La vida busca refugio - Diario de la ciudadanía InfoTalQual.com

Anuncio
InfoTalQual
UN PROJECTE DE LA FUNDACIÓ IBN BATTUTA
la realitat que compartim
‫الحقيقة التي نتقاسمها‬
MARZO 2016
la realidad que compartimos
La vida busca refugio
Il·lustració: Ernesto Rodríguez
El viaje de Hakam. Cuatro mil kilómetros
desde Siria hasta Alemania
SOLIDARITAT
EDUCACIÓ
El FC Barcelona promou
Un de cada quatre
una campanya per ajudar alumnes nouvinguts
els refugiats PÀG. 5
no finalitza l’ESO PÀG. 14
PERIODISMO
La libertad de prensa
se castiga con cárcel en
varios países PÁG. 10
1
REPORTAJE
Diario de un refugiado
Paso a paso, de Damasco a Dortmund
Desde InfoTalQual hablamos, vía conexión telefónica, con Hakam. Este refugiado sirio de 33 años ha encontrado
asilo en Alemania tras un viaje infernal
de 21 días de invierno. Sólo él sabe lo
que separa Damasco de Dortmund. Antes de la guerra, Hakam tenía un buen
nivel de vida en Siria. Con su empleo de
contable en una empresa de zapatos,
residía en uno de los barrios más céntricos de la capital y pertenecía a una
clase social adinerada. Sin embargo,
como en tantos otros casos, con el conflicto bélico el guión de esa vida experimentó un giro radical. Las bombas de
no se sabe qué bando destruyeron la fá-
1. Salida de Damasco a Beirut
2. Vuelo de Beirut a Estambul
3. Estambul-Mersin
4. En patera hasta a Atenas
5. Atenas-Salónica
6. Frontera macedonia
7. Contrabando hasta Belgrado
8. Llegada a Budapest y papeles
9. Austria, los refugiados se separan
10. Hakam llega a Dortmund
10
9
brica de zapatos y entre los escombros
quedó sepultado el futuro de Hakam,
además de los cuerpos de varios de sus
compañeros de trabajo. El instinto de
supervivencia le hizo tomar la decisión.
Ese 17 de septiembre, cogió todos sus
ahorros, algunos víveres, un saco de
dormir y un GPS. Y se puso a caminar.
8
7
6
5
3
4
2
RACHID EL YOUNOUSSI
RAMON VILAJOSANA
Era un día gris en Damasco, la capital
milenaria de Siria. Con pasos lentos
empecé a cruzar el camino que separa
la plaza de Shahbandar de la avenida
al-Abed. No estaba solo. Compartía
el paso, y algo más, con un grupo de
caminantes, en busca de un futuro tan
incierto como esperanzador. Todos
contaban sus pasos. En cada 150 o 200
metros hay un puesto o barrera de
control militar. Mi barrio estaba bajo el
control del régimen, tenía que cruzar
más de diez barreras para llegar a mi
objetivo. Hemos visto como detienen
a jóvenes del barrio vecino de Daraya
sólo porque está bajo el control de la
oposición. Entre los edificios en ruinas,
recuerdo el ruido estremecedor de las
bombas que caían a escasas manzanas,
y las sirenas de las ambulancias que no
cesaban. No creo que el infierno difiera
mucho de esos dos kilómetros.
Tuve que abandonar mi hogar después de que las bombas de no sé qué
bando destruyeran mi futuro. Sólo
los turbios recuerdos de unas remo-
2
tas vacaciones por Europa me hacían
olvidar ese escenario tan y tan negro.
En mi país me había conreado un buen
nivel de vida. Trabajaba de contable
en una empresa de zapatos, pero las
explosiones de aquel día de verano
convirtieron la fábrica en un montón
de piedras. Murieron varios amigos,
compañeros de trabajo que conocía de
años atrás. Fue duro asumirlo, aunque
la muerte, en estos tiempos, sea un
compañero diario. Muchas bombas de
la oposición se equivocan de objetivo
y matan a civiles. Los jóvenes que no
mueren están obligados a entrar en el
ejército del dictador al-Assad y los que
se niegan se pudren en sus celdas de
muerte. La vida en Damasco y su alrededor es una lucha diaria por seguir
vivo, entre los muertos.
Al final hemos logrado nuestro objetivo, coger un autobús para entrar a
Líbano. En el mismo día que llegamos
a Beirut cogemos el avión rumbo a
Estambul. En el aire me siento liberado. Por primera vez en muchos años,
dejo de sufrir esa asfixiante inseguridad. Ese constante temor por perder
la vida. A la vez, sigo recordando los
rastros de mi madre cuando nos despedimos. No quiso llorar. Ella sabe que
en Siria se está acabando todo, esperas la muerte o participas en ella. “Te
deseo muy buena suerte” fue su última frase, con una voz triste y lágrimas
congeladas, cristalizadas, que se reflejaban a través de una mirada cargada
de coraje.
Mi buen amigo Ali
Al llegar a Turquía empieza el festival
de las mafias. Los contrabandistas
son los únicos que pueden ofrecerte
los medios para lograr el exilio a un
país europeo. Todos se aprovechan
de la desesperación y la ansiedad de
aquellos que huimos de la muerte. Lo
primero que hicimos fue desplazarnos
La vida en Damasco y su
alrededor es una lucha
diaria por seguir vivo,
entre los muertos
en autobús casi mil kilómetros hacia el
sud; de Estambul a Mersin. Allí conocí
a unos sirios que se dedicaban al
tráfico de personas rumbo a Italia. Me
pareció un buen destino, pese a que
nos pedían 6.000 euros por el trayecto
en barco. Teníamos el dinero, pero
1
no nos llegaron más noticias. Estuve
esperando durante una semana. En
esas, conocí a Ali. Procedía también
de Damasco y, curiosamente, era
del mismo barrio que yo. Enseguida
entablamos una buena relación y eso
nos hizo compartir buena parte de
nuestro largo viaje. Cansado de esperar
el barco hacia Italia, Ali me convenció
para cambiar de ruta. Un palestino
sirio conocido suyo se encargaría de
dejarnos en Grecia con su patera, por
2.000 euros.
Éramos entre 80 y 90 personas dentro de una embarcación muy precaria.
Quizás por el miedo o la adrenalina extrema de esa situación, durante el viaje
conocí a un grupo de jóvenes que acabarían siendo buenos amigos por un
tiempo. El 25 de septiembre de 2015
llegamos a Grecia y allí nos dirigimos
a Atenas. Todavía recuerdo muy bien
esa noche en la capital griega, cuando
decidimos ir por tierra al nuevo mundo, a “los países de asilo”. Éramos un
grupo de cinco jóvenes, todos procedentes de zonas de guerra. Aymen venía de las aldeas de Damasco, Ali y yo
del centro, Muhib de Alepo, y otro chico que era de Homs. No sé si nuestra
desagradable estancia en Atenas nos
empujó a abandonar muy pronto esa
ciudad histórica.
Al día siguiente compramos los requisitos de viaje y nos fuimos en tren
hacia Salónica y de allí, en coche, al
pueblo de Idomeni, en la frontera
con Macedonia. Antes, por supuesto,
el chófer nos hizo bajar y caminar un
buen trecho. Continuamos la marcha a
pie, guiados por un GPS que acabaría
siendo nuestro mejor compañero de
viaje. Hacía mucho frio y cruzamos los
15 kilómetros sin hablar.
Nos dirigimos a un hostal llamado
Jara. La dirección la llevábamos apuntada en el mapa de la frontera con Macedonia. Recuerdo bien que nos contaron que el viaje a pie para entrar a ese
país sería infernal. Mafias sin piedad,
malos tratos y miles de historias de
paisanos que han perdido sus vidas en
este trayecto. Sentí un escalofrío y por
un momento pensé que Dios es duro.
He dejado la muerte en casa para encontrarme otra, peor, en el extranjero.
Pero no había marcha atrás.
Nos despertamos al día siguiente
temprano, con el aullido de unos perros. Ladraban a unos jóvenes que estaban de vuelta, después de intentos
fallidos de cruzar la frontera. A las 8
de la mañana nos pusimos en marcha
hacia la montaña, con un viento frío
que pegaba a nuestras caras duramente. Encontramos una carretera vieja y
caminamos hacia Macedonia. Subimos
toda la montaña casi con la respiración interrumpida y mis fuerzas poco
a poco se iban agotando.
Al alcanzar la cumbre, nada se veía
en el horizonte. Volvimos a la carretera y reemprendimos la marcha por
Hakam (33 años), en un bosque de Macedonia con el calzado que le regaló un campesino de Grecia.
los campos de maíz, camino hacia el
pueblo fronterizo más cercano. Encontramos a un agricultor conduciendo su
tractor. Nos pregunta si somos sirios
y nos indica el camino más seguro. A
parte, al ver mi calzado desgastado,
me quiso regalar un par de zapatos
que llevaba para trabajar. A veces, en
la vida, Dios baja a la Tierra y se disfraza de campesino para ayudar a los más
apurados.
Por fin llegamos a la aldea. Era lo más
parecido a los pueblos de la costa siria,
en términos de intensidad de la vegetación y de la pobreza. Buscamos enseguida la estación de autobuses con el
objetivo de viajar hasta Skopje, la capital de Macedonia. Allí, en la estación,
encontramos a otras cinco personas
que habían coincidido con nosotros
en el hostal Jara. Intercambiamos sólo
miradas, como ocurre en las películas.
Primera regla: nada de hablar entre
nosotros en las estaciones de medios
de transporte.
Eran las siete y cuarto. Sólo faltaban
quince minutos para el bus que nos
ayudaría a cruzar la frontera, camino
a la capital. En ese momento irrumpió
en el lugar un oficial con uniforme militar. ¡Oh, el horror! Empieza a solicitar
la identidad a las personas que se sientan lejos de nosotros, pero hay un joven a mi lado que parece muy nervioso
y no para de mirar a los militares. Lo
detectaron y se acercaron a él. El joven me susurra: “¿Qué les contesto?”.
Lo intentamos con: “Somos rumanos y
nos hemos olvidado los pasaportes en
el hotel”, pero no funcionó y nos llevaron a un sitio donde estaban detenidas
casi cincuenta personas, todas de Siria.
La policía y los militares nos ordenaron sentarnos en el suelo con un
frío que jamás había vivido antes, y
empezaron a reírse de nosotros. Nos
envuelve una mezcla de sentimientos
de humillación, miedo y perdición. Al
ver tantos coches militares y policiales
La policía y los militares
nos ordenaron sentarnos
en el suelo con un frío que
jamás había vivido antes,
y empezaron a reírse de
nosotros
mi imaginación voló lejos, hacia los
parajes de mi país, donde los militares
hacen lo que les da la gana. Después
de cuatro largas horas en el frio, nos
soltaron, sin una palabra. La furia y el
enfado se apoderaron de nosotros. Decidimos que lo mejor era quedarse ahí
hasta que se tranquilizasen las cosas.
O encontrar un contrabandista.
Los latidos eran audibles
La ansiedad por poner fin a esa
pesadilla nos hizo reemprender la
marcha sin dejar pasar demasiado
tiempo. Decidimos seguir nuestro
camino a pie y, para pasar más
desapercibidos, nos pusimos a andar
en la oscuridad de la noche, entre
el fango y tropezando con nuestros
equipajes. De nuevo, otro obstáculo
irrumpió en nuestro camino. El control
fronterizo, con los camiones alineados
para no poder cruzar, y nosotros
escondidos esperando el momento
oportuno. Nuestros cuerpos estaban
llenos de una fuerza que echaba para
atrás cualquier síntoma de cansancio
y desesperación, dando lugar a la
esperanza.
Caminamos con cierto sigilo de forma alineada junto a la valla. De repente, Ali me dijo: “¡Corre, corre!” y, en
un abrir y cerrar de ojos, nos encontramos escondidos detrás de brozas
y matorrales. Sentí que los latidos de
mi corazón eran audibles, por lo que
traté de silenciar mi respiración. Los
cinco sentidos de mi cuerpo estaban
en alerta máxima de forma que conseguía escuchar las palabras inentendibles de esos agentes, vislumbrando la
luz de sus lámparas entre los arbustos.
Gracias a Dios, cesaron su búsqueda y
pudimos escapar.
Seguimos caminando y pasamos
tres o cuatro pueblos intentando que
algún coche se parara. Sin embargo,
nuestros intentos fueron en vano y lo
máximo que conseguimos fue justo lo
que no queríamos. De pronto nos detuvo un coche militar y de él salieron
tres hombres uniformados. Antes de
que nos preguntaran, nos anticipamos
diciéndoles: “Efectivamente, somos
de Siria, hacer con nosotros lo que
creáis oportuno”. Hablaron entre si y
por la emisora, mientras nosotros les
contemplábamos en estado de apatía y nerviosismo. El más joven de los
agentes, que parecía un veinteañero,
inspiraba cierta simpatía y se interesó por nuestro caso. “¿Cual es vuestro
nombre?”, preguntó. Yo le contesté que
me llamaba Hakam y Ali prefirió hacerse llamar Marios, dado a que ellos
son conocidos por su rudeza en el
trato con los musulmanes. “¿A qué os
dedicabais en vuestro país?, cuestionó.
Le contesté que yo era contable y Ali,
camarero en un bar. Minutos después
nos transmitió un mensaje tranquilizador: “Escuchar, somos buena gente y
os dejaremos seguir vuestra ruta, pero
caminar por el bosque en vez de la carretera principal”. No fue tan amable
su jefe, que nos dijo: “¡Shut up and go!”.
Y así lo hicimos.
Continuamos hacia nuestro objetivo,
mientras el hambre, el cansancio y el
frío se apoderaban de nosotros. Observé el cielo y vi las estrellas brillando de
forma diferente a lo habitual, como si
Dios las acabara de fabricar. ¡Oh Dios,
creador de esta gran belleza!, te ruego, te suplico, no me abandones aquí,
no me dejes solo, porque tengo fe en ti.
Fue en ese instante de serenidad donde sentí, nuevamente, como si mi voz
hubiera sido escuchada. En pocos minutos se paró a nuestro lado un Mercedes Benz y su conductor nos invitó a
subir. A nuestros ojos, aquel señor era
como un ángel de la guarda que bajó
del cielo para acabar con nuestro sufrimiento. Sentí un calor enorme recorriendo todo mi cuerpo helado.
Entramos en una conversación con
el conductor y entendimos que vivía
en Kosovo y que era musulmán. Deci3
dimos contarle toda la verdad para no
implicarle en caso de que nos parase
la policía. Se dirigía a Skopje, la capital
de Macedonia, pero aceptó llevarnos
hasta Kumanovo a cambio de que le
pagásemos 100 euros más de gasolina.
Esa cantidad nos sonó minúscula en
comparación de lo que podrían pagar
los demás.
La ciudad sin ley
En plena noche del día 1 de octubre
llegamos Kumanovo, una ciudad
fronteriza entre Macedonia y Serbia.
Buscamos un hotel donde alojarnos
y todos nos rechazaron excepto uno,
aunque su recepcionista dudó de mi
falsa nacionalidad rumana y nos pidió
que abandonáramos la habitación
antes de las 10 de la mañana. Allí
me pregunté si ya habían añadido la
humillación en la definición de asilo
de guerra.
Al día siguiente nos dirigimos a la
mezquita para encontrarnos con uno
de los contrabandistas, Abu Safar,
apodado “el Mejicano”. Subimos a un
taxi y el conductor nos dejó a las afueras del pueblo de Vaksintse, ya que la
zona era muy conflictiva, con mucha
delincuencia de mayoría albanesa. Nos
informaron que es una ciudad sin ley,
sin policía, y paradójicamente nos entró miedo. Decidimos irnos a Lojane,
el pueblo colindante con la frontera,
convencidos de que allí seguramente
habría otros contrabandistas. Y efectivamente, llegamos a la mezquita y nos
encontramos con dos hermanos de la
ciudad siriana de Deraa que estaban
esperando a un contrabandista llamado Sufian, “el Pakistaní”.
Dejó que nos quedásemos a dormir
en su casa de Vaksintse y creo que
jamás en mi vida pasé una noche tan
mala, sea por el frío que hacía o por
la mala compañía. Y es que había una
rata paseando que no nos dejaba dormir, hasta que uno de los compañeros del cuarto la aplastó con la palma
de su mano. A las ocho de la mañana
del día siguiente me despertó el sonido del móvil. Era el Mejicano. Me dijo
que llevaba esperándome desde ayer.
Le contesté, muy enfadado, pero me
interrumpió para decirme que su viaje partía mañana. Teniendo en cuenta
que la fecha del viaje de Sufian, el Pakistaní, todavía era desconocida, decidimos aceptar la propuesta “mejicana”.
Ali y yo, junto a otro grupo de refugiados, nos dirigimos hacia la montaña
para cruzar la frontera y llegar a Serbia. Hagi, un albanés que acompañaba
al Mejicano, fue nuestro guía. Parecíamos un rebaño de cabras mientras él
nos adelantaba a veces y se quedaba
atrás en otras, sin dejar de mostrar
su amor al hachís, que no separó en
ningún momento de su boca. Caminamos durante horas y horas, subiendo
y bajando montes, cruzando ríos y
aguantando su carácter arrogante. Intentamos descansar de la fatiga que
llevábamos, pero dormir con el fuerte
viento que soplaba tampoco era una
4
tarea fácil. Nuestros cuerpos tiritaban
y nuestros dientes castañeaban. De hecho, llegué a pensar que no sobreviviríamos.
Cuando llegó la media noche, el albanés nos llevó a un granero, donde
pudimos disfrutar del calor que había
dentro. Sin embargo, unas pocas horas
después, nos trasladó de nuevo al bosque y allí tuvimos que reunir leña para
prender un fuego que alimentó nuestro cuerpo.
No fue hasta la tarde del día siguiente que nos metieron en un camión de
los modelos de los años sesenta. Éramos alrededor de unas treinta y cinco
personas, comprimidos en un espacio
muy reducido. No habíamos recorrido
causando bastante humareda. Fin
de trayecto. Empujamos la puerta y
seguimos la ruta andando en grupos,
dirección a Belgrado. La capital de
Serbia quedaba a unos 90 km de allí,
y aunque cabía la posibilidad de que
nos devolvieran a Macedonia, nuestro
paso fue firme en busca de hallar un
destino estable.
Acabamos llegando a Belgrado a las
cinco de la mañana. De nuevo, el frío
de invierno era mortal. Nos dirigimos
a la comisaría de policía para solicitar
la documentación que nos permitiría
ser reconocidos como refugiados. No
obstante, tampoco fue nada fácil. Tuvimos que esperar unas tres horas haciendo cola en la calle.
los refugiados y, sin pensarlo demasiado, confiamos ciegamente en él. Le pagamos 2.600 euros cada uno y nos pusimos en un viejo coche Ranger para
emprender el viaje hacia Austria. Casi
puedo jurar que las ovejas en los países más atrasados viajan en mejores
condiciones. Mis huesos estaban entre
los colegas por un lado y el hierro del
coche por el otro.
De repente se detuvo el motor. El
conductor nos ordenó que bajáramos
del vehículo y que le esperásemos ahí.
Sin comprenderlo demasiado, tuvimos
que permanecer unas cuatro horas
más en el aire libre, soportando las
gélidas temperaturas de ese recóndito paraje del mapa magiar. El chófer
regresó y reemprendimos el camino
en coche una hora más. Después nos
ordenaron seguir a un guía por los
senderos del bosque y, en ese periplo,
volvió a ocurrirnos otro contratiempo.
El guía desapareció y nos abandonó
en plena zona forestal. Sin rumbo ni
dirección, empezamos a caminar sin
hablar, tal vez sin pensar, mientras los
pies tomaban el mando hacia donde
sea y ninguna parte a la vez.
El oasis austríaco
ni medio kilómetro de carretera cuando la puerta trasera se salió de su sitio
y la gente empezó a gritar. Cada uno
tenía una posición diferente; sentados,
de pie o de cuclillas. Aplastados unos
con otros, la marea humana nos empujaba hacia atrás y hacia adelante. Era
un panorama catastrófico y a pesar de
la delicada situación y de los gritos de
terror, el conductor no detuvo el vehículo hasta que pasaron unos diez minutos.
Largo camino a Belgrado
Ese viaje requería de unas cuatro
horas, pero a mí me perecieron
cuarenta años. Sabía dónde tenía la
cabeza, pero mis pies se hallaban en
paradero desconocido. Apenas podía
sentirlos. Estaba a punto de llorar
del dolor, y hubiese deseado que nos
parara la policía para acabar de una
vez por todas con ese sufrimiento. Al
cabo de un rato el camión se salió de
la carretera y dio un frenazo brusco,
Al fin, ese 4 de octubre, pudimos
disponer de los papeles. Hecho que
nos permitió encarar el viaje hacia
Hungría con ciertas garantías. Sin problemas al pasar la frontera, llegamos
a Budapest con el propósito de hallar
la manera de viajar a Austria. La dificultad residía en cruzar al país vecino
sin ser descubiertos por los controles
fronterizos, ya que nos exponíamos al
riesgo de ser registrados por “la huella
de Hungría”. Muchos refugiados fueron “fichados” en el país magiar. Las
autoridades les obligan a registrarse
con sus huellas dactilares y pasan a ser
asilados en Hungría, de modo que no
pueden cruzar ninguna otra frontera a
no ser que quieran regresar a Turquía.
A pesar de las dificultades, Ali y yo
teníamos claro nuestro objetivo final:
llegar a Austria. Así que nos pusimos
en contacto con un contrabandista
para lograrlo. Banki era un hombre
fuerte de unos 40 años, de origen kurdo. Tenía una buena reputación entre
Dormíamos sin cerrar los ojos. De
hecho, entre el frío y la preocupación
era imposible entrar en sueño. Al
amanecer vimos un pueblo. Fue como
un oasis en pleno desierto. Era de
Austria. Parecía un municipio muy
pequeño. Entramos y en seguida nos
detuvo la policía. Nos trasladaron a
un campamento donde nos facilitaron
algunos alimentos y documentación,
antes de llevarnos a la estación de tren.
En ese punto, Ali y yo nos separamos.
El camino que durante tantos días
habíamos recorrido juntos, había
llegado a su intersección. Mi “hermano”
compró un billete para viajar a Suecia,
mientras que yo dirigí mi rumbo hacia
Alemania; concretamente, Dortmund.
Tras un viaje de más de doce horas,
lo primero que hice cuando llegué a
Dortmund fue comprar cigarrillos,
agua y chocolate. Hoy es 10 de octubre y empiezo a sentirme mejor, más
humano, vivo. Me entregué a la policía
alemana y me enviaron al campamento para comenzar una nueva etapa.
Espero que esta sí, sea la definitiva. La
que me permita rehacer mi vida y recuperar la dignidad, dejando atrás la
pesadilla de un camino que se me hizo
interminable. Me he inscrito a un curso de alemán, en un centro financiado
por el gobierno teutón. Es importante
integrarse en un país en el que jamás
imaginé que acabaría viviendo.
Había estado en Europa, de vacaciones; concretamente, en Grecia. Qué
distinto el trato del turista y el del refugiado... He descubierto la mafia, el
hostigamiento policial, la xenofobia, la
humillación. En definitiva, Europa me
ha mostrado su faceta más oscura. Espero que, a partir de ahora, empiece a
ver sus virtudes, de las que tanto presume.
Un clam a favor de la solidaritat
El FC Barcelona impulsa una campanya per ajudar els refugiats
PAU AGUILERA
Més enllà de la seva faceta purament
esportiva, el FC Barcelona ha volgut
demostrar un cop més la seva vessant
humana. I és que el Barça no només
acumula virtuts com a un dels millors
clubs esportius del planeta sinó que,
a més, sovint actua com una entitat
solidària amb un fort compromís
social. En aquest cas, el club català
ha impulsat una iniciativa que vetlla
per la integració social dels refugiats.
A través de la seva Fundació i l’Àrea
Social, i juntament amb la Creu
Roja, el Barça promou la campanya
anomenada “Tant se val d’on venim”,
frase extreta de la primera estrofa de
l’himne oficial.
D’aquesta manera, el club blaugrana va posar en marxa a principis de
temporada una iniciativa que pretén
donar resposta a la crisi dels refugiats
que s’està vivint a Europa des de l’estiu
passat. Una situació d’emergència que
ha provocat que el Vell Continent hagi
acollit centenars de milers de persones provinents d’altres països en situació de conflicte. Segons l’ACNUR (Alt
Comissionat de les Nacions Unides per
als Refugiats) es preveu que el nombre
de refugiats pugui augmentar fins als 2
milions, la majoria d’ells d’origen sirià,
afganès o iraquià.
Aquesta campanya compta amb tres
grans eixos d’actuació, com són la recaptació de fons, la sensibilització social i la integració dels afectats per
aquesta crisi migratòria.
La implicació per part del Barça ha
estat molt elevada i tots els estaments
del club s’han volgut sumar a la campanya solidària, incloent a jugadors
del primer equip, com Messi, Neymar,
Iniesta, Busquets o Gerard Piqué. També l’entrenador Luis Enrique Martínez
i els capitans de les seccions professionals del FC Barcelona han prestat
la seva imatge per promoure la causa
benèfica, ja sigui a través de vídeos o
Cartell promocional de la campanya.
fotografies amb missatges de difusió.
La Fundació del FC Barcelona, aprofitant la força mediàtica de l’entitat
blaugrana, demana la col·laboració de
socis i seguidors culés, els quals poden
destinar donacions econòmiques a la
Creu Roja. La institució humanitària
és la responsable de rebre i gestionar
tots els donatius, amb l’objectiu de que
posteriorment aquestes ajudes facilitin la nova vida dels refugiats. Fonts
del club senyalen que s’ha escollit
aquesta entitat perquè és un organisme especialitzat en aquests casos. Així,
les principals línies d’actuació a partir
dels fons benèfics que s’hagin recaptat
són garantir l’accés a l’aigua potable,
l’abastiment d’articles alimentaris i no
alimentaris, la cobertura dels serveis
de salut bàsics i el restabliment dels
llaços familiars.
Un altre dels objectius que s’ha intentat assolir des d’aquesta iniciativa solidària és sensibilitzar i conscienciar a la
majoria de la massa social que rodeja
el club (penyes, socis, seguidors, visitants de la pàgina web...). S’ha informat
sobre les dificultats dels refugiats i les
situacions bèl·liques i de pobresa que
tenien al seu país, així com les que tenen en la posterior adaptació a terres
europees.
Per últim, la campanya “Tant se val
d’on venim” també ha procurat que el
club en sí es converteixi en un vehicle per a la integració dels que acabin
d’arribar. Juntament amb les Penyes
blaugranes s’han dut a terme activitats per recaptar diners i facilitar, dins
del que cap, una òptima adaptació dels
refugiats que puguin anar arribant en
un futur no gaire llunyà.
