Celebració penitencial 2014

Anuncio
CELEBRACIÓ DE LA PENITENCIA QUARESMA 2014 A partir de l’Evangelii Gaudium
Aquest material ha estat preparat per Mn. Pere Oliver, a partir de l’exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium del papa Francesc. La revisió ortogràfica a Càrrec de Sr. Santiago Amer. 2
INICI DE LA CELEBRACIÓ Monició d’entrada Benvolguts germans i germanes, ens hem reunit aquest vespre, com a membres de l’Església, per celebrar la misericòrdia del Pare i rebre la seva gràcia. El pecat fer la gràcia i l’alegria de ser fills de Déu. «L'alegria de l'evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l'aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l'alegria» (EG 1). «Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s'hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l'entusiasme per fer el bé» (EG 2). Aquesta quaresma hem tingut l’experiència del desert. «Al desert es torna a descobrir el valor del que és essencial per viure; [...] I en el desert es necessiten sobretot persones de fe que, amb la seva pròpia vida, indiquin el camí cap a la Terra promesa i d'aquesta manera mantinguin viva l'esperança. Som cridats a ser persones-­‐càntirs per donar de beure als altres. De vegades el càntir es converteix en una pesada creu, però va ser precisament en la creu on, traspassat, el Senyor se'ns va entregar com a font d'aigua viva. No ens deixem robar l'esperança!» (EG 86). Com a cristians no podem restar aturats, Crist ens obri camí, i en el camí trobam desafiaments. «Els desafiaments hi són per superar-­‐los. Siguem realistes, però sense perdre l'alegria, el coratge i l'entrega esperançada. No ens deixem robar la força missionera!» (EG 109). Amb aquesta alegria comencem la nostra celebració cantant: Cant d’entrada: En Vós, Senyor (P. Batle). La partitura és al final del document. Els ministres surten de la sagristia. Fan inclinació a l’altar, el besen i van als llocs assignats al presbiteri. El qui presideix va a la seu. 3
Salutació En nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. El Senyor que ens convida a convertir-­‐nos tot donant-­‐nos la seva misericòrdia sigui amb tots vosaltres. Estimats germans, en aquesta celebració de la penitència hem vingut «a renovar ara el trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-­‐se trobar per Ell. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè «ningú no queda exclòs de l'alegria reportada pel Senyor». Al qui arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú dóna un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts [...]. Déu no es cansa mai de perdonar, som nosaltres els qui ens cansam d'acudir a la seva misericòrdia. Aquell que ens va invitar a perdonar “setanta vegades set” (Mt 18,22) ens dóna exemple: Ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles un cop i un altre. Ningú no podrà treure'ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·∙lusiona i que sempre pot tornar-­‐nos l'alegria. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens llança cap endavant!» (EG 3). Ara que escoltarem la seva paraula, obrim-­‐li el nostre cor. ORACIÓ COL·∙LECTA (EG 3) Preguem «Senyor, m'he deixat enganar, de mil maneres vaig escapar del vostre amor, però aquí som una altra vegada per renovar la meva aliança amb vós. Vos necessit. Rescatau-­‐me novament, Senyor, Acceptau-­‐me un cop més entre els vostres braços redemptors» Per nostre Senyor Jesucrist el vostre Fill, que amb vós viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. 4
LITÚRGIA DE LA PARAULA 1 Lectura: Is 1, 10-­‐18 (Ritual de Penitència, ed. de Mallorca) núm. 41, pàg. 216. o bé: Is 53, 1-­‐7. 10-­‐12 (Ritual de Penitència, ed. de Mallorca) núm. 206, pàg. 271. Salm responsorial Si es canta: Continuaré caminant entre els qui viuen (P. Batle). El trobareu la partitura al final del document. Si es fa resat: Salm 50, 12-­‐13. 14-­‐15. 18-­‐19 (Ritual de Penitència, ed. de Mallorca) núm. 42, pàg. 218. 2 Lectura: Ef 4, 23-­‐32 (Ritual de Penitència, ed. de Mallorca) núm. 43, pàg. 218. o bé: 1Jo 1, 5-­‐9 (Ritual de Penitència, ed. de Mallorca) núm. 241, pàg. 294. Aclamació abans de l’evangeli: EVANGELI: Mt 5, 1-­‐12 (Ritual de Penitència, ed. de Mallorca) núm. 45, pàg. 219. O bé: Lc 15, 11-­‐32 (Ritual de Penitència, ed. de Mallorca) núm. 200 (2), pàg. 266. IDEES PER L’HOMILIA Com una mare Benvolguts germans i germanes, ha de ser sempre una bona experiència, il·∙luminats per la contemplació de la Paraula de Déu, celebrar el sagrament de la Reconciliació, mes encara, en la preparació de les festes de la Pasqua. I és que «L'Església és mare i predica al poble com una mare que parla al seu fill, sabent que el fill confia que tot el que se li ensenyi serà a fi de bé perquè se sap estimat. A més, la bona 5
mare sap reconèixer tot el que Déu ha sembrat en el seu fill, escolta les seves inquietuds i aprèn d'ell. L'esperit d'amor que regna en una família guia tant la mare com el fill en els seus diàlegs, on s'ensenya i aprèn, es corregeix i es valora allò que és bo; així també passa» (EG 139) amb el sagrament de la Penitència. El Papa Francesc Aprofitam la frescor de les paraules del Papa, en la seva Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium, perquè ens ajudi en aquest pelegrinatge. Mes encara quan el Bisbe ha escrit la seva primera carta pastoral a partir d’aquestes paraules i ens convida a treballar-­‐les. La nostra relació amb Déu El primer de tot que ens fa falta tenir en compte aquest vespre és refer la nostra relació amb Déu, però amb el Déu de rostre humà. Hem caigut en molts de moments en l’individualisme, vivint d’esquena a Déu, pensant que jo ho puc fer tot. Necessit sortir de la meva closca i cercar «una relació personal, no amb energies harmonitzadores sinó amb Déu, Jesucrist, Maria, un sant. Tenen carn, tenen rostres. Són aptes per alimentar potencialitats relacionals i no tant fugues individualistes. En altres sectors de les nostres societats creix l'estimació per diverses formes d’”espiritualitat del benestar” sense comunitat, per una “teologia de la prosperitat” sense compromisos fraterns o per experiències subjectives sense rostres, que es redueixen a una recerca interior immanentista» (EG 90). El Papa ens convida que aquest rostre el posem en el nostre camí espiritual. No podem oblidar que ho és de necessari celebrar aquest sagrament, però necessitam qui ens ajudi en el nostre caminar, per així poder millorar la nostra relació personal amb Déu i amb els altres: «Hem de donar al nostre caminar el ritme guaridor de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió però que al mateix temps curi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana. Encara que soni obvi, l'acompanyament espiritual ha de portar més i més a Déu, en qui podem aconseguir la veritable llibertat. Alguns es creuen lliures quan caminen al marge de Déu, sense adonar-­‐se que queden existencialment orfes, desemparats, sense una llar on retornar sempre. deixen de ser pelegrins i es converteixen en errants, que giren sempre entorn d’ells mateixos sense arribar enlloc» (EG 169-­‐170). 6
