Lafestadeltreball

22
Diari
Dijous, 3 de maig de 2012
OPINIÓ |
Tribuna
La festa del treball
JOSEP GIRONÈS
Escriptor
l dia 21 d’abril de 1856, un
important grup d’obrers
australians, de forma organitzada, van deixar d’acudir
al seu lloc de treball. Alternativament, disposaren algunes reunionsidiversosentreteniments,
per tal de reivindicar la jornada
de treball limitada a vuit hores
diàries. En contra de totes les
previsions,aquellaturprogramat
que reclamava millors condicions de treball fou un èxit, i la diada dedicada al treball quedà
instaurada en aquell país.
Als Estats Units d’Amèrica,
l’any 1886, dos-cents mil treballadors van decidir que el primer dia de maig fóra el dia universal per demanar millores laborals, malgrat que les pressions
patronals, judicials i policials
dificultaren força el plantejament inicial.
A la vella Europa, en el Congrés de la Internacional de Treballadors celebrat l’any 1889 a
París,quatre-centsdelegatstambé acordaren demanar escurçar
la jornada laboral fins les vuit
hores. Alhora, reivindicaren millors condicions de treball i que
eldia1demaigsecelebrésunadiada dedicada al proletariat, alhora que s’homenatgés els denominats Màrtirs de Xicago, condemnats injustament per uns
aldarulls.
A partir d’aquells moments
històrics, les condicions dels treballadors van millorar bastant,
just perquè al llarg de molts anys
E
Esvolcarregarsobreles
espatllesdelstreballadors
ladisbauxaeconòmica
quealtreshanfomentat
els nostres avantpassats, treballadors com nosaltres, van lluitar de valent per aconseguir que
la seva vida fos alguna cosa més
que treballar contínuament.
Encara que això sembli molt
llunyà en el temps, fins fa relativament pocs anys un treballador era poca cosa més que un element de treball al qual s’explotava tant com es podia, des la
infantesa fins que ja no podia valer-se per ell mateix, un extrem
que ocasionava que la seva vida
tingués una curta durada carregada de penalitats.
Amb el pas del temps i a base
d’aferrissades reivindicacions
es va poder arribar a la jornada de
quaranta hores setmanals, un
fetquepossibilitavaelrepartiment
gairebé a parts iguals del temps
dedicat al treball, al descans i a la
formació personal.
La consecució de les quaranta hores significà un gran èxit
per als treballadors, ja que a partir d’aleshores podien gaudir
d’una millor salut, dedicar-se a
formar-se culturalment i a estar
amb la família. També significà
un èxit per a les empreses, que
van poder disposar de treballa-
dors més qualificats i saludables,
iperal’Estat,queveiacoms’allargava l’esperança de vida laboral
dels ciutadans.
En els darrers anys, des del
Parlament Europeu es fomentava una millor conciliació entre el temps dedicat al treball, a
lafamíliaialaformaciópersonal.
En concret, la Comissió d’Ocupació i Afers Socials demanava
que s’empressin nous models en
matèria de temps i d’organització del treball, per aconseguir,
entre altres fites, que les dones
i els homes tinguéssim les mateixes possibilitats i responsabilitats a casa i a la feina. Malauradament, les darreres mesures
implantades per alguns governs
europeus –l’espanyol, entre d’altres– ens han fet recular en els
nostres drets laborals més de
cinquanta anys. A desgrat de les
noves lleis que perjudiquen els
drets dels treballadors, sembla
que des de diversos sectors que
s’autodenominen liberals es vulguin més retallades, i la pregunta que queda a l’aire és: fins on?
Pel que sembla, es vol carregar sobre les espatlles dels treballadors la disbauxa econòmica que alguns sectors han fomentat i altres han permès, sense tenir en compte que el progrés es deu, en molt bona part,
a la força del treball que ara es
vol maltractar.
