guia de lectura romeu i julieta

Guia de lectura
Romeu i Julieta,
de William Shakespeare
a càrrec de Francesc Pina
2
Índex
1 Contextualització
1.1 El teatre elisabetià
1.2 Vida i obra de William Shakespeare
3
3
4
2 Característiques de l’obra
2.1 Argument de l’obra
Primer acte
Segon acte
Tercer acte
Quart acte
Cinquè acte
6
6
6
6
7
7
7
2.2 Anàlisi de l’obra
Estructura
Gènere
Fonts
Tema
Personatges
Espai i temps
Estil
8
8
9
9
10
10
12
12
3 Lectura de l’obra
13
4 Guió per al comentari de l’obra
4.1 La ubicació del text en el seu context
4.2 Anàlisi del contingut
4.3 Anàlisi de la forma
15
15
16
16
5 Bibliografia
18
Guia de lectura de Romeu i Julieta
3
1 CONTEXTUALITZACIÓ
1.1 El teatre elisabetià
WILLIAM SHAKESPEARE
[TiC] · C.3 · P. 52
L’Anglaterra en què va viure William Shakespeare (1564-1616) tenia ben poc a veure
amb l’actualitat; per exemple, l’esperança de vida era molt inferior en aquella època respecte de la d’avui dia. El sistema de govern que regia el país es basava en una monarquia absolutista, al capdavant del qual hi havia la reina Elisabet I, que va regnar
durant quaranta-cinc anys (1558-1603); per això, el teatre anglès d’aquest període ha
rebut la denominació de «teatre elisabetià».
Una altra de les característiques destacades d’aquesta època és el fet que, a conseqüència de discrepàncies prèvies i no resoltes, Anglaterra havia trencat les relacions
amb el Vaticà i havia fundat el protestantisme, el líder del qual era el mateix monarca
anglès. La importància de la figura reial és, doncs, fonamental en aquest univers; cal
tenir-ho en compte, ja que Shakespeare va voler mantenir-hi bones relacions en tot
moment per tal de gaudir de la seva protecció, en cas que fos necessari. No en va el
tractament de segons quins temes (de caire polític o religiós) o personatges (contemporanis, en l’època) en les representacions teatrals va ser vetat per decisió reial.
Un altre dels trets del teatre d’aquest moment històric era la impossibilitat que les dones
s’incorporessin com a intèrprets a les companyies encarregades de portar a terme les
representacions. Per aquest motiu, era habitual que alguns homes, sovint nois als quals
encara no havia canviat la veu, interpretessin papers femenins.
De la mateixa manera que existia una rígida estratificació dels diferents grups socials,
en l’àmbit domèstic també hi havia un altre tipus de jerarquia: els homes de la casa
(pares o marits) tenien un domini gairebé total sobre la vida de la resta de membres de
la família, especialment de les dones, que amb prou feines disposaven de drets que les
protegissin. Sovint eren els pares els que acabaven decidint el tipus de matrimoni que
havien reservat per a les seves filles, cosa que es mostra clarament l’obra que hem d’analitzar. La manera de viure de l’època va ser, doncs, reflectida en les obres literàries.
RENAIXEMENT
[TiC] · C.3 · P. 48 - 50
BARROC
[TiC] · C.3 · P. 51 - 53
Estem parlant d’un període, qualificat sovint de segle d’or de la literatura anglesa, que
configura la transició entre el Renaixement i el Barroc. És un moment de grans transformacions, entre les quals destaca, en l’àmbit teatral, el canvi d’ubicació de les representacions. Fins aleshores s’havien fet en espais descoberts, en patis envoltats de
murs que podien disposar de galeries o balcons. Progressivament, aquests espais van
ser substituïts per edificis concebuts específicament per acollir representacions teatrals, el primer dels quals, documentat el 1576, sembla que s’anomenà The Theatre i
fou gestionat per James Burbage, amb qui Shakespeare va col·laborar.
Bona part d’aquests nous teatres van trobar la seva ubicació fora del límit territorial de
Londres –a Bankside, que és l’altra banda del riu Tàmesi–, ja que així, fora de la jurisdicció de les autoritats de la ciutat, guanyaven llibertat. Entre aquests teatres, que
també eren a l’aire lliure, cal citar el Globe, possiblement el més conegut pel fet que
Shakespeare va treballar-hi durant molts anys i obtenia una participació dels beneficis
que generava. Es tractava d’un teatre en forma de cercle, fet de fusta; aquest darrer aspecte explica l’estat, gairebé destruït, en què va quedar després del greu incendi que
va patir l’any 1613.
Shakespeare també va treballar en un teatre anomenat Blackfriars, cobert i més petit
que el Globe; tot i això, el cost de l’entrada era cinc vegades més car.
Treballant en aquests teatres Shakespeare va fer molts diners, ja que les seves obres
foren durant molt de temps les preferides del públic, en detriment de les d’altres dramaturgs de la mateixa època. Tot i això, el teatre de Shakespeare va passar força desapercebut a Europa fins al segle XVIII, moment en què va començar a ser difós novament.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
4
1.2 Vida i obra de William Shakespeare
La vida de William Shakespeare va estar vinculada bàsicament a dos indrets:
· D’una banda, Stratford-upon-Avon, el lloc on va néixer, es va casar, va tenir la família i va passar els darrers anys de la seva vida. S’ha dit que molts autors anglesos del
moment pertanyien a famílies amb un poder adquisitiu alt; aquest és el cas de Shakespeare, ja que el seu pare (John Shakespeare) tenia un pròsper negoci i, gràcies
a això, William va poder anar a l’escola del poble. Shakespeare mai no es va desvincular de Stratford-upon-Avon, perquè la seva esposa i els seus fills s’hi van quedar
quan ell va marxar a Londres.
· D’altra banda, Londres, ciutat que va marcar la seva vida des del punt de vista professional, ja que fou allà on va trobar diverses feines vinculades al món del teatre. A
Londres, Shakespeare no només va dedicar-se a escriure, sinó que en algunes ocasions fins i tot va pujar als escenaris.
Convé fer referència aquí a algunes hipòtesis que han posat en dubte que Shakespeare
fos capaç d’escriure la ingent quantitat d’obres que se li han atribuït al llarg dels segles
i que, per tant, n’han qüestionat l’autoria. Es basen en el fet que Shakespeare no va
anar a la universitat; de fet, va deixar l’escola als catorze anys. Val a dir, però, que actualment aquestes teories han perdut vigència. El fet de no tenir formació universitària
no és impediment perquè arribés a convertir-se en un excel·lent dramaturg.
SONET
[TiP] · C.1 · P. 13
Si bé és cert que Shakespeare va escriure poemes (bàsicament sonets), el gruix de la
seva producció correspon a obres dramàtiques. Se sap que va escriure gairebé una
quarantena d’obres, entre comèdies, obres de caràcter històric (protagonitzades sobretot per personatges de la història d’Anglaterra), obres de ressonància clàssica (per
exemple, ambientades en el món romà) i tragèdies.