La nostra relació amb la comunitat Hem de celebrar aquest sagrament a partir de la realitat que vivim com a Església. Com a Església universal, i com a Església particular. Nosaltres som part d’aquesta Església, la configuram; però també la nostra imatge, el nostre estil de vida la pot condicionar. Nosaltres som els primers que tenim set de Déu. Set de retorn als braços amorosos del Pare. «Avui se'ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no cerquin apagar-­‐la en propostes alienants o en un Jesucrist sense carn i sense compromís amb l'altre. Si no troben en l'Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu» (EG 89). Jo som el primer que ho he de menester per a mi, perquè així els altres ho puguin també descobrir. Alerta a les seguretats Aquest actitud de no voler anar a més, fa que ens aferrem a les nostres seguretats. Les seguretats ens fan estar tancats en nosaltres mateixos. Ja no necessitam anar a mes. No fa falta arriscar-­‐me. Desentesos de tot. És el que diu el Papa, referint-­‐se a l’Església; nosaltres ens ho podem aplicar a nivell personal i comunitari: «Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-­‐se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d'obsessions i procediments. Si quelcom ha d'inquietar-­‐nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-­‐nos» (EG 49). Els remeis Hem de superar el tancament, l’aïllament, obrint-­‐nos als altres, no sols a nivell personal, sinó també a nivell eclesial. «Aquí hi ha la veritable guarició, ja que la manera de relacionar-­‐nos amb els altres que realment ens cura en comptes d'emmalaltir-­‐nos és una fraternitat mística, contemplativa, que sap mirar la grandesa sagrada del proïsme, que sap descobrir Déu en cada ésser humà, que sap tolerar les molèsties de la 7
convivència aferrant-­‐se a l'amor de Déu, que sap obrir el cor a l’amor diví per buscar la felicitat dels altres com la busca el seu Pare bo» (EG 92). Cada celebració no és una meta, sinó un punt de partida. Una sortida esperançada. Avui amb l’abraçada misericordiosa del Pare, que ens empeny a retornar a ell; a treballar per construir una Església de sortida, on els altres trobin una llar de felicitat, i a acollir amb fets els germans pobres. Ja que servint les seves pobreses, descobresc les meves riqueses. Examen de Consciència (Es poden escollir aquells punts que semblin més significatius. Aquest examen de consciència també es podria fer durant les confessions individuals). Les temptacions del nostre temps segons el Papa Francesc (Evangelii Gaudium) Una preocupació exacerbada pels espais personals d'autonomia i de distensió, que porta a viure les tasques (apostòliques) com un mer apèndix de la vida, com si no fossin part de la pròpia identitat (EG 78). Poden advertir-­‐se en molts agents evangelitzadors, encara que preguin, una accentuació de l'individualisme, una crisi d’identitat i una caiguda del fervor. Són tres mals que s'alimenten entre si (EG 78). Molts agents pastorals, encara que preguin, desenvolupen una espècie de complex d'inferioritat que els porta a relativitzar o ocultar la seva identitat cristiana i les seves conviccions. Això debilita la seva donació (EG 79). Actuar com si Déu no existís, decidir com si els pobres no existissin, somiar com si els altres no existissin, treballar com si els qui no van rebre l'anunci no existissin [...]. Caure en un estil de vida que els porta a aferrar-­‐se a seguretats econòmiques, o a espais de poder i de glòria humana que es procuren per qualsevol mitjà (EG 80). 8
Quan més necessitem un dinamisme missioner que porti sal i llum al món, molts laics senten el temor que algú els inviti a realitzar alguna tasca apostòlica, i intenten escapar de qualsevol compromís que els pugui treure el seu temps lliure (EG 81). Es desenvolupa la psicologia de la tomba, que a poc a poc converteix els cristians en mòmies de museu. Desil·∙lusionats amb la realitat, amb l'Església o amb si mateixos, viuen la constant temptació d’aferrar-­‐se a una tristesa ensucrada, sense esperança, que s'apodera del cor com «el més preat dels elixirs del dimoni» (EG 83). Sentim la temptació de ser cristians mantenint una prudent distància de les nafres del Senyor. Però Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres (EG 270). Els mals del nostre món —i els de l'Església— no haurien de ser excuses per reduir la nostra donació i el nostre fervor (EG 84). Consciència de derrota que ens converteix en pessimistes queixosos i desencantats amb cara de vinagre. Ningú no pot emprendre una lluita si per endavant no confia plenament en el triomf. El qui comença sense confiar ha perdut per endavant la meitat de la batalla i enterra els seus talents (EG 85). L'ideal cristià sempre invitarà a superar la sospita, la desconfiança permanent, el temor a ser envaïts, les actituds defensives que ens imposa el món actual (EG 88). El qui ha caigut en la mundanitat mira de dalt i de lluny, rebutja la profecia dels germans, desqualifica qui el qüestioni, destaca constantment els errors aliens i s'obsessiona per l'aparença (EG 97). La mundanitat espiritual porta alguns cristians a estar en guerra amb altres cristians que s’interposen en la seva recerca de poder, prestigi, plaer o seguretat econòmica. A més, alguns deixen de viure una pertinença cordial a l'Església per alimentar un esperit de controvèrsia (EG 98). 9
Que perillosa i que perjudicial és aquesta rutina que ens porta a perdre la sorpresa, l’atractiu, l'entusiasme per viure l'Evangeli de la fraternitat i la justícia! La Paraula de Déu ensenya que en el germà hi ha la permanent prolongació de l'Encarnació per a cadascun de nosaltres: «El que vau fer a un d'aquests germans meus més petits, a mi m’ho féreu» (Mt 25,40) (EG 179). Ningú no pot exigir-­‐nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-­‐nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans (EG 183). L'imperatiu d'escoltar el clam dels pobres es fa carn en nosaltres quan se’ns estremeixen les entranyes davant el dolor aliè (EG 193). Aquesta atenció amant és l'inici d’una veritable preocupació per la seva persona, a partir de la qual desitjo buscar efectivament el seu bé. Això implica valorar el pobre en la seva bondat pròpia, amb la seva forma de ser, amb la seva cultura, amb la seva manera de viure la fe. El veritable amor sempre és contemplatiu, ens permet servir l'altre no per necessitat o per vanitat, sinó perquè ell és bell, més enllà de la seva aparença (EG 199). Entre aquests febles, que l'Església vol cuidar amb predilecció, hi ha també els nens per néixer, que són els més indefensos i innocents de tots, als quals avui se'ls vol negar la seva dignitat humana amb vista a fer amb ells el que es vulgui, traient-­‐los la vida i promovent legislacions perquè ningú no pugui impedir-­‐ho (EG 213). El conflicte no pot ser ignorat o dissimulat. Ha de ser assumit. Però si quedem atrapats en ell, perdem perspectives, els horitzons es limiten i la realitat mateixa queda fragmentada. Quan ens aturem en la conjuntura conflictiva, perdem el sentit de la unitat profunda de la realitat (EG 226). 10
