Renova els teus llibres. Concurs de microrelats Relació de relats

Renova els teus llibres. Concurs de microrelats
Relació de relats presentats
CALIU I CANVI
CALIU de la llar,
Patatas al CALIU
Dos frases, dos palabras, que en un principio parece que poco tienen que ver
Recuerdos de infancia, de tiempos difíciles, en los que a lo máximo que se podía aspirar era
a comer patatas al CALIU
Recuerdos nostálgicos que lejos de parecer penosos traen a la memoria el calor, el CALIU de
una convivencia sencilla, abuelos, padres, hermanos, tios, todos alrededor de la mesq, comida sencilla,
acogedora.
Unas patatas, unas conversaciones, una eperanza, confianza.
Llegar a casa para encontrar calor de hogar, sensaciones en unas sencillas patatas al CALIU
***
Ahora llegamos a casa...para comer un precocinado, cuando no congelado, calentado al microondas.
Con suerte, plato cocinado por una madre estresada, durante el fin de semana.
Más comida, (ya no comemos patatas al caliu)
Pero "disfrutada" en soledad, sin caliu.
Para conseguirla hemos tenido que pagar A CANVI el precio de la soledad?
Pilar Sentelles Prats
Paraules tresor: “Caliu” (La fàbrica del Sol), “Canvi” (Aula Ambiental de la Sagrada Família)
VERDE
Verde. Verde como los prados de su infancia, como las lagartijas que se ocultaban de sus pequeñas
manos en las rendijas de la pared de casa de sus abuelos, como aquellas verduras que tanto detestaba
pero que su madre le obligaba a comer, como los ojos de su primer amor, una muchacha alegre y
despreocupada que le gustaba subir a los árboles y silbar entre sus hojas del mismo color que sus ojos,
igual que el vestido que su mujer había llevado el día en el que la conoció en la línea verde del metro.
Cuando había nacido su hijo y había visto que sus ojos eran de la misma tonalidad que había dominado
su vida, sólo pudo que cabecear asintiendo a su destino. Después, sus manos se tapizaron de un verde
de papel. Para ello sacrificó los otros verdes. Ahora, un nuevo color había superado al verde, el rojo.
La bala le había dado de lleno y su asesino, le había robado el único verde que le quedaba, el de los
billetes. Que poco a poco se iba tragando el carmesí de su sangre.
Jorge Soto Fernández.
Paraula tresor: “Verd” (Biblioteca i C.C de St. Martí)
CALIU
"Sus patatas al caliu, señor."
"Gracias. Y un poco de agua, si eres tan amable. Del tiempo."
"Por supuesto. Buen provecho!"
Montse miró con una cara de sorpresa mi plato.
"No me digas que es la primera vez que ves unas patatas a la brasa!"
"Tonti! Qué va! Pero si que es la primera vez que vienen acompañadas de un hilo de oro. Qué suerte,
tío!"
Martín Ruano Prieto
Paraules tresor: “Caliu” (La fàbrica del Sol),”Hilo” (C. Civic Casa Sagnier)
CALIU I FILL
Se lanzó debajo de la mesa y recogió otro hilo…, aquello comenzaba a ser desesperante, le miraba con
cara de asco y me caían chorretones de sudor por toda la cara, -, vas a estar así toda la noche?- susurré
con desprecio, me miró muy fijamente mientras se tocaba su barba negra, -así como- el calor me estaba
sofocando, de nuevo diviso otro hilo en una butaca cercana y corrió a cogerlo, la situación era grotesca y
los nervios me hicieron temblar todo el cuerpo, lance todo el contenido de mi copa en su cara y se
quedó mirando mientras se tocaba su barba negra.
