Bona tarda. Primer de tot moltes felicitats per haver arribat fins aquí

Bona tarda.
Primer de tot moltes felicitats per haver arribat fins aquí. De veritat que els qui
ens estimem el Col·legi us ho agraïm de tot cor. Ara, però, permeteu-me que
abans de res us llegeixi un fragment de la novel·la Victus, d'Albert Sànchez
Piñol. Després us explicaré el motiu.
«Zuvi en persona había diseñado y dirigido la construcción de las barricadas
en el patio de Santa Clara. Lo suficientemente altas para proteger a la tropa
de las balas enemigas, pero al mismo tiempo permitirles asomar el fusil
entre almenitas, disparar y saltar el muro en caso de contraataque. Bassons
no es que fuera muy alto, al contrario, pero su cabeza absurdamente
empelucada emergía por el borde. Esa cabezota redonda era el ideal de
cualquier tirador, y estábamos en medio de un tiroteo tan caótico como
constante.
—¡Por favor, doctor Bassons! —le supliqué de nuevo—. ¡Cúbrase!
Erré, mi advertencia le dio valor para significarse ante sus alumnos. No
menoscabemos el efecto escénico: un teniente coronel de rodillas, el
capitán Bassons aleccionando a sus chiquillos, demostrando la superioridad
del intelecto y el espíritu cívico, Declamó entre ráfagas de balas:
—Los abuelos de nuestros abuelos, y antes sus abuelos, y aún cinco
generaciones atrás, vivían en las cumbres de los Pirineos. Y vivían como
bestias, agrupados en rebaños humanos sin orden ni sentido de Dios.
—Pero ¿qué cojones dice? —quise interrumpirle. ¡Déjese de sermones!
No me hizo caso. Era un hombre poseído por la cultura, como un apóstol
por el Espíritu Santo.
—Hasta que un día —siguió, impertérrito pese a lo nutrido de los disparos—
vieron a sus pies un país rico y próspero para quien supiera trabajarlo,
valles y llanuras útiles para la humana civilización. Nuestros ancestros
expulsaron a los moros, esa fétida gente. Les costó generaciones
conseguirlo, establecer sus leyes, su religión, sus costumbres sobre una
tierra nueva a la que llamaron Cataluña.
¿Qué estupideces estaba diciendo? Y encima sus estudiantes,
embelesados, lentificaban la cadencia de tiro para escucharlo. Me puse en
pie y les ordené, a empellones:
—¡Mantened el fuego! ¡Disparad, disparad!
No me escuchaban, mi autoridad no era nada al lado de Marià Bassons, su
bienamado catedrático. El berzotas de Bassons, a la suya, seguía
declamando:
“Crearon un orden nuevo. Se establecieron en Cataluña y después liberaron
Valencia y Mallorca. Poblaron esas tierras con nuestras gentes. Y no los
sujetaron en calidad de simples dominios, como es la práctica usual de
Castilla. Antes bien, establecieron reinos hermanos y, como tales, nuestros
iguales y queridos para siempre. La misma religión, la misma lengua, la
misma ley común, sus propios parlamentos. Y ¿cuál fue su ley común,
suprema, libérrima e imperturbable? Servir al rey que sirve. —De repente se
excitó, agitando un puño al aire—. ¡Y ahora un pretendiente francés al trono
español quiere arruinar y suprimir mil años de libertad catalana con la
excusa de un testamento castellano! ¿Vamos a permitirlo? Oi que no, nois?
(¿A que no, muchachos?)
Recuerdo que grité moviendo una mano como si hiciera sonar un tambor.
Había tanto ruido que tuve que vociferar:
—¡Doctor Bassons, haga el favor de agacharse!
No sé si el muy berzotas me oyó. Lo tenía tan cerca que tiré de los faldones
de la casaca para obligarlo a cubrirse. Demasiado tarde. En ese instante vi
un surco blanco cruzando el cielo, una estela de humo como la cola de un
cometa. Una plancha de metal cóncava, del tamaño de una bandeja, voló
hacia nosotros a una velocidad de espanto y se incrustó en la cabeza de
Bassons, atravesándola de lado a lado como si los huesos del cráneo
fueran de queso.»
Bé, fins aquí aquest fragment de la novel·la Victus. L’he llegit en castellà
perquè sempre he pensat que l’original és millor que les traduccions, per allò
de «tradutore/traditore».
Potser us deveu preguntar el perquè d’aquesta lectura. Doncs perquè la
defensa de Barcelona i de les llibertats catalanes ens pot servir de metàfora de
la defensa que el Col·legi ha fet de la professió i dels col·legiats.
Mireu, a la defensa de Barcelona hi va participar l’exèrcit regular català, creat
per les autoritats de Catalunya el 9 de juliol de 1713, soldats d’altres territoris
que eren partidaris de Carles III i per la Coronela. I què era la Coronela? No era
la dona del coronel, no. Era la força armada del municipi de Barcelona, amb
finalitats defensives, i formada en bona part per artistes i menestrals.
S'organitzava en companyies, sota el comandament del conseller en cap del
Consell de Cent de la ciutat. Dintre seu hi havia, doncs, tota mena de
voluntaris, com el professor Bassons, i membres dels diversos gremis
d’aleshores: carnissers, candelers, fusters, sabaters, mariners, adroguers i
confiters, hortolans, velers, flequers i forners, escultors, matalassers i ferrers.
Cada companyia de la Coronela constava de membres d’un mateix gremi i, si
els efectius resultaven escassos, se n’agrupaven dos o tres.