RITU DE LA RECONCILIACIÓ Ara junts, germans i germanes, confessem els nostres pecats, confiant en la misericòrdia del Pare: Jo confés a Déu totpoderós... Preguem humilment el Senyor misericordiós perquè ell, que purifica el cor dels qui es confessen pecadors, i allibera de tota culpa els qui se n’acusen, ens curi les ferides i ens perdoni els pecats. Responem cantant: Lector: • Perdonau, Pare, les nostres ingratitud. R/ • Perdonau, Pare, la nostra llunyania i l’oblit. R/ • Perdonau, Pare, perquè no us pregam. R/ • Perdonau, Pare, per fer-­‐vos patir. R/ • Perdonau, Pare, perquè no feim la vostra voluntat. R/ • Perdonau, Pare, perquè no us estimam. R/ • Perdonau, Pare, perquè no ens estimam. R/ • Perdonau, Pare, perquè ens creim bons. R/ • Perdonau, Pare, perquè jutjam als altres. R/ • Perdonau, Pare, perquè confiam en nosaltres mateixos. R/ • Perdonau, Pare, perquè ens gloriam en els nostres mèrits. R/ 11
• Perdonau, Pare, per la nostra falta d'acollida al germà. R/ • Perdonau, Pare, per la nostra tristesa. R/ • Perdonau, Pare, per rebutjar la vostra invitació. R/ Pare nostre I ara junts ens dirigim al Pare de tots: Pare nostre.... Acolliu, Pare, aquests fidels, que es confessen pecadors, perquè alliberats de totes les culpes, vos puguin donar gràcies amb esperit renovat. Per Crist, Senyor nostre. Amén. Confessions individuals Durant les confessions es pot cantar: Benvolgut Pare; Pietat oh Déu; Déu te nom; .... (tots del Cantoral de l’Església de Mallorca). O bé, posar música de fons. O bé, es poden llegir: Les temptacions del nostre temps segons el Papa Francesc (Evangelii Gaudium) (mes amunt) 12
ACCIÓ DE GRÀCIES Hem rebut el perdó del Pare. Som mes fills i mes germans, ara donau-­‐
vos un gest de Pau. Donem gràcies tots junts amb la pregària a la Mare de Déu (EG 288). (Caldria fotocopiar el text, per als fidels) Verge i Mare Maria, vós que, moguda per l'Esperit, acollíreu el Verb de la vida en la profunditat de la vostra fe humil, totalment entregada a l'Etern, ajudau-­‐nos a dir el nostre «sí» davant la urgència, més imperiosa que mai, de fer ressonar la Bona Notícia de Jesús. Vós, plena de la presència de Crist, duguéreu la joia a Joan Baptista, fent-­‐lo exultar en el si de la mare. Vós, estremida de goig, cantàreu les meravelles del Senyor. Vós, que estiguéreu plantada davant la creu amb una fe indestructible i rebéreu l'alegre consol de la resurrecció, recollíreu els deixebles en l'espera de l'Esperit perquè nasqués l'Església evangelitzadora. Aconseguiu-­‐nos ara un nou ardor de ressuscitats per a dur a tothom l'Evangeli de la vida que venç la mort. Donau-­‐nos la santa audàcia de cercar nous camins perquè arribi a tothom el do de la bellesa que no s'apaga. Vós, Verge de l'escolta i la contemplació, mare de l'amor, esposa de les noces eternes, intercediu per l'Església, de la qual sou la icona puríssima, perquè ella mai no es reclogui ni s’aturi en la seva passió per instaurar el Regne. 13
Estel de la nova evangelització, ajudau-­‐nos a fer resplendir el testimoni de la comunió, del servei, de la fe ardent i generosa, de la justícia i l'amor als pobres, perquè l'alegria de l'Evangeli arribi fins als extrems de la terra i cap perifèria no es privi de la seva llum. Mare de l'Evangeli vivent, font d'alegria per als petits, pregau per nosaltres. Amén. Oració final Déu i Pare nostre, vós heu perdonat els nostres pecats i ens heu donat la Pau; feis que ens perdonem les ofenses els uns als altres i que treballem per dur la pau al món. Per Crist Senyor nostre. Amén. MONICIÓ FINAL La primera motivació per evangelitzar és l'amor de Jesús que hem rebut, aquesta experiència de ser salvats per Ell que ens mou a estimar-­‐lo sempre més. Però quin amor és aquest que no sent la necessitat de parlar de l’ésser estimat, de mostrar-­‐lo, de fer-­‐lo conèixer? Si no sentim l'intens desig de comunicar-­‐lo, necessitem aturar-­‐nos en pregària per demanar-­‐li a Ell que torni a captivar-­‐nos. Ens cal clamar cada dia, demanar la seva gràcia perquè ens obri el cor fred i sacsegi la nostra vida tèbia i superficial. Posats davant Ell amb el cor obert, deixant que Ell ens contempli, reconeixem aquesta mirada d'amor que va descobrir Natanael el dia que Jesús es va fer present i li va dir: «Quan estaves sota de la figuera, t’he vist» (Jn 1,48). Que dolç que és estar enfront d'un crucifix, o de genolls davant el Santíssim, i simplement ser davant els seus ulls! Que bé que ens fa deixar que Ell torni a tocar la nostra existència i ens llanci a comunicar la seva vida nova! Llavors, el que passa és que, en definitiva, «el que hem vist i sentit és el que anunciem» (1Jn 1,3). La millor motivació per decidir-­‐se a comunicar l'Evangeli és contemplar-­‐lo amb amor, és aturar-­‐se en les seves pàgines i llegir-­‐lo amb el cor. Si l'abordem d'aquesta manera, la seva bellesa ens sorprèn, torna a captivar-­‐nos una vegada i una altra. Per això és urgent recobrar un esperit contemplatiu, que ens permeti redescobrir cada dia que som 14
dipositaris d'un bé que humanitza, que ajuda a portar una vida nova. No hi ha res millor per transmetre als altres (EG 264). Benedicció Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i a sofrir amb constància amb Jesucrist. R/ Amén. Que pugueu emprendre una nova vida que sigui del tot agradable a Déu. R/ Amén. I que vos beneesqui Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant. R/ Amén. El Senyor vos ha perdonat, anau-­‐vos-­‐ne en Pau. Sortim en silenci 15
EN VÓS, SENYOR
{
CANT D'ENTRADA
Salm 35. Versificació: fra Miquel Colom, TOR
œ ™ œj œœ œ
j
œ
#œœ
œ™ œ
œ
J nœ œJ
œ œ Œ # œ œœ Œ
Œ
n œj
bœ # œœ ™
œ
œ
œ
œ
Œ
Œ œ œ Œ
Œ
œ
Joiós i mogut
2
& b4
? 2
b4
8
&b
{
&b
∑
POBLE
En
˙˙
j ™
œ œ
Œ ‰ j ™™ œ œ œ™
œ
vós, Se - nyor,
hi
˙˙
j
j
& b œ œJ œ œ œ œJ œ™
nau - nos a beu - re, Se- nyor,
la font
de la
j
™
œ œ œ œ ‰ œj ™ œ œ
1.