Diego Gómes Bernardez
Paraules tresor: “Hilo” (C. Civic Casa Sagnier ),“Calor” (La fàbrica del Sol)
CALIU I FILL
"Estando a una altura realmente impensable, perdí el hilo de lo que me
estabas contando, ya eran cinco las personas desaparecidas en aquel
Calor. Retrocedí parte de lo ascendido, y recordé de lo que me estabas
hablando,- casi nadie ha llegado hasta el fin de ese pico, si
llegamos, tendremos una segunda oportunidad-, me decías sonriente, con
ese par de hoyitos que te salen en la comisura de los labios. Volví a
intentarlo por otro pasaje, y encontré unas indicaciones en una
piedra, “por aquí premio”, continué la ascensión…"
Sara Rato
Paraules tresor: “Hilo” (C. Civic Casa Sagnier ),“Calor” (La fàbrica del Sol)
PLANETA
Podria estar en un altre planeta, però ara soc aquí, com cada dia, a la mateixa hora, en la mateixa
butaca. M’arriben sorolls de cotxes i d’algun gos llunyà. En un altre planeta hi haurien cotxes? i com
serien? Ja m’he distret de nou... em dic a mi mateix. No hauria de seguir amb aquest monòleg. No és
això el que he de fer. Em van dir: actitud mental lliure, i seguir el so… Però el perdo amb facilitat... Un
altre planeta molt diferent a la Terra... Vull dir: amb essers evolucionats, solidaris, altruistes i molt
intel·ligents. Ummm... torno a concentrar-me en el so i de pas observo la meva respiració calmada. Estic
relaxat.... Aquell planeta idíl·lic seria només de llum blanca i els seus éssers també. Com ànimes flotant
en espais de saviesa i bondat. El so, el so… allò més subtil, el so. Noto la meva respiració i em relaxo de
nou, respiro. Quant temps porto així, pensant aquestes ximpleries? Els humans som pensaments,
sentiments, dolor i joia, sensacions… allò material del nostre cos, reflex del nostre planeta Terra, és
secundari, un simple vehicle de l’ànima. Ringggggggg, fi de la meditació.
Rogeli González Campo.
Paraula tresor: “Planeta” (Biblioteca Mercè Rodoreda)
PLANETA
“Demà no puc venir. Ens veiem dimecres” Vaig rebre aquest SMS farà cosa d'un mes. El remitent, un
número ocult. Ni tenia cap pla l'endemà ni esperava veure ningú dimecres. Una equivocació, vaig
pensar.
Dies més tard torna a passar. A la pantalla llegeixo: “Enhorabona! Quin arròs més bo. Petons, Muriel”
Arròs? Muriel? Altre cop un número ocult. I així cada dos o tres dies, sempre textos incomprensibles.
Un diumenge llegeixo: “Totalment d'acord, el planeta se'n va en orris i nosaltres com si res. Quina
vergonya!” Fart d'estirabots responc al coi de número amb un missatge ple de penjaments. Als cinc
minuts em truca una senyora (Enriqueta, crec recordar). Que a veure si no es pot equivocar la gent
marcant un telèfon, que si sóc un carallot, etc. Penja enfurismada abans no hagi pogut badar boca.
Solució: dono de baixa el número i en contracto un de nou. El temps just d'engegar el mòbil amb la nova
targeta i la pantalla escup: “Demà pàdel a les 12”.
Doncs aquí em teniu, amb raqueta i xandall (equipament comprat ahir a corre-cuita), palplantat al
vestíbul de casa, tot esperant.... que em diguin on es juga el partit!
Xavier Giral Bachs
Paraula tresor: “Planeta” (Biblioteca Mercè Rodoreda)
RODA
YO UN DIA VI UNA RUEDA MUY GRANDE. TIRABA LA RUEDA POR UNA MONTAÑA Y AL FINAL ACABO
EN UNA PARED.
