Marie Heurtin - Associació Cultural de Granollers

Associació Cultural Granollers
Divendres 4 de desembre / 19 i 22 hores
Diumenge 6 de desembre / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2015
Sessió en col·laboració amb
Marie Heurtin
(La historia de Marie Heurtin)
de Jean-Pierre Améris
Versió original en francès subtitulada
Fitxa tècnica
Direcció: Jean-Pierre Améris / Guió: Jean-Pierre Améris i
Philippe Blasband / Música: Sonia Wieder-Atherton
Fotografia: Virginie Saint-Martin / País: França
Any: 2014 / Durada: 95 minuts.
Isabelle Carré, Ariana Rivoire, Brigitte Catillon, Gilles
Treton, Laure Duthilleul, Sonia Laroze, Noémie Churlet,
Martine Gautier, Patricia Legrand, Stéphane Margot
SINOPSI. Sorda i cega de naixement, Marie Heurtin, de 14 anys d’edat, és incapaç de comunicar-se. El seu pare, un humil artesà, no pot pagar l’ingrés de la seva filla en un asil. Desesperat, va a l’Institut Larnay prop de Poitiers, on les monges
tenen cura de dones sordes. Malgrat l’escepticisme de la mare superiora, la germana Marguerite, una monja jove, acull
aquesta “petita salvatge” sota la seva protecció i fa tot el possible per educar-la i treure-la de la foscor. Aquesta és una
història basada en fets reals ocorreguts a la segona meitat del segle xix.
EL DIRECTOR. Jean-Pierre Améris (Lió, 1961) va graduar-se a l’EDHEC i l’any 1987 va fer tres curtmetratges, incloent
Intérim, amb el qual va guanyar l’any següent el Gran Premi del Festival de Clermont-Ferrand. El 1992 va dirigir el seu
primer llargmetratge, Le Bateau de mariage, la història d’un professor sota l’Ocupació. La pel·lícula va guanyar el Premi
de la Joventut al Festival de Tübingen. Améris després alternà la ficció i documentals i l’any 1966 realitzà Les Aveux de
l’innocent. Va guanyar diversos premis a Cannes: Premi a la Setmana de la Crítica, Premi de la Joventut i el Grand Golden
Rail. Cinc anys més tard, va guanyar la Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià i l’Estrella d’Or al Festival Internacional
de Cinema de Marràqueix amb C’est la vie. El 2007 Maman est folle obtingué quatre premis, entre els quals el Gran Premi
i el premi al Millor Guió al Festival de la Rochelle TV de ficció, i el 2009 el Premi a la Millor Pel·lícula de TV de la Unió de
Crítics de Cinema francès. El 2012, la pel·lícula Les Émotifs anonymes (Tímidos anónimos) guanyà un premi Magritte.
FETS HISTÒRICS
A la segona meitat del segle xix, l’Institut Larnay va congregar un grup de nens cecs i sords per tal de brindar-los una
educació i ensenyar-los com comunicar-se mitjançant el llenguatge de signes. Marie Heurtin, va arribar a Larnay el
març de 1895 a l’edat de deu anys. Subjectada de braços i peus, forcejava i cridava igual que un nen salvatge. Després
de molts mesos de lluita i treball dur, la germana Marguerite finalment va aconseguir fer un primer pas per ensenyar el
llenguatge dels signes mitjançant l’establiment d’una relació entre un objecte i un signe perquè Marie el designés: un
ganivet de butxaca pel qual la jove mostrava gran inclinació. La monja se’l treia de la butxaca i s’hi referia passant els
dits per les mans de la jove. A través d’aquests dits fluïen canals de paciència i fe, una mena de corrent sobrenatural
que funcionava i anava pastant la jove Marie fins que va aprendre tots els signes de l’alfabet per a sordmuts. Més tard,
Marie Heurtin va aprendre Braille, usava una màquina d’escriure, jugava a domino i a altres jocs, cosia, teixia, va aprendre
història, geografia, les hores, i va esdevenir una jove refinada. La seva història es considera un miracle. L’Institut Larnay
encara opera en l’actualitat.
CRÍTICA
“Quiero sacar del olvido una historia que habla de los seres humanos, de la superación y de la capacidad de ayudar a
otros”, ha indicado el director, quien ha expresado que no es sólo un relato sobre el aprendizaje sino de “la transmisión
y el intercambio” entre las dos protagonistas. La película lanza al espectador el mensaje de que es “mejor” aprender
de las “personas diferentes” que dejarlas a un lado, ha considerado el realizador francés. Para Améris, el sentido de su
cine es “poner en el centro” de la pantalla a aquellas personas que “la sociedad deja a los lados”, por lo que ha indicado
que espera que su filme ayude a comprender la realidad del colectivo de las personas sordociegas. Para el papel de la
religiosa, el director siempre pensó en Isabelle Carré, sin embargo, a la joven que interpreta a Marie Heurtin la encontró
en uno de los institutos para personas sordas que visitó y ni siquiera se había presentado a las pruebas de selección,
ha explicado. La Vanguardia / Cultura
La coneixem gaudint de la llum del sol i fugint de les monges. Un, en veure-la, en veure el film, pot témer que sigui una
altra edificant història d’aprenentatge, d’elogi de les pròpies deficiències i de com conformar-se i créixer. I, de fet, sí que
en té alguna cosa d’això, aquesta pel·lícula bellament filmada per Jean-Pierre Améris, bonica del principi al final. Però
seria la meitat de la veritat si ens quedem només amb això: en el punt de trobada d’El miracle d’Anna Sullivan amb El
petit salvatge. Marie Heurtin és quelcom més. D’entrada, imatge i sentiments. És l’alegria del silenci, el bonic roig d’un
tomàquet al sol o el verd del prat. És la celebració de la vida a través dels sentits. És molt més que una educació moral.
És tota una educació sensorial. Salvador Llopart / La Vanguardia
Aunque sea más parecida a El milagro de Ana Sullivan que a El pequeño salvaje, La historia de Marie Heurtin (también,
como ellas, basada en hechos reales) participa de ambas en su reivindicación de la educación como la verdadera y
única luz para vencer a la oscuridad. Lo curioso es que en el caso de esta crónica de la conversión (en significado no
sacro) de una joven ciega, sorda, muda y en estado cuasi salvaje en alguien capaz de comunicarse y civilizarse, el mensaje sobre la fuerza de la educación se impone al religioso. Siendo, pues, un film religioso (muy religioso, diría yo), aboga
por el hombre antes que por Dios, por el duro trabajo antes que por la providencia y los milagros. Un par de secuencias
inciden en esta curiosa situación: la primera conversación con la madre superiora y el movimiento de grúa que cierra la
película. Utilizando lo didáctico y lo físico más que lo espiritual, acaso trascendiendo hacia ese espiritualismo al dotarlo
de humanidad, La historia de Marie Heurtin puede que irrite a un público joven o con alergia a los hábitos, pero resulta
más trangresora y moderna que muchas intentonas de descifrar lo divino en lo humano (...) Suso Aira / SensaCine
PROPERES SESSIONS
11 i 13 de desembre: Chiisai Ouchi (La casa del tejado rojo, 2014), de Yôji Yamada
Dimarts Singulars. 15 de desembre: Humans i ratpenats (2015), de Carles Flaquer, Xavier Puig i Jaume Sañé
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: