“effatà”: obre`t - Sant Vicenç de Sarrià

Any 36, núm. 30, Diumenge XXIII de durant l’Any, 6 de setembre de 2015.
“EFFATÀ”: OBRE’T
En l’Evangeli d’avui contemplem Jesús que recorre les fronteres de la Galilea,
travessant ciutats i territoris estranys a la tradició religiosa d’Israel, i ho fa cercant
aquella part comuna a tota persona que és anterior i que antecedeix, per tant, a totes
les divisions polítiques, culturals, religioses, racials. Per al cristià tota terra estrangera li
és pàtria! Li porten un sordmut. Un home empresonat en el silenci, “portat” per una
petita comunitat de persones que l’estimen i que confien en Jesús. Li demanen que li
imposi les mans, però Jesús fa molt més del que li és demanat. Podria quedar en un gest
hieràtic, quan ell vol mostrar la seva humanitat i la sobreabundància de la resposta de
Déu. Jesús pren a part aquest home. Quin encontre aquest! Imaginem Jesús i el
sordmut ulls en les ulls, en un inici de comunicació autèntica. Hi segueixen gestos molt
corporis i alhora molt delicats: Jesús posa els dits en les orelles del sord. Segon moment
de la comunicació doncs;: les mans parlen sense paraules. Després la saliva tocà la seva
llengua. Gest íntim, implicant: et dono quelcom meu, alguna cosa que està en la boca de
l’ésser humà juntament amb el respir i la paraula, símbols de l’Esperit. L’Evangeli
d’avui és un evangeli de contactes, d’olors, de sabors. El contacte físic no desplaïa
Jesús, i els cossos esdevenen lloc sant d’encontre amb el Senyor. “Effatà”, obre’t: en
arameu, en el dialecte familiar. “Obre`t” com s’obre una porta a l’hoste,
una finestra al sol. “Obre’t” als altres i a Déu, amb les teves ferides!
PELEGRINATGE A TERRA SANTA
Del 28 de desembre al 4 de gener, en l’any jubilar de la misericòrdia.
Podeu fer la inscripció en horaris de Despatx Parroquial
(dilluns, dimecres i divendres de 17’30 a 20h)
Trobada amb els qui esteu inscrits , o bé interessats,
el divendres 18 de setembre al a les 19h, al Centre Parroquial.
ADORACIÓ CONTINUADA AL SANTÍSSIM. Es reprendrà el dilluns 20 de setembre, des de les 8’30 del matí a les 20h.
FESTA DE LA NATIVITAT DE MARIA, DIMARTS 8, PATRONA DE LES GERMANES “DARDERES”.
Les Germanes Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Maria (Darderes), celebraran l’Eucaristia a les 11h en la
residència d’avis “Sant Ignasi” (c/ Major de Sarrià 238).
DAVANT EL DRAMA DELS REFUGIATS DE SÍRIA. L’Arquebisbat de Barcelona ha
decidit destinar part de l'edifici de la Conreria, l’antic Seminari Menor Diocesà, per acollir famílies de
refugiats. El cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, demana als diocesans, famílies i
institucions, que tinguin una actitud d’acolliment i que ajudin a aquests germans necessitats. Demana també
a les parròquies i comunitats que preguin perquè desapareguin les causes que provoquen
fonamentalment les migracions actuals: les guerres i la manca de treball en els llocs
d’origen. Cal que ens preguntem: què puc fer? La Parròquia també necessita els vostres suggeriments.
ORDENACIÓ DIACONAL D’EN BETO I SERÀ ENCARA MÉS FESTA EL DIA DE LA VERGE
DE LA MERCÉ. La Basílica de la Sagrada Família, s’omplirà de gom a gom a les 17 h, en que rebrà
l’ordenació diaconal en Beto Sols, seminarista de la nostra Parròquia. Juntament amb els seminaristes
Marc Aliguer, Carles Ballbé, Jordi Salvany,i Adilson Tolentino. I també seran ordenats preveres, en la
mateixa celebració, els diaques Mn. Marc Labori i Mn. Melcior Trèmols. Que la nostra pregària els
acompanyi i que sota l’advocació de la Mercè el seu ministeri sigui ple de l’amor misericordiós de Déu.
