EL KIOSKOde la Comunitat

EL KIOSKO de la Comunitat
Número 2, juliol 2015 EXTRA d’Estiu
Notícies i molt més!!!!!!.
Encara que estem de vacances, la comunitat de Barcelona segueix viva... i la VIDA s’ha de compartir per
a ser , cada vegada més, una FAMÍLIA!!!!!
Transpirenaica Social i Solidària
El de l’esquerra, de vermell i amb gorra, és el nostre Ignasi de Joan (el Joan-Creix que li diem!) . Ficat fins
al moll de l’ós en l’organització i desenvolupament d’aquesta travessia dels Pirineus. 800 km a fer en 42
dies. L’objectiu és visibilitzar la inclusió social i afavorir l’autonomia dels joves. Quan us arribi el Kiosko
farà poc que hauran acabat la travessia. Enhorabona per la gesta i per tot el que representa!
La Transpirenaica Social y Solidaria es una herramienta de sensibilización, unión y cohesión social que se mueve en
pro del desarrollo integral y que ofrece una plataforma de encuentro en los Pirineos para que personas y colectivos
puedan crear iniciativas conjuntas e intersectoriales de cambio social.
El objetivo de la TSS es visibilizar los relatos de los participantes para compartir sus esfuerzo durante el proceso de
integración social. Participarán en la caminata jóvenes, emprendedores, empresas, instituciones del Estado,
organizaciones sociales y sociedad civil en general.
Las Transpirenaica Social y Solidaria se realizará desde el 13 de junio al 24 de julio del 2015 y a lo largo de los 800
kilómetros que separan el Cabo Higuer (océano Atlántico, Euskadi, País Vasco) del Cap de Creus (mar Mediterráneo,
Girona, Cataluña). El Pirineo será nuestro punto de encuentro, reunión y debate y nos cobijará durante cerca de 42
días de camino, de encuentro, de historias, de inclusión, de compañerismo a lo largo del País Vasco, Navarra,
Aragón, Cataluña y Andorra.
Més informació a http://www.transpirenaicasocialsolidaria.com
El Jordi Puig els ha acompanyat uns dies, i ens fa arribar aquesta fotografia i el següent comentari:
Esta salida por el pirineo Aragonés ha sido
espectacular , sus majestuosas montañas, la explosión de naturaleza, agua, nieve, sol, combinado con
amistad y apoyo solidario a una buena causa, la integración de los más desfavorecidos, ha sido una
"mezcla explosiva" muy recomendable y difícil de olvidar .
Neix el Pablo, el fill de la Maria i el Gonzalo
A la trobada de final de curs vam poder conèixer el Pablo, el fill petit de la Maria i el Gonzalo. Aquí van
unes fotos familiars...
Mireu quina família tan xuli, xaxi piruli!! (encara es diu això? ...) No teniu ganes de saber més d’ells?
Ens comparteixen aquestes paraules:
“Conocimos el Verbum Dei en 2006 a través de Marisa Canduela, misionera del VD que llevaba la
pastoral universitaria junto al sacerdote Pablo d’Ors en Madrid, de donde somos. Hacíamos retiros
semanales en una casa de misioneras en el centro de Madrid. En 2010 llegamos a Barcelona por primera
vez. Gonzalo para trabajar en un proyecto de investigación sobre Cáncer y María para ser inspectora de
trabajo y desde entonces hasta hoy vivimos aquí. Tenemos tres hijos catalanes (Isabel de 5 años, Ana de
3 años y Pablo de 2 meses).
Marisa nos invitó a los votos de Clara en octubre de 2011 en la casa de Cerdanyola y nos gustó el
ambientillo que allí se vivía. No habíamos tenido contacto con el Verbum hasta entonces desde que
llegamos a Barcelona. Yolanda, después de esa ocasión, nos llamó un par de veces para que fuésemos al
retiro mensual, a lo cual aceptamos a la segunda (Gracias por insistir, Yolanda!), y así fue como
conocimos el Verbum Dei de Barcelona. Recordamos el día de los votos de Clara especialmente a Pep i
Humbert que fueron muy majetes con nosotros.
Damos gracias a Dios por el camino que nos ha puesto por delante tan incierto y lleno de aventuras. Lo
que más nos gusta del Verbum es que te invita a vivir la vida como una aventura. (Esto nos lo inculcó
Pablo d’Ors y Marisa desde el principio).
Viure el silenci a Set Aigües
Una experiència de silenci que ens comparteix la Rosa M. Gomis :
El año pasado ya hice una semana de silencio, sola, en Loeches y fue la mejor experiencia, hasta
entonces. Este año ha sido aun mejor. Me daba un poco de miedo, pero hay que arriesgarse.