Bé doncs, continuant amb la metàfora i els paral·lelismes, resulta que l’exèrcit
regular català podrien ser els companys que es dediquen a l’exercici lliure, a
l’exercici pur i dur de l’enginyeria, que de ben segur que n’hi ha alguns a la
sala. —Podeu aixecar la mà, si us plau? Gràcies—. Bé, aquests companys són,
evidentment, els primers interessats a defensar la professió, davant de tot tipus
de circumstàncies i «d’enemics». No em feu dir el nom, però gairebé en aquest
mateix carrer, una mica més avall, i amb un nom diferent, hi ha un altre col·legi
que històricament ens ha fet la punyeta moltes vegades, en relació amb les
nostres atribucions professionals.
Però Villarroel segur que valorava molt els seus soldats per la seva implicació i
professionalitat. Juntament amb Casanova, segur que també valorava molt
positivament els voluntaris de la Coronela. Sense ells hauria estat impossible
resistir 14 mesos de setge amb una inferioritat numèrica impressionant, quan
els manuals militars de l’època parlaven d’una mitjana de dos mesos de
resistència en aquests tipus de setges.
Per tant, tots els qui no heu fet exercici lliure i que us heu dedicat als diversos
àmbits de la professió, ja sigui a les empreses, a les àrees de producció,
direcció tècnica, gestió, manteniment, com a tècnics comercials, de qualitat,
etc., com els que han optat per l’administració pública o l’ensenyament, sou els
membres de la Coronela. Segurament molts de vosaltres haureu fet servir poc
el Col·legi i, fins i tot, potser alguns, gens, però heu aguantat col·legiats 25 i 50
anys. Per què? Per esperit d’equip, per orgull de pertinença, per compromís
amb la professió i amb el Col·legi... i això ha estat la nostra força. Això ha estat
el que ens ha fet forts des d’aquell llunyà 1 de maig de 1958, quan Josep Maria
Cabestany, el president de l’agrupació de Catalunya-Balears de l’Asociación
Nacional de Peritos Industriales, va explicar que naixia el Col·legi de Catalunya
i Balears, i que deia en l’acta de constitució, tot referint-se a la convocatòria:
«... que además de circular-se a todos los miembros de la agrupación ha
sido insertada en los Boletines Oficiales de las cuatro provincias catalanas y
en el de Baleares, así como en el diario La Vanguardia, habida cuenta de
que no sólo iba dirigida a los asociados sino que también a todos los
titulares que sin serlo deberán pertenecer obligatoriamente al Colegio por
dedicarse al ejercicio de la profesión tanto libremente como vinculados a
empresas o negocios industriales».
Amb això veiem com, des d’un bon començament, la col·legiació ha estat
sempre obligatòria, tant si es fa exercici lliure com si no, però us puc ben
assegurar que el Col·legi mai no ha perseguit ningú pel fet de no estar
col·legiat. I repeteixo, aquesta és la nostra gran força, d’uns quants centenars
de col·legiats que eren aleshores, hem passat al gairebé 6.500 que som ara. I
la majoria per voluntat pròpia, ja que els qui fan exercici lliure no passen del 20
per cent. Això es pot considerar un gran èxit de tots.
Per tant, a nosaltres no ens ha de fer gens de por que les lleis canviïn i que
facin més o menys obligatòria la col·legiació, perquè continuarem mantenint el
mateix compromís i fidelitat de sempre. Així doncs, us hem de donar les gràcies
per la vostra fidelitat.
Parafrasejant Espriu, podem dir que «Ens mantindrem fidels per sempre més a
aquesta professió». Perquè això ha fet possible que tinguem un dels col·legis
més forts de Catalunya i de la resta de l’Estat. Això ens permet tenir un serveis
jurídics potents, que defensen la professió i els col·legiats davant dels tribunals,
que ofereixen l’assessorament individualitzat i adequat a cada cas; una
formació continuada que permet l’actualització necessària de coneixements;
una informació professional completa i adaptada als temps canviants; unes
comissions que permeten el treball en xarxa o networking i la interrelació
personal, unes relacions institucionals immillorables, una borsa de treball
efectiva... En definitiva, tot un seguit de serveis de qualitat que no podríem tenir
si no hi hagués la massa crítica que hi ha, sense el vostres inestimable suport. I
cal no oblidar també els serveis que oferim a la societat, com ara la Guia de
professionals o el registre de certificadors energètics, o bé la informació
objectiva que oferim als mitjans de comunicació.
Però cal dir també que un Col·legi fort i una professió forta reverteixen, si voleu
de forma indirecta, en el conjunt dels titulats d’Enginyeria Tècnica Industrial, ja
que la bona opinió que tenen la societat, les empreses i les administracions del
nostre Col·legi i de la professió, va en favor de tothom a l’hora d’exercir la
professió o de trobar una bona feina.
Per tant, resistim! Malgrat la crisi i els canvis legislatius, malgrat la diferent
percepció que tenen les noves generacions dels col·legis, malgrat la
competència, a vegades deslleial, d’alguns. Poden caure règims, estats,
monarquies, secretaris generals... però nosaltres resistim, com el 1714, però
amb la gran diferència que de moment i segur que serà per molts, molts anys,
no ens haurem de rendir com, després d’una resistència heroica, va haver de
fer fa 300 anys el conseller en cap Rafel Casanova.
Per acabar, us vull desitjar, en nom meu i de la Junta que represento, avui aquí
present, com de les anteriors juntes que han dirigit el Col·legi al llarg d’aquests
56 anys, com també de l’equip humà i col·laboradors externs del Col·legi,
especialment dels qui avui han organitzat tan bé aquest acte, moltes, moltes
felicitats per aquest merescut homenatge i agrair-vos un cop més la vostra
presència.
Que acabeu de passar una bona vetllada i fins sempre.