Maneres de contribuir a la causa benèfica
Per garantir l’èxit d’aquest mostra de solidaritat,
el FC Barcelona vol implicar tota la seva massa social (socis, aficionats i penyistes), els seus esportistes (jugadors dels equips professionals i tècnics), i
agents econòmics (patrocinadors i proveïdors) per
obtenir els màxims recursos econòmics i fer les donacions a la Creu Roja , que atendrà les necessitats
dels refugiats.
Aquestes donacions es poden fer via ‘on line’,
a través de la pàgina web oficial del FC Barcelona
(www.fcbarcelona.cat/fcbrefugiats), on caldrà omplir un formulari i triar el pagament mitjançant targeta de crèdit o domiciliació bancària. Un altra opció
és fer una donació de 1,2 euros enviant un SMS amb
el text FCBREFUGIATS al 28014. Existeixen d’altres
maneres de fer aportacions econòmiques, com ara
de forma presencial en guardioles situades en
diferents punts de l’Estadi, com la FCBotiga, les
oficines, la pista de gel, les taquilles, la Fundació,
l’OAB o el Museu.
Els dies de partit al Camp Nou, al Palau Blaugrana i al Miniestadi també s’hi instal·laran uns
estands amb urnes i taulells informatius en els
accessos dels propis recintes.
5
6
Entrevista a JOSEP CORTADA VILA, Director General de la Fundació FC Barcelona
“La solidaritat és un valor
intrínsec de molts catalans”
RAMON VILAJOSANA
Des de l’any 2010, Josep Cortada
Vila ocupa el càrrec de Director
General de la Fundació FC
Barcelona. Anteriorment havia
treballat al Departament d’Acció
Social de la Generalitat de Catalunya
com a responsable de Projectes
Estratègics. Nascut a Banyoles ara
fa 40 anys, Cortada és llicenciat en
Ciències Empresarials i Màster en
Gestió a ESADE. El màxim dirigent
de la Fundació social del Barça ens
parla, entre d’altres temes, de la
campanya “Tant se val d’on venim”,
una iniciativa benèfica per als
refugiats que busquen asil lluny del
seu país.
Com va sorgir la idea d’impulsar
aquesta campanya i quina valoració
en feu?
Quan va començar la crisi dels refugiats,
la majoria dels grans clubs d’Europa
van voler aportar les seves donacions
econòmiques. Nosaltres volíem anar
un pas més enllà, tractant d’implicar
a tot el barcelonisme en el sentit més
ampli. La campanya està orientada en
tres grans blocs: la captació de diners,
la sensibilització amb el problema i
la integració social dels nouvinguts.
Pel que fa a la recaptació econòmica,
la valoració és molt positiva. Gràcies
a la col·laboració i les aportacions de
proveïdors, patrocinadors, penyistes i
massa social del club, hem aconseguit
una suma de diners que la Creu Roja
de Catalunya destinarà per ajudar els
refugiats.
Parlava també de la part més
humana i social de la iniciativa.
Per a nosaltres, aquestes dues parts
són tan importants com l’econòmica.
D’una banda, la campanya també
promou valors de sensibilització,
mirant de conscienciar la societat sobre
la greu situació per la que travessa tota
aquesta gent. Mitjançant insercions
a la premsa i a les xarxes socials,
mirem de transmetre missatges per
fer entendre que els refugiats són
persones que s’han vist obligades a
marxar del seu país per sobreviure.
És possible que, quan arribin, puguin
ser percebuts com a competidors
en les ajudes per als sectors més
necessitats. No obstant, els que vegin
els refugiats com una amenaça hauran
de ser capaços d’entendre la motxilla
que porten a sobre. I en aquest sentit
treballa la tercera pota de la campanya,
en la integració social de tots aquests
futurs nouvinguts.
El futbol, un cop més, actua com a
eix integrador.
Sí, així és. El futbol és l’esport més
conegut del món i per això genera
tants nexes d’unió, perquè és com un
llenguatge universal que no entén
ni de fronteres, ni d’ideologies ni de
classes socials. En aquest mateix sentit,
el barcelonisme també actua com a
eina d’integració. La nostra idea és
aprofitar el teixit penyístic per portar
a terme una part d’aquesta funció. I
és que, com ja s’ha fet altres vegades,
les penyes reben amb els braços
oberts als immigrants, siguin de la
procedència que siguin, per compartir
activitats i gaudir de l’afició pel futbol,
i pel Barça. A part, des de la Fundació,
conjuntament amb l’administració, ja
fa un temps que desenvolupem altres
projectes d’integració, com és el cas
del Futbol Net. Actualment, estem
implementant aquest programa a 51
“Els que percebin els
refugiats com una amenaça
hauran de ser capaços
de veure la motxilla que
porten”
països, així com a 25 ciutats catalanes
i 5 barris de Barcelona. A través dels
valors de l’esport, oferim ajudes a
nois d’entre 10 i 17 anys i preveiem
que quan arribin els refugiats també
es podran beneficiar d’aquests tipus
d’iniciativa.
En quin punt es troba la campanya?
Des del principi, com era d’esperar,
la resposta va ser molt positiva, amb
una gran participació. Mica en mica,
però, el tema dels refugiats es va anar
apaivagant i la campanya s’ha quedat
en un punt de “stand-by”. La feina
que hem fet fins ara ens permet estar
preparats per actuar davant d’una
arribada massiva de refugiats. Com
que no depèn de nosaltres, sinó de
les decisions dels governs europeus,
ens estem plantejant moure fitxa
i fer alguna acció d’ajuda directa
a l’estranger. Actualment, estem
estudiant la possibilitat d’enviar ajuda
humanitària a algun país proper a
Síria, com podria ser el cas del Líban,
on el 25% de la població és refugiada
siriana.
Què porta al Barça a realitzar
aquesta funció solidària?
Bàsicament, perquè som més que
un club. El Barça va molt més enllà
dels èxits esportius. Som un club
que molts cops actua a nivell de país,
representant Catalunya arreu del món
i, a part de tot això, el FC Barcelona
també és conegut per la seva vessant
social. Això ens diferencia de qualsevol
altre club, gràcies a les tasques que
realitzem des de la Fundació i el
teixit social, promovent l’educació a
través de l’esport amb valors com la
solidaritat, el treball en equip, l’esforç,
la humilitat, etc.
Els jugadors del primer equip
de futbol en representen un bon
exemple?
Tenim una gran sort de comptar amb
figures futbolístiques que, a part de
ser els millors jugadors del món,
representen a la perfecció els valors
humans i educatius que ens proposem
difondre des de la Fundació. Jugadors
com Messi, Iniesta o Neymar ens fan
encara més creïbles i això és molt
positiu perquè tots ells són referents
per molts infants de tot el món.
No troba que el polèmic patrocini
de Qatar pot contradir tots aquests
valors?
És un tema que genera una certa
controvèrsia perquè, al cap i a la fi,
dins del negoci del futbol, si volem
que el Barça continuï mantenint
aquesta excel·lència esportiva, el club
ha d’intentar maximitzar els seus
ingressos. Mantenir una plantilla
com la del primer equip, a més de les
altres seccions, el planter, la Masia, i
totes les estructures del club, implica
uns costos molt elevats. Per tant, és
el departament de màrqueting qui
té la responsabilitat de gestionar
aquests ingressos econòmics per tal
de captar als millors patrocinadors
i poder disposar dels jugadors més
bons per competir entre els millors
clubs. Tot i així, des de la Fundació ens
quedem amb l’actitud que transmeten
els propis jugadors, més enllà del
patrocini que puguin portar escrit a les
seves samarretes.
Fins quin punt creu que és important
la integració en el context actual?
Jo penso que la solidaritat és un aspecte
bàsic en qualsevol model de societat
que vulgui viure en harmonia. Aquesta
integració s’hauria de perseguir tant a
nivell global com local. Per una banda,
hem de ser conscients que vivim en
un món definit i cal que ens ajudem
els uns als altres. Col·laborant a través
de campanyes solidàries, els països
més desenvolupats hem de remar en
la mateixa direcció per eliminar les
desigualtats que existeixen encara avui
dia. D’altra banda, a nivell local, amb la
crisi dels últims anys s’han accentuat
les diferències econòmiques i cada cop
hi ha més gent que necessita ajuda.
En certa mesura, cada un de nosaltres
som corresponsables de contribuir a
que aquest entorn més proper pugui
tirar endavant, construint així una
societat més justa per a les properes
generacions.
Considera que la societat catalana
és solidària?
Sense cap mena de dubte. La
solidaritat que existeix a Catalunya
es demostra cada cop que es porta
a terme una campanya benèfica. Per
tots és conegut l’èxit que, any rere any,
assoleix la Marató de TV3, així com la
recollida d’aliments que es fa en el Gran
Recapte o bé les iniciatives d’ajuda
humanitària, com ara la de “Tant se val
d’on venim”. Crec que tant els catalans
com els aficionats blaugranes portem
la solidaritat com un valor intrínsec en
la nostra manera de ser.
7
Cultura Low Cost
Sí, ya sabemos que Bruce Springsteen
y Neil Young han venido a tocar a
Barcelona. Quizás te has dejado la
pasta en un par de entradas y no te
da para muchos dispendios. Aquí te
vamos a recomendar otras actividades
culturales para las que no hay que
pedir un crédito al banco. Cultura
económica, para todos. Buena, bonita
y, sobre todo, barata.
fotográfica de la evolución urbanística de
la ciudad a lo largo de un siglo y medio
de historia.
Lampedusa
(Sala Maria Plans, Terrassa, 5 y 6 de
marzo.) 7 euros
Obra de teatro que trata sobre un tema
muy presente en Europa: la inmigración
que llega a través del Mediterráneo.
Un mar convertido en cementerio.
Sven Hammond (Razzmatazz 3,
8 de marzo.) 17 euros.
La banda holandesa llega a Barcelona
para presentar su último álbum,
que lleva como título “The Usual
Suspects”. Una propuesta musical
repleta de influencias rock, funk y jazz,
que transitan desde un buen número
ritmos bailables hasta la intensidad del
soul más auténtico. Una experiencia
sonora de primer nivel.
Purpurina
(Microteatre Barcelona. Hasta 6
de marzo.) 4 euros.
Minidosis de teatro. Disfruta de una
experiencia teatral completa, entra
en la hermosa historia de los tres
personajes de esta pequeña pieza por
solo cuatro euros.
Barcelona. La metrópolis en la
era de la fotografía, 1860-2004 (La
Virreina, desde marzo a junio).
Entrada gratuita.
Esta exposición explora la iconografía
Fotografía de Rinse Fokkema
8
EDITORIAL
Parece que el mundo está triste.
Llora el horizonte, nuboso, mientras
el terror toma posición y el miedo se
extiende como una mancha de aceite.
Todo está cambiando después de que
la bella París fuese violada por intrusos
salvajes. El 13 de noviembre será para
siempre recordada como la fecha en
que la oscuridad del terrorismo se
cernió sobre la ciudad de las luces.
Un antes y un después, tanto para
Francia como para el resto del mundo
occidental.
Con todo ello, un fantasma sale de
las cenizas de Oriente. Es un ente
que no para de crecer, contradictorio,
atractivo y mortal, se ha convertido
en el mejor material de los medios
de comunicación y participa y de una
manera decisiva en la forma que tiene
en el imaginario colectivo. Este mismo
fantasma se autoproclama como un
califato. En forma de nuevo Estado
que trastoca el mapa de Oriente Medio trazado por cartógrafos franceses
y británicos, borra las fronteras dibujadas por el acuerdo de Sykes-Picot,
firmado en 1916.
INFOTALQUAL
La doble vara
por RACHID EL YOUNOUSSI
Imagen de la plaza de la República de París, pocos días después de los atentados del pasado noviembre. FOTO: Jorbassa Fotografie
Un ataque terrorista perpetrado en
seis sitios distintos de París causó la
muerte de más de 120 civiles, además
de otros tantos heridos. Una masacre
condenable, sin duda, aunque por el
hecho de acontecer en París, su repercusión haya alcanzado cotas un tanto
exageradas.
A diario, y desde hace ya muchos
años, en Oriente Medio y Próximo, se
producen masacres muy a menudo
peores. Tomando sólo una pequeña
porción de la historia reciente y del
mapa geopolítico actual, la demacrada
Siria cuenta ya por cientos de miles los
muertos a causa de una guerra en la
que nadie parece interesado en poner
fin. A parte, son ya más de 12 millones
de refugiados los que han generado las
cenizas del conflicto bélico, de donde
salió y se extendió precisamente el Estado Islámico.
No obstante, es triste reconocer que
en Occidente teníamos que esperar un
desgraciado ataque contra civiles parisinos para darnos cuenta de que hay
mucha gente en nuestro mundo que se
siente peligro y pasa miedo. Claro, es
Un proyecto de la Fundación Ibn Battuta
Editor: Rachid El Younoussi
Colaboran en este número: Pau Aguilera, Carlos Carvajal,
Mar Ortega, Ernesto Rodríguez, Ramon Vilajosana
*La empresa editora no se hace responsable de las opiniones de sus colaboradores
París. Y la muerte en París no vale igual
que en otra zona del mundo. O, por lo
menos, eso es lo que nos intentan hacer creer.
Parece que la clase política mundial
no ha aprendido de la historia. La toma
de decisiones, siempre condicionada
por los elementos de poder, alimenta el conflicto y rehúye de soluciones.
Los dirigentes internacionales parecen empeñados en complicar más una
situación amenazada por unas consecuencias catastróficas al corto y medio
plazo. Pero declarar la guerra al Estado Islámico, en caliente, parece lo más
sensato en este mundo de necios.
La Francia de la libertad, de la democracia, de la fraternidad. La precursora de los valores occidentales y de los
progresos sociales se cree ahora con
pleno derecho para aportar la muerte a otros países. Sus intervenciones
en Mali, Chad, Irak o Siria son como
excursiones en el jardín trasero de Occidente. Pero si alguno se atreve a tocar París, entonces sí que estamos en
guerra.
Es la doble vara de medir. Una varita
Tal Qual Media S.L. (B-66503400)
Calle de Sant Pau, 82, bajos, 08001
Barcelona
mágica que, de la noche a la mañana,
cambió todo un país. Democracia, libertad y fraternidad dejaron su sitio
a seguridad, estado de excepción, militares en la calle, cierre de mezquitas,
… Se desplazaron los porta aviones al
mismo ritmo que el discurso político
de François Hollande maniobraba hacia la derecha. El Isis había logrado su
principal propósito, el enfrentamiento
entre culturas.
Mientras algunos países europeos
se preparan para la guerra, otros acusan a los refugiados de ser cómplices
del enemigo. Aumenta la xenofobia en
las calles del Viejo Continente y, por
desgracia, también en las urnas. El discurso del miedo y la venganza parece
ganar terreno. Lo preocupante es que
es el mismo discurso que se utiliza en
los dos bandos. ¿Por qué habrá tanto
interés en buscar el choque? Quizás
porque los actos de París han hecho
caer la hoja de parra que escondía la
desnudez de Occidente en relación con
el conflicto de Oriente Medio. Y ahora,
sus dirigentes, quieren tapar sus vergüenzas con nuevos argumentos.
www.infotalqual.com
[email protected]
9
REPORTAJE
CARLOS CARVAJAL
Nueve años después de la caída de la
Unión Soviética, Muhammad Bekjanov
y Yusuf Ruzimuradov daban voz a la
resistencia uzbeca desde Ucrania. Era
1999 y los periodistas publicaban
de forma clandestina, tras un exilio
forzado cinco años antes por la
prohibición gubernamental sobre
su periódico Erk (Libertad), diario
afiliado al partido político opositor al
presidente Islam Karimov.
En marzo de ese mismo año, Bekjanov y Ruzimudarov serían arrestados
por autoridades uzbecas con relación
a los recientes atentados en la capital
Tashkent, que el presidente Karimov
asoció a la oposición. Los periodistas
fueron extraditados a su país natal.
Durante los meses anteriores al jui-
10
La información
que amenaza al poder
A finales de 2015, ciento noventa y nueve periodistas se
encontraban encarcelados, un tercio de ellos sin juicio
cio, la policía utilizó prácticas de tortura en la interrogación para forzar
que Bekjanov se autoincriminara, tal
como describió él mismo en el juicio.
Antes de que terminara 1999, los dos
periodistas fueron condenados a 15 y
14 años de prisión, respectivamente,
acusados de intento de derribar al gobierno y publicación ilegal.
En sus primeras elecciones, en 1991,
el pueblo uzbeco vio como las opciones se reducían a dos: elegir como presidente al líder del Partido Comunista
Uzbeco, Islam Karimov, o dar su voto al
reformismo democrático liderado por
Muhammad Salil, líder del partido Erk,
promotor de la declaración de independencia sobre la URSS un año antes.
En un escrutinio cuestionado por
los observadores internacionales, Karimov se proclamó primer presidente
de la República de Uzbekistan y pocos
años después Salil y Bekjanov fueron
considerados objetivos del gobierno y
finalmente huyeron del país por temor
a represalias.
En un escrutinio cuestionado por
los observadores internacionales, Karimov se proclamó primer presidente
de la República de Uzbekistan y pocos
años después Salil y Bekjanov fueron
considerados objetivos del gobierno y
finalmente huyeron del país por temor
a represalias.
Hoy, a inicios de 2016, la situación
es la misma. Karimov inició su cuarta
legislatura el pasado mes de marzo
con un 90% de los votos, superando
el límite de dos legislaturas y “sin oposición real”, según el European Forum
for Democracy and Solidarity. Salil
mantiene su exilio, tratando de evitar
la orden de arresto internacional que
pesa sobre él por los cargos de terrorismo con relación a los atentados de
Tashkent.
Bekjanov y Ruzimuradov siguen en
prisión, dieciséis años después, pese a
que sus condenas ya han expirado. Los
periodistas siguen encarcelados debido a nuevos cargos originados en su
estancia en prisión, acusaciones que
no han sido publicadas. Según el PEN
American Center, los cargos llegaron
varios días antes de la fecha prevista
para su liberación. Pese a las presiones
del secretario general de la ONU, Ban
Ki-moon, y el secretario de estado de
Estados Unidos, John Kerry, al gobierno uzbeco, éste no ha reconsiderado
las condenas.
199
Los encarcelamientos de Bekjanov y
Ruzimuradov son los más longevos,
pero no los únicos. Según el censo anual
de periodistas en prisión, elaborado
desde el año 2000 por el Comité de
Protección a los Periodistas (CPJ),
son 199 los periodistas encarceladas
a cierre del año 2015. Los cargos son
muy dispares, desde propaganda en
contra de la seguridad del estado hasta
sedición, separatismo o incitación a
la violencia. Las causas o motivos de
fondo, no obstante, son los mismos:
militancia en la oposición, crítica al
gobierno o represalias por cubrir
temas controvertidos o en contra de la
línea oficial.
En casi una treintena de los casos se
ha utilizado el término terrorista. Dos
de ellos en Turquía el pasado mes noviembre, cuando Can Dündar y Erden
Gül fueron arrestados bajo el cargo de
espionaje y asistencia a grupo terrorista. Dündar y Gül, editor y redactor
jefe de la zona de Ankara para el diario
Más de 46 de los
periodistas encarcelados
no conocen los cargos de su
arresto, mientras que 62 no
han sido siquiera juzgados
Cumhuryet, publicaron en mayo
fotografías de camiones de la
Organización Nacional de Inteligencia
turca (NIT, por sus siglas en turco)
De izquierda a derecha:
1. Fotografía de Liu Xiaobo en la
ceremonia del Premio Nobel de la
Paz en 2010. FOTO: Nancy Pelosi
2. Can Dündar, recibiendo el Premio
por la Libertad de Prensa 2015,
pocos dias antes de su arresto.
FOTO: Claude Truong-Ngoc.
3. Muhammad Bekjanov, periodista
uzbeco, encarcelado en 1999. FOTO:
Amnistía Internacional
Periodistas en presión
Fuente: CPJ
232
179
118
139
138
122
125
134
127
125
136
211
221
199
145
81
2015
2000
en la frontera con Siria, cargados con
armas.
El escándalo había surgido a inicios
de 2014, cuando un gendarme apostado en la frontera informó mediante
llamada anónima de que camiones de
la inteligencia turca transportaban armas hacia Siria. Los registros fueron
bloqueados por el gobierno regional y
los gendarmes que realizaron la búsqueda, así como el fiscal que la ordenó, fueron relevados y denunciados. El
primer ministro Erdogan desmintió las
filtraciones y declaró que los camiones
portaban ayuda humanitaria. Dündar
y Gül publicaron supuestas fotografías
de los registros de los gendarmes en
las que aparecían, entre otros, más de
mil morteros en camiones de la NIT.
Los periodistas esperan su juicio en la
prisión de Silvili, en Estambul.
A diferencia de Dündar y Gül, 46 de
los periodistas encarcelados no conocen siquiera el cargo del que se les
acusa ni el fundamento de su arresto y
privación de libertades. En más de 62,
ni siquiera se ha celebrado un juicio.
En Eritrea, el ataque a la prensa
promovido por el presidente Isaias
Afewerki, el primer y único dirigente
del país desde la guerra que supuso
la independencia de Eritrea frente a
Etiopía en 1993, se cerró con el encarcelamiento de 18 periodistas entre los
años 2000 y 2002, todos ellos sin acusación formal, ni juicio. Según el Comité de Protección a los Periodistas, los
periodistas eran miembros de publicaciones de todo el espectro ideológico,
pero coincidían en su defensa de una
transición democrática eritrea. En los
más de quince años desde el primer
arresto, sus familiares no han recibido información sobre los motivos del
encarcelamiento ni su estado de salud.
Tan sólo se confirmó el fallecimiento
en 2007 de Fesshaye Yohannes, de 47
años, beneficiario del premio International Press Freedom Award en 2002,
poco después de su arresto.
Silencio de minorías
China acumula el mayor número de
casos, con 49 periodistas encerrados
en prisión. Trece pertenecen a la
región de Sinkiang, que comparte
frontera con Kazajistán, Kirguistán y
Mongolia, entre otros. En concreto,
los diez miembros del medio online
Uighurbiz, así como periodistas de
la Radio Nacional China de Uighur y
Golden Talim.
La región de Sinkiang ha sido históricamente territorio de la etnia Uighur,
de religión musulmana, quienes consiguieron la independencia durante
unos meses en el año 1949, estado
que fue posteriormente absorbido por
China y reconvertido en región administrativa con cierta autonomía. Durante los años 2000, el desarrollo de
la economía china provocó una migración hacia el territorio de población de
la etnia Han, que componen más del
90% de la población china.
El choque étnico desembocó en protestas masivas en 2008 en las que los
Uighur denunciaban que el gobierno
chino había priorizado a la etnia Han,
con mejores trabajos y mejor situación económica, según informó la BBC.
Las protestas se tornaron violentas
en 2009 cuando más de 200 ciudadanos Han fallecieron, según fuentes del
gobierno, seguido de atentados calificados como terroristas entre 2012 y
2014, causando más de 150 muertos,
a lo que Pekín respondió aumentando
la presencia militar en Sinkiang.
Amnistía Internacional, no obstante,
se mostró crítica con la actuación del
gobierno chino en un informe publicado en el año 2013, en el que consideraba que las autoridades habían criminalizado a la etnia Uighur mediante
“las acusaciones de religión ilegal y
separatismo”, llegando a prohibir a
funcionarios de religión musulmana
practicar el ayuno durante Ramadán.
En 2014, los miembros del Uighurbiz
fueron detenidos y condenados a penas de hasta 8 años, mientras que los
editores recibieron cadena perpetua.
Como en China, el encarcelamiento
de periodistas como medio para reducir la cobertura de protestas o conflictos étnicos es una práctica que la CPJ
considera común en otros países. En
Etiopía, el cierre de medios dirigidos
a la población islámica se saldó con
cuatro detenciones; en Irán, dos periodistas que cubrían las protestas de ciudadanos kurdos fueron encarcelados,
uno de los reporteros fue condenado
a pena de muerte; en Israel, un presentador palestino de la Radio 4 fue
acusado de incitación a la violencia; en
Turquía, se acusó a los periodistas que
cubrieron protestas del pueblo kurdo
de estar afiliados al PKK, organización
considerada terrorista; y en Vietnam,
dos periodistas fueron culpados de
intento de golpe de estado por denunciar persecuciones a los ciudadanos
cristianos y fueron condenados en
2014 a 13 años de prisión.
Las presiones internacionales, ejercidas por la CPJ de forma continuada,
han tenido un efecto limitado. Ni siquiera el galardón de Premio Nobel
de la Paz en 2010 sirvió para que Liu
Xiaobo, ciudadano chino, obtuviera el
perdón tras ser encarcelado en 2005
por su lucha pro Derechos Humanos.
A día de hoy, sigue encerrado en la prisión de Jinzhou.
11
ESPAÑA
Corrían los primeros días de enero,
y estaba a punto de llegarse al límite
de la convocatoria de unas nuevas
elecciones en Catalunya, cuando Artur
Mas compareció ante la prensa para
anunciar el acuerdo final con las CUP.
Artur Mas daba el paso atrás exigido
por el partido independentista de
izquierdas, a cambio de la cesión de
dos diputados al bloque de Junts x
Sí. Por fin se podría investir al nou
president, Carles Puigdemont, aunque
nadie le hubiera votado.
En esa misma comparecencia, Artur
Mas explicó este acuerdo como una
“corrección” del resultado de las urnas. A nadie se le escapa esta posible
interpretación de sus palabras: los votos que no son para él, son votos que
12
Las correcciones
por ERNESTO RODRÍGUEZ
están equivocados y que, por lo tanto,
hay que corregir. El escenario de unas
nuevas elecciones, pese a la sana costumbre del pueblo catalán de acudir
a las urnas con gusto e incluso de reclamar su derecho a ello, parecía que
esta vez no era del agrado del ahora ex
president. Por lo visto, los discursos
también son susceptibles de ser corregidos.
Ejemplos así, de discursos y actitudes corregidas, los vemos a puñados
desde la noche del 20D. Los españoles
estuvieron de acuerdo en no poder
estar de acuerdo: nadie tuvo una mayoría suficiente, y para conseguirla,
tanto PP como PSOE se han visto en
la obligación de tener que mirar para
otro lado, desoyendo la tentación de
hacer un gran pacto. Por el lado de la
derecha, el PP se ha encontrado con
un Ciudadanos mucho más amistoso
y abierto al pacto de lo que se podría
sospechar. El partido naranja, cuarta
fuerza parlamentaria en el hemiciclo
es, en cualquier caso, insuficiente para
otorgarle a nadie la mayoría. Quizás
sea por ello que ahora Albert Rivera,
corrigiendo su discurso de regeneración democrática y contra la corrupción, no vea con malos ojos un pacto
con Rajoy aun cuando acabe de salir a
la luz el caso Imelsa.