Cuando llegué a Siete Aguas había misioneras haciendo el mes de ejercicios, silencio absoluto, solo se
oían pajaritos, alguna mosca para valorar todavía más el silencio.
Por la mañana montaña, cuanta belleza! Paseaba como por el paraíso, solo las torres de alta tensión me
rompían la vista, las evitaba. Como en la vida misma que no quiero mirar lo que no me gusta. No lo
acepto y quiero que no este. Pero al final hice las paces con los cables, no era para tanto ¿un 1% de
humanidad frente a un 99 de naturaleza? Nada.
Durante el día en la capilla o bajo un árbol y , al principio me perdía en mis pensamientos. Me ponía
nerviosa, no podía desconectar. Tenía un libro que me recomendó Joana Serra. Decía que si, que
conseguiría acallar la mente, (yo me ocupaba de Dios y Dios de mi) costó pero si, conseguí silencio. No
quería que el tiempo pasara.
Y también decía el libro que cada vez que empezara la oración pensara que era un tiempo para Dios.
Pero la paz es regalo de Dios para mi, la luz que me da para conocerme me beneficia a mi.
¿Qué saca Dios de provecho? Es padre, ver que descanso en sus brazos, le basta
Feliz verano
Aitana ens envia la seva experiència als campaments de Set Aigües!
Mi experiencia en el campamento de Siete Aguas junio 2015
Antes de llegar tenía miedo de no conocer a nadie, de que ya hubieran grupos de amigos hechos… Llegué
allí y todo el mundo me acogió muy bien. Lo que más me gustó es que si, había grupitos pero si nos
mezclaban no había ningún problema porque todos nos llevábamos súper bien, íbamos todos juntos a la
piscina íbamos cambiando los sitios del comedor… Había gente de muchos sitios (Madrid, Valencia,
Barcelona, Mallorca) diferentes edades pero al final todos acabamos siendo un gran grupo que nadie
olvidará. Sin ninguna duda recomendaría esta experiencia a todo el mundo. Y quiero dar gracias a todos
los que han hecho posible este gran campamento tanto misioneros como monitores como niños
GRACIAS!
(Aitana és filla de la Rosa M. Gomis, i és una de les joves de la nostra comunitat)
Des de Badalona, unes filles que es graduen!
Doncs això mateix! La Teresa Català (jo mateixa!!!!) vol compartir-vos primer la graduació de la seva
filla Júlia, en Publicitat i Relacions Públiques per la Pompeu! Al moment d’escriure aquestes ratlles, la
Júlia estàacabant les pràctiques, a Amnistia Internacional i preparant-se perquè marxarà de becària,sis
mesos, a la organització Eurocities a Brussel·les! Felicitats Júlia! I bona feina !
I segon, a l’altra fotografia, l’Anna, que va fer un màster de canvi climàtic i desenvolupament
Internacional a Norwich a la University of East Anglia i que ara tot just hi ha tornat allà per a la seva
cerimònia de graduació. Els anglesos molt formals ells... Anna va estudiar Ciències Ambientals a UAB .
De moment està fent una substitució a l’Agència Catalana de Canvi Climàtic, però està en recerca de
feina... oberta al món! Felicitats Anna! I a seguir lluitant per a un món millor!
La família Ferrer-Bernal ens ensenya la seva casa nova!
No seria una revista d’estiu si no hi hagués una família que ens mostra la seva casa! Això ja és una
revista com cal! Aquí van unes fotos de la nova residencia de la família formada per l’Alíciai, l’Humberto
i els seus tres fills: la Joana, l’Humbert i la Noemí. El canvi de vivenda, del pis del costat de la Maquinista,
a Barcelona, a una casa a Premià de Mar, no ha estat fàcil... però ara ja arriba el temps de gaudir-ne de
valent! Mireu si no les fotografies que ens envien!
les flors creixen per tota la casa aportant pau!
El 24 de maig va ser la comunió de
l’Humbert i la vam poder celebrar, després de missa, a casa.
El 29 de juny va fer 12 anys la Joana. Tot un camí d’aprenentatges recorreguts.
Qui és qui?
Qui forma la Comunitat de Barcelona? Unes línees abans la Maria i el Gonzalo ens han explicat com van
conèixer el VD i com van anar a parar, des de Madrid, a la nostra comunitat de Barcelona. No trobeu que
ens agrada saber més els uns des altres? Recordeu, els qui hi éreu, quan marxen la Imma i el Jorge? Ens
preparen una breu història seva, un recull de la seva vivència. Les seves paraules ens els van fer una
parella propera, la seva petita (gran!) història ens arriba i ens fa dir: per què no fem això més sovint?