Ana Alvaro Alcalde
Paraula tresor: “Rueda” (C.Ocupacional Sinia)
RODA
Érase una vez, en una ciudad llamada Barcelona, que coexistían dos familias, la familia Gallina y la
familia Roda. Ambas familias, constaban de casi todos sus miembros, exceptuando los abuelos de
ambos clanes. Un día de verano, la hija mayor de la familia Roda, regresó a su antigua casa, de la cual se
había marchado, para anunciar a sus padres que, se casaba al año siguiente, con un muchacho de
bastantes posibles económicos. Así que por lo tanto, ya tenemos a la familia Roda preparándose para
hacer un largo viaje, hacia un mini pueblo de Zamora, llamado Pedroso de la Carballeda, lugar en donde
no había ni una farmacia, ni un salón recreativo, ni nada. Y así transcurrieron los años, hasta que un día,
al cabo de 30 años, a la bendita hija mayor de la familia Roda le dio por volver a ver a su madre, y
hermana. Ya que su padre falleció de cáncer terminal faríngeo 20 años a., debido a haber fumado tanto.
Aunque bueno, que dicha visita tampoco llegó a subsanar en nada la situación de rencor, entre madre, e
hija. Ya que dicha situación, era ya cosa irreparable, por ambas partes.
Mercedes Moreno Martínez
Paraula tresor: “Roda” (Centre Ocupacional Sínia)
RODA
YO IR AUTOBUS A SINIA. AUTOBUS TIENE CUATRO RUEDAS. MI SILLA DE RUEDAS TIENE CUATRO
RUEDAS PERO NO ES UN AUTOBUS NI UN COCHE PERO ES MI COCHE. YO CUIDO MUCHO DE MI COCHE
PORQUE SIN EL NO PUEDO IR A NINGUN SITIO. MI COCHE Y YO SOMOS UNO.
Mª José Válcárcel Robles
Paraula tresor: “Rueda” (C. Ocupacional SÍNIA)
ARBRE
L´ARBRE
Vaig quedar-me l´obsequi del meu avi i mirar el mapa de l´arbre que portava dins. De retorn a casa
meva,vaig passar la porta (m´amoÏno cada vegada que conto la història de la caixa i el mapa de
l´arbre),però la veritat, és que és un mapa i un arbre poderós.
Així que no puc evitar l´orgull-¿I on és aquest arbre,vaig preguntar-me?
Mentre rumiaba,i repassà els camins i tots els arbres del mapa,vaig pensar:
Entenc més o menys els camins,però no sabria pas explicar fins a quin punt aquest arbre és tal.
A les dotze,vaig sortir de casa. I a dos quarts d´una vaig entrar a una cova darrera un arbre( l´arbre
famós ),prengué una preocupació que anava transformant,advertí que contemplava amb els ulls com
plats,totalment esbatanats,la major riquesa que havia vist mai.
Fou aleshores que vaig preguntar-me si tota aquella riquesa era meva, somrigué i riure discretament.
Tenia de dir tot a llurs pares.
A la fi,emprenguérem el camí per la muntanya vertiginosa arrapats per el fred,entre contracció i
contracció,anava dient-lis:
Ja arribem a l´arbre!
Enfilant-nos a les roques de la cova i amb un bot final,vàrem exclamar: OOOOhhhhh!!!! El tresor.
“ Gràcies Arbre per mostrar-me el camí de la riquesa”.
Monica Gustems i Segura
Paraula tresor: “Arbre” (C.C. El Carmel)
CANVI
L’ Antoni fa dies que no pensa més que en el dia 23 del mes que ve, abril. Aquell dia farà 65 anys i es
jubilarà. Deixarà la feina de jardiner al parc de la Sagrada Família.
L’Eulàlia és una jove escriptora. La seva vida va fer un canvi quan va guanyar un premi literari que li ha
permès dedicar-se al que li agrada: escriure. Tot just ha acabat una novel·la que el seu editor vol posar a
la venda per Sant Jordi.
Avui ha anat a la biblioteca del barri per tornar uns llibres que ha utilitzat per escriure la novel·la que
porta en un sobre de paper i que pensa lliurar personalment a l’editorial, que fa dies que l’espera.