Aquesta classificació, que és molt genèrica, ha estat concretada per estudiosos com
Harold Bloom,1 el qual va distribuir les obres dramàtiques de Shakespeare en nou
blocs; són els següents, cadascun amb un exemple al costat:
TRAGÈDIA
[TiP] · C.1 · P. 45
1. Les primeres comèdies
La comèdia dels errors
2. Les primeres històries
El rei Joan
3. Les tragèdies de l’aprenentatge
Romeu i Julieta
4. Les altes comèdies
El somni d’una nit d’estiu
5. Les grans històries
Les alegres comares de Windsor
6. Les «obres problema»
Mesura per mesura
7. Les grans tragèdies
Otel·lo
8. Epíleg tràgic
Coriolà
9. Les últimes històries cavalleresques
Conte d’hivern
Atès que l’obra que hem d’analitzar, Romeu i Julieta, és classificada com una tragèdia,
analitzarem més detingudament l’ús que Shakespeare va fer d’aquest gènere. Salvador Oliva, seguint les aportacions de Northrop Frye, ha exposat una classificació de les
tragèdies shakespearianes, que ha dividit en tres grups:
· Les «tragèdies d’ordre», organitzades al voltant de tres personatges centrals: un representant de la «legalitat» (l’ordre establert); un que es rebel·la contra aquest ordre
i el destrueix temporalment; i, finalment, un tercer personatge que s’encarrega de
restituir l’ordre inicial o que n’és continuador. Com a exemples d’aquest tipus de tragèdies, cal destacar Juli Cèsar, Macbeth i Hamlet.
1 Les referències bibliogràfiques de les fonts consultades s’especifiquen al final.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
5
· Les «tragèdies de passió», en què els personatges apareixen dividits en dos grups socials que s’enfronten violentament, tot destruint les passions i els sentiments individuals dels protagonistes. Romeu i Julieta formaria part d’aquest grup (els Montagú i
els Capulet constitueixen els dos bàndols oposats), igual que Troilus i Cressida (en el
marc de l’enfrontament entre grecs i romans) o Antoni i Cleopatra (entre Egipte i
Roma).
· Les «tragèdies d’aïllament», en les quals el personatge principal pateix un daltabaix
psicològic com a conseqüència de la solitud a què ha estat sotmès. El rei Lear o Timó
d’Atenes en serien exemples.
En qualsevol cas, Oliva també assenyala alguns elements compartits pels tres tipus de
tragèdies. Essencialment, es tracta del patiment dels personatges, que sembla no tenir
límits i fa que els lectors-espectadors tendeixin a compadir-los.
No s’ha pogut establir una relació clara entre la vida de Shakespeare i l’obra Romeu i
Julieta. Els autors que han estudiat més profundament aquest aspecte només han trobat vincles entre la vida i l’obra de l’autor en els sonets.
Pot resultar revelador, per altra banda, preguntar-se per què les obres de Shakespeare
mantenen vigent l’interès del públic després que hagin passat diversos segles des del
moment en què van ser creades. Salvador Oliva creu que els temes (passions, desitjos, interessos, alegries, patiments) tractats a les obres són eterns i que, per això, el lector contemporani s’hi pot identificar; i que, malgrat que a vegades les peces contenen
elements poc familiars per a un lector actual, continuarien entenent-se bé si se’n prescindís. Ho il·lustra amb algunes referències a la mitologia clàssica presents, per exemple, a Romeu i Julieta. Un cop casada amb Romeu, Julieta el troba a faltar i manifesta
el seu desig que aviat es faci fosc per poder estar amb ell; per expressar-ho, recorre a
un motiu procedent de les Metamorfosis d’Ovidi. Oliva pensa que, encara que el lector no conegui específicament el significat d’aquesta referència, pot entendre perfectament la impaciència que transmet Julieta en el fragment.
Al seu torn, Harold Bloom també va opinar sobre aquest caràcter «universal» de les
obres shakesperianes, que commouen tant un lector-espectador del segle XVI com un
de contemporani, i l’atribuí al fet que Shakespeare va saber construir uns personatges
que semblen reals, persones de carn i ossos; l’habilitat per crear personalitats completes (amb virtuts i defectes, desitjos i estats d’ànim) i canviants els fa propers a qualsevol ésser humà.
Dit d’una altra manera, Shakespeare és capaç de transmetre als lectors-espectadors la
sensació d’autenticitat. MacLeish i Unwin ho defineixen molt bé quan asseguren que
Shakespeare genera «il·lusió de vida». Aquesta sensació d’autenticitat la transmet, sobretot, a través del llenguatge amb què s’expressen els personatges.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
6
2 CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA
2.1 Argument de l’obra
· Primer acte
L’obra consta de cinc actes. El primer acte serveix, essencialment, per exposar la situació inicial d’enemistat entre les dues famílies, Montagú i Capulet, i per presentar els personatges. Els criats d’una i altra família inicien una baralla multitudinària en una plaça de
Verona, que només cessa després de la intervenció del príncep Escalus. Aquest, cansat
de les constants disputes entre els dos bàndols enfrontats, fa una advertència pública en
virtut de la qual es castigarà amb la mort els qui siguin responsables de nous aldarulls.
A més, cita per separat els caps de les famílies Montagú i Capulet per parlar del tema i
mirar de trobar una solució satisfactòria per a tothom.
L’acte continua amb la presentació dels altres personatges. El jove Romeu, de la família
Montagú, que no havia participat en la baralla, es mostra malenconiós mentre conversa
amb el seu amic Benvòlio. La raó d’aquesta actitud és l’amor; Romeu manifesta a Benvòlio que està enamorat d’una dama, Rosalina, però es tracta d’un amor no correspost,
i això el fa patir.
Tot i que el comte Paris demana al senyor Capulet la mà de la seva filla, Julieta, aquest
considera que encara no és hora de parlar de casament. En qualsevol cas, sí que li deixa
clar que el considera un candidat adequat i el convida al ball que té previst oferir aquell
mateix vespre a casa seva. El senyor Capulet lliura a un criat una llista de persones que
ha d’anar a trobar, a propòsit del ball, però el criat –que no sap llegir–, un cop al carrer,
es troba amb Romeu i li demana que li llegeixi el contingut del paper. D’aquesta manera,
Romeu s’assabenta de la celebració del ball. Benvòlio li recomana que hi assisteixi perquè, de ben segur, comptarà amb la presència de Rosalina, i així, quan la vegi, s’adonarà
que no n’hi ha per a tant.
Tot seguit ens és presentada Julieta, mentre parla amb la seva mare i amb la dida. En
aquesta conversa, la senyora Capulet planteja a la filla la pretensió de Paris de casar-se
amb ella, i Julieta respon, obedient, que farà el que els seus pares vulguin.
Al vespre, després que Romeu s’hagi trobat amb diversos amics i, tots disfressats, hagin
arribat a casa dels Capulet, s’esdevé el ball, durant el qual Julieta i Romeu enllacen les
mirades i queden embadalits l’un per l’altre. Tibald, el nebot de la senyora Capulet, s’adona de la presència de Romeu, un Montagú, i ho considera una provocació. Quan és a
punt d’usar la força per treure’l del ball, el senyor Capulet li ordena que no faci res, atès
que Romeu no ha causat cap problema. L’acte es clou amb la descoberta, per part dels
dos amants, que la persona que estimen forma part de la família rival. Tot i això, aquest
fet no els fa desistir del desig de retrobar-se.