(des d’aquí records i petons i abraçades Imma i Jorge!) Saber-nos, saber un poc de nosaltres més enllà
del que possibilita la trobada de pregària... que està clar que és saber-nos i compartir però des d’una
altra dimensió. Ens cal potser la que propiciaria una xerradeta a la fresca, a la taula compartida, en el tu
a tu.
Doncs això serà el qui és qui! Mig estrenat ja per la Maria i el Gonzalo i per tantes notícies! però que
“oficialment” hauria de començar pels pals de paller d’aquesta comunitat de Barcelona: les missioneres!
Amb vosaltres doncs, en el qui és qui.. “les missios”!!!
Margarita
(de Palma de Mallorca)
Antonia María
(de Llucmajor, Mallorca)
Yolanda
(de Bilbao)
Comunitat Missioneres de Barcelona
“Sentim aquesta terra catalana com aquest trosset del somni de Déu que vol compartir amb nosaltres i
cadascú del que es creua al llarg del nostre camí. I quin es aquest somni de Déu?... com que es un somni
universal, que va més enllà de les nostres fronteres… doncs no podem dir que ja ho tenim aconseguit , ni
que sigui una utopia… es l’ il·lusió de poder formar una gran família de fills i filles de Déu on el seu Amor
es el lloc on tots i totes ens sentim acollits.”
Antònia Maria explica que va sentir la crida a Mallorca quan unes missioneres la conviden a fer unes
convivències a “Santa Lucía”, lloc on estaven en aquella època les missioneres del Verbum Dei.
Jauume Bonet a “Santa Lucía”
Comenta que no en tenia gens de ganes, però, diplomàtica, els diu que si, que hi anirà. I en ser allà nota
que tot el que diuen la toca directament a ella, que li parlen al cor... i se n’adona que el món és molt
gran i que té molt dolor i molta injustícia i que són molts els qui no coneixen l’amor ni troben a Déu.
Entén que Déu li diu que ella pot fer de pont. Seguint la crida deixa família i illa estimada i es deixa
abraçar per una comunitat que li transmet l’amor de Déu. Comença a Madrid, després Brussel·les,
Guadalajara (Mèxic) torna a Mallorca, a prop de la mare delicada,i Barcelona. I aquí està encara! Són
uns 40 anys dedicats a la vida missionera! Ens diu: “De lo que estoy cierta es que no estaría hoy aquí si
Dios no me hubiera alcanzado mucho antes a mí. Un Dios que se va revelando, me va mostrando lo que
quiere de mi vida y lo que quiere, sueña, y desea de la vida de cada uno.”
Margarida inicia la vida missionera l’any 68. Venint d’una vida educada en la fe coneix a unes
missioneres que la qüestionen per la seva alegria encomanadissa malgrat les dificultats. Va a unes
convivències i queda tocada quan les sent parlar d’un Déu Pare que l’estima més que el seu propi pare! I
es decideix a seguir-lo dins el Verbum Dei malgrat el que li costa vèncer els precs de la família i les
reticències lògiques a un Verbum Dei nou, desconegut, diferent al món dels sacerdots tradicionals del
moment i les ordres religioses establertes . Es fia de Déu. I dóna el pas. “Como las cosas de Dios tienen
poco de lógica. El me dio la fuerza para dar el paso a pesar de tener muchas cosas en contra: no
encontré humanamente apoyo en nadie y por eso puedo decir que fue mi primera experiencia de fiarme
de Dios de quien nunca he quedado defraudada” Als tres mesos ja deixa sa illa i marxa a Madrid. Jaume
Bonet, el fundador, ja ho deia llavors “anireu per tot el món... us repartireu pels cinc continents!”
Margarida diu que Jaume tenia una mirada de fe... Al cap d’un any és a Tudela, obrint una comunitat
gràcies a l’ajuda de moltes persones. Estudia després Teologia a Granada i Barcelona i marxa a
Colòmbia. Viu a Bogotà i Medellín i coneix de prop les injustícies i el patiment del poble. Després
Veneçuela (Caracas) , Equador. En total són vint anys a Amèrica llatina, i torna perquè els pares estan
delicats. Ara aquí a la nostra comunitat segueix la seva vida de missionera, oberta, com sempre a
L’Esperit.
