La soledad

PROJECCIÓ
444
Antiga Audiència, divendres 16 novembre de 2007
La soledad
Jaime Rosales 2006
Un assaig sobre la solitud i les dificultats de comunicació en el si de les relacions familiars. Una
reflexió sobre el ple i el buit, i un altre pas, més enllà, en el llenguatge fílmic
Ètica i cinema
No diré res de nou si plantejo un
altre cop els lligams entre ètica i
cinema. De tota manera, quan
ens referim a l’obra de Jaime
Rosales, posar sobre el paper
aquest nexe és del tot ineludible
perquè és tracta d’un realitzador
que, de forma insistent, es
planteja el perquè de fer cinema,
el sentit ètic de cada pla, el sentit
general de l’obra i el paper del
creador darrere la càmera,
gaudint
d’un
instrument
privilegiat de construcció, de
pensament i reflexió.
Cada cop que Rosales es planteja
un nou projecte, un nou guió, hi
ha més que una història, hi ha el
plantejament d’un problema que
ell pretén resoldre, obrint-se camí
entre la «impossibilitat».
El seu objectiu és fer un cinema
que ens faci conscients què passa
-sense pretendre fer un cinema
polític-, que ens faci guanyar
passos cap a l’alliberament de la
condició
humana
i
que
esdevingui una petjada contra
l’efímer. En paraules de Gilles
Deleuze, dites pel mateix
Rosales, es tracta de «cercar
formes que pensen». Per aquest
motiu, no té prou amb el
plantejament d’un problema ètic.
Vol anar més enllà i es planteja
definir una nova gramàtica que
està directament lligada amb el
seu plantejament ètic sobre la
solitud. Un concepte molt
personal de solitud que no és la
dels perdedors o dels marginats,
sinó d’aquells que, en solitud,
s’interpel·len a sí mateixos amb
plena consciència que sempre
que la vida està en joc, estem
sols.
La mirada
quotidià
sobre
el
fet
Un dels trets distintius del recent
cinema espanyol i, en concret,
del cinema català, és el fet de
plantejar-se de quina manera
afrontar la mirada sobre els fets
quotidians i, anant un xic més
enllà, com afrontar el buit, la «no
acció», els silencis, els interludis:
tot allò que el cinema rebutjava,
mitjançant el tall i el muntatge, i
que amb aquesta nova generació
de
realitzadors
(Rebollo,
Aguilera, Sánchez Cabezudo,
Recha, Lacuesta) adquireix una
rellevància especial perquè ens
demostren
que
aquests
«moments» poden ser tant o més
significatius que els que estan
atapeïts
d’acció.
D’alguna
manera és com posar en
evidència la importància del zero
(el darrer número descobert pels
matemàtics),
davant
de
l’aclaparadora força de tots els
altres que, en el fons, no serien
res si no tenen el seu contrapunt
en l’absència i el buit.
Per sintetitzar, em refereixo a les
paraules del mateix Rosales en
una entrevista a dues veus amb
Pedro Aguilera (La influencia),
recollida per Carlos Revigueiro
en el número 1 de maig de 2007
de la recentment editada Cahiers
de Cinema España: «...qualsevol
moment de la vida és expressiu
(...) el silenci té una expressivitat
d’absència i, per tant, de
carència».
Tanmateix, el director és
conscient que, tot i anant un xic
més enllà del que se’ns mostra en
els cineplex, mai s’arriba a
copsar la realitat, però, tot i així,
Producció: Associació Cultural Anima’t · Tel. 977 228 595 · www.webtcc.org · A/e: [email protected] · Textos: E. Ferré · Correcció: M. Llevat
Rosales intenta fugir de la
representació
abordant
els
personatges sense construir-ne
arquetips i sense victimitzar-los;
tampoc sense pretendre que
esdevinguin herois del dia a dia.
Així és com aconsegueix que els
personatges d’Adela i Antònia
adquireixen l’exacta dimensió
que permet apropar-nos a la
realitat mitjançant una càmera.
El segon problema que afronta
aquest nou cinema és el
d’encarar-se amb un públic que,
majoritàriament,
no
està
acostumat a veure el seu propi
dia a dia en una gran pantalla i
que considera el cinema com un
instrument d’evasió i no un
mirall on enfrontar-se amb la
quotidianitat. Són els que diuen:
«... per veure la vida, em quedo a
casa…». Rosales, en canvi, sent
una perversa sensació de felicitat
quan posa la càmera allà on la
gent no vol mirar, tot just uns
passos enrere de la gens
políticament correcta mirada de
Carlos Reigadas (Batalla en el
cielo), amb qui el realitzador se
sent força identificat.
Per què la polivisió?
El recurs de la polivisió (dividir
la pantalla en dos plans) va més
enllà del que pot ser un recurs
per presentar, d’una altra manera,
el muntatge paral·lel a l’estil de
la sèrie 24 hores o de la comèdia
Pijama para dos, entre moltes
d’altres. Aquí adquireix la
dimensió contrària, no es tracta
de fer evident que dos fets
passen en llocs diferents i estan
estretament relacionats, sinó de
demostrar que dues situacions
que ocorren en el mateix temps i
espai
estan
totalment
distanciades. Així vol reforçar la
solitud
i
l’aïllament
dels
personatges. La polivisió es
conjuga millor en els interiors, en
el pla curt i imprimeix un ritme
dins el ritme de la pel·lícula. Ens
presenta
dos
personatges
dialogant en un mateix espaitemps, en dos plans diferents i
amb un gir de 90 graus. Refusa el
pla contraplà i reforça la sensació
d’incomunicació. Però no es
satisfà només amb això i també
juga amb el so, buidant els plans
de personatges i deixant la
càmera fixa i el so off.
Aquest és el cinema de Jaime
Rosales, on el concepte passa per
damunt de l’acció i la mirada
pretén la puresa despullada per
copsar la realitat, costi el que
costi,
conscient
de
la
impossibilitat del seu intent.
D’aquesta manera, com ell
mateix diu, esdevé un «artificier»
a l’estil en què s’autodefinia
Michel Focault.
Conscients que en el cinema
espanyol ens manquen directors
capaços de desmuntar les
convencions més arrelades, que
confonen
realitat
amb
el
costumisme més caspós, esperem
que Jaime Rosales pugui oferirnos moltes més obres. De
moment,
gaudiu
d’aquesta
solitud amb els ulls ben oberts i
sense prejudicis.
Fitxa tècnica
Tècnics
Director: Jaime Rosales
Productor: Ethan Coen
Guió: Jaime Rosales i Enric Rufas
Muntatge: Nino Martínez
Fotografia: Oscar Durán
Direcció Artística: Ion Arretxe
Producció:Fresdeval Films, In
Vitro Films i Wanda Visión
Nacionalitat: Espanyola
Durada: 128 minuts
Actors
Adela: Paloma Pozo
Antonia: Petra Martínez
Inés : Míriam Correa
Helena: María Bazán
Míriam: Carmen Gutierrez
Pedro: José Luís Torrijo
Carlos: Jorge Bosch
Filmografia
2007
La soledad
2003
Las horas del día