Cent trentè o novè? A qui li compro el pis?

34 LA VANGUARDIA
OPINIÓ
Daniel Fernández
Cent trentè o novè?
P
otser m’equivoco, però crec que
va ser Maragall el primer presi­
dent a utilitzar diguem que de de­
bò i de manera continuada l’ordi­
nal extens de president de la Generalitat,
que amb Pujol havia estat més un orna­
ment que una pràctica assídua. Amb Tar­
radellas, sens dubte, no recordo ni que es
plantegés el tema, però el cas és que, des­
prés de Maragall, els presidents Montilla,
Mas i ara Puigdemont sí que han estat sa­
ludats de forma pública i notòria amb l’or­
dinal diguem que històric. O historicista.
Carles Puigdemont, cent trentè presi­
dent de la Generalitat de Catalunya, sona
molt millor, sens dubte, que ser senzilla­
ment el novè d’una llista que començaria
amb la Generalitat republicana, que és la
que realment entronca amb l’actual i la
llista de presidents de la qual és la que po­
dem recitar de tirada: Macià, Companys,
Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall, Monti­
lla, Mas i, ara, Puigdemont.
Al cap i a la fi, la Generalitat filla de l’Es­
tatut republicà és una forma d’autogovern
que, evidentment, va triar el seu nom per
vincular­se amb velles aspiracions que en­
fonsaven, com no podia ser de cap altra
manera, les seves arrels en la història. I el
simple rescat d’aquest nom totèmic ja duia
per si mateix la marca d’una voluntat de
ser que es volia arrelada en el passat. Però
la veritat és que la Generalitat, la Diputa­
ció del General medieval, tenia molt poc a
veure amb la que va reinstaurar nomi­
nalment la Segona República. Evi­
dentment, d’altra banda. Perquè la
legitimitat de la Generalitat repu­
blicana l’hauríem de buscar en els
vots i la democràcia que la van
fundar, més que a les boires del
passat medieval. I va ser l’exili
el gresol definitiu d’una, in­
sistim, legitimitat de la qual
Tarradellas va ser guardià i
garant, però que va saber
adaptar­se als nous temps de la
monarquia i la Constitució del 78.
No pretenc, amb tot, entrar en
arguments històrics, sinó més
aviat assenyalar com la història
i la seva lectura, versió i expli­
cació, modulen i modelen tam­
bé el sentir dels pobles. Perquè
si hem acceptat que la Gene­
ralitat, que va ser un instru­
ment inicial de recaptació del
servei o tribut al rei (Corts a
Montsó el 1289, per exemple), va te­
D. FERNÁNDEZ, editor
nir entitat política i va ser una forma de
gairebé autogovern o almenys participa­
ció dels tres braços en la fiscalització dels
tributs (i singularment el que es pagava a
la corona), ha estat també perquè, perme­
tin­me que sigui clar, ens enfortia la imat­
ge de Catalunya com a democràcia antiga i
amb identitat política i nacional des de
temps tan llunyans com les Corts que Pere
el Cerimoniós va convocar entre 1358 i
1359 a Barcelona, Vilafranca i Cervera. Ai­
xí, la data oficial de la primera presidència
de la Generalitat que se sol donar és la de
1359, quan Berenguer de Cruïlles, bisbe de
El romanticisme no
ens hauria de portar a negar
i no intentar comprendre
la nostra història
JORDI BARBA
Girona, és elegit president. Per cert que la
llista dels cent trenta presidents de la Ge­
neralitat està dominada per membres del
braç eclesiàstic, la qual cosa dóna una
imatge com a mínim pintoresca d’aquesta
pretesa llarga història que queda inter­
rompuda, com tantes altres coses, amb el
decret de Nova Planta del 1716.