Yolanda entra a formar part del Verbum Dei l’any 82. Juyst estranada la seva majoria d’edat. Els primers
anys de formació i treball els viu a Set Aigües, València, Madrid i Alcalà de Henares. Aquestes són
algunes de les seves paraules: En Octubre de 1988 despegué en mi primer destino a tierras de oriente
(como mi querido compatriota Francisco Javier, quien siempre ha sido para mí una inspiración) En
Filipinas viví 7 “aventureros años” en los que mi vocación misionera se iba fraguando entre nuevos
rostros, cultura, lengua y misión…. Años que han marcado profundamente mi vida misionera, que como
el bambú, aprendía a crecer en firmeza y flexibilidad en Dios. A estos años le sucedieron otros repartidos
entre el cosmopolita Hong-Kong, unos meses de asomarnos a Taiwán y el estreno de nuestra comunidad
misionera en Singapur. Desde que estrenamos siglo, es decir sobre el año 2000 volví a “tierras íberas”,
tuve la posibilidad de vivir un año en nuestro Centro de Loeches, compartiendo vivencias con otras
misioneras que también llevaban años de experiencia por diferentes rincones de nuestra tierra.
Actualmente estoy en la comunidad de Barcelona desde hace unos 14 años, y sigo disfrutando de llenar
de experiencias mi alforja misionera.
Receptes
Quina revista seria aquesta si no tingués l’apartat de receptes de cuina?
I, les primeres receptes , of course! han de ser les dels mundialment famosos GELATS de les
MISSIONERES!
GELAT DE LLIMONA
1 litre de llet sencera
300 grams de sucre
2 tires de pell de llimona (sense el tros blanc, que amargueja!)
Es posa al foc i just al moment que comença a bullir es retira.
Es deixar refredar i es retiren les pells de la llimona.
Desprès es posa el suc de 2 o 3 llimones , més o menys. La mida és un got però no ple del tot...
(missionera dixit!)
Es posar a congelar i desprès que hagin passat unes hores es treu fora del congelador i es passa pel
batidor. I un altre cop al congelador.
Quan el vas a servir també cal fer el mateix (batre la massa congelada per fer-la més cremosa).
GELAT DE MADUIXA
1 litre d’aigua
1/2 Kg sucre ó 400 grams ( segons agradi més o menys dolç)
Es posa al foc i just al moment que comença a bullir es retira.
1 kg. de maduixes
El suc de dues taronges i el suc d’una llimona .
Es trituren les maduixes amb el suc de les taronges i de la llimona.
Quan l’almívar estigui fred es junta tot.
Es posar a congelar i desprès que hagin passat unes hores es treu fora del congelador i es passa pel
batidor. I un altre cop al congelador. I batre’l de nou abans de servir-lo.
Per a pensar
I per acabar unes paraules per a meditar-les, que encara que faci calor, segur que ens ajuden! (“copio y
pego” d’una d’aquestes pàgines que pots rebre si et subscrius... i que de tant en tant porten perles!))
"Siempre tenéis tendencia a considerar las dificultades como impedimentos. En realidad, es a menudo en
las condiciones más difíciles cuando tenemos las mayores posibilidades de crecimiento, y ello
precisamente porque estamos comprimidos. Observad cómo resuelve este problema el árbol del bosque.
En un bosque, todos los árboles están tan apretados que, si uno de ellos quiere extenderse, los otros se lo
impiden. Entonces el árbol se dice: «Estas condiciones no son buenas para mi desarrollo, pero voy a
encontrar una solución...», y se eleva hacia arriba. En esta dirección el espacio está libre y no encuentra
obstáculos.
Lo mismo sucede con el ser humano. Cuando ya no puede ir ni hacia adelante, ni hacia atrás, ni hacia los
lados, sólo le queda dirigirse hacia arriba, es decir, elevarse con el pensamiento hacia el mundo
espiritual, porque en esta dirección nada puede oponerse a sus aspiraciones."
Doncs AMUNT!
Amb els millors desitjos, Bon AGOST i ens tornem a trobar al setembre!
Comunitat de Barcelona.
I recordeu, El Kiosko només el podem fer viu nosaltres, així que us demano que esteu tots i totes oberts a
col·laborar! Aquesta reportera intrèpida us empaitarà per aconseguir fotografies , receptes, pensaments,
reportatges, etc. Fem de El Kiosko una revisteta útil per a sentir-nos família!
Aquest número de El Kiosko ha estat possible gràcies a Jordi Puig, Rosa M. Gomis, Aitana, Alícia i Humbert, Maria i
Gonzalo, Antònia Maria, Margarida i Yolanda (les “missios”) i Teresa Català.
(A El Kiosko les cursives són expressions textuals dels col·laboradors, la resta és made in Teresa)