FOTONOTÍCIA ANY III 쐽 29 D’OCTUBRE DE 2006 쐽 NÚM. 44 FER ESGLÉSIA Abans de la fi E ndinsar-se en el camí i la pedagogia de l’any litúrgic resulta d’allò més sa, il·luminador i formatiu. El mes de novembre, amb la festa de Tots Sants, Difunts i Jesucrist, Rei de l’Univers, posa un punt i final a l’any litúrgic que no podem descurar. Penso no només en nosaltres cristians, sinó en qualsevol altra persona que es prengui seriosament la vida: la fi de l’existència és per a tothom, vulguis o no. Sembla que no convé parlar de la fi de la vida individual. Tant sols els ecologistes han reprès modernament el discurs de la possible fi de la vida, però més de la vida del cosmos o de la natura. Ho fan amb un to més aviat apocalíptic, que recorda les proclames que cridaven als canvis revolucionaris o, en certa manera, els sermons amb els quals el predicador mirava de provocar la conversió dels pecadors. Curiosament tots tres casos, l’ecologista, el revolucionari i el predicador, coincideixen en molts punts: presentar una fi catastròfica, afirmar la seva probabilitat o imminència, pretendre el canvi de conducta o d’actitud de qui escolta... Tots tres, però, trameten el seu missatge sobre la base d’una amenaça. És la por el que ens ha de fer reaccionar. Les vivències de l’acabament de l’any litúrgic creen un clima bastant diferent. L’escriptor Ernesto Sábato, sentint-se a les acaballes de la seva vida, escriu un assaig ben lúcid, que du per títol: «Antes del fin». Hi repassa moments clau de la seva biografia, amb la clarividència que li permet haver viscut tants anys i experiències tan diverses. Des de la investigació matemàtica, el matrimoni, la lluita política, l’anarquisme, el comunisme, la creació literària... Però sobre tot amb la clarividència de veure’s davant la fi de la seva existència. Perquè la visió de la fi és la font principal de saviesa. —Des de la fi real i propera, els ulls de la intel·ligència i del cor s’obren a la veritat: tant a la realitat del que ha estat l’existència personal, sense dissimulacions i mentides, com a la Veritat fonamental de la vida. —Aquesta Veritat que es manifesta i es viu amb l’acabament de tot, funciona com un garbell sobre el que es vessa la vida: s’escola tot el que no té valor ni consistència i només resta el que val infinitament. —Així moltes il·lusions i frustracions, que abans ens enlluernaven, semblen fantasmes buits i moltes coses, possiblement descurades, les veiem plenes de llum. Demanem Déu dues peticions complementàries: «Senyor, que hi vegi» (Mc 10,51). I alhora: «Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi, els anys de vida que em queden: que m’adoni que passo de pressa» (Sal 39,5). Serà la pregària de les persones grans. Però també de tothom que vulgui autènticament. † Agustí Cortés Soriano Bisbe de Sant Feliu de Llobregat Pelegrinatge interdiocesà a Lourdes 왘 Entre els dies 14 i 18 de setembre tingué lloc el 141 pelegrinatge de les diòcesis de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat al santuari marià de Lourdes. Hi varen participar més de 1.000 persones entre malalts, hospitalaris i pelegrins provinents de les tres diòcesis de la província eclesiàstica de Barcelona. Per segon any consecutiu, fou presidida per Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa. Foren dies d’una intensa pluja. Al·ludint a aquest fet atmosfèric, el Sr. Bisbe va dir als pelegrins que «la fe és com una llum que il·lumina els moments foscos de la vida i ens dóna una força espiritual per superar les dificultats». GLOSSA Tots Sants, festa de la fidelitat L es festes litúrgiques que anem celebrant al llarg de l’any no han de ser purament un record o una simple commemoració, sinó que les hem de viure de tal manera que signifiquin un pas endavant en la nostra maduresa cristiana. Tots Sants és la festa de la fidelitat. Celebrem amb goig que molts germans i germanes nostres han sabut mantenirse fidels a la seva fe, malgrat les dificultats que s’hi oposaven. Avui podria ser un bon moment per repassar amb humilitat i confiança, davant del Senyor, les nostres fidelitats. Per exemple, la