del vos - tre_a - mor.
En
vi
vos- tre_a -
j
œ
œ œ™
J
-
2.
da,
do-
Ϫ
˙
j
œ
œ œ
œ bœ œ œ
FI
˙
mor.
˙
1.
2.
j
j
‰ j ™™
œ œ™
œ œ
œ bœ œ œœ œœ # œœ
˙˙
œ œ œ n œ œ ˙˙
œ # œ œ œ œ nœ œ
œ œ œ̇ œ #˙
œ
nœ œ
œ ˙
œ œ œ nœ œ œ#œ œ œ ™™ œ œ
& b œœ œœ œœ œ˙ ™
˙
b œœœ
œ œ œ œ œ™
J
JJ
j
j
œ ˙œ œ œ œ œœœ œœ œ œœ ™œ œœ
J J
œ œ nœ# œ
bœn œ œ œ̇ œ œ œœ œ œœ
™™ œœ œ œ œ œ œ œ̇
œ
16
?
ha
œœ™ œ
n œJ ˙œ œ# œ
œ nœ #œ
œ̇ œ nœ
˙
™™
œœ œœ œ™
˙
? œ̇ œ œ ˙˙
b
{
Francesc Batle, TOR.
16
2
24
ESTROFES
j j j
&b ‰ œ œ œ œ œ
{
&b
El vos - tre_a - mor, Se
Que_ho és de pre - ci
Els feis beu - re_al to
Els qui_us són a - gra
œ̇
? nœœ
b
-
j j j
j œ œ œ œ™
œ
j
œ œ œJ œJ œJ œ
J
nyor, a - rri - ba fins
al cel; vos - tra fi - de - li ós, Se - nyor el vos - tre_a - mor! No sols a l'ho - me_a rrent de vos - tre pa - ra - dís, on l'ai - gua_és a - bun ïts to - ta_ho - ra_els es - ti - mau; per ells del vos - tre_a -
j
œ
Ϫ
œ
œ
œ
œ
œ
œ
œ œ̇ œ
œ
œ œœ œ œœ œ œ œ
œ œ̇ œ # œœ œœ n œœ œ
œ œ œ œ œ œ̇ œ œ
œ
œ
œ
œ
j
j j j
& b œJ œJ œJ œ œ œ œ œ ‰ œ œ œ œ œ œ
30
{
œ
tat tras- pas- sa_els més alts nú- vols;
teny si - nó tam - bé la bès - tia;
dant i sem - pre co - rre ne - ta;
mor és to - ta la_a - bun dàn- cia;
vos- tra jus - tí- cia_és cim
un i_al- tre_els am - pa - rau
no cal - ma sols la set,
vos- tra be - nig - ni - tat
œœ #œœ œ
œ œ
œ bœ œ
j j
œ œ œj œj œ œ
ex - cels de les mun
da - vall de vos- tres
si - nó que dó - na
sent
vi - va pre - fe -
j
‰
j
& b œœ ™ œ œ nœœ œœ™ œœ ˙œ œ ˙ œ œ œ œ˙ œ œœ™
œ
# œ œ œ˙ œ œ
J
œ
? œ
b
˙
œ #œ
œ
œ̇
œ œ œ̇ nœ bœ œ œ œ̇ œ œ nœ
nœ œ œ œ
œ
œ
˙
œ ˙
37
& b œ œ ‰ œJ œJ œJ œ
{
ta - nyes;
a - les;
vi - da,
rèn - cia
j j
œ œ ˙
són o - ce - à
in - fi de lo mi - llor que te la vi - da que sou vós,
i un a - fec - te més
‰œœœ œ
œ̇ œ œ œ œ œ œ œ™ œ œœJ
#œ œ œ œ œ œ œ œ œ#œ
?
b œ œ ˙
œ œ
&b
nit
niu
Se viu
œ œ œj œ œ
˙
J
vos - tres de - ci - si a tots els sa - ci nyor, i
nos- tra
per el qui_és net de
ons.
au.
llum.
cor.
al %
‰ j
œ œ
En
j
¿ al %
™
œ
œ
˙˙
œ œ œ bœ œ˙ œ ˙œ œ # œ œœ œœ
œ n œ œ œ œ œ n˙
˙
œ¿ œ
œ œ œ œ
œ œ
œ #œ ˙
17
SALM RESPONSORIAL
Segon diumenge de Quaresma (Cicle B)
Francesc Batle
#2
j j
j j
& # 4 ‰ œ œ œj œ œ œ ˙
œ œ œ œ œ
J J
en- tre_els qui
‰ œj œ œj œj j j j
J
œ œœ ˙
#2
& # 4 Ϫ
œ
œ̇ œ œ ˙˙
‰ œœœ
œœœ
œœ™
Resposta
{
Con - ti - nua - ré
? ## 2 œœ
4
ca - mi - nant
j
œ ˙
œ œ œœ œœ œ ˙
œ
œ
œ œœ œ
œ œœ ˙
œ
œ œ
œ œ
vi - uen
˙
œ œ
a la pre - sèn - cia del Se - nyor.