HORARI Missa: Feiners: 8:00, 10:00 i 20:15. Horari d’estiu: Dissabtes i Vigílies de festa: 20:15. Diumenges: 10:00, 11:30, 13:00 i
20:15. Confessions: dies feiners de 8:45 a 10:00 i de 19:45 a 20:00, i un quart d’hora abans de les Celebracions dominicals. Despatx
Parroquial, durant els mesos de juliol i agost: només els dimecres de 17:30 a 20:00 (exceptuant festes i vigílies de festa). Càritas
Parroquial: (entrant per c/ Arquitecte Mas, 3). Dimecres, de 17:00 a 19:00. Tel: 93 203 03 39. Adreces: Despatx parroquial – c/ Rector
Voltà, 5. 08034 – Barcelona. Tel: 93 203 09 07. Centre Parroquial – c/Pare Miquel de Sarrià, 8. Tel: 93 203 97 72. Web:
www.parroquiasarria.net. Mail: [email protected].
Pregar en família
Catequesi del Papa Francesc, dimecres 26 d'agost de 2015
Estimats germans i germanes, bon dia! Després de
reflexionar sobre com la família viu els temps de la festa i del
treball, ara considerarem el temps de pregària. La queixa més
freqüent dels cristians acostuma a fer referència al temps:
“hauria de resar més...; m’agradaria fer-ho, però sovint em falta
temps”. Ho experimentem contínuament. El malestar és sincer,
perquè el cor humà busca sempre la pregària, també sense saberho; i si no la troba, no té pau. Però perquè es trobin, fa faltar cultivar en el cor un amor “càlid” vers Déu, un amor
afectiu. Ens podem fer una pregunta molt simple. Veiem bé que s’ha de creure en Déu amb tot el cor, que hem
d’esperar que ens ajudi en les dificultats, que ens hem de sentir en el deure de donar-li gràcies. En tot això estem
d’acord. ¿Però estimem de veritat el Senyor, encara que sigui una mica? Pensar en Déu ens commou, ens
deixa bocabadats, ens entendreix?
Pensem en la formulació del gran manament, que sosté tots els altres: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb
tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces” (Dt 6, 5; cfrMt 22, 37). La fórmula usa el llenguatge intens de
l’amor, vessant-lo en Déu. Aquí és on sobretot viu l’esperit de pregària. I si viu aquí, viu tot el temps i no surt
mai. ¿Pensem en Déu com la carícia que ens manté en vida, abans de la qual no hi ha res? Una carícia de la
qual res, ni tan sols la mort, ens pot separar? O també el considerem el gran Ésser, l’Omnipotent que ha fet
totes les coses, el Jutge que controla tota acció? Tot és veritat, naturalment. Però només quan Déu és l’afecte
de tots els nostres afectes, el significat d’aquestes paraules esdevé ple. Llavors ens sentim feliços, i també una
mica confusos, perquè Ell pensa en nosaltres i sobretot ens estima! No és impressionant això? No és impressionant
que Déu ens acariciï amb amor de pare? És tan bonic! Podria simplement donar-se a conèixer com l’Ésser Suprem,
donar els seus manaments i esperar els resultats. En canvi, Déu ha fet i fa infinitament més que això. Ens
acompanya en el camí de la vida, ens protegeix, ens estima.