I allà és on es troba, em temo, el nucli
d’aquesta història sens dubte parcial que
ens converteix als catalans poc menys que
en la democràcia més antiga d’Occident,
gairebé perfecta, per sucumbir finalment
en la guerra de Secessió i passar tres­cents
anys d’opressió (sic). En fi, que la història
és una arma política, ho sabem. Però el ro­
manticisme no hauria de portar­nos a ne­
gar i no intentar comprendre la nostra his­
tòria. Perquè, justament, és la nostra.
Els poso algun exemple més, a risc que
ploguin cartes: Antoni Bofarull es va in­
ventar el 1872 allò de la Confederació Ca­
talano­Aragonesa, que s’entén el que vol
dir i també el que pretén, però crec que va
forçar el vell regne d’Aragó, perquè Jaume
I tenia el títol de rei d’Aragó i de Mallorca i
de València, però comte de Barcelona,
com sabem. I si anem al 1137 i al casament
de la filla de Ramir II, Peronella, amb Ra­
mon Berenguer IV, doncs l’aliança con­
verteix el comte de Barcelona en príncep,
sí, però vassall del rei d’Aragó.
En fi, que la història també la carrega el
diable de la política i els destins nacionals.
Poca gent podria creure avui que els Mos­
sos d’Esquadra els va crear (el 1721)
l’administració borbònica, com
esquadres de paisans armats
per oposar­se als miquelets
austriacistes resistents. O si­
gui, que la història és més
complexa que no sembla. I
sens dubte no és un conte ma­
niqueu de bons i dolents, purs i
heretges. El president Puig­
demont faria bé sentint­se
orgullós de ser el novè pre­
sident d’una Generalitat
democràtica i deixar enre­
re el llast sentimental d’un
passat reinterpretat. Igual
que suposo que deu estar
orgullós de ser d’Amer, pe­
rò no l’ha d’influir massa
que la seva vila natal fos
quarter general del general
Cabrera durant la segona carli­
nada o que fos, precisament Amer,
una de les onze viles que els Mossos d’Es­
quadra del primer Veciana haguessin de
protegir.c
José María Raya
E
A qui li compro el pis?
l Marc i la Nerea aspiren a viure
en una cançó d’amor i volen
comprar­se un pis. Tenen tres
possibilitats, acudir a la Laura,
una agent immobiliària. Acudir al Vicenç,
responsable de la divisió immobiliària
d’un banc. O bé, negociar amb la Maria, la
propietària d’un pis que ha decidit ven­
dre ella mateixa sense cap mitjancer. A
qui compraran?
Si el Marc i la Nerea tenen pressa, la
millor decisió serà comprar­lo a la Laura.
La Laura té una comissió per venda (per
exemple, del 5%) i el seu incentiu és fixar
preus de sortida propers al preu de mer­
cat perquè la venda sigui ràpida i així po­
der concentrar­se en la pròxima venda.
La Maria va decidir vendre ella mateixa,
J.M. RAYA, Tecnocampus
malgrat que sap que el seu preu de sorti­
da serà més ambiciós i, per tant, la venda
serà més lenta. Però si té paciència, pot­
ser trobarà aquest comprador que està
disposat a pagar més pel seu pis. Levitt i
Syverson ja van constatar això en una in­
vestigació del 2008, on van comprovar
que els agents immobiliaris aconseguien
un preu de venda un 3% més alt si el pis
que venien era d’ells, encara que això
impliqués que el pis estigués més temps
al mercat.
Cal tenir en compte que un 3% de
300.000 euros són 9.000 euros, xifra no
menyspreable per a la Maria. En canvi,
els 450 euros per a la Laura poden no
valer la pena si això suposa moltes més
visites i negociacions. I a tot això, on ens
queda en Vicenç? En Vicenç fixa l’estra­
tègia de venda de pisos que són propietat
del banc. El banc també vol maximitzar­
ne el preu, perquè avui ja no té dificultats
financeres. Però el banc té una altra di­
ferència fonamental respecte a una agèn­
cia immobiliària o a un particular. És
bastant probable que el comprador rea­
litzi, al llarg de la seva vida, més transac­
cions amb el banc: un pla de pensions, un
fons d’inversió, un compte corrent. Per
això, al banc li interessa deixar la sensa­
ció en el comprador que ha realitzat un
bon tracte.