fidelitat a la parella els qui estiguin casats. Que no consisteix solament en una fidelitat externa, sinó quelcom més profund que es porta a l’interior del cor. És una estimació a prova de decepcions. També caldria revisar si el projecte comú que ens va impulsar a compartir la vida es manté viu. O la fidelitat a la vocació religiosa o sacerdotal els qui hagin consagrat la seva vida al Senyor. Vam començar il·lusionats, però potser amb el temps anem perdent impuls i tenim el perill d’anar-nos convertint en sal que ha perdut el gust i ja no serveix de gran cosa. Avui, estimulats per l’exemple dels sants i les santes, és un bon moment per renovar el compromís, per retornar als orígens i demanar al Senyor que ens ajudi a ser homes i dones que viuen una joia i esperança contagioses. També és un dia adequat per revisar els nostres ideals. De joves, ens menjaríem el món. Però, després, les dificultats de la vida ens fan tocar de peus a terra. Seria bo preguntar-nos si això ens ha fet claudicar o si hem sabut mantenir els ideals fent-los, però, més realistes, i per tant més eficaços. Seguim sent, malgrat tot, homes i dones que lluiten per fer realitat els seus ideals? O som d’aquells que només van vegetant? I, sobretot, avui hauríem de revisar la fidelitat a la nostra fe, aquesta fe que ha donat sentit a la nostra vida. Ser fidels a la fe no és guardar-la en el secret del nostre cor, sinó fer-la fructificar per tal que creixi el Regne de Déu a la terra. És viva i esperançada la meva fe? Quin testimoni estic donant? És convincent i engrescador? P. Lluís Armengol i Bernils, SJ Director de l’Escola Activa de Pares del Clot Una sèrie del Dr. Paulino Castells 왘 Iniciem avui, a la tercera pàgina, una sèrie de breus articles sobre els problemes de l’amor i la parella. N’és l’autor el Dr. Paulino Castells (en la foto), doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona i professor a la Universitat Internacional de Catalunya i a la Universitat Abat Oliba-CEU. Treballa en el camp de la psiquiatria infantil i juvenil i en el de la problemàtica familiar en general. És autor d’una vintena de llibres. Aquesta sèrie està feta a partir d’un dels seus darrers llibres: En pareja (Barcelona 2006, Ed. Planeta). Pàgina 2 29 d’octubre de 2006 DIUMENGE XXX DURANT L’ANY Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9) Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran». Salm responsorial (125) R. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, / amb quin goig ho celebrem! Quan el Senyor renovà la vida de Sió / ho crèiem un somni; / la nostra boca s’omplí d’alegria, / de crits i de rialles. R. Els altres pobles es deien: «És magnífic / el que el Senyor fa a favor d’ells». / És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, / amb quin goig ho celebrem! R. Renoveu la nostra vida, Senyor, / com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. / Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, / criden de goig a la sega. R. Sortien a sembrar tot plorant, / emportant-se la llavor; / i tornaran cantant d’alegria, / duent a coll les seves garbes. R. Lectura del libro de Jeremías (Jr 31,7-9) Así dice el Señor: «Gritad de alegría por Jacob, regocijaos por el mejor de los pueblos: proclamad, alabad y decid: El Señor ha salvado a su pueblo, al resto de Israel. Mirad que yo os traeré del país del norte, os congregaré de los confines de la tierra. Entre ellos hay ciegos y cojos, preñadas y paridas: una gran multitud retorna. Se marcharon llorando, los guiaré entre consuelos: los llevaré a torrentes de agua, por un camino llano en que no tropezarán. Seré un padre para Israel, Efraín será mi primogénito.» Salmo responsorial (125) R. El Señor ha estado grande con nosotros, y estamos alegres. Cuando el Señor cambió la suerte de Sión, / nos parecía soñar: / la boca se nos llenaba de risas, / la lengua de cantares. R. Hasta los gentiles decían: / «El Señor ha estado grande con ellos.» / El Señor ha estado grande con nosotros, / y estamos alegres. R. Que el Señor cambie nuestra suerte, / como los torrentes del Negueb. / Los que sembraban con lágrimas / cosechan entre cantares. R. Guarició d’un cec. Pintura d’El Greco. Galeria Nacional de Parma (Itàlia) Al ir, iba llorando, / llevando la semilla: / al volver, vuelve cantando, / trayendo sus gavillas. R. Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6) Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon. Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que li ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec». Lectura de la carta a los Hebreos (Hb 5,1-6) Hermanos: Todo sumo sacerdote, escogido entre los hombres, está puesto para presentar a los hombres en el culto a Dios: para ofrecer dones y sacrificios por los pecados. Él puede comprender a los ignorantes y extraviados, ya que él mismo está envuelto en debilidades. A causa de ellas, tiene que ofrecer sacrificios por sus propios pecados, como por los del pueblo. Nadie puede arrogarse este honor: Dios es quien llama, como en el caso de Aarón. Tampoco Cristo se confirió a sí mismo la dignidad de sumo sacerdote, sino aquel que le dijo: «Tú eres mi Hijo: yo te he engendrado hoy», o, como dice otro pasaje de la Escritura: «Tú eres sacerdote eterno, según el rito de Melquisedec.» Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52) En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada, i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci?» Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat». A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà. Lectura del santo evangelio según san Marcos (Mc 10,46-52) En aquel tiempo, al salir Jesús de Jericó con sus discípulos y bastante gente, el ciego Bartimeo, el hijo de Timeo, estaba sentado al borde del camino, pidiendo limosna. Al oír que era Jesús Nazareno, empezó a gritar: «Hijo de David, Jesús, ten compasión de mí.» Muchos lo regañaban para que se callara. Pero él gritaba más: «Hijo de David, ten compasión de mí.» Jesús se detuvo y dijo: «Llamadlo.» Llamaron al ciego, diciéndole: «Ánimo, levántate, que te llama.» Soltó el manto, dio un salto y se acercó a Jesús. Jesús le dijo: «¿Qué quieres que haga por ti?» El ciego le contestó: «Maestro, que pueda ver.» Jesús le dijo: «Anda, tu fe te ha curado.» Y al momento recobró la vista y lo seguía por el camino. COMENTARI LECTURES DE LA MISSA DIÀRIA Dilluns (litúr gia hores: 2a setm.): Ef 4,32-5,8 / Sl 1 / Lc 13,10-17 dimarts: Ef 5,2133 / Sl 127 / Lc 13,18-21 dimecres: Ap 7,2-4.9-14 / Sl 23 / 1Jn 3,1-3 / Mt 5,1-12a dijous: Leccionari «de difunts». Per ex.: Jb 19,1.23-27a / Sl 26 / 2Co 4, 14-15,1 / Jn 6,37-40 divendres (Urgell): Fl 1,1-11 / Sl 110 / Lc 14,1-6 dissabte: Fl 1,18b-26 / Sl 41 / Lc 14,1.7-11 diumenge vinent, XXXI durant l’any (lit. hores: 3a setm.): Dt 6,2-6 / Sl 17 / He 7,23-28 / Mc 12,28b-34. Cap a on anem? L a nostra generació té problemes, però també moltes possibilitats. Aquesta situació de malestars i esperances del nostre temps és el lloc on hem de trobar el sentit de la vida. Fem intents de superació de les dificultats i els malestars per viure en l’esperança. La veritat, però, és que no ens n’acabem de sortir, fins al punt que de vegades sembla que no sabem gaire cap a on anem. El que passa és que, tot i conèixer la complexitat de l’existència, volem solucions barates, i no n’hi ha. Sabem molt bé que no som autosuficients però volem aparentar que ho podem tot. Ens agafem al que podem, amb el perill de passar d’un optimisme ingenu a un pessimisme afeblidor i, fins i tot, a un escepticisme corrosiu. Aquest tancament en l’autosuficiència margina la llum i la força que només poden venir de Déu i, com a conseqüència, acabem en la foscor de la manca de sentit. Cal, doncs, una regeneració vital que ens obri a la humilitat de la vida i al seny de la fe. Sovint ens passa el mateix que al cec Bar-Timeu. Ell no hi va veure fins que la seva mirada va ser il·luminada per Jesús de Natzaret, es va situar correc- tament davant la vida i va retrobar la joia. Tanmateix, per acollir aquest do va haver de «llançar la capa, aixecar-se d’una revolada i anar cap a Jesús». La llibertat de veure-hi és cara perquè demana obrir-se a la