· Segon acte
El segon acte comença amb l’entrada de Romeu al jardí dels Capulet. Té lloc la conversa
entre els dos enamorats, en què Julieta vol saber si Romeu l’estima seriosament i si, en
conseqüència, s’hi voldrà casar. Romeu assenteix sense dubtar, de manera que acorden
que l’endemà Julieta li enviarà un missatger perquè Romeu li doni instruccions. Després
d’aquesta conversa, Romeu va a veure fra Llorenç, per explicar-li els seus neguits i per
demanar-li que el casi amb la seva estimada. Fra Llorenç, tot i que queda sobtat per les
explicacions de Romeu, no ho veu malament, ja que aquesta podria ser una via per resoldre el litigi entre les dues famílies
Romeu diu a la dida, la missatgera que ha enviat Julieta, que aquesta vagi a veure fra Llorenç a la tarda perquè els casi. L’acte acaba amb la celebració de la boda clandestina,
que compta amb la necessària complicitat de fra Llorenç.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
7
· Tercer acte
El tercer acte s’inicia amb una nova baralla, en aquest cas entre Tibald, cosí de Julieta, i
Mercútio, íntim amic de Romeu. En el moment que Romeu intenta posar pau, Tibald fereix mortalment Mercútio per sota del braç de Romeu i fuig, per bé que torna al cap d’una
estona. Es produeix una altra disputa, entre Romeu i Tibald. En aquesta ocasió, Romeu
mata Tibald. Amb els cadàvers encara calents, apareix el príncep Escalus, que, atenent
a tot el que ha tingut lloc, decreta l’exili de Romeu.
La mort de Tibald i, sobretot, l’exili de Romeu deixen Julieta molt trasbalsada. La dida la
tranquil·litza i li explica que Romeu s’amaga amb fra Llorenç. Al vespre, la dida va a veure
Romeu i li dóna com a penyora un anell de Julieta. Fra Llorenç, després de fer entendre
a Romeu que l’exili és el càstig menys dolent que podia haver rebut, el convenç que parteixi cap a Màntua i que es tranquil·litzi.
Abans de marxar a Màntua, però, Romeu passa la nit amb Julieta, d’amagat, a l’habitació de la noia. Aquest fet coincideix justament amb l’acceptació per part del senyor Capulet de casar la seva filla amb Paris al cap de pocs dies. Avisats per la dida que la senyora
Capulet s’acosta, els amants se separen. La mare de Julieta explica a la jove les novetats
del futur matrimoni amb Paris, però Julieta rebutja casar-s’hi, cosa que deixa perplexa la
mare i enfurisma el pare, el qual amenaça amb no reconèixer-la com a filla. Fins i tot la
dida aconsella a Julieta que s’oblidi de Romeu i accepti Paris, que és més bon partit. El
tercer acte acaba amb la decisió de Julieta, ben sola i desemparada, d’anar a demanar
consell a fra Llorenç.
· Quart acte
El quart acte s’obre amb la visita de Paris a fra Llorenç, amb l’objectiu d’informar-lo que
el seu casament amb Julieta s’ha confirmat i que està previst que es dugui a terme de
seguida, a la qual cosa el frare respon amb objeccions. En aquell moment arriba Julieta,
que es queda sola amb fra Llorenç després que Paris marxi.
Julieta confessa que està desesperada i no sap què fer; el frare li proposa una solució:
cal que torni a casa seva i digui que li sembla bé el casament amb Paris. L’endemà al vespre haurà de dormir sola per poder-se prendre un licor que simularà la seva mort. Al seu
torn, fra Llorenç avisarà Romeu per tal que, després que hagin tingut lloc els funerals, la
vingui a recollir a la cripta de la família Capulet i fugin junts.
Julieta accepta la proposta de fra Llorenç i fa tot el que li ha dit: torna a casa i simula que
es penedeix d’haver rebutjat Paris; al vespre, s’ajeu al llit i es pren el beuratge que li ha
donat el frare, després d’haver dubtat molt sobre les seves veritables intencions i sobre
les possibilitats que tot acabi bé. Així doncs, quan el cos aparentment sense vida de Julieta és descobert el mateix dia que s’havia de casar amb Paris, a casa dels Capulet s’esdevé un trasbals monumental. L’acte acaba amb un diàleg (que es converteix en
discussió) entre els músics que havien d’animar la boda.
· Cinquè acte
El cinquè i darrer acte s’inicia a Màntua, on Romeu espera notícies de la seva estimada.
En comptes de la carta que fra Llorenç li ha enviat –per explicar-li tot el que havia passat
realment–, que no arriba, Romeu rep una altra informació. Baltasar, el seu criat, li dóna
la notícia de la mort de Julieta i, incapaç de suportar-ho, Romeu decideix proveir-se d’un
verí –pràctica prohibida a Màntua– a casa d’un apotecari i torna a Verona, directament
al cementiri.
Després de demanar a Baltasar que el deixi sol, Romeu obre la tomba de Julieta i es disposa a entrar-hi, però Paris –que també és al cementiri– el detura i li exigeix que marxi.
Es produeix una lluita i Paris mor. Romeu entra dins la tomba i, després de veure Julieta
Guia de lectura de Romeu i Julieta
8
aparentment morta, pren el verí i expira al seu costat. En aquell moment arriba fra Llorenç i veu els cadàvers de Paris i de Romeu, just quan Julieta es desperta.
De fora se senten veus –el patge de Paris ha anat a avisar la guàrdia, després de presenciar el combat entre Paris i Romeu–, i fra Llorenç fuig espantat. Julieta s’adona de la
desgràcia quan veu el cadàver de Romeu i, presa pel dolor, es dóna mort clavant-se el
punyal del seu marit.
L’obra acaba quan arriben el príncep Escalus i els senyors Montagú i Capulet; aleshores
fra Llorenç es veu obligat a explicar fil per randa tot el que ha passat. La carta que Romeu
havia lliurat a Baltasar perquè aquest, al seu torn, la donés al pare, certifica que el que
ha dit el frare és cert. En vista dels infausts esdeveniments, els senyors Montagú i Capulet acorden posar fi al seu odi, un odi que només ha causat morts i desgràcies.
2.2 Anàlisi de l’obra
Sembla que Shakespeare va escriure Romeu i Julieta l’any 1594, ja que les primeres representacions daten dels anys 1594-1595, i el més habitual era que no passés massa
temps des que la peça era escrita i el moment en què es portava a escena. Va ser publicada per primer cop el 1597 en forma del que es va anomenar «quarto», una edició
en format petit.
· Estructura
Com s’ha dit abans, són cinc els actes que formen aquesta tragèdia; encapçalant els
dos primers, s’observa una breu intervenció del cor, entès no pas com un personatge
col·lectiu que canta, sinó com un personatge individual que avança al públic d’una
manera sumària allò que veurà durant la representació (en el cas del pròleg al primer
acte) o que comenta com s’estan desenvolupant els fets (en el cas de la intervenció prèvia al segon acte).
Dels aspectes que Roger Cònsul ha observat sobre l’estructura de l’obra, val la pena de
destacar-ne un parell. En primer lloc, la diferència de continguts entre els actes senars
i els actes parells. Les baralles i conflictes violents entre els personatges tenen lloc als
actes senars (al primer es produeix la baralla multitudinària inicial; al tercer, el conflicte entre Tibald, Mercútio i Romeu, que acaba amb la mort dels dos primers, i al cinquè acte s’esdevenen les tres morts finals: la de Paris, la de Romeu i la de Julieta),
mentre que el desenvolupament de la trama amorosa té lloc als actes segon i quart.