Por el lado de la izquierda, Pedro
Sánchez se ha encontrado con la pro-
Nadie tuvo una mayoría
suficiente, y para
conseguirla, tanto PP
como PSOE se han visto
en la obligación de tener
que mirar para otro lado,
desoyendo la tentación de
hacer un gran pacto
puesta de Pablo Iglesias de un pacto
progresista, con el beneplácito de algún partido nacionalista de acento aún
por determinar. De esta manera, Pablo
daba una nueva vuelta de tuerca
a la constante rectificación de su
discurso, que en un tiempo récord
ha pasado de hablar de la casta a
repartirse asientos con una parte ella.
Pedro, el que no iba a negociar con
populistas, parece ver con agrado ese
pacto progresista. Mientras, algunos
barones del partido rojo, abanderados
por Felipe González, le dicen que
pactar con los radicales es irse al lado
oscuro. Lo sensato, según voces como
las del mismo ex presidente socialista,
sería hacer ese gran pacto inaudito
entre el PP y el PSOE.
Legitimar ese gran pacto de izquierda-derecha-arriba-abajo-al-centro-ypa’dentro sería una empresa titánica.
Son ya muchos años de turnismo que,
aunque mal fingido, tiene kilómetros
de hemeroteca de oprobios lanzados
de un lado al otro (el último de ellos,
sin ir más lejos, el maravilloso “Ruiz”
que le dedicó Mariano Rajoy a Pedro
Sánchez en el debate a dos). Muchos
años viviendo siempre en contra del
otro. Definiéndose siempre en contra del otro. Haciéndose pasar por lo
contrario al otro. Son años cono ese
discurso, años que todos recordamos.
Corregir eso necesita mucho tiempo.
Lo malo para ellos es que no lo tienen.
13
Ernesto Rodríguez
MATERIAL SENSIBLE
REPORTAJE
MAR ORTEGA
Cada any es publiquen desenes
d’informes que alerten dels mals
resultats acadèmics dels alumnes
a l’estat espanyol, sent l’Informe
PISA el màxim exponent. Als mals
resultats s’hi suma el percentatge
d’abandonaments, titllant a aquests
alumnes de “fracassats” pel fet de
no haver aconseguit graduar-se a
la ESO o, senzillament, per haver
abandonat el sistema educatiu abans
del que es tenia previst per a ells/
es. El fracàs escolar a Espanya, entès
com “la proporció d’alumnes que no
aconsegueixen acabar els estudis
obligatoris”, supera el 29% (2012).
Sovint quan es parla de “fracàs escolar” es posa el focus en els resultats (i no en el procés) afirmant que
fracassen els alumnes, cometent, així,
14
Per què el fracàs escolar
afecta més a l’alumnat estranger?
Un de cada cuatre alumnes que han nascut a
l’estranger no finalitza l’educació obligatòria
una gran injustícia. Però si volem entendre realment quines són les causes
d’aquestes resultats i actuar perquè es
produeixi un canvi significatiu, haurem d’anar més enllà de la definició
“de manual”, obrir el camp de visió i
fixar-nos en tots aquells factors que
intervenen.
Estudis de l’àmbit de l’educació,
però també des de l’antropologia, defineixen el “fracàs escolar” com “la
culminació d’un procés de desafecció i
desvinculació progressiva de l’alumne
amb l’entorn escolar que pot tenir els
seus orígens en causes diverses i múltiples”. S’indiquen quatre factors principals: familiars, socioculturals, institucionals i individuals. Factors que
s’agreugen a causa d’un sistema escolar amb un objectiu “uniformador”,
que no és capaç d’adaptar-se a les necessitats ni a la diversitat dels alumnes
i que, com s’observa en els resultats de
l’Enquesta a la Joventut de Catalunya
del 2012 (vegeu infogràfic), converteix
la desigualtat social en desigualtat escolar, i la diversitat, en desigualtat.
Històricament s’ha parlat del nivell
d’instrucció de les famílies com una
de les causes del desenvolupament
acadèmic dels alumnes, i sense dub-
Alumnes d’origen estranger en una de les sessions de reforç escolar. FOTO: ITQ
te, n’és una de les causes. Però no es
poden obviar altres factors i analitzar
què s’està fent per combatre aquests
elements.
Com la situació socioeconòmica, un
factor que s’ha vist greument agreujat
En el model educatiu actual,
la desigualtat
social es converteix en
desigualtat escolar
per la crisi vigent, sent una de les
conseqüències immediates la situació
de desigualtat educativa. L’informe de
la Fundació Jaume Bofill sobre l’estat
de l’educació a Catalunya (2012)
posa de manifest que “els infants
que provenen d’entorns desfavorits
tendeixen a presentar resultats
acadèmics més baixos, i són més
proclius a abandonar prematurament
els estudis”.
D’altra banda, també cal destacar
el factor sociocultural, que incrementa la taxa de “fracàs escolar” entre
l’alumnat d’origen estranger de forma desmesurada (amb un 12,5% en-
tre l’alumnat nadiu, i un 29% entre
l’alumnat d’origen immigrant), evidenciant, de nou, que el nostre sistema
educatiu no aconsegueix compensar
les desigualtats.
Observant les xifres constatem que
és l’alumnat estranger qui més pateix
el “fracàs escolar”, en contra de la percepció tant estesa de que l’arribada
d’alumnes de nacionalitat estrangera
fa baixar el nivell educatiu del conjunt de l’alumnat. Tal i com denuncia
la Fundació Jaume Bofill: “els resultats
educatius no depenen de l’origen de
l’alumnat, sinó de la situació en què es
troben les seves famílies”, sent les desigualtats socioeconòmiques les que
més influeixen en el rendiment escolar.
Tanmateix, l’Enquesta a la Joventut
de Catalunya revela que els principals
motius d’abandonament dels estudis
dels joves entre 16 i 34 anys són la falta de motivació i les dificultats econòmiques i falta d’oportunitats laborals,
revelant, de nou, un increment un percentatge més elevat entre la població
estrangera.
L’anàlisi fred de les dades estadístiques podria portar a pensar que, un
cop garantit el dret a l’educació, els sistemes d’acollida haurien de limitar-se
INFOGRÀFIC
Entorn socioeconòmic: Professió dels pares
Lloc de naixement
Estranger
Influència de l’entorn
social, econòmic i cultural
en la freqüència de
l’abandonament del estudis,
amb dades de l’Enquesta a la
joventut de Catalunya 2012,
realitzat per la Direcció
General de la Joventut
Elemental
Qualificació
mitjana
Tècnics i
professions lliures
Directius
Catalunya o Espanya
Entorn socioeconòmic: Nivell de formació dels pares
Abandonament
Obligatòria
Secundària
Universitària
Ambdós pares
nascuts a
l’estranger
Ambdós pares
nascuts a Catalunya
a orquestrar un conjunt de dispositius
pedagògics adreçats a compensar el
desavantatges inicials, principalment
de tipus lingüístic. Però, tal i com denuncia la Fundació CIREM, una bona
part de l’alumnat d’origen estranger
de Catalunya també té altres necessitats com a conseqüència de la seva
condició de minoria sociocultural,
entre elles, la dificultat de promoció
escolar i la falta d’espais educatius
compartits entre els alumnes d’origen
estranger i els autòctons i les seves
respectives famílies.
Combatre el “fracàs escolar”
Des
de
l’administració
s’han
pres diverses mesures, algunes
incorporades als continus canvis
legislatius, que malgrat que en
general s’han allunyat de l’objectiu
de la inclusió, han donat lloc als Plans
d’Entorn per afavorir la implicació del
conjunt d’agents i serveis educatius a
l’hora d’oferir una resposta educativa
integrada.
Però en general, el cert és que les
accions de canvi s’han dut a terme des
dels mateixos centres o AMPES, amb
les dificultats que això suposa, i no només en matèria de recursos. També cal
destacar iniciatives que sorgeixen de
l’àmbit social, com per exemple el que
duu a terme des de fa dos anys la Fundació Ibn Batutta, la qual desenvolupa
un projecte de reforç escolar, enfocat
principalment als alumnes d’origen
magrebí, però no només.
En una entrevista amb Saida Ze-
Un dels pares a
Catalunya i un a
l’estranger
rrouk, responsable dels projectes amb
el ministeri del Marroc a la Fundació
Ibn Battuta, detalla que el govern marroquí es va implicar arrel dels resultats d’un informe el·laborat per la propia fundació, que centrava l’atenció en
les altes taxes de “fracàs escolar” en els
alumnes d’origen magrebí. En conjunt
es va definir un projecte que plantejava classes de reforç escolar a alumnes
d’origen magrebí amb professors del
mateix origen per tal de facilitar la comunicació o joves amb coneixements
d’àrab que estiguessin cursant estudis
universitaris, a canvi d’una beca com a
compensació.
La promoció del projecte, a través
dels mitjans de comunicació tradicionals, com TV3 o La Vanguardia, va
sorgir els seus efectes, i aviat la Fundació va començar a rebre centenars de
cartes de centres de diferents parts de
Catalunya on sol·licitaven el servei de
reforç escolar. El projecte va començar
a caminar a Lleida, a l’Institut Francesc Feliu d’Aitona, que comptava amb
la taxa més alta de l’alumnat d’origen
magrebí (90%).
A partir d’aquí, explica Zerrouk, el
projecte es va anar fent gran, ampliant
no només les zones amb l’objectiu
d’estendre’s a Girona i Tarragona, sinó
també el tipus de centre, per encabir l’escola primària, i també al tipus
d’alumne a joves nadius o d’altres orígens.
Preguntada per les característiques dels alumnes i les famílies que
s’acollen a aquesta iniciativa, Zerrouk
Ambdós pares a la
resta d’Espanya
Un dels pares a
Catalunya i un a la
resta d’Espanya
té clar que les causes són molt complexes i diverses, i que també varia molt
segons la zona, doncs no és el mateix
el tipus de família que resideix a les comarques de Lleida, moltes d’elles analfabetes i ocupades en el sector agrícola, que les que resideixen en ciutats de
l’àrea metropolitana. De totes maneres, Zerrouk destaca alguns punts comuns, relacionats bàsicament
territori, i planteja que de cara al futur,
“estaria bé que el projecte s’inclogui al
Pla d’Entorn, fet que de moment el Departament d’Ensenyament s’hi ha negat per no complir amb els requisits”.
El director de l’Institut Serós agraeix a
la Fundació el seu suport, doncs “pensàvem que era un problema amb una
impossible solució pels recursos que
disposem”.
en la comunicació entre les famílies
i els nens, i també entre les famílies i
els centres. Per aquest motiu, Zerrouk
destaca el seguiment que el projecte fa
a les famílies, les reunions explicatives
i també la tasca de mediació com a
punts positius.
Maite Codina, directora de l’Institut
Francesc Feliu d’Aitona, coincideix
amb la Saida Zerrouk amb els resultats
positius, però reconeix que també “hi
ha un cert absentisme, les famílies no
són prou conscients”. En aquest sentit,
Sisó considera que han de treballar en
la motivació, ja que no volen “forçar ni
sancionar, no tindria sentit”.
D’altra banda, Codina critica que el
Pla D’Entorn no doni una resposta adequada a les necessitats dels centres i del
amb el 26,3% de l’any 2011 i que havia
presentat un creixement constant
entre 2001 i 2008, coincidint el primer
descens amb l’inici de la crisi. Segons
el ministre d’Educació, Íñigo Méndez
de Vigo, el sistema educatiu espanyol,
amb la implementació de la LOMCE, va
“en bon camí”.
Malgrat això experts educatius i
agents socials no coincideixen. Consideren que no es pot comparar aquesta taxa, denominada com la taxa
d’abandomanent educatiu primerenc,,
amb el fenòmen de “fracàs escolar”. Indiquen, a més, que el descens es deu
principalment a l’elevat índex d’atur i
que es la falta d’opcions laborals la que
porta als alumnes a continuar els seus
estudis més enllà del límit educatiu
obligatori, l’ESO.
efectes de la LOMCE
El projecte de la Fundació Els
Segons dades de l’Enquesta de Població
Ibn Battuta i el govern
Activa (EPA) corresponents a 2015, el
percentatge dels joves entre 18 i 24
marroquí ofereix reforç
que no ha continuat la seva formació
escolar amb professors que després d’obtenir el titol d’Educació
Secundaria Obligatoria (ESO) se situa
parlen la seva llengua
en el 19,97%. Una xifra que contrasta
15
Hazte socio de la Fundación Ibn Battuta
TENCIÓN
ICIOS DE A
SERV
AL SOCIO
ES
ZAMOS
ico gratuito.
-Cursos de Obtención de
íd
r
Ju
to
n
ie
RENTA.
la Nacionalidad.
la
e
d
n
-Asesoram
ió
c
a
lar
c
e
-C
ur
d
so
la
de
e
C
as
d
te
lla
n
no.
-Elaboració
oral.
b
a
L
a
-C
id
ur
so
V
de
la
C
atalán.
de
residencia.
-Obtención
e
d
o
p
ti
-C
o
ur
d
so
de Árabe para adultos.
de to
ir.
c
-Renovación
u
d
n
o
c
e
d
-C
urso de Árabe para niño
ermiso
s.
EM.
N
I
l
-Canjes de p
e
d
s
o
d
a
c
-C
fi
ur
ti
so
r
e
de
c
Informática.
de
Integración
-Obtención
la
a
o
d
a
c
fi
ti
r
del ce
-Obtención
do tipo de
to
n
social.
e
n
ió
c
a
n y tramit
-Informació
les.
licitudes.
o
s
s
ayudas socia
te
n
e
r
e
if
ellenar d
-Elaborar y r
de C.V.
ali-Elaboración l expediente de la Nacion
n de
-Presentació
dad.
DESCUE
NTOS
-Descuent
o del 10%
en e
barco con
GRANDI N l billete de viaje en
AVI VELO
-Descuent
C
os en todo
s los curso I.
mos en la e
s que realiz
ntidad.
a-Descuent
os en conc
iertos, obra
talleres cult
s de teatro,
urales y ot
ras activid
zadas por la
ades organ
entidad.
i-
ACTIVIDA
D
CURSOS QUE REALI
CARNET DE LA
FUNDACIÓN
IBN BATTUTA
Duración: 1 año.
Cuota anual: 20 �
-Participació
n en Fiestas M
ayores de Ca
-Posibilidad
talunya.
al acceso a la
tarjeta sanita
GESEME qu
ria
e ofrece un c
hequeo méd
enfermería e
ico y de
n la clínica T
EKNON de
lona.
Barce-Diferentes a
ctividades so
ciales y depo
con la funda
rtivas
ción F.C. Bar
celona.
-Participació
n en actiivid
ades deporti
-Participació
vas.
n en viajes y
excursiones
rales.
cultu-Participació
n en talleres
culturales (g
nomía marr
astrooquí, henna,
olores, té, pe
marroquí, etc
rcusión
… ) realizad
os en nuestr
-Posibilidad
a sede.
de a
Caixa, para e cceso al Micro crédito d
e La
mprender un
negocio o re
en el caso de
novar
que ya exista
.
-Posibilidad
de participar
en todas las
dades cultur
activiales, concier
tos, teatro, e
ciones, prese
xposintaciones, ta
lleres, ferias,
etc…
fiestas,
-Informació
n y difusión
de todas las
dades que re
activializamos en
la
F
u
Battuta.
ndación Ibn
-Envío por c
orreo ordina
rio y vía e-m
periódico m
ail del
ensual InfoT
alQual, con
mento de Fu
el suplendación Ibn
Battuta.
- Informació
n diaria sobr
e todo lo rela
nado con la
cio
comunidad
marroquí tan Catalunya co
to en
mo en Marr
uecos
Contacto
Tlf: 34 933 293 054
Fax: 34 933 293 540
[email protected]
Calle de Sant Pau, 82, bajos, 08001 Barcelona
Horario: de 10:00 a 14:00 y de 15:00 a 18:00
16
INTERNACIONAL
AGENCIAS
El rey de Marruecos Mohamed VI inauguró el pasado 5 de febrero la planta solar más grande del mundo. Por su
parte, el ministro español de Asuntos
Exteriores en funciones, José Manuel
García-Margallo, asistió en el complejo situado en Uarzazate (Marruecos)
para presenciar el acto inaugural de
Marruecos inaugura la mayor
planta solar del mundo
El gigantesco complejo del Sáhara ha sido construido por
un consorcio de compañías españolas
La primera fase de la megaplanta termosolar fue inaugurada el pasado 5 de febrero. FOTO: Agencias
estas instalaciones, que han sido construidas por un consorcio español. Se
trata de la primera fase de esta megaplanta termosolar -con una superficie de 450 hectáreas-, construida por
un consorcio en el que están Acciona,
Sener, TSK y Aries y que comenzará
a estar operativa con una capacidad
de 160 megavatios, suministrando
energía a más de 135.000 hogares. La
planta permitirá, además, un almacenamiento de energía de tres horas y
evitará la emisión de 2,9 millones de
toneladas de dióxido de carbono en los
próximos diez años.
La inauguración, a la que fueron invitadas personalidades de todo el mundo, supuso el evento económico más
relevante del año en Marruecos y permite situar en el mapa de las “energías
limpias” a este país magrebí, que el
próximo mes de noviembre organizará en Marraquech la cumbre del clima
COP22.
Coste económico
La primera fase de esta megaplanta
termosolar -llamada Noor 1, Luz 1,
en árabe-, ha sido construida por el
consorcio formado por las compañías
españolas Acciona, Sener, TSK y Aries,
que obtuvieron la adjudicación del
contrato de ingeniería y construcción,
por un importe de unos775 millones
de euros, del grupo saudí Acwa Power.
Las obras de la segunda y tercera
fase de la central, que ganó en enero
de 2015 un consorcio formado por la
saudí Acwa Power y la española Sener,
ya están en marcha con un proyecto
valorado en 1.800 millones de euros.
El titular español de Exteriores dejó
claro que este viaje a Marruecos responde al objetivo de demostrar las “excelencias” de las empresas españolas
en ingeniería, construcción y tecnología, así como mostrar la colaboración
y complementariedad entre las economías marroquí y española y la apuesta
por las energías renovables. También
quiso destacar la fortaleza de la Marca
España y, de hecho, con el ministro ha
viajado a Uarzazate el Alto Comisionado para la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros.
España, primer cliente de Marruecos, es el segundo país de Europa en
generación de energía eólica y el cuarto a nivel mundial. García-Margallo
dijo que muchas pymes están presentes en Marruecos y que el objetivo es
que las grandes empresas participen
en las obras tecnológicas en las que
está comprometido este país.
El ministro informó de que próximamente se celebrará en España un foro
sobre el Mediterráneo, en el marco de
la apuesta de conseguir “un mundo
más limpio, de energías más limpias”.
En esta reunión, detalló García-Margallo, se retomará la “vieja iniciativa de
conexión de los dos continentes a través del estrecho de Gibraltar”.
17
Sólo en InfoTalQual
ALGUNAS CLAVES PARA ENTENDER EL MUNDO QUE COMPARTIMOS, según Rachid El Younoussi
Abu Bakr al-Baghdadi,
el muecín que fabrica la muerte
Una de las claves para entender la evolución del Estado Islámico radica en la figura mediática del mismo
líder, Abu Bakr al-Baghdadi, el hombre que supo convertir una organización al borde de la desaparición en
2010 en un Estado capaz de dominar un vasto territorio. El autoproclamado califa es considerado como el
hombre más peligroso del mundo y ha sabido establecer una autoridad política y militar en el gobierno de
una población de más de 5 millones de habitantes. Al-Baghdadi figura en la lista de los más poderosos y ha
trastocado el mapa de Oriente Medio trazado antaño por Francia y Gran Bretaña, borrando las fronteras
dibujadas por el acuerdo de Sykes-Picot firmado en 1916. Lo último que dijo en las puertas de la cárcel de
Camp Bucca en 2009 fue: “¡Nos vemos en Nueva York!”.
Baghdadi: confusión y sangre
Entonces nadie le prestó atención.
Cuatro años después, al ex-comandante
de Camp Bucca, Kenneth King, le
entraron escalofríos al recordar
esa advertencia proclamada por alBaghdadi en el momento en que fue
transferido a las autoridades iraquís.
En una entrevista para Fox News, King
recordaba que “cuando lo entregamos,
sabía que regresábamos a Nueva York
y también que él iba a salir”.
Así, el hombre más buscado del mundo
está envuelto en una gran opacidad,
ya que fue puesto en libertad sin que
nadie sepa muy bien por qué. Existen
pocos análisis alrededor de su figura
y los que hay provienen de fuentes no
confirmadas.
Su nombre real es Ibrahim Awad
Ibrahim Al-Badri, nacido en 1971 en
Samarra, Irak. Es teólogo y obtuvo un
doctorado en Estudios Islámicos en
la Universidad Islámica de Bagdad.
Algunas fuentes dijeron que trabajó
como profesor de la sharia antes de
convertirse en un predicador salafista
en Faluya. Él mismo se proclama
descendiente directo del profeta
Mahoma. Su carrera académica le
ofrece la credibilidad necesaria a
sus interpretaciones de las fuentes
del Islam (Corán y Hadit) y le da la
apariencia de un califato moderno.
En su primera apariencia pública
en la gran mezquita de Mosul no
18
se presentó con el lenguaje de un
terrorista sangriento sino como un
líder humilde, sabio y pragmático:
“Soy el Wali (líder) que preside este
encuentro con vosotros, aunque no
sea el mejor entre vosotros. Por ello,
si veis que tengo razón, ayudadme a ir
hacia el recto camino, y obedecedme
del mismo modo que yo obedeceré a
Dios”.
Baghdadi ha sido el personaje
emergente del año 2015 sin
competencia alguna, y no se sabe muy
bien a qué organización pertenecía
antes de su detención en el pasado, a
pesar de que algunos aseguran que fue
miembro de Saraya al Yehad al Islam.
Otros lo ven diferente, ya que existe
información contradictoria respecto
y su historia como militante yihadista.
Hay también quién cree que era un
campesino que se volvió líder después
de haber sido entrenado por miembros
de Al Qaeda dentro de la prisión de
Bucca, mientras que otros afirman
que era un activista salafista conocido
incluso por el régimen anterior y que
salió de Irak hacia Afganistán estando
cerca de Abu Musab al -Zarqawi. Lo
más probable y más difundido entre
los yihadistas es que al-Baghdadi, al
empezar la invasión estadounidense
en 2003, se unió al grupo de Zarkawi,
Tawhid al-Yihad y más tarde se
convirtió en emir de la población de
Rawa, cerca de la frontera de Siria,
dónde puso en práctica su brutalidad
al ejecutar públicamente a presuntos
Baghdadi no sale a festejar
los ataques de París ni a
reivindicar la voladura de
un avión ruso sobre el Sinaí
Eso es trabajo de otros. Él
aprendió de la muerte de
sus antecesores
colaboradores de Estados Unidos.
Baghdadi fue encarcelado tras estar en
la resistencia con Zarkawi en Faluya
y pasó por la prisión situada a las
afueras de Basora que lleva el nombre
de Ronald Bucca, un jefe de bomberos
de Nueva York que murió en las
labores de rescate del ataque del 11
de septiembre de 2001. En ese centro
penitenciario, donde al-Baghdadi
pasó 11 meses encarcelado, acogió en
total a nueve miembros de la cúpula
del Estado Islámico. El califa coincidió
con dirigentes como Abu Muslim alTurkmani, Haji Bakr o Abu Qasim,
que han ocupado cargos importantes
en el EI. En definitiva, la prisión de
Camp Bucca fue un centro clandestino
de detención del Gobierno de EEUU
que sirvió para represaliar civiles con
mayor o menor grado de extremismo
en su pensamiento. El resultado es
que salieron de allí organizados, y
teniendo claro cuál era el camino a
seguir. Y uno de ellos era al-Baghdadi.
Sin embargo, independientemente de
la exactitud de esta información, el
misterio que rodea a su figura se refleja
en el fantasma de su organización y la
gran discreción que la envuelve. Solo
se conocen tres fotos de al-Baghdadi,
una difundida por los mismos
yihadistas y otras dos anteriores y de
mala calidad. Evita ser fotografiado o
filmado a pesar de que su organización
es una de las más profesionales en la
producción audiovisual, algo común
entre los líderes yihadistas. Baghdadi
no sale a festejar los ataques de París
ni a reivindicar la voladura de un avión
ruso sobre el Sinaí o las conquistas de
las ciudades y aldeas. Eso es trabajo de
otros. Él aprendió de la muerte de sus
antecesores.
La lucha por no ser arrestado es su
primera preocupación, ya que no
cuenta con una protección como
las cuevas de Afganistán, y debido
a la brutalidad de sus soldados es
rechazado por la mayoría de grupos
de la zona. Es fácil que la gente ceda
información sobre su paradero ya
que está rodeado por enemigos: los
kurdos, el Ejército Sirio Libre (FSA),
Al-Qaeda Jabhat al-Nusra y los ojos y
bombardeos de Rusia, además de un
centenar de países en una zona dónde
el desierto ocupa el plano. Los líderes
del Estado Islámico se vieron obligados
a desarrollar un sistema complejo
para su protección. Sin embargo, no se
sabe por cuánto tiempo un sistema de
este tipo se mantendrá en condiciones
y será eficaz.
Un oficial de investigación que trabaja
en la lucha contra el terrorismo en Irak
afirmó a un medio de comunicación
americano que el misterio que rodea
a al-Baghdadi es posible debido a que
éste està dispuesto a mantener sus
movimientos muy limitados si eso
le garantizaba no ser localizado. “Él
limita sus contactos, que se reducen a
solo algunos miembros, los únicos que
lo conocen directamente. Muchos de
los detenidos por Estados Unidos, ya
liberados, continúan en la organización
e incluso alguno de ellos ejerce su
liderazgo, y nunca ha llegado a reunirse
con al-Baghdadi. Otros sí lo han hecho
pero él siempre ha mantenido cubierta
la cara en su encuentro con ellos”. A
pesar de que no podemos tener una
idea más específica de cómo Baghdadi
se protege a sí mismo, incluso de sus
seguidores, lo que es seguro es que es
una prioridad para él.
organización a nivel mundial, sobre el
derecho a luchar en Siria y el derecho
de exigir la lealtad del resto de las
facciones que constan de combatientes
árabes, extranjeros y locales. Este
enfrentamiento requiere, además de
una demostración del potencial militar
en el suelo, la capacidad discursiva
de comercializar las ideas de ISIS
dentro de los yihadistas mundiales
y de llegar a trascender ese público
específico siendo capaces de seducir y
persuadir a todo aquel susceptible de
sentirse identificado con los valores
de la sharia, como lo demuestran los
de mil millones), con deber legítimo.
Semana tras semana al-Baghdadi ganó
terreno y empezó a recibir lealtad de
decenas de grupos yihadistas armados
y cientos de extranjeros, además de
abundantes donaciones económicas.
Con su entrada en Siria y las conquistas
territoriales en Irak, su nombre pasó
de prácticamente desconocido a ser de
los más terroríficos para la población
mundial. A él se unieron miles de
personas a través de una apelación
basada en la violencia y el suicidio
como arma contra el enemigo, como
medios para alcanzar sus objetivos. La
discursos y mensajes intercambiados
entre Golani, Baghdadi y Zawahri.