tendresa de Déu. Al mateix temps, també, exigeix llançar la capa de l’aïllament, del neguit, de la injustícia i, principalment, de l’egolatria. Quina és la capa que hem de llançar i la revolada que hem de prendre, per anar a trobar Jesús, que és la llum del món? Ramon Prat i Pons 29 d’octubre de 2006 Pàgina 3 QUI ÉS JESÚS DE NATZARET E N T R E V I S TA El cec Bartimeu i la «pregària de Jesús» A l’Evangeli d’avui llegim que Jesús cura el cec de Jericó, de nom Bartimeu, probablement conegut personal de Marc. Em fixaré en la pregària del cec, perquè ha fet història. És l’anomenada «pregària de Jesús», popular a Orient i —almenys ara— a Occident: «Jesús, Fill de Déu, tingues pietat de mi». —«Fill de David». Bartimeu es dirigeix a Jesús anomenant-lo «Fill de David», que és un títol messiànic. La «pregària de Jesús» ens ensenya a dir: «Jesús, Fill de Déu»; i també podem dir: «Jesús, dolç i humil de cor», perquè el Messies no és pas un rei amb poder temporal que deslliuri el poble dels enemics d’aquest món. Jesús és el Salvador que ens dóna l’Esperit Sant per tal que tinguem fortalesa i paciència fins a la fi, per poder deslliurar-nos d’allò que ens oprimeix o esclavitza. —«Tingues pietat de mi». Pietat és molt semblant a misericòrdia, és a dir, entranyes bondadoses creadores de vi- da. Posa en mi, Senyor (en nosaltres), un nucli salvador de vida sana, d’amor diví i creador que redreci totes les meves forces humanes. No només en mi sinó en nosaltres, en tots aquells que estimem i en tot el poble que Déu estima. La «pregària de Jesús» és plena d’humilitat i de realisme: demanar la pietat o la misericòrdia és tan semblant a demanar l’Esperit Sant, que la «pregària de Jesús» esdevé un referent encertat de la pregària de petició. D’altra banda, mostrar a Déu allò que ens manca s’assembla molt més al realisme humil que no pas a una exigència desassenyada. Un exemple paradigmàtic d”aquesta súplica discreta el tenim no sols a Canà sinó també en la manifestació que les germanes Marta i Maria fan arribar a Jesús, a propòsit de Llàtzer: «Senyor, el qui estimes està malalt!» Josep M. Rovira Belloso (Qui és Jesús de Natzaret, cap. 9, Edicions 62) EN PAREJA Màrius Torres y la trascendencia E l médico, escritor, poeta y pianista Màrius Torres, nació en Lleida. Estudió y ejerció la medicina en Barcelona. Enfermó de tuberculosis. Los últimos años de su vida los pasó en el sanatorio antituberculoso de Puigdolena. Su canto puro y sereno en el dolor de cada día expresaba su drama personal, presidido siempre por la amenaza constante de la muerte y por la búsqueda de sentido trascendente a su vida. Falleció a los 42 años de edad. El escritor y académico Pere Gimferrer afirma en el prólogo de un libro del médico-poeta: «La obra de Màrius Torres nos muestra la búsqueda de sentido de la existencia humana en el trabajo poético que aspira a descubrir la dimensión trascendente, es decir, a reencontrar aquello que la época moderna ha perdido: la trascendencia… el fundamento de la individualidad personal… dentro de la vasta rueda cósmica». El doctor Màrius Torres escribía sobre la trascendencia: «…el hombre grita... donde recibe la herida... / y en donde tiene la llaga... nace un sol / más grande… que la antigua mentira…» «Si yo he de vivir solamente para esperar... / ¡Dios mío, que no deje de esperar en el más allá... / si lo que espero… no es de esta vida!» Sobre el gozo de una vida trascendente reflexionaba: «Esto es el gozo: ser un pájaro, cruzar / un cielo donde la tempestad dejó una paz intensa... / Y esto es la muerte: Cerrar los ojos... escuchar / el silencio... de cuando la música comienza». J. M. Alimbau SANTORAL 29. c Diumenge XXX durant l’any. Sant Narcís, bisbe i mr. (segle IV), patró de Girona (1387); santa Eusèbia, vg. i mr.; beat Miquel Rua, prev. salesià. 30. Dilluns. Sant Marcel, centurió romà, i els seus fills Claudi, Rupert i Victorí, mrs.; santa Eutròpia, mr.; santa Zenòbia, mr. 31. Dimarts. Sant Alfons (Alonso) Rodríguez, rel. jesuïta castellà, mort a Palma de Mallorca; sant Quintí, mr.; sant Volfgang, bisbe; santa Lucil·la, verge i màrtir. 