En segon lloc, la posició central que ocupa l’escena primera de l’acte tercer, el que explica la baralla entre Tibald, Mercútio i Romeu. No és només una escena central perquè, en relació amb aquesta, hi ha exactament 11 escenes abans i 11 escenes després,
sinó també perquè canviarà radicalment el desenvolupament de l’argument. Totes les
desgràcies (morts, exili, patiments) succeiran a partir d’aquest instant.
PLANTEJAMENT, NUS I
DESENLLAÇ
[TiP] · C.1 · P. 25 I 41
Aquesta obra segueix de manera clara l’estructura habitual en tres parts (plantejament,
nus i desenllaç). El plantejament es correspon amb el primer acte, en què es presenten els personatges i la situació inicial (dos enamorats que topen amb el problema que
les respectives famílies mai no acceptaran el seu amor). El nus ocupa els tres actes següents, en què es desenvolupa l’acció dramàtica. Finalment, el desenllaç té lloc al darrer acte: la informació errònia que Baltasar facilita a Romeu desencadena la situació
final.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
9
Cal dir, també, que des del principi fins al final de l’obra hi ha un seguit d’oposicions
entre dos elements que articulen la tensió dramàtica de la tragèdia. Vegem-ne alguns
exemples:
Montagú
Capulet
amor
odi
vida
mort
joventut (dels amants)
maduresa (dels personatges que influeixen,
d’una manera o altra, en el seu amor)
casament
funeral
llit de noces
llit de mort
amor romàntic (viscut per Romeu i Julieta)
amor físic (exposat per la dida o per Mercútio)
príncep (poder polític)
fra Llorenç (poder religiós)
verí per simular la mort
verí per obtenir la mort real
· Gènere
COMÈDIA I DRAMA
[TiP] · C.1 · P. 45 - 46
Ja hem vist que Romeu i Julieta és una tragèdia. Tot i això, no segueix fil per randa les
característiques tradicionals del gènere. Si, per començar, ens fixem en els protagonistes, veurem que no són els que caracteritzen la tragèdia: en comptes de reis o d’herois poderosos, protagonitzen l’obra un parell d’adolescents. A part d’això, també crida
l’atenció la barreja de gèneres (característica del barroc, d’altra banda): es tracta d’una
tragèdia (la mort i el destí hi són presents), però inclou elements de l’èpica (per exemple, l’odi que senten recíprocament les dues famílies, que provoca la baralla inicial), de
la comèdia (algunes converses, per exemple entre criats) o del drama íntim (bàsicament, les trobades i els diàlegs entre els dos amants).
POESIA TROBADORESCA
[TiC] · C.1 · P. 12
A partir de l’anàlisi d’un fragment concret de l’obra (l’escena V de l’acte III), Harold
Bloom, va considerar que l’obra era una «cançó d’alba desfasada», ja que els amants
no s’han de separar a l’alba per por que els puguin enxampar cometent adulteri (com
en el cas dels poemes trobadorescos), sinó justament per la raó inversa, perquè no és
convenient que se sàpiga que s’han casat.
POESIA ÈPICA
[TiC] · C.1 · P. 11
· Fonts
Quant a les fonts que van inspirar l’obra, hi ha una clara unanimitat a assenyalar com
a font principal el poema dramàtic d’Arthur Brooke The Tragicall Historye of Romeus
and Juliet (publicat l’any 1562), el qual, al seu torn, estava basat en la versió francesa
d’un relat italià escrit per Matteo Bandello, Romeo e Giulietta. És cert que a l’època hi
havia altres versions de la història, però s’ha constatat que existeixen nombroses semblances entre el text de Brooke i la tragèdia de Shakespeare. De tota manera, malgrat
que hi hagi similituds, també hi ha molts detalls en què difereixen. Per exemple, l’acció del poema de Brooke dura aproximadament uns nou mesos, mentre que Shakespeare fa que tot es resolgui en només quatre dies. Rex Gibson opina que aquesta
«compressió temporal» que fa Shakespeare té com a objectiu incrementar l’impacte
emocional sobre el lector-espectador. A més, Shakespeare va dotar de vida pròpia alguns dels personatges de l’obra (a banda dels dos amants, fra Llorenç o la dida són personatges amb uns caràcters força més elaborats que d’altres), a diferència de Brooke,
que es limità a presentar uns caràcters estereotipats. Finalment, hi ha una altra diferència prou destacable: al text de Brooke Julieta té setze anys, mentre que Shakespeare la fa tres anys més jove.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
10
Tot plegat posa de manifest un element habitual en l’obra de Shakespeare, ja que no
solia inventar els temes, sinó que aprofitava històries antigues. Per exemple, se sabia
que pels volts de l’any 1290 havien existit un parell de famílies italianes, els Montecchi
i els Capelletti, que s’odiaven profundament, i aquest odi les va conduir a la destrucció
mútua. Per bé que el referent fos real, no queda cap constància que aquelles famílies
comptessin amb dos membres anomenats Romeu o Julieta. A més, els Montecchi vivien a Verona, com els personatges de l’obra, però els Capelletti eren ciutadans de Cremona. En definitiva, el conflicte entre famílies era històric, ja que estava documentat,
però l’afer amorós fou una invenció.
SONET
[TiP] · C.1 · P. 13
Rex Gibson també considera com a font la tradició dels sonets. A Romeu i Julieta hi ha
alguns passatges (per exemple el pròleg al primer acte, o bé els primers mots que s’adrecen els dos amants, al ball) que són, de fet, sonets. Tot i que aquest tipus de composició havia nascut a Itàlia, molts poetes anglesos també l’havien conreat (Geoffrey
Chaucer, Sir Thomas Wyatt o bé Earl of Surrey), i a Shakespeare també li agradava de
fer-ne. Gibson opina que és força probable que Shakespeare hagués compost molts
dels seus sonets poc abans d’escriure Romeu i Julieta, i fins i tot dóna un exemple de
sonet, el número 29, que es podria relacionar clarament amb la història de Romeu,
exiliat i angoixat per l’estat de Julieta. El sonet 29 presenta una veu poètica que es lamenta del seu estat, caigut en desgràcia i abandonat, i l’única cosa que el fa sentir
feliç és el record d’un «tu» a qui es refereix amb l’expressió «amor meu».
· Tema
A l’hora de parlar del tema de l’obra, hi ha diverses opcions a considerar. Els dos amants
posen l’amor que senten l’un per l’altre per davant de qualsevol altra consideració. Per
tant, es pot argumentar que l’amor és presentat com el motor que anima a viure. A
més, és un impuls que pot ajudar a superar tot tipus de conflictes. De fet, si alguna cosa
queda clara després d’haver llegit l’obra és que la violència, com a sistema de resolució de conflictes, no porta enlloc i només genera patiment.
Tant MacLeish i Unwin com Salvador Oliva creuen que el veritable tema de Romeu i Julieta és el xoc entre els ideals i la realitat. L’amor de tipus romàntic que encarnen els
dos protagonistes s’ha d’enfrontar a una societat mediocre, convencional, vulgar i violenta. Segons Harold Bloom, l’amor de Romeu i Julieta mor precisament pel seu idealisme i la seva intensitat.
El motiu del «teatre dins del teatre», que apareix en altres obres del dramaturg, també
és present aquí. Julieta, en el fons, està actuant quan simula que ha mort, igual que
fra Llorenç quan ha d’oficiar els falsos funerals per Julieta.