œœ ˙
J ˙
œ œ
œ œ œœ ˙
œœœœ œ œ œœ œ
œ
#
ã j j j j j j ã
ãj j j j j
& # œj œj œj œj œj œj œj œj œj œ œ œ œ œ œ œ œ œJ œJ œJ œJ œJ œJ œJ œ œ œ œ œ œ œj œ
9
{
Salm 105. Solista
Crec amb tot el cor, tot i que de-ia:"Que ho som de dis -sor - tat al Se nyor li sa-bri-a greu la mort dels qui l'es-ti men.
#
&#˙
˙
? ## ˙˙
ã
˙
œœ œ œ™
œ™ ˙
œ
œ
ã
œœ œœ œœ ˙˙
œ ™ ˙˙
Ϫ
œ œœ ˙
œ œœ ˙
Ah, Senyor, som el vostre servent, ho som des del dia que vaig néixer.
Vós em trecareu les cadenes.
Vos oferiré una víctima d'acció de gràcies,
invocant el vostre nom.
Compliré les meves promeses,
ho faré davant el poble,
en els atris de la casa del Senyor,
enmig de tu, Jerusalem.
18
œ œ œã
œ œ œ ˙˙
œ œ œœ ˙˙
œ
j
œœ œœ
J
œœ™™
CELEBRACIÓN
DE LA PENITENCIA
CUARESMA 2014
A partir de la Exhortación Apostólica
Evangelii Gaudium
Del Papa Francisco
19
Monición de entrada Queridos hermanos y hermanas, nos hemos reunido esta noche, como miembros de la iglesia, para celebrar la misericordia del Padre y recibir su gracia. El pecado hiere la gracia y la alegría de ser hijos de Dios. «La alegría del Evangelio llena el corazón y la vida entera de los que se encuentran con Jesús. Quienes se dejan salvar por Él son liberados del pecado, de la tristeza, del vacío interior, del aislamiento. Con Jesucristo siempre nace y renace la alegría» (EG 1). Cuando la vida interior se clausura en los propios intereses, ya no hay espacio para los demás, ya no entran los pobres, ya no se escucha la voz de Dios, ya no se goza la dulce alegría de su amor, ya no palpita el entusiasmo por hacer el bien (EG 2). Esta cuaresma hemos tenido la experiencia del desierto: «En el desierto, de este vacío, es como podemos descubrir nuevamente la alegría de creer. En el desierto se vuelve a descubrir el valor de lo que es esencial para vivir; son muchos los signos de la sed de Dios. Y en el desierto se necesitan sobre todo personas de fe que, con su propia vida, indiquen el camino hacia la Tierra prometida y de esta forma mantengan viva la esperanza. Allí estamos llamados a ser personas-­‐cántaros para dar de beber a los demás. A veces el cántaro se convierte en una pesada cruz, pero fue precisamente en la cruz donde, traspasado, el Señor se nos entregó como fuente de agua viva. ¡No nos dejemos robar la esperanza!» (EG 86). Los cristianos no podemos estar parados, Cristo nos abre caminos, y en el camino encontramos los desafíos. «Los desafíos están para superarlos. Seamos realistas, pero sin perder la alegría, la audacia y la entrega esperanzada. ¡No nos dejemos robar la fuerza misionera!» (EG 109). Con la alegría de la misericordia de Dios, comenzamos la celebración, nos ponemos en pie y cantamos: Canto de entrada Dios es fiel, guarda siempre su Alianza. Libra al pueblo de toda esclavitud. Su Palabra resuena en los profetas reclamando el bien y la virtud. 20
Pueblo en marcha por el desierto ardiente: horizontes de paz y libertad. Asamblea de Dios eterna fiesta; tierra nueva perenne heredad. Si al mirar hacia atrás somos tentados de volver a Egipto seductor el Espíritu empuja con su fuerza a avanzar por la vía del amor. El maná es un don que el cielo envía pero el pan hoy se cuece con sudor. Leche y miel nos dará la tierra nueva si el trabajo es fecundo y redentor. Y Jesús nos dará en el Calvario su lección: ‘Hágase tu voluntad’. Y su sangre vertida por nosotros será el precio de nuestra libertad. Los ministros salen de la sacristía y se dirigen al presbiterio. Hacen inclinación al altar, lo besan y van a sus sitios asignados en el presbiterio. El que preside va a la sede. Saludo inicial En el nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo. Cristo que nos llama a la conversión, dándonos su misericordia y su paz, esté con todos vosotros. Queridos hermanos, en esta celebración de la penitencia, hemos venido «a renovar el encuentro personal con Jesucristo o, al menos, a tomar la decisión de dejarse encontrar por Él, de intentarlo cada día sin descanso. No hay razón para que alguien piense que esta invitación no es para él, porque «nadie queda excluido de la alegría reportada por el Señor». Al que arriesga, el Señor no lo defrauda, y cuando alguien da un pequeño paso hacia Jesús, descubre que Él ya esperaba su llegada con los brazos abiertos […]. ¡Nos hace tanto bien volver a Él cuando nos hemos perdido! Dios no se cansa nunca de perdonar, somos nosotros los que nos cansamos de acudir a su misericordia. Aquel que nos invitó a 21
perdonar «setenta veces siete» (Mt 18,22) nos da ejemplo: Él perdona setenta veces siete. Nos vuelve a cargar sobre sus hombros una y otra vez. Nadie podrá quitarnos la dignidad que nos otorga este amor infinito e inquebrantable. Él nos permite levantar la cabeza y volver a empezar, con una ternura que nunca nos desilusiona y que siempre puede devolvernos la alegría. No huyamos de la resurrección de Jesús, nunca nos declaremos muertos, pase lo que pase. ¡Que nada pueda más que su vida que nos lanza hacia adelante! Ahora, escuchemos su Palabra y abrámosle el corazón. Oración Colecta Oremos (pausa) «Señor, me he dejado engañar, de mil maneras escapé de tu amor, pero aquí estoy otra vez para renovar mi alianza contigo. Te necesito. Rescátame de nuevo, Señor, acéptame una vez más entre tus brazos redentores». (EG 3) Tu que vives y reinas en la unidad del Espíritu Santo, y eres Dios por los siglos de los siglos. 22
LITURGIA DE LA PALABRA 1 Lectura: Is 1, 10-­‐18 (Ritual de la Penitencia, ed. de Mallorca) nº 123, pg. 64. o bien: Is 53, 1-­‐7. 10-­‐12 (Ritual de la Penitencia, ed. de Mallorca) nº 308, pg. 137. Salmo responsorial Slm 50, 12-­‐13. 14-­‐15. 18-­‐19 (Ritual de la Penitencia, ed. de Mallorca) nº 124, pg. 65. 2 Lectura: Ef 4, 23-­‐32 (Ritual de la Penitencia, ed. de Mallorca) nº 125, pg. 66. o bien: 1Jo 1, 5-­‐9 (Ritual de la Penitencia, ed. de Mallorca) nº 343 pg. 166. Aclamación antes del Evangelio: EVANGELIO: Mt 5, 1-­‐12 (Ritual de Penitencia, ed. de Mallorca) nº 127, pg. 67. O bien: Lc 15, 11-­‐32 (Ritual de Penitencia, ed. de Mallorca) nº 337, pg. 161. 23