Fa un dia rúfol: vent i pluja. Paraigües en mà, creua pel mig del parc quan un cop de vent fa que el sobre
que porta sota el braç surti volant. El sobre s’esquinça i fulls i fulles es barregen. L’Antoni que ho veu,
persegueix els fulls sense adonar-se que està al mig del carrer Mallorca quan passa el Bus turístic... L’
Antoni no tornarà a veure la llum del dia com tampoc ho farà el llibre de l’Eulalia.
Ricard Mulet Cugat
Paraula tresor: “Canvi”( Aula Ambiental de la Sagrada Família)
CALIU I FILL
Vamos, que no es grande cosa!... pero os lo voy a contar de todas maneras.
Mis amigos ya saben que me encantan las barbacoas y no dudan en invitarme cada vez que organizan
una.
Hace poco nos reunímos de nuevo al aire libre, unos siete amig@s. Menú completo: allitas de pollo,
pechuga de pato y algunas merluzas, todo acompañado por una buena ración de patatas al caliu y
ensalada. Justo cuando estabamos a punto de devorar estas bondades, llega un chico corriendo a través
del prado y con un hilo de voz nos dice que ha perdido a su novia en el bosque de al lado.
"Estoy muerto de preocupación, mi pareja fue a dar un paseo hace más de tres horas y todavía no ha
vuelto!"
Así que vamos tod@s en busqueda de la novia perdida. Cuando finalmente la encontramos escondida
bajo un montón de hojas y ramas, la chica se enfada con su pareja y a nosotros casi nos manda a la
mierda por haber asustado a los pajaritos que estaba observando.
Total que volvemos a nuestro rinconcito tranquilo de pradera... solo para ver que unos pajarotes nos
habian quitado toda la comida, menos las patatas. Menuda barbacoa!
Silvana Rapeanu
Paraules tresor: “Hilo” (C. Civic Casa Sagnier), “Caliu” (La Fàbrica del Sol)
ARBRE
Somni
Tot el meu cos es tensa. Els pensaments fugen, la ment es buida.
La mirada es perd en algun punt de l’infinit.
Una cama s’enfonsa al terra, forta, mentre l’altra es doblega fins que el peu reposa per sobre del genoll.
Els braços s’alcen fins que les mans s’abracen pel damunt del cap.
Respiro. Somric. Sóc un arbre.
Roser Torres Gascon
Paraula tresor: “Arbre” (C.C el Carmel)
RODA
ELLA
YO TUVE UNA
RUEDA QUE LA
QUERIA MUCHO.
CANDO ESTABA
CON ELLA ME
SENTIA MUY
ACOMPAÑADA. Y
COMO OTRA
RUEDA COMO ELLA.
SI TENIA UNA
PREOCUPACION
ERA MI COMPAÑERA
ME HACIA FELIZ
ME DECIA QUE
TENIA QUE SEGUIR
ADELANTE. YO LE DECIA QUE TENIAMOS
MUHAS COSAS EN COMUN.
Elena Bargalló Fernandez
Paraula tresor: “Rueda” (C. Ocupacional Sínia)
ARBRE
Es va despertar en un día tranquil mentre el suau vent el removía d’un cantó a l’altre agitant totes les
seves extremitats.
Avui es sentía viu. Que havia passat?
Va donar una ullada al seu voltant buscant que era el que havia canviat per tenir aquesta sensació.
Nomes va veure allá on arrivava la seva visió a altres igual que ell. Uns mes grans , uns mes petits, pero
al cap i a la fi tots iguals.
Es va alegrar de trovar-se amb tants amics, pero a la mateixa vegada li va venir un sentiment que no
havia experimentat mai, perque encara no havia tingut l’ocasió.
Aquell sentiment era la vergonya, tants iguals que ell i no els coneixia.