· Personatges
PERSONATGE RODÓ
[TiP] · C.1 · P. 31
Sobre els personatges d’aquesta obra s’ha escrit molt. Romeu és un personatge rodó,
ja que canvia la seva manera d’actuar. Hi ha un abans i un després de conèixer Julieta.
Quan Romeu sospirava per Rosalina, actuava com un jove consentit que semblava que
jugués, tot i que aparentment patia molt. En conèixer Julieta, pren consciència que tot
el que fa tindrà conseqüències. De fet, malgrat que acabi esdevenint una víctima de la
situació, és tan responsable de la catàstrofe com ho poden ser Mercútio o Tibald.
Julieta també canvia el seu tarannà. Abans de conèixer Romeu, semblava condemnada a convertir-se en una persona adulta semblant a la seva mare, obedient respecte
del marit i mancada de criteri propi, tot deixant que altres prenguessin decisions que
afectaven la seva vida. Després de conèixer Romeu, madura. Una prova clara és l’enfrontament que manté amb el seu pare quan es nega a casar-se amb Paris. Les reflexions que es planteja just abans de prendre’s el verí tornen a demostrar una maduresa
que sobta si tenim en compte que li falta un mes per complir catorze anys. Un altre aspecte que sorprèn és la rapidesa amb què es produeix aquest canvi; en cinc dies passa
Guia de lectura de Romeu i Julieta
11
de ser una nena que tem els pares a ser una noia sola, sense ningú que l’ajudi (la relació entre Julieta i la seva mare és sempre molt freda i distant, ben diferent de la relació entre Julieta i la dida, més pròxima i de confiança, malgrat que l’últim consell de
la dida l’allunya definitivament de la noia), però molt madura, tal com ho exposa Salvador Oliva.
Fra Llorenç és qui genera el marc que fa possible la tragèdia final, tot i que no n’és conscient fins que descobreix els dos cadàvers a la cripta dels Capulet. A l’obra, en relació
amb Romeu, desenvolupa un paper semblant al que fa la dida en relació amb Julieta.
En cap moment de l’obra assistim a un diàleg entre Romeu i el seu pare, mentre que,
en canvi, el frare sí que té temps d’escoltar els problemes de Romeu i d’intentar aconsellar-lo.
La dida, que s’anomena Angèlica, deu tenir una trentena llarga d’anys; això ho podem
deduir perquè sabem que quan Julieta era petita la dida era l’encarregada d’alletar-la,
i no han passat pas tants anys des d’aleshores. Quan la senyora Capulet vol parlar amb
la seva filla de la proposta de matrimoni amb Paris, la dida és autoritzada a assistir a la
conversa, cosa que demostra que, entre el personal de la casa, és considerada de confiança, com a conseqüència dels anys que porta treballant per a la família. A diferència dels personatges adults poderosos, molt allunyats dels joves, Angèlica actua com
si fos la veritable mare de Julieta: és capaç de donar-li afecte i proximitat (malgrat que
el darrer consell farà que Julieta canviï la percepció que tenia de la dida i la consideri
deslleial). Una prova d’això és la manera com la dida s’hi adreça: «Xaiet! Cap de pardals! [...] On ets, noia? Uep, Julieta!» (acte I, escena III). És el personatge que descobrirà Julieta aparentment morta al seu llit, i això la farà patir molt. Tot i que podria no
semblar-ho, és un dels personatges centrals de l’obra, segons Harold Bloom, que creu
que els quatre personatges més importants són Romeu, Julieta, Mercútio i la dida.
Mercútio forma part del món de Romeu quan encara no havia conegut Julieta. Potser
per això, en el moment en qué Romeu comença a relacionar-se amb ella, Mercútio
desapareix. És un personatge intel·ligent, enginyós, valent, obscè i còmic, però alhora
reflexiu. Harold Bloom considera que seria més propi d’El somni d’una nit d’estiu que
no pas de Romeu i Julieta. És el personatge que explica la faula de la reina Mab, que
entra dins els caps de les persones quan somien i els ajuda a complir les fantasies. No
creu en l’amor, característica que comparteix amb altres personatges de Shakespeare.
Per altra banda, Kenneth MacLeish i Stephen Unwin es van fixar en el fet que a l’obra
apareixen molts personatges de la classe treballadora (criats, com Pere, Antoni, Abraham o Baltasar; mossos, com Samsó o Gregori; els músics o l’apotecari de Màntua),
oposats als dirigents de les famílies Montagú o Capulet, presentats gairebé com uns inútils. Dels personatges joves només sobreviu Benvòlio, ja que la resta han demostrat
una actitud massa arrauxada.
Finalment, Salvador Oliva destaca l’ordre en què apareixen els personatges al primer
acte, no gens casual: dos criats dels Capulet (Samsó i Gregori), dos criats dels Montagú
(Abraham i Baltasar), un parent de cada casa (Tibald i Benvòlio), representants de les
dues cases enemistades (els pares de Romeu i els pares de Julieta) i, finalment, el
príncep Escalus. Oliva considera que aquesta és una manera de destacar la importància de l’estructura jeràrquica de la societat de l’època.
Val a dir que Shakespeare no es posiciona en contra de ningú (ni dels familiars, els
amants, el destí o el temps) a l’hora de repartir les culpes del que acaba passant, sinó
que deixa que la valoració la fem els lectors-espectadors.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
12
· Espai i temps
A l’obra hi ha espais tant oberts (places i carrers de Verona, majoritàriament, malgrat
que fugaçment es parli de Màntua) com tancats (la cel·la de fra Llorenç, per exemple).
Bona part de l’acció transcorre a les dependències de la casa dels Capulet (la sala on
es fa el ball, l’habitació de Julieta, el jardí) o bé en llocs relacionats amb aquesta família (la cripta dels Capulet al cementiri). Roger Cònsul explica que Shakespeare utilitza
el recurs d’ubicar els personatges en espais que no són neutres. Així, per exemple, el
jardí dels Capulet és, per a Romeu, un lloc perillós i hostil (atès que si el descobreixen
allà, potser el mataran) però alhora plaent (ja que és allà des d’on és possible el contacte amb la seva estimada). Per a Julieta, el balcó és com una presó (perquè la manté
separada del seu amant, que és a baix), per bé que també és l’espai on s’esdevé la comunicació entre els dos.
Pel que fa al temps, cal fixar-se bàsicament en tres aspectes:
RITME NARRATIU
[TiP] · C.1 · P. 28
· En primer lloc, el fet que els esdeveniments passin en només quatre dies d’un mes
de juliol, de manera que el ritme de l’acció és força accelerat.
· En segon lloc, que es produeixen acceleracions i desacceleracions de l’acció en funció de si els enamorats apareixen en escena o no. Quan Romeu i Julieta estan junts,
el temps sembla que vagi més a poc a poc.
· En tercer lloc, el fet que els esdeveniments s’acaben produint en el moment més
inoportú. Això és veu de manera especialment clara a la cripta, ja que si els amants
s’haguessin trobat en altres circumstàncies, probablement no haurien mort.
· Estil
A propòsit de l’expressió i la llengua, és fàcil adonar-se que, per bé que Shakespeare
utilitza majoritàriament el vers, alguns passatges de l’obra estan escrits en prosa, quan
reprodueixen converses quotidianes o bé quan parlen personatges pertanyents a classes populars.