HOMILÍA Como una madre Queridos hermanos y hermanas, debería ser una muy buena experiencia, iluminados por la contemplación de la Palabra de Dios, celebrar el sacramento de la Reconciliación, más aún, en la preparación de las fiestas de la Pascua. Y es que «la Iglesia es madre y predica al pueblo como una madre que le habla a su hijo, sabiendo que el hijo confía que todo lo que se le enseñe será para bien porque se sabe amado. Además, la buena madre sabe reconocer todo lo que Dios ha sembrado en su hijo, escucha sus inquietudes y aprende de él. El espíritu de amor que reina en una familia guía tanto a la madre como al hijo en sus diálogos, donde se enseña y aprende, se corrige y se valora lo bueno» (EG 139), así también ocurre con el sacramento de la Penitencia. El Papa Francisco Aprovechemos el frescor que desprenden las palabras del Papa, en su Exhortación Apostólica Evangelii Gaudium, para que nos ayude en esta peregrinación cuaresmal. Más aún, cuando el Obispo Javier ha escrito su primera carta pastoral a partir de estas palabras y nos invita a trabajarlas. Nuestra relación con Dios Primeramente nos hace falta tener en cuenta, esta noche, que debemos rehacer nuestra relación con Dios, pero con el Dios de rostro humano. Hemos caído en muchos momentos en el individualismo, vivir de espaldas a Dios. Pensando que yo puedo con todo. Necesito salir de mi caparazón y buscar «una relación personal, no con energías armonizadoras sino con Dios, Jesucristo, María, un santo. Tienen carne, tienen rostros. Son aptas para alimentar potencialidades relacionales y no tanto fugas individualistas. En otros sectores de nuestras sociedades crece el aprecio por diversas formas de “espiritualidad del bienestar” sin comunidad, por una “teología de la prosperidad” sin compromisos fraternos o por experiencias subjetivas sin rostros, que se reducen a una búsqueda interior inmanentista» (EG 90). El Papa nos invita a que ese rostro lo pongamos en nuestro camino espiritual. No podemos olvidar lo necesario que es celebrar este sacramento, porque nos ayuda en nuestro andar espiritual y con ello a 24
mejorar nuestra relación personal con Dios y con los demás: «Tenemos que darle a nuestro caminar el ritmo sanador de proximidad, con una mirada respetuosa y llena de compasión pero que al mismo tiempo sane, libere y aliente a madurar en la vida cristiana. Aunque suene obvio, el acompañamiento espiritual debe llevar más y más a Dios, en quien podemos alcanzar la verdadera libertad. Algunos se creen libres cuando caminan al margen de Dios, sin advertir que se quedan existencialmente huérfanos, desamparados, sin un hogar donde retornar siempre. Dejan de ser peregrinos y se convierten en errantes, que giran siempre en torno a sí mismos sin llegar a ninguna parte» (EG 169-­‐170). Nuestra relación con la comunidad Debemos celebrar este sacramento a partir de la realidad que vivimos como Iglesia. Como Iglesia universal, y como Iglesia particular. Nosotros somos parte de esta Iglesia, la configuramos, pero también nuestra imagen, nuestro estilo de vida puede condicionar. Nosotros somos los primeros que tenemos sed de Dios. Sed de regreso a los brazos amorosos del Padre. «Hoy se nos plantea el desafío de responder adecuadamente a la sed de Dios de mucha gente, para que no busquen apagarla en propuestas alienantes o en un Jesucristo sin carne y sin compromiso con el otro. Si no encuentran en la Iglesia una espiritualidad que los sane, los libere, los llene de vida y de paz al mismo tiempo que los convoque a la comunión solidaria y a la fecundidad misionera, terminarán engañados por propuestas que no humanizan ni dan gloria a Dios» (EG 89). Soy yo el primero que lo necesito vivir para que así los demás lo puedan descubrir y transmitir a los otros. Alerta a las seguridades Esta actitud de no querer ir a más, hace que nos aferremos a nuestras seguridades. Las seguridades nos hacen estar encerrados en nosotros mismos. Ya no necesitamos ir por nada más. No hace falta arriesgarse. Desentendidos de todo. Es lo que dice el Papa, refiriéndose a la Iglesia; nosotros nos lo podemos aplicar a nivel personal y comunitario: «Prefiero una Iglesia accidentada, herida y manchada por salir a la calle, antes que una Iglesia enferma por el encierro y la comodidad de aferrarse a las propias seguridades. No quiero una Iglesia preocupada por ser el centro y que termine clausurada en una maraña de 25
obsesiones y procedimientos. Si algo debe inquietarnos santamente y preocupar nuestra conciencia, es que tantos hermanos nuestros vivan sin la fuerza, la luz y el consuelo de la amistad con Jesucristo, sin una comunidad de fe que los contenga, sin un horizonte de sentido y de vida. Más que el temor a equivocarnos» (EG 49). Los remedios Debemos superar el cierre, el aislamiento, abriéndonos a los demás, no solo a nivel personal, sino también a nivel eclesial. «Allí está la verdadera sanación, ya que el modo de relacionarnos con los demás que realmente nos sana en lugar de enfermarnos es una fraternidad mística, contemplativa, que sabe mirar la grandeza sagrada del prójimo, que sabe descubrir a Dios en cada ser humano, que sabe tolerar las molestias de la convivencia aferrándose al amor de Dios, que sabe abrir el corazón al amor divino para buscar la felicidad de los demás como la busca su Padre bueno» (EG 92). Toda celebración no es una meta, sino un punto de partida, una salida esperanzada. Hoy con el abrazo misericordioso del Padre, que nos empuja a retornar a él, a trabajar para construir una Iglesia de salida, donde los otros encuentren un hogar de felicidad y a acoger con hechos a los hermanos pobres. Ya que sirviendo sus pobrezas, descubro mis riquezas. 26