Esos intercambios fueron discutidos
en foros yihadistas y medios sociales
para evaluar el derecho legítimo
de Baghdadi a liderar la yihad
internacional.
Mientras al-Qaeda estaba batallando
codo con codo con la oposición armada
contra el régimen de al-Assad, Abu
Bakr al-Baghdadi estaba consiguiendo
notables conquistas declarando la
guerra contra todos y formando su
propio Estado. Con la fe ciega de
volver a construir un gran imperio
musulmán como los extintos en el
pasado, lanzó una llamada a la yihad
en el Estado Islámico dirigida a todos
los musulmanes sunís (que son más
yihad, la Guerra Santa promovida por
al-Baghdadi, conseguía así romper sus
barreras clásicas y alcanzar el sentido
común de perfiles sociales de todo
tipo, que reunidos en el ciberespacio
de todo el mundo, juran día a día
lealtad al autoproclamado califato. En
poco tiempo su máquina de la muerte
se ha extendido fuera del territorio
controlado por su organización
gracias en gran parte a la dominación
del mundo virtual, a la vanguardia
en muchas ocasiones de cualquier
otra organización gubernamental
occidental. A diferencia de otras
épocas, la yihad del siglo XXI ha
conseguido expandirse más allá de
las conquistas territoriales gracias la
expansión virtual de sus ideas.
Entre la espada y el libro
El nombre de al-Baghdadi empezó
a salir a la luz 3 años después de su
libertad, cuando asumió el liderazgo
de Al Qaeda, que entonces operaba
en Irak bajo el nombre del Estado
Islámico de Irak (ISI), después de la
muerte a mediados de 2010 de su
anterior líder, Abu Omar al-Baghdadi,
también conocido como Hamed alZawi. Un año después el actual califa
recibió la oportunidad de su vida, la
revolución pacífica en Sira se militarizó
y las protestas en las zonas sunitas en
Irak estaban al borde de explotar.
La entrada de ISI en Siria hizo que el
sueño de Baghdadi se hiciera realidad.
Sin embargo tanto el mito
de al Baghdadi como el
del Estado Islámico está
exageradamente insertado
en el imaginario colectivo
Por primera vez en años, fue capaz
de ocupar vastas zonas del noroeste
del territorio sirio, estructurar
formaciones militares, establecer
servicio público y crear tribunales
religiosos. Y empezó a llamar a los
yihadistas de todo el mundo para que
se sumaran a su verdadero Estado. Pero
un año antes, el ISI estaba colapsando
y al borde de la desaparición. ¿Y quién
le facilitó la entrada a Siria?
El sueño libertario en Siria se convirtió
en una lucha eterna entre el propio
Baghdadi y los líderes de Al Qaeda,
como Abu Mohammed al-Golani
o Ayman al-Zawahri, cabeza de la
ISIS ha matado a más de 1.200 víctimas
civiles fuera de Irak y Siria en 2015,
mientras sigue atrayendo un flujo
constante de reclutas para el llamado
Estado Islámico. ISIS es Abu Bakr alBaghdadi, el muecín que fabrica la
muerte. Un muecín es un musulmán
que convoca a los oradores desde la
altura de la torre de una mezquita.
Al-Baghdadi sabía de primera mano
que Siria era un sitio seguro para
empezar sus conquistas y tenía claro
que allí no se repetiría el caso de Libia,
y no habría una intervención militar
occidental de forma rápida. Pero en
la carrera tan rápida que tomó alBaghdadi, despertó también el interés
de enemigos poderosos. Rusia entró en
el escenario e intensificó sus ataques
contra las fuerzas de ISIS después del
bombardeo de un avión con destino
a San Petersburgo el 31 de octubre
en el que murieron las 224 personas
que estaban a bordo. Francia, en el
mismo sentido, respondió al asalto
de París con ataques aéreos en la
capital de al-Baghdadi, la ciudad de
Raqqa, en el norte de Siria. Alemania
y Gran Bretaña, los participantes en la
coalición liderada por Estados Unidos
que lucha contra el ISIS en Siria, han
intensificado su intervención. Y dos
años después que el presidente Barack
Obama prometiera no poner “botas
sobre el terreno” en Siria, el Pentágono
anunció a principios de diciembre el
despliegue de 100 a 150 soldados de
fuerzas especiales de Estados Unidos
para llevar a cabo ataques contra ISIS
en Siria e Irak.
Sin embargo tanto el mito de al
Baghdadi como el del Estado Islámico
está exageradamente insertado en
el imaginario colectivo gracias al
trabajo de los medios de información
y las redes sociales. Una década antes
se repetía la historia, aunque de
una manera dramática. En 2003 los
medios de comunicación de masas,
motivados por el gobierno de Bush,
lanzaron una campaña dirigida a
al-Zarqawi, erigiéndolo como el
terrorista más buscado y el mal que
tenía que ser eliminado sin verificar
realmente su papel. Bush, Blair y
Aznar lograron engañar a la opinión
pública y a los gobiernos. Después de
no encontrar pruebas concretas que
demostraran que Sadam poseía armas
de destrucción masiva, al-Zarqawi fue
el perfil perfecto que encajaba con
el “mal de Sadam”, una justificación
más para invadir Irak. Una década
después siguen haciendo lo mismo,
pero a gran escala. Lo que es seguro en
la trayectoria militar de Al-Baghdadi
es que él no es el responsable de
la invasión de Irak en 2003, ni de
diseñar la política social y migratoria
en Europa del norte, ni tampoco fue él
quien militarizó la primavera árabe,
aunque sí que ha sabido aprovecharse
y apoderarse de esas situaciones
19
ENTREVISTA
RACHID EL YOUNOUSSI
ERNESTO RODRÍGUEZ
Resides en Catalunya desde
principios de los años 90, ¿Cómo
ha evolucionado la relación entre
la comunidad musulmana y la
comunidad local desde entonces
hasta la actualidad?
La comunidad musulmana en
Catalunya se inició en los 70, con las
primeras emigraciones a Terrasa,
aunque de forma masiva es a partir de
los años 90. Sabemos que la tipología
de la comunidad llegada aquí en su
momento era una comunidad con un
nivel académico básico, con lo que
las cualidades para una integración
rápida en la comunidad de acogida
no ha sido fácil. Este proceso ha
tenido que madurar con el tiempo.
y por lo tanto, vemos que en los 90,
el movimiento de asociacionismo
empezó en los lugares de culto, ¿por
20
Entrevista con Mohamed el Ghaidouni, presidente de la Unió de
Comunitats Islàmiques de Catalunya.
“La educación es el instrumento
para enfrentarnos al extremismo”
qué en los lugares de culto? Bien, es
porque, para estas comunidades ,
la primera necesidad que se instala,
después de tener un trabajo es cumplir
con la práctica religiosa musulmana.
Dentro del conjunto de esas prácticas,
es obligatoria la oración en grupo,
y para llevar a cabo esa obligación,
la comunidad musulmana aquí ha
tenido que buscar locales donde llevar
a cabo la oración diaria. El desarrollo
ha seguido en un sentido positivo
cuando han empezado a llegar para
terminar su formación. Muchos de
estos musulmanes que han terminado
aquí sus estudios también se han
integrado en estas asociaciones antes
comentadas, aunque ya no solo
circunscritas a la práctica religiosa,
ahora también hay asociaciones
culturales, deportivas…
¿Qué deberes quedan por hacer,
por ambas partes?
En este sentido, lo que todavía puede
ocurrir es que exista el llamado
“choque de percepciones”, es decir,
cuando tú llegas a una sociedad llegas
a una cultura diferente, a una cultura
diferente. En este sentido, lo que se
debe hacer es acercarse unos a otros,
primero para conocerse, y luego para
quitarse esos miedos y prejuicios que
por ambos lados pueden haber. Si
no se conocen de cerca, es entonces
cuando se encierran en sus propias
percepciones del otro, que no
averiguan si son ciertas o no. Ese es el
choque del que hablaba antes. En este
sentido, el primer deber, de ambos,
es el de reconocerse el uno al otro:
conocer el otro idioma, la otra cultura,
religión…
Desde fuentes del ministerio de
interior, se aseguró en su momento
que “La mitad de las mezquitas más
extremistas del Estado están en
Catalunya”. ¿Qué hay de cierto en
eso?
Un ministro de interior no puede
actuar desde juicios de valor. Cuando
afirmas que se predica el integrismo,
¿qué quiere decir “integrismo” aquí?
Primero, como ministro, debería
definir ese término, y luego, cuando lo
defina, ya podremos ver qué dicta la
legislación española. Si esta gente está
actuando, como dice, sin hacer caso
a la legislación, entonces me parece
muy raro que no tome medidas contra
ello. No se puede permitir, desde la
comunidad musulmana, que se use
nuestra religión para hacer política.
¿Hay alguna mezquita extremista,
en cualquier caso? ¿Alguna en la
que se fomente el radicalismo?
Nosotros no hablamos radicalismo,
sino de la necesidad de proyectar un
Islam compatible con la realidad del
país en que cada uno viva. Es cierto
que, en ese sentido, tenemos una
dificultad que se añade al ya de por sí
complejo proceso de integración de
la comunidad musulmana. Estamos
seguro de que esto evolucionará
con el tiempo, de la misma manera
que ha evolucionado en otros países
europeos.
Una de sus reivindicaciones es la
necesidad de que la formación de
los imanes en Cataluña.
Exacto. Hemos dicho que uno de los
principales problemas que tenemos
es el de proyectar un Islam compatible
con la realidad de la sociedad ¿y quién
se encarga de proyectar este Islam?
Son los imanes. Entonces, el primer
paso que tenemos que dar es formar a
estos imanes. Un imán que desconoce
el catalán, en el caso de aquí, un imán
que desconoce la realidad cultural y
social de Cataluña y su historia, no
puede proyectar un Islam compatible
con todo eso.
¿Cuáles son los motivos que ha
encontrado el Estado Islámico para
captar personas en España?
Cuando se habla del Estado Islámico se
habla de un fenómeno relativamente
reciente, al menos en su forma de
captación. Después de los atentados
de Nueva York, el concepto de
terrorismo ha pasado de un concepto
de un territorio determinado a uno
de índole mundial. El enemigo ahora,
en fin, se puede tener en la casa de
al lado. El estado islámico ha sabido
utilizar las contradicciones en las
que viven las nuevas generaciones de
musulmanes en occidente. Y aquí, de
nuevo, surge la pregunta: ¿qué hemos
hecho mal (ya sea como comunidades
religiosas o como gobiernos) para que
estos jóvenes opten por ir a morir
fuera de Europa? Juntos tenemos que
buscar una respuesta y establecer un
proceso para reducir este fenómeno
de radicalización exprés. Si hablamos
de la crisis de la identidad, yo puedo
entender que un joven francés de
tercera generación, de raíces árabes,
pueda sentir esta fractura de identidad
y que sea un objetivo fácil del Estado
Islámico. Visto así, lo puedo entender.
Lo que no puedo entender es qué ha
OTRO PUNTO DE VISTA
pasado en la cabeza de este joven. Hay
que ver qué se ha hecho en otros países
que ya están en otra generación, como
en Francia y Bélgica, ver qué se ha
hecho bien y qué mal, para aprender
de eso.
¿Estamos a tiempo?
Yo creo que sí. En España no estamos
hablando de un laicismo extremista
como el de Francia. El artículo 16 de
la Constitución dice que el estado
español es aconfesional. Además,
en el 92 se firmaron con la comisión
islámica unos acuerdos según los
cuales podemos establecer aquí una
comunidad musulmana integrada sin
problemas en la sociedad española.
¿Qué opinión tiene sobre el uso de
la religión en el discurso terrorista?
Se utiliza la religión musulmana para
hacer negocios. Si sale en primera
página un titular que tiene que ver con
el radicalismo o conceptos así, ligados
al término musulman, pues entonces
los periódicos vuelan. No puede ser
que se utilice la religión como coartada
para hacer negocios, igual que, como
he dicho antes, para hacer política.
Y también hay una maquinaria
informativa del Estado Islámico que
quiere hacer ver al mundo que es una
organización potente, y ellos también
están utilizando al Islám como
coartada.
Como órgano que representa
a la comunidad musulmana en
Catalunya, ¿qué medidas ha tomado
para afrontar este problema?
Nosotros, por ejemplo, estamos en
calidad de consultores cuando hay
algún conflicto entre integrantes de
nuestra comunidad. Nuestra misión
es guiar ese conflicto hacia una
salida positiva. También insistimos
mucho, tanto con el Govern catalán,
como con la Dirección Catalana d’
Afers Religiosos y el Departament
d’ Ensenyament, en que lo más
importante es la educación. La salida
es la educación como instrumento
para enfrentarnos al extremismo.
Miriam Hatibi tiene 22 años y ha nacido en Barcelona. Estudió International Business y actualmente está
estudiando un master en internacionalización.
Vivimos, en Catalunya, una época en que se está
hablando mucho de la cuestión identitaria. ¿Qué
idea de pertenencia tienes? ¿Te defines como catalana, española, musulmana?
Una gran parte de mi identidad está definida por
haber crecido aquí, por haberme educado aquí.
Otra parte está definida por tener la cultura que
tengo. De modo que no es que sea catalana, española o marroquí, no me siento definida en ninguno
de estos conceptos.
¿Qué postura crees que ha adoptado la comunidad musulmana respecto al proceso independentista catalán? ¿Qué rol juega y cómo puede afectar
a la comunidad todo este proceso político y social?
Hay de todo. La comunidad musulmana es enorme, y dentro de esto hay gente que está a favor y
gente en contra. En mi entorno, por ejemplo, la
gente prefiere abstenerse de opinar, pero en otros
círculos puedes ver gente más posicionada. Hay de
todo, nada tiene que ver la religión con la postura
en este aspecto.
En tu opinión, y desde tu experiencia, ¿cómo ha
evolucionado la relación entre la comunidad musulmana en Barcelona y la comunidad local?
YYo soy de segunda generación aquí. Nuestros
padres se sentían inmigrantes musulmanes, los
jóvenes hemos conseguido ser musulmanes europeos. El cambio se nota en que nosotros estamos
viviendo el Islam en nuestro día a día con más normalidad, sin que eso signifique renunciar a nada o
ser diferente, sin que eso sea un hándicap. Al existir estas nuevas generaciones y al estar la gente
asentada aquí, es cada vez más fácil potenciar una
buena relación entre la comunidad musulmana y la
comunidad local.
¿Crees que está ocurriendo un proceso de radicalización de la juventud musulmana? ¿cuál crees
que sería una razón?
Yo creo que una de las razones es el problema de
la identidad. Su identidad no está definida, y no entienden que pueden ser musulmanes sin rechazar
su cultura occidental, les parece contradictorio. Allí
es donde entran en juego las políticas de integración, y donde es importante que se haga lo posible porque los ciudadanos europeos musulmanes
se sepan ciudadanos de pleno derecho y se vean y
sean vistos como tal, brindarles las mismas oportunidades y dejar de hablar de “extranjeros”. Ese
es un factor, la mala interpretación del Corán sería
otro, es muy importante la educación para conseguir que los jóvenes sepan distinguir entre lo que
es verdad y lo que es manipulación.
¿Qué se está haciendo desde la Fundación Ibn
Battuta para tender puentes entre la comunidad
musulmana y las otras comunidades de la ciudad?
La fundación antes se centraba más en la integración y la acogida, y ahora se centra más en la
plena ciudadanía. No puedes hablar de pertinencia
si no hablas de ciudadanía plena. Para conseguir
eso, tiene que haber comunicación, comprensión y
respeto entre el país de origen y el de acogida. Un
proyecto muy bonito es el “Festes d’ aquí i d’ allà”,
en el cual celebramos las fiestas del calendario catalán y las del calendario marroquí: por ejemplo,
celebramos Sant Jordi con marroquís y españoles,
igual que celebramos el Iftar del ramádan también con marroquís y españoles. Eso crea círculos
comunitarios y rompe estigmas, ayuda a acercar
las realidades del “otro”. Potenciamos el empoderamiento a través de la lengua, la cultura y el emprendimiento.
21
‫مقا بلة‬
‫حوار مع محمد الغيدوني‬
‫رﺌيس اتحاد الﺠاليات اﻹسالمية في كتالونيا‬