Si l’afecte per Déu no encén el foc, l’esperit de la pregària no escalfa el temps. Podem també
multiplicar les nostres paraules, “com fan els pagans” (cfr Mt 6, 5-7). Un cor habitat per l’afecte que prové de
Déu fa que esdevingui pregària també un pensament sense paraules, o una invocació davant d’una imatge
sacra, o un petó enviat a una església. És bonic quan les mares ensenyen als fills petits a enviar un petó cap a
Jesús o cap a la Mare de Déu. Quanta tendresa hi ha en això! En aquell moment el cor dels nens es
transforma en espai de pregària. I és un do de l’Esperit Sant. No oblidem mai de demanar aquest do per a
cadascú de nosaltres! Perquè l’Esperit de Déu té aquella manera seva especial de dir en els nostres cors “Abbà” –
“Pare”, ens ensenya a dir “Pare” com deia Jesús. Aquest do de l’Esperit s’aprèn a demanar i a apreciar en família.
Quan això passa, tot el temps de la vida familiar arriba embolicat en el ventre de l’amor de Déu, i cerca
espontàniament el temps de la pregària. El temps de la família, ben bé que ho sabem, és un temps complicat i ple de
gent, ocupat i preocupat. És sempre insuficient, mai n’hi ha prou: hi ha tantes coses a fer. Qui té una família aprèn
aviat a resoldre una equació que ni tan sols els grans matemàtics saben resoldre: les vint-i-quatre hores
esdevenen el doble! Hi ha mares i pares que podrien guanyar el Nobel, per això. De 24 hores en fan 48: no sé
com ho fan però es mouen i ho fan! Hi ha tanta feina a la família!
L’esperit de pregària retorna el temps a Déu, surt de l’obsessió d’una vida on sempre falta temps,
troba la pau de les coses necessàries, i descobreix l’alegria de dons inesperats. Són bones guies per a
aconseguir això les germanes Marta i Maria, de les quals parla l’Evangeli que hem escoltat; aprenen de Déu
l’harmonia dels ritmes familiars: la bellesa de la festa, la serenitat del treball, l’esperit de pregària (cfr Lc 10,
38-42). La visita de Jesús, al qual estimaven molt, era la seva festa. Però un dia, Marta va aprendre que
l’hospitalitat, encara que important, no ho és tot, i que escoltar el Senyor, com feia Maria, era la cosa
vertaderament essencial, la “millor part” del temps. La pregària neix d’escoltar Jesús, de la lectura de
l’Evangeli. No us oblideu de llegir tots els dies un passatge de l’Evangeli. L’oració brolla de la confidència
amb la Paraula de Déu. ¿Hi ha aquesta confidència en la nostra família? Tenim l’Evangeli a casa? L’obrim alguna
vegada per llegir-lo tots plegats? El meditem tot dient el Rosari? L’Evangeli llegit i meditat en família és com un
pa bo que alimenta el cor de tots. I al matí i al vespre, i quan ens posem a taula, aprenem a dir tots plegats una
oració, amb molta senzillesa: és Jesús que està entre nosaltres, com estava en la família de Marta, Maria i
Llàtzer. Una cosa que tinc molt al cor i que he vist a les ciutats: hi ha nens que no han après a fer el senyal de
la creu! Però tu mare, pare, ensenya el teu fill a resar, a fer el senyal de la creu: és un deure bonic de les
mares i dels pares! En la pregària de la família, en els seus moments forts i en els difícils, estem confiats els uns
als altres, perquè cadascú de nosaltres en família sigui custodi de l’amor de Déu.
Francisco y la Ley
El Papa Francisco suscita las mismas reacciones que provocó Jesús
Hay muchas pruebas de que Francisco es un gran Papa, entre otras, que suscita las
mismas reacciones que provocó Jesús. El Señor fascinaba a pobres y pecadores, pero tenía una
inquietante capacidad de irritar a intelectuales y poderosos –con excepciones- como Nicodemo,
José de Arimatea o tal vez Pilatos, que creo que vió la Verdad, pero fue un puto cobarde-. La
misericordia que derrochaba con publicanos, mujeres de mala vida o pescadores medio
analfabetos, ponia muy nervisos a los miembros del stablishment , que no entendían por qué
no se dejaba guiar por ellos, que se consideraban perfectos, justos, letrados, que creían saber
mejor lo que era correcto.