El lèxic usat per l’autor és molt ric i precís: a les seves obres va utilitzar més de 17.000
paraules diferents i, fins i tot, va introduir 3.000 mots nous a la llengua anglesa.
OXÍMORON
[TiP] · C.2 · P. 59
COMPARACIÓ I METÀFORA
[TiP] · C.2 · P. 55
Els recursos més utilitzats a Romeu i Julieta són els oxímorons, les metàfores, les comparacions i la ironia (durant el primer acte, Benvòlio aconsella a Romeu que, per guarir-se del malestar que li ha provocat Rosalina, es busqui una altra noia; paradoxalment,
això serà el que li acabarà provocant la mort), especialment l’anomenada «ironia dramàtica», que es produeix quan els personatges no són conscients del que està passant
o bé del significat real de les paraules que escolten. Un exemple el tenim quan la senyora Capulet parla amb Julieta de la mort de Tibald a mans de Romeu sense entendre el veritable significat dels laments de Julieta. També, quan Romeu se suïcida sense
saber que Julieta encara és viva.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
13
3 LECTURA DE L’OBRA
A l’hora de fer la lectura d’una obra, hom en destaca aquells elements que considera
més rellevants. El crític Vito Pandolfi, al segon volum de la seva Història del teatre, en
què analitza les obres de Shakespeare, constata que Romeu i Julieta va ser una de les
primeres peces que van donar gran popularitat a l’autor. Segons Pandolfi, els dos aspectes més rellevants que caracteritzen aquesta tragèdia són:
· La centralitat de la història d’amor, en detriment d’altres tipus de reflexions (psicològiques, socials, històriques o ideològiques). Tots els esdeveniments que passen a
l’obra es generen a partir de la relació sentimental entre els dos protagonistes.
· El fet que l’obra és una etapa més en la llarga sèrie de reformulacions que ha tingut el tema dels amants desgraciats. En aquest cas, Shakespeare fa convergir l’amor i la mort.
A banda d’esmentar aquests trets, Pandolfi exposa les diferències entre l’obra de Shakespeare i d’altres que, anteriorment, havien tractat el mateix tema, com la del ja esmentat Matteo Bandello. Li crida particularment l’atenció la caracterització que fa
Shakespeare dels personatges de Mercutio i la dida, per la seva originalitat. Després de
fer una ràpida anàlisi de les característiques i el paper que té cadascun dels personatges de l’obra, Pandolfi clou la lectura de la tragèdia de Shakespeare tot citant algun aspecte de l’estructura que considera rellevant, com per exemple la importància que
tenen els tres primers actes, atès que contenen dades imprescindibles per comprendre el desenllaç.
Al seu torn, la lectura que en fa Jonathan Bate a El geni de Shakespeare emfasitza
aquells aspectes que han contribuït a fer de Romeu i Julieta una obra memorable i
transcendent; dit d’una altra manera, a fer que aquesta tragèdia s’hagi convertit, amb
el pas dels segles, en un «mite arquetípic de passió juvenil». Bate esmenta algunes
adaptacions posteriors (la de David Garrick del segle XVIII), així com la relació entre
aquesta tragèdia i la música (per exemple, amb la simfonia que Héctor Berlioz va compondre al segle XIX), per bé que considera que Romeu i Julieta és «la millor de les històries d’amor» en el context de tota la producció de Shakespeare; argumenta que les
idees i sentiments que conformen els arguments de les obres d’aquest autor impressionen profundament el lector-espectador no només per la seva força, sinó també per
les paraules amb què el dramaturg els expressa.
A més, Bate reflexiona sobre el concepte d’amor que apareix a la tragèdia. El fet que
Romeu deixi d’estimar Rosalina i s’enamori de Julieta en tan poc temps no s’ha d’entendre com un error del dramaturg a l’hora de caracteritzar el protagonista masculí,
sinó com dues etapes diferents de la passió amorosa. L’amor que Romeu sent per Julieta s’inicia com el que havia sentit per Rosalina: un amor semblant a l’amor cortès,
més o menys artificial o convencional; la diferència la marcarà el fet que aquest sentiment esdevindrà més profund.
Per altra banda, de la lectura que Rex Gibson ha fet d’aquesta tragèdia en destaquem
l’anàlisi de les funcions que acompleix dins l’obra cadascun dels cinc actes:
· El primer acte serveix per presentar les dues forces que correran paral·leles al llarg
de l’obra: l’odi i l’amor. També s’hi oposa l’amor ideal (el que sent Romeu per Julieta
i viceversa) amb els sentiments convencionals que Romeu sentia per Rosalina, i amb
el sexe, sobre el qual sovint fan broma la dida i Mercútio.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
14
· L’element més destacat del segon acte és la velocitat amb què es desenvolupen els
fets: en menys d’un dia, Romeu s’haurà enamorat bojament de Julieta, n’haurà parlat amb fra Llorenç i s’haurà casat. La cèlebre escena del balcó pertany a aquest acte;
Julieta hi parla amb el cor a la mà, mentre que Romeu es va desempallegant progressivament del llenguatge artificial, retòric i repetitiu sobre l’amor que havia fet servir amb Rosalina. Mentre estan junts, s’adonen que, en el món en què viuen, no és
possible que la gent sigui jutjada pel que és, sinó pel bàndol a què pertany.
· El tercer acte accelera els esdeveniments que han de provocar la tragèdia final. Quan
mor Mercútio, la tragèdia és difícilment evitable, ja que, després de la mort de Tibald
i l’expulsió de Romeu, el senyor Capulet ordenarà a Julieta que es casi amb Paris. El
rebuig de la jove generarà la resposta violenta del pare, que redundarà en la sensació de solitud experimentada per Julieta.
Aquest acte marca també l’evolució dels caràcters dels dos protagonistes. Quan Julieta desafia el seu pare amb la decisió de prendre el control de la seva vida, la noia
demostra un cop més que ha madurat. Per contra, Romeu –amagat a casa de fra Llorenç– no sembla haver assolit un grau de maduresa tan elevat com el de la noia.
En qualsevol cas, sembla que el punt més important del tercer acte és la desaparició de Mercútio. Molts crítics s’han preguntat els motius pels quals Shakespeare el
va fer morir tan d’hora, interrogant que admet diverses respostes. Potser Shakespeare creia que aquest personatge desequilibrava la trama, ja que suscita tal simpatia i interès en els lectors-espectadors, que podria arribar a eclipsar la història dels dos
amants. Per altra banda, la mort de Mercútio incrementa l’angoixa i la desesperació
de Romeu, i tambe l’odi entre les dues famílies; a més, en un gènere com el de la tragèdia, els personatges bons han de morir necessàriament.
· El quart acte focalitza l’atenció en Julieta, per força, atès que Romeu és absent. ComSOLILOQUI
[TiP] · C.1 · P. 44
pletament sola, és capaç d’analitzar les conseqüències que pot comportar el pla que
ha preparat fra Llorenç, mitjançant un soliloqui. L’acte és ple de frases i situacions que
els interlocutors no saben interpretar adequadament: Paris no entén el significat veritable de les paraules que li adreça Julieta; el senyor Capulet creu que Julieta ha
rectificat i que té realment la intenció de casar-se amb Paris; la dida no interpreta bé
el desig de Julieta de romandre sola la nit anterior al casament, etcètera.