‫رشيد و ارنسطو‬
‫أنت مقيم في كاطلونيا منذ بداية التسعينات ‪ ،‬كيف‬
‫كان تطور العالقة بين الجالية المسلمة والساكنة‬
‫المحلية منذ ذلك الوقت إلى يومنا هذا ؟‬
‫كانت بداية الجالية المسلمة في كاطلونيا منذ‬
‫السبعينات مع المهاجرين األوائل نحو مدينة طراسة ‪،‬‬
‫لكن موجة الهجرة ستترتفع مع بداية التسعينات ‪،‬‬
‫وتميزت بميزة نعرفها جميعا ‪ ،‬هي طبعية المستوى‬
‫األكاديمي البسيط الذي طبع غالبية مهاجري هذه‬
‫المرحلة ‪ ،‬وهو السبب الذي صعﱠب من مهمة إندماج‬
‫هاته الفئات في محيطها المستقبِل ‪ .‬هذه السيرورة‬
‫خضعت لمسار من التطور والنضج ‪ ،‬ففي البداية‬
‫كانت إنطالقة الحركة الجمعوية من أماكن العبادة‬
‫لماذا من أماكن العبادة ؟‬
‫نعم ‪ ،‬ألنه بالنسبة للجالية المسلمة يتعبر أداء‬
‫الواجبات الدينية إحدى أهم حاجياتها األساسية إلى‬
‫جانب الشغل ‪ .‬ومن هذه الواجبات الدينية ‪ ،‬الصالة‬
‫الجماعية أو الصالة مع الجماعة ‪ ،‬ومن أجل إستكمال‬
‫هذا الواجب الديني كان ضروريا على أفراد الجالية‬
‫المسلمة إيجاد أماكن للصالة في كل أوقاتها اليومية ‪،‬‬
‫كان التطور إيجابيا خصوصا بعد بدايات وصول من‬
‫أكملوا تكوينهم ‪ ،‬وندماج أفراد من الجالية المسلمة الذين‬
‫أكملوا دراستهم هنا ‪ .‬واليوم هناك العديد من الجمعيات‬
‫التي تشتغل ليس فقط في الحقل الديني إوانما أيضا في‬
‫‪ ...‬المجال الثقافي والرياضي‬
‫ماهي الواجبات التي بقي إنجازها بالنسبة للطرفين‬
‫المسلم و المسيحي ؟‬
‫في هذا الجانب الزال هنا نوع من الصدام في فهمنا‬
‫محمد الغيدوني من‬
‫مواليد القصر الكبير‬
‫بالنسبة إلمام الذي اليعرف‬
‫كاطلونيا ويجهل تاريخها‬
‫وواقعها اإلجتماعي والثقافي‬
‫اليمكنه المساهمة في نقل‬
‫إسالم يتماشى وكل هذه‬
‫الخصوصيات‬
‫إوادراكنا لبعضنا البعض ‪ ،‬بمعنى ‪ ،‬أنه عندما تأتي إلى‬
‫المجتمع فإنك تأتي إلى ثقافة مختلفة ‪ ،‬إذن فالمطلوب‬
‫هو تقارب مشترك بين الطرفين من أجل معرفتنا وفهمنا‬
‫لببعضنا البعض لكي نتمكن من إزالة وتخطي التخوفات‬
‫واألحكام المسبقة المجودة عند الطرفين ‪ .‬في غياب‬
‫هذه المعرفة عن قرب يحدث أن الطرفين ينغلقان على‬
‫نفسيهما و يحتفظ كل واحد بإدراكه وحكمه على اآلخر‬
‫بدون التأكد مما إذا كانت هذه األحكام خاطئة أو‬
‫صائبة ‪ .‬هذا هو الصدام الذي تحدتث عنه سابقا ‪ .‬إذن‬
‫فأول مايجب فعله هو إعتراف متبادل لكال الطرفين‬
‫بثقافته ‪ ،‬لغته ودينه‬
‫تؤكد مصادر من وزارة الداخلية على أن نصف‬
‫المساجد األكثر تطرفا في إسبانيا توجد في كاطلونيا‬
‫‪ ،‬ماهو تقييمكم لهذا المعطى ؟‬
‫ال يمكن لوزير الداخلية أن يتصرف إنطالقا من‬
‫أحكام قيم جاهزة ‪ ،‬عندما يصف المساجد بالتطرف‬
‫األصولي ماذا يقصد بالتطرف األصولي ؟ عندما يتم‬
‫تحديد معنى المصطلح ‪ ،‬عندئذ يمكننا مقارنة ذلك بما‬
‫تقول به التشريعات القانونية في إسبانيا ‪ ،‬فإذا كان‬
‫هناك من يتحرك خارج القانون ‪ ،‬يطرح التساؤل ‪ ،‬لماذا‬
‫لم تحرك و ازرة الداخلية المسطرة القانونية ضدهم ؟ ال‬
‫يمكننا كجالية مسلمة السماح بأن يتم إستعمال الدين‬
‫‪ .‬اإلسالمي وتوظيفه ألغراض سياسية‬
‫في جميع األحوال هل فعال هناك مسجد واحد‬
‫س داخله التطرف ؟‬
‫مار ُ‬
‫متطرف أو ُي َ‬
‫نحن ال نتحدث عن التطرف ‪ ،‬نحن نتحدث عن بناء‬
‫مشروع إسالم يتماشى مع واقع المجتمعات التي يعيش‬
‫فيها كل واحد ‪ .‬فعال هناك صعوبات في هذا الجانب‬
‫تنظاف إلى الصعوبات والتعقيدات األخرى التي‬
‫ال يمكن لوزير الداخلية أن‬
‫يتصرف إنطالقا من أحكام قيم‬
‫جاهزة ‪ ،‬عندما يصف المساجد‬
‫بالتطرف األصولي ماذا يقصد‬
‫بالتطرف األصولي ؟‬
‫تعترض مسلسل إندماج الجالية المسلمة ‪ .‬نحن‬
‫متؤكدين ‪،‬مع الوقت ‪ ،‬من تطور وتقدم هذا المشروع‬
‫‪ .‬تماما كما حصل في دول أوربية أخرى‬
‫من ضمن مطالبكم ‪،‬الحاجة إلى تكوين أئمة في‬
‫كاطلونيا‬
‫بالفعل ‪ ،‬كما أشرت سابقا هناك حاجة ماسة إلى‬
‫بناء مشروع إسالمي يتماشى مع واقع المجتمع الذي‬
‫نعيش فيه ‪ ،‬بالطبع من سيتولى إخراج هذا المشروع‬
‫إلى حيز الوجود هم األئمة ‪ ،‬والمهمة األولى هي تكوين‬
‫‪ .‬هؤالء األئمة‬
‫بالنسبة إلمام الذي اليعرف كاطلونيا ويجهل‬
‫تاريخها وواقعها اإلجتماعي والثقافي اليمكنه المساهمة‬
‫في نقل إسالم يتماشى وكل هذه الخصوصيات‬
‫ماهي الدوافع التي وجدتها الدولة اإلسالمية في‬
‫إستقطابها لبعض األشخاص في إسبانيا ؟‬
‫حينما نتحدث عن الدولة اإلسالمية فنحن نتحدث‬
‫عن ظاهرة جديدة نسبيا على األقل في طرق إستقطابها‬
‫‪ .‬بعد هجمات نيويورك تحول مفهوم اإلرهاب من مجال‬
‫محدد إلى مستوى عالمي ‪ ،‬العدو اليوم يمكن أن يكون‬
‫في منزلك المجاور ‪ .‬لقد تمكنت الدولة اإلسالمية من‬
‫إستغالل التناقضات التي تعيشها األجيال الجديدة في‬
‫‪ .‬الغرب‬
‫وهنا يطرح التساؤل ‪ .‬ماهي األخطاء التي إرتكبناها‬
‫(كجالية مسلمة وكحكومة ) حتى يذهب هؤالء للموت‬
‫خارج أوربا ؟ يجب أن نبحث جميعا عن أجوبة وحلول‬
‫من أجل وضع حد لموجة اإلستقطابات في صفوف‬
‫الشباب ‪ .‬إذا كنا نتحدث عن أزمة هوية ‪ ،‬فمن الممكم‬
‫فهم ذلك بالنسبة للشباب الفرنسي ذووي أصول عربية‬
‫إواسالمية الذين ينتمون إلى الجيل الثالت ويشعرون‬
‫بانقسام في الهوية ‪ ،‬مما يجعلهم فريسة سهلة بالنسبة‬
‫سنة ‪ 1968‬حاصل‬
‫على شهادة‬
‫البكالوريوس‬
‫في الرياضيات‬
‫ودرجة‬
‫الدكتوراه في‬
‫اإلحصاء‬
‫بل هو أيضا من‬
‫األخصائيين‬
‫االجتماعيين‪ ،‬باحث‬
‫جامعي وخبير في‬
‫حل‬
‫‪.‬النزاعات‬
‫للدولة اإلسالمية ‪ ،‬لكن من المستحيل معرفة ماذا مر‬
‫بتفكيرهم ‪ .‬في هذا الجانب يجب تقييم كل ماتم فعله في‬
‫الدول التي قطعت أشواطا في هذه السيرورة إوادراك ما‬
‫هي الجوانب التي أخطئوا وأصابوا فيها ‪ .‬من أجل أخد‬
‫‪ .‬الدروس من كل تجاربهم‬
‫هل مازال هناك مجال لتدارك الوقت ؟‬
‫بالتأكيد نعم يمكننا فعل الكثير ‪ ،‬فإسبانيا ليست دولة‬
‫علمانية راديكالية كما هو حال فرنسا ‪ ،‬يقول البنذ ‪16‬‬
‫من الدستور على أن الدولة في إسبانيا ليست منحازة‬
‫دينيا ‪ .‬في سنة ‪ 1992‬تم توقيع إتفاقية مع اللجنة‬
‫اإلسالمية يمكن بموجبها بناء إوانشاء جالية مسلمة‬
‫مندمجة في المجتع اإلسباني دون أية مشاكل‬
‫ماهو موقفكم في توظيف الدين اإلسالمي في‬
‫الخطاب اإلرهابي ؟‬
‫يتم توظيف الدين اإلسالمي بهذف جني األرباح ‪.‬‬
‫حيث أن الصحافة تركض خلف األخبار التي تحمل‬
‫مثل هذه العناوين ‪ .‬اليمكن توظيف الدين من أجل‬
‫مراكمة األرباح كما اليمكن توظيفه ألغراض سياسية‬
‫كما أشرت سابقا ‪ .‬هناك أيضا ماكينة إعالمية تقف‬
‫وراءها الدولة اإلسالمية وتوظف الدين اإلسالمي خدمة‬
‫ألهدافها كممثلين للجالية المسلمة في كاطلونيا‬
‫ماهي اإلجراءات التي قمتم بﺈجراءها من أجل‬
‫مواجهة هذا المشكل ؟‬
‫نحن مثال كنموذج فإن حضورنا هو بالدرجة األولى‬
‫حضور إستشاري نقوم بتسوية المشاكل التي تقع بين‬
‫أفراد الجالية المسلمة وتوجيهها نحو أفق إيجابي ‪ ،‬كما‬
‫نقوم بتركيز تدخلنا إلى جانب الحكومة الكطالنية‬
‫والهيئة المكلفة بالشؤون الدينية والمؤسسة التعليمية‬
‫وللتعليم أهية قصوى في هذا الجانب من مواجهة‬
‫التطرف‬
‫‪22‬‬
‫خاص على ‪InfoTalQual‬‬
‫تعتبر الشخصية االعالمية البو بكر البغدادي من اهم المفاتيح‬
‫لفهم تطور الدولة االسالمية‪ ,‬الرجل الذي برع في تحويل منظمة‬
‫كانت على وشك االختفاء عام ‪2010‬الى دولة قادرة على‬
‫الهيمنةعلى أراض شاسعة‪ ,‬الرجل الذي نصب نفسه بالخليفة‪ ,‬يعتبر‬
‫األكثر خطورة في العالم‪ ،‬حيث تمكن من إنشاء سلطة سياسية‬
‫وعسكرية في بلدة تفوق ساكنتها ‪ 5‬مليون نسمة ‪ .‬ادرج على راس‬
‫قائمة اكثر الشخصيات اثارة في سنة ‪ ٢٠١٥‬حيث استطاع اعادة‬
‫رسم خريطة الشرق االوسط التي كانت مرسومة مسبقا من طرف‬
‫فرنسا و بريطانيا العظمى‪ ,‬وذلك بطمس الحدود المرسومة في‬
‫اتفاقية سايكس‪-‬بيكو المصادق عليها سنة ‪ ,1916‬و كان اخر ما‬
‫‪”.‬قاله على أبواب سجن بوكا سنة ‪“ :2009‬نلتقي في نيويورك‬
‫البغدادي ‪ :‬فوضى و دم‬
‫حينها‪ ,‬لم يعره اهتماما احدا‪ ,‬و بعد اربع سنوات‪ ,‬شعر “كينييث‬
‫كينغ” القائد السابق لسجن “بوكا” بقشعريرة عند تذكره تنبيه‬
‫البغدادي لحظة نقله الى السلطات العراقية “ نلتقي في نيويورك”‪.‬‬
‫كينغ اشار في لقاء كان له مع مجلة “ فوكس نيوز” قائال‪“ ,‬‬
‫البغدادي كان يعلم اننا سنعود الى نيويوك وا نه كان على وشك‬
‫‪”.‬مغادرة السجن‬
‫يعتبر الرجل المطلوب عالميا محاطا بغموض شديد‪ ,‬حيث تم‬
‫اطالق صراحه السباب مجهولة‪ ,‬اضافة الى تحاليل ضئيلة حول‬
‫‪.‬شخصيته‪ ,‬نابعة من مصادر غير مؤكدة‬
‫اسمه الكامل هو “إبراهيم عوض إبراهيم البدري”‪ ,‬ولد في عام‬
‫‪ 1971‬في سامراء في العراق‪ ،‬متخصص في علم الالهوت‪ ,‬و‬
‫حاصل على درجة الدكتوراه في الدراسات اإلسالمية في “الجامعة‬
‫اإلسالمية” ببغداد‪ ,‬وذكرت بعض المصادر أنه عمل كأستاذ‬
‫للشريعة قبل أن يصبح واعظا سلفيا في الفلوجة‪ ,‬كما يدعي انه‬
‫ينحدر من الساللة النبوية الشريفة‪ ,‬مسيرته األكاديمية توفرله‬
‫المصداقية الالزمة لتفسيراته لمصادر اإلسالم (القرآن الكريم و‬
‫الحديث) وتعطيه مظهر الخالفة الحديثة‪ .‬و لم يبدو على لغته اي‬
‫طابع إرهابي دموي عند ظهوره الول مرة بشكل علني في المسجد‬
‫الكبير في مدينة الموصل‪ ,‬بل بدا كالزعيم المتواضع والحكيم‬
‫والعملي‪“ :‬أنا الوالي الذي يترأس هذا الجمع معكم‪ ،‬و على الرغم‬
‫من أني لست األفضل بينكم‪ ،‬إذا كنتم تنظرون أني على حق‪،‬‬
‫فساعدوني للسير في الطريق المستقيم‪ ،‬و اطيعوني بنفس الطريقة‬
‫‪ “.‬التي اطيع فيها اهلل‬
‫لقد كان البغدادي ابرز شخصية سنة ‪ 2015‬بدون منازع‪ ,‬و‬
‫يجدر الذكر انه ُيجهل الى اي منظمة كان ينتمي قبل القاء القبض‬
‫عليه في الماضي‪ ,‬على الرغم من أن البعض يزعم أنه كان عضوا‬
‫في سرايا الجهاد االسالمي‪ ,‬فالبعض ال يراه كذلك‪ ,‬وذلك نظ ار‬
‫لتواجد معلومات متضاربة بخصوص البغدادي و تاريخه كعسكري‬
‫جهادي‪ ,‬وهناك أيضا من يعتقد أنه قرويا أصبح زعيما بعدما تم‬
‫تدريبه من طرف أعضاء القاعدة داخل سجن بوكا‪ ،‬بينما يدعي‬
‫آخرون أنه من النشطاء السلفيين اذ كان معروفا من ِقبل النظام‬
‫السابق‪ ،‬وأنه غادرمن العراق إلى أفغانستان ليظل بالقرب من أبو‬
‫مصعب الزرقاوي‪ ,‬واألكثرتداوال بين الجهاديين هو أن البغدادي في‬
‫بداية الغزو األمريكي في عام ‪ ،2003‬انضم إلى مجموعة الزرقاوي‬
‫“توحيد الجهاد”‪ ،‬ليصبح فيما بعد أمي ار على مدينة “روا” المتواجدة‬
‫قرب الحدود مع سوريا‪ ،‬هناك حيث شرع في تطبيق عمليات‬
‫االعدام الوحشية علنا على من يدعى انهم من المتعاونين مع‬
‫‪.‬الواليات المتحدة‬
‫لقد تم سجن البغدادي نظ ار النتمائه للمقاومة مع الزرقاوي في‬
‫الفلوجة‪ ,‬اذ كان في سجن يسمى “ رونالد بوكا” (اسم احد رؤساء‬
‫رجال المطافئ بنيويورك و الذي كان قد لقي حتفه جراء عمليات‬
‫االنقاد في شتنبر سنة ‪ 2001‬عند البرجين التوأمين) المتواجد على‬
‫ضواحي مدينة البصرة‪ ,‬حيث قضى ‪ 11‬شه ار هناك‪ ,‬وضم ‪9‬‬
‫اعضاء من مترئسي الدولة االسالمية‪ .‬التقى هناك مع أبو مسلم‬
‫التركماني‪ ،‬وحاجي بكر وأبو قاسم‪ ،‬هؤالء القادة شغلوا مناصب‬
‫هامة في معسكر بوكا (معسكر سري العتقال المدنيين المتطرفين‬
‫و معاقبتهم‪ ,‬تحتفظ به الواليات المتحدة)‪ ,‬اذ خرجوا من هناك بفكرة‬
‫واضحة ومنظمة حول الطريق الموجب سلكه‪ ,‬و كان من بينهم‬
‫‪.‬البغدادي‬
‫و مع ذلك‪ ,‬و بغض النظر عن صحة المعلومات‪ ,‬فالغموض‬
‫الذي يحيط بالبغدادي ينعكس على شبح تنظيمه و سريته‪ ,‬و من‬
‫المعروف ان للبغدادي ثالث صور فقط‪ ,‬واحدة موزعة من الطرف‬
‫الجهاديين و اخريين ذو جودة رديئة‪ ,‬اذ يتجنب تصويره على الرغم‬
‫من الخبرة العالية التي يتمتع بها اعضاء المنظمة في المجال‬
‫السمعي البصري‪ ,‬فالبغدادي ال يبرز محتفال بهجومات باريس وال‬
‫في تصريحات بخصوص تفجيرالطائرة الروسية في سيناء وال في‬
‫‪.‬فتوحات المدن والقرى‪ ,‬فلقد تعلم من اغتيال أسالفه‬
‫و نظ ار الفتقاره لحماية متينة كما هو الحال في كهوف‬
‫افغانستان‪ ,‬باالضافة الى وحشية جنوده مما يؤدي الى رفض‬
‫مؤازرته من قبل معظم مجموعات المنطقة‪ ,‬كل هذا يجعل امر‬
‫‪23‬‬
‫رشيد اليونسي‬
‫مفاتيح لفهم تطور الدولة االسالمية‬
‫الجزء ‪2‬‬
‫ابو بكر البغدادي مؤذن الموت‬
‫احتجازه هو من اولوياته‪ ,‬حيث من السهل اإلرشاد عن مصيره بما‬
‫انه محاط بأعداء‪ :‬األكراد‪ ،‬الجيش السوري الحر‪ ،‬القاعدة‪ ,‬جبهة‬
‫النصرة وعيون الروسيين وتفجيراتهم‪ ,‬وأكثر من ‪ 100‬بلد تسلط‬
‫عدساتها على منطقة تحتل الصحراء معظم مساحتها‪ .‬و لقد‬
‫اضطر قادة “الدولة اإلسالمية” لتطوير نظام معقد لحمايتهم‪ .‬ومع‬
‫ذلك‪ ،‬ال يعرف كم من الوقت سيستمر نظام من هذا النوع في هذه‬
‫‪.‬الظروف‬
‫ولقد صرح ضابط البحوث المتخصص في مجال مكافحة‬
‫اإلرهاب في العراق إلحدى وسائل اإلعالم األميركية‪ ,‬أن الغموض‬
‫المحيط بالبغدادي راجع الى جعل تحركاته محدودة بما انه بذلك‬
‫يضمن عدم العثور عليه‪ ”.‬إنه يحد من اتصاالته التي تتكون فقط‬
‫من بعض األعضاء الذين يعرفونه بصفة مباشرة‪ ,‬معظمهم كانو‬
‫من المعتقلين على يد الواليات المتحدة‪ ،‬حيث استمروا مع المنظمة‬
‫حتى بعد اطالق صراحهم بل هناك من يمارس القيادة دون الحاجة‬
‫الى لقيته في حين حرص على حجب وجهه عند اجتماعه مع‬
‫البقية “‪ .‬فعلى الرغم من اننا ال نملك فكرة معينة على كيفية حماية‬
‫‪.‬نفسه بنفسه‪ ,‬إال انها تعتبر من بين اولوياته‬
‫ولربما كان الغموض الذي يحيط بابو بكر البغدادي على مستوى‬
‫شخصيته وتحركاته‪ ،‬أو حتى أقاربه والمقربين إليه‪ ,‬ناتج عما وقع‬
‫للقادة السابقين الذين تم اغتيالهم ( االولى في الضربات الجوية في‬
‫دجلة سنة ‪ ،2006‬والثانية في إحدى العمليات العسكرية سنة‬
‫‪2010).‬‬
‫برز اسم البغدادي ثالث سنوات بعد خروجه من السجن‪ ,‬عند‬
‫توليه قيادة القاعدة التي كانت حينها تعمل في العراق تحت اسم‬
‫الدولة اإلسالمية في العراق (داعش ) بعد وفاة زعيمه السابق “ابو‬
‫عمر البغدادي” و كذلك المعروف باسم “ حامد الزاوي” في‬
‫منتصف ‪ .2010‬سنة بعد ذلك‪ ,‬تلقى الخليفة الحالي فرصة العمر‬
‫حيث تعززت الثورة السورية بالسالح و احتجاجات المناطق السنية‬
‫‪.‬في العراق كانت على وشك االنفجار‬
‫سوريا‪ :‬البغدادي بين السيف و الكتاب‬
‫دخول (داعش) الى سوريا كان حلما قد اصبح حقيقة للبغدادي‪,‬‬
‫ففي ظرف سنة واحدة استطاع احتالل مساحات شاسعة من الشمال‬
‫الغربي لألراضي السورية‪ ،‬و تمكن من تنظيم تشكيالت عسكريةً‬
‫إو�نشاء خدمات عامة و محاكم دينية‪ .‬كما شرع في مناداة‬
‫الجهاديين من كل العالم لالنضمام الى الدولة وفي هذه المرة كانت‬
‫حقيقية‪ .‬و هنا نطرح السؤال‪ ,‬بما ان الدولة االسالمية كانت على‬
‫وشك االنهيار واالختفاء‪ ,‬فمن كان وراء مساعدتها للدخول الى‬
‫سوريا؟‬
‫حلم التوسع في سويا تحول الى صراع دائم بين البغدادي نفسه‬
‫وزعماء القاعدة‪ ،‬كأبو محمد الغوالني وأبو أيمن الظواهري رئيس‬
‫المنظمة على الصعيد العالمي‪ ،‬حول الحق في القتال في سوريا‪،‬‬
‫والحق في مطالبة الوالء لبقية الفصائل التي تتكون من المقاتلين‬
‫العرب و المحليين واألجانب‪ .‬هذه المواجهة‪ ،‬تتطلب ابراز قدرات‬
‫عسكرية على أرض الواقع‪ ،‬باالضافة الى القدرة على ترويج‬
‫االفكار الداعشية بين الجهاديين في العالم‪ ,‬و تجاوز هذا الجمهور‬
‫المحدد لكي يصل الى اغواء و اقناع اي شخص ذو تعاطف مع‬
‫قيم الشريعة‪ ,‬كما يظهراالمر في الخطابات و الرسائل المتبادلة بين‬
‫الغوالني و الظواهري و البغدادي ‪ .‬التي سبق و تم مناقشتها‬
‫عبرالمنتديات الجهادية و وسائل التواصل االجتماعية لتقييم حق‬
‫‪.‬البغدادي لقيادة حركة الجهاد الدولي‬
‫بينما كانت القاعدة تقاتل جنبا إلى جنب و قوات المعارضة ضد‬
‫نظام األسد‪ ،‬كان البغدادي في خضم الحصول على فتوحات‬
‫ملحوظة‪ ,‬معلنا بذلك الحرب ضد الكل‪ ,‬و مشكال دولته الخاصة مع‬
‫اإليمان األعمى باعادة بناء إمبراطورية إسالمية كبيرة قد انقرضت‬
‫في الماضي‪ ,‬و نادى كل المسلمين السنيين( الذي يفوق عددهم‬
‫البليون) الى الجهاد في الدولة االسالمية كواجب قانوني‪ ,‬مرت‬
‫االيام و االسابيع و بدأ البغدادي يتلقى الوالء من عشرات الجماعات‬
‫الجهادية المسلحة و من المئات من األجانب‪ ,‬إضافة إلى التبرعات‬
‫المالية التي يتلقاها‪ .‬بدخوله الى سوريا و بفضل الفتوحات التي‬
‫انجزها في العراق‪ ,‬تحول اسمه الذي لم يكن معروفا الى اكثر‬
‫االسماء رعبا في العالم‪ ,‬فلقد انضم اليه االف االشخاص عبر‬
‫مناشدته التي تعتمد على العنف والعمليات االنتحارية كسالح ضد‬
‫العدو‪,‬استطاع جهاد البغدادي بذلك كسر حواجزه الكالسيكية و بلوغ‬
‫الحس المشترك لجميع البيانات الشخصية و االجتماعية لمختلف‬
‫االطراف الذين يبايعون الخالفة بشكل يومي عبر مقاهي االنترنيت‪,‬‬
‫وفي فترة زمنية قصيرة استطاعت آلة الموت ان تنتشر خارج‬
‫االقاليم التي يسيطر عليها‪ ،‬ويرجع الفضل الكبيرفي ذلك إلى‬
‫الهيمنةعلى العالم االفتراضي‪ ،‬على عكس الحقبة السابقة‪ ,‬استطاع‬
‫جهاد القرن الحادي و العشرين التوسع خارج المكاسب االقليمية‬
‫‪.‬بفضل البراعة في نشر االفكار على العالم االفتراضي‬
‫و لم يكتفوا فقط باالنتصارات الهائلة المحرز عليها عبر‬
‫الشبكات االفتراضية العالمية بل تعدت هذه االنتصارات‬
‫االيديولوجية الى دفع اشخاص الى ارتكاب اعمال ارهابية باسم‬
‫المنظمة دون الحاجة الى االلتقاء شخصيا‪ ,‬وذلك بقتل المئات من‬
‫األبرياء في الفنادق والمساجد وقاعات الحفالت الموسيقية في مواقع‬
‫جغرافية مختلفة مثل باريس‪ ،‬شبه جزيرة سيناء‪ ،‬بيروت‪ ،‬سان‬
‫برناردينو في الواليات المتحدة‪ ,‬حيث يقومون بهجومات متقنة‬
‫موجهة من سوريا‪ ,‬كما هو الحال في فرنسا حيث أُسفر عن مقتل‬
‫‪ 130‬شخصا في ‪ 13‬كانون األول‪/‬ديسمبر‪،‬او مالك تاشفين‪ ،‬الذين‬
‫أنجز منشو ار أقسم فيه الوالء للخالفة قبل ان يتسبب برفقة زوجته‬
‫في مقتل ‪ 14‬شخصا جنوب كاليفورنيا في الثاني من كانون األول‪/‬‬
‫‪.‬ديسمبر الماضي‬
‫داعش أودت بحياة أكثر من ‪ 1 200‬من الضحايا المدنيين‬
‫خارج العراق وسوريا خالل العام الماضي‪ ,‬و مع ذلك فهي ال تزال‬
‫تستقطب العديد من المجندين الى ما يسمى بالدولة االسالمية‪ ,‬التي‬
‫قائدها هو ابو بكر البغدادي‪ ,‬المؤذن الذي يصنع الموت تحت اسم‬
‫‪.‬داعش‬
‫و يجدر الذكر ان البغدادي كان يعلم منذ البداية بأن سوريا مكان‬
‫آمن لبدء غزواته‪ ,‬و بأنه لن تعاد نفس تجربة ليبيا‪ ,‬ولن يكون هناك‬
‫أي تدخل عسكري غربي بطريقة سريعة‪ ,‬لكنها كانت اسرع طريقة‬
‫سلكها البغدادي‪ ,‬نتج عنها تولد اعداء جد أقوياء‪ ,‬حيث دخلت‬
‫روسيا المشهد مشددة هجوماتها ضد داعش بعد تفجير طائرة في‬
‫اتجاه سان بيتيرسبورجو في ‪ 31‬تشرين األول‪/‬أكتوبر‪ ،‬والذي أسفر‬
‫عن مقتل ‪ 224‬شخصا كانوا على متن الطائرة‪ .‬فرنسا كذلك‪ ،‬ردت‬
‫على هجومات باريس بغارات جوية على عاصمة البغدادي” مدينة‬
‫الرقة” شمال سوريا‪ ,‬زيادة على كثافة تدخل كل من ألمانيا وبريطانيا‬