En estos días bellísimos, en que Francisco ha decidido abrir de par en par las puertas
de nuestra casa a todas las mujeres desgraciadas por el lastre del aborto, a todas las que
se creyeron esa inmensa mentira materialista y capitalista de que una carrera laboral , o
un hombre de duro corazón o la hipocresía social merecían el sacrificio de la vida de un
hijo, han salido por todas partes defensores de la justícia, dispuestos a poner el Papa en
su sitio. Y surgen, curiosamente, de entre progres y conservadores, ateos y religiosos, porque
cuando se trata de perseguir al Cristo fragua siempre un viejo acuerdo entre judíos del Sanedrín
y paganos de César. Ya lo escribió Charles Péguy: todos contra Uno, todos contra el Cordero.
Ni a unos ni a otros les va Francisco, porque ni unos ni otros ponen a la mujer
pecadora en el centro. Los progres se colocan a sí mismos allí, en el altar de la sabiduría
perfecta: “¿Acaso hay quien entiensa a este Papa –han dicho en las tertúlias- que abraza
a las que abortan, pero corrige a los transexuales? ¿ Que da una de cal, pero admite también
las confesiones de los de Lefrevre?”. Y los llamados conservadores –fariseos de hoy- ponen
en el altar la ley: “¡Ojo con éste, que se salta las reglas, que anteponen a las personas,
que va a hacer creer a la gente que todo el monte es orégano!”. Los rigoristas tienen un
medio espantoso a la abolición de la norma, tal vez porque la norma es un intento –vanode borrar el miedo que nos da la vida. También parecen temer un exceso de misericordia,
como sino fuese a haber suficiente. Pero es que la Buena Nueva es exactamente esta: ¡ Que
hay misericordia a mansalva, a raudales, sin fin, para todos!...sólo que nunca coincide con
nuestros planes. La Misericordia viene de Otro, viene con sus Reglas.
Cristina López Schilichting, La Razón, Domingo 6 de septiembre de 2015
Manipulaciones en algunos medios sobre la
actitud del Papa ante el aborto
La doctrina no cambia: el aborto es un crimen
El padre Federico Lombardi, portavoz del Papa, ha aclarado que la decisión del
Pontífice no “minimiza” este crimen, sino que tiene el objetivo de hacer comprender la
magnitud del grave pecado cometido. De hecho, señaló la ‘claridad de las palabras del
Papa’ al instar a los sacerdotes a prepararse para “esta gran tarea”. En este sentido, el
Pontífice instruyó a los sacerdotes para que se preparen para “conjugar palabras de
genuina acogida con una reflexión que ayude a comprender el pecado cometido”. Es
decir, que el perdón llegará después de que el sacerdote indique a la mujer y/o la
personas pecadoras, un camino de arrepentimiento y de “conversión
verdadera para llegar a acoger el auténtico y generoso perdón del Padre
que todo lo renueva con su presencia”.
Según la doctrina de la Iglesia, el aborto es un pecado grave que atenta contra
el quinto mandamiento, equivalente al homicidio directo y voluntario. Los
médicos y otras personas involucradas en este crimen son ‘cooperadores’ de un
asesinato que se traduce en la excomunión. El Catecismo de la Iglesia católica en el
punto 470, explica que el aborto directo, es un pecado grave porque “el ser humano
hasta su concebimiento, debe ser respetado y protegido” en su integridad. mLa puerta
de la Misericordia y del Perdón se abrirán con motivo del Año Jubilar de La
Misericordia. Pero es muy claro, que atento al sufrimiento o condicionamentos que
han llevado al aborto, la puerta de la Miseriordia se abre. Hay que leerse debidamente
la Bula del Papa y no llevar cada uno el agua a su molino.