Examen de Conciencia (Se pueden escoger aquellos puntos que parezcan más significativos. Este examen de conciencia también se podría hacer durante las confesiones individuales) Las tentaciones de nuestro tiempo según el Papa Francisco (Evangelii Gaudium) Una preocupación exacerbada por los espacios personales de autonomía y de distensión, que lleva a vivir las tareas (apostólicas) como un mero apéndice de la vida, como si no fueran parte de la propia identidad (EG 78). La vida espiritual se confunde con algunos momentos religiosos que brindan cierto alivio pero que no alimentan el encuentro con los demás, el compromiso en el mundo, la pasión evangelizadora. Así, pueden advertirse en muchos agentes evangelizadores, aunque oren, una acentuación del individualismo, una crisis de identidad y una caída del fervor. Son tres males que se alimentan entre sí (EG 78). Muchos agentes pastorales, aunque recen, desarrollan una especie de complejo de inferioridad que les lleva a relativizar u ocultar su identidad cristiana y sus convicciones. Se produce entonces un círculo vicioso, porque así no son felices con lo que son y con lo que hacen, no se sienten identificados con su misión evangelizadora, y esto debilita la entrega (EG 79). Actuar como si Dios no existiera, decidir como si los pobres no existieran, soñar como si los demás no existieran, trabajar como si quienes no recibieron el anuncio no existieran. Llama la atención que aun quienes aparentemente poseen sólidas convicciones doctrinales y espirituales suelen caer en un estilo de vida que los lleva a aferrarse a seguridades económicas, o a espacios de poder y de gloria humana que se procuran por cualquier medio, en lugar de dar la vida por los demás en la misión (EG 80). Cuando más necesitamos un dinamismo misionero que lleve sal y luz al mundo, muchos laicos sienten el temor de que alguien les invite a 27
realizar alguna tarea apostólica, y tratan de escapar de cualquier compromiso que les pueda quitar su tiempo libre (EG 81). Se desarrolla la psicología de la tumba, que poco a poco convierte a los cristianos en momias de museo. Desilusionados con la realidad, con la Iglesia o consigo mismos, viven la constante tentación de apegarse a una tristeza dulzona, sin esperanza, que se apodera del corazón (EG 83). A veces sentimos la tentación de ser cristianos manteniendo una prudente distancia de las llagas del Señor. Pero Jesús quiere que toquemos la miseria humana, que toquemos la carne sufriente de los demás (EG 270). Los males de nuestro mundo —y los de la Iglesia— no deberían ser excusas para reducir nuestra entrega y nuestro fervor (EG 84). Conciencia de derrota que nos convierte en pesimistas quejosos y desencantados con cara de vinagre. Nadie puede emprender una lucha si de antemano no confía plenamente en el triunfo. El que comienza sin confiar perdió de antemano la mitad de la batalla y entierra sus talentos (EG 85). El ideal cristiano siempre invitará a superar la sospecha, la desconfianza permanente, el temor a ser invadidos, las actitudes defensivas que nos impone el mundo actual. Muchos tratan de escapar de los demás hacia la privacidad cómoda o hacia el reducido círculo de los más íntimos, y renuncian al realismo de la dimensión social del Evangelio. Porque, así como algunos quisieran un Cristo puramente espiritual, sin carne y sin cruz, también se pretenden relaciones interpersonales solo mediadas por aparatos sofisticados, por pantallas y sistemas que se puedan encender y apagar a voluntad (EG 88). Quien ha caído en esta mundanidad mira de arriba y de lejos, rechaza la profecía de los hermanos, descalifica a quien lo cuestione, destaca constantemente los errores ajenos y se obsesiona por la apariencia. Ha replegado la referencia del corazón al horizonte cerrado de su inmanencia y sus intereses y, como consecuencia de esto, no aprende de sus pecados ni está auténticamente abierto al perdón (EG 97). 28
La mundanidad espiritual lleva a algunos cristianos a estar en guerra con otros cristianos que se interponen en su búsqueda de poder, prestigio, placer o seguridad económica (EG 98). ¡Qué peligroso y qué dañino es este acostumbramiento que nos lleva a perder el asombro, la cautivación, el entusiasmo por vivir el Evangelio de la fraternidad y la justicia! La Palabra de Dios enseña que en el hermano está la permanente prolongación de la Encarnación para cada uno de nosotros: «Lo que hicisteis a uno de estos hermanos míos más pequeños, lo hicisteis a mí» (Mt 25,40) (EG 179). Nadie puede exigirnos que releguemos la religión a la intimidad secreta de las personas, sin influencia alguna en la vida social y nacional, sin preocuparnos por la salud de las instituciones de la sociedad civil, sin opinar sobre los acontecimientos que afectan a los ciudadanos (EG 183). El imperativo de escuchar el clamor de los pobres se hace carne en nosotros cuando se nos estremecen las entrañas ante el dolor ajeno (EG 193). Esta atención amante es el inicio de una verdadera preocupación por su persona, a partir de la cual deseo buscar efectivamente su bien. Esto implica valorar al pobre en su bondad propia, con su forma de ser, con su cultura, con su modo de vivir la fe. El verdadero amor siempre es contemplativo, nos permite servir al otro no por necesidad o por vanidad, sino porque él es bello, más allá de su apariencia (EG 199). Entre esos débiles, que la Iglesia quiere cuidar con predilección, están también los niños por nacer, que son los más indefensos e inocentes de todos, a quienes hoy se les quiere negar su dignidad humana en orden a hacer con ellos lo que se quiera, quitándoles la vida y promoviendo legislaciones para que nadie pueda impedirlo (EG 213). El conflicto no puede ser ignorado o disimulado. Ha de ser asumido. Pero si quedamos atrapados en él, perdemos perspectivas, los horizontes se limitan y la realidad misma queda fragmentada. Cuando nos detenemos en la coyuntura conflictiva, perdemos el sentido de la unidad profunda de la realidad (EG 226). 29
Rito de la Reconciliación Ahora juntos, hermanos y hermanas, confesemos nuestros pecados, confiando en la misericordia del Padre: Yo confieso ante Dios todopoderoso... Roguemos humildemente al Señor misericordioso para que el que purifica el corazón de los que se confiesan pecadores, y libera de toda culpa a los que se acusan, nos cure las heridas y perdone nuestros pecados. Respondamos cantando: • Perdona, Padre, nuestra ingratitud. R / • Perdona, Padre, nuestra lejanía y olvido. R / • Perdona, Padre, porque no rezamos. R / • Perdona, Padre, por hacerte sufrir. R / • Perdona, Padre, porque no hacemos tu voluntad. R / • Perdona, Padre, porque no amamos. R / • Perdona, Padre, porque nos creemos buenos. R / • Perdona, Padre, porque juzgamos a los demás. R / • Perdona, Padre, porque confiamos en nosotros mismos. R / • Perdona, Padre, porque nos gloriamos en nuestros méritos. R / 30