‫العظمى والمشاركين في التحالف بقيادة الواليات المتحدة ضد‬
‫‪.‬داعش‬
‫بعد سنتين من وعد الرئيس باراك أوباما بعدم وضع “أحذية‬
‫على أرض” سوريا‪ ،‬أعلن البنتاغون نشر ما بين ‪ 100‬إلى ‪150‬‬
‫جنديا من القوات الخاصة األمريكية في أوائل شهر كانون األول‪/‬‬
‫ديسمبر‪,‬للقيام بهجمات ضد داعش في سوريا والعراق‪ ,‬كما صرح‬
‫‪”.‬مسئول كبير في الحكومة”بالتأكيد نريد أن نقضي عليه‬
‫ومع ذلك سواء أسطورة البغدادي او “الدولة إسالمية” هي مبالغ‬
‫فيها على مستوى المخيلة الجماعية بفضل إتقان وسائل اإلعالم‬
‫والشبكات االجتماعية‪ ,‬فعلى الرغم من ان القصة تكررت بعد عقد‬
‫من الزمن‪ ,‬اال انها كانت عن طريق وسائل االعالم عام ‪.2003‬‬
‫و لقد تمت انطالقة حملة موجهة ضد الزرقاوي بدافع من الحكومة‪,‬‬
‫بكونه يعتبرمن أهم المطلوبين اإلرهابيين حيث يجب القضاء عليه‪,‬‬
‫كل ذلك دون التحقق فعال من دوره‪ ,‬وتمكن كل من بوش وبليرو‬
‫أزنار من خداع الرأي العام والحكومات‪ ,‬وذلك بعدم العثور على‬
‫أي دليل يثبت أن صدام حسين كان يمتلك أسلحة للدمار الشامل‪،‬‬
‫لقد وجدوا في الزرقاوي الشخصية المثالية التي تتناسب مع‬
‫“شرصدام حسين”‪,‬إذ يعتبر مبر ار قويا لغزو العراق ولكن على نطاق‬
‫‪.‬أوسع‬
‫و الشيء المؤكد في المسيرة العسكرية للبغدادي أنه لم يكن‬
‫مسؤوال عن غزو العراق في عام ‪ ،2003‬والعن تصميم السياسة‬
‫االجتماعية أو عن سياسة الهجرة في شمال أوروبا‪ ،‬وال عن‬
‫‪.‬عسكرة الربيع العربي‪ ،‬إال أنه استطاع استغالل كل هذه االوضاع‬
‫الدور والمخطط الذي تفعله منذ سنتين مؤسسة إبن‬
‫بطوطة وهومشروع يهدف إلى إعطاء الدعم المدرسي‬
‫خصوصا بالنسبة للتالميذ المنحدين من أصول مغربية‬
‫‪ .‬ليس هذا فقط ‪ ،‬مشروع دروس مجانية للدعم والتقية‬
‫من خالل حوار دار بين سعيدة زروق المسؤولة عن‬
‫هذا المشروع داخل مؤسسة إبن بطوطة ‪ ,‬و وزير‬
‫مغربي ‪ ،‬تحدثا عن المشروع ‪ ،‬وقد وضحت لنا زروق‬
‫على أن هذا المشروع ( الممول من طرف الحكومة‬
‫المغربية ) ولد أمام التحديات التي فرضتها نتائج بحث‬
‫أجري حول المستوى األكاديمي للتالميذ ذوي أصول‬
‫مغربية ‪ ،‬أبانت هذه النتائج عن تدني المستوى الدراسي‬
‫إوارتفاع حاالت الفشل المدرسي ‪ .‬إنطالقا من هنا تم‬
‫العمل على تفعيل المشروع الذي يهدف إلى تقديم‬
‫دروس دعم وتقوية للتالميذ ذووي األصول مغربية عبر‬
‫معلمين وأساتذة من نفس البلد ( من أجل تسهيل‬
‫التواصل ) ‪ .‬الدعم عن طريق منحة بالنسبة للشباب‬
‫الذين يتابعون دراستهم الجامعية ‪ .‬تسويق المشروع في‬
‫وسائل التواصل التقليدية ك الفانغواردية ‪،‬كانت له‬
‫نتائج إيجابية و وبسرعة بدأت المؤسسة في التوصل‬
‫بالمئات من الرسائل من مراكز مختلفة في كاطلونيا‬
‫يطلبون خدمة الدعم المدرسي ‪ .‬إنطلق المشروع في‬
‫العمل داخل مؤسسة فرنسسك فيليو دي أيطونيا وهي‬
‫مؤسسة يصل فيها عدد التالميذ المغاربة نسبة ‪90%‬‬
‫‪ .‬إنطالقا من هنا بدأ المشروع في النمو والكبر ليس‬
‫فقط على مستوى الجهات التي يغطيها بل أيضا على‬
‫مستوى المراكز التربوية على إختالف مستوياتها وكذلك‬
‫على مستوى أنواع التالميذ المستفيدين من هذه الخدمة‬
‫حيث إتسع لغير المغاربة كذلك ‪ .‬من خالل جوابها عن‬
‫سؤال حول طبيعة التالميذ والعائالت المستفيذة من‬
‫هذه المبادرة أجابت سعيدة زروق على أن العوامل‬
‫معقدة ومتنوعة وتتغير حسب المناطق ‪ .‬حيث تختلف‬
‫نوعية العائالت التي تسكن نواحي ليريدا والتي تمتهن‬
‫الفالحة وأغلبها أميين عن عائالت تسكن المجال‬
‫المديني والحضري ‪ ،‬في جميع األحوال هناك جوانب‬
‫مشتركة تشير إليها زروق تتعلق بطريقة تواصل‬
‫العائالت بأبنائها وبين العائالت ومراكز التعليم ‪ .‬من‬
‫هذا الهذف تركز على التتبع الذي يقيمه المشروع مع‬
‫العائالت ودور الوساطة الذي يقوم به ‪ .‬وتبدو جد‬
‫متفائلة من هذا المشروع خصوصا أمام النتائج‬
‫اإليجابية التي بدأت تالحظ وهي في إنتظار أن‬
‫يصادق الوزير على تفعيل هذا المشروع ونقله إلى‬
‫مناطق أخرى من كاطلونيا وأيضا على مستوى‬
‫إسبانيا ‪ ،‬نحو مدريد وكل المناطق التي يوجد فيها‬
‫تالميذ من أصل مغربي يعانون مشاكل الفشل‬
‫المدرسي ومغادرة الدراسة ‪ .‬يتفق ألبرت سيسو ‪ ،‬مدير‬
‫معهد سيروس حول النتائج اإليجابية ولكن يؤكد على‬
‫وجود نوع من الغياب والعائالت غير واعية بذلك ‪،‬‬
‫في هذا الجانب يلح ألبرت على ضرورة اإلشتغال‬
‫على المحفزات مادام األمر اليتعلق بوضع إجراءات‬
‫عقابية ‪ .‬من جهة أخرى إنتقد سيسو بشدة مخطط‬
‫الوسط أو المحيط بحكم إفتقاده لمعايير منسجمة‬
‫وحاجيات المراكز والمناطق ‪ .‬مديرمعهد سيروس‬
‫شك ار مؤسسة إبن بطوطة على الدعم الذي تقدمه‬
‫حيث كان الجميع يعتقد بأنه ال حل للمشكل بالوسائل‬
‫المتوفرة‬
‫)‪5€ al més (pago 60€ anual‬‬
‫‪Coberturas repatriación del cadáver.‬‬
‫‪Hasta 1.500€ por el traslado.‬‬
‫‪6.000 de indemnización por fallecimiento.‬‬
‫‪692 200 645‬‬
‫‪Paseo de Gracia 49, 1-1‬‬
‫‪Barcelona‬‬
‫‪24‬‬
‫ريبو رتا ج‬
‫مار ارطقا‬
‫كل سنة تنشر العشرات من الدراسات واألبحاث التي‬
‫تنبه من النتائج األكاديمية السيئة على مستوى الوطني‬
‫بإسبانيا ‪ .‬حيث نجد معهد (بيسا )وهو أعلى هيئة ‪،‬‬
‫يشير إلى المستوى السيء للنتائج الدراسي ويضيف‬
‫إليها كذلك معطى لمغادرة المدرسة مبك ار ‪ ،‬لكي يخلص‬
‫في األخير إلى وضع التلميذ في مكانة المسؤول‬
‫النهائي عن فشله الدراسي لعدم قدرته على تجاوز‬
‫المستوى اإلعدادي أو بشكل بسيط ‪ ،‬أرجاع الفشل إلى‬
‫مغادرة التلميذ النظام التعليمي قبل بلوغ المستوى‬
‫المنشود من طرف هذا الفرد ‪ .‬يفهم الفشل المدسي‬
‫بإسبانيا باعتباره الكتلة اإلجمالية لعدد التالميذ الذيين لم‬
‫يستطعوا إنهاء مستوى التعليم اإلجباري ‪ ،‬تتجاوز هذه‬
‫النسبة ‪ 29%‬حسب إحصائات ‪ . 2012‬وهو ما يمكن‬
‫أن نعتبره فشال للنظام وليس للتالميذ ‪ ،‬فكلما يتم‬
‫الحديث عن الفشل المدرسي يتم تسلط الضوء على‬
‫النتائج ـ وليس كل السيرورة ـ وبتأكيدهم على أن الفشل‬
‫هو فشل للتالميذ يرتكبون خطأ فادحا باعتبار أن هذه‬
‫المقاربة هي باألساس مقاربة غير عادلة ‪ .‬لكن إذا‬
‫‪25‬‬
‫ماهي أسباب إرتفاع نسبة الفشل المدرسي في صفوف التالميذ‬
‫ذوي أصول مهاجرة ؟‬
‫يتضح أكثر كون التلميذ المهاجر هو أكثر من يعاني وضعية الفشل المدرسي على نقيض األكذوبة التي يتم الترويج لها بكون أن‬
‫مجيء التالميذ ذووي األصول المهاجرة قد تسبب في تراجع المستوى الدراسي للمجموع العام للتالميذ‬
‫أردنا فعال فهم األسباب الحقيقية لهذه النتائج من أجل‬
‫إحداث تغيير ذو معنى وجب علينا الذهاب إلى ماوراء‬
‫التحليالت السطحية وفتح مجاالت رؤيتنا للعوامل‬
‫المتعددة التي تتدخل في إنتاج هكذا واقع ‪ .‬هناك‬
‫دراسات قيمة حول هذا الموضوع كتبت من وجهة نظر‬
‫تربوية وأيضا من وجهة نظر أنتروبولوجية تتحدث عن‬
‫الفشل المدرسي بإعتباره آخر حلقة من مسلسل طويل‬
‫من عدم تلبية للحاجيات التلميذ وفك إرتباطه بالمحيط‬
‫المدرسي ويعود ذلك إلى أسباب متعددة ومتنوعة ‪.‬‬
‫تتحدث هذه الدرسات عن أربعة عوامل مؤثرة ‪ :‬عائلية‬
‫‪ ،‬سوسيوثقافية ‪ ،‬مؤسساتية وفردية وهي عوامل كثيرة‬
‫ومتعددة اليمكن معها أن نحمل التلميذ مسؤولية هذا‬
‫الفشل دون مسائلة طبيعة النظام التربوي في حد ذاته‬
‫‪ .‬لدينا نموذج تربوي أحادي مهيمن غير قادر على‬
‫اإلستجابة لحاجيات التنوع الكامنة عند التالميذ ‪ .‬هذا‬
‫الهدف التوحيدي ـ أصل المدرسة ـ يحول الالمساواة‬
‫إجتماعية إلى المساواة تربوية ‪ ،،‬ويحول التنوع إلى‬
‫إنعدام المساواة‬
‫‪.‬‬
‫على المستوى اإلداري تم إتخاد مجموعة من‬
‫اإلجراءات التي كانت مرافقة لتعديالت تشريعة‬
‫) )بشكل عام إبتعدت عن هدف اإلدماج‬
‫لقد تمت اإلشارة تاريخيا إلى أن مستوى تكوين‬
‫العائالت هو أحد العوامل الذي يجعل التلميذ يتطور‬
‫أكاديميا ‪ ،‬لكن بدون شك ليس هو العامل الوحيد‬
‫واليمكن تجاهل عوامل أخرى ‪ ،‬وفي جميع الحاالت‬
‫يجب أن نرى ونقيﱢم ما يتم فعله من أجل مواجهة هذه‬
‫المعضلة ‪ .‬الوضعية السوسي إواقتصاديةهي أيضا من‬
‫إحدى العوامل األساسية القائمة وراء الفشل المدرسي‬
‫وقد الحظنا كيف تفاقمت هذه الوضعية مع األزمة‬
‫الراهنة التي تعتبر سببا مباش ار أمام حالة الالمساواة‬
‫التعليمية ‪ .‬التقريرالذي أنجزته مؤسسة جاوما بيفيل‬
‫حول وضعية التعليم بكاطلونيا لسنة ‪ 2012‬يوضح‬
‫على أن األطفال الذين ينحدرون من أوساط فقيرة هم‬
‫أكثر التالميذ الحاصلين على نتائج سيئة وهم األكثر‬
‫ميوال لمغادرة السلك الدراسي ‪ .‬كما يجب أيضا‬
‫إستحضار العامل السوسيو ثقافي الذي تساهم في‬
‫إرتفاع حاالت الفشل المدرسي داخل أوساط األطفال‬
‫المنحدرين من أصول مهاجرة بطريقة صارخة ( نسبة‬
‫‪ % 12,5‬داخل تالميذ الساكنة األصلية و بنسبة‬
‫‪ 29%‬في أوساط المهاجرون ) هذه المفارقة توضح‬
‫على أن النظام التعليمي الحالي هو نظام عاجز عن‬
‫تسوية الالمساواة القائمة داخل المجتمع ‪ .‬من خالل‬
‫مالحظتنا لهذه األرقام ‪ ،‬يتضح أكثر‪ ,‬كون التلميذ‬
‫المهاجر هو أكثر من يعاني وضعية الفشل المدرسي‬
‫على نقيض األكذوبة التي يتم الترويج لها بكون أن‬
‫مجيء التالميذ ذووي األصول المهاجرة قد تسبب في‬
‫تراجع المستوى الدراسي للمجموع العام للتالميذ ‪ .‬على‬
‫نفس اإلتجاه الذي ذهبت فيه مؤسسة جاوما بروفيل‬
‫التتعلق النتائج الدراسية بأصول التالميذ إوانما‬
‫بالوضعية التي تجد فيها عائالت هؤالء التالميذ نفسها‬
‫‪ ،‬إنها وضعية الالمساواة اإلقتصادية واإلجتماعية التي‬
‫تؤثر في المردودية الدراسية للتالميذ ‪ .‬آخر تقرير حول‬
‫إستجواب للشباب بكاطلونيا ‪ 2012‬يبين على أن من‬
‫أهم دوافع مغادرة التعليم من طرف الشباب الذين تتراوح‬
‫أعمارهم بين ‪ 16‬و ‪ 34‬سنة ‪ ،‬هو غياب األفق المهني‬
‫والمشاكل اإلقتصادية كما يبين هذا التقرير إرتفاع نسبة‬
‫‪ .‬المغادرة الدراسية في أوساط المهاجرين‬
‫من خالل تحليل رزين لألرقام الواردة في اإلحصيات‬
‫يمكننا الوصول إلى التفكير بأنه في حالة ضمان الحق‬
‫في التعليم تتحدد أنظمة اإلستقبال في تنظيم مجموع‬
‫اآلليات البيداغوجية الموجهة نحو تعويض النقص‬
‫الحاصل خصوصا على المستوى اللغوي و كما تبين‬
‫كذلك مؤسسة سيريم فإن نسبة مهمة من التالميذ ذوي‬
‫األصول المهاجرة تحتاج أو لديها حاجيات أخرى بحكم‬
‫طبيعتها كأقلية ثقافية إواجتماعية مشكل التسويق‬
‫المدرسي وغياب فضاءات تربوية مشتركة بين تالميذ‬
‫الساكنة األصلية والتالميذ المهاجرين و بين عائالتهم‬
‫‪ .‬من بين إجراءات محاربة الفشل الدراسي ماهو الواقع‬
‫لجاري به العمل من خالل المؤسسات وماهي‬
‫اإلجراءات التي تم إتخاذها ؟ على المستوى اإلداري تم‬
‫إتخاد مجموعة من اإلجراءات التي كانت مرافقة‬
‫لتعديالت تشريعة (بشكل عام إبتعدت عن هدف‬
‫اإلدماج ) كمخطط المحيط أو الوسط الذي كان الهدف‬
‫منه تحفيز وحشد مجموع العاملين اإلجتماعيين‬
‫والخدمات التربية أمام حاالت تستدعي أجوبة شاملة‬
‫ومندمجة ‪ .‬هذه اإلجراءات تم القيام بها داخل المراكز‬
‫التربوية بكل مارافقها من مشاكل وصعوبات تتجاوز‬
‫مستوى الموارد البشرية ‪ .‬يجب كذلك التنويه بالمبادرات‬
‫التي تنبع من داخل الحركة الجمعوية كمثال على ذلك‬
‫الوحيد للبالد منذ استقالل إريتريا عن إثيوبيا في عام‬
‫‪ ،1993‬بسجن ‪18‬صحفيا بين عامي ‪ 2000‬و‬
‫‪ ،2002‬كلهم دون محاكمة أو تهم رسمية‪ .‬ووفقا‬
‫للجنة حماية الصحفيين‪ ،‬لقد كانت لهم صلة‬
‫بالمنشورات ذات المظهراإليديولوجي‪ ،‬اال انها تزامنت‬
‫مع التحول الديمقراطي االيريتيري‪ .‬و منذ أكثر من‬
‫خمسة عشر عاماً من االعتقال األول‪ ,‬لم تتلقى‬
‫أسرهم اي معلومات عن أسباب السجن أوعن حالتهم‬
‫الصحية‪ .‬باالحرى صرح بوفاة ليوهانس فيسشايي‬
‫في عام ‪ ، 2007‬البالغ من العمر ‪ 47‬سنة‪،‬‬
‫الحائزعلى “جائزة حرية الصحافة الدولية” سنة‬
‫‪ ،2002.‬بعد وقت قصير من إلقاء القبض عليه‬
‫التضامن هو القيمة الجوهرية للكثير من انصار و اعضاء برشلونة‬
‫لقاء خاص مع جوسيبكورطادا المدير العام لمؤسسة‬
‫برشلونة‬
‫ولم يكن للضغوط الدولية التي تمارسها‬
‫لجنة حماية الصحفيين بشكل مستمر اث ار‬
‫قويا‪ ,‬اذ انه لم تنفع حتى جائزة “نوبل‬
‫”للسالم‬
‫قمع األقليات‬
‫وتضم الصين أكبر عدد من الحاالت‪ ,‬حيث يوجد‬
‫‪ 49‬صحفيا في السجن‪13 .‬منهم ينتمون إلى منطقة‬
‫شينجيانغ‪ ،‬التي تتقاسم حدودها مع كل من‬
‫كازاخستان وقيرغيزستان ومنغوليا‪.‬خاصة ‪ 10‬من‬
‫هؤالء األعضاء قد ساهموا في نشر(أويغوربيز)‬
‫على شبكة اإلنترنت‪ ،‬فضال عن المساهمين الذين‬
‫يعملون لحسابهم الخاص في اإلذاعة الوطنية‬
‫‪.‬الصينية في اليوغور وتاليم الذهبي‬
‫سينكيانغ هي منطقة تتبع الدين االسالمي و هي‬
‫تابعة لمجموعة عرقية تدعى ايوغور‪ ،‬حققوا‬
‫االستقالل عام ‪ ،1949‬وتم في وقت الحق استيعابها‬
‫من قبل الصين حيث تحولت فيما بعد إلى منطقة‬
‫إدارية بعد االستقالل الذاتي‪ .‬وخالل سنة ‪،2000‬‬
‫أدت تنمية االقتصاد الصيني إلى مغادرة قبيلة الهان‪،‬‬
‫‪.‬الذين يشكلون أكثر من ‪ 90%‬من سكان الصين‬
‫ولقد أسفرت االشتباكات العرقية عن احتجاجات‬
‫ضخمة في عام ‪ ,2008‬ندد فيها اليوغوريون أن‬
‫“الحكومة الصينية” قد استولت على قبيلة هان‬
‫بفرض عمل أفضل‪ ،‬ومن ثم وضع اقتصادي‬
‫أفضل‪ .‬ووفقا لهيئة اإلذاعة البريطانية‪ ,‬االحتجاجات‬
‫تحولت إلى العنف في عام ‪ 2009‬عندما توفي أكثر‬
‫من ‪ 200‬مواطن‪ ،‬وفقا لمصادر من “الحكومة‬
‫الصينية”‪ .‬تليها هجمات إرهابية ما بين ‪ 2012‬و‬
‫‪ ،2014‬مما تسبب في وفاة أكثر من ‪150‬‬
‫شخصا‪ ،‬مما دفع السلطات لزيادة الوجود العسكري‬
‫‪.‬في منطقة شينجيانغ‬
‫و مع ذلك‪ ,‬فقد انتقدت منظمة العفو الدولية‬
‫اإلجراءات المتخذة من طرف الحكومة الصينيةفي‬
‫تقرير نشر في عام ‪ ،2013‬معتبرة أن السلطات قد‬
‫قامت بعمليات اجرامية ضد قبيلة أويغوربحجة‬
‫“االدعاءات الدينية غير المشروعة والنزعة‬
‫االنفصالية”‪،‬إذ بلغ االمرالى منع موظفين مسلمين‬
‫من ممارسة الصيام خالل شهر رمضان‪ .‬في عام‬
‫‪ ،2014‬تم اعتقال أعضاء من جريدة أويغوربيز‬
‫اليومية ومقاضاتهم بالسجن لمدد تتراوح بين ‪ 3‬إلى‬
‫‪ 8‬سنوات‪ ،‬في حين حكم على المحررون بالسجن‬
‫‪.‬مدى الحياة‬
‫وكما هو االمرفي الصين‪ ،‬فسجن الصحفيين يعد‬
‫وسيلة للحد من تغطية االحتجاجات أو الصراعات‬
‫العرقية‪ .‬في إثيوبيا‪ ،‬ادى إغالق وسائل اإلعالم‬
‫الموجهة إلى السكان المسلمين الى االسفارعن أربعة‬
‫اعتقاالت؛ اما في إيران‪ ،‬فقد تم سجن اثنين من‬
‫الصحفيين كانوا يغطون احتجاجات المواطنين‬
‫األكراد‪ ،‬حيث حكم على أحدهم باإلعدام؛ وفي‬
‫إسرائيل‪ ،‬مقدم راديو‪ 4‬الفلسطيني اتهم بالتحريض‬
‫على العنف؛ وفي فييت نام‪ ،‬اتهم صحفيين بمحاولة‬
‫انقالب ضد الدولة و ذلك بمقاضاتهم االضطهاد‬
‫صد المواطنين المسيحيين‪,‬ما صدرعنه السجن‬
‫لمدة‪ 13‬سنة في ‪ .2014‬ولم يكن للضغوط الدولية‬
‫التي تمارسها لجنة حماية الصحفيين بشكل مستمراث ار‬
‫قويا‪ ,‬اذ انه لم تنفع حتى جائزة “نوبل للسالم” سنة‬
‫‪ 2010‬في اعفاء ليو شياوبو‪ ،‬وهو مواطن صيني‬
‫تم سجنه في عام ‪ 2005‬لكفاح الجل حقوق‬
‫اإلنسان‪ .‬إذ ال يزال الى يومنا هذا معتقال بسجن‬
‫‪.‬جينتشو‬
‫رامون بيالخوسانا‬
‫كيف خرجت هذه الفكرة لتعزيز حملة التضامن مع‬
‫االجئين وما هو تقييمكم‬
‫عندما بدأت أزمة الالجئين‪ ،‬فإن معظم األندية‬
‫الكبرى في أوروبا بدئت تقدم تبرعات كبيرة‪ .‬أردنا أن‬
‫تذهب أبعد من ذلك‪ ،‬في محاولة إلشراك جميع انصار‬
‫برشلونة بأوسع معانيها‪ .‬وتركز الحملة على ثالثة‬
‫مجاالت رئيسية هي‪ :‬جذب األموال والوعي بمشكلة‬
‫االندماج االجتماعي للمهاجرين‪ .‬و التقييم االقتصادي‬
‫الذي هو أمر ايجابي جدا‪ .‬وتشارك فيه جميع مستويات‬
‫النادي (مقدمي‪ ،‬والجهات الراعية‪ ،‬المؤيدين والفاعلين‬
‫االجتماعين أيضا) في المبادرة‪ ،‬من جهة ثانية و‬
‫بفضل تعاون ومساهمة اطراف عديدة فقد حققنا‬
‫مداخيل مهمة كالمبلغ المهم الذي قدمه الصليب‬
‫األحمر لمساعدة المخصص لمساعدة ا الجئين‪ .‬كما‬
‫الجانب االجتماعي واإلنساني‬
‫الفت النضرالى‬
‫للمبادرة‪ .‬نعم‪ ،‬ألن التبرعات قد تكون أكثر وضوحا‪،‬‬
‫ولكن بالنسبة لنا التقل أهمية عن آالخرين‪ .‬من ناحية‬
‫اخرى ‪,‬حملة ال يهم من أين أتينا أيضا تعزز الوعي‬
‫بالقيم‪ ،‬في محاولة لتحسيس الرأي العام بهذه المشكلة‬
‫الخطيرة و أن هؤالء الناس يعانون‪ .‬من خالل‬
‫االعالنات في الصحافة وعلى الشبكات االجتماعية‪،‬‬
‫ونحن نحاول إيصال رسائل لنشر أن الالجئين هم بشر‬
‫أجبروا على مغادرة بلدهم من أجل البقاء‪ .‬فمن الممكن‬
‫عندما يصلون‪ ،‬أن ينظر إليها على أنهم المنافسين‬
‫على المساعدات االجتماعية ألفقر القطاعات‪ .‬ومن‬
‫يرى الالجئين باعتبارهم تهديدا‪ ,‬عليه ان يدرك أنهم‬
‫اناس يحملون على ظهورهم حمل صعب‪ .‬ومن هذا‬
‫المنطلق تنطلق الحملة‪ ،‬كما نعمل على‬
‫التكامل االجتماعي لجميع هؤالء المحتملين القادمين‬
‫الجدد ‪ .‬نحن نتوقع تدفق أعداد كبيرة من الالجئين‪،‬‬
‫وذلك من خالل القيم الرياضية بشكل عام والنادي على‬
‫وجه الخصوص‪ ،‬يجب أن يكون على استعداد لمعرفة‬
‫كيف سيتم استقبالهم‪ .‬كرة القدم‪ ،‬تعمل مرة أخرى‬
‫باعتبارها تكامل مركزي‪ .‬نعم‪ ،‬كرة القدم هي الرياضة‬
‫األكثر شعبية في العالم‪ ،‬وهذا يساعد على خلق العديد‬
‫من الروابط التي تربط بين الشعوب‪ ،‬ألنه مثل لغة‬
‫عالمية ال تعرف الحدود‪ ،‬أو األيديولوجيات أو الطبقات‬
‫االجتماعية‪ .‬في هذا المعنى‪ ،‬يتصرف برشلونة أيضا‬
‫كأداة لتحقيق التكامل‪ .‬فكرتنا هي استخدام أنصار‬
‫الفريق لتنفيذ جزء من هذه الوظيفة‪ .‬و‪ ،‬كما حدث في‬
‫مرات أخرى‪ ،‬واستقبال المهاجرين بأذرع مفتوحة‪ ،‬أيا‬
‫كان مصدرها ‪ .‬وباإلضافة إلى ذلك‪ ،‬فالمؤسسة‪ ،‬جنبا‬
‫إلى جنب مع اإلدارة‪ ،‬و لفترة من الوقت نعمل على‬
‫تطوير مشاريع التكامل األخرى مثل كرة القدم نت‪.‬‬
‫حاليا‪ ،‬نحن ننفذ هذا البرنامج في ‪ 51‬بلدا و ‪ 25‬مدينة‬
‫في خمس مناطق من برشلونة و كاتالونيا‪ .‬من خالل‬
‫القيم الرياضية‪ ،‬وتقديم المساعدات ألطفال تتراوح‬
‫أعمارهم بين ‪ 10‬و ‪ 17‬عاما‪ ،‬ونحن نتوقع مع وصول‬
‫الالجئين أيضا يمكن أن يستفيدوا من هذا النوع من‬
‫‪.‬المبادرات‬
‫فياي نقطة تقف األن الحملة؟‬
‫من البداية‪ ،‬كما هو متوقع‪ ،‬كانت االستجابة إيجابية‬
‫للغاية‪ ،‬وكان على درجة من القبول والمشاركة عالية‬
‫جدا‪ .‬ومع ذلك فنحن اآلن في مرحلة تتسم‬
‫باالنتضاروالتهدئة ‪ .‬العمل الذي قمنا به حتى اآلن‬
‫يسمح لنا أن نكون على استعداد إلستقبال تدفق أعداد‬
‫كبيرة من الالجئين‪ .‬ألنها ال تعتمد على الواليات‬
‫المتحدة ولكن على ق اررات الحكومات األوروبية‪ ،‬ونحن‬
‫نفكر في التحرك واتخاذ إجراءات الدعم المباشر في‬
‫الخارج‪ .‬نحن ندرس حاليا إمكانية إرسال المساعدات‬
‫اإلنسانية إلى البالد بالقرب من الحدود السورية‪ ،‬ربما‬
‫‪.‬الى لبنان‪ ،‬حيث ‪ 25٪‬من الالجئين السوريين‬
‫ما الذي دفع البرشلونة ألداء هذه الوظيفة‬