1. c Dimecres. Tots sants. 2. Dijous. Commemoració de tots els fidels difunts. 3. Divendres. Sant Martí de Porres (1579-1639), rel. dominicà, de Lima; sant Ermengol († 1035), bisbe d’Urgell; sant Pere Almató, prev. dominicà i mr. a Indo-xina (1861), nat a Sant Feliu Sasserra (Lluçanès). Els innombrables màrtirs de Saragossa; santa Sílvia, mare de Gregori el Gran; sant Malaquies (1094-1148), bisbe d’Armagh. 4. Dissabte. Sant Carles Borromeu (1538-1584), bisbe de Milà, cardenal; sants Vidal i Agrícola, mrs.; sant Fèlix de Valois, prevere, cofund. Trinitaris (OSST, 1198); santa Modesta, vg. INTENCIONS DEL SANT PARE (novembre) General: Perquè en el món sencer es posi fi a totes les formes de terrorisme. Missional: Perquè amb l’esforç dels creients, units al de les forces vives de la societat, es trenquin les cadenes noves i antigues que entrebanquen el desenvolupament del continent africà. Nos enamoramos, ¿y después qué? A l igual que cuando decidimos adquirir algo valioso para nuestro hogar, algo que deseamos que dure muchos años, preguntamos y volvemos a preguntar sobre sus cualidades a quien nos ofrece el producto, además de examinarlo detallada y cuidadosamente, ¿no haremos lo mismo, y más si cabe, con la futura pareja de nuestra vida? Si no lo hacemos, nos parecemos a aquellos vendedores en las ferias de pueblo que nos ofrecían un producto haciéndonos creer que íbamos a hacer la mejor adquisición de nuestra vida. Artilugio que, todo sea dicho, no nos hacía ninguna falta y que, además, al llegar a casa ya no funcionaba. La moraleja del chasco de esta compra es similar a lo que respondía el abuelo materno de mi mujer cuando le alababan las cualidades personales de alguien a quien se acababa de conocer. «Sí, sí. Póntelo en casa», repetía con socarrona ironía. En otras palabras: una cosa es el escaparate de las cosas, y de las personas, con todos sus atrezzos y maquillajes, y verlo de paseo, expuesto con sus mejores galas, y otra, bien distinta, es cuando te instalan el escaparate en casa, sin adornos ni florituras, que es cuando se ven los defectos, las costuras mal hechas y que realmente no era lo que aparentaba... Una práctica recomendable que se estila poco en el conocimiento de las personas es la de imaginarse cómo podrán ser con el paso del tiempo. Vaticinar, pues, haciendo un alarde imaginativo de estudio prospectivo, aun con todos los riesgos de equivocarse, es un buen ejercicio en la relación amatoria inicial. Dr. Paulino Castells En pareja (nueva edición), Planeta, Booket, 2006 왘 PEIO SÁNCHEZ Fe i cinema D ijous dia 2, comença la III Setmana de Cinema Espiritual, que tindrà lloc a l’associació cultural Els Lluïsos d’Horta (c/ Feliu i Codina 7-9, Bcn.), fins el dia 22 i al Cinema Catalunya de Terrassa, del 13 al 17. Compta amb el suport de la Delegació de Mitjans de Comunicació de l’Arquebisbat de Barcelona. Enguany hi ha tres seccions: joves, públic universitari i públic general. La secció de joves porta per títol: «Trencats, però sencers», que tradueix en clau jove el lema general de la Setmana: «En la debilitat està la fortalesa». A part de la bona resposta que està tenint dels centres educatius, amb força inscripcions, cal dir que paral·lelament s’inicien unes trobades universitàries al voltant del cinema espiritual a la Facultat de Comunicació de la URL, en què es recordarà la figura de Krzysztof Kieslowski. Mn. Peio Sánchez, professor de teologia sistemàtica al Centre Teològic Martí-Codolar, és el director de la Setmana (www.setmanacinema espiritual.org). Com es pot plasmar el fet que la feblesa es converteix en fortalesa quan es viu de prop el misteri de Déu? A la Setmana dirigida al públic adult comptem amb històries personals que demostren fins a quin punt la debilitat humana s’obre a noves possibilitats des de la gràcia, algun cop amagada i algun cop manifesta, de Déu. Així, el jove Schlomo del film Vete y vive, que és deportat des del Sudan a Israel, el paralític entranyable de Las llaves de casa, el sacerdot perseguit pels nazis a El noveno día o el testimoni fins a la mort de Sophie Scholl en són alguns