• Perdona, Padre, por nuestra falta de acogida al hermano. R / • Perdona, Padre, por nuestra tristeza. R / • Perdona, Padre, para rechazar tu invitación. R / Padre nuestro Y ahora juntos nos dirigimos al Padre de todos: Padre nuestro... Acoge, Padre, a estos fieles, que se confiesan pecadores, para que liberados de todas las culpas, te puedan dar gracias con espíritu renovado. Por Jesucristo, nuestro Señor. Amén. Confesiones individuales Durante las confesiones se puede cantar: Querido Padre, cansado vuelvo a ti haz que conozca el don de tu amistad vivir por siempre el gozo del perdón y en tu presencia la fiesta celebrar, pongo en tus manos mis culpas. Oh Señor estoy seguro de que eres siempre fiel dame las fuerzas para poder andar buscando en todo hacer tu voluntad Padre, yo busco tu amor, Padre vuelvo a ti mira que tu hijo soy Padre vuelvo a ti. (2) Lo reconozco, a veces olvidé que eres mi Padre y que a mi lado estás, que soy tu hijo y que me aceptas como soy, solo me pides vivir en sinceridad. Quiero sentirme cercano a ti Señor oír tu voz que me habla al corazón sentirme libre desde tu libertad ser signo vivo de la fraternidad. Sois la semilla que ha de crecer, sois estrella que ha de brillar, sois levadura, sois grano de sal, antorcha que ha de alumbrar. Id, amigos, por el mundo anunciando el amor. Mensajeros de la vida, de la paz y el perdón. Sed, amigos, los testigos de mi Resurrección Id llevando mi presencia, con vosotros estoy. Sois la mañana que vuelve a nacer, sois espiga que ha de granar, sois aguijón y caricia a la vez, testigos que voy a enviar Sois una llama que ha de encender, resplandores de fe y caridad, sois los pastores que han de guiar al mundo por sendas de paz Sois los amigos que quise escoger, sois palabras que intento gritar, sois reino nuevo que empieza a engendrar justicia, amor y verdad. 31
O bien, poner música de fondo. O bien, se pueden leer: Las tentaciones de nuestro tiempo según el Papa Francisco (Evangelii Gaudium) (más arriba) Después de las confesiones: Acción de gracias Hemos recibido el perdón del Padre. Somos más hijos y más hermanos, ahora daos un gesto de Paz. Damos gracias todos juntos con la oración a la Virgen (EG 288). (Habría que fotocopiar el texto, para los fieles) Virgen y Madre María, tú que, movida por el Espíritu, acogiste al Verbo de la vida en la profundidad de tu humilde fe, totalmente entregada al Eterno, ayúdanos a decir nuestro «sí» ante la urgencia, más imperiosa que nunca, de hacer resonar la Buena Noticia de Jesús. Tú, llena de la presencia de Cristo, llevaste la alegría a Juan el Bautista, haciéndolo exultar en el seno de su madre. Tú, estremecida de gozo, cantaste las maravillas del Señor. Tú, que estuviste plantada ante la cruz con una fe inquebrantable y recibiste el alegre consuelo de la resurrección, recogiste a los discípulos en la espera del Espíritu para que naciera la Iglesia evangelizadora. Consíguenos ahora un nuevo ardor de resucitados para llevar a todos el Evangelio de la vida que vence a la muerte. Danos la santa audacia de buscar nuevos caminos para que llegue a todos el don de la belleza que no se apaga. Tú, Virgen de la escucha y la contemplación, madre del amor, esposa de las bodas eternas, intercede por la Iglesia, de la cual eres el icono purísimo, para que ella nunca se encierre ni se detenga en su pasión por instaurar el Reino. 32
Estrella de la nueva evangelización, ayúdanos a resplandecer en el testimonio de la comunión, del servicio, de la fe ardiente y generosa, de la justicia y el amor a los pobres, para que la alegría del Evangelio llegue hasta los confines de la tierra y ninguna periferia se prive de su luz. Madre del Evangelio viviente, manantial de alegría para los pequeños, ruega por nosotros. Amén.
Oración final Dios y Padre nuestro, que has perdonado nuestros pecados y nos has dado la Paz; haz que nos perdonemos las ofensas unos a otros y que trabajemos para llevar la paz al mundo. Por Jesucristo nuestro Señor. Amén. Monición final La primera motivación para evangelizar es el amor de Jesús que hemos recibido, esa experiencia de ser salvados por Él que nos mueve a amarlo siempre más. Pero ¿qué amor es ese que no siente la necesidad de hablar del ser amado, de mostrarlo, de hacerlo conocer? Si no sentimos el intenso deseo de comunicarlo, necesitamos detenernos en oración para pedirle a Él que vuelva a cautivarnos. Nos hace falta clamar cada día, pedir su gracia para que nos abra el corazón frío y sacuda nuestra vida tibia y superficial. Puestos ante Él con el corazón abierto, dejando que Él nos contemple, reconocemos esa mirada de amor que descubrió Natanael el día que Jesús se hizo presente y le dijo: «Cuando estabas debajo de la higuera, te vi» (Jn 1,48). ¡Qué dulce es estar frente a un crucifijo, o de rodillas delante del Santísimo, y simplemente ser ante sus ojos! ¡Cuánto bien nos hace dejar que Él vuelva a tocar nuestra existencia y nos lance a comunicar su vida nueva! Entonces, lo que ocurre es que, en definitiva, «lo que hemos visto y oído es lo que anunciamos» (1Jn 1,3). La mejor motivación para decidirse a comunicar el Evangelio es contemplarlo con amor, es detenerse en sus páginas y leerlo con el corazón. Si lo abordamos de esa manera, su belleza nos 33
asombra, vuelve a cautivarnos una y otra vez. Para eso urge recobrar un espíritu contemplativo, que nos permita redescubrir cada día que somos depositarios de un bien que humaniza, que ayuda a llevar una vida nueva. No hay nada mejor para transmitir a los demás. Bendición Que el Señor encamine vuestros corazones a amar a Dios y a sufrir con constancia con Jesucristo. R / Amén. Que podáis emprender una nueva vida que sea del todo agradable a Dios. R / Amén. Y que os bendiga Dios todopoderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo. R / Amén. El Señor os ha perdonado, podéis ir en Paz. Salimos en silencio. 34
Descargar