Quan Sant Domingo ana va predicanfpels po

voz.
Quan Sant Domingo ana va predicanfpels pob/es la devocíó del Rosar! recomanant especialment que miressin d'esquivar les distraccions al
resar-lo, es conta que un home deis que I'escoltaven digué que elI mai es distreia resant. El Sant
va proposar-H que si resava amb el/
tant sois una A ve María sens distreure's li regalaría ¡'estupenda mu la que
cava/cava per fer mes camí; I'home
accepta al'instantijunts
comentaren:
Déu vos salve María plena de gracia,
el Senyor és amb Vos i... —escolteu
pare Domingo, encara que no fio haveu dit, suposo que em donaren la sella i tot, dones sense la muía no en
farieu res. — Ni la sella ni la muía et
donaré, ñomés la meva benedicció, i
procura apartar les distraccions quan
resis— respongué el Sant, acabant
devotament/'Ave María.
També els altres devots es distreien resant el Rosari, sobretot es
descomptaven amb les Ave Maries, i
per remeiar-ho inventaren I'objecte
anomenat «els Rosaris», tan coneguts
per tothom, o sia una cadena tancada
amb cinquanta grans corresponents a les A ve Maries, amb una separado a cada deu, amb un gra
dii'erent peí gloría, rematat per una creu o Sant
Crist: que ha esdevingut un preuat objecte de devoció popular: s'han construít en totes mides, des
deis materíals mes humils fins a la plata i l'or les
se ves cadenes, i els grans amb fustes, plastics, vidres i pedrés precioses de molt preu, alguns veritables j'oies d'art.
E/ls ademes d'un signe devot son un bel! ornament en diferents actes religiosos, com primeres comunions, casaments i altrés pietoses cerimónies.
.
Alguns son doleos records de familia i de llocs
sanfs, com els fabricáis amb pinyols
de les olives de THort de Getsemaní.
Quan Vúltima guerra civil, vaig teñir
a les me ves mansamb fonda emoció,
T//75 rosaris de cordill amb n usos en
comptes de grans, fets d'amagaf pels
captius cafolies en les presons roges.
L'Església els ha vist agraddsa,
els beneeix i els indulgencia; i han
estat sempre un cobejat obsequi entre
els devots de la Verge María, que en
'tot el món resen el Rosari, i si bé en
diferents l/engües, arreu el passen
amb els rosaris iguals com un símbol
d'unitat de fe.
,
Mes la gloria principal deis rosaris és que la mateixa Verge els hi ha
donat la seva aprovació, dones en les
se ves aparícions a Lourdes i a Fatima
recomanani el seu res, portava sempre uns rosaris com els nostres en ¡es
seves blanques mans.
.
Tinguem en gran apreci els rosaris portant-hs
sempre amb nosaltres i passant-Ios sovint devotament apartant els- pensaments- de disfrácelo; així
amb I'escalf continuat de nostra devoció, quedaran
e/ls impregnáis d'una dolca tebior, que quan en
nostra darrera hora ens els entorxin entre les mans
suavitzaran la gelor que ens hi posa la Mort.
P. Clara
El próximo día 12 se conmemorará felizmente el 464 aniversario de aquel venturoso día 12 de Octubre
de 1492, en que Rodrigo Sánchez de Triana dio el grito de «¡Tierral», y el cañonazo de la «Niña» anunció el
abrazo de dos Mundos. Desembarcaron aquellos héroes mitológicos en la isla de Guahanani, a la que Colón
llamó San Salvador, y junto al Pendón Real plantaron la Cruz; y puestos de hinojos y con.el pensamiento en
la Patria, besaron la tierra nueva y elevaron su mirada al azul de aquel cielo casi tropical por el que subió
hasta Dios la primera oración de gracias, precursora de las plegarias de tantas gentes y generaciones. Y España dio vida y animación a multitud de pueblos y ciudades con que pobló las tierras de América y Filipinas,
para que perpetuamente dieran testimonio de su estirpe española. Así, en aquella inmensidad del Nuevo
Mundo dejó de «or la América bárbara para convertirse en la América hispana. Allí vivió España: allí se multiplicó España: las Judias fueron ya las Españas.
España realizó la.más grande obra de hombres que en la Historia se vio, y todavía está en pie y no se
extinguirá hasta el fin de los tiempos. No se iza, ciertamente, la bandera como signo de soberanía; pero allí
viven y se enseñorea la Santa Fe, la sangre y la lengua española.
Aprestémonos a conmemorar tal efemérides, recordando mental y especialmente la proeza mediante la
cual triunfó la verdad y el ansiado anhelo de la magnánima Reina Doña Isabel la Católica, pues sin ella ni
Colón se lanzara a lo desconocido, ni aquellos héroes fabulosos desembarcaran en San Salvador, ni las legiones innumerables de misioneros convirtieran a nuestra Fe a millones de idólatras, ni el 12 de octubre culminara en la Fiesta Mayor de la Hispanidad con la paz y regocijo con que vamos á celebrarla, juntamente con
la de su celestial Patroña, la Santísima Virgen del Pilar, gracias al Caudillo, nuestro heroico Capitán que,
mediante la Cruzada también hizo triunfar la verdad.
Voz de Malgrat. 1/10/1958. Pàgina 4