· La ironia del cinquè acte rau en el fet que, certament, el final de l’enemistat entre les
dues famílies s’acabarà produint, però no de la manera com havia previst fra Llorenç;
no serà el matrimoni entre Romeu i Julieta, sinó la mort d’ambdós, el que farà que
els Montagú i els Capulet segellin la pau. En qualsevol cas, en aquest acte es produeix la mort d’un altre innocent, Paris, sense que serveixi per a res.
Quina és la causa última de la tragèdia? Es pot interpretar que es produeix per la lliure
voluntat dels personatges involucrats (Romeu mor voluntàriament, creient que Julieta
és morta); per un accident (la impossibilitat que fra Joan lliuri a Romeu la carta que li
havia escrit), que fa inevitable el desenllaç; o per un motiu de tipus social (l’enemistat
entre les famílies, que s’ha estès a tota la ciutat).
Guia de lectura de Romeu i Julieta
15
4 GUIÓ PER AL COMENTARI DE L’OBRA
4.1 La ubicació del text en el seu context
· El fragment amb relació a l’obra. Tenint en compte el títol i el tema de l’obra, és
plausible que s’hagi de comentar algun passatge en què apareguin, alhora, els dos
amants. Tal com ha observat Salvador Oliva, en aquesta tragèdia només hi ha cinc
moments en què Romeu i Julieta es trobin. La seqüència d’aquestes cinc trobades
forma una estructura més o menys simètrica en forma de mirall: (1) parlen per primer cop al ball de disfresses, (2) converteixen en íntima la seva relació en l’escena
del balcó, (3) es casen a la cel·la de fra Llorenç, (4) s’acomiaden al balcó i (5) moren
al panteó de la família Capulet. En funció de quin sigui el passatge, hom podrà establir-ne la pertinença a la introducció, el nus o el desenllaç. De tota manera, hi ha altres episodis significatius pel fet que acabaran provocant, tots junts i combinats, el
desenllaç tràgic (per exemple, la baralla que causa les morts de Tibald i de Mercútio
i que comporta l’exili de Romeu, o el fet que la carta que fra Llorenç envia a Romeu
no arribi a les mans del seu destinatari a Màntua). En cas que el passatge que s’hagi
de comentar pertanyi a algun d’aquests episodis, cal explicar-ne la importància amb
relació a les conseqüències que se’n derivaran. Sigui quin sigui el passatge, caldrà
indicar sempre a quin acte pertany, atès que cada acte té una funció dins de l’obra.
· L’obra amb relació a la producció de l’autor. Cal esmentar especialment dos aspectes: d’una banda, que es tracta d’una obra pertanyent a la primera etapa de l’evolució creativa de Shakespeare (d’aquí que Harold Bloom la inclogui en el que
anomena «tragèdies d’aprenentatge»), ja que en el moment d’escriure-la l’autor no
devia tenir més de trenta anys. És l’època en què es dóna a conèixer en els ambients
teatrals de Londres. D’altra banda, s’ha d’emmarcar aquesta tragèdia en relació amb
les altres que va escriure l’autor i que han estat etiquetades de manera diferent segons els crítics que les han estudiat (a banda de les tragèdies «d’aprenentatge», Harold Bloom va parlar de les «grans tragèdies»; per contra, Salvador Oliva parlava de
les tragèdies «d’ordre», les «d’aïllament» i les de «passió»). Finalment, cal fer esment
de la diversa tipologia d’obres que va conrear Shakespeare (sonets, comèdies, obres
teatrals històriques, etcètera), per mostrar que les tragèdies constitueixen només una
part de la producció dramàtica d’aquest autor.
· La producció de l’autor amb relació a l’època. El context històric i social de
l’època
també està relacionat amb la producció i representació de les obres teatrals. Sabem,
per exemple, que a l’època de Shakespeare més d’un cop s’havien hagut de clausurar temporalment els teatres per tal d’evitar la propagació d’epidèmies; en un moment en què les condicions higièniques eren gairebé nul·les, les malalties infeccioses
provocaven una elevada mortalitat. Salvador Oliva ha explicat que la part central dels
carrers es feia servir com a claveguera i, per això, no era estrany veure-hi escombraries o bé excrements humans. D’aquí que, quan un noi i una noia anaven junts pel
carrer, sempre era ella la que caminava al costat de les parets, ja que així romania
més lluny de la brutícia. Per aquest motiu, Samsó, just a l’inici de la tragèdia, diu: «per
això les dones, que són més febles, les arraconen sempre a la paret; per tant, arrencaré els homes Montagú de la vorera i acularé les seves noies contra la paret» (acte
I, escena I). A banda d’aquest aspecte, i d’altres de tipus social (com el fet que l’home
ocupés un rang jeràrquic superior en les relacions familiars, tal com reflecteix l’obra),
és important indicar que, políticament, Anglaterra estava sota el regnat d’Elisabet I, i
que per això el teatre de l’època s’anomena «teatre elisabetià».
Guia de lectura de Romeu i Julieta
16
4.2 Anàlisi del contingut
· Assumpte i fonts. Shakespeare no es va inventar la història en què es basa aquesta
tragèdia, sinó que va aprofitar relats previs que explicaven la mateixa línia argumental. Mercútio fa esment (acte II, escena IV) de la història de Píram i Tisbe, extreta de
la mitologia clàssica (les Metamorfosis d’Ovidi) i que presenta algunes semblances
amb la història de Romeu i Julieta. Atès que és citat explícitament a l’obra, en cas que
calgués comentar aquest passatge seria necessari explicar el referent cultural: Píram
i Tisbe eren dos enamorats pertanyents a dues famílies rivals que van quedar per
veure’s en un lloc concret, una tomba al costat d’una morera. La seva vida acabà tràgicament com a conseqüència d’un malentès. Tisbe es va presentar abans que Píram
i, havent patit un incident amb una lleona que hi havia al lloc de la cita, quan arribà
Píram va creure erròniament que la seva enamorada havia mort, per la qual cosa se
suïcidà amb un punyal. Tisbe, en veure Píram mort, va decidir llevar-se la vida amb
la mateixa arma. En el mateix episodi a què fèiem esment, Mercútio parla d’altres
personatges morts per amor (Dido, per exemple, que mor per amor a Enees, a l’Eneida de Virgili) que caldria contextualitzar. L’obra conté altres referències mitològiques que, si s’escau, s’haurien d’explicar. Romeu, a l’escena I del primer acte,
esmenta Cupido i les seves fletxes quan parla de l’amor.
· Tema. El tema més clar és l’amor, entès com l’element que dóna sentit a la vida, però
que també pot arribar a justificar la mort. Tot i això, hi ha altres temes que es poden
indicar en funció del passatge, com per exemple la constatació que l’enfrontament
[entre les famílies] i la violència és una actitud estèril i absurda que no porta enlloc.
També pot parlar-se de la importància de l’atzar en la vida dels éssers humans, ja que
durant tota l’obra es va encadenant tot un seguit de casualitats que desembocaran
en el tràgic final.
