas y de las industrias
de transformación, los trapiches y los ingenios.
La caña, hasta el siglo XVII, convirtió la Safor
en uno de los centros de producción y explotación
azucarera más importantes de Europa. La
expulsión de los moriscos el año 1609 y la
competencia del azúcar producido en las colonias
de América fueran el inicio del progresivo
declive.
En el siglo XVIII valenciano empieza a
desarrollarse una importante actividad textil
asociada a la producción sedera. El cultivo de
la morera, cuya hoja se utiliza para alimentar
los gusanos de seda, aunque presente en siglos
anteriores, experimentará un considerable
aumento en la comarca, pero también se produce
la expansión del cultivo del arroz. Durante el
siglo XIX la producción de arroz aumentará en
detrimento del de la morera. Pero, sobre todo, en el
siglo XIX se desarrollará el cultivo de la viña, con
una importantísima producción en esta comarca
de pasa moscatel. Plagas como la filoxera o el
mildiu haran de la viña un cultivo residual ya
desde las primeras décadas del siglo XX.
Durante la segunda mitad del siglo XIX asistimos
a la introducción del naranjo, primero de manera
esporádica (en Potries tan solo hay un campo de
naranjos de dos hanegadas en 1854), ocupando
después la mayor parte de las tierras de regadío
tradicional. La gran demanda europea hará
proliferar los cultivos de cítricos hasta ahora que
constituye prácticamente un monocultivo.
FAUNA
FLORA
En el río y en las fuentes que lo alimenten podemos encontrar, entre otros invertebrados acuáticos, la gamba
gabacha o de agua dulce (Dugastella valentina), un endemismo valenciano.
En este espacio también hay especies faunísticas acuáticas
de gran interés, como el caracol acuático (Melanopsis
dufouri), la rana común (Rana perezi), la más numerosa
de los anfibios, la culebra viperina (Natrix maura), el
cachuelo ibérico (Leuciscus pyrenaicus), el barbo común
(Barbus bocagei) y la anguila (Anguilla anguilla), entre
otros más comunes. En los remansos y azudes no será
difícil descubrir la polla de agua (Gallinula chloropus)
y la buceadora rata de agua (Arvicola sapidus). En las
zonas con más corriente y sobre las piedras que emergen
del agua encontraremos la lavandera blanca (Motacilla
alba) y la lavandera cascadeña (Motacilla cinerea)
para la que el río constituye uno de los pocos lugares de
cría de la comarca. En las ramas de la vegetación cercana
al agua se sitúa el martín pescador (Alcedo atthis).
Las vertientes montañosas y el cañón fluvial muestran
multitud de aves como el águila real (Aquila chrysaetos),
el águila de tripa blanca (Hieraetus fasciatus) y el búho
real (Bubo bubo).
De la vegetación de ribera que aparece junto al cauce
del río destaca el chopo (Populus nigra) y en menos
proporción el álamo blanco (Populus alba), los
dos caducifolios. Diversas especies de sauces (Salix
eleagnos, S. fragilis) están también presentes en
algunos tramos del río, así como la abundante adelfa
(Nerium oleander). Junto a ésta resulta fácil encontrar
el tamarisco o tamarindo (Tamarix gallica) y la
zarzamora (Rubus ulmifolius). Siguiendo el curso
del río, abundan las formaciones monoespecíficas de
caña (Arundo donax) y, muy cerca de la corriente,
aparece el cañizo (Phragmites australis), un tipo de
caña más estilizada que requiere la presencia de agua.
Ocupando el mismo nicho ecológico del río es fácil
encontrar la espadaña o enea (Typha latifolia) y en
la orilla es frecuente ver el berro (Roripa nasturtiumaquaticum), el apio bastardo (Apium nodiflorum) y,
meciéndose a favor de la corriente, las espigas de agua
(Potamogeton natans y P. pectinatus).