-“No t’atabalis” va pensar “Tens tot el temps del món per coneixe’ls a tots.”
Va mira cap amunt, al cel. Si, definitivament alló era el cel, tant blau, tant inmens, tant tranquil, amb el
sol majestuos regnant tota la seva dimensió.
Aquell astre l’omplia de vida i felicitat.
De sobte va escoltar uns cants llunyans que es van anar apropant cada vegada mes. “Piu piu”
Eran uns xiulests armonics amb un ritme precios.
Llavors va descubrir els responsables d’aquella música alegre en el moment en que uns dels components
de la banda es va posar sobre d’ell. No el va molestar al contrari, li va agradar la sensació de trovar un
nou amic.
Si, alló li agradava, per fi era un arbre lliure.
Havia nascut i crescut en un hivernacle aburrit amb cap relació amb la vida exterior i ara l’havien
transplantat en un bosc ple d’arbres com ell i animalons que aniria descobrint durant tots els dies de la
seva vida.
Havia deixat el pasat inexistent per ell per descubrir un món ple de llum i vida.
-“ Ara realment es cuan començo a viure i a formar part d’aquest planeta” es va dir aquell arbre.
Cristina Álvarez Revuelta
Paraules tresor: “Arbre” (C.C el Caramel), “Planeta” (Biblioteca Mercè Rodoreda)
CALIU I PLATJA
Foc i Mar
Érem totes al voltant del foc, el caliu de les brases ens donava una força que ens feia cantar: “foc, foc,
foc joliu, crema, crema en gran delit, foc, foc, foc joliu alegra’ns la nit…” el caliu que embolcallava tota la
rotllana ens feia més grans i més valentes per poder continuar l’endemà la nostra ruta.
A l’albada, encara amb el caliu de les brases de la nit, ens llevàvem i amb la motxilla a l’esquena seguíem
pujant amunt, amunt, cap al cim. A dalt amb la boira estesa als nostres peus, com un mar que
contemples des de la platja, cantàvem i ens uníem amb gran caliu, i així un dia i un altre dia. I a la nit,
una i una altra vegada, tot sentint el cruixit dels tions roents i el caliu de les brases, compartíem les
vivències, i els nostres projectes de futur seguien vius com aquell foc que ens donava caliu i tanta força.
I continuàvem entonant una altra vegada: “foc, foc, foc joliu, crema, crema en gran delit…”
Tot això… va passar fa molts anys però, ho recordo com si fos ara, quan a la nit en el caliu de la llar
també ens unim i continuem el camí, potser més planer, i compartim, estimem, vivim… I al matí,
asseguda a la platja, contemplant el mar, el cel blau i entonant el “perdut a la immensa mar blava”, em
sembla que encara estic sentint aquell cant de “foc, foc, foc joliu crema, crema en gran delit, foc, foc, foc
joliu…” dona’ns molt CALIU!!!
Maria Carme feu i closas
Paraules tresor: “Caliu” (La Fàbrica del Sol), “Platja”(Centre de la platja)
THALIA
––Padre Zeus, ¿el mundo de los hombres ha sido siempre así? No Thalia. El Cosmos na
y fue niño, como tú... ¡Aglaya! ¡Eufrósine! ¡Venid a escuchar el cuento...!
[Y pasado y futuro entretejieron sus hilos en el gran tapiz del tiempo.]
Cuento del Niño y el Universo
Todo en el Universo
ha sido niño alguna vez
El Cosmos fue un niño
que tensó el arco del espacio
para disparar la flecha del tiempo
Y fueron Hidrógeno y Helio
que soñaron la luz…
Y fueron las primeras estrellas
de luz y calor, ¡esferas!