‫التضامنية؟‬
‫ألننا أكثر من مجرد نادي‪ .‬النجاح الرياضي‬
‫لبرشلونة وراءه ما وراءه‪ .‬و نطمح الوصول الى ما بعد‬
‫اإلنجازات الرياضية وغالبا ما نعمل على مستوى‬
‫البالد‪ ،‬واقصد كتالونيا وفي جميع أنحاء العالم‪ ،‬بغض‬
‫النظر عن كل هذا‪ ،‬من المعروف أن نادي برشلونة‬
‫أيضا يهتم بالجانب االجتماعي‪ .‬هذا يفرق بيننا وبين‬
‫أي ناد آخر‪ ،‬وذلك بفضل ما نقوم به من رسم النسيج‬
‫االجتماعي داخل المؤسسة وتعزيز التعليم من خالل‬
‫القيم الرياضية مثل التضامن والعمل الجماعي والجهد‬
‫جوسيب كورطادا يشغل‬
‫منصب المدير العام لمؤسسة‬
‫برشلونة‪ .‬سابقا‪،‬كان يعمل في‬
‫وزارة الشؤون االجتماعية في‬
‫حكومة كاتالونيا كرئيس‬
‫للمشاريع االستراتيجية‪ .‬ولد‬
‫قبل ‪ 40‬عاما في بانيوليس‪،‬‬
‫جوسيب حاصل على شهادة‬
‫في إدارة األعمال ودرجة‬
‫الماجستير في اإلدارة ‪ .‬القيادي‬
‫في مؤسسة المشجعين يحكي‬
‫لنا‪ ،‬من بين قضايا أخرى‪( ،‬حملة‬
‫ال يهم من أين أتينا) وهي مبادرة‬
‫خيرية لالجئين الراغبين في‬
‫اللجوء بعيدا عن الحرب‬
‫والتواضع‪ ،‬إلخ‬
‫العبي الفريق األول هم خير مثال على هذه القيم؟‬
‫نحن محظوظون أن يكون لنا شخصيات جد معرفة‬
‫في عالم كرة القدم العظيمة‪ ,‬إلى جانب كوننا نضم‬
‫أفضل الالعبين في العالم و الذين يقومون بنشر القيم‬
‫اإلنسانية المثالية والتعليم ‪ .‬و كمثال ميسي وانيستا‬
‫ونيمار تجعلنا أكثر مصداقية وهذا أمر إيجابي للغاية‬
‫ألنهم شخصيات لها تأثير في مخيلة الكثير من‬
‫األطفال في جميع أنحاء العالم‬
‫ما رائيكم في النقاشات التي تدور حول الرعاية‬
‫المثيرة للجدل لدولة قطر وهل تتناقض مع هذه القيم؟‬
‫نعم إنها قضية ولدت الجدل‪ ،‬لكن في النهاية و في‬
‫مجال كرة القدم‪ ،‬إذا كنا نريد للنادي مواصلة التفوق‬
‫الرياضي ‪ ،‬علينا ان نزيدمن المداخيل‪ .‬الحفاظ على‬
‫القالب الذي يمتلكه الفريق األول باإلضافة إلى األقسام‬
‫األخرى‪ ،‬والشباب‪ ،‬وجميع هياكل النادي‪ ،‬ينطوي على‬
‫تكاليف عالية جدا‪ .‬ولذلك‪ ،‬فإن إدارة التسويق لديها‬
‫مسؤولية إدارة هذه المداخيل من أجل استقطاب أفضل‬
‫الجهات الراعية االعبين أالكثر مقدرة على التنافس بين‬
‫أفضل األندية‪ .‬ومع ذلك‪،‬فنحن كنادي نقيم خصال و‬
‫مواقف الالعبين الخاصة اكثر من رعاية جهة ما‬
‫‪ .‬مكتوب اسمها على قمصانهم‬
‫إلى أي مدى تعتقد أنه من المهم دمج الثقافات في‬
‫عالم اليوم؟‬
‫أعتقد أن التضامن هو أحد الجوانب الرئيسية في‬
‫أي نموذج من المجتمع الذي نريد أن نعيش فيه في‬
‫وئام‪ ،‬وبالتالي‪ ،‬يتعين علينا أن نحاول المساعدة في‬
‫دمج جميع أولئك الذين هم في الصعوبات‪ .‬هذا التكامل‬
‫ينبغي السعي اليه على المستويين‪ ,‬العالمي والمحلي‪.‬‬
‫فمن ناحية‪ ،‬يجب علينا أن ندرك أننا نعيش في عالم‬
‫بدون حدد ‪ ،‬و على جميع الثقافات أن تعيش معا في‬
‫سالم‪ ،‬يجب علينا أن نساعد بعضنا البعض‪ .‬العمل‬
‫من خالل الحمالت الخيرية‪ ،‬يتعين على الدول المتقدمة‬
‫إلى اإلصطفاف في نفس االتجاه للقضاء على الفوارق‬
‫االجتماعية واالقتصادية التي ال تزال موجودة اليوم‬
‫‪.‬على كوكبنا‬
‫‪26‬‬
‫ريبو رتا ج‬
‫كرلوس كربخال‬
‫بعد ‪ 9‬سنوات من سقوط االتحاد السوفياتي‪ ،‬محمد‬
‫بيكجانوف ويوسف روزيمورادوف صوتوا على المقاومة‬
‫األوزبكية من أوكرانيا‪ ,‬كان ذلك سنة ‪ 1999‬بعد ‪5‬‬
‫سنوات من النفي االجباري للصحفيين جراء حظر‬
‫الحكومة لجريدة ايرك (الحرية) المنسوبة إلى المعارضة‬
‫السياسية للرئيس إسالم كريموف‪ ،‬و التي كانت تنشر‬
‫‪.‬س اًر‬
‫استعملت تهمة االرهاب في ثالثين حالة تقريبا‬
‫في آذار‪/‬مارس من نفس السنة‪ ،‬سيعتقل كل من‬
‫بيكجانوف وروزيموداروف من طرف السلطات‬
‫األوزبكية بتهمة تورطهم بالهجمات التي وقعت مؤخ ار‬
‫في العاصمة طشقند و اللتي نسبها الرئيس كريموف‬
‫للمعارضة‪ .‬وقبل تسليم الصحفيين إلى بلدهم األصلي‬
‫خالل األشهر التي سبقت المحاكمة‪ ،‬استخدمت‬
‫الشرطة ممارسات التعذيب في االستجواب إلجبار‬
‫تجريم بيكجانوف كما صرح في المحكمة‪ .‬وقبل نهاية‬
‫‪27‬‬
‫المعلومة التي تهدد السلطة‬
‫في أواخر عام ‪ 2015‬سجن ‪ 199‬صحفيا‪ ،‬ثلثهم من دون محاكمة‬
‫عام ‪ ،1999‬كلى الصحفيين صدرت ضدهم عقوبة‬
‫‪ 15‬و ‪ 14‬عاماً في السجن‪ ،‬على التوالي‪ ،‬بتهمة‬
‫‪.‬محاولة اإلطاحة بالحكومة ومنشورات غير مشروعة‬
‫في أول انتخابات اجريت في عام ‪ ،1991‬راى‬
‫الشعب األوزبكي ان كل الخيارات اصبحت بين‬
‫مرشحين اثنين للرئاسة ‪ :‬انتخاب الرئيس زعيم “الحزب‬
‫الشيوعي األوزبكي إسالم كريموف”‪ ،‬أو إعطاء‬
‫أصواتهم لإلصالح الديمقراطي برئاسة “محمد سليل”‪،‬‬
‫زعيم حزب إيرك‪ ،‬ومروج إلعالن االستقالل عن‬
‫‪.‬االتحاد السوفياتي في العام الماضي‬
‫في استطالع للرأي وتساءل مراقبون دوليون‪،‬‬
‫كريموف أصبح أول رئيس لجمهورية أوزبكستان وبضع‬
‫سنوات الحقة سليل وبيكجانوف استهدفوا من طرف‬
‫الحكومة مما اجبرهم على الفرار من البلد خوفاً من‬
‫‪.‬االنتقام‬
‫واليوم‪ ،‬في بداية عام ‪ ،2016‬الزال الحال على ما‬
‫هو عليه‪ ,‬كريموف بدأ واليته الرابعة في آذار‪/‬مارس‬
‫الماضي مع ‪ 90%‬من األصوات‪ ،‬متجاو از الحد‬
‫األقصى للمجلسين التشريعيين “بدون معارضة‬
‫حقيقية”‪ .‬ووفقا “للمنتدى األوروبي للديمقراطية‬
‫والتضامن” الزال سليل في منفاه‪ ،‬في محاولة لتجنب‬
‫مذكرة التوقيف الدولية ضده بتهمة اإلرهاب المتعلقة‬
‫‪.‬بالهجمات التي وقعت في طشقند‬
‫ال زال كل من بيكجانوف وروزيمورادوف في السجن‪,‬‬
‫إذ مضت ستة عشر عاماً‪ ,‬ورغم انقضاء مدة عقوبتهم‪,‬‬
‫فالصحافيين ما زاال في السجن بسبب تهم جديدة قد‬
‫نشأت أثناء إقامتهما هناك‪ ،‬تهم لم يتم إعالنها أبدا‪.‬‬
‫ووفقا لجريدة القلم األمريكية‪ ،‬جاءت التهم عدة أيام قبل‬
‫التاريخ المقرر لإلفراج عنهما‪ .‬على الرغم من الضغوط‬
‫الناجمة من األمين العام لألمم المتحدة‪ ،‬بأن كيمون‪،‬‬
‫ووزير الخارجية للواليات المتحدة‪ ،‬جون كيري على‬
‫“الحكومة األوزبكية” إلعادة النظر في األحكام‬
‫‪.‬الصادرة‬
‫سجن بيكجانوف وروزيمورادو‪ 16‬عاما هى أطول‬
‫مدة لصحفي في السجن‪ ( .‬ولكن ليسو الوحيدين)‪,‬‬
‫فوفقا لالحصائيات السنوية للصحفيين في السجون‬
‫يصل العدد إلى ‪ 199‬صحفيا سجينا حسب ما صدر‬
‫عن لجنة حماية الصحفيين‪ ،‬منذ عام ‪ 2000‬حتى‬
‫‪.‬نهاية عام ‪2015‬‬
‫التهم تختلف إلى حد كبير‪ ،‬من الدعاية ضد أمن‬
‫الدولة بالتحريض على الفتنة‪ ،‬والنزعة االنفصالية أو‬
‫التحريض على العنف‪ .‬هم أسباب أو دوافع واهية ‪،‬مع‬
‫ذلك‪ ،‬تشدد المعارضة ينتقد الحكومة وأعمالها االنتقامية‬
‫التي تغطي على الموضوعات المثيرة للجدل أو ضد‬
‫‪.‬الخط الرسمي‬
‫وقد استعملت تهمة االرهاب في ثالثين حالة تقريبا‪.‬‬
‫اثنان منهما في تركيا في نوفمبر الماضي‪ ،‬عندما‬
‫اعتقل كل من دوندار وغول و ايردن بتهمة التجسس‬
‫و اإلرهاب‪ ,‬دوندار وغول الناشر ورئيس التحرير من‬
‫منطقة أنقرة لصحيفة االندبندنت كومهورييت‪ ،‬نشرت‬
‫في أيار‪/‬مايو صو اًر لشاحنات محملة باألسلحة تابعة‬
‫المنظمة الوطنية لالستخبارات التركية على الحدود مع‬
‫‪.‬سوريا‬
‫ظهرت الفضيحة في بداية عام ‪ ،2014‬عندما أبلغ‬
‫أحد رجال الدرك المتواجد على الحدود في اتصال‬
‫هاتفي باسم مجهول أن االستخبارات التركية تنقل‬
‫اسلحة إلى سوريا‪ .‬نتج عنه حظرالسجالت من طرف‬
‫الحكومة اإلقليمية‪ ،‬اما رجال الدرك الذين قاموا بالتفتيش‬
‫فضال عن المدعي العام الذي أمر بذلك‪ ،‬فقد تمت‬
‫مقاضاتهم‪ .‬أردوغان رئيس الوزراء نفى التسريبات وقال‬
‫أن الشاحنات كانت تحمل مساعدات إنسانية‪ .‬دوندار‬
‫وجول نشروا صو اًر لرجال الدرك ‪ ،‬بين أمور أخرى‪ ،‬و‬
‫أكثر من ألف مدفع داخل الشاحنات‪ .‬واالن الصحفيون‬
‫‪.‬في انتظار المحاكمة في سجن سيلفيلي في اسطنبول‬
‫على عكس دوندار وغول‪ 46 ،‬من الصحفيين‬
‫المعتقلين يجهلون أساس القبض عليهم وحرمانهم من‬
‫‪.‬الحرية‪ .‬فيما أكثر من ‪ ،62‬لم تتم محاكمتهم بعد‬
‫في إريتريا‪ ،‬انتهى الهجوم المحرض على الصحافة‬
‫من طرف الرئيس أسياس أفورقي‪،‬الزعيم االول و‬
‫افتتاحية‬
‫العامل بوجهني‬
‫رشيد اليونسي‬
‫يبدو أن العالم حزين‪ .‬صرخات في افق غائم‪،‬إنه‬
‫الرعب يتخد له مكانا والخوف ينتشر كالنار في‬
‫الهشيم‪ .‬كل شيء تغير بعد ما اغتصبت باريس‬
‫الجميلة من قبل الدخالء ‪ 13 .‬نوفمبر سيذكر إلى‬
‫األبد ٍ‬
‫كيوم غلف فيه ظالم اإلرهاب على مدينة‬
‫االضواء‪ .‬و‪ 13‬نوفمبر سيذكر مثل ذلك اليوم الذي‬
‫حدد ما قبل و ما بعد‪ ،‬بالنسبة لفرنسا وبقية العالم‬
‫‪.‬الغربي‬
‫في خضم هذه االجواء شبح رمادي يطل من‬
‫الشرق‪.‬ظاهرة التكف عن النمو‪ ،‬متناقضة‪ ،‬مثيرة‬
‫وقاتلة‪ .‬هذا الشبح يسمي نفسه الخالفة االسالمية‬
‫بعد ما استهلكت كل االسماء الجهادية وتحول وبقدرة‬
‫قادر وبدون منازع الى المادة الرئسية لوسائل االعالم‬
‫‪.‬دولة جديدة استطاعت ان تغير خارطة الشرق‬
‫األوسط التي حددها رسامي الخرائط الفرنسية‬
‫والبريطانية‪ ،‬دولة جديدة استطاعت طمس حدود‬
‫اتفاق سايكس بيكو‪ ،‬الذي وِق َع في عام ‪1916‬‬
‫هجوم إرهابي في ستة مواقع مختلفة في باريس‬
‫قتل أكثر من ‪ 120‬مدنيا وجرح العديد من اآلخرين‪.‬‬
‫مدبحة و مجزرة في حق البشرية من دون اذنى شك‪،‬‬
‫ولكن الحقيقة أن ما حدث في باريس‪ ،‬وصل تأثيرها‬
‫‪.‬مستويات مبالغ فيها إلى حد ما‬
‫كل يوم‪ ،‬ومنذ سنوات عديدة‪ ،‬في الشرق األوسط‬
‫والشرق األدنى‪ ،‬تحدث مجازر ‪ ,‬في كثير من‬
‫األحيان أسوأ‪ .‬اذا أخذنا فقط جزء صغير من التاريخ‬
‫الحديث و القينا نظرة على الخارطة الجيوسياسية‬
‫الراهنة‪ ،‬سنجد مئات األالف من القتلى و أكثر من‬
‫‪ 12‬مليون الجئ الذين ولدوا من رماد الشرق ‪ ،‬ال‬
‫أحد اهتم بهم كما اهتم بباريس‬
‫ومع ذلك‪ ،‬فمن المحزن أن ندرك أن الغرب كان‬
‫عليه أن ينتظر هجوم مؤسف على المدنيين كي‬
‫يدرك أن هناك الكثير من الناس في عالمنا يشعرون‬
‫بالخطرعلى حياتهم ويمرون بالخوف‪ .‬بالتأكيد‪ ،‬انها‬
‫باريس‪ .‬والموت في باريس ال يعار بنفس المعيار‬
‫كما هو الحال في مناطق أخرى‪ .‬أو على األقل هذا‬
‫ما اوحت به المواقف بعد ذلك‬
‫ويبدو أن الطبقة السياسية العالمية لم تتعلم من‬
‫التاريخ‪ .‬عملية صنع القرار‪،‬الزالت مشروطة‬
‫بعناصر القوة ووقود الصراع واالبتعاد عن الحلول‪.‬‬
‫يبدو أن قادة العالم عازمون على تعقيد الخطر‬
‫وتحويله الى كارثة بنظر الى االنعكسات و العواقب‬
‫التي يمكن ان تتخدها ق ارراتهم على المدى القصير‬
‫والمتوسط‪ ..‬يبدو إعالن الحرب على الدولة‬
‫اإلسالمية‪ ،‬بانسبة للغرب‪ ,‬بعد احدات باريس كحل‬
‫منطقي في هذا العالم من الحمقى‬
‫فرنسا الحرية والديمقراطية واإلخاء‪ .‬و مقدمة القيم‬
‫الغربية والتقدم االجتماعي اآلن مساهمة في نقل‬
‫الموت إلى بلدان أخرى‪ .‬التدخالت في مالي وتشاد‬
‫والعراق وسوريا بلدن تعتبر كحديقة خلفية للغرب‬
‫حيث الحياة ليست لها قيمة و الموت جماعي‪ .‬ولكن‬
‫ان يتجرء اي شخص على لمس باريس‪،‬فهذا يعني‬
‫الحرب‪ .‬اذن ماذا تسمي تلك التدخالت منذ ‪١٩٩١‬‬
‫؟ جوالت سياحية في الحدائق الخلفية للغرب‬
‫هذا هو الكيل بمكيالين‪ .‬عصا سحرية‪ ،‬بين عشية‬
‫وضحاها‪ ،‬تغير بلد بأكمله‪ .‬الديمقراطية والحرية‬
‫واإلخاء غادرت مكانها ليحل محلها األمن‪ ،‬حاالت‬
‫الطوارئ ‪,‬الجيش في الشوارع‪ ،‬إو�غالق المساجد ‪...‬‬
‫تحرك حامالت الطائرات واكب تغير الخطاب‬
‫السياسي لفرانسوا هوالند نحو اليمين و العنصرية‬
‫والمواجهة بين الثقافات‪.‬و المستفيد االكبر داعش‪.‬‬
‫هكذا يواجه الغرب اخطائه في الشرق‬
‫‪INFOTALQUAL‬‬
‫‪Un proyecto de la Fundación Ibn Battuta‬‬
‫‪Editor: Rachid El Younoussi‬‬
‫‪Colaboran en este número: Pau Aguilera, Carlos Carvajal,‬‬
‫‪Mar Ortega, Ernesto Rodríguez, Ramon Vilajosana‬‬
‫‪*La empresa editora no se hace responsable de las opiniones de sus colaboradores‬‬
‫‪www.infotalqual.com‬‬
‫‪[email protected]‬‬
‫)‪Tal Qual Media S.L. (B-66503400‬‬
‫‪Calle de Sant Pau, 82, bajos, 08001‬‬
‫‪Barcelona‬‬
‫‪28‬‬
‫‪ .‬لها قديماً‬
‫كانت شمس اليوم التالي ساطعة‪ ،‬مر الوقت برتابة‬
‫لوال ما جرى بيني و بين الشاوي‪ ،‬كانت مؤونتنا قد‬
‫نفذت و ذهبت تحت إلحاح علي ألطالب الشاوي‬
‫ببعض مما أعطيناه بالبارحة كوننا مقطوعين من‬
‫الطعام‪ ،‬ذهبت و يا ليتني لم أذهب قد كنت سمعت عن‬
‫هؤالء القوم العديد من القصص بيد أني لم أكن قد‬
‫احتكيت بأحدهم على ارض الواقع‪ ،‬وجدته متكأ و من‬
‫حوله تحملق خمسة من أصدقائه او اقربائه و لما‬
‫طالبته نظر الي لبرهة بوقاحة دون ان يرف له جفن‬
‫كنظرة مومس و قال أمتأكد انت باني اخذت منك كيس‬
‫مؤونة فأجبته بلى باألمس كان االمر لم انسى بعد‪،‬‬
‫فأجابني بلهجة الشوايا و بكل صفاقة ‘ تراك مضوع ‘‬
‫فرددت كلماته معقبا ‘ اني مضوع’ بيصير لم يكن من‬
‫صالحي الدخول معه و مع عصبته في عراك فنحن‬
‫اثنان و هم ستة ناهيك عن كوننا بالعراء و عن كونهم‬
‫‪.‬من الشيوايا‬
‫في المساء أتت السيارة التي ستقلنا كانت فان من‬
‫موديالت الستينات حشرنا بها ما يقارب الخمسة و‬
‫الثالثين نفر من بينهم رجل عراقي و زوجته و طفلة‬
‫رضيعة‪ ،‬لم نكن قد وصلنا للطريق العام بعد حين انخلع‬
‫الباب الجانبي و هتف الفتية امسكونا إياكم و التحرك‬
‫سنسقط خارج السيارة لم يتوقف األلباني النتن‪ ،‬لطف‬
‫اهلل وحده من حال دون وقوع احدهم الننا كنا محشورين‬
‫بشكل لو دفع احدهم دفعة لحدثت كارثة‪ ،‬استطاعوا‬
‫اخي ار ان يمسكوا الباب و بعد عشرة دقائق توقف‬
‫االلباني ليصلحه و كما يقول المثل اول الغيث قطرة لم‬
‫تكن قد مضت ساعة حتى سمعنا صوت العراقي يدوي‬
‫مجلجالً ‘منهو اللي قرص البنية ‘ يبدو ان احد الشوايا‬
‫قد قام بفعلته فنشب بينهم عراك عن بعد مصحوب‬
‫‪’.‬باعذب و ارقى النعوت و المسبات’عراقي ‪-‬شاوي‬
‫كان الطريق يحتاج الربع ساعات مرت علي‬
‫كاربعين الف عام كان جزعي يسبح في جزء من الفراغ‬
‫و قدماي في حيز اخر بوضعية بين الركوع و القرفصاء‬
‫كدت ان ابكي من ألمي تمنيت لو توقفنا الشرطة و‬
‫استريح بعدها مما بت فيه ‪.‬في الساعة األخيرة دفعني‬
‫الموج البشري نحو الباب الخلفي الذي كاد ان يفتح‬
‫للحظات ناديت الذين من امامي افسحوا لي موطئ قدم‬
‫لكن دون جدوى حتى ان الشاب العراقي أخذ يصرخ‬
‫‪29‬‬
‫بهم حتى استجاب احدهم‪ ،‬طحنت عظامي بكل ما‬
‫تعنيه الكلمة الى ان جاء الفرج فجأة خرجت السيارة عن‬
‫االسفلت و اهتزت تشاهد القوم و هويت من فوقهم‬
‫‪،‬صحوت من هذا المشهد الجد الدخان يتصاعد من‬
‫الفان و الشباب تحاول خلع الباب و بثوان خلعوه و‬
‫انطلقنا خارجا ضمن مجموعات صغيرة نحو بلغراد فقد‬
‫كنا على بعد ‪ 90‬كم و كان إحتمال إعادتنا لمقدونيا لم‬
‫يزل قائماً‬
‫في بلغراد‬
‫بعد تحطم سيارة المهرب مشينا ضمن مجموعات‬
‫‪،‬كانت مجموعتي مؤلفة من أربعة أشخاص تمكنا من‬
‫بلوغ إحدى البلدات الصربية و هناك وجدنا محطة وقود‬
‫‪.‬ساعدنا العامل فيها على تأمين سيارة أجرة نحو بلغراد‬
‫وصلنا بلغراد في الخامسة صباحا كان البرد قارصا‬
‫توجهنا لمركز الشرطة لمباشرة إجراءات الحصول على‬
‫الخارطيات و لننعم ببعض الدفء فأخبرونا بأن علينا‬
‫العودة في الثامنة صباحا ‪..‬أمضينا هذه الساعات في‬
‫إحدى الحدائق العامة ندخن تارة نمارس بعض التمارين‬
‫الرياضية تارة آخرى لمقاومة البرد و في الصباح سلمنا‬
‫‪.‬أنفسنا‬
‫بعد العرض على القضاء المختص و دفع مبلغ‬
‫الكفالة حصلنا على أوراق التعريف ‘الخارطيات’ و من‬
‫ثم توجهت و علي إلى أحد الفنادق لنستمتع بوجبة‬
‫دسمة و بحمام ساخن محاولين أن ننسى عناء الرحلة‪.‬‬
‫في المساء اتصلت بأيمن صديقي الذي سبقني بمسيرة‬
‫يوم او يومين ففرح جدا لكوني بلغت بلغراد و أخبرني‬
‫بمكانه بإحدى القرى الحدودية في صربيا و طلب إلي‬
‫أن أكون في الغد هناك علي أتمكن من مرافقته بنفس‬
‫‪.‬الرحلة‬
‫بالفعل في عصر اليوم التالي كنت هناك ‘كومونوفا’‬
‫و اتفقت مع المهرب و طمأنني بأنني سأكون مع‬
‫مجموعة أيمن و بأن الرحلة مريحة و بأنا سنبلغ النمسا‬
‫‪.‬دون الوقوع في مطب البصمة الهنغارية‬
‫في اليوم التالي انطلقنا مع الفجر ضمن سيارات‬
‫مريحة لكن الذي كنا نجهله أن هذه الراحة ستستمر‬
‫لنصف ساعة لنجد أنفسنا بعدها محشورين ضمن‬
‫سيارة رانج دفع رباعي أكاد أقسم أن األغنام في أكثر‬
‫الدول تخلفا تنقل بظروف أفضل‪ .‬كانت عظامي‬
‫تطحن بين أطراف الزمالء من جهة و حديد السيارة من‬
‫جهة‪ ،‬توقف السيارة فجأة و طلب إلينا السائق أن‬
‫ننتظره في العراء و بأنه سيعود في المساء بعد أن‬
‫‪.‬يصلح العطل‬
‫حل الظالم أوقدنا النار ضمن حفرة كي ننعم بالدفء‬
‫‪ .‬و كي ال نرصد‬
‫في العاشرة ليال عاد السائق و صعدنا من جديد‬
‫للقبر المعدني و بعد أن قطعنا نصف المسافة تعطلت‬
‫السيارة مرة آخرى‪ ،‬اتصل السائق لزميله ليأتي و يكمل‬
‫مهمته و في هذه األثناء هبطت و علي من السيارة‬
‫لندخن‪ .‬فجأة لمحت ضوءا قادما من بعيد التفت ألخبر‬
‫علي و ما أذكره صوت اصطدام قوي يدفع سيارتنا إلى‬
‫الخلف لتصطدمنا بقوة و لنجد أنفسنا نتدحرج على‬
‫التراب و السيارة مازالت ترجع‪.‬وحده اللطف اإللهي‬
‫أوقفها على بعد نصف متر منا‪.‬كجثتين كنا عيناي‬
‫شاخصتان نحو السماء’إلهي ال تدعني أموت ها هنا‬
‫في هذه األرض الغريبة ‪،‬الموحشة‪ ،‬الباردة‪...‬فضال‬
‫’موالي دعني أرى وجه أمي قبل أن أموت‬
‫صحوت على صوت السائق ‪ go..go‬هيا هيا‬
‫‪.‬الجديد بعد أن نحرني طالبا إلي التوجه لسيارته‬
‫تحاملنا على أنفسنا و توجهنا للسيارة كان يقود‬
‫كمجنون فر لتوه من المصح كدنا نهوي عدة مرات‪ .‬بعد‬
‫عشرة دقائق توقف فجأة و أنزلنا بالقوة لنتبع الريبر’دليل‬
‫السير في الغابات’ ‪،‬بالرغم من محاولتي و علي اللحاق‬
‫بالريبر لم نتمكن من ذلك لنجد أنفسنا تائهين في غابة‬
‫حدودية بين هنغاريا و صربيا أمامنا حليين ال ثالث‬
‫لهما العودة لتركيا و هذا يعني السجن و دفع مبلغ‬
‫الكفالة الذي ما كنا نملكه حينها أو المضي قدما و‬
‫‪.‬المغامرة في موضوع البصمة الهنغارية‬
‫‪:‬من بودابست لدورتموند‬
‫جهجه ضوء الصباح و نحن في إحدى القرى‬
‫الهنغارية لم تمضي ربع ساعة حتى امسكتنا إحدى‬
‫الدوريات واخذتنا للمخفر في اليوم التالي أرسلونا‬
‫المشفى فتبين بأن اصابتنا طفيفة كسور في األنف‬
‫عندي و رضوض في الكتف عند علي‪.‬بعد أن عدنا‬
‫من المشفى أرسلونا في الليل لمركز الهجرة لنواجه أسوأ‬
‫كوابيسنا البصمة الهنغارية ‪،‬ال ندري ما العمل ؟أنرفض‬
‫‪!.‬و نعود أدراجنا لصربيا أم ماذا‪. .‬؟‬
‫كان الجواب إلهيا ففي الصباح آتى المترجم و أخبرنا‬
‫بعدم رغبة السلطات بتبصيمنا كالجئين لكن علينا‬
‫‪.‬مغادرة البالد خالل ‪ 48‬ساعة‬
‫خرجنا من قسم قرية زاغد بعد أن اعطونا تذاكر‬
‫‪.‬الرحلة باتجاه بودابست‬
‫توجهنا ألحد الموالت ‘المراكز التجارية’ لم أكن‬
‫أملك شروى نقير حتى أني فقدت االتصال باإلنترنت‪.‬‬
‫طلبت من أحد الزمالء السوريين هناك إجراء اتصال‬
‫واتس اب و تمكنت من تأمين مبلغ بسيط استلمته‬