exemples. El cine espiritual, des d’històries humanes s’obre a la dimensió transcendent i a la recerca dels valors de l’esperit. Avui es fa cinema d’aquesta mena o només tenint en compte la història? La millor explicació és una pel·lícula. El Gran Silencio és una història sobre la vida dels cartoixans, on la contemplació forma part del ritme de la vida. El director, Philip Gröning, mostra, a través d’una fotografia excel·lent i amb el ritme pausat dels orants, l’essència del cinema espiritual. Veure més enllà per fer present l’invisible. En el silenci s’aprèn a escoltar. I, sorprenentment, ha estat un gran èxit de taquilla... Enguany comenceu una experiència amb la URL. En què consisteix? La preocupació pel diàleg entre fe i cultura es converteix en una urgència amb la producció audiovisual, i específicament cinematogràfica. A la Facultat de Comunicació Blanquerna recollirem la figura de Krzysztof Kieslowski —li direm Deu anys sense Kieslowski, deu hores amb Kieslowski— i analitzarem la seva obra el Decàleg entorn als deu manaments. Ens acompanyarà el professor jesuïta Lloyd Baugh, de la Universitat Gregoriana, especialista en la relació entre teologia i cinema. Òscar Bardají i Martín Pàgina 4 29 d’octubre de 2006 AGENDA ESGLÉSIA DIOCESANA 왘 CRÒNICA Primera Reunió de curs de preveres i diaques. Al Molí d’en Rovira es va celebrar la primera reunió de curs de preveres i diaques de les dues vicaries. El bisbe Agustí va glossar durant una primera part el treball que es desitja fer sobre la coresponsabilitat diocesana. La segona part va servir a cinc delegacions diocesanes per a presentar el seu projecte de curs. Nota dels bisbes sobre les eleccions al Parlament de Catalunya. Els passats 4 i 5 d’octubre, els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense van fer pública una nota on animen a la participació en les properes eleccions al Parlament de Catalunya i recorden que el sentit del vot ha de recordar que hi ha uns principis fonamentals que la defensa de les persones fa irrenunciables. La nota sencera pot consultar-se a www.bisbatsantfeliu.org 왘 ESPIRITUALITAT Hora santa. A la cripta de la colònia Güell, el diumenge 5 de novembre, a les 17.45 h. Organitza: Unió Comarcal de Lligues de Perseverança del Baix Llobregat. 왘 FORMACIÓ Taller d’evangelització a través dels nous mitjans. Organitzat per l’arxiprestat de Sant Vicenç dels Romeria arxiprestal de l’Anoia. El dissabte 30 de setembre, dues-centes persones dels pobles de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Sadurní d’Anoia, Torrelavit i Sant Jaume Sesoliveres, van pelegrinar a Montserrat en ocasió de l’any jubilar. La romeria va ser rebuda pel Pare Abat Josep Maria Soler, que va glossar el sentit del pelegrinatge i els motius del jubileu per celebrar el 125è aniversari de la proclamació de la Mare de Déu com a patrona de Catalunya. També fou present a la recepció del pare abat i al dinar de germanor el bisbe de la Diòcesi, Mons. Agustí Cortés. Horts, el dilluns 6 de novembre, de 9.30 a 19 h, a Torrelles de Llobregat. Informació: telèfon 93 689 07 21, [email protected] Curset de pastoral parroquial. L’organitza el Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesi catalanes en 5 sessions els dimarts 7, 14, 21 i 28 de novembre i 12 de desembre, a càrrec del Departament de Sociologia i Pedagogia aplicada a la Pastoral, c/ Rivadeneyra 6, tel. 93 317 48 58. 왘 PUBLICACIONS I WEB Una realitat viva. El llegat social de Pere Tarrés. La revista Estris, de la Fundació Pere Tarrés, ha publicat un suplement amb aquest títol, recollint les intervencions d’una taula rodona glossant diversos aspectes del seu llegat. Es pot demanar aquesta publicació a la Fundació Pere Tarrés: c/ Numància 149-151, 08029 Barcelona, tel. 93 430 16 06, [email protected] 왘 MITJANS DE COMUNICACIÓ Congrés internacional de televisions catòliques. Va tenir lloc a Madrid dels dies 10 al 12 d’octubre, amb el lema: «El rápido desarrollo», que és el títol de la carta apostòlica que ha servit de base de treball per aquestes jornades. Es pot trobar més informació sobre els continguts i les