Niñas en un espacio
finito pero ilimitado
(y sin adultos)
Ellas dibujaron
–con sus cuerpos –
espirales sobre el negro
Y fueron Galaxias
Y en una vertió
la diosa Hera
la leche de su pecho
Y la llamaron Vía Láctea
Y fueron el Sol y la Tierra
padres de un niño
que un día supo del mar;
Y al llegar la noche
alzó la vista al cielo
y vio las estrellas centellear
Y comprendió que él
era polvo de estrellas
que estallaron
como supernovas
Y aquel niño
que ganó la adolescencia
cruzando los mares
y océanos de la Tierra
Se hizo hombre
saltando a las estrellas
Àlex Muntada Tarrats
Paraules tresor: “Thalia” (C.C Sortidor), “Hilo” (C.C. Casa Sagnier)
PLANETA, CANVI, CALIU, PAU I PLATJA
Qualsevol punt de l’horitzó li recordava la por que va sentir la primera vegada que va
pujar a un aparell com el que estava pilotant. I es que el sol no havia deixat d’emetre la
mateixa llum, gens molesta a aquelles hores. Sols aleshores es podia contemplar la
grandiositat d’aquella estrella.
El temps passava i l’esperança en trobar altra persona a aquell planeta desolat anava
esfumant-se com l’arena de la platja entre els dits quan les ones de l’oceà acaronen les
seves mans.
El caliu que creava aquell gegant roig a la terra en comparació amb els veïns mai va ser
suficientment apreciat, ni tampoc la pròpia terra en si; i finalment, potser ningú ho
diria, les circumstàncies es van alinear. La tempesta va ser el puny a sobre la taula, el
crit d’atenció que trencava la pau del silenci de milers d’anys arrelant una superfície
que no era nostra.
La mirada seca d’una vista que rastreja la costa busca un canvi, un moviment, una
senyal de vida, una corda per lligar-se a la vida i apreciar novament l’alba. Però l’únic
testimoni d’aquella aventura seguia observant-lo per damunt del mar, amb la ferocitat
d’un jutge que comprova la seua sentència.
Alejando Micó Torró
Paraules tresor: “Planeta” (Biblioteca Mercé Rodoreda), “Canvi” (Aula Ambiental de la Sagrada
Família), “Caliu” (La fàbrica del Sol), “Pau” (Associació sociocultural Ibn Batuta), “Platja” (Cente de la
Platja).
PLANETA, CANVI, CALIU, THALIA, PLATJA, I LLIBERTAT
Per entendre aquesta història és imprescindible prestar molta atenció ...
Fa molts anys, quan ni tan sols existien els cotxes, els avions o les plantes petrolíferes ... vivia
una nena anomenada Thalia en un petit poble que per nom tenia Llibertat.
La nena tenia només 5 anys, però ja coneixia moltes coses per la seva gran passió per la
lectura, només tenia un llibre, però d'aquesta única història tota sola havia inventat moltes
més. L’apassionava escriure, on fos. El seu pare era pescador, i a ella li encantava anar a veure’l
al port, després junts caminaven fins a la platja i tots dos inventaven noves històries, així
podien passar hores.
A Thalia li encantava l'astronomia, era capaç de passar una llarga estona en silenci mirant el
bast cel. Era com l'astrònoma Hipàtia, obsessionada per conèixer els moviments del nostre
planeta, el sol, els estels ... En una petita llibreta apuntava el que veia cada dia, "avui dia 1 de
maig he vist un canvi, el sol és més vermellós", i així cada dia, sense trobar respostes.
A la nit, esgotada, solia seure a la falda de la mare, i al caliu del foc li explicava tot el que havia
descobert.
Almudena Albert i Galiana
Paraules tresor: “Planeta” (Biblioteca Mercé Rodoreda), “Canvi” (Aula Ambiental de la Sagrada
Família), “Caliu” (La fàbrica del Sol), “Thalia” (Centre Cívic El Sortidor), “Platja” (Cente de la Platja),
“Llibertat” (C.C. Candor)
Renova els teus llibres. Concurs de microrelats
Relació de relats presentats
Barcelona, a 10 de maig de 2012