‫كحوالة هناك و الطريف في الموضوع اني لم أكن أملك‬
‫اية ثوبوتيات فتوجب علي إقناع أحد الناس في المول‬
‫باستالم المبلغ و كان علي الوثوق به لم أجد سوى‬
‫شاب نيجيري قبل بالموضوع‪ ،‬ربما ألننا دول العالم‬
‫‪.‬الثالث نتعاطف مع بعضنا دوما‬
‫في المساء كنا ببودابست توجهنا لشقة دلنا عليه أحد‬
‫معارف المهرب بعد أن اتصلنا به و بعد أن طمأننا بأنه‬
‫‪.‬سيكمل معنا المشوار‬
‫كانت الشقة وسخة مخيفة مليئة بالحشرات و‬
‫القاذورات‪...‬تركناها و بعد ساعتين من المحاوالت قبل‬
‫‪.‬أحد الفنادق إيوائنا لليلة واحدة‬
‫في الصباح بعد الفطور توجهنا نحو محطة القطار‬
‫من سوء حظي كان القطار المتوجهة أللمانيا قد غادر‬
‫و علي االنتظار لليوم التالي و من خالل حديثي مع‬
‫موظف المحطة أخبرني بأن القطار المتجه لزيورخ‬
‫ينطلق بعد ساعة من اآلن و بالفعل قطعنا تذكرتين‬
‫مرت الرحلة بسالم إلى أن دخلنا سويس ار و صعد‬
‫الكنترول مع كلب بوليسي و خاطبنا بااللمانية للحظات‬
‫كنا سنقول له بأنا سوريين لكن من لغة الجسد فهمنا‬
‫بأنه يطلب إلينا أن ننزل حقائبنا و دون أن أنبس ببنت‬
‫‪ .‬شفة أخذت نفسا عميقا و نفذت ما يريد و غادرنا‬
‫في الثامنة كنا بزيورخ قطعت تذكرة لدورتموند بعد‬
‫نصف ساعة‪ ،‬لكن علي كان عليه أن ينتظر بدء عمل‬
‫المكتب المسؤول عن تذاكر السويد ‪.‬ودعته بعد أن‬
‫أشركته بما تبقى لدي من نقود ليتمكن من قطع تذكرة‬
‫‪.‬للسويد فلقد وقف بجانبي أيضا‬
‫كان أول ما فعلته حين وصلت لدورتموند شراء‬
‫الدخان و الماء و الشوكوال حيث كانت قد مرت علي‬
‫‪ 12‬ساعة بال دخان أو طعام و من ثم سلمت نفسي‬
‫للمخفر ليفتشوني عاريا من جديد و في المساء أرسلوني‬
‫للكامب لتبدأ مرحلة جديدة بانتظار المحكمة و اإلقامة‬
‫غير سماع قصص تفوقني بؤسا و شؤما‪ ،‬طلبنا من‬
‫ميمي الغداء و ان تضيف اليه السلطة اليونانية‬
‫بصراحة كنا ناكل مرغمين فقط لنقيت اجسادنا و‬
‫‪.‬لنحافظ على ما تبقى من قوانا‬
‫بعد القيلولة خرجت للبهو ارقب غياب الشمس و‬
‫انفخ دخان سجائري بعبثية متائمال بكل الكوارث التي‬
‫حلت بي منذ نعومة اظفاري حتى ذاك التاريخ كان‬
‫الطقس خريفي جميل‪ ،‬تطل علينا الشمس بين الفينة و‬
‫االخرى لتشعرنا ببعض الدفء‪ ،‬سلكنا الطريق الترابي‬
‫بمحاذاة النهر لم يكن به احد سوانا على غير العادة ‪،‬‬
‫بعد ساعات من المشي في االراضي الزراعية دون‬
‫استخدام ال جي بي اس شعرنا باننا قد تهنا‪ ،‬كان من‬
‫المفترض ان نكون باالراضي المقدونية منذ ساعة قال‬
‫علي‪ ،‬عندها استخدمت ال جي بي اس الجد باننا‬
‫مازلنا في االراض اليونانية و كان الحل الوحيد بعبور‬
‫النهر لنصبح في المسار الصحيح و لكن كيف لنا ان‬
‫نعبره؟ فقد كان بوسعه ان يجرف سيارة باكملها‪ ،‬فقررنا‬
‫متابعة السير عسى ان نهتدي لوسيلة لعبور النهر او‬
‫لدليل يرشدنا‪ ،‬لالسف لم نرى سوى فالح يحرث ارضه‬
‫و قد تجاهلنا تماما مضينا مكملين الدرب على غير‬
‫هدى لنجد انفسنا بغتة ضمن غابة من اروع ما ابدع‬
‫اهلل‪ ،‬كانها خارج حدود الزمان‪ ،‬شعرنا لوهلة باننا ابطال‬
‫قصة من قصص االطفال كاليس في بالد العجائب‬
‫حتى ان زينا كان منسجم مع المشهد و العصي في‬
‫‪.‬ايدينا و كاننا قادمين من زمن اخر‬
‫انظر هناك في االعلى منزل صغير هلم بنا نسال‬
‫اهله قال صديقي ‪،‬فانطلقنا و اذ بنا امام كنيسة صغيرة‬
‫طرقنا بابها م ار ار و تك ار ار بيد ان احدا لم يفتح لنا‪ ،‬كانت‬
‫خاوية او منسية هي االخرى‪ ،‬اخذنا بعض شموع‬
‫النذور التي كانت موضوعة بالخارج فقد نحتاجها في‬
‫الطريق و استغفرنا اهلل على ما نفعله و لكن بالنهاية‬
‫‪ .‬اليس هذا بيته و نحن ابنائه؟‬
‫وكان من المقدر علينا ان نتابع الدرب في تلك الليلة‬
‫فإلى اليوم ال اجد اي تبرير منطقي لما اقدمنا عليه‬
‫سوى ان كف القدر قد دفعتنا نحو مصيرنا المحتوم إنها‬
‫‪.‬بال شك إرادة اهلل‬
‫مضينا تحت جنح الليل متخذين من الضوء‬
‫االحمرالمنبعث من الكازينو المقدوني منارة لنا‪ ،‬تارة‬
‫نغوص في الوحل و اخرى نتعثر بمتاعنا إلى ان بلغنا‬
‫نقطة الفصل كان العلم المقدوني يرفرف فوق الحدود و‬
‫الشاحنات مصطفة للعبور و نحن على السفح نتحين‬
‫الفرصة للصعود مفعمين بقوة خفية كانت اجسادنا قد‬
‫تسربلت بها‪ ،‬ليتوارى اليأس و اإلعياء تاركا مكانه‬
‫‪.‬لالمل‬
‫امسينا نتسلق الجبل غير انه هذه المرة كان يحنو‬
‫علينا و كانه كان يساعدنا على اعتالئه‬
‫بعد حين وجدنا انفسنا على اعتاب القمة لكن و‬
‫اسفاه فقد كانت مضاءة باالنوار الكاشفة‪،‬و مما زاد في‬
‫الطين بلة أنها كانت ليلة مقمرة زين البدر فيها عرش‬
‫‪.‬السماء‬
‫تابعنا الصعود متجنبين الضوء قدر المستطاع‬
‫كذئاب تحاول التسلل لحظيرة النعاج‪ ،‬التفينا من حول‬
‫القمة محاولين الهبوط من الجانب االخر لنفاجأ بسياج‬
‫حديدي يفصلنا عن الطريق العام كان البد من السير‬
‫بمحاذاته الى ان انتهينا لمبنى ضخم تشع منه اضواء‬
‫المتعة و صخب الملذات جلسنا نتأمله لدقائق ‪،‬من‬
‫يدري فقد نعود إليه في احد االيام زائرين؟‬
‫مرت ساعات و نحن نهيم على وجوهنا بين المزارع‬
‫والحقول و فجأة قال علي ‘اركض لقد رأونا’ و كلمح‬
‫البصر شققنا عباب الظالم و بحركة اقرب ما تكون‬
‫لحركات الكومندوس اختبئنا خلف احدى االجمات‬
‫دقات قلبي مسموعة عن بعد هكذا هيئ لي حاولت كتم‬
‫انفاسي و شعرت بحبل من الشوك يطوق رقبتي غير‬
‫اني لم اتي بساكن‪ ،‬كانت حواسي كلها بحالة من‬
‫اليقظة التامة حتى اننا كنا نسمع كلماتهم المبهمة عن‬
‫‪.‬بعد و نلمح انوار مصابيحهم‬
‫تجاوزنا ثالث أو رابع قرية سي ار محاولين بشتى‬
‫الطرق إيقاف إحدى السيارات لكن عبثا ذهبت جهودنا‬
‫إلى ان داهمتنا سيارة عسكرية‪ ،‬ترجل منها ثالث ظباط‬
‫بالزي العسكري بادرناهم بالقول ‘ نعم نحن سوريون‬
‫افعلوا فينا ما شئتم ‘تكلموا فيما بينهم و عبر الالسلكي‬
‫و نحن نحدق بهم في حالة من الذهول و الالمباالة ثم‬
‫سألنا اصغرهم ‪،‬كان في بداية العشرينيات أوحت لنا‬
‫مالمحه بشيء من التعاطف مع حالتنا‪ ،‬ما اسمائكم‬
‫فقلت له حكم و قال علي بان اسمه ماريوس فقد كنا‬
‫سمعنا عن فظاظتهم بالتعامل مع المسلمين ماذا كنتم‬
‫تعملون في بالدكم فأجبت بأني كنت محاسب و أجابه‬
‫علي بأنه عمل كساقي في إحدى البارات و بأننا اوالد‬
‫عمومة ‪ .‬بعد دقائق توجه إلينا قائال’ اسمعوا نحن أناس‬
‫طيبون سندعكم تكملون طريقكم لكن اهبطوا لالحراش‬
‫ال تسيروا على الشارع العام‪ ،‬اللعنة الحرش من‬
‫قال كبيرهم مشي ار نحو ’‪!’shutup and go‬جديد؟‬
‫‪.‬الحرش و بالفعل فعلنا ما أمرنا‬
‫بعد ساعات امسينا كأجداث تسير كان البرد قاسيا‬
‫تلك الليلة حتى ظننت بان اصابعي تتحطم مع كل‬
‫خطوة عدنا للشارع العام محاولين إيقاف السيارات من‬
‫‪.‬جديد التي تناقصت حركتها بشكل ملحوظ‬
‫و بينما نحن نسير في مسعانا و قد انهكنا الجوع و‬
‫التعب و قسى علينا البرد ما استطاع‪ ،‬توقفت سيارة‬
‫مرسيدس كابين سوداء من تلقاء نفسها و إذ بالسائق‬
‫يدعونا للصعود كان في أعيننا كأحد مالئكة السماء‬
‫أتى لينهي درب االالم‪ ،‬تجاذبت أطراف الحديث مع‬
‫السائق كان يدعى علي من مسلمين كوسفو لسبب ما‬
‫أرتأيت ان اطلعه على الحقيقة كي ال نسبب له األذى‬
‫في حال أمسكتنا الشرطة معه فما كان منه إال انه وافق‬
‫على إيصالنا إلى وجهتنا العاصمة سكوبيا و من ثم‬
‫طلبت إليه أن يوصلنا لكومونوفا الحدودية ففكر قليال‬
‫ثم وافق على أن ندفع له ثمن البنزين ‪ 100‬يورو و هو‬
‫‪ .‬ال ريب ثمن بخس مقارنة بما يدفعه االخرون‬
‫كانت تقارب الواحدة بعد منتصف الليل حين وصلنا‬
‫لحدود كومونوفا بالفعل أوصلنا تأكدت من ال جي بي‬
‫اس ثم دفعنا له ما اتفقنا عليه و لم يتركنا حتى استقلينا‬
‫سيارة األجرة باتجاه القرية سار بنا السائق إلى عدة‬
‫فنادق رفضت استقبالنا و بالنهاية وجدنا نزال قبل بإيوائنا‬
‫مع أنه شعر بأن هويتي الرومانية التي استخدمتها‬
‫مزورة لكن طلب إلينا المغادرة قبل العاشرة صباحا و‬
‫‪.‬هذا ما كان‬
‫غادرنا في اليوم التالي الفندق متوجهين للسوق لشراء‬
‫المالبس و الحاجيات و من ثم اتصلت بأحد المهربين‬
‫هناك الملقب بأبو سفر أو المكسيكي و اتفقنا على أن‬
‫نلتقي عند الجامع ذي القبة السوداء في القرية التالية‪-‬‬
‫واكزينسا‪،-‬استقلينا سيارة االجرة التي رفض سائقها‬
‫دخول القرية بسبب خوفه من التعرض للسلب فال وجود‬
‫للشرطة هناك على حد قوله فاألمور خاضعة لمذاج‬
‫اللصوص من االلبان الذين يقطنون هذه القرى‬
‫الحدودية‬
‫و االن ما عسانا ان‬
‫نفعل و قد حل المساء‪ ،‬لنذهب الى لويان قال علي‬
‫فهي مجاورة لواكزينسا و البد ان نلقى بها مهربين و‬
‫بالفعل بلغنا مسجد لويان بعد نصف ساعة من السير‬
‫و هناك وجدنا اخويين من مدينة درعا كانا بانتظار‬
‫مهرب يدعى سفيان الباكستاني‪ ،‬كنت قد سمعت عنه‬
‫من صديقي أيمن الذي سبقني بأيام‪ ،‬طلبت إليهما أن‬
‫نرافقهم لرؤيته و بالفعل أتت السيارة لتقلنا إلى واكزينسا‬
‫‪.‬مجددا لكن لعند سفيان هذه المرة وليس بابو‬
‫دخلنا دار سفيان لكن هذه المرة غير امنين بل‬
‫متجمدين كانت مؤلفة من طابقين االول للباكستانية‬
‫يشع منه الدفء مليء باألغطية و الطابق الثاني‬
‫كبرادات الموتى غير أنها نظيفة على عكسه كان‬
‫مخصصاً لنا‪ . .‬للسوريين تحديداً فحتى المهاجرين من‬
‫‪.‬بني جلدته‪-‬سفيان‪ -‬يقيمون بالطابق االول‬
‫أقسم بأنه حتى ذلك التاريخ لم تمر علي ليلة بسوئها‬
‫كنا ال نستطيع النوم لعدة اسباب اولها البرد و ثانيها‬
‫وجود صحبة غير مرحب بها فكان هناك فأرة تسرح‬
‫طوال الليل إلى أن تمكن منها أحد الشبان قبيل الفجر‬
‫مجه اًز عليها بكف يده أضف إليها قطة سوداء كانت‬
‫تقتحم الغرفة ليس طمعاً بالفأرة بل بالدفء كانت تندس‬
‫بيننا و تعطس! كانت المرة األولى التي أرى بها قطة‬
‫‪.‬تعاني من الزكام‬
‫في الثامنة من صباح اليوم التالي استيقظت على‬
‫رنين الجوال‪ ،‬أين انت انتظرتك طويالً ‪ ،‬من المتكلم‬
‫‪،‬معك المكسيكي ‪،‬اهال و سهال حمدا هلل انك اتصلت‬
‫و رحت اكلمه بحدة مشي اًر إلى ما كان سيجري لنا بسببه‬
‫لكنه قاطعني قائال بأن رحلته في الغد منطلقة و‬
‫استدركت حينها بأن رحلة سفيان ال تزال مجهولة‬
‫التاريخ حتى اللحظة ‪،‬فأجبته بأنا سندرس الموضوع‪.‬‬
‫بالفعل انطلقت و علي مجدداً لبيت المكسيكي كان‬
‫‪.‬أفضل من بيوت كل من سبقه نسبياً‬
‫في صباح اليوم التالي انطلق الركب باتجاه الجبل‬
‫بانتظار الريبر ‪-‬الدليل ‪ -‬االفغاني الذي اتى بعد برهة‬
‫بصحبة المكسيكي ليسلمه زمام المهمة و يتأكدوا من‬
‫عديد النفرات و ما هي إال دقائق حتى انطلقنا بقيادة‬
‫حجي ‪-‬اسمه‪ -‬دليلنا األفغاني‪ ،‬كنا كقطيع عنز في‬
‫الممرات الجبلية و كان هو كالمرياع ال تدري من أين‬
‫يأتي من بين يديك أو من خلفك‪ ،‬تارة في المقدمة و‬
‫اخرى في المؤخرة و سيجارة الحشيش ال تخبو كان‬
‫سيدفع حياته ثمنا لهذا العشق كما أخبرنا الحقاً بأنهم‬
‫كادو يقطعون رأسه بالسعودية نتيجة متاجرته بالحشيش‬
‫‘حجي راسو مافي حجي يموت’ كما قال لوال أنه دفع‬
‫‪.‬الرشى الالزمة‬
‫مشينا لساعات و ساعات نصعد الجبال نهبط‬
‫السفوح نجتاز االنهار وبعد أن تسلقنا أقسى و اخر‬
‫الجبال سمح لنا الحجي بأخذ استراحة بسيطة لنلتقط‬
‫أنفاسنا‪ ،‬كانت التاسعة ليالً حين وصلنا للنقطة مكان‬
‫التسليم و هي عبارة عن غابة متاخمة الحدى القرى و‬
‫‪.‬بجوارنا أرض الحد االلبان المتعامل مع المهرب‬
‫بدأ الناس يستعدون للنوم فأخرجوا أكياس النوم‬
‫باستثناءنا أنا و علي فقد كنا رميناهم ‪sleep bags‬‬
‫سلفاً عند دخولنا مقدونيا و لم يتسنى لنا ان نشتري بدالً‬
‫‪.‬منهم‬
‫لشدة التعب حاولنا النوم لكن عبثاً كان تيار الهواء‬
‫البارد يلفحنا ‪،‬يصعقنا كالتوتر العالي تصطك أسناننا‬
‫نفتح عيوننا و ننطق بالشهادة مع يقيننا بأننا لن نرى‬
‫نور الصباح‪،‬أمسى علي شاحب اللون شمعي كمومياء‬
‫‪.‬فرعونية و من المؤكد بأني كنت كذلك‬
‫كان الليل قد انتصف و أرواحنا قد انخسفت حين‬
‫جاءنا األلباني ليوقظنا اتى الفرج قلت ل علي البد أن‬
‫السيارات قد اتت لتقلنا و هممنا برمي المؤن التي‬
‫بحوذتنا اال ان احد زمالء الرحلة و كان من شوايا‬
‫منطقة الموحسن استأذننا بأخذهم فسمحنا له‪ ،‬مشينا‬
‫برفقة االلباني لنجد انفسنا ضمن حظيرة بدالً عن‬
‫السيارات‪ ،‬نعمنا بالدفء لساعات لكنهم عادوا ليخرجونا‬
‫للغابة مجدداً فقمت و بعض الرفاق بالتحطيب و اوقدنا‬
‫النار‪ ،‬ما أجملها من نار قلبت جسدي المتخشب من‬
‫حولها تأملت في لهيبها المستعر شعرت بالحياة تدب‬
‫فيني من جديد‪ ،‬للمرة األولى المس سر عبادة اإلنسان‬
‫‪30‬‬
‫ريبورتا ج‬
‫من‬
‫اعداد رشيد اليونسي‬
‫’دمشق’القرار‬
‫بخطى متثاقلة أجتاز الطريق المؤدي من ساحة‬
‫الشهبندر إلى شارع العابد في دمشق ‪،‬أجتاز عدة‬
‫حواجز عسكرية علما بأن المسافة ال تتجاوز بضعة‬
‫كيلومترات‪.‬أصوات سيارات اإلسعاف تلت أصوات‬
‫سقوط قذائف الهاون في حي عين الكرش المجاور‪،‬‬
‫أتابع السير بنفس اإليقاع كما حال بقية المارة فقد‬
‫أصبح الموت مألوفا في مدينتنا ال داعي للفزع أو‬
‫الجزع ففي دمشق سيدرككم الموت وقتما يشاء و كيفما‬
‫‪.‬يشاء‬
‫حاضرة األمويين أضحت كثكنة عسكرية ضخمة‬
‫يحدها الموت من جميع الجهات ياسمينها الشهير‬
‫‪.‬ببياضه أصبح مخضبا بدماء أبنائها‬
‫أدخل مقهى الروضة الذي كان يوما ملتقى أهل‬
‫الصحافة و األدب ‪،‬ارتشف قهوتي و أنفث دخان‬
‫سيجارتي بعصبية ‪،‬تمر في مخيلتي صور األصدقاء‬
‫بعضهم خطفه الردى باكرا‪ ،‬استشهد في أقبية األمن‬
‫َح َك ْم ‪ ٣٣‬سنة اجازة في العلوم‬
‫المالية و المصرفية اعزب ينتمي‬
‫الى الطبقة المتوسطة‬
‫دمشق‬
‫تجاوزنا ثالث أو رابع قرية سي ار محاولين بشتى الطرق إيقاف إحدى السيارات لكن عبثا ذهبت جهودنا إلى ان‬
‫داهمتنا سيارة عسكرية‪ ،‬ترجل منها ثالث ظباط بالزي العسكري بادرناهم بالقول ‘ نعم نحن سوريون افعلوا فينا ما‬
‫شئتم‬
‫الهمجية بعضهم قضى بانفجار كان من المفترض أن‬
‫يستهدف أحد أركان النظام لكنه نجى و استشهد المارة‬
‫من المدنيين الذين يطاردون رغيف خبزهم البعض‬
‫اآلخر فر من السيق اإلجباري لساحات المعارك ‪.‬‬
‫أتذكر أصوات القذائف على سطح الشركة التي كنت‬
‫أعمل بها مما أضطر صاحبها إليقاف العمل و تسريح‬
‫‪.‬الموظفين حرصا على أرواحهم‬
‫يتناهى إلى سمعي حديث كهلين يجلسان بجواري‬
‫يقول أحدهما لصاحبه بأنه كان معارضا قرار ابنه‬
‫الوحيد بالسفر فيجيبه اآلخر على الفور دعه يرحل فهذا‬
‫البلد قد تحول لقبر كبير عله يجد غدا أفضل‪.‬وقعت‬
‫كلماته في نفسي موقعا بالغ األثر ‪...‬ما الذي أنتظره‬
‫ليس هناك أي حل للمأساة السورية فإما أن تجلس‬
‫منتظ ار القتل أو الخطف أو اإلعتقال و إما أن تسافر‬
‫‪.‬علك تنعم يوما بحياة طبيعية‬
‫في المساء اتصل بي قريبي يعلمني بنيته السفر لم‬
‫أتفاجأ كثي ار فبالرغم من كونه بالخمسين من عمره لم‬
‫يعد هناك ما يبقيه و خصوصا بعد أن فقد مصنعه‬
‫‪.‬بالقصف و من حقه أن يحلم ألطفاله بغد أفضل‬
‫‪.‬اتفقنا على الرحيل سوية بعد أسبوع‬
‫أزفت ساعة الرحيل الزلت أذكر وجه أمي الذي ال‬
‫أستطيع تفسير مالمحه إلى اآلن خليط من األلم و‬
‫الفرح في آن فلعل ابنها سينعم بحياة أفضل‪.‬حاولت‬
‫جاهدة أن تحبس دموعها فما استطاعت ‪..‬مازال حرهما‬
‫‪.‬يلذع وجنتي كلما ذكرت تلك اللحظات‬
‫أيام في تركيا‬
‫من مطار بيروت إلى مطار أتاتورك و من ثم إلى‬
‫‪31‬‬
‫اىل‬
‫اروبا‬
‫مرسين للقاء أبو الورد أحد معارفي هناك كان قد أخبرنا‬
‫بأن هناك سفينة متجهة إلى إيطاليا ستغادر خالل‬
‫يومين و علينا أن نأتي على وجه السرعة علنا نتمكن‬
‫من مرافقته مضى أول أسبوع علينا في مرسين و ما‬
‫فتىء المهربين يؤجلوننا بحيل مختلفة هنا قرر قريبي‬
‫المغادرة نحو اليونان و طلب إلي مرافقته لكني فضلت‬
‫انتظار السفينة كونها معلومة التكلفة على عكس‬
‫الوضع في أثينا‪ .‬مر اسبوع آخر و هنا أبلغت أبو الورد‬
‫بنيتي السفرنحو اليونان و بالفعل لم تمضي عشرة أيام‬
‫حتى كنت في أثينا بصحبة مجموعة من النفرات ‘‬
‫النفر مصطلح المهرب لتعريف المسافر تهريبا إن صح‬
‫التعبير ‘تعرفت عليهم أثناء رحلة التهريب لليونان‬
‫و توجهنا لمحطة القطار نحو سالونيك و منها لقرية‬
‫ايفزوني الحدودية و طبعا انزلنا السائق قبل ‪ 15‬كيلو‬
‫بحجة الشرطة فتابعنا دربنا سي ار معتمدين على ال ج‬
‫ب س و الستر المطرية و بلغنا القرية اخي ار بعد ان‬
‫انهكنا البرد الممزوج برشقات المطر و بعد مطاردة‬
‫‪.‬قطعان من الكالب لنا‬
‫سيريان قال لي فاجبته يس يس و بدا الدفء يتسلل‬
‫الى جسدي‪ ،‬فاوما الى ذقني الكثة و تسال ضاحكا هل‬
‫انت ممن يذبحون الناس فاجبت ساخ ار ال ال لقد هربنا‬
‫منهم‬
‫فندق خا ار‬
‫حين وافق سيمو على ايوائنا بعد ان تاكد من‬
‫خارطياتنا ‘ الخارطية لمن ال يعرف اوراق تعريف‬
‫للسوريين ‘ شعرنا بسعادة تعادل سعادة المؤمن عند‬
‫دخوله الجنة و التفتت الينا رؤوس الجالسين بالبهو‬
‫‪ .‬كانو جميعا من ابناء جلدتنا‬
‫بعد ان استلمنا الغرف هرعت للحمام للمياه الساخنة‬
‫و بعدها استلقيت ادخن سيجارة شعرت بمتعة الحضارة‬
‫‪.‬التي ستحرمني منها االيام القادمة طويال‬
‫استيقظنا في اليوم التالي باك ار على عواء الكالب‬
‫كانت تعوي على شبان يجرجرون اذيال الخيبة بعد‬
‫محاوالت فاشلة لقطع الحدود‪ ،‬احتسينا القهوة الغريكية‬
‫و بدانا نسمع قصص و تجارب الزمالء المفعمة بالفشل‬
‫و عند الغياب اقتحم الفندق مجموعة بدو و كانهم‬
‫عائدين توا من الحرب العالمية‪ ،‬ال انصح احد بالبر‬
‫تكلم اكبرهم كدنا ان نموت‪ . . .‬و اخذو يسردون للناس‬
‫اهوال البر فما كان اال ان قرر ثالثة من رفاقي العودة‬
‫الى اثينا و بقينا انا و علي مصممين على الرحلة‬
‫‪.‬‬
‫احتسيت قهوة الصباح مع اخر سيجارة لدي ثم‬
‫خرجت لالستراحة القريبة لشراء التبغ و بعض‬
‫الحاجيات وجدت هناك صاحب االستراحة و زوجته‪،‬‬
‫الذي كنت قد ابلغته بنيتي فنصحني بالتسلل إلى إحدى‬
‫الشاحنات التي تبيت بالقرب من الحدود لكني استبعدت‬
‫الفكرة نهائيا لما تنطوي عليه من خطورة بالغة وكنت قد‬
‫اقترحت عليه بان يتفق لي مع احد السائقين‪ ،‬بادرني‬
‫بالتحية و غمزني كي ال اساله امام زوجته التي‬
‫الحظت بانها لطالما كانت تنظر اليه شذرا‪ ،‬بالفعل‬
‫ابتعت الحاجيات و خرجت فتبعني ليخبرني بانه وجد‬
‫سائق صربي تجاوب مع الموضوع ‪،‬يا إلهي و اين هو‬
‫سالته على الفور فاجاب بانه يحتاج اسبوع للعودة!‪،‬‬
‫‪.‬االن فهمت سر نظرات الزوجة‬
‫اثناء عودتي استقبلني الكلب و جروه كالعادة بالعواء‬
‫و الهجوم و كأنما كان يهيىء الجرو الستالم زمام‬
‫‪.‬المنصب المستقبلي‬
‫مرت علي ساعات الظهيرة ثقيلة جدا ال يسليني فيها‬
‫الواقع كما هو‬
‫مشروع اعالمي مدعم من مؤسسة ابن بطوطة‬
‫‪la realidad que compartimos‬‬
‫الحقيقة التي نتقاسمها‬
‫مارس ‪2016‬‬
‫‪la realitat que compartim‬‬
‫رحلة اإلغتراب‬
‫قصة الجئ سوري من دمشق الى دورتمند‬
‫المعلومة التي تهدد السلطة‬
‫رئيس اتحاد الجاليات اإلسالمية فيكتالونيا‬
‫‪Il·lustració: Ernesto Rodríguez‬‬
‫إرتفاع نسبة الفشل المدرسي في‬
‫صفوف التالميذ‬
‫ذوي أصول مهاجرة‬
‫حوار مع محمد الغيدوني‬
‫‪32‬‬
Descargar