És d’esperar que ben aviat els
nostres dirigents s’adonin que
l’economia descansa sobre la base de la producció fomentada pel
treball humà, més que no pas sobre el sistema especulatiu que
ensaclapara.Mentreaixònopassi, tirarem enrere, i sense que
l’economia aixequi el cap.
MIRADOR
Cuando la mayoría absoluta no es suficiente
FRANCESC
VALLÈS
Diputado al Congreso
del PSC por Tarragona
ayunmomentoenlavida
enel que unose hace mayor. Es aquel momento
en el que debe empezar a tomar
sus propias decisiones, más allá
delosconsejos,lasadvertencias,
lascríticas,lasopinionesolassabias referencias a las experiencias y a las lecciones aprendidas
del pasado. A partir de ese mismoinstante,empiezaaasumirla
responsabilidad de sus propios
actos.Ydesdeentoncesyanopuedemiraratrás,yanopuedemirar
hacia otro lado. Gobernar implica tomar decisiones. Y tomar decisiones conlleva la posibilidad
H
de acertar, pero también el riesgo de equivocarse.
Descubrí hace tiempo que en
la vida siempre hay que escuchar
a los demás. Más que nada porquepudieraserquellevaranrazón.
Aunquesolofueraenunapequeñaparte.Porello,actuarsinescuchartieneademásdosconsecuencias añadidas. La primera, que
unoasumeíntegramenteyensolitario la responsabilidad de sus
actos y, por lo tanto, también, de
sus consecuencias. Y la segunda,
queeseaislamientoenlatomade
decisiones puede llevarle a confundir,deformaperversa,lafuerza implacable del principio de la
mayoría con la seguridad en el
aciertodeladecisióntomada.En
otras palabras, se puede tener la
fuerza de la mayoría sin tener ra-
zonesdefuerzaqueavalensudecisión.Y,porello,quedarsecompletamente solo a pesar de tener
mayoríaabsoluta.Lasoledadpuede ser muy fría aun teniendo los
votos para hacer y deshacer. Y el
Gobierno la empieza a percibir.
El influyente New York Times
ha llevado recientemente a su
editorial el sufrimiento injusto
al que se está sometiendo a los
españoles como consecuencia
de la obsesión enfermiza por las
políticas de recorte en el gasto
públicoqueestáaplicandoelGobierno. Rajoy ha recortado por
todos lados y aun así no ha conseguido generar ni crecimiento
niconfianza.Yacasitodoelmundo coincide en señalar que la políticaeconómicabasadaenelfundamentalismo del déficit cero es
errática y no genera crecimien- rar certezas y confianzas cuanto. No es una buena receta. Es in- to antes.
Rajoyhasidoelegidorecientejusta con quienes la padecen y
encima no es eficaz. De lo que se mente en una encuesta elaboratrata es de adoptar medidas que da por el Gremio de Cerveceros
permitan mejorar la competiti- de España como el compañero
vidad del país, la productividad, favorito para irse a tomar unas
cañas.Esometrae
la formación, la
a la cabeza un arexternalizatículo que el Nocióndenuestras Hayunaformade
bel de Economía
empresas, dinaPaulKrugmanpumizar nuestra hacerdistinta.Laque
blicó hace un par
política indusde años en pleno
trial y todo ello proponeelGobierno
estallido de la crien un marco de
sis financiera en
fortalecimien- nosllevaaldesastre
Estados Unidos.
to de la política
Eneseartículo,tieuropea. Y eso
requiere inversión pública. In- tulado En busca desesperada de la
versión como elemento revita- seriedad,Krugmanafirmaba:«(...)
lizador de la actividad económi- Cuando parece que el mundo se
ca. Hay, sin duda, una forma de viene abajo, uno no recurre a un
hacer distinta. La que propone tipoconelquelegustaríatomarel Gobierno nos lleva irremedia- seunacerveza,sinoaalguienque
blemente al desastre. Es cues- sepa realmente cómo arreglar la
tión de tiempo. Debemos gene- situación». Ahí lo dejo.