ponències a: www.congresomundialtv.com 왘 CULTURA Concert Amics de l’Orgue a Collbató. Grup de Cambra Aulós. Obres de Mozart, Chopin, Bernstein, Rota. Diumenge dia 5 de novembre, a les 18 hores. Pertinença i coresponsabilitat. Aquest és l’objectiu diocesà proposat per al bienni 2005-2007. Durant el primer curs s’ha fet un treball centrat en el sentit i els signes de pertinença a l’Església diocesana de Sant Feliu de Llobregat. Aquest treball s’ha fet a diferents nivells (grups de laics, preveres, consells parroquials, arxiprestals i diocesans…) amb l’ajut de dos documents fonamentals: una reflexió teològica proposada per Mn. Salvador Pié i unes fitxes de treball (www.bisbatsantfeliu.org/ recursos). Enguany es proposa centrar la reflexió dels diversos àmbits i col·lectius diocesans en l’aspecte de la coresponsabilitat diocesana. Amb aquesta funció s’editaran noves fitxes de treball i s’aniran facilitant documents de treball que també podreu anar trobant a la web. CONSTRUIR IGLESIA Antes del fin I ntroducirse en el camino y la pedagogía del año litúrgico es algo de la más sano, iluminador y formativo. El mes de noviembre, con la fiesta de Todos los Santos, Difuntos y Jesucristo, Rey del Universo, pone el punto y final del año litúrgico que no podemos descuidar. Pienso no sólo en nosotros los cristianos, sino en cualquier otra persona que se tome en serio la vida: el fin de la existencia llega para todo el mundo, quieras o no. Parece que no conviene hablar del fin de la vida individual. Tan solo los ecologistas han aprendido modernamente el discurso del posible fin de la vida, pero más de la vida del cosmos o de la naturaleza. Lo hacen con un tono más bien apocalíptico, que recuerda las proclamas que llamaban a los cambios revolucionarios o, en cierta manera, los sermones con los que el predicador miraba de provocar la conversión de los pecadores. Curiosamente estos tres casos, el ecologista, el revolucionario y el predicador, coinciden en muchos puntos: presentar un final catastrofista, afirmar su pro- babilidad o inminencia, pretender el cambio de conducta o de actitud de quien escucha... Los tres transmiten su mensaje sobre la base de una amenaza. Es el miedo lo que nos debe hacer reaccionar. Las vivencias del acabamiento del año litúrgico crean un clima bastante diferente. El escritor Ernesto Sábato, sintiéndose a las postrimerías de su vida, escribe un ensayo del todo lúcido, que tiene por título «Antes del fin». Repasa momentos clave de su biografía, con la clarividencia que le permite haber vivido tantos años y experiencias tan diversas... Desde la investigación matemática, el matrimonio, la lucha política, el anarquismo, el comunismo, la creación literaria... Pero, sobre todo, con clarividencia de verse delante del fin de su existencia. Porque la visión del fin es la fuente principal de sabiduría. —Des del fin real y cercano, los ojos de la inteligencia y del corazón se abren a la verdad: tanto a la realidad de lo que ha sido la existencia personal, sin disimulos y mentiras, como a la Verdad fundamental de la vida. —Esta Verdad que se manifiesta y se vive con el fin de todo, funciona como una criba sobre el que se derrama la vida: se escurre todo lo que no tiene valor ni consistencia y sólo queda lo que vale la pena. —Así muchas ilusiones y frustraciones, que antes nos deslumbraban, parecen fantasmas vacíos y muchas cosas, posiblemente descuidadas, las vemos llenas de luz. Pidamos a Dios dos peticiones complementarias: «Señor, que vea» (Mc 10,51). Y a la vez: «Hazme conocer, Señor, mi fin, y cual es la medida de mis días, para que sepa yo cuán frágil soy» (Sal 19,5). Será la oración de las personas mayores. Pero también de todos los que quieran auténticamente. † Agustí Cortés Soriano Obispo de Sant Feliu de Llobregat Director: Josep Torrente i Bruna - Edició: Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació, Pl. de la Vila 11, 1r, 08980 Sant Feliu de Llobregat; Tel. 936 327 630; Fax 936 327 631; A/e: [email protected] - Web: www.bisbatsantfeliu.org Dip. legal B. 3028-1958 - Realització: ALTÉS arts gràfiques, s.l.