4.3 Anàlisi de la forma
· Estructura. En aquesta tragèdia hi ha molts moments en què es produeix una interpretació errònia d’allò que està exposant un personatge, ja sigui perquè parla d’una
manera excessivament ambigua o bé perquè els personatges que escolten són incapaços d’entendre’l bé. Aquesta incapacitat de descodificar el significat real d’alguns
parlaments esdevé un dels factors que expliquen que les accions dels personatges
produeixin resultats diferents dels previstos. Com que és un element recurrent, cal
destacar-lo en cas que l’inclogui el passatge que s’ha de comentar. Això es produeix,
per exemple, quan Julieta parla amb Paris en presència de fra Llorenç (acte IV, escena I), o bé quan es lamenta davant de la seva mare, suposadament per causa de
la mort de Tibald (acte III, escena V). Una altra cosa són els dobles sentits i jocs de
paraules, a vegades amb significació obscena, que tenen lloc durant la conversa entre
la Dida i Romeu (acte II, escena IV). D’altra banda, en aquest apartat també caldria
fer esment del que podríem anomenar «simetries dobles» (ús reiterat d’elements duplicats) en la construcció de l’argument, massa reiterades com perquè puguin considerar-se casuals. Salvador Oliva ha observat, en relació amb aquest punt, que dues
han estat les noies de les quals s’ha enamorat Romeu, dues les baralles que han tingut lloc pels carrers de Verona, dos els preparatius per a les festes respectives, dos
els cops que «mor» Julieta... Segons Oliva, això es deu al fet que la literatura, de la
mateixa manera que qualsevol altra forma d’art, necessita donar forma al seu «material», és a dir, a allò que es desenvolupa en l’argument. Cal fixar-se si al text que és
objecte de comentari apareix algun d’aquests elements i, en cas que sigui així, determinar les simetries.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
17
· Llenguatge dramàtic. Atès que tenim al davant una obra dramàtica, el primer que
ACOTACIÓ
[TiP] · C.1 · P. 41
s’ha de fer és diferenciar el text principal del secundari; dit d’una altra manera, separar les acotacions –en cas que n’hi hagi– dels parlaments i explicar-ne la funció.
Habitualment, les acotacions serveixen per aclarir moviments o gestos dels personatges; si la funció fos una altra, s’hauria d’indicar. En segon lloc, cal fixar-se en el
tipus d’expressió que predomina en el fragment. És cert que el diàleg (per tant, l’estil directe) és majoritari, però en alguns moments puntuals hi ha personatges que utilitzen el monòleg per expressar-se. És el cas dels dos enamorats abans de prendre’s,
en moments diferents, els respectius verins.
· Mode d’expressió dels personatges. Haurem d’observar quins són els personatges
que intervenen en el passatge (especialment, si hi apareix el cor o no, ja que aquest
és un personatge peculiar), perquè alguns d’ells presenten característiques expressives que s’han d’indicar. Mercútio, per exemple, sempre actua en el rol d’amic de
Romeu i, per tant, el seu to és distès i juganer, amb algunes al·lusions obscenes (altres personatges, com alguns servents, també es caracteritzen per parlar en aquests
termes). Del mateix Mercútio, que té molta imaginació (tal com demostra la seva explicació del somni de la reina Mab), també s’hauria d’indicar que utilitza mots manllevats del francès (acte II, escena IV). Un altre aspecte que cal esmentar és la
presència del vers o de la prosa, així com la rima. El primer cop que Julieta i Romeu
parlen ho fan, de fet, amb un sonet. En canvi, algunes de les intervencions dels personatges que no són nobles estan escrites en prosa.
· Recursos retòrics. Atès que, com s’ha dit, hi ha molts passatges escrits en vers, no
APÒSTROFE
[TiP] · C.2 · P. 59
ANÀFORA
[TiP] · C.2 · P. 53
PERSONIFICACIÓ
[TiP] · C.2 · P. 56
ONOMATOPEIA
[TiP] · C.2 · P. 52
INTERROGACIÓ RETÒRICA
[TiP] · C.2 · P. 59
ens ha de sorprendre la presència de figures retòriques. Els apòstrofes són presents
en tota l’obra, però abunden especialment en les baralles, en el moment de les provocacions d’uns i altres. A vegades un personatge s’adreça a un altre que no és present en aquell moment, per expressar rebuig o desig envers el que representa
l’absent. Altres figures freqüents són les anàfores (per exemple, en moments de sorpresa abunden els «Oh» encapçalant els versos), metàfores (Benvòlio parla de les
«balances de cristall» quan vol referir-se als ulls), comparacions i personificacions
(quan Capulet veu la seva filla aparentment morta, la descriu usant aquests recursos,
a l’acte IV, escena V), oxímorons (Julieta parla de Romeu mitjançant aquesta figura
després que s’hagi assabentat que ha estat el causant de la mort del seu cosí, a l’acte
III, escena II) o onomatopeies (la Dida n’utilitza a vegades; a l’escena III de l’acte I
parla d’un colomar que fa «crac»). Les interrogacions retòriques també són abundants al llarg de tota l’obra, atès que els personatges sovint no entenen la raó dels fets
que es van desencadenant i, en conseqüència, es pregunten –sense obtenir cap resposta– per quins motius han de patir tant. Finalment, també trobem el recurs de la
ironia dramàtica (quan els personatges actuen sense conèixer tota la informació que
els convindria, una informació que, si la coneguessin, els faria actuar de manera
diferent).
· Espai. Cal fixar-se en els espais que apareixen en el passatge, i presentar-los ordenadament. D’entrada, l’acció té lloc en bona mesura a la ciutat de Verona (l’acció a
Màntua és mínima, tot i que també cal tenir-ho present). A partir d’aquí, s’ha d’indicar si l’espai és extern (carrers i places de la ciutat, jardí amb balcó, exterior del panteó dels Capulet) o intern (sala de ball a la casa dels Capulet, habitació de Julieta,
cel·la de fra Llorenç, interior del panteó...) i dir si aquests espais poden resultar beneficiosos o perjudicials per als personatges.
· Temps. Tota l’acció té lloc a l’estiu, durant quatre dies del mes de juliol. Tot i això, en
algun passatge de l’obra es fa un salt al passat, com quan la Dida explica anècdotes
de la infantesa de Julieta, onze anys enrere (acte I, escena III). Cal indicar clarament
en quin moment temporal s’ubica l’acció en el passatge concret que s’analitza.
Guia de lectura de Romeu i Julieta
18
5 BIBLIOGRAFIA
· WILLIAM SHAKESPEARE, Romeo i Julieta. Barcelona: Institut del Teatre / Bruguera, 1979.
· JONATHAN BATE, El genio de Shakespeare. Madrid: Espasa Calpe, 2000.
· HAROLD BLOOM, Shakespeare. La invención de lo humano. Barcelona: Anagrama,
2002.
· ROGER CÒNSUL, «Introducció», dins WILLIAM SHAKESPEARE, Romeu i Julieta. Barcelona:
Proa, 2004.
· REX GIBSON, Shakespeare Romeo and Juliet. Cambrigde: Cambridge University Press,
2002.
· MARIANTÒNIA LLADÓ I MONTSERRAT GARCÍA, Breu història de la literatura universal. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1999.
· RONI JAY, Shakespeare. Guía para jóvenes. Salamanca: Lóguez Ediciones, 2001.
· KENNETH MACLEISH i STEPHEN UNWIN, Guía de las obras dramáticas de Shakespeare.
Barcelona: Alba Editorial, 2000.
· SALVADOR OLIVA, Introducció a Shakespeare. Barcelona: Empúries, 2000.
· VITO PANDOLFI, Història del teatre, vol. II. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació
de Barcelona, 1989.