Així, ja que en Vicenç ha llegit el recent
llibre de Thaler, sap que la seva estratègia
de màrqueting òptima serà inflar el preu
de sortida, però facilitar que el preu final
s’assoleixi després d’una important re­
baixa (superior al 10%). El següent, una
bona hipoteca que sigui només el principi
d’una altra relació duradora.c
DIUMENGE, 31 GENER 2016
Llucia Ramis
El sopar
de solters
L’
altre dia vaig anar a un so­
par de solters. Cada con­
vidat havia de portar­hi
algú de l’altre sexe. Érem
vuit noies i vuit nois, no ens conei­
xíem. Allò semblava el ball d’una re­
vetlla en els temps de Rodoreda, o el
començament de la pel∙lícula The
Lobster, de Yorgos Lanthimos, en què
els humans tenen un termini màxim
de quaranta­cinc dies per trobar pa­
rella, si no volen acabar convertits en
animals.
La solteria encara és un estigma so­
cial. Tens un problema, alguna cosa
dins teu no va bé. Si talles amb algú,
tothom et dóna el condol, malgrat que
tu tinguis la impressió d’haver­te tret
un pes de sobre. Hi ha tota una indús­
tria de consum immediat per deixar
de ser solter, des d’aplicacions i webs
de contactes, fins a festes de singles.
Afanya’t, et queden quaranta­quatre
dies. Si no ho aconsegueixes és perquè
no t’hi esforces prou. Un solter és un
perdedor. Un solter que intenta deixar
de ser­ho és un perdedor desesperat.
En arribar al sopar, es disparen els
prejudicis: per què hi ha aquesta gent?
Per quina raó no estan emparellats?
Per què volen canviar la seva situació?
Es pregunten ells el mateix sobre mi?
Un solter és un perdedor;
un solter que intenta
deixar de ser­ho és un
perdedor desesperat
En algun cas, era evident; un histrio­
nisme mal dissimulat o una falta d’au­
toestima devastadora feien enrere
qualsevol més o manco caut que pre­
tengués apropar­s’hi. En d’altres, sal­
tava la sospita: és interessant, però si
ha acceptat venir deu ser per alguna
cosa. N’hi havia qui tenia pendent sor­
tir de l’armari. Durant les presenta­
cions, amb una copa a mà, s’encén el
detector de defectes. En tirants, en ple
mes de gener, una assegura que l’es­
calfament global no existeix. Un altre
explica el sistema per adaptar els torns
del metro de Barcelona a un lector de
targeta com l’Oyster de Londres. Te­
mes tan apassionants que només pots
brindar. Moltes vegades. Sense parar.
Fins que, per aquelles coses de l’al­
cohol, et sents acompanyada dels és­
sers més extraordinaris del món.
Arriba el moment de seure a taula.
Per pura intuïció, l’amfitriona ens
ajunta amb qui ens considera afins.
Em flanquegen els més atractius i co­
mença el joc. Guanya qui lligui. Els
principiants fixen els seus esforços en
un únic objectiu i ho aposten tot a un
sol número; els bregats fingeixen tenir
una inclinació exclusiva per tres o
quatre, sense perdre de vista la seva
intenció principal. I els que van a sac,
doncs això, van a sac. Dos fem tram­
pes: ella va començar a sortir amb un
noi la nit anterior, i jo vaig començar a
fer­ho l’endemà que em convoquessin
en aquest sopar. Potser el secret
d’aquestes trobades és que et mostren
que tenies l’antídot davant dels nas­
sos. Sempre és millor anar­hi esti­
mada de casa. Una cosa és divertir­te
envoltada de solters i una altra de ben
distinta reconèixer­te entre ells. En
tot cas, serveixen perquè deixis de ser­
ho, encara que de forma indirecta.
Ningú no vol acabar convertit